GORGUES DE SALENYS

Santa Cristina (10/04/2011)

5.5 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 125 m

Durada: 2 h

SANT CRISTÒFOL DEL BOSC

Llambilles (26/02/2011)

6.5 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 2 h

VALL DE BELL-LLOC

Palamós (30/12/2011)

9.9 Km (circular)

Desnivell: ± 525 m

Durada: 3 h

MINES DE MONT-RAS

Mont-ras (27/01/2013)

7.3 Km (circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 2 h 30'

DOLMENS DE FITOR

Forallac (27/01/2013)

7.3 Km (circular) / Desnivell /

Desnivell: ± 250 m

Durada: 2 h 30'

MINES DEL NEN JESÚS

Celrà (15/03/2014)

9.4 Km (circular)

Desnivell: ± 360 m

Durada: 3 h 30'

PUIG D'ARQUES

Romanyà (04/01/2015)

11.7 Km (circular)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 4 h

ELS SANTS METGES

Sant Julià de Ramis (10/03/2015)

11.7 Km (circular)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 4 h

MONTIGALAR

Montnegre (16/06/2018)

8.1 Km (circular)

Desnivell: ± 390 m

Durada: 3 h

MEGALÍTICA DE CASSÀ

Cassà de la Selva (09/02/2020)

8.9 Km (circular)

Desnivell: ± 180 m

Durada: 5 h

GEGANTS DEL BOSC I BALCONS

Romanyà de la Selva (02/11/2020)

7.5 Km (circular)

Desnivell: ± 180 m

Durada: 3 h

DOLMEN DE BOUSARENYS

Santa Cristina d'Aro (02/11/2020)

4.7 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 2 h 30'

Dolmen de Bousarenys

Per corriols estrets i entre vegetació mediterrània visitarem, entre altres, la Pedra dels Sacrificis (una premsa d’oli medieval) i el gran dolmen de Bousarenys.

TRACK

Com que la ruta anterior era curta, avui en faré dues en un dia (també curta). Aprofito que vaig sol per anar a veure, com diria la Clara, “dòlmens, menhirs i tonteries vàries” (que no és una mala definició però que a mi m’agraden). A deu minuts de Romanyà, començo la següent a Santa Cristina d’Aro.

Faré allò que no s’ha de fer, que és fer-la en base a track, però en aquest cas sembla (i és) gairebé necessari. Surto del cementiri, travesso el Carrilet i de seguida em començo a enfilar per camins i corriols, entre suros, pins i alzines.

Gràcies al track trobo la desviació a la Pedra dels Sacrificis, per un corriol mig amagat i mig perdut (amb una fita a l’entrada, això sí). Prou bonica, malgrat el nom, és una premsa d'oli de biga, probablement d'origen medieval.

Tot seguit passo per la font de Mas Bou, mig amagada per la vegetació, una covatxa i unes pedres d’aigua tot seguint el track, per un corriol estret. Poc més endavant ja seguiré camins més amples que, un cop arribi al punt més alt de la ruta, aprofitaré per dinar.

Havent dinat baixo una mica i de seguida arribo al dolmen de Bousarenys, el principal objectiu del dia. Sepulcre col·lectiu, és del neolític final, del 3200-3000 Ac. De grans dimensions és bonic i val la pena visitar-lo, tot i que el lloc on està situat, darrera les cases d’una urbanització, li treu una mica d’encant.

Molt a prop seu, sense corriols evidents per arribar-hi (o sigui, pel dret, encara que a pocs metres de la pista), hi ha la cova Beta, una petita cova sota un gran bloc granític que va ser usada com a sepulcre col·lectiu, que podria haver estat utilitzada cap el  Calcolític/Bronze, cap el 2200-650 aC. Gairebé al seu costat hi ha la cova Beta II, que podria ser, també, un altre sepulcre (tot i que, llegeixo, no està confirmat i caldria estudiar-ho). Avui sort n’he tingut del track.

D’aquí continuo baixant cap al cotxe i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 02-11-2020

Kilòmetres: 4.7 (circular)

Desnivell: 150 m.

Durada: 2 h 30'(amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici al cementiri de Santa Cristina d'Aro.

Ressenya

Ruta que pot ser perdedora pel gran nombre de camins i corriols de la zona. Alguns dels que passarem estan una mica amagats, migs perduts o costen de veure. Per fer aquesta ruta passant pels punts descrits gairebé és imprescindible track. A mi en va anar bé i vaig fer servir aquest: TRACK Wikiloc.


Fotos

Gegants del Bosc i balcons de Romanyà

Ruta molt variada, pel camí visitarem el petit i bell poble de Romanyà de la Selva, passarem per una bonica font i anirem descobrint diferents suros monumentals i monuments megalítics (un menhir, dues cistes, un dolmen i dos paradolmens).

SUROS I MEGÀLITS

Començo a caminar a Romanyà de la Selva, fent una volta per aquest petit i bell poble. Passo per la bonica església de Sant Martí, romànica (dels segles X – XII, amb alguna modificació posterior).

Surto del poble, travesso la carretera, deixo a una banda una era i arribo a la Creu de Romanyà. De set metres d’alçada i amb blocs de més d’una tona, va ser construïda el 1904 per l’arquitecte Félix d’Azúa.

D’aquí vaig fins al menhir de la Murtra. Amb una forma fàl·lica evident, fa dos metres i mig d’alçada i és d’entre els anys 3000 i 2500 aC (neolític / calcolític).

Reculo fins a la Creu i segueixo un camí al costat d’un camp. Aquí hi hauria de trobar el primer suro centenari del camí, el suro d’en Guitó... i ho faig, però ha caigut i les seves branques ja estan serrades (un cop a casa llegiré que va ser tombat el gener d’aquest mateix any per una forta tramuntana). Llàstima.

Poc més enllà hi ha el suro de les Mentides, que tot i que sembla haver viscut temps millors, sembla resistir el pas del temps més o menys dignament (d’un gran tronc en surten unes petites branques, en comparació). Em crida l’atenció el seu nom i, també un cop a casa, en busco l’explicació. Sense fer valoracions del contingut, actualment segurament poc políticament correctes,  Xavier Cortadelles explica en el seu llibre “El poble dels Centfocs - Llegendes de les Gavarres” l’origen del nom. Sembla ser que temps enrere les dones de Can Llac, Can Cases, Can Punset i el Mas Gran -masos d’aquesta zona que estan separats l’un de l’altre per certa distància - feien juntes a peu el camí fins que arribaven a aquest punt, i allà mateix, on es troba aquesta vella alzina, s’aturaven a xerrar quan tornaven de missa o del mercat de Llagostera. Els homes, quan les veien totes juntes deien: “Quatre dones juntes segur que s’expliquen moltes mentides!” (extret janonomar.blogspot.com). 

M’enfilo passant pel costat del mas Poncet, desviant-me tot seguit per pistes de terra fins al següents objectius del dia, molt a prop els uns dels altres. El corriol que hi porta amb prou feines es veu, però gràcies al track el trobo fàcilment, visito primer el dolmen d’en Roquet, una cista de fa 3500/2500 aC (Neolític mig-recent). Reculo fins a la pista i giro per anar als balcons, per alguns camins en part mig esborrats per les restes d’una desbrossada. Tot i això, també gràcies al track, els trobo fàcilment. Des del Balcó del Cel i el Balcó Mar i Muntanya, unes roques sobresortints de la carena, hi ha magnífiques vistes de les Gavarres, amb el Puig d’Arques just al davant, la vall de la riera de mas Cases i, en dies menys encalitjats que avui, del mar.

Reculo un tros i baixo seguint el GR, desviant-me a visitar el paradolmen de l’Abric d’en Cama (del que no he trobat informació).

Segueixo avall i reprenc la ruta dels Gegants del Bosc, que seguiré fins al final. La següent parada m’és coneguda, ja que hi he estat més d’una vegada tot passant amb el cotxe (però mai fent una caminada). El dolmen de la Cova d’en Daina és un sepulcre col·lectiu de grans dimensions. Està protegit per un cromlec en forma d'anell extern d'onze metres de diàmetre, format per grans pedres granítiques, passadís principal i un túmul de terra i pedres que serveixen de contrafort a la cambra sepulcral, al seu centre. L’interior de la cambra fa set metres i mig de llargada, per u amb set d’amplada per u i mig d’alçada. Va ser construït entre el 2700 i el 2200 aC. A partir d’aquí les parades són continues.

Travesso la carretera i al cap de ben poc arribo a la cista de la carretera de Calonge. Molt més modesta, està datada entre 3500 i 2500 aC.

Poc més enllà hi ha el primer dels suros centenaris de la ruta dels gegants, el suro Xato que, contradient el seu nom, fa catorze i mig metres d’alçada, una volta de canó de quatre metres amb deu centímetres, i una capçada de trenta metres.

Una mica més endavant hi ha el bonic paradolmen de Pedres Grosses, un sepulcre col·lectiu d’aproximadament 4000 anys enrere, tot i que no s’ha pogut datar exactament.

Passo per la fotogènica font del Prat, antic lloc de trobada i celebració dels habitants de Romanyà. A l’estiu fa cara de ser un lloc fresc. Continuo el camí fins arribar al suro Petit de l’Almeda. De petit, però, només en té el nom (i poc a envejar al gran), fa gairebé setze metres d’alçada, la seva volta de canó és de cinc metres amb deu centímetres i la seva capçada és de vint-i-sis metres.

Molt a prop hi ha el suro de l’Almeda, que té l’honor de ser el més gran de Catalunya: fa vint-i-dos metres d’alçada, la seva volta de canó és de quatre metres i mig i la seva capçada és de vint-i-set metres i mig.

Finalment, ja arribant a Romanyà passo pel suro de Vinya Vella, del que no trobo informació ni havia panell informatiu, com en els altres, però bé que mereixeria per les seves dimensions, formar-ne part (almenys aparentment).

Nota (per a mi): en realitat vaig fer la ruta en un altre ordre, en base a un parell de tracks, però m’ha semblat que així coincidiria amb la ressenya del costat, que és com faria la ruta ara un cop hi he estat (més “endreçada” de com la vaig fer).


Fitxa Tècnica

Data: 02-11-2020

Kilòmetres: 7.5 (circular)

Desnivell: 180 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici a Romanyà de la Selva.

Ressenya

La ruta dels Gegants del Bosc està perfectament senyalitzada amb pals indicadors (s’ha de fer en sentit horari). La part que va fins als balcons no, excepte un tram que coincideix amb el GR-92-1. Com en tota ruta sempre és aconsellable acompanyar la ressenya de sota amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortim de Romanyà de la Selva (val la pena visitar abans o després el poble i la seva església). Travessem la carretera i anem en direcció a la Creu, a la vista, seguint els pals indicadors i les marques blanques i vermelles del GR-92-1. Un cop a la Creu seguim pals i marques fins al dolmen de la Murtra.

Un cop al dolmen de la Murtra, si només volem fer la ruta del Gegants del Bosc, continuem seguim els pals indicadors pel camí que va en paral·lel a la carretera, direcció a la Cova d’en Daina. Si volem anar als balcons reculem fins a la Creu. Deixem la Creu a la dreta, voltant-la i prenem un camí que va passant els costat d’un camp.

Aquest camí acaba en una pista forestal, que agafem cap a la dreta. Als pocs metres veurem el Suro de les mentides i arribarem a la pista asfaltada que porta al Puig d’Arques. La seguim a l’esquerra. Just passat el Mas Poncet, al costat de la pista, la deixem per una de terra ampla, cap a la dreta. Al cap de pocs metres arribarem a una bifurcació de pistes (després recularem fins aquí), que prenem a l’esquerra, amunt. En aquest punt retrobem les marques del GR.

Al cap de poc arribarem a un revolt tancat a l’esquerra. Ull! Aquí deixem el GR i l’ample pista i en prenem una a la dreta (que pot estar tancada per una cadena). Just després d’agafar aquesta pista ens desviarem a l’esquerra per un corriol poc marcat, amb alguna fita, i anirem seguint la carena fins a trobar el dolmen d’en Roquet (a uns 80 metres, gairebé al cim del puig).

Reculem fins a la pista i girem a l’esquerra, tot seguit es bifurca i prenem el camí de l’esquerra, menys marcat. Arribarem a una altra pista, però seguim recte, per un camí poc marcat fins al Balcó del Cel, que ens quedarà davant nostre. Un cop vist reculem fins a la pista i girem a l’esquerra, voltant una gran roca. Anem fins a la cabana d’en Furroi, que de seguida ens quedarà a la vista. La deixem a la nostra esquerra i baixem per la pista. Quan gira a la dreta, continuem recte, avall, per un camí poc definit, el Balco Mar i Muntanya queda a uns 50 metres.

Tot seguit reculem fins a la barraca, seguint la pista i girant a l’esquerra fins arribar al punt on hem deixat el GR, per desfer part del camí. Baixem seguint el GR (al arribar a la bifurcació que ens portaria al mas Poncet, girem a l’esquerra i a les següents cruïlles a dreta i esquerra, respectivament). Més endavant, per anar al paradolmen de l’Abric d’en Cama, quan passem per sota una línia elèctrica ens hem de desviar uns metres a la dreta, sota la mateixa línia (queda a la vista).

Quan el GR gira a la dreta per passar per darrera el cementiri de Romanyà, tocant a la carretera, continuem recte, per la pista, fins a trobar un pal indicador (just abans de la carretera). Girem a l’esquerra en direcció a la cova d’en Daina. Reprenem la ruta dels Gegants del Bosc, a partir d’aquí ja només hem d’anar seguint els seus pals indicadors (a la cova d’en Daina, un cop vista, cal anar cap a la carretera. En cas de dubte, sempre pel camí més ample i fresat).


Fotos

Megalítica de Cassà de la Selva

Ruta megalítica per les Gavarres. Tot passejant per les suredes de Cassa de la Selva descobrirem alguns dels seus petits tresors amagats, a vegades amb una mica d’exploració, com són paradolmens, petites “coves” o algun suro monumental, entre altres.

SOL

Avui vaig sol i vull aprofitar per fer una ruta megalítica, a Cadiretes i les Gavarres. Buscant veig que les més habituals ja les tinc fetes i em decantaré per fer allò que no s’ha de fer... agafar un track de wikiloc i seguir-lo. Fa molt que no en faig cap de megalítica. Faré una volta per Cassà de la Selva.

Gràcies al maps arribo fàcil al punt de sortida. Costa que es carreguin els mapes, pateixo per si no podré fer la ruta, però al final més o menys ho fan i la podré anar seguint bé.

Durant tot el camí em passejaré, bàsicament, per suredes en pràcticament tots els seus estats: més grans, més petites, estassades, brutes... Ara per pistes, ara per algun corriol mig perdut o a punt de fer-ho (en algun lloc, tot i el track, em costarà trobar-los).

La idea és anar parant als diferents punts que proposa la ruta (de tot tipus, megàlits, suros o masos), alguns fàcils de trobar, d’altres mig amagats per la vegetació. Coves i paradòlmens, sovint no excavats encara, són del Calcolític i de l’Edat del Bronze. Els punts i parades que faré, són:

- La Roca de les Tres Rases. Guapa, val la pena. Llàstima que el camí després seu s’hagi perdut i acabi fent uns dos-cents metres més o menys pel dret.

- Suro del Fato. Al costat de la pista. Maco.

- Puig de l’Esquella. Bones vistes a la zona, algunes mig amagades per la capçada d’algun arbre. Just dalt el cim hi ha una roca amb tres cassoletes.

- El poblat Iber del Puig del Castell. Se’n conserva el que, almenys per mi, semblen les restes de la muralla, i poca cosa més.

- Suro de la Trinitat. Al costat de la pista. Maco. Tot i que no tant com els dos citats, pel camí n’anirem trobant d’altres també de mida considerable.

- Les inscultures del Puig de les Puces. Les roques són guapes, però les inscultures no les sé trobar (per no haver mirat fotos abans i no saber exactament on eren... ara les trobaria).

- La Cova de la Serra llarga I. Amagada per la vegetació, costa trobar un camí clar per arribar-hi. Guapa. A la cova de la Serra Llarga II no hi vaig anar perquè em vaig despistar.

- La Cova de les Falgueres. De totes, per mi una de les més boniques.

- La Cova Toixonera IV. Si no estem al cas, és fàcil de què passi desapercebuda (tampoc...).

- El Paradòlmen de la Cova Toixonera I. Guapo.

- La Cova Toixonera III. Maca.

- La Cova Toixonera II. Les roques formen un curiós abric, molt bonic. Val la pena.

- El mas medieval de l’Era de la Llaca. Totalment enrunat, només en queda dreta mitja paret, destaquen les dues sitges que es trobaven al seu interior. Val la pena.

- Fita de l’Era de la Llaca. Curiosa fita sobre una cassoleta natural. Un lloc, curiós, bonic i amb bones vistes a les Gavarres. Ho aprofito per dinar tot gaudint de tot plegat.

- La Cova de l’Esquerda. Sense haver vist fotos abans pot passar desapercebuda, tot i que és ben visible.

- La Cova de les Pedres Grosses. Molt amagada per la vegetació.

- El Paradòlmen d’en Jaume Abel. Costa trobar el corriol per arribar-hi, però val la pena.

Entre corriols mig perduts i el munt de parades, acabo més tard del que em pensava, però ha valgut prou la pena. A banda de tot l’anterior, he gaudit d’un dia primaveral i he tornat a passejar per suredes i per les Gavarres, que ara feia molt que no ho feia.


Fitxa Tècnica

Data: 09-02-2020

Kilòmetres: 8.9 (circular)

Desnivell: 250 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici als Descarregadors d'en Gironès (sense indicar).

Ressenya

No senyalitzada i perdedora. Millor amb l'ajuda d'un mapa, l'única manera de fer aquesta ruta és amb track. Jo vaig fer servir aquest: TRACK Wikiloc.

Nota: alguns corriols estan mig perduts (el de la Roca de les Tres Rases a una pista, del tot, jo ha vaig fer pel dret) o a punt de perdre's (a febrer de 2020). Algunes coves o paradolmens estan amagats per la vegetació (la majoria es troben bé gràcies al track, però a vegades haurem de buscar una mica. Amb les fotos del track ens serà més fàcil fer-ho).


Fotos

Montigalar (i font Picant)

Gavarres pures, alzines i suros ens acompanyaran tot el camí. El premí final val prou la pena, un 100 cims, el Montigalar, amb unes vistes sensacionals a les comarques gironines. Podem completar la caminada, a més, amb la visita a Santa Maria de Montnegre o la font Picant (entre altres).

PERDEDORA

Aprofitant que anem a passar el cap de setmana a Pals, amb els meus pares, a mig camí farem una excursió per aprofitar la tarda i afegir un 100 cims més a la llista. Entre una cosa i l’altra, però, a ple migdia. Per sort tot i que passarem una miqueta de calor, la temperatura encara no és massa alta (i de tant en tant algun núvol tapa el sol).

Fem un tros de carretera, ens desviem per una pista i, al cap de poc, per un sender, fent cas als pals indicadors. Pujant al cim trobem alguns corriols que ens fan dubtar, però sempre amunt hi arribem una mica per intuïció i sense problemes. Les vistes, en una dia com avui en què la visibilitat és entre bona i regular, són impressionats. Des d’aquí es veuen gran part de les comarques gironines, amb les seves muntanyes més llunyanes una mica encalitjades.

A la baixada és quan comencen els “problemes” (que no surten al track). Pensant, erròniament, que la caminada estaria més ben marcada, i d’una altra manera, portem un mapa amb un track dibuixat a sobre... però a una escala massa gran (on no hi surten tots els camins). Resultat: acabem fent una volta de més (uns dos kilòmetres), ens saltem el Balcó de les Bruixes i fem la volta que teníem pensada, fins a la seva meitat, en sentit invers de com pensàvem que l’estàvem fent. Anem sempre de baixada.

Finalment, ben orientats, a l’alçada de riu Rissec (que fa honor al seu nom), girem a la dreta i ens comencem a enfilar al costat d’un torrent amb una vegetació més frondosa. Al cap de poc arribem al motiu principal pel que hem fet la volta (a banda d’allargar una mica la caminada): la font Picant. Tot i que el doll d’aigua és ben transparent, els bassals que va formant tenen un característic color vermell degut, suposo, al seu contingut amb ferro. Fresca, té gust a aigua amb gas (segurament també en deu tenir, i d’aquí el seu nom), amb ferro (tot i que no és exagerat, com he pogut tastar en d’altres fonts similars).

De la font ens comencem a enfilar amb ganes. Una mica cansat, al final fem drecera per arribar al cotxe i marxar cap a Pals.


Fitxa Tècnica

Data: 16-06-2018

Kilòmetres: 8.1 (circular)

Desnivell: 390 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici a Montnegre (al final de la carretera GI-6641).

Ressenya

No senyalitzada i perdedora. Cal molt bona ressenya i/o mapa i/o TRACK Wikiloc.

Es pot fer una versió més curta i fàcil, de la que vam fer nosaltres, només pujant al cim. Sortint del mateix punt però seguint per la carretera (uns 300 metres), per desviar-nos per una pista a la dreta. En aquest punt hi ha un pal indicador, aquí comença el SL-C 1, marques verdes i blanques (que en algun punt costa de veure-les), i que s’ha de fer sencer. Més endavant un altre pal indicador ens indicarà el camí al cim (deixarem la pista i començarem a pujar per un sender).

Un cop fet el cim reculem (uns 300 metres) i girem a l'esquerra seguint les marques del SL. Arribarem a la carretera, que seguirem cap a l'esquerra fins al punt d'inici. Aquest tram de carretera coincideix, també, amb el PR-C 99, marques grogues i blanques (una bona opció per allargar la caminada).


Fotos

Muntanya dels Sants Metges

Caminada agradable fins al bonic santuari dels Sants Metges i el ben museitzat poblat ibèric de Sant Julià, amb bones vistes. Pel camí, tota una lliço de botànica: arbres de ribera, alzines, sureres, pins, castanyers, llorers...

ARBRES

Tard, havent dinat, començo a caminar a Sant Julià de Ramis. Calculo que tindré temps de fer la caminada, si no passa res estrany. És fàcil i en principi no en puc equivocar gaire enlloc (i si ho fes, tampoc seria un problema molt gran, estic envoltat de tota mena de carreteres).

El primer tram passa, entre camps i pollancredes, pel costat del Ter. Pel camí alguns bons plafons informatius sobre la natura, cultura i història del lloc. Passo pel Congost, l'últim obstacle que ha de superar el riu abans d'entrar a la plana empordanesa. Lloc estrategic des de l'antiguitat (així ho demostrarà tot el que aniré veient), encara ara és un gran nus de comunicacions per on hi passen carreteres, autopistes i vies de tren... que fan una remor contínua que pràcticament sentiré durant tot el camí (possiblement l'única pega d'aquesta excursió).

En aquest tram al costat del riu passo pel costat de l'ermita de Sant Vicenç, adosada a la casa amb el mateix nom, fet que fa que gairebé passi desapercebuda. També pel Cau de les Goges, una petita cova on s'hi van trobar restes del paleolític. La llegenda popular, però, hi situava el cau de dels dones d'aigua (més detalls de la llegenda, aquí).

El Congost s'obre a la plana i una mica més endavant, giro cap a la muntanya i em començo a enfilar tot fent esses. Pel camí em sorpren la gran quantitat d'arbres diferents que vaig veient (i altre flora associada): alzines, sureres, roures, pins blancs, pinastres, llorers, castanyers... Tota una lliço de botànica.

Arribo al santuari dels Sants Metges. Dedicada a Sant Cosme i Sant Damià és un bonica ermita romànica (amb algunes modificacions posteriors). Pràcticament dalt de tot, hi ha bones vistes... tot i que avui queden una mica curtes per culpa de la calitja.

Tot planejant i passejant (retrobant més panells informatius), arribo al Poblat Ibèric de Sant Julià, ben a prop. Magnificament museitzat, enmurallat, els indigetes hi van viure des del segle V aC fins a l'I aC. Aprofitant que el turó dominava el recorregut de la Via Augusta, els romans posteriorment hi van cosntruir un castell. Les vistes tornen a ser magnífiques.

Ja baixant, passo pel costat del castell de Sant Julià (modern, del segle XIX). No el puc visitar, està en obres (hi estant fent un hotel i un Centre d'Art).

Arribo al cotxe a una hora raonable, i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 10-03-2015

Kilòmetres: 8.6 (circular)

Desnivell: 150 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici davant de l'ajuntament de Sant Julià de Ramis. 

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors. Tot i això sempre és aconsellable portar una ressenya com aquesta i/o mapa (amb la foto del cartell de la ruta farem) i/o TRACK Wikiloc.


Fotos

Puig d'Arques i Sant Cebrià dels Alls

Caminada suau i agradable per les sureres de les Gavarres, fins a la ermita de Sant Cebrià dels Alls i al Puig d'Arques, amb unes vistes impressionants.

ESTRENANT GPS (EL D'EN SALVI)

Avui una per estrenar el GPS nou d’en Salvi. Amb un parell de tracks de wikiloc, però fàcils de fer sense, per si un cas. Després de buscar per Cadiretes i les Gavarres, un parell de llocs on costa trobar excursions i ressenyes, ens decidim pel Puig d’Arques, sumant-hi Sant Cebrià dels Alls perquè la caminada no sigui tan curta.

Comencem a caminar cap a les deu, deixant enrere la boira i els graus negatius de la Plana de Vic, per gaudir de sol i unes temperatures més agradables, prop de la costa. I més a aquesta hora, i encara més cap al migdia.

Els primers kilòmetres són de pujada suau per una pista asfaltada. Com pràcticament tota la caminada, gairebé sempre per suredes (que sovint amaguen bones vistes). La pregunta que ens fem és si ja era així, o si ara només es veuen suros perquè arran de les nevades, d’ara fa algun any, s’han retirat els pins trencats i tombats que, almenys no fa massa, semblaven el paisatge dominant d’aquest massís.

Al final de l’asfalt, deixem el Puig d’Arques per més endavant i continuem endavant, ara baixant també suament. Coses de la llengua, quan en salvi en diu: “Mira, Mas Sais”, el primer que en ve al cap són homes alts i prims, amb llances i mantes vermelles cantant i fent salts. Per sort, després d’un segon de desconcert, de processar que no és possible i de no veure ningú, m’adono de la confusió (i riem una estona).

A partir d’aquí comencem a seguir un Sender Local, provant de veritat el GPS. La ruta que hi portem sembla impossible sinó és passant pel dret, pel mig del bosc, tot i que anem més o menys en paral·lel i en la direcció correcte. El sender acaba en una pista forestal que, en pocs metres, ens portarà a Sant Cebrià dels Alls.

Sant Cebrià dels Alls és un parròquia abandonada a mitjans del segle passat. L’església, que dona nom a la parròquia i al llogarret, és romànica, del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors. Adosat hi ha el “castell” de Camós, un castell que no va ser-ho mai. Datat del 1680 a la llinda d'una finestra, té l’aspecte d’una gran masia. La migradesa dels recursos que oferien les terres altes de les Gavarres (gairebé només suro i carbó vegetal), en comparació als de la plana, va fer que els senyors feudals es desinteressessin dels drets que hi havien adquirit i els cedissin en feu a nissagues de modestos cavallers que, a manca d’una fortificació, van establir la seva residència a la casa més sòlida de la parròquia, en aquest cas, la rectoria.

Com que la caminada és curta decidim anar fins al suro de can Vergeli (no surt al track), just abans d’arribar a la casa (enrunada). Està molt tapat per altra vegetació i no es deixa veure massa bé. De fet marxem sense saber segur si ho és o no, i ho haurem de comprovar un cop a casa.

Ben a prop de Sant Cebrià, segons el mapa d’un pal indicador, seguint el GR, hi ha un pou de gel. Decidim tornar a improvisar i anar-hi. Està mig enrunat, però val la pena. Al seu costat, tapat per bardisses sembla que hi ha com una mena de presa (possiblement on feien el gel?).

Reculem una mica, però ara continuem seguint les marques de GR gairebé fins al cim (una mica abans ens hem de desviar, tot i que és molt evident, seguint marques de GR). Al costat del radar meteorològic hi ha el mirador de Puig d’Arques. Hi ha bona visibilitat i les vistes són impressionants, especialment cap al nord: la Plana de l’Empordà, les Medes, el Montgrí, el Cap de Creus, l’Albera, el Canigó, el Puigmal, el Montseny, el Montnegre...

Just sota seu hi ha el restaurat dolmen de Puig d’Arques, de fa 5.000 anys enrere.

Un cop vist pugem al puig que hi ha just al seu costat. Segons els Mapes de l’I.C.C, el Puig d’Arques de veritat, segons altres versions (i la inscripció que hi ha al vèrtex geodèsic) el Puig Gavarra. Sigui com sigui, aquest és el punt més alt de les Gavarres. Gairebé sense vistes però molt més tranquil, ho aprofitem per dinar.

Amb tot fet ja només queda la baixada fins el cotxe, seguint el GR i gaudint sempre dels boscos d’aquest massís.

L’experiment amb el GPS ha funcionat i a partir d’ara faltarà treure-li profit. Avui, acabarem molt més d’hora de l’habitual, fins i tot arribaré de clar a casa!


Fitxa Tècnica

Data: 04-01-2015

Kilòmetres: 11.7 (circular)

Desnivell: 350 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici al Coll de Can Llac (indicat amb un pal), a la pista forestal asfaltada que puja al Puig d'Arques des de Romanyà. 

Participants: en Salvi i jo.


Ressenya

La ressenya de sota és orientativa i és aconsellable acompanyar-la d’un mapa i/o TRACK Wikiloc. La Ruta no es complicada, però si es vol fer encara més fàcil, sempre es pot pujar i baixar seguint les marques del GR.

Des del Coll de Can Llac només cal seguir la pista asfaltada fins que s'acabi, llavors hem d'anar a buscar el GR (marques blanques i vermelles) per deixar-lo al cap de molts pocs metres per una pista que baixa a la dreta.

Seguint sempre per la pista principal arribarem a l'alçada de Mas Sais, on s'ha d'agafar un sender a l'esquerra amb marques de Sender Local (blanques i verdes).

El sender acaba en una pista on es tornen a trobar les marques de GR, que s'han de seguir a la dreta fins a Sant Cebrià. Un cop a l'ermita cal recular però sense deixar de seguir el GR. La desviació cap a Puig d'Arques, més endavant, és evident i a més hi trobarem marques del PR (grogues i blanques).

Del mirador baixem fins a un coll evident (final de la pista), ens enfilem per l'altre banda fins al cim i continuem pel camí que carena fins a retrobar les marques del GR. Seguim el GR ja fins al final.

Nota: Segons el mapa de l'ICC els Puig Gavarres i el Puig d'Arques són el mateix. Algunes ressenyes, però, en fan la distinció. En tot cas el cim més alt és on hi ha el vèrtex geodesic (i no el mirador).


Fotos

Sant Miquel i Mines del Nen Jesús

Ruta molt complerta i bella. Des del modest cim del Puig de Sant Miquel les vistes són impressionants (a més, hi ha una torre de telegrafia òptica i les ruïnes d'una ermita). Baixant es pot entrar a les mines del Nen Jesús (fent un recorregut curt). Pel camí, també, alzinars, suredes, castanyedes i boscos de ribera, a més d'un parell de fonts.

EN MÀNIGA CURTA!

Ho acabo de decidir quan em llevo. La tenia mig pensada però sense descartar altres opcions... per si em llevava més tard (que a vegades passa). Fa un cap de setmana per aprofitar, més propi de ben entrada la primavera (tot i que estem al març). Cap a Celrà.

Només començar a caminar ja em sobra el forro polar i la camisa, en poca estona vaig en màniga curta (sembla mentida, però tot i els anys que he treballat a la zona, a vegades se m’oblida que sempre és una màniga menys, com a mínim). De seguida, també, deixo enrere els camps que envolten el poble i em començo a enfilar entre alzinars i suredes. Ben aviat tinc a la vista el primer objectiu del dia.

Potser per la calor, tot i que no en sol afectar gaire o gens, avui no “tiro”. Sort que vaig sol. M’ho hauré d’agafar amb més calma... i tampoc tinc cap presa.

La primera parada és al Puig de Sant Miquel, un modest cim amb unes vistes impressionants. Per desgràcia, però, hi ha calitja i la visibilitat no és prou bona (si ho arribo a saber, potser ho hagués deixat per un altre dia!). Malgrat tot, Déu n’hi do tot el que es pot veure o s’endevina: les Gavarres i el Puig d’Arques, l’Empordà, el Montgrí, el Cap de Creus, l’Albera, el Canigó, els Pirineus, Banyoles, la Serra de Rocacorba, el Far i les Guilleries, el Montseny, Girona...

Tot això des del cim d’una torre de telegrafia òptica, molt ben restaurada. Mentre als Estats Units s’inauguraven les primeres línies de telegrafia elèctrica, l’estat espanyol, sempre punter en tecnologia, va decidir construir diferents línies de telegrafia òptica (a Catalunya n’hi ha unes quantes), que van durar ben poc. Les torres militars feien uns deu metres d’alçada i eren com uns petits forts. La porta estava a dos metres d’alçada, accedint-hi per una escala que podia ser retirada en cas d’atac. Sovint tenien espitlleres i podien estar envoltades d’un fossar o un mur. Entre torres, segons el terreny, hi havia una distància de deu kilòmetres. Al seu costat, hi ha les ruïnes del castell i l’ermita romànica de Sant Miquel.

 Reculo un trosset. En aquesta zona, en teoria hi hauria de trobar roques amb fòssils de crinoïdeus... però o no els sé veure, o no els sé trobar, tot i que ela busco amb ganes. M’hagués agradat.

Al Coll de Creu Palomera em desvio cap a la Font del Borni, amb un petit rajolí. Tot seguit travesso la riera de Mavalls i entro al Bac de Medinyà. La vegetació canvia completament, ara em passejo per boscos de ribera i un dels pocs i últims castanyers de les Gavarres.

En aquesta zona hi ha el segon objectiu del dia: les mines del Nen Jesús. De finals del XIX i principis del XX, se n’extreia ferro. Hi ha obertes diverses galeries i al costat del camí se’n poden veure fins a tres (d’altres estan amagades al bosc). Algunes estan tancades amb reixes, però d’altres estan obertes i es poden visitar. Entro en una de petita, amb un recorregut curt però amb diverses galeries. És curiós.

En teoria, també, al costat del camí s’haurien de veure els tobogans, pendents sense vegetació per on s’abocava el material que arribava al carregador, situat més endavant. Això, però, devia ser fa temps, ja que en prou feina s'endevinen i només gràcies a que es veuen arbres més petits sobre seu (de fet, per ser sincers, tampoc n’estic massa segur que ho siguin). Al carregador, més avall i actualment enrunat, el material es carregava en vagonetes, que per mitja d’un enginyós cable aeri arribaven a Celrà. L’explotació es va abandonar quan, degut a la mala qualitat del mineral, va deixar de ser rendible.

A partir del carregador el camí passa al costat de la riera de Mavalls, amb una interessant vegetació de ribera (tot i que, curiosament, sense verns, els arbres més típics en aquestes zones). La primavera ha començat i trobo les primeres flors, la majoria conegudes.

A la Font d’en Bussé, gairebé al final de recorregut, aprofito per dinar i tornar a refer les escasses forces que tinc avui. Ja falta poc per acabar aquesta concorreguda caminada... feia dies que no em trobava “tanta” gent. No m’estranya, l'excursió m’ha sorprès més del que em pensava i val molt la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 15-03-2014

Kilòmetres: 9.4 (circular)

Desnivell: 360 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa (bona caminada per fer amb nens).

Circular: si. Inici a l'església de Sant Feliu (a Celrà, aparcament una mica abans). 

Ressenya

No senyalitzada com a tal. Tot i això no és gens complicada, però cal almenys una petita ressenya, com la que es pot trobar a l'Ajuntament de Celrà (jo vaig fer una combinació entre la ruta al castell de Sant Miquel i les Mines del Nen Jesús, a la inversa) i/o mapa i/o TRACK Wikiloc.

Només cal seguir les marques grogues i blanques del PR-C 195 fins a Sant Miquel. Llavors recular fins a Creu Palomera (pal indicador), i tot seguit seguir les marques blanques i grogues del Sender Local. Quan vaig fer les rutes l’any 2014 aquestes marques eren més aviat escasses (actualment no sé com estarà).

Hi ha diverses opcions per allargar-la (veure pàgina de l'ajuntament). També es pot començar, o acabar a Girona.


Fotos

Dolmens de Fitor

Caminada interessant pel cor de les Gavarres. Entre pinedes i suredes, maltractades per les nevades de fa uns anys, anirem trobant diferents vestigis de l’ocupació d'aquest massís al llarg de la història. Destaquen els dòlmens de Fitor, la rajoleria de Mas Plaja, el pou de glaç de Mas Cals o la bonica ermita romànica de Santa Coloma de Fitor.

PEL COR DE LES GAVARRES

Com que venim de la caminada pel sender de Mont-ras (enllaçant pel PR-C 105, veure excursió a sota) comencem aquesta ruta pel Mas Plaja. Per sort el plugim ha parat, tot i que no veurem el sol fins molt més endavant.

La primera parada és ben aviat, a la rajoleria del Mas Plaja (tot i que no sabrem que és fins un cop a casa). S'hi conserven tots els elements característics dels forns de rajols: el pla de l'obra, la bassa amb aigua portada per gravetat, l’extracció d'argila a peu pla tot gratant els marges del camp, els motlles de fusta de fer totxos i teules, el forn amb totes les seves parts ben conservades, així com un cobert davant la boca del forn per emmagatzemar la llenya.

D’aquí marxem cap als dòlmens tots seguint la ressenya que portem. És la de l’ajuntament de Forallac. Està bé, però amb les destrosses de les nevades i amb l’obertura de noves pistes de desembosc, en alguns punts tenim algun dubte (i fins i tot ens equivoquem, tot i que ens n’adonem de seguida). Els dòlmens estan al costat del camí i són fàcils de trobar. N'hi ha tres i estan molt propers entre ells, són galeries catalanes en U fets de lloses de pissarra. El dolmen dels Tres Caires i el de la Serra de Cals daten del 2.700-2.200 aC i el de Tres Peus del 3.000-2.500 aC.

Continuem pel mateix camí amb alguns dubtes, fins que trobem el PR que porta a Fitor. Ho fem a l’alçada de Mas Cals, següent parada prevista, al seu pou de glaç. Un dels recursos per a l’aprofitament de l’aigua més sorprenents del passat és el de la fabricació de glaç. Aquesta indústria es troba documentada al massís de les Gavarres ja a mitjans del segle XVI i arriba al seu màxim esplendor entre el segle XVII i el final del XVIII. A les Gavarres s’han localitzat les restes d’onze pous de glaç. Són estructures de grans dimensions, construïdes al vessant nord amb pedra i cobertes amb una volta també de pedra. Un dels més significatius és el del Mas Cals de Fitor. És un gran dipòsit soterrat que s’usava fa més de 200 anys per guardar-hi el glaç procedent de la congelació de l’aigua de la riera del mas Petit. En aquella època, a causa d’una petita era glacial, feia molt més fred que ara (el que va permetre el desenvolupament d’aquesta indústria en aquesta i d'altres zones). Probablement el negoci va tenir uns rendiments força positius, ja que el pou estava situat a peu del camí ral entre el port de Palamós i Girona. Aquest gel va ser un producte de primera necessitat fins a l'expansió dels moderns sistemes de refrigeració, tant per a la conservació dels aliments com per les seves propietaris curatives.

Continuem el camí fins arribar a l’ermita de Santa Coloma de Fitor, una de les joies de les Gavarres. Romànica, és molt bonica i la seva visita val molt la pena. Ho aprofitem per dinar, tard, just quan comença a sortir el sol.

Un troset més hi tornem a arribar a Mas Plaja, on trobem el camí d’enllaç fins a la ruta de les mines de Mont-ras, d’on hem vingut.


Fitxa Tècnica

Data: 27-01-2013

Kilòmetres: 7.3

Desnivell: 250 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada només en part (coincideix en part amb el PR-C 104). Cal ressenya, com aquesta (tot i que jo la vaig escurçar una mica). Tot i que té poca dificultat, l’obertura de noves pistes ens podrien despistar (almenys al 2013 quan la vaig fer jo). Sempre millor acompanyar la ressenya amb un mapa i/o TRACK Wikiloc

Nota: Una bona idea és començar-la a Fonteta (seguint el PR-C 104), tal i com fa la ressenya. També és pot allargar i/o combinar amb la ruta de sota, seguint el PR-C 105 (quan trobem els pals indicadors).


Fotos

Mines de Mont-ras

Passeig al voltant de Mont-ras, tot resseguint alguna de les seves mines i els seus elements associats. La ruta, amb tota seguritat, podria ser molt més interessant si en el seu recorregut hi haguès algun cartell explicatiu més.

RUTA MAL APROFITADA

Comencem a caminar a Mont-ras, canviant de plans. Volíem començar amb la de Fitor, però el dia està núvol i segons les previsions meteorològiques s’ha d’anar aclarint (i així deixarem el "millor" per al final). El que és segur que farà menys fred que a la Plana.

Seguim les marques del Sender Local i tot i això ens equivoquem i a estones dubtem una mica, alguna vegada per culpa nostra, d’altres perquè costa trobar les marques (les Gavarres van ser molt castigades per les nevades de fa uns anys, i entre això i les posteriors neteges, algunes sembla que han desaparegut).

La primera parada és a la cantera la Morena, reconvertida en area de lleure i amb un petit llac als seus peus. Les següents són a la mina d’en Torrent i la mina Pepita. A les Gavarres, durant tota la historia s'han aprofitat els seus recursos minerals, com les galenes, que van ser objecte d'una explotació significativa als termes de Mont-ras i Llofriu. La galena és sulfur de plom (PbS), conté un 87% de plom amb quantitats variables d'impureses (petites quantitats de cadmi, antimoni, bismut, coure o plata). En aquesta zona també s’extreia la baritina, o sulfat de bari (BaSO4), que triturada s'utilitza en llots de perforació de pous i pilons, com a pigment o per a la fabricació d'aigua oxigenada.

Més endvant deixem el Sender Local i comencem a seguir les marques del PR, mentre el dia cada cop es va tapant més i fins i tot plou una mica. Enllacem amb la caminada dels dolmens de Fitor (veure més amunt).

Un cop feta la ruta dels dòlmens tornem a fer els quatre kilòmetres d’enllaç entre una ruta i l’altre. El cansament es comença a notar, però fem els últims tres que ens queden pendents del Sender Local... sense trobar cap més mina ni cap dels seus elements. Només algunes vistes boniques. Sabem que a la zona hi ha més mines (i construccions associades), i marxem amb la sensació que la ruta està molt desaprofitada. Ens pensàvem que potser trobaríem diferents cartells explicatius, com el que hi ha a la mina Pepita, però desgraciadament aquest era l’únic de la ruta.


Fitxa Tècnica

Data: 27-01-2013

Kilòmetres: 7.3

Desnivell: 250 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada amb marques blanques i verdes (Sender Local), tot i que en algun punt les marques han desaparegut o són escasses (almenys al 2013, possiblement a causa de les "destrosses" causades per les nevades i les posteriors tasques de desembosc). Com en tota caminada, però, és recomanable portar mapa i/o TRACK Wikiloc

Nota: Es pot allargar i/o combinar amb la ruta anterior seguint les marques del PR-C 105 (la combinació de les dues caminades són uns 23 km amb un desnivell d'uns 600 metres).


Fotos

Vall de Bell-lloc

Excursió agradable malgrat el càstig dels boscos de les Gavarres per les nevades del 2010 (ben visibles). Durant el recorregut hi ha punts interessants com els forns de cal Antoniet o la lloreda de la riera de Bell-lloc.

PER BOSCOS CASTIGATS

Després de la caminadeta per acabar els Camins de Ronda, aprofito la tarda per fer una excursió per les Gavarres (aprofitant, també, que sóc a prop). Estic de vacances i ho vull amortitzar.

Començo a caminar, doncs, a migdia. Hauré d'anar a un bon ritme si no vull que se'm faci fosc a mig camí (... com trobo a faltar els dies llargs. Em consola pensar, però, que ara mica en mica ja es van allargant).

 De seguida em sorprèn l'efecte de les nevades sobre els pins, que aquí semblen més devastadors que en altres punts del massís. Tot i això, el camí és agradable i va passant per punts prou interessants, com el forn de rajols de Mas Antoniet, la bonica Font de Bell-lloc, les ruïnes del Castell de Vilà-romà i la lloreda de la riera de Bell-lloc (un bosc de ribera relictual, tot i que sembla, sense conèixer l'aspecte que tenia anteriorment, que també ha quedat afectat per la nevada).

Em desvio, també, cap el cim de Montagut, des d'on hi ha unes bones vistes a Palamós i el seu voltant, semblants a les que hem trobaré baixant de Puig Cargol, un dels puigs més emblemàtics del massís.


Fitxa Tècnica

Data: 30-12-2011

Kilòmetres: 9.9.

Desnivell 525 m.

Durada: 3 h.

Dificultat: baixa.

Circular: si.

Inici a la fàbrica Hutchinson de Palamós.

Ressenya

No senyalitzada com a tal. Cal una ressenya (llavors no en feia), tot i que marques de PR (blanques i grogues) i SL (blanques i verdes) ens ajudaran durant tot el camí (o ens la poden fer més fàcil). TRACK Wikiloc


Fotos

Gorgues de Salenys

Caminadeta fàcil per la riera de Salenys fins a les seves gorgues. Prop del mar sovint la riera sembla fora de lloc, més pròpia de muntanyes més altes.

MÉS AIGUA I MÉS BITXOS

Com que la caminada d'ahir va ser curta, decideixo fer-ne una altra avui... per una altra riera i a unes altres cascades, aquestes, però, tot i que sobre un mateix material, granit, ben diferents: a tocar del mar i al massís de les Gavarres.

Començo la caminada a la transitada Via Verda (algun dia l'hauré de fer), al pont de Salenys, tot passant per una pista innecessàriament ample en paral·lel a la riera. Tot i això, ja em començo a entretenir amb flors i papallones... i aranyes, abelles i altres insectes, que és primavera i torna a fer un dia sensacional, gairebé d'estiu (de fet, sort de la mica d'airet que fa i farà, fent la caminada més agradable).

A l'antiga fàbrica embotelladora d'Aigua de Salenys s'acaba la pista i continuo per un sender també al costat de la riera... i si fins ara ja m'entretenia, ara encara ho faré més. De fet, entre ahir i avui, crec que estic batent tots els meus rècords de lentitud.

La primera gorga és el Pou de les Gogues (fades), estreta i profunda és un altre indret de llegenda (a les nits de lluna plena encara s'hi pot veure una goga que pentina la seva filla).

Grimpant i mig grimpant ressegueixo la riera passant pels seus diferents i bonics salts d'aigua... plena de cables d'una via ferrada i que, malgrat que sembla prou divertida (tot i la meva por a les alçades, aquesta crec que m'atreviria a fer-la), també s'ha de reconèixer que treu una mica d'encant al lloc (tot i que no deixa de valer la pena).

És en aquest tram que torno a la normalitat... i un dels meus peus acaba dins la riera. I encara sort que l'altre estava mig ben plantat, que relliscant i fent equilibris, una mica més i acabo tot jo.

Arribo al cap de munt de les gorgues i m'entretinc en una bassa de la riera, mentre aprofito per dinar. En contemplo la seva abundant fauna, principalment de macroinvertebrats que, en aquest cas, indiquen una bona o molt bona qualitat ecològica de l'aigua. Sovint per conèixer l'estat de les aigües i la seva qualitat només cal mirar quins són els seus "habitants" (quines espècies d'animals i plantes) i, gràcies a unes taules ja establertes, pot ser relativament fàcil i ràpid.

D'aquí vaig fins a la Font de Panedes, que és picant i ferruginosa... o, dit d'una altra manera, és com llepar un ferro mentre et beus una gasosa esbravada... quina mania de provar-ho tot (i és que hi ha vegades que la curiositat no és del tot bona).

Des de la font, la idea inicial era anar a buscar el GR i així fer una caminada circular. Però com que tampoc promet massa i l'anada m'ha agradat molt decideixo tornar per on he vingut i, de passada, mirar de trobar la Font del Plat i les pedres vermelles de la riera (cosa que no aconseguiré).


Fitxa Tècnica

Data: 10-03-11

Kilòmetres: 5.5.

Desnivell 125 m.

Durada: 3 h (badant moltíssim, és pot fer en 2 h amb parades).

Dificultat: baixa

Circular: No, però si pot fer.

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors i d'orientació molt fàcil, ja que sempre anirem al fons de la vall en paral·lel a la riera. Com en tota caminada, però, és recomanable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

Si és vol fer circular a la Font de Panedes cal seguir la pista fins a trobar el GR-95 (marques blanques i vermelles), que seguirem cap a l’esquerra.

Inici al camí de carro que hi ha just abans del càmping Ridaura, a la via de servei de l'autovia (entre Santa Cristina d'Aro i Llagostera). Cal anar a buscar la via verda i, just abans de travessar el pont de la riera de Salenys, agafar la pista que ens quedarà a la dreta.


Fotos

Sant Cristòfol del Bosc

Caminada fàcil, planera i agradable pels malmesos boscos de les Gavarres. Pel camí ens acompanyarà la vegetació de ribera del Bugantó, i pins i suros tot pujant fins a l'ermita de Sant Cristòfol.

PROVANT RESSENYES

Sol una altra vegada, aquest cop, però, perquè vull.

Vaig a "provar" unes ressenyes que he trobat per internet, amb algunes probabilitats d'acabar-me perdent.

A les Gavarres, que de tant passar-hi pel costat i veure-les de lluny amb el cotxe, ja tenia ganes de passejar-m'hi. Pendent des de fa temps deixo, però, les que semblen més maques per fer més endavant.

La caminada és agradable, curta i planera, fins a l'ermita de Sant Cristòfol del Bosc (amb una bonica zona de picnic).

Passa pels ara malmesos boscos de les Gavarres. Realment les últimes nedaves van fer força mal a molts arbres, especialment als pins (a com a mínim això sembla).

A la part baixa, al costat de camps i camins, força flors i algun insecte anuncien que la primavera ja és a prop.

Acabo la caminada sense perdre'm, "aprovant" les ressenyes (que espero anar fent en un futur, desitjant que les Gavarres deixin de ser un tema pendent... com tants d'altres (que em toqui la loteria no depèn de mi, però això si). 


Fitxa Tècnica

Data: 26-02-11

Kilòmetres: 6.5.

Desnivell 250 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Dificultat: baixa

Circular: Si.

Ressenya

No senyalitzada, ressenya extreta de www.gavarres.cat, encara que actualment ja no hi és (n'hi ha d'altres). TRACK Wikiloc.

Nota: l'anada (o la tornada) a l'ermita, però, coincideix amb el PR-C 191.

 

Fotos