Puig d'Aiguabona

Caminada al voltant del puig d’Aiguabona, el sostre comarcal del Baix Empordà.

CAMINAR PER CAMINAR

Avui em toca anar sol. La Clara treballa hi ho aprofito per fer-ne una d’aquelles que ella no li agraden o no vol fer. Aniré al puig d’Aiguabona, el sostre comarcal del Baix Empordà, que la intenció és anar-los fent mica en mica.

Començo a l’aparcament del puig d’Arques, per anar a aquest cim tot passant pel dolmen (de fa 5.000 anys enrere i restaurat). Tot seguit m’enfilo al mirador, des d’on hi ha bones vistes especialment cap a l’Empordà i les muntanyes que l’envolten, avui encalitjades.

Després m’enfilo al puig Gavarra o Gavarres i al puig d’Aiguabona, els dos sense vistes, però almenys el segon és el sostre comarcal. Com que fins aquí era molt fàcil, passa poc del kilòmetre, porto una ruta més llarga.

Continuo caminant, doncs, i de seguida començo a baixar amb ganes. La següent parada és a l’arboç de Can Genoer. Aquest arbre monumental, enorme per a la seva espècie, segurament és un dels més grans i vells de Catalunya, ja que probablement tindria almenys dos-cents anys. És guapo.

Tot seguit passo pel costat de Can Genoer, que estan restaurant, i continuo per la riera de Can Genoer. Hi ha camí, però s’està perdent amagat per la vegetació, una part, a més, amb tot de branques tallades per terra, és de mal caminar. A això se li ha de sumar que per trobar algun trencall sort en tinc del track. Per sort és poc tros (uns cinc-cents metres). No m’agrada, però a banda de recular no tinc gaires alternatives sense allargar massa la caminada. 

Quan surto de la riera mica en mica el camí va millorant, primer es converteix en un camí ample, llavors en una pista, per acabar, finalment, a una pista molt ampla que aniré seguint fins al final.

Passo pel costat de Can Caçà, on hi ha una surera que mereixeria ser monumental. Molt maca. A partir d’aquí les suredes que m’han acompanyat tot el camí són més boniques, més grans, i només interrompudes per una plantació d’eucaliptus, que sempre em fan molt mals d’ulls, i una bonica castanyeda. Entremig, passo també, pel Cementiri dels Jueus. Tres sepultures de les que jo només en sé veure dues (malgrat que forats i el pedregam del voltant fa que sembli que n’hi hagi d’haver més), d’època medieval (lluny d’esglésies i dalt d’un turó, serien d’entre els segles VI i X).

Hauria de passar, també, per la font de Can Sitges, naixement del riu Daró, però està al costat d’un mas i no s’hi pot entrar (o no la sé veure).

Dino al cotxe i cap a casa amb una sensació estranya. Tot i els punts d’interès tinc la sensació d’haver caminat molt per poca cosa. Per aquests mateixos llocs hi podria haver passat igualment fent alguna ruta més bonica. Però bé, això també passa, de rutes que no t’ho imagines són precioses, i amb d’altres, més o menys al contrari, són caminar per caminar per poca cosa. Sort que l’he feta sol, si no la Clara em mata.

---

Puig Palet

Bonica ruta que combina bones vistes a la badia de Palamós, Calonge i els seus voltants, amb alguns elements (pre)històrics, com la cova de Ronquillo, sepulcral, o la Pedra de Fondils, testimoni de la feina dels picapedrers durant l’edat mitjana.

MEGALÍTICA

Avui torno a anar sol. Com sempre en aquests casos, en buscaré una que a la Clara no li agradi. Com que tinc feina, entre altres coses a escriure un munt de caminades endarrerides, em decanto per una matinal relativament a prop de casa. A Calonge.

Surto del polígon industrial per un passeig ample i relativament agradable (una poca estona estona). A una banda, naus industrials, a l’altra, la riera de Calonge, que sembla restaurada o, si més no, força ben conservada. Fins i tot hi veig un martinet blanc i sento el cant d’un oriol, a més d’algun trist.

Al cap de poc giro a la dreta i passo entre vinyes. Poc després arribo a la curiosa Pedra de Fondils, un aflorament granític treballat en forma de cavitat quadrada on, al seu bell mig, surten quatre formes circulars ben delimitades. Popularment se li han atribuït diverses funcions, des de ser una remota pedra dels sacrificis, a la base d’una premsa de vi o d’oli romana a, fins i tot, una taula ritual esotèrica. L’explicació a aquestes curioses formes, però, és més simple. Formava part de la pedrera de la sureda de can Manelic i és un testimoni de la feina de pica-pedrers medievals i del procés d’extracció de moles (possiblement dels segles XI a XIII): eren quatre moles d’esmolar que es van quedar sense extreure, entre altres raons per la fragilitat de la roca (informació extreta de “La misteriosa pedra de Fondils de Calonge”, a la revista del Baix Empordà, núm. 55).

Deixo enrere la roca i de seguida començo a enfilar-me entre les suredes i pinedes que m’acompanyaran pràcticament tot el camí, amb algunes cases més o menys aïllades. Poc més endavant em desvio uns metres a la dreta per anar fins a la cova de Ronquillo. Abans però, al costat d’un dipòsit d’aigua, hi ha un magnífic mirador de la badia de Palamós. Poc més enllà es troba, sense senyalitzar, un petit corriol que en molts pocs metres porta fins a la cova de Ronquillo. En realitat és un gran bloc granític d’uns tres metres i mig d’alçada, de forma irregular, amb una petita cavitat a la seva part inferior, que fa un metre i mig per metre i mig d’alçada i amplada a la boca, i tres i mig de fondària. Segurament va tenir una funció sepulcral, tot i que de cronologia incerta. És bonica, està bé.

En aquest punt podria escurçar la caminada, però decideixo fer-la una mica més llarga i passar per camins senyalitzats. També per caminar una mica més, sovint ho faig per passadissos d’estepa negra ben florida (que és ben “xulo”).

Baixo una mica, faig un petit tram de pista asfaltada, i mica en mica en vaig enfilant fins al Puig Palet. Per acabar de fer el cim haig de fer una mica de grimpada, però val pena. El cim és un magnífic mirador a la badia de Palamós, Calonge i les Gavarres més properes.

Tot seguit intento anar a l’abric de Can Palet dels Llops, però tot i portar track, o no sé veure el camí que hi porta, o bé s’ha perdut o bé s’ha embardissat. Ho deixo estar, no em ve de gust quedar ben esgarrinxat, encara que sigui una llàstima, feia pinta d’estar bé.

Baixo del cim per un sender costerut, fent alguna relliscada, però sovint entre grans i bells blocs d’afloraments granítics (també pel que sembla les restes d’un antic forn). Quan el camí torna a planejar, ja cap al final, em desvio per anar a veure unes inscultures (gravats o relleus a les roques, suposadament fets durant el neolític, 4500 aC, fins a l’edat de bronze, 1300 aC, i que podrien tenir diferents significats o usos.

Poc més endavant hi ha una altra “pedra dels sacrificis”, semblant a la de Fondils però més petita i sense les protuberàncies circulars. Com passava amb la primera, és el testimoni de la feina de picapedrers durant l’edat mitjana (poc més avall hi ha la restes d’una pedrera, tot i que no s’aprecia).

Poc metres més endavant torno a arribar al polígon industrial. Per sort són pocs metres i de seguida puc marxar a casa... a menjar-me els entrepans, que portava per si un cas (sinó en porto, segur que acabo a les tres o quarts de quatre).

---

Els Àngels (des de Sant Martí Vell)

Segurament la pujada més popular fins al santuari dels Àngels, 100 Cims amb unes vistes magnífiques a les comarques gironines, és des de Girona. La versió que es proposa aquí, des de Sant Martí Vell, permet escurçar fins a la meitat la seva llargada.

ÚLTIMA ABANS DE LA “PARADA”

D’aquí a dos dies m’operen, em faran una hemicolectomia dreta per laparoscòpia per extirpar-me un pòlip gegant (o, traduït, em trauran un terç de l’intestí gruixut, el colon ascendent i una mica més, fent-me quatre forats relativament petits, per treure’m el que seria un tumor benigne que, si no ho ha començat a ser ja, s’acabaria transformant amb un de maligne). Tot, gràcies a un cribratge massiu, a partir dels cinquanta, per la detecció precoç del càncer de colon. Una prova simple que, un cop vist el resultat, seguida d’una colonoscòpia, em salvarà la vida tot i que em farà estar almenys un mes de baixa. Ja que no podré fer cap més caminada fins d’aquí a unes quantes setmanes, doncs, ho aprofitem per fer l’últim 100 Cims de l’any i una caminada que tenim pendent des de fa massa temps: els Àngels.

Quedem amb el sogre a Sant Martí Vell, on ens trobem i continuem una miqueta més  per una pista (per escurçar una miqueta la caminada, tot i que no val massa la pena, ara segurament començaria al poble, ja que això tampoc l’allarga massa i és un tram planer).

La pujada la fem per pistes i corriols ben senyalitzats, per boscos d’alzina surera i tot passant per la castanyeda de Gatell. A les Gavarres les castanyedes son quasi l’única formació forestal caducifòlia (on ocupen unes quatre-centes hectàrees, gairebé un dos per cent de la superfície del massís), i per clima, estan en l’extrem de la seva àrea de distribució. El castanyer és un arbre de creixement ràpid i fusta noble, que aquí s’explotava en forma de perxades (informació extreta de naturalocal.net).

Després d’una pujada no massa forta però continuada, arribem al cim dels Àngels. No és el primer cop que hi vinc, amb cotxe hi he fet més d’una vegada i, a peu, fa molts anys des de Girona (sinó recordo malament, a primer de carrera en una sortida de botànica). En realitat dalt del cim del Puig Alt, és un dels santuaris més populars i amb més devoció de les terres gironines. Construït entre els segles XIX i XX, en estil neoclàssic, a més del santuari hi ha una gran hostatgeria adossada. Com a curiositat: Salvador Dalí i Gala s’hi van casar el vuit d’agost del 1958. Una de les raons de la seva popularitat, a banda del seu fàcil accés, són les seves magnífiques vistes a les terres gironines i una miqueta més enllà: les planes gironina, selvatana i empordanesa, les Gavarres, el mar, el Montgrí, l’Albera, l’Alta Garrotxa, el Camanegre, els Pirineus del Canigó al Puigmal, el Far, el Puigsacalm, Rocacorba, les Guilleries, el Montseny... Ens hi estem una bona estona i el sogre ho aprofita per fer un cafè (jo faria una cola, però durant uns dies tinc i tindré prohibides les begudes amb gas, entre altres coses).

La baixada, també per suredes, la fem seguint un track passant per can Valldemia i, tot seguit, per alguns camins que s’estan començant a perdre (si bé no tenim gairebé cap dificultat per passar-hi, i encara menys per seguir-los). Tot i això, ara, sabent-ho, faria el que explico a la ressenya, malgrat allargar una mica la caminada.

Hem anat d’hora i relativament ràpid, sense córrer i sense presses. Aprofitem per fer una volta al petit nucli de Sant Martí Vell i dinar en un banc al sol al costat de l’església, s’hi està tant bé que fins i tot i farem una mica de migdiada. Tot seguit, aprofitant la seva proximitat, visitem Madremanya, al meu parer, segurament, el poble més bonic del Gironès i un dels més bonics de Girona i Catalunya, injustament oblidat en moltes llistes (però suposo que, com tot, tot va gustos... i, potser, també, per interessos, turístics en aquest cas).

---

Coves sepulcrals de Ruàs

Ruta molt maca i complerta. Pel camí podrem contemplar un munt d’interessants sepulcres megalítics, que només pels blocs granítics on es troben ja val la pena, arbres monumentals, fonts i grans vistes a les Gavarres, Calonge i Palamós.

SEPULCRES MEGALÍTICS

Sol, la Clara treballa avui, faré una d'aquelles caminades que m'agraden. A Calonge per visitar tot un seguit de sepulcres megalítics. En base a track, tot i que aquesta vegada no faré errors passats i m'asseguraré que sigui actual, per si un cas. Cap a Girona, també, on vaig menys últimament, que ja en tinc ganes.

Començo a caminar a l'ermita de Sant Esteve, que sembla de tot menys una ermita. Avui ho faré entre suredes, pràcticament tot el camí, ara més joves, ara més grans.

De seguida començo una successió de parades per contemplar les diferents coves. En realitat són, però, petites cavitats o espais naturals que s'han format entremig de blocs granítics. Només en algunes s'hi han trobat restes òssies humanes, testimoniant que s'haurien utilitzat com a sepulcres. En la resta, tot i que sovint no molt abundants, s'hi ha trobat materials típics dels aixovars funeraris que acompanyaven els cadàvers: botons, prismàtics d'os amb perforació en V, grans d'enfilall, eines de sílex o vasos ceràmics. Això indicaria que també tenien aquesta funció (si més no la majoria d'elles). Van ser usades, a més, en un període de temps molt llarg, que va del neolític (4.000 anys aC) fins a l'edat del bronze (1.800 - 700 anys aC). Moltes d'elles, a banda de l'interès arqueològic que puguin tenir, són prou boniques.

Poso en forma de llista tots els elements que vaig anar veient, per a fer-ho més pràctic (indicant, en alguns casos, que s'hi va trobar i a quina època pertanyen). Incloc els abrics i algunes coves de les que no he trobat informació, però formen part de la ruta.

- Pedres Dretes de Ruàs. Restes, sembla, d'un dolmen.

- Cova des Pi. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Cova des Cap de Gos. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu, des del Calcolític fins a Bronze Antic. Una pila de roques amb una de més petita al capdamunt que li dóna el nom.

- Cova Abella. La funció probable d'aquesta cova era sepulcral, Calcolític-Bronze Antic.

- Cova de l'Ullastre. Cova natural d'enterrament d'Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Cova del Xuclamel. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Cova Migdia. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Cova de la Roca Negra. Restes d'ossos humans, Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Paradolmen (cova) de la Roca Negra. Xulo, està al costat de la cova, que em vaig saltar sense voler.

- Abric de la Plaça Carbonera. Curiós, dues roques recolzades formant un triangle.

- Cova des Gat Vaire. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500). Formada per tres grans pedres, dues de suport i la tercera de coberta.

- Cova des Gamarús. És una cova artificial, aprofitant una roca que tenia obertura per dos costats. Cova sepulcral d'inhumació, amb un sol individu enterrat i restes d'aixovar (Calcolític). De les més maques i curioses.

- Abric d'en Dalí. El nom li ve, imagino, per la curiosa forma de la roca.

- Cova de sa Guilla. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Gran i profunda comparada amb la resta. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500). S'hi van trobar un total de sis esquelets, a més d'altre material.

Poc després de passar aquesta cova en algun punt la vegetació s'obre i deixa veure grans vistes al massís de les Gavarres (amb el radar meteorològic de Puig d'Arques ben visible). Poc més amunt hi ha una pedra amb inscultures, cassoletes, una mica amagada.

- Cova de Roca Esquerdada. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500). S'hi van trobar ossos humans amb restes de funció incerta (Calcolític). El seu nom la descriu, i la seva forma és bonica.

- Abric de Manaions.

- Cova Rino. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Bronze (-1800 / -650).

- Cova d'en Sardineta. Amb diversos materials arqueològics. Des de Neolític Antic (-5500 / -3500) al Bronze Final ( -1200 / -650 ). Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu on s'hi van trobar ossos humans A banda del seu interès, per la seva forma i mida és la més espectacular i bonica del recorregut.

- Cova del Camí de Castellbarri.

Passada aquesta cova, on mica en mica ens hem anat enfilant, arribem al cim de Castellbarri, on hi ha les restes d'un poblat ibèric que va ser habitat des del segle VII aC fins al 218 i d'una torre de guaita medieval. Des d'aquí a les vistes són molt guapes, a les que ja teníem del massís de les Gavarres se li afegeixen ara les de Calonge i Palamós.

Aniré una estona per la carena, per pistes i camins més amples i planeres, que s'agraeix. Fins ara ho he fet per corriols estrets, passant calor per no treure'm el jersei per no esgarrinxar-me. En aquest punt passo pel costat de tres grans arbres que mereixerien, si no ho són, catalogats com a monumentals: el suro de la Font de can Mont, l'Alzina de la Font de Can Mont (al costat de la font, prou bonica), i el suro de can Mont, aquest últim molt ben conservat i amb una alçada d'uns vint metres, una capçada de dinou i més de tres metres i mig de diàmetre (molt a prop del mas que li dona nom).

Molt a prop seu hi ha, també, el menhir de can Mont (caigut). De tipus fal·liforme està datat entre 3500-1800 aC en el període del Neolític Mitjà o del Calcolític. Fa dos amb trenta-set d'alçada total.

D'aquí mica en mica m'endinso en estrets corriols, on molt a prop sento trets d'un caçador i molt a prop meu passa el seu gos. El bosc és brut i no les acabo de tenir totes, faig una mica més de fresa del compte i agraeixo el so del wikiloc quan m'avisa dels següents punts:

- Menhir de la cova de can Mont (caigut).

- Cova de can Mont. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Calcolític.

- Menhir ajagut (caigut i trencat).

Deixo enrere el caçador i passo pel mirador de les Roques Barret, amb bones vistes a les Gavarres. Sota seu hi ha d'haver un abric, però no trobo un camí clar i ho deixo estar. Més o menys a partir d'aquí torno a anar per pistes amples, passant per l'original font Nina (seca), desviant-me per a contemplar els punts d'interès que em falten:

- Cova d'en Savalls. De funció i cronologia incertes. Semblant a la des Gamarús, segurament és la més curiosa de totes (sembla excavada artificialment).

- Cova Bona. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. S'hi van trobar restes humanes corresponents a un mínim de dos individus. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Cova de la M. Deu al seu nom per la forma de les roques, tres grans blocs com si es tractessin d'un gran dolmen dibuixen clarament la forma d'aquesta lletra.

- Abric del Rat Penat. La forma d'aquesta roca sembla la cara d'aquest animal. Nom molt encertat.

- Cova Gran d'en Rosselló. Gran bloc de pedra que es recolza per tres punts en altres blocs, fent un curiós efecte.

- Cova del Menut Rubau. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500), amb gran quantitat de restes humanes.

A la part final passem per les restes d'un antic campament d'instrucció militar que es va establir aquí als anys cinquanta (al voltant del mas Rosselló, per on també passem). Hi van arribar a passar fins a quatre-mil homes, si bé eren acampats amb tendes i, afortunadament, queden molt poques restes del seu pas.

Informació de les coves extreta principalment de: "Les Coves de Calonge" D'Assumpció Toledo i Bibiana Agustí a www.raco.cat i gencat.cat/

---

Dolmen de Bousarenys

Per corriols estrets i entre vegetació mediterrània visitarem, entre altres, la Pedra dels Sacrificis (una premsa d’oli medieval) i el gran dolmen de Bousarenys.

TRACK

Com que la ruta anterior era curta, avui en faré dues en un dia (també curta). Aprofito que vaig sol per anar a veure, com diria la Clara, “dòlmens, menhirs i tonteries vàries” (que no és una mala definició però que a mi m’agraden). A deu minuts de Romanyà, començo la següent a Santa Cristina d’Aro.

Faré allò que no s’ha de fer, que és fer-la en base a track, però en aquest cas sembla (i és) gairebé necessari. Surto del cementiri, travesso el Carrilet i de seguida em començo a enfilar per camins i corriols, entre suros, pins i alzines.

Gràcies al track trobo la desviació a la Pedra dels Sacrificis, per un corriol mig amagat i mig perdut (amb una fita a l’entrada, això sí). Prou bonica, malgrat el nom, és una premsa d'oli de biga, probablement d'origen medieval.

Tot seguit passo per la font de Mas Bou, mig amagada per la vegetació, una covatxa i unes pedres d’aigua tot seguint el track, per un corriol estret. Poc més endavant ja seguiré camins més amples que, un cop arribi al punt més alt de la ruta, aprofitaré per dinar.

Havent dinat baixo una mica i de seguida arribo al dolmen de Bousarenys, el principal objectiu del dia. Sepulcre col·lectiu, és del neolític final, del 3200-3000 Ac. De grans dimensions és bonic i val la pena visitar-lo, tot i que el lloc on està situat, darrera les cases d’una urbanització, li treu una mica d’encant.

Molt a prop seu, sense corriols evidents per arribar-hi (o sigui, pel dret, encara que a pocs metres de la pista), hi ha la cova Beta, una petita cova sota un gran bloc granític que va ser usada com a sepulcre col·lectiu, que podria haver estat utilitzada cap el  Calcolític/Bronze, cap el 2200-650 aC. Gairebé al seu costat hi ha la cova Beta II, que podria ser, també, un altre sepulcre (tot i que, llegeixo, no està confirmat i caldria estudiar-ho). Avui sort n’he tingut del track.

D’aquí continuo baixant cap al cotxe i cap a casa.

---

Gegants del Bosc i balcons de Romanyà

Ruta molt variada, pel camí visitarem el petit i bell poble de Romanyà de la Selva, passarem per una bonica font i anirem descobrint diferents suros monumentals i monuments megalítics (un menhir, dues cistes, un dolmen i dos paradolmens).

SUROS I MEGÀLITS

Començo a caminar a Romanyà de la Selva, fent una volta per aquest petit i bell poble. Passo per la bonica església de Sant Martí, romànica (dels segles X – XII, amb alguna modificació posterior).

Surto del poble, travesso la carretera, deixo a una banda una era i arribo a la Creu de Romanyà. De set metres d’alçada i amb blocs de més d’una tona, va ser construïda el 1904 per l’arquitecte Félix d’Azúa.

D’aquí vaig fins al menhir de la Murtra. Amb una forma fàl·lica evident, fa dos metres i mig d’alçada i és d’entre els anys 3000 i 2500 aC (neolític / calcolític).

Reculo fins a la Creu i segueixo un camí al costat d’un camp. Aquí hi hauria de trobar el primer suro centenari del camí, el suro d’en Guitó... i ho faig, però ha caigut i les seves branques ja estan serrades (un cop a casa llegiré que va ser tombat el gener d’aquest mateix any per una forta tramuntana). Llàstima.

Poc més enllà hi ha el suro de les Mentides, que tot i que sembla haver viscut temps millors, sembla resistir el pas del temps més o menys dignament (d’un gran tronc en surten unes petites branques, en comparació). Em crida l’atenció el seu nom i, també un cop a casa, en busco l’explicació. Sense fer valoracions del contingut, actualment segurament poc políticament correctes,  Xavier Cortadelles explica en el seu llibre “El poble dels Centfocs - Llegendes de les Gavarres” l’origen del nom. Sembla ser que temps enrere les dones de Can Llac, Can Cases, Can Punset i el Mas Gran -masos d’aquesta zona que estan separats l’un de l’altre per certa distància - feien juntes a peu el camí fins que arribaven a aquest punt, i allà mateix, on es troba aquesta vella alzina, s’aturaven a xerrar quan tornaven de missa o del mercat de Llagostera. Els homes, quan les veien totes juntes deien: “Quatre dones juntes segur que s’expliquen moltes mentides!” (extret janonomar.blogspot.com). 

M’enfilo passant pel costat del mas Poncet, desviant-me tot seguit per pistes de terra fins al següents objectius del dia, molt a prop els uns dels altres. El corriol que hi porta amb prou feines es veu, però gràcies al track el trobo fàcilment, visito primer el dolmen d’en Roquet, una cista de fa 3500/2500 aC (Neolític mig-recent). Reculo fins a la pista i giro per anar als balcons, per alguns camins en part mig esborrats per les restes d’una desbrossada. Tot i això, també gràcies al track, els trobo fàcilment. Des del Balcó del Cel i el Balcó Mar i Muntanya, unes roques sobresortints de la carena, hi ha magnífiques vistes de les Gavarres, amb el Puig d’Arques just al davant, la vall de la riera de mas Cases i, en dies menys encalitjats que avui, del mar.

Reculo un tros i baixo seguint el GR, desviant-me a visitar el paradolmen de l’Abric d’en Cama (del que no he trobat informació).

Segueixo avall i reprenc la ruta dels Gegants del Bosc, que seguiré fins al final. La següent parada m’és coneguda, ja que hi he estat més d’una vegada tot passant amb el cotxe (però mai fent una caminada). El dolmen de la Cova d’en Daina és un sepulcre col·lectiu de grans dimensions. Està protegit per un cromlec en forma d'anell extern d'onze metres de diàmetre, format per grans pedres granítiques, passadís principal i un túmul de terra i pedres que serveixen de contrafort a la cambra sepulcral, al seu centre. L’interior de la cambra fa set metres i mig de llargada, per u amb set d’amplada per u i mig d’alçada. Va ser construït entre el 2700 i el 2200 aC. A partir d’aquí les parades són continues.

Travesso la carretera i al cap de ben poc arribo a la cista de la carretera de Calonge. Molt més modesta, està datada entre 3500 i 2500 aC.

Poc més enllà hi ha el primer dels suros centenaris de la ruta dels gegants, el suro Xato que, contradient el seu nom, fa catorze i mig metres d’alçada, una volta de canó de quatre metres amb deu centímetres, i una capçada de trenta metres.

Una mica més endavant hi ha el bonic paradolmen de Pedres Grosses, un sepulcre col·lectiu d’aproximadament 4000 anys enrere, tot i que no s’ha pogut datar exactament.

Passo per la fotogènica font del Prat, antic lloc de trobada i celebració dels habitants de Romanyà. A l’estiu fa cara de ser un lloc fresc. Continuo el camí fins arribar al suro Petit de l’Almeda. De petit, però, només en té el nom (i poc a envejar al gran), fa gairebé setze metres d’alçada, la seva volta de canó és de cinc metres amb deu centímetres i la seva capçada és de vint-i-sis metres.

Molt a prop hi ha el suro de l’Almeda, que té l’honor de ser el més gran de Catalunya: fa vint-i-dos metres d’alçada, la seva volta de canó és de quatre metres i mig i la seva capçada és de vint-i-set metres i mig.

Finalment, ja arribant a Romanyà passo pel suro de Vinya Vella, del que no trobo informació ni havia panell informatiu, com en els altres, però bé que mereixeria per les seves dimensions, formar-ne part (almenys aparentment).

Nota (per a mi): en realitat vaig fer la ruta en un altre ordre, en base a un parell de tracks, però m’ha semblat que així coincidiria amb la ressenya del costat, que és com faria la ruta ara un cop hi he estat (més “endreçada” de com la vaig fer).

---

Megalítica de Cassà de la Selva

Ruta megalítica per les Gavarres. Tot passejant per les suredes de Cassa de la Selva descobrirem alguns dels seus petits tresors amagats, a vegades amb una mica d’exploració, com són paradolmens, petites “coves” o algun suro monumental, entre altres.

SOL

Avui vaig sol i vull aprofitar per fer una ruta megalítica, a Cadiretes i les Gavarres. Buscant veig que les més habituals ja les tinc fetes i em decantaré per fer allò que no s’ha de fer... agafar un track de wikiloc i seguir-lo. Fa molt que no en faig cap de megalítica. Faré una volta per Cassà de la Selva.

Gràcies al maps arribo fàcil al punt de sortida. Costa que es carreguin els mapes, pateixo per si no podré fer la ruta, però al final més o menys ho fan i la podré anar seguint bé.

Durant tot el camí em passejaré, bàsicament, per suredes en pràcticament tots els seus estats: més grans, més petites, estassades, brutes... Ara per pistes, ara per algun corriol mig perdut o a punt de fer-ho (en algun lloc, tot i el track, em costarà trobar-los).

La idea és anar parant als diferents punts que proposa la ruta (de tot tipus, megàlits, suros o masos), alguns fàcils de trobar, d’altres mig amagats per la vegetació. Coves i paradòlmens, sovint no excavats encara, són del Calcolític i de l’Edat del Bronze. Els punts i parades que faré, són:

- La Roca de les Tres Rases. Guapa, val la pena. Llàstima que el camí després seu s’hagi perdut i acabi fent uns dos-cents metres més o menys pel dret.

- Suro del Fato. Al costat de la pista. Maco.

- Puig de l’Esquella. Bones vistes a la zona, algunes mig amagades per la capçada d’algun arbre. Just dalt el cim hi ha una roca amb tres cassoletes.

- El poblat Iber del Puig del Castell. Se’n conserva el que, almenys per mi, semblen les restes de la muralla, i poca cosa més.

- Suro de la Trinitat. Al costat de la pista. Maco. Tot i que no tant com els dos citats, pel camí n’anirem trobant d’altres també de mida considerable.

- Les inscultures del Puig de les Puces. Les roques són guapes, però les inscultures no les sé trobar (per no haver mirat fotos abans i no saber exactament on eren... ara les trobaria).

- La Cova de la Serra llarga I. Amagada per la vegetació, costa trobar un camí clar per arribar-hi. Guapa. A la cova de la Serra Llarga II no hi vaig anar perquè em vaig despistar.

- La Cova de les Falgueres. De totes, per mi una de les més boniques.

- La Cova Toixonera IV. Si no estem al cas, és fàcil de què passi desapercebuda (tampoc...).

- El Paradòlmen de la Cova Toixonera I. Guapo.

- La Cova Toixonera III. Maca.

- La Cova Toixonera II. Les roques formen un curiós abric, molt bonic. Val la pena.

- El mas medieval de l’Era de la Llaca. Totalment enrunat, només en queda dreta mitja paret, destaquen les dues sitges que es trobaven al seu interior. Val la pena.

- Fita de l’Era de la Llaca. Curiosa fita sobre una cassoleta natural. Un lloc, curiós, bonic i amb bones vistes a les Gavarres. Ho aprofito per dinar tot gaudint de tot plegat.

- La Cova de l’Esquerda. Sense haver vist fotos abans pot passar desapercebuda, tot i que és ben visible.

- La Cova de les Pedres Grosses. Molt amagada per la vegetació.

- El Paradòlmen d’en Jaume Abel. Costa trobar el corriol per arribar-hi, però val la pena.

Entre corriols mig perduts i el munt de parades, acabo més tard del que em pensava, però ha valgut prou la pena. A banda de tot l’anterior, he gaudit d’un dia primaveral i he tornat a passejar per suredes i per les Gavarres, que ara feia molt que no ho feia.

---

Montigalar (i font Picant)

Gavarres pures, alzines i suros ens acompanyaran tot el camí. El premí final val prou la pena, un 100 cims, el Montigalar, amb unes vistes sensacionals a les comarques gironines. Podem completar la caminada, a més, amb la visita a Santa Maria de Montnegre o la font Picant (entre altres).

PERDEDORA

Aprofitant que anem a passar el cap de setmana a Pals, amb els meus pares, a mig camí farem una excursió per aprofitar la tarda i afegir un 100 cims més a la llista. Entre una cosa i l’altra, però, a ple migdia. Per sort tot i que passarem una miqueta de calor, la temperatura encara no és massa alta (i de tant en tant algun núvol tapa el sol).

Fem un tros de carretera, ens desviem per una pista i, al cap de poc, per un sender, fent cas als pals indicadors. Pujant al cim trobem alguns corriols que ens fan dubtar, però sempre amunt hi arribem una mica per intuïció i sense problemes. Les vistes, en una dia com avui en què la visibilitat és entre bona i regular, són impressionats. Des d’aquí es veuen gran part de les comarques gironines, amb les seves muntanyes més llunyanes una mica encalitjades.

A la baixada és quan comencen els “problemes” (que no surten al track). Pensant, erròniament, que la caminada estaria més ben marcada, i d’una altra manera, portem un mapa amb un track dibuixat a sobre... però a una escala massa gran (on no hi surten tots els camins). Resultat: acabem fent una volta de més (uns dos kilòmetres), ens saltem el Balcó de les Bruixes i fem la volta que teníem pensada, fins a la seva meitat, en sentit invers de com pensàvem que l’estàvem fent. Anem sempre de baixada.

Finalment, ben orientats, a l’alçada de riu Rissec (que fa honor al seu nom), girem a la dreta i ens comencem a enfilar al costat d’un torrent amb una vegetació més frondosa. Al cap de poc arribem al motiu principal pel que hem fet la volta (a banda d’allargar una mica la caminada): la font Picant. Tot i que el doll d’aigua és ben transparent, els bassals que va formant tenen un característic color vermell degut, suposo, al seu contingut amb ferro. Fresca, té gust a aigua amb gas (segurament també en deu tenir, i d’aquí el seu nom), amb ferro (tot i que no és exagerat, com he pogut tastar en d’altres fonts similars).

De la font ens comencem a enfilar amb ganes. Una mica cansat, al final fem drecera per arribar al cotxe i marxar cap a Pals.

---

Muntanya dels Sants Metges

Caminada agradable fins al bonic santuari dels Sants Metges i el ben museitzat poblat ibèric de Sant Julià, amb bones vistes. Pel camí, tota una lliço de botànica: arbres de ribera, alzines, sureres, pins, castanyers, llorers...

ARBRES

Tard, havent dinat, començo a caminar a Sant Julià de Ramis. Calculo que tindré temps de fer la caminada, si no passa res estrany. És fàcil i en principi no en puc equivocar gaire enlloc (i si ho fes, tampoc seria un problema molt gran, estic envoltat de tota mena de carreteres).

El primer tram passa, entre camps i pollancredes, pel costat del Ter. Pel camí alguns bons plafons informatius sobre la natura, cultura i història del lloc. Passo pel Congost, l'últim obstacle que ha de superar el riu abans d'entrar a la plana empordanesa. Lloc estrategic des de l'antiguitat (així ho demostrarà tot el que aniré veient), encara ara és un gran nus de comunicacions per on hi passen carreteres, autopistes i vies de tren... que fan una remor contínua que pràcticament sentiré durant tot el camí (possiblement l'única pega d'aquesta excursió).

En aquest tram al costat del riu passo pel costat de l'ermita de Sant Vicenç, adosada a la casa amb el mateix nom, fet que fa que gairebé passi desapercebuda. També pel Cau de les Goges, una petita cova on s'hi van trobar restes del paleolític. La llegenda popular, però, hi situava el cau de dels dones d'aigua (més detalls de la llegenda, aquí).

El Congost s'obre a la plana i una mica més endavant, giro cap a la muntanya i em començo a enfilar tot fent esses. Pel camí em sorpren la gran quantitat d'arbres diferents que vaig veient (i altre flora associada): alzines, sureres, roures, pins blancs, pinastres, llorers, castanyers... Tota una lliço de botànica.

Arribo al santuari dels Sants Metges. Dedicada a Sant Cosme i Sant Damià és un bonica ermita romànica (amb algunes modificacions posteriors). Pràcticament dalt de tot, hi ha bones vistes... tot i que avui queden una mica curtes per culpa de la calitja.

Tot planejant i passejant (retrobant més panells informatius), arribo al Poblat Ibèric de Sant Julià, ben a prop. Magnificament museitzat, enmurallat, els indigetes hi van viure des del segle V aC fins a l'I aC. Aprofitant que el turó dominava el recorregut de la Via Augusta, els romans posteriorment hi van cosntruir un castell. Les vistes tornen a ser magnífiques.

Ja baixant, passo pel costat del castell de Sant Julià (modern, del segle XIX). No el puc visitar, està en obres (hi estant fent un hotel i un Centre d'Art).

Arribo al cotxe a una hora raonable, i cap a casa.

---

Puig d'Arques i Sant Cebrià dels Alls

Caminada suau i agradable per les sureres de les Gavarres, fins a la ermita de Sant Cebrià dels Alls i al Puig d'Arques, amb unes vistes impressionants.

ESTRENANT GPS (EL D'EN SALVI)

Avui una per estrenar el GPS nou d’en Salvi. Amb un parell de tracks de wikiloc, però fàcils de fer sense, per si un cas. Després de buscar per Cadiretes i les Gavarres, un parell de llocs on costa trobar excursions i ressenyes, ens decidim pel Puig d’Arques, sumant-hi Sant Cebrià dels Alls perquè la caminada no sigui tan curta.

Comencem a caminar cap a les deu, deixant enrere la boira i els graus negatius de la Plana de Vic, per gaudir de sol i unes temperatures més agradables, prop de la costa. I més a aquesta hora, i encara més cap al migdia.

Els primers kilòmetres són de pujada suau per una pista asfaltada. Com pràcticament tota la caminada, gairebé sempre per suredes (que sovint amaguen bones vistes). La pregunta que ens fem és si ja era així, o si ara només es veuen suros perquè arran de les nevades, d’ara fa algun any, s’han retirat els pins trencats i tombats que, almenys no fa massa, semblaven el paisatge dominant d’aquest massís.

Al final de l’asfalt, deixem el Puig d’Arques per més endavant i continuem endavant, ara baixant també suament. Coses de la llengua, quan en salvi en diu: “Mira, Mas Sais”, el primer que en ve al cap són homes alts i prims, amb llances i mantes vermelles cantant i fent salts. Per sort, després d’un segon de desconcert, de processar que no és possible i de no veure ningú, m’adono de la confusió (i riem una estona).

A partir d’aquí comencem a seguir un Sender Local, provant de veritat el GPS. La ruta que hi portem sembla impossible sinó és passant pel dret, pel mig del bosc, tot i que anem més o menys en paral·lel i en la direcció correcte. El sender acaba en una pista forestal que, en pocs metres, ens portarà a Sant Cebrià dels Alls.

Sant Cebrià dels Alls és un parròquia abandonada a mitjans del segle passat. L’església, que dona nom a la parròquia i al llogarret, és romànica, del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors. Adosat hi ha el “castell” de Camós, un castell que no va ser-ho mai. Datat del 1680 a la llinda d'una finestra, té l’aspecte d’una gran masia. La migradesa dels recursos que oferien les terres altes de les Gavarres (gairebé només suro i carbó vegetal), en comparació als de la plana, va fer que els senyors feudals es desinteressessin dels drets que hi havien adquirit i els cedissin en feu a nissagues de modestos cavallers que, a manca d’una fortificació, van establir la seva residència a la casa més sòlida de la parròquia, en aquest cas, la rectoria.

Com que la caminada és curta decidim anar fins al suro de can Vergeli (no surt al track), just abans d’arribar a la casa (enrunada). Està molt tapat per altra vegetació i no es deixa veure massa bé. De fet marxem sense saber segur si ho és o no, i ho haurem de comprovar un cop a casa.

Ben a prop de Sant Cebrià, segons el mapa d’un pal indicador, seguint el GR, hi ha un pou de gel. Decidim tornar a improvisar i anar-hi. Està mig enrunat, però val la pena. Al seu costat, tapat per bardisses sembla que hi ha com una mena de presa (possiblement on feien el gel?).

Reculem una mica, però ara continuem seguint les marques de GR gairebé fins al cim (una mica abans ens hem de desviar, tot i que és molt evident, seguint marques de GR). Al costat del radar meteorològic hi ha el mirador de Puig d’Arques. Hi ha bona visibilitat i les vistes són impressionants, especialment cap al nord: la Plana de l’Empordà, les Medes, el Montgrí, el Cap de Creus, l’Albera, el Canigó, el Puigmal, el Montseny, el Montnegre...

Just sota seu hi ha el restaurat dolmen de Puig d’Arques, de fa 5.000 anys enrere.

Un cop vist pugem al puig que hi ha just al seu costat. Segons els Mapes de l’I.C.C, el Puig d’Arques de veritat, segons altres versions (i la inscripció que hi ha al vèrtex geodèsic) el Puig Gavarra. Sigui com sigui, aquest és el punt més alt de les Gavarres. Gairebé sense vistes però molt més tranquil, ho aprofitem per dinar.

Amb tot fet ja només queda la baixada fins el cotxe, seguint el GR i gaudint sempre dels boscos d’aquest massís.

L’experiment amb el GPS ha funcionat i a partir d’ara faltarà treure-li profit. Avui, acabarem molt més d’hora de l’habitual, fins i tot arribaré de clar a casa!

---

Sant Miquel i Mines del Nen Jesús

Ruta molt complerta i bella. Des del modest cim del Puig de Sant Miquel les vistes són impressionants (a més, hi ha una torre de telegrafia òptica i les ruïnes d'una ermita). Baixant es pot entrar a les mines del Nen Jesús (fent un recorregut curt). Pel camí, també, alzinars, suredes, castanyedes i boscos de ribera, a més d'un parell de fonts.

EN MÀNIGA CURTA!

Ho acabo de decidir quan em llevo. La tenia mig pensada però sense descartar altres opcions... per si em llevava més tard (que a vegades passa). Fa un cap de setmana per aprofitar, més propi de ben entrada la primavera (tot i que estem al març). Cap a Celrà.

Només començar a caminar ja em sobra el forro polar i la camisa, en poca estona vaig en màniga curta (sembla mentida, però tot i els anys que he treballat a la zona, a vegades se m’oblida que sempre és una màniga menys, com a mínim). De seguida, també, deixo enrere els camps que envolten el poble i em començo a enfilar entre alzinars i suredes. Ben aviat tinc a la vista el primer objectiu del dia.

Potser per la calor, tot i que no en sol afectar gaire o gens, avui no “tiro”. Sort que vaig sol. M’ho hauré d’agafar amb més calma... i tampoc tinc cap presa.

La primera parada és al Puig de Sant Miquel, un modest cim amb unes vistes impressionants. Per desgràcia, però, hi ha calitja i la visibilitat no és prou bona (si ho arribo a saber, potser ho hagués deixat per un altre dia!). Malgrat tot, Déu n’hi do tot el que es pot veure o s’endevina: les Gavarres i el Puig d’Arques, l’Empordà, el Montgrí, el Cap de Creus, l’Albera, el Canigó, els Pirineus, Banyoles, la Serra de Rocacorba, el Far i les Guilleries, el Montseny, Girona...

Tot això des del cim d’una torre de telegrafia òptica, molt ben restaurada. Mentre als Estats Units s’inauguraven les primeres línies de telegrafia elèctrica, l’estat espanyol, sempre punter en tecnologia, va decidir construir diferents línies de telegrafia òptica (a Catalunya n’hi ha unes quantes), que van durar ben poc. Les torres militars feien uns deu metres d’alçada i eren com uns petits forts. La porta estava a dos metres d’alçada, accedint-hi per una escala que podia ser retirada en cas d’atac. Sovint tenien espitlleres i podien estar envoltades d’un fossar o un mur. Entre torres, segons el terreny, hi havia una distància de deu kilòmetres. Al seu costat, hi ha les ruïnes del castell i l’ermita romànica de Sant Miquel.

 Reculo un trosset. En aquesta zona, en teoria hi hauria de trobar roques amb fòssils de crinoïdeus... però o no els sé veure, o no els sé trobar, tot i que ela busco amb ganes. M’hagués agradat.

Al Coll de Creu Palomera em desvio cap a la Font del Borni, amb un petit rajolí. Tot seguit travesso la riera de Mavalls i entro al Bac de Medinyà. La vegetació canvia completament, ara em passejo per boscos de ribera i un dels pocs i últims castanyers de les Gavarres.

En aquesta zona hi ha el segon objectiu del dia: les mines del Nen Jesús. De finals del XIX i principis del XX, se n’extreia ferro. Hi ha obertes diverses galeries i al costat del camí se’n poden veure fins a tres (d’altres estan amagades al bosc). Algunes estan tancades amb reixes, però d’altres estan obertes i es poden visitar. Entro en una de petita, amb un recorregut curt però amb diverses galeries. És curiós.

En teoria, també, al costat del camí s’haurien de veure els tobogans, pendents sense vegetació per on s’abocava el material que arribava al carregador, situat més endavant. Això, però, devia ser fa temps, ja que en prou feina s'endevinen i només gràcies a que es veuen arbres més petits sobre seu (de fet, per ser sincers, tampoc n’estic massa segur que ho siguin). Al carregador, més avall i actualment enrunat, el material es carregava en vagonetes, que per mitja d’un enginyós cable aeri arribaven a Celrà. L’explotació es va abandonar quan, degut a la mala qualitat del mineral, va deixar de ser rendible.

A partir del carregador el camí passa al costat de la riera de Mavalls, amb una interessant vegetació de ribera (tot i que, curiosament, sense verns, els arbres més típics en aquestes zones). La primavera ha començat i trobo les primeres flors, la majoria conegudes.

A la Font d’en Bussé, gairebé al final de recorregut, aprofito per dinar i tornar a refer les escasses forces que tinc avui. Ja falta poc per acabar aquesta concorreguda caminada... feia dies que no em trobava “tanta” gent. No m’estranya, l'excursió m’ha sorprès més del que em pensava i val molt la pena.

---

Dolmens de Fitor

Caminada interessant pel cor de les Gavarres. Entre pinedes i suredes, maltractades per les nevades de fa uns anys, anirem trobant diferents vestigis de l’ocupació d'aquest massís al llarg de la història. Destaquen els dòlmens de Fitor, la rajoleria de Mas Plaja, el pou de glaç de Mas Cals o la bonica ermita romànica de Santa Coloma de Fitor.

PEL COR DE LES GAVARRES

Com que venim de la caminada pel sender de Mont-ras (enllaçant pel PR-C 105, veure excursió a sota) comencem aquesta ruta pel Mas Plaja. Per sort el plugim ha parat, tot i que no veurem el sol fins molt més endavant.

La primera parada és ben aviat, a la rajoleria del Mas Plaja (tot i que no sabrem que és fins un cop a casa). S'hi conserven tots els elements característics dels forns de rajols: el pla de l'obra, la bassa amb aigua portada per gravetat, l’extracció d'argila a peu pla tot gratant els marges del camp, els motlles de fusta de fer totxos i teules, el forn amb totes les seves parts ben conservades, així com un cobert davant la boca del forn per emmagatzemar la llenya.

D’aquí marxem cap als dòlmens tots seguint la ressenya que portem. És la de l’ajuntament de Forallac. Està bé, però amb les destrosses de les nevades i amb l’obertura de noves pistes de desembosc, en alguns punts tenim algun dubte (i fins i tot ens equivoquem, tot i que ens n’adonem de seguida). Els dòlmens estan al costat del camí i són fàcils de trobar. N'hi ha tres i estan molt propers entre ells, són galeries catalanes en U fets de lloses de pissarra. El dolmen dels Tres Caires i el de la Serra de Cals daten del 2.700-2.200 aC i el de Tres Peus del 3.000-2.500 aC.

Continuem pel mateix camí amb alguns dubtes, fins que trobem el PR que porta a Fitor. Ho fem a l’alçada de Mas Cals, següent parada prevista, al seu pou de glaç. Un dels recursos per a l’aprofitament de l’aigua més sorprenents del passat és el de la fabricació de glaç. Aquesta indústria es troba documentada al massís de les Gavarres ja a mitjans del segle XVI i arriba al seu màxim esplendor entre el segle XVII i el final del XVIII. A les Gavarres s’han localitzat les restes d’onze pous de glaç. Són estructures de grans dimensions, construïdes al vessant nord amb pedra i cobertes amb una volta també de pedra. Un dels més significatius és el del Mas Cals de Fitor. És un gran dipòsit soterrat que s’usava fa més de 200 anys per guardar-hi el glaç procedent de la congelació de l’aigua de la riera del mas Petit. En aquella època, a causa d’una petita era glacial, feia molt més fred que ara (el que va permetre el desenvolupament d’aquesta indústria en aquesta i d'altres zones). Probablement el negoci va tenir uns rendiments força positius, ja que el pou estava situat a peu del camí ral entre el port de Palamós i Girona. Aquest gel va ser un producte de primera necessitat fins a l'expansió dels moderns sistemes de refrigeració, tant per a la conservació dels aliments com per les seves propietaris curatives.

Continuem el camí fins arribar a l’ermita de Santa Coloma de Fitor, una de les joies de les Gavarres. Romànica, és molt bonica i la seva visita val molt la pena. Ho aprofitem per dinar, tard, just quan comença a sortir el sol.

Un troset més hi tornem a arribar a Mas Plaja, on trobem el camí d’enllaç fins a la ruta de les mines de Mont-ras, d’on hem vingut.

---

Mines de Mont-ras

Passeig al voltant de Mont-ras, tot resseguint alguna de les seves mines i els seus elements associats. La ruta, amb tota seguritat, podria ser molt més interessant si en el seu recorregut hi haguès algun cartell explicatiu més.

RUTA MAL APROFITADA

Comencem a caminar a Mont-ras, canviant de plans. Volíem començar amb la de Fitor, però el dia està núvol i segons les previsions meteorològiques s’ha d’anar aclarint (i així deixarem el "millor" per al final). El que és segur que farà menys fred que a la Plana.

Seguim les marques del Sender Local i tot i això ens equivoquem i a estones dubtem una mica, alguna vegada per culpa nostra, d’altres perquè costa trobar les marques (les Gavarres van ser molt castigades per les nevades de fa uns anys, i entre això i les posteriors neteges, algunes sembla que han desaparegut).

La primera parada és a la cantera la Morena, reconvertida en area de lleure i amb un petit llac als seus peus. Les següents són a la mina d’en Torrent i la mina Pepita. A les Gavarres, durant tota la historia s'han aprofitat els seus recursos minerals, com les galenes, que van ser objecte d'una explotació significativa als termes de Mont-ras i Llofriu. La galena és sulfur de plom (PbS), conté un 87% de plom amb quantitats variables d'impureses (petites quantitats de cadmi, antimoni, bismut, coure o plata). En aquesta zona també s’extreia la baritina, o sulfat de bari (BaSO4), que triturada s'utilitza en llots de perforació de pous i pilons, com a pigment o per a la fabricació d'aigua oxigenada.

Més endvant deixem el Sender Local i comencem a seguir les marques del PR, mentre el dia cada cop es va tapant més i fins i tot plou una mica. Enllacem amb la caminada dels dolmens de Fitor (veure més amunt).

Un cop feta la ruta dels dòlmens tornem a fer els quatre kilòmetres d’enllaç entre una ruta i l’altre. El cansament es comença a notar, però fem els últims tres que ens queden pendents del Sender Local... sense trobar cap més mina ni cap dels seus elements. Només algunes vistes boniques. Sabem que a la zona hi ha més mines (i construccions associades), i marxem amb la sensació que la ruta està molt desaprofitada. Ens pensàvem que potser trobaríem diferents cartells explicatius, com el que hi ha a la mina Pepita, però desgraciadament aquest era l’únic de la ruta.

---

Vall de Bell-lloc

Excursió agradable malgrat el càstig dels boscos de les Gavarres per les nevades del 2010 (ben visibles). Durant el recorregut hi ha punts interessants com els forns de cal Antoniet o la lloreda de la riera de Bell-lloc.

PER BOSCOS CASTIGATS

Després de la caminadeta per acabar els Camins de Ronda, aprofito la tarda per fer una excursió per les Gavarres (aprofitant, també, que sóc a prop). Estic de vacances i ho vull amortitzar.

Començo a caminar, doncs, a migdia. Hauré d'anar a un bon ritme si no vull que se'm faci fosc a mig camí (... com trobo a faltar els dies llargs. Em consola pensar, però, que ara mica en mica ja es van allargant).

 De seguida em sorprèn l'efecte de les nevades sobre els pins, que aquí semblen més devastadors que en altres punts del massís. Tot i això, el camí és agradable i va passant per punts prou interessants, com el forn de rajols de Mas Antoniet, la bonica Font de Bell-lloc, les ruïnes del Castell de Vilà-romà i la lloreda de la riera de Bell-lloc (un bosc de ribera relictual, tot i que sembla, sense conèixer l'aspecte que tenia anteriorment, que també ha quedat afectat per la nevada).

Em desvio, també, cap el cim de Montagut, des d'on hi ha unes bones vistes a Palamós i el seu voltant, semblants a les que hem trobaré baixant de Puig Cargol, un dels puigs més emblemàtics del massís.

---

Gorgues de Salenys

Caminadeta fàcil per la riera de Salenys fins a les seves gorgues. Prop del mar sovint la riera sembla fora de lloc, més pròpia de muntanyes més altes.

MÉS AIGUA I MÉS BITXOS

Com que la caminada d'ahir va ser curta, decideixo fer-ne una altra avui... per una altra riera i a unes altres cascades, aquestes, però, tot i que sobre un mateix material, granit, ben diferents: a tocar del mar i al massís de les Gavarres.

Començo la caminada a la transitada Via Verda (algun dia l'hauré de fer), al pont de Salenys, tot passant per una pista innecessàriament ample en paral·lel a la riera. Tot i això, ja em començo a entretenir amb flors i papallones... i aranyes, abelles i altres insectes, que és primavera i torna a fer un dia sensacional, gairebé d'estiu (de fet, sort de la mica d'airet que fa i farà, fent la caminada més agradable).

A l'antiga fàbrica embotelladora d'Aigua de Salenys s'acaba la pista i continuo per un sender també al costat de la riera... i si fins ara ja m'entretenia, ara encara ho faré més. De fet, entre ahir i avui, crec que estic batent tots els meus rècords de lentitud.

La primera gorga és el Pou de les Gogues (fades), estreta i profunda és un altre indret de llegenda (a les nits de lluna plena encara s'hi pot veure una goga que pentina la seva filla).

Grimpant i mig grimpant ressegueixo la riera passant pels seus diferents i bonics salts d'aigua... plena de cables d'una via ferrada i que, malgrat que sembla prou divertida (tot i la meva por a les alçades, aquesta crec que m'atreviria a fer-la), també s'ha de reconèixer que treu una mica d'encant al lloc (tot i que no deixa de valer la pena).

És en aquest tram que torno a la normalitat... i un dels meus peus acaba dins la riera. I encara sort que l'altre estava mig ben plantat, que relliscant i fent equilibris, una mica més i acabo tot jo.

Arribo al cap de munt de les gorgues i m'entretinc en una bassa de la riera, mentre aprofito per dinar. En contemplo la seva abundant fauna, principalment de macroinvertebrats que, en aquest cas, indiquen una bona o molt bona qualitat ecològica de l'aigua. Sovint per conèixer l'estat de les aigües i la seva qualitat només cal mirar quins són els seus "habitants" (quines espècies d'animals i plantes) i, gràcies a unes taules ja establertes, pot ser relativament fàcil i ràpid.

D'aquí vaig fins a la Font de Panedes, que és picant i ferruginosa... o, dit d'una altra manera, és com llepar un ferro mentre et beus una gasosa esbravada... quina mania de provar-ho tot (i és que hi ha vegades que la curiositat no és del tot bona).

Des de la font, la idea inicial era anar a buscar el GR i així fer una caminada circular. Però com que tampoc promet massa i l'anada m'ha agradat molt decideixo tornar per on he vingut i, de passada, mirar de trobar la Font del Plat i les pedres vermelles de la riera (cosa que no aconseguiré).

---

Sant Cristòfol del Bosc

Caminada fàcil, planera i agradable pels malmesos boscos de les Gavarres. Pel camí ens acompanyarà la vegetació de ribera del Bugantó, i pins i suros tot pujant fins a l'ermita de Sant Cristòfol.

PROVANT RESSENYES

Sol una altra vegada, aquest cop, però, perquè vull.

Vaig a "provar" unes ressenyes que he trobat per internet, amb algunes probabilitats d'acabar-me perdent.

A les Gavarres, que de tant passar-hi pel costat i veure-les de lluny amb el cotxe, ja tenia ganes de passejar-m'hi. Pendent des de fa temps deixo, però, les que semblen més maques per fer més endavant.

La caminada és agradable, curta i planera, fins a l'ermita de Sant Cristòfol del Bosc (amb una bonica zona de picnic).

Passa pels ara malmesos boscos de les Gavarres. Realment les últimes nedaves van fer força mal a molts arbres, especialment als pins (a com a mínim això sembla).

A la part baixa, al costat de camps i camins, força flors i algun insecte anuncien que la primavera ja és a prop.

Acabo la caminada sense perdre'm, "aprovant" les ressenyes (que espero anar fent en un futur, desitjant que les Gavarres deixin de ser un tema pendent... com tants d'altres (que em toqui la loteria no depèn de mi, però això si). 

---