Torres i pous de glaç de Lliça de Vall

Ruta al voltant de Lliçà de Vall. Tot fent aquesta caminada descobrirem diferents indrets sovint curiosos, sorprenents i/o bonics, com can Coll, els pous de glaç de can Gurri o la bassa de can Dunyó.

A MIG CAMÍ

Com la setmana passada, en toca una mig camí de casa i cal sogres. Tirem de llibre i ens decidim per la de Lliça de Vall.

Sortim de l’Ajuntament, travessem la carretera i fem la primera parada de la ruta. Can Coll és una de les masies emblemàtiques del municipi. Era una casa forta (o mas fortificat), que és on vivien els membres de la baixa noblesa a l’Edat Mitjana. Aquestes cases es dotaven d'elements defensius (com torratxes, murs o torres), però sense pretendre ni voler ser veritables castells. Això va ser habitual en masies aïllades, allunyades de nuclis emmurallats, especialment durant els segles XV i XVI (en temps del bandolerisme i pirateria) i XIX (durant les guerres carlines). A banda de les funcions de defensa, també eren una demostració de poder, riquesa i status de la pagesia. La torre de can coll és del segle XVI. Val la pena fer una volta al voltant de la casa i els seus jardins.

Continuem el camí tot passant pels carrers d’un polígon. Per sort és poc tros i quan arribem al riu Tenes, el comencem a resseguir tot passejant per una agradable pineda. Al cap de poc arribem als pous de glaç de can Gurri. El primer està ben conservat, té una amplada màxima de deu metres, una profunditat de nou, i es calcula que tenia una capacitat de mil cinc-centes càrregues de gel. El segon era una mica més petit, però s'ha perdut la coberta i la part alta dels murs. El glaç que produïen es venia a Barcelona.

Continuem riu amunt, per al cap de poc girar a la dreta. Caminarem, ara i durant una bona estona, per un típic paisatge agrícola (això sí, amb la “Mango” de fons). Passem molt a prop de la masia de Bella Guarda i pel costat de la de les Torres, aquesta última documentada des del segle XV. L'any 1925 va ser adquirida per Ramon Albó, que la va destinar a colònia agrària del tribunal de menors. A més, hi va fer construir la capella (dedicada a Santa Maria), per on passarem després, i s’hi van afegir diverses ampliacions, com un teatre-cinema. En l'actualitat és una fundació dedicada a l'atenció d'adolescents i joves en risc d'exclusió social, amb l’objectiu d’aconseguir la seva integració social i laboral, especialment a la pagesia.

Una mica més endavant hi ha les alzines de les Torres, dos arbres monumentals. Un està mort i en queda poca cosa, l’altre es veu gran i bonic. Per desgràcia no es veu camí per arribar-hi i ens hem de conformar en contemplar-lo un tros enllà.

La següent parada és a la sorprenent i bella bassa de Can Dunyó. És una bassa de nova creació, que va ser construïda el 2012 a causa de la construcció del polígon industrial de can Montcau. En urbanitzar-se aquest indret es deixava una gran superfície de terreny sense permeabilitat, que podia provocar problemes en cas de pluges extremes. La seva funció, doncs, és la recollida d'aigües del polígon i, en cas de pluges abundants, la d'emmagatzematge i prevenció d’una forta crescuda del riu Tenes. Amb aigua assegurada sempre, mica en mica s’ha anat “naturalitzant” i s’ha convertit en un refugi d’aus i altres animals i plantes. Des de l’aguait en contemplarem unes poques: collverds, un bernat pescaire, un cor marí, un cabusset i un rossinyol bord. Ocells que s’han d’afegir als que hem anat veien de camí, especialment prop de la bassa, com mallerengues blaves i carboneres, tallarols de casquet, mosquiters, pit-roigs, bitxacs, merles o pardals. Ho aprofitem per dinar, tot gaudint-ne.

Tornem el costat del Tenes i baixem riu avall, per desviar-nos al cap de poc a la dreta i travessar-lo. A l’altra banda del riu hi ha la font del Cusoner, que raja.

A partir d’aquí tornem a trepitjar asfalt, tot passant per urbanitzacions. Poc abans d’acabar la caminada passem per davant de la bonica masia de ca n’Oliveres Vell. En les caminades pel Vallès sembla inevitable haver de passar per polígons o urbanitzacions, avui, tot i que no ha sigut molta estona, no hem pogut evitar ni una ni l’altre. Tot i això la caminada ens ha sorprès i ha agradat molt, al ser variada i passar per racons prou bonics. Molt millor del que ens imaginàvem.

Fonts de Santa Eulàlia de Ronçana

Agradable caminada tot recorrent les fonts de Santa Eulàlia de Ronçana.

COM ABANS

Torna a tocar una de curta i fàcil, a mig camí de casa i cal sogre. Aquest més, per diferents raons, segurament n’haurem de fer unes quantes així. Aprofitarem, també, per estrenar el llibre dels “Camins de l’Alba, el Vallès Oriental”, amb molt bones propostes (la idea és anar-lo fent tot mica en mica). Com que no trobem el track corresponent farem la ruta com feien abans, únicament seguint la ressenya.

Començarem tard, gairebé al migdia. Ho fem a Sant Simplici, una bonica ermita del segle XVI, probablement d’origen romànic. Té adossada la casa de l'ermità, que també feia de mestre, de manera que l’edifici també va fer d’escola. Actualment és la seu dels escoltes, crec.

Els primers metres són urbans. Intentem baixar a la font de Sant Joan, però el camí està molt brut i ho deixem estar (s’hi arriba per una altra banda, però ens faria fer molta volta, i tampoc surt al llibre). Continuem, doncs, una mica més. Fem, ara si, la primera parada. A la font d’Abril, una de les més antigues del poble, sota una arcada i amb bancs a banda i banda. Raja, tot i que la seva aigua no és potable (com la de la majora que veurem).

Encara per urbanitzacions, arribem a la segona font del dia, la de Can Vendrell. Amb dos brocs, un a cada banda del torrent. Un més ben arreglat, el que raja més, i un altra no tant, el que raja menys. A partir d’aquí deixem enrere l’asfalt i comencem a caminar principalment per pistes, entre camps i algun rodal de pins.

La següent és la font de ca l’Artiguetes, reconstruïda després de ser destruïda per unes obres. És un indret agradable, amb una bomba manual i una petita bassa on hi havia l’antiga font (no és, doncs, una font tal i com ens les imaginem).

Continuem i ens enfilem una mica, passem la masia de cal Rosàs, fins arribar al punt més alt de la ruta, des d’on tenim bones vistes a les muntanyes que envolten el Vallès. També tenim la sort de poder contemplar una cadernera, que es deixa veure bé (per mi, un dels ocells més bonics de casa nostra).

Ens costa una mica trobar la font de can Lluc. Ho fem amb l’ajuda d’unes marques de pintura als arbres, sense tenir del tot clar si ens hi portaran. És una font ombrívola, al costat d’un torrent i sota plataners, amb la d’Abril segurament les més boniques de la ruta. A pocs metres hi ha una mina i uns safareigs.

Molt a prop seu hi ha d’haver la font de can Penedes, però no la sabem trobar. Al llibre està mal explicat, sense una referències clares, i tampoc apareix als mapes. Tot i que ho provem, al final ho deixem estar.

Continuem fins a l’última del dia, la Font de Can Vidal. No raja i no és gaire maca. D’aquí cap al cotxe i cap a casa.

Bellaterra (torrents de la Vall de Moronta i can Domènec)

Passejada al voltant de Bellaterra tot descobrint el seu paisatge agro-forestal.

CANVI DE PLANS

La idea era fer el turó del Mal Pas, però el dia s’ha llevat núvol i el sol sembla que no te ganes de sortir (ho farà a la tarda, al revés del que estava previst). Canvi de plans d’últim moment, després veurem que encertadament, ja que els cims de Sant Llorenç estaran ben emboirats. També anirà bé a la Clara, que està una mica “xof”, i el cim li hagués costat una mica. Ens decidim, doncs, per una de ben fàcil i propera a casa els sogres, que ja teníem pendent per una ocasió així: a Bellaterra.

Comencem a les Columnes de Bellaterra, punt de trobada d’altres excursions i amb altra gent. Aquesta vegada, però, els hi farem alguna foto. Són obra d’Andreu Alfaro, de l'any 1999, i representen la voluntat de coneixement, la llibertat d'expressió, la identitat cultural i la solidaritat. S’ha convertit, també, en un signe d'identitat de la UAB.

Comencem a caminar i fem la volta a la Universitat. Ens sorprèn, negativament, la quantitat d’escombraries que hi ha en alguns punts, especialment al costat d’aparcament i carreteres. Sobretot a l’inici, després millorarà força.

Passem per la ruta Blava de la xarxa de camins de la UAB (de la Vall de Moronta), un tram de la incipient via verda del Vallès, i per la ruta vermella (torrent de can Domènec). Aquestes rutes estan pensades per conèixer l’entorn de la Universitat, un paisatge agro-forestal, on s’alternen camps amb brolles amb pins, alzinars i alzinars amb roures. Amb alguns boscos sorprenentment ben conservats, especialment al tram del torrent.

La veritat és que la ruta no té gaire res, però bé, per un dia com avui ha estat prou bé. En moltes zones el passeig és molt agradable (amb l’única pega, això sí, del soroll gairebé constants de les carreteres i autopistes que hi passen ben a prop).

Riera de Gaià (Ullastell)

Ruta pels voltants d’Ullastrell. Pel camí passarem per una font (o dues), caminarem per la riera de Gaià i gaudirem de bones vistes al Vallès i les muntanyes que l’envolten.

"MANTENIMENT"

La idea era fer un 100 Cims, però està ennuvolat i el dia no pinta massa bé (núvols i clarianes). Canvi de plans, doncs, en lloc seu en farem una a prop per caminar una mica i aprofitar el matí. De les que tenim pendents pel Vallès, escollim la d'Ullastrell.

Sortim, d'hora, de la plaça de l'Església. Santa Maria d'Ullastrell, de maó vist, va ser construïda l'any 1902 en substitució de l'antiga capella romànica, de la que no en queda res. El campanar, modernista, és posterior, del 1908.

Uns pocs metres més enllà hi ha un mirador. S'endevinen bones vistes a Montserrat, la Mola i voltants, avui en bona part coberta de núvols. Ens adonem que hem encertat en no anar al turó de l'Ermità... està, i és passarà, bona part del dia emboirat.

D'aquí comencem a baixar, entre boscos, fins passada la masia de can Font, per desviar-nos uns metres fins a al bonic racó de la font de can Font. Llàstima que, tot i que ja hi comptàvem a causa de la sequera, està ben seca.

Baixem fins a la riera de Gaià. Segons la ressenya que portem a l'altra banda hi ha una altra font, però ens la saltem. Girem a la dreta i seguim per la riera, que, no ens ho acabem de creure, porta aigua. En recorrem un bon tros, és un racó ombrívol, una mica engorjat, bonic.

Poc més endavant girem a la dreta i ens comencem a enfilar fins a can Cabassa, una urbanització, i d'aquí, ja més planerament fins a la carretera, per on tornarem al poble (per camins ben condicionats al seu costat). En aquest últim tram tornem a gaudir de les vistes a Montserrat i la Mola, però també cap a Collserola i el Garraf. Llàstima que encara estan una mica emboirades.

Castell de Barberà

Passeig curt i agradable pel voltant de Barberà. Pel camí descobrirem algunes curiositats i algun racó prou bonic.

APROFITANT

Entre pluges i compromisos portem més d’un mes sense fer pràcticament res (i no per falta de ganes). Almenys aquest cap de setmana tindrem una estona entre una cosa i una altra. No farà el millor dia, però tindrem alguna ullada de sol i ho aprofitarem per fer una passejada curta abans de dinar.

Sortim pràcticament de Santa Maria de Barberà, possiblement el millor de la caminada. És una bella església romànica del segle XI, ben restaurada. Tot i que no les veiem, al seu interior es conserven una de les millors mostres de pintura mural del romànic català “in situ” (del segle XII). Al seu costat hi ha un bon mirador al riu Ripoll.

Caminem uns metres per un carrer i de seguida ens desviem per camins amples, transitats i ben senyalitzats. Baixem i travessem el Ripoll pel pont de la carretera i caminem per un paisatge molt humanitzat, agrícola i envoltat de grans polígons industrials, tot i que encara s’hi respira força calma.

Tot improvisant ens desviem fins a la font de Can Llobateres, possiblement usada ja des de èpoques molt antigues. Les seves aigües de mina van ser molt explotades pels aiguaders a finals del segle XIX i principis del XX, que traginaven i venien la seva aigua a la veïna Sabadell. Sovint proveïts d’animals carregats amb grans càntirs, oferien gots d’aigua.

Tot seguit anem al castell de Barberà, que ens decep una mica. És un edifici medieval amb força modificacions posteriors. Potser és prou bonic, però està tancat i no ens hi podem ni acostar, amb el que pràcticament no es veu res.

D’aquí, seguint les indicacions, ens arribem al Jaciment Paleontològic del Castell de Barberà... on a banda d’un bon cartell amb explicacions tampoc veiem res més que un marge (no esperàvem gaire, però tampoc tan poc). És un jaciment del miocè on s’han trobat restes de molts i diferents mamífers d’aquesta època. El que el fa excepcional, però, és la  presència en un mateix jaciment de pliopitècids i grans antropomorfs, que encara no s’han pogut assignar a cap gènere conegut. Aquí s’hi ha descrit una nova espècie de pliopitècid: “Barberapithecus huerzeleri”, un petit primat modern dels pocs que s’han trobat en jaciments catalans.

Reculem sense passar pel castell, seguint el riu, que es deixa veure poc amagat entre la vegetació. Tornem a improvisar i ens desviem fins a la torre de guaita de ca n’Altimira. Del segle XI o XII havia format part d’una masia que es va enderrocar els anys setanta. Des d’aquí hi tornen a haver bones vistes al riu Ripoll i els seus voltants.

Tornem a travessar el riu i ens tornem a enfilar cap a Barberà, tot passant per un polígon industrial. Per falta de temps em quedo amb les ganes d’anar, tot i no saber com esta, fins a la zona humida del Molí Vermell (potser un altre dia).

Serra de Galliners

La serra de Galliners és un dels últims espais forestals de la plana del Vallès. Des del seu cim gaudirem de bones vistes a la plana i les muntanyes que l’envolten, a banda de descobrir una ermita preromànica.

BOSCOS

La Clara no pot venir. En faré una, doncs, amb el sogre, matinal i prop de casa seu, per ser-hi a dinar. Fa dies que la tenim pendent i ens decidim per fer la serra de Galliners.

Sortim de Can Barra, a Sant Quirze del Vallès. El primer tram és per un passeig urbà, bonic, però prescindible, si es vol.

De seguida sortim del poble i ens comencem a enfilar per la serra. El que més ens sorprèn, però, és fer-ho per un alzinar amb una gran quantitat de roures. A la tornada alzines i roures seran substituïdes per pinedes de pi blanc (en realitat brolles). Tot i això, aquesta serra és un dels últims espais forestals de la plana del Vallès i un important corredor biològic entre la Serralada Litoral i la Prelitoral (Sant Llorenç i Collserola en primer terme).

Situada al mig de la depressió del Vallès, la serra de Galliners parteix la plana vallesana en dos, delimitant les conques de Besòs i la del Llobregat. Tot pujant ja es començaven a endevinar, però les vistes són especialment bones un cop a dalt el Mirador del Pujol Blanc, el cim més alt d’aquesta petita serra. Des d’aquí és domina bona part del Vallès i les serralades que l’envolten: Sant Llorenç, Collserola, el Montseny... Avui, a més, estem de sort, fa un dia ventós i la visibilitat és molt bona.

Continuem entre boscos per travessar l’autopista per sobre un túnel. Tot seguit hi trobem una escultura monumental dedicada al Sagrat Cor de Crist, inaugurada l’any 1957. Baixem uns metres i arribem a la bonica ermita de Sant Feliuet de Vilamilans, un edifici preromànic d’una nau i tres absis rectangulars formant una creu llatina, tot i que amb algunes reconstruccions i modificacions posteriors (la primera construcció data dels segles IV i V). Tot i que pertany a Sant Quirze està gairebé tocant a Rubí.

La tornada la fem per un camí més planer, fent la mateixa pujada però més suau. Ens sorprèn la curiosa paret torta de la granja de can Feliuet. Com ens ha passat a l’anada, els arbres ens tapen les vistes, que només és deixen entreveure de tant en tant en alguna clariana.

Parc Fluvial del Congost

Ruta al costat del riu Congost ben condicionada, excepte en algun curt tram, ideal per fer a peu o en bici. Als dos extrems de la ruta i descobrirem dos interessants espais naturals: Can Cabanyes i el Parc del Falgar i la Verneda.

CAIGUDA

Sortim del polígon industrial de la Garriga, per de seguida començar a pedalar pel costat del Congost, que pràcticament no deixarem. Excepte en algun tram urbà de Canovelles i Granollers el camí està molt ben condicionat.

En un tram fortament humanitzat hi trobarem una mica de tot, amb zones molt urbanes, d’altres enjardinades i algunes en que el riu sembla conservar alguna cosa del seu aspecte natural.

Arribem a l’espai natural de Can Cabanyes, amb una superfície de vuit hectàrees. S’hi ha construït un aiguamoll artificial d’una hectàrea de superfície i cinquanta centímetres de fondària, amb diferents ambients per afavorir la biodiversitat biològica. S’ha convertit en un refugi per a la fauna aquàtica i des del seu aguait es poden contemplar un bon grapat d’ocells o, com en el nostre cas, tortugues d’estany.

A la tornada, la Clara, volent travessar un bassal per no posar el peu a terra i mullar-se’l... acaba caient (per sort al costat de l’aigua). L’anècdota no té massa interès, només queda ferit el seu amor propi, però per una vegada que és ella i no jo qui va per terra, bé s’havia d’explicar...  

Retornem per l’altra banda del riu, més bonica. El seu punt més interessant el trobem gairebé al final de la ruta: el Parc del Falgar i la Verneda. Inaugurat l’any 2019, és un espai d'interès natural que forma part de la Xarxa Natura 2000, constituït, entre altres, per tres llacs artificials envoltats de vegetació de ribera, per evitar el pas de gent i afavorir l’arribada i refugi de fauna migradora. Aquí hi podem veure alguns coll-verds i algunes fotges amb els seus polls (que s’ajunten, a la llista del dia, amb els corriols, cames-llargues i martinets que hem vist al riu durant el camí).

D’aquí, tornem a travessar el riu, cap al polígon i cap a casa. Avui ben a prop.

Sant Pere d'Ullastre

Bonica caminada per la plana vallesana. Mentre anem descobrint algunes de les seves masies, com can Santpere, amb la bella ermita romànica de Sant Pere d’Ullastre adossada, gaudirem sovint de bones vistes a les muntanyes que l’envolten, com Sant Llorenç, el Puig de la Creu o el Pic del Vent, entre altres.

APROFITANT

Primer dia que ens podem moure entre regions sanitàries. Ho aprofitarem per anar a veure els sogres (que no veig des de fa gairebé tres mesos) i, de passada, fer una curta caminada matinal.

Sortim de la Plaça Catalunya i fem un petit tram urbà, per desviar-nos de seguida a la dreta i començar a caminar entre els camps i boscos que ens acompanyaran tot el camí. Tot caminant anirem gaudint, també, de bones vistes a les muntanyes que envolten la plana vallesana, com Sant Llorenç, el Puig de la Creu, el Pic del Vent o, una mica més enllà, el Montseny, Montserrat o Collserola.

De seguida passem per cal Mariner, una bonica masia. Tot esperant veure l’alzina de cal Ametller per trencar, fem un tros de camí de més. Per sort ens n’adonem de seguida i reculem fins a trobar el camí correcte. El que no trobem és l’alzina, dubtant de si és una que hi ha al costat de la casa (i està mal situada al mapa).

Baixem fins a un torrent del Cementiri, que porta aigua gràcies, suposem, a les abundants pluges d’aquesta primavera (desitjant poder gaudir de tots els salts d’aigua que ens hem perdut, ben aviat). La Clara ho aprofita per posar-s’hi de peus i refrescar-se una mica.

Tot seguit pugem fins a la sorprenent capella romànica de Sant Pere d’Ullastre, dels segles X i XI, adossada a la masia de Can Santpere. D’aquí a la propera can Casamada, per visitar la seva font i l’alzinar que l’envolta. La compra de mongetes del ganxet la deixem per un altre dia, però segur que la farem, ara que ho sabem (gràcies a un gran cartell a l’entrada).

Sant Julià d'Altura

Un altre petit trosset de Vallès ben conservat, que alterna camps amb petites zones boscoses. Ideal per fer-hi petites passejades a peu o en bici.

EXLORANT

Avui explorarem sense res preparat, en bici, per fer una matinal i ser a dinar a casa (demà també volem anar a caminar i no volem fer massa). Per una zona que, almenys jo, de tant passar-hi amb el cotxe tenia ganes d’aturar-m’hi una mica.

Deixem el cotxe a l’aparcament que hi ha abans de Sant Julià per començar a pedalar pel Parc Agrari de Sabadell. Com Gallecs, és un altre oasi força ben conservat al mig del Vallès. Alterna camps amb bosquets ben conservats amb un munt de camins per passejar-hi. Anem triant pistes i camins per fer una ruta circular, sense passar per cap carretera, una mica per intuïció (i una mica a l’atzar).

A mitja ruta travessem la carretera en lloc de seguir per un GR (que la travessa una mica més enllà), com fa la majoria de la gent. Al cap de poc fem una forta baixada i acabem passant per un torrent. Per fer a peu gairebé és més bonic... però en bici, baixem com podem i al torrent gairebé sempre la portem al costat (a l’apartat ressenya hi ha dues alternatives, una per fer a peu, aquesta, i una per fer en bici).

Fent aquesta ruta ens sorprèn passar per un grapat de fonts, totes rajant poc o molt: la de ca n’Argeleguet, la de les Gotelles, la de la Moreria (aquestes dues últimes al torrent de Gotelles, un racó prou bonic) i la del Suro i la dels Capellans (ja més a prop de Sant Julià).

Sortim del torrent i ens enfilem per l’únic lloc que sembla possible fer-ho. Al cap de poc arribem a Sant Julià d’Altura. És una església barroca, tot i que conserva elements romànics i gòtics anteriors, amb una gran àrea de pic-nic al seu costat, molt popular per a la gent de la zona.

Gallecs

Enmig de la Plana del Vallès s’ha conservat, miraculosament, un bell paisatge agrícola. Passejar-hi, a peu o en bicicleta, és com fer-ho per un oasi de pau i tranquil·litat que sembla lluny de les grans poblacions i polígons industrials que l’envolten.

OASI

Últims dies de festes i últims “compromisos”. Aquest cap de setmana només ens queda la tarda lliure i tenim ganes de bici. En farem una de curta, per no patir que se’ns faci fosc, i prop de casa. A Gallecs, un espai agrari protegit situat al mig del Vallès, enmig de grans poblacions com Mollet, Parets o Palau-Solità i Plegamans.

Sortim de Palau-Solità una mica per error (al track hi ha un inici més lògic, fent la mateixa ruta). No és on ho volíem fer però com que hi ha pals indicadors ho aprofitem i els comencem a seguir.

De seguida arribem a la bella ermita de Santa Maria de Gallecs, romànica del segle XII, renovada al segle XIV, i amb vestigis pre-romànics.

Tot seguit fem un petit tram entre els grans plataners que envolten el torrent Caganell, formant un passeig molt agradable i bonic. Passem pels Aiguamolls de Can Salvi, uns petits aiguamolls artificials, creats en una de les accions del pla de millora i protecció de la zona, amenaçada per la urbanització des del segle passat. Disposa d'un parell d’observatoris d'ocells i rètols informatius.

Passem per les basses de can Jornet i ara sí, pedalem entre camps ara acabats de llaurar, en un paisatge agrícola que és un oasi miraculosament ben conservat al mig del Vallès. Només camps, masies i les muntanyes que envolten aquesta plana (Sant Llorenç, Collserola, Marina, el Montseny...).

Més enllà travessem, també, el Bosc de can Veira, un altre parèntesis verd agradable. Més camps i just abans que se’ns faci fosc, cotxe i cap a casa. Sorpresos i contents, sense ser una excursió excepcional, ha valgut molt la pena.

Serrat del Puig

Passejada agradable pels suaus turons de la plana vallesana, amb les seves muntanyes com a teló de fons. La caminada permet, a més, la visita a la vil·la romana de Cal Terrers.

RECUPERANT-ME

Després d’un accident laboral, toca tornar-m’hi posar mica en mica. Per això avui en farem una de curta per anar provant.

Comencem tard, al mig de la Garriga, per fer una volta pel poble i contemplar algunes de les seves cases modernistes, alguna molt bonica (no surt al track, però val la pena, i més si es vol allargar una mica la caminada).

Sortint del poble passem sempre per pistes ben senyalitzades, per un paisatge amable que alterna boscos amb camps inusualment recoberts de ravenissa blanca. El Montseny i els cingles de Bertí gairebé sempre ens acompanyen de fons.

Cap al final de recorregut deixem el sender de Malhivern i ens desviem cap a un dels principals atractius de la caminada: la Vil·la Romana de Cal Terrers. Del segle I aC era un edifici d'uns dos-cents metres quadrats, la part excavada, ben museïtzada està distribuida en sis estances principals: el vestidor o apodyterium, la sala tèbia o tepidarium, la sala calenta o caldarium, la sauna o sudatorium, la piscina d'aigua freda o frigidarium i el forn on hi havia les instal·lacions de la calefacció subterrània dels banys, coneguda amb el nom d'hypocaustumesta. Pel seu bon estat de conservació es considera un dels assentaments rurals d'època romana més rellevants del patrimoni cultural català.

Com sempre, acabarem més tard del previst, però a temps per dinar a casa (cosa que no fem massa sovint).

Puig de la Creu

Excursió curta i fàcil fins al Puig de la Creu, un cim modest però amb grans vistes al Vallès i les muntanyes que l’envolten.

ESPERANT LA DIADA

Matinal per aprofitar el matí, tot esperant la magnífica Diada de demà a Berga. Fent, tot de passada, un 100 Cims més per la col·lecció (a aquest ritme en un any i mig més ho acabo, gairebé sense proposar-m’ho, que tampoc hi ha presa).

Sortim de Castellar del Vallès i ens enfilem per una pista entre pinedes de pi blanc. El camí va pujant mica en mica, amb ben poques pauses planeres, i amb un final traïdor digne d’alguns cims dels Pirineus... quan sembla que hi arribes, encara falta una pujada més, i així un parell o tres més de vegades.

Dalt del cim hi ha un conjunt d’edificis en forma de castell, d’entre els que destaca l’ermita de Santa Maria (romànica, del segle XII, tot i que restaurada posteriorment amb algunes modificacions). Des d’aquí les vistes són impressionants: el Montseny, el Vallès, el Montnegre, Marina, Collserola, Montserrat, Sant Llorenç del Munt... L’esforç de la pujada és àmpliament recompensat.

Baixant provem de fer una drecera (no surt al track, on hi ha la ruta completa, tot i que no la vam acabar de fer) i no ens acaba de sortir bé del tot (de fet, perquè no ens atrevim a continuar seguint un camí que sí era el "correcte"... tot i que això només ho sabré un cop a casa dibuixant la ruta). Acabem reculant fins al Puig, del que no ens hem allunyat massa, per baixar més o menys per on hem vingut. A mig camí provem de fer una altra drecera que aquest cop ens sortirà bé i ens portarà fins als cotxes.

Salt de Guanta

Excursió bonica entre la plana vallesana i la serralada Prelitoral. Tot i que de camí hi ha racons prou bonics, el seu principal interès és el salt de Guanta. Gairebé imprescindible, doncs, fer-la quan la riera porti aigua.

ESTRENANT LLIBRE

Torno a improvisar, aquest cop, però, aprofitant que m'he comprat un llibre nou de caminades... vaja, com un nen amb un joguet nou.

Cap a Sentmenat doncs, a mig matí... que ara que han canviat l'hora no haig de patir per si se'm farà fosc (que de tant ratllar el límit estic a punt d'afegir una lot a la motxilla, que algun dia no arribaré al cotxe a l'hora).

Començo a caminar a la sortida del poble i de seguida passo pel bonic castell de Sentmenat, envoltat de la plana agrícola vallesana.

M'alegra especialment veure que, aquí, les orenetes ja formen part del paisatge habitual. Més a prop de la costa, la primavera sempre hi va un passet més endavant. Tot i això avui no m'entretindré gaire amb les floretes ni amb les papallones, si més no a fotografiar-les, i això que vaig sol hi ho podria aprofitar.

Quan porto una mica més de mitja caminada el camí deixa els camps i s'endinsa dins el bosc. També comença a pujar suaument, tot resseguint la riera de Sentmenat.

Deixo enrere el bonic racó de la font de Bou i de seguida arribo al bonic salt d'aigua de Guanta. M'hi entretinc una bona estona, de fet, ho aprofito per dinar tot contemplant-lo i descansant als seus peus.

Segons el llibre haig de recular pel mateix camí. Tot i això decideixo improvisar una mica i enfilar-me muntanya amunt, seguint un corriol, per veure si trobo el PR-C que he seguit al principi i porta fins a la casa que dóna nom al Salt. No em costa gaire i el trobo de seguida, amb la sort que he pogut veure un forn de calç i al salt des d'una perspectiva diferent.

Reculo, doncs, pel PR-C, per trobar al cap de poc el camí per on he vingut.

Cap a casa, doncs, contemplant més flors i papallones... i és que és bonica la primavera! (encara que estiguem a vuit punts del Madrit).