DELTA DEL LLOBREGAT

(31/10/2009)

12.8 Km (suma d'itineraris)

Desnivell: Inp

Durada: -

LA MORELLA

Gavà (01/09/2011)

13 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 370 m

Durada: 5 h

SITGES - VILANOVA

Sitges (03/02/2013)

12 Km (anar i tornar) / Desnivell /

Desnivell: ± 250 m

Durada: 3 h

PONT DE L'ARCADA

Olesa (09/03/2013)

8.5 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 180 m

Durada: 3 h

SANTA SUSANNA

Olesa (09/03/2013)

15.5 Km (circular)

Desnivell: ± 420 m

Durada: 4 h

PARC D'OLÈRDOLA

Olèrdola (31/08/2013)

9.7 Km (circular)

Desnivell: ± 300 m

Durada: 5 h 30'

CASTELL D'OLIVELLA

Olivella (28/12/2014)

6.2 Km (circular)

Desnivell: ± 170 m

Durada: 2h 30'

PUIG DE L'ÀLIGA

Canyelles (26/11/2015)

8.8 Km (circular)

Desnivell: ± 200 m

Durada: 3 h

PUIG DE LA MOLA

Olivella (29/11/2015)

11.4 Km (circular)

Desnivell: ± 200 m

Durada: 3 h

MONTPEDRÓS (SANT ANTONI)

Canyelles (26/11/2015)

16.9 Km (circular)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 5 h

RIERA DE CORBERA

Sant Andreu (17/12/2016)

4.0 Km (circular)

Desnivell: ± 75 m

Durada: 2 h 30'

SERRA DE LES GUNYOLES

L'Arboçar (25/01/2015)

10.9 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 3 h

MONTCAU - TELÈGRAF

Ordal (05/12/2015)

12.7 Km (circular)

Desnivell: ± 430 m

Durada: 4 h

COVES DE CAN RIERA

Torrelles (13/01/2019)

10.6 Km (circular)

Desnivell: ± 570 m

Durada: 5 h

SANT VICENÇ - VILANOVA

Varis (02/11/2019)

22.0 Km (travessa)

Desnivell: ± 95 m

Durada: 4 h (en bici)

SERRA DE L'ATAIX

Martorell (27/12/2019)

9.0 Km (circular)

Desnivell: ± 310 m

Durada: 5 h

PENYA DEL PAPIOL

Olèrdola (29/02/2020)

2.9 Km (circular)

Desnivell: ± 110 m

Durada: 2 h

MONTAU

Olesa de Bonesvalls (27/12/2019)

7.3 Km (circular)

Desnivell: ± 365 m

Durada: 3 h

SANT RAMON

Sant Boi de Llobregat (22/10/2020)

5.9 Km (circular)

Desnivell: ± 230 m

Durada: 2 h 30'

LA MORELLA 2)

Begues (07/12/2020)

9.7 Km (circular)

Desnivell: ± 360 m

Durada: 3 h

Sant Ramon

100 cims modest amb bones vistes al massís del Garraf, el Delta i el Baix Llobregat, Collserola i el Barcelonès, el Maresme i el Vallès.

GENT

Avui només tenim temps de fer una matinal curta i a prop. Tenim l’objectiu pendent de fer tots els 100 Cims de Barcelona (entre altres), cada cop ens en queden menys i avui anirà bé per fer-ne un d’aquells que mai trobem el moment (o les ganes...): Sant Ramon.

Comencem a caminar als afores de Sant Boi, per carrers i sota torres elèctriques que no ens deixen gaudir, com cal, de les bones vistes del camí. Al cap de munt d’una urbanització deixem enrere les cases i passem pel Camí Vell de Sant Ramon, una ampla pista forestal entre brolles i boscos.

Dalt el cim del Montbaig hi ha l’ermita, d'inspiració neoromànica (de finals del segle XIX), que ha acabat donant nom a la muntanya. Malgrat no acaba de fer un bon dia del tot, la visibilitat és bona i les vistes magnífiques: al massís del Garraf, al Delta i el Baix Llobregat, a Collserola i el Barcelonès, al Maresme i al Vallès, amb la Mola, Montserrat, el Montseny...

Tot i que el restaurant i el centre d’interpretació estan tancats, hi ha força gent (per calçats i vestimentes es nota que molts no són caminadors habituals). Massa, malgrat que la majoria porta mascareta i es respecten les distàncies, esmorzem una mica més avall i no ens hi entretenim gaire.

Reculem un tros i tot seguit baixem per l’ample pista que porta a l’ermita. El paisatge continua sent el mateix i les vistes a estones prou bones. De baixada destacar, a més, una barraca de vinya al costat del camí.

Acabem la baixada pels carrers de la urbanització per on hem començat. És una caminada popular a la zona, que ens ha agradat i ha estat millor del que ens pensàvem (val prou la pena).


Fitxa Tècnica

Data: 22-10-2020

Kilòmetres: 5.9

Desnivell: ± 230 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí. Inici a la Ronda de Sant Ramon, aparcament davant la piscina de la Muntanyeta (també es pot començar al centre del poble).

Ressenya

No senyalitzada, però al tractar-se d'una caminada semiurbana és d'orientació fàcil. Tot i això, com en qualsevol caminada, sempre és recomanable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

De la ronda de Sant Ramon anem a buscar l’avinguda d’Aragó (que comença a una rotonda). La seguim uns metres i girem al primer carrer a la dreta. Seguim el carrer del Segre, amunt. A la primera rotonda podem tirar recte, pel mateix carrer, o a l’esquerra pel carrer de les Orioles. Si fem la segona opció més endavant haurem de girar a la dreta pel carrer de les Orioles, i d’aquest una altra vegada a la dreta pel carrer Formentera, que acaba al carrer del Segre. En qualsevol cas, al final del carrer del Segre trobarem el Camí Vell de Sant Ramon, que seguirem fins a l’ermita.

Un cop a Sant Ramon reculem per la mateixa pista fins a una cruïlla de pistes on haurem passat pujant. Ara girem a l’esquerra i la seguim. Al primer revolt tancat a l’esquerra continuem recte per una pista més estreta, planejant, fins arribar al carrer del Segre, a partir d’on desfarem el camí.

Nota: al tractar-se d’una caminada semiurbana aquesta és una de les moltes caminades possibles, gràcies als diferents camins que hi pugen i a l’entramat urbà un cop a baix.


Fotos

Montau

Podria ser una caminada molt bonica, però un grapat de torres elèctriques (i una pedrera), espatllen el paisatge. Tot i això, la pujada a aquest 100 Cims val prou la pena.

DESMILLORAT

Segon objectiu del dia, aquest amb una excursió una mica més llarga. Un cim que ens feia una mica de mandra de fer, però que així serà la manera.

Aparquem a can Morgades i comencem a caminar. Ho farem entre brolles, a vegades amb pi blanc, a vegades, menys, sense. Tot pujant ho aprofitem per anar collint espàrrecs, el que ens allargarà una mica la caminada, però ens és ben igual.

Entre brolles i espàrrecs, un munt de torres elèctriques, que desmilloren el paisatge (d’aquí la mandra). El dia, a més, s’ha tapat una mica i fa resol. Del cim les vistes al massís i més enllà han d’estar molt bé, però el dia continua molt encalitjat i la visibilitat és dolenta. Sota seu, a més, hi ha una gran pedrera que sembla voler-se menjar la muntanya mica en mica. 

La idea era anar i tornar pel mateix camí, però com que veiem que està molt ben senyalitzada decidim fer-la circular, encara que això ens l’allargui una miqueta. D’aquesta manera veurem el cim des d’una altra perspectiva, i de passada, baixarem per pistes de més bon caminar.

Les torres, tant per una banda com per l’altra semblen omnipresents. Tot i això la caminada, sense ser res de l’altre món, ens agrada prou i val la pena. Un cim més a la butxaca i espàrrecs per sopar!


Fitxa Tècnica

Data: 29-02-2020

Kilòmetres: 7.3

Desnivell: ± 365 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí. Inici al cap de munt del carrer Josep Maria de Segarra, de l'urbanització can Morgades d'Olesa de Bonesvalls (també es pot començar al centre del poble).

Ressenya

Ben senyalitzada amb pals indicadors. Només cal seguir-los, tot i que sempre és aconsellable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

Només cal seguir els pals, prenent com a punts de referència, entre altres i per ordre: can Morgades, el Coll Correscal, Puig de l'Antiga, el Montau, Pla de Montau, Bosc de Montau i una altra vegada, el Puig de l'Antiga.

Passat el bosc de Montau, quan el camí és bifurca, hem d'agafar el camí de l'esquerra (i NO el que baixa al Olesa pel Fondo de Llevansons, a no ser que haguem començat al centre del poble). D'aquesta manera arribarem al coll Correscal, des d'on desfarem el camí.


Fotos

Penya del Papiol

100 Cims modest, però amb magnífiques vistes al Penedès i les muntanyes que l’envolten. La pujada es fa entre brolles (i vinyes, si comencem més avall).

SUMANT

Tot i que no ens acabar d’agradar, preferim excursions més llargues, avui aprofitarem per fer dos 100 Cims. L’objectiu, anar sumant per acabar entre aquest any i el que ve, si tot va bé, tots els de Barcelona i Girona. La zona ens agrada, però no fa gaire vam estar a la Font del Cuscó, molt propera, i no ens sap tant greu escurçar-la.

Fem, doncs, la versió curta, però no per això menys bonica. Comencem a caminar entre pins blancs, que de seguida donen pas a brolles nues. Amb un temps més de primavera que de hivern, gaudim d’un grapat de plantes florides i les seves olors: romaní, farigola, almesquí, heliantems...

Tot pujant ja n’hem gaudit, però des del cim les vistes són espectaculars... en dies clars, avui, només veiem la Plana del Penedès i els massís del Garraf més proper. Amagats per la calitja queden Montserrat, el Montmell, els Pirineus, el Mar... Llàstima, què hi farem.

Al cim hi ha, també, dues curiositats: un pessebre fet amb cargols (de l’any 93, si hem de fer cas a la placa), i l’explicació de topònim, de la que copio una part literalment: “...Papiol deriva del mot “pòpia”, que en el vocabulari geogràfic popular designa un turó de poca alçada, de forma regularment arrodonida i de base ample: la forma del pit d’una dona...”

D’aquí anem al Pi d’en Jaumet, un petit cim veí, que obre una mica les vistes cap al sud, inclosa una de les grans pedreres que sovint han espatllat aquestes muntanyes.

Baixem per l’altra banda, seguint el GR, tot passant per un bonic mas. D’aquí, cap al següent cim (el Montau, a dalt).


Fitxa Tècnica

Data: 29-02-2020

Kilòmetres: 2.9

Desnivell: ± 110 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí. Inici a la carretera BV-2415 (passat Sant Pere Molanta, venint de Vilafranca). Trencant a la dreta poc abans del Km 4 (o el trencant just abans de can Segarra), en direcció Olivella/Sant Pere de Ribes.

Ressenya

No senyalitzada, però d’orientació relativament fàcil. Nota: aquesta és la versió curta de pujada al cim Hi ha diversos camins que permeten allargar-la al nostre gust, i són prou bonics. La ressenya de sota sempre és aconsellable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Aparquem al costat de la carretera o una mica més endavant. Seguim la pista fins a trobar una cruïlla amb un pal indicador. Deixem la pista principal i marxem per la de la dreta (amb marques grogues).

Seguim sempre per la pista. Al cap de poc de deixar enrere el bosc, en un revolt a la dreta, deixem la pista i prenem un sender ample a l'esquerra (no hem d'arribar a un mas, cal Jesús, que ens quedarà a la vista). Al cap de poc el camí és bifurca, prenem el camí de l'esquerra. Seguim sempre pel camí més fresat fins arribar al cim.

Un cop al cim podem anar fins al Pi d'en Jaumet, un altre petit cim que queda a pocs metres.

Per tornar al cotxe a partir del cim només haurem de seguir les marques del GR-92-3 (blanques i vermelles). A l'esquerra, segons hem arribat.


Fotos

Serra de les Torretes i Serra de l'Ataix

Ruta variada i bonica, per descobrir racons sorprenents: torres romanes, roques curioses, castells enrunats, mines abandonades, una preciosa ermita...

SORPRENENT

Avui serem set a caminar. En Vicenç va descobrir un castell a l’Instagram i nosaltres una ruta per fer al seu voltant. Ens trobem a Martorell, amb certes dificultats, ho havíem de fer al Pont del Diable i la ubicació que vam enviar era una mica més avall. Via WhatsApp ho solucionem ràpid i sortim més o menys a l’hora prevista.

La primera parada és només començar, al punt més emblemàtic de Martorell: el Pont del Diable. Destruït i reconstruït al llarg dels segles, d’origen romà, d’aquesta època conserva un arc triomfal en una banda i els fonaments (formava part de la via Augusta i va ser construït l'any 10 aC). Sobre seu hi ha un carreuat romànic i restes d’una reforma gòtica posterior. Destruït per última vegada durant la Guerra Civil, va ser reconstruït el 1963 mantenint l'estructura gòtica del segle XIII.

Tot seguit un petit tram urbà per començar-nos enfilar muntanya amunt. El so de l’autopista és una mica molest, però de seguida el deixarem enrere i poc més endavant ja no el sentirem.

La primera parada és a la Torre Griminella (o Gramenella), les restes d’una torre romana que devia vigilar el pas de la Via Augusta pel Pont del Diable. Llàstima de les dues torres elèctriques, una cada banda de la torre, que l’espatllen. Amb bones vistes a Martorell i al complex d’infraestructures que envolten aquesta població.

Baixem una mica i el camí que ens marca el track està perdut. Per sort n’hi ha un de molt semblant i continuem sense problemes, després de tornar-nos a enfilar una miqueta, a la segona parada del dia: la Torreta del Clos (dels Frares). També d’origen romà, va ser reconstruïda durant la Tercera Guerra Carlina. Més vistosa, des d’aquí es contempla una bona panoràmica del Baix Llobregat, amb Montserrat al fons.

Continuem el camí per anar fins al castell de Rosanes, tot passant per afloraments de gresos vermells del Buntsandstein que, fruit de l’erosió, sovint prenen curioses i belles formes. Del Castell, originari del segle IX o X, només en queden una part de la muralla que resseguia el perfil del turó, els fonaments d’una torre circular, i una estança adossada a la muralla i coberta amb volta lleugerament apuntada. Les vistes a Martorell i el Baix Llobregat (amb totes les seves carreteres, autovies, autopistes, vies de tren i polígons industrials, amb Montserrat al fons), són magnífiques (malgrat tot). Aprofitem que fa sol, molt bon dia, la bellesa de les roques i les vistes per esmorzar molt a prop seu.

Havent dinat continuem el camí, per aturar-nos, de seguida, a les ruïnes de les edificacions de les Mines de Plom de Castellví de Rosanes (hi ha un cartell que en prohibeix l’entrada, però hi anem igualment, vigilant i sense intenció d’entrar a cap de les seves boques (que, a més, he llegit que estaven tancades amb reixes... tampoc les vam buscar)). Van ser explotades de finals del segle XIX fins a principis del XX, i abandonades definitivament als anys seixanta. Pertanyien al grup miner "La Martorellense” i varen ser l'explotació minera de plom més important de la província de Barcelona i per les seves reserves, encara no esgotades, és un dels principals jaciments de Catalunya (amb milers de metres de galeries i pous ja excavats). Patrimoni històric i miner abandonat al mig de la muntanya, que sembla que ningú vulgui preservar i divulgar com caldria.

Seguim el track i al cap de poc entrem a una petita “cova”, mig inundada, el que li dona un aspecte molt bonic i especial. Posteriorment ens assabentarem, gràcies a contactes d’en Joan i la Gemma, que la cova en realitat és una antiga prospecció minera, abandonada al no trobar res interessant.

Continuem al camí fins al capdamunt de la serra, des d’on tenim l’opció d’anar al castell de Sant Jaume. La descartem per la distància i l’hora, ens faria anar tard i just de temps. Poc més endavant, per un camí que surt al mig d’un camp (i que ens costa una mica de veure), comencem la baixada. Ens falta el que ens ha portat fins aquí.

Sant Genís de Rocafort i les restes del castell de Rocafort apareixen de sobte, imponents, dalt un petit turó davant nostre, amb Martorell i la muntanya de Montserrat al fons. Una imatge fotogènica que ens deixa bocabadats. Fem una petita desgrimpada (molt divertida) i ens hi enfilem de seguida. Del castell, del segle XII, només en queden una part de la muralla i la base d’una torre de planta rodona. Fortificava el monestir de Sant Genís, del que només en queda l’església, també romànica, de la que només en queden dretes tres parets i un alt arc central, que li dóna un toc màgic. Portem un dia de sorpresa en sorpresa i aquesta ha estat la traca final. Amb bones vistes, també, al baix Llobregat i al segon punt més emblemàtic de Martorell: els peatges de l’AP7. Ho aprofitem per dinar.

D’aquí fem una baixada ràpida, acostant-nos de seguida a Martorell. El so de l’autopista torna a ser molest, però és poca estona. Per acabar la ruta fem una volta pel casc antic de la ciutat, amb edificis i racons prou bonics. Ho aprofitem per fer, com sempre, el got de comiat.


Fitxa Tècnica

Data: 27-12-2019

Kilòmetres: 9.0

Desnivell: ± 310 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí. Inici al Pont del Diable de Martorell.

Ressenya

Ruta que permet moltes variants, pel gran nombre de camins i dreceres possibles que anirem trobant (que també la poden fer perdedora, i motiu pel qual no faig una ressenya). La major part es fa per pistes, i les torretes i la mina estan ben senyalitzades. El més pràctic és, en base a mapa, al de l'ICC i surten tots els camins dibuixats, planejar una ruta segons els nostres interessos i/o seguir aquest TRACK Wikiloc (o un altre).

Nota: El castell de Rosanes i el de Rocafort no estan indicats. Els camins per arribar-hi estan ben fresats i són fàcils (al de Rocafort, ull! de la serra de l'Ataix haurem de deixar una pista i travessar un camp (marcat amb una fita, però fàcil de saltar-la). Arribant als castells haurem de fer alguna grimpada fàcil.


Fotos

Sant Vicenç de Calders - Vilanova i la Geltrú

Un tram més de Camí de Ronda. Passeigs marítims sense massa res destacable tot i que sí amb alguns punts d’interès, com són: el Museu Pau Casals, el Jaciment Ibèric i Romà d’Adarró o els petits espais naturals de les Madrigueres, la desembocadura del Foix i la platja Llarga de Vilanova.

EN BICI

Avui torna a tocar bici. Farem un trosset més de costa, que d’altra banda a peu segurament no faríem. Aparquem a Vilanova i anem a buscar el tren. Passen cada mitja hora, més o menys, no ens hem d’esperar gaire i preferim fer-ho ara que a la tornada.

Baixem a Sant Vicenç de Calders, anem cap al mar i comencem a pedalar pels passeigs marítims per on anirem durant pràcticament tot el camí, ara amb més gent ara amb menys. Com a passeigs no tenen massa res destacable. Pel camí, però, passarem per diferents punts d’interès. El primer, el Museu Pau Casals, que no visitarem.

El segon és l’Espai Natural de les Madrigueres, l'antiga llera de la riera de la Bisbal, que encara conserva usos agraris tradicionals (sent un dels darrers llocs del litoral català on es poden trobar vinyes, presseguers, oliverars i garrofers gairebé arran de platja). L’espai ha estat restaurat, recuperant una llacuna i el sistema dunar. Un petit tros de natura enmig d’un entorn totalment urbanitzat. A la platja hi ha, també, un búnquer de la guerra civil.

Pel camí ens agrada veure que en molts punts s’intenta conservar la singular vegetació de dunes i platges, per mi, un valor afegit.

El següent punt és l’Espai Natural del Delta del Foix, encaixada entre zones urbanitzades, però relativament ben recuperada (amb alguns espais, possiblement massa urbans, i alguns problemes associats a la proximitat de zones urbanes). Tot i això la llacuna litoral és molt interessant i en poca estona hi podem veure ànecs collverds, fotges, bernats pescaires, martinets i gavines, i fins i tot una tortuga de Florida que sembla que jugui a l’amagada.

Poc més endavant arribem a la Platja Llarga. En bici, a partir d’aquí, ens hauríem de desviar cap a l’interior seguint carrers i carreteres. Decidim baixar de la bici i fer-la a peu. Serà més pesat, però també més bonic. Aquesta platja forma part d'una antiga zona d'aiguamolls i dunes litorals (coneguda amb el nom del Prat), sent l'última zona natural que queda de l'antic Delta del Foix. Actualment, es troba en procés de recuperació i restauració naturalística.

Finalment, ja arribant a Vilanova passem pel Jaciment Ibèric i Romà d’Adarró. A aquesta hora tancat. Tot i això el vaig visitar ja fa un temps, i val la pena. Al cap de ben poc, al cotxe i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 02-11-2019

Kilòmetres: 22.0

Desnivell: ± 95 m.

Durada: 4 h (amb parades / en bici).

Dificultat: baixa.

Circular: sí. Inici a l'estació de trens de Sant Vicenç.

Ressenya

En bona part del camí trobarem les marques blanques i vermelles del GR-92. No té cap mena de dificultat, sortint de l'estació cal anar cap al mar i a partir d'allà només cal seguir els passeig marítims i camins més propers al mar TRACK Wikiloc.

En bici l'última part és per platja. Si no en volem baixar llavors cal anar a buscar carrers i carreteres que passen més per l'interior.

Nota: alguns trams de passeig tenen prohibida la circulació de bicis els mesos d'estiu.


Fotos

Coves de Can Riera i Puig Vicenç

Tot i que potser darrerament la seva visita s’ha massificat, les coves de can Riera són d’una bellesa indubtable, de visita obligada. Per completar l’excursió es pot pujar al puig Vicenç, amb bones vistes, i posar-hi un toc d’aventura passant per les cordes de les penyes del Cucut.

DIFERENT

Avui serem 15, una bona colla (inclosos tres de nous). Això sol comportar que, entre tantes procedències (Empordà, Cerdanya, Osona, la Selva, Barcelona, el Vallès o la Segarra). Sempre hi ha algú que no troba el camí. En general, però, és poca cosa i avui només començarem deu minuts tard (no dic qui va arribar tard perquè algun dia també he set jo).

Sortim d’una plaça a l’entrada del poble i de seguida comencem a caminar per una zona on predominen camps i masies, amb alguns fruiters, tot i que ara encara tenen aspecte d’hivern. Una mica més enllà ja es comencen a veure les muntanyes vermelles cap on anem.

És un camí transitat, la caminada s’ha fet popular i les coves fins i tot estan massificades. En algun tram fins i tot hem de fer cua per passar. Tot i això la seva bellesa és indubtable (precisament per això hi ha tanta gent). Ens hi passem una bona estona explorant-les i contemplant les seves formes vermelloses impossibles, valen molt la pena (i això que està una mica tapat i potser no tenen la lluminositat perfecte). En algun lloc he llegit que són les Antelope Canon catalanes, al meu parer un títol exagerat, havent estat als dos llocs, fins i tot afegint-hi “en miniatura”... encara que siguin a Torrelles de Llobregat.

Un cop vistes les coves ens enfilem una mica i deixem enrere la gent, a partir d’aquí ja en trobarem ben poca. Fem un petit tros pla i ens desviem per pujar fins al puig Vicenç, amb bones vistes al Baix Llobregat i a les muntanyes que l’envolten.

Reculem un trosset i continuem caminant ara ja entre boscos de pi blanc, a partir d’aquí en principi sempre de pla i baixada.

A les Penyes de can Cucut fem un parell de desgrimpades amb l’ajuda d’unes cordes, per donar una mica d’emoció a l’excursió. Aquí també hi ha baumes vermelloses amb formes complicades. No són tan impressionants com les anteriors, però són prou boniques i ho aprofitem per dinar.

Un cop refetes les forces continuem la baixada, tot passant pel costat de can Riera, un gran mas que dona nom a les coves i la serra on estan. Amb algun dubte, però al final trobem el camí bo (la zona és complicada i cal estar al cas). Poc més avall deixem enrere un parell de barraques de vinya.

Tot i que seguim un track força recent, quan falta relativament poc per arribar als cotxes ens trobem la pista tallada per un tanca. Això ens obliga a recular una mica, fer una pujada no prevista i allargar un parell de kilòmetres la ruta (al track no surt aquest tros de més).

Alguns més cansats del que preveien, tot i que contents perquè la caminada ha estat molt bé, acabem fet el got al bar del camp de futbol, al costat d’on tenim els cotxes. Com sempre, gran caminada i gran companyia.


Fitxa Tècnica

Data: 13-01-2019

Kilòmetres: 10.6

Desnivell: ± 570 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí. Inici a la Plaça de Can Roig de Torrelles de Llobregat.

Participants: en Joan, en Jordi, en Vicenç, la Montse, la Sílvia, la Gemma, l’altre Gemma, la Carme, la Mari, en Quim, en Ramon, l’altre Ramon, la Maica, l’Oscar i jo.

Ressenya

Actualment, 2020, l’accés a les coves està prohibit a causa de la massificació que han patit en els últims temps.


Fotos

Riera de Corbera

Racó preciós en un dels llocs del país que menys t’imaginaries. Ruta curta però molt interessant, amb boscos, salts d’aigua i fins i tot un pou de gel (llàstima del soroll constant, tot i que llunyà, d’autovies i autopistes).

AQUÍ?

Avui en toca una de curta. Al vespre tenim sopar i no volem estar molt cansats (i volem aprofitar, també, la tarda per fer altres coses). Teníem aquesta reservada per això (esperant, també, que les pluges ho fessin possible, i les últimes ho permetran).

Marxem pel Camí del Palet i ens passem el trencant de la riera, poc tros. Per sort només reculant una mica el trobem de seguida i baixem cap a la riera. Porta aigua (primera preocupació fora). Entre margues vermelles de seguida arribem a la Mola d’en Vives, un salt d’aigua molt bonic, que justifica haver vingut fins aquí.

Pugem pel costat de la riera, amb alguns petits (mot petits) salts d’aigua més. L’aigua és transparent, convidaria a passar pel mig de la riera, banyant-nos, si no fos pel fred.

Sortim de la riera per un camí voltat de plataners fins enllaçar amb una pista més ample (aprofitem per dinar al sol). Tot seguit continuem per la mateixa pista, canviant la riera per pinedes i alzinars. Per asfalt fins a una urbanització, i llavors per un agradable camí ja baixant cap al cotxe.

Cap al final, des de la Roca de la Mala Dona vistes locals i una mica més enllà (a la Mola i Montserrat), un pou de glaç, que sembla fora de lloc (a tan poca alçada)***, i un racó bonic però mal cuidat, la font de l’Hermano.

Un racó bonic del Baix Llobregat, tan maltractat... càstig que s’ha fet present gairebé tota la caminada, en forma d’un soroll constant i de fons dels cotxes de les autovies i autopistes que passen ben a prop d’aquí (només l’hem deixat de sentir quan l’aigua de la riera era prou forta per tapar-lo). L’única pega d’aquesta breu però bonica caminada.

---------

***Els pous de glaç a tan poca alçada (i alguns de més amunt) van ser possibles gràcies a l'anomenada "petita edat de gel" que va anar des de la meitat del segle XIV a meitat del segle XIX. Van desaparèixer amb l'aparició de l'electricitat (i l'aparició de les neveres i sistemes de producció artificial) i, també, per l’augment de temperatures.


Fitxa Tècnica

Data: 17-12-2016

Kilòmetres: 4.0

Desnivell: ± 75 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí. Inici al final del carrer Lluís Companys de Sant Andreu de la Barca.

Ressenya

No senyalitzada, tot i que bona part del camí es segueixen marques de PR. Nosaltres la vam fer seguint una ressenya de l’ajuntament de Sant Andreu que, per desgràcia, actualment (2020) no està penjada a la seva web. Ruta fàcil, amb l’ajuda d’un mapa i/o TRACK Wikiloc s’hauria de poder fer sense massa complicacions.


Fotos

Montpedrós (Sant Antoni)

Caminada bonica i complerta pel millor (i una mica del pitjor) Baix Llobregat. Pel camí: alzinars típics, gravats (prehistòrics o ibers), molt bones vistes des del cim de Montpedrós (o Sant Antoni), la colònia Güell (modernista), el Parc Agrari i el Llobregat.

APROFITANT LA "CLARIANA"

Les previsions de mal temps només donen una petita treva, entre el matí i el migdia d’avui. Al final es compleixen i baixo cap a Sant Vicenç dels Horts, on l’Agustí em vol ensenyar el seu estimat Baix Llobregat (i ho farà molt bé).

Per no passar pel costat de la carretera (una manera d’escurçar una mica la caminada), anem cap al costat del Llobregat, tot passant pel costat de molesta l’autopista. De seguida, però, ens en separem i marxem cap a la muntanya, per enfilar-nos per un alzinar típic. Al ritme de l’Agustí, més ràpid del que estic acostumat, però avui anirà bé (per ser a la tarda a casa i per si es compleixen les previsions de mal temps).

Abans d’arribar al cim, primera parada, la Roca del Montpedrós. Uns espectaculars i desconeguts gravats a la roca d’origen incert (entre el neolític i l’edat de ferro, potser ibers). Gairebé per això ja val la pena venir.

Un cop vista baixem, una mica, cap a la Torratxa, les restes d’una antiga torre de guaita medieval. Per tornar a pujar cap al Montpedrós, ben a prop. Dalt el cim hi ha l’ermita de Sant Antoni i unes vistes espectaculars: al Baix Llobregat, Barcelona, Collserola, el Massís del Garraf, el Vallés... i més enllà, però el dia està ennuvolat i n es veuen, per exemple, Montserrat o Sant Llorenç del Munt.

Tot seguit baixem cap a la Colònia Güell. Una colònia tèxtil de finals del XIX i principis del XX, construïda per iniciativa d’Eusebi Güell, que traslladà aquí totes les indústries que abans tenia a Barcelona. L’empresari va encarregar a Gaudí el projecte de la Colònia, que disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers. Gaudí es va encarregar de la planimetria del conjunt i, personalment, del disseny de l'església, de la que només es va arribar a construir la cripta. La resta d'edificacions van anar a càrrec dels seus col·laboradors: Francesc Berenguer i Joan Rubió. Un d’aquells llocs que no entenc com és que no hi havia estat mai... i això que no hem entrat a la Cripta, perquè anem una mica tard (segur, però, que hi torno un altre dia, ben aviat).

Un cop vista la colònia passem pel mig del Parc Agrari, entre horts, fins al camí que ressegueix el Llobregat ja fins a Sant Vicenç. Final d’una gran caminada.

Una mica més tard del que comptàvem, marxo de seguida cap a casa. Fins ara el temps ens ha respectat, alguna estona han caigut quatre gotes, però també ha sortit el sol. Em fa por, però, que m’enxampi alguna nevada a mig camí. Al final, ja arribant a casa, entre Centelles i Taradell cau aiguaneu... i després, res, però ja sóc a casa tranquil (i vist el que ha passat a Prades, content de ser-hi).


Fitxa Tècnica

Data: 27-02-2016

Kilòmetres: 16.9

Desnivell: ± 350 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí. Inici a la Vailet (Cines i McDonald's), al costat de la carretera a Sant Boi.

Participants: l'Agustí i jo.

Ressenya

Senyalitzada, però no com a tal. A la pujada amb marques de SL i PR-161 (verdes i blanques i grogues i blanques respectivament), baixant amb pals indicadors. Hi ha un bon grapat de camins i variants, pel que cal mapa i/o una bona ressenya i/o TRACK Wikiloc (tot i que l'orientació no és gaire complicada).


Fotos

Puig de la Mola

Caminada curta i bonica al sostre comarcal del Garraf: el Puig de la Mola (534 metres). Amb bones vistes (amb una mica de sort, fins i tot Mallorca).

A UN ALTRE RITME

Repeteixo al Garraf, ja que entre la llista de caminades pendents em costa trobar alguna que no sigui ni massa curta ni massa llarga. Per sort, el massís és bonic i, tot i que hi vinc més aviat poc, sempre m’agrada (sobretot pel canvi de paisatge habitual).

Comencem a caminar a cal Grau, enfilant-nos una miqueta... amb la primera sorpresa del dia: Mallorca (lluny i entre la calitja, però distingible). Dos cops que l’he vist i ha estat des del mateix lloc.

El paisatge, el típic del Garraf, brolles de garric i bruc d’hivern, a vegades amb algun pi blanc. Sense massa ombres, però en aquesta època ja va bé (no fa fred, però fa una mica de vent i el sol es posa bé... una altra raó per venir cap aquí).

Portem una ressenya però l’acabem fent al revés (per un error en el llibre, les fletxes del mapa que indiquen la direcció a seguir estan al reves de l’explicació... i com que d’entrada hem fet cas al mapa, arribem massa enllà per recular abans no ens n’adonem. La primera part és seguint un GR).

Passat l’avenc de l’Esquerrà, un enorme forat al terra, ens comencem a enfilar mica en mica fins arribar al cim. El Puig de la Mola té una alçada modesta, però les vistes són força bones: el Garraf, Montserrat, el Penedès, el Montnell... i una mica més enllà, els Pirineus i Mallorca. Fer la ruta al revés ens anirà bé, aprofitem per dinar aquí tot gaudint-ne.

Ja només queda la baixada, poc més de mitja hora i cap a casa. Més d’hora del que acostumo, avui m’acompanya en Rossend i he anat a un altre ritme (més ràpid).


Fitxa Tècnica

Data: 29-11-2015

Kilòmetres: 11.4

Desnivell: ± 200 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí (pràcticament). Inici a l'Escola de Natura de cal Grau (Olivella).

Participants: en Rossend i jo.

Ressenya

Parcialment senyalitzada. La ressenya de sota és orientativa i és aconsellable acompanyar-la amb un mapa (es fa tota per pistes o GR) i/o  TRACK Wikiloc.

Sortint de Cal Grau cal seguir el GR-5 (passant pel costat de la casa). Passat l'avenc de l'Esquerrà el GR deixa la pista principal i se'n va cap a la dreta, cal seguir-lo fins que es torna a convertir en una pista. Llavors cal seguir la pista deixant més endavant el GR (que marxa per un corriol a l'esquerra).

Seguint sempre per la pista en descartarem un parell de secundàries i en una bifurcació important girarem a la dreta. Llavors, seguint aquesta altra pista arribarem a una altra de més ampla, que seguirem a la dreta. Més endavant trobarem les marques del GR-92 que cal seguir, fins al cim i tot seguit fins a retornar a cal Grau.

Si no ens volem complicar la vida podem pujar i baixar seguint el GR-92 (tot i que la caminada se'ns escurçarà força).


Fotos

Puig de l'Àliga

Cim modest però amb molt bones vistes. Passejada agradable pel Garraf i els seus paisatges més típics.

FUGINT DEL FRED

Decideixo, a última hora, quina excursió faré avui. El criteri, el que faig servir tot sovint a l’hivern... cap a la costa, fugint una mica del fred (i cada cop menys, imagino per culpa del canvi climàtic, de la boira de la Plana). Cap al Garraf, que fa temps que no hi vaig, i a un cim, que torna a fer bon dia (fred, però amb sol i bona visibilitat).

Començo a la urbanització Daltmar i de seguida arribo al cim, que des d’aquí és un passeig més aviat curt. El Puig de l’Àliga, que fa 460 metres, és un cim modest però amb molt bones vistes: al Penedès, l’Anoia, el Montmell, Montserrat, la costa del Garraf fins al Cap de Salou i, una mica més enllà, les muntanyes de Prades, i encara més enllà, els Ports i els núvols que estan deixant nevats els Pirineus.

Baixo una mica i passo pel Puig dels Tres Partions, també amb bones vistes.

Poc més endavant la ressenya que porto gira cap a la urbanització i baixa per un fondo. Com que em sembla una volta una mica curta (fins i tot per a mi) decideixo improvisar (amb l’ajuda del mapa que acompanya la ressenya i el camí que he vist des del cim). En lloc de baixar pel fondo de Sant Andreu passaré per la carena. Gaudint gairebé sempre de bones vistes.

A l’alçada de les pedreres giro cap al fondo i enllaço amb el camí per on hauria d’haver anat. Dino una mica abans d’arribar a la carretera (des d’on es veu un gran forn de calç), llavors la segueixo un tros i m’enfilo tot seguit cap a la urbanització... fi de la caminada (curta però força bonica).


Fitxa Tècnica

Data: 26-11-2015

Kilòmetres: 8.8

Desnivell: ± 200 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: sí. Inici a la urbanització Daltmar de Canyelles (al carrer Parc d'Olerdòla).  

Ressenya

Només parcialment senyalitzada, però d’orientació força fàcil. La ressenya de sota és orientativa i és aconsellable acompanyar-la amb un mapa (al mapa de l'ICC surten totes les pistes per on passa la ruta) i/o TRACK Wikiloc.

Sortint de la Urbanització cal seguir el GR (amunt), desviant-nos per anar al Puig de l'Àliga i el Puig dels Tres Partions (visibles i evidents).

Passat el segon puig (amb unes antenes), al arribar a la pista, en un revolt tancat a la dreta, continuem recte pel GR però a la següent bifurcació el deixem i seguim recte (per la pista de l'esquerra).

Fem bon tros sempre per aquesta pista i quan arribem a una cruïlla (amb pedreres a la vista), girem a la dreta i seguim una altra pista fins a la carretera, que seguim a la dreta. Passat un revolt a la dreta, a l'esquerra ens quedarà una trifurcació de camins, on cal anar pel de més a la dreta. Quan arribem a la urbanització girem a l'esquerra i al següent carrer a la dreta.


Fotos

Serra de les Gunyoles

Primer entre vinyes, passem pels tres nuclis de l'Arboçar, amb la seva torre i el seu columbari medieval. Més endavant el camí s'enfila per pinedes de pi blanc, fins a a la serra de les Gunyoles, per carenar-la sempre amb magnifiques vistes.

AMB MENYS VENT

Hi ha previsions de vent. Torno a deixar la Garrotxa per un altre dia. En lloc d’això, cap al Penedès, on bufarà amb menys força. Amb l’Isa, que sembla que es torna a animar a caminar.

A dos quarts d’onze comencem a caminar a l’Arboçar de Dalt. Entre vinyes, de seguida arribem a la primera parada, la torre de l’Arboçar de Baix. Medieval, esta adossada a un gran mas.

Entre boscos, ens dirigim cap a la següent parada. Ens despistem una mica, ens saltem un trencant i fem un trosset de més (no surt al track). Per sort no gaire. Reculem i trobem el camí correcte fins al Colomer de l’Arboçar. També medieval, restaurat. Es pensava que era un columbari romà, on els antics habitants de la zona guardaven les cendres dels difunts, tot i això, sembla que els estudis recents refusen aquesta idea i es tractaria únicament d’això, un colomer medieval.

Passem per l’Arboçar de les Roques i entre vinyes seguim per la vall, tot passant pel costat de mas sunyer. Una mica més endavant, ens comencem a enfilar, suaument, entre boscos de pi blanc fins al començament de la serra de les Gunyoles.

Carenem la serra, sempre amb bones vistes: al Garraf, el Penedès, Montserrat, el Montnell... El vent, que fins ara ens ha respectat, aquí dalt bufa amb ganes (augmentant la sensació de fred, que fins ara gairebé no teníem).

Baixem cap a l’Arboçar de Dalt, on tenim el cotxe, deixant enrere, una altra vegada, el vent. Un cop a baix, en un banc al sol, aprofitem per menjar-nos els entrepans de dinar, i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 25-01-2015 

Kilòmetres: 10.1 (Aprox.).

Desnivell: ± 150.

Durada: 3 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a l'Arboçar.

Dificultat: baixa.

Participants: l'Isa i jo.

Ressenya

No senyalitzada com a tal. Cal ressenya, nosaltres portàvem la de "L'Alt Penedès, 17 rutes a peu" de l'editorial Cossetània, i/o TRACK Wikiloc i/o mapa (la majoria de cruïlles estan senyalitzades amb pals indicadors i sempre es passa per pistes). El recorregut coincideix sempre amb alguna de les rutes d'Avinyonet.


Fotos

Montcau - Puig Agulles - Telègraf

Per una zona molt urbanitzada encara queda espai per la natura, alguns prou bonics.

DESCOBRINT

Avui amb en Salvi, que fa ara fa temps que no coincidim, i en Pepe, un amic seu. Una relativament a prop i per una zona on encara no hi he estat: l’Ordal.

Sortim de davant l’església de Sant Esteve de l’Ordal. D’entrada entre vinyes, que de seguida deixarem enrere per passar entre pinedes i algunes brolles. També pel costat d’un gran mas, can Parellada i una font.

Tot xerrant, en Pepe no calla mai, arribem al cim del Montcau, sense massa interès, ja que les vistes queden mig amagades per la vegetació. Són una mica millors una mica més endavant, al Roc de Forellac (per desgràcia però,  tot i que les previsions eren de bon temps, el dia està ennuvolat i no es deixen veure gaire. Tot i això en un dia clar segurament deuen estar prou bé).

 El Puig d’Agulles és una mica més endavant. Al cim hi ha unes antenes que amb la vegetació amaguem una mica les vistes (juntament amb el dia).

 El camí puja i baixa suaument. D’aquesta manera arribem a la Torre del Telègraf. Una torre de telegrafia òptica mig enrunada, al costat d’una cantera. Com que de seguida arribarem a la carretera, tot i que és una mica d’hora (cap a la una), ho aprofitem per dinar.

Ja només queda la baixada, passada la Creu d’Ordal (una crei de terme), el camí va al costat de la N-340, tot fent esses i travessant-la més d’una vegada. De seguida però, arribem a l’Ordal. Café i cap a casa .


Fitxa Tècnica

Data: 05-11-2015 

Kilòmetres: 12.7 (Aprox.).

Desnivell: ± 430.

Durada: 4 h (amb parades)-

Circular: si. Inici a l'esglèsia de l'Ordal (al costat de la N-340).

Dificultat: baixa.

Participants: en Pepe, en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada (tot i que pel camí es van seguint marques de GR, vermelles o blanques), però fàcil. Amb el mapa de l'ICC amb el TRACK Wikiloc dibuixat a sobre (o no) s'hauria de poder fer sense complicacions (tots els camins hi apareixen).


Fotos

Castell d'Olivella

Entre brolles aquesta caminada s'enfila fins al castell d'Olivella (tot i que la torre en realitat era un molí), amb bones vistes a la zona, tot passant per un bon grapat d'indrets bonics. Fàcil, és ideal per fer amb nens i començar a endinsar-nos al Garraf.

BUSCANT SOL I PALMERES

Hi ha previsions de vent, fred i neu. Deixo la que tenia pensada al Ripollès per un altre dia. A canvi, aniré a buscar el sol i una temperatura millor una mica més al sud. També palmeres, encara que siguin de mides modestes. A més, també fa temps que no vaig al Garraf. Una de curteta, per no haver de córrer per fer tard

Començo a caminar a mig matí, fent la primera visita a l’església nova d’Olivella. Porto una ressenya, però com que al mateix punt de sortida veig que coincideix en part amb un sender local (el SL-C 100), decideixo passar-ne i fer cas a les marques verdes i blanques. Només sortir els primers margallons, que amb les brolles de què formen part m’acompanyaran pràcticament tot el camí. Són l’element característic del Parc, les úniques palmeres autòctones europees al seu punt de distribució més al nord (almenys fins que el canvi climàtic no ho canviï).

El camí s’enfila suament i després planeja fins a la font del Rector. Primera parada. És una font amb uns antics safareigs, restaurants. M’agrada veure rampes per amfibis (tot i que altres animals també se n’aprofiten). Pous i basses amb parets verticals sovint es converteixen en una trampa per a moltes espècies, de la que no poden sortir. Aquesta és una manera fàcil, i barata, d’ajudar-los.

Tot seguit el camí s’enfila una mica més fins a l’ermita de Sant Pere del Castell. Enrunada, romànica, del segle XIII, està just sota el castell.

Del castell. Del segle X, només en queden murs i pedres. La Torre que hi ha, malgrat el seu aspecte, en realitat és un molí de vent inacabat molt més tardà (del segle XIX), construït, segurament, amb les pedres del castell. Com sol passar, les vistes a la zona són molt boniques, tot i que força restringides al Garraf i al mar. De més llunyanes, només es deixa veure Montserrat i els cims dels Pirineus lleidatans (només en dies clars com avui, suposo).

Reculo per on he vingut, fins poc més enllà de la font del Rector. La següent parada és una miqueta més avall, al barret del Rector, quatre pedres dretes i agrupades que recorden els antics barrets dels capellans. Misterioses, tant podrien ser un caprici de la natura com un monument megalític.

El camí planeja fins al trencant de la cova del Muntaner, una gran bauma, just al costat de la riera de Begues, per on continuo. Fins a la sínia de can Duran, del segle XIX, i l’única del municipi.

Entre algunes vinyes torno al poble d’Olivella. Cotxe i cap a casa, tot passant pel centre del Parc Natural. Amb sorpresa inclosa. Des de Can Grau... puc veure Mallorca! Ja em pensava que no ho aconseguiria mai (sempre passa el dia que menys t’ho imagines...).


Fitxa Tècnica

Data: 28-12-2014

Kilòmetres: 6.2

Desnivell: ± 170 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si (pràcticament). Inici a Olivella (davant l'Ajuntament).

Ressenya

Molt ben senyalitzada amb pals amb marques blanques i verdes (SL-C 100), no cal res més, només seguir-los. Tot i això, com en qualsevol caminada, és recomanable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.


Fotos

Parc d'Olèrdola

Caminada fàcil i força curta, però molt intensa. Per un paisatge prou bonic descobrirem pintures rupestres, fonts, forns i fins i tot un túnel força llarg. El que val més la pena, però, és el Conjunt Monumental d'Olèrdola, amb ruïnes romanes, preiberes, iberes i medievals (inclosa una ermita romànica), a més de bones vistes al Penedès, l'Anoia i el Garraf.

ESTRENANT L'EIX DIAGONAL

Avui una de pendent des de fa temps, que segurament encara no he fet perquè és relativament curta i semblava lluny. Dic semblava perquè avui estrenem, de passada, l'Eix Diagonal, i ens plantem pràcticament en una hora a Vilafranca del Penedès (cosa que vol dir que, més o menys aviat, tornarem a fer alguna caminada per aquesta zona o a l'Anoia).

Deixem el cotxe a Sant Miquel d'Olèrdola i comencem a caminar pel fondo del Cementiri, per un paisatge ben diferent al que estem acostumats (per valls "quadrades", planes però envoltades de cingleres o vessants amb forts pendents.

De seguida, però, comencem a pujar mica en mica... i a suar, fa una mica de xafagor i gairebé no hi cap ombra. A mitja pujada, però, ens podem refrescar a la font de Fontanilles. Una mica més amunt hi ha, també, la font de l'Alba, però no raja (cosa que tampoc ens sorprèn ara a l'agost, i menys en aquesta zona... el més "estrany" és, segurament, que ho fes l'anterior).

La caminada és curta i de seguida arribem al Complex Monumental d'Olèrdola. Paguem l'entrada (2.30 €) i comencem la visita.

Entre el segles V - IV i I aC Olèrdola va ser ocupada pels cessetans, el ibers que ocupava la zona costanera catalana central. L"oppidum" (poblat fortificat) tenia una extensió considerable. A la part baixa de la plataforma rocosa l'estructura urbana estava adaptada a l'orografia del terreny i aprofitava una muralla ja existent. A la dreta de la porta d’entrada s’hi concentraven diversos tallers artesans, entre ells una tintoreria i/o adoberia, única documentada al món iber. A inicis del segle I aC els romans hi van establir un campament militar per controlar el territori i la via d’accés a Tàrraco, que travessava la plana del Penedès. De l'empremta romana en queden tres grans obres: la muralla, la cisterna i la torre-talaia situada al cim, a més de dues pedreres.

La zona va ser abandonada quan el territori es romanitzà (al voltant del 25 aC). Quasi mil anys més tard, però, a l’alta edat mitjana, el recinte fortificat va tornar a ser habitat. Olèrdola va ser “refundada” l'any 929 per Sunyer, comte de Barcelona, que va fer construir una muralla perimetral, les esglésies de Sant Miquel (dins muralla) i de Santa Maria (fora muralla) i el castell. Al segle X, durant les lluites territorials entre cristians i musulmans, el "castrum" d'Olèrdola va tenir un paper destacat en el control i defensa del Comtat de Barcelona.

A inicis del segle XII va començar, una altra vegada, la decadència d'Olèrdola. L’estructura urbana de la vila tenia, llavors, dos nuclis: dins el recinte fortificat es trobava, a la part superior, la zona militar, amb el castell i, més avall, l'àrea sacra, amb l'església i la necròpolis. Ocupant la part mitjana de la plataforma rocosa hi havia una àrea d’activitat econòmica: premsa i celler de vi, la cisterna romana un altre vegada en ús, la pedrera romana reoberta, un graner i altres. La part baixa de la muntanya era ocupada per les cases de pagesos benestants i per tallers d’artesans, entre ells un ferrer. La ciutat s'estenia fora de les muralles, sent l'indret més conegut el Pla dels Albats, amb l’església de Santa María i la seva necròpolis de tombes antropomorfes.

La seva visita val molt la pena (amb caminada o sense) i ens hi passem una molt bona estona. Les vistes al Penedès, malgrat la calitja, també són prou boniques.

Comencem la baixada donant la volta al recinte, tot seguint les indicacions de la ressenya que portem. Un cop al coll per on hem de baixar al fondo, ens saltem el túnel que el travessa per sota... anem cap al nord, fent cas del sentit comú i de l'orientació, i no del llibre, que ens diu que hem d'anar cap a l'altra banda... però d'això no ens en adonem fins que trobem la sortida del túnel (i ens lliga tot).

Al fondo ens queda temps per fer una última parada. Grimpant una mica i quedant ple d'esgarrinxades. La cova dels Segarulls és un corredor de boca ampla (2 m aprox.), de sostre baix (1 m d'altura mitjana) i d'una llargada d'uns 7 m. Però el que la fan interessant són les pintures que daten de l’edat de Bronze (fa uns 3.000 anys), que cobreixen les concavitats exteriors i la primera meitat de la galeria. Destaquen 2 arquers disparant arcs de grans dimensions, de color vermell. A més d’això hi ha diversos grups de punts i digitacions. Molta cura si és visiten!!!

Ens "dutxem" a la font de la plaça del poble, dinem (tard) i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 31-08-2013

Kilòmetres: 9.7 (circular)

Desnivell: ± 300 m.

Durada: 5 h (amb parades i visita al Conjunt Monumental).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici al costat de l'Ajuntament d'Olèrdola (a Sant Miquel d'Olèrdola), seguint el carrer Fontanilles.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

L'anada és fàcil, només cal seguir el carrer Fontanilles i el Fondo del Cementiri, indicat, fins a trobar el GR-92-3 (marques blanques i vermelles), que ens portarà fins el Conjunt Monumental (on s'ha de pagar entrada).

Per la tornada cal TRACK Wikiloc o ressenya (nosaltres la vam fer amb una extreta de "Els camins de l'Alba. El Garraf"). Si no ens volem complicar sempre podem tornar pel mateix camí o, una mica més endavant, seguint el PR-148.


Fotos

Santa Susanna

Caminada pels paisatges més característics del massís del Garraf i la Serra de l'Ordal. Combina vinyes, amb màquies, bones vistes i un ric patrimoni cultural, com l'hospital de Cervelló o el mas fortificat de Santa Susanna, a més d'alguna barraca de pedra seca.

ESTRENANT LLIBRE

Ens mengem els entrepans al poble i continuem caminant (venim de fer la caminada al Pont de l’Arcada). Dubtem una mica, però al final trobem el punt de sortida. És l’Hospital de Cervelló, un dels pocs hospitals medievals que s’han conservat gairebé íntegrament. Va ser fundat l’any 1262 per Guillem de Cervelló, per tal de què pogués acollir als pelegrins que passessin per l’antic camí de Barcelona a Vilafranca del Penedès (en aquest cas "hospital" s’entén com a sinònim d’hostal). Tot el conjunt està fortificat i conserva una torre mestra de planta quadrada, a més de la capella de Santa Marta, del segle XIII (transició del romànic al gòtic). A l’exterior, sobre la porta s’hi pot observar, també, un cap incrustat esculpit en marbre que data, aproximadament, de l’època romana (la forma dels ulls i el pèl fan pensar que es tracta de la imatge d’una Medusa).

De camí, mes endavant, ens remullem una mica els peus travessant una riera més d’una vegada. La vegetació és més o menys el que hem vist al matí, màquies amb pins (i margalló).

També trobem una barraca de pedra seca, un patrimoni cultural que s’està començant a protegir i revaloritzar (encertadament).

Més endavant, un altre forn de calç.

Just a mig camí, l’objectiu principal de la caminada: Santa Susanna. Una masia fortificada, de grans dimensions, enlairada al cim d'un petit turó, envoltat de vinyes.

La caminada és bonica, amb bones vistes al massís. Algun tram, però, segurament perquè portem tot el dia a la zona, se’ns fa una mica monòton.

La tornada la fem a un bon ritme, seguim les marques del GR i aturant-nos ben poques vegades. En Salvi puja el cim de la Mola i jo ho deixo per un altre dia. A partir d’aquí pràcticament només parem per contemplar l’espectacular entrada de l’avenc de l’Esquerrà. Anem tard de veritat i acabarem a la posta de sol. Entre la caminada del matí, aquesta, més el tram d'enllaç portem gairebé 30 km i set hores caminant (en Salvi una mica més).


Fitxa Tècnica

Data: 09-03-2013

Kilòmetres: 15.5 (circular)

Desnivell: ± 420 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici a l'Hospital de Cervelló (a Olesa de Bonesvalls)

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Per fer-la ens caldrà ressenya i/o mapa i/o TRACK Wikiloc.

Nosaltres la primera part de la caminada la vam fer seguint la ressenya de "els camins de l'Alba, el Garraf". La segona part seguint les marques blanques i vermelles del GR 92.3 primer, i del GR-5 després (també es pot anar i tornar per aquí).

Si es tenen més ganes de caminar també es pot pujar al cim de la Mola (a 1.2 Km), seguint les marques del GR-92.3.


Fotos

Pont de l'Arcada

Caminada curta, fàcil, planera i bonica fins al curiós Pont de l'Arcada, un arc de pedra natural. Ben a prop seu, diversos avencs i el paisatge característic de la zona.

TRAIENT PROFIT AL LLIBRE

Avui no em deixo res, ho porto tot. Però no comptàvem amb la cua de Vallirana (un clàssic del transit matinal, almenys quan l'escoltava). Tampoc que el trencat a Olesa estaria tan mal indicat. Comencem a caminar a les onze, una cosa que a mi no em preocupa gens, però una cosa que a en Salvi, un senderista més clàssic, no hi està gaire acostumat. 

El primer que ens sorprèn és la gran quantitat de pous que veiem a Olesa de Bonesvalls, gairebé un a cada casa, i en algunes fins i tot dos o tres. Aquesta és una terra seca i aquests pous, més que aprofitar les aigües freàtiques, el que feien era recollir les aigües pluvials que eren aprofitades, tradicionalment, per abeurar el bestiar.

Comencem a caminar entre vinyes, encara sense fulles, per entrar de seguida a màquies amb pins i el típic margalló de la zona (l'única palmera autòctona europea i que té, aquí, el seu límit nord de distribució). De seguida, també, la primera parada del dia, en un forn de calç. Un paisatge ben diferent al que veiem cada dia.

La primavera mica en mica comença a treure el cap i avui ens té preparada alguna sorpresa, com les abelletes, la primera orquídia de la temporada. Una mica més endavant, nadales i la bufalaga, entre alguna altre més.

Arribem a la roca coberta d'heura que marca la ressenya. Sembla un tronc de pedra acabat amb el brancam d'un arbre al seu cim. Si no t'hi fixes pot passar desapercebuda, però és ben curiosa i val la pena parar-s'hi.

A partir d'aquí hem de caminar deu minuts fins a trobar el trencant... però la ressenya està malament i ens el passem (només està a uns cent metres). Caminem un parell de kilòmetres de més (entre anar i recular). La fita que hauria de servir de marca també està mig amagada darrera unes mates.

Un cop al camí correcte de seguida arribem al bonic Pont de l’Arcada, un arc de pedra natural que fa uns quatre metres d’alçada per set d’amplada. El fotografiem per totes bandes.

Ben a prop seu, a més, hi diversos avencs, que visitem (bé, la seva entrada... el seu interior, en tot cas, en un futur. Segur que ha d’estar molt bé, almenys a mi em sembla que m’agradaria força).

Reculem per on hem vingut per arribar, havent-nos encantat molt més del que teníem previst, a l’hora de dinar un altre cop a Olesa de Bonesvalls... per començar una altra caminada (a Santa Susanna).


Fitxa Tècnica

Data: 09-03-2013

Kilòmetres: 8.5 (anar i tornar)

Desnivell: ± 180 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: no. Inici al final del carrer del Raval (a Olesa de Bonesvalls)

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Cal ressenya i/o TRACK Wikiloc, tot i que no és massa complicada.

Nosaltres la vam fer amb la ressenya de "70 curiositats a prop de Barcelona", de l'editorial Cossetània.


Fotos

Sitges - Vilanova i la Geltrú (GR-92)

Caminada molt bonica de cala en cala, per les costes del Garraf (si no fos per la via del tren just al costat, seria espectacular). A més, Sitges i Vilanova i la Geltrú tenen prou al·licients per completar l’excursió.

APROFITANT EL VIATGE

Aprofitant que haig de portar els meus pares a l’aeroport a primera hora del matí (a quarts de deu... que és l’hora que em començo a despertar, encara que porti una bona estona llevat i voltant), avui toca el Garraf. Començo a caminar a quarts d’onze per fer un altre camí de ronda ben diferent als que he fet fins ara.

Fa vent, però menys que a la Plana (i ja no em vull ni imaginar als Pirineus, i encara menys a l’Empordà). Avui que torno a anar sol m’ho agafo amb més calma, és molt d’hora, però aquí, ran de mar, comencen a sortir les flors més primerenques (poques, però alguna o altre en vaig trobant). Sé que encara falta, però ja tinc ganes que arribi la primavera.

El camí és un típic camí de ronda que va saltant de cala en cala, alguna de molt bella. Fa mala mar i l’aigua en alguns llocs té uns colors molt bonics, a més, l’aigua pica amb molta força a algunes roques. Faig un munt de fotos. Llàstima que la via hi vagi en paral·lel gairebé tot el camí. De molt bonica, aquesta caminada passaria a ser espectacular (ara, ves a saber si les vies han salvat, també, alguna cala de l’especulació urbanística).

També és curta (i amb poc desnivell acumulat), i més si es comença al final del Passeig Marítim de Sitges, com he fet jo.

-----------------------------------------

Arribo a Vilanova amb ganes de caminar una mica més, decideixo fer la Ruta Litoral (de Vilanova), tot i que no porto la ressenya... m’hauré de fiar de la meva memòria fotogràfica (que és força bona... la dolenta és una altre, la que fa que un dia m’oblidi la fruita, l’altre de la ressenya). Tot i no estar senyalitzada la faig força bé. Passa per punts interessants, com les torres de Ribes Roges o d’Enveja, o el poblat Ibèric d’Adarró (on la noia de l’entrada fa de guia, és simpàtica i ho fa molt bé... i a més, avui per mi sol!). Tot i això, la caminada és molt urbana i no m’acaba d’agradar.

Les ruïnes del poblat d'Adarró que es poden visitar formaven part del barri dels artesans (d'un poblat molt més extens). Va ser ocupat pels cossetans entre els segles V i I aC. S'hi pot veure un carrer que sorprèn per la seva amplitud. A banda i banda diferents habitatges, dels que destaquen els de la banda dreta (i que sorprenen, també, per la seva grandària i els porxos que haurien tingut a l'entrada). Eren cases d'artesans i tenien la doble funció de taller i vivenda. A les ruïnes també hi són visibles dues cisternes i els seus canals de desguàs i decantació, amb conductes que acabaven al carrer molt a prop de dos forns (també visibles), probablement dedicats a la metal·lúrgia i a la cocció de ceràmica. Al poblat també destaquen les sitges (per a guardar cereals) i els pou de la casa 4, amb una escala per accedir al nivell de l'aigua.     

---------------------------------------

Un cop feta la Ruta Litoral, decideixo tornar caminant en lloc de fer-ho en tren. No estic massa cansat i l’estació de Sitges em queda a uns dos o tres kilòmetres del cotxe, de manera que tampoc m’estalvio massa estona. No vaig d’hora, i em torno a entretenir en alguna cala, el dia cada dia és més llarg i, com passarà, calculo que arribaré al cotxe de clar i amb temps de sobres abans no es faci fosc (gairebé a les cinc de la tarda).


Fitxa Tècnica

Sitges - Vilanova (GR-92)

Data: 03-02-2013

Kilòmetres: 12 (anar i tornar)

Desnivell: ± 250 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: no. Tot i que s'hi pot fer, a la zona hi ha diverses opcions.

Senyalitzada amb marques blanques i vermelles (GR-92). El camí sempre passa prop del mar i mai es travessa la via del tren (no té pèrdua possible). TRACK Wikiloc.

Hi ha diverses opcions per allargar-la, una d'elles és la que s'exposa a sota (tot i que probablement no és la millor).

Fitxa Tècnica

Ruta del Litoral de Vilanova i la Geltrú

Data: 03-02-2013

Kilòmetres: 8.3

Desnivell: ± 100 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si.

No senyalitzada. Cal ressenya, com la de l'Ajuntament de Vilanova o TRACK Wikiloc.

Nota: Al meu gust, si bé té unes parades molt interessants (com el poblat d'Adarró) la caminada, com a caminada, no val gaire la pena (segurament hi ha opcions molt millors ben a prop). És molt urbana.


Fotos

La Morella (x2)

Excursió imprescindible. D'interès paisatgístic (vistes espectaculars al Baix Llobregat i Barcelona), geològic (arcs naturals i pedres de formes curioses), natural (garrigues amb margalló) i cultural (ermita de Bruguers i castell d'Eramprunyà).

APROFITANT EL VIATGE

Al vespre haig d'anar a recollir el meu germà i la cunyada a l'aeroport. Tot i que m'hauré d'esperar força estona, decideixo aprofitar el viatge fent el turista i una caminada per la zona.

Dino molt d'hora i marxo al migdia. Fa temps que tinc ganes d'anar-hi i avui tinc l'excusa perfecte. A més, suposo, entre el dia i l'hora que és tinc el Parc Arqueològic de les Mines de Gavà... per mi sol! (home! ja m'agrada que no hi hagi gaire gent, però tant poca, fins i tot fa cosa i tot).

Una sèrie d'audiovisuals i una exposició al voltant de les mines, literalment, expliquen com es fa la recerca i et situen a la vida d'aquesta zona i les mines durant neolític, quan eren explotades. El recorregut continua, després, per una replica de les mines (les "de veritat" no es poden visitar).  M'hi estic gairebé dues hores, força més del que m'imaginava, però no tinc presa, estic sol i la visita val molt la pena.

Torno a agafar el cotxe i cap a l'ermita de Bruguers. Només aparcar veig com una dona tira un paper a terra davant la seva filla, a jutjar pel cotxe que van, constato que tenir diners no vol dir tenir educació i molt menys intel·ligència (que, d'altra banda, és una cosa que ja sabia). Estic a punt de dir-li alguna cosa, però avui no tinc ganes de discutir-me (que segurament és el que passaria).

Començo a caminar a les quatre. Avui, més que mai, a ple sol. Al cap de ben poc arribo al curiós i bonic arc natural de Brugers (tècnicament, un gran tafone, una roca de gres foradada a causa de l'erosió). Poc més amunt, una miqueta més amagat, una altre de més modest.

Arribo a dalt el castell d'Eramprunyà xop, com acabat de sortir de l'aigua, suat de dalt a baix... i això que només acabo de començar a caminar.

El castell sembla prou interessant, però està tancat i no es pot visitar. M'haig de conformar en veure'l des de fora.

La caminada continua entre les impenetrables brolles i màquies característiques del Parc Natural del Garraf. Hi destaca la presència del margalló, l'única palmera autòctona europea i que té, aquí, el seu límit més septentrional. Passo, també, del Garraf roig (de margues) al Garraf blanc (calcari). Tot caminant em fixo, avui i ves a saber per quin mecanisme subconscient, en els abocadors de les formigues, força nombrosos (que treuen del formiguer totes aquelles restes no aprofitables, des de restes vegetals a formigues mortes).

Poc abans d'arribar al cim de la Morella la màquia es torna una mica menys espessa, deixant al descobert roques blanques amb formes boniques i curioses (llàstima que vaig una mica just de temps i no m'hi puc entretenir).

Des de dalt el cim les vistes milloren una mica les que ja he tingut durant el camí, molt boniques, especialment del Baix Llobregat, i que, en dies clars, han de ser espectaculars (avui hi ha calitxa).

Torno per on he vingut, hi ha la possibilitat de fer la ruta circular, si més no parcialment, però calculo que arribaré al cotxe poc abans de què es faci fosc i no me la vull jugar (i menys en un lloc que no conec). Fins ara he caminat absolutament sol, ara, a quarts de vuit, em començo a trobar més gent... que amb més bon criteri s'han esperat que la calor afluixi per sortir a passejar.

D'aquí, cap a Castelldefels, on em volia banyar, però hi arribo de fosc, sol em fa una mica de cosa, i m'haig de conformar amb la dutxa de la platja, que hi farem.

Lectura sota una farola del passeig marítim i a les dotze cap a l'aeroport.

APROFITANT

Bonica caminada entra la vegetació típica del Garraf per assolir el cim més alt del massís del Garraf (100 Cims), amb unes vistes impressionants.

Aprofitant aquest incompressible parèntesis en el confinament, farem un 100 Cims que li falta a la Clara (fent una activitat a l’aire lliure, amb risc mínim, i sense trobar-nos amb ningú). Com que ja l’havia fet variarem una mica la ruta fent-la, de passada, més curta i matinal.

De Puig Moltó ens enfilarem al Puig d’Agulles i d’aquí a la Morella, per tornar per la vall del Teix. Durant tot el camí gaudirem de les màquies característiques del massís del Garraf i de les vistes impressionants del cim: al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Vallès i més enllà.


Fitxa Tècnica (des de Bruguers)

Data: 01-09-2011

Kilòmetres: 13.

Desnivell: ± 370 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa

Circular: no.

Nota: el castell d'Eramprunyà només es pot visitar el segon diumenge de cada mes prèvia reserva al museu de Gavà o a la Unió Muntanyenca Eramprunyà.

Inici a l'ermita de Bruguers, carretera BV2041/C535 (Gavà).

Ben senyalitzada, només cal seguir les marques vermelles i blanques del GR-92. Tot i això, com en qualsevol caminada, sempre és recomanable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

Fitxa Tècnica (des de Puig Moltó)

Data: 07-12-2020

Kilòmetres: 9.7

Desnivell: ± 360 m.

Durada: 4 h(amb parades).

Dificultat: baixa

Circular: sí (pràcticament).

Inici al coll de Puig Moltó (pista forestal en bon estat).

Bona part senyalitzada. La ressenya de sota és orientativa i és aconsellable acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortim del coll de Puig Moltó. A la pista principal, d’esquena a Begues, per la pista que marxa cap a l’esquerra. De seguida descartem un sender a la dreta (que, de fet, és una drecera), seguint sempre per la pista principal (poc més endavant, en dues bifurcacions anem cap a la dreta). Passada una línia elèctrica girem a l’esquerra. A la següent cruïlla continuem recte (la pista de la dreta és per on tornarem). A la següent cruïlla girem a l’esquerra i anem fins al proper puig de les Agulles, llavors reculem uns metres i a partir d’aquí només cal seguir el GR-92 fins al cim (marques vermelles i blanques i pals indicadors fins a la Morella). Un cop al cim continuem pel GR fins a trobar una pista, que prenem cap a la dreta. A partir d’aquí seguim sempre aquesta pista, amb pals indicadors a la vall del Teix. Arribarem a la cruïlla que hem deixat al principi, des d’on desfarem el camí.

Fotos

Fotos

Delta del Llobregat

En una zona fortament poblada i entremig de tota mena d'infraestructures, la supervivència d'aquest espai ha estat gairebé un miracle. Ben condicionat, és un oasi excepcional al costat d'una gran ciutat com Barcelona, per la gent i per la fauna i la flora. Un ecosistema increïblement divers que veu pertorbada la seva pau, sovint, pel pas dels avions. Tot i això, la seva visita bé val la pena.

TOT ESTRENANT ELS PRISMÀTICS

Per estrenar prismàtics que em vaig comprar a Andorra a l'última sortida, decideixo anar al Delta del Llobregat. Sol, que així em podré distreure l'estona que vulgui mirant ocells.

I havia estat, però fa molts anys, quan la zona estava encara en prou feines condicionada... i en tenia un mal record, a causa del molestos sorolls dels avions.

Ara, amb els camins molt ben marcats, decideixo recórrer tot el Parc i faig gairebé tots els itineraris.

Començo per les basses de Can Dimoni.

Em costa una mica trobar-les (sort que porto una mica de mapa), però al final ho faig. Estan molt mal indicades (afortunadament només em passarà aquí). És una bassa enmig dels camps i horts del delta. El seu principal interès és que hi dormen esplugabous i martinets. Tot i que a l'hora que és ja no en veure cap, faig igualment el petit recorregut de 600 metres que porta fina a la Bassa gran... la curiositat sempre en pot!

 

Torno a agafar el cotxe i vaig, ara si, cap a les zones més interessants. 

Començo el següent itinerari, a l'estany del Remolar, a on observo els primers ocells... i els primers avions. Molt a prop hi al final de la pista d'enlairament de l'Aeroport del Prat. Se senten bé, però afortunadament no són tan molestos com recordava, no sé perquè.

Segueixo fins als dos aguaits de la maresma de les Filipines (més ocells), i torno cap al cotxe per després anar fins al mirador de Cal Francès, tot seguint la riera de Sant Climent, fins a la platja de Viladecans, amb unes dunes força ben conservades.

L'estany del Remolar és una antiga desembocadura del Llobregat, d'aquí la seva forma allargada i perpendicular a la costa. D'aigües salobroses, conjuntament amb la maresma de les les Filipines és un dels espais més importants i emblemàtics del Delta (per la diversitat d'ambients, fauna i flora que s'hi pot observar).

La Riera de Sant Climent va ser construïda recentment per facilitar el drenatge dels camps en períodes de pluja abundant.

A la platja de Viladecans, amb una longitud de 2.4 km, s'hi trobem comunitats vegetals de sols sorrencs. És un dels pocs exemples de platges naturals que queden a Catalunya.

 

Torno a agafar el cotxe i cap a l'altra banda de l'Aeroport. Si fins ara veia els avions enlairant-se, ara els veig aterrant... i des del primer Pàrquing, de molt a prop... fins i tot els hi faig alguna foto (... com a mínim si no és veuen gaires ocells, almenys et pots distreure mirant-los).

Aquí faré dos dels itineraris senyalitzats (tot i que es poden combinar i/o escurçar).

El primer fins a la nova desembocadura del Llobregat, passant pels estanys de Cal Tet i Ca l'Arana, amb torres i aguaits per contemplar el paisatge i afegir algun ocell més a la llista. El segon fins a l'antiga Caserna dels Carrabiners i el Semàfor, vorejant el canal i passant pel mirador de Cal Tet.

El tram final del riu Llobregat va ser desviat l'any 2004 per permetre l'ampliació del port de Barcelona, sent actualment un espai protegit. Amb dos grans elements, la llera del riu i una plana d'inundació capaç d'absorbir les riuades, la zona és un delta en miniatura.

L'estany de Cal Tet, amb 1 km de longitud i 2 m de profunditat màxima és l'estany del Delta amb més diversitat de plantes aquàtiques.

L'antiga Caserna dels Carrabiners i el Semàfor van tenir un paper important en el control del transit de vaixells i mercaderies a finals del segle XIX i principis del XX.

Al final la llista d'ocells no és massa gran, però sempre està bé, ja que són aus que normalment no veig prop de casa i, segurament, aquesta no és la millor època per veure'n una gran quantitat (això passa més cap a l'hivern) ni una gran diversitat (a la primavera o la tardor, quan passen molts migradors). Avui, doncs, he vist cabussets, cabussons emplomallats, corb marins, bernats pescaires, martinets, esplugabous, oques vulgars, ànecs collverds, xarxets, polles d'aigua, polles blaves, fotges, fredelugues i un blauet (a més d'altres ocells més comuns, com mallerengues o pinsans).

M'ha sorprès veure un bon grapat de cotorres i tortugues de Florida. Dues espècies invasores perjudicials pels nostres ecosistemes, que s'haurien d'eliminar (tot i que la solució sigui difícil).

Bé, també m'he tret el mal record. Continua sent un espai molt humanitzat, però d'un alt valor ecològic que segurament no sabem apreciar o valorar prou, a més d'estar molt ben condicionat per a la seva visita. I a tocar d'una gran ciutat com Barcelona... quantes altres ho voldrien?


Fitxa Tècnica

Data: 30/10/2009

Kilòmetres: 12.8 Km. Suma de diversos itineraris: Maresma de les Filipines (1.6 km), Cal Tet-Ca l'Arana (5.2 Km), Carabiners-Semàfor (4.6 Km), Basses de Can Dimoni (0.6 Km) i Riera de Sant Climent (0.8 Km).

Desnivell: cap.

Circular: si (la majoria)

Dificultat: baixa

Ressenya

Itineraris senyalitzats amb pals indicadors i totalment condicionats. Tot i que la visita és gratuïta alguns espais tenen horaris d'obertura. Per a més informació, també dels itineraris: deltallobregat.cat


Fotos