Basses d'Organyà i Santa Fe

Ruta molt bonica. Pel camí gaudirem de les belles basses d’Organyà, uns gorgs i salts d’aigua preciosos, i un cop al cim de Santa Fe, 100 cims, d’unes vistes realment espectaculars.

BON CANVI

Ens trobem a dos quarts de nou a Organyà, la majoria. Uns quants, però, han preferit fer una ruta més curta i visitar els dòlmens de la vall de Cabò (que estan molt bé, veure ruta més avall).  De fet, la nostre primera idea era un cop fet el cim baixar per tot visitant-ne un parell. Al final, gràcies a les pluges dels últims dies, afortunadament decidim canviar-ho... els dòlmens hi seran sempre igualment, el riuet de Fontanet no sempre porta aigua (suposem).

Sortim d’Organyà, entre camps, a bon ritme. A diferència d’ahir fa un bon sol (al matí hi havia una mica de boira, però mica en mica s’ha acabat aixecant). Una mica més endavant girem a la dreta i comencem a seguir el riuet de Fontanet, d’aigües transparents.

Arribem a les basses d’Organyà. El riuet forma aquí algunes gorges i salts d’aigua, que només explorem a fons jo i en Vicenç. Acabo amb els peus una mica molls, però no m’importa gaire, fa caloreta i els salts d’aigua són molt bells. També els veurem després, seguint el camí, des de dalt. El canvi de plans ens ha sortit molt bé.

Santa Fe, on anem, ens ha quedat i queda sempre a la vista, davant nostre, imponent. Passades les basses pugem i baixem un parell de vegades, tot passant per una carena on podem contemplar un gran fòssil “incrustat” a la roca. El camí és assolellat, però ens podem refrescar en un rec.

Poc després arribem al camí clàssic de Santa Fe, on començarem a pujar amb ganes i tot fent marrades. Passarem, també, pel monument a Jacint Verdaguer, que va visitar aquesta zona. Per sort la pujada és per un ombrívol bosc de pinassa.

Al coll de Prats s’obren vistes cap a l’altra banda, però on són realment espectaculars és des de l’ermita de Santa Fe, a la vall del Segre i al Prepirineu: la vall de Cabò, Organyà, el congost de Tresponts, la serra de Boumort, el Cadí, el Port del Comte, el pic de Turp... Hi arribem esglaonadament i, com és tradició, toquem la campana tres vegades.

Anem una mica justos de temps i la baixada, en bona part per on hem vingut, la fem força ràpid. Ens trobem tots al restaurant Tres Ponts, on també hi anirem arribant esglaonadament (els que han anat als dòlmens i els que hem fet l’excursió). Hi menjarem bé i bé de preu. Gran final per un gran cap de setmana en bona companyia.

---

Gorgs de Marianegra per coll Samola

Caminada ideal per fugir del Montseny més transitat. Pel camí gaudirem de belles fagedes (bona ruta per a la tardor), bones vistes, fonts ufanoses i bonics salts d’aigua.

AIGUA!

Sol, com ahir, avui no tinc ganes de fer tants kilòmetres i em quedaré més a prop de casa. En triaré una de ben diferent, al Montseny, que sempre en ve de gust. El contrast amb la calor dels secans de Lleida serà molt fort... i fins i tot haig de començar la caminada abrigat amb una camisa. També amb la fauna, si ahir m’acompanyaven abellerols i puputs, avui ho faran tallarols de casquet, pit-rojos i gaigs.

Surto de can Casades, on hi ha unes enormes sequoies que sempre és un plaer contemplar. Vaig d’hora i encara no hi gaire gent, a més, al cap de ben poc deixo els camins més transitats i gairebé ja no em creuaré amb ningú més. Caminaré pràcticament tot el matí per fagedes, amb algunes plantes florides a les clarianes, com pensaments o saponàries, entre altres.

Al coll Samola en desvio uns metres a l’esquerra per arribar a un petit cim. Té bones vistes a les Agudes i el turó de Morou, també més enllà, però el dia està molt encalitjat i la visibilitat és molt dolenta. Torno a estar de sort i sorprenc un cabirol a contravent, que es deixa veure bé una poca estona.

D’aquí baixo al coll de Te i després a la font del Prat, tot passant per un petit rodal de pi roig, sequoies i avets. Aquests últims me’ls aniré trobant barrejats amb les fagedes o, més endavant, formant un rodal més extens.

Arribo a la font de Marianegra, amb quatre brocs dels quals en ragen tres i el quart degota. Reculo uns metres i em començo a enfilar per un corriol poc marcat, al costat del torrent de Marianegra, que porta aigua i forma petits gorgs i salts d’aigua, entre ells el de Marianegra, imagino gràcies a les pluges d’aquest mes. Amb la sequera que anem arrossegant, un passeig al costat de l’aigua, encara que sigui més aviat curt, sempre és d’agrair i en tenia moltes ganes (tot i que d’entrada no hi confiava gaire).

Per arribar a la font del Conill, seca, faig una mica més de volta del compte, però ja m’està bé. Fins ara he endevinat les Agudes entre arbres, però no és fins a una gran clarina passada la font que es deixen veure bé, conjuntament amb el turó de l’Home.

L’última parada, em costa trobar-lo, perquè no sabia ben bé que havia de buscar, és al faig enforcat. És el que seu nom indica, un faig que sembla haver-se empassat una forca (o tenir-la clavada). Curiós.

D’aquí ja cap al cotxe on, ara sí, acostant-me a Santa Fe cada cop m’aniré creuant amb més gent. Avui a dinar a casa.

---

De Viladrau a Sant Segimon pel gorg Negre

Caminada molt complerta. Pel camí passarem pel mas la Sala, on va néixer el bandoler Serrallonga, fonts, salts d’aigua i ermites. Gaudirem de magnífiques vistes des de Sant Miquel i ens passejarem pels bells boscos del Montseny: rouredes, alzinars, fagedes i castanyedes centenàries.

”SUSTO”

Ens trobem a l’aparcament de la Solana, a l’hora, tot i que avui serem forces, dotze. Farem, també, un canvi de guia, en Vicens ja l’ha fet i seguirem la seva ruta. D’aquesta manera avui podré anar gairebé sempre al darrere més tranquil·lament, tot fent fotos (que de tant en tant també va bé).

Al cap de poc de començar a caminar enllacem amb una ruta coneguda, la que porta a l’imponent mas la Sala, on va néixer Joan Sala “Serrallonga”, el mític bandoler (més informació a la ruta de més avall).

A partir d’aquí passarem per camins menys concorreguts, tot i que ben fresats. Fins arribar a un racó que tinc pendent des de fa anys i que, incomprensiblement, no hi havia estat mai: el Gorg Negre. Tot i que hi baixa poca aigua és molt guapo... i ara que ja hi estat, hauré de repetir en temps millors. De fet, pel camí s’haurien de veure alguns salts d’aigua més, però no hi anirem justament per això, la manca d’aigua.

Just abans d’arribar-hi, però, tenim el “susto” de la caminada (de fet, de totes caminades). En Vicens rellisca i pateix una aparatosa caiguda, que pel que podria haver set, acaba en poca cosa, només un petit trau a sota la cella i unes ulleres trencades (per sort portem entre tots algunes farmacioles d’emergència i podem fer una primera cura).

Ens continuem enfilant deixant enrere boniques rouredes i alzinars, per passar per belles fagedes amb aspecte de tardor (si bé ja no amb els seus colors més espectaculars).

Un cop al coll de les Tres Creus decidim enfilar-nos fins a Sant Miquel dels Barretons. Fa sol i la visibilitat és molt bona. Des de dalt l’ermita, les vistes són impressionants: La Mola, Montserrat, el Montsec, la Plana de Vic, el Pedraforca, el Cadí, la Tossa, el Puigllançada, la Plana de Vic, el Puigmal, les Guilleries, el Collsacabra, el Cabrerès o el Canigó, entre altres. Llàstima que fa una mica de vent i no ens hi podem quedar a dinar, ho farem una mica més avall, arrecerats al coll de les Tres Creus.

Havent dinat ens acostem fins a Sant Segimon, que ara ja només es pot veure de lluny. Recordant haver-hi passejat per dins quan era petit i de més jove, sempre queda el consol de que no s’hi pot anar, però almenys així no quedarà abandonat (o això vull pensar).

Tot baixant passem per una altra fageda i al cap de ben poc pels impressionants castanyers centenaris (del torrent) de l’Erola, diuen, segurament amb raó, un dels conjunts de castanyers més impressionants del Montseny. Tenen més de 300 anys i ara, amb el seu aspecte de tardor, són realment bonics.

Fem unes últimes parades a l’ermita de l’Erola, del segle XVII, la font dels Molins, seca, i la font de l’Avi, de la que encara en surt un rajolí.

Com sempre acabem fent el got, aquesta vegada ben bé al punt d’inici, per acabar de passar el dia en bona companyia. Com sempre, gran caminada.

---

Molins Fariners de Copons (Gorg de Nafre)

Ruta pels voltants de Copons. Pel camí gaudirem d’un bonic gorg, el de Nafre (encara millor si el salt porta aigua), bones vistes, una ermita i el poble de Copons, amb bells racons.

MOLINS?

Faig aquesta caminada tot preparant un curs de formació sobre flora a Copons. De fet, la setmana passada ja n’hi vaig fer una altra, al gorg Salat, però no em va servir pel que buscava i com a caminada tampoc val molt la pena, almenys per penjar-la (més pels camins per on s’ha de passar que pel que es pot veure). Avui m’acompanyarà l’Arnau, que també ha de passar el matí aquí.

D’entrada fem una volta pels carrers del poble, amb racons bonics. Seguim la ruta dels molins fariners de l’ajuntament, tot i que fent una petita modificació només començar. Ens desviem per anar al bonic gorg de Nafre. Amb la sequera actual hi baixa poca aigua, tot i això és un racó preciós (i amb una mica més d’aigua, ha de ser espectacular).

Tot seguit ens enfilem entre roures i pins blancs, tot i que de seguida només quedaran aquests últims. Serà, combinat amb algun camp, el paisatge predominant del dia. Barrejat també, amb antigues feixes i alguna barraca de vinya de pedra seca.

Arribem al cim del Montpaó. Avui hi ha bona visibilitat i les vistes estan prou bé. Són sobretot a les muntanyes que ens envolten, però més enllà és deixa veure la muntanya de Montserrat, i encara més enllà, els cims dels Pirineus.

Fem alguna pujada i baixada suaus, per pistes, fins arribar a l’ermita de Sant Gabriel, del segle XV. Situada a més alçada que el cim d’on venim, té molt bones vistes (encara que, curiosament, menys cap als Pirineus).

D’aquí ja només ens queda anar baixant mica en mica, per acabar resseguint la riera de Veciana, sovint envoltada de roures. Aquí és on es situen els molins que donen nom a la ruta... malgrat que els veurem des de l’altra riba i sovint sense poder-nos-hi acostar, almenys als primers: el molí del Vilella i del Gelabert. En funcionament des de l’Edat Mitjana fins ben entrat el segle XX, es situaven estratègicament l’un rere l’altre per aprofitar l’aigua i l’espai. Ja arribant al poble, envoltats d’horts, si que passem, però, pel costat del molí de Dalt, el Mig (i les seves basses) i el molí de Baix.

Amb l’Arnau he anat una mica més ràpid del que vaig normalment, però part de la ruta em servirà per fer el curs i m’anirà bé. Al poble ja m’espera la Clara per anar a dinar (i fer una altra caminada a la tarda).

---

Saut deth Pish

Passeig fàcil i molt curt fins al, diuen, salt d’aigua més bonic de la Vall d’Aran.

CURTA

Després de la ruta a la Mina Victòria i a Vilamòs, anem cap a la següent visita prevista. Per sort no fem cas al “Maps”, que ens volia fer passar per una pista forestal (potser en perfecte estat, però tampoc tenim ganes de comprovar-ho). Tot i això, la pista asfaltada per arribar-hi és força estreta i la Clara ho passa malament.

Aparquem i fem una curta caminada fins arribar al Salt d’Aigua. D’una gran bellesa, en realitat son dues cascades consecutives, la primera i més alta fa uns vint metres d’alçada, mentre que la segona només en fa uns cinc. Les contemplem des de totes bandes, des de baix, des del mirador i fins i tot per sobre (tot i que això últim no val gaire la pena, ja que no es veu pràcticament res).

Abans de marxar la Clara ficarà els peus (ja una tradició seva) al pantà de Varradòs, mentre jo continuo buscant tritons infructuosament.

Tot seguit fem un intent fallit d’anar als Uelhs deth Jueu... hi arribem massa tard per agafar el trenet que t’hi acosta, i fer-ho a peu des de l’aparcament ens allargaria massa la caminada (pel cansament acumulat i l’hora del dia que és). En lloc d’això anirem a fer una volta a Viella, on jo aprofitaré per comprar-me una motxilla nova i la Clara per fer una crep. El sopar el farem al càmping, tranquil·lament.

---

Pont de Bóixols

Caminada curta a un salt d’aigua preciós, en un bell entorn.

AVARIA

Hem fet una caminada curta fins al cap de Boumort per aprofitar el dia i fer-ne dues més de curtes (al final del dia sumarem gairebé dotze kilòmetres i sis-cents metres de desnivell, però). Baixant per la llarga pista que porta al refugi de Boumort, esperem una bona estona a la Mariona, en va... el cotxe les ha deixat “tirades”. No fa res. Les anem a rescatar, però no hi podem fer res, només trucar a la grua. Per sort, ens podem comunicar amb els pocs mòbils que tenen cobertura i ens reorganitzem com podem. El cotxe de la Gemma ja ens espera a Bóixols, nosaltres hi baixem al cap d’una estona, per continuar amb els plans previstos. Més endavant ja ens tornarem a trobar tots (amb la Tona i la Rosa gràcies a un guarda forestal que passava per allà i les baixarà fins al poble i podran continuar amb nosaltres, i amb la Mariona i la Blanca a Figuerola quan les baixi la grua, per fer la tercera excursió prevista). El cotxe, això ho sabrem dilluns, no ha fallat per culpa de la pista, sinó que se li ha acabat la bateria i li podia haver passat a qualsevol lloc.

Travessem el poble i continuem baixant entre prats, creuem un fotogènic rierol i continuem avall, per una boixeda, que pel que sembla un estret i petit congost, també bonic.

En poca estona arribem al Pont de Bóixols, o pont del Plomall, medieval, del segle XI. El que fa especialment bonic, però, és que està just a sobre d’un bell salt d’aigua. Salt, pont i congost formen un conjunt harmoniós que val la pena contemplar amb calma. De fet, ho aprofitem per dinar, una mica més tard del previst.

Per desgràcia hi trobem, també, el que sembla un gos abandonat, malgrat que porta un collar amb un telèfon (on truquem i no contesta ningú). Ens fa patir una mica, especialment a les noies, però al final ens segueix fins al poble i ens deixa estar, amb el que quedem una mica més tranquils (amb la sensació que s’espera al pont, sabent que algú altre li donarà menjar, per tornar després cap a casa seva... tant de bo no ens equivoquem).

---

Al voltant del Pasteral (Salt de l'Olla)

Ruta una mica trencacames, però bonica i molt completa. Pel camí tindrem bones vistes des de diferents miradors, passarem per unes coves (tancades), un dolmen, unes pedreres, una fotogènica font, un salt d’aigua i una antiga canal, a banda de diferents tipus de boscos.

TRENCACAMES

Entre els ruixats d’ahir, Sant Jordi (que van deslluir una mica la diada, després de dos anys d’espera per tornar a la “normalitat”) i que al matí no puc, només em queda la tarda de diumenge per caminar. Com que la Clara no pot venir per un compromís, em decideixo per fer-ne una al voltant del Pasteral (relativament a prop de casa, també).

Començo a caminar a les dues, al Pasteral, al costat de la carretera. La primera parada és ben aviat: a les coves del Pasteral. Malmeses per una antiga explotació minera de marbres, les seves dues entrades estan tancades per unes reixes de ferro. Suposo per protegir l’antic jaciment neolític que s’hi ha trobat al seu interior i/o la rica comunitat de ratapinyades, amb diferents especies, que viuen o hivernen els seus gairebé tres-cents metres de recorregut. Està bé.

Tot seguit m’enfilo fins al poblat ibèric, del que pràcticament no es distingeix res més que un munt de pedres. Dalt d’un petit turó, almenys hi ha bones vistes cap a la Cellera.

Baixo una mica i retorno al SL, per arribar, al cap de poc, al dolmen de Colldegria (del que no trobo cap més informació, a banda que és l’únic que hi ha per aquesta zona). També és conegut com el Balcó del Pasteral, per les seves belles vistes al meandre que ocupa el pantà (avui ple fins dalt).

Poc més endavant passo per la pedrera de Colldegria, un grup de quatre excavacions d’on es va extreure marbre de finals del segle XIX fins al 1988. De fet estic fent una petita part de la Ruta de les Pedreres de la Cellera del Ter, que m’apunto per una altra ocasió. Una mica més endavant passo, també, per les ruïnes d’una antiga ferreria, que donava servei a les diferents feines que es feien a les pedreres.

El camí continua fins a la font del Bassi. Restaurada no fa massa anys, és un bell racó on aprofito per dinar i refrescar-me una mica.

Deixo, a partir d’aquí, camins marcats i segueixo el track que porto. Durant tot el recorregut, fet i per fer, passo per una bona veritat de boscos, que va des de vegetació de ribera a alzinars, suredes, castanyedes i avellanoses, cosa que sempre és d’agrair.

Les següents parades són a la Roca (o Mamella de cal Torra), amb bones vistes als cingles de Sant Roc, les muntanyes de Finestres i el Far. Una mica més avall, al salt de l’Olla, al torrent de Gorners, bonic, però sense ser espectacular. Una mica més enllà, encara, al mirador de la Bandera, també amb bones vistes al pantà de Susqueda i a les muntanyes abans citades.

Finalment, baixo per la Canal Vella del Pasteral, tot deixant a un costat un llarg túnel, on només entro uns metres, i travessant-ne un altre de molt curt, per anar baixant mica en mica cap el Pasteral. La ruta és una mica trencacames, amb força desnivell i com que miro de no encantar-me massa per que no acabar molt tard, el final se’m fa una mica llarg pel cansament.

---

Camí del Toll Bullidor

Passeig curt i agradable fins a un fotogènic salt d’aigua: el Toll Bullidor.

PASSEJADA

Per aprofitar el dia, després de la caminada al Rec del Solà i la visita a l’espectacular mirador del Roc del Quer (malgrat que el dia s’ha espatllat una mica), decidim fer una petita ruta. De tant curta, una passejada.

Sortint del Pont de Molleres, entre freixes, avellaners i pins, entre altres, arribem a unes escales que semblem més pròpies d’un centre comercial, tot i que fetes amb prou criteri perquè no desentonin gaire. Porten al mirador de la bonica cascada del Toll Bullidor.

Un cop fotografiat per totes bandes, tornem pel mateix camí, amb vistes a Meritxell.

D’aquí cap al càmping, a Canillo, on estarem molt bé i ens sortirà molt barat. Gràcies a una oferta, només pagarem quinze euros per una nit (és un senzill, sense extres, però petit i net, ideal pel que fem i volem nosaltres). Descansem una mica i tenim temps, encara, d’anar tot passejant fins a Sant Joan de Caselles (sort que volíem descansar...).

---

Pla de Boavi

El Pla de Boavi (i el camí per arribar-hi), als peus d’altes muntanyes, és un indret encisador on es respira pau i harmonia. Com a part de rutes més llargues o per ell mateix, un d’aquells llocs que s’ha de visitar.

PAU

Ens llevem a tres quarts de nou, esmorzem, dutxa i cotxe. Per arribar al punt d’inici hem de passar per una pista. La Clara, que normalment porta un cotxe baix, pateix a cada sot, pedra o trenca. Jo, que sóc una mica més “brutu” gens, i menys amb la furgo, encara que sigui petita. La pista no és cap meravella, però es passa relativament bé, un cop a l’aparcament fins hi tot i veiem un Ibiza i un Polo. Entre tot plegat comencem a caminar a les onze. La idea és fer-ne avui dues de fàcils, més aviat curtes i sense massa desnivell.

Caminarem pràcticament tot el camí per una pista que va pujant suaument. Ho fa al costat de la Noguera de Lladorre, ara ben bé al seu costat, ara una miqueta més enllà. Pel camí anirem descobrint els seus petits salts i gorgues d’aigües transparents, a vegades, si cal, desviant-nos una mica de la ruta. No tenim pressa.

Al voltant de la pista, i a les parts més planes, hi predominen els bedolls, envoltats d’avet, pins  negres, i algun faig a les vessants de les muntanyes, en un contrast bell i harmoniós. Les altes i escarpades muntanyes del voltant acaben de donar a la vall un toc màgic, on es respira pau i tranquil·litat. El punt culminant és al Pla de Boavi, on la vall es torna més ampla, el bosc s’aclareix i s’alcen imponents davant nostre el pic de Broate i, poc més enllà, el Sotllo (un tres mil).

Un cop al pont de Boavi reculem pel mateix camí, gaudint de bellesa d’aquest indret. Poc abans d’arribar al cotxe aprofitarem per descansar una mica i posar els peus a les aigües gelades del riu... un petit plaer que a la Clara li encanta, i a mi ara també (abans no ho feia mai).

---

Els Tres Estanys (i els estanys de la Gola i Ventalau)

Espectacular, en aquesta excursió, envoltats d’un paisatge d’alta muntanya captivador, descobrirem fins a cinc estanys: el de la Gola, els Tres Estanys (tres estanys que es diuen igual, en un nom potser excessivament descriptiu) i el de Ventolau.

ESTANYS

Com que la Clara ahir no es trobava del tot bé, avui la deixo dormir una estoneta més. Tot i això començarem a caminar a un quart de dotze, a l’aparcament de Sartari. Abans, però, farem un tram de pista en què ella patirà de valent i jo més aviat al contrari (cinc kilòmetres). Estreta i en relatiu mal estat aquesta sí només apte per a cotxes alts. La vall per on passa es veu bonica, així com el poble d’Unarre... excursió que ens quedarà pendent per una altra ocasió.

Sortim de l’aparcament i seguim un corriol fins arribar, al cap de poc, a una pista que puja suaument fins al bonic planell de Sartari, amb dos salts d’aigua espectaculars, el de la Gola i el de Sartari (aquest últim a aquesta hora a contrallum).

Aquí comença la pujada forta. Tot fent marrades fem la major part del desnivell de cop, fins arribar al refugi lliure de la Gola. Ben poc després ja hi ha el bell estany de la Gola, envoltat d’altes muntanyes escarpades i pelades. Ens agrada molt.

La Clara ja s’ha recuperat del tot i decidim continuar amunt. Fem gairebé la volta a l’estany, gaudint-lo de totes bandes, fins a tornar-nos a enfilar una mica més. Pel camí contemplarem, encantats, algunes granotes roges, que aquí semblen abundants (malgrat el que explicarem una mica més avall).

Arribem al primer dels Tres Estanys. Són tres estanys que és diuen els tres igual: els Tres Estanys... un nom tan poc original com descriptiu (si bé, si comptem dues basses estacionals, en realitat serien cinc). Per acabar-ho de complicar en algun lloc llegeixo que el de més al nord és l’estany Sord, el següent del Mig i el tercer sembla no tenir nom. Sigui com sigui, envoltats de prats verds i els Pics de Ventolau, de la Coma del Forn, dels Tres Estanys i del Pic de la Gola és un indret captivador i fotogènic. L’esforç ha valgut la pena, i molt.

Ja n’hem gaudit bona part de la pujada, però des d’aquest punt, el més alt de l’excursió d’avui, les vistes a les muntanyes del P.N. d’Aigüestortes són impressionants, encara que estiguin una mica encalitjades.

En un d’ells, el del mig, des de fa uns anys s'hi està portant a terme una prova pilot en el marc del projecte "Life Limnopirineus", per a reduir la població de barb roig (“Phoxinus phoxinus”), mitjançant trampes, xarxes (ben visibles) i pesca elèctrica, amb l’objectiu de retornar l'estany al seu estat natural. Aquest peix és una espècie invasora que forma poblacions molt denses i s'utilitza com a esquer viu i il·legal i aliment per a les truites en algunes piscifactories. Entre altres impactes ecològics amenaça especialment els prats d’isòets aquàtics dels estanys del Pirineu i podria fer desaparèixer algunes de les seves espècies autòctones d'amfibis i invertebrats aquàtics. Els isòets són ancestres de les falgueres terrestres que varen tornar a colonitzar el medi aquàtic i estan adaptats a les aigües transparents i a les condicions extremes de baixa disponibilitat de nutrients dels estanys. Per desgràcia, de barb, n’hem vist a tots els estanys d’avui, als rierols que hi neixen i, ja molt més avall i en dies anteriors, al pantà de la Torrassa i a la Noguera Pallaresa.

Després d’una baixada arribem a l’últim estany del dia: el de Ventolau. Preciós, com els anteriors. Més que els seus cims, no sé perquè, els estanys dels Pirineus sempre m’han atret d’una forma captivadora, no ho puc evitar. Jo no sé si mai els podré comptar, ni segurament ho faré tan ràpid, però tant de bo en pugui veure un bon grapat.

Ens queda una última baixada forta, on gairebé atropello una serp. Malgrat que la puc empaitar una estona em quedo amb el dubte de si és un escurçó pirinenc o una serp llisa meridional, tot i que em decantaria per aquesta última.

Arribem a les marrades per on hem pujat, des d’on desfarem el camí, gaudint en tots els sentits de les cascades que hem vist a l’inici. Ens està fent uns dies sensacionals de sol i calor, i ho aprofitem per refrescar-nos, mig dutxar-nos, al salt d’aigua de la Gola.

Com sempre, acabem molt més tard del que comptàvem. Tant que ens ha passat la gana de dinar i un cop al cotxe només fem una mica de vermut. Baixada per l’estreta pista, esperant no trobar ningú de pujada. Visita a Santa Maria d’Àneu, per acabar d’aprofitar la tarda, compres a la farmàcia pel dit de la Clara i, finalment, sopar al càmping, dutxa, joc i a dormir.

---

Salt del Molí (de Viliella)

Passejada curta però maca. Sortint del petit i bonic poble de Viliella gaudirem de bones vistes a la Vall de la Llosa (amb el Cadí-Moixeró de fons) i el Salt del Molí, una cascada espectacular.

APROFITANT

Aprofitant que els meus pares eren fora de vacances els hi agafo la furgo per un parell de dies. Marxem a mig matí, per fer les últimes compres i alguna volta més del normal. Tot i això ens queda bona part de la tarda per fer una caminadeta i explorar el terreny per a demà (que farem la Vall de la Llosa).

Abans de començar fem una volta pel petit poble de Viliella, un típic poble de muntanya de cases de pedra (algunes de velles, algunes restaurades i algunes restaurant-se). Passem per davant la seva església i comencem a baixar mica en mica, tot gaudint de les vistes a la Vall de la Llosa (el riu de la Llosa i els prats, camps i boscos que l’envolten ens quedaran a baix). El Cadí, avui encalitjat, s’endevina de fons vall enllà.

La caminada és curta i de seguida girem a la dreta per baixar, fent un parell de marrades, fins al salt. Tot i que hi força gent banyant-s’hi és espectacular i fem fotos per totes bandes.

Un cop vist tornem per on hem vingut i ens instal·lem una mica més avall, al costat del riu (des d’on també s’arriba al salt de forma més planera, tot i que nosaltres no hi anirem des d’aquí).

--------

Nota: a la ressenya he volgut explicar una versió més llarga i circular que, crec, també val la pena. Nosaltres vam fer una de les versions més fàcils (anar i tornar des de Viliella).

---

La Batalla de Talamanca

Caminada de la Diputació de Barcelona per la riera de Talamanca i diferents atractius culturals i naturals. Aquesta caminada coincideix amb la zona on va tenir lloc la Batalla de Talamanca, i l'última victòria d'un exèrcit català.

(PEN)ÚLTIMA VICTÒRIA

Avui tard, vaig sol i això vol dir a l'hora que em llevo. Decideixo fer-ne un parell de curtes, a prop i amb la mateixa motivació. Per començar, la ruta de riera de Talamanca, una ruta de la Diputació de Barcelona que coincideix amb el lloc on va tenir la batalla de Talamanca.

La ruta comença al centre de Talamanca, bonic, amb carrers estrets i cases velles ben restaurades. En destaca, també, l'església romànica de Santa Maria i el castell, que va ser gairebé reconstruït al segle XVIII, després que Felip V, en els seus Decrets de Nova Planta, l’inclogués a la llista de castells que s’havien d’enderrocar per haver estat importants focus de resistència pro-austriacista.

Just darrera el castell, al final del poble, arribo a un dels primers "objectius" del dia, el Monument Memorial del 13 i 14 d'agost de 1714. És, també, un magnífic mirador a la riera de Talamanca i al lloc on va tenir la batalla que porta el seu nom.

Talamanca era, llavors, un punt d'importància geoestratègica, ja que dominava el pas del coll d'Estenalles, que connectava la plana vallesana amb la Catalunya interior. El Marquès del Poal, comandant de les tropes catalanes a l'exterior de Barcelona, hi era de pas i va veure com s’acostaven tropes borbòniques pel costat de la Mussarra. Els austriacistes eren uns 2.000 homes, fusellers i caçadors catalans, un petit grup d'hússars hongaresos voluntaris, alguns granaders professionals i un regiment de cavalleria. Entre els seus comandaments figuraven alguns dels oficials més destacats d’aquell exèrcit austriacista, com eren Ermengol Amill, Pere Bricfeus o Francesc Busquets i Mitjans, entre altres. Els borbònics, comandats pel Conde de Montemar, es van instal·lar a la zona del Pla de Mussarra, al davant mateix, al nord-est, de Talamanca. Els borbònics sumaven més de 3.000 homes, menys de la meitat dels quals de cavalleria, la major part castellans o procedents d'unitats militars hispàniques. La batalla va començar el dia 13 d'agost de 1714, a la riera de Talamanca, i va durar fins al dia 14, amb les tropes austriacistes perseguint els borbònics fins a les envistes de Sabadell. L'èxit català en la batalla va ser deguda, en bona part, al coneixement de la complicada orografia del territori i a la millor vista sobre l'escenari de la batalla (no cal ser un entès per adonar-se’n, veient l’escenari des del memorial i en la caminada).  

La batalla de Talamanca va ser la darrera victòria militar d'un exèrcit de Catalunya. Tot i això, però, la superioritat dels borbònics, amb el ple suport de Castella i de França, s'imposà implacable als austriacistes catalans, que havien optat per una resistència a ultrança abandonats a la seva sort per Àustria i Anglaterra després dels tractats d'Utrecht i de Rastatt, que posaren oficialment fi a la guerra al continent, amb el reconeixement de Felip V.

Deixo enrere el memorial i començo a baixar cap a la riera, tot fent ziga-zagues, (per on els catalans van iniciar l'atac). La primera parada és al Molí del Menut, un bonic mas (al seu darrera, la zona on estaven les tropes castellanes).

Una mica més amunt em passejo pel costat de la riera, també ben bonica, i on puc veure, també, com un visó americà es passeja tranquil·lament per la seva riba, mentre crancs de riu també americans prenen el sol sota l'aigua. Una altra guerra que, de moment, els autòctons encara van perdent.

El camí continua fins a la bauma dels Gobians, amb un salt d'aigua que deu ser molt bonic... quan baixa aigua (que fa cara de ser només després de pluges). Al seu costat, una barraca de vinya de pedra seca ben conservada.

Una mica més enllà la sínia de can Valls, una petita construcció que servia per elevar l'aigua i usar-la per regar els horts del voltant. L'estructura està ben conservada... llàstima que sigui usada, també, com a barraca dels horts, amb mànegues i altres estris que no fan gaire bonic.

D'aquí el camí es torna a enfilar fent ziga-zagues. Força amunt em desvio fins al Fornot, un antic forn d'obra que servia per coure teules, rajoles i maons d'argila cuita (com en les parades anteriors, amb plafons explicatius excel·lents).

Poc més enllà, la bonica font de Talamanca. Ho aprofito per menjar-me els entrepans i gairebé dutxar-m'hi.

A partir d'aquí gaudeixo una altra vegada de les boniques vistes a la vall i els bonics carrers del poble, abans de marxar cap a la següent caminada.

---

Tomb pel puig de la Cabrafiga

Magnífica caminada a uns 100Cims amb unes vistes sensacionals al Camp de Tarragona. Terra de llegendes, fent-la gaudirem, també, d’un paisatge preciós i un bonic salt d’aigua (si tenim la sort que el barranc porti aigua). A més, a l’anada o la tornada val molt la pena visitar el bell poble de Pratdip.

COMPLETA

Diumenge, que ha de fer bon temps, i “d’hora”, per començar a les onze. És una bona estona en cotxe, però valdrà la pena (i de tant en tant ja està bé). Comencem a caminar a Pradip, a l’entrada del poble. Volíem fer la ruta al revés, però a última hora canviem el sentit de la volta per començar, d’entrada, per la pujada al cim. Un cop acabada veurem que, al nostre parer, encertadament (tot i que això va molt a gustos).

Anem uns metres al costat de la carretera per agafar, tot seguit, un sender.  Ens comencem a enfilar, deixant enrere un antic forn de calç, i no ho pararem de fer, amb més o menys ganes fins al cim. Al principi passem per una ombrívola pineda, però ràpidament es convertirà en la brolla que ens acompanyarà pràcticament tot el camí.

Tot pujant de seguida comencem a gaudir de bones vistes i, també, d’algunes grimpades fàcils tot fent el Pas del Grauets i el Pas del Gos (sense cap dificultat especial). Passat el primer el camí planeja i de seguida veiem el cim al fons, mentre les vistes es van obrint cap a totes bandes. Els crits d’un caçador, que busca un parell de gossos que ha perdut, espatllen la tranquil·litat del lloc, però bé, no serà molta estona i un cop al cim els perdrem de vista, a ell i els seus esprimatxats gossos.

Del cim les vistes, ara ja 360º complets, són espectaculars: les Muntanyes de Prades, el Montsant, la mateixa Serra de Llaberia, les serralades de Tivissa-Vandellòs i Cardó, un trosset de Delta de l’Ebre (la Punta del Fangar) i tot el Camp de Tarragona és als nostres peus. Ens hi estem una bona estona, ens costa marxar (i més amb el sol agradable que fa, i farà durant tota l’excursió).

Comença una baixada picada, més dura del que preveiem, tot i que ho compensen el paisatge, les vistes i una cova, o mina, a mig camí. Un cop gairebé a baix, ho aprofitem per dinar.

Fem un tros planer, tot passant pel castellet de les Mugues, les ruïnes d’un antic enclavament ibèric sobre el que, molt més endavant, es va construir un fortificació per vigilar els atacs dels pirates (i del que no en queda tampoc gaire res).

Al grauet de les Mugues fem l’última baixada, també una mica més forta del que ens imaginàvem. Tot i que el camí està molt ben marcat perdem una estona el camí (no surt al track), baixant una mica pel dret, per trobar-lo al cap de poc (en total potser hem perdut deu minuts).

Al cap de vall, el barranc de la Dòvia. Porta força aigua, en Ramon, segurament fruit del cansament, no el vol creuar i ens separem, ell tornarà per la carretera i la Clara i jo seguirem la ruta prevista. Llavors el travessarem quatre vegades més, on podré provar si les sabates que estreno avui són “waterproof” de veritat, o no... i ho són, però només si l’aigua no puja més amunt dels turmells (per sort no fa gens de fred). 

El barranc porta molta més aigua de l’habitual, la mostra són les marques del camí, que en un punt perdem just al mig del riu (afortunadament la ruta va sempre al seu costat). Compensa aquest inconvenient, sobradament, però, poder contemplar el bonic salt de la Savinosa amb tot el seu esplendor.

No anem tard però aquest últim tram caminem ràpid per ser al poble abans no es faci fosc. Ens trobem amb en Ramon, deixem motxilles i pals al cotxe i ens queda una hora de llum per visitar Pratdip, amb les seves torres, les seves portalades i el Castell. I els Dips, que com si fóssim nens anem buscant pels racons del poble per on passem. N’hi ha deu i nosaltres en vam veure cinc... hi haurem de tornar, que val la pena.

---

Riera de Merlès

Passeig agradable al costat de la bonica riera de Merlès, tot visitant alguns dels seus gorgs i salts d’aigua. Massificada pels banyistes actualment a causa de la COVID s’ha prohibit el bany (i tant de bo després també).

GANES DE TROBAR-NOS

Primera caminada de grup post-confinament. Planera i fàcil hi ha ganes de trobar-se i sortir. Serem una vintena, inclosos alguns que han vingut a última hora sense avisar. Just al límit de les restriccions.

Tot i la recent prohibició de banyar-s’hi hi ha força gent. La majoria amb la intenció de saltar-se-la, tot i la informació que donen a l’entrada i els controls que hi fan els rurals, amb passada d’helicòpter inclosa. Nosaltres també ens quedarem amb les ganes, però venim a caminar i gaudir de gorgues i salts sense “domingueros” també serà un plaer.

Anem per la pista que passa al costat de la riera, que porta força aigua encara. Ens anem desviant als diferents camins que semblen que van al riu, per anar descobrint diferents gorgs i petits salts d’aigua mentre ens anem posant al dia després de tant de temps sense veure’ns (a vegades fins i tot sembla que hi ha més ganes de xerrar que de contemplar el riu).

Arribem a l’entrada del càmping, on hi el tram més bonic, per girar per on hem vingut. La veritat és que la riera és bonica (i val la pena), però no tan espectacular com poden ser altres (o aquesta mateixa, força més amunt).

Per allargar una mica la caminada ens arribem a Sant Climent de la Riba, una modesta ermita d’origen romànic, tot i que modificada posteriorment. Val la pena, també, per les vistes a la zona. Ho aprofitem per dinar.

Per acabar de gaudir de la companyia i el bon dia que fa, fem el got al pont de Sant Cristòfol, amb totes les precaucions possibles. Abans de marxar, res de petons ni abraçades... però almenys ens hem pogut trobar.

---

Mola d'Estat i Toll de l'Olla

Bonica caminada que combina l’ascensió a un 100 Cims amb bones vistes a la vall de Capafonts i les muntanyes de Prades, la Mola d’Estats, amb un dels tresors del riu Brugent, el Toll de l’Olla.

DOS PER U

Teníem ganes de fer un cim però també de visitar el toll de l’Olla. Solució, ajuntar el toll amb la Mola d’Estat. Deixem el cotxe a l’entrada de Farena, en un gran aparcament on la gent hi deixa el cotxe per anar cap a les gorgues a banyar-se. Nosaltres, però, ho deixarem per al final i ens comencem a enfilar, muntanya amunt, entre pinedes.

Passat el grau del Roquerol el camí planeja una mica. Poc abans d’arribar al mas de Mateu, enrunat, la sorpresa del dia: travessem una petita teixeda, un dels boscos més rars i singulars de casa nostra.

Tot seguit ens enfilem una mica més fins arribar a la Mola dels Quatre Termes, on hi ha la curiosa Taula dels Quatre Batlles. És una taula massissa rodona de pedra, amb quatre seients, on convergeixen els municipis de Montblanc (antigament Rojals), Vimbodí i Poblet, (antigament Vimbodí), Mont-ral i Prades, on hi ha gravats els escuts i els noms d'aquests quatre pobles. La tradició diu que quan calia fer una tallada de pins els quatre alcaldes es reunien aquí per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits.

Tot passant per un camí planer arribem a la Mola d’Estat, on hi ha les Tres Creus. És un indret bell amb magnífiques vistes de la vall del riu Brugent, de les muntanyes de Prades i més enllà. Ho aprofitem per dinar.

Baixem pel coll de la Caldereta, entre boscos i tarteres, fins al mas d’en Toni, on girem a l’esquerra i comencem a seguir un camí planer, sovint tot sentint el soroll de l’aigua del riu (i la gent que s’hi banya).

Al cap de poc ens desviem fins al segon objectiu del dia. Semblen les piscines municipals, el que treu una mica d’encant a aquest bell salt d’aigua i els gorgs que el precedeixen. Malgrat tot, com que fa força calor, també ho aprofitem per banyar-nos una estona.

El camí planeja fins a l’aparcament. De fet, n’hi ha dos, el que passa tothom (en part al costat de la carretera), i el de l’altra banda, molt menys transitat i bonic, per on passem nosaltres.

Abans de marxar fem una volta pel petit poble de Farena, d’una gran bellesa i que val la pena visitar com a punt de partida o punt i final de l’excursió. Aprofitem per fer-hi el got i tornar cap a casa.

---

Cova de les Gralles

Excursió imprescindible per les muntanyes de Prades. Molt complerta pel camí gaudirem de bones vistes i racons de grans bellesa, com la cova del Grèvol (i coves del voltant), el Pont del Goi, l’espectacular cova de les Gralles, la font de la Llúdriga (naixement del Bruixent) o les Tosques (unes petites gorgues d’aigües transparents).

LLIBERTAT

Primer cap de setmana de llibertat post-confinament. La primera idea era anar a la platja, però aprofitant que aquesta primavera ha estat molt plujosa i les temperatures encara no són molt altes, decidim passar un cap de setmana a les muntanyes de Prades (on dormirem fresquets). Podrem estrenar, finalment, la furgo, una “partner” camperitzada que ens van portar els Reis i que havíem d’inaugurar per Setmana Santa...

Ja de baixada ens sorprèn trobar poc trànsit, pensàvem veure més gent amunt i avall. Ens instal·lem al càmping Serra de Prades, on també hi ha poca gent i estarem molt bé. L’excursió la farem l’endemà al matí.

Un cop llevats i esmorzats cotxe i cap a Capafonts. Ja que hi som aprofitem per fer una volta per aquest petit poble, amb racons bonics i situat en un lloc privelegiat, vigilat sempre pel Picorandan.

Tot seguit baixem entre camps, per una carretera estreta i poc transitada fins a travessar el Brugent. Aquí tenim la sort de poder contemplar el tant bonic com esquerp Oriol (més fàcil de sentir que de veure, tot i els seus llampants colors grocs i negres). El Picorandan, un cim que vam fer l’any passat, ens queda de fons.

Passat el riu deixem la carretera i ens comencem a enfilar entre boscos de pi roig, tot passant per sota la Foradada de Capafonts (una curiosa formació geològica que sempre m’han atret). Ens enfilem una miqueta més i comencem a resseguir cingles amb bones vistes a la vall.

Al cap de poc ens queden diverses coves (baumes) al costat del camí, que decidim anar explorant, tot descobrint racons bonics i algunes concrecions calcaries. Passem per la discreta font de l’Escudelleta (més que una font una deu d’aigua) i tot seguit per la Cova del Grèvol, potser per ser la més gran i espectacular, l’única que té nom (almenys als mapes). Té un recorregut de poc més de cent metres, tot i que només es poden visitar sense problemes els primers quinze o vint, els suficients per descobrir-hi poques però belles concrecions.

El camí continua per prats, encara esplèndidament florits i on podem gaudir de la presència d’algunes orquídies. Passem pel costat de la font Nova, seca. Segons llegim raja molt poques vegades (i amb la primavera que ha fet, que no ragi, fa que no ho dubtem). Tot i això, aprofitem per refer una mica les forces.

Ara, ja gairebé tot és baixada. Passem per una altra de les sorpreses del dia, l’espectacular Pont del Goi, una altra foradada que primer es passa per dalt i després per sota. Un altre vegada entre boscos bevem aigua de la font de l’Espluga Negre, més nova però amb aigua.

De seguida ens desviem cap a un dels principals objectius del dia, que ja hem anat veient tot baixant. La Cova de les Gralles és una singular i gran bauma, en forma d’absis, que fa uns cinquanta metres d’alçada i uns trenta d’amplada. En època de pluges un salt d’aigua salta per sobre seu, formant una gorga als seus peus. Avui, que fa uns dies que no plou, el salt té forma d’una gran dutxa que aprofitem per refrescar-nos. La balma té un aspecte únic i de gran bellesa.

Poc més avall hi ha font de la Llúdriga, en realitat el naixement del riu Brugent, tot i que una mica amagat per les bardisses (o almenys això ens va semblar).

També poc més enllà la sorpresa final: les Tosques, uns petits i fotogènics gorgs d’aigües fresques i transparents, on aprofitem per remullar-nos els peus.

Entre una cosa i l’altra arribem a Capafonts a mitja tarda, molt més tard del que comptàvem. Dinarem tardíssim, però haurà valgut molt la pena. Una de les millors excursions que es poden fer a Prades i, segurament, a tot el país.

---

Salt d'aigua de la Rierada

Passejada per l’únic curs d’aigua més o menys permanent de Collserola. Tot fent aquesta ruta descobrirem racons bonics que semblen més propis de zones més elevades.

SORPRENENT

Avui torna a tocar una matinal curta. Aquesta vegada perquè demà en volem fer una altra (que no ens sortirà bé, però això no ho sabíem). La Clara no ha caminat mai per Collserola i jo fa una eternitat que tampoc, i en tenia ganes, ja que és un lloc que m’agrada prou.

Fem alguna volta més del compte per la Floresta, però al final acabem trobant el punt de sortida bé. Farem una ruta al voltant de la Rierada, que té l’honor de ser l’únic curs d’aigua permanent de Collserola.

El camí ressegueix la Rierada (o la riera de Vallvidrera). Ensotada i ombrívola, fa que el fred que fa avui sembli més intens, però això mateix també dóna a aquesta riera un aspecte muntanyenc amb racons molt bonics i sorprenents, que a vegades semblen més propis del Montseny.

Al cap de poc de caminar arribem a un dels principals objectius de la caminada. Artificial, fruit d’una antiga presa reblerta de sorra, el Salt d’Aigua de la Rierada també ens sorprèn per la seva bellesa.

Continuem el camí, sempre prop de la riera, tot passant pel costat del gran mas de Can Mates, l’oratori de sant Venceslau i un petit aqüeducte, a més d’altres bonics racons de la riera.

Poc passat un altre gran mas, can Revella, deixem la riera i ens desviem a l’esquerra per enfilar-nos una mica. Per poca estona, però de seguida tenim bones vistes de la zona. Ara no passem per tants racons bonics, però el camí, en general, és més agradable. És en aquesta zona on tenim la sort, o la desgràcia, de veure per primera vegada el rossinyol del Japó, un ocell bonic però invasor (val a dir que, tot i el nom, prové del sud-est asiàtic).

Tornem a passar pel Salt d’Aigua, a partir d’on desfem el camí, per ser a dinar a casa.

---

Riera de Mura i els Tres Salts

Excursió molt bonica i complerta, que de ben segur ens sorprendrà: tines a peu de vinya (algunes podrien competir amb les de la veïna vall del Flequer), bones vistes, gorgs impressionants i la curiosa cascada dels Tres Salts del Llobregat.

MATINAL

No és el millor dia, però demà encara serà pitjor (passaran les restes de l’huracà Leslie i es preveu molta pluja, com així serà). Tindrem un dia ennuvolat amb alguna petita i escadussera ullada de sol, però millor això que res. Farem una matinal mig improvisada a última hora, ja que al migdia tenim un dinar.

Quedem a Viladordis i ens encabim els tres en un cotxe (en Ramon, la Clara i jo), per anar fins a els Ulls del Llobregat, on comença la caminada. Ens hi posem cap a les deu.

Ens enfilem mica en mica, tot sentint el so de l’aigua de la resclosa de la Mina, que veiem des de dalt. Continuem per desviar-nos de seguida del camí uns pocs metres, fins a la Casa de les Tines (de nova construcció). Al seu costat, però, hi ha l’espectacular conjunt de les Tines de Talamanca: set tines alineades de planta rodona i una barraca (dels segles XVIII-XIX). Fetes a partir de rebla, a la part superior hi ha una porta per poder premsar el raïm i a la part inferior una boca per treure’n el vi. Pertanyien al mas de les Generes i van ser usades amb la gran expansió de la vinya. L’aïllament d’aquestes i altres tines és degut a que era molt més fàcil transportar el vi un cop fermentat, que el raïm al masos.

Ens continuem enfilant mica en mica per boscos, fins arribar a un punt en que aquests es tornen molt més esclarissats, a causa de l’incendi del 85. Això, però, ens permet gaudir de bones vistes a la vall de la riera de Mura, per on tornarem després.

Més endavant deixem a un costat les boniques tines del Pla de les Generes, un conjunt de dues tines i una barraca (que recorden l’entrada d’un castell).

Poc després passem pel punt més alt de l’excursió de d’on, en principi, hi hauria d’haver bones vistes al Bages i a les muntanyes berguedanes i solsonines, però que avui, ennuvolat, resten amagades.

Tot seguit baixem a la riera fen ziga-zagues, tot passant pel costat d’una barraca de vinya solitària. Un cop a baix seguim la riera a estones per la seva llera, a estones per una pista paral·lela. Per la riera baixa l’aigua justa, prou per estar bonica, però no massa perquè la puguem anar travessant sense problemes. Pel camí passem primer per un bell gorg i, al cap de poc, per un altre d’espectacular, amb una gran roca que forma un petit túnel (i que si fos estiu, convidarien al bany).

Ja més avall passem, també, per un altre conjunt impressionant: el de les Tines de les Solanes, format per onze tines de dipòsit circular i dues edificacions auxiliars (en dos grups, un de vuit i un de tres tines, a diferents nivells, donant a tot el conjunt un aspecte singular).

Quan comencem a sentir el rugit del Llobregat, deixem a una banda la Tina Llobregat. Tot i estar a pocs metres comencem a anar justos de temps sinó volem fer tard. Ens conformarem a mirar-la de lluny.

L’última parada, però, la tenim reservada, encara que haurà de ser ràpida: els Tres Salts. Tot i el nom és una “petita” i bonica cascada del Llobregat, i més avui que porta força aigua. Punt i final d’una gran excursió.

---

Salt del Molí i Puig de l'Àliga

Caminada bella però en alguns trams complida per la orientació (especialment baixant). Combina l’impressionant Salt del Molí, les bones vistes del Pic de les Àligues (100 cims) i els bonics boscos del camí.

ERRADA DE CÀLCULS

Començo a dos quart d’onze a Vidrà. Una mica més tard del que voldria i amb més calor, xafogor més aviat, de la que esperava. La primera part ja l’havia fet, tot i que avui passo per un camí nou però ben marcat.

Passo pel bonic Pont de Salgueda, visit el Molí del Salt (les runes) i de seguida arribo, amarat de suor, a l’impressionat Salt del Molí. Avui, entre setmana, hi estic ben sol hi aprofito per fer fotos de totes bandes. També per refrescar-me, tot pensant que potser hagués estat més bona idea fer la ruta al revés, deixant l’aigua fresca per al final.

Un cop vist continua el camí tot passant per alguna roureda i les fagedes que m’acompanyaran gairebé tot el dia. D’entrada el camí va més o menys planejant, però a l’alçada de Salgueda (un mas enrunat) em començo a enfilar a més ganes. Per sort a mig camí hi ha una petita font on aprofito per descansar, refrescar-me i contemplar els cap-grossos de salamandra que hi ha a la petita bassa.

Avui no tinc el dia i pujo més a poc a poc del que ja vaig normalment (no és de les pitjors “pajares” que he tingut, però déu n’hi do). A més, una caca de vaca trampa, seca per fora, però tendre per dins i ben camuflada per la fullaraca fa que una mica més vagi per terra.

La pujada, però, val la pena. Tot i que avui una mica encalitjades, les vistes des del cim del Puig de les Àligues són impressionats (als Pirineus, les serres de Milany i Bellmunt, Vidrà, la Plana, el Montseny...). El “patiment” ha valgut la pena (tot i ser un cim “repetit”).

Reculo un tros i començo la baixada per l’altra banda. Entre que no és un camí molt fresat i la fullaraca el camí sovint es desdibuixa una mica i costa de trobar-lo (alternant amb trossos molt ben marcats i clars). Per una fageda amaga racons bonics, una petita riera forma petits salts d’aigua, que torno aprofitar, a més, per tornar-me a refrescar. I com ve sent habitual últimament, per acabar de peus a l’aigua sense voler.

Arribant a baix començo a sentir els primers trons. Accelero el pas per arribar a la pista abans no arribi la tempesta que baixa del Ripollès. Un cop a la pista torno al ritme normal, tot gaudint dels cants dels tòtils, que avisen de la pluja que està venint. De fet, no tardarà gaire, tot i que al final és quedarà amb molt soroll per ruixadets que amb prou feines m’arriben a refrescar (ja posats, m’hagués agradat un bon ruixat refrescant)

Sense dinar, el meu optimisme m’ha traït una altra vegada, arribo a casa afamat a mitja tarda.

---

Siurana (gorgs)

En un extrem de les Muntanyes de Prades s’alça imponent un dels pobles més bonics del país: Siurana. Només per això ja val la pena, però si a sobre hi afegim un grau espectacular, bones vistes i uns gorgs i salts d’aigua de gran bellesa farem una caminada espectacular.

ONADA DE CALOR

Caminada de grup. Per ser tant lluny serem bastants (i alguns d’encara més lluny). Els tres grups (Vallès, Osona i Bages) ens trobem a l’aparcament de Siurana més o menys a l’hora prevista. Amb la calor que ja comença a apretar.

Comencem a caminar tot resseguint cingleres, per un camí penjat però prou ample per fer sense por. Gaudint dels cingles i de les vistes (al pantà de Siurana i les Muntanyes de Prades), per acabar baixant, amb ganes i tot fent marrades,  pel Grau de la Trona.

Un cop al cap de vall de seguida ens desviem cap al riu Siurana. La idea és anar a veure els tres gorgs (o tolls) i banyar-nos al que més ens agradi... però uns es queden al primer (el de la Cinteta), uns altres al segon (el de la Palla), i només uns pocs arribem al tercer (el del Forn). Els tres són magnífics, però el de la Palla segurament supera els altres dos. Ens hi acabem trobant tots i aprofitem per banyar-nos a les seves aigües transparents . Com que anem tard, un cop refrescats, aprofitem, també, per dinar.

Tot seguit continuem el camí, tot passant pel  Molí de l’Esquirola. Poc més endavant ens equivoquem de camí, i sense drecera per baixar al camí correcte (ni pel dret) hem de recular un bon tros. Com que la calor és intensa uns quants decideixen esperar-nos mentre la resta continuem fent la ruta prevista.

La fem en part, ja que només arribarem al bell salt de la Gorguina (on aprofitem per refrescar.-nos una mica, i jo tornar-me a banyar). La calor és intensa hi es nota a les nostres cames. També anem una mica més tard del que tocaria i decidim donar la caminada per acabada (nota, tot i que nosaltres no hi vam arribar, al track hi he afegit el tros que ens va faltar fins al Gorguet i al Gorg).

Per fer la tornada portàvem tres opcions per escollir sobre la marxa. Descartem la llarga, que volta els cingles i puja a Siurana per l’altra banda (tot i ser més planera ens allargaria massa la caminada). Desestimem, també, la que puja des del Molí de l’Esquirola i va a trobar la carretera d’accès al poble, per després resseguir els cingles (per no trepitjar asfalt). Ens quedem, doncs amb la opció més fàcil, que es tornar per on hem vingut.

Assedegats, ens trobem tots al bar (al primer que em trobat, tot i que el més bonic, penjat a la cinglera és només una mica més enllà). Hi arribem  a tongades. Ens hi esperen els que no han acabat de fer tota la caminada i la resta en grupets (la calor a fet una mica d’estralls a la pujada).

Un cop refets fem la volta per aquest petit però bonic poble de cases de pedra i carrers estrets, on destaca, també, la bella església romànica de Santa Maria.

Tard. Molt més tard del normal (i del que teníem previst), marxem tots cap a casa. Els més afortunats arribaran a casa entre les deu i les onze, els menys, a quarts de dotze (en el meu cas, afamat, però satisfet per haver fet una caminada molt bonica i com sempre, ben acompanyat).

---

Barranc del Bosc

Bonica caminada pel Barranc del Bosc, la part de darrera dels cingles del Montsec. Pel camí passarem per la imponent Roca Regina, gaudirem de magnífiques vistes i ens passejarem pel costat del pantà de Terradets.

DARRERA

Caminada de grup. Tornem a ser bastants, setze (amb algunes cares noves). Sortim de Manresa més o menys puntuals i arribem a l'hora prevista tot passant per Ponts i el Port de Comiols. Segons “Maps” son 5 minuts que per Balaguer (per on tornarem) però la carretera és molt bonica i val la pena (i així variem anada i tornada, que són dues hores llargues de cotxe, com a mínim, segons la procedència de cadascú).

Sortim de l’aparcament del túnel, boca sud, de la presa de Terradets. Travessem la carretera i ens comencem a enfilar pel Barranc del Bosc, la part de darrera de les cingleres del Montsec. De seguida deixem a la nostra dreta la imponent Roca Regina, un penya-segat vertical paradís d’escaladors. De fet, en veiem alguns, tan petits al costat de la roca que ens fan més evident la seva grandesa (és una paret de 300 metres llargs d’alçada).

Ens enfilem i baixem una mica fins a travessar el Barranc del Bosc, que hem tingut tota l’estona al nostre costat, però més avall. No sempre estem de sort, i avui no baixa aigua. Llàstima, amb aigua ha de ser molt bonic (que hi farem, no sempre tot surt rodó del tot).

Ens enfilem per l’altra banda del Barranc, deixant enrere les curioses i boniques formes dels penya-segats que envolten el barranc. Pugem amb ganes i fa una calor gairebé d’estiu (alguns pateixen una mica). Un cop a dalt, les vistes, que ja s’han deixat entreveure, milloren força. Són les formes inclinades del Montsec, que deixen endevinar els cingles de l’altre banda (la imatge més habitual d’aquesta serralada).

Baixem relativament rapida, canviant roures i alzines d’alçades més aviat modestes, per pinedes una mica més ufanoses. Un cop a baix aprofitem per dinar tranquil·lament a la riba del pantà... fins i tot estirant-nos una mica.

Refetes les forces ja només ens quedà la part fàcil. Passem pel costat de l’Alberg-Estació de Cellers i voregem l’embassament de Terradets, amb una aigua blau gel, amb els Pirineus de fons. Poc més endavant  el creuem pel Pont de Monares i llavors passem pel túnel de Monares, excavat a la roca i antiga carretera de Terradets, hi destaquen les curioses destrals que hi ha en una de les seves arcades. Tot seguit passem per la presa i arribem al cotxe.

L’excursió, tot i que ha valgut molt la pena, ha set més aviat curta. Com que més o menys ja ho teníem previst anem a fer el got, ja tota una tradició al final de la caminada a la Baronia de Sant Oïsme, per fer tot seguit una visita a aquest petit i bonic poble. Visitem lo Castell, les restes d’una fortificació del segle XI, destacant la torre restaurada, des d’on hi ha uns vistes esplèndides de la zona (i més avui, que la visibilitat és molt bona). Al seu costat s’hi conserva, també, una ermita romànica (del mateix segle, amb un campanar afegit del segle XII). Gran final d’excursió.

---

Malanyeu

Per imponents fagedes i pinedes de pi roig, amb magnífiques vistes i amb un toc d’aventura (tot passant per dos passos equipats), aquesta ruta al voltant de Malanyeu és espectacular.

AMB UN TOC D'AVENTURA

Avui caminada de grup. Extra, aquesta l’organitzen la Gemma i la Clara, que també faran de guies (i jo, en principi, només d’ajudant). Serem 10.

Comencem a caminar a Sant Sadurní de Malanyeu, romànica, del segle XII, encara que molt modificada al segle XVII. Tot i que hi ha algun núvol la visibilitat és molt bona i comencem a gaudir de les vistes. Prenem la pista que passa pel costat de les antigues Escoles fins que trobem un corriol, a la dreta, i ens comencem a enfilar amb ganes.

De seguida arribem als Griells de Cal Picot. És un pas equipat curt però espectacular (i un dels motius pel que hem fet aquesta caminada). Comença als peus d’un salt d’aigua, on s’han format uns gours molt bonics. Primer es puja per uns graons excavats a la roca amb l’ajuda d’unes cordes, per tot seguit enfilar-nos per una escala a la que li falta alguna barra. S’arriba a un replà, i d’aquí, pel mig d’una roca foradada es travessa cap un salt d’aigua on sembla que s’hagi d’acabar el camí. En pocs metres i fent un gir de 180º, però, grimpant per sobre la roca foradada i una mica més arribem a dalt del salt (i el pas). Una mica aeri, al final (ho passo una mica malament), però molt bonic i espectacular. Val la pena.

Un cop superat aquest primer obstacle el camí s’enfila al costat d’una cinglera que anirem resseguint. Com ens passarà durant tota la caminada, anirem alternant bonics boscos, ara fagedes, ara pinedes de pi roig (ara una mica barrejats).

Arribem a una carena. Tot i que les guies no ho veuen massa clar, al final em fan cas i girem a l’esquerra. En pocs metres arribem a la Foradada, una curiosa roca foradada (com bé indica el seu nom). Ja n’hem passat alguns, i en passarem algun més, però aquí hi ha el primer gran mirador del dia. Davant nostre, el Cogulló d’Estela, la silueta inconfusible del Pedraforca, el Cadí i la Tossa d’Alp (entre altres) amb els seus cims nevats. Preciós.

Ens continuem enfilant, seguint els cingles, fins que el camí gira a l’esquerra, enfilar-se de manera més suau i al cap de poc carenant. Sempre per bells boscos que, de tant en tant, en algun coll amb clarianes, ens ofereixen noves vistes, ara cap al sud, als suaus relleus del Baix Berguedà i el Bages, amb Montserrat al fons.

 Passem pel Cap de la Baga de Cabanelles, el cim més alt del dia, i últim gran mirador. La visibilitat és bona, tot i que algun núvol llunyà ens fa la guitza, tapant algun cim, i algun núvol proper, tapant-nos el sol, notant-se i força (amb sol s’està bé, tapat fa més aviat fred... i ens anem abrigant i desabrigant).

Aprofitem per dinar en un prat del Collet de la Font del Tudó (abans de la baixada), al sol. Fins i tot ens hi estirem una mica (tot i que la migdiada s’acaba quan un núvol tapa momentàniament el sol).

Baixem amb ganes una altra vegada, sempre per boscos bonics. Passem pel Grapissot, segon pas equipat del dia. Fàcil i curt (tan, que fins i tot alguns semblen una mica decebuts). Un cop passat continuem baixant fins al Serrat del Mill, on carenarem tot planejant una mica.

Fem la volta versió curta, entre parades i paradetes (amb moltes “reunions” perquè sí) no anem tard, però tampoc molt d’hora i ja anirà bé. També perquè passarem per la Font de les Travesses, un racó molt maco amb uns faigs realment imponents.

Arribem a Malanyeu tot passant per pistes. Com què no hi ha cap bar, anem a fer el got a la Nou, la millor manera d'acabar una gran caminada, amb una gran companyia.

---

Sant Pere de Rodes (2)

Caminada molt complerta. Per un paisatge excepcional gaudirem del poble de la Selva de Mar, un parell de fonts, un salt d’aigua, l’impressionant monestir de Sant Pere de Rodes i les sensacionals vistes des de Castell Saverdera.

DIA IDEAL (ACCIDENTAT)

Avui toca caminada de grup. Després d’algunes baixes d’última hora (algunes d’inesperades i d’altres no tant) al final serem 12. Arribem just a l’hora i ja ens espera tothom, tot i això encara ens entretenim una estona a equipar-nos com cal. El dia és llarg i no hi ha pressa (i la caminada no és llarga).

Sortim de l’aparcament de l’entrada de la Selva de Mar. Travessem aquest bell poble tot passant per la Font dels Lledoners i resseguint la riera. Només a uns cent metres després de sortir del poble, la sorpresa del dia: un bonic salt d’aigua (que, pel seu aspecte, sembla fora de lloc, a només 40 metres d’alçada. Imaginem, sense saber-ho, que normalment està sec, o baixa menys aigua de la que hi baixa ara).

Després ens anem enfilant suaument fins al mas d’Estela, on girem a la dreta. De seguida deixem enrere vinyes i pugem entre suredes i brolles acolorides (amb l’estepa blanca i els brucs, entre altres, ben florits).

El camí s’enfila amb ganes i anem fent parades per descansar i agafar aire. Algunes de previstes, com a la Font Rovellada, amb un color que ja dóna pistes del perquè del seu nom, o el dolmen dels Quindals (del 4000 - 3500 aC). D’altres només per gaudir de les vistes  (a Port de la Selva i el Cap de Creus).

La pujada és més dura del que em pensava, però el premi un cop s’arriba a la carena fa oblidar el patiment. Les vistes s’obren cap a totes bandes: a la Plana Empordanesa, l’Albera, El Canigó, l’Alta Garrotxa, Els cingles del Collsacabra, les Guilleries, el Montseny, les Gavarres, el Montgrí, les Medes, el Golf de Roses, el Cap de Creus, el cap de Cerbera... simplement impressionants. A més, tenim la sort que avui fa un dia amb una visibilitat molt bona.

L’ascens fort s’ha acabat, ara, però, anirem carenant per una cresta entretinguda, amb continues grimpades i grimpadetes (sempre amb grans vistes). A en Jordi li fa mal al bessó  i ens ho hem d’agafar amb una mica més de calma (i a dinar una mica més tard, per arribar almenys al castell sense que es refredi. Per sort portàvem una mica de crema i un ibuprofè, que sembla que li aniran bé).

El fet d’anar a poc a poc em permet "gaudir" d’una cruenta batalla entre formiguers rivals, ja amb algunes baixes i un caos que fa preveure un resultat incert).

Després d’una parada al vèrtex geodèsic acabem d’arribar al castell, carenant tant que sense donar-nos compte hi acabem pujant pel dret (en lloc del camí que volta les muralles). Un cop a dalt, després de tornar a gaudir de les vistes (les mateixes, però encara més impressionants), ho aprofitem per dinar. Ho fem arrecerats de la tramuntana, que s’ha deixat notar durant tot el dia (tot i que no amb prou força com per ser molesta. Potser només al final, quan es taparà el sol i farà una mica més de sensació de fred).

Baixem cap al Monestir de Sant Pere de Rodes. Sembla que no hi ha ganes d’entrar i ens saltem la seva visita (cosa que, almenys a mi, no em sap greu, ja que hi he estat diverses vegades i l’última no fa pas tant). Ho aprofitem, això sí, per anar al lavabo. La cama d’en Jordi sembla que està millor i no l’haurem de deixar al Monestir (ni s'huarà de fer monjo si no el tornem a buscar, tal i com li aconsella algú).

Baixem pel GR, per un camí més ample i de més bon caminar, el que s’agraeix, ja que alguns ja comencen a acumular cansament (i la Mireia a ressentir-se del genoll). La decisió de fer la ruta al revés de la ressenya que tenia, ha estat encertada, sembla.

Ja arribant a la Selva de Mar passem pel costat de Sant Sebastià, una curiosa ermita fortificada. D’origen anterior, l'edifici va ser refet en estil romànic als segles XII-XIII i fortificat al segles XIV-XV (amb murs, merlets i espitlleres que li donen aspecte de castell).

D’aquí en no res arribem al poble, per passar pel costat d’algunes de les torres de defensa medievals i acabar, com sempre, celebrant el final de l’excursió al bar.

---

Salt del Roure

Passejada curta però molt bonica fins a l’espectacular Salt del Roure, tot passant per la bella ermita romànica de Sant Mateu.

PASSEIG

Avui hem decidit que en lloc d’una caminada en farem més d’una de molt curtes fins a diferents salts d’aigua. Per confirmar que algunes recuperacions van bé i conèixer-ne alguns de nou, com el primer que farem.

A mig dia, per variar, deixem el cotxe al costat de la carretera de Bracons (la veritat és que pensàvem anar una mica més enllà, però la pista està tancada per una cadena). Fa un sol radiant i tot i això la caminada continua sent molt curta.

Pel camí passem pel costat de l’entrada del Túnel de Bracons, amb bones vistes locals, a la Plana d’Olot i a les muntanyes de Santa Magdalena i el Puigsacalm (tot i que no acabo de veure clar quina de les puntes és).

Aquí deixem la pista asfaltada i continuem per una pista de terra, que porta al bonic mas de Santmateu. Una mica abans, però, ens desviem per un corriol, entre prats, cap a l’ermita de Sant Mateu (romànica). Hi passem pel costat i entre roures i faigs mica en mica anem baixant cap al salt.

El Salt del Roure ens sorprèn per la seva alçada i bellesa (no esperàvem tant, almenys jo) i ens hi estem una bona estona contemplant-lo des de tots costats. Travessant la riera, un clàssic... de peus a l’aigua. Per sort, fa bon dia i s’assecaran de seguida, ara, el malnom de “mullapeus” em durarà una bona temporada.

Tot seguit, reculem per on hem vingut, per continuar la nostra visita a la Garrotxa. Parem primer a Joanetes i anem, tot seguit, als Salts del Molí del Murri i a un parell de gorgs de les Planes (excursió descrita a la pàgina de la Garrotxa) .

---

Riera de Guardiola

Caminada fàcil i agradable fins als bells gorgs de la riera de Guardiola, tot passant per boscos i paisatges agrícoles (a més d’un mas fortificat i un pou de gel).

ESTRENANT LLIBRE

Avui toca una prop, fàcil i si pot ser, bonica per fer l’última de l’any. Una bona excusa per estrenar el llibre del Bages. Decidim fer gorgues i salts d’aigua, a la riera de Guardiola.

Molt tard, gairebé al migdia, comencem a caminar davant el gran mas de l’Oller, fortificat. Tard, però més expressament que mai. Fa fred i al sol del migdia sempre s’està molt bé (i la caminada no sembla presentar cap gran complicació com haver de patir per l’hora).

Primer entre vinyes, després entre pinedes, sempre per un relleu amable i suau (que ens acompanyarà tot el dia), arribem al gorg de la Casanova. Gran, sorprenent i impressionant. El fotografiem per totes bandes (inclòs l’home que va nu de cintura en avall, assegut en un racó).

Tot seguit baixem seguint la riera, tot passant per un roquissar bonic, fins arribar a un altre gorg, també bell, i un poc més endavant, el gorg de l’Oller.

Continuem seguint la riera, ara més a prop, ara uns metres més enllà. Ens desviem una mica fins a l’últim gorg del dia. El gorg Salat, també impressionant. Ombrívol i gelat, a l’estiu deu ser un bon lloc per buscar la fresca. En aquesta època, però, només ho aprofitem per dinar... al sol.

Continuem el camí, tot gaudint del contrast dels llocs més solejats amb els més ombrívols, encara ben gebrats. I és justament en aquesta zona gelada on podem visitar un pou de gel molt ben conservat (al costat de la riera, que aquí també està glaçada).

Retornem al gorg de l’Oller i a partir d’aquí, un altre cop entre boscos i alguna vinya, de tant en tant amb bones vistes, tornem  cap al cotxe .

---

Sender de Sant Bartomeu (PR-223 Sud)

A cavall de la Plana de Vic i el Lluçanès, el sender baixa en paral·lel a la riera de Sant Bartomeu, per tornar-se a enfilar al costat de la riera de Llobateres. Per un camí agradable, arribarem a la principal atractiu d’aquesta caminada: les Baumes i els Salts del Molí.

FANG, BOLETS I UN CABIROL.

Surto de Sant Bartomeu a quarts d’onze, en principi només són dotze kilòmetres hi hauria de ser a dinar a casa.

El Sender baixa en paral·lel a la riera de Sant Bartomeu, tot passant pel mas la Vall. Pel camí, algunes roques carregades de fòssils (que no tornaré a trobar més endavant). També quatre llengües bovines i tres fredelucs, que no puc deixar de collir.

Poc després el camí es torna a enfilar una mica, per passar per la Solana, un mas enrunat, i tornar a baixar mica en mica, tot passant encimbellats per alguns terres de margues grises, típics de la Plana.

A l’alçada del pantà deixem la riera de Sant Bartomeu i comencem a seguir la Riera de Llobateres. El camí s’enfila i torna a baixar per passar just al costat de la riera un parell de vegades. El sender, és molt agradable... però avui, com bona part de la resta de camins, està molt enfangat i és de mal fer (fins al punt que al final m’arriba a cansar). Aquí, a més dels que ja havia trobat, trobo un bon grapat de rossinyoles de pi (o camagrocs). N’omplo una bosa, tot una sorpresa inesperada (a aquestes alçades ja no esperava trobar-ne cap). Entre una cosa i una altre m’hi entretinc una bona estona... massa (i això només collint els del costat del camí).

Quan el camí s’enfila per tercera vegada, cap al final de la pujada veig un pal indicador que posa a “les Baumes”. La curiositat em perd i decideixo anar-hi. Per sort. El camí porta a les Baumes, grans i espectaculars, i els dos bonics Salts del Molí. El primer m’haig de conformar a veure’l des de dalt (i no tornaré a baixar perquè començo a anar tard). Al segon, més modest, m’hi estic una bona estona, voltant-lo per totes bandes. No entenc com estan indicats als pals senyalitzadors que he anat trobant, no n’hi cap al trencall que hi porta.

Torno al PR i continuo pujant fins al molí que dona nom als salts (lamentablement abandonat). Aquí segona sorpresa del dia: un cabirol és deixa veure bé una bona estona (i només fuig mentre m’hi intento acostar poc a poc).

Després, més fang i dues fonts que no sé veure o trobar, tot i que  també estan indicades als pals indicadors. Pals amb algunes distàncies, que sigui dit de passada, s’haurien de revisar.

Arribo a Sant Bartomeu a mitja tarda, afamat (només havent menjat quatre nous i panses que portava de casualitat). No aprenc dels errors... ja m’ho diuen.

---

Gorg Negre (Sorreigs) i Santa Perpetua

Excursió molt complerta i bonica. Es comença tot passant pels bells salts d’aigua del Sorreigs, per anar, tot seguit i entre boscos, fins a Santa Perpetua, amb magnifiques vistes a la Plana.

NÚVOLS (PER VARIAR)

La intenció és fer una caminada curta, ja que per a la tarda es preveuen pluges (de fet, està núvol).  No ens emportem ni dinar, al migdia hauríem de ser a casa. Comencem tard, com sempre, al mas Pujolís.

Seguim per la pista, fent cas al pals indicadors, fins a trobar un corriol marcat amb una fita. Baixem fins a la font de la Gorga Blava. Com que no veiem cap camí* reculem per on hem vingut i continuem pista amunt. Aquí tenim una sorpresa inesperada, al costat del camí hi ha el Salt de la Cabrida (que porta aigua, que no és el més habitual), prou maco.

Pugem uns metres més i ens desviem per un altre corriol marcat amb una fita. Baixa fins al mirador del Gorg Negre (no apte per gent amb por a les alçades). Una mica abans d’arribar-hi, però, veiem un corriol a l’esquerra i el seguim. Una altre sorpresa, porta a un altre salt d’aigua tant o més bonic que el Gorg Negre.

No aconseguim trobar un camí que baixi al Gorg Negre (perquè no hi és i ens quedem una mica amb les ganes)*. L’aigua té el mateix color... però veig passar una merla d’aigua, un ocell indicador d’aigües netes i no contaminades (a vegades que l’aigua no sigui transparent no vol dir que estigui contaminada, tot i que en aquest cas tinc els meus dubtes).

*Uns dies després hi tornaré, fent el camí “correcte” (fàcil però mal indicat. I el que surt al track i a l’explicació de la fitxa tècnica).

Reculem fins al salt de la Cabrida i aquí, després de pensar-nos-ho una mica, decidim enlloc d’anar a veure si trobem el camí del Gorg Negre, anar cap als Salts de la Riera de la Tuta (després de veure-ho al pal indicador)  i, tot seguit, a Santa Perpetua.

Els Salts del Rec de la Tuta i són, el torrent porta aigua i se senten... però no és veuen (ni es veu cap camí clar que s’hi apropi). Que hi farem! Tot i que és el que ens ha fet decantar per fer la volta sencera ha set això.

Ja que hi som, continuem fins a Santa Perpetua. Hi havia anat fa poc, però només hi vaig veure boira, pel que em feia gràcia tornar-hi. Un cop hi arribem la volta valdrà la pena.  Tot i que les muntanyes més llunyanes, com el Montseny i el Collsacabra estan mig tapades, les vistes a la Plana són magnífiques.

Ho aprofitem per racionar el poc menjar que tenim... com si no sabéssim que hem de portar el dinar sempre (ja que sempre passen coses d’aquestes).-

Afamats, baixem. No ens queda massa fins al cotxe, però a mitja baixada es posarà a ploure (cosa que ens agafem amb filosofia i fins i tot ens agrada). Per sort sempre anem preparats per això hi arribarem a casa secs. Amb gana, però havent fet molt més del previst i, a més, amb un grapat de llengües bovines (que també està bé).

---

Riera de Corbera

Racó preciós en un dels llocs del país que menys t’imaginaries. Ruta curta però molt interessant, boscos, salts d’aigua i fins i tot un pou de gel (llàstima del soroll constant, tot i que llunyà, d’autovies i autopistes).

AQUÍ?

Avui en toca una de curta. Al vespre tenim sopar i no volem estar molt cansats (i volem aprofitar, també, la tarda per fer altres coses).Teníem aquesta reservada per això (esperant, també, que les pluges ho fessin possible, i les últimes ho permetran).

Marxem pel Camí del Palet i ens passem el trencant de la riera, poc tros. Per sort només reculant una mica el trobem de seguida i baixem cap a la riera. Porta aigua (primera preocupació fora). Entre margues vermelles de seguida arribem a la Mola d’en Vives, un salt d’aigua molt bonic, que justifica haver vingut fins aquí.

Pugem pel costat de la riera, amb alguns petits (mot petits) salts d’aigua més. L’aigua és transparent, convidaria a passar pel mig de la riera, banyant-nos, si no fos pel fred.

 Sortim de la riera per un camí voltat de plataners fins enllaçar amb una pista més ample (aprofitem per dinar al sol). Tot seguit continuem per la mateixa pista, canviant la riera per pinedes i alzinars. Per asfalt fins a una urbanització, per un agradable camí tornant a baixar cap al cotxe.

Cap al final, vistes locals i una mica més enllà (la Mola i Montserrat) des de la Roca de la Mala Dona, un pou de glaç que sembla fora de lloc (a tan poca alçada)*, i un racó bonic però mal cuidat, la font de l’Hermano. 

Un racó bonic del Baix Llobregat, tan castigat... càstig que s’ha fet present gairebé tota la caminada, en forma d’un soroll constant i de fons dels cotxes de les autovies i autopistes que passen ben a prop d’aquí (només l’hem deixat de sentir quan l’aigua de la riera era prou forta per tapar-lo). L’única pega d’aquesta breu però bonica caminada.

 

*Els pous de glaç a tan poca alçada (i alguns de més amunt) van ser possibles gràcies a l'anomenada "petita edat de gel" que va anar des de la meitat del segle XIV a meitat del segle XIX. Van desaparèixer amb l'aparició de l'electricitat (i l'aparició de les neveres i sistemes de producció artificial) i, també, per l’ augment de temperatures.*

---

Santa Magdalena de Cambrils

Pujant per belles fagedes, amb colors de tardor, tot passant per un munt de bonics salts d'aigua arribarem a Santa Magdalena de Cambrils tot fent una ruta poc habitual. Al voltant d'aquest 100 cims les vistes són impressionants (tot i que nosaltres no les vam poder veure).

IMPRESSIONANT, TOT I QUEDAR-NOS SENSE LES VISTES...

Després del “desastre” logístic del mes passat, avui tot surt bé (fins i tot el canvi en les previsions meteorològiques, que fins dijous no convidaven gens a caminar). Serem menys, vuit (amb una baixa d’última hora, que trobarem a faltar), i malgrat algun retard (el meu, cinc minuts), començarem a caminar a l’hora prevista, a tres quarts de deu.

La intenció és pujar i baixar a Santa Magdalena pel mateix camí... però les pluges d’ahir i avui a la nit ens ho fan repensar i tornem a la idea original: pujarem pel torrent de la Masica (això tot just quan travessem el bell pont romànic, a l'inici de la caminada, tot veient com el torrent porta aigua... metre que ens havien dit que la setmana passada era sec o pràcticament sec).

De seguida comencem a gaudir amb els colors de la tardor. Colors que ens acompanyaran pràcticament tot el camí, ja que passarem sempre entre fagedes (a vegades amb avellaners). Només per això, ja gairebé val la pena fer la ruta com la farem, independentment de si hi ha aigua o no (i el cim).

Passem per la bonica Font de la Tosca i comencem a patir els efectes de les pluges d’ahir. Just quan acabo de dir “vigileu que patina”... vaig a terra, per donar exemple. Més endavant, en algun punt, fulles i roques relliscoses ens alentiran la marxa i la Mari i la Neus també en patiran les conseqüències (i en algun punt, com a bons companys, estarem, també, amb les càmeres a punt esperant la relliscada).

Tot seguit passem pel costat del torrent de la Masica, amb l’alegria de sentir que si bé no de forma molt abundant, si porta prou aigua.

Ens enfilem seguint el torrent i tot gaudint dels seus diferents salts d’aigua, alguns de petits però preciosos, d’altres de més grans, senzillament espectaculars (eL Gorg de Baix, el Gorg de Dalt, el Saltant, i els Salt de la Coma de la Llastanosa... entre altres, sense nom, almenys que jo sàpiga). Badem una bona estona a cada un.

 Al final del torrent comença un tram una mica perdedor, però amb intuïció i una mica d’orientació, acabem d’arribar al coll de la Creu de la Creu de l’Espinal. Una mica abans, però, ens aturem a dinar... sota la boira, que s’ha posat a la part més alta, tot patint la baixada de temperatura d’aquest cap de setmana 8mengem ràpit i tot i això acabem glaçats).

Al coll de la Creu de l’Espinal retrobem el camí marcat com a PR, que seguirem fins al final, d'entrada sempre carenant fins a Santa Magdalena. Les vistes, des de la carena i des del cim (de fet una mica més avall), són totalment nul·les per culpa de la boira (que hi farem! Per sort el camí, amb fagedes i grans faigs val la pena igualment).

La baixada és molt més forta que la pujada, tot i això anem bastant per feina (anem una mica justos de temps). Al final fem una mica més de volta (no surt al track), però arribem al poble just abans que es faci fosc. I com ja comença a ser costum, got al bar del poble, i cap a casa, contents d’haver gaudit de la caminada i de la companyia.

---

Fonts del Glorieta

Caminada clàssica, fàcil i senzilla, a un dels racons més bonics de les Muntanyes de Prades: el Niu de l’Àliga i les Fonts del Glorieta, dos bonics salts d’aigua.

A TEMPS

Aprofitant que el dia és llarg, avui anem una mica més lluny amb la idea de fer dues caminades curtes, les dues relativament a prop. Tot i això marxem tard i comencem a caminar passades les onze, després de pagar l’aparcament de mas de Forès (5 €).

Tot i que l’aparcament està ple pel camí trobem molt poca gent, cosa que ens estranya (tot i que segurament deu ser, suposem, perquè la majoria passa pel camí de l’altra banda del riu, més ample i planer.

Arribem a la Central i mig volent mig sense voler ens saltem el Niu de l’Àliga (falta el pal indicador, tot i que està indicat guixat a sobre un altre), i continuem amunt fins a les Fonts del Glorieta, que no són gaire més enllà.

Tot i que no sabem ben bé que ens trobarem la pujada val la pena. Les Fonts són un gorg i un petit salt d’aigua ben bonics. Com que hi ha gent dinem una mica més enllà i baixem, ara sí, fins a “l’objectiu” principal del dia, entretenint-nos una mica a la baixada (fent alguna exploració diferent i divertida... però poc profitosa, o no).

El salt del Niu de l’Àliga és molt bonic... i hi trobem tota la gent que no hem trobat durant tot el dia, inclosos un nombros grup d’excursionistes i un o dos que fan barranquisme (baixant pel mig del salt), el que fa que, entre una cosa i una altre, ens hi entretinguem una bona estona més.

Baixem pel camí més planer, més tard del que comptàvem i havent descartat ja, fer la segona caminada prevista, que deixem per un altre dia.

L’última parada és al mas de Forés, un antic molí paperer (i anteriorment fariner) prou bonic, contents d’haver fet una caminada que ha valgut molt la pena. Especial, a més i entre moltes altres coses, perquè és la primera que faig a l’Alt Camp, l’única comarca catalana on encara no hi havia fet cap excursió, un altre petit “repte” assolit (... i aquesta vegada sense buscar-ho, ja que no ho sabré fins un cop hagi arribat a casa).

---

Toll de l'Ou

Hi ha serralades que mai et deixen indiferent, i el Montsant és una d’elles. Aquesta vegada a un indret fantàstic, el Toll de l’Ou, un conjunt de gorgues i salts d’aigua d’una gran bellesa.

IMPRESSIONANT

Les primeres vegades sortíem a les vuit, però el dia és llarg i no tenim presa (és igual acabar una hora com un altre), així que sortim a les nou de Vic i comencem a caminar cap a dos quarts de dotze. Avui serem nou.

Comencem a Santa Magdalena i anem cap a Sant Antoni, repetint el camí que vam fer l’any passat. Passada la segona ermita, però, ens desviem a la dreta. Les indicacions del llibre estan malament, i en lloc de pujar pel Grau de Sant Antoni ho fem pel Grau del Llop, però això ho descobriré ja a dalt un cop miri el mapa... i només me n’adonaré jo (ja que la caminada només s’allargarà encara no cinc-cents metres).

El dia està ennuvolat, cosa que ja sabíem... amb el que no comptàvem, però, és amb la boira que no ens deixarà gaudir de les vistes (només, en part, a la serra més propera pujant i baixant... i tot i així valen la pena).

A l’alçada del Pi de la Carabasseta girem a la dreta i comencem a baixar, pels diferents graons que formen la muntanya. En plena primavera hi ha moltes plantes en flor, el que sempre és un plaer. Donen un toc de gran bellesa els corners que taquen els boscos de blanc aquí i allà.

Potser per la boira, avui anem a bon ritme (segurament sense tantes parades per a les vistes), i arribem a la zona del Toll de l’Ou a l’hora de dinar (a quarts de tres). Fem una primera “exploració” tot gaudint de la bellesa dels gorgs i cascades, amb aigües absolutament transparents.

Ho aprofitem per dinar, avui amb sorpresa final, pastís de la Sílvia i Garnatxa de l’Empordà d’en Joan. A totes les caminades sempre hi ha molt bon ambient i bona companyia.

Havent dinat fem una segona “exploració”, avall, per gaudir de més gorgues i salts, tots molt bonics (i que per ells sols justifiquen els kilòmetres que hem fet).

 Reculem per on hem vingut, al Pi de la Carabasseta, però, continuem recte pel Grau del Pi de la Carabasseta, repetint el camí de l’any passat, amb una mica menys de boira, amb alguna vista més (especialment cap a Ulldemolins).

Acabem d’hora i aprofitem per fer el got a Ulldemolins... en bona companyia, tots els de la caminada, però, almenys jo, mirant de reüll com el Barça guanya el seu partit (tot i que haurem d’esperar encara una setmana per ser campions de lliga).

---

Barranc del Viern

Passeig agradable al voltant del bonic poble de Vallclara. Pel camí es passa pel molí del Viern, amb unes gorgues petites però prou boniques. Si tenim ganes d'explorar una mica, podem buscar pintures rupestres en una balma propera.

APROFITANT EL VIATGE

Avui, pel preu d’una, en faré dues. Després de pujar a la Punta del Curull, agafo el cotxe i aparco a Vallclara i començo a caminar, tot i que ja son quarts de dues. La caminada no és molt llarga i, en principi hauria de tenir temps de sobres per fer-la sense patir (com així serà).

Un núvol passa just per sobre meu una bona estona... la resta del país sembla assoleiat, que hi farem. Entre pinedes de pi blanc, sobre antigues feixes abandonades amb alguna olivera, arribo al molí del Viern (cap al final, contrasten molt amb els vessants més abruptes, que conserven la vegetació original d’alzinars). Són unes gorgues, prou boniques, en un petit congost. En un punt es passa per un pas estret, i després per sota una roca esquerdada (comuns en aquesta zona).

A l’alçada de la bassa “aparco” la ressenya que porto i segueixo unes altres indicacions que porto dibuixades en un paper, sense tenir massa clar si tindré sort o no. Pujo una mica i localitzo la bauma on haig d’anar. S’hi ha de pujar pel dret (per sort, som hivern i vaig amb pantalons llargs). Un cop als seus peus, creuo els dits, i faig una primera passada ràpida per tota la seva base... sense sort. Em fixo amb el que sembla una fita aterrada i començo per aquest punt, ara més a poc a poc. Ara sí, fixat-m’hi una mica més i més a poc a poc, de seguida veig la primera, i al seu voltant en vaig descobrint més. Són pintures rupestres de fa uns tres-mil anys. Son petites, però boniques, i tenen la particularitat, llegeixo, que són les úniques del país sobre conglomerats. També hi a punts i ratlles, però costa de distingir del color natural de la roca. Ho aprofito per dinar, el núvol a marxat i torna a toca el sol.

Reculo per on he vingut i, un altre cop a la bassa, torno a seguir la ressenya que porto. M’enfilo una mica i torno a baixar cap al poble (hi arribo entre ametllers). Hi faig una passejada curta, és petit però bonic i val la pena.

 He baixat a bon ritme i fins i tot arribaré just abans no es faci fosc a casa.

---

Sant Andreu de Bancells

Caminada pels boscos de les Guilleries, que molt de tant en tant deixen veure bones vistes, tot passant pel bonic Pont de Malafogasa, l’ermita de Sant Andreu de Bancells i la Castanyeda de Fogueres.

PENDENT

A última hora, improvisant quan em desperto, per no quedar-me sense fer res. Una de les poques que em queden guardades prop de casa, per dies així.

A les dotze començo a caminar al Pont de Malafogassa (medieval). El lloc és molt bonic i el fotografio per totes bandes. De seguida me n’adono que m’he deixat el mapa a casa... i haig d’esperar que la memòria fotogràfica em funcioni (en principi no ha de ser difícil).

La pujada és fa per una pista ample, on hauria de trobar dues dreceres. La primera, però, està embardissada. La segona la trobo bé, tot i que em guio una mica per intuïció, ja que passo per diverses bifurcacions de pistes (algun cop dubto de si vaig pel camí que toca, però al final arribo a lloc).

La pujada és els pels típics boscos de les Guilleries, principalment alzinars, que contrastarà amb els de la baixada. A mitja pujada una petita sorpresa, una llisona és deixa fotografia sense problemes. De tant en tant deixen entreveure bones vistes, al Collsacabra, les Guilleries i el Montseny.

Al cap de munt, Sant Andreu de Bancells, al costat del mas que li dona nom. Del segle XI, romànica, amb restauracions del XVII, bonica. Mig camí.

De seguida haig de començar la baixada. Trobo el camí correcte, però això només ho sabre un cop a casa. No ho veig clar ja que està molt poc fresat i és poc clar, pel que passo al pla B, per pistes i una mica més llarg.

A es diferents bifurcacions en vaig guiant per intuïció (i perquè l’orientació és relativament fàcil). Hi surto guanyant, passo per la castanyeda de Fogueres, mot bonica.

Com sempre, no sé perquè m’hi mato, la caminada acaba dues hores més tard del que havia calculat.

---

Salt de Montllor

Passeig pels malmesos boscos del Vallès fins a la bonica raconada del salt del Montllor i la Font de la Fagina. El salt és bonic... però porta aigua poques vegades (només just després de pluges).

NO SEMPRE SURT BÉ

Avui gairebé improviso del tot. Després de la caminada d’ahir (més que per la llargada, per la durada) decideixo fer-ne un parell de curtes, també a prop. Més tard, encara. Començo a caminar a les dotze a la urbanització els Vinyals.

Entre un bosc de torres d’alta tensió i els estralls encara ben visibles i patents que van tenir les ventades de fa un parell d’anys sobre els pins. Per pistes forestal el més interessant del camí és el mas Montllor i una barraca de vinya al costat del camí... que indica de com de relatiu és el paisatge. Els nostres  besavis i rebesavis deurien veure això plens de vinyes, sense boscos (amb algunes clapes), amb el seu abandonament hi van créixer o hi van plantar pinedes... i en el futur, si no s’hi res, els nostres fills i nets ho veuran recobert de l’alzinar que hi està creixent a sota (i que, de fet, és el bosc autòcton que “tocaria”).

A mitja caminada arribo a les Fonts de la Fagina i dels Llorers, pràcticament una al costat de l’altre. Una bonica raconada tot i que no estic de sort (no sempre passa). El salt del Montllor és bonic, però quan hi baixa aigua (imagino just després de pluges) per les fotos que he vist, ha de ser espectacular. Hi hauré de tornar un altre dia.

La tornada, ignorant la ressenya que porto, la faig pel camí (sembla netejat de no fa massa) que passa pel costat del torrent. Per la fondalada, amb torres amagades i menys pins per terra, és més bonic i distret (i fàcil, per això a la fitxa tècnica ho explico al revés de com ho vaig fer).

Va a parar a la casa del Montllor, des d’on desfaig el camí (per dinar a un parc al costat d’on he deixat el cotxe).

---

Gorgs del Tenes i Sant Miquel del Fai

Cal esperar al dia adequat, després de pluges i si pot ser un dia de bona visibilitat, però amb això convertirem una caminada bonica en excepcional, pels gorgs on es passa, la bellesa dels seus paisatges i les magnifiques vistes de camí.

QUAN MENYS T'HO ESPERES

Avui toca una a prop. Com que el dia és llarg, sense pressa... quan em llevi. El que voldrà dir que entre una cosa i l’altre començaré a caminar a les 11. La idea és aprofitar les pluges d’aquesta setmana (a veure si encerto... que sempre és una mica de sort).

Surto de Riell pel camí de Sant Miquel, tot i que ben aviat el deixo per acostar-me a la riera, tot passant per la Pineda i el costat del Restaurant. La primera parada és a la Font de la Pineda, amb el seu gran plàtan monumental.

Continuo un tros més fins arribar a l’impressionant gorg d’en Jeroni. Hauré encertat, baixa prou aigua i l’espectacle és molt bonic. Fins i tot sembla fora de lloc, més propi de muntanyes més altes. Només per això ja val la pena haver vingut... i el que queda.

Segons la ressenya que porto hauria de recular, però veig que hi ha un camí (netejat de no fa massa) al costat de la riera i decideixo provar sort (tampoc tinc presa i el dia és llarg). S’hi passa força bé i arribo al següent gorg, el d’en Beines. Espectacular també, amb la balma al seu costat.

A partir d’aquí m’enfilo al camí “bo” i continuo amunt al costat de la riera, tot passant pel bonic gorg d’en Masdeu, i entretenint-me en algun petit salt d’aigua. A l’alçada de la Central (antiga central hidroelèctrica abandonada), travesso la canal una mica com puc i continuo al costat de la riera, tot seguint passant per un altre gorg preciós, el d’en Manelet. En aquest tram el camí està menys marcat, però no té cap complicació fins a l’impressionant Balma Rosa, amb un altre bonic gorg al seu costat (el Gorg de la Bauma Rosa).

En principi, fi de la caminada (recomanable), però tinc ganes d’aventura i tot fent alguna grimpada, mullant-me els peus i passant per alguna roca molt relliscosa arribo fins als peus del Salt d’Aigua del Tenes. Molt bonic (tot i que el veure després des de dalt).

Reculo ara sense deixar el camí més ample, fins a trobar el camí de Sant Miquel (a l’alçada del Gorg d’en Beines) per enfilar-me una miqueta més, per un ample camí empedrat fins a Sant Miquel del Fai. Com que deu fer anys que no hi he tornat, decideixo visitar l’espai (s’ha de pagar, 8 €). Val la pena, amb l’església sota la balma, del segle X, la casa del Priorat (gòtica, del segle XV), la Cova de Sant Miquel, amb belles concrecions càrstiques, el salt d’aigua (ara també per darrere), l’ermita de Sant Martí (també romànica, del segle IX) i la cova de les Tosques, tot sempre gaudint de magnifiques vistes a la vall.

Un cop feta la visita continuo pel GR pels cingles de Bertí, amb grans vistes primer a Sant Miquel i la Vall del Tenes, poc més endavant al Vallès i les muntanyes que l’envolten (Montseny, Montnegre, Collserola, el Garraf...), i, finalment, al Turó de les Onze Hores. He estat de sort amb l’aigua i també amb la visibilitat, que avui és força bona.

A l’alçada de l’Ullar tinc dos alternatives per baixar, descarto la primera (que segurament és la millor) i ho faig per la segona, passada la casa... per passar pel Gorg de les Donzelles (mal situat al mapa i la ressenya que porto). El camí passa per una petita balma i un petit gorg, res de l’altre món que justifiqui quedar amb els braços ple d’esgarrinxades (i sort que vaig amb pantalons llargs) i anar tot sovint ajupit i esquivant mates.

Un cop a baix, com que encara és relativament d’hora, em desvio a la dreta, per anar a la Font Fresca... tot passant pel Gorg de les Donzelles (no espectacular, però prou bonic i, imagino, just després de pluges molt més). Em refresco a la Font Fresca, porto més de cinc hores amunt i avall, giro cua i al cap de poc arribo a Riells. Cansat però content, avui, potser perquè he encertat el dia, no m’esperava una excursió tan sorprenent i espectacular (bonica sí, però no tant).

---

Sot de l'Aram

Ruta variada i bonica, amb una primera part amb una frondosa vegetació de ribera, tot passant per un bonic salt d’aigua i la cova de l’Aram (una antiga mina), i una segona per espessos alzinars mediterranis, que de tant en tant deixen veure o entreveure algunes bones vistes .

JUSTET

Dubtant una mica, no sé si haurà plogut prou, però decideixo provar sort. Al Sot de l’Aram, tinc ganes, també, de salts d’aigua i primavera.

 Surto de cal Capità (al Sot d’en Gómez) i de seguida passa al costat de pollancres i boscos de ribera, el paisatge que m’acompanyarà tota la primera meitat de la caminada. Amb algunes flors, com la gatassa i l’ortiga morta, entre altres, ben florides.

Em salto el Salt d’Aigua sense voler, em pensava que la ressenya hi passaria, però no (tampoc m’ho he preparat massa, he anat molt a última hora). Hi haure d’anar a la tornada (per sort sense fer massa volta... però gairebé he vingut per això. I ja m’ho miraré millor en altres caminades, ho solo fer). Al Track hi ha la volta correcte.

 La primera parada, llavors, és a la Cova de l’Aram. En realitat una antiga mina, d’uns trenta metres de profunditat, d’on s’extreia aquest material. Val la pena.

 M’enfilo sempre seguint la riera, a vegades fins i tot es perd el camí i passant pel mig. Fins arribar a la Mare de Déu de l’Aram (una petita capelleta amb una imatge). A partir d’aquí el “camí” s’acaba i m’enfilo directament pel mig del torrent. No hi baixa gaire aigua, però la justa per acabar amb els peus mullats... un que s’enfonsa a la sorra, una relliscadeta... i ja que està moll, ja no ve d’aquí per matar-se a esquivar l’aigua. Tot i això, val la pena, passo per raconades prou boniques.

Arribo a una pista i comença la segona part de la caminada. Fins ara enclotat, deixo la riera i m’enfilo entre alzinars mediterranis. Giro a la Creu dels Tres Termes i ressegueixo la serra de Rupit. De tant en tant, menys del que m’agradaria, entre l’espessa vegetació, algunes clarianes deixen veure o entreveure bones vistes a la zona. Ho aprofito per dinar.

Sempre seguint la carena començo a baixar per un camí a estones desdibuixat (per sort marcat amb marques vermelles), reculant un tros per anar fins al salt d’aigua que m’he passat al principi. L’aigua que baixa pel torrent no és massa prometedora, però hi vaig igualment (si més no per situar-lo per un altre dia). Quan hi arribo, però, hi baixa aigua, la justa per valer la pena, però encara poca per ser espectacular (no me’n penedeixo, però algun dia hi tornaré).

D’aquí, desfent el camí, cap al cotxe i cap a casa.

---

Creu de Canet i Dones d'Aigua

Dues caminades en una. La primera fins a la Creu de Canet (o Pedracastell), amb molt bones vistes al Maresme. La segona, també pels boscos del Maresme, fins a les Dones d'Aigua, un petit salt d'aigua.

SUPERANT EL LÍMIT

Vint-i-dos. Passant el límit que m’havia marcat, a punt de posar el cartell de “complert” (esperaré una mica, però, ja que les de principis d’any solen ser les que s’apunta més gent). Tot i això no tenim massa problemes de logística i anem més o menys a l’hora.

Avui farem dues caminades en una, les dues entre els boscos del Montnegre. Les previsions del temps no són massa bones i comencem per la Creu de Canet (o Pedracastell). Per una pista, seguint les marques del GR, hi arribem a bon ritme (tot i la pujada, encara que sense massa desnivell).

Un cop hi som fem una llarga parada, hi ha unes vistes magnífiques al Maresme. Aprofitem per fer, també, la foto de grup.

 unes vistes immillorables... però devia ser quan la van escriure. Ara estan tapades per la vegetació que hi ha crescut. Que hi farem! Per sort no era gaire lluny.

 Reculem per on hem vingut fins a Sant Iscle, on comencem la segona part. El dia però cada cop es va ennegrint cada cop més. Decidim anar primer a les Dones d’Aigua, el principal objectiu d’aquesta part.

No són massa lluny i hi arribem de seguida. No baixa massa aigua, i sense ser res espectacular, és un racó prou bonic. El salt rep el nom de les dones d’aigua, una llegenda que, amb diferents variants es repeteix a d’altres salts d’aigua (alguns que fins i tot porten el mateix nom, com el d’Arbúcies, tot i que aquest en singular). Pots llegir-la AQUÍ.

Cauen quatre gotes que fan que estiguem a punt de recular, però duren molt poc i decidim acabar de fer la volta, tot i que al revés del que teníem pensat... i de la ressenya i les marques del SL... el que acabarà volent dir que, per no fer cas a la Clara, farem uns quatre kilòmetres més del compte (que afegits als quatre més del que realment posava en algunes ressenyes, acabaran sent més de vint-i-dos... Déu n’hi do. La més llarga, en grup que hem fit fins ara...).

En tocarà una mica el rebre, de bon rotllo. Tot i el cansament acumulat, hi ha molt bon ambient. No ha sigut una caminada sensacional, però hem rigut molt i ho allarguem una mica més en un bar de Sant Iscle, aprofitant que venia de passada.

---

Ruta de la Marmota

Excursió fàcil i preciosa entre el pantà de Cavallers i el refugi Joan Ventosa. Pel camí, el millor dels paisatges de muntanya: flors, rierols retorçats, salts d’aigua, estanys, cims i agulles envoltant la vall...

CURTA?!

Avui en lloc d’una de més o menys llarga, dues de més curtetes. La primera al Parc Nacional d’Aigüestortes, aprofitant una mica el viatge. Començo a caminar a quarts d’onze a la presa de Cavallers.

La primera part de la caminada és al costat del pantà de Cavallers. El paisatge que l’envolta és molt bonic... tot i que la presa li treu una mica d’encant.

Un cop arribo a la cua em començo a enfilar. Una primera pujada, curta, fins al planell de Riumalo, on baixa aigua per tot arreu. Avui, sense les “presses” d’ahir, m’ho agafo amb molta més calma i m’entretinc tant com vull amb les fotos. Tot i que la millor època ja ha passat, encara se’n poden veure algunes i m’aturo a contemplar algunes flors, com la tora blava, abundant i en plena floració (de les més tardanes, suposo), tant bonica com tòxica (una de les més verinoses d’Europa), o la curiosa o bella didalera, ja cap al final de la seva màxima esplendor i nova per mi.

Faig la ruta de la marmota... però amb el transit que hi ha de gent amunt i avall (notable però sense arribar a ser molest), de marmotes, suposo que se’n deuen veure més aviat poques (per sort ja n’he vistes a molts altres llocs i no em fa res).

Al final del planell, al costat de la magnífica cascada de Riumalo, comença la segona pujada, molt més llarga. Tot fent marrades m’enfilo sovint pel costat de bonics salts d’aigua i amb bones vistes a la vall de Boí.

Al cap damunt el camí gira a la dreta i deixo, també a la dreta, l’estany Negre, per després. Comença la tercera i última pujada, curta, fins al refugi Joan Ventosa, amb magnífiques vistes a la vall i les muntanyes que l’envolten... venen ganes de quedar-s’hi!

Aquí em començo a adonar que no m’ho vaig mirar massa bé... la caminada no és de cinc kilòmetres, sinó que són cinc de pujada i cinc de baixada. Tot i això, no me’n penedeixo, val la pena. Després, un cop a casa, m’adonaré, també, que ben a prop, hi ha el llac de Travessani i que per l’estona que m’hagués suposat hi podia haver anat... d’això si que me’n penedeixo. Ho sabrem per la propera... i un altre cop m’ho miraré millor (cosa que solo fer normalment). Que hi farem! Ha valgut la pena.

Molt més tard del que comptava, al refugi giro cua, amb l’avantatge de que al no ser circular baixaré molt més ràpid: per ser baixada i perquè em pararé menys a fer fotos... i perquè tinc gana, he deixat els entrepans de dinar el cotxe suposant que hi seria com a molt tard al migdia. Bé, només em desvio una mica del camí per passar pel costat de l’Estany Negre (que ves a saber quan tornaré).

Arribo al cotxe a quarts de quatre... amb el temps just per anar la següent.

---

Les Encantades

Per la vall d’Estremera s’arriba a la font de l’Home Mort, gaudint sempre de bones vistes, on el riu Clota i el torrent del Borrut formen bonics salts d’aigua. I d’aquí a la bonica cova de les Encantades i a la mina Zaragoza.

ISARDS!

D’hora (a les deu començo a caminar). A la tarda haig de fer de tiet, i això és sagrat. Vaig a prop, a Queralbs. Avui toca una mica de muntanya.

Després de passar-hi més d’una vegada, em passejo per primera vegada pels seus carrers. És bonic. Especialment la seva església, romànica, dels segles X a XII (amb modificacions posteriors). Destaca el seu pòrtic, un dels millors exemples de porxo del romànic català.

Surto del poble i començo a enfilar-me. La pujada no és dura, però fa una mica de calor (suportable), però m’ha agafo a ritme d’estiu. Passo per prats envoltats d’algunes taques de bosc, que fan una ombra agradable. El paisatge també ajuda a no córrer gaire, a mesura que vaig pujant es deixen veure alguns dels cims més significatius de la zona, el Taga, d’entrada, el Balandrau una mica més endavant, i finalment el Puigmal.

Arribo a la Font de l’Home Mort, on comença la part “complicada”: trobar la cova. Espero fer amb les indicacions que porto. Ho faig, fent alguna volta de més i més o menys pel dret (no surt al track, tot i que s’hi arriba una mica pel dret). Em costa una mica, però un cop saps on és te n’adones que el camí no és gens complicat (de fet, quan trobes el camí amb les marques blanques, només les has de seguir). Això sí, una mica costerut.

En la cerca tinc una bona sorpresa, és deixen veure una bona estona un isards (a ple migdia, però no m’he creuat amb ningú). Sortint els tornaré a veure més endavant, més set més una mica més avall, i un altre cop una bona estona. També alguna marmota, que aquí són de les més esquerpes que he vist.

Un cop trobada, exploro la cova. Només hi entro uns trenta o quaranta metres, fins on s’ha de grimpar per un terra relliscós. La cova fa més de vuit-cents metres, però això ho deixo per als experts. En veig, doncs, una petita part, però val la pena. Sortint, ho aprofito per dinar, abrigant-me una mica, no fa cara de caure cap ruixat (que no farà), però els núvols van creixent i bufa una miqueta de vent.

 Sortint decideixo seguir les marques blanques, ara en sentit contrari, esperant trobant un camí fàcil. No el trobo, però tot i així val la pena, arribo a una zona on el torrent del Borrut forma uns bonics salts d’aigua. El travesso, baixo una mica pel dret i el torno a travessar per baixar un altre cop fins a la font.

Ara baixo per una pista ample, per l’altre banda de la vall Estremera, gaudint sempre del paisatge i del soroll de l’aigua de la riera de Tossa, sempre present encara que rarament visible (excepte al costat de la font). Pel camí l’altre parada del dia: la mina Zaragoza. És una antiga mina de ferro, explotada a finals del XIX i principis del XX. Fa 435 metres de llarg, diuen bastant rectes i de bon visitar, tot i que anant sol em fa una mica de respecte i només m’hi endinso un centenar. Amb això, el meu apropament al món subterrani per avui ja ho dono per ben cobert.

 Passada la mina deixo la pista i baixo pel camí dels miners, que baixa en picat fins a la riera tot fent esses i castigant els genolls (que ja ho estaven una mica, després de la cova). Passada la riera, el camí ja és pla i baixada fins a Queralbs.

La caminada, entre flors, picots i altres ocells, isards i marmotes, com sempre se m’ha allargat més del previst... però just per arribar a temps. 

---

Riera de Rajadell

Caminada complerta, tot i que un pel llarga (es pot escurçar o partir). Combina bones vistes i gorgs preciosos, a més d'elements tant diversos com barraques de vinya, un pou de gel, una torre de defensa o un possible camí romà.

QUI HO HAURIA DE DIR. TORTUGUES

M’ho torno a agafar en calma, tot i que avui en faré una d’una mica llarga torno a anar prop de casa. Començo a caminar a quarts d’onze. Fa sol però la temperatura és agradable i no passaré gaire o gens de calor.

En teoria la caminada està marcada. I ho està, però les marques no són massa abundants i no en totes les cruïlles hi ha pals indicadors. Per sort porto un mapa senzill que en fa un gran servei només per començar (i més endavant en alguns altres punts).

Surto de Manresa, al principi amb força gent i soroll de cotxes. De seguida, però, ho deixo enrere i la caminada serà molt més tranquil·la. La primera parada també és ben aviat, a la Torre de Santa Caterina, construïda al segle XIX durant les guerres carlines. Val molt la pena, les vistes a Manresa i al Bages són molt boniques (Montserrat inclòs).

El camí que haig de seguir està tallat per obres. Per sort, però, puc seguir per la variant per bicicletes. Una mica més endavant, següent parada al mirador del Cardener, també amb bones vistes.

Tot seguit baixo ja cap a la riera de Rajadell, que més o menys en paral·lel, més o menys a prop i més o menys a la vista, seguiré bona part de la caminada (sovint desviant-me a la seva riba per gaudir-ne). De seguida veig que la riera porta aigua, i em “tranquil·litzo”, no ho tenia massa clar.

Abans d’arribar als primers gorgs, em desvio un moment per anar fins a un pou de gel. D’entrada en decep una mica, per fora està pràcticament colgat per la vegetació i si no fos per una tanca de fusta gairebé passaria inadvertit. El volto i a baix en trobo l’entrada. Gairebé gatejant hi entro, cosa que no es pot fer gaire sovint. Al final doncs, haurà valgut la pena (tot i que només siguin cent vint-i-cinc metres).

Poc després arribo al Gorg dels Esparvers. Primera sorpresa, és molt més bonic, i més gran, del que m’imaginava. Faig un bon grapat de fotos. Continuo riera amunt, serà sorpresa darrera sorpresa, poc més endavant un altre bonic gorg (sense nom), i passada una passera de fusta, el Gorg de l’Escaleta, també preciós. Encara poc més endavant, en trobaré un parell més. M’entretinc una bona estona en cadascun, val molt la pena (a veritat és que no m’ho pensava, si més no tant).

Llavors comença un tram una mica llarg i monòton entre camps i masies passant pel Xup. De tant en tant, això sí, amb bones vistes. Ho aprofito per dinar, a l’ombra. Ara, si ho arribo a saber, però, potser partiria la caminada per una de les nombroses dreceres per fer-ho, fent un dia faria la primera part, i un altre el Gorg Blau combinant-la amb alguna altre cosa.

Refetes les forces. Passat l’eix diagonal (per sota), el camí es torna a acostar a la riera, amb algun racó ben bonic. Poc més endavant la següent parada: el Gorg Blau. És molt bonic, llàstima que un grup de joves que s’hi està banyant té la música ben alta, per que en pugui gaudir tothom, ens agradi i no i la vulguem sentir o no (el que treu una mica d’encant al lloc, tot i que això, afortunadament només és temporal).

Per la riera, ho poso aquí al final perquè prefereixo no dir el punt exacte: tortugues de rierol! Tres de mides ben diverses (són tortugues autòctones). Això si que és una bona sorpresa! Autòctona i protegida indiquen també que la qualitat de l’aigua del riu és bona (tot i el color, que d’entrada no indica massa res).

Poc passat el Gorg el camí deixo la riera i començo a tornar cap a Manresa. S’ennuvola una mica i començo a estar cansat. Per sort no queda gaire i encara queden un parell de parades, a més de les vistes, que tornen a ser boniques. Sota el pont de l’Eix Diagonal, el Camí Vell de Can Cuques, restes arqueològiques d’un possible camí romà. Estan bé. Una mica més endavant, la Torre de Lluvià, modernista.

---

Gorg del Padre

Passeig curt però força complert. Sempre pel costat de la bonica riera, es passa per quatre fonts, un parell de balmes, una gorga preciosa (després de pluges ha de ser espectacular), bones vistes al Montcau i una ermita, a més del bell poble de Mura.

CURTA PERÒ COMPLERTA

Avui en toca una de curta i prop de casa. Per aprofitar també, les pluges dels últims dies (encara que siguin escasses). M’ho agafo en calma i començo a caminar cap a quarts d’onze (com sempre).

Començo a caminar al centre d’informació tot passant pel bonic poble de Mura, que val la pena (a la tornada ho aprofitaré per passar per altres carrers). Abans de sortir del poble passo per la bella església de Sant Martí de Mura, romànica, dels segles XI i XII, amb algunes modificacions posteriors i ben restaurada.

 Segueixo pel costat de la riera. En “tranquil·litza” veure que porta aigua, cosa que no tenia massa clara (malgrat les pluges d’ahir, portem força dies de sequera).

 La següent parada és ben a prop, gairebé només sortir del poble. Bonica, del segles XVIII i XIX, tot i que el seu origen podria ser molt anterior.

Continuo pel costat de la riera, tot entretenint-me en els petits gorgs i salts d’aigua. Alguns estan plens de cap-grossos (de gripau). En fixo, aquí és molt evident, que allà on hi ha peixos (és fàcil veure barbs) no hi ha cap-grossos i a la inversa (que és una cosa habitual).

Mura és terra de fonts. Pel camí en veure fins a quatre, abans he passat per la de l’Era, ara per la d’en Xusquet, i poc més endavant passaré per la del Rector i de l’Escolà. En tasto l’aigua a l’única en que s’indica que l’aigua no és apte pel consum humà (tot i que això ho veig després). Per sort és bona i no tindrà conseqüències.

Arribo al que m’ha portat fins aquí: el Gorg del Padre. És més bonic del que em pensava i m’hi estic una bona estona. En fixo, també, que després de pluges abundants  hi ha d’haver un salt d’aigua que l’ha de fer encara més espectacular (tot i això, tal i com està ja val la pena).

El camí continua una mica més amunt, tot passant per la gran balma del Sastricó (després de pluges també sembla que s’hi hagi de formar un salt d’aigua per sobre), amb bones vistes al Montcau (que m’acompanyaran una miqueta més).

Més endavant el camí gira i torna per l’altre banda de la riera fins a la Font del Rector. Curta però complerta, no ho faig sovint, avui seré a dinar a casa... això sí, més tard del que comptava.

---

Vallfornès i Castanyer de can Cuc

Ruta d'interès botànic: la verneda de la riera de l'Avenco. A això se li ha de sumar un pou de glaç, dues ermites romàniques i un paisatge prou bonic.

A PROP

En trio una prop de casa. No tinc ganes de fer molts kilòmetres, continua l’onada de calor i també fa una mica de mandra... i a la tarda vull fer de tiet (que m’agrada tant o més que caminar).

Començo a caminar a les deu. L’aparcament és de pagament, però només deu ser, suposo, els caps de setmana. Tot això que m’estalvio.

Per la calor m’ho agafo amb una mica més de calma. El cel està enteranyinat, no hi comptava. Les fotos no quedaran tan bé, però que hi farem.-

Passo, primer, pel costat pantà de Vallfornès, el més gran del Montseny. Tot seguit m’enfilo per la seva cua, al costat de la riera de Vallfornès, amb una bonica verneda i, de tant en tant amb alguns petits salts d’aigua prou bonics (la pista al costat li treu una mica d’encant, però és un passeig molt agradable).

Més endavant el camí s’enfila fins a Vallfornès, un gran casal del segle XVI. Poc més endavant, enmig d’un frondós alzinar el camí s’enfila amb ganes fins al Morro Negre... molta pujada, per tant poc premi. Les vistes al Vallès estan bé, però són escasses (i per acabar-ho d’arreglar, hi ha calitja). Que hi farem (sort que l’alzinar està bé).

Llavors començo a baixar. El camí és més obert, les vistes son millors però toca més el sol i es nota més la calor... camino a ritme d’estiu, poc a poc.

Després d’una bona estona de baixada, una de les raons que m’ha portat a fer aquesta excursió: el castanyer de Can Cuc. Declarat arbre monumental, és, segurament, el de més diàmetre i perímetre de Catalunya (gairebé dotze metres). El seu interior és buit i fins i tot havia estat habitat per un carboner (que hi tenia instal·lat un jaç, una taula, seients i fins i tot, una llar de foc). La seva grandària impressiona. Ho aprofito per dinar.

Encara queda un bon tros de baixada. Em refresco a la font de les acàcies i llavors continuo baixant en calma, tot gaudint del camí. Al costat d’una fresca verneda, és bonic i de tant en tant també hi ha algun petit salt d’aigua. Tota una sorpresa.

---

Salt de la Riera de Can Sala i el Salí

Caminada curta (i una mica complicada) per un dels racons més amagats del nostre país. De camí, bones vistes, un salt d’aigua preciós i l’acabat de restaurar Salí de Cambrils.

MÉS AIGUA...

Després d’una prèvia visita turística a la cova del Molinot (a Canalda) i l’església i el castell de Cambrils, començo a caminar havent dinat. En principi la caminada hauria de ser curta i sense complicacions...

Segueixo el GR, que passa per la carretera, estreta però per sort gens transitada. Que hi farem. Es també, un tram curt (no arriba als dos kilòmetres), però amb bones vistes a la zona i val prou la pena.

Arribo al Racó, un dels nou petits pobles que formen part del municipi d’Odèn. Baixo fins a la petita capella de Santa Bàrbara, segle XVII, des d’on hi ha les primeres vistes del salt d’aigua, i des d’on veig que des de dalt no m’hi podré acostar. Llàstima.

Reculo una miqueta i un altre cop per la carretera passo per la Font del Racó. Acabo de travessar el poble i, un altre cop amb vistes al salt, el camí que prenc, de baixada, se n’allunya una mica. Més endavant fa una essa i m’hi torno a apropar. Per anar sota seu, però, haig d’agafar una pista secundària... i després anar una mica pel dret, pel costat d’uns prats (això després d’un primer intent d’aproximació fallit una mica més amunt, per culpa d’unes bardisses). L’espectacle, però, s’ho val. La riera de Can Sala fa dos salts d’aigua, de pedra tosca, separats uns metres, molt bonics just sota el poble i amb una bona alçada, els dos.

Reculo i un altre cop a la pista, continuo baixant. De seguida en queda a la vista la curiosa i bonica Roca de l’Elefant. Veient-la no costa gaire entendre el perquè del seu nom. Llavors hi passaré just pel costat, de fet, està al costat de l’ermita de Sant Quintí, cap on vaig. Romànica, del segle XII, amb una sèrie de característiques que la fan ben singular: està construïda amb pedra tosca, molt resistent, està al fons d’un barranc (normalment es construïen en llocs més visibles), i, probablement, sigui la més petita conservada de Catalunya (la de Sant Salvador del Corb, al massís de Sant Honorat, està en ruïnes), fa uns cinc metres d’ample per set de llarg. A més, a un centenar de metres seu hi ha la Font de Sant Quintí, una surgència d'aigües amb un cabal abundós i constant.

Un cop vist tot, continuo baixant al costat de la riera de Sant Quintí, però una mica amunt. Pel so de l’aigua i el que es pot entreveure, s’endevinen petits gorgs i salts d’aigua d’aigua que deuen ser prou bonics, però els marges unes vegades, o les bardisses unes altres (sinó les dues coses) no permeten que m’hi pugui acostar.

La pista deixa aquesta riera i es desvia cap al riu Fred... i tot i que el mapa està marcada com a seguida, s’acaba just al costat del riu. L’haig de travessar i segueixo per un corriol just al costat del riu fins a trobar un forat per on fer-ho. Llavors m’haig d’enfilar, de seguida trobo un antic pal indicador (només el pal), però està una mica brut i no acabo de veure per on continuar. Hauria d’haver anat cap a l’esquerra i llavors enfilar-me una mica, per acabar trobant un sender ample que aviat es converteix un altre cop en una pista... però això ho descobriré després de pujar i baixar a dreta i esquerra, per camins de senglars, al cap d’una bona estona (un cop al camí correcte, reculo un tros per comprovar-ho... una mania que tinc, que faig sempre que puc).

Passo pel costat del riu Fred (que més endavant es convertirà en la Ribera Salada, pel que explicaré aquí sota mateix), però un altre cop amunt i com en l’anterior, ara pels marges, ara per les bardisses només m’hi puc acostar per travessar-la una mica més endavant, i començar a pujar cap el Salí.

El Salí de Cambrils és una antiga explotació del segle XVIII (com a mínim), que va funcionar fins al 1963. Situada en una zona escarpada, és una de les tres salines de les terres d’interior més significatives, juntament amb les de Gerri de la Sal i Vilanova de la Sal. Per obtenir la sal, de manera totalment artesanal, l’aigua salada provinent de la Font Salada (només cal tastar-la sucant-t’hi una mica el dit), s’emmagatzemava en grans basses des d’on era transportada a les eres o bancals d’evaporació amb un sistema de canals de fusta, recs i regueres. Les eres o bancals d’evaporació eren construïts amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés. Tot seguit es  feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors, des d’on era transportada fins el magatzem, on es molia i es guardava per portar-la a vendre. A més, dins l’explotació s’hi poden observar fins a cinc molins; dos de sal, un de farina, un de pinso i un de pelador. Casualitats de la vida, els treballs de restauració s’han acabat molt recentment, si haig de fer cas a les noticies, i dec ser, doncs, un dels primers a visitar-ho. Tant si es fa la caminada, com si no, la seva visita val la pena (millor informar-se sobre horaris i visites guiades, però).

Pujo una miqueta més, fent una última paradeta per descansar i refrescar-me una mica a la Font Mosquera. Entre una cosa i l’altre, porto tot el dia amunt i avall... però ha estat molt bé.

---

Canalda

Caminada molt bonica. Sortint del petit poble de Canalda, entre pinedes (quina pinta de bolets a la tardor!), el camí mica s'enfila fins al cap de la roca Canalda, amb vistes impressionants. Pel camí bonics salts d'aigua, fonts i baumes, algunes obrades.

GRAN CAMINADA

No és el millor dia per anar a caminar, però tampoc ha de ploure (en principi), i hi anem igual. Comencem a caminar a les onze al poble de Canalda, davant l’església de Sant Julià (d’origen pre-romànic però molt modificada posteriorment). Comencem pujant suau, tot passant per la Font del Rector i la bonica roureda del Prat.

Una mica més endavant passem pel torrent de la Perdiu, on forma el que ha de ser un salt d’aigua espectacular... quan porta aigua. Ara està sec i, almenys aparentment, només deu baixa aigua just després de pluges. Just al seu costat hi ha la font de les Esplugues, seca, i uns metres més enllà, les Esplugues, unes baumes boniques.

Deixen enrere alzines i roures, i comencem a pujar, ara amb una mica més ganes, per pinedes de pi roig (que fan ganes de tornar-hi a la tardor a buscar-hi bolets). Tot escoltant el so de l’aigua decidim explorar el torrent de l’Urdoll, deixant el camí, per descobrir un parell de salt d’aigua ben bonics. Al de més avall hi intentem baixar, però no podem i ens em de conformar en veure’l només de dalt. Reprenem el camí i de seguida passem per la bonica font de Pallerols, aquesta sí amb aigua ben fresca.

Tot seguit el camí es comença a enfilar amb ganes. Arribem al Cap de la Roca Canalda una mica pel dret, però el premi val la pena. La visibilitat no és excepcional, però malgrat els núvols tampoc és dolenta. Distingim el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Montsec i la vasta plana lleidatana. Si avui ja són prou boniques, en un dia clar, les vistes han de ser espectaculars. Tot gaudint-ne, ho aprofitem per dinar.

El camí es converteix en una pista, que tot fent esses, baixa encara molt més ràpidament del que hem pujat. Gairebé al cap de vall, però, ve l’altre part més interessant d’aquesta ruta. Sota l’espectacular cingle de roca Canalda, una paret de conglomerat d’uns cent cinquanta metres, hi ha una seguit de boniques baumes, algunes habitades des de temps immemorials.

La més coneguda, per ser la més gran i la més ben conservada, és la primera que trobem. És la bauma obrada de ca la Rita, que va estar habitada fins els anys vuitanta del segle passat (per la dona que li va donar nom). Ben a prop de la casa, també sota la bauma, hi ha uns degotalls que feien la funció de font.

No gaire lluny, hi ha la bauma obrada de cal Andreu. En més mal estat, però també amb un degotall que era aprofitat. Poc més enllà hi ha el Ditet, una agulla adossada al cingle. I una mica més enllà, encara, l’Espluga de Melera (sense construccions).

Al final del Penya-segat hi ha les Coves dels Moros, habitades des de temps medievals, i on encara en resten algunes parets. Són de difícil accés i, antigament, només s’hi devia poder accedir amb l’ajuda d’escales (això és una suposició meva). Tot i que el nom ens pugui fer pensar que fins i tot podria haver set habitada des de més antic, encara, gràcies al llibre que seguim per fer aquesta ruta, descobrim que el topònim “dels Moros”, sovint era usat per donar nom a construccions de les quals no se’n coneixia l’origen de tant vell... de fet, posa com a exemple que en aquesta zona hi ha dos dolmens dels Moros. Cada dia s’aprèn una cosa nova.

Un cop vistes les baumes, poc més enllà, el camí gira i baixa directe fins al poble de Canalda. Afortunadament, gràcies a un vei, trobem el propietari del cadell de gos que ens ha seguit des de ca la Rita (i que havia seguit, prèviament, un parell d’excursionistes com nosaltres). Marxarem a casa més tranquils (no semblava abandonat, però ens hagués sabut greu deixar-lo “tirat” al poble 

---

Molí de Ballús i Sant Vicenç d'Obiols

Colònies tèxtils, una ermita visigòtica i prerromànica, bones vistes, un salt d'aigua i un passeig al costat de la riera fan d'aquesta una caminada complerta i bonica.

MÉS AIGUA

Canvi d’hora, llevo més o menys com sempre havent dormint poc... i ho notaré tot el dia (també que ahir vaig estar tot el dia ajudant al meu germà i la cunyada).  Tot i que gairebé són les onze, començo a caminar, també, més abrigat del que em pensava (per sort he agafat el forro polar per si un cas... i si hagués tingut alguna cosa més, si més no ara, també m’hauria anat bé). Continuo aprofitant les pluges de fa uns dies, torna a tocar salt d’aigua.

El primer tram és al costat del Llobregat, seguint la Ruta de les Colònies. Prou bonic, llàstima que en aquest tram hi ha fàbriques, un polígon industrial i alguna carretera que li fan que perdi una mica. De seguida arribo a la colònia de la Plana, que conserva les cases dels obrers, el canal i part de la fàbrica.

A partir d’aquí m’enfilo mica en mica entre camps. De seguida arribo, també, a la següent parada del dia. Amb la sorpresa que la podré visitar per dins (al que havia llegit no estava gaire ben explicat). Pago l’entrada i la noia que se n’encarrega em fa una molt bona explicació. L’ermita de Sant Vicenç d’Obiols té una curiosa història que la fa única. Preromànica es va restaurar fa molts anys seguint uns criteris ben diferents als actuals. Se li va voler donar l’aspecte que havia tingut inicialment, en època visigòtica, desmuntant tots aquells elements posteriors, inclosos els preromànics (deixant-ne només algun testimoni). Deixant de banda els criteris de restauració, el resultat és prou bonic i és una de les poques ermites visigòtiques del nostre país. A fora està envoltada per un bon grapat de tombes excavades a la roca. Tot plegat val molt la pena.

M’enfilo una mica i continuo planejant, sovint amb bones vistes a la zona. Fins al Ballús, on el camí comença a baixar i es desvia cap a la riera. No faig tard, com em feia por, l’aigua se sent una mica abans. Al costat del molí de Ballús hi ha un racó molt bonic. L’aigua de la riera de Graugés cau des de deu metres d’alçada per sobre una gran bauma. Val molt la pena... i ho aprofito per dinar (avui no m’he oblidat res).

Reculo una mica i torno a baixar per tornar a buscar la riera. L’última part de la caminada, al seu costat, és un passeig molt agradable (amb algun petit salt d’aigua més). Llàstima que el dia estigui una mica ennuvolat.

Arribo a l’Ametlla de Casserres, punt i final de l’excursió. Antiga colònia tèxtil, força ben conservada, resten la casa de l’amo, les cases dels obrers, l’església i la fàbrica.

---

La Fou

Bonica caminada fins a l'impressionant salt d'aigua de la Fou. Una excursió obligatòria per a tots aquells a qui els hi agradi el senderisme i/o els salts d'aigua.

APROFITANT LES PLUGES

Necessito airejar-me una mica. Després de dos dies tristos, enganxat a la ràdio, el dol es torna doble quan saps que una antiga bona companya de la Universitat anava en aquell avió (tot i que el contacte era mínim, no puc deixar de pensar que ella, conjuntament amb d’altres persones, va formar part de quatre dels millors anys de la meva vida. Sandra, no t’oblidarem).

 Aprofitant les pluges dels últims dies continuo amb les gorgues i salts d’aigua. Avui una que tinc pendent des de fa temps, a l’Anoia. Per arribar-hi faig una mica més de volta del compte, les carreteres de l’Anoia encara no les tinc del tot controlades... però acabo arribant. Començo a caminar a quarts d’onze. Fa un dia magnífic.

La caminada passa, d’entrada, entre camps de cereals, i també ametlles (encara no florits) i algunes oliveres. Mica en mica en vaig enfilant fins a l’ermita de Sentfores. Tot i que d’origen anterior, vas ser reconstruïda  al segle XVII i renovada en segles posteriors.

Aquí comencen les bones vistes a la zona, que aniré veient enfilant-me una mica més i després planejant una mica, ara ja entre boscos de pi blanc. A la part més alta fins i tot es deixen veure alguns cims del Pirineu. La primavera mica en mica va arribant, pel camí les primeres flors, poques, però entre elles una abellera.

Baixo seguint els pals indicadors... i de la ressenya no em comença a quadrar res. Decideixo seguir els pals. En principi, com així serà, hauria d’arribar igual.

L’aigua es sent d’un tros enllà, cosa que em “tranquil·litza”, tot i que he esperat un dia que en principi hauria d’estar bé, no se sap mai (i menys si no coneixes la zona). El salt d’Aigua de la Fou és impressionant, d’aquells que s’han d’anar a veure algun dia. Encaixat entre roques calcaries, amb grans balmes a banda i banda, i una caiguda de gairebé vint metres, és tot un espectacle.  A més, entre setmana, avui en gaudeixo totalment en solitari.

Ben a prop hi la Cova del Diable, una bauma plena de màgia i llegendes. Segons la gent de Sant Martí de Tous, per exemple, els nen no vindríem de Paris... sinó d’aquesta cova. També la font de la Fou, que, almenys avui, no raja.

 Deixo enrere la riera i l’espessa vegetació que l’envolta, contrastant amb l’ambient de secà que l’envolta. Un altra cop entre camps, arribo un altre cop a Sant Martí, on aprofito per fer una petita volta al voltant del castell, d’origen medieval (en conserva la torre), i l’església parroquial (del segle XX), amb una bonica creu de terme davant seu.

---

Gorgs de Santa Càndia

Caminada per camins complicats... però amb un resultat que val molt la pena. Els gorgs de Santa Càndia són tan bonics com desconeguts, crec... potser pel camí (que sembla que volen arreglar).

APROFITANT EL DIA

Per aprofitar el dia i el viatge, i que la primera era més aviat curta, avui faré dues caminades (pensant que aquesta és encara més curta). Primer, però, passo per un supermercat, a banda del pa... m’he deixat a casa tota la resta, i no vull fer com l’altra dia: entrepans de pa amb pa.

Començo a caminar a Orpí havent dinat. Davant el castell, d’origen molt antic, conserva una torre hexagonal adherida al mas (actualment restaurant i allotjament rural). Darrera seu hi Sant Miquel d’Orpí, l’antiga capella del castell. És el petit casc antic del poble. Bonic.

Surto per un corriol una mica amagat i de seguida començo a baixar en picat. Travesso la riera i vaig cap al centre administratiu del poble: Santa Càndia, amb una bonica església gòtica (dels segles XIV i XV.

Reculo un tros i ben aviat ressegueixo la riera, que porta més aigua del que m’imaginava (encara té un color marronós fruit de les pluges recents).

 De seguida passo pels primers gorgs... amb el sol de cara (fatal per les fotos, però faré el que podré, i en tot cas ho sabré per un altre dia). Suposo que són els gorgs de Santa Càndia, que no sé si inclouen el Gorg del Diable, amb un bon salt d’aigua. Molt bonics, són relativament desconeguts... tot i que de seguida entendré perquè. Fins ara el camí era estret i en alguns trams una mica exposat (poc recomanat per nens, si més no petits, i gent amb molta por a l’alçada), fins i tot hi ha un cable per ajudar a passar (tot i que no excessivament complicat).  Mica en mica es torna més estret, brut i aeri, amb troncs caiguts que entorpeixen el pas. Per sort sé que hi ha un camí que passa una mica més amunt i decideixo anar-lo a buscar, una mica fastiguejat del corriol, encara que sigui pel dret (ho hauria d’haver fet ja al gorg del diable).

Aquest camí superior, normal, primer s’enfila una mica i després baixa mica en mica fins als bonics Estrets de Viliella. Segueixo al costat de la riera, gaudint-ne, fins a la pista que m’ha de tornar al cotxe.

Abans he travessat la riera per un pont... ara ho haig de fer a gual. Baixa prou aigua com perquè les roques que serveixen per saltar d’una a l’altra fins a l’altra banda estiguin cobertes. Vaig just de temps (haig d’anar a fer de tiet, i això és sagrat), i no puc recular. Em descalço... i ostres, que freda!!! Travesso fins a l’altra banda.

A partir d’aquí m’enfilo mica en mica per una pista forestal, fins al camí d’Orpí, que en forta pujada porten el cotxe... just a l’hora.

---

Sot de Penjacans

Passejada agradable pels bonics gorgs del Sot de Penjacans, sortint de l'ermita i el castell de Farners (que ja valen la pena). Es pot allargar combinant-la amb alguna de les moltes caminades que es poden fer a la zona.

A DINAR A CASA...

La intenció, avui, és ser a casa a dinar. M'adormo, una miqueta, marxo mitja hora tard. M'equivoco i tardo una mica a trobar el camí a l'ermita... mitja hora més. Comencem bé. Entre una cosa i l'altre començo a caminar a les onze.

Paso per suredes i pinedes. El dia és una mica lleig i no acaba de sortir el sol. A mitja caminada m'adono que he perdut la cartera, reculo per veure si la trobo o m'ha caigut al cotxe... al final s'havia quedat a casa (sort que puc trucar a la meva mare perquè m'ho miri). Un altre cop trànquil, havent perdut una hora més, refaig el camí.

 El primer salt d'aigua és molt bonic, tot i que l'aigua té un color gris estrany (tot i que potser només és degut a que està una mica remoguda per les últimes pluges).

El segon és ben a prop, és el gorg del Diable, i encara ho és més. Molt millor del que em pensava.

Els altres dos són una mica més avall, encara que per arribar-hi es fa una mica de volta. No són tan espectaculars, però són prou bonics i també valen la pena.

(es pot baixar pel riu, seguint les marques grogues, però el camí es brut i en alguns trams s'ha de grimpar).

Llavors el camí es torna a enfilar. La següent parada és al Balcó de Penjacans, amb bones vistes a la zona... tot i el seu nom, al meu parer, lleig.

 Tornant aprofito per tornar a pujar el castell, ben restaurat i amb bones vistes (ja hi havia estat i val pena). També la bonica ermita romànica que hi ha just a sota.

Per sort la caminada és curta i, a banda dels salts, no m'he entrentingut gaire enlloc... seré a dinar a casa, però tard. Que hi farem.

---

Gorgs del Brugent i Cogolls

Els salts d'aigua i gorgs de les rieres de Cogolls i el riu Brugent són d'una gran bellessa. Si a això hi afegim les vistes des dels castells d'Hostoles i el de Puig-alder, la caminada és converteix en excepcional.

DESCONEGUTS

Dormo malament (de tant en tant passa). Marxo a caminar ben adormit... i un cop arribo a les Planes, m'adono que he comprat pa, però m'he deixat a casa l'embutit, el tomàquet i les mandarines. Que hi farem. Dinarem pa amb pa.

Començo a caminar per la via verda i em salto el primer trencant... amb una parella de Vidrederes, amb qui m'aniré trobant i parlant tot el camí. Porten la mateixa ressenya que jo. Sense saber-ho començo per l'última gorga del riu Brugent. Bonica, m'hi entretinc una bona estona fent fotos... com faré a totes. La següent encara és més bonica, amb un petit salt d'aigua que passa per sota una cova de traverti, i una segona gorga una mica més avall (segurament els gorgs de la Mola i de la Llaura... hi ha certa confusió amb els noms, pel que he anat veient per internet).

Passat el gorg decideixo continuar pel canal, encara que hi ha algun tram aeri hi ho passo una mica malament. Arribo al Gorg de la plana, preciós, i continuo fins al gorg de Duran, impressionant.

Aquí m'adono on m'he equivocat, ara ja em quadra tot el que diu la ressenya... i hauré de recular (ho faré per la via verda). La caminada se m'allargarà un parell de kilòmetres.

Pel camí correcte deixo la via verda i em començo a enfilar al castell d'Hostoles. Ruínes del segle IX i X, amb molt bones vistes a la zona. Val la pena i ho aprofito per menjar una mica... de pa (la idea és que si acabo d'hora, ja compraré alguna cosa a les Planes per omplir-lo... que no serà el cas).

Baixo del castell per l'altre banda, un tros per camins de senglar... per adonar-me poc més endavant que en algun lloc (al coll, però això ho sabre a casa), m'he saltat un sender ample i ben fresat. Quan el camí arriba a una pista hi trobo unes marques blaves que decideixo seguir, sense tenir clar si em porten a un vull anar. En tot cas, decideixo que si m'escurça una mica la volta, tampoc passa res. Al cap de poc m'adonaré també, que he perdut la ressenya i ho hauré de fer tot de memòria (i amb l'ajuda de la parella de Vidreres). Avui sembla que no tinc el dia, sort que la caminada és i serà fantastica.

 El camí, entre alzinars frondosos, arriba al castell de Puig-alder. No poguent fer drecera n'hi volguent. Del castell només en queden ruïnes i les restes d'una possible císterna. L'edific actual és molt més recent, igual que l'ermita de Sant Salvador, d'origen romànic, de la mateixa época que el castell, però modificada i reconstruïda posteriorment. No per això és menys bonica i les vistes a la zona valen la pena.

El camí ara baixa rapid. Algun camí de desembosc obert recentment en fa dubtar una mica, però vaig escollint el camí correcte una mica per intuició fins arribar a l'ermita de Sant Cristòfol de Cogolls. Bonica, d'origen romànic però modificada posteriorment (a causa de la destrucció causada a la comarca per terratremols posteriors).

D'aquí pren el camí que marxa cap a la dreta, però un tros més endavant no ho veig clar i decideixo recular fins a l'ermita, on en retrobo amb la parella i en diuen que anva pel camí correcte. Anem plegats fins al salt i la cova de Fontanills. Impressionant, sobretot la cova.

Els camins per arribar-hi estan una mica bruts... i els de sortir-ne encara més. De fet ho acabem fent una mica pel dret. Comencem a estar cansat i no volem recular.

Sortim a la pista, asfaltada, i la seguim ja fins al cotxe. Sense voler, però, ens saltem el Molí dels Murris... tot i que hi tornaré pocs dies després, aprofitant una altre caminada.

 

-------------

Dies després torno al Molí dels Murris. El salt és molt bonic, però encara ho són més els gours de travertí que forma la riera abans hi després. Impressionant. He fet una mica de volta per tornar-hi, però ha valgut la pena.

---

Riera d'Anyet

Excursió complerta per l'Albera (i encara més si s'allarga una mica al voltant de Requesens). Bones vistes, dolmens i una riera molt bonica fan que aquesta sigui una caminada molt bonica.

MITJA CAMINADA (PEL MAL DE PANXA)

Com l’any passat, vull començar bé l’any, fent una de les coses que més m’agraden. Trio una caminada a l’Albera que fa dies que tinc guardada. És un lloc que sempre m’ha agradat i sé que no en decebrà. Començo a caminar a les onze, amb una mica de son i amb una mica de mal de panxa... tot i que ahir vaig fer bondat (però no me’n vaig anar a dormir molt d’hora).

Les primeres parades són només baixar del cotxe, al coll de Medàs. Al conjunt megalític de Medàs, de fa entre 6000 i 7000 anys enrere. M’entretinc, també, a contemplar les bones vistes, especialment a l’Empordà. La caminada comença bé. Una miqueta més enllà, un altre dolmen, el de la Coma de la Coma del Gall.

Llavors el camí, entre suredes, baixa suament fins a la riera d’Anyet. Volia anar al dolmen de Mesclants, però no trobo la manera de travessar la riera sense mullar-me els peus. Ho deixo per una altra ocasió, espero. Mentre, el mal de panxa mica en mica va augmentant.

Començo a resseguir la riera, que porta força aigua. L’espectacle és molt bonic, i aniré passant per gorgues i salts d’aigua petits i no tant. Cada dos per tres estic aturat fent fotos i gaudint de la bellesa del lloc. El camí està molt poc fresat, amb marques mig esborrades, i costa de seguir, no té secret, però, només haig d’anar al costat de la riera. Està pensat, també, per dies en què baixi menys aigua, suposo, haig de travessar la riera diverses vegades i cada cop que ho haig de fer, em costa trobar un punt per on fer-ho... cosa que no m’estalviarà mullar-me els peus, primer sense voler, i llavors, aprofitant que ja estan molls, expressament. Tot i això, no me’n penedeixo, és un lloc molt bonic.

Arribo a la serradora i la central hidroelèctrica de les Pipes. Dues edificacions mig enrunades actives a principis fins a mitjans del segle passat. Ho faig força tard i una mica cansat, pel mal de panxa no he menjat res des del matí (que esmorzo ben poca cosa), i ho noto. Deixo el veïnat, els voltants i el castell de Requesens per un altre dia, també per l’hora, tampoc em vull arriscar que se’m faci fosc i menys en les condicions que estic.

Em queda un tram de pujada, suau, fins al cotxe. Pel camí hauria de trobar la desviació cap a un altre dolmen, però tot i que em sembla que trobo el trencant, no veig un camí clar... i també ho deixo estar (segur que tornaré).

La caminada s’ha quedat més o menys a mitges, el que serà una bona excusa per tornar un altre dia, però tot i això, torno cap a casa content, ha valgut molt la pena (i encara amb mal de panxa). I demà tampoc haig de fer res.

---

Santa Llúcia de Puigmal

Bones vistes, una bonica ermita romànica i, sobretot, gorgues i salts d'aigua d'una gran bellesa. Si, a més, ho podem combinar amb els colors de la tardor, imagino, aquesta caminada podrà ser encara més sensacional.

MILLOR DEL QUE EM PENSAVA

Ben refredat, encara, no m’atreveixo a fer-ne una de gaire llarga. Això sí, una mica més que la d’ahir (que tampoc és molt difícil). Començo a caminar relativament d’hora, a les onze, ja que més cap al tard s’esperen núvols i potser pluges... si no, potser hagués esperat una mica més tard. Tot i això, el fred no és gaire intens i més aviat s’està bé.

Baixo per la pista forestal. Després me’n penediré, hi ha un camí que baixa pel mig del bosc i que, imagino, sempre serà una mica més bonic. Torna a fer un dia clar i, encara que sovint entre arbres, les vistes són prou boniques. Tot i que sóc a la comarca del Ripollès, estic a la seva vessant més garrotxina, just davant meu Sant Joan les Fonts i l’Alta Garrotxa, una mica més enllà, la plana empordanesa, el Cap de Creus i la mediterrània...

La primera parada és a la bonica ermita romànica de Santa Llúcia de Puigmal, romànica, del segle XII. Restaurada, el campanar amb espadanya grinyola una mica. Just al seu costat hi ha una font.

Des d’aquí vaig fins als Gorgs de la riera de Torrents. Son tres o quatre salts d’aigua seguits, cada cop més bonic. El del cap de munt, gracies al travertí, és impressionant. M’hi estic una bona estona.

Reculo fins a l’ermita i giro cap al següent gorg. El camí està enfangat i es desdibuixa una mica. Arribo a... enlloc, i haig de recular una miqueta, uns cent metres, fins a trobar el camí bo, fins al bonic gorg de Santa Llúcia. També m’hi entretinc una bona estona, just davant seu hi ha una roca que em fa de trípode improvisat i ho aprofito per fer algun experiment.

Tot seguit el camí s’enfila tot acostant-se i allunyant-se poc de la riera. Pel camí, que jo esperava només de pujada, em vaig trobant més salts d’aigua i gorgs (alguns de rieres afluents), que em van allargant la caminada... alguns són molt bonics. I els que veig o sento de lluny i no m’hi acosto, perquè sinó potser encara hi seria...

Dino al cotxe més tard del que comptava, content, la veritat és que no m’esperava veure tants salts d’aigua ni tan bonics (amb aigua, després de la llevantada i les pluges de fa pocs dies, sí). El refredat potser em durarà un parell de dies més... però ha valgut la pena.

---

Gorgs de Sant Jaume de Frontanyà

Sortint de l'impressionant església romànica de Sant Jaume de Frontanyà, entre boscos i prats, aquesta caminada passa pel costat de la riera del Molí i el Rec de la Riba (que, amb d'altres, acabaran formant la riera de Merlés), que formen un bon grapat de bonics gorgs i salts d'aigua.

PRIMERA D'ESTIU

Després de dies per terra baixa, tinc ganes de una mica més de muntanya. Les caminades per salts d’aigua, les tenia mig aparcades per l’any que ve, però com que la primavera està sent generosa, ho aprofitarem.

Comencem a caminar al monestir de Sant Jaume de Frontanyà, una de les joies del romànic de casa nostra (del segle XI), tot i que només en queda l’església. De seguida passem per pinedes de pi roig i prats, encara ben verds. Fent fotos a alguna flor, aquest any, anirà just, però m’he proposat arribar a les cinc-centes espècies (encara que alguna, potser, no la tingui del tot ben classificada). En falta poc, però cada vegada m’és més difícil trobar-ne de noves.

La ruta d’avui és idea d’en Salvi i la fem amb mapa. Dubtem una mica, però trobem el Gorg del Matxo. No està indicat i sort en tenim, justament del mapa. Petit però bonic, per posar-li nom, fem servir això i el P.O.U.M de Sant Jaume. Per aquest gorg i el següent, al wikiloc he trobat totes les versions possibles (el més freqüent, confondre el gorg blau amb el dels matxos i situar el Blau més avall, en d’altres que no tenen nom, si més no que sapiguem).

Vist el gorg tornem a la pista principal, ara ja resseguint la riera del Molí. Poc després, trobem fàcilment l’impressionant Gorg Blau. De dimensions una mica més grans, el fotografiem de tot arreu.

Seguim el camí per la pista, tot desviant-nos, de tant en tant, a veure altres gorgs que queden al costat del camí, també bonics (i d’altres que s’entreveuen, i que ens saltem). L’excursió d’avui, gairebé és d’aquelles que és per passar del camí i seguir pel mig del riu, tot remullant-se... però això, ho deixo per un altre dia.

 Seguim el GR, que ens fa enfilar una mica a la muntanya, per tornar a baixar més endavant, a la mateixa pista. No entenem perquè, no val la pena, segur que hagués set millor continuar per la pista (com poso al track).

Passada la font de la Moreta busquem una drecera per baixar cap al salt de  Cara de Boc. Ho provem per un camí que sembla força fresat. No ens surt del tot bé. Gràcies a això, però, podem veure un altre gorg molt bonic... i el salt, per la part de dalt, sense que puguem baixar. Haurem de tornar a pujar per on hem vingut, però haurà valgut la pena.

Reculem, doncs, fins a la pista per on veníem, fins a trobar el desviament correcte al bonic salt de Cara de Boc (o gorg de la Moreta). Molt millor del que ens imaginàvem. Llàstima que, aprofitant el bon temps, hi hagi gent banyant-se i no pugui evitar que surtin a les fotos. L’aigua està a una temperatura força agradable, m’he posat, m’hi poso, i m’hi aniré posant de peus, calçat i tot.

Vist el salt, reculem per on hem vingut, un poc tros, fins a prendre un camí a la dreta, baixar una mica, travessar la riera i canviar de riu. A partir d’ara anirem seguint el Rec de la Riba, una mica menys cabalós.

Deixem gorgs de banda, però no podem anar a tots (una altra dia, espero, ja remuntarem el riu... pel mig del riu. Segur que val la pena). La primera parada és al Gorg Rodon, bonic, i la segona, una miqueta més a amunt, al Gorg Negre, encara més bonic. Ho aprofitem per dinar.

Continuem el camí. Le següent parada, per variar una mica, és a Sant Esteve de la Riba (romànica, del segle XI o principis del XII). Està enganxada a la casa que li dóna nom i només hi fem una ullada.

Un tros més amunt hi ha la font del Pantà. No raja generosa, però si suficient per fer mitja dutxa i omplir les cantimplores (que ja començaven a anar racionades). Poc més enllà hi ha el pantà.

Encara ens queden dos gorgs més. El primer és el de Caselles, una mica més modest que els anteriors, però igual de bonic. Per la seva forma, és el que en recorda més als del torrent de la Cabana (relativament a prop).El segon és una mica més enllà, sense nom, però també bonic.

Entre foto i foto, la caminada se’ns ha allargat una mica, i decidim escurçar-la una mica, deixant alguna cosa per alguna excursió futura. Un altre cop a Sant Jaume, ens banyem a la font, la calor no ha set intensa, però prou com per una bona refrescada.

---

Torrent de la Massica

Curta però bonica caminada, i prou variada. El seu principal atractiu són la Font de la Tosca i els salts i gorgs del torrent de la Massica, de camí, però es passa per boniques fagedes i pinedes, que deixen entreveure vistes als Pirineus. També per un forn de calç, una antiga teuleria i un pont medieval (i això, sense visitar el poble de Vallfogona, que val la pena).

APROFITANT LES PLUGES

A la tarda tinc feina. Així, doncs, una a prop i no massa llarga. Com que fa uns dies ha plogut, decideixo aprofitar-ho. Tot i això, començo a caminar cap a les onze, al Torrent de la Massica, a Vallfogona del Ripollès.

Pràcticament només sortir del poble passo pel seu bonic pont medieval, del segle XV. A partir d’aquí no deixo d’escoltar, ara de més a prop, ara de més lluny, el soroll de l’aigua. Sovint acompanyat, d’un bon grapat de listeres (una orquídia)... i pensar el que va costar trobar la primera!

Ben a prop hi ha la font de la Tosca. Un bonic i curiós salt d’aigua. És, també, una formació rocallosa de pedra tosca o Travertí, de varies desenes de metres de gruix. Aquesta pedra (calcària), molt porosa i poc densa, s’origina per la precipitació de carbonat de calci a l'entorn de les fonts i llacs (tal com passa amb les estalactites i estalagmites de les coves). Es forma quan l'aigua circula lentament i s'evapora, cristal·litzant el carbonat que porta dissolt, en forma de Calcita o Aragonita. Sovint la precipitació d'aquests minerals es fa sobre les restes d'herbes i molsa que viuen sobre la mateixa tosca i la roca atrapa les restes vegetals i pren les formes de tiges i fulles.

Continuo pujant per una pista forestal, fins que en un trencant (ben indicat), prenc un sender que cada cop s’endinsa per una fageda cada cop més bonica (especialment a la part final). D’entrada el torrent només s’entreveu entre la vegetació. De seguida, però, s’arriba al Gorg de Baix, i poc més amunt, el Gorg de Dalt. Són bonics salts d’aigua. Tot i que està ben senyalitzada, en salto la bauma del Boer, sense voler, i continuo riu amunt, tot gaudint-ne (d’altres petits salts, també), fins arribar a el Saltant, un altre salt, encara més bonic que els anteriors (tant uns com altres, ara especialment, que baixen amb força aigua).

A partir d’aquí deixo el torrent de la Massica per començar-me a enfilar pel torrent del Bisbe (aquí la fageda és especialment bonica). Hi baixa poca aigua, però encara em queda un altre salt per veure. Hi ha pocs núvols, però justament n’hi ha un a sobre meu. Davant el bonic salt de la Llastanosa, ho aprofito per dinar, tot esperant a veure si hi ha sort i marxa el núvol, per fer alguna foto millor (com passarà).

   El camí s’enfila una mica més, i a l’alçada d’un forn de calç, el camí gira i planeja a la mateixa alçada. Deixo enrere faigs i ara passo per una pineda de pi roig. Entre arbres s’entreveuen boniques vistes al Pirineu i a la zona, per sort o per desgràcia, però, no hi ha cap clariana que les permeti veure en tota la seva esplendor.

Un bon tros enllà el camí torna a baixar, ara per una pista forestal. Si l’anés seguint, arribaria un altre cop a Vallfogona directament. En desvio, però, cap a la teuleria del Pinetar. És una construcció de pedra seca, que servia per fer teules i maons. Tot i que feia segles que no es feia servir s’ha conservat i restaurat molt bé, i és molt fàcil veure com funcionava.

Torno a passar per davant de la Font de la Tosca i, a partir d’aquí, torno al poble per on he vingut.

---

Salt del Mir i Bellmunt

Caminada molt bonica, de l'espectacular Salt del Mir fins a les meravelloses vistes del Santuari de Bellmunt (un dels miradors d'Osona). Pràcticament tot els camí es fa entre boniques fagedes i prats.

PROBLEMES "LOGÍSTICS"

El dia comença més ennuvolat del previst, fins i tot cauen quatre gotes. Faig la quarta caminada oberta i comencen tot un seguit de trucades i missatges (i algú que se’n desdiu). També de perduts per diverses carreteres. Al final, però, gairebé mitja hora més tard del previst, ens trobem tots a Santa maria de Besora (i ens acabem de repartir als cotxes).

Comencem a caminar cap a tres quars d’onze des d’una mica abans de la casa del Mir (on hi ha un aparcament només per a clients del restaurant i la casa rural). Ens farà de guia en Salvi, que es coneix més bé la zona que jo. Comencem baixant fins a la resclosa del Mir. De fet de l’antic Molí del Mir, del que encara en queden algunes restes, que també visitem. El salt ja és deixa entreveure, però no és fins un cop als seus peus que es pot contemplar sencer. Segurament, amb trenta-sis metres d’alçada, és un dels mes bonics de la comarca (almenys per mi). Sembla mentida que no hi hagués vingut mai.

A partir d’aquí el camí passa gairebé sempre entre boniques fagedes, ara ben verdes, i també alguns prats. Ens parem per contemplar algunes flors, entre elles algunes orquídies. Primer pujant fort, després de forma més planera fins al coll Hi-era-de-massa. Un nom ben curiós que té els seus orígens en temps feudals. La llegenda diu que fa molt temps el senyor del Castell de Besora era despòtic i cruel. Els seus súbdits, cansats d’atropellaments i ignomínies, es van reunir en secret al “camp del mal consell”, i van decidir matar-lo. A la vigília del seu sant, el senyor va organitzar una cacera del senglar i al coll, situat al peu del santuari, en lloc d'atacar la fera, ell van agredir i matar. En ser jutjats els fets el tribunal va preguntar: “Qui l'ha mort?”, responent el poble unànimement: “Besora!”. “Per què l'ha mort?” “Perquè hi era de massa!. I des de llavors del coll i la masia que hi havia (avui en runes) porten aquest nou. Mira, com el gerent i el seu ajudant a la meva empresa... només que nosaltres no els perdrem de vista (tot i que, espero, almenys de la mateixa manera).

Després del coll que una última pujada, forta, però també curta. Des del cim hi ha unes vistes magnifiques, tot i que avui no fa el millor dia per gaudir-ne. Cap el sud, entre núvols i calitja es veu la Plana i les muntanyes que l’envolten, com el Montseny. Cap al Nord, però, els mateixos núvols no deixen veure els Pirineus ni el Pedraforca.

Ho aprofitem per esmorzar-dinar. En el meu cas, una poma, tot i que ja és més de migdia. M’he cregut que seria a dinar a casa, tard, però a casa. No escarmento. També per visitar el santuari. D’origen segurament molt antic, l’edifici actual és del segle passat.

Baixem a bon ritme (pel meu gust, fins i tot massa. També trobo el cansament d’ahir). Al coll d’Hi-era-de-massa, però, prenem el camí que baixa suaument per l’altra banda de la vall del Torrent de la Font Viva, tot passant per la font que li dóna nom, que raja de forma abundant. Sempre entre fagedes.-

Una mica més endavant, seguint a bon ritme, després d’una penúltima pujada, a l’alçada del Boscatell, enllacem amb el camí que hem fet per venir. Baixada fins a la resclosa, i pujadeta fins al cotxe, on ens comencem a acomiadar (i anirem fent mentre anem deixant gent pel camí). Els núvols no ens han permès gaudir de les vistes, però no hem passat calor, la caminada ha estat bonica i ha estat molt bé. Cada cop som més i tothom, almenys de moment, va repetint (cosa que és bon senyal).

---

Pont del Clop i Aigüesjuntes

Caminada molt bonica pels gorgs que forma el riu Ribera Salada al voltant del Pou del Clop, les planes que l'envolten (amb bones vistes) i l'aiguabarreig entre el riu Fred (que fa honor al seu nom) i el riu de Canalda (no recomanable amb nens petits).

NO TOT SÓN FLORS

omenço a caminar cap a les onze. Massa d’hora. Els gorgs estan tots a l’ombra. Per sort, és al començament de la caminada i podré fer les fotos a la tornada, quan el sol hagi voltat una mica i estigui més ben situat.

La zona és realment bonica i té una curiosa llegenda (extreta de www.lladurs.cat): Nova reunió en la plaça del castell de Terrassola per a bastir el pont fonamentat en la codinera on la Ribera Salada és impossible travessar en l’hivern i primavera. Els veïns no s’entenen, cansats de pagar i treballar pel senyor. Tots volen bastir el pont on els convé; les reunions sovintegen i les baralles acaben en aldarulls. En una de les diputes un home mig en broma mig seriosament per trufar-se dels litigants, per deixar la minsa palanca usual, exclama: Mestre banyeta, us ho faria per cap diner, almenys treballa sempre a bon preu. Encara no havia finit el xivarri promogut per la dita que s’afegia a la reunió un vianant que ningú no coneix i que disculpa la seva presència perquè vol demanar un gual fàcil per passar la ribera. Aleshores l’innoven que fer un pont damunt la Ribera Salada motiva la reunió i la baralla. Ell, fent el desentès respon: He oït que, realment, Mestre Banyetes, fa ponts i el preu contractat era quedar-se l’ànima del qui primer hi passa. La reunió esclafi una rialla en oir la resposta del nouvingut i unànime exclama: “Si coneixeu Mestre Banyetes, digueu-li que amb aquest preu, tracte fet”. I la gentada s’adreçà al cap de la serra per triar l’indret de la codinera i la facilitat de bastir-lo. El vianant segueix el camí, la gent cansada de garlar s’acomiada amb el mot que el senyor indiqui lloc i dia per la nova sentada i amb la mofeta als llavis d’aquell vianant que tractava amb el dimoni, el constructor de ponts. Si la proposta motiva rialles, un dia ben aviat les rialles es tornen ploralles. Com un tro s’ha esbombat per la comarca de la Ribera Salada del pont nou, de pedra escairada i amb un gran ull que engolirà la Ribera Salada per grossa que baixi. Els veïns volen visitar-lo, ningú s’arrisca a travessar-lo car tots recorden i estan convençuts del cap-mestre dels paletes que l’ha fet i la pèrfida condició amb que l’havia edificat. Tothom parla del pont, tothom l’ha contemplat i lloat, ningú l’ha estrenat, ni tenen ganes d’estrenar-lo. Un veí de la Salada alta organitza la caça del senglar que malmet els trumfos i els moresc, la llebre pel dinar i per l’acabament de la festa estrenar el pont nou. L’organitzador de la festa ha explicat als caps de colla que calia fer passar pel pont un senglar o una llebre. Cap al tard, rere un dia que els caçadors refermen llur fama i assoleixen fer passar una llebre pel pont i trufar-se de l’astúcia de mestre Banyeta, encara la llebre no acaba de passar el pont que el Banyeta la rebat a la codinera on avui podeu contemplar el clot que hi marcà la llebre... No enrunà el pont nou de moment... Avui però tan sols veureu els forats dels fonaments. Tractes amb el Dimoni?. Déu ens guard. Avui no hi ha pont després de segles i estan els veïns convençuts, de la seva necessitat no acaben d’entendre’s.

El camí continua per dalt d l’estret engorjat. En prou feines és pot veure l’aigua en alguns punts (i menys jo, que en fan por les alçades), tot i que s’escolta perfectament. M’enfilo una mica, les vistes s’obren cap al torrent Pregon, els boscos i camps ondulats de la zona i, una mica més enllà, els rasos de Peguera. Seran les vistes que, des de diferents angles, aniré trobant a diferents punts del camí.

Baixo cap al riu per un camí poc fresat i amb forta pendent. És primavera i faig fotos a un bon grapat de flors, tot i que la majoria ja les tinc, com l’orella d’ós o la corona de rei, típiques dels cingles i la segona, amb la curiositat que floreix al cap d’uns anys de créixer, i llavors es mor. També el corniol, la flor de l’home penjat...

Em passejo per la bonica zona del Toll de Sant Joan, tot seguint el riu per un camí poc marcat. En teoria, segons la ressenya que porto, hauria de recular una mica. Sense voler, però, trobo un pal amb un senyal cal el Pla de Montpol. Com que també hi haig de passar, decideixo improvisar i seguir-lo. M’acabaré saltant la Font dels Junquerols, però segurament hi guanyo amb les vistes que trobo de camí.

Tot pujant arribo als bonics masos de la Torre de Montpol i el Pla de Montpol (reconvertits en cases de turisme rural), una de les més antigues de la zona. La segona apareix citada en un pergamí del segle XII. Prop de la segona hi ha una curiosa carbonera (al costat del camí).

Per un camí cimentat torno a baixar cap al riu, a Aigüesjuntes, una altre punt de gran bellesa. Aquí s’ajunten el riu Fred i el riu de Canalda, que formen la Ribera Salada. Per travessar el primer, i veure millor el gorg que el forma (per continuar el camí no hauria de fer-ho), m’haig de descalçar i arremangar els pantalons. Fa honor al seu nom, collons! Que freda! Per sort la temperatura del riu Canalda, que no passa per engorjats tan estrés hi toca més el sol, és molt més agradable. Ja que hi sóc, però, em fico ben bé al mig del riu per fer algunes fotos... malgrat els còdols que fan de molt mal caminar (fan mal als peus). No m’hi banyo de miracle, buscant el millor lloc per posar els peus perdo l’equilibri però ho salvo amb una mà miraculosa.

Torno a travessar el riu Fred. Que freda! Per tornar-me a calçar i caminar uns cent metres... per tornar-me a descalçar per travessar la Ribera Salada (algun dia m’haig de plantejar llegir-me les ressenyes senceres abans de començar i no mentre vaig fent). Els còdols fan mal de peus (la temperatura, després de la barreja, és suportable) i gairebé arribant a l’altra banda, se m’acut que passejo als pals de caminar a la motxilla... i que per fer això, i el d’abans, m’anirien molt bé. A bona hora!!!

El camí es torna a enfilar, tot fent ziga-zagues per els boscos de pinassa típics del Solsonès. Llavors planeja fins arribar al Clop. Darrera al mas hi ha una altra de les curiositats del dia. Un càdec monumental, amb un perímetre d’un metre i mig i vuit i mig d’alçada.

Per una pista força abandonada baixo cap el Pont del Clop, on torno a resseguir la riera tot fent un bon grapat de fotos, ara que el sol està millor. Torno content cap a casa, el paisatge és preciós, he vist un munt de flors (tot i que cap de nova) i també, de camí (inclosa a la carretera arribant), uns quants ocells interessants, com una àguila reial, voltors, una parella d’aufranys i un esparver .

---

Salt del Fitó i Sant Pere

Caminada curta però molt bonica, tot i el desnivell i alguns camins pedregosos (no recomanable amb nens petits excepte fins al salt). Entre alzinars i suredes passarem per diferents gorgues i salts d'aigua (algun tant espectacular com el de Fitó (després de pluges), bones vistes i una ermita preromànica, mig enrunada.

APROFITANT LES PLUGES

Com m’agrada ara que el dia és llarg. Un cop fet tot el que havia de fer al matí, em queda tota la tarda. I decideixo a última hora, cosa força habitual, fer-ne una d’aquelles que tinc pendents... tot esperant les pluges que van caure ahir (sense tenir massa clar si seran suficients, com fa pocs dies... ara que, llavors, em va sortir bé).

Deixo el cotxe a el Pertús i començo a caminar cap a les tres (tot i que sempre ho faré pel terme municipal de la Jonquera, a la Catalunya del Sud). La caminada és curta i hauria de tenir temps de sobres de fer-la.

M’enfilo entre suredes i alzinars, on trobo un curraià blanc... comença la temporada d’orquídies i flors en general (tot i que cada vegada costa més trobar-ne de noves i desconegudes). De tant en tant, bones vistes cap al Pertús i la Catalunya Nord.

Quan porto un bon tros, en trobo un pal que indica el Fitonell. No surt a la ressenya que porto, però com què només està a tres-cents metres, decideixo acostar-m’hi. I no me’n penediré gens, encara que passo una mica de por baixant al riu gràcies a l’ajuda d’unes cadenes. No és excessivament complicat, però la meva por a les alçades no m’ajuda gaire (hi ha fins hi tot unes escales, que no m’atreveixo a baixar, però per sort és pot fer una mica més enllà amb cadenes). L’espectacle val la pena. El riu Llobregat forma aquí petits salts d’aigua i petits gorgs, però molt bonics, el color blanc de la roca contrasta amb el verd dels verns i el ataronjats reflexes de l’aigua transparent. M’agrada i decideixo jugar-me-la una mica. Segueixo riu amunt, sovint saltant de roca en roca, imaginant que si l’aigua i les roques no m’impedeixen passar, i hagi de recular per força, arribaré a la palanca. Més gorgues boniques i alguna granota verda.

Arribo a la palanca. La travesso i començo a contemplar l’impressionant Salt del Fitó, que fa seixanta metres d’alçada. Tan bonic i encaixonat com difícil de fotografiar, amb mig salt a ple sol i l’altra a plena ombra (un cop a casa, tinc la sensació que cap foto li fa justícia).

Tot seguit el camí s’enfila en picat per una tartera, sense cap possibilitat aparent (sense risc de matar-se) per veure el salt de més amunt i de més a prop. La pujada és dura i fa caloreta.

Un cop a dalt, en camí segueix la carena, sempre amunt. Aquí contrasta el vessant nord, recobert d’alzines, amb el sud, que mica en mica es va recuperant dels efectes del foc de fa dos anys (i amb els seus efectes encara ben visibles).

Cap al final de la carena, hi ha l’ermita de Sant Pere del Pla de l’Arca. Segurament una de les primeres esglésies de l’empordà. Pre-romànica, del segle X, està mig enrunada (inclòs el casal que si li va afegir posteriorment, als segles XVII i XVIII). Destaquen, també, les fileres en “opus spicatum” de les seves parets. Ho aprofito per refer forces tot contemplant les boniques vistes a les dues Catalunyes, les dues força encalitjades.

A partir d’aquí el camí pràcticament baixa fins a la propera mina de Sant Pere, tancada, i s’enfila fins al també enrunat Mas Nou. Tot seguit pràcticament només baixada.

Torno a travessar el Llobregat, però com què vaig bé de temps i fa un dia fantàstic, exploro una mica el riu, per tornar a gaudir del seus petits però meravellós salts d’aigua i gorgues. Val la pena, i entre aquests i els anteriors, marxo amb un bon munt de fotos.

Mica en mica vaig deixant el riu a la meva dreta i cap avall, fins a retrobar el camí per on he vingut, pràcticament a l’alçada d’on he deixat el cotxe. He fet força kilòmetres, però ha valgut molt la pena .

---

Salts de Canaletes

Amagats entre pinedes, alzinars, avellaners i una vegetació frondosa, el torrent de Canaletes (o Fondo), amaga quatre salts d'aigua molt bonics. Poden costar de trobar, però valen molt la pena (millor fer la visita després de pluges). La joia de la ruta és, però, la Font dels Capellans, una petita cova recoberta de concrecions càrstiques.

TRESORS AMAGATS

Tercera caminada oberta. Al final serem nou (dos d’Osona, quatre del Bages, una de Barcelona, un del Maresme i un de la Selva). Déu n’hi do! Hem quedat al poble de Canaletes i comencem a caminar a dos quarts d’onze.

La caminada és curta, però complicada. Porto un parell de ressenyes... però li vaig enviar un track a en Jordi, i al final serà el que farem servir. Una bona manera d’organitzar, al final qui farà de guia serà en Jordi i el seu GPS (o segons ell, el gos de la Rosa). Anirà molt bé, amb les ressenyes segurament hauríem acabat trobant-ho tot, però veient els camins, no tinc clar que tot a la primera.

La primera parada és a una petita gorga, que està bé, però no per fer els Kilòmetres que hem fet. La primera pensada és que aquest no sigui el nivell. Uns metres més enllà, però hi ha el bonic salt de la Font dels Capellans. Em passa la segona por, havia plogut dijous, però no tenia clar si seria prou per veure’ls amb aigua (respiro més tranquil). Una mica amagada per les bardisses, una de les joies de la caminada, la Font dels Capellans, una petita cova recoberta de tota mena de concrecions càrstiques.

Reculem un tros i comencem a caminar entre pinedes, amb una vegetació típicament mediterrània, especialment frondosa al fons del torrent Fondo, al què anirem pujant i baixant per l’ample congost que forma. Tot xerrant, sense pressa, arribarem a la segona parada del dia: el també bonic salt de la Mala Dona (que aprofitarem per menjar una mica).

Tornem a recular una mica, i continuem al mateix ritme lent... que ja correm prou entre setmana (almenys per mi, ja m’està bé). Després d’una forta baixada, i un tros gairebé pel mig del torrent, arribem a la següent parada: l’impressionant salt dels Cups, tan bonic com difícil de fotografiar. Sembla que a cada parada millorem l’anterior (tot i que al final no sabria amb que quedar-me)... i encara no hem acabat.

Tornem a recular una miqueta. Ens queda l’últim salt: el del Cargol, igual de bonic que els anteriors. Com als anteriors, ens hi estem una bona estona fent fotos, inclosa la de grup.

D’aquí ja cap al cotxe. La caminada ha estat curta, però molt bonica, i en bona companyia. Si més no de moment, els que han vingut a les primeres, han repetit... ara falta veure si continuarà sent així.

Ja al cotxe, gairebé a punt de marxar, última sorpresa del dia. La primavera cada cop és més evident, amb un bon grapat de plantes florides o a punt de florir. Sempre m’agrada veure la primera oreneta de l’any.

---

Vall del Carboner

Caminada bonica i variada. D'entrada remunta la riera de Carboner, amb bells salts d'aigua i gorgues. Tot seguit s'enfila per boscos de pi negre i avets, després baixa per una pista ample amb bones vistes a la vall i als cims que l'envolten.

TREPITJANT NEU

Volia dormir fins més tard... però a algun veí li han entrat ganes de taller llenya amb la motoserra a dos quarts de nou. L’hora habitual. Tot i això, amb mandres, que m’ho agafo amb calma i l’hora llarga de camí, no començaré a caminar fins ben bé les onze. Després de tants dies per terra baixa tinc ganes d’una mica de muntanya, i després de pluges, de salts d’aigua, també del Ripollès, que fa mesos que no hi vaig. Mataré, doncs, tres ocells d’un tret (una metàfora que no m’ha agradat mai gaire).

El camí s’enfila suament més o menys al costat del riu o riera de Carboner, entre avellaners, pinedes i algun prat. És un típic riu de muntanya, que amb el desgel baixa generós. L’aigua corre entre petits ràpids i petites cascades, fent aquell so característic (que tant m’agrada). No puc evitar parar-me a fer un munt de fotos. Un parell de mallerengues petites en donen la benvinguda.

Una mica més endavant hi ha el salt del Cossi d’en Batlló, que fa quatre metres d’alçada, sent el més alt del recorregut que faré. Malauradament està a l’ombra, i les fotos no em queden gaire bé, però que hi farem.

Continuo pujant al costat del riu, l’espectacle és d’una gran bellesa. Més fotos, fins i tot esperant-me, més d’una vegada, a que passi algun núvol solitari que tapa el sol momentàniament (bé, fins i tot un quart d’hora... però ostres! És que és l’únic p... núvol que hi ha, i és just sobre meu). Gairebé al final del recorregut pel costat del riu hi ha dos petits salts especialment bonics.

En principi hi ha d’haver una font, però no la sé trobar. Continuo doncs, camí amunt. Ara s’enfila amb una mica més de ganes per bonics boscos de pi negre i, en les zones més obagues, d’avets. De tant en tant, entre arbres, s’endevinen les vistes que en trobaré més endavant.

Arribo a la pista d’Espinavell a Setcases. On trepitjo neu per primer cop aquesta temporada (i potser última vegada). Sense buscar-ho, també està bé. Poca estona, el camí ara baixa en ganes. Al ser una pista, però, s’obren boniques vistes a la vall del Carboner i les muntanyes que l’envolten, com el Costabona, el Pla de les Bigues, el Puig de les Agudes o el Balandrau.

Baixa aigua per tot arreu. Ho aprofito per dinar al costat del torrent de Concròs, tot gaudint del so de l’aigua, les vistes a la vall i el magnífic dia de sol de primavera que fa avui.

Una mica més endavant deixo la pista forestal i camino per pistes secundàries i algun corriol, tot passant pel costat d’algunes cabanes de pastor, usades antigament per aixoplugar el bestiar.  Cap a la part final, les vistes passen a estar dominades pel Gra de Fajol, des d’aquí imponent, i la vall del Ter. M’entretinc en un abeurador, ple de postes i capgrossos de gripaus. Fins i tot aquí ja comença la primavera. Excepte al riu, no m’he trobar ningú pel camí, una caminada solitària que, per aquest motiu, tindrà recompensa. Sorprenc un isard despistat (suposo que dec anar contravent). Encara amb neu als cim més alts, ara a l’hivern es troben a alçades més baixes.

Ja només en queda un tram de carretera, que no m’agrada, ja que està força transitat pels esquiadors que pleguen d’esquiar, malgrat que tinc el Ter a tocar. Calculo que el sol haurà girat prou i com què encara és d’hora, torno al salt del Cossi d’en Batlló a repetir les fotos... que ara sí, quedaran prou bé. D’aquí cap al cotxe i cap a casa.

---

Font de la Torre i Puig d'Adri

Caminada curta per unes gorgues boniques i singulars, les de la Font de la Torre (i els seus voltants), per continuar enfilant-nos cap al volcà del Puig d'Adri (tot i que no en veurem el cràter ni arribarem al seu cim), amb bones vistes cap a Rocacorba i Girona. Pel camí es visita, també, una o dues esglésies romàniques: Sant Vicenç i Sant Llorenç d'Adri.

IMPROVISANT, A LA TARDA

Després d’un gran carnaval... avui el llevo tard. Com que no sabia en quin estat estaria, no tinc res preparat. Dino, tot rumiant on aniré, i em decideixo per Canet d’Adri. Pensava en una per la comarca, però segons on vulgui anar gairebé hi estaré la mateixa estona en cotxe (poc més de tres quarts).  

Començo a caminar a un quart de quatre. Una mica més amunt d’on en teoria hauria de començar (el cartell que hauria d’haver trobat al trencant de la carretera està tapat, però això no ho veure fins que hi passi a peu, a la tornada). La caminada és curteta, però m’ho hauré d’agafar a bon ritme si no vull acabar tard... i encantar-me allà on més convingui.  

La primera parada és a la Font de la Torre. Unes gorgues boniques i singulars, tot i que no és evident, estan formades sobre les colades de lava del volcà del Puig d’Adri (on pujaré tot seguit). M’hi entretinc menys del que m’agradaria, hi ha gent banyant-s’hi i no puc fer les fotos que m’agradaria (també pel sol).  

Poc després el camí és comença a enfilar pel Puig d’Adri, entre suredes coberts de lianes, sovint amb aspecte selvàtic, i alzinars típicament mediterranis. De tant en tant, en alguna clariana tinc bones vistes a la plana gironina i/o a les muntanyes de Rocacorba. Tinc una petita decepció, el camí hi passa a prop, però no arriba al cim (d’altra banda, almenys segons el “google earth” cobert d’arbres... i, imagino, sense millors vistes de les que ja he tingut). Tot i que això més o menys ja ho sabia, tampoc hi ha un cràter ben visible, i queda a l’altre banda de la muntanya (és ample i obert cap a una banda). La muntanya, això sí, té una forma cònica evident i va tenir una activitat important (algunes colades de lava gairebé arriben a les portes de l’actual ciutat de Girona). Més fàcil de veure és l’origen volcànic del terreny, en alguns marges i alguna petita gredera abandonada.  

Ja baixant m’aturo a la bonica ermita de Sant Llorenç. Romànica, del segle XII, tot i que modificada i refeta posteriorment, destaquen els capitells de la seva porta.

Tot seguit baixo pel tros més feixuc, no perquè no sigui bonic, sinó perquè camino una bona estona per una pista asfaltada. Vaig deixant enrere boscos per passar a caminar per un paisatge més aviat agrícola. Passo per Canet d’Adri i arribo al Pont d’Estanyol, on hauria d’haver començat la caminada.  

Em queda ben poc tros. El sol és comença a pondre i la llum no és la millor, tot i això puc gaudir d’algunes boniques gorgues més del Rissec, abans de tornar a passar per la Font de la Torre (on torno a fer un munt de fotos).  

Ja només en queda tornar al cotxe, a menys de cinc minuts, i encara amb temps de fer una última parada a l’església de Sant Vicenç, romànica, del segle XI, tot i que en modificacions posteriors, com el campanar o la portalada, renaixentista. Just a temps, per poc, però encara arribaré, de clar, a casa (per descansar de la caminada... i d’ahir) . 

---

Les Dous i Santuari de Foix

Caminada bonica i força complerta. La primera és un passeig molt agradable al costat de la riera de Pontons, fins a les Dous (espectacular font amb 35 brocs) i una cascada bonica. Tot seguit una bona estona de pujada, fins al Santuari de Foix, amb grans vistes al Penedès i les muntanyes que l'envolten (i alguna de més enllà). Pel camí algunes fonts, boscos de ribera, pinedes, vinyes i oliveres...

HAVIA DE FER SOL, NO?

Avui toca al Penedès. Comencem a caminar a dos quarts d'onze, davant l'església de Sant Genís, del segle XVIII, a Torelles de Foix. Passem pel mig del poble, amb alguna casa noucentista, i la capella del Roser, del segle XVI. Ben a prop hi ha els Abeuradors, restaurats modernament i un dels elements més emblemàtics del poble. Estan adossats als murs que tanquen l'antic casal dels Peguera (llinatge que van jugar un paper destacat en la Guerra de Successió, lluitant en el bàndol català i participants de l'heroica resistència barcelonina el 1714). 

D'aquí pràcticament sortim del poble i caminem entre horts. De seguida, però, passegem al costat de la bella riera de Pontons, entre pollancres i albers. Ens desviem, també, cap a les boniques fonts de l'Omeda i d'Encovens, que ragen discretament.

 Al cap de ben poc arribem a un dels principals objectius del dia. Les Dous. Una espectacular font amb trenta-cinc brocs d'aigua, tots rajant (en alguna banda, però, llegeixo que antigament ho feien amb més abundància. Ara ho fa menys perquè és captada com a aigua municipal). Al mateix indret, la riera forma un bonics salt d'aigua i un gorg sota seu. Ens hi estem una bona estona fent fotos. Mentrestant, el sol que havia de brillar tot el dia, queda amagat al cel ben tapat, que ja no ens deixarà.

El camí es comença a enfilar entre oliveres i pinedes de pi blanc. Refiats del cartells i un grup nombrós que camina davant nostre... i que no em llegeixo del tot bé la ressenya del llibre que portem, no és fins un bon tros més amunt que ens adonem que anem al revés del que hauríem d'anar. La caminada és fàcil i la ressenya és bona, pel què decidim continuar.

La següent parada és a Torres Altes, masia d'origen medieval amb una torre adossada. En obres, aturades de fa temps, no es pot visitar i ens hem de conformar en veure-la una mica de lluny. Ben a prop, les Torres Baixes (mas can Pepo), una altre torre adossada a una masia, també d'origen romànic.

El camí ara és pla. Ens desviem a la font del Rector, bonica, però seca.

De seguida arribem al Santuari del Foix.  Restaurada recentment, d'origen romànic, esta al costat de les restes del castell de Foix (en queden quatre pedres). Sota seu hi ha la cova de la Verge, on segons la tradició, un pastor hi va trobar la Mare de Déu de Foix (entre aquesta, la de Núria, la de Montserrat i alguna altre, això de trobar verges en coves, sembla una versió de "geocatching" medieval. Sigui dit sense ànim d'ofendre a ningú).

Tot plegat està bé, és bonic, però el que és realment espectacular, gràcies a la seva situació privilegiada, són les seves vistes. Des d'aquí es domina tota la plana del Penedès i les muntanyes que l'envolten, i algunes de més enllà, com Montserrat, el Montseny i el Montnegre.

Ho aprofitem per dinar tot contemplant-les.

Ara ja només queda baixar. Pel camí una font que no surt a la ressenya, la font de Giberts, que raja amb ganes.

Una mica més enllà l'ermita de Foix, neoclàssica, del segle XVIII, sembla que va ser promoguda per Ramon de Peguera al costat d'una cova on, segons la llegenda, s'hi va aparèixer la Verge. El seu estat no és massa bo.

Deixem el peu del Tossal, travessem una urbanització i deixem enrere les pinedes per començar a caminar per vinyes i oliveres una altre vegada. Fem alguna parada improvisada més, per contemplar i fotografiar alguna barraca de pedra seca (inexistents o gens freqüents a la nostra comarca).

De seguida, però, tornem a arribar a les Dous, per recular, en aquest últim tram, més o menys per on hem vingut, tot gaudint una altra vegada d'aquest indret tan agradable.

A mitja tarda, cap a casa. Està núvol, però les pluges no arribaran fina al vespre, tal i com estava previst.

---

Salt de Sallent (x2)

Entre boniques rouredes i fagedes, sovint al costat del riu, tot caminant s'arriba a l'impressionant Salt de Sallent. Tot pujant per les Escales i baixant per el Camí dels Matxos es pot contemplar des de diferents angles.

ESTRENANT ELS REIS

No fa un bon dia, però la setmana no vaig poder sortir a caminar (tot i tenir l'excursió prevista des de fa mesos) i decideixo jugar-me-la. Quan en llevo, això sí. Com que ahir va ploure a un salt d'aigua... si més no, si hi torna, encara serà més espectacular. Les fotos no quedaran tan bé, però que hi farem. A més la tinc pendent des de fa temps.

Començo a caminar a quarts d'onze. Bé, només baixar del cotxe faig la primera Parada. El nucli antic està format per quatre cases que envolten una plaça tancada, amb l'església ben destacada. S'hi accedeix per un pòrtic amb voltes sota una casa. Bonic i val la pena aturar-s'hi.

 Tot seguit m'enfilo per la carretera asfaltada, entre camps i les primeres rouredes. A partir de l'Àrea Recreativa dels pins el camí es converteix en una pista, i més endavant en un sender, ja sempre envoltat de roures. En tot el camí sento el brogit del riu, i de tant en tant m'hi acosto per contemplar algun salt d'aigua i alguna gorga. Boniques, tot i que l'aigua està molt remoguda.

 Arribo a la base del salt, tot i que des d'aquí no es deixa veure gairebé bé. Continuo endavant i m'enfilo per el camí de les Escales. La pujada és dura, però a mig camí hi ha les millors vistes de l'impressionant Salt de Sallent. L'aigua cau verticalment vuitanta metres (el salt en fa un total de 200, però repartits en diversos graons). Un cop a dalt, gràcies a un roure oportú en puc acostar allà on l'aigua comença a caure, sense que la meva por a les alçades es manifesti amb ganes... ja ho farà una mica més endavant, amb les vistes ran de cingle que hi ha des de l'altre banda. Tot i els núvols les vistes a la Vall d'en Bas són prou bones i boniques.

 Un tros planer, dominat i llavors la baixa pel camí dels Matxos. Un camí ample, amb algun tram empedrat des de molt antic. La baixada és més suau, però també més llarga. Gairebé sempre dominada per fagedes (a la tardor aquesta caminada ha de ser més bonica, encara). No és fins a la part baixa que em retrobo amb roures i castanyers. que m'acompanyaran gairebé fins al salt.

Fins ara la pluja m'ha respectat. Espero a menjar-me els entrepans a l'Àrea dels Pins... però Murphy és implacable. Just arribar-hi comença a ploure, poca cosa i només deu minuts, just per deixar ben molls els bans i les taules on tenia pensat fer-ho (ho acabaré fent sota la teulada d'una caseta que a l'estiu sembla que hi ha d'haver alguns serveis).

Acabant de menjar para de ploure i continuo fins al cotxe. No en puc queixar, al matí el salt es veia entre boires, ara sembla està ben tapat (pel camí, en cotxe, tornarà a ploure).

 

CANVI DE PLANS

Abans de la caminada passem pel bell poble del Mallol, aprofitant que fa molt bon dia i no tenim pressa. Com que a Sant Privat ja hi hem estat, ho deixem pel final i comencem la caminada, també, a l’Àrea de Pic-Nic que hi ha més amunt.

La idea és fer els gorgs i salts d’aigua de Gorners i Collfred. Arribem a la riera de Gorners i, que com que porta força aigua, no la podem travessar (i fa fred com per anar-nos descalçant... potser més d’una vegada, ja que més endavant sabem que ho haurem de tornar a fer).

Canviem de plans ràpidament. Ja que som al mateix camí, decidim anar fins al Salt de Sallent.

Per arribar-hi també haurem de travessar la riera... i també ens costarà una mica. Menys, però també acabarem amb els peus una mica molls. Però valdrà la Pena.

El Salt porta força aigua, i les vistes espectaculars que ja coneixia, ara hi ha obert un camí que porta fins a sota al salt (que quan hi vaig anar no hi era). Tota un sorpresa ben agradable.

Faig la mateixa volta que l’altra vegada. Un cop a dalt ho aprofitem per dinar, al sol. L’altra novetat, comparat amb l’altra vegada, és que avui fa sol i des de dalt el salt tenim bones vistes de la Vall d’en Bas i la Serra del Corb.

Baixem pel bonic camí dels Matxos, sense pressa però sense distreure’ns massa. Badant badant anem una mica justos de temps (una mica més i arribem de fosc al cotxe.

---

Sant Martí de Baussitges

Llarga però espectacular. Sempre per un paisatge bonic, per màquies, suredes, alzinars i alguna roureda. Rius i gorgs preciosos. Vistes magnífiques, més uns quants dolmens i dues ermites romàniques molt boniques.

PER COMENÇAR L'ANY. I DE QUINA MANERA!!!

-3ºC, això és el que marcava el termòmetre del cotxe quan he sortit de casa. 9ºC és el que marca quan arribo a Espolla. Dotze graus de diferència. Només per això gairebé ja val la pena l’hora i mitja de camí. L’anorac, d’entrada, fora, és queda a la motxilla (per si de cas). Mai he entès la gent que li agrada el fred, a mi, tot i ser osonenc de soca-rel no m’ha agradat mai.  

Aquest any el vull començar fent una cosa que m’agrada, descobrint nous racons tot caminant... i de quina manera ho faré! Fa anys que ho dic però aquesta serà la primera vegada. Ho vull fer, a més, a un lloc que en principi no crec que em decebi, ja que hi tinc una certa debilitat: l’Albera.

Començo a caminar, des d’Espolla, a quarts d’onze (tampoc vull començar l’any fent una cosa que no m’agrada: matinar. I això que ahir tampoc és que m’anés a dormir molt d’hora). Entre Oliveres seguint una ressenya que he trobat per internet... i que, per la manca d’alguna indicació important, fa que no trobi la primera font, ni el camí per continuar. Per sort passejant entre oliveres, pel dret, trobo un pagès que molt amablement m’indica com arribar a la següent parada prevista (i deixo la font d’en Bassegoda per un altre dia).  

Només començar les vistes a l’Albera ja són boniques, i aniran millorant durant tot el dia (malgrat que el Puig Neulós farà honor al seu nom, etimològicament parlant ve de puig nebulós, i es passarà el dia tapat per un núvol). En dies clars, també ho han de ser cap a la plana empordanesa, però avui està molt encalitjada i tinc el sol de cara. Llàstima.  

La primera parada és a la Font del Conill, convertida en una bonica àrea recreativa just al costat del riu Orlina que, a més, i forma alguns bonics gorgs. Hi ha, també, un petit itinerari botànic d’uns dos kilòmetres, però sembla molt embardissat i encara en fa falta força camí per recórrer. Ho deixo per un altre dia.

A partir d’aquí el paisatge canvia, deixo les oliveres enrere i ara començo a caminar enfilant-me entre màquies i suredes (fruit, suposo, d’algun antic incendi forestal). A mitja pujada hi ha, al costat del camí, dues parets de pedra seca paral·lels. És tracta d’un vell camí del que no s’en sap l’origen. La llegenda diu que el va construir Anníbal per travessar els Pirineus amb els seus elefants.  

Poc després arribo al dolmen del Baranc, el primer de tots els que veure. Es tracta d’un sepulcre en corredor de fa entre 4700 i 5200 anys. En destaca la roca superior, amb nombroses gravats (inscultures), algunes amb formes antropomorfes.  

Arribo al coll de Belitres i, amb algun dubte prenc la pista de més cap a la dreta. Començo a baixar i al cap de ben poc s’esvaeixen. Veig el mas de Girasols, per on haig de passar. Abans, però, hauré de tornar a travessar l’Orlina, per una altra bonica gorga.  

El camí es torna a enfilar una altra vegada. De seguida arribo al Dolmen de Girasols I, un altre sepulcre en corredor, de la mateixa època que l’anterior (neolític). Una mica més amunt hi ha el dolmen de Girasols II, i encara una mica més amunt el de Puig Balaguer. Del mateix tipus i de les mateixes dates, aquests dos últims, però, tot i que es pot endevinar que havien sigut, estan aterrats. A més dels dolmens en aquesta zona gaudeixo de les magnifiques vistes a la vall de l’Orlina, el coll de Banyuls i les muntanyes que l’envolten, algunes que reconec, ja que hi vaig pujar en una excursió anterior (com el Puig d’en Jordà).  

Ja ho he dit, però per aquesta zona, hi tinc una gran predilecció. Suposo pels colors de la seva vegetació i el seu terreny, o les formes suaus de les seves muntanyes, o els seus rius i fonts, o la seva riquesa cultural... o tot plegat. No me’n canso mai.  

Arribo gairebé al cim de Puig Balaguer, on hauria de trobar un camí de baixada... que no sé veure. Aquí cometre el primer error, encara que valdrà la pena, però error. Enlloc de recular per on he vingut, decideixo continuar endavant.  

El camí torna a baixar, deixo enrere les màquies i començo a caminar bàsicament entre alzinars fins arribar a la Ribera de Sant Genís, on torno a escoltar el soroll de l’aigua, una cosa que avui no em pensava que faria. El riu forma aquí (i més amunt, on passaré després), belles gorgues i petites cascades, envoltades de verns. M’hi entretindré una bona estona fent un fotimer de fotos.  

Just travessar la riera hi ha l’ermita de Sant Genís d’Estrac, romànica, dels segles XII i XIII, amb restes del segle X. Bonica, no desmereix la bellesa del paisatge que l’envolta. Primer pel costat del riu i després entre més alzinars i alguna roureda, sempre amunt, s’arriba a Sant martí de Baussitges, pre-romànica, del segle X és una de les més interessants de l’Empordà, ja que conserva gairebé tots els seus elements arquitectònics. Si la primera era bonica aquesta encara ho és més.

   Persisteixo en l’error i en lloc de recular continuo endavant. El camí s’enfila i s’enfila, ara valen la pena les vistes a la plana empordanesa i el golf de Roses, encara molt encalitjades. S’enfila i no s’acaba mai, al mapa semblava una mica més curt. Finalment enllaço amb el GR i començo a baixar. I a mesura que baixo torno a passar entre suredes, aquí, força més grans que les del principi de la caminada.  

Vaig tard i començo a accelerar el pas. Per sort la llum no és bona i no m’entretinc en els bonics roquissars que sobresurten enmig dels arbres... però encara faré alguna parada més. La primera al dolmen de la Font del Roure, de les mateixes característiques que l’anterior. Després a la bonica font que li dona nom, una mica més avall. En desvio a la font de la Verna (que no raja) i mig corrent, fins al dolmen dels Arreganyats (com els anteriors).  

Ara ja no em puc encanta més... de fet ja ho he fet massa. Em quedo més tranquil quan veig els Vilars i una mica més enllà, Espolla. Arribo als Vilars amb les últimes llums del dia. Per sort dels Vilars a Espolla, un parell de Kilòmetres és una pista asfaltada (cosa que sabia), ja que els faig de negre nit... no el faig servir gaire, però una de les coses que carretejo a la motxilla amunt i avall gairebé sempre és una lot, que avui m’anirà prou bé.  

Volia començar l’any caminant... i vaja si ho he fet! El que no em pensava era acabar la caminada tot escoltant el cant dels mussols. La caminada ha estat sensacional, però pel meu gust, potser hagués estat millor partir-la en dos o en tres (cosa que m’ha passat per no recular quan tocava i en una visió massa optimista del mapa que portava... sobre el paper tot sembla més a prop). Això sí, acabo rebentat (no tindré cruiximents, però ho notaré durant un parell de dies).

---

Pont Cabradís

Malgrat que l’aprofitament hidroelèctric de la vall li treu una mica d’encant, la caminada fins a l’espectacular Pont Cabradís, un túnel de pedra tosca d’uns 60 metres de llargada, per on passa el riu Aigua de Valls, és molt bonica (tot i que amb alguns passos que poden ser complicats).

DESORIENTATS

Fem una mica més de volta del compte per arribar al petit nucli de Valls (Guixers). Això vol dir que avui tornarem a començar a caminar a les onze. El cel està una mica tapat i fins i tot cauen quatre gotes. Mica en mica, però, anirà sortint el sol i no tornarem a veure núvols, i algun ruixat llunyà, fins a la tarda.  

El camí va pujant mica en mica, sempre més o menys al costat del riu Aigua de Valls. Al principi, amb dues rescloses, tubs i torres elèctriques que treuen una mica d’encant a la vall, que cada cop serà més bonica. Caminem d’entrada, també, entre camps de conreu per passar, de seguida, per boscos de ribera i pinedes de pi roig. La primera part és més oberta i permet gaudir de les muntanyes i els cingles que envolten la vall, molt bonica, i que separa la serra del Verd i la d’Ensija.

Passada la segona resclosa els boscos de ribera sovint són substituïts per boniques i ombrívoles boixedes amb teixos i verns, sovint recoberts per molses epífites. Aquí la mida dels boixos són excepcionals, moltes vegades passant dels dos metres i competint durament amb arbres de mida més gran.    

En aquest segon tram, també, el camí és complica una miqueta, amb una escala, alguna grimpada (o passos en que ens hem d’ajudar amb les mans), passos relliscosos (potser perquè no fa gaire que ha plogut). Per sort, també hi ha cadenes i cordes que ajuden (hi avui encara més, segurament no hem escollit el millor dia, però tampoc sabíem que ens trobaríem amb això). A Aiguesjuntes hem de travessar, a més, el torrent Fondo saltant de roca en roca (la primavera plujosa encara es nota i baixa força aigua arreu).  

Arribem a la font de Pont Cabradís, just a sobre seu, és molt bonica (les fotos no hi fan justícia), però neix just sota un gran i bonic freixe de fulla gran.  

Amb l’ajuda de cordes i cadenes arribem a l’entrada del pont. El pont Cabradís és un pont natural, originat per la caiguda d’una roca de grans dimensions, que amb el temps ha quedat recoberta de pedra tosca i vegetació. El riu hi forma un túnel d’uns seixanta metres de llargada.

 He carretejat les "sabates" que tinc per caminar per cales pedregoses, i em fico de peus a l'aigua per explorar-ne un troset. Només hi puc entrar una miqueta, l'aigua de seguida cobreix. Porto, també, el banyador... però ho deixo per un altre dia, l'aigua està gelada! 

Tornem a pujar i decidim tornar per la muntanya, allargant l’excursió (i el seu desnivell). Totalment desorientats, tenim la sensació d’anar en la direcció contraria (segurament perquè hem travessat el riu per sobre el pont sense adonar-nos-en), pugem i pugem per la vessant de la muntanya. Per sort està més o menys senyalitzat i al cap d’una estona reconeixem, a baix, algun dels llocs per on hem passat.  

Les vistes, per aquest camí, també són molt boniques. Per una banda, els Rasos de Peguera, per l’altre, la Serra de Busa (una caminada que vam fer no fa molt, també molt bonica). El desnivell és molt més gran del que expliquen cartells i ressenyes i es fa una mica dur, al final fins i tot em costa una mica.  

Dinem, tard, a la Torre de la Corriu, per recuperar forces (ho necessito), malgrat que se sent algun núvol amenaçador i algun tro més o menys llunyà. Una cosa que a en Salvi li preocupa, però a mi relativament poc, o gens, on som, encara pica fort el sol i en cas que ens enganxes, que podria ser, ja ho faria a la pista més ample... i, ostres!, per això sempre passejo inútilment un impermeable. Al final no farà res, aquí.  

A la Torre de la Corriu ens saltem el trencant a l’esquerra. Fins ara el camí estava ben senyalitzat, aquí però el pal o no bé no hi és o bé no el veiem i ens el saltem (no tornem per comprovar-ho). Farem un kilòmetre llarg de més, però acabem baixant més o menys per hauríem d’haver baixat (no surt al track).  

Enllacem el camí de tornada a l’alçada del Molí de la Corriu. Intentem tornar per l’altra banda del riu, tal i com hem vist en alguna altra ressenya, però tot i que es veu el camí, no veiem el camí per travessar el riu, tot i intentar-ho (que no vol dir que no hi sigui, també és possible que hagi quedat mig colgat per bardisses).   Tenim temps, encara, de fer fotos a les últimes flors, entre elles algunes Epipàctis, una espècies d’orquídia que tenia moltes ganes de veure. Malgrat que la primavera ja es va acabant, avui encara hem pogut trobar algunes flors (que no esperàvem). Entre una cosa i l’altre arribem al cotxe a quarts de set.

---

Els Empedrats i els Adous de Bastareny

Caminada espectacular, sobretot en èpoques d'aigua abundant. Passa pel Brollador de la Llet, el congost dels Empedrats, el pas de la Boixassa (amb bones vistes), el salt de Murcurols i les Adous del Bastareny, tot ells punts espectaculars i bonics.

AIGUA I MÉS AIGUA

Avui toca estrenar carretera nova, que fa dies que ho tenim pendent.

Ens plantem a Bagà en poc més d'una hora... el que vol dir que, segurament, vindrem a "explorar" aquesta zona més sovint (el meu concepte de prop sempre he dit que és tot el que queda a una hora).

Avui, també, deixem una mica les flors de banda per dedicar-nos a l'"aigua".

Comencem a caminar a l'Hostalet (actualment una casa de natura).

Ens enfilem per una pineda cap els Empedrats, fent una primera parada al Bullidor de la Llet. Un impressionant brollador d'aigua en unes fissures a la paret de roca calcària. Sovint (a l'estiu i la tardor) sol estar sec, avui, però sembla estar en la seva màxima esplendor, oferint un espectacle impressionant i que per ell mateix ja justifica haver vingut fins aquí.

 Deixem el Bullidor enrere per endinsar-nos a l'estret congost dels Empedrats. Travessem el torrent diverses vegades, sovint amb alguna dificultat, camí i riu es confonen i no puc evitar mullar-me una mica els peus (poc, comparat amb d'altres vegades). Alguna part també la fem mig grimpant o amb l'ajuda dels pals. El congost ja és impressionant, però encara el fan més bonic els salts d'aigua que hi ha al seu interior.

 Seguim amunt, ara principalment entre fagedes, amb algun pi i alguns aurons, i gairebé sempre acompanyats del so del torrent de Pendís. Hi passem més o menys a prop i fins i tot la travessem alguna vegada. Baixa i sembla que surt aigua per tot arreu, tot i que molt més modestament comparat amb el bullidor, la deu d'aigua de la font Gran d'Escriu també raja amb ganes.

El camí puja i puja passant pel refugi Sant Jordi i la font del Faig.

A partir d'el coll de Galligans i del pas de la Boixassa deixem enrere boscos, que canviem per unes vistes impressionants, a una banda cap a la vall per on hem pujat, i el Moixeró, per l'altre la serra de la Moixa, el Pedraforca, la serra d'Ensitja i la vall del Bastareny.

La pujada ha estat força dura, però al final ha valgut la pena, i de sobres. La visibilitat, a més, és força bona, hi ha algun núvol, però cap d'amenaçador.

 Baixem per la l'altra banda, per la Boixassa. El seu nom no enganya i el seu nom és degut a que la vessant està recoberta per boixos.

A la Pelosa aprofitem per dinar i recuperar energies.

Tot seguit deixem el PR i baixem per una pista que ens portarà, un altre cop entre pinedes, gairebé directament al bonic Salt de Murcurols.

Baixem una mica més, deixant enrere i de lluny un altre deu d'aigua, que no surt ni al mapa.

En poca estona arribem als Adous del Bastareny, un altre brollador que sembla trobar-se a la seva màxima esplendor. La quantitat i la força amb què surt l'aigua de la roca és simplement espectacular.

Per rematar-ho, una mica més avall hi ha un bonic salt d'aigua.

Baixem per la pista que ens ha de portar al cotxe, ja en poca estona, fent un parell de cerques, la primera mig fallida, fins al bullidor de Sant Esteve... que endevinem però no podem veure per no poder travessar el riu. La segona fallida, ja que no sabem veure una font marcada al mapa.

---

Vallcàrquera i Alzina de can Valls

Excursió bonica i molt complerta. De camí passarem per un bon grapat d'ambients diferents (de boscos de ribera a alzinars muntanyencs), una riera amb gorgues boniques, bones vistes al Vallès i els cingles de Bertí i un ric patrimoni cultural. Molt bona per fer amb nens.

NOTANT EL CANSAMENT D'AHIR

Malgrat el cansament d’ahir, decideixo tornar anar a caminar. Més a prop, això si. Al Figaró i a les tres de la tarda. La caminada que tinc pensada, en principi, no és massa llarga. A més, m’ho prendre amb molta calma.  

Només sortir el camí recorre la riera de Vallcàrquera, amb un bosc de ribera força ben conservat, una vegetació exuberant (encara, aquesta època de l’any) i unes gorgues boniques. M’hi entretinc una bona estona, empaitant, a més, algun espiadimonis o refrescant-me en a la font del Molí (l’única que raja de les tres que es poden veure al costat de la riera, en aquest tram).

Em sorprèn veure a la riera, també, roques tenyides de vermell. Imagino degut a que aquestes aigües deuen ser riques en ferro, tal i com passa en indrets similars que he visitat.

Deixo la riera a l’alçada de Sant Pere de Vallcàrquera, una ermita d’origen romànic, tot i que molt modificada posteriorment. D’aquí, camino per camps de conreu fins a tornar-me-la a trobar. En principi per travessar-la. Tot i això decideixo deixar la ruta un moment i acostar-me fins a les mines de magnetita del Socau (d’aquest mineral se n’extreia ferro... d’aquí a pensar, també, que l’aigua de la riera en sigui rica. Passa just al costat).  

Reculo fins allà on he deixat la ruta prevista (la de la ressenya), i ara em començo a enfilar, i enfilar... i enfilar. No hi ha un fort desnivell, ni puja molt fort, però es noten, força, els Kilòmetres d’ahir. La pujada se’m fa una mica llarga. Tot i que pujant, les vistes són boniques i passo també, per un bon grapat d’ambients diferents: alzinars, castanyeredes i brolles amb pins.  

Al cap de munt de la pujada arribo a la monumental alzina de can Valls (amb una gran capçada). M’assec una estona al seus peus. Des d’aquí les vistes al Vallès, als cingles de Bertí i part del Montseny són molt boniques.

No m’hi puc estar gaire, badant, badant, fent fotos a floretes i caminant en calma he tardat gairebé quatre hores en fer quatre kilòmetres i mig, la meitat del camí. Per sort, ja només queda la baixada... però si no vull que se’m faci fosc hauré de caminar amb una mica més d’alegria.  

Tot baixant faig un parell de parades més. La primera a la  bonica ermita d’origen romànic de Sant Cristòfol de Monteugues. La segona, a la curiosa cova de l’Home Mort (al costat del camí i marcada amb una fita). Arribo al Figaró tard, cansat, però content. La caminada ha valgut la pena .

---

Salt del Purgatori

Passejada fàcil i agradable tot resseguint la riera de la Llavina. Tot passant per fonts (tant precioses com la font Grossa) i molins (com els de la Llavina), arribarem al Salt del Purgatori... que quan hi baixa aigua ha de ser espectacular (per desgracia, suposo, només deu ser just després de fortes pluges).

QUINA DECEPCIÓ!

Les previsions del temps per avui no són del tot optimistes. Així doncs, segons com em llevi i prop de casa, després de treure el cap per la finestra. Al final, a Centelles. Començo a caminar a Sant Antoni de les Codines, a l’entrada del poble, gairebé a mig matí. La intenció és anar fins al salt del Purgatori fent part de la ruta dels molins.  

Passant entre cases i camps arribo al torrent de la Llavina, que segueixo fins al Molí del Rosell, enrunat i pràcticament recobert de bardisses. Llàstima que la C17 estigui tan a prop, se sent contínuament la fresa dels cotxes i treu encant a la zona.  

Reculo per on he vingut fins al pont de la via del tren. A partir d’aquí ressegueixo el torrent, ara cap amunt. Només amb el soroll de l’aigua, és un passeig agradable per racons i llocs ben bonics. El primer, la font del Llobató, que raja fresca i ufanosa. Després, el molí de la Llavina, un dels molins medievals més ben conservats de la comarca d’Osona (i de Catalunya), el mas està documentat des del segle XI (i es pot visitar i/o s’hi poden degustar formatges i embotits artesanals, prèvia cita). Més endavant la font Grossa que, segurament per les últimes pluges, avui baixa aigua per tot arreu (pel que llegeixo deu rajar amb força gairebé sempre).  

Continuo amunt, passada la font, però, el torrent baixa sec... i al salt del Purgatori no hi ha ni una gota d’aigua. Ostres! Quina decepció, veient aigua abundant a la riera durant tot el camí, amb les pluges dels últims dies, no pensava arribar aquí hi veure-ho sec. El lloc és bonic, però... bé, és molt a prop de casa i hauré de tornar quan les condicions siguin més favorables (que dedueixo, només deu ser just després de fortes pluges).   Reculo per on he vingut per ser a dinar a casa... i veure com el dia es va tapant i les ullades de sol cada cop són més escasses.

---------------------------------------------

DIT I FET

HI TORNO DESPRÉS DE PLUGES.

27-04-2013

I és que quan se'n posa una cosa al cap, a la primera que puc, ho faig.

En aquest cas, també, amb l'avantatge que ho tinc a uns deu minuts de casa. I conec la drecera.

Portem un parell de dies de pluja (i els que falten) i espero que el salt porti agua. Surto de casa a la primera treva del temps que puc, al migdia (en poca estona, fins i tot s'obre alguna clariana, tot i que durarà poc). Havent dinat.

Avui, però, no faré tota la caminada i en plantaré al salt en deu minuts, per voltar-lo per totes bandes. Avui sí, porta aigua i en trec l'espineta clavada de l'altre dia. Val la pena.

---

Molí de Brotons (1)

Passejada planera, fàcil i bonica per la Vall de Marfà, a cavall de Moià i Castellterçol. Malgrat que les aigües potser no són tant netes com haurien de ser, el salt de la Tosca amb el molí de brotons, sota la bauma que forma el salt, valen molt la pena.

APROFITANT EL BON TEMPS

Aquesta setmana, contràriament al que sembla habitual últimament, ha fet mal temps entre setmana, fa bo el cap de setmana (i el mal temps a de tornar demà). Ho aprofito. Avui a caminar amb l'Isa... que feia temps que no venia. Per començar una ben a prop de casa. A un salt d'aigua, que entre nevades i pluges esperem que porti una mica d'aigua.

Comencem a caminar a les nou. Fa sol i s'està bé, encara que encara hi ha algun bassal glaçat. L'Isa fa temps que no ve, però no ha perdut el ritme... i no hi ha floretes per frenar-la una mica. La primavera va venint, aquí encara falta una mica, tot i que ja se'n veu algun indici (un parell d'orenetes i alguna papallona despistada).

Caminen per la bonica vall de Marfà, entre pinedes, acompanyats del sons dels ocells. Ens passem el trencant del molí i continuem un bon tros més, allargant la caminada, però val la pena (no surt al track).

Reculem i trenquem per allà on intuíem que havíem de trencar. Amb algun dubte, però al final arribem al bonic salt de la Tosca i el molí de Brotons, just al seu costat. 

És un molí semitroglodític, sota una bauma, que va estar habitat i en funcionament fins a finals del segle XIX, quan en una riuada excepcional hi va morir la família que hi vivia.  

Reculem per on hem vingut, jo notant, i força cap al final, el cansament d'ahir a les cames... però amb ganes "d'explorar" més aquesta zona en el futur, a més d'aquest, sembla que ha d'amagar altres racons prou bonics (ben a prop, per exemple, les Coves del Toll, que valen molt la pena i ja vam visitar fa un temps).

---

Molí de Brotons (2)

Tot fent aquesta ruta visitarem diferents gorgs i salts d’aigua. El més espectacular, però, és el salt de la Tosca i el molí de Brotons.

AIGUA!

La Clara només té avui per caminar, jo ahir ja vaig anar a Cadiretes i tria ella. Es decideix pel Molí de Brotons, on ja he estat i no em fa cap mandra repetir. Fa anys que ho té pendent i amb l’excusa de «quan plogui» encara no hi ha anat. A més, ho farem per una ruta diferent per la que vaig anar. L’aposta és una mica arriscada, és una ruta ”d’aigua” i, malgrat les abundants pluges de fa uns dies, la sequera continua i no tenim clar si ens acabarà de sortir bé.

Comencem poc passat la Fàbrega. Si ahir ho feia entre suredes, avui passejarem entre rouredes o pinedes secundàries de pi roig, on ja hi podem veure l’herba fetgera i les violetes florides. Estem a l’inici de la primavera i es nota. Avui també veurem la primera oreneta de l’any.

De seguida baixem cap al Torrent de la Fàbrega, on travessem un primer gorg, prou bonic, i amb un fil d’aigua, que almenys aquí, ja és més del que ens esperàvem. Resseguim el torrent per al cap de poc enfilar-nos fins al Saiolic, un mas, i tot seguit tornar a baixar cap al principal objectiu del dia.

El Molí de Brotons i el salt de la Tosca és, segurament, un dels indrets més bonics del Moianès. Estem de sort i encara hi baixa prou aigua, no gaire menys de la que hi vaig veure la primera vegada que vaig venir (val a dir que segurament la pluja hi ha ajudat, però la majoria prové de la depuradora de Moià). Hi fem la volta sencera, per totes bandes. El molí és semitroglodític i està sota una bauma. Va estar habitat i en funcionament fins a finals del segle XIX, quan en una riuada excepcional hi va morir la família que hi vivia.

Un cop vist anem fins al santuari de la Mare de Déu de la Tosca, del segle XVII, probablement substituint un temple romànic preexistent i baixem fins a la riera de Marfà, sense acabar d’arribar al molí de Marfà ni a la font de la Tosca, ja que ens sembla que no val la pena tenint en compte que estaran seques.

Ens tornem a enfilar una mica per anar fins al gorg Estret, ben bonic (tot i que costa una mica trobar el millor punt per contemplar-lo). A la riera de Castellnou, que porta les aigües de la depuradora de Moià, hi baixa una mica d’aigua (la justa).

Continuem un tros més i ens parem una mica més enllà en un petit salt d’aigua, a la mateixa riera, per dinar tranquil·lament, i la Clara posar els peus a l’aigua, com sempre.

Un cop hem menjat ja no ens queda gaire i al cap de poc tornem a ser al cotxe. Contents, ens l’hem jugat i ens ha sortit bé. Potser els diferents salts no presentaven el seu aspecte més majestuós, però en tots els salts i gorgs hi baixava aigua... i després de tants mesos sense fer-ne cap, ens ha agradat molt.

---

Sant Miquel d'Hortmoier - Santa Maria d'Escales

Caminada molt bonica que combina la bellesa del paisatge amb d'altres elements d'interès (també bonics), com els alzinars muntanyencs, la riera de Beget, la Tuta d'escales (una petita cova) o dues ermites romàniques (mostres senzilles del romànic rural).

PAU I TRANQUIL·LITAT

Començo a caminar havent dinat... a l'hora de més calor (això si, ben proveït d'aigua i empastifat de crema pel sol). Vaig sol i també m'ho agafaré amb més calma. Tampoc patiré gaire, potser no és la millor hora, però la calor no m'afecta massa.

Vaig badant tota l'estona. El paisatge és el típic de l'Alta Garrotxa, molt agrest. Valls fondes envoltades de muntanyes escarpades, sovint rematades per cingles. Molt bonic. De fons, dos voltors aprofiten les corrents tèrmiques planegen en busca de menjar.

 La primera parada és a Sant Miquel d'Hortmoier (una ermita del segle XI, mostra senzilla del romànic rural, amb un absis rodó i campanar amb espadanya). Sembla que imita el paisatge que l'envolta, on està perfectament integrada.

Reculo per on he vingut, respirant la pau i la tranquil·litat de la zona. Tot i l'hora del dia (... som pocs els que caminem a aquesta hora), per l'època de l'any m'estranya no trobar gairebé ningú, i encara menys ningú banyant-se a la riera.

El camí hi va en paral·lel. De baixada decideixo explorar-la una mica, passant pel seu costat. Arribo a una gorga bonica sense massa dificultats. Per arribar a la següent, però, la cosa es complica una mica i fins i tot haig de grimpar (val la pena, també molt bonica). Però un cop aquí ja no puc anar més enllà i tampoc vull recular i tornar a passar per on he vingut. El camí és a prop, és una mica dret però des de baix sembla que hi podré arribar relativament bé... la grimpada és senzilla, però el que no és veia des de baix és que està ple de bardisses i mates. Arribo a dalt a quatre grapes per un camí de senglars (que, pels rastres que aniré veient, deuen ser abundants a la zona) i ben esgarrinxat (ostres! sembla que si no acabo amb alguna esgarrinxada no he anat a caminar).

Vaig deixant les gorgues enrere... i la xafagor sembla cada cop més forta (tot i que amb l'estona que porto caminant i badant les temperatures ja comencen a baixar). Si ho arribo a saber ho faig al revés! Ara m'hi tiraria sense pensar-m'ho! Que hi farem.

La segona parada del dia és a l'ermita de Santa Maria d'Escales, un altre edifici romànic de diferents etapes, restaurat, amb un pòrtic a ponent. Igual de bonica i integrada en els paisatge com l'anterior. 

Molt a prop seu hi la font d'Escales, on s'hi arriba travessant una passera "arriscada" (amb una "barana"... per fer bonic). La font no raja, però fa com dues piques i, com ja he fet a la pujada, amb una altra font (si es pot dir així de l'aigua que raja d'unes teules i provinents d'un tub), ho aprofito per refrescar-me una mica. Vaig xop de suor i l'aigua és fresca i neta (a la de dalt hi ha capgrossos de salamandra, un bon indicador).

A la baixada, una última sorpresa, la Tuta d'Escales, una petita cova de deu metres de fondària. De dimensions reduïdes però bonica. No porto lot i faig servir la càmera per contemplar-la amb calma.

D'aquí ja cap el cotxe i cap a casa, més tard del que em pensava, preguntant-me com una caminada que es pot fer en poc menys de tres hores, jo l'he feta amb més de cinc... per variar (i encara que més ben igual).

 Pel camí també he tingut una sorpresa del tot inesperada, encara que no diré on perquè no tothom està civilitzat (i no sé qui pot llegir això)... i qui en vulgui gaudir ja sabrà on veure-ho: una colònia d'una vintena de ratapinyades penjant d'un sostre!!!

Les ratespinyades són espècies protegides i, per desgràcia, cada cop més amenaçades. Del tot inofensivess, potser algú no els trobarà els animals més bonics... però només pensar que un sol individu es pot arribar a menjar fins a 60.000 mosquits a l'any, per mi els hi faria un merescut monument (la meva sang deu ser molt dolça i la solen trobar irresistible).

---

Queralbs - Núria

Caminada clàssica a un dels llocs més emblemàtics dels Pirineus i del país. A la pujada, a més, es va passant per diferents ecosistemes característics de les nostres muntanyes.

MAL DIA

Després de dos caps de setmana de platja, torna a tocar muntanya. Un altre cop cap el Ripollès (el Berguedà el deixem per quan l'Eix Transversal deixi d'estar en obres i no sigui un pal passar-hi, i les excursions a la "quinta" forca aquest any ja estan cobertes amb les de la Catalunya Nord). Això si, una que fa temps que tinc pendent, de Queralbs a Núria.

El dia, però, no acompanya gaire, núvols i clarianes cada cop més escasses... i força xafagor (hem començat a caminar cap a les deu). Un cop a dalt la boira no ens deixa veure ni el monestir (per això no hi ha cap foto). Dinem, ens abriguem una mica i tornem a baixar (tot passant pel camí nou).

 Hem pujat amb força calma, com sempre buscant floretes, tot i que cada cop costa més de trobar-ne, el període de floració s'acaba i les pluges, aquest any, no hi han ajudat gaire (esperem que en la temporada de bolets millori). El camí, que passa per diferents ambients (diferents tipus de bosc i de prats), però, ho compensa una mica.

 Un dels objectius del dia és trobar el marcòlic groc... però farem tard, en trobarem però amb les flors seques o ja amb el fruit ben format (haurem d'esperar l'any que ve, si més no, ara ja sabem on trobar-ne). Tot i tot això n'acabarem fent una bona llista, amb algunes espècies ben curioses: la tora blava i la tora pirinenca.

 

 La tora blava (Aconitum nepellus) està considerada com la planta més tòxica d'Europa (i està entre les "top 10" del món). La ingestió de només 1 mg pot causar la mort. De fet, a Àsia i a l'antiga Grècia s'havia usat per enverinar puntes de fletxa. a l'antiga Roma , i a Europa en algunes execucions a l'edat mitjana. Més recentment, els científics nazis també l'usaven per enverinar les bales.

Tot i que els casos de mort coneguts normalment es deuen a la seva ingesta (principalment de l'arrel), a vegades el simple contacte amb la pell també pot ser molt nociu (tot i que, en general, com a màxim sol causar irritacions).

 La Tora Pirinenca conté els mateixos components o similars, amb el que també pot arribar a ser letal.

 

La baixada la fem una mica més ràpid (amb alguna parada més en algunes flors, per arribar al cotxe cap a les quatre.

---

Torrent de la Cabana (2)

Un gorg darrera un altre, cada cop més bonics. Si a la primavera la caminada és espectacular, amb els salts glaçats encara ho pot ser més.

TURISME DE GEL

Marxem ni molt d'hora, per no passar fred, ni molt tard, per no trobar molta gent... missió impossible després que hagin ensenyat els gorgs repetides vegades per TV3 (a l'Espai Terra i al Temps). De fet, si no hagués set així, segurament a nosaltres tampoc se'ns hagués acudit venir.

Repeteixo excursió, una cosa poc o gens habitual en mi (en tinc moltes a la llista per fer)... però el que esperem veure és ben diferent al que vam veure a la primavera d'ara ja fa gairebé tres anys. Avui toca, com va dir en Tomàs Molina, turisme de gel.

Les temperatures són més agradables del que ens imaginàvem, i com fa dues setmanes a Matagalls, torno a anar massa abrigat, espero, però, trobar-me millor que aquell dia (i, finalment serà així ).

 Repetir, no em decep, el primer gorg, el de la Cabana és espectacular (més del que recordava amb aigua)... i els de la Bauma i el Colomer, també. Afortunadament avui no tenim tanta pressa com a la primavera i em puc entretenir a fer les fotos que vull, amb dues complicacions, em fa por que el blanc del gel faci que les fotos no quedin del tot bé... i esperar, amb paciència, a que no surtin altres "turistes" com nosaltres (al final no seran les millors que he fet, però quedaran prou bé).

Entre una cosa i l'altre, però, arribarem a dinar a casa una mica més tard del que calculàvem (i sort que ara baixar del Ripollès és poc més de mitja hora). La tornada cap al cotxe la fem una mica més ràpid, però també sense preses. El dia és agradable, excepte quan passa algun cop del vent, i les vistes clares i netes, sense ser espectaculars, són boniques.

---

Salt del Molí-bernat

Dues caminades fàcils i combinables. El seu principal atractiu són les vistes i els salts d'aigua. Aconsellable, doncs, en dies clars després de pluges (amb prudència a la baixada al Molí-bernat).

DE DOS EN DOS

Com que les pluges no porten bolets, divendres vaig fer el tercer intent fallit (ni un, encara ja se'n veia algun de dolent)... doncs anirem a veure salts d'aigua.

Improviso, ahir per culpa de la feina no vaig poder anar enlloc i per avui les previsions meteorològiques no eren gaire bones. Tot i que el cel està mig tapat (tirant a força), després d'exercir els meus deures democràtics, decideixo anar a caminar igualment (que si no tindré la sensació de no haver aprofitat el cap de setmana).

Començo a caminar a les 12, la idea és fer una passejada curta i dinar a casa, tot i l'hora. Com que el dia està tapadot, no m'encanto gaire en les vistes des dels cingles i vaig relativament ràpid fins al mirador del Salt de Tirabous. Molt bonic (per tornar-hi a la primavera, per la part de baix, on, a més del salt, s'intueixen unes gorgues boniques).

M'hi estic una bona estona, esperant que passi alguna clariana... però només passen quatre gotes, que esquivo sota una alzina.

Torno cap al cotxe, fixant-me en el sotabosc amb l'esperança de veure algun bolet, ni que sigui de casualitat, però tampoc estic de sort.

Un cop al cotxe una altra vegada, decideixo anar al salt del Molí-bernat, tot i ser tard, per dinar, i tot i que m'ho han desaconsellat a l'Oficina d'Informació. La intenció és que si no ho veig clar, recular i ja està. El camí, amb pendents fortes,  està enfangat i amb roques relliscoses, però tampoc é tan perillós com per deixar-ho estar, això si, baixant amb cura i vigilant.

El premi, s'ho val. El salt vist des de lluny ja és preciós, des de sota i per darrera la gran bauma és espectacular. A més estic de sort i, ara si, les clarianes m'afavoreixen una mica.

Arribo al cotxe just quan comencen a caure quatre gotes, avui no ho faig cansat, però si amb una mica de gana, el passeig se m'ha allargat i no portava res per menjar... com si no sabés que, un dia per les papallones, un altre perquè ens perdem, i l'altre perquè ens encantem ves a saber en què, sempre acaben sent una mica més llargues del previst. Tot i això, no em sap gens de greu, ha valgut la pena.

... i a veure si la setmana que ve collim algun bolet.

---

Cingles de Bertí

Tot resseguint els cingles s'endevinen boniques vistes cap al Montseny, la Plana i el Vallès. De baixada es passa pel Sot del Bac, amb el bonic Salt del Prat (val la pena doncs, fer-la en un dia clar i en que les riera porti aigua).

EQUIVOCATS ... I "RESCATATS"

Toca caminada, tot esperant que surti algun bolet... abans d'ahir, en un excés d'optimisme en vaig anar a buscar i no en vaig veure ni un, ni de dolent. El dia no acompanya gaire, però no fa pinta que hagi de ploure fort o seguit i decidim fer-la igualment. Me la prenc com una sortida "exploratòria" per un zona que desconec totalment, amb moltes sortides per fer més endavant, amb l'avantatge que és tan a prop de casa que, si més no, la podrem repetir quan vulguem.

Marxem a les 10, ahir era dia de Castanyada, per començar a caminar a quarts d'onze, calculant que, tot i això, serem a casa per dinar (tard).

 Deixem el cotxe a l'estació i de seguida ens comencem a enfilar cap a Can Tresquarts, seguint el camí de la Matagalls-Montserrat. Fem, d'entrada, la part més "dura" de l'excursió. Passada la font de can Tresquarts, un cop a dalt pràcticament tot serà pla i baixada.

Un cop a dalt, doncs, anem resseguint els cingles. El dia, però, continua ennuvolat i les vistes s'endevinen molt més boniques de les que veiem (com per repetir un altre dia, amb alguna variació per, si més no, no fer exactament el mateix).

Baixem pel grau de la Mola, ara seguint les marques d'un PR, tot i que fins ara hem seguit els cartells de l'"itinerari Cingles de Bertí". No ho descobrirem fins a casa, però tot seguint les marques ens saltem el trencant que hauríem d'haver seguit per fer la ruta circular. Portem una petita ressenya... però la descripció més o menys lliga amb el que anirem trobant, fent que continuem pel camí equivocat.

Passem pel bonic Sot del Bac i el Salt del Prat (que també valen una altre excursió en un dia millor) on, poc més endavant, un cartell on marca Tagamanent a 1 Km ens acaba de despistar encara més.

Ja sabent que no anem bé, arribem al Figaró, on decidim no recular, no sabem exactament on ens hem equivocat, i provar de tornar al cotxe seguint el Congost (hi ha cartells que indiquen la ruta del Congost i/o el camí ral de Vic a Barcelona).

A l'alçada de Leiro, però, quan ja falta poc per arribar al cotxe (a Aiguafreda), el camí queda tallat... ho intentem per tot arreu. Com què és relativament tard, impossible recular i provar una altre cosa, no ens queda més remei, encara que no ens agradi, que trucar perquè ens vingui a buscar... el que havien de ser de 14 Km i unes 3 hores, s'ha convertit, ja, en 22 i 5.

---

Gorges de la Fou

Una passarel·la de més d'1.5 Km recorre l'acolorit i estret congost de la Fou. El canyó que forma aquesta petita riera en alguns punts no arriba al metre i els penya-segats que l'envolten als poc més de 200 metres d'alçada.

NI CAMINANT PER PASSAREL·LES

Dilluns, la meva botifarrada a la hispanitat, faig festa avui en lloc de dimecres. Ho aprofitaré pe fer una visita que fa temps que tinc pendent (i una altre més o menys de passada). Una mica lluny, això si, dues hores llargues en cotxe (afortunadament amb el de l'Isa, i no amb el meu pot... que em porta igualment a tot arreu, però d'una altra manera).

 Continua fent molta calor, i molt sol. Arribem a mig matí a l'entrada de la Fou, paguem l'entrada, ens posem el casc obligatori i comencem a caminar. Una passarel·la recorre aquest congost tallat pel riu Fou. En alguns punts la seva amplada no arriba al metre, i els penya-segats que l'envolten fan fins a 200 metres d'alçada.

De fet, és tan estret i ombrívol que, de forma similar al que passa a les coves, la seva temperatura és inferior a la de l'"exterior". En màniga curta, fins i tot passem una mica de fred.

 Les passarel·les i la xarxa superior (necessària, si hem de fer cas a les pedres que hi ha sobre, treuen una mica d'encant al lloc (tot i que és l'única manera de fer-les accessibles).  Tot i això, les gorgues que hi ha al congost, amb les seves formes i colors variats són molt bonics i val la pena fer el grapat de Kilòmetres que hem fet per veure-les (abans no tanquin a l'hivern).

De camí, diversos cartells ajuden a identificar les plantes que es troben als penya-segats. Algunes de molt comunes, però d'altres de més interessants i/o rares de veure, sovint enfilades cingles amunt. 

 La caminada és curta i sempre per passarel·les... això però, no impedeix que estigui a punt de caure un parell de vegades. Una per no veure que hi havia un graó i l'altre per empuntagar-me en l'únic ferro que sobresortia en tot el camí... si és que...

Sortint, un altre cop sota el sol intens, fem uns pocs Kilòmetres per dinar al costat de la carretera, abans d'anar cap a la següent visita del dia (més amunt).

---

Gorgues del Freser (Vallter-Queralbs)

Bonica caminada per la vall del riu Freser. Salts d'aigua, gorgues, marmotes i cims i ens acompanyaran tot el camí. El tram més bell és el del mig, abans del refugi de Coma de Vaca. Val la pena, també, la visita al Salt del Grill.

GORGUES I MARMOTES

Marxem d’hora, a dos de set (de la benzinera de Calldetenes). Molt per mi... i encara poc per en Salvi i en Jordi. Amb més o menys una hora arribem a Queralbs i hi deixem un cotxe, amb una hora llarga més, arribem a Vallter, on deixem l’altre. Entre un cosa i l’altre comencem a caminar a tres quarts de nou... d’hora per mi, tard per ells dos.

D’entrada, la pujada, 450 metres de desnivell, que tampoc és massa, i així ens la traiem d’entrada. El camí fins al coll de la Marrana és bonic, però res de l’altre món (vaja, per estalviar-se un bon tros si els telecadires anessin).

A partir del coll de la Marrana, però, les vistes milloren, de fet, passen a ser magnifiques. A la dreta ens queda Bastiments, davant els Pics de l’Infern i de Noucreus (entre altres), una mica més enllà, el Torreneules, a la esquerra l’ampla vall del riu Freser, la serra del Catllar i el Balandrau, darrera, el Pic de la Dóna i el Gra de Fajol. Baixem una miqueta i ho aprofitem per esmorzar.

Poc després deixem el GR11 per seguir el GR11-7 per anar resseguint, ja més o menys fins al final, el curs del Freser. De seguida veiem les primeres marmotes, molt menys esquerpes que les de la Cerdanya (i pensar en la feinada que vaig tenir per fer-les-hi una foto... i avui no porto el teleobjectiu, llàstima!). Dos cadells i un parell o tres d’adults es passegen a uns metres nostres, pràcticament ignorant-nos. Pel camí, més o menys lluny, més o menys a prop, en veurem i sentirem alguna més. Força lluny, també contemplem un isard solitari i alguns voltors.

Tot baixant ens anem entretenint en alguns dels petits salts d’aigua i/o gorgues que va formant el riu. Especialment boniques són les que hi ha a la coma de Fresers (just abans del planell de les Eugues, on es troba, també, el refugi de Coma de Vaca).

Aprofitem per menjar una mica al refugi de Coma de Vaca, abans d’afrontar una petita pujada i una forta baixada que, especialment a mi, em carregarà força els genolls (i al final baixaré una mica de por i tot). A partir del refugi el camí passa allunyat de l’aigua i, tot i que bonic, deixa de ser tan espectacular com fins ara.

En Jordi i en Salvi incrementen el ritme de la caminada (que tampoc era baix, fins al refugi havia anat fent la goma tota l’estona, ara els atrapo, ara em quedo enrere fent alguna foto). Tot i que els puc seguir, excepte en alguna baixada, és un ritme que no m’agrada, acostumat a badar sempre a tot arreu. Només puc fer alguna parada les poques vegades que el riu es deixa veure des del camí i al bonic salt del Grill, relativament a prop del cotxe.

Arribem a Queralbs a les quatre... tard per ells dos, d’hora per mi. Ens queda el més pal de l’excursió, agafar el cotxe i tornar a Vallter a buscar l’altre, en total dues hores fins a casa... encara que havent vist el que hem vist, val la pena.

---

Toll de Vidre

Caminada ben senyalitzada tot resseguint els cingles de Vallcebre, amb unes magnifiques vistes al Catllaràs, la Vall del Llobregat, el Cadí i més enllà (recomanable fer-la un dia clar). Tot, per dir adéu al poc ecològic paper de plata.

PER APROFITAR LA TARDA

Aprofitant que els pares són fora, els hi "xoriço" la furgoneta i marxo 4 dies, en principi, a la Terra Alta. M'ho agafo amb calma, però. Només llevar-me consulto el radar meteorològic i veig que en aquella zona hi està`plovent amb ganes i n'hi ha per estona. A més, les previsions per avui tampoc són gaire bones.

Faig endreça de casa doncs (que convenia) i acabo marxant a dos quarts de dotze.

Quatre hores de camí, entre els ruixats i badant pel paisatge (passo per Lleida. M'instal·lo al càmping d'Arnes i com que encara és d'hora i el dia està gris, però no acaba de ploure decideixo fer una caminadeta, Fins al Toll de Vidre.

 Deixo el cotxe al Coll de La Creu i començo a caminar, sempre per una pista. El paisatge s'endevina més bonic del que és deixa veure entre núvols i boires (fins i tot a la tornada, quan s'aclareix una mica).

També és fàcil constatar com el bosc ha anat guanyant terreny, fixant-se en antigues feixes i alguna olivera ara silvestre.

Per culpa del temps (físic i meteorològic), no em puc entretenir gaire amb papallones i floretes, pràcticament el més destacable que veure seran alguns voltors (que sempre m'agrada veure, encara que a la Plana això ja no sigui una cosa excepcional).

Arribant al Toll, tinc una sorpresa inesperada. El fet que aquest dies hagin estat plujosos té les seves avantatges, al Xorrador de Penya Galera hi baixa aigua i és realment bonic. Per desgràcia, també té les seves desavantatges, les fotos no quedaran tan bé (gairebé sempre és millor un cel ben blau).

El Toll de Vidre és realment bonic, tot i que el riu porta més aigua de l'habitual i el salt d'aigua fa molta escuma... el que no permet veure l'aigua transparent i tranquil·la que dona nom al toll (avantatges i desavantatges de la pluja... hi hauré de tornar un altre dia en què estigui més calmat).

Tiro una miqueta més amunt, fins al Toll del Balador on, com m'ha passat al Toll de Vidre, no puc travessar el riu. La caminada m'està agradant molt, però per l'hora que és, haig de recular i tornar cap al cotxe, quedant-me amb les ganes de fer més (hauré de deixar per una altra vegada el coll de Xerto i el riu de les Valls).

Tot i això, no em puc queixar, aquesta no la tenia prevista.

Torno cap al càmping per descansar i sopar. Avui "callos" a la madrilenya, que potser no serà el millor per anar a caminar demà... però penso que la fabada asturiana potser serà pitjor. 

---

Els Estrets d'Arnes

Els Ports amaguen alguns dels paisatges més bonics de casa nostra. Els Estrets d'Arnes i els seus voltants en són un bon exemple.

MÉS NÚVOLS...

El dia torna a ser gris, tapat. Tot i això decideixo fer el que tenia previst (la pluja tampoc m'espanta gaire). Això si, ho faré al revés del que tenia pensat.

Començo a caminar a l'Àrea de la Franqueta, des d'aquí faré quatre rutes diferents.

La primera a la Cova de Picasso, curta però prou interessant.

Entre boscos de pi negral (o pi pinastre) passo per un forn de calç fins anar a parar una altra vegada a les ribes del riu dels Estrets. Poc després, la font de la Barrinada i la discreta cova de Picasso, una petita bauma, no gaire bonica, on el pintor hi va passar unes quantes nits d'estiu a la seva estada a la Terra Alta.

El més interessant d'aquesta caminada, potser, són les Àrees d'Interpretació de la Marbrera i de Mas de Quiquet, amb molt bones explicacions sobre tot allò que fa referència al Ports.

Al cap d'una hora i tres quarts torno a arribar a la furgoneta, amb mitja "pajara". Per sort amb puc refer amb una mica de descans i una mica de xocolata.

Encara amb el cel gris i mig plovisquejant faig la segona de les rutes, al mas de Corretja. Entre alzines i pins negrals i passant per un altre forn de calç arribo al mas de Corretja i al mirador que hi ha una mica més enllà. Per desgràcia, però, el dia s'ha tapat encara més, comença a ploure, i no puc gaudir de les boniques vistes que s'endevinen entre boires.

Al cap d'una hora torno a ser al cotxe. Refet, només necessito beure una mica. M'espero una mica, que la pluja afluixi i començo la tercera caminada (ara ja amb la motxilla i els entrepans a l'esquena, per acabar de passar el dia. Deixo els Estrets pel final i faig la tercera ruta, al coll de Blanco.

Tot i el nom de la ruta, però, aquest coll no surt marcat a cap cartell. Per sort, aquesta memòria selectiva que tinc avui va bé i em vaig recordant dels punts per on haig d'anar passant (m'he deixat el mapa).

Mentre vaig pensant que en aquests dies encara no he caigut de peus dins a cap riu... m'acabo trobant que no caldrà... per travessar el riu m'hauré de descalçar i arremangar els pantalons (i que freda que està l'aigua!).

El sender s'enfila fins a la Roca Llisa des d'on, tot i que el dia continua força gris i plou a estones, es veuen unes bones vistes. Val la pena.

 Ara ja només queden els Estrets. I l'espera haurà valgut la pena, són espectaculars i hi arribo amb una clariana de sol. Faig un munt de fotos.

Al Toll Blau em refaig amb un parell de mandarines, tot contemplant els omnipresents voltors. Reculo per on he vingut, tot gaudint-ne una altra vegada.

Torno a travessar el riu, posant els peus en remull (el pont està inutilitzat).

La tornada es fa al costa del riu, però tot i que és prou bonic, començo a estar força esgotat i acabo caminant de forma força mecànica... i somiant amb el pa amb xocolata que m'està esperant al cotxe.

 Tot i el cansament, però, a la tornada m'aturo als miradors del Salt d'en Sotorres i les roques de Benet, on m'hi entretinc una bona estona.

---

Fageda del Retaule

Recorregut espectacular. Per un dels paisatges més típics dels ports, entre roques amb formes impossibles, gaudirem de grans vistes, arbres monumentals i bonics boscos, entre els que destaca la Fageda del Retaule, la més meridional dels Països Catalans (i una de les més d’Europa).

IMPRESSIONANT

Ahir me’n vaig anar a dormir d’hora, i avui em llevo d’hora... però, justament per això, em vaig encantant i com a resultat acabaré començant a caminar a les deu, quan ho podria haver fet ben bé una hora abans. Una hora que al final m’hagués anat molt bé, però això no ho podia saber.

Arribo a l’Àrea de Lleure de la Fou patint una mica, mentalitzat que potser la caminada se m’allargarà una mica. Al final però, malgrat el que havia llegit (millor fer-la en 4x4), la pista està raonablement bé i hi arribo sense problemes.

Començo a caminar i de seguida en començo a enfilar pel barranc del Racó del Tabac, entre pins negrals, tal i com els anomenen aquí. De seguida comencen, també, les bones vistes. D’entrada al la Moleta del Cepi, amb un gran arc natural... que quedarà pendent per un altre dia.

Just abans d’arribar als plans de Valldebous la sorpresa del dia, dues cabres salvatges es deixen veure prou bé. Ara que, em sembla que cada cop que he vingut als Ports n’he acabat veient sempre.

Als Plans de Valldebous, prats que antigament havien estat conreats, paso pel Povet dels Plans, un pou de pedra seca amb el seu cossiol i el seu bassi. És un tros planer que em serveix per descansar una mica, tot i que de seguida en tornaré a enfilar. Les vistes cada cop són millors i ara, a més de les valls que m’envolten començo a veure bona part de les muntanyes de Castellò. Més amunt, prop de la Mola del Boix, fins i tot es deixen veure una bona part dels Ports i, una mica més enllà, la Serrà del Montsià i una part del Delta de l’Ebre. Mentre vaig pujant veig també, com més a les muntanyes del sud s’hi van formant tempestes, hi comença a ploure i, poc a poc, sembla que es van acostant.

Aprofito per dinar a la Mola del Boix, gaudint de les fenomenals vistes. A partir d’aquí, en principi (i serà així), ja pràcticament tot és pla i baixada.

Començo la baixada i torno a passar un altre cop entre boscos. Ara, però, el pi que domina és el Rojal. De seguida, però, primera parada. A lo Teixet monumental molt bonic. Més endavant, als plans dels Torns, una barreja ben curiosa d’arbres, el pi rojal, algun teix, aurons (algun de mides considerables), algun faig i fins i tot alguna alzina.

Quan giro cap al barranc del Retaule, però, la barreja es va diluint i comencen a aparèixer cada cop mes faigs, sent més abundants al voltant del Faig Pare. Impressionant. És el faig viu de més capçada de Catalunya (uns vint-i-vuit metres), tot i que el que més destaca són les seves arrels que han quedat al descobert. Em passejo ara per una bonica fageda (sovint amb altres arbres barrejats), la situada més al sud dels Països Catalans i una de les més septentrionals d’Europa (la que ho està més és a Sicília).

Camino un tros més, i després de passada la bonica font del Retaule, en desvio per anar fins al Pi Gros del Retaule, per un corriol estret i costerut, tot i que curt. Espectacular. És el pi negral o la pinassa viva més alta i amb el tronc més gruixut del país (una mica més de trenta-un metres d’alçada i gairebé cinc metres de diàmetre). Llegeixo que es va salvar de la tala ja que feia la funció de termenal. No m’hi estic gaire però, fa una estona que el cel està tapat i es comencen a sentir els primers trons (i, tot i que m’imagino que per la seva situació està protegit, si hi cau un llamp, no hi vull ser a sota).

La pluja m’atrapa (de fet ens trobem, ja que ara anem en direccions oposades) al Collet de l’Herba Sana... quan en falta més o menys una hora per arribar al cotxe. Tot i això, continua baixant entretenint-me a contemplar les formes impossibles de les roques que m’han acompanyat tot el camí. De fet, per això passejo l’impermeable tot l’any a la motxilla.

A partir del collet el camí baixa molt fort fins arribar al barranc de la Fou... on penso que, fent un ruixat, potser no és massa bona idea estar-hi (encara que no sigui molt fort). Per sort és un tros petit i s’acaba ràpid. I tot i que he patit una miqueta (també perquè he sentit un parell de rocs que queien), ha valgut la pena passar per los Forats, roques caigudes que formen una mena de túnels.

Poc després el camí es torna més amable i es converteix en una pista forestal que passa pel costat del barranc de la Fou. Aquí tinc l’última sorpresa del dia: el Toll dels Sabaters, una bonica gorga que no esperava trobar amb aigua.

---

Gorgues de Salenys

Caminadeta fàcil per la riera de Salenys fins a les seves gorgues. Prop del mar, sovint la riera sembla fora de lloc, més pròpia de muntanyes més altes.

MÉS AIGUA I MÉS BITXOS

Com que la caminada d'ahir va ser curta, en decideixo fer una altre... per una altra riera i a a unes altres cascades, aquestes, però, tot i que sobre un mateix material, granit, ben diferents. A tocar del mar i al massís de les Gavarres.

Començo la caminada a la transitada Via Verda (algun dia l'hauré de fer), al pont de Salenys, tot passant per una pista innecessàriament ample en paral·lel a la riera. Tot i això, ja em començo a entretenir amb flors i papallones... i aranyes, abelles i altres insectes... que és primavera i torna a fer un dia sensacional, gairebé d'estiu (de fet, sort de la mica d'airet que fa, i que farà tota la caminada més agradable).

A l'antiga fàbrica embotelladora d'aigua de Salenys s'acaba la pista i continua el camí al costat de la riera... i si fins ara ja m'entretenia, ara encara ho faré més. De fet, entre ahir i avui, crec que estic batent tots els meus rècords de lentitud.

La primera gorga és el Pou de les Gogues (fades), estreta i profunda és una altre indret de llegenda (a les nits de lluna plena encara s'hi pot veure una goga que pentina la seva filla).

Grimpant i mig grimpant ressegueixo la riera passant pels diferents i bonics salts d'aigua de la riera... plena de cables de la via ferrada que hi ha i que, malgrat que sembla prou divertida (tot i la meva por a les alçades, aquesta crec que m'atreviria a fer-la), també s'ha de reconèixer que treu una mica d'encant al lloc (tot i que no deixa de valer la pena).

És en aquest tram, que torno a la normalitat i un dels meus peus acaba dins la riera... i encara sort, que l'altre estava mig ben plantat, que relliscant i fent equilibris, una mica més i acabo tot jo.

Arribo al cap de munt de les gorgues i m'entretinc en una bassa de la riera, mentre aprofito per dinar. En contemplo la seva abundant fauna, principalment de macroinvertebrats que, en aquest cas, i per la mena que són, indiquen una bona o molt bona qualitat ecològica de l'aigua.

Sovint per conèixer l'estat de les aigües i la seva qualitat només cal mirar quin són els seus "habitants" (quines espècies d'animals i plantes), gràcies a unes taules ja establertes pot ser relativament fàcil i ràpid.

D'aquí vaig fins a la Font de Panedes, que és picant i ferruginosa... o, dit d'una altra manera, és com llepar un ferro mentre et beus una gasosa esbravada... quina mania de provar-ho tot (i és que hi ha vegades que la curiositat no és del tot bona).

Des de la font, la idea inicial era anar a buscar el GR i així fer una caminada circular, però com que tampoc promet massa i l'anada m'ha agradat molt, decideixo tornar per on he vingut i, de passada, mirar de trobar la Font del Plat i les pedres vermelles de la riera, cosa que no aconseguiré.

---

Gorg Negre (de Gualba)

Caminada fàcil i curta fins a un salt d'aigua de llegenda. Natura pura, el camí passa per una sureda que s'està recuperant d'un incendi i la bonica riera de Gualba.

SALTS, RIERES I BITXOS

Per aquest cap de setmana he decidit continuar amb la marató primaveral de rieres i salts d'aigua.

A mig matí, doncs, agafo el cotxe i cap a Gualba, una altra vegada sol (fa una temporada que sembla que estic una mica associal... a veure si aviat m'acompanya algú o altre, que al final m'ho creure).

Anar sol, però, té les seves avantatges i avui estic decidit aprofitar-les totes, i més ara a la primavera i amb aquest temps que sembla més aviat d'estiu.

 Pràcticament només baixar del cotxe ja em començo a entretenir fent fotos a papallones, o si més no intentant-ho.

El camí puja suament per una sureda que s'està recuperant d'un incendi (de l'any 94), amb boniques vistes a la vall. En destaca especialment, el suro de Can Prat, que sembla néixer i créixer ben bé damunt una roca.

Poc després, s'arriba a la riera, al primer salt d'aigua (a la resclosa), per travessar-la i deixar-la enrere fins una mica més amunt, per tornar a baixar-hi en paral·lel fins al gorg Negre.

Indret de llegenda, diuen que les aigües d'aquest gorg es comuniquen amb Mallorca, on brollen a la Font del Montseny.

La llegenda també hi situa l'amagatall de les dones d'aigua del Montseny.

No és estrany, l'indret és bonic.

M'hi entretinc una bona estona, contemplant el salt i la seva fauna, els sabaters patinant damunt l'aigua, els tricòpters cuidant les seves cases o un desconfiat gripau comú... que amb paciència es deixa fotografia i m'obsequia, just quan no tenia la càmera a punt, amb la cacera d'un pobre insecte que passava per allà (tot "estirant" la llengua).

Relaxat, decideixo marxar, tot seguint la riera pel dret, tot i no saber si hi ha camí. Encara que, quan m'aixeco tot mirant la riera que he travessat, que a vegades, tornar-ho a fer és com pujar a un arbre, quan un cop ets a dalt, penses, ostres! i ara com baixo???? (no és que ho acostumi a fer, però ho havia fet quan era més jove). 

Resignat a una possible remullada finalment ho aconsegueixo sense gaires problemes, aquesta i els cops que la tornaré a travessar fins arribar a la resclosa (desgrimpant una mica, també). Fins i tot m'estranya una mica i tot.

Per si no m'entretingués prou, encara, avui porto pots per recollir mostres d'aigua. I ho faig, a la riera i en un bassa, per mirar-me-les a la tarda al microscopi del laboratori de la feina, tot aprofitant que hi hem acoblat una càmera (vaja, com un nen amb un joguet nou... i això que no és per mi).

Hi veure unes quantes diatomees, un parell de rotífers, dàfnies amunt i avall i alguna altre cosa que no sé identificar, de moment.

---

Salt de Guanta

Excursió bonica entre la plana vallesana i la serralada Prelitoral. Tot i que de camí hi ha racons prou bonics, el seu principal interès és el salt de Guanta. Gairebé imprescindible, doncs, fer-la quan la riera porti aigua.

ESTRENANT LLIBRE

Torno a improvisar, aquest cop, però, aprofitant que m'he comprat un llibre nou de caminades... vaja, com una canalla amb un joguet nou

Cap a Sentmenat doncs, a mig matí... que ara que han canviat l'hora no haig de patir per si se'm farà fosc

 (que de tant ratllar el límit estic a punt d'afegir una lot a la motxilla, que algun dia no arribaré al cotxe a l'hora).

Començo a caminar a la sortida del poble i de seguida passo pel bonic castell de Sentmenat, envoltat de la plana agrícola vallesana.

M'alegra especialment veure que, aquí, les orenetes ja formen part del paisatge habitual. La primavera, més a prop de la costa, sempre va un passet més endavant.

Tot i això avui no m'entretindré gaire amb les floretes ni amb les papallones, si més no a fotografiar-les, i això que vaig sol hi ho podria aprofitar.

Quan porto una mica més de mitja caminada, el camí deixa els camps i s'endinsa dins el bosc. També comença a pujar suament, tot resseguint la riera de Sentmenat.

Deixo enrere el bonic racó de la font de Bou i de seguida arribo al bonic salt d'aigua de Guanta. M'hi entretinc una bona estona, de fet, ho aprofito per dinar tot contemplant-lo i descansant als seus peus.

Segons el llibre haig de recular pel mateix camí. Tot i això decideixo improvisar una mica i enfilar-me muntanya amunt (seguint un corriol) per veure si trobo el PR-C que he seguit al principi i porta fins a la casa que dóna nom al Salt.

No em costa gaire i el trobo de seguida, amb la sort que he pogut veure un forn de calç i al salt des d'una perspectiva diferent.

Reculo, doncs, pel PR-C per trobar al cap de poc el camí per on he vingut.

Cap a casa, doncs, contemplant més flors i papallones ... i a vuit punts del Madrit... i és que és bonica la primavera!!!

---

Aiguafreda de Dalt

Caminada fàcil i bonica que combina diversos atractius, que van des de la riera de Martinet, amb gorgues i racons molt bonics (recomanable fer l'excursió quan la riera porti aigua), fins a les vistes al Montseny, la vall del Congost o els cingles de Bertí.

FI DE L'ANTICICLÓ

Tot i la convocatòria em torno a quedar sol.

Dubto de si canviar d'idea i anar a Barcelona a contaminar, però encara no es pot... almenys fins que marxi l'anticicló.

Potser m'espero una mica i d'aquí a uns dies en dedico a anar pel carrer Còrsega amunt i avall.

De moment faré el que tenia previst.

Començo a caminar amb boira, tot i que d'entrada tampoc m'importa massa. El sender ressegueix la riera de Martinet. De tant en tant en desvio del camí i m'acosto al riu, per descobrir-hi unes gorgues ben boniques, especialment la última.

Llavors ja em començo a enfilar cap a Aiguafreda de dalt tot escoltant el repicar dels picots, una cosa que sempre m'ha agradat. Tot i que no aconsegueixo veure'n cap, aquí deuen ser si més no relativament abundants... el camí va en paral·lel per una línia de telèfon i no queda cap pal sense foradar.

 La boira continua ben present i tardarà a marxar molt més del que em pensava, no serà fins havent ben passat Aiguafreda de dalt que començaré a veure el sol (i passar caloreta) i poder contemplar les boniques vistes del camí, cap al Montseny, a una banda, i els cingles de Centelles i de Bertí, a l'altre (tot i que sempre amb calitxa i boira al fons de la vall).

El camí passa gairebé sempre entre boscos assoleiats on, encara que molt tímidament, ja és comença a intuir la primavera (quines ganes que en tinc, l'hivern no m'ha agradat mai), amb algunes plantes florides i alguna papallona voleiant.

Arribo al cotxe tard, però a temps d'anar a dinar a casa... bé, si no fos perquè gairebé no tinc gasolina i el cotxe se m'atura a la sortida dels Hostalets de Balenya... encara que l'aconsegueixo tornar a arrencar, quan ja estava a punt de sortir a posar els triangles i trucar a la grua. Arribo just fins a la benzinera de 4 carreteres (arribo als sortidors amb el cotxe aturat), on omplo el dipòsit... encara dubtant de si realment m'he quedat sense gasolina o el que falla és la bomba (en cap moment s'ha encès el llum indicador i més d'una vegada he vist l'agulla més avall). Amb el telèfon de la grua un altre cop a la mà, després de provar d'engegar-lo durant una bona estona, al final ho aconsegueixo i arribo a casa. Sabent que el llum no funciona (com d'altres coses), a partir d'ara no apuraré tant.

---

Salt de Sallent

El camí baixa primer entre castanyers, freixes i altres arbres de ribera, al costat de la Riera, fins arribar a l'impressionant Salt de Sallent (amb una caiguda de 80 metres), continua per prats i s'enfila en una alzinar muntanyenc molt humit. Caminada ideal per fer a la primavera, quan la riera baixa plena i els prats estan florits. A més, hi ha molt bones vistes a les Guilleries i visitar Rupit sempre val la pena.

COM FER 6 Km EN MÉS DE 3 HORES

Torno a anar sol, avui perquè també em ve una mica de gust. Trio caminada a última hora, dubtant una mica, pel temps i el genoll.

Això vol dir que començo a caminar tard, per variar i també per que vull, però tampoc cal llevar-se d'hora per passar fred. Vagi a veure el que vagi a veure no es mourà de lloc i el risc de perdre's serà força baix (i el dia és molt llarg).

Anar sol, però, també és un perill. M'encanto per tot. Per començar (i al final, també) al bonic poble de Rupit. Llavors a la riera i a dos dels seus saltants... i mirant els arbres de riera... i les floretes... i les llagostes... i les papallones...

Vaja, que arribo al Salt de Sallent polvoritzant tots els rècords... de lentitud. Superant tots els temps de ressenyes i cartells, però al revés.

El Salt és impressionant i més quan, com avui, baixa amb força aigua. M'hi estic una bona estona... esperant, per si no fos poc, que el sol pugi una mica més i l'ombra del mirador no li tapi la part baixa (per fer fotos més maques).

Un cop vist, continuo el camí, ara de pujada. M'entretinc amb les flors dels prats i la fauna de les cingleres. Encantant-me contemplant les vistes i, una bona estona, un aufrany (una rapinyaire no massa comú a la zona)... i amb les orquídies, les papallones... 

Em desvio breument, també, per fer una visita a l'ermita de Sant Joan de Fàbregues, molt bonica, per continuar pujant fins al mirador dels Bassis, passant per les tombes antropomorfes i un bonic alzinar muntanyenc molt humit. Les vistes des del mirador són molt belles i m'hi entretinc una estona més (també mirant alguna formiga).

Afortunadament he triat una caminada curta i ja només queda un tros de baixada... que haig de fer poc a poc perquè el genoll em fa una mica de mal (sembla que millora però no s'acaba de curar del tot). I un tros pla, que m'entretinc contemplant una mosca de les flors, un sírfid, una curiosa família de mosques que imiten vespes i abelles.

 

En biologia s'entén el mimetisme com quan un organisme n'imita a un altre, amb el que no té cap relació, per obtenir alguna avantatge de l'entorn.

L'objecte del mimetisme pot ser la cripsis (el camuflatge), com la llagosta de la foto, però tot i que sovint els millors exemples de mimetisme i cripsis coincideixen, no s'han de confondre els dos termes. Un exemple d'això és el que s'anomena mimetisme batesià, animals inofensius que n'imiten d'altres de perillosos, com el cas de les mosques del gènere syrphidae, com la de la foto, que imiten abelles i vespes.

Abelles i vespes són animals aposemàtics. Això vol dir que es defensen dels seus predadors anunciant la seva perillositat (en altres casos repugnància) amb uns colors vius, que els depredadors coneixen o aprenen a conèixer i a evitar (la més freqüent i universal és la combinació de negres i grocs o, menys freqüent, negres i vermells). 

---

Ruta de les Cascades

Caminada curta però molt bonica i divertida (ideal amb nens, a l'estiu). La seva única dificultat és travessar la riera diverses vegades. A la falda del Montseny tot resseguint la riera de la Torroella, sovint entre faigs i castanyers, alguns de centenaris. Pere Ribot, poeta i mossèn de Riells la va batejar amb aquest nom.

APROFITANT LES PLUGES

La primavera és plujosa i s'ha d'aprofitar. Torrents, rius i rieres baixen plens d'aigua. És el moment de fer caminades com aquesta o la de la setmana passada. "Petits" salts d'aigua tenen un aspecte esplèndid.

Porto el llibre d'on he extret la ressenya, tot i això demano informació a la caseta del Parc Natural del Montseny. La caminada no està senyalitzada i el camí no està ben marcat (amb força arbres tombats, de la nevada, suposo). Però tot i això és fàcil (no té pèrdua). Com aquell qui diu, només s'ha de seguir la riera.

Fins i tot, però, baixa massa aigua. El problema és travessar la riera la primera vegada... ara que, aquest problema s'acabarà de seguida. Relliscadeta i de peus a l'aigua (fins una mica més amunt dels turmells). Està fresqueta, però s'aguanta bé... a partir d'aquí, els propers cops que la travessi, ja no mirarem prim (total, ja vaig xop de peus).

Remunto, doncs, un petit tram d'una  riera d'aigües transparents, amb alguns racons i saltants molt bonics.

La vegetació va canviant. Sovint passo entre castanyers (al principi, alguns d'espectaculars), llavors per fagedes i algun alzinar, segons si es passa més per l'obaga o el solell.

Fent fotos, esquivant arbres caiguts i buscant els millors punts per travessar la riera (tot i no mirar prim) arribo al capdamunt havent tardat molt més del que tocaria (gairebé una hora i tres quarts), i encara sort que "bitxos" i floretes no m'han entretingut gaire.

Gràcies al llibre, decideixo tornar per un camí que ressegueix la riera, però més amunt. Aquest si ben fresat, per arribar a baix... en mitja hora!!!

Tot i que la fageda per on passa és bonica, em penedeixo de no haver tornat per on he vingut, molt més bonic (encara que hagués tardat molt més).

Baixant, continuo provant el genoll, avui sense por. Respon bé. A la tarda em farà una mica de mal, però poc a poc es va recuperant.

Ara que, tot i que no durarà tant, avui també em farà mal l'altre... però per culpa d'un cop ha una curta branca traïdora que no he vist (puffff, quin cop!).

---

La Foradada

Excursió fàcil a, segurament, un dels racons més bonics de la comarca d'Osona. Entre boscos mixtos de roures, alzines, castanyers i arbres de ribera, tot passejant, s'arriba al salt d'aigua de la Foradada, espectacular quan porta força aigua (com en la foto), just al costat de la roca foradada que li dona nom.

TORNANT A PROVAR EL GENOLL

Desprès de la caminada a Bellmunt de fa 15 dies (no hi ha fotos perquè només vam veure boira), el genoll va "petar" definitivament.

Visita al metge. Segurament és el lligament lateral exterior. Pomada i setmaneta de repòs, a veure si millora.

La pomada és "heavy". Alguna nit em desperto de la picor, i algun matí m'haig de dutxar mirant que l'aigua calenta no toqui el genoll, que crema (no explicaré detalls). Però sembla que funciona i decideixo "provar" el genoll. Prop de casa i en una més aviat planera.

Amb les pluges que han caigut últimament, els torrents deuen anar força plens. Per això decideixo anar a la Foradada, a l'Esquirol. I encertaré.

Només sortir de l'Esquirol ja em començo a encantar en un prat ple de floretes, com sempre. Per sort, però, de seguida entre als boscos d'alzines, roures i castanyer. Al ritme que havia agafat no hagués acabat ni en tres dies. El bosc també és molt bonic i hi ha floretes, però no tantes.

Estic de sort i puc veure un esquirol. Sempre m'ha agradat veure com s'intenten amagar quan no poden fugir saltant d'arbre en arbre. L'he enganxat en un arbre solitari. Faig mitja volta a l'arbre i contemplo com va girant amb mi, això si, sempre a la banda oposada de l'arbre. Només una vegada, per no molestar-lo gaire. Tot seguit, cara al vent m'aparto una mica i, quiet, en silenci i mig amagat, m'espero que marxi per poder-lo veure bé.

Al cap d'una hora caminant, més o menys, arriba el moment de baixar a la Foradada. Només veure la baixada, però m'entra pànic. No per la baixada, normal i corrent, sinó pel genoll... és a les baixades quan em fa mal (i les fiblades, quan passaven, eren molt doloroses... de 7 o 8 sobre 10, com et demanen el metges). M'entra tanta por que gairebé acabo baixant de costat, com els crancs, per no arriscar-me a cap mena de patiment.

Al final arribo bé. El premi val la pena. El lloc ja és bonic sempre, però avui baixa força aigua i encara ho és més. Fins i tot costa una mica creuar a l'altra banda del riu per anar a l'altra banda de la roca foradada.

 M'hi entretinc una estona (a banda i banda). A més, entre setmana, fins i tot una estona en puc gaudir en solitari.

Torno per l'altre banda del la riera. La primera pujada, només marxar de la Foradada l'haig de fer amb l'ajuda de cadenes, fins i tot passant per un tros una mica complicat. Sol, sense mirar avall i amb una mica de por, però, ho aconsegueixo.

A partir d'aquí, tot baixada planera gairebé fins al final, quan haig de travessar un altre cop la riera. Una altra baixadeta amb una mica de pendent que em torno a mirar amb por. Prop del cotxe, però, decideixo baixar normal i corrent, a veure que passa... i no passa res. Cap fiblada (ufff!!! respiro tranquil).

L'endemà em farà una mica de mal, res comparat amb la setmana passada. La Recuperació doncs, va bé.

---

Sant Aniol d'Aguja

Una de les caminades més boniques que he fet. Entre alzinars de terra baixa, primer, i muntanyencs, després, la riera de Sant Aniol forma belles gorgues i saltants d'aigua, sempre amb aigües transparents. A més d'això i el seu interès naturalístic, des del Salt de la Núvia i Sant Martí de Talaixà també hi ha unes boniques vistes de la vall.

ALZINARS, GORGS I CASCADES

Aparco a Sadernes i començo a caminar. La riera baixa seca, tot i que sé que en aquest primer tram és normal, m'espanto una mica, a veure si no hauré triat bé el dia? Els dubtes, afortunadament, però s'acaben de seguida.

Hi ha força gent, tot i això aconsegueixo anar més o menys sol, encantant-me, com sempre, amb qualsevol cosa. M'agrada veure un bon grapat d'orenetes, però també veure que molts arbres comencen a brotar, plantes florides, com l'herba fetgera, i animals i animalons, com mallerengues, papallones, barbs, sabaters, frigànies... avui tinc feina a mirar per tot arreu, des de dalt dels arbres fins a sota l'aigua. Sempre que puc, això si, fent fotografies i encantant-me més del compte, sense ningú que directa o indirectament en doni presa. o d'altres bitxos.

Després de caminar unes dues hores llargues arribo a la petita església de Sant Aniol d'Aguja (Romànica, del segle XI). Parada obliga per a gairebé tothom per refer forces i beure l'aigua fresca de la seva font.

Molt a prop seu, a un quart, el bonic Gorg Fosc i l'espectacular Salt del Brull, i més avui, que hi baixa força aigua.

Les gorgues, com la majoria de les que he vist fins ara, conviden al bany només de mirar-les... fins que poses el dit a l'aigua, per comprovar-ne la temperatura... hauré de tornar a l'estiu (tot i que hi hagi més gent i el riu porti menys aigua o no en porti!)

Reculo fins a l'església i enlloc de tornar per on he vingut, l'opció fàcil, segueixo les marques del GR-11 fins al Salt de la Núvia. Hi ha un pas relativament estret al caire del cingle. Segurament res de l'altre món, però en aquest mig metre de caminada ho passo fatal... la por que tinc a les alçades, cada cop més, comença a ser preocupant.

Tot i l'estona que porto caminant, com que em veig amb forces deixo de banda la drecera que porta del Salt de la Núvia fins al Gomarell i continuo fins a Sant Martí de Talaixà... tot i que quan hi arribaré força cansat. Les vistes, però, valen la pena... i amb el dia més llarg, no pateixo per l'hora.

Per desgràcia la baixada és tal i com la recordava (de quan vam venir un dia de pluja i, al no poder anar fins a Sant Aniol, vam decidir pujar fins aquí): llarga, amb molts rocs i de mal caminar. Arribo a baix cansat i amb els genolls caminant, després de més de cinc hores caminant, badant, però caminant.

Això si, content. La caminada ha set una de les més boniques que he fet.

---

Riera de les Gorgues

Recorregut agrest per la riera de les Gorgues, amb bonics saltants d'aigua, cingleres i boscos espessos. Un altre al·licient d'aquesta caminada és la barra de ferro, una petita grimpada, sense cap mena de dificultat, ajudada per una cadena.

CREMANT ELS TURRONS

La intenció és fer una caminada d'un parell d'hores. Com que no trobem el trencant a Sant Bartomeu, però, comencem la caminada al Restaurant les Gorgues (imaginem, i més tard ho comprovarem, que per anar-hi s'ha de passar per la carretera de Tavertet... i ens fa mandra).

Tot i que la caminada se'ns allargarà més del que voldríem, al final valdrà la pena.

Només sortir passem pel salt del Cabrit, a la cua del pantà de Sau. Tot seguit per una altra cascada al torrent de les Paganes. Bonics, llàstima de l'escuma que hi ha, però.

Al cap de poc de caminar empalmem amb el sender de les Gorgues. Ara ja només caldrà seguir les marques grogues. Ens anem enfilant tot resseguint una cinglera. Passem pel bonic Salt de la Barra de Ferro i continuem pujant (suament).

A l'alçada de les últimes urbanitzacions de l'Esquirol, baixem cap a la riera de les Gorgues. Passem per un racó molt maco, al Pont del diable, i comencem a pujar cap a l'altre banda. Fem cas dels cartells i deixem les marques grogues. Ens equivoquem. No pel camí, que va a parar al mateix lloc, sinó perquè haurem de desviar-nos (i llavors recular) per anar fins al salt del Tornall (si haguéssim resseguit les marques hauríem passat pel costat de la riera i ens hauríem estalviat recular un trosset).

A partir d'aquí el camí puja, tot fent esses cap el Vilar, tot passant per un bosc ombrívol, també molt bonic. La veritat és que cap dels dos ens pensàvem que l'excursió fos així de maca.

Un cop a dalt, tornem a baixar, ara resseguint el cingle per l'altra de la Riera d'on hem vingut. Primer fins a Sant Bartomeu Sesgorgues i després fins al mas de Sentfores. Les vistes són al Cabrerès i al salt de la Barra de Ferro són molt maques, i ara que s'ha aixecat la boira alta, encara més.

De la casa el camí baixa picat cap a la riera, un altra vegada per un bosc espès. Hem de baixar vigilant en compte de no relliscar i, en algun punt, amb l'ajuda de passamans. Travessem la riera per sota el sal i pugem cap a l'altra banda, tot pujant per la barra de ferro, amb l'ajuda d'unes cadenes.

A partir d'aquí, reculem cap el cotxe pel mateix camí que hem vingut (tot i que hi ha l'opció de fer-lo per baix la riera. Ho deixem per un altre dia).

---

Torrent de la Cabana

Entre pinedes de pi roig, un gorg darrera un altre, cada cop més bonics. Si la temperatura acompanya, conviden al bany. Caminada espectacular.

I EL BANYADOR???

Marxem tard, bé, a les 9... tot un rècord!!!

Fem el cafè de rigor, a Campdevànol, i comencem a caminar cap a les 10 o 1/4 d'onze.

A tota pastilla... sembla que anem tard, tant que fins i tot ens passem un desviament (tot i que la caminada està molt ben senyalitzada).

Reculem un trosset i cap amunt... fotent-nos de calor.

I ahir patint per si plouria o faria fred. Porten cangurs, capelines i fins i tot, algú, un forro polar!!! I el banyador a l'armari!!!!

Hòstia... com el trobem a faltar!!!

Els gorgs són moooooooolt bonics (però molt) i ens entretenim més o menys a tots... i tots conviden a banyar-s'hi

(collons! quina calor!!!!).

Bé decidim tornar un altre dia, només a banyar-nos, snif!

Des de l'últim gorg, una mica de pujada fins al collet del Daguí i baixada fins al punt de sortida, esquivant uns perillosos cavalls i unes vaques encara pitjors. L'Isa gairebé arriba a baix amb un temps rècord.

---

Salt del Molí del Salt

Entre fagedes, sempre boniques, fins al salt del Molí del Salt.  Espectacular si porta força aigua, tal i com vam tenir la sort de veure'l nosaltres. En plena primavera, a més, podem gaudir d'un bon grapat de flors, entre les que destaquen algunes orquídies. I prop de casa... malgrat el que diguin.

QUE FARTA MOLT?

Tot i les queixes continuades... que s'hi farà fred, que s'hi això és a la quinta forca, que s'hi haguéssim anat fins a Seva ara ja estaríem a mitja caminada, que s'hi falta molt... al final, m'he sortit amb la meva, i anem a caminar a Vidrà.

Que el llibre s'ha d'amortitzar.

Sortim del poble i de seguida comencem a baixar per una fageda molt bonica (d'altra banda, com la majoria de fagedes), tot parant-nos a fer fotos a gairebé totes les floretes que trobem pel camí... és el que té la primavera.

Al cap d'una hora de caminada, arribem al Salt del Molí del Salt. Moooooolt bonic. I ara, imaginem, encara més gràcies a que baixa força aigua.

Ens hi estem una bona estona contemplant-lo, per tornar a pujar, més a poc a poc, cap a Vidrà. gairebé sempre per la fageda, passant pel pont de Salgueda i fent fotos a més floretes (com unes orquídies espectaculars).

Coca-cola i cerveseta al bar del poble i cap a casa. Una mica cansats, no gaire, però contents. L'excursió és molt maca, ha valgut la pena i hem disfrutat molt... afortunadament per a mi, que ara em puc burlar de les critiques inicials: veus que no fa fred, veus com no era tan lluny, veus que ha valgul la pena.

---