Muntanya Mitjana

Introducció

S’entén com a muntanya mitjana (de fet muntanya mitjana plujosa submediterrània), l’espai entre la terra baixa mediterrània i l’alta muntanya. Això és, en funció de les particularitats climàtiques de cada lloc, entre els  500-1000 metres i els 1500-1700 (a Catalunya).

El clima

La muntanya mitjana es caracteritza per un clima temperat i força humit, sense mesos tèrmicament glacials ni mesos hídricament àrids.

Les precipitacions solen oscil·lar entre els 700-800 mm/anuals i els 900-1000 (si bé en algunes zones hi poden haver anys més secs o més humits, influència directe de les llevantades típiques de casa nostra). Les temperatures mitjanes es solen moure entre els 0 i els 5ºC a l’hivern i els 20 a 25 a l’estiu.

La diferència principal amb la terra baixa mediterrània és la manca d’un període estival àrid (que té, com s’explica a la terra baixa, una gran incidència en la seva vegetació).

El sòl

El tipus de sòl (suport i font de nutrients i aigua) és un altre dels elements que ens determinarà quines espècies de plantes trobem en un lloc o en un altre. Això dependrà, essencialment, de dos factors:

1. El seu pH, que depèn del substrat geològic sobre el que s’ha format. Hi ha dos tipus principals:

• Sòls calcaris. Rics en carbonats càlcics, formats generalment sobre un substrat de roques sedimentaries (calcàries, margues, conglomerats...), el seu pH sol ser bàsic o neutre. Aquí hi viuen les espècies que s’anomenen neutròfiles (en sòls neutres, amb un pH entre 6.6 i 7.3) i les basòfiles o calcícoles (en sòls amb un pH superior a 7.4). Un exemple seria el barballó (Lavandula latifolia).
• Sols silícics. Pobres en bases, formats generalment sobre roques metamòrfiques o magmàtiques (granit, basalt, esquistos...), el seu pH és àcid. Aquí hi viuen les espècies anomenades acidòfiles, silicícoles o calcífugues (en sòls amb pH inferior a 6.6). Un exemple serien el tomaní (L. stoechas).

També hi ha algunes plantes, com el faig, però, que són indiferents al ph i poden viure en ambdós.

En menor mesura, també, es poden trobar sòls sobre guixos i altres en què s'hi acumulen sals. Aquí hi viuen les espècies que s’anomenen, respectivament, gipsícoles (com el ruac) i halòfiles (com els tamarius).

2. La seva permeabilitat (i porositat), que depèn dels materials que el componen.

• Sòl argilós. Poc porós i permeable, reté molt l’aigua però està poc airejat.
• Sòl Sorrenc. Molt porós i permeable, reté menys l’aigua però, en canvi, està més airejat.

A la muntanya mitjana hi podem trobar tant sòls calcaris (als Pre-pirineus), com silícics (als Pirineus i en menor o menor mesura a les Guilleries, el Montseny, Prades i la zona volcànica de la Garrotxa).

La vegetació

Contràriament al que passa a la terra baixa la muntanya mitjana és caracteritza, fonamentalment, per la variació estacional del seu aspecte. Els seus boscos, amb l’excepció de les pinedes, perden la fulla anualment de manera sincrònica en un cicle molt marcat. Arbres i arbustos fan la fotosíntesi de forma  intensa durant l’estiu, a la tardor les fulles perden gradualment els pigments fotosintetitzadors fins a caure, a l’hivern entren en un període de repòs i, finalment, a la primavera rebroten reiniciant novament el cicle.   

Amb temperatures inferiors als 0ºC les fulles perden la capacitat de fotosintetitzar (mentre continuen respirant, el que suposa una pèrdua d’energia i de recursos innecessària per a la planta). És per aquest motiu, doncs, que els arbres i arbusts de la muntanya mitjana perden la fulla. És el domini de les rouredes, fagedes, avellanoses i pinedes de pi roig (sense espai per matollars i timonedes, sinó són fruit de l’alteració dels boscos).

El pi roig i la pinassa no perden la fulla però entren en un repòs hivernal, en què no fan la fotosíntesi resistint els efectes del fred sense respirar gaire. En contrapartida, poden reprendre l’activitat fotosintètica de seguida que les temperatures ho permeten. Gràcies a això ocupen les àrees més fredes i/o les que tenen un període estival més curt (on els caducifolis no poden viure).

Val a dir que en aquesta zona hi trobarem, també, arbustos semicaducifolis que mantenen tota o part de les fulles si, o mentre, les condicions no són massa adverses.

Un altre fet destacable (i diferenciador de la terra baixa) és l’esclat floral i cromàtic primaveral del seu estrat herbaci (ric, en contraposició a un estrat arbustiu sovint escàs i fins i tot inexistent), especialment a les landes i joncedes. En fagedes i rouredes les herbes, a més, han d’aprofitar un curt període de temps per créixer o rebrotar i florir, que va entre l’arribada del bon temps i la rebrotada de les fulles dels arbres (que els acaben tapant la llum). 

LES ROUREDES

Les rouredes, amb permís de les fagedes i les pinedes de pi roig (primàries), serien, en condicions naturals, els boscos més extensos de la muntanya mitjana. Actualment, però, a causa de l’activitat humana, que sovint els ha substituït per conreus a les valls i pinedes de pi roig  i pinassa a la muntanya (secundàries), és difícil trobar-ne de ben conservades.

Quan anar-hi?

En tractar-se d’arbres de fulla caduca, les rouredes marquen el pas de les estacions oferint un aspecte ben diferent durant l’any. Des d’un punt de vista florístic la millor època per visitar-les és a principis de primavera, just abans que els arbres treguin fulla (febrer/març), quan moltes plantes aprofiten per créixer i florir abans que l’ombra dels roures els ho faci més difícil. Des d’un punt de vista fisiognòmic, com a bosc, potser quan ofereixen el seu aspecte més bonic és a la primavera, just després de treure fulles (març/abril). 

com són?

Estrat Arbori. Les rouredes són boscos monoespecífics, de fulla caduca, presidits per roures (si bé algunes vegades poden estar acompanyades per altres arbres, com les blades, els servers, els freixes o els tells). Amb l’excepció de les rouredes de roure reboll, són boscos força alts o alts, en un bosc madur els arbres tindrien una alçada d’entre 10 i 25 metres (en funció de la espècie).

Estrat arbustiu. A les rouredes seques els arbres deixen passar prou llum com per permetre que hi creixin arbustos com el boix (Buxus sempervirens), el lloreret (Daphne laureola), la coronil·la boscana (Coronilla emerus)  o el tortellatge (Viburnum lantana), per exemple, formant un estrat més o menys dens. A les rouredes humides, molt més ombrívoles, en canvi, l’estrat arbustiu és molt pobre.

Estrat herbaci. A les rouredes humides l’estrat herbaci és dens i ric en espècies, fent una catifa d’herbes tendres, mentre que a les seques és menys exuberant i variat. 

Quins tipus hi ha?

A Catalunya hi podem trobar:

1. Les rouredes seques (submediterrànies), transició entre la vegetació mediterrània adaptada a la sequera i la vegetació tendra i de fulla caduca més pròpia del centre d’Europa. Dintre d’aquestes:

1.1. La roureda de roure martinenc (Quercus pubescens) amb boix. Sobre sols calcaris, principalment a les comarques interiors amb hiverns freds, entre 500 i 1200 metres. Hi predomina el roure martinenc, a vegades acompanyat d’altres arbres, l’estrat arbustiu és dens i ric en espècies (característica més pròpia dels boscos mediterranis), com el boix, el corner (Amelanchier ovalis), l’arç blanc (Crataegus monogyna), el tortellatge (Vivurnum lantana), l’aranyoner (Prunus spinosa), el ginebre (Juniperus communis), el sanguinyol (Cornus sanguinea) o l’avellener (Corylus avellana), entre altres. L’estrat herbaci també és força dens i diversificat (característica dels boscos medioeuropeus), amb plantes com el marxívol (Helleborus foetidus), la prímula vera (Primula veris), la maduixera (Fragaria vesca), l’herba fetgera (Anemone hepàtica) o el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), també entre altres.

1.2. La roureda de roure martinenc amb falguera aquilina (Pteridium aquilinum). Similar a l’anterior però creix sobre terrenys silícics, pel que la seva composició florística és lleugerament diferent, amb plantes més pròpies de les rouredes de roure de fulla gran (Quercus petraea).

1.3. La Roureda de roure africà (Quercus canariensis) amb moixera de pastor (Sorbus torminalis). Sobre sols silícics, de la Selva al Vallès. El roure martinenc encara hi és present, amb la surera (Quercus súber), amb espècies clarament mediterrànies (del país dels alzinars) barrejades amb d’altres pròpies d’ambients més humits.

1.4. La roureda de roure africà amb càrex. Similar a l’anterior, però acompanyat de plantes més pròpies de les rouredes de fulla gran.

1.5. La roureda de roure de fulla petita o valencià (Quercus faginea). Sobre sòls calcaris, del centre al sud del país. L’estrat arbori està dominat per aquest arbre, però també per la pinassa (a vegades arribant a ser més abundant que el mateix roure), l’estrat arbustiu és molt similar al de la roureda amb boix, en canvi l’estrat herbaci es ben diferent, amb la presència de la viola (Viola willkommii) o la peònia de muntanya (Paeonia officinalis), amb abundància d’espècies mediterrànies.

1.6. La roureda de roure reboll (Quercus pyrenaica). Únicament a les muntanyes de Prades. De tendència atlàntica, dominat pel roure reboll sovint acompanyat del pi roig (Pinus sylvestris), amb arbusts com l’arç blanc i l’aranyoner, i plantes com el curraià (Cephalantera rubra), la falguera comuna, la betònica i diverses gramínies.

1.7. La roureda de roure de fulla gran amb blada. Al Montseny i les Alberes, en sòls silícics. Amb roures martinencs i de fulla gran, és una transició entre aquestes dues rouredes. Està composta per plantes significatives de les dues, amb un estrat herbaci molt ric i divers.

2. Les rouredes humides (medioeuropees o atlàntiques), on els roures citats fins ara són substituïts pel roure de fulla gran (Quercus petraea) i el roure pènol (Q. robur). En zones més plujoses i amb sòls més profunds. Molt escasses i encara més castigades que les anteriors, ja que ocuparien sobretot el fons de les valls. Dintre d’aquestes hi ha:

2.1. La roureda de roure de fulla gran. A la Vall d’Aran, la Vall de Ribes, les Guilleries i el Montseny. Domina aquest roure, sovint acompanyat del castanyer  (Castanea sativa) amb un estrat arbustiu pobre, amb arç blanc, falguera comuna, gódua (Sarothamnus scoparius) i poca cosa més, i un estrat herbaci ric en espècies, com la descàmpsia (Deschampsia flexuosa), la serràtula tintòria (Serratula tinctoria), la betònica (Stachys officinalis), els xucladors (Melampyrum pratense) o la prunel·la de muntanya (Prunella hastifolia), entre altres.

2.2. La roureda de roure pènol. A la Vall d’Aran i, excepcionalment, al Pla d’Olot. L’estrat arbustiu és ric (avellaner, sanguinyol, aranyoner, arç blanc...), però poc compacte, el que permet el desenvolupament d’un estrat herbaci compost per una llarga llista de plantes, com la rèvola (Stellaria holostea), el buixol (Anemone nemorosa), l’ortiga morta groga (Lamium galeobdolon), la búgula (Ajuga reptans) o l’herba de sant Benet (Geum urbanum).

Els roures

A Catalunya hi ha 6 espècies de roures. La seva diferenciació, però, sovint pot ser complicada tenint en compte, a més, que sovint s’hibriden entre ells (el sistema més senzill per classificar-los ràpidament acaba sent “fiar-nos” de les seves àrees de distribució).

El roure martinenc (Quercus humilis) és el roure per excel·lència de la muntanya mitjana i un dels més abundants del país. Les seves fulles són densament peludes (de joves per totes dues cares, però després mantenen els pèls només al revers, la part de sota), de dimensions mitjanes i gruixudes, amb els marges profundament lobats.

El roure de fulla petita o roure valencià (Q. faginea) es troba, principalment, al Prepirineu Occidental. És el roure que suporta millor el fred i la sequera, les seves fulles recorden les de les alzines, són petites, endurides i d’espines rígides.

El roure de fulla gran (Q. petraea) es troba als Pirineus, a les muntanyes del prelitoral central, el Moianès i Prades, on té el seu límit sud. És un arbre gran, de fulles glabres (sense pels), obovades i generalment amb 5-8 lòbuls per banda, amb un pecíol llarg, d’uns 2 cm. Són marcescents, és a dir, tarden molt en caure a la tardor.

El roure africà (Q. canariensis) és un arbre rar a Catalunya i ocupa petites superfícies (entre el Montnegre i la Garrotxa). Les seves fulles són mitjanes a grans, regularment dentades, marcescents, amb un pecíol curt i amb pèls groguencs als nervis secundaris (les joves totalment peludes).

El roure pènol (Q. robur) és el més abundant a la vessant atlàntica d'Europa, a casa nostra, però, només es troba a la plana d'Olot i a la Vall d'Aran. Arbre molt gran, les seves fulles són allargassades, de 5 a 10 cm, amb un pecíol molt curt (gairebé inexistent), sense pèls o gairebé, profundament lobulades i amb dues orelleres a la base.

El roure reboll (Q. pyrenaica) és el més estès a la península Ibèrica, si bé a Catalunya només es troba a les muntanyes de Prades. De fulles molt lobulades amb nombrosos pèls asteriformes a la part superior i curts, densos i blanquinosos a l’inferior, amb pecíol curt i també pelut.

El roure cerrioide (Q. cerrioides) és el creuament, hibridació, entre el roure martinenc i el roure de fulla petita. Les seves fulles presenten caràcters intermedis entre aquestes dues espècies.

LES PINEDES DE PI ROIG

Les pinedes de pi roig ocuparien l’espai entre les rouredes i fagedes de la muntanya mitjana i les avetoses i pinedes de pi negre de l’alta muntanya, almenys als Pirineus, fent una mena de sanefa entre uns i altres (parlaríem en aquest cas, de pinedes primàries). D’altra banda, de la mà de l’home s’han estès ocupant el país de les rouredes (formant pinedes secundaries). 

Quan anar-hi?

Tot l’any (si la neu no ho impedeix a l’hivern). El seu aspecte es manté igual amb el pas de les estacions (només a la primavera trobarem algunes de les espècies que l’acompanyen florides, però sense formar mantells espectaculars). 

Com són?

Estrat Arbori

Les pinedes de pi roig (primàries) són boscos monoespecífics dominades per aquest arbre, si bé a vegades l’acompanyen altres arbres, com el pi negre (Pinus muga) o alguns roures. 

Estrat arbustiu

Si bé present, és poc destacable i fins i tot inexistent, amb ben poques espècies representatives, com el boix (Buxus sempreviens), el tintorell (Daphne mezereum), el ginebre (Juniperus communis) i l’avellaner (Corylus avellana). 

Estrat herbaci 

Un dels trets més característics d’aquestes pinedes és la gran riquesa en molses, tant és així que poden arribar a encatifar el 100% del terreny de manera continua. Sovint tenen, també, un gruix considerable, de 5 a 10 centímetres. Això no impedeix que s’hi trobin, també, un bon grapat d’espècies herbàcies.

Quins tipus hi ha?

Les pinedes primàries (les que ens trobaríem de forma natural):

1. Les pinedes de pi roig amb molses. Als Pirineus, és la pineda típica i més estesa (correspon a la descrita abans). Entre les molses més abundants hi ha Hylocomiun splendens i Rhytidiadelphus triquetus, i entre les plantes que no hi solen faltar la descàmpsia (Deschampsia flexuosa), amb d’altres com el clavell boscà (Dianthus monspessolanum), la viola (Viola sylvatica) o la veça de muntanya (Lathyrus montanus). Aquesta pineda té, alhora, tres variants:

1.1. La pineda de pi roig amb molses i guixó de muntanya (Lathyrus montanus), als vessants ombrívols, sobre terrenys silícics entre els 1200 i els 1600 metres. Correspon a la pineda típica.

1.2. La pineda de pi roig amb molses i verònica (Veronica officinalis), en els solells silícics entre els 1500 i els 1800 metres, més empobrida en espècies i amb menys recobriment de molses.

1.3. La pineda de pi roig amb molses i pi negre, als solells sobre terrenys silícics, entre els 1600 i 2000 metres. Bosc mixt i transició entre aquests boscos, amb abundància de pi negre i nabius.

2. La pineda de pi roig amb herba blava (Polygala calcarea), sobre terrenys calcaris, a les vessants ombrívoles. Hi abunda el boix amb espècies de les rouredes seques.

3.  La pineda de pi roig amb boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), en punts concrets de les muntanyes de Prades i els Ports de Besseit. Al pi roig l’acompanya el roure reboll, amb un estrat arbustiu pobre, amb ginebre i estepa de muntanya (Cistus laurifolius), i un estrat de mates dominat per un tapís de boixerola, amb lúzula (Luzula forsteri), herba de l’esparver (Hieracium murorum) o pírola paràsita (Pyrola chlorantha), entre altres.

4. La pineda de pi roig amb gèum de bosc (Geum sylvaticum). Als Ports de Besseit, un bosc mixt de pi roig i roure valencià, amb espècies de l’associació anterior i de la roureda.

Les pinedes secundàries, àmpliament esteses en molts territoris, haurien de ser qualificades des d’un punt de vista estricte i en el millor dels casos com a rouredes (si únicament s’ha substituït un arbre per un altre, però han persistit els arbustos, mates i plantes que acompanyen als roures), o com algun dels seus estadis de degradació, principalment les boixedes (que es tracten més endavant).

Amb l’abandonament dels boscos, degut a que la seva explotació actualment no és rendible, aquestes pinedes van retrocedint i mica en mica els roures recolonitzen l’espai que els és propi. Actualment en molts llocs ja formen veritables boscos mixtos que, si no es fa cap actuació, acabaran convertint-se en rouredes amb tota la seva esplendor (a la llarga).

BOSCOS DE PINASSA

Les pinedes de pinassa o pi negral són pinedes secundàries que, de la mà de l’home, han ocupat amplies zones pròpies de les rouredes seques (i fins i tot de l’alzinar muntanyenc). Es troben per tot el país, però són especialment abundants en algunes comarques de la Catalunya Central.

Quan anar-hi?

Tot l’any, el seu aspecte no varia amb el pas de les estacions (si bé a la primavera trobarem les espècies que l’acompanyen florides). 

Com són?

Estrat Arbori

La pinassa es fa sobre sols calcaris, entre els 500 i els 1300 metres, a les obagues que ocuparien els roures de fulla petita, el roure martinenc i fins tot les alzines, pel que sovint es troba acompanyat d’aquests arbres.

Estrat arbustiu

El sotabosc és força dens, amb els arbusts propis de les rouredes.

Estrat herbaci 

L’estrat herbaci també és important, amb les plantes pròpies de les rouredes. A les rouredes humides l’estrat herbaci és dens i ric en espècies, fent una catifa d’herbes tendres, mentre que a les seques és menys exuberant i variat.

BOSCOS I BOLETS

La majoria de gent associa les pinedes, en general, amb uns dels bolets més apreciats a casa nostra: els pinetells (Lactarius deliciosus) i els rovellons (L. semisanguifluus). Si bé per caracteritzar els ecosistemes del nostre país s’usen criteris únicament botànics, com els que fem servir en aquesta pàgina, a més de les plantes que hem anat anomenant en cada cas bé s’hi podrien afegir moltes espècies de bolets.

Els bolets són, de fet, l’òrgan reproductor d’alguns fongs, els encarregats de dispersar les espores que acabaran formant nous individus. El fong pròpiament dit, doncs, el trobaríem “sota” el bolet, enterrat, gairebé sempre en forma d’uns filaments que s’anomenen hifes i que, en conjunt, formen el que es coneix com a miceli. Molts s’associen, a més, amb arbres i plantes en una relació simbiòtica, és a dir, el la que els dos en treuen un benefici. El fong facilita al vegetal l’absorció d’aigua i sals minerals (o, a vegades, nitrogen) i n’obté, a canvi, els nutrients que necessita per viure ja elaborats. Els fongs juguen, també, un paper essencial en els ecosistemes, ja que són els principals encarregats de descompondre la matèria orgànica (convertint-la en nutrients que seran absorbits per les plantes).

Dit això, algunes de les espècies característiques d’algun dels ambients que hem descrit són:

- A les dunes litorals: Rhodocybe malençonii, Agaricus devoniensis...

- A l’alzinar, un ambient especialment ric en bolets: les llores (Russula cyanoxantha), el carlet (Hygrophorus russula), la flota d'alzina (Armillaria mellea), la cogomella borda (Amanita phalloides), el rossinyol (Cantharellus subpruinosus), el peu de rata groc (Ramaria flava), la múrgola (Morchella deliciosa)...

- A les suredes, a més de les anteriors: les cualbres llores (Russula cyanoxantha, R. virescens i R. vesca), la lleterola blanca (Lactarius azonites), el reig (Amanita caesarea), el siureny (Boletus aereus)...

- A les rouredes: les cualbres (Russula cyanoxantha, R. virescens, R. aurea, etc.), la paloma (Macrolepiota procera), la cogomella borda (A. phalloides), el siurenys (Boletus aestivalis), els mataparents (Boletus satanas), el rossinyol (Cantharellus subpruinosus), la llengua de bou (Hydnum repandum)...

- A les pinedes: el pinetell, el rovelló, la cama de perdiu (Chroogomphus rutilus), la rossinyola de pi (Cantharellus lutescens), la llenega (Hygrophorus latitabundus), el fredeluc (Tricholoma portentosum), el reig bord (Amanita muscaria), el ceps (Boletus pinophilus i B. edulis)...

- A les fagedes: les cualbres (Russula nigricans i R. foetens), el moixernó de tardor (Clitocybe nebularis), el reig bord (Amanita muscaria), els bolets pudents (Phallus impudicus)...

- Als prats, vores de camins, camps abandonats i marges del bosc: el moixernó (Calocybe gambosa), el cama-sec (Marasmius oreades), els bolets de tinta (Coprinus comatus), els camperols (Agaricus campestris)...

- A les avetoses: les cualbres (Russula xerampelina i R. integra), el rovelló d'avet (Lactarius salmonicolor), el negrito tòxic (Tricholoma pardinum), el reig bord (Amanita muscaria), el cep (Boletus edulis)...

- Als bedollars: les cabres de beç (Lactarius torminosus), el ceps de beç (Leccinum scabrum)...

- Als prats alpins: les carreretes (Marasmius oreades), el moixernó (Calocybe gambosa)...

- Als boscos de ribera: el terrandòs (Lactarius controversus), la gírgola (Pleurotus ostreatus i P. cornucopiae), el pollancró (Agrocybe aegerita), les múrgoles (Morchella rotunda, M. rigida i M. umbrina)...

LES FAGEDES

Les fagedes són un bosc típicament medioeuropeu, que ocupa des del sud d’Escandinàvia fins a la Península Ibèrica. A Catalunya ocupa una extensió relativament reduïda, sent el seu límit de distribució més al sud. 

Quan anar-hi?

Les fagedes, amb el permís de les rouredes, són els boscos que marquen d’una manera més clara el pas de les estacions, oferint un aspecte ben diferent durant l’any. Passejar-se per aquests boscos és una delícia tot l’any, a l’estiu verds i ombrívols, ens permeten fugir de les calors, a l’hivern, despullats de fulles i plantes, deserts de vegetació, gaudir el sol, i a la tardor, amb la caiguda de les fulles (al voltant d’octubre/novembre), d’un espectacle natural d’una gran bellesa.

La millor època per visitar-les si seguim, però, únicament un criteri florístic és a principis de primavera, just abans de que els arbres treguin fulla (abril/maig), quan moltes plantes del sotabosc aprofiten per florir aprofitant la llum i la calor del sol que poc després els serà tapada.

Com són?

Estrat Arbori

Les fagedes són boscos monoespecífics, de fulla caduca, presidides pels faigs. Alts i densos, ombrívols. 

Estrat arbustiu

A les fagedes típiques l’estrat arbustiu és pràcticament inexistent o molt pobre. Ara bé, al nostre país, en tractar-se dels seu límit de distribució, en alguns casos hi apareix el boix (Buxus sempervirens) de forma abundant, a vegades acompanyat d’altres espècies.

Estrat herbaci 

Si bé menys que en les fagedes centreeuropees, l’estrat herbaci és ric en espècies, formant una catifa més o menys densa i continua d’herbes i  falgueres.

Quins tipus hi ha?

A Catalunya hi podem trobar:

1. La fageda atlàntica. Principalment a la Vall d’Aran, si bé també es pot trobar a la Vall de Ribes, al voltant del Puigsacalm i a la Serra del Corb. A casa nostra correspon bàsicament a la fageda amb joliu (Scilla lilio-hyacinthus). La més semblant a les fagedes medioeuropees, la típica i descrita abans. En aquesta fageda acompanyant el joliu hi trobem altres herbes i falgueres com la reina dels boscos (Asperula odorata), la viola boscana (Viola sylvestris), la pulmonària (Pulmonaria afinis) el pa-de-cucut blanc (Oxalis acetosella) o la falguera femella (Athyrium filix-foemina), entre altres.

2. Les fagedes de caràcter atlàntic atenuat i submediterrani.

La fageda s’empobreix, la catifa d’herbes s’esclarissa o fins i tot desapareix, per contra al sotabosc hi poden ser abundants alguns arbustos, conjuntament amb altres mates i herbes més pròpies de les rouredes. Hi ha diferents tipus:

2.1. La fageda amb buixol (Anemone nemorosa). A les obagues, entre els 600 i 1800 metres, en sòls calcaris, als Pirineus Orientals, Muntanyes Olositàniques i el Berguedà.

2.2 La fageda amb gerani nuós (Geranium nuosum). A les obagues, entre els 600 i 1800 metres, en sòls calcaris, als Pirineus Orientals, Muntanyes Olositàniques i el Berguedà.

2.3. La fageda amb descàmpsia (Deschampsia flexuosa). En sòls silícics. És caracteritza perquè són boscos buits, sense arbustos i amb molt poques herbes.

2.4. La fageda amb fiteuma d’espiga (Phyteuma spicatum). Només al Montseny. Similar a l’anterior.

2.5. La fageda amb boix. Als Pre-pirineus, a les Muntanyes Olositàniques, al Montseny i a la Sauva Negra, sobre sòls calcaris, entre els 600 i 1600 metres amb estius més o menys secs. El boix hi forma un estrat continu i les herbes que s’hi troben són pròpies de les rouredes de roure martinenc.

2.6. La fageda amb prímula acaule (Primula acaulis). Només als Ports. Similar a l’anterior.

LANDES, BOIXEDES I BROLLES

Boixedes, landes i brolles són fruit de la degradació dels boscos de la muntanya mitjana, gairebé sempre de la mà de l’home (amb l’única excepció d’algunes boixedes, que serien permanents, o bé representarien una comunitat forestal ben preservada on únicament hi mancaria l’estrat arbori).

La successió ecològica

Als boscos de la muntanya mitjana, com passa en el país de l’alzinar, té lloc el procés que es coneix com a successió ecològica (explicat, justament, més amunt a la terra baixa, d’aquí que aquí només en fem menció). En el cas dels boscos que tractem aquí, la sèrie seria la següent:

Roureda ↔  Boixeda ↔  Jonceda/gramenet      Fageda ↔  Landa  ↔  Prat (de dall)

Quan anar-hi?

Tot l’any, l’aspecte del matollars és manté força igual amb el pas de les estacions. Ara bé, a la primavera serà quan trobarem més espècies florides. En alguns casos, com els de les landes de bruguerola i els matollars de bàlec, quan l’espècie dominant està florida poden oferir un espectacle natural molt bonic.

Quins tipus hi ha?

Segons el tipus del terreny, les variables climàtiques i fins i tot de la major o menor degradació de rouredes, pinedes de pi roig o fagedes la llista de matollars és llarga i extensa. Descrivim aquí els més comuns:

1. Les boixedes seques són un matollar que es fa sobre terrenys calcaris, en ambients secs i lluminosos. Atapeïdes, impenetrables i altes o molt altes si el terreny ho permet. Dominades pel boix (Buxus sempervirens), verd tot l’any i amb un estrat herbaci que juga un paper secundari. Solen ser fruit de la degradació de les rouredes seques (de roure martinenc i de roure de fulla petita). En condicions naturals aquestes comunitats ocuparien els marges dels boscos. N’hi ha de diferents tipus:

1.1. La boixeda amb gavó fruticós (Ononis fruticosa), fruit de la degradació de la roureda de fulla petita. És un matollar baix, de fins a 1 metre, dominada pel boix, el corner (Amelanchier ovalis) i el gavó fruticós, amb algunes espècies de la roureda jugant un paper secundari.

1.2. La boixeda amb púdol (Rhamnus alpinus), fruit de la degradació de la roureda de roure martinenc. És un matollar alt, de 1 a 2 metres, amb moltes espècies típiques d’aquesta roureda. 

1.3. La boixeda amb espina cervina de fulla petita (Rhamnus saxatilis), on les rouredes de roure martinenc han estat més castigades, ocupa importants extensions als solells dels Prepireneus (també a l’estatge del pi roig).

2. Les boixedes humides formen un mantell arbustiu als marges del bosc. Destacar-ne dues:

2.1. La boixeda amb boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), baix i dens, es troba als Prepirineus resseguint el marge de les rouredes de roure martinenc.

2.2 La boixeda amb gavó aragonès (Ononis aragonensis), alt i esclarissat, als replans i al peu de les cingleres calcaries, ombrívoles, dels Prepirineus.

3. Les landes. En sòls silícics en llocs plujosos. N’hi ha de diferent tipus:

3.1. La landa de gòdua (Sarothamnus scoparius) i falguera (Pteridium aquilinum), fruit de la degradació de les rouredes de roure martinenc i roure de fulla gran. Hi dominen aquestes dues espècies, amb l’aranyoner (Prunus spinosa), acompanyat de mates i herbes més o menys disperses, com la bruguerola (Calluna vulgaris), la maduixera (Fragaria vesca), el jasione (Jasione montana) o la potentil·la vernal (Potentilla verna), entre altres.

3.2. La landa de Bruguerola (Calluna vulgaris), és un matollar baix, de fins a mig metre, dens, on domina la bruguerola. Estesa per tot el territori, sovint ocupa els indrets on la vegetació primitiva ha desaparegut fa temps i ha estat sotmesa a cremes periòdiques (en terrenys, també, que el sòl no hi permet el creixement d’altres tipus de vegetació). En sols pobres, que la bruguerola empobreix encara més, fins al punt que poden fer impossible la reinstauració del bosc primitiu (fagedes i rouredes humides). N’hi ha de tres tipus (segons l’espècie principal que acompanya a la bruguerola):

3.2.1. La landa de bruguerola amb pota de lleó (Potentilla saxatalis), al domini de les fagedes, al Pirineu.

3.2.2. La landa de bruguerola amb ginesta supina (Chamaecytisus supinis), al Collsacabra i la Garrotxa, en el domini del roure africà.

3.2.3. La landa de bruguerola amb ginesta repent (Genista pilosa), la més estesa de les tres, del Pirineu al Montseny, al país de les pinedes molsoses i les rouredes seques.

3.3. La landa de bruguerola i bruc d’aiguamoll (Erica tetralix), que ocupa l’espai de torberes dessecades. Amb el bruc d’aiguamoll hi abunden la bruguerola, el pel caní (Nardus stricta), la molina (Molinia coerulea) i la caputxina olorosa (Gymnadenia conopsea).

4. Les bardisses són un matollar alt, de fins a 2 metres, dens i impenetrable, format per arbustos i lianes, sovint espinosos com els esbarzers (Rubus sp.) i els rosers (Rosa sp.). Són comunitats pròpies dels marges de rouredes i fagedes, en espais lluminosos i en sols humits. Presents arreu, només defugen les zones mediterrànies més seques i l’alta muntanya. N’hi ha de diferents tipus:

4.1. La bardissa amb roldor (Coriaria myrtifolia), la més estesa i típica (també a la terra baixa). Amb esbarzers, rosers i el roldor també s’hi poden trobar l’aranyoner (Prunus spinosa), el sanguinyol (Cornus sanguinea), o la vidalba (Clematis vidalba), entre altres.

4.2. La bardissa amb boix. Similar a l’anterior, al país de la roureda de roure martinenc i de l’alzinar. Destaca la presència del boix i altres espècies de la roureda.

4.3. La bardissa amb coralet (Berberidion vulgaris). En climes més freds i secs, desapareixen els esbarzers però, en canvi, hi abunda el coralet i els rosers.

4.4. La bardissa amb fic (Rhamnus alpina), al país de les pinedes de pi roig. Densa i alta, dominada per aquesta planta i, en segon terme, el roser glauc (Rosa coriifolia), el xuclamel (Lonicera xylosteum) i la gerdera (Rubus idaeus), amb d’altres.

4.5. La bardissa atlàntica, degradació o mantell marginal de les rouredes de roure pènol i les fagedes. Hi tornen a dominar rosers i esbarzers, però segons la zona acompanyats amb espècies com l’arç blanc,  l’evònim (Euonymus europaeus), l’ortiga morta (Lamium flexusosum) o l’olivereta (Ligustrum vulgare), entre altres. 

5. El matoll de bàlec (Cytisus purgants), als Pirineus, a les zones més altes del país del pi roig (molt característic de la degradació de les pinedes de pi roig amb molses). És un matollar àmpliament dominat pel bàlec, si bé el poden acompanyar de manera dispersa el ginebre (Juniperus communis), la descàmpsia o la linària (Linaria repens), entre altres.

La brolla d’estepa de muntanya (Cistus laurifolius) i Tamborino (Lavandula pedunculata). Les brolles són un element escàs a la muntanya mitjana, tant és així que en la degradació de les boixedes i landes aquestes es solen convertir en prats. A les muntanyes de Prades, pròpia de la degradació de la roureda de roure reboll (i del pi roig amb boixerola). És un matollar alt, dens, on abunden l’estepa de muntanya, l’estepa borrera (C. salviifolius), l’estepa blanca (C. albidum) o el bruc boal (Erica arborea). El seu aspecte és similar al de les brolles de terra baixa, de les que es diferencia per la presència d’espècies com el tamborino, la falguera aquilina o l’estepa de muntanya.

7. Els matollars de clariana de bosc. A mesura que avança la restauració del bosc, després de la formació d’una clariana apareixen els herbassars, que es veuen substituïts, després, per matollars i bosquines. A les fagedes i els boscos més humits, solen ser:

7.1. El gerderar amb saüc racemós (Sambucus racemosa), un matollar alt (fins a 4 metres) on predominen la gerdera (Rubus idaeus), el saüc, el gatsaule (Salix caprea) i la maduixera.

7.2. La tremoleda, a les parts altes del país de l’alzinar i baixes de la muntanya mitjana. És un bosquetó de trèmols (Populus tremula) i gatsaules, amb un sotabosc ric i divers (i variable). 

8. La brolla d’eriçó (Erinacea anthyllis) amb antil·lis de muntanya (Anthyllis montana), vegetació culminal del cim de les muntanyes calcàries del sud del país i del Prepirineu, permanent. Hi domina l’eriçó acompanyat per l’antil·lis de muntanya, el timó groc (Teucrium polium), la coelèria (Koeleria vallesana) o la tulipa senzilla (Tulipa australis), entre altres.

JONCEDES, GRAMENETS I PRATS

Els gramenets i les joncedes són prats típics i molt corrents a la muntanya mitjana, fruit de la degradació dels seus boscos.

Com són?

Els prats de la muntanya mitjana solen ser comunitats vegetals formats per plantes perennes (que perden la part aèria a l’hivern i la refan amb l’arribada del bon temps, a partir de brots, bulbs o rizomes), amb algunes mates baixes.

Quan anar-hi?

A la primavera, quan la major part de plantes estan florides (abril/maig).

Quins tipus hi ha?

Els prats més comuns a la muntanya mitjana catalana són:

1. Les joncedes, amb les boixedes, representen les comunitats secundàries més abundants i característiques en el domini de les rouredes (també es poden trobar a la terra baixa). Són una combinació de prats secs de gramínies o herbes perennes similars i de mates baixes, el que els hi dona un aspecte singular. Més o menys verdes tot l’any, prefereixen els sòls calcaris. Se’n poden trobar diverses varietats:

1.1. La jonceda típica, la més difosa, apareix als dominis de la roureda de roure de fulla petita, però també de la roureda de roure martinenc, l’alzinar i el carrascar. Sovint cobreixen el sòl de les pinedes molt esclarissades o explotades. Hi abunden la jonça (Aphyllanthes monspeliensis), el fenàs de marge (Brachypodium vulgare), la farigola (Thymus vulgaris), l’avena de brolla (Avena pratensis) i l’argelaga (Genista scorpius), acompanyades de moltes altres espècies com el llistó (Brachypodium retusum), el càrex (Carex flacca), la sajolida de bosc (Satureja montana), el barballó (Lavandula latifolia), la botja d’escombres (Dorycnium penthaphyllum), el  lli (Linus narbonense) o el senet de pobre (Globularia vulgaris).

1.2. La jonceda amb serpoll banc (Thymus serpyllum ssp fontqueri), al voltant de la Conca de Tremp (al país del roure de fulla petita). Similar a l’anterior però amb espècies de clima continental i endèmiques de l’àrea, com el mateix serpoll blanc, el timó mascle (Teucrium polium) o la centaurea (Centaurea emigrantis). 

1.3. La jonceda amb plantatge mitjà, al Ripollès, la Garrotxa i la Catalunya Central, a vegades imbricada amb la jonceda típica però ocupant els llocs més humits (principalment al domini del roure martinenc). Similar a la jonceda típica, la jonça, el fenàs, la farigola i l’argelaga estan acompanyades per espècies que necessiten més aigua, com els angelins (Teucrium pyrenaicum), els càrex (Carex flacca), la potentil·la vernal (Potentilla verna), l’estepa groga (Fumana ericoides) o les molses (com Pleurochaete squarrosa).

1.4. La jonceda amb espígol (Lavandula angustifolia), a les obagues prepirinenques, al país del roure martinenc. Desapareixen o hi raregen la farigola, el fenàs i l’argelaga o la mateixa jonça, bàsiques en les joncedes anteriors, i, per contra, hi poden abundar l’espígol, la seslèria (Sesleria coerulea), el càrex (Carex humilis), l’antil·lis de muntanya (Anthyllis montana), l’avena de brolla, la bruguerola (Calluna vulgaris), la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) o el ginestell cineri (Genista cinerea). Sovint sota boscos secundaris de pi roig.

1.5. La jonceda amb sàlvia (Salvia officinalis), del Montsant cap al sud, al país del roure  de fulla petita. Desapareix l’argelaga, per contra hi dominen el fenàs de marge i l’argelagó (Genista hispànica), i s’enriqueix amb plantes com la betònica (Stachys heraclea), la serràtula nudicaule (Serratula nudicaulis), la tulipa (Tulipa sylvestris) o el jacint (Hyacinthus amethystinus), entre altres.

2. Els gramenets secs són comunitats dominades per gramínies o plantes d’aspecte semblant (que es fan en llocs amb pluja moderada). Hi dominen les gramínies com la festuca ovina (Festuca ovina) o la cua de rata (Phleum phleoides), acompanyats per una llarga llista d’altres plantes. Als Pirineus, n’hi ha de dos tipus:

2.1. El gramenet amb plantatge holosti (Plantago holosteum), entre els 800 i 1600 metres. Hi són abundants altres gramínies (Agrostis capillaris i Avenula mirandana), la clavellina prima (Dianthus pyrenaicus), el milfulles (Achilea odorata) o l’herba turmera (Helianthemum nummularium).

2.2. El gramenet amb diplacne (Cleistogenes serotina), entre els 800 i 1100 metres, en llocs més assolellats. Hi són abundants el diplacne, la festuca ovina, l’albellatge violaci (Dichanthium ischaemum) o la llemenosa (Artemisia campestris), entre altres.

3. Els gramenets i prats humits. En aquestes comunitats hi ha un desplaçament de les gramínies i similars per especies de fulla plana i més o menys ample. A les zones més plujoses. També n’hi ha de diferents tipus:

3.1. El gramenet de festuca rogenca (Festuca nigrescens), espècie present en les comunitats anteriors, però que en aquesta esdevé dominant. Acompanyada per un bona llista d’altres plantes. N’hi ha, alhora, diferents tipus:

3.1.1 El gramenet de festuca rogenca amb potentil·la muntanyenca (Potentilla montana). Al Montseny, entre els 1100 i els 1200 metres.

3.1.2. El gramenet de festuca rogenca amb sieglíngia (Sieglinglia decumbens). Al Cadí, entre els 1900 i els 2100 metres.

3.1.3. El prat d’agrostis (agrostis tenuis) i gaiol (Chamaespartium sagittale). Als Pirineus i el Montseny, entre els 800 i els 1600 metres.

3.2. El gramenet de margall erecte (Bromus Erectus) i card d’ase (Cirsium tuberosum). En algunes fondalades dels Ports i a les Muntanyes de Prades, sovint barrejats amb les joncedes.

3.3. El gramenet de fenàs pinnat (Brachypodium pinnatum). Propi del domini del roure pènol, a la Vall d’Aran. Tapís de 10 a 20 centímetres recobert pel fenàs, la potentil·la vernal (Potentilla verna), el margall erecte, la festuca ovina o el milfulles, entre altres. 

3.4. El prat de plantatge mitjà (Plantago media) i eufràsia (Euphrasia penctinata). Força difós, al país de les rouredes de roure martinenc. Dens i atapeït és el que s’acosta més a la imatge del prat que ens ve a la imaginació dels descrits fins ara (inclosos els de la terra baixa). Hi abunden les espècies citades, amb d’altres com la peluda (Hypochoeris radicata), el lotus (Lotus corniculata) o el Panical (Eryngium campestre), entre moltes altres.

3.5. Els gramenets d’anyol (Conopodium ramosum) i festuques (Festuca grauteri, F. Rubra...), pròpia dels cims de les muntanyes calcàries del sud del país i el Prepirineu. Hi dominen les espècies citades, que poden anar acompanyades d’altres com la seslèria (Sesleria coerulea) o l’avena (Avena pratensis)

4. Els pradells d’aira i esclerants. Al país de les rouredes seques. Poc comú, l’integren herbes petites, la majoria anuals, com les aires (Aira caryophyllea i Corynephorus canescens) o els esclerants (Scleranthus annus i S. perennis), entre altres. 

5. Els pradells de pelaguer plomós (Stipa pennata) amb arenària (Arenaria conibriscencis), al Moianès i la Plana de Vic, sobre sòls prims i secs, degradats, al país del roure martinenc. Hi dominen les dues plantes citades conjuntament amb la sanadella (Stipa capillata) i altres herbes menudes.

6. Els prats de dall i de pastura, que haurien d’explicar-se aquí, però per motius pràctics i paisatgístics ho farem a l’alta muntanya.

7. Els prats de pastura o prats de cua de gos (Cynosurus cristatus), seminaturals, regats i adobats perquè el bestiar hi pasturi. Prat baix i ras on hi abunda la cua de gos i els trèvols (Trifolium sp), i hi són corrents espècies com la festuca rogenca (Festuca nigrescens), la prunella vulgar (Prunella vulgaris), la centàurea (Centaurea jacea), l’holcus (Holcus lanatus) o el ranuncle (Ranunculus acris), entre altres.

8. Els herbassars de vorada de bosc, al marge dels boscos, a vegades formant una doble corona amb les bardisses. Amb plantes herbàcies grans, sovint amb làtex o essències desagradables per als herbívors (en lloc de punxes).

8.1 Les comunitats d’orenga (Origanum vulgare) i espunyideres (Galium sp), on abunden aquestes espècies acompanyades, segons els casos, de pèsol bord (Lathyrus cirrhosus), clinopodi (Satureja vulgaris), fenàs boscà, guixà de bosc (Lathyrus sylvestris) o orella de llebre (Buplerum falcatum).

8.2. El fener de ripoll boscà, poblament quasi pur d’aquesta planta (Oryzopsis paradoxa).

8.3. El fener d’ulmària (Filipendula ulmaria) i capferrat (Cirsium monspessulanum), a la Vall Fosca.

8.4. La comunitat de valeriana (Valerania officinalis) i maduixera (Fragaria vesca), exuberant, acompanyades pel fenàs boscà o el veçot (Vicia sepium).

8.5. La comunitat de trèvol mitja (Trifolim medium) i maduixera, en camins i clarianes obagues dels Pirineus.

9. Les comunitats de clariana de bosc (degudes a causes naturals, com allaus o la caiguda d’un arbre, però també artificials, com la tala d’un rodal). Àrees on el sòl s’ha nitrificat, però no per l’acció humana, com passa en els ambients ruderals. Hi creixen, doncs, plantes amants de la llum i els sòls rics en nitrogen.

En sòls calcaris, reben el nom en funció de l’espècie dominant:

9.1. El fener de belladona (Atropa belladona). A les rouredes humides.

9.2. El fener de bleneres (Verbascum blattaria i V. thapsus). A les fagedes.

9.3. El fener de lleteresa pilosa (Euphorbia pilosa) i sàlvia de flor groga (Salvia glutinosa ). Al Ripollès i la Garrotxa.

9.4. El fener d’al·liària (Alliaria officinalis) i cominassa inebriant (Chaerophylum temulentum). Al Montseny, lligada a les bardisses.

Els sòls silícics:

9.5. El fener d’epilobi angustifoli (Epilobium angustifolium) i gerdera (Rubus idaeus), també a les vores de camins.

ELS BEDOLLARS

Els bosquetons de bedolls (Betula pendula) són arbres de creixement ràpid, que colonitzen les zones on ha desaparegut la massa forestal.

Quan anar-hi?

En tractar-se d’arbres de fulla caduca, ofereixen el seu millor aspecte a la primavera i a l’estiu.

Com són?

En el domini dels boscos de pi roig (primaris) i també del pi negre. Apareixen a causa de la destrucció del bosc primitiu, per tales o per causes naturals, com pot ser, per exemple, la desforestació causada pel pas d’un allau. Sol representar un pas intermedi cap a la restauració del bosc original i, en aquests casos, tot i el seu aspecte de bosc cal considerar els bedolls com a membres d’altres comunitats, com prats o matollars (com els gerdars de l’alta muntanya). És a dir, s’haurien de considerar aquests boscos com a secundaris.

A la muntanya mitjana només pot arribar a formar veritables comunitats finals en alguns casos puntuals (i encara allà on altres arbres no poden sobreviure o ho fan amb dificultat), com és el cas del bedollar amb verònica (Veronica urticifolia), en substrats molt àcids dels Pirineus.

A l’alta muntanya, a la Vall d’Aran, sí que poden constituir un veritable bosc, en aquest cas, però, de bedoll pubescent (Betula pubescents), amb un sotabosc ric en molses, neret (Rhododemdrum ferrugineum), nabiu (Vaccinium myrtillus), i altres espècies com el blècnum (Blechnum spicant), el xuclamel negre  (Lonicera nigra) i la lleteresa hivernal (Euphorbia hiberna).

LES TEIXEDES

Les teixedes són un dels boscos més singulars, únics i bonics que podem trobar a casa nostra. Es troben a punts isolats de l’Empordà fins als Ports, sent les més destacables les que es troben a l’Alta Garrotxa, les Muntanyes de Prades, la serra de Llaberia i la serra de Cardó.

Quan anar-hi?

Tot l’any presenten més o menys el mateix aspecte.

Com són?

El teix és una conífera amenaçada a Europa degut als canvis en el paisatge, al seu ús excessiu amb fins terapèutics i als incendis forestals. És, també, una espècie relicta que ha quedat reduïda a petits rodals després de l’última glaciació, quan tenia una distribució més àmplia. No forma boscos purs i es troben barrejats amb altres arbres amb exemplars aïllats aquí i allà (roures, alzines o pins, sovint també amb blades o avellaners, entre altres), o formant petits rodals d’uns pocs peus. En barrancs i fondalades de muntanya, sota cingleres calcàries, a recer i prou riques en sòl.

Al seu sotabosc destaca la presència de la sanícula (Sanicula europaea), de la poa nemoral (Poa nemoralis), de la campaneta traqueli (Campanula trachelium), el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), el grèvol (Ilex aquifolium), l’heura (hedera helix) o l’herba fetgera (Anemone hepatica), entre altres.  

El teix

El teix és un arbre molt primitiu que pot arribar a viure més de mil anys. Dioic, és a dir, amb arbres mascles i femelles. Tòxic tot ell, a excepció de la coberta del fruit, dolç i vermell perquè se’l mengin els ocells i en dispersin les llavors. En contraposició, de l’arbre se n’extreu taxol útil en alguns tractaments contra el càncer.

Per la seva longevitat el teixos eren arbres amb un valor místic i sagrat en cultes celtes i pagans precristians, simbolitzava el renaixement i la transformació. Es plantava prop de les cases com a símbol de vida, i al costat d’esglésies i cementiris com a símbol de mort (tot i que en alguns casos primer va ser el teix que l’ermita... per així acabar de cristianitzar els pagans que celebraven els seus cultes al seu voltant). Per aquest mateix motiu a l’edat mitjana la seva fusta era utilitzada per fabricar arcs i fletxes.

LES CASTANYEDES

Originaris de l’orient mediterrani els castanyers s’han estès i naturalitzat a casa nostra després de segles d’aprofitament de la seva fusta i els seus fruits (des d’època romana). Rigorosament parlant, doncs, les castanyedes ni tant sols serien un bosc secundari (fruit de la degradació d’alzinars o rouredes), sinó una plantació d’arbres. Actualment estan en forta regressió a causa del seu abandonament i d’uns fongs paràsits que els acaben matant: el xancre i tinta.

Quan anar-hi?

En tractar-se d’arbres de fulla caduca, les castanyedes marquen el pas de les estacions oferint un aspecte ben diferent durant l’any, molt bonic i acolorit a la tardor quan perden la fulla. 

Com són?

Les castanyedes creixen sobre sòls silícics, principalment al domini de la rouredes i de l’alzinar muntanyenc, pel que el seu sotabosc hi trobarem les espècies pròpies d’aquestes comunitats (o la seva degradació). Solen ser a les obagues, en pendents entre els 200 i els 600 metres.

Aprofitament

L’aspecte de les castanyedes varia en funció de quin hagi estat, tradicionalment, el seu ús: per fusta o per castanyes (si bé sovint es troben els dos tipus barrejats).

- Si s’han destinat a la producció de fruits trobarem plantacions de grans arbres, sovint amb signes evidents que han estat podats repetidament per fer-los més productius (arbres amb uns troncs baixos, gruixuts, recargolats i fins i tot foradats per dins, del que en surten branques, rebrots, molt més prims).

- Si s’han destinat a la producció de fusta, a Catalunya tradicionalment s’ha aprofitant la seva gran capacitat rebrotadora. Un cop plantat l’arbre es deixa créixer fins a uns 80 anys, per desprès tallar-lo arran de terra i aprofitar-ne els rebrots (o tanys), que tenen un creixement molt ràpid, deixant-ne créixer només quatre o cinc durant 20 o 30 anys (constituint el que s’anomenen perxades). Llavors es torna a fer una tallada arran, en un procés que pot durar fins a centenars d’anys, abans la soca no comenci a decaure.

Les castanyedes van tenir una època daurada a partir de l’Edat Mitjana fins a mitjans del segle passat, quan la seva fusta era molt usada per la construcció de botes destinades al transport marítim. Actualment en algunes zones del país s’intenta revaloritzar el seu cultiu i trobar-ne nous usos per evitar la seva lenta desaparició. 

LES AVELLANOSES

Les avellanoses són boscos de transició entre les rouredes i les fagedes, moltes vegades combinats com una mena de mosaic. Sovint formen, també, el bosc inicial en la regeneració de fagedes o avetoses que han estat talades o arrasades per allaus.

Quan anar-hi?

En tractar-se d’arbres de fulla caduca, quan tenen el seu millor aspecte és a la primavera.

Com són?

Estrat Arbori. Les avellanoses són boscos baixos (entre 4 i 10 metres) i densos, on domina l’avellaner (Corylus avellana), del què en sobresurten arbres més alts com el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), el tell (Tilia plathyphyllos) o alguns roures.

Estrat arbustiu. L’avellanosa també és rica en arbustos (si més no en espècies). La solen acompanyar el boix (Buxus sempervirens), l’arç blanc (Crataegus monogyna) o el saüc (sambucus nigra), entre altres. 

Estrat herbaci. Dens i ric en espècies que, en general, corresponen a espècies de les rouredes i les fagedes.

Quins tipus hi ha?

A Casa nostra en trobem dos tipus diferents:

1. L’avellanosa amb polístic, en fondalades i valls humides, en sols profunds, silícics, entre 100 i 900 metres (compartida, doncs, amb la terra baixa), de Collserola cap el nord. A l’avellaner l’acompanyen el polístic, una falguera gran (Polystichum setiferum), la falguera comuna (Pteridium aquilinum), la campaneta (Campanula trachelium) o la viola de bosc (Viola sylvestris), entre altres.

2. L‘avellanosa amb herba fetgera (Anemone hepàtica), als Pirineus, en sots humits entre els 1300 i els 1700 metres. A l’avellaner l’acompanyen el bedoll (Betula pendula), la fetgera, l’astrància (Astrancia major), la prímula vera (Primula veris) o la fiteuma (Phyteuma spicatum), entre altres.

Aprofitem aquí per fer una breu menció de dues bosquines relacionades amb les anteriors (comparteixen, entre altres, moltes espècies acompanyants), si bé no molt abundants, prou significatives:

- La telleda, un bosc d’avellaners, tells, freixes de fulla gran i roures de fulla gran, que es fa al domini de les rouredes, entre els 800 i 1200 metres.

- L’omeda d’oma (Ulmus gabra), on domina aquest arbre amb moltes plantes de les rouredes, a les valls interiors dels Pirineus centrals, entre els 800 i 1500 metres.

RUDERAL I ARVENSE (MUNTANYA MITJANA)

La transformació agrícola de la muntanya mitjana ha estat menys intensa que a la terra baixa, degut, més que a les condicions ambientals, encara prou favorables, a l’orografia del terreny. Al nostre país no hi ha grans planes i els conreus és limiten, bàsicament, al fons de les valls. Desapareixen els cultius mediterranis i totes les seves espècies llenyoses (vinyes, ametllers, oliveres...), pel que els seus cultius són principalment herbacis, sovint farratges lligats a l’activitat ramadera (i lligats amb els prats de dall), cereals d’hivern i blat de moro. 

Quan anar-hi?

Primavera (i estiu), després pluges, ja que solen ser espècies oportunistes que aprofiten quan hi ha condicions favorables per créixer i florir. En el cas de les plantes més associades als conreus això dependrà més del cicle de la planta conreada.

Com són?

La menor intensitat en la transformació humana de la muntanya mitjana fa que les comunitats arvenses (associades a l’activitat agrícola) i ruderals (associades a l’activitat humana) no tinguin la riquesa i la varietat de la terra baixa (que en alguns casos també apareixen aquí).

Comparteixen, a més, les principals característiques, ja explicades a la terra baixa.

Quins tipus hi ha?

Les comunitats arvenses:

1. La comunitat de rabosa (Galium tricorne) i matablat (Iberis amara), al sud del país, lligada amb els cereals d’hivern.

2. La comunitat de pensament (Viola tricolor) i especularia (Legousia hibrida), al nord (ben constituïda a la Plana de Vic), també lligada als cereals d’hivern, hi abunden els gallarets o roselles (Papaver rhoeas), el blauet (Centaurea cyanus) o el passacamins (Polygonum aviculare), entre altres.

3. Les comunitats d’espèrgules (Spergula sp.) i esclerants (Scleranthus annus), dels camps de cereals de la Selva cap al nord.

4. La comunitat de cerreigs (Setaria viridis, S. glauca i S. verticillata) i panissoles (Echinochloa colona i E. crus-galli). Als camps de patates i blat de moro.

5. Els bleterars d’hort, en horts especialment humits a les valls pirinenques i al Montseny, on abunden els blets (Chenopodiun album, C. hybridum i C. polyspermum), amb altres espècies arvenses com les bosses de pastor (Capsella bursa-pastoris), entre altres.

Hi podríem afegir aquí, també, els prats de dall, a mig camí de la vegetació espontània i la plantada per la mà de l’home. Per motius pràctics, però, es tracten a l’alta muntanya.

Les comunitats ruderals:

1. Els herbassars viaris (Bromo-hordeetum murini). Densos i atapeïts hi dominen les gramínies com el margall (Hordeum murimus) o el margall llarg (Bromus sterilis), entre altres, acompanyades d’espècies com els geranis (Geranium pusillum i G. Lucidi) o el donzell (Anthriscus caucalis).

2. A les balmes on s’arrecera el bestiar l’associació (Anthrisco – Geranium lucidum), molt semblant a l’anterior i on s’hi pot trobar, a més, l’ortiga gran (Urtica dioca) o els morrons (Stellaria media).

3. Els cardassars de vorada de camí. Punxosos i densos. Dominada pels cards, com els cardots grossos (Onopordon acanthium i O. acanthium), el card negre (Carduus nigrescens), o la cardigassa vera (Cirsium eriophorum), acompanyats d’altres plantes com l’ortiga gran (Urtica pilulifera) o els marrubins (Marrubium supinum i M. vulgare).

4. A les cunetes de les carreteres (Dauco-Melilotion), un herbassar alt, sovint només amb el melilot blanc (Melilotus albidus).

5. Els feners humits, amb herbes grans i de fulles més aviat grosses. Entre el que destaca el fener d’ortigues i repalasses, on resulta molt abundant l’ortiga gran i, a vegades, la repalassa (Arctium minus).

Alta Muntanya

Introducció

Entenem com a alta muntanya, a casa nostra, el terreny que es troba per sobre dels 1500-1700 metres (circumscrita als Pirineus, els Pre-pirineus i una petita part del Montseny). Es pot dividir fàcilment en dos, la subalpina, on hi creixen els boscos (que no superen mai els 2100-2400 metres), i l’alpina, dominada pels prats alpins (que no s’enfilen mai gaire més amunt dels 3000 metres). Més amunt dels 3000 metres hi trobaríem un tercer estatge, amb neu gairebé permanent i desèrtica a causa del fred (si bé aquest estatge a Catalunya és molt escàs, amb només una desena de cims que superen aquesta alçada).   

El clima

Les principal característiques climàtiques de l’alta muntanya catalana és que hi ha diversos mesos hivernals en què la temperatura mitjana està per sota els 0ºC i unes precipitacions relativament elevades. A l’estatge alpí les precipitacions solen ser més altes de 1800-2000 mm/anuals, amb 6 a 8 mesos glacials (amb temperatures mitjanes inferiors als 0ºC). A la zona subalpina les precipitacions estarien al voltant dels 900-1300 mm/anuals, amb fins a 5 mesos glacials, i de 2 a 4 mesos temperats a l’estiu.

Temperatura i pluviositat són dos dels aspectes climàtics fonamentals a la terra baixa i a la muntanya mitjana per entendre la composició i fisiognomia de la seva vegetació. A l’alta muntanya, però, hi poden ser igual d’importants (o més), la menor o major presència de neu, les radiacions, l’oscil·lació tèrmica o les boires i nuvolades. Tot i que la neu i/o el glaç hi és més o menys presents durant tot l’any i que no hi cap cap període d’aridesa estival, paradoxalment tota aquesta abundant aigua (justament pel fet d’estar en forma sòlida), sovint no és accessible per la vegetació.

El sòl

El tipus de sòl (suport i font de nutrients i aigua) és un altre dels elements que ens determina quines espècies de plantes trobem en un lloc o en un altre. Això dependrà, essencialment, de dos factors: el seu pH, que depèn alhora del substrat geològic sobre el que s’ha format (silícic o calcari), i la seva permeabilitat (amb sòls argilosos, poc porosos i permeables, i sòls sorrencs, molt porosos i permeables, amb tota la gradació intermèdia). 

L’alta muntanya catalana és principalment silícica amb alguna petita excepció, poc extensa, al Cadí-Moixeró. Els sols silícics són pobres en bases, formats generalment sobre roques metamòrfiques o magmàtiques (granit, basalt, esquistos...), i el seu pH és àcid. Hi viuen les espècies anomenades acidòfiles, silicícoles o calcífugues. Per contra els sòls calcaris són rics en carbonats càlcics, formats generalment sobre un substrat de roques sedimentaries (calcàries, margues, conglomerats...), el seu pH sol ser bàsic o neutre. Aquí hi viuen les espècies que s’anomenen neutròfiles i les basòfiles o calcícoles.

Val a dir que hi ha algunes plantes, com el faig, que són indiferents al ph i poden viure en ambdós.

La vegetació

Tot i que l’aspecte de les zones subalpines i alpines és clarament diferent, en el primer hi dominen els boscos i en el segon els prats, la vegetació de l’alta muntanya té un element vertebrador: el fred. La durada dels mesos glacials és un dels principals determinants de la fisiognomia i distribució de la vegetació. El límit del bosc és molt nítid i correspon a un canvi d’estratègia. Arbres i arbusts, amb arrels potents i eficients, no toleren el fred i deixen pas als prats, més ineficaços però molt més soferts.

Altres factors, però, també tenen la seva importància. Les boires i nuvolades permanents contribueixen a disminuir la transpiració dels vegetals, a més de neutralitzar les radiacions solars ultraviolades i infraroges. L’atmosfera alpina filtra malament aquestes radiacions, fent que les plantes de l’estatge alpí rebin un gran potencial d’energia i hagin de suportar temperatures de les fulles que poden arribar als 50ºC  (paradoxalment, superiors a les que suporten les plantes de la terra baixa). D’altra banda, quan el sol es pon les temperatures baixen dràsticament, fins arribar a pocs graus sobre zero. Però, a més d’aquesta variació tèrmica diària, aquestes plantes han de suportar una oscil·lació anual que pot arribar  a més de 60ºC (per exemple, entre una màxima estival de 35º i una mínima hivernal de -30º).

Un dels mecanismes per suportar això és confiar en la neu, sota un bon gruix (20 centímetres o més) la temperatura rarament baixa dels -3ºC (sigui quina sigui la temperatura exterior). Aquesta mateixa neu, a més, evita la transpiració i és relativament transparent (10 cm de neu deixen passar el 50 % de la llum, permetent el reinici de l’activitat de la planta fins i tot abans de que aquesta desaparegui). L’adaptació a aquest aspecte és ben evident, a més fred més s’ajaça la vegetació per assegurar quedar coberta per la neu i suportar el seu pes, que pot arribar a ser important (un bon exemple són els pins negres baixos i recargolats que es troben al seu límit altitudinal).

D’altra banda, si bé l’aigua és abundant, sovint al estar en forma de neu o gelada aquesta no és accessible per a les plantes. El sòl esdevé, llavors, eixut, mentre que la transpiració és pot mantenir alta. És per aquest motiu que moltes espècies presenten adaptacions similars a les que es poden veure a la terra baixa: fulles estretes o reduïdes, pilositat, etc.

LES AVETOSES

Les avetoses són relativament escasses a Catalunya (excepte a la Vall d’Aran, en què són la meitat dels boscos que s’hi poden trobar, i, en menor mesura, al Pallars Jussà i l’Alt Urgell). Es troben en obacs preferentment per sobre les boirades, per sobre de les fagedes i per sota de les pinedes de pi negre. Sobreexplotades en el passat, actualment es troben en expansió recuperant el terreny perdut.

Quan anar-hi?

Tot l’any, si la neu ho permet. Presenten sempre un aspecte similar si bé, com passa més o menys arreu, a la primavera podrem trobar algunes de les escasses plantes del seu sotabosc florides. 

Com són?

Estrat Arbori

Les avetoses són boscos monoespecífics, alts i densos, dominats per l’avet (Abies alba), sovint parasitat pel vesc (Viscum album), i a vegades acompanyats pel faig (Fagus sylvatica) i la moixera de guilla (Sorbus aucuparia).

Estrat arbustiu

L’avetosa típica és molt ombrívola i, a més, el brancam de l’avet reté l’aigua de pluja i la neu. És per això que els arbustos hi són escassos i esparsos, limitat a unes poques espècies com el nabiu (Vaccinium myrtius), el riber petri (Ribes petracum) o els esbarzers (Rubus sp).

Estrat herbaci 

Pels mateixos motius, l’estrat herbaci també és pobre i amb plantes disperses aquí i allà, amb l’única excepció d’algunes orquídies. En canvi és ric en molses que hi poden formar una catifa més o menys continua.

Quins tipus hi ha?

A Catalunya hi podem trobar:

- L’avetosa amb godiera (Goodyera repens). Correspon a l’avetosa típica que hem descrit fins ara, a la Vall d’Aran i el Pallars Jussà, en terrenys silícics entre els 1200 i els 1600 metres. Rica en molses (Hylocomium splendens, Rhytidiadelphus triqueter, Mnium undulatum...), amb allgunes plantes acompanyants com les píroles (Pyrola seconda i P. Uniflora), la neòtia (Neottia nidus-avis) o la listera (Listera cordata), i encara en menor mesura, com la lúzula nívia (Luzula nivea), les prenantes (Prenanthes purpurea), o el pa-de-cucut blanc (Oxalis acetosella).

- L’avetosa amb boix (Buxus sempervirens), al Cadí i a la Vall de Ribes, en substrats calcaris, més empobrida que l’anterior, amb menys molses però on hi són corrents el boix, acompanyades de plantes com l’el·lèbor verd (Helleborus viridis) o l’herba fetgera (Anemone hepàtica), a més d’algunes de l’avetosa típica. De fet, tenint en compte la composició del sotabosc podria ser considerada una variació de la fageda amb boix, on s’ha substituït un arbre per l’altre.

Les avetoses en què el sotabosc està recobert pel neret (Rhododendrum ferrugineum), amb nabiu (Vaccinium myrtillus) i lúzules, són, en rigor, una pineda de pi negre en la que s’ha substituït un arbre per un altre.

El mateix passa amb l’avetosa del Montseny que, en rigor, correspondria a la fageda amb descàmpsia (Deschampsia flexuosa) que l’envolta.

LES PINEDES DE PI NEGRE

La pineda de pi negre és, segurament, el bosc més característic del Pirineu (també es pot trobar al Prepirineu). El pi negre arriba a viure per damunt dels 2.400 metres, tot i que a partir d’aquesta alçada només sol haver-hi peus més o menys aïllats. Amb l’abandonament de prats i pastures aquest  bosc actualment es troba en expansió, recuperant el terreny perdut en el passat.

Quan anar-hi?

Tot l’any, si la neu ho permet. A la primavera, en algunes pinedes, quan la espècies o espècies dominants del seu sotabosc estan florides poden presentar un aspecte realment bonic (és el cas del neret, per exemple, que floreix de juny a juliol).

Com són?

Estrat Arbori

Les pinedes de pi negre són, en general, boscos monoespecífics, si bé a la part baixa de la seva àrea de distribució poden estar barrejats amb avets i pins rojos. Són boscos poc densos, especialment a la seva part més alta. El pi negre marca el límit dels boscos en alçada (per damunt seu ja només hi poden créixer prats). Els pins situats a més alçada, fruit de la neu i les ventades, sovint són més baixos i tenen formes més tortuoses i recargolades. Si les boires hi són més o menys freqüents del tronc i les branques hi pengen les barbes de caputxí (Usnea sp, un liquen).

Estrat arbustiu

La pineda de pi negre més típica, lluminosa, té un doble estrat arbustiu de neret (Rhododendron ferrugineum) i nabiu (Vaccinium myrtillus) que encatifen de forma gairebé continua i impenetrable el sòl.

Estrat herbaci 

L’estrat herbaci és ric en molses i, en general, pobre en altres herbes.

Quins tipus hi ha?

A Catalunya hi podem trobar:

- La pineda de pi negre i neret. Correspon a la pineda típica que hem descrit, la més estesa, entre els 1700 i els 2400 metres. Rica en molses (Hylocomium splendens, Rhytidiadelphus triquetus, Dicranum scoparium...), als llocs més ombrívols hi poden créixer algunes falgueres (Gymnocarpium dryopteris, Athyrium filix-femina, Dryopteris dilatata...), a les parts més altes l’homogine (Homogyne alpina) o la viola groga (Viola biflora), i acompanyant aquí i allà els xucladors (Melampyrum pratense), l’herba fetgera (Anemone hepàtica), la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa) o el pa-de-cucut blanc (Oxalis acetosella).

- La pineda de pi negre i ginebró (Juniperus communis), als vessants solells, molt esclarissada (gairebé amb aspecte de matollar). El neret pot arribar a desaparèixer i el seu lloc l’ocupa el ginebró. Hi pot aparèixer la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) i la ussona (Festuca gautieri).

- La pineda de pi negre amb bedolls, en indrets humits i freds d’Andorra fins a la Vall d’Aran. És un bosc mixt de pi negre i bedolls (Betula Pendula i B. pubescents a la Vall d’Aran), amb un sotabosc ric en molses, nabiu i neret i la presència d’algunes plantes com el blècnum (Blecnum spicant), el xuclamel negre (Lonicera nigra), la lleteresa hivernal (Euphorbia hiberna) i altres pròpies de la fageda.

- La pineda de pi negre amb seslèria (Sesleria coerulea), en els obacs calcaris del Cadí i el Ripollès desapareixen les espècies de sòls àcids, com el nabiu i el neret, però en conserva les indiferents com les molses o les píroles, i s’enriqueix amb espècies de sòls calcaris com la seslèria, la moixera de guilla (Sorbus aucuparia), la flor del vent (Pulsatilla alpina) i fins i tot mates de boix (Buxus sempervirens).

- La pineda de pi negre amb flor del vent, a les obagues calcàries de les serralades prepirinenques. Similar a l’anterior, però menys rica en molses i més en espècies pròpies dels prats i, sovint, de pedrusques.

ELS PRATS ALPINS

Els prats de l’alta muntanya són comunitats permanents i estables que creixen allà on ja no ho pot fer cap arbre. Creixen, a casa nostra, aproximadament entre els 2300 metres i els 3400, únicament als Pirineus i a les parts més altes del Montseny. Els supalpins, que a vegades poden ser comunitats secundàries (fruit de tales), ho fan a menys alçada (tot i que sovint també pugen més amunt) i, en aquest cas, també es poden trobar als Prepirineus.

Com són?

Són gespes rases i atapeïdes dominades per herbes perennes i mates petites en forma de coixí, adaptades a viure en condicions extremes: oscil·lació tèrmica acusada, forta insolació, ventades, glaçades i desglaç del gel.

Quan anar-hi?

A la primavera (juny-juliol), quan la major part de plantes estan florides. Amb poc temps per reproduir-se, solen fer flors arran de terra, relativament grans i de colors cridaners per atraure un petit nombre de pol·linitzadors, limitats pel fred. L’espectacle natural, llavors, és realment bonic.

Quins tipus hi ha?

Tot i que a primer cop d’ull pugui semblar que els prats alpins i subalpins iguals o molt similars, n’hi ha de molts tipus:

Entre els més típicament alpins:

1. Les gespes de festuca supina (Festuca supina), són prats rasos (màxim 20 centímetres) i relativament atapeïts on domina aquesta gramínia. En llocs ni molt humits ni molt secs, plans i amb sòls profunds, entre els 2300 i els 2900 metres.  N’hi ha dos de principals:

1.1. La gespa de festuca supina i hieraci gran (Hieracium pumilum), sense que hi hagi una espècie clara dominant (entre una dotzena). Rica en plantes, incloses molses i falgueres, com l’androsace càrnia (Androsace carnea), la jasione nana (Jasione humilis), les gencianes (Gentiana alpina, G. verna i G. acaulis), la flor de pastor (Daphne cneorum) o la regàlesia de muntanya (Trifolium alpinum), entre altres.

1.2. La gespa de festuca supina i càrex corbat (Carex curvula), pròpia dels clots on s’acumula aigua o neu, al costat de l’anterior. Semblant a l’anterior però amb la presència del càrex esmentat a més del leòntodon pirinenc (Leontodon pyrenaicus) i la lúzula groga (Luzea lutea).

2. Els gespets, als vessants assolellats (i més secs), sovint amb fortes oscil·lacions tèrmiques. Sobre sòls que retenen poc l’aigua i es disgreguen, baixant avall, el que dóna a aquesta comunitat un aspecte singular. La festuca es disposa formant graonades que ressegueixen les corbes de nivell, amb espais sense vegetació entre rengleres de gesp (com un rosari de mitges llunes). És una comunitat típica dels Pirineus on domina el gesp (Festuca eskia), acompanyat amb espècies com el carraspic (Iberis sempervirens), les campànules (Campanula scheuchzeri i Campanula recta), el càrex granític (Carex graitica), el ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaicus), la dent de ca (Erythonium dens-canis) o el meum (Meum athamanticum), entre algunes altres.

3. Els prats d’elina (Elyna myosuroides) o de carena ventosa, al cim de les cingleres calcàries, dominant per l’elina, que pot estar acompanyat per espècies com les minuàrties (Minuartia verna i M. sedoides), l’oxítrop hal·leria (Oxytropis halleri) o la silene acaule (Silene acaulis), entre altres.

4. la vegetació de congesta (quionòfila), apareix quan es fonen les congestes (acumulacions de neu que resten a la muntanya quan se n’ha fos la majoria). Les plantes que viuen aquí tenen entre un i tres mesos per viure, pel que habitualment completen el seu cicle vital molt ràpidament o dedicant-hi més d’un any. Solen ser herbes o mates petites, de creixement lent, que no tenen problemes d’humitat (la neu en fondre’s els hi proporciona la que necessiten) ni de fred (la mateixa neu les protegeix de les glaçades hivernals). Hi ha varies comunitats que tenen com espècies més característiques la mucizònia de congesta (Mucizonia sedoides), el gnafali nan (Gnaphalium supinum), la cardàmine alpina (Cardamine bellidifolia), el càrex (Carex pyreniaica), la sibàldia (Sibbaldia procumbens), o la salenca herbàcia (Salix herbacea), en terrenys silícics, i la salenca retusa (Salix retusae), la salenca reticulada (Salix reticulata), el càrex (Carex atrata) o la verònica (Veronica aphylla) en terrenys calcaris.

En ambients alpins i subalpins:

5. Les gespes de pèl caní. A les clotades humides, vores de mulleres i estanys alpins, tot i que, afavorits per la pastura excessiva s’han estès molt i cobreixen superfícies més grans. Formen catifes rases, denses i atapeïdes on domina el pèl caní (Selinum pyrenaeum), curiosament perquè el bestiar no se la menja, seleccionant la resta de plantes. Es troben i són propis, també, dels ambients subalpins. N’hi ha de diferents tipus:

5.1. La gespa de pèl caní amb selí pirinenc (Selinum pyrenaicum), al costat de mulleres i rierols, en sòls molt humits, on el pel caní és acompanyat pel selí, diversos càrex (Carex fusca, C. echinata i C. leporina) o la genciana alpina (Gentiana alpina).

5.2. La gespa de pèl caní amb poa violàcia (Poa violacea), en terrenys més secs, on abunden a més de les dues espècies citades, la dent de ca, el meum, la regalèssia de muntanya o la pota de gat (Antennaria dioica).

5.3. La gespa de pèl caní amb flèum gerardià (Alopecurus gerardi), en què el pel camí passa a un segon pla i dominen la regalèssia de muntanya i el flèum. En llocs molt innivats però molt dessecats quan desapareix. Les acompanyen altres espècies com el plantatge alpí (Plantago alpina), el ranuncle pirinenc o els càrex, entre altres. 

5.4. La gespa de pèl caní amb endrèssia (Endressia pyrenaica), als pendents calcaris suaus del Cadí i Montgrony. Hi predominen les dues espècies esmentades amb la festuca rogenca (Festuca nigrescens), el lotus (Lotus corniculatus), les potentil·les (Potentilla erecta i P. Crantzii) i diversos trèvols (Trifolium sp.).

6. Les gespes d’ussona (Festuca gautieri), als mateixos llocs que el pèl caní però sobre sòls calcaris, en aquest cas principalment als Prepirineus, ja que són més aviat de prats subalpins. També es disposa formant garlandes, en aquest cas dominades per la ussona associada amb altres gramínies com la festuca duríssima (Festuca indigesta), l’avena de muntanya (Avena montana) o la poa alpina (Poa alpina), a més d’altres plantes com el timonet (Sideritis hyssopifolia), la genciana vernal (Gentiana verna), els astràgals (Astragalus sp.) els oxítrops (Oxytropis sp.), entre altres.

En ambients típicament subalpins:

7. El prat de prímula gran (Primula elatior) i genciana acaule (Gentiana acaulis), també calcaria, però de llocs més humits, al Pirineu i Prepirineu. Hi dominen les espècies citades amb la descampsia (Deschampsia flexuosa), el trèvol brunenc (Trifolium badius), la bistorta (Polygonum bistorta) o l’àrnica (Arnica montana).  

8. El prat de sudorn (Festuca paniculata), als racons assolellats però arrecerats, amb sòls profunds, sovint als peus de roquissars i cingleres. Dominada pel sudorn però molt rica en espècies com el narcís de muntanya (Narcissus  pseudonarcissus), la flor del vent (Pulsatilla alpina), la porrassa (Asphodelus albus), el lliri pirinenc (Iris xiphioides), la paradísia (Paradisia liliastrum) o la potentil·la pirinenca (Potentilla pirenaica). 

9. Les comunitats megafòrbiques (d’herbes grans), al contrari que les anteriors, estan formades per plantes herbàcies grans, altes (d’un a dos metres), de fulles grans i planes (principalment umbel·líferes). Es fan sobre sòls profunds i humits, recobertes de neu durant llargs períodes. Hi ha quatre tipus que són més abundants:

9.1. La comunitat de Salsufragi (Peucedanum astruthium) i adenostil (Adenostyles alliare), on abunden aquestes dues espècies conjuntament amb el dorònic austríac (Doronicum austriacum), la lletuga alpina (Cicerbita alpina), la lletuga de muntanya (Cicerbita plumieri), el veladre (Veratrum album), els marcòlic (Lilium martagon), el marcòlic groc (Lilium pyrenaicum) o la tora blava (Aconitum napellus), entre altres.

9.2. La comunitat de genciana groga (Gentiana lutea) i adenostil, als relleixos del Cadí, sense el salsufragi i les lletugues, però amb la genciana groga.

9.3. La Comunitat de Valeriana pirinenca (Valeriana pyrenaica), limitada a zones més humides i pròximes a torrents, dominada per la cominassa hirsuta (Chaerophyllum hirsutum) i la valeriana.

9.4. La comunitat de calamagrostis (Calamagrostis arundinacea) i all victorial (Allium victoriale), en llocs més secs, a l’Alt Ripollès.

ELS MATOLLARS ALPINS

Els neretars i les landes primàries creixen en llocs on és impossible el creixement d’arbres (per exemple, per la migradesa del sòl). Les secundaries són fruit de la degradació de les avetoses i pinedes de pi negre. 

La successió ecològica

Als boscos de l’alta muntanya, com passa en el país de l’alzinar i a la muntanya mitjana, té lloc el procés que es coneix com a successió ecològica (explicat a la terra baixa, d’aquí que aquí només en fem menció). En el cas dels boscos que tractem ara, la sèrie seria la següent:

Avetosa ↔  (Boixeda) ↔  Prat      Pineda de pi negre ↔  neretar  ↔  Prat (de dall)

Quan anar-hi?

Tot l’any. L’aspecte del matollars és manté força igual amb el pas de les estacions, ara bé, a la primavera, serà quan trobarem més espècies florides. En alguns casos com el dels neretars, les landes de bruguerola i els matollars de bàlec, quan l’espècie dominant està florida poden oferir un espectacle natural molt bonic.

Quins tipus hi ha?

Es descriuen aquí els més importants:

1. Els matollars primaris de neret (neretar), molt densos i força alts (fins a 1 metre), amb abundància dels nabiu (Vaccinium myrtillus i V. uliginos) i no gaire ric en altres espècies, tot i que s’hi poden trobar, per exemple, el seneci pirinenc (Senecio pyrenaeus), el clavell de pom (Dianthus barbatus), la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa), les festuques, les molses i fins i tot algunes plantes pròpies de comunitats rupícoles com la saxífraga geranioide (Saxifraga geranioides).

El neretars secundaris apareixen amb la degradació de les pinedes de pi negre amb neret i es tracta, bàsicament, del sotabosc d’aquesta pineda sense el pi negre. Pot ocupar extensions força grans. 

2. El matollar de ginebró (Juniperus communis) amb bàlec (Genista purgans) i boixerola (Arctostaphylus uva-ursi), als vessants calcaris que aviat es queden sense neu. Són un matollar baix, de menys de mig metre, i dens (tot i que menys que el neretar), on dominen les tres espècies que li donen nom, si bé segons les condicions de cada lloc una o dues poden ser molt més abundants. S’hi poden trobar, també, arbusts com la cornera (Cotoneaster integerrina) o el roser alpí (Rosa pendulina), i herbes com la descàmpsia, la campaneta de fulla rodona (Campanula rotundifolia) i les festuques (Festuca sp.).

3. La landa de bàlec o baleguer. En solells desforestats, sovint cremats, sobre sòls poc profunds. És un matollar dens i força alt (fins a 1 metre), on abunda el bàlec acompanyat de plantes com el pensament alpí (Viola diversifolia), l’herba de l’alegria (Jasione montana), la linària estriada (Linaria repens) o la descàmpsia.

4. La landa d’azalea és una landa rasa, molt baixa (fins a 6 centímetres), densa i arrapada al terra, formada per arbustos reptants com l’azalea (Loiseleuria procumbens) i, en menor mesura el nabiu uliginós, algunes herbes com jonc trífic (Juncus trifidus) i líquens del gènere Cetraria.

5. La landa d’empètrum (Empetrum nigrum), en sòls plans i profunds colgats de neu gran part de l’any. És, també, una landa rasa i baixa (fins a 20 centímetres), on domina l’empètrum, acompanyada del nabiu uliginós, l’azalea i la hupèrzia (Huperzia selago, una falguera).

ELS PRATS DE DALL

Els prats de dall són un hàbitat de gran valor cultural i biològic, en què es fan compatibles l’explotació agrícola tradicional amb el manteniment d’interessants comunitats naturals. Amb l’arribada dels mètodes agrícoles i ramaders actuals s’han anat abandonant, ja que són poc rendibles econòmicament (si bé, pel seu interès natural, en algunes zones i parcs naturals es fomenta i s’ajuda al seu manteniment o recuperació).

Com són?

Els prats de dall són comunitats seminaturals d’herbes, normalment altes, aprofitades com a farratge natural per al bestiar estabulat durant l’hivern. Mantinguts per la mà de l’home, es seguen a l’estiu, de dues a tres vegades (al maig-juny, els juliol-agost i, a vegades, fins i tot el setembre-octubre), es pasturen després de l’última dallada per aprofitar-lo al màxim, i s’adoben a finals de tardor o a l’hivern. No es llauren i no s’hi fa cap més tractament (només rec en alguns casos i/o la disseminació d’algunes espècies en altres). Aquest règim afecta la seva composició florística, ja que han d’estar formats per herbes adaptades a aquest cicle i amb capacitat de rebrotar després de ser dallades amb mitjans mecànics.

Es formen en sòls profunds i plans, allà on la pluviometria i la temperatura són suficients per contrarestar l’evaporació de les plantes i de la superfície del sòl períodes prou llargs per permetre el seu creixement. Ocupen una posició intermèdia entre la vegetació espontània i la cultivada, no acabant de ser ni una cosa ni l’altra.

Quan anar-hi?

A la primavera i estiu, quan la majoria d’espècies que el formen estan florides.

Quins tipus hi ha?

Els prats de dall no hi sol faltar el fromental (Arrhenatherum elatius), una gramínia que és bona farratgera. Sovint amb diversos estrats herbacis, tot ells densos i atapeïts (amb moltes gramínies i herbes graminoides). Segons les espècies que la acompanyen a cada lloc n’hi ha de diferents tipus:

1. El prat de fromental amb barbeta (Tragopodon orientalis), a l’Alt Urgell, podria ser l’exemple del prat típic, descrit fins ara. Ric en espècies com la festuca (Festuca pratensis), el ranuncle (Ranunculus acer), el pixallits (Taraxacum officinale), les poes (Poa trivalis i P. Pratensis), la pastanaga borda (Daucus carota), el plantatge de fulla estreta (Plantago lanceolata) o el cap-roig (Crepis vesicaria), entre moltes altres.

2. El prat de fromental amb pimpinel·la gran (Pimpinella major), a la mateixa zona, i el prat de fromental petit (Trisetaria flavescens) amb trèvols, a l’Alt Ripollès, similars a l’anterior però més pobres en espècies i on n’apareixen d’altres, com la pimpinel·la, la llengua de serp (Ophioglossum vulgatum, una falguera) o les vídues bordes (Knautia arvensis).

3. El prats de dactilis (Dactylis glomerata), a l’Alt Ripollès i el Pla d’Olot, rica en gramínies com els dos fromentals, el dactilis o el gram d’olor (Anthoxanthum pratense).

4. El prat de fromental amb trèvols a l’Alt Ripollès i el Pla d’Olot, dominat pel fromental i els trèvols (Trifolium pratense i T. repens).

5. El prat de grandalla (Narcissus poeticus), a la Vall d’Aran, on abunda la grandalla acompanyada d’altres plantes bulboses o similars com diverses orquídies (Orchis morio, O. Ustulata...), el narcís de muntanya (Narcissus pseudo-narcissus) o la porrassa (Asphodelus albus), entre altres.

6. El prat de fromental amb gaudínia (Gaudinia fragilis), a les Guilleries, la Selva i el Montseny, dens i necessitat de rec, acompanyat d’espècies com la guixa de prat (Lathyrus pratensis), la flor de cucut (Lychnis flos-cuculi), el lli de prat (Linus angustifolium), la margaridoia (Bellis perennis) o els trèvols (Trifolium sp.).

7. El prat de fromental amb cua de rata (Phleum ratense), als Ports, el fromental hi és escàs, però hi són més corrents la cua de rata, el gram d’olor, el fromental petit i diversos trèvols.

8. El prat d’astrància gran (Astrantia major) i fromental petit, a l’Alt Ripollès, on abunden els trèvols, el fromental i altres gramínies (Avenula pubescents, Phleum pratense, Agrostis capillaris...).

9. El prat de belleraca (Heracleum sphondylium) i fromental petit, al límit de l’alta muntanya, hi manca el fromental, en canvi hi abunda el fromental petit acompanyat per la belleraca, l’agrostis (Agrostis tenuis), la centaurea negra (Centaurea nigra), l’angèlica de prat (Angelica razulii) o el gram d’olor.

ELS LLACS ALPINS

A l’alta muntanya catalana hi ha al voltant de 400 llacs, la majoria d’origen glacial.

Quan anar-hi? (mapa)

Quan la neu ho permeti. Per la vegetació que els sol envoltar, prats alpins, recomanable quan aquests presenten el seu millor aspecte, a la primavera.

Com són?

Normalment aquests llacs són d’aigües molt pures, molt pobres en substàncies minerals i fredes o, com a molt, temperades a l’estiu, ja que estan glaçades bona part de l’any. Excavats, també, sobre roca, no ofereixen unes condicions gaire favorables per a l’establiment de les plantes.

Tot i això als estanys, principalment als que estan a menys alçada, a les seves ribes i dins l’aigua s’hi fan diferents bandes de vegetació:

- La comunitat d’espargani (Sparganium affine) i subulària (Subularia aquatica), formada per aquestes dues plantes i un  isòet (Isoetes lacustris), a les vores dels llacs en aigües poc profundes (fins a un metre i mig).

- L’herbassar alt de càrex inflat (Carex rostrata), a la vora submergida, és fa un poblament dens d’aquest càrex que pot arribar als 70 centímetres d’alçada, a vegades acompanyat pel trèvol d’aigua (Menyanthes trifoliata).  

- La mullera de càrex fosc, que es tracta més endavant, a l’apartat dedicat a les mulleres.

- La gespa de pèl caní amb selí pirinenc, que s’ha esmentat en l’apartat dedicat als prats alpins.

FONTS I RIEROLS DE MUNTANYA

A l’alta muntanya no hi poden viure els boscos de ribera, però al seu lloc hi creixen unes comunitats riques i diverses (en deus, torrents, rierols...).

Quan anar-hi?

Són comunitats formades bàsicament per herbes, llavors són més boniques quan la majoria de plantes floreixen, a la primavera (i quan baixa aigua per tot arreu).

Com són?

L’aigua no és un factor limitant per aquestes comunitats. Que trobem una comunitat o altre dependrà, llavors, del que aquesta aigua porti dissolt, la seva temperatura i la seva força (corrent). Es tracta de comunitats herbàcies que troben, a cada lloc, unes condicions més o menys estables.

- Les comunitats fontinals de molses i hepàtiques, als rabeigs dels rierols i al voltant de fonts, d’aigües fredes i calmades. En les aigües pobres en nutrients i àcides hi dominen els coixins de la molsa Bryum schleicheri o de Philonotris seriata, i hi abunda, també, l’amanida de gripau (Montia fontana). En aigües riques en carbonat càlcic i bàsiques, les molses citades són substituïdes per una altra: Cratoneuron commutatum. En tots els casos acompanyats per la calta (Caltha palustris) i l’epilobi alsinifoli (Epilobium alsinifolium).

- La comunitat de saxífraga aquàtica (Saxifraga aquatica), en aigües fredes, pobres en nutrients i més mogudes (ben oxigenades). Les molses són substituïdes per herbes, sovint grans, dominades per la saxífraga aquàtica, acompanyada per altres com la cardàmine amargant (Cardamine amara), la calta o l’epilobi alsinifoli.  

- La comunitat de crisopleni (Chrysosplenium oppositifolium), en aigües menys fredes i a menys alçada. Hi abunden el crisopleni, l’epilobi alsinifoli, la cardàmine pirinenca (Cardamine raphanifolia) o el créixens de cavall (Veronica beccabunga).

- La comunitat de viola d’aigua (Pinguicula grandiflora), en els degotalls i regalims de roques calcàries, en aigües riques en carbonat càlcic, riques en sals minerals i més aviat temperades. Hi predominen els càrex (Carex frígida, C. mixta i C. flava), la saxífraga (Saxifraga azioides), la fetgera blanca (Parnassia palustres) i sobretot la viola d’aigua, una planta carnívora.

LES MULLERES I TORBERES

Mulleres i torberes són un hàbitat molt típic de l’alta muntanya. Creixen o es fan a les vores no inundades dels estanys, a les fondalades on s’acumula prou aigua per amarar el sòl sense arribar a submergir-lo i als plans xops pels rierols que giren i es parteixen erràticament.

Quan anar-hi?

Quan la neu ho permeti. Per la vegetació que la forma i les sol envoltar, prats alpins, millor quan aquests presenten el seu millor aspecte, a la primavera.

Com són?

L’aigua freàtica (subterrània) és troba ran de terra i el microrrelleu de les fondalades on es troben fa que només petites diferències signifiquin grans canvis i el canvi d’unes comunitats per unes altres. Mentre que la temperatura, la composició i l’estacionalitat de l’aigua marcaran quines és troben a cada lloc en concret.

A les mulleres s’hi solen trobar diversos càrex (Carex flava, C. nigra i C. echinata), les cotoneres (Eriophorum sp) i joncs (Juncus triglumis i J. Alpinus), acompanyats d’orquídies i altres herbes com la fetgera blanca (Parnassia palustres) o la molínia (Molinia coerulea).

Quins tipus hi ha?

- La mullera de càrex fosc (Carex nigra) típica, àcida, àmpliament difosa, al voltant d’estanys. Sovint és un poblament gairebé uniforme d’aquests càrex, si bé pot estar més o menys acompanyat per altres plantes com la molsa Drepanocladus exannulatus, la cotonera (Eriophorum angustifolium) i joncs i càrex. La mullera basòfila de càrex fosc és molt similar, però és fa en terrenys no àcids (Alt Ripollès) i hi manquen les espècies amants dels sòls àcids, en canvi, però, apareix Swertia perennis i altres plantes d’aigües alcalines (carregades de carbonats i altres sals minerals).

- La mullera de càrex grocs (Carex rostrata) i daval·lià (Carex davalliana), en aigües alcalines, menys difosa. Hi predominen àmpliament els dos càrex que li donen nom, acompanyats de la molsa Drepanocladus intermedius, a més de la viola d’aigua (Pinguicula vulgaris), la saxífraga aquàtica (Saxifraga aziodes), el càrex fosc, la cotonera angustifòlia o els joncs, entre altres.

- La mollera de càrex paniculat (Carex paniculata) i cotonera latifòlia (Eriophorum latifolium), en aigües calcàries de la Vall de Ribes, on abunden les espècies citades amb altres càrex (C. echinata, C. flacca i altres), la viola d’aigua, la fetgera blanca o diverses molses (Acrocladium sp i Mnium sp), entre altres,

Les torberes són un aiguamolls on la matèria orgànica que s’hi diposita (especialment per les esfagnes, una molsa), es podreix lentament en un ambient sense oxigen i amarat d’aigua, formant la torba. Són comunitats de transició cap a les mulleres, a les que estan adossades. A casa nostra són més aviat escasses.

- Les torberes amb jonça cespitosa (Scirpus caespitosus), dominades per aquesta planta, acompanyada per pedícularies (Pedicularia sp), Tofieldia calyculata o la prímula integrifòlia (Primula integrifolia), a més de diversos càrex (Carex sp.), entre altres.

- La torbera amb bruc d’aiguamoll (Erica tralix), al voltant del túnel de Viella, xop d’aigua pobre en nutrients, i dominada per esfagnes i altres molses, amb abundància de diversos càrex o la dròsera (Drosera rotundifolia).

ELS BOSCOS DE RIBERA

Introducció

Els boscos de ribera, per la seva situació, al costat de rius en terrenys plans, fèrtils i aptes pels cultius, han estat un dels més castigats del nostre país, fins al punt que costa trobar-ne de ben constituïts i, encara més, que ocupin extensions prou grans.

Quan anar-hi?

En tractar-se d’arbres de fulla caduca, els boscos de ribera marquen el pas de les estacions, tot i que potser no amb l’espectacularitat de fagedes i rouredes a la tardor també poden oferir un bon espectacle natural. Des d’un punt de vista florístic, però, la millor època per visitar-los és a la primavera. 

Com són?

Els boscos de ribera creixen allà on l’aigua del nivell freàtic (l’aigua subterrània) és poc profund, que sol ser, en general, al costat de rius i rieres, formant bandes allargassades i estretes que és coneixen com a boscos en galeria. També en podem trobar, però, al costat de llacs i llacunes i fins i tot basses i fonts.

Les comunitats que formen aquests boscos es disposen formant una zonació en funció del nivell més o menys superficial de l’aigua freàtica, d’aquesta manera, per exemple, les salzedes es trobem a les ribes i codolars, les vernedes a les ribes humides (amb un nivell freàtic proper a la superfície) i les omedes allà on el nivell freàtic és més canviant. Poden portar associats, a més, comunitats d’herbes altes, canyissars, herbassars de càrex o creixenars, entre altres.

Solen estar format per un estrat arbori alt o relativament alt, amb un estrat arbustiu pobre i escàs però amb abundants lianes, i un estrat herbaci ric i atapeït (si bé més empobrit a la terra baixa). Quan està degradat, per desgracia força freqüentment, el sotabosc sol ser un mosaic de bardisses i jonqueres. 

Quins tipus hi ha?

Segons el clima general de la zona, el nivell d’oscil·lació del nivell freàtic i la periodicitat i la força de les inundacions a Catalunya hi podem trobar diferents boscos de ribera:

A la terra baixa:

Els alocars, a les ribes de les rambles i rieres eixutes. A casa nostra es fa l’alocar amb vinca grossa (Vinca major), un matollar on domina l’aloc (Vitex agnus-castus), acompanyat de la vinca grossa, la barretera (Petasites fragants) i l’òlbia (Lavatera olbia), conjuntament amb altres plantes més o menys ruderals o pròpies dels alzinars.

Els murtars, al fons de les valls seques, sovint associada amb els alocars. És un matollar dominat per la murta (Myrtus communis), sense un estrat herbaci característic, sinó format per especies pròpies de l’alzinar o la màquia litoral.

Les salzedes, bosquetons arbustius que es situen a les àrees més directament afectades per les riuades, colonitzant els codolars, les illes sorrenques, i ben bé a la riba dels rius. La salzeda amb sarga (Salix eleagnos) és la més difosa i típica a casa nostra (fins i tot penetra a la muntanya mitjana). Hi domina la sarga, a vegades acompanyada amb algun altre arbre de ribera, mentre que a l’estrat herbaci hi ha una barreja d’espècies de procedències diverses, sovint portades per l’aigua, com poden ser l’herba d’orenetes (Chelidonium majus), l‘ortiga gran (Urtica dioica), el llúpol (Humulus lupulus), la dolçamara (Solanum dulcamara) o l’herba sabonera (Saponaria officinalis). La salzeda de vimetera (Salix fragilis) és la versió continental de l’anterior i es fa al costat de l’albereda amb granza. D’aspecte similar a l’anterior però més empobrida en espècies i ben diferents, en són exemples el salze blanc (Salix alba), el salze triandre (Salix triandra), el plantatge gros (Plantago major) o l’olivarda (Inula viscosa), entre altres.

El tamarigar, a les vores fangoses riques en sals (per proximitat al mar o degudes a la salinitat del mateix riu). És un bosquetó dens de tamarius (Tamarix  canariensis) però que deixa passa molta llum, pel què l’estrat herbaci hi és molt ric en espècies, com l’olivarda (Inula viscosa), el jonc boval (Holoschoenus romanus), l’àster (Aster squamatus), la sisca (Imperata cylindrica) o el malví (Althaea officinalis), entre altres. Sovint també hi són presents la canya (Arundo donax) i la cesquera (Erianthus ravennae), que poden arribar a ser més altes que els tamarius. 

Les alberedes, que es fan arran mateix dels rius allà on el nivell freàtic no arriba a descendir massa. Són boscos de ribera típics, acostumats a patir riuades violentes. N’hi de tres tipus diferents:

- l’albereda litoral o albereda amb vinca (Vinca major), on l’àlber (Populus alba) domina l’estrat arbori, a vegades acompanyat pel freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia) i l’om (Ulmus minor), i la vinca l’herbaci, acompanyades de forma irregular amb espècies com  la sarriassa (Arum italicum), el romegueró (Rubus caesius) o l’heura (Hedera helix), entre altres.

- L’albereda continental o albereda amb granza (Rubia tinctoria), principalment al Segre i afluents (a la terra baixa). Similar a l’anterior, però a l’estrat arbori les dues especies acompanyants hi són més freqüents, el sotabosc, sovint embardissat, és més pobre, la vinca no hi és present i s’hi troben espècies més pròpies d’altres comunitats com la corretjola borda (Cynanchum acutum), els tamarius (Tamarix sp.) o el fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides).

- L’albereda septentrional o albereda amb lliri fètid (Iris foetidisima), a les comarques gironines. Hi manca la vinca, però el sotabosc és més exuberant i ric en espècies que necessiten més humitat, com el lliri fètid, la viola d’olor (Viola odorata) o l’espunyidera blanca (Galium mollugo).

La lloreda, o la lloreda amb falguera gran (Osmunda regalis) és un bosc ben singular que només es troba en punts comptats del nostre país (bàsicament en valls enclotades i més o menys humides de les Gavarres, el massís de Cadiretes, el Montnegre i algun altre punt aïllat). Les dues espècies esmentades hi juguen un paper dominant, si bé les acompanyen d’altres típiques de les avellanoses i les vernedes, com els marcòlic vermell (Lilium martagon), la consolda petita  (Symphytum tuberosum) o l’hipèric maculat (Hypericum maculatum). També, degut a que és un arbre de fulla perenne (fet excepcional en els nostres boscos de ribera), d’altres habituals en els alzinars veïns, com l’aladern (Rhamnus alaternus) o l’aritjol (Smilax aspera).

La gatelleda, als obacs humits dels rius i torrents mediterranis, ben bé al costat del curs d’aigua formant una franja molt estreta entre el riu i les omedes o vernedes veïnes. És un bosquet de gatells (Salix atrocinerea) amb un estrat herbaci exuberant de càrex (Carex pendula i C. remota) i cues de cavall (Equisetum mazimum), acompanyades amb espècies més pròpies dels ambients que l’envolten.

Les omedes, que es situen al costat de rius i rierols però no en contacte immediat, fet que ha portat que dins els boscos de ribera, els oms (Ulmus minor) hagin estat encara més castigats, ja que ocuparien l’espai on habitualment hi trobem horts, camps i pollancredes. La més típica és l’omeda amb mill gruà (Lithospermum purpureo-coeroleum), acompanyada d’altres espècies típiques de les rouredes (especialment quan penetra a la muntanya mitjana), com el sanguinyol (Cornus sanguinea), l’arç blanc (Crataegus monogyna), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides) o la violeta boscana (Viola alba). Menys comú és l’omeda amb heura (Hedera helix), d’indrets més secs, amb un estrat arbustiu més pobre i el terra pràcticament encatifat per l’heura (i sense mill gruà).

Per si encara no haguéssim patit prou càstig, les omedes és veuen afectades per la grafiosi (una malaltia fúngica transmesa per un escarabat), que des de que va arribar a Europa ha matat a milions d’oms, disminuint la seva població a Catalunya entre un 80 i un 90%, i fins i tot posant en greu perill a l'espècie.

A la muntanya mitjana:

Les vernedes, als rius i rieres que porten aigua sempre, ran d’aigua. És un bosc de ribera típic, amb un estrat arbori relativament alt (fins a 15 metres) on hi predomina el vern (Alnus glutinosa), un estrat arbustiu més aviat pobre i un estrat herbaci dens amb moltes espècies de florida primaveral. Es fan sobretot al nord del país, sent més rares al sud. Segons el clima i el nivell freàtic podem trobar diferents tipus de vernedes:

- La verneda típica o verneda catalana, la més abundant i estesa, dels (600) 800 als 1300 metres. Al vern el pot acompanyar el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), a l’estrat arbustiu s’hi poden trobar especies com el saüc (Sambucus nigra), l’avellaner (Corylus avellana) o el Sanguinyol (Cornus sanguinea), i a l’estrat herbaci plantes com la falguera mascle (Athyrium filix-femina), la falguera femella (Dryopteris filix-mas), la cardàmine (Cardamine impatiens), l’herba de sant Robert (Gernium robertianum), el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), o l’herba de les encantades (Circaea lutetiana), entre moltes altres (sovint pròpies de fagedes i rouredes).

- La Verneda amb ortiga borda (Lamium flexuosum), suporta un nivell freàtic més baix. Molt semblant a l’anterior, però l’om substitueix al freixe i l’estrat herbaci està compost per espècies molt diferents, com l’ortiga borda, la consolda (Symphytum tuberosum), el dorònic (Doronicum pardalianches), el lliri de neu (Galanthus nivalis) o la gatassa (Ranuculus ficaria), entre altres.

- La Verneda  amb càrex (Carex remota), en ambients molt humits, ran d’aigua. Es caracteritza per la presència del càrex i no hi solen faltar la lisimàquia (Lysimachia nemorum) i l’angèlica borda (Angelyca sylvestris).

La freixeneda no és, en rigor, un bosc de ribera, però l’incloem aquí per motius pràctics. Apareix al fons de les valls, fent de transit entre les comunitats de ribera i els boscos de la muntanya mitjana (fagedes, rouredes i pinedes de pi roig), a les obagues entre els 800 i els 1300 metres. Amb un estrat arbori relativament alt (fins a 15 metres), dominat pel freixe de fulla gran (Fraxinus exelsior), a vegades acompanyat pel trèmol (Populus tremula) i el bedoll (Betula pendula), i un sotabosc format per espècies pròpies dels boscos que l’envolten.

A l’alta muntanya:

- La salzeda subalpina, únic i migrat representant dels boscos de ribera en aquesta zona (pràcticament només a la Vall d’Aran). És un bosquetó de salze pentandre (Salix pentandra), salze filicifoli (S. phylicifolia), i vimassa (S. aurita), amb les herbes típiques de les formacions metamòrfiques.

ESTANYS D'AIGUA DOLÇA

Llacs i llacunes han estat històricament dessecats per convertir-los en camps de conreu. Alguns han sobreviscut “precàriament” durant anys i altres s’han hagut de recuperar de nou, per viure un nou període d’esplendor gràcies a la revalorització que s’ha fet d’aquests rics ecosistemes. 

Quan anar-hi?

Tot l’any, el seu aspecte no varia gaire (en tot cas, s’ha de tenir en compte que en alguns casos pot estar marcat per les variacions estacionals en el nivell d’aigua).

Si ens fixem únicament en la fauna, i especialment en els ocells, aquesta varia al llarg de l’any (en llacs, estanys i aiguamolls de prou entitat). A les espècies que hi viuen tot l’any a l’hivern s’hi sumen les que, provinents del nord d’Europa, venen aquí buscant un clima més suau on passar-lo (és en aquesta època quan es pot contemplar una major concentració d’aus). A l’estiu les que, provinents d’Àfrica, venen a reproduir-se aquí. I a la primavera, especialment entre març i abril, i a la tardor, especialment entre setembre i octubre, les espècies migradores que simplement estan de pas en els seus viatges entre Europa i Àfrica (es quan és pot veure una major diversitat).

Com són?

Les comunitats d’aigua dolça afronten un problema oposat al que hem vist fins ara. L’aigua, que és un factor més o menys limitant per a les espècies terrestres, en aquest cas és més o menys constant i abundosa... en alguns casos fins i tot en excés (amb el que algunes plantes presenten mecanismes d’eliminació i evaporació d’aigua impensables en les plantes terrestres, que justament procuren tot el contrari).

En el cas de plantes que viuen submergides, a més, com que la mateixa aigua els hi fa aquesta funció no els hi cal desenvolupar mecanismes de sosteniment, pel que sovint són flàccides i flexibles, molt poques vegades llenyoses (cosa que, d’altra banda, també les ajuda a fer front a les riuades, quan és el cas).   

Les comunitats aquàtiques és situen formant bandes més o menys amples en funció del nivell de l’aigua (i/o la seva variació estacional), de si són aigües encalmades o corrents, a més d’altres com són les característiques de l’aigua (temperatura, sals, nutrients, etc.).

En aquests cas el sòl i les seves característiques, contràriament amb el que passa amb les espècies terrestres, tenen poca o nul·la importància. Per tot plegat, doncs, trobarem:

- Els poblaments de llentilles d’aigua, en aigües quietes, basses, rabeigs dels rius, etc. En general es tracta de poblament pur de llentilles d’aigua (Lemna minor), una petita i curiosa planta suradora (amb la forma que indica el seu nom, amb una arrel d’1 a 2 centímetres amb l’única funció d’absorbir aigua, sense ancorar-se enlloc).

- Els herbassars subaquàtics, en rius i rieres amb flux d’aigua continuat (també en sèquies i canals). Comunitats que viuen totalment submergides (si bé a vegades les fulles es poden disposar arran de superfície de l’aigua), formades principalment per potamogètons (Potameton nodosi, P. Densus, P. Cristus...) i espècies similars (com Certophyllum demersum).

- Els creixenars, en rierols o zones d’escassa profunditat d’aigües riques en nutrients (indicant sovint un cert grau de contaminació per residus orgànics naturals) i presència d’aigua durant tot l’any. La formen plantes que mantenen les arrels submergides i una part aèria erecte i emergida, que fins i tot poden suportar petites sequeres estivals. En general es disposen en petites clapes d’uns pocs metres quadrats, on dominen els créixens bords (Apium nodiflorum) i els créixens (Nasturtium officinale, comestible), a la terra baixa, i els créixens de cavall (Veronica anagallis-aquatica) a la muntanya mitjana, acompanyats d’altres espècies com el romàs (Rumex conglomeratus), la dolceta (Samolus valerandi) o la glicèria (Glyceria fuitans), entre altres. Amb la millora de la qualitat de l’aigua dels nostres rius, aquesta comunitat ha retrocedit.

- Els canyissars (i bogars), en substrats inundats de forma permanent o quasi. Atapeïts i relativament alts, d’aspecte inconfusible, fortament dominats pel canyís (Pragmites australis) i/o la boga (Typha angustifolia), aquesta última sovint a primera línia d’aigua, acompanyades per altres espècies, poques, com el lliri groc (Iris pseudacorus), la jonça d’estany (Schoenoplectus lacustris), l’espunyidera de marjal (Galium palustre), la dolceta (Samolus valerandi) o el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica).

- Els herbassars alts d’aiguamoll dolç, molt escassos a Catalunya, ja que volen sòls permanentment amarats. Composta per plantes altes, de fins a 1 metre, com lliri groc, l’espunyidera de marjal, el romàs, el malví (Althaea officinalis), el malrubí d’aigua (Lycopus europaeus), la salicària (Lythrum salicaria) o la menta d’aigua (Mentha aquaitica), sovint també amb el canyís.

N’hi de diferents tipus, que deuen el seu nom a la planta dominant o predominant:

1. L’herbassar alt de xisca borda (Cladium mariscus) i canyís.

2. L’herbassar alt de lliri groc i polígonum salicifoli (Polygonum salicifolium).

3. L’herbassar alt de càrex híspid (Carex híspida).

4 L’herbassar alt de càrex (Carex otrubae i C. riparia) i jónceres (Cyperus rotundus).

- Els feners de calta (Caltha palustres), a les ribes de fils d’aigua de la muntanya mitjana, dominats per grans herbes de fulla tendra, com la calta, la cominassa hirsuta (Chaerophyllum hirsutum), la valeriana pirinenca (Valeriana pirenaica) o el càrex (Carex paniculata)

- Les jonqueres, allà on el nivell freàtic (de les aigües subterrànies) és més profund, amb sòls humits només en l’època més favorable, i on l’aigua comença a ser un factor limitant. Aquí hi creixen una plantes menys malgastadores i amb un aspecte típic: els joncs. N’hi ha de diferents tipus:

1. La jonquera amb capferrat (Cirsium monspessulanus), sobre sòls humits, mai inundats de la terra baixa. Dominada per el jonc boval (Holoschoenus romanus) i en presència més o menys abundant de la menta borda (Mentha rotundifolia) i el capferrat, acompanyades d’altres espècies com la botja d’aigua (Dorycnium rectum), l’herba de Sant Roc (Pulicaria dysenterica) o el fenàs d’aigua (Brachypodium phoenicoides).

2. Les jonquera amb lletsó d’aigua (Sonchus maritimus), similar a l’anterior (domina el jonc boval), però desapareix el capferrat, que es veu substituït pel lletsó, i l’acompanyen plantes com petits joncs (Juncus articulatus i J. inflexus), el càrex (Carex mairii), la menta boscana (Mentha longuifolia) o el setge (Scrophularia aquàtica).

3. La jonquera amb molínia (Molinia coerulea), en àrees de degotall calcari, amb el jonc boval hi dominen el jonc negre (Schoenus nigricans) i la molínia, amb les acompanyants de les jonqueres anteriors. 

- El gramenet alt de cesquera (Erianthus ravennae) i sisca (Imperata cylindrica), en dunes fluvials i sòls sorrencs propers a cursos d’aigua. Comunitat sabanoide dominada per aquestes dues gramínies altes (fins a 2 metres) fent de transit entre jonqueres i els prats d’albellatge. Hi són abundants, també, el fenàs de marge (Brachypodium phoenicodes) i la trompera d’aigua (Equisetum ramosissimum, una cua de cavall).

VEGETACIÓ RUPICOLA

En cingles, penya-segats, tarteres, roquissars... hi viuen una sèrie de plantes que s’han adaptat a aquests medis hostils. És el que s’anomena la vegetació rupícola. Per qüestions pràctiques es tracten aquí les que es troben des de la terra baixa fins a l’alta muntanya.

Quan anar-hi?

Tot l’any, si bé moltes espècies presenten un millor aspecte a la primavera/estiu (en funció una mica de les pluges). 

Com són?

De vegetació rupícola n’hi ha de tres tipus diferents, cadascuna amb unes espècies característiques i no intercanviables:

- La que viu en esquerdes o fissures (que rep el nom de casmofítica), que permeten l’arrelament ferm i segur, i s’hi ha prou sòl, fins i tot de plantes de mida gran (fins i tot en cingles verticals o gairebé).

- La que viu en codines, relleixos i rocallisos (que rep el nom de comofítica), amb un sòl incipient i inestable, sovint mancat d’aigua. En roques ombrejades, arrecerades i relativament humides. Hi abunden, molses, falgueres i plantes de mida petita.

- La que viu en pedrusques i clapers (que rep el nom de glareícola), més o menys i inestables. Han de presentar unes arrels potent per mantenir-s’hi (tal i com passa més o menys a les dunes), mentre que la part aèria ha de ser prou petita i flexible perquè no es vegi afectada per les roques que baixin (hi ha una gran desproporció entre arrels i fulles). Per contra i a diferència de les anteriors, un cop travessat el rocam aquestes espècies no tenen problemes de sòl.

Les tres s’enfronten a un mateix problema, l’oscil·lació tèrmica. Durant el dia, amb l’exposició al sol, les roques s’escalfen com un forn, mentre que a la nit es refreden intensament.

Les plantes que viuen aquests ambients s’han adaptat a aquestes dures condicions, especialitzant-se. Si be el seu hàbitat és reduït i complicat, en contrapartida eviten la competència amb d’altres espècies.

A la terra baixa i a la muntanya mitjana hi són més abundants les comunitats de roca calcària, dominant en aquesta zona, mentre que al Pirineu ho són les silíciques.

Quins tipus hi ha?

1. Comunitats d’esquerdes o fissures (casmofítiques).

1.1. Les comunitats de fissures calcàries amb falzia glandulosa (Asplenium petrarchae), especialment al sud del país, on abunden falgueres i crespinells (Sedum sp), amb espècies característiques com el te de roca (Jasonia glutinosa), la linària de roca (Linaria origanifolia), l’herba freixurera (Sarcocapnos enneaphylla), el poniol (Satureja fruticosa), la mèlica (Melica minuta) o la malva roquera (Lavatera marítima).

1.2 Les comunitats de fissures calcàries amb herba prima (Saxifraga media),  més o menys riques en molses i plantes amb roseta basal de fulles (com les saxífragues, abundants en alguns casos), i amb espècies característiques com els gatolins (Antirrininum molle), els petrocoptis (Petrocoptis pardoi), la corona de rei (Saxifraga lingulata), l’orella d’ós (Ramonda myconii), el te de soqueta (Potentilla caulescens), el xuclamel de roca (Lonicera pyrenaica), el salze de cingle (Salix tarraconenses), la lluqueta de roca (Globularia repens), la potentil·la nival (Potentilla nivalis), el fic de roca (Rhamnus pumila), o l’herba pedrera (Silene saxífraga), entre altres.

Les comunitats de fissures de roca silícica, riques en falgueres, crespinells i, a la muntanya mitjana, acompanyades de plantes com l’asarina (Anthirrhynum asarina), els matafocs (Sempervivum sp) o l’endèmica herba de sant Segimon (Saxifraga vayredana).

1.4. La comunitat d’artemísia de roca (Artemisia gabriellae), als solells alpins entre els 2500 i 2800 metres amb força pendent, on domina aquesta planta, amb la potentil·la nival i la saxífraga pubescent (Saxifraga pubescents).

1.5. La comunitat d’androsace imbricada (Androsace vandellii) i saxífraga pubescent, als solells alpins però a menys alçada, amb abundància de crespinells acompanyats de les plantes citades i la falzia prima.  

2. Comunitats de codines, relleixos i rocallisos (comofítiques):

2.1. Les comunitats de codina calcària, riques en molses, falgueres i algunes plantes petites, com la falguera (Polypodium cambricum), la molsa (Anomodon viticulosus) o l’herba prima (Moehringia muscosa).

2.2. Les comunitats de codina i replans silícics, pobres i poc esteses, amb selaginel·les, petites falgueres i plantes petites com la molsa (Hylocomium triquetum), o el polipodi (Polypodium vulgare).

3. Comunitats de pedrusques i clapers (glareícoles):

3.1. Les comunitats de codolar de riu, a les lleres dels torrents i barrancs temporals amb un mantell de còdols. Diversa i mai prou consolidada a causa de les avingudes d’aigua en són espècies característiques la llonja (Andryala ragusina) i el malcoratge blanc (Mercurialis tomentosa).

3.2. Les comunitats de clapers i pedrusques de terra baixa, dominats per plantes d’aspecte graminoide com l’enciam bord (Lactuco viminea), els patacs (Silene inaperta) o el màstec (Chondrilla juncea), entre altres.

3.3. Les comunitats de badola (Rumex scutatus) i/o sanadella de pedrusca (Stipa calamagrostis), on no hi falten o fins i tot hi abunden una o les dues espècies citades, acompanyades en alguns casos de la galeopsis de fulla estreta (Galeopsis làdanum) o l’orelludeta (Ptychotis saxífraga). A les pedrusques calcàries de la muntanya mitjana i al país de l’alzinar.

3.4. Les comunitats de pedrusques calcàries mediterrànies (Pimpinello-Gouffeion), on abunden les llunetes (Biscutella laevigata), acompanyada amb espècies com el viliandre (Laserpitium gallicum), el fenoll de porc (Peucedanum officinale) o l’andianeta (Centranthus angustifolius).

3.5. Les comunitats de pedrusques i tarteres calcàries:

3.5.1. La comunitat de julivert d’isard (Xatardia scabre) i corniol hirsut (Aquilegia hirsutissima), acompanyada del crepis nan (Crepis pygmaea), la badola (Rumex scutatus) o les espunyideres (Galium sp). A les obagues del Cadí.

3.5.2. La comunitat de crepis i campànula nans (Campanula cochearifolia), amb espècies com el crepis nan, el dorònic de pedrusca (Doronicum grandiflorum), el ranuncle de mal gra (Ranunculus glacialis), la hutchinsia alpina (Hutchinsia alpina) o la verònica nummulària (Veronica nummularia). Als Pirineus axials.

3.5.3. La comunitat de festuques de pedrusca (Festuca pirenaica i F. glacialis), més o menys amb les espècies acompanyants de la comunitat anterior.

3.5.4. La comunitat de saxífragues preterida i aizoide (Saxifraga praetermissa i S. aizoides), acompanyades de l’epilobi (Epilobium anagallidifolium) i la poa alpina (Poa Alpina). A les obagues humides cobertes de neu persistent (floreixen a la tardor).

3.5.5. La comunitat de carraspic espatulat (Iberis spathulata) i rosella alpina (Papaver alpinum), en roquissars poc inclinats i llargament coberts de neu.

3.6. Les comunitats de pedrusques i tarteres silícies:

3.6.1. Les comunitats de galeopsis de la muntanya mitjana, dominats per diverses espècies i subespècies de galeopsis (Galeopsis segetum i G. ladanum).

3.6.2. La comunitat de galeopsis pirinenca (G. ladanum) i cardot carlinoide (Carduus carlinoides), dominada per aquestes espècies i l’epilobi col·li (Epilobium collinum), la sanguinària (Paronychia polygonifolia) i la poa (Poa fontqueri). Transició entre les pedrusques i els prats que l’envolten.

3.6.3. La comunitat d’herba blanca (Senecio leucophyllus), on domina aquesta herba amb el cerati pirinenc (Cerastium pyrenaicum), l’oxíria (Oxyria digyna) i l’espunyidera de pedrusca (Galium cometerrhizon), amb algunes altres. En pedrusques cobertes de neu durant molt temps.

3.6.4. La comunitat de saxífraga preterida i lúzula alpina (Luzula alpina), en pedrusques cobertes de neu molt temps i humides a l’estiu.

3.7. La comunitat de driòpteris i criptograma, en els caos granítics (grans blocs immòbils), formada normalment per falgueres (Criptogramma crispa, Gymnocarpium robertianum o Polystichum lonchitis, entre altres).

3.8. Les comunitats dels pedreguers fixats, on abunden espècies dels prats veïns conjuntament amb algunes espècies més aviat rupícoles com la linària alpina (Linaria alpina), la dríade (Dryas octopetala) o la potentil·la nival.

3.9. Les comunitats dels escorrancs calcaris, on apareixen espècies com el marcòlic (Lilium pyrenaicum), la tora blava (Aconitum napellus), l’esperó muntanyenc (Delphinium montanum) o l’adonis pirinenc (Adonis pyrenaica).

4. Les comunitats de degotall calcari. Al llocs on degota aigua, carregada de carbonat càlcic que acaba precipitant en contacte amb l’aire, sovint en llocs ombrívols i frescos. S’hi fa una vegetació especial, on dominen la molsa i una bonica falguera, la capil·lera (Adiantum capillus-veneris), acompanyada de plantes com la dolceta (Samolus valerandi).

5. Les comunitats pararupestres, als cims de les muntanyes del sud del país i prepirinenques.

5.1. Les comunitats d’antil·lis de muntanya (Anthyllis montana) i globulàries (Globularia cordifolia i G. nana), amb espècies acompanyants com el gavó estriat (Ononis striata) o l’esteperola (Fumana procumbens).

5.2. Les comunitats de caragola (Erodium rupestre i E. petraeum), pioneres en la colonització de les roques calcàries, on són ben presents les caragoles i la sanguinària blanca (Paronychia kapela).

LES COVES

Les coves, les esquerdes i altres grans cavitats naturals i artificials es caracteritzen, en general, per una temperatura constant (encara que pugui variar uns pocs graus segons l’estació de l’any), una humitat relativa que sol oscil·lar entre el 90 i el 100%, i l’evident menor penetració de la radiació solar (sovint l’obscuritat total) que impedeix el creixement de qualsevol tipus de vegetació. Hi  viuen, però, unes curioses comunitats animals.

Quan anar-hi?

Tot l’any, ja que les condicions de les coves es solen mantenir més o menys constants.

La fauna de les coves.

Tot i les seves dures condicions s’hi pot trobar una fauna rica i diversa, que es pot classificar de la següent manera:

- Animals que s’hi troben de forma accidental, habitualment no hi viuen ni s'hi reprodueixen (reben el nom de trogloxens). En són exemples granotes, serps, libèl·lules...

- Animals que hi viuen més o menys regularment, poden reproduir-se en el seu interior però no hi habiten exclusivament (reben el nom de troglòfils). És el cas, per exemple, d’algunes rates pinyades.

- Animals que s’hi han adaptat totalment, estrictament cavernícoles, hi viuen i s’hi reprodueixen. No es troben a l’exterior i reben el nom de troglobis.

Aquest animals estrictament cavernícoles (troglobis), a casa nostra sempre són invertebrats (aranyes, opilions, pseudoescorpins, paneroles, centpeus, escarabats, grills...), i solen tenir unes característiques morfològiques i fisiològiques úniques, com poden ser, per exemple:

1. En general són més grans que els seus parents més pròxims de l’exterior. El seu cos i els seus apèndixs (potes, antenes...) solen ser més allargats, ja que funcionen com a òrgans sensorials (olfactius i/o tàctils) per suplir la manca de llum (la vista).

2. Tenen una regressió de l’aparell ocular (microftalmia), que fins i tot pot arribar a desaparèixer (anoítalmia). Per suplir-ho sovint desenvolupen, per exemple, unes llargues antenes.

3. Han perdut, els que en tenien, la capacitat de volar i o bé no tenen ales (àpters), o pateixen  una reducció i regressió dels músculs alars.

4. Poden ser, també, despigmentats, en alguns casos fins i tot poden arribar a ser transparents, ja que la pigmentació és una mesura de foto-protecció que perd sentit en absència de llum.

5. Soler ser estrategs del tipus K, és a dir, tenen una vida relativament llarga i tenen poca descendència, però que cuiden i protegeixen. 

Indirectament estan condicionats pel tipus de flora, la situació geogràfica, el tipus de sòl, el clima i altres aspectes particulars de la cavitat i el medi exterior que els envolta.

Depenen dels nutrients i restes vegetals que els arriben de l’exterior (per caiguda directe, arrossegats per l’aigua, portats per corrents d’aire o per visitants com les rates pinyades). Això significa, també, que s’han adaptat a una dieta ben especial: solen ser copròfags (mengen excrements, com els de les rates pinyades), necròfags (s’alimenten d’altres animals morts) o micetòfags (mengen fongs).

EFECTES DEL CLIMA

La vegetació de cada lloc depèn, entre altres coses, del clima. Les temperatures i la pluviositat són els dos factors més determinants, així no trobem les mateixes plantes als llocs que fa més calor que als llocs on fa fred, ni als més plujosos que en els més secs (d’altres aspectes, com els vent, per exemple, poden tenir un paper fonamental en alguns casos).

La distribució de la vegetació és una manera subtil de comprovar-ho. A vegades, però, es pot veure d’una forma ben clara i evident. En són exemples:

La Plana de Vic, on la inversió tèrmica és un fenomen característic. Té lloc principalment en els dies anticiclònics d’hivern, quan l’atmosfera està calmada i no hi ha vents. Quan això passa l’aire fred, més dens, baixa per les vessants de les muntanyes i queda “estancat” al fons de les valls o planes envoltades de muntanyes. Per sobre seu hi queda una capa d’aire més calent que fa com de tap, de manera que s’inverteix el gradient de temperatura normal: les temperatures són més baixes a nivells inferiors i més altes en alçada (quan, en situació normal, es calcula que la temperatura baixa 1ºC a cada 160 metres d’alçada). Tot sovint causa, també, boires que poden ser més o menys continuades.

Si aquesta inversió tèrmica és persistent pot arribar a causar, també, una inversió de la vegetació. És per això que, per exemple, a la Plana de Vic les rouredes de roure martinenc (o la vegetació corresponent a la seva degradació) es troben per sota dels alzinars, a menys alçada (quan en condicions normals hauria de ser al revés).

La dels bacs i els solells. Els contrastos tèrmics entre vessants són especialment importants quan uns queden mirant al nord i els altres al sud. Les solanes reben més llum i energia solar, són més càlides i seques, al contrari del que passa a l’obaga. En la caminada proposada, per exemple, a la vessant nord (la ripollesa) ens passejarem per prats de dall i fagedes, per fer-ho per alzinars a la vesant sud, pràcticament sense transició un cop passat el coll.

EL PAISATGE EN MOSAIC

El problema dels incendis forestals no és de si el bosc esta brut o no, és de qui cala foc sense voler o intencionadament. En aquest punt, les tasques de prevenció i control sempre seran poques.

Els nostres boscos, especialment els més mediterranis han estat, són i seran bruts. Treure’n el sotabosc és treure una part important, si no essencial, de l’ecosistema, convertir-los en poc més que una plantació d’arbres. Vol dir això que hem de deixar els boscos al seu aire? No. Vol dir que cal que hi hagi una gestió forestal adequada, amb parts netes, parts que no tant i d’altres de brutes. No podem oblidar, d’altra banda, que els aprofitaments tradicionals dels boscos que alleugerien la càrrega del combustible s’han perdut o, en el millor dels casos, estan sota mínims. Recuperar aquestes pràctiques, com la pastura, és relativament fàcil i barat, com també donar al bosc nous usos que en facin rendible la seva explotació.

S’ha de fer doncs, una gestió dels boscos. Però, per a fer què? És evident que l’explotació dels boscos actualment no és rendible, la prova n’és el seu abandonament. No podem exigir que els propietaris els cuidin a canvi del seu patrimoni sense cap mena de retorn. Caldria, doncs, una major implicació de l’administració, en la forma d’intervencions i les ajudes que facin falta, a canvi, això sí, de substituir el model de pinedes secundàries pel de boscos primaris autòctons (si es fa amb recursos públics), explotats de manera sostenible.

D’altra banda, cal dir que els nostres boscos han cremat, es cremen i es continuaran cremant. I que això, si bé pot ser un drama humà quan es perden vides o béns, o fins i tot sentimental, no podem deixar de sentir tristesa, per exemple, quan es crema el lloc on t’has passejat, has anat a buscar bolets o espàrrecs tota la vida, no són una catàstrofe ecològica. La nostra fauna i vegetació, especialment la més mediterrània, està adaptada a resistir i refer-se després d’un incendi. És més, si tinguéssim un període prou llarg, de molts anys, sense incendis forestals, segurament ens hauríem de plantejar fer cremes controlades per evitar la desaparició de plantes i animals que els necessiten.

Vol dir això que hem de deixar que es cremin els nostres boscos? No, cal intentar apagar-los com s’ha fet fins ara (i si pot ser abans, amb una bona gestió forestal prèvia, millor). Un dels principals problemes avui en dia és l’augment de la massa forestal, formant grans extensions continues que fan que els incendis forestals prenguin unes dimensions difícils de combatre fins i tot dedicant-hi tots els mitjans. En aquests sentit caldria, doncs, una gestió del territori amb una visió global i conjunta, mantenint, afavorint i fins i tot recuperant els paisatges en mosaic, que combinen boscos amb conreus (sense fer-nos por, per exemple, convertir valls boscoses en cultius que facin de tallafocs).

Val a dir que aquest tema requeriria gairebé un llibre sencer, amb tota mena de matisos. Però, per resumir, cal canviar la mentalitat que tenim davant els incendis, primer deixant de veure’ls com una catàstrofe (sense que això vulgui dir que no s’hagin de dedicar tots els recursos que es puguin per apagar-los, tot i que tampoc a qualsevol preu). Després, pensant que l’extinció dels incendis comença amb una bona gestió forestal i una planificació territorial sostenible a llarg termini. Dedicant més recursos en la prevenció amb tota seguretat també n’hauríem de dedicar menys a l’extinció.

CURIOSITATS VEGETALS

Plantes carnívores

A Catalunya hi ha 5 espècies de plantes carnívores, agrupades en tres generes i amb tres estratègies ben diferents:  

Les violes d’aigua (Pinguicula vulgaris i P. grandiflora) són les més abundants. Habiten als Pirineus en llocs amarats d'aigua, en substrats preferentment calcaris. Les seves fulles estan cobertes d’una substància mucilaginosa enganxosa que atrapa petits invertebrats de forma passiva.

Les herbes de la gota (Drosera longifolia i D. rotundifolia), rares, habiten a les mulleres del Pirineu (i tenen una població relicta a Cadiretes). Usen un mecanisme similar al de les violes d’aigua però més sofisticat. Les seves fulles tenen uns pèls flexibles que secreten una substancia enganxifosa, però quan detecten el moviment dels invertebrats atrapats els pels es dobleguen fins arribar a embolcallar-lo.

La Utriculària (Utricularia vulgaris) és una planta aquàtica, rara, que viu en diferents estanys arreu de Catalunya (entre ells, els de l’Albera). Els paranys de bufeta de que disposen han estat reconeguts com una de les estructures més sofisticades del regne vegetal (“cacen” petits invertebrats bombejant aigua en una mena de bufetes).

Totes, un cop atrapen les preses secreten uns enzims que comencen a digerir-les.

Plantes tòxiques

A Casa nostre hi ha un munt de plantes tòxiques o verinoses (a vegades totes elles a vegades només alguna de les seves parts). En la majoria de casos han desenvolupat la toxicitat com una estratègia de defensa davant els herbívors. Aquesta toxicitat, però, pot dependre molt de l’espècie que consumeix la planta. D’aquesta manera, per exemple, molts ocells mengen regularment fruits com els del boix grèvol o el saüc, altament tòxics per als humans.

A Catalunya tenim una de les plantes més tòxiques d’Europa: la tora blava (Aconitum napellus), que pot tenir efectes perjudicials, o mortals, fins i tot per simple contacte.

A més, als nostres jardins en planten una de les tòxiques del món: el baladre (Nerium oleander). El fum de la seva fusta també és tòxic i pot arribar a enverinar el menjar.

Plantes paràsites

Quan pensem en paràsits rarament ens venen al cap plantes. No són corrents, però a Catalunya en podem trobar unes quantes.

Les més abundants i fàcils de veure són els frares (Orobanche sp). A casa nostra amb unes 21 espècies, especialitzades en una planta o un grup de plantes en concret.  Reben el nom per la forma de les seves flors, les seves tiges no tenen clorofil·la i són blaves, blanques o blaves. S’enganxen a les arrels de les plantes que parasiten, de les que en depenen totalment.

També paràsites (sense clorofil·la per fer la fotosíntesis), però menys comunes són Cytinus hipocistis, que només parasiten estepes, i Cuscuta epithymum, que parasita principalment ortigues, trèvols i llúpol.

Plantes “estafadores

Les orquídies s’han convertit en plantes populars gràcies a la seva bellesa. Si bé algunes d’elles es pol·linitzen de forma normal, oferint nèctar als insectes a canvi de que aquests transportin el seu pol·len en una relació simbiòtica, en què els dos en surten guanyant, la major part dels seus representants s’han especialitzat en l’art de l’engany (sense oferir res a canvi).

En són un exemple, entre altres, les abelleres (del gènere Ophrys), relativament comuns a casa nostra. D’entre els diversos enganys que fan diferents orquídies aquestes utilitzen el sexual: Les flors d’aquestes plantes imiten les femelles dels seus pol·linitzadors (forma, grandària, textura i olor), en general abelles i vespes.

Les abelleres secreten feromones similars al de les secretades per les femelles. Els mascles, atrets per aquesta olor i enganyats per la forma i la textura de la flor intenten copular amb ella, moment en què la planta aprofita per enganxar-li el pol·len (al cap). L’home no és l’únic animal que s’entrebanca amb la mateixa pedra, i els mascles traslladen aquests pol·len a altres flors en diferents intents copulatius fallits. Aquests procés es coneix com a pseudocopulació.