ELS MUNTANYANS

Torredembarra (12/07/2014)

7.1 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± inap.

Durada: 3 h

TOMB PER LES RASES

Pratdip (17/05/2015)

9.8 Km (circular)

Desnivell: ± 410 m

Durada: 5 h

LA MOLA DE COLLDEJOU

Colldejou (19/11/2016)

8.2 Km (circular)

Desnivell: ± 500 m

Durada: 4 h

TOSSA GROSSA DE MONTFERRI

Montferri (08/08/2017)

5.6 Km (Circular)

Desnivell: ± 180 m

Durada: 2 h 30'

LA MOLA (DE BONASTRE)

Bonastre (23/08/2017)

8.6 Km (Circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 2 h 30'

CAVALL BERNAT

Colldejou (10/09/2017)

13.0 Km (Circular)

Desnivell: ± 650 m

Durada: 5 h

MARE DE DÉU DE LA ROCA

Mont-roig del Camp (01/01/2018)

9.1 Km (Circular)

Desnivell: ± 330 m

Durada: 4 h

PUIGCERVER

Alforja (02/06/2018)

11.6 Km (Circular)

Desnivell: ± 600 m

Durada: 4 h 30'

Santuari i Miranda de Puigcerver

Avellaners i boscos mediterranis ens acompanyaran en l’ascensió a aquest 100 cims amb unes vistes espectaculars. Al costat del cim el bonic Santuari de Puigcerver (amb bar restaurant).

CALITJA

Demà es preveuen pluges durant tot el dia (i a més a la tarda haig de ser a Vilafranca). Una altra vegada, excepcionalment, passem la caminada a dissabte (que a més, al ser lluny, encara costarà trobar més una data per fer-la si l’ajornem). Potser per això, però, tornarem a ser poquets, només vuit.

Puntuals, comencem a caminar a dos quarts d’onze a Sant Antoni, una ermita del segle XVII, amb una popular font d’on brolla un rajolí d’aigua fresca, que agrairem especialment a la tornada.

Baixem fins al torrent i ens comencem a enfilar mica en mica. Primer al costat de la riera, després entre brolles i boscos mediterranis, carregats de flors i amb un verd que sembla inusual per la zona i el mes on estem. Fruit, segurament, d’aquesta primavera de pluges abundants que no sembla tenir fi.

Pugem a bon ritme, fent les parades justes per fer alguna foto, descansar sota una alzina monumental (o gairebé). Pel meu gust massa i tot, però bé, això va a dies i avui toca així.

Més o menys des de la Creu del Formatge els “objectius” principals del dia ja queden a la vista. Continuem pujant suaument però sense pausa.

Arribem al santuari, però deixem la seva visita per després. En poca estona més arribem al cim de la Miranda de Puigcerver. Havíem llegit que sense vistes per culpa de la vegetació, però ho deuen haver netejat i ja no és així... tot i que avui tampoc en gaudirem massa, ja que hi ha molta calitja i en prou feines s’endevinen el Camp de Tarragona, el Montsant, Prades i les serres de Llaberia i Tivissa-Vandellós. Què hi farem, haurem de tornar-hi un altre dia, en un dia clar ha de ser realment espectacular.

El santuari de Puigcerver són un conjunt d’edificacions afegides al llarg del temps. Bonic, el visitem i aprofitem per fer el vermut al seu bar-restaurant, descansant una bona estona (cosa que poques vegades podem fer a mitja caminada).

Baixem per boscos encara més ombrívols dels que hem pujat, el que ens ha sorprès una mica. També ens sobta trobar un munt de bolets, cap de comestible almenys que coneguem (fruit, també, de les abundants pluges). De fet, tampoc fa la calor que seria previsible, cosa que també ens agrada.

Dinem a l’ombra al costat del barranc de les Valls i els mas de Olles. Una mica més de pujada, amb la mandra d’havent dinat, fins al coll del Mort, i tornada a Sant Antoni entre avellaners. Per acabar, com sempre, fent el got a Alforja.



Fitxa Tècnica

Data: 02-06-2018

Kilòmetres: 11.6 (Aprox.).

Desnivell: ± 600 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades)

Circular: sí. Inici a Sant Antoni (ermita a les afores d'Alforja, senyalitzada).

Dificultat: baixa.

Participants: en Ramon, l'Àngels, la Gemma, en Quim, la Rosa, en Ramon, la Clara i jo.

Ressenya

Parcialment senyalitzada (la meitat).

Sortint de Sant Antoni baixem per la pista (per on hi haurem arribat en cotxe), travessem el torrent i girem a la dreta. A partir d'aquí no té cap més complicació que anar seguint seguint les marques blanques i grogues del PR-C 88 fins al Santuari. El PR comença a Alforja, que també pot ser un bon lloc d'inici de la caminada.

Per arribar a la Miranda, un cop al Santuari baixem per la pista asfaltada, i al primer revolt prenem el sender ample de més a la dreta. A partir d'aquí seguint-lo sempre amunt i arribarem sense complicacions en molt poca estona. Tornem al Santuari pel mateix camí.

Si no ens volem complicar la vida baixem pel mateix camí. Per fer-la circular, però, tot i que no és complicat, millor acompanyar aquesta ressenya amb un mapa o TRACK Wikiloc. Del Santuari reculem per on hem vingut, passem una bifurcació de pistes, baixem a la dreta (per on hem vingut) i al cap de pocs metres deixem la pista i el PR, per girar a la dreta per un sender ample. Baixem per un bosc fent marrades (sempre pel camí més ample i fresat). Aquest sender acaba en un pista, passada una petita edificació, que seguim a la dreta, sempre en paral·lel a un torrrent. Atenció! Just abans d'arribar el Mas de les Olles (en ruïnes, a l'esquerra de la pista, mig amagat per la vegetació) prenem un sender a l'esquerra (penjat d'una branca hi ha un full plastificat indicant el coll del Mort (però podria deixar de ser-hi en qualsevol moment). Baixem fins al torrent, el travessem i llavors ens enfilem sempre seguint el sender més ample i fresat. Quan arribem al coll del Mort (fàcilment identificable), a la bifurcació de camins continuem recte, baixant. El sender mor en una pista que seguim sempre avall, amb Alforja a la vista. Finalment el camí acaba en una altre pista, en una zona mig urbanitzada, girem a l'esquerra i al cap de poc arribarem a Sant Antoni.


Fotos

Mare de Déu de la Roca

Magnífica excursió al voltant del poble de Mont-roig del Camp, fins a l’espectacular Mare de Déu de la Roca, amb sensacionals vistes al Camp de Tarragona i les formes impossibles de les roques de l’Areny.

ESPECIAL

Sí ahir vam acabar l’any fent una de les coses que més ens agrada, avui el volem començar fent el mateix, però a més en algun lloc on deduïm que la caminada serà especial. Especial ho serà també, per la companyia, perquè no me’n puc imaginar cap de millor.

Agafem el cotxe i cap a Mont-roig, al sud, com l’any passat. La ressenya que portem posa que la caminada comença en una rotonda en un parc... però no en la primera que trobem. Bé, allargarem una mica l’excursió, però no gaire.

Un cop a la rotonda que toca sortim del poble i, per pistes rurals, anem caminant principalment entre oliveres . Arribant a l’ermita el camí està envoltat, també, de figueres de moro i xiprers que ens protegiran del vent.

Arribant als peus del cingle ens comencem a enfilar per un bonic camí empedrat fins a arribar a l’ermita. Per desgràcia, cosa que no comptàvem, està tancada (hi haurem de tornar un altre dia). No podem gaudir d’aquest edifici del segle XVI, però almenys si de les seves esplèndides vistes al Camp de Tarragona, i les formes impossibles de les roques del seus cingles.

Tenim l’oportunitat de fer drecera, però finalment decidim fer el que diu la ressenya que portem. Baixem per l’asfalt descartant un sender a l’esquerra que passa per unes coves, no surt a la ressenya, és veu molt nou  i no el prenem, desencertadament, més avall trobem un trencall cap al mateix lloc i ens hauríem estalviat l’asfalt (un altre motiu per tornar un altre dia).

Dinem poc més enllà, en una àrea de lleure. Un cop refetes les forces ens enfilem per la serralada de l’Areny. El paisatge és prou bonic i cap al final, gairebé arribant una altra vegada a l’ermita, les vistes al Camp de Tarragona tornen a ser espectaculars.

Ens queda la baixada de la muntanya, tot passant per la Cova Foradada, amb més formes impossibles (fruit, hem llegit a l’ermita, de l’erosió alveolar,  sinó recordo malament), i les Escales del Diable, excavades a la roca.

Al track hi ha la ruta correcte, tot i que nosaltres, fruit d’una explicació millorable de la ressenya acabem fent una mica més de volta del previst. Al final, poca i acabem arribant a Mont-roig pel camí que “toca”.

Fem una mica de volta pel poble (amb el Centre Miró tancat, però això hi comptàvem), més una mica de volta per trobar el cotxe (i un bar obert, infructuosament).



Fitxa Tècnica

Data: 01-01-2018

Kilòmetres: 9.1 (Aprox.).

Desnivell: ± 330 m.

Durada: 4 h (amb parades)

Circular: sí. Inici a Mont-roig del Camp.

Dificultat: baixa.

Ressenya

No Senyalitzada. Cal ressenya o track, tot i que l'orientació és relativament fàcil. TRACK Wikiloc


Fotos

Cavall Bernat de Llaberia

Caminada espectacular per la serra de Llaberia, amb crestes, cims, grimpades i unes vistes increïbles del Camp de Tarragona i bona part de les Terres de l’Ebre. Amb un petit toc d’aventura i, de passada, fent un 100 Cims.

EXTRA

La idea era pujar al Carlit, passant el cap de setmana allà, amb alguna de la gent que fem una caminada a principis de mes  (set en total). Les previsions del temps, però, no són gens bones i ho deixem per més endavant. Ens inventem un pla B i quedem diumenge per anar a buscar el sol del sud.

Comencem a caminar a les onze a Colldejou, travessant el poble per anar a buscar el GR que seguirem la primera meitat de la caminada (bé, només fent una petita drecera). Ens enfilem entre pinedes fins al coll del Guix, per planejar fins a la font de l’Avellar (que no veiem) i, tot seguit, enfilar-nos tot fent ziga-zagues fins a lo Portell.

A lo Portell comença “l’aventura”. Deixem el GR, girem a l’esquerra per una muntanya pelada  i comencem a seguir camins poc fresats, amb algunes fites, a estones una mica pel dret. Una mica més avall de la cresta, que anem resseguint, fins arribar a la Foradada (un arc natural a la roca, força bonic). A partir d’aquí el camí no millora gaire, però almenys podem anar seguint unes antigues marques blaves.

Al cap de poc arribem a la Miranda, on les vistes, que s’anaven endevinant pel camí ,són espectaculars. Des d’aquí es domina pràcticament tot el Camp de Tarragona i les muntanyes que l’envolten (Prades, Montsant, la Mola de Colldejou...) i bona part de les Terres de l’Ebre (serra de Cardó, una petita part del Delta, els Ports...).  A més, avui la visibilitat és molt bona, segurament degut al vent que bufa amb força, especialment a la part més alta de la serra de Llaberia, on estem i estarem una bona estona més. Aprofitem per dinar al recer que ens dóna el radar meteorològic que hi ha just al costat del cim.

Un cop refetes les forces continuem el camí. Una mica pel dret baixem i, ja per camins una mica més fresats,  ens enfilem a la Creu de Llaberia. És una altra punta de la Serra amb les mateixes vistes, però on ens hi entretenim ben poc, ja que encara esta més exposada al vent i gairebé costa aguantar-se dret.

Baixem una mica i al coll de Madrocs girem a l‘esquerra. Tot i que no anem tard, per no allargar massa la caminada i com que no sembla que hagi d’aportar noves vistes, deixem la pujada al Mont-redon per un altre dia. De seguida ens queda el principal “objectiu” del dia davant nostre.

Baixem una mica més, deixem les motxilles i ens enfilem per una petita canal amb l’ajuda d’una corda. A dalt de tot de la canal no trobem el camí per continuar pujant, reculem una mica i de seguida veiem la cadena que marca el camí a seguir. Grimpada, primer amb cadena i després sense, un tros sense res  i una grimpadeta final fins al cim del Cavall Bernat de Llaberia. Aquí les vistes continuem sent igual d’esplèndides i el vent més suportable.

Baixem per on hem pujat i tot seguit voltem el cim per començar a baixar amb ganes, tot passant per la curiosa Roca del Esperits.

Ja més avall, deixem enrere matollars per tornar a passar per boscos, i al cap de poc, girar a l’esquerra per començar a seguir el PR gairebé fins al final. A partir d’aquest punt el camí és més planer o baixa més suau. Més endavant ens retrobem amb en Jordi, que no s’ha atrevit a pujar el Cavall Bernat i ha baixat per una drecera.

Arribant al poble el PR està embardissat i ho acabem fent pel costat de la carretera. Abans de marxar fem el got al bar del poble, on ens fan una promoció turística molt bona... i si ja teníem ganes de tornar, ara en tindrem més. Gran caminada i gran companyia.



Fitxa Tècnica

Data: 10-09-2017 

Kilòmetres: 13.0 (Aprox.).

Desnivell: ± 650 m.

Durada: 5 h (amb parades)

Circular: sí. Inici a l'Aparcament de l'Àrea de Lleure de Colldejou.

Dificultat: mitjana.

Ressenya

Senyalitzada (excepte una part entremig, però no té massa complicació). Sortim de l'Area de Lleure i ens enfilem cap al centre del poble, sempre amunt fins a trobar el GR-7, que seguirem cap a l'esquerra (el track, més endavant, passa per una petita drecera, però si no ens volem complicar millor seguir el GR). Passarem pel coll del Guix i la font de l'Avellar per, poc després, començar-nos a enfilar tot fent ziga-zagues. Arribarem a lo Portell i des d'aquest coll, llavors, tindrem dues alternatives: la primera és deixar el GR i girar a l'esquerra per un corriol poc marcat, seguint més o menys per la cresta (passant per on poguem i seguint les fites que anem trobant), a partir de la Foradada podem anar seguint unes antigues marques blaves (encara força visibles); la segona és baixar una mica més i quan trobem un camí ample a l'esquerra seguir-lo, deixant el GR (en aquest cas, però, no passarem per la Foradada). En els dos casos tindrem la Miranda, cap on hem d'anar (amb el radar meteorològic) a la vista, no hi ha pèrdua possible. Del Radar els següent objectiu també ens quedarà a la vista, per anar-hi podem continuar seguint les marques blaves o qualsevol dels camins que hi porten (visibles des de la Miranda). De la Creu baixem una mica i seguim per la carena pel camí més fresat fins arribar al Portell de Madrocs, on hi ha un pal indicador. Al portell girem a l'esquerra, direcció al Cavall Bernat, i baixem una mica. Poc més endavant trobarem una altra cruïlla amb un pal indcador, on seguirem cap al Cavall Bernat, que poc abans ens haurà quedat ben a la vista. Baixem una mica fins a trobar una canal força estreta amb una corda, per on ens enfilarem al cim (ull, pocs metres després d'arribar al final de la corda hem de girar a la dreta i enfilar-nos per on hi ha una cadena, la primera de tres grimpades fins a dalt). Un cop vist el cim reculem i un cop a l'inici de la canal girem a l'esquerra. Seguint sempre pel camí més ample i fresat arribarem a una cruïlla (amb un pal indicador), on girarem a l'esquerra i començarem a seguir unes marques de PR que ja no deixarem fins a arribar a Colldejou (ull! l'últim trampot estar embardissada, pel que segurament és millor un cop arribem a la carretera, deixar el PR i seguir per l'asfalt fina al poble). TRACK Wikiloc

Nota: es pot allargar, fent 2 100 Cims, combinant-la amb la pujada a la Mola de Colldejou (veure més avall).


Fotos

La Mola de Bonastre

Excursió al sostre comarcal del Tarragonès (que també és un 100 Cims). Ideal per fer-la a l’hivern, bones vistes i pedra seca la fan més amena.

BOSC CREMAT

Tot i que marxo d’hora (pels meus horaris), a causa de les cues començo a caminar a les onze tocades. Per sort la caminada és curta, el dia llarg i no tinc cap pressa.  La vull fer en base al mapa que porto, però només sortir veig que forma part d’una ben senyalitzada xarxa de camins del poble de Bonastre, l’endreço i començo a seguir les marques.

Començo a caminar entre vinyes, encara que de seguida em començo a enfilar entre pinedes de pi blanc (per ser exactes, però, hauria de dir brolles arbrades). Fa una mica de calor, però és suportable (almenys per mi, que l’aguanto molt bé). Pujo, a més, a bon ritme.

Arribant a la part alta de la serra passo per una zona afectada per un incendi  recent (2016). Entenent la tristesa que provoca veure un bosc cremat, especialment si és el de casa teva (i ho dic per experiència), lluny de mirar-m’ho com una catàstrofe ecològica em meravella observar com la vegetació mediterrània es regenera i es recupera a tan bon ritme (amb margallons i aladerns que sembla que gairebé han recuperat el seu aspecte original, per exemple).

Arribo al cim i gaudeixo de les seves bones vistes. Ho aprofito per reposar una mica, a l’ombra del vèrtex geodèsic.

La ruta que segueixo acaba al cim, pel que ara sí, continuo en base al mapa. Just al costat del vèrtex el camí es bifurca i dubto de quin agafar. Un cop a casa veuré que la majoria d’excursions prenen el de la dreta... però, ara, aquí, em decideixo pel de l’esquerra (tot i que al final els dos acaben a la mateixa pista). Baixo per un corriol marcat per fites, al principi una mica desdibuixat en algun punt, però poc més endavant, una altra vegada sota la pineda, es converteix en un sender ample i fresat.

El sender mor en una pista, que segueixo cap a la dreta tot passant per un pou i dues grans barraques de pedra seca, una molt ben conservada i l’altra mig enrunada. A l’alçada de la segona deixo la pista i començo a seguir les marques del GR que em guiaran fins al final. Més endavant, en una bifurcació dubto de si seguir el GR o desviar-me per una pista que sembla vorejar la urbanització per on passaré per dalt. Com que no sé si porten al mateix lloc opto per seguir el GR, tot i que un cop a casa veig que potser hagués estat millor seguir la pista (evitant passar per la urbanització i segurament amb millors vistes, què hi farem!).

Tot i que he anat sense presses he fet la caminada a bon ritme, arribo a Bonastre i faig una volta pel poble, prou bonic, per “dutxar-me” i  dinar a la font de Santa Magdalena, abans de tornar cap a casa.
 


Fitxa Tècnica

Data: 23-08-2017 

Kilòmetres: 8.6 (Aprox.).

Desnivell: ± 250 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades)

Circular: sí. Inici a la Plaça Major, davant l'Ajuntament.

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada (excepte una part entremig, però no té massa complicació). De cara a l'ajuntament baixem pel carrer de l'esquerra i, a partir d'aquí, comencem a seguir pals amb fletxes blaves , marques blaves( d'un blau fosc) i els pals indicadors de la Ruta al Cim de la Mola(tram molt ben senyalitzat. Si no ens volem complicar la vida podem pujar i baixar pel mateix camí, amb el que ens quedarà una excursió d'uns 7 Km). Un cop al cim podem continuar prenent qualsevol dels dos camins marcats amb fites, jo, sense voler, vaig agafar el de l'esquerra (tot i que, almenys pels tracks he vist, la majoria de gent agafa l'altre). En tot cas els seguim fins al final (no hi ha cruïlles on desorientar-se) i un cop arribem a una pista la seguim cap a l'esquerra. Ull! passat una cabana de pedra seca i un pou arribarem a un cruïlla amb una altre cabana de pedra seca mig aterrada, en aquest punt ens desviem a la dreta (passant al costat de la barraca). A partit d'aquí comencem a seguir les marques (blanques i vermelles) i els pals indicadors del GR-92 fins arribar a Bonastre (excepte el trencant a la cabana de pedra seca, la resta ésta ben marcat i senyalitzat). En algun punt també seguirem les marques vermelles de la Ruta Bonastrenca, però per poca estona. TRACK Wikiloc

Nota: es pot fer una ruta similar des de la Pobla de Montornès.


Fotos

Tossa Grossa de Montferri

Caminada curta a un 100 Cims molt modest però que val molt la pena. Des de la Torre del Moro i la Tossa Grossa de Montferri les vistes al Camp de Tarragona i les muntanyes que l’envolten són esplèndides.

PRIMERES MORES

La idea era fer un cim de més al nord i amb una mica més d’entitat, però les previsions són que al nord de Catalunya plogui més o menys tot el dia. En lloc d’això, doncs,  en busquem un no massa lluny, fàcil, prop de la platja (per anar-nos a banyar després)  i on no hagi de ploure,  amb el que només ens quedà el Camp de Tarragona. Entre els possibles candidats, que no eren masses, el que ens agrada més és la Tossa Grossa de Montferri.

Marxem més tard que mai i comencem a caminar a dos quarts de dues. Sortim del poble de Montferri pel Carrer Major i de seguida caminen entre vinyes i algun bosquet de pi blanc. Pel camí, que planeja, un parell de parades: a una barraca de pedra seca i a recollir les primeres mores (que a la Clara li agraden molt).

Anem sense ressenya ni mapa, però, per sort, el camí està molt ben senyalitzat. A l’alçada del Pouet del Casimiro deixem la pista cimentada i ens comencem a enfilar entre brolles. La pujada és curta, però s’enfila amb ganes i la Clara, per culpa de la calor i no haver menjat encara, es mareja una mica i ho passa malament.

Arribats a la carena, però, de seguida ens plantem a la Torre del Moro o de Montferri (torre de guaita del segle XII, restaurada) . Dalt la cresta, a l’ombra i amb el vent refrescant ho aprofitem per dinar i recuperar-nos. Es pot pujar dalt la torre, però només és apte per als més valents i els que no tinguin por a les alçades (nosaltres no ho fem).

Un cop més o menys refets continuem per la carena, poc a poc. De camí, últimament estem de sort amb la fauna (toquem fusta), podem contemplar una àguila cuabarrada (una espècie de rapinyaire típica de les serralades mediterrànies, escassa i en perill).

Arribem a la Tossa Grossa de Montferri de seguida, és a pocs metres, des d’on fem les fotos de rigor i continuem gaudint de les magnifiques vistes que hem anat veient des de que hem arribat a la carena, que anem seguint. Des d’aquí és domina bona part del Camp de Tarragona i les muntanyes que l’envolten (avui una mica encalitjades).  És un tram de camí que ens agrada molt.

Poc més endavant, però, comencem a baixar amb ganes. Sense el vent refrescant de la carena la calor es torna a notar, tot i que encara són més molestes les gatoses, especialment a la seva part final... amb pantalons curts acabem amb les cames una mica esgarrinxades.

El camí acaba en una pista sense la senyalització que hem trobat fins ara (cosa que ens estranya), però la direcció a seguir és clara i girem a la dreta per arribar, planejant una altra vegada fins al poble. Hi entrem per una bonica arcada i visitem per fora, l’església del poble, Sant Bartomeu (de diversos estils).

El bar està tancat, però ens refresquem i aprovisionem d’aigua a la font de la plaça de l’Església. Tot marxant fem una parada a la Mare de Déu de Montserrat de Montferri, modernista, obra de Josep maria Jujol (amic i ajudant de Gaudí). I d’aquí cap a la platja de Creixell, per desgràcia amb bandera vermella, però ens podem refrescar on trenquen les onades, amb cura i sense endinsar-nos,  gaudir dels lliris de mar de les seves dunes i  fer el got al guingueta de la platja (inusualment amb ben poca gent).
 


Fitxa Tècnica

Data: 08-08-2017 

Kilòmetres: 5.6 (Aprox.).

Desnivell: ± 180 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades)

Circular: sí. Inici al Carrer Major, davant l'església (Sant Bartomeu).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada amb pals indicadors (excepte la part final, però no té complicació). Baixem pel Carrer Major i a les cruïlles que anem trobant seguim els pals en direcció a la Torre de Montferri. Un cop el camí arriba a la carena, només haurem de carenar tot passant per la Torre del Moro (o de Montferri) i la Tossa Grossa. Un cop passat el cim seguim carentant fins a trobar un altre pal, on comencarem a baixar en direcció a Montferri pel torrent (abans haurem descartat un camí que baixa a la Font del Moro). Un cop a baix al torrent anirem a parar una pista, on girarem a l'esquerra. La pista acaba en una altra d'asfaltada, que seguirem a la dreta ja fins al poble. TRACK Wikiloc

Nota: aquesta és només una de les alternatives per fer aquesta excursió. Es pot allargar passant pel Mas Polla-Rossa, o, ja baixant, seguint per la carena (fins a trobar la mateixa pista que es descriu més amunt), o fins i tot escurçar pujant i/o baixant per la Font del Moro (tot i que en aquest casos desconec l'estat de la senyalització, tot i que imagino que bona).


Fotos

La Mola de Colldejou

La Mola de Colldejou és un 100 cims més aviat modest però amb un entorn i unes vistes impressionants (com passa sovint en aquest casos, al pot petit hi ha la bona confitura).

KILÒMETRES... QUE VALEN LA PENA

Avui toca fer kilòmetres per anar cap al sud, en part per canviar una mica, en part buscant el bon temps (que cap al nord es preveu una mica més ennuvolat). Autopista amb el corresponent atracament als peatges (sinó potser baixaríem més) i a les dotze ens plantem a Colldejou, per començar a caminar.

Ens enfilem per brolles amb el bruc d’hivern florit, el que fa la pujada més bonica. El camí puja mica en mica, de forma més aviat suau, però sense parar. En un coll girem a l’esquerra i de seguida passem per un frondós alzinar i tot seguit, deixant enrere l’arbreda i començant a trepitjar pradells, el camí s’enfila amb una mica més ganes (sense ser exagerat ni difícil), per acabar la pujada per la bonica canal del Batllet.

Un cop a dalt gaudim de les vistes, que ja hem anat entreveient tot pujant, amb tota la seva esplendor. La visibilitat sense ser excel·lent, és bastant bona i són impressionants: els Ports, la serra de Cardó, la Mateixa serra de Llaberia, el Camp de Tarragona, less Muntanyes de Prades, el Montsant...

Fem, també, una volta pel castell i ho aprofitem per dinar, arrecerats del vent (no fa fred, però l’aire es nota).

Per baixar tenim dues opcions, la del GR, una miqueta més llarga, o una drecera que veiem força ben marcada amb marques blaves. Triem la última, no anem molt tard, però ens anirà bé per anar més tranquils. I baixar amb calma. El primer tros, pel Portell de la Móra està molt bé, a partir del coll del Boix ja és per pista, però no és molt llarg.

Per acabar la caminada fem una volta pel petit poble de Colldejou i cap a casa. Ens queden un bon grapat de kilòmetres, amb menys autopista, però contents perquè han valgut la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 19-11-2016 

Kilòmetres: 8.2 (Aprox.).

Desnivell: ± 500 m.

Durada: 4 h (amb parades)

Circular: si. Inici a l'Area de Lleure de Colldejou.

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada. De l'Àrea de Lleure pujarem cap al poble, sempre carrers amunt (i cap a la dreta) passades les últimes cases trobarem les marques blanques i vermelles del GR, que seguirem fins al cim (a mig camí a un encreuament, amb pals indicadors, on girararem a l'esquerra). Un cop al cim podem baixar seguint el GR o, com vam fer nosaltres, marques blaves fins a trobar el GR al coll del Guix, amb pals indicadors (GR que seguirem a l'esquerra fins a Colldejou). TRACK Wikiloc

Nota: aquesta només és una de les moltes opcions per pujar a aquest cim.

Nota: si volem fer una ruta més llarga, i dos 100 Cims en una mateixa caminada, és pot combinar amb el Cavall Bernat a partir del Coll del Guix (veure més amunt).


Fotos

Tomb per les Rases (cova del Blai)

Bonica caminada per la serra de Llaberia. Rases feréstegues, magnífiques vistes del Camp de Tarragona des de la Muntanya Blanca, i una cova petita però d'una gran bellesa (la cova del Blai).

QUINA MARAVELLA

Tard i canviant de plans a última hora. Decideixo anar lluny, a una zona on encara no he estat mai, caminant: la Serra de Llaberia. Sovint, passant amb el cotxe per anar més avall havia pensat que algun dia hi havia d’anar. Toca avui. Per estrenar-me faré el Tomb per les Rases.

Em costa una mica trobar el punt d’inici, tot i que no és difícil, no m’imaginava no trobar cap indicació. Entre una cosa i l’altra, doncs, començo a caminar a la una. Fa calor, però no excessiva (i és una cosa que tampoc em molesta ni m’importa massa).

Baixo cap a la primera rasa i no acabo de trobar el camí ni el perquè. Ho descobriré a la tornada. Com que tot just sóc a l’inici de la volta circular, decideixo fer-la al revés (i ja veure’m que passa. Només cal seguir les marques blaves i les aniré veient tot el camí).

Deixo la rasa i m’enfilo cap a la Caseta del Porxo. Un antic mas abandonat que està obert, deixant veure un antic pou al seu interior. No hi entro, per respecte (a la casa i a l’estructura, abandonada).

Més endavant em desvio a la dreta per anar fins a la font de Aufinac. La mig trobo, se sent el soroll de l’aigua, però està completament colgada per la vegetació. No val gaire la pena.

En torno a enfilar, primer per una rasa i tot seguit cap a una carena (les Set Crestes). La vegetació, al fons de les valls frondosa, ara es va aclarint. Mica en mica també van millorant les vistes. El Mar, La Plana darrera l’Hospitalet de l’Infant, la mateixa serra i, fins i tot, la punta de la Banya del Delta de l’Ebre.

El camí es continua enfilant per arribar a un altiplà. En desvio uns metres per anar a veure l’avenc de la Figuera (amb un nom ben encertat, una figuera n’amaga l’entrada). Una mica més endavant, també em desvio per anar a l’entrada d’un altre avenc, el del Pla (que 31 metres de fondària i es veu que és prou bonic). Passejo pel cim de la Muntanya Blanca, tot apropant-me a la cinglera. Les vistes al Camp de Tarragona són espectaculars, ho aprofito per dinar (tard).

Tot i que no ho sabré fins a escriure això, em passejo també, per terra de Dips (informació extreta de www.pratdipturisme.com).  Diuen, una de les llegendes fantàstiques més fascinants de Catalunya. Els dips, eren uns gossos llop negres i endimoniats que van escollir les muntanyes de la serra per habitar-les. De tant en tant, i només de nit, es deixen veure, mostrant la seva silueta fosca en l’horitzó, fent brillar els seus ulls desa­fiants entre la foscor o atemorint als homes de nit al mateix poble; però el que més preocupava als pratdipencs era l’infortuni que suposava trobar-se els seus ramats atacats encara amb les marques dels ullals amb els quals el dip els havia xuclat la sang. La relació entre els dips i el poble és inseparable, construeixen encara la identitat de Pratdip. Encara que les fonts etimològiques n’apunten diversos orígens han acompanyat el nom de Pratdip des del seu naixement, identifi­cant-se com el prat dels dips. Van aparèixer representats per primera vegada en el retaule de Santa Marina del 1602; després ho van fer el 1730, en un altre retaule, en el qual prenien una imatge més ferotge i desafi­ant, i, més tard, van acabar presidint l’escut municipal. Joan Perucho a la seva obra “Històries naturals”, es va inspirar en ells per crear un personatge vampíric i mutant ambientat en l’època moderna; és així, com l’autor s’encarrega d’internacionalitzar la seva figura, més concretament d’Onofre de Dip, que habitava al castell de Pratdip, a través d’un dels pocs personatges vampírics de l’imaginari català.

Tot seguit torno a baixo una miqueta i recupero l’ombra dels pins. Tot i que no és molta, s’agraeix, la calor no es sufocant, però es nota i el vent que bufava al migdia, i la feia més lleugera, ara gairebé ni es nota.

Següent parada i una de les que espero amb més ganes. La cova del Blai. En baixada, tot i que no complicada, ja que hi ha esgraons (fets al terra) s’arriba a una mena de primera sala, per baixar una mica més fins a dues sales desiguals que queden a banda i banda. El seu recorregut total, diuen, és de gairebé cent-setanta metres... més i més bonics a mesura que es va baixant. La veritat és que és impressionant, m’agrada molt (només per això ja ha valgut la pena venir).

 Un cop vista baixo cap a una altra rasa, que pràcticament seguiré fins al final. N’acabo, però, una mica tip. No per que el camí no sigui bonic, sinó perquè passa per la llera del riu i contínuament s’ha de saltar i buscar el millor lloc de pas. A més, i més que res, perquè sovint passa per llocs embardissats i acabo ple d’esgarrinxades (feia temps que no en portava tantes).

Pel camí, última parada del dia, a la Cova de la Ponça, una balma fonda, prou bonica (tot i que no res excepcional).

Última pujada del dia i cap a casa, una mica més tard del que comptava. Dues hores llargues de camí... que passen molt ràpid, però, tot escoltant com el Barça guanya la Lliga.


Fitxa Tècnica

Data: 17-05-2015 

Kilòmetres: 9.8 (Aprox.).

Desnivell: ± 410 m.

Durada: 5 h (amb parades)

Circular: si. Inici al Mas de l'Hereua (per arribar-hi cal pendre la pista asfatada entre Pratdip i Colldejou. Passats uns dos kilòmetres, des del primer poble, en un revolt de 90º a l'esquerra, cal seguir recte (ull! no hi cap indicador), per una pista pavimentada, seguint les marques del GR). Uns 200 metres més endavant veure'm la casa i pals indicadors.

Dificultat: baixa (tot i que el tros de la rasa final pot està embardissada i es pot fer pessada). Amb nens, la cova és molt recomanable, però potser buscaria una ruta més curta o almenys que no pasès per la rasa, tot i que no és perillosa).

Senyalitzada amb marques blaves (i un petit tros coincideix amb un GR, marques blanques i vermelles). Millor, però, portar una ressenya (jo vaig portar aquesta, tot i que la vaig fer en sentit invers) i mapa o TRACK Wikiloc


Fotos

Els Muntanyans

Fàcil, aquesta caminada permet conèixer un dels sistemes dunars més ben conservats del país.

DUNES I FLORS

A l’hora que em desperti... i va i em llevo a l’hora de sempre. De fet, m’anirà millor, arribaré cap a les onze, prou d’hora per poder aparcar a l’ombra i prop del mar. Feia temps que tenia ganes de fer aquesta caminada, però m’he esperat fins avui, amb l’objectiu i l’esperança de trobar una flor que floreix al juliol (tot i que, vistos els èxits d’aquest any, fa mitja por). Hi haurà més gent a la platja, però que hi farem.

Els Muntanyans de Torredembarra són un espai protegit. És una de les últimes platges més o menys verges que queden a la nostra costa, tan castiga per la urbanització. Més de dos kilòmetres de platja, dunes i aiguamolls amb la seva vegetació característica. Vinc en busca, especialment de les primeres, tot i que gràcies a la primavera generosa en pluges, també gaudiré de l’última.

 Tal i com passa a les muntanyes a mesura que ens hi anem enfilant, a les platges hi ha una gradació de la vegetació, totes amb unes espècies característiques i úniques. D’aquesta manera trobem una comunitat arenícola, que viu a la sorra de les platges, un comunitat de duna, allà on les ones només arriben excepcionalment, una altre del capdamunt de la duna, amb una important funció en la fixació de la sorra, i, finalment, una comunitat de reraduna, protegida del vent marítim per les dunes de primera línia, amb condicions més favorables i més vegetació. A més, la platja de Torredembarra té molt poc pendent i presenta zones baixes entre les dunes per on entren les onades quan hi ha tempesta. Això origina petites llacunes litorals més o menys efímeres. Aquí s'hi instal·len les comunitats halòfiles (“amants de la sal”), com les jonqueres o els salicorniars.

Passeres de fusta, camins i estones per la platja permeten contemplar tots aquests ambients. Algunes plantes ja han florit, però encara n’hi queden moltes que tot just ho fan ara, incloses les que he vingut a buscar. De fet, no sé si per les pluges, la zona té un aspecte esplèndid. Entre elles el bonic lliri de mar, que no tinc cap problema en trobar, gairebé només començar a caminar (ja era hora).

A les maresmes encara hi ha força aigua, el que farà que també pugui contemplar una mica de fauna, una cosa que no m’imaginava (també per la gran quantitat de gent a la platja). La llista no és curta, però tampoc pensava veure res: fotges, collverds, corriols camanegres, trists i sargantana cua-roja.

M’ho agafo amb calma, tot fent fotos. Un cop arribo al capdavall, reculo per on he vingut. Ara ja per fer el que ve a fer tothom. Tot i que el vent suau a fet molt passable la caminada, no m’estalvio un bon bany.


Fitxa Tècnica

Data: 12-07-2014 

Kilòmetres: 7.1 (Aprox.).

Desnivell: ± Inapreciable.

Durada: 3 h (amb parades)

Circular: no. Inici a l'aparcament dels muntanyans (Torredembarra).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Més o menys senyalitzada amb pals. No té cap dificultat, només cal passar per les passeres i, quan no n'hi ha, per la platja al costat de les dunes (no cal travessar mai la via del tren). TRACK Wikiloc


Fotos