El Catllar i gorgs de la riera del Vilardell

Bonica caminada al voltant de Ripoll. Si el dia acompanya gaudirem de bones vistes des del Catllar i, a la baixada, passarem pels bells gorgs de la riera del Vilardell (probablement mullant-nos els peus, pel que cal anar preparat).

NÚVOL

Després de dies fent diferents visites, regal dels Reis als nebots, a les coves de Salnitre de Montserrat i a les petjades de dinosaure de Fumanya, al Berguedà, a més de relax a la platja, ja teníem ganes de tornar a caminar. Ho farem amb el grup, avui toca.

Sortim de Ripoll. Fa un dia molt més núvol del previst i durant tot el dia pràcticament no veurem el sol (no plourà però tampoc farà calor). De seguida ens comencem a enfilar, tot passant per un parell de miradors, amb bones vistes a Ripoll i, en millors dies, una mica més enllà.

Passem, també, per les restes del Fortí de la Bandera, una torre de planta circular, de la que en queda la part inferior, amb dos contraforts. Va ser construïda per les forces liberals establertes a Ripoll durant la primera guerra carlina per defensar la vila, al segle XIX.

Al final de la pujada arribem a Santa Maria de Catllar on, al costat de diferents antenes de telecomunicacions, hi ha les ruïnes d’un antic santuari, construït on hi havia hagut un castell. D’origen romànic, tot i que reconstruïda al segle XV, i abandonada al segle XIX. Des d’aquí, en teoria, hi ha d’haver bones vistes, però continua ennuvolat i avui ens quedarem amb les ganes.

Comencem la baixada, deixant una bonica fageda a la nostra dreta. De seguida, però, tornarem a caminar per les pinedes de pi roig que ens han acompanyat i ho continuaran fent pràcticament fins al final, només trencades per algun prat o camp. Avui estarem de sort amb les orquídies, i tot baixant en veure’m unes quantes: platanteres, un curraià blanc, flors d’abella, orquís i lísteres. M’agrada veure, també, píroles i melisses bordes (entre altres).

Passem pel Vilardell, una masia que havia de ser molt maca, però per desgràcia està mig enrunada, per anar baixant cap a la riera de Vilardell. A partir d’aquí haurem d’anar tirant de GPS, ja que alguns camins i trencalls sovint no són molt clars (segurament a causa de les abundants pluges d’aquest any).

Un cop a la riera seguirem diferents estratègies, ja que més d’un cop l’haurem de travessar i per arribar a algun gorg haurem de passar pel mig del riu. Segons la ressenya del track que portàvem no hauríem de fer-ho, però imaginem que quan va fer la ruta la riera portava menys aigua. En tot cas, hi ha que porta calçat expressament per mullar-se, d’altres es descalçaran, a un parell de gorgs només hi anirem uns quants, i jo, sense manies, m’hi fico calçat directament (l’aigua no arriba en cap moment més amunt dels genolls).

Passarem per set gorgs, tot i que jo diria sis, ja que el segon està més que agafat amb pinces. El primer, el de més amunt, és molt bonic. El tercer és molt maco, tot i que per veure’l des de sota haurem de pujar uns metres pel mig del riu. El quart és molt xulo i ho aprofitem per dinar i fer la foto de grup, tot gaudint de la fressa de l’aigua (jo, entrepà sense pa, que és el que té ser despistat, me l’he deixat al cotxe). Per arribar al cinquè haurem de recular uns metres i passar pel mig del riu, però val la pena, ja que és molt bell. Al sisè en Vicenç i jo i arribem baixant per un corriol molt dret, poc recomanable, mentre que la resta es conforma en haver-lo vist des de dalt i de lluny, tot i que és preciós (pel meu gust, el millor). El setè i últim i arribem sense problemes, tot i que en teoria era l’únic en que ens havíem de mullar els peus; de tots, és el salt més gran i espectacular. Cap d’ells té nom, o no els he sabut trobar.

M’agrada veure, també, la riera plena de cap grossos de gripau (sent una riera, segurament de gripau comú, tot i que tampoc m’estranyaria que fossin de gripau corredor).

Ens enfilem una mica i passem pel costat d’un parell de masies, molt guapes, reconvertides per a turisme rural. Passem, també, per l’ermita del Remei, o capella del Prat o el Remei de Dalt. Construïda durant el segle XVII, durant la Guerra Civil va ser totalment destruïda i posteriorment reedificada l’any 1947.

Per acabar de gaudir de la companyia, got a ripoll i cap a casa. Com sempre, una diada genial.

Roca del Corb (i puig de l'Ofrena)

Bonica caminada entre fagedes, ideal per fer a la tardor. Des del Pla Falgars i la Roca del Corb gaudirem, a més, de magnífiques vistes a pràcticament tot Girona i el Pedraforca.

TARD

Com que la Clara treballa avui em toca anar sol. En trio una que no està en els nostres “plans”, prop de casa, per no tornar massa tard i estar amb la Xata, la nostra estimada gata, que no està gaire fina.

Surto del coll de Canes, els primers metres entre camps pel que hauria de ser un camí, però que no ho sembla. Amb bones vistes a la vall de Vallfogona i, més enllà, al Pedraforca.

De seguida, però, arribaré a les fagedes que m’acompanyaran pràcticament tot el dia. Llàstima que vaig tard i ja han perdut la fulla. Si avui la ruta ja serà bonica, a la tardor ha de ser espectacular (de ben segur, tard o d’hora la repetiré en aquesta època). A les parts més baixes amb avellaners i més amunt amb boixos que semblen recuperar-se de l’atac de la papallona del boix. Pel camí hi podré contemplar alguna mallerenga petita i algunes mallerengues cuallargues.

Tot pujant arribo al pla de Falgars, amb un refugi lliure que deixo a la dreta, sota meu. Hi puc veure un parell de gencianes despistades. A partir d’aquí el camins no estan gaire definits i hauré de tirar de track, mapa i intuïció. Les vistes, però, són magnífiques: del Pedraforca a l’Albera, passant pel Puigmal (una mica ennuvolat) i el Canigó, i de l’Albera a Cadiretes, passant per la Garrotxa i els seus volcans, l’Empordà, Rocacorba, el Far...

M’enfilo una mica i arribo a la Roca del Corb. Semblava que les vistes no podien millorar, però sí. La veritat és que són pràcticament les mateixes, però senceres, de la Garrotxa en avall, gairebé tot Girona excepte el Ripollès. M’hi estic una bona estona, assegut al banc que hi ha aprofitant per esmorzar una mica.

Sota meu hi ha el Puig de l’Ofrena, la intuïció amb diu que no hi vagi (també perquè em farà anar tard i no porto dinar). Li hauria d’haver fet cas, la baixada és directe... i enfangada, el que fa que vagi per terra  (sense conseqüències). Tot i això, amb una grimpada i una petita escala és distreta i divertida. Arribo al coll de l’Avi i m’enfilo al puig de l’Ofrena, arribant-hi pel dret (la baixada la faré pel camí que toca). Un cop a dalt, però, m’emporto uns decepció. Si bé fa uns anys devia tenir unes grans vistes 360º, ara bona part estan tapades per les capçades dels arbres que l’envolten. Que hi farem, almenys hi puc collir un bon grapat de llengües bovines.

Torno cap al pla de Falgars, fent una drecera que em podia haver estalviat. Dubto de si baixar per on he vingut, però al final faig més o menys el que tenia previst (tinc tres tracks per triar) i baixo pel Torrent del Portús. Al principi m’enfangaré una mica, però la baixada entre fagedes, i un petit tram al costat del torrent amb aigua, és molt bonica i val la pena.

Faig una última parada a la Font del Portús. A partir d’aquí, altra vegada amb bones vistes a la vall de Vallfogona i al Ripollès.

Puig Estela

Punt culminant de la serra Cavallera, situat al bell mig del Ripollès, les vistes des d’aquest 100 Cims són meravelloses. La pujada, una mica traïdora, es fa per boixedes i prats. Es pot combinar amb el Taga, fent una excursió més llarga i circular.

100!

Dimecres festiu, farem una caminada prop de casa (que demà hi hem de tornar). Una que fa temps que tenim ganes de fer i que guardàvem per un dia especial. Ho farem ben acompanyats: amb la Mari, la Gemma, en Quim i en Ramon. Ens trobem tots a Sant Hipòlit i marxem.

L’excursió comença a la font de la Roda i continua per la pista que porta al coll de Pal. Sempre amunt per boixedes i prats verds tacats de pastorelles, gencianes o safrans bords (entre altres). Primavera, sempre m’ha agradat contemplar les flors que trobo pel camí.

Al coll de Pal les vistes s’obren cap a l’altra banda, un tast de les que veurem des del cim. Encara ens queda un bon tram de carena. Una carena traïdora, quan sembla que has d’arribar al cim, encara queda una altra pujada, i així unes quantes vegades.

Finalment arribem al cim. El dia s’ha tapat una mica, però les vistes són magnífiques: amb el Taga al costat, Sant Joan de les Abadesses i la vall del Ter a una banda, Pardines i la del Freser a l’altra, el Balandrau, Bastiments o el Canigó una mica més enllà... Val molt la pena i ha estat un decisió encertada. La Clara l’havia triat per fer els seu 100 cim (enhorabona!!! Ara a per 100 més).

Baixem per on hem vingut, fem la versió més fàcil (fent-a circular des de Pardines o tornant per Sant Martí d’Ogassa l’excursió és més llarga). També es podria combinar amb el Taga, però com que tots ja hi hem estat ho vam descartar d’entrada.

Dinem prop del cotxe, tot i que no ens fa patir gaire, els núvols han anat creixent mica en mica i han fet que baixéssim sense preses però sense pauses, per si un cas (al final no farà res, com imaginàvem, però no val la pena jugar-se-la per res).

Santa Magdalena de Cambrils

Pujant per belles fagedes, amb colors de tardor, tot passant per un munt de bonics salts d'aigua arribarem a Santa Magdalena de Cambrils tot fent una ruta poc habitual. Al voltant d'aquest 100 cims les vistes són impressionants.

IMPRESSIONANT, TOT I QUEDAR-NOS SENSE LES VISTES...

Després del “desastre logístic” del mes passat avui tot surt bé (fins i tot el canvi en les previsions meteorològiques, que fins dijous no convidaven gens a caminar). Serem menys, vuit (amb una baixa d’última hora, que trobarem a faltar), i malgrat algun retard (el meu, cinc minuts), començarem a caminar a l’hora prevista, a tres quarts de deu.

La intenció és pujar i baixar a Santa Magdalena pel mateix camí... però les pluges d’ahir i avui a la nit ens ho fan repensar i tornem a la idea original: pujarem pel torrent de la Masica (això tot just quan travessem el bell pont romànic, a l'inici de la caminada, tot veient que el torrent porta força aigua... mentre que ens havien dit que la setmana passada estava sec o pràcticament sec).

De seguida comencem a gaudir amb els colors de la tardor. Colors que ens acompanyaran pràcticament tot el camí, ja que passarem sempre entre fagedes (a vegades amb avellaners). Només per això, ja gairebé val la pena fer la ruta com la farem, independentment de si hi ha aigua o no (i el cim).

Passem per la bonica Font de la Tosca i comencem a patir els efectes de les pluges d’ahir. Just quan acabo de dir “vigileu que patina”... vaig per terra, per donar exemple. Més endavant, en algun punt, fulles i roques relliscoses ens alentiran la marxa, i la Mari i la Neus també en patiran les conseqüències (i en algun punt, com a bons companys, estarem, també, amb les càmeres a punt esperant la relliscada).

Tot seguit passem pel costat del torrent de la Masica, amb l’alegria de sentir que si bé no de forma molt abundant, porta prou aigua.

Ens enfilem seguint el torrent gaudint dels seus salts d’aigua, alguns de petits però preciosos, d’altres de més grans, senzillament espectaculars (com el Gorg de Baix, el Gorg de Dalt, el Saltant i els Salt de la Coma de la Llastanosa... entre altres, sense nom, almenys que jo sàpiga). Badem una bona estona a cada un.

 Al final del torrent comença un tram una mica perdedor, però amb intuïció i una mica d’orientació acabem d’arribar al coll de la Creu de de l’Espinal. Una mica abans, però, ens aturem a dinar... sota la boira, que s’ha posat a la part més alta, tot patint la baixada de temperatura d’aquest cap de setmana (mengem ràpid i, tot i això, acabem glaçats).

Al coll de la Creu de l’Espinal trobem el camí marcat com a PR que seguirem fins al final, d'entrada carenant fins a Santa Magdalena. Les vistes, des de la carena i des del cim (de fet una mica més avall), són totalment nul·les per culpa de la boira (que hi farem! Per sort el camí, amb fagedes i grans faigs val la pena igualment).

La baixada és molt més forta que la pujada, tot i això anem bastant per feina (anem una mica justos de temps). Al final fem una mica més de volta (no surt al track), però arribem al poble just abans que es faci fosc. I com ja comença a ser costum, got al bar del poble i cap a casa, contents d’haver gaudit de la caminada i de la companyia.

Ruta del Ferro (i del Carbó)

Clàssica Via Verda que uneix dues de les joies del romànic de casa nostra: els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses (i es pot allargar fins al gorg de Malatosca i Ogassa). Pedalada fàcil i planera per un paisatge bell.

EN BICI

Improvisem una mica i a l'últim moment ens decidim a fer la Via Verda entre Ripoll i Sant Joan (en buscàvem no massa lluny, més aviat fàcil i que no hi faci massa calor, si pot ser). Per fer, de passada, una nova activitat: avui anirem en bici. Reservem bicecletes per les quatre de la tarda... no fos cas que algú més se li acudís fer el mateix en ple mes d’agost.

Abans de començar a pedalar, però, fem una volta per Ripoll i aprofitem per visitar el seu monestir, Santa Maria, una joia del romànic (en què destaca, entre altres coses, la seva magnifica portalada, del segle XII). Dinem al costat del riu tot contemplant el tragí d’un parell de rates a l’altra banda.

Anem a buscar les bicis (passant de les burricletes, que també es tracta de fer una mica d’esport) i comencem, ara sí, a pedalar... a trenta-tres graus de temperatura. Per sort la primera part és la més ombrívola i fresca, tot i això fem una parada per descansar i refrescar-nos a la Font Nova (llavors el camí alterna zones més arbrades amb camps).

El camí sembla planer, però no ho és, té una lleugera inclinació i molt a poc a poc salva els cent cinquanta metres de desnivell entre Ripoll i l’estació de Sant Joan. El paisatge, passant pel fons de la vall, és prou maco, per una banda la serra Cavallera, amb el Taga al seu extrem, i per l’altre les serres del Boix i de Costa Llisa, més modestes.

En dues hores arribem a Sant Joan, baixem al poble, hi fem una volta tot passant pel Pont Vell (gòtic, reconstruït després de la guerra civil, quan va ser dinamitat) i l’Església de Sant Pol (restes de l’església romànica, destruïda el 1936), ens refresquem i  berenem en un bar. Deixem pendent la visita al monestir, una altra joia romànica, per un altre dia.

Un cop refets ens enfilem una altra vegada cap a l’antiga estació i comença la part fàcil. La tornada a Ripoll la fem en molt menys de la meitat del temps que la pujada i pràcticament sense pedalar. La calor, ara, també es nota molt menys.

Arribem a Ripoll contents però amb el cul una mica adolorit (no portem cap mena d’equipació ciclista, pensant que seria molt curta), i amb algun múscul no acostumat a anar en bici cansat.

El Taga

Clàssica, entre prats verds es puja a un dels cims més emblemàtics del Ripollès. Les vistes des del cim, tot i que més aviat modest, són impressionants (en un dia clar han de ser espectaculars). A més, és ideal per fer amb nens (aquesta o la seva una versió més reduïda).

CADA DIA MÉS

Sisena caminada oberta a tothom. Cada cop som més, avui quinze. Aviat hauré de posar el cartell de complert.

Hauríem de començar a les deu a Sant Martí, però com és habitual tenim algun problema per trobar-nos tots plegats. Aprofitem l'espera per fer la primera parada al punt de sortida: Sant Martí d’Ogassa, és una bonica ermita romànica, del segle XI (amb poques modificacions posteriors). Al final acaba arribant tothom i comencem cap a tres quarts d’onze.

La farem al revés de com la fa gairebé tothom (al menys pel que he vist), no estarà tan ben marcat, però així la pujada serà més suau. Entre Sant Martí i el Coll de Jou passem per algun prat i entre espessos avellaners (amb algun faig), única ombra en tot el dia. Per sort no fa un dia especialment calorós, aquest any l’estiu sembla que no vol acabar d’arrencar.

A partir de Coll de Jou pràcticament ja només passarem per prats, tot contemplant alguna flor típica de muntanya (amb l’Esther, que en sap una mica... avui hauré de vigilar més que dic). La creu del cim és ben visible... i no sembla molt lluny. La pujada, però, són uns quatre-cents metres de desnivell que es fan prou bé (i tothom puja més o menys al seu ritme).

Un cop al cim ho aprofitem per dinar i gaudir de les vistes. La visibilitat avui no és excessivament bona, tot i la modesta alçada d’aquest cim (2.039 m) la panoràmica és impressionant: el Pedraforca, el Cadí, la vall de Núria i la del Ter, el Puigmal, el Balandrau, Roca Colom, el Costa Bona, Bassegoda, el Canigó, Rocacorba, el Montseny, la Plana de Vic... i en dies més clars, encara una miqueta més enllà (mig Catalunya, vaja).

Sobre nostre el cel encara és ben blau, però comencen a créixer núvols als cims que ens envolten. Baixem força ràpid per la Portella d’Ogassa i, en relativament poca estona, som als cotxes una altra vegada. Mentre, es va ennuvolant i, ja marxant, comencen a caure les primeres gotes.

Lògicament, tot i les "previsions", no serem a dinar a casa.

Torrent de la Massica

Caminada curta, bonica i variada. El seus principals atractius són la Font de la Tosca i els salts i gorgs del torrent de la Massica, de camí, a més, passarem per boniques fagedes i pinedes (que deixen entreveure vistes als Pirineus), un forn de calç, una antiga teuleria i un pont medieval (i això, sense visitar el poble de Vallfogona, que també val la pena).

APROFITANT LES PLUGES

A la tarda tinc feina. Així, doncs, una a prop i no massa llarga. Com que fa uns dies ha plogut decideixo aprofitar-ho. Tot i això, començo a caminar cap a les onze, a Vallfogona del Ripollès.

Pràcticament només sortir del poble passo pel seu bonic pont medieval, del segle XV. A partir d’aquí no deixo d’escoltar, ara de més a prop, ara de més lluny, el soroll de l’aigua. Sovint acompanyat d’un bon grapat de listeres (una orquídia)... i pensar el que va costar trobar-la la primera vegada!

De seguida arribo a la font de la Tosca, un bonic i curiós salt d’aigua. És, també, una formació rocallosa de pedra tosca o travertí, de varies desenes de metres de gruix. Aquesta pedra (calcària), molt porosa i poc densa, s’origina per la precipitació de carbonat de calci a l'entorn de les fonts i llacs (tal com passa amb les estalactites i estalagmites de les coves). Es forma quan l'aigua circula lentament i s'evapora cristal·litzant el carbonat que porta dissolt, en forma de Calcita o Aragonita. Sovint la precipitació d'aquests minerals es fa sobre les restes d'herbes i molsa que viuen sobre la mateixa tosca, la roca "atrapa" aquestes restes i pren les formes de tiges i fulles (com una emprenta).

Continuo pujant per una pista forestal fins que en un trencant, ben indicat, prenc un sender que es va endinsant per una fageda cada cop més bonica (ho serà especialment a la seva part final). D’entrada el torrent només s’entreveu entre la vegetació. De seguida, però, s’arriba al Gorg de Baix i, poc més amunt, al Gorg de Dalt. Són bonics salts d’aigua. Tot i que està ben senyalitzada, em salto la bauma del Boer, sense voler, i continuo riu amunt tot gaudint-ne (forma d’altres petits salts, també). Poc més endavant arribo al Saltant, un altre salt encara més bonic que els anteriors (tant uns com altres, ara especialment, baixen amb força aigua).

A partir d’aquí deixo el torrent de la Massica per començar-me a enfilar pel torrent del Bisbe (aquí la fageda és especialment bonica). Hi baixa poca aigua, però encara em queda un altre salt per veure. Hi ha pocs núvols, però justament n’hi ha un a sobre meu. Aprofito per davant al bonic salt de la Llastanosa, tot esperant a veure si hi ha sort i marxa el núvol per fer alguna foto millor (com passarà).

El camí s’enfila una mica més i, a l’alçada d’un forn de calç, gira i planeja seguint sempre més o menys a la mateixa alçada. Deixo enrere faigs i ara passo per una pineda de pi roig. Entre arbres s’entreveuen boniques vistes al Pirineu i a la zona, per sort o per desgràcia, però, no hi ha cap clariana que les permeti veure en tota la seva esplendor.

Un bon tros enllà el camí torna a baixar, ara per una pista forestal. Si l’anés seguint arribaria un altre cop a Vallfogona directament. En desvio, però, cap a la teuleria del Pinetar. És una construcció de pedra seca que servia per fer teules i maons. Tot i que feia segles que no es feia servir s’ha conservat i restaurat molt bé, i és molt fàcil imaginar com funcionava.

Torno a passar per davant de la Font de la Tosca i, a partir d’aquí, torno al poble per on he vingut.

Sant Martí Surroca

Caminada al voltant d'Ogassa, amb molt bones vistes a Serra Cavallera. Bonica, entre prats i fagedes a la tardor ha de ser espectacular. L'ermita romànica de Sant Martí Surroca també val molt la pena.

ÚLTIMA DE L'ANY

Un altre cop cap el Ripollès, aprofitant aquest temps gairebé primaveral. En principi una de curteta i més aviat suau per començar a cremar torrons, ser a dinar a casa i no estar massa cansats de cara al vespre, encara que no tinc previst fer gaire gran cosa (sopar amb amics i poca cosa més... tampoc m'ha preocupat mai massa, si es fa alguna cosa, bé, i si no també).

Comencem a caminar cap a les deu. D'entrada pujada... i més pujada, força més de la que imaginàvem. La pujada, però, val la pena. L'ermita de Sant Martí de Surroca és molt bonica (romànica, tot i que al segle XV se li va afegir la torre). Està situada en un entorn excepcional i les vistes a la serra Cavallera són precioses (una mica enllà queden el Puig d'Estela i el Taga... excursions "pendents").

A partir d'aquí ens enfilem una mica més, de forma molt més suau, fins al Puig de la Creu, sempre gaudint de les vistes i envoltats de prats. Tot seguit, la baixada, entre les fagedes que recobreixen gran part d'aquestes muntanyes... si l'excursió de la setmana passada era ideal per fer a la primavera, aquesta sembla molt millor per fer a la tardor (ara és bonica, però amb els arbres acolorits ha de ser espectacular).

Un cop gairebé a baix ens entretenim en les nombroses fonts repartides per Ogassa, algunes de força boniques. Tot i les parades i anar a un bon ritme serem a casa per dinar, tard, però a dinar... i amb una migdiadeta curta, a punt per al vespre.

Sant Joan - Vallfogona

Caminada ideal per fer a la primavera, ja que travessa un bon grapat d'ambients diferents: vernedes, fagedes, pinedes, prats... La visita al petit poble de Vallfogona també val la pena.

A UN ALTRE RITME

Amb en Salvi, una altra vegada... avui molt més d’hora (marxem a dos quart de nou). Aprofitant, també, aquests dies que semblen més de primavera que de finals d’hivern. Segurament uns dels últims per anar més cap a muntanya abans no arribi l'hivern de veritat.

La caminada passa per diferents tipus de boscos, des de la verneda de la riera de la riera d’Arçamala, fins a les fagedes i pinedes de la serra de Puig d’Estela (passant, també, per alguns diferents tipus de prats)... una excursió ideal, segurament, per repetir a la primavera. Per sort o per desgràcia, però, els mateixos boscos que fan bonica la caminada, fan que gairebé enlloc es pugui gaudir de les vistes, que sovint s’endevinen molt boniques (i més en un dia tan clar com el que fa avui).

Superada la serra de Puig d’Estela el camí baixa fins a Vallfogona, on fem un recorregut turístic per l’església de Sant Julià (amb algun vestigi romànic i força modificacions posteriors, en procés de restauració), el santuari de la Salut, el nucli medieval, el campanar de la Mare de Déu del Pòpul (amb un campanar romànic) i el castell (del segle XVIII, amb vestigis del segle XII). En Salvi baixa, també, al pont medieval, jo ho deixo per un altre dia i, mentrestant, aprofito per esmorzar amb calma.

D’aquí anem fins a l’ermita de Santa Cecilia de Ragort, d’origen romànic però amb forces modificacions posteriors, i força deteriorada. D’aquí, pel dret, enllacem amb el camí per on hem vingut i retornarem.

La visita al monestir de Sant Joan la deixem per un altre dia... d’entrada, també, perquè està tancat (de fet en un futur forma part d’una altra caminada pendent).

Puig d'Estela

Passeig agradable per les boniques fagedes al voltant del Puig d’Estela. Des de dalt hi ha bones vistes de la zona.

UNA ALTRA PASSEJADA

La revetlla va estar molt bé però va ser tranquil·leta (vam deixar la festa grossa per un altre dia). Sense ressaca (o poca), improviso una mica i decideixo anar a caminar. Marxo més d’hora que ahir, avui, però, el vent no es notarà tant i suaré força més (tot i que no em fa gaire res... potser només és una mania, però tinc la sensació que físicament em trobo físicament millor en aquestes condicions, si més no més què quan fa fred.

La pujada és molt suau i agradable, gairebé sempre entre boniques fagedes. Gairebé arribo al cim sense ni adonar-me’n, badant, com sempre amb algunes floretes. Les vistes, un cop a dalt, estan bé però queden limitades a una banda a causa de la vegetació.

La ressenya que porto recomana, encertadament, tornar per on s’ha vingut. Tot i això decideixo baixar per la drecera, que baixa en picat estalviant molta estona de camí (per no perdre’m la F1... ja ho he dit més d’una vegada, però dec ser un ecologista una mica atípic).  

De baixada, gairebé arribant el cotxe, la sorpresa del dia: un cabirol (a l’acte, no sé qui s’espanta més, si ell o jo). Tot i que marxa disparat tinc temps de veure’l força bé. Una mica més endavant, quan esperava que sortís una serp d’entre la fullaraca, una altre sorpresa: un talpó. Per l’hora que és, ple migdia, dedueixo que la zona deu ser molt tranquil·la.

Torrent de la Cabana (2)

Un gorg darrera un altre, cada cop més bonics. Si a la primavera la caminada és espectacular, amb els salts glaçats encara ho pot ser més.

TURISME DE GEL

Marxem ni molt d'hora, per no passar fred, ni molt tard, per no trobar molta gent... missió impossible després que hagin ensenyat els gorgs repetides vegades per TV3 (a l'Espai Terra i al Temps). De fet, si no hagués set així, segurament a nosaltres tampoc se'ns hagués acudit venir.

Repeteixo excursió, una cosa poc o gens habitual en mi (en tinc moltes a la llista per fer)... però el que esperem veure és ben diferent al que vam veure a la primavera d'ara ja fa gairebé tres anys. Avui toca, com va dir en Tomàs Molina, turisme de gel.

Les temperatures són més agradables del que ens imaginàvem, i com fa dues setmanes a Matagalls, torno a anar massa abrigat, espero, però, trobar-me millor que aquell dia (i, finalment serà així).

Repetir, no em decep, el primer gorg, el de la Cabana és espectacular (més del que recordava amb aigua)... i els de la Bauma i el Colomer, també. Afortunadament avui no tenim tanta pressa com a la primavera i em puc entretenir a fer les fotos que vull, amb dues complicacions, em fa por que el blanc del gel faci que les fotos no quedin del tot bé... i esperar, amb paciència, a que no hi surtin altres "turistes" com nosaltres (al final no seran les millors que he fet, però quedaran prou bé).

Entre una cosa i l'altra, però, arribarem a dinar a casa una mica més tard del que calculàvem (i sort que ara baixar del Ripollès és poc més de mitja hora). La tornada cap al cotxe la fem una mica més ràpid, però també sense preses. El dia és agradable, excepte quan passa algun cop del vent, i les vistes clares i netes, sense ser espectaculars, són boniques.

Torrent de la Cabana

Entre pinedes de pi roig, un gorg darrera un altre cada cop més bonics. Si la temperatura acompanya conviden al bany. Caminada espectacular.

I EL BANYADOR???

Marxem tard, bé, a les 9... tot un rècord!!!

Fem el cafè de rigor, a Campdevànol, i comencem a caminar cap a les 10 o 1/4 d'onze.

A tota pastilla... sembla que anem tard, tant que fins i tot ens passem un desviament (tot i que la caminada està molt ben senyalitzada).

Reculem un trosset i cap amunt... fotent-nos de calor.

I ahir patint per si plouria o faria fred. Porten cangurs, capelines i fins i tot, algú, un forro polar! I el banyador a l'armari!

Ostres... com el trobem a faltar!

Els gorgs són moooooooolt bonics (però molt) i ens entretenim més o menys a tots... i tots conviden a banyar-s'hi(collons! quina calor!).

Bé, decidim tornar un altre dia... només a banyar-nos, snif!

Des de l'últim gorg, una mica de pujada fins al collet del Daguí i baixada fins al punt de sortida, esquivant uns perillosos cavalls i unes vaques encara pitjors. L'Isa gairebé arriba a baix amb un temps rècord.