EL FAR

Sant Martí (07/02/2010)

9.5 Km (circular)

Desnivell: ± 240 m

Durada: 2 h 45'

LA BORA FOSCA

Tavertet (11/01/2015)

11.2 Km (circular)

Desnivell: ± 300 m

Durada: 4 h

COVES DE SADERNES

Sadernes (19/02/2015)

4.3 Km (circular)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 4 h

CAMÍ DELS CAPELLANS

Bellver (11/05/2015)

15.2 Km (circular)

Desnivell: ± 220 m

Durada: 5 h

LES ENCANTADES

Queralbs (28/05/2015)

15.7 Km (circular)

Desnivell: ± 850 m

Durada: 6 h

COVA SIMANYA I EL MONTCAU

Mura i (10/02/2013)

7.9 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 780 m

Durada: 4 h

SERRA DEL BOLET

Font-rubí (06/12/2013)

15.5 Km (circular)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 4h 30'

COVA DE L'OLLA

Aiguaviva (01/02/2015)

8.0 Km (circular)

Desnivell: ± 360 m

Durada: 4 h

TOMB PER LES RASES

Pratdip (17/05/2015)

9.8 Km (circular)

Desnivell: ± 410 m

Durada: 5 h

PUNTA DEL CURULL

Vilanova de Prades (16/02/2015)

6.2 Km (circular)

Desnivell: ± 160 m

Durada: 2 h

MIRAPALLARS I COVA DE GEL

Gavet de la Conca (03/08/2014)

15.9 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 850 m

Durada: 5 h

COVA DEL TABAC

Camarasa (02/04/2015)

5.5 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 2h 30'

COVA D'ORMINI

Montanissell (19/07/2014)

11.0 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 500 m

Durada: 4 h

ROCA CANALDA

Canalda (24/05/2014)

12.4 Km (circular)

Desnivell: ± 650 m

Durada: 4 h 30'

SANT SALVADOR I LA BÒFIA

Espunyola (13-02-2015)

10.3 Km (circular)

Desnivell: ± 600 m

Durada: 3 h 30'

COVA CAMBRA

Alfara de Carles (16/062015)

12.0 Km (circular)

Desnivell: 320 m

Durada:5 h

PONT CABRADÍS

Valls (13/07/2013)

16.6 Km (circular)

Desnivell: ± 800 m

Durada: 5 h 30'

SERRA DE L'OBAC

Mura (08/03/2015)

12.8 Km (circular)

Desnivell: ± 650 m

Durada: 5 h

VALLMAJOR I SANT ANTONI

Albinyana (07/09/2014)

11.9 Km (circular)

Desnivell: ± 500 m

Durada: 5h 30'

COVA ESTRELLA

Matadepera (01/11/2018)

6.4 Km (circular)

Desnivell: ± 275 m

Durada: 3 h

EL LLIBRE

16 Caminades a coves (per a no espeleòlegs)

casa nostra coves i avencs es poden comptar per centenars, potser milers, així doncs, aquesta tria és a aquelles coves accessibles a tothom, inclosos nens, sense cap mena de material especial (a banda, òbviament, de la llanterna de rigor).

Així doncs, a totes s’hi pot entrar sense cap més dificultat que la de vigilar on posem els peus (el terra sovint és relliscós i a vegades irregular), i/o ajupir-nos prou per no clavar cops de cap al sostre (podem portar un casc, especialment si anem amb nens... donant-los un aire més ”d’aventura”), i/o, en alguns pocs casos, gatejar uns metres. Atenció! En quatre casos la longitud de la cova és més gran de la que es pot fer així, això s’indica en la descripció inclosa a cada caminada (recomanant, si es vol continuar més enllà, fer-ho acompanyats per experts).

També a aquelles que els camins per arribar-hi, estant o no senyalitzats, estan més o menys fresats i no fossin complicats (de trobar o de passar-hi). Que la l’entrada de la cova, a més, fos fàcilment visible i sense massa complicacions a l’hora de trobar-la.

I finalment que les caminades per visitar-les tinguin altres interessos per fer-les (naturals, paisatgístics, culturals...). Que la cova fos, doncs, un element més de l’excursió

Demana'l a la teva llibreria habitual o compra'l a

      

COMENÇA A DESCOBRIR-LES AMB EL NOSTRE LLIBRE

A banda de les les ressenyes per fer les caminades al llibre hi trobaràs:

- Una petita introducció de com es formen les coves i els seus elements (el Carst)

- Una breu explicació de la fauna que viu a les coves.

- Un petit recull de llegendes relacionades amb les coves.

- Una petita descripció de la cova amb les seves caracteristiques principals.

- Un Perfil de cada cova.


El Far

En aquesta excursió vaig constatar, per si encara no ho sabia, que el meu grau de "despistadesa" és molt elevat. A banda d'això, vaig retrobar les boniques vistes des del Santuari del Far, que feia temps que tenia oblidades. Per arribar-hi la caminada passa ran de cingles (ull si s'hi va amb nens) i per una bonica roureda.

QUINA HORA ÉS?

M'adormo, però en llevo d'hora, a 2/4 de 9, i decideixo fer la caminada igual. Avui vaig sol, perquè em ve gust (i total, últimament tampoc s'apunta ningú).

Una de les avantatges d'anar sol és que pots canviar d'idea quan vulguis. En principi volia anar al Montnegre, però tot esmorzant a casa veig que avui la visibilitat és molt bona, i que val la pena anar a algun lloc on el més interessant siguin les vistes. Decideixo anar al Far, que a més és a prop i no hi he anat des de fa anys.

A mig camí, però, m'adono que no m'he despertat a 2/4 de 9, sinó de 10.

Collons!!! Ja és ben bé que les neurones a primera hora del matí no m'acaben de funcionar... just serveis mínims... per arribar a la nevera o al lavabo sense xocar amb les portes i els armaris.

Tot i això la faré igual.

Al final començo a caminar a quarts d'onze. Des del Coll de Condreu baixo fins a la casa de l'Om. D'aquí travesso els prats de la Plana de l'Om. Plens de vaques. Sort que no ha vingut l'Isa... que amb la por que li fan segur que recuperem el temps perdut.

Un cop travessats els prats trobo el camí cap el santuari, ara ja si ben senyalitzat amb marques blanques. Sovint passa, literalment, al caire del cingle. Me'n adono que cada cop tinc més por a les alçades. Sort n'hi ha dels boixos em donen una certa tranquil·litat.

En algun tram sense vegetació, però, ho passo malament. Vaig tens... tant, que no és fins al cap d'una estona, quan el camí entra una mica més dins una bonica roureda i passa a uns metres dels penya-segats, que no m'enpuntego per primera vegada (de les "tropesientes" que són habitual).

 Tot i això, val la pena per les vistes, que tenen el seu punt culminant al santuari del Far. La visibilitat no és excel·lent, però si molt bona. Realment espectacular, puc distingir perfectament  l'Albera, el Montgrí i les Medes, La plana empordanesa, Girona i els Àngels, els Pirineus (el Canigó, crec), Les Gavarres, Cadiretes, el Montseny, Sant Miquel de les Formigues i les Guilleries, el pantà de Susqueda, la Mola, Montserrat, La Plana de Vic...

Com que no tinc ganes de tornar a passar por i vaig una mica tard (és el que té llevar-se tard i no adonar-te'n, perquè a més a més m'ho he agafat amb calma al matí), torno per la carretera, que, així de passada, faré la caminada circular.

El camí no és tan maco com el de la pujada, i ara haig de vigilar amb els cotxes (la carretera és estreta), però també val la pena, les vistes als Pirineus són més amples (al principi), la Roureda igual de bonica i, a la part final, es pot contemplar el Pla de l'Om i els cingles que l'envolten des de dalt.

---------------------

A la cova d'en Salvi hi vaig anar un altre dia expressament, ja que la vaig descobrir més tard. Per anar-hi només cal desviar-se una mica del camí fet durant aquesta excursió


Fitxa Tècnica

Data: 7/02/2009

Kilòmetres: 9.5 (Aprox.).

Desnivell: ± 240 m.

Durada: 2 h 45' (Amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si

Inclòs a:


Fotos

Bora Fosca i Sorerols

Excursió complerta pel Collsacabra. Grans vistes de camí i des de les ruïnes del castell de Sorerols, una antiga ermita romànica preciosa, boniques baumes i una cova impressionant (encara que només ens veiem una petita part).

INICI DE "TEMPORADA"

Avui comença tot bé, ningú es perd, s’adorm o fa tard... i això que és del dia que som més colla, una quinzena (amb set noves incorporacions). Comencem a caminar a l’hora prevista, al voltant de les deu, al trencant de Trasserra (amb prou espai per deixar tots els cotxes).

Baixem un troset de carretera fins al trencant de mas Sobiranes (o Subiranes) i seguim la pista fins a la casa. Recollim les claus de l’ermita i la cova i comencem a gaudir de les primeres vistes. Fa sol i una temperatura molt agradable per l’època de l’any en que estem... molt millor que la que hi ha baix a la Plana, degut a la boira i a la inversió tèrmica.

Poc més endavant, primera parada de la caminada. Ens enfilem, gairebé mig grimpant, al modest turó on hi ha el castell de Sorerols. Només en queda un mur i poca cosa més, però des del seu cim les vistes són molt boniques i la visibilitat avui és força bona: el Puigmal, Cabrera, Bellmunt, El Cadí, El Pedraforca, Ensija, els Rasos de Peguera, la Plana de Vic coberta de boira, el Montseny, les Guilleries...

Poc més endavant, també al cap de munt d’un petit turó, hi la següent parada. Sant Miquel de Sorerols, una bonica ermita del segle XI, restaurada, i un dels millors i més antics exemples del romànic a Osona.

A partir d’aquí, tornant a la pista, toca seguir les marques vermelles. Són antigues, la majoria mig esborrades, però afortunadament n’hi ha forces i encara són prou visibles. Arribarem a l’entrada de la cova sense massa problemes. Just abans, però, ens desviarem a les boniques baumes que hi ha sobre seu, amb bones vistes, també, cap a les Guilleries i el Montseny.

Deixem les motxilles a fora, agafem les lots, i entrem a la Bora Fosca. Sempre n’havia tingut ganes. Es tracta de un antic riu excavat en gresos parcialment actiu en la seva part més inferior, la longitud total de la cova és de mil dos-cents cinquanta metres, acabant a la Bora del Medalló (després d’una gran feina de desobstrucció es va descobrir que en realitat són una única cova).Està formada per tres galeries, nosaltres només en visitarem una: la galeria principal. Fa uns cent metres de longitud i és bastant alta, uns vuit metres (excepte a l’entrada). Fàcil de caminar-hi, tot i que només és una petita part i les seves estalactites han estat repetidament espoliades, val molt la pena. Acaba en un gran pou, que comunica amb les unes altres dos galeries, que només són accessibles amb material d’escalada i espeleologia (la galeria superior neix prop del sostre del pou i fa uns dos-cents metres, amb una secció mitjana dos per metre i mig. Està molt concrecionada i amb un bon estat de conservació per la seva inaccessibilitat. La galeria inferior fa més d’un kilòmetre, però el seu recorregut és dificultós, amb espais molt mes reduïts i amb molts obstacles. Acaba a la Bora del Medalló). La cova també és interessant per la fauna cavernícola que hi viu, especialment insectes, com els grills de les coves, que veiem (crida l’atenció les seves llargues antenes... una adaptació, imagino, a la foscor de les coves).

Dues últimes curiositats sobre la cova, sembla que de “Bora” voldria dir precisament cova o caverna (procediria de “Borar”, preromà Indoeuropeu, iber?). La llegenda també diu que aquesta cova era l’escapada del bandoler Joan de Serrallonga (tot i que no hi ha evidències).

Vista la cova, continuem el camí, baixem a una antiga pista que hi ha just a sota la cova i la seguim, en teoria fins a Santa Cília. El camí que hi porta, però, està tancat hi ho deixem estar (encara que tampoc comprovem que estigui oberta o s’hi pugui passar). De fet està en ruïnes i el que m’interessa està una mica més amunt. Des dels cingles de Santa Cília hi ha unes vistes magnifiques a la vall de Balà, el Puig de la Força, les Guilleries, el Montseny...

A partir d’aquí ja només queda tornar al cotxe, tornant a passar per mas Sobiranes i, poc després, desviant-nos cap a Tresserra per fer una ruta pràcticament circular (en forma de 8). Tot xerrant, com tot el camí, en bona companyia... i acabant, com gairebé sempre, una mica més tard del que comptàvem.


Fitxa Tècnica

Data: 11/01/2015

Kilòmetres: 11.2 

Desnivell: ± 300 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: Sí (pràcticament).

Dificultat: baixa.

Nota: per entrar a la cova (i a Sant Miquel), cal demanar les claus a mas Sobiranes.

 Participants: Perquisapunti (uns 15).

Inclòs a:

Fotos

Coves de Sadernes

Caminada curta però exigent. Entre els alzinars muntanyencs típics de la zona es poden visitar tres covels, l'espectacular cova del Bisbe, la curiosa cova de les Monges i la bonica cova de Coll Roig.

PRIMERES ORENETES

Com que el cap de setmana toca carnaval, i el temps tampoc pinta massa bé, vaig a caminar avui, que ha de fer, i farà sol. A les deu sóc a Sadernes i deixo el cotxe a l’aparcament del pont del Pas dels Aures (sempre l’havia hagut de deixar a Sadernes... avantatges de venir entre setmana, suposo).

Em començo a enfilar pels alzinars típics de la zona, que m’acompanyaran pràcticament tot el camí. Les primeres parades són ben aviat, un antic forn de calç i la font del Merlot (abandonada, no raja).

Em continuo enfilant per un sender marcat, però a vegades amb una vegetació espessa. En salto una cruïlla amb una fletxa negra ben visible... però no sé trobar el camí i continuo amunt, fins a arribar a una bauma. M’hi trobo una colla de Girona que em demanen per la cova del Bisbe... la mateixa que estic buscant jo. L’han buscat per on som i han deduït que havien de seguir la fletxa. M’hi ajunto i reculem... amb força problemes per tornar a trobar el camí per on hem pujat (ens hi estem una bona estona). Al final, però trobem el camí correcte i seguim els punts vermells.

A la següent cruïlla prenem el camí correcte, ben indicat... però ens saltem el trencant de la cova (que també està indicat, però no és gens evident). Per sort  ens n’adonem relativament aviat i tornem a recular. Amb una mica de sort finalment trobem el camí correcte i en un tres i no res, hi arribem.

La cova del Bisbe, penjada dalt d’un cingle, impressiona per les seves dimensions, amb una gran entrada i un recorregut de gairebé setanta metres. Això per no parlar, també, de les bones vistes a les valls de Sant Aniol i d’Escales. La llegenda diu que el nom de les coves es degut a un bisbe que s’hi va amagar fugint dels sarraïns.

Continuem el camí, fent un tros del que ja havíem fet, per començar a baixar fins a la cova dels Ermitons, una mica més fonda, però tancada amb una reixa perquè hi estan fent excavacions. A partir d’aquí, el camí baixa en picat fins a la pista de Sant Aniol.

La seguim fins a l’últim aparcament, on m’acomiado dels gironins (que han estat una bona companyia). Ells se’n van a fer un arròs i jo a visitar un parell de coves més... i menjar-me els entrepans allà on em vagi bé.

Travesso la riera i passo pel celler de les Monges, les ruïnes d’una edificació enganxades a la roca. M’enfilo fins el Coll Roig, i ara sí, trobo el camí a la cova a la primera (tot i que tampoc és molt evident). La Cova de les Monges és una cavitat espectacular, amb una curiosa forma triangular i una fonaria de vint-i-set metres i una alçada de catorze (tot i que sembla més). Per les formacions del sostres hi volen els segons roquerols del dia (una mena d’orenetes)... primeres senyals de la primavera?

Reculo i baixo cap a l’altra banda, fins a la Riera d’Escales, que segueixo saltant de roca en roca pel mig del riu (que gairebé sempre està sec). Fins l’última parada del dia, la cova del Coll Roig. És la més petita de les que he visitat, però, segurament, la més bonica de les quatre, o si més no, la que té més concrecions. Dino, al sol, a la seva entrada.

Encara em queda la cova de la Manllada, però els meus genolls comencen a dir prou, i ho deixo per una altre ocasió. Amb el recorregut que he fet avui estic ben content. Cap el cotxe i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 19/02/2015

Kilòmetres: 4.3

Desnivell ± 350 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si (gairebé), inici a l'aparcament just abans del Pas dels Aures (a l'estiu potser que s'hagi de començar a Sadernes).  

Dificultat: alta (per l'orientació i els pendents).

Participants: només jo (bé, també amb el Moi, en Miquel, en Lluís, en Jesús i en Llorenç).

Inclòs a:


Fotos

Camí dels Capellans i la Fou de Bor

Entre camps i prats verd primavera, envoltats de cims encara amb congestes de neu, la plana ceratana amaga aquí bonics racons: cinc ermites romàniques, una casa amb solera bandoler, la Fou i una cova de més de tres kilòmetres de recorregut.

MAL SENYALITZAT

Onada de calor. Un maig que sembla juliol. Doncs una que fa temps que tinc pendent. A la Cerdanya, que sempre serà una mica més fresc (a baix a la plana no ho notaré tant, però que hi farem). Començo a les onze, una hora habitual (per mi).-

Porto una ressenya més aviat dolenta... sense mapa i la senyalització, almenys respecte la ressenya, no és massa clara. Tot i això me n’acabaré sortint, dubtant més d’una vegada i fent alguna drecera sense voler.

La primera parada és ben aviat. Santa Maria de Talló és coneguda com “la catedral de la Cerdanya”. Bonica, romànica, dels segles XI i XII, tot que amb modificacions posteriors (com el campanar del segle XVII), de grans dimensions, destaca la porta, que conserva la ferramenta original.

Continuo pel paisatge que m’acompanyarà durant tot el dia, camps i prats verd primavera, travessats per boscos i arbredes de ribera al costat de rieres i sèquies. De fons els pirineus encara tacats amb congestes de neu.

Segona parada. Sant Serni de Coborriu. Una altra ermita romànica, del segle XII, tot i que posteriorment s’hi van afegir dues capelles.

Tercera parada. La Torre de Cadell és un gran casal fortificat del segle XVI, tot i que amb orígens anteriors. Va ser la casa pairal del llinatge dels Cadell, una nissaga que va assolir un gran protagonisme durant el segle XVII i va donar nom (els cadells) a un dels bàndols que es van enfrontar per tot el país, amb els nyerros.

Les parades, sense comptar les per fer fotos al paisatge sembla que es van succeint amb certa regularitat. La quarta és a Santa Cecília de Beders, una típica ermita romànica del segle XII, parcialment reconstruïda. Bonica.

A partir d’aquí la ressenya no és clara i improviso una mica el camí (no surt al track, on hi ha el camí correcte), però acabo arribant a on volia. Cinquena parada. Sant Julià de Pedra.  Romànica, dels segles X a XII (amb alguna petita modificació posterior), restaurada. Bonica i dalt d’un turó, ho aprofito per dinar.

Un cop refetes les forces, faig camí cap a la següent parada, l’última ermita romànica del dia. Sant Marcel de Bor, també bonica, del segle X, tot i que amb nombroses modificacions posteriors.

La ressenya per anar a la cova encara és menys aclaridora. Volto una mica per Bor sense trobar a ningú, és migdia i està desert. Sense voler faré la volta al revés (no surt al track), però al final ho puc preguntar i hi arribo on vull sense problemes (de fet el camí és molt fàcil). Aquí canviaré una mica de paisatge i passaré una mica entre boscos. Pel camí, primera sorpresa del dia, tot i que últimament n’he vist més d’un. Un cabirol al mig d’un prat, a prou distància, decideix ignorar-me mentre estic quiet i es deixa veure bé. Una mica més endavant en veure un altre, tot i que de forma més fugaç.

Una mica més endavant una sorpresa inesperada. La Fou de Bor, el naixement d’una riera que ara brolla abundosament. No sabia que m’ho trobaria i m’agrada molt.

Un cop vist m’enfilo darrere seu seguint un corriol equipat amb cordes. No es complicat, però ajuden (més a la baixada). Al cap de munt hi ha l’entrada de la cova de la Fou de Bor.  En terreny calcari té un recorregut de més de tres kilòmetres. Jo només en faré els primers setanta o cent metres... fins al meu límit anant sol, gatejar i, a més, allà on és bifurca (per fer una exploració més profunda millor fer-ho acompanyat d’experts). Les sales més boniques, amb concrecions (estalagmites, estalactites...) són molt més endins, tot i això val prou la pena.

Baixant, encara m’espera una última sorpresa del dia, l’orquís pàl·lid, una orquídia que no encara no havia vist mai. Bon comiat... tot i que encara em queda desfer gairebé tot el camí fins a Bellver.


Fitxa Tècnica

Data: 29/06/2015

Kilòmetres: 15.2 (anar i tornar)

Desnivell ± 220 m

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: no, inici a la Plaça de Sant Roc (Bellver de Cerdanya).  

Dificultat: baixa

Inclòs a:


Fotos

Les Encantades

Per la vall d’Estremera s’arriba a la font de l’Home Mort, gaudint sempre de bones vistes, on el riu Clota i el torrent del Borrut formen bonics salts d’aigua. I d’aquí a la bonica cova de les Encantades i a la mina Zaragoza.

ISARDS!

D’hora (a les deu començo a caminar). A la tarda haig de fer de tiet, i això és sagrat. Vaig a prop, a Queralbs. Avui toca una mica de muntanya.

Després de passar-hi més d’una vegada, em passejo per primera vegada pels seus carrers. És bonic. Especialment la seva església, romànica, dels segles X a XII (amb modificacions posteriors). Destaca el seu pòrtic, un dels millors exemples de porxo del romànic català.

Surto del poble i començo a enfilar-me. La pujada no és dura, però fa una mica de calor (suportable), però m’ha agafo a ritme d’estiu. Passo per prats envoltats d’algunes taques de bosc, que fan una ombra agradable. El paisatge també ajuda a no córrer gaire, a mesura que vaig pujant es deixen veure alguns dels cims més significatius de la zona, el Taga, d’entrada, el Balandrau una mica més endavant, i finalment el Puigmal.

Arribo a la Font de l’Home Mort, on comença la part “complicada”: trobar la cova. Espero fer amb les indicacions que porto. Ho faig, fent alguna volta de més i més o menys pel dret (no surt al track, tot i que s’hi arriba una mica pel dret). Em costa una mica, però un cop saps on és te n’adones que el camí no és gens complicat (de fet, quan trobes el camí amb les marques blanques, només les has de seguir). Això sí, una mica costerut.

En la cerca tinc una bona sorpresa, és deixen veure una bona estona un isards (a ple migdia, però no m’he creuat amb ningú). Sortint els tornaré a veure més endavant, més set més una mica més avall, i un altre cop una bona estona. També alguna marmota, que aquí són de les més esquerpes que he vist.

Un cop trobada, exploro la cova de les Encantades. Només hi entro uns trenta o quaranta metres, fins on s’ha de grimpar per un terra relliscós. La cova fa més de vuit-cents metres, però això ho deixo per als experts. En veig, doncs, una petita part, però val la pena. Sortint, ho aprofito per dinar, abrigant-me una mica, no fa cara de caure cap ruixat (que no farà), però els núvols van creixent i bufa una miqueta de vent.

 Sortint decideixo seguir les marques blanques, ara en sentit contrari, esperant trobant un camí fàcil. No el trobo, però tot i així val la pena, arribo a una zona on el torrent del Borrut forma uns bonics salts d’aigua. El travesso, baixo una mica pel dret i el torno a travessar per baixar un altre cop fins a la font.

Ara baixo per una pista ample, per l’altre banda de la vall Estremera, gaudint sempre del paisatge i del soroll de l’aigua de la riera de Tossa, sempre present encara que rarament visible (excepte al costat de la font). Pel camí l’altre parada del dia: la mina Zaragoza. És una antiga mina de ferro, explotada a finals del XIX i principis del XX. Fa 435 metres de llarg, diuen bastant rectes i de bon visitar, tot i que anant sol em fa una mica de respecte i només m’hi endinso un centenar. Amb això, el meu apropament al món subterrani per avui ja ho dono per ben cobert.

 Passada la mina deixo la pista i baixo pel camí dels miners, que baixa en picat fins a la riera tot fent esses i castigant els genolls (que ja ho estaven una mica, després de la cova). Passada la riera, el camí ja és pla i baixada fins a Queralbs.

La caminada, entre flors, picots i altres ocells, isards i marmotes, com sempre se m’ha allargat més del previst... però just per arribar a temps. 


Fitxa Tècnica

Data: 28/05/2014

Kilòmetres: 15.7

Desnivell: ± 850 m.

Durada: 6 h (amb parades).

Circular: si (pràcticament), inici a la Plaça del Raig de Queralbs.   

Dificultat: mitjana (pel desnivell).

Inclòs a:


Fotos

Cova Simanya i el Montcau

Caminada molt bonica (ideal per fer amb nens) fins a la cova Simanya, amb recorregut de més de 300 metres (cal lot). Es pot complementar amb la pujada al Montcau, amb vistes impressionants, i fins al Cau dels Emboscats (això últim, no recomanable amb nens, si més no petits).

AVUI TOCA COVA

Fugint del fred i la boira de la plana... per anar a parar al fred, la boira i, a sobre, el vent del Parc de Sant Llorenç del Munt. Bé, esperem que el dia es vagi aclarint mica en mica (com així passarà). Però com diuen en castellà, “no hi ha mal que per bé no vingui”, algunes zones s’ha acumulat gebre damunt les fulles i podem fer alguna foto prou bonica.

Deixem el cim del Montcau per a la tornada, ara no veuriem res. Anem cap a la segona parada, aquesta programada, a la necròpolis medieval del coll d’Eres. No està indicada, però és fàcil de trobar (passat el coll, el primer corriol ben marcat a l’esquerra). Trobem tres tombes i deixem de buscar.

Mentre el dia es va aclarint, molt de pressa, anem baixant fins a la cova Simanya. Situada al vessant est del Montcau, és una de les més accessibles de les 163 cavitats catalogades al massís de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Els seus 372 m de recorregut la converteixen en la cova més llarga del massís i actualment és la cavitat no turística més visitada de Catalunya. L’explorem, anem preparats amb lots. Tot i que no hi ha estalagmites ni estalactites (ja ho sabíem) ens hi passem una molt bona estona

Tot i haver estat habitada des del neolític i, fins i tot, en èpoques medievals, sobre la Cova hi han moltes llegendes. Una de les més curioses és la que explica que un mossèn, de nom Ermèndia, va visitar la cova, al segle XVII, i va afirmar haver vist carrers i places, amb persones nues arrenglerades a les parets. Segons aquest sacerdot, aquesta era la veritable cova del drac i encara hi vivia quan ell hi va entrar perquè es va trobar fems frescos. També bobre aquesta cova Victor Balaguer va escriure, el 1857, que "no s'havia pogut mai arribar al seu fons i tots els que ho havien provat, giraven l'esquena astorats i espaordits. La gent deia que aquell recinte era mansió de màgics, de fetilleries, de monstres, de fantasmes i contaven moltes llegendes".

A la sortida ens entretenim a la cova Simanya petita, molt més modesta... i que hauríem d’haver fet d’entrada, ja que ara, comparada amb l’anterior sembla ben poca cosa.

Continuem de baixada, fins al coll on ens desviem fins al Queixal Corcat. A la següent visita: els emboscats, gairebé al seu cim. És una gran esquerda a la roca que sembla un avenc. Gràcies a una escala és pot baixar fins a una bauma. Està bé.

Entre una cosa i una altre ens hem entretingut molt i anem tard. Decidim escurçar la caminada i en lloc de fer la volta al Montcau per la casa de la Vall, fer-la just per sota seu. No està senyalitzat, si bé d’entrada agafem el camí correcte llavors no ens desviem per on ho havíem de fer. Anem a parar, això sí, al camí per on hauríem passat si haguéssim fet la volta llarga tal i com teníem pensat... però un gran nombre de camins i caminets fa que no sempre triem el millor i haguem de recular petits trossets cada vegada o passar entre mates (no surt al track). N’acabem farts.

Un altre cop al camí correcte, cap al cim del Montcau, en Salvi decideix pujar-hi mentre jo m’espero a baix menjant i recuperant-me una mica. Deixant de banda l’última part de l’excursió, tinc clar que d’aquí a un temps, quan creixi una mica i vulgui venir, hi tornaré amb el meu nebot.


Fitxa Tècnica

Data: 10-02-2013

Kilòmetres: 7.8 (5.4 sense anar a els Emboscats)

Desnivell: 600 m (300 sense anar a els Emboscats.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: No. Inici al coll d'Estenalles (carretera BV-1221). També es podria començar a Sant Llorenç Savall.

Participants: en Salvi i jo.

Inclòs a:


Fotos

Serra del Bolet

Caminada bonica i força complerta. Pel camí gairebé sempre ens acompanyaran bones vistes (pricipalment al Penedès, però també a Montserrat i als Pirineus). Es visiten, també, un parell de boniques coves (especialment la del Bolet) i una curiosa esquerda (el Pas dels Lladres), amb vistes a una agulla singular (la de Valldellós).

RES A CELEBRAR

Aprofitant que és festa, tot i que no tenim res a celebrar. Un festiu que, espero i desitjo (més aviat que tard), desapareixerà del nostre calendari (... i ja la canviarem per la que ens vingui de gust).  

Una hora i mitja de camí, una miqueta més del que calculàvem, ens plantem al Penedès. Comencem a caminar a quarts d’onze. De seguida ho fem per pinedes de pi blanc, i alguna màquia, una vegetació que ens acompanyarà tot el camí (amb algun roure als racons més ombrívols). Una vegetació que tot sovint, també, ens “espatllarà les fotos”. Dalt de la carena constantment hi ha bones vistes, però moltes vegades entre arbres.  

En alguns punts, de tant en tant, però, les vistes són magnífiques, especialment al Penedès i les muntanyes que l’envolten, com la serra de l’Ordal o el Garraf, però també a Montserrat, Sant Llorenç dels Munts i, una mica més enllà, els Pirineus (distingeixo el Puigmal, les altres dedueixo que són els cims de la Cerdanya i Andorra, i algunes altres, encara més a l’oest). Deixem la carena enrere i baixem fins a la bonica font de les Conilles, on aprofito per beure una mica, l’aigua és fresca i bona. A partir d’aquí improvisem una mica, volem anar a la cova del Bolet i només portem un mapa senzill. Sabem que és relativament fàcil i està prop del camí. El problema és que l’últim trencall no està indicat i al mapa està mal localitzada. Això farà que ens la saltem i haguem de recular un tros. Per sort, però, la trobem al primer camí en què provem sort.

La cova de Bolet fa uns deu metres d’ample per uns vint de llargada (almenys el  vestíbul) i s’hi poden veure diferents boniques concrecions càrstiques (estalagmites, estalactites, columnes i altres). Portem lots i tot i que és relativament petita, ens entretenim una bona estona explorant-la i fent fotos. És, també, una de les més populars de la comarca i va ser usada pels nostres avantpassats en temps antics (s’hi ha trobat eines i restes que van des de vuit mil anys enrere fins a l’Edat Mitjana.  

És, també, una cova amb moltes llegendes. Poso la que m’agrada més. Diuen que el qui sigui prou valent per passar el riu cabalós que llisca pel fons de la cova arribarà al començament d'un món nou amb ciutats, muntanyes, boscos, prades, rius i fins i tot un mar amb una gran munió de vaixells, tot menut, menut i com de joguina. Aquest món en miniatura s'estén per sota de tota la nostra mar i arriba fins a les costes de Mallorca, per on la cova té una altra sortida.

Un altre cop al camí, continuem la nostra ruta per els masos del Bolet i la Casa Nova del Bolet. Portem ressenya... però és al reves de la direcció que anem nosaltres. Això fa que, primer, ens equivoquem de camí (uns pocs metres), i després ens costi trobar el correcte tot i buscar-lo i sense veure clar per on hem de passar. Al final decidim tirar endavant i seguir la ressenya que portem, encara que això signifiqui recular un tros (que al final serà ben poc, no deurà arribar als dos-cents o tres-cents metres).  

Un cop al camí correcte, i un cop hi hem ben entrat trobem les marques verdes (a vegades mig esborrades) que ens serviran de guia i faran que ja no ens perdem més. Entre màquies senders estrets ens porten fins a la cova d’Omella (o de l’Ametlla). No és tant espectacular ni tant bonica com la del Bolet, però també val molt la pena. Dic les dimensions a ull i de memòria (espero no fallar gaire), ja que no les trobo enlloc. Per una entrada que deu fer tres per tres metres, més o menys, s’entra a una gran sala de forma més o menys circular, que deu fer entre quinze i vint metres de llarg i d’ample, amb una alçada al voltant. Al llarg del temps també ha tingut diferents usos.  

D’aquí, seguint les marques verdes i tornant a passar per davant la Casa Nova del Bolet, arribem a la següent visita. El Pas dels Lladres (o de la Guineu), una esquerda a la roca d’un cingle que fa la funció de grau. Hi baixem per contemplar l’última curiositat geològica del dia, la singular i bonica agulla de Valldellós (o de Font-rubí).  

Reculem per on hem vingut... per tornar a passar per davant de la Casa Nova del Bolet. Ara, ja, camí cap el cotxe. Força més tard del que comptàvem (tot i que la culpa és només nostra). Ara baixem gaudint de les bones vistes al Penedès que hi ha pel camí, a més d’alguna cabana de pedra seca.   En Salvi encara té temps de pujar fins al castell de Font-rubí. Jo ho deixo per un altre dia... segur que tornaré.


Fitxa Tècnica

Data: 06-12-2013 

Kilòmetres: 15.5 (Aprox.).

Desnivell: ±450.

Durada: 4 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a Font-rubí (Sant Feliu).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Inclòs a:


Fotos

Cova de l'Olla i el Serraló

Bonica caminada al voltant d'Aiguaviva. Per fondos recoberts de brolles, garrigues i pinedes de pi blanc s'arriba a la cova de l'Olla, de dimensions modestes, però preciosa. Des del cim del Serralò, a més, hi ha bones vistes.

ON HA DE SER

Avui torna anar cap al Penedès, al sud, per assegurar-me sol... el que no m’he fixat era que les previsions eren de bon temps, però amb vent. Després de no trobar una cova la setmana passada(mal situada al mapa), en tinc ganes, i en decideixo per un altre... que espero sigui on ha de ser.

Començo a caminar a les onze, a Aiguaviva. Les primeres parades, són només sortir del poble. La Font del lleó i el freixe monumental d’Aiguaviva.

Entre pinedes de pi blanc, garrigues i alguna vinya, passo per fondos arrecerats del vent. Pel camí un forn de calç, un dels més grans que he vist fins ara.

 Per sort, el trencant de la cova és on ha de ser, tot i que no està senyalitzat, és relativament fàcil de trobar. Passo d’una pista a un sender ben marcat, però que s’enfila ben bé pel dret (baixant hauré d’anar amb molt de compte).

>La cova de l’Olla

té unes dimensions força modestes, amb una fondària total d’uns vint metres. Amb una gran sala d’entrada i una de més petita, d’uns nou metres de recorregut, on hi ha les formacions més boniques (estalagmites, estalactites...). La cova fa pendent i no es massa alta, s’ha d’anar en compte de no tocar res, ni que sigui sense voler. Tot i les dimensions, l’espectacle és molt bonic i m’hi passo una bona estona fent fotos, sense trobar el moment de sortir-ne...a més, estic ben arrecerat del vent. A més, també, hi ha sorpresa inclosa, una ratapinyada és deixa fotografiar de ben a prop.

Continuo el camí per fondos, envoltat de brolles i garrigues, més o menys arrecerats del vent.

Quan arribo a un coll decideixo improvisar i acostar-me a un cim proper. Faig bé, des del modest Serraló hi ha molt bones vistes, al Penedès, Montserrat, el Montseny, el Montnegre, el Mar... Un dia normal m’hi quedaria a dinar, però aquí el vent toca amb ganes i no tinc més remei, si no vull passar fred, que baixar una mica.

M’enfilo també, al cim de l’altre banda (no surt al track), una mica més alt, però amb menys vistes.

Després d’això només en queda baixar cap al poble i tornar cap a casa... un altre dia més d’hora del que estic acostumat. Però també va bé.


Fitxa Tècnica

Data: 01-02-2015 

Kilòmetres: 8.0 (Aprox.).

Desnivell: ± 360.

Durada: 4 h (amb parades)-

Circular: si. Inici a Aiguaviva (Davant el restaurant el Celler).

Dificultat: baixa.

Inclòs a:


Fotos

Tomb per les Rases (cova del Blai)

Bonica caminada per la serra de Llaberia. Rases feréstegues, magnífiques vistes del Camp de Tarragona des de la Muntanya Blanca, i una cova petita però d'una gran bellesa (la cova del Blai).

QUINA MARAVELLA

Tard i canviant de plans a última hora. Decideixo anar lluny, a una zona on encara no he estat mai, caminant: la Serra de Llaberia. Sovint, passant amb el cotxe per anar més avall havia pensat que algun dia hi havia d’anar. Toca avui. Per estrenar-me faré el Tomb per les Rases.

Em costa una mica trobar el punt d’inici, tot i que no és difícil, no m’imaginava no trobar cap indicació. Entre una cosa i l’altra, doncs, començo a caminar a la una. Fa calor, però no excessiva (i és una cosa que tampoc em molesta ni m’importa massa).

Baixo cap a la primera rasa i no acabo de trobar el camí ni el perquè. Ho descobriré a la tornada. Com que tot just sóc a l’inici de la volta circular, decideixo fer-la al revés (i ja veure’m que passa. Només cal seguir les marques blaves i les aniré veient tot el camí).

Deixo la rasa i m’enfilo cap a la Caseta del Porxo. Un antic mas abandonat que està obert, deixant veure un antic pou al seu interior. No hi entro, per respecte (a la casa i a l’estructura, abandonada).

Més endavant em desvio a la dreta per anar fins a la font de Aufinac. La mig trobo, se sent el soroll de l’aigua, però està completament colgada per la vegetació. No val gaire la pena.

En torno a enfilar, primer per una rasa i tot seguit cap a una carena (les Set Crestes). La vegetació, al fons de les valls frondosa, ara es va aclarint. Mica en mica també van millorant les vistes. El Mar, La Plana darrera l’Hospitalet de l’Infant, la mateixa serra i, fins i tot, la punta de la Banya del Delta de l’Ebre.

El camí es continua enfilant per arribar a un altiplà. En desvio uns metres per anar a veure l’avenc de la Figuera (amb un nom ben encertat, una figuera n’amaga l’entrada). Una mica més endavant, també em desvio per anar a l’entrada d’un altre avenc, el del Pla (que 31 metres de fondària i es veu que és prou bonic). Passejo pel cim de la Muntanya Blanca, tot apropant-me a la cinglera. Les vistes al Camp de Tarragona són espectaculars, ho aprofito per dinar (tard).

Tot i que no ho sabré fins a escriure això, em passejo també, per terra de Dips (informació extreta de www.pratdipturisme.com).  Diuen, una de les llegendes fantàstiques més fascinants de Catalunya. Els dips, eren uns gossos llop negres i endimoniats que van escollir les muntanyes de la serra per habitar-les. De tant en tant, i només de nit, es deixen veure, mostrant la seva silueta fosca en l’horitzó, fent brillar els seus ulls desa­fiants entre la foscor o atemorint als homes de nit al mateix poble; però el que més preocupava als pratdipencs era l’infortuni que suposava trobar-se els seus ramats atacats encara amb les marques dels ullals amb els quals el dip els havia xuclat la sang. La relació entre els dips i el poble és inseparable, construeixen encara la identitat de Pratdip. Encara que les fonts etimològiques n’apunten diversos orígens han acompanyat el nom de Pratdip des del seu naixement, identifi­cant-se com el prat dels dips. Van aparèixer representats per primera vegada en el retaule de Santa Marina del 1602; després ho van fer el 1730, en un altre retaule, en el qual prenien una imatge més ferotge i desafi­ant, i, més tard, van acabar presidint l’escut municipal. Joan Perucho a la seva obra “Històries naturals”, es va inspirar en ells per crear un personatge vampíric i mutant ambientat en l’època moderna; és així, com l’autor s’encarrega d’internacionalitzar la seva figura, més concretament d’Onofre de Dip, que habitava al castell de Pratdip, a través d’un dels pocs personatges vampírics de l’imaginari català.

Tot seguit torno a baixo una miqueta i recupero l’ombra dels pins. Tot i que no és molta, s’agraeix, la calor no es sufocant, però es nota i el vent que bufava al migdia, i la feia més lleugera, ara gairebé ni es nota.

Següent parada i una de les que espero amb més ganes. La cova del Blai. En baixada, tot i que no complicada, ja que hi ha esgraons (fets al terra) s’arriba a una mena de primera sala, per baixar una mica més fins a dues sales desiguals que queden a banda i banda. El seu recorregut total, diuen, és de gairebé cent-setanta metres... més i més bonics a mesura que es va baixant. La veritat és que és impressionant, m’agrada molt (només per això ja ha valgut la pena venir).

 Un cop vista baixo cap a una altra rasa, que pràcticament seguiré fins al final. N’acabo, però, una mica tip. No per que el camí no sigui bonic, sinó perquè passa per la llera del riu i contínuament s’ha de saltar i buscar el millor lloc de pas. A més, i més que res, perquè sovint passa per llocs embardissats i acabo ple d’esgarrinxades (feia temps que no en portava tantes).

Pel camí, última parada del dia, a la Cova de la Ponça, una balma fonda, prou bonica (tot i que no res excepcional).

Última pujada del dia i cap a casa, una mica més tard del que comptava. Dues hores llargues de camí... que passen molt ràpid, però, tot escoltant com el Barça guanya la Lliga.


Fitxa Tècnica

Data: 17-05-2015 

Kilòmetres: 9.8 (Aprox.).

Desnivell: ± 410 m.

Durada: 5 h (amb parades)-

Circular: si. Inici al Mas de l'Hereua (per arribar-hi cal pendre la pista asfatada entre Pratdip i Colldejou. Passats uns dos kilòmetres, des del primer poble, en un revolt de 90º a l'esquerra, cal seguir recte (ull! no hi cap indicador), per una pista pavimentada, seguint les marques del GR). Uns 200 metres més endavant veure'm la casa i pals indicadors.

Dificultat: baixa (tot i que el tros de la rasa final pot està embardissada i es pot fer pessada). Amb nens, la cova és molt recomanable, però potser buscaria una ruta més curta o almenys que no pasès per la rasa, tot i que no és perillosa).


Fotos

Punta del Curull

Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. Aquest seria el cas, per exemple, de la Punta del Curull, un cim modest amb unes vistes impressionants. Abans d'arribar-hi hi ha, també, la petita cova dels Calaixos de l'Ereldo.

RACIONANT

El dia es comença a allargar i ja m’atreveixo a anar una mica més lluny. Com que a més, em desperto una miqueta més d’hora, també ho aprofito. Dues horetes de camí i ja sóc a Vilanova de Prades.

Avui faré dues caminades curtes. M’ho agafo amb bon ritme. A més, m’adono que a la càmera no hi ha massa bateria (errada que no solo fer), i, per si un cas, hauré d’anar racionant les fotos... m’entretindré una mica menys.

Travesso els poble de Vilanova de Prades, petit i bonic. Sorprèn el grapat de cases amb portes adovellades... que hauré de fotografiar en una altra ocasió. A l’alçada de l’església, barroca i amb una façana bonica, giro pel carrer del costat i de seguida en començo a enfilar.

Pujo per un paisatge sec, erms i atmetllers amb rocams i cingles característics. De seguida amb bones vistes. Passo per la cova de les Bigues, una balma bonica, en una zona que els caps de setmana deu estar plena d’escaladors.

Un cop a dalt el serrat de Llena les vistes s’obren cap a l’altre banda. Les deixo, però, per després. Primer baixo fins a la cova dels Calaixos de l’Ereldo. Passo, primer per una esquerda natural. Amb una petita cavitat. Al seu extrem hi ha la cova, per entrar-hi, però, n’haig de sortir i anar a l’entrada de l’altre banda.

 La cova és de dimensions modestes (tot i que és la més gran de les Garrigues), uns vint metres, en conglomerats i amb alguna obertura a l’exterior. Hi haig d’entrar gatejant... per un terra enfangat. Llavors ja hi puc caminar més o menys ajupit. Sense ser espectacular, és prou bonica.

Reculo per on he vingut fins al cap de munt del Serrat. El pròxim objectiu és proper hi el tinc a la vista. De fet, tardo ben poc a arribar-hi.

La Punta del Curull és, tot i la seva modesta alçada, el més alt de les Garrigues. A vegades, però, al pot petit hi ha la bona confitura, i avui fa un dia amb una visibilitat molt bona. Des del cim puc veure el Montsant, i una mica més enllà, el que suposo deuen ser els Ports i alguna serra del País Valencià. Davant tinc la serra de Prades, i a l’altra banda tota la plana lleidatana, al fons el Montsec, la serra del Verd, Ensija, Montserrat i el Montseny. Un mica més enllà els Pirineus, calculo més o menys del Puigmal fins a Aragó enllà. Impressionant. Costa de marxar.

Baixo per la drecera, fent la volta a la serra, entre brolles i ara amb els cingles al costat. A la part més baixa, atmetllers encara amb el seu aspecte d’hivern.

 Un cop al poble, cotxe i cap a la següent caminada (es podrien ajuntar, però llavors, pel meu gust, s’allargaria massa) .


Fitxa Tècnica

Data: 16-02-2015 

Kilòmetres: 6.2

Desnivell: ±160 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Vilanova de Prades (carrer Sant Antoni).

Dificultat: baixa (si es vol es pot allargar es pot començar, per exemple, al Vilosell, a Vallclara o a la Poble de Cèrvoles).

Inclòs a:


Fotos

Cova de Gel i Tossal de Mirapallars

Entre bonics alzinars i boniques rouredes i boixedes (inusualment verdes) fem una doble excursió. Primer anem a l'espectacular Cova de Gel, mig amagada a la muntanya. Tot seguit, pugem al Tossal de Mirapallars, on gaudint del silenci, contemplem vistes magnifiques (en un dia clar han de ser realment impressionants).

AGOST?!

Massa d’hora, poques vegades més ho faré (i menys ara a l’estiu que el dia és llarg). A les vuit sortim de Vic. Els set, avui toca setena caminada oberta. Per ser primer cap de setmana d’agost em pensava que seriem menys. Arribem a l’Hostal Roig, punt de sortida, a les deu... per primera vegada, tal i com estava previst.

Comencem a pujar per un bonic alzinar muntanyenc. De seguida fem la primera parada, a la zona hi ha un bon grapat de trinxeres de la guerra civil, usades després, també, pels maquis.

Ens continuem enfilant per una roureda, també bonica, que passa a ser, més endavant i a trossos, una boixeda esclarissada que deixa veure bones vistes a la vall Bercedana i el pantà de Terradets.

El camí no té cap més dificultat que anar seguint el GR fins a trobar el pal que indica la cova. Ens hi desviem i comencem a baixar un bon tros. Ahir va ploure fort a la zona, la prova són les abundants acumulacions de pedres (gel) que anirem trobant tot el dia. La baixada és forta i esta enfangada, el que provoca la relliscada de la Neus i la caiguda d’en Jordi (sense conseqüències, a banda d’uns pantalons bruts).

El patiment, però, val la pena. La Cova (o Forat) de Gel queda mig amagada a la muntanya, malgrat la seva enorme entrada. Fa uns setanta metres de fondària, per uns vint-i-cinc d’amplada i uns deu d’alçada. Té una inclinació de trenta a quaranta graus que fa, que juntament al trobar-se a l’obaga, mantingui unes temperatures baixes tot l’any. A l’hivern l’aire fred i queda atrapat, no podent creant-se corrents a l’estiu, sota la capa d’aire calent exterior (una cosa similar a la inversió tèrmica). A la seva entrada hi ha una font improvisada que recull l’aigua dels degotalls. Encenem els lots i continuem fins al fons de la cova. No hi gaires estalactites, però les parets tenen belles combinacions de colors. No en dubtaven, però la cova fa honor al seu nom, i tot i que no hi trobem gel (el nom de la cova vindria perquè fins i tot se n’hi podria trobar a l’estiu), si que hi fa fred, molt fred.

Reculem, pujant més ràpid del que em baixat (amb menys relliscades), fins al camí, i reculem un trosset més, fins on hi ha el pal que indica el camí del cim. Hi hauríem de ser en mitja hora i decidim dinar un cop a dalt. La pujada, si bé continuada, excepte la part final és per una pista i sempre suau.

Tot i que no és el millor dia, hi ha calitja i núvols als Pirineus, des del cim les vistes són espectaculars. Al sud l’immensa Plana de Lleida, endevinant-se algunes de les muntanyes que l’envolten al fons. Al voltant nostre, bona part del Montsec, a l’altra banda, els Pirineus i Prepirineus, mig tapats, del Cadi fins a l’Aragó. Dinem tot gaudint d’aquestes panoràmiques i del silenci de la zona. Mentre ho fem agraïm una ullada de sol... en un migdia d’agost!!! la temperatura ha anat bé per caminar, però no és la que esperàvem en aquesta època de l’any.

  Reculem per on hem vingut. Dues hores de cotxe. No condueixo jo i vaig fent cops de cap... llevar-me d’hora, no em va bé... per sort les muntanyes hi són tot el dia, i no tenen horaris d’obertura.


Fitxa Tècnica

Data: 03/08/2014

Kilòmetres: 15.9 (anar i tornar)

Desnivell ± 850 m.

Durada: 7 h (amb parades).

Circular: no. Inici a Hostal Roig (Gavet de la Conca, tot i que s'hi arriba des de Vilanova de Meià).  

Dificultat: baixa-mitjana.

Nota: respecteu la cova, deixeu que tots els que vinguin al darrera també en puguin gaudir. No oblidar de portar un bon lot (llanterna)

  Participants: En Salvi, en Jordi, en Joan, La Mari, la Neus, la Gemma i jo.

Inclòs a:


Fotos

Cova del Tabac

Caminada curta però molt bonica i interessant. Primer entre roures, després entre alzines, sempre amb bones vistes s’arriba a la Cova del Tabac, que ben segur ens sorprendrà per les seves dimensions. A més, a la cova hi podrem veure algunes pintures rupestres.

CURTA PERÒ IMPRESSIONANT

Després de dies de salt d’aigua en salt d’aigua ja toca una cosa diferent. Un cova, i a un lloc que no destaca per la seva humitat: la cova del Tabac, a la serra de Sant Mamet, a les portes del Montsec.

Deixo el cotxe a la presa del pantà de Camarasa, envoltat de cingles, i em començo a enfilar muntanya amunt. Primer entre roures, amb una mica més d’ombra, després entre alzines, tarteres i garrics, amb més sol i temperatures de plena primavera. De seguida, també, amb moltes bones vistes a la zona (a Camarasa i la plana lleidatana i al Congost de Mu, on aniré a la tarda). En l’última part cal grimpar una miqueta, hi ha alguns passos, poc complicats amb graons i cadenes.

Un cop a dalt començo la visita a la cova del Tabac, més impressionant del que em pensava, tot i que més o menys sabia quines eren les seves dimensions: quinze metres d’amplada, vint d’alçada i gairebé cent-setanta de llargada. Molt bonica i això que de concrecions, n’hi ha ben poques. M’hi entretinc una bona estona recorrent-la en calma (creuant-me amb altre gent... amb lots que amb prou feines arriben a il·luminar-ne una petita part).

A l’entrada de la cova, em costa una mica trobar-les, però també hi ha un altre element molt interessants: pintures rupestres.  De l’Edat de Bronze, hi ha dotze figures que corresponen a antropomorfs, estel·liformes, quadrúpedes, rectangles radiats, traços i restes de pigment, d'estil esquemàtic, tècnica de traç simple i color ataronjat-vermellós i vermell. Per sobre pintades que només poden ser degudes a la incultura, la ignorància i el nul civisme, d’altra banda, com a la resta de les que es troben a la cova, com si a la resta del planeta ens importes que Pepito ha estat allà no sé quin dia (no ho entenc, si mai se m’hagués acudit fer una cosa així, m’avergonyiria que ho veies algú i encara més ensenyar-ho).

 Baixant voltors en passen a pocs metres i m’encanto tot contemplant alguna flor, a terra baixa, la primavera ja arribat amb força. Reculo per on he vingut... i me’n vaig cap a la següent caminada (aquesta és curta i tinc temps de fer-ne una altre, relativament curta).


Fitxa Tècnica

Data: 02/04/2015

Kilòmetres: 5.5 (anar i tornar)

Desnivell ± 350 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: no. Inici a la presa de Camarasa (S'ha d'aparcar una mica més amunt, direcció Tremp, passat el túnel).  

Dificultat: baixa.

Inclòs a:


Fotos

Cova d'Ormini

Al solell boixedes seques, a la baga pinedes de pi roig encatifades de verd (amb pinta de bolets), tot pujant s'arriba a la cova d'Ormini. S'hi pot fer un recorregut curt (uns 160 metres) però realment impressionant ,que val molt la pena.

IMPRESSIONANT ... TOT I QUE SOL FA MITJA POR

Avui toca una de curta. Al vespre tinc un sopar i no hi vull arribar ben cansat. Em llevo més tard i m’ho agafo amb calma. Tot i això em decideixo per la cova d’Ormini... dues hores llargues de camí (amb parades per fer comprar un coca-cola, comprar un lot... i fer un pipi per culpa de la cola). Això vol dir començar a caminar a quarts d’una.

Fa calor, però no és molt intensa i, afortunadament, fa una mica de vent. El camí s’enfila cap als cingles, que passaré un coll. Camino amb calma, tot gaudint de les vistes a la zona, i una mica més enllà, a les muntanyes del Solsonès i el Berguedà. També fent alguna parada, per fer alguna foto ara a una papallona, ara un flor (com els bonic marcòlic o la genciana groga).

Tot seguit, un bon contrast de vegetació, en una banda, la soleia, boixedes seques amb alguna alzina, a l’altre, la baga, amb pinedes de pi roig encatifades de verd. Fa cara d’haver-hi bolets, però ho deixo per més endavant (encara que sé que ja se’n troben). Si bé amb feines, puc resistir la temptació... on no puc evitar caure-hi, però, és en menjar-me totes les maduixes que trobo pel camí (que bones que són!).

Arribo a l’entrada de la cova d'Ormini. A tot arreu he llegit que la porta sol estar oberta. Ho comprovo i, efectivament, és el cas. Agafo els lots i poso la càmera a punt (per desgràcia amb menys bateria de la que em pensava, però en principi n’hauria de tenir prou... o això em pensava). Baixo les primeres escales i m’estic una estona a la primera sala, acostumant la vista a la fosca i començant a gaudir d’aquesta meravella natural. Les primeres columnes, les primeres estalagmites i estalactites... tot just acabo de començar i ja no sé on mirar. I serà així durant els cent seixanta metres que fa la cova (equipada amb escales i passamans, fa baixada, el terra sovint és relliscós). L’última sala és especialment bonica. Hi perdo la noció del temps, encara que de tant en tant, mirant enrere i no veient res més que foscor, anant sol, fa una mica de basarda.

En algunes parets, molt poques, per sort, escrits els noms de quatre porcs, com si a la resta de la humanitat ens importes un “pitu” com es diuen i la data en que han estat aquí. Espero que s’hi mai tornen, s’avergonyeixin del que han fet. Hi ha coses que en costen d’entendre, tan difícil és imaginar-se que el que ve darrera teu (que, qui sap, podria ser el teu fill), li agrada trobar les coses tal i com les has trobat tu?

Tot sortint de la cova dino i torno per on he vingut. Tot i que si puc m’agrada fer les caminades circulars, aquesta vegada diré per sort... a la cova he aconseguit pràcticament acabar amb la bateria de la càmera (al moment just). Només podré fer alguna foto més enganyant-la... traient la bateria una estona i tornar-la a posar (un truc que sovint funciona, suposo que deu tenir alguna explicació).

 

----------------------

 

Tinc el temps una mica just, però decideixo fer una visita abans de marxar. Com que he vist que la pista que va de Montanissell fins a Sallent, almenys d’entrada sembla ample i bona (i ho serà tota l’estona), decideixo seguir-la (com més o menys tenia pensat).

Feia temps que tenia una visita pendent i ara en tinc la oportunitat. El Mirador del Cretaci és un jaciment paleontològic on, gràcies a un petit recorregut, s’hi poden veure petjades i ous de dinosaure fossilitzats, de fa 65 milions d’anys, quan llavors això era un ambient costaner, càlid i humit.


Fitxa Tècnica

Data: 19/07/2014

Kilòmetres: 11 (anar i tornar)

Desnivell ± 500 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: no. Inici a Montanissell (Organya, a 11 km).  

Dificultat: baixa (cal bon calçat per la cova, el terra és relliscós).

Nota: respecteu la cova, deixeu que tots els que vinguin al darrera també en puguin gaudir.

Inclòs a:


Fotos

Canalda

Caminada molt bonica. Sortint del petit poble de Canalda, entre pinedes (quina pinta de bolets a la tardor!), el camí mica s'enfila fins al cap de la roca Canalda, amb vistes impressionants. Pel camí bonics salts d'aigua, fonts i baumes, algunes obrades.

GRAN CAMINADA

No és el millor dia per anar a caminar, però tampoc ha de ploure (en principi), i hi anem igual. Comencem a caminar a les onze al poble de Canalda, davant l’església de Sant Julià (d’origen pre-romànic però molt modificada posteriorment). Comencem pujant suau, tot passant per la Font del Rector i la bonica roureda del Prat.

Una mica més endavant passem pel torrent de la Perdiu, on forma el que ha de ser un salt d’aigua espectacular... quan porta aigua. Ara està sec i, almenys aparentment, només deu baixa aigua just després de pluges. Just al seu costat hi ha la font de les Esplugues, seca, i uns metres més enllà, les Esplugues, unes baumes boniques.

Deixen enrere alzines i roures, i comencem a pujar, ara amb una mica més ganes, per pinedes de pi roig (que fan ganes de tornar-hi a la tardor a buscar-hi bolets). Tot escoltant el so de l’aigua decidim explorar el torrent de l’Urdoll, deixant el camí, per descobrir un parell de salt d’aigua ben bonics. Al de més avall hi intentem baixar, però no podem i ens em de conformar en veure’l només de dalt. Reprenem el camí i de seguida passem per la bonica font de Pallerols, aquesta sí amb aigua ben fresca.

Tot seguit el camí es comença a enfilar amb ganes. Arribem al Cap de la Roca Canalda una mica pel dret, però el premi val la pena. La visibilitat no és excepcional, però malgrat els núvols tampoc és dolenta. Distingim el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Montsec i la vasta plana lleidatana. Si avui ja són prou boniques, en un dia clar, les vistes han de ser espectaculars. Tot gaudint-ne, ho aprofitem per dinar.

El camí es converteix en una pista, que tot fent esses, baixa encara molt més ràpidament del que hem pujat. Gairebé al cap de vall, però, ve l’altre part més interessant d’aquesta ruta. Sota l’espectacular cingle de roca Canalda, una paret de conglomerat d’uns cent cinquanta metres, hi ha una seguit de boniques baumes, algunes habitades des de temps immemorials.

La més coneguda, per ser la més gran i la més ben conservada, és la primera que trobem. És la bauma obrada de ca la Rita, que va estar habitada fins els anys vuitanta del segle passat (per la dona que li va donar nom). Ben a prop de la casa, també sota la bauma, hi ha uns degotalls que feien la funció de font.

No gaire lluny, hi ha la bauma obrada de cal Andreu. En més mal estat, però també amb un degotall que era aprofitat. Poc més enllà hi ha el Ditet, una agulla adossada al cingle. I una mica més enllà, encara, l’Espluga de Melera (sense construccions).

Al final del Penya-segat hi ha les Coves dels Moros, habitades des de temps medievals, i on encara en resten algunes parets. Són de difícil accés i, antigament, només s’hi devia poder accedir amb l’ajuda d’escales (això és una suposició meva). Tot i que el nom ens pugui fer pensar que fins i tot podria haver set habitada des de més antic, encara, gràcies al llibre que seguim per fer aquesta ruta, descobrim que el topònim “dels Moros”, sovint era usat per donar nom a construccions de les quals no se’n coneixia l’origen de tant vell... de fet, posa com a exemple que en aquesta zona hi ha dos dolmens dels Moros. Cada dia s’aprèn una cosa nova.

Un cop vistes les baumes, poc més enllà, el camí gira i baixa directe fins al poble de Canalda. Afortunadament, gràcies a un vei, trobem el propietari del cadell de gos que ens ha seguit des de ca la Rita (i que havia seguit, prèviament, un parell d’excursionistes com nosaltres). Marxarem a casa més tranquils (no semblava abandonat, però ens hagués sabut greu deixar-lo “tirat” al poble.

------------------

La cova del Molinot la vaig descobrir més endavant. És per això que quan vam fer aquesta excursió ens la vam saltar. I hi vaig tornar a anar un altre dia, ja que està relativament a prop de la carretera i només cal desviar-se una mica del camí que vam fer. L'entrada, això sí, és petita i està una mica amagada.


Fitxa Tècnica

Data: 23/05/2014

Kilòmetres: 12.4 (circular)

Desnivell ± 650 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici a Canalda.  

Dificultat: mitjana.

Participants: en Salvi i jo.

Inclòs a:


Fotos

Sant Salvador i la Bòfia

Caminada molt complerta, entre camps, pinedes, alzinars i rouredes passarem per una ermita, ens enfilarem al cim de Sant Salvador (amb molt bones vistes), entrerem a una cova, petita però bufona... i si les pluges o el fred acompanyen, per un gorg i un parell de bonics salts d'aigua.

MILLOR DEL QUE EM PENSAVA

Aventatges de no tenir feina (autocreant-la, espero), com que demà haig d'anar a muntar la carrossa de carnaval, puc anar a caminar entre setmana. Avui cap el Berguedà, tot i el fred.

Començo a caminar al camí del Clot d'Espunyola, tal i com diu la ressenya (tot i que m'hi hagués fixat bé, ho faria a Espunyola). A dos quarts d'onze. Fa sol i s'està molt bé.

Segueixo el camí Ral d'Espunyola molt poc tros, fins arribar a la primera sorpresa del dia, un gorg petit però ben bonic, a la riera de Clarà. Començem bé. A partir d'aquí, deixo el camí ral i em començo a enfilar cap a Sant Salvador.

Avui sí, quan llevo, que és una mica més tard (avantatges de no tenir fills). Vaig relativament a prop i començo a caminar cap a les onze. Avui també vaig buscant flors, improvisant una mica, tot i que tinc clar la zona on vull anar.

Pujada i més pujada, entre pinedes, alzinars i alguns roures. En algun tram, puja en força. Pel camí dues sorpreses més. Dues vegades passo pel costat del torrent dels Emprius. De normal, imagino, deu ser ben modest, però el fred d'aquest hivern (i a l'estat a la obaga), fa que l'aigua s'hagi glaçat formant un parell de cascades de gel ben boniques. Per acabar de veure-les bé hauré de grimpar una mica, però val la pena.

Arribo a l'altiplà de Torneula i el camí es suavitza una mica, puja i baixa però de forma més tranquil·la, fins arribar a Sant Salvador. Al caire d'un cingles les vistes són molt boniques... i en un dia clar, impressionants (cap al sud). Avui amb la calitxa, però, m'haig de conformar amb el Berguedà i el Solsonés, endevinant les muntanyes llunyanes més enllà. Només amb això, però, ja val la pena. Les contemplo amb calma, tot i que comença a bufar un vent fred.

Tot seguit baixo cap el segon "objectiu" del dia: la Bòfia (de Torneula). Un nom curiós que, imagino, com passa amb les bores, deu ser una altre manera d'anomenar les coves, almenys en aquesta zona (hi ha més bòfies a prop). Per desgràcia, però, no he sabut trobar més informació (m'hagués agradat).

La visito. És de dimensions modestes, només fa vint-i-sis metres de llarg, però ben bonica. Al fons hi ha una petita bassa que li dona un aspecte ben particular. No hi ha moltes concrecions, però les que hi ha són ben maques. M'hi passo una bona estona fent fotos de totes bandes.

Surto hi ho aprofito per dinar, arrecerat del vent.

El camí baixa en picat. Una mica abans d'espunyola, arribo a la plana i deixo enrere pinedes i alzinars (algun tros, amb molt bona pinta de bolets), per passejar, ara, entre camps de conreu.

Pel camí, seguint el camí ramader, les dues últimes parades, passo per davant del mas dels Qatre Vents, del segle XVII, ben quadrat i amb una torre de defensa.

Una mica més enllà, Sant Climent de l'Espunyola, d'origen romànic tot i que amb grans modificacions posteriors (especialment el segle XVIII).


Fitxa Tècnica

Data: 13/02/2015

Kilòmetres: 10.3 (circular)

Desnivell ± 600 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Espunyola (o al trencant del Clot de l'Espunyola, entre l'Espunyola i Avià).  

Dificultat: mitjana

Inclòs a:

  Participants: només jo.


Fotos

Coves Cambra i del Rastre

Caminada per la Moleta del Cati, un bonic altiplà amb bones vistes. El més interessant d’aquesta ruta, però, són les seves coves: la cova Cambra i la cova del Rastre, d’una gran bellesa.

DIA LLEIG

Caminada per la Moleta del Cati, un bonic altiplà amb bones vistes. El més interessant d’aquesta ruta, però, són les seves coves: la cova Cambra i la cova del Rastre, d’una gran bellesa. Les previsions del temps per avui no són gaire bones. Em desperto plovent. Mica en mica, però, sembla que el cel es va aclarint... això sí, al revés de com m’interessaria a mi, de mar cap a l’interior. Perdo l’estona una mica com puc i començo a caminar cap a les dotze, encara sota les últimes gotes que cauran als Ports.

Surto de la Font del Mascar. No trobo res del que em posa a la ressenya després de fer alguna volta amunt i avall (dedueixo que el camí s’ha embardissat)(no surt al track). Al final decideixo seguir un camí amb marques vermelles... i a veure que passa.

M’enfilo muntanya amunt. De seguida s’endevinen bones vistes a la zona, però el cel continua tapat i no es deixen veure gaire. Que hi farem, per sort, si més no pels “objectius” del dia això és igual.

Poc més endavant passo per la Cova del Forat, una petita cova d’uns deu metres de fondària, però prou bonica. Em retrobo amb la “ressenya”... però la torno a perdre de seguida (definitivament no està bé). Faig alguna volta més del compte (no surt al track), i retrobo el camí una mica per casualitat (per sort, en una pista on ja no m’equivocaré més). Ho faig a dalt els altiplans de la Mola del Catí, recoberta de bonics boscos de pi roig.

Em salto la cova Cambra, aquesta vegada per culpa meva. Ho aprofito per dinar a la vora de la Mola, amb bones vistes al Caro i els Ports, ara que ha sortit una mica el sol (una clariana, no acabarà de fer net en tot el dia). Al final la trobo... de fet era força fàcil.

La cova Cambra és una de les més conegudes dels Ports. En realitat són dues una davant de l’altre. Començo per la gran, amb un recorregut d’uns seixanta metres, alta i en baixada (en recorda molt la cova de Gel, del Montsec). Bonica però sense formacions. Llavors entro a l’altre, just al davant, més petita, te un recorregut d’uns vuitanta metres, tot i que jo només en faré una petita part, fins a una petita desgrimpada (que sembla fàcil, però està relliscosa i, per prudència, anant sol, ho deixo per una altre ocasió... em quedo una mica amb les ganes). Amb aquest petit tros, però, hi ha un bon grapat de boniques formacions (inclosa una gegantina columna a la sala que no baixo), majoritàriament de color negre, cosa totalment nova per mi. M’hi entretinc una bona estona fent fotos. Val molt la pena.

Un cop vista reprenc el camí, que passa per la vora de la Mola del Catí, amb bones vistes. Ara sense ressenya i només amb un mapa amb un track marcat a sobre. No tindré cap problema més.

Avui que no porto el teleobjectiu (ahir el vaig passejar per res), tres cabres salvatges, tres mascles, es deixen veure força bé. Que hi farem...-

De seguida arribo al segon objectiu del dia, la Cova del Rastre. Com l’anterior, en realitat també són dues, una de més petita, d’uns deu metres de llargada, però molt bonica. L’altre, amb un recorregut d’uns setanta metres, s’hi ha d’entrar una mica ajupit, és encara més bella. Les dues estan plenes de diferents concrecions, també negres. M’hi entretinc una altra bona estona fent fotos. El dia no ha estat bonic, però la visita a les coves ho compensa de sobres.

Encara hi ha una quarta cova, la del Rastre Petita, però no aconsegueixo trobar-la. Tampoc la busco massa, totalment satisfet amb el que he vist (a més, començo a estar cansat i també es comença a fer tard).

Em queda una bona estona de baixada (pel cansament se’m fa una mica llarga). Primer encara amb algunes bones vistes, i després entre pinedes. 


Fitxa Tècnica

Data: 16/06/2015

Kilòmetres: 12.0

Desnivell: ± 320 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: sí. Inici a la Font del Mascar (de fet, al final de la carretera que hi porta, fins a la font hi ha uns cent metres).

Dificultat: baixa (atenció amb l'orientació).

Inclòs a:

Fotos

Pont Cabradís

Malgrat que l’aprofitament hidroelèctric de la vall li treu una mica d’encant, la caminada fins a l’espectacular Pont Cabradís, un túnel de pedra tosca d’uns 60 metres de llargada, per on passa el riu Aigua de Valls, és molt bonica (tot i que amb alguns passos que poden ser complicats).

DESORIENTATS

Fem una mica més de volta del compte per arribar al petit nucli de Valls (Guixers). Això vol dir que avui tornarem a començar a caminar a les onze. El cel està una mica tapat i fins i tot cauen quatre gotes. Mica en mica, però, anirà sortint el sol i no tornarem a veure núvols, i algun ruixat llunyà, fins a la tarda.  

El camí va pujant mica en mica, sempre més o menys al costat del riu Aigua de Valls. Al principi, amb dues rescloses, tubs i torres elèctriques que treuen una mica d’encant a la vall, que cada cop serà més bonica. Caminem d’entrada, també, entre camps de conreu per passar, de seguida, per boscos de ribera i pinedes de pi roig. La primera part és més oberta i permet gaudir de les muntanyes i els cingles que envolten la vall, molt bonica, i que separa la serra del Verd i la d’Ensija.

Passada la segona resclosa els boscos de ribera sovint són substituïts per boniques i ombrívoles boixedes amb teixos i verns, sovint recoberts per molses epífites. Aquí la mida dels boixos són excepcionals, moltes vegades passant dels dos metres i competint durament amb arbres de mida més gran.    

En aquest segon tram, també, el camí és complica una miqueta, amb una escala, alguna grimpada (o passos en que ens hem d’ajudar amb les mans), passos relliscosos (potser perquè no fa gaire que ha plogut). Per sort, també hi ha cadenes i cordes que ajuden (hi avui encara més, segurament no hem escollit el millor dia, però tampoc sabíem que ens trobaríem amb això). A Aiguesjuntes hem de travessar, a més, el torrent Fondo saltant de roca en roca (la primavera plujosa encara es nota i baixa força aigua arreu).  

Arribem a la font de Pont Cabradís, just a sobre seu, és molt bonica (les fotos no hi fan justícia), però neix just sota un gran i bonic freixe de fulla gran.  

Amb l’ajuda de cordes i cadenes arribem a l’entrada del pont. El pont Cabradís és un pont natural, originat per la caiguda d’una roca de grans dimensions, que amb el temps ha quedat recoberta de pedra tosca i vegetació. El riu hi forma un túnel d’uns seixanta metres de llargada.

 He carretejat les "sabates" que tinc per caminar per cales pedregoses, i em fico de peus a l'aigua per explorar-ne un troset. Només hi puc entrar una miqueta, l'aigua de seguida cobreix. Porto, també, el banyador... però ho deixo per un altre dia, l'aigua està gelada! 

Tornem a pujar i decidim tornar per la muntanya, allargant l’excursió (i el seu desnivell). Totalment desorientats, tenim la sensació d’anar en la direcció contraria (segurament perquè hem travessat el riu per sobre el pont sense adonar-nos-en), pugem i pugem per la vessant de la muntanya. Per sort està més o menys senyalitzat i al cap d’una estona reconeixem, a baix, algun dels llocs per on hem passat.  

Les vistes, per aquest camí, també són molt boniques. Per una banda, els Rasos de Peguera, per l’altre, la Serra de Busa (una caminada que vam fer no fa molt, també molt bonica). El desnivell és molt més gran del que expliquen cartells i ressenyes i es fa una mica dur, al final fins i tot em costa una mica.  

Dinem, tard, a la Torre de la Corriu, per recuperar forces (ho necessito), malgrat que se sent algun núvol amenaçador i algun tro més o menys llunyà. Una cosa que a en Salvi li preocupa, però a mi relativament poc, o gens, on som, encara pica fort el sol i en cas que ens enganxes, que podria ser, ja ho faria a la pista més ample... i, ostres!, per això sempre passejo inútilment un impermeable. Al final no farà res, aquí.  

A la Torre de la Corriu ens saltem el trencant a l’esquerra. Fins ara el camí estava ben senyalitzat, aquí però el pal o no bé no hi és o bé no el veiem i ens el saltem (no tornem per comprovar-ho). Farem un kilòmetre llarg de més, però acabem baixant més o menys per hauríem d’haver baixat (no surt al track).  

Enllacem el camí de tornada a l’alçada del Molí de la Corriu. Intentem tornar per l’altra banda del riu, tal i com hem vist en alguna altra ressenya, però tot i que es veu el camí, no veiem el camí per travessar el riu, tot i intentar-ho (que no vol dir que no hi sigui, també és possible que hagi quedat mig colgat per bardisses).   Tenim temps, encara, de fer fotos a les últimes flors, entre elles algunes Epipàctis, una espècies d’orquídia que tenia moltes ganes de veure. Malgrat que la primavera ja es va acabant, avui encara hem pogut trobar algunes flors (que no esperàvem). Entre una cosa i l’altre arribem al cotxe a quarts de set.


Fitxa Tècnica

Data: 13/07/2013

Kilòmetres: 16.6 (12 anant i tornant pel mateix lloc, el fons de la vall)

Desnivell ± 800 m (± 250 m anant i tornant per la vall).

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: parcialment, inici a l'ajuntament de Guixers, a Valls (o si es vol escurçar una miqueta a la Casa Nova de Valls).  

Dificultat: mitjana - alta (fort desnivells i alguns pasos complicats, especialment si estan humits), .

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada amb marques blanques blanques i vermelles (GR-7) TRACK Wikiloc.

La caminada només fins als llacs ja val la pena, si tenim més ganes de caminar sempre es pot anar fins a la Portella Blanca (o més amunt).


Fotos

Serra de l'Obac

Gran caminada per la Serra de l'Obac, tot passant per alguns dels seus racons més bonics i curiosos, com l'Hospital de Sang, sovint amb bones vistes (tot i la calitja d'avui), i passant per frondosos alzinars.

RACONS BONICS I CURIOSOS

Avui toca caminada oberta. Serem dotze i començarem tard, com sempre (una cosa que haurem de mirar de millorar). Mentre esperem els últims d'arribar el guarda, o informador del Parc, ens fa una bona explicació... fent-nos canviar la ruta que tenia prevista (per millorar-la, ja que tenia previst un parell de cims i avui amb la calitja no hauriem set espectaculars... a canvi, passararem per alguns racons prou curiosos).

Ens enfilem, tot passant per la font dels Traginers i l'Avenc del Llest (un "forat" de més de cinquanta metres de profunditat), primeres sorpreses del dia, pel petit canvi de ruta inicial. Arribem a l'Alzina Bonica, que fa honor al seu nom. És una alzina monumental centanaria, amb grans branques (segons el guarda, sovint coneguda erròniament com alzina del Vent, degut a un error en un mapa. L'alzina del Vent es trobaria força més avall).

Continuem el camí ara més planer i després de baixada fins a l'Hospital de Sang.

És un arc natural triangular que l'exercit carlí al va convertí en hospital, al segle XIX durant les guerres carlines. Per fer-ho van tancar a banda i banda amb parets d'obra vista que encara es conserven. Era un lloc estrategic amb bones vistes.

L'aigua l'obteniem de la font del Rossinyol, dins la cova de la Cort Fosca, situada just al costat.

La cova té un recorregut de cent vint-i-cinc metres, fent diversos revolts en angle recte. Nosaltres només visitarem les dues primeres galeries, uns quaranta metres (les altres s'han de fer arrossegant-se o gairebé). Per sort, una lot sempre m'acompanya a la motxilla. És bonica i la seva visita val la pena.

Un cop feta la visita ara ens tornem a enfilar, tot passant per la balma d'en Tinet. Pel camí en Ramon ens va cantant els gols del Barça (avui un bon grapat: sis). Anem fins a la bonica font de la Pola, situada sota una gran balma, que aprofitem per dinar.

D'aquí marxem cap al paller de Tot l'Any, tot i que sense voler ens el saltem, fent la següent parada prevista, a la Font del Lladre. Situada sota una balma, en un racó amagat i de díficil accés, segons la llegenda, era l'amagatall del bandoler Capablanca, que feia els seus robatoris al coll del Correu, al camí ral de Barcelona a Manresa (relativament a prop).

Reculem i ens desviem ara sí, cap al Paller de Tot l'Any. És un curiós monolit de conglomerats, bonic i amb bones vistes, i un dels punts emblemàtics del Parc. No m'estranya.

Reculem ara ja en direcció cap als cotxes. A l'alzada del coll de Tres Creus ens separem. És tard i la majoria baixa cap al cotxe, mentre la Gemma, la Neus i jo, intentarem pujar al Castellsapera (un dels objectius inicials de la caminada). Ens quedem, però, a la meitat, des d'on ja hi han bones vistes a la Mola (deixo el cim per un altre dia... sense calitja).

Baixem "rescatem" una parella de noies que tenen el cotxe a l'altre banda de la muntanya, i que amb seny i per prudència s'estimen més baixar a Matadepera (on tenen un altre cotxe).


Fitxa Tècnica

FITXA TÈCNICA 

Data: 08-03-2015

Kilòmetres: 12.8

Desnivell: 650 m.

Durada: 6 h (amb parades), segur que es pot fer amb molt menys.

Dificultat: baixa.

Circular: Si. Inici a l'aparcament de l'Alzina del Salari (carretera de Matedepera a Mura, Km 11 aproximadament).

Participants: En José, la Merche, la Neus, En Jordi, l'Agustí, la Pilar, en Ramón, la Rosa, La Maria, en Ramon, la Maria Rosa i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Cal ressenya, TRACK Wikiloc o mapa (com l'últim de la editorial Aplina)


Fotos

Cova de Vallmajor i Sant Antoni

Bonica caminada al voltant d'Albinyana, entre barraques de vinya, vinyes, oliveres, pinedes i brolles el camí s'enfila, suament, fins a la cova de Vallmajor, el cim del Puig de Sant Antoni, amb bones vistes, i la bella ermita de Sant Antoni de Pàdua.

PETI QUI PETI

Peti qui peti. Després de malalties, mal temps, feines varies i caminades improvisades, avui toca. Plogui o nevi, sol o acompanyat. No serà el cas, hi ha algun núvol més del que toca i aniré amb  bona companyia. Toca caminada oberta, al final serem set: la Mari, la Neus, en Jordi, l’altre Jordi, la Rosa i l’Eva (una nova incorporació).

Ens trobem davant lo Cooperativa del Vi d’Albinyana i comencem a caminar, cap a les onze. De seguida notem la xafogor que fa i farà avui. Ho fem pel paisatge que anirem trepitjant tota l’estona: oliveres, vinyes, brolles i bosquets de pi blanc.

Estem en terra de vi i fem les primeres parades en algunes barraques de vinya, de pedra seca, molt ben conservades.

El camí mica en mica es va enfilant, tot passant per Can Perutxo, casa que pertanyia a l’escriptor i on hi feia llargues estades. Arribem al migdia a la cova de Vallmajor, una cavitat que fa seixanta-set metres de fondària, amb diferents galeries i sales. En una d’aquestes sales, tancada amb una reixa, i no visitable, hi ha pintures rupestres, disset figures esquemàtiques de l’edat de bronze (de fa 3.200 a 3.800 anys). La baixada pel que sembla la galeria principal és força inclinada i esta molt enfangada, i no ens atrevim a baixar fins al final (ni gaire avall). Tot i així, val la pena... i gaudim de la frescor de la cova (aprofitant per dinar a la seva entrada).

Reculem un tros de camí i ens tornem a enfilar una mica més. No hi serem a l’hora que toca (que eren les dotze del migdia), però no vol deixar de participar a “Estelades al Cim”. En el marc de la celebració de la Diada Nacional, s’organitza una pujada simultània que vol omplir els principals cims del país d’estelades. El nostre, el Puig de Sant Antoni, és modest, però hi posem el nostre petit gra de sorra (l’any passat més de quatre mil persones van pujar a tres-cents cinquanta cims). Ens hi fem la foto de rigor i gaudim de les seves bones vistes.-

Baixant ens queda la penúltima parada del dia, a la bonica ermita de Sant Antoni. La següent ja és al bar del també bonic poble d’Albinyana, per refrescar-nos de la calor. Bona caminada, amb bona companyia .


Fitxa Tècnica

Data: 07-09-2014 

Kilòmetres: 11.8 (Aprox.).

Desnivell: ± 500.

Durada: 5 h (amb parades)-

Circular: si. Inici davant la Cooperativa del Vi d'Albinyana (a l'entrada del poble).

Dificultat: baixa.

Participants: En Jordi, l'altre Jordi, la Rosa, la Neus, la Mari, l'Eva i jo.

Ressenya

No senyalitzada (tot i que bona part del camí vam anar trobant marques blaves). Cal ressenya (nosaltres portàvem la de "El Baix Penedès, 17 rutes a peu" de l'editorial Cossetània, o TRACK Wikiloc


Fotos

Cova Estrella i Turó de la Pola (o de les Tres Creus)

Passeig curt però intens pels rocams i els frondosos alzinars de Sant Llorenç, per descobrir la curiosa i bonica cova Estrella i gaudir de les espectaculars vistes que hi ha des del turó de la Pola (o de les Tres Creus).

REFREDATS

La Clara està ben refredada i canviem de plans, posposem la que teníem prevista i ens decidim fer una matinal més curta i a prop, per ser a dinar a casa i poder descansar a la tarda. Una que també tenim pendent des de fa poc, un descobriment seu, gràcies a Instagram: la cova Estrella. De passada, a mi també em va bé, ja que fa temps que no vaig a cap i en tinc ganes.

Sortim de l’aparcament de l’Alzina del Salari i ens enfilem cap als peus dels Tres Jutges, començant a gaudir dels frondosos alzinars i els rocams típics del Parc. Veiem algun bolet, pocs i cap de comestible (almenys que coneguem). De tant en tant gaudim, també, de bones vistes.

Passem i ens aturem a contemplar les baumes del Gat Mesquer, i tot seguit anem resseguint els peus de petites cingleres.

Hem d’agafar un corriol a l’esquerra per arribar al principal objectiu del dia. Ho aconseguirem al tercer intent. Cal una petita grimpada, però de seguida hi som (en Ramon, però, no s’hi veu en cor i ho deixa per un altre dia). La cova Estrella fa uns vint metres de llargada, es pot creuar la cova perfectament sense frontal i ajupits. És petita però té una forma ben curiosa fruit de l’erosió de l’aigua, com el seu nom indica té forma d’estrella de cinc puntes. Amb les últimes pluges, a més, les seves parets estan humides i prenen colors variats i bonics.. I per fer-ho encara millor, un rat-penat de ferradura petit penjat a la roca es deixa veure bé (procurem no molestar-lo i no s’espanta).

Tot seguit ens enfilem fins al coll de Garganta, on girem a l’esquerra per seguir el GR fins al coll del Boix, des d’on anirem al turó de la Pola resseguint la carena, gairebé sempre gaudint de magnífiques vistes. Havent-lo vist en diverses excursions, i no podent haver-hi pujat ara per una cosa, ara per una altra, també tenia ganes de fer-ho.

Vistes que arriben al seu màxim, per dir-ho així, dalt del Turó de la Pola (o de les Tres Creus), obertes cap a tots el punts cardinals. La Mola, la Mata, el Montcau, el Bages, Montserrat, el Paller de Tot l’Any, el Vallès, Collserola... i més enllà, els cims del Pirineu ja emblanquinats i el Prepirineu. Sensacional, tot i que avui està núvol i la visibilitat no és excel·lent.

La idea era recular i baixar pels Graons de Mura, però ara ens sembla massa enllà hi ho fem pel coll de les Tres Creus, en un tram asfaltat i una mica lleig, però molt més ràpid i directe.


Fitxa Tècnica

Data: 01-11-2018

Kilòmetres: 6.4 Km.

Desnivell: ± 275 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: Sí. Inici l'aparcament de l'Alzina del Salari (a la carretera entre Matedepera i Talamanca).

Ressenya

No senyalitzada. Nosaltres la vam fer amb aquesta ressenya, escurçant-la del coll de la Garganta fins al coll del Boix passant pel GR. S'agairia algun signe de puntuació, però es segueix força bé. TRACK Wikiloc

Nota: si seguim la ressenya indicada, a partir d'on parla de la cova és el tercer corriol (és una pujada curta, fixant-nos-hi molt veurem algun punt taronja).

Nota: a la zona hi ha multitut de camins que permeten allargar, i escurçar, la caminada al nostre gust (i visitar llocs molts bonics).


Fotos