ESTANYS DE BAIAU

Alins (16/07/2015)

13.0 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 680 m

Durada: 5 h

AVETOSA DE BONABE

Alt Àneu (17/07/2015)

6.8 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 3 h

BAIASCA

Baiasca (17/07/2015)

4.1 Km (circular)

Desnivell: ± 210 m

Durada: 2 h

BORDA DE LLOSAUS

Ginestarre (17/07/2015)

4.1 Km (circular)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 2 h

ESTANY DEL PORT

Lladorre / Tavascan (18/07/2015)

6.1 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 490 m

Durada: 4 h

COMES DE RUBIÓ

Rubió (29/07/2015)

13.0 Km (circular)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 4 h 30'

SANT JOAN DE L'ERM

Montferrer i Castellbó (18/08/2015)

9.9 Km (circular)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 3 h 30'

ESTANY GERBER

Alt Àneu (18/08/2020)

7.0 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 310 m

Durada: 3 h 30'

SENDA DELS PAGESOS

Varis (29/07/2020)

12.1 Km (circular)

Desnivell: ± 690 m

Durada: 5 h 30'

PLA DE BOAVI

Lladorre (30/07/2020)

4.4 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 75 m

Durada: 3 h

SANT PERE DEL BURGAL

Escaló (30/07/2020)

2.3 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 60 m

Durada: 2 h

ELS TRES ESTANYS

Unarre (31/07/2020)

8.2 Km (circular)

Desnivell: ± 640 m

Durada: 4 h 30'

MONTEIXO

Àreu (01/08/2020)

6.2 Km (circular)

Desnivell: ± 890 m

Durada: 4 h 30'

Monteixo

Solitari i situat en un punt privilegiat (encaixat entre la vall Ferrera i la vall de Tor), des d’aquest cim (100 Cims) gaudirem d’unes vistes excepcionals, de l’Aneto a la Cerdanya, passant pel Cadí o els cims de P.N. d’Aigüestortes. A més, a mitja pujada hi ha el bell estany d’Aixeus.

TRACA FINAL

Avui ens llevem una mica més d’hora. Per acabar la setmana de vacances tenim prevista l’excursió més forta. Per arribar-hi hem de fer un bon tram de pista fins a l’aparcament d’Aixeus... la Clara patint una mica, jo no, comparada amb la d’ahir està molt bé (i a l’aparcament fins i tot hi ha algun cotxe petit).

Comencem a caminar a dos quarts d’onze. Fa sol i molt bon dia, com tota la setmana. Ens enfilem primer per una pineda de pi negre, que poc més endavant es convertirà en un neretar. Passem pel costat d’un bonic salt d’aigua i el camí comença a pujar amb ganes. Per compensar, tenim les primeres vistes.

Just a mitja pujada, una mica de treva. Als nostres peus hi ha el bonic estany d’Aixeus. Decidim anar-hi a la baixada i continuar pujant. Segona pujada forta, ara ja per tarteres i prats alpins fins al final. Aquí la Clara ja s’ha de canviar les sandàlies, que duia per problemes amb el peu, i posar-se les vambes.

Tot seguit la pujada es suavitza una mica, i més endavant una mica més fins a fer un esforç final, per un camí que sembla poc definit, que anirem seguint amb l’ajuda de fites (val a dir que de baixada es veu molt millor). Farem el cim amb unes tres hores, un temps “normal”, i més per nosaltres, que ens entretenim amb qualsevol cosa (normalment hi estem molt més).

Ja n’hem tingut tastets tot pujant, però un cop a dalt el premi és magnífic. A més, la visibilitat és bona i les vistes són realment espectaculars, que jo recordi, de les millors que he vist mai, almenys dels Pirineus. Identifiquem pocs cims, però amb l’ajuda d’un noi, a qui li demanem, n’aconseguim reconèixer molts més: el Pic de Salòria, el Comapedrosa, Baiau, el Cadí, la Torreta de l’Orri, la Vall de Tor, la Pica d’Estats, el Sotllo, els Beciberris, Peguera, els Encantats, l’Aneto... i alguns altres que no recordo.

Mengem una fruita per refer forces i cap avall pel mateix camí, gaudint de les vistes a la Pica d’Estats (que esperem poder fer algun dia), amb alguns estanys al seus peus. Una mica cansats, portem dies caminant, ens saltem l’estany d’Aixeus tot i saber que val la pena (segurament, també, perquè en dies anteriors ja n’hem vist uns quants, si hagués set el primer, segur que hi baixem, tot i la mandra). També perquè apareix algun núvol, encara que de moment no tingui aspecte amenaçador (i que al final no serà res).

Arribem al cotxe amb gana, però hem decidit escalfar i menjar-nos les llaunes que hem passejat tota l’excursió tranquil·lament... que per això portem la furgo preparada.

Abans de tornar al càmping ens parem a fer una volta i un gelat a Àreu i, també, a Alins. Demà ja tornarem cap a casa, fent abans una última ruta per alguns dels pobles de la zona, la majoria amb encant, com Ginestarre, Arrós i Estaon, a més de parada per dinar a Gerri de la Sal.


Fitxa Tècnica

Data: 01/08/2020

Kilòmetres: 6.2

Desnivell ± 890 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: Sí. Inici al pàrquing d'Aixeus (millor en un cotxe alt, tot i que s'hi arriba força bé amb un de normal).

Dificultat: mitjana-alta (pel desnivell).

Ressenya

No senyalitzada. D'orientació fàcil (almenys en dies clars), ja que pràcticament no hi ha camins on equivocar-se. Tot i això, la ressenya de sota és únicament orientativa i cal acompanyar-la d'una de millor i/o mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortim de l'aparcament enfilant per una antiga pista (pal indicador), que al cap de poc es convertirà en un corriol. Seguim sempre pel camí més ample i fresat, sempre amunt.

Arribarem a un pla on hi ha una estació meteorològica. L'estany d'Aixeus ens quedarà davant (val la pena baixar-hi abans o després de fer el cim, segons gustos).

En aquest punt girarem pel camí de la dreta, que de seguida travessa un pedregar i s'enfila amb ganes. Seguim sempre amunt pel camí més ample i fresat (a vegades es pot desdibuixar una mica, però algunes fites ens ajudaran a trobar el millor pas).

Arribarem a una altra zona planera, molt breu, on el cim ens quedarà davant, ben visible. Continuem pel camí més ample i fresat, tot i que en la última pujada a vegades no es veu clarament. En aquest tram les fites ens aniran molt bé.

Un cop fet el cim, tornem pel mateix camí.


Fotos

Els Tres Estanys (i els estanys de la Gola i Ventalau)

Espectacular, en aquesta excursió, envoltats d’un paisatge d’alta muntanya captivador, descobrirem fins a cinc estanys: el de la Gola, els Tres Estanys (tres estanys que es diuen igual, en un nom potser excessivament descriptiu) i el de Ventolau.

ESTANYS

Com que la Clara ahir no es trobava del tot bé, avui la deixo dormir una estoneta més. Tot i això començarem a caminar a un quart de dotze, a l’aparcament de Sartari. Abans, però, farem un tram de pista en què ella patirà de valent i jo més aviat al contrari (cinc kilòmetres). Estreta i en relatiu mal estat aquesta sí només apte per a cotxes alts. La vall per on passa es veu bonica, així com el poble d’Unarre... excursió que ens quedarà pendent per una altra ocasió.

Sortim de l’aparcament i seguim un corriol fins arribar, al cap de poc, a una pista que puja suaument fins al bonic planell de Sartari, amb dos salts d’aigua espectaculars, el de la Gola i el de Sartari (aquest últim a aquesta hora a contrallum).

Aquí comença la pujada forta. Tot fent marrades fem la major part del desnivell de cop, fins arribar al refugi lliure de la Gola. Ben poc després ja hi ha el bell estany de la Gola, envoltat d’altes muntanyes escarpades i pelades. Ens agrada molt.

La Clara ja s’ha recuperat del tot i decidim continuar amunt. Fem gairebé la volta a l’estany, gaudint-lo de totes bandes, fins a tornar-nos a enfilar una mica més. Pel camí contemplarem, encantats, algunes granotes roges, que aquí semblen abundants (malgrat el que explicarem una mica més avall).

Arribem al primer dels Tres Estanys. Són tres estanys que és diuen els tres igual: els Tres Estanys... un nom tan poc original com descriptiu (si bé, si comptem dues basses estacionals, en realitat serien cinc). Per acabar-ho de complicar en algun lloc llegeixo que el de més al nord és l’estany Sord, el següent del Mig i el tercer sembla no tenir nom. Sigui com sigui, envoltats de prats verds i els Pics de Ventolau, de la Coma del Forn, dels Tres Estanys i del Pic de la Gola és un indret captivador i fotogènic. L’esforç ha valgut la pena, i molt.

Ja n’hem gaudit bona part de la pujada, però des d’aquest punt, el més alt de l’excursió d’avui, les vistes a les muntanyes del P.N. d’Aigüestortes són impressionants, encara que estiguin una mica encalitjades.

En un d’ells, el del mig, des de fa uns anys s'hi està portant a terme una prova pilot en el marc del projecte "Life Limnopirineus", per a reduir la població de barb roig (“Phoxinus phoxinus”), mitjançant trampes, xarxes (ben visibles) i pesca elèctrica, amb l’objectiu de retornar l'estany al seu estat natural. Aquest peix és una espècie invasora que forma poblacions molt denses i s'utilitza com a esquer viu i il·legal i aliment per a les truites en algunes piscifactories. Entre altres impactes ecològics amenaça especialment els prats d’isòets aquàtics dels estanys del Pirineu i podria fer desaparèixer algunes de les seves espècies autòctones d'amfibis i invertebrats aquàtics. Els isòets són ancestres de les falgueres terrestres que varen tornar a colonitzar el medi aquàtic i estan adaptats a les aigües transparents i a les condicions extremes de baixa disponibilitat de nutrients dels estanys. Per desgràcia, de barb, n’hem vist a tots els estanys d’avui, als rierols que hi neixen i, ja molt més avall i en dies anteriors, al pantà de la Torrassa i a la Noguera Pallaresa.

Després d’una baixada arribem a l’últim estany del dia: el de Ventolau. Preciós, com els anteriors. Més que els seus cims, no sé perquè, els estanys dels Pirineus sempre m’han atret d’una forma captivadora, no ho puc evitar. Jo no sé si mai els podré comptar, ni segurament ho faré tan ràpid, però tant de bo en pugui veure un bon grapat.

Ens queda una última baixada forta, on gairebé atropello una serp. Malgrat que la puc empaitar una estona em quedo amb el dubte de si és un escurçó pirinenc o una serp llisa meridional, tot i que em decantaria per aquesta última.

Arribem a les marrades per on hem pujat, des d’on desfarem el camí, gaudint en tots els sentits de les cascades que hem vist a l’inici. Ens està fent uns dies sensacionals de sol i calor, i ho aprofitem per refrescar-nos, mig dutxar-nos, al salt d’aigua de la Gola.

Com sempre, acabem molt més tard del que comptàvem. Tant que ens ha passat la gana de dinar i un cop al cotxe només fem una mica de vermut. Baixada per l’estreta pista, esperant no trobar ningú de pujada. Visita a Santa Maria d’Àneu, per acabar d’aprofitar la tarda, compres a la farmàcia pel dit de la Clara i, finalment, sopar al càmping, dutxa, joc i a dormir.


Fitxa Tècnica

Data: 31/07/2020

Kilòmetres: 8.2

Desnivell ± 640 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: Sí. Inici a l'aparcament de Sartari. Imprescindible cotxe alt i pàciencia. Ull! amb els horaris de pujada i baixada (a la pista només hi passa un vehicle).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada amb marques grogues i pals indicadors. Tot i això és tracta d'alta muntanya, pel que la ressenya de sota és orientativa i sempre és millor acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortim de l'aparcament en direcció a l'estany de la Gola (pal indicador). Ho podem fer bé seguint la pista, bé el corriol que marca el pal indicador (que acabarà a la pista, que haurem de seguir a la dreta). Al Pla de Sartari, on hi ha la cascada de la Gola, és converteix en un sender que puja fent ziga-zagues. Anem sempre pel corriol més ample i fresat. En una cruïlla de camins continuem recte, pel camí més ample. Passarem pel refugi de la Gola i al cap de poc arribarem a l'estany.

Un cop a l'estany el voltem per l'esquerra. Arribarem al seu final, on descartarem els corriols que porten a l'estany de Calberante (i el de Gallina), fent la volta i enfilant-nos per l'altra banda del llac. Marques i fites ens ajudaran a seguir el camí.

Arribarem als Tres Estanys i seguirem atents a marques i fites. Un cop gairebé passats ens enfilem a unes roques (amb l'ajuda d'unes cadenes), per al cap de poc baixar cap a l'estany de Ventolau, que ens quedarà a la vista.

Deixem l'estany a la dreta i, sempre atents a marques i fites, de seguida baixem cap al Pla de Sartari, per arribar al camí per on hem començat a pujar (a partir d'on desfarem el camí).


Fotos

Sant Pere del Burgal

Passeig agradable fins a Sant Pere del Burgal, ermita romànica amb reproduccions de les seves pintures original.

DE 2 EN 2

Abans de la següent caminada, tornant de Boavi, hem d’anar a posar gasolina a Rialp. Com que fa molta calor ho aprofitem per fer un bany refrescant a la Noguera Pallaresa. El contrast de temperatures, o potser alguna altra cosa, no se li posen bé a la Clara. Canvi de plans, anirem a descansar al càmping i després ja ho veurem.

Per sort es va recuperant i com que el dia és llarg, improvisem una caminada curta i propera, per acabar d’aprofitar el dia.

Sortim d’Escaló passada la mitja tarda. Els primers metres els fem al costat de la Noguera Pallaresa, per desviar-nos de seguida cap a l’esquerra. Comença una pujada suau amb bones vistes a la vall i a les muntanyes que l’envolten.

En ben poca estona ens plantem a Sant Pere del Burgal, un antic monestir carolingi que es convertí en abadia benedictina femenina a finals del segle X, tot i que en pocs anys va passar a ser un priorat masculí. Romànic, dels segle XI, s’ha restaurat la part que encara no estava enrunada del tot, bàsicament els absis, i condicionat la resta (inclòs el camí d’accés). Als absis hi havia pintures murals, ara al MNAC (d’això em sonaven quan les he vist), datades entre el 1080 i el 1090 i atribuïdes al mestre de Pedret. Actualment hi ha unes reproduccions que es poden visitar pagant dos euros (i fora d’hores, suposo més o menys es poden veure gràcies a unes vidrieres col·locades en la restauració). Hi fem la visita i la volta sencera, està molt bé.

Tornem pel mateix camí. Abans de marxar, però, decidim fer una volta per Escaló. Per la seva situació estratègica, va ser un indret clau del Comtat de Pallars i participà en les antigues lluites d’aquest territori. Fruit d’aquesta importància medieval, Escaló conserva tota la vila closa, amb les cases disposades a l'entorn d'un sol carrer, corbat, amb un portal a cada extrem, protegits per torres. L'església està fora de la vila... i si a la vila unes obres inoportunes ens espatllaven les fotos, aquí és un cotxe aparcat just davant seu. Tot i això, és més que recomanable fer-hi una volta, ens agrada i sorprèn molt, ja que no en teníem coneixement. Poc més amunt hi havia el castell, del que només se’n conserva una torre. És un passeig, però ens fa mandra i hi anem amb cotxe.

D’aquí al càmping, per sopar al seu bar. Una mica lents, però bo i baratet, que sempre va bé.


Fitxa Tècnica

Data: 30/07/2020

Kilòmetres: 2.3

Desnivell ± 60 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: Sí. Inici a Escaló (aparcament a l'entrada del poble).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada amb marques grogues i pals indicadors. Curta i fàcil. TRACK Wikiloc.

Sortim de l'aparcament, travessem la carretera i continuem per la pista asfaltada que hi ha a l'altra banda. Travessem el riu i girem a la dreta seguint una pista (on hi ha un altre aparcament, on també podem començar). Uns 150 metres passat l'aparcament deixem la pista i ens enfilem per un sender ample que, sense deixar-lo, ens portarà a l'ermita.

Nota: abans o després del passeig val la pena visitar la vila closa d'Escaló.


Fotos

Pla de Boavi

El Pla de Boavi (i el camí per arribar-hi), als peus d’altes muntanyes, és un indret encisador on es respira pau i harmonia. Com a part de rutes més llargues o per ell mateix, un d’aquells llocs que s’ha de visitar.

PAU

Ens llevem a tres quarts de nou, esmorzem, dutxa i cotxe. Per arribar al punt d’inici hem de passar per una pista. La Clara, que normalment porta un cotxe baix, pateix a cada sot, pedra o trenca. Jo, que sóc una mica més “brutu” gens, i menys amb la furgo, encara que sigui petita. La pista no és cap meravella, però es passa relativament bé, un cop a l’aparcament fins hi tot i veiem un Ibiza i un Polo. Entre tot plegat comencem a caminar a les onze. La idea és fer-ne avui dues de fàcils, més aviat curtes i sense massa desnivell.

Caminarem pràcticament tot el camí per una pista que va pujant suaument. Ho fa al costat de la Noguera de Lladorre, ara ben bé al seu costat, ara una miqueta més enllà. Pel camí anirem descobrint els seus petits salts i gorgues d’aigües transparents, a vegades, si cal, desviant-nos una mica de la ruta. No tenim pressa.

Al voltant de la pista, i a les parts més planes, hi predominen els bedolls, envoltats d’avet, pins  negres, i algun faig a les vessants de les muntanyes, en un contrast bell i harmoniós. Les altes i escarpades muntanyes del voltant acaben de donar a la vall un toc màgic, on es respira pau i tranquil·litat. El punt culminant és al Pla de Boavi, on la vall es torna més ampla, el bosc s’aclareix i s’alcen imponents davant nostre el pic de Broate i, poc més enllà, el Sotllo (un tres mil).

Un cop al pont de Boavi reculem pel mateix camí, gaudint de bellesa d’aquest indret. Poc abans d’arribar al cotxe aprofitarem per descansar una mica i posar els peus a les aigües gelades del riu... un petit plaer que a la Clara li encanta, i a mi ara també (abans no ho feia mai).


Fitxa Tècnica

Data: 30/07/2020

Kilòmetres: 4.4

Desnivell ± 75 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: Sí. Inici l'aparcament de la presa de Montalto. Recomenable cotxe alt (però amb un de baix, amb paciència també s'hi arriba).

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada, però d'orientació molt fàcil. TRACK Wikiloc.

No té cap més secret que anar seguint la pista per on hem pujat amb el cotxe (a l'aparcament tancada amb una barrera). A més, en bona part també hi marques blanques i vermelles de GR. En tot cas anirem sempre pel fons de la vall i en paral·lel a la Noguera de Llavorre (ara més al seu costat, ara una mica menys).

Al Pla de Boavi la pista es desdibuixa una mica, fa una S i s'acaba convertint en un corriol. El seguim uns metres fins arribar al pont de Boavi (senyalitzat), punt i final d'aquesta excursió. Per tornar, desfarem el camí.


Fotos

Senda dels Pagesos (la Guingueta - Escalarre - Burgo - Llavorre - Dorve - La Guingueta)

Ruta molt complerta, gaudirem de bones vistes, de la mollera d’Escalarre, boscos, búnquers de la línia P, ermites romàniques i, sobretot, descobrirem diferents i bonics pobles amb les seves realitats.

POBLES

Ens llevem i esmorzem una mica més d’hora que ahir... per començar a caminar a dos quarts d’onze. Avui farem una ruta entre pobles. Es pot començar a qualsevol, però nosaltres ho farem a la Guingueta d’Àneu.

Aparquem i travessem el pont del pantà de la Torrassa. A l’altra banda, la primera parada del dia, almenys per mi: uns búnquers de la línia P (de Pirineus). Construïda entre 1944 i 1948 era una barrera defensiva per evitar que el Tercer Reich o els Aliats envaïssin el territori espanyol. Se’n van arribar a fer fins a sis mil (que es van abandonar definitivament cap a l’any 1980). La Clara ha continuat endavant sense adonar-se que jo em parava... fins que ha hagut de recular.

La primera part del recorregut la fem per la Mollera d’Escalarre. És una zona humida situada a la cua del pantà de la Torrassa, present al pla d'Esterri abans del pantà, tot i que la seva construcció va modificar alguns dels seus hàbitats. Destaca el seu bosc de ribera, extens i ben estructurat, on hi predomina la salzeda. També la presència de prats de dall de terra baixa i de la muntanya mitjana (“Arrhenatherion”) i, a nivell específic, la presència de l'única població catalana de la planta aquàtica “Hippuris vulgaris”. Caminem pel seu costat, mentre la làmina d’aigua fa de mirall de les muntanyes que envolten la vall, una imatge que ens agrada molt (malgrat alguna torre elèctrica que l’espatlla una mica). Passem i pugem a un aguait d’observació d’ocell, aquest espai també té també una gran importància per a les aus aquàtiques i migradores, nosaltres en veurem dues de les més comunes: l’ànec coll-verd i la polla d’aigua. Ens quedem amb les ganes de fer-hi la volta sencera (que apuntem per una altra ocasió).

La miopia, i el fet de no portar ulleres mai, a vegades em juga males passades. De lluny, confonc un búnquer (de la Línea P) amb una tenda de campanya... per desgràcia ho dic en veu alta, cosa que serà motiu de mofa per part de la Clara sempre que ho recorda (com quan vaig confondre unes vaques amb unes roques).

Deixem enrere la Mollera i travessem un paisatge on predominen, encara més, els prats de dall i algunes pomeres. Arribem a Sant Martí d’Escalarre, una bonica església romànica, del segle XV. Mentre faig fotos La Clara em passa i no ens n’adonem ni un ni l’altre, pel que haurà de tornar a recular una altra vegada (i última).

Escalarre queda poc més enllà i ho aprofitem per fer-hi una volta. El poble és petit i els seus carrers estrets i cases de pedra encara conserven l’encant dels pobles de muntanya tradicionals. De fet, com tot els anirem passant avui i bona part dels d’aquestes valls.

Passat el poble comença la pujada. Forta però per camins bonics arribarem a Burgo, quatre cases mal comptades, amb la seva església en un cantó del poble. En tots els pobles trobarem una barreja de cases enrunades (en general poques), algunes de velles però conservades i d’altres de ben restaurades.

A partir d’aquí el camí torna a ser més o menys planer i tot sovint s’obren bones vistes cap a les altes muntanyes araneses, les del P.N d’Aigüestortes i el fons de la vall. Passem pel petit i bell poble de Llavorre, almenys de lluny, un dels més fotogènics.

Continuem fent un tram planer, atents al paisatge i a la seva fauna, gaudint del vol d’una àliga marcenca i, més endavant, d’una àliga calçada o el verd llampant d’un llangardaix verd. Llavors el camí baixa per arribar, al cap de poc, a Dorve. Esperàvem un poble abandonat i enrunat, però sembla que han rehabilitat algunes cases i d’altres estan en procés (benvingut sigui, encara que siguin, que no ho sé, segones residències). Ens rep la seva magnífica església romànica, restaurada no fa gaire.

D’aquí comença una baixada que se’ns fa llarga. El camí és bonic, però comencem a estar cansats, tenim gana (es molt més tard del que calculàvem i no portem dinar), fa molta calor i no hi ha cap ombra.

Finalment arribem a la Guingueta. Agafem el cotxe i baixem una mica, per dinar i banyar-nos al pantà de la Torrassa. Pendent de l’altre dia, un cop refrescats anem a visitar l’Ecomuseu d’Esterri, que s’adiu molt amb la caminada que hem fet avui. Val la pena, i ens serveix per conèixer com es vivia antigament en aquestes valls. Abans de tornar al càmping també aprofitem per fer un gelat i un granissat al poble (i algunes compres).


Fitxa Tècnica

Data: 29/07/2020

Kilòmetres: 12.1

Desnivell ± 690 m.

Durada: 5 h 30' (amb parades).

Circular: Sí. Inici al pont de Poldo, a la Guingueta d'Àneu (tot i que es pot començar a qualsevol dels pobles).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ruta del Parc natural, ben senyalitzada amb marques de GR, marques grogues i pals indicadors. Tot i això sempre és recomanable portar una bona ressenya i/o mapa i/o TRACK Wikiloc.

Nosaltres vam fer servir la ressenya de "Catalunya, les millors rutes per descobrir el nostre país" de Travel Bug (molt recomanable). La de sota és únicament orientativa.

Travessem el pont de Poldo i girem a l'esquerra, per seguir les marques blanques i vermelles del GR-11 (una variant, crec). A Escalarre deixem el GR i comencem a seguir marques grogues i pals indicadors (atents a no perdre-les, especialment passat Burgo, on deixarem una pista per continuar per un corriol. Possiblement el punt més "delicat" de tot el recorregut). Poc abans d'arribar a Dorve enllaçarem una altra vegada amb el GR-11 (s'acaben les marques grogues), que seguirem a la dreta, avall, ja fins a la Guingueta.


Fotos

Estany Gerber

Excursió fàcil, envoltats d’altes muntanyes ens enfilarem als fotogènics estanys de Gerber (Estanyola de Gerber, Gerber de Baix i estany Gerber).

GRÀCIES A INSTAGRAM

Instal·lats en un càmping de Llavorsí, ens llevem, esmorzem, marxem... i comencem a caminar a dos quarts de dotze, per no perdre el costum (en part, però, perquè m’equivoco amb el maps i no anem al punt de sortida correcte, què hi farem).

Finalment aparquem al telecadira de Peülla. Hi ha molts cotxes. La caminada que tenim pensada per començar és una de fàcil i familiar, ja que n’hem de fer unes quantes durant uns dies. Pel camí ens anirem trobant força gent, tot i que sense arribar a ser angoixant. Força amunt del port de la Bonaigua, comencem a caminar envoltats de prats i altes muntanyes, amb bones vistes a la vall. El paisatge és bonic i fa molt bon dia, la calor tampoc és excessiva.

Al cap de poc ens enfilem entre pinedes de pi negre, fins arribar a l’Estanyola de Gerber, un petit estany molt guapo. Una mica més de pujada, a vegades entre grans blocs de granit que delaten un antic passat glacial, i apareix el bell estany de Gerber de Baix, una mica més gran que l’anterior.

Una miqueta més de pujada i arribem a l’estany de Gerber, de mida més considerable, i encara més comparat amb els anteriors. D’aigües transparents, els tres estan envoltats d’alts cims escarpats, els que els fa molt fotogènics (especialment l’últim)... de fet, tenia ganes d’anar-hi després de veure un grapat de fotos a Instagram. Ara entenc perquè, per la facilitat de la caminada i la bellesa del lloc.

La Clara s’hi remulla els peus, quedant-se amb les ganes de banyar-s’hi. Està prohibit, tot i que hi ha gent que ho fa.

La tornada la fem pel mateix camí, gaudint una altra vegada del meravellós paisatge, sempre diferent quan el fas de tornada.

Per acabar d’aprofitar el dia, visitem Son (amb visita “fallida” a Món Natura), ens refresquem de la calor tot fent una hora de caiac al pantà de la Torrassa (per treure’ns una mica les ganes, ja que aquest any encara no n’hem pogut fer) i, abans de tornar al càmping, visitem el bonic poble d’Esterri d’Àneu.


Fitxa Tècnica

Data: 28/07/2020

Kilòmetres: 7.0

Desnivell ± 310 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Circular: Sí. Inici a l'aparcament de la Peülla (telecadires de Vaqueira - Beret) (al costat de la c-28).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ruta del Parc Nacional, ben senyalitzada amb marques grogues. D'orientació fàcil, tot i que sempre és recomanable acompanyar la ressenya amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

De l'aparcament de baix (on hi ha el telecadira) baixem al prat per travessar un rierol per un ponts de fusta. A partir d'aquí seguim sempre pel sender més ample i fresat (pràcticament sense cap opció a equivocar-nos). En tot cas, cal anar seguint les marques grogues (a vegades sobre pals).

El camí únicament és desdibuixa una mica entre l'Estanyola i l'Estany Gerber de Baix, però anirem veient marques (a més, el camí sol ser transitat).


Fotos

Boscos de Sant Joan de l'Erm

Bonica caminada pels boscos de Sant Joan de l’Erm, amb alguns arbres de dimensions considerables (pinedes de pi roig, avetoses i pinedes de pi negre). Des de de Sant Joan De l’Erm Vell, a més, les vistes a la zona són molt boniques.

LLUNY

Dues hores i mitja en cotxe. Començo a caminar, amb les cames mig entumides, a quarts d’una, però les previsions són que ha de fer sol i de pluges no se n’esperen (i no en fa gens de pinta).

A Sant Joan de l’Erm, al refugi, hi ha una zona de càmping, una àrea de pícnic i un restaurant. Tot i això, només poc metres després de deixar-ho tot enrere comença una excursió ben tranquil·la i força solitària (em creuaré amb ben poca gent, ara que l’hora potser també hi ajuda).

La primera part, de baixada, és per bonics boscos de pi roig. Fins arribar al barranc del Forcat, on el camí passa per costat del torrent, en un passeig planer i agradable. Més endavant el travesso i el camí s’enfila i planeja, també per boscos de pi roig, ara barrejats amb avets (ara una mica més, ara una mica menys). Arbres que tot sovint estan coberts per un curiós liquen: les barbes del caputxí. Alguns tenen una mida considerable (apareixen durant tot el camí), monumentals. De tant, també, alguna bonica mallerenga emplomallada es deixa veure bé.

Mig camí. Arribo a la Font del Cobert, on aprofito per beure una mica d’aigua, fresca, fresca. Avui no em refresco, de fet gairebé fa fresca i el sol, quan arriba, es posa molt bé. Pocs metres més enllà les ruïnes de Sant Joan de l’Erm Vell, un antic santuari destruït durant la Guerra Civil. Ara un mirador fantàstic a la vall on és i a les muntanyes que l’envolten.

Uns pocs metres més enllà el camí ofereix dues alternatives, una d’un pel més curta i ben planera, i una altra que s’enfila una mica més. Trio la segona i de seguida pujo entre avets, aquí més abundants que el pi roig. A mitja pujada, però, el bosc torna a canviar, ara passejo per un bosc de pi negre (igual de bonic que els anteriors).

A l’alçada de la Culla, un bonic pla i punt més alt de la caminada, la sorpresa del dia. Un ocell que no havia vist mai: un picot negre, amb un cant inconfusible i difícil d’oblidar.

Baixo una mica i ho aprofito per dinar... al sol! Baixo una mica més, fins a retrobar els boscos de pi roig, i poc després el refugi de la Basseta, des d’on he sortit. Aprofito la font per veure una mica, sense refrescar-me, I cap a casa. Content, segurament ha estat l’última caminada pels Pirineus més occidentals de l'any, i ha valgut la pena, tot i la distància.


Fitxa Tècnica

Data: 18/08/2015

Kilòmetres: 9.9

Desnivell ± 400 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: Sí. Inici al Refugi de la Basseta (Estació d'Esquí de Sant Joan de l'Erm).  

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada (com a "Boscos de Sant Joan de l'Erm", ruta llarga), amb marques grogues i pals indicadors (és pot fer una versió una miqueta més curta i amb la meitat de desnivell, igualment ben senyalitzada). Ressenya i més informació AQUÍ. Tot i això, com en qualsevol caminada sempre és aconsellable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.


Fotos

Comes de Rubió

Bonica ruta pels boscos de pi negre de les Comes de Rubió i el preciós Pla Muntaner. Pel camí gaudirem, també, de grans vistes als Pirineus i els Prepirineus.

EL PIRINEU MÉS OBLIDAT

Desparo la tenda, pago, i cap a casa. De camí, però, faré una parada per aprofitar el dia i el viatge. Passo, també, pel port de la Bonaigua, per fer el turista... i fer una ullada per futures caminades (en aquesta zona me’n falten moltes!).

Arribo a un altre port, el del Cantó, a les onze i començo a caminar. Hi ha algun núvol i em fa una mica de por mullar-me una mica més endavant (al principi m’ho agafaré a bon ritme)... tot i que al final no farà res (de seguida aniré a ritme normal).

La pista al principi baixa entre boscos de pi roig. A la que gira a la dreta, però, comencen els boscos de pi negre que pràcticament ja no em deixaran fins al final. També és comença a enfilar, tot i que de forma més aviat suau.

Poc abans d’arribar al refugi de Rubió el bosc està esclarissat per afavorir la ramaderia. Un bon exemple de gestió forestal.

Al voltant del refugi el torrent de les Comes de Rubió forma bonics meandres. A partir d’aquí segueixo una altre ruta, que fa la volta a les Comes de Rubió per la seva part més alta. Sempre entre bonics boscos de pi negre i passant per l’Estanyet de Davall, un petit estanyol temporal ben bonic i ara ple de cap-grossos (i algunes granotes que han acabat de superar aquest pas).

Més endavant, en algunes clarianes, les vistes s’obren cap al pic de l’Orri, amb dues grans antenes (un lloc que, després de les vistes que veure més endavant, segur que val la pena pujar-hi... i ho faré algun dia).

Al coll de Rubió (a la Roca Senyada) deixo la “volta a les Comes de Rubió” i continuo per la ruta per on he començat. Passo per una carena i ara, a més de les al pic de l’Orri i la mateixa Vall, les vistes s’obren molt més enllà, deixant-se veure bona part dels Pirineus centrals (per desgràcia no sé posar noms als cims) i el Cadí.

Em refresco a la font del Pla Muntaner i, després de beure una mica (no fa gaire calor), giro a l’esquerra cap al prat que li dona nom. El Pla Muntaner és un indret molt bonic amb unes vistes fantàstiques que encara van més enllà de les que he anat veient: la serra del Verd, Boumort, el Montsec...

La baixada, amb bones vistes, ara, a la zona del Port del Cantó, és ràpida... tot i que començo a notar, una mica (poc), el cansament dels tres últims dies. D’aquí ja només queda tornar cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 29/07/2015

Kilòmetres: 13.0

Desnivell ± 450 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: Sí. Inici al Port del Cantó.  

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada (combinació de rutes: ressenyes i més informació aquí i aquí). La ressenya de sota és únicament orientativa i, com en qualsevol caminada, sempre és aconsellable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

Del Port del Cantó seguim la pista que puja al refugi (pal indicador, a la dreta de la carretera en direcció Sort). Un cop al refugi les marques grogues i els pals indicadors de la "Volta a les Comes de Rubió" (començant la volta circular per la banda esquerra). Al coll de Rubió, a la Pedra Senyada (una mena de menhir), a la cruïlla de pistes continuem recte (el refugi queda a 900 metres, a la dreta). No hem de fer cas a les distàncies a Port del Cantó, ja que farem drecera.

Més endavant la pista es bifurca, si seguim per la que s'enfila a la dreta anirem directe al Prat Muntaner sense passar per la Font. Jo vaig seguir per la principal i un cop a la font vaig girar a la dreta pel mig del prat (pista difuminada) fins anar a parar al Prat Muntaner. Al Prat hi ha l'únic punt "delicat", aquí cal seguir per la pista més marcada i un cop es desdibuixa, continuar recte, deixant un petit turó a l'esquerra, per entrar al bosc, passar pel costat d'un abeurador i trobar novament el camí, que es torna a fer evident (unes plaques de Port Ainé amb la lletra D i marques grogues ens ajudaran. Amb el mapa de la ressenya, en tot cas, també farem).


Fotos

Estany del Port i de Mariola

Caminada curta però molt bonica fins als estanys del Port i de Mariola. Molt bells, són dels pocs que es van salvar de les regulacions hidroelèctriques. Part de la ruta forma part, també, dels Camins de l’Exili.

IMPROVISANT

Desparo, carrego el cotxe i marxo del càmping. Amb un petit canvi de plans, en principi. Abans de fer la caminada prevista, a mig camí, en faré una altra de curta per la zona.

A les deu sóc a l’aparcament de la Font (després de pujar per una pista una mica precària, amb paciència). Em començo a enfilar entre prats i un matollar. El punt on haig d’arribar sembla evident, i més o menys ho serà, tot i que d’entrada prefereixo no fiar-me’n massa.

Poc després de la pujada arribo al destí del dia: el bonic estany del Port. M’hi entretinc una bona estona fent fotos. Val molt la pena. No sé si és el croissant que, excepcionalment, m’he menjat per esmorzar, però avui em noto amb forces (valgui pels dies de “pajares”). Dubto una mica entre pujar fins al Port, però al final em decideixo per l’Estany de Mariola (que he vist a l’aparcament, amb el camí marcat i no massa més amunt, cosa que no sabia). La caminada se m’allargarà una mica, però valdrà la pena.

Un tros de pujada més, a la part final, tot parlant amb una parella simpàtica de Mora d’Ebre i Tarragona (se’ls nota en l’accent, com a mi el de la Plana, suposo). I arribada al segon estany, el de Mariola. És un dels més grans dels Pirineus catalans i el segon més gran de la zona, després del de Tavascan. Molt bonic. Les vistes a la vall també valen la pena. No tindré temps de fer la caminada que tenia prevista, però no me’n penedeixo.

Baixo molt ràpid. Dino al cotxe, i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 18/07/2015

Kilòmetres: 15.1

Desnivell ± 490 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: No. Inici a l'apacament de la fons de la Costa.  

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada (d'orientació molt fàcil). La ressenya de sota és únicament orientativa i, com en qualsevol caminada, sempre és aconsellable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

De l’aparcament fins a l'estany del Port només cal seguir les marques blanques i vermelles del GR (tot i que només cal seguir el camí més fresat). De l'estany del Port fins a l’estany de Mariola les marques blaves i fites (el camí comença en un pont trencat al costat d'una cabana). Sempre amunt, seguint fites i marques tampoc hi ha altres camins on equivocar-se.

Nota (2015): la pista per arribar a l'aparcament està en un estat força precari per cotxes baixos (tot i que s'hi pot arribar amb molta cura, tal i com vaig fer jo).


Fotos

Borda del Bringué (o de Llosaus)

Bonica caminada entre Ginestarre i la Borda de Bringué (o Llosaus), tradicional, l'única que queda amb la coberta de palla (reconstruïda).

NO ES VEIA A VENIR

Tercera i última caminada del dia. Una mica més al nord. Els núvols han crescut, però encara és relativament d’hora (quarts de cinc) i calculo que si m’afanyo potser els ruixats no m’atraparan, es veuen relativament lluny. La caminada, a mes, és curta.

La Primera parada és només baixar del cotxe: Santa Maria de Ginestarre, una església romànica del segle XI amb modificacions del XVII. Al seu interior hi ha la reproducció de les pintures romàniques que es troben al MNAC, però està tancada (quedarà pendent per un altre dia).

El punt de sortida està molt ben indicat... però de seguida m’equivoco de camí (al track surt la ruta correcte, amb l’afegitó que hi vaig fer, al revés de com la vaig fer). Les marques són molt escasses. Per sort porto una mica de mapa i em vaig orientant (de fet, això ho sabré després), vaig per un camí paral·lel però més avall. Camino entre prats de dall, alguns abandonats, amb bones vistes a la vall. No hi ha ombres, però amb el cel una mica tapat, tampoc fa gaire calor.

Arribo a l’alçada que hi hauria d’haver la borda, conscient que no vaig pel camí correcte ja que no he fet, ni de bon tros, el desnivell que hauria d’haver fet. Decideixo tirar amunt mentre vagi trobant camins que pugin. Al final ho faig una mica pel dret entre prats... acompanyat d’una família de senglars que es deixa veure bastant bé.

Quan estic a punt de deixar-ho estar i recular veig la paret d’una borda amb el que sembla una placa informativa. Decideixo arribar-hi (i recular a partir d’aquí, ho sigui o no). Ho és. Arribo a la borda de Bringué (o Llosaus), diuen l’única que queda amb el tradicional sostre de palla. Restaurada, però no deixa de ser curiós i està prou bé.

La tornada en principi ha de ser més fàcil. Ho faré més o menys pel camí correcte, quan la multitud de camins de vaques no en confonen, tot gaudint de les vistes, ara més enllà (suposo que veig, entre altres, les muntanyes d’Aiguestortes).

 Camino tranquil també. El ruixat del dia sembla que és davant meu i no ve cap a mi, se’n va cap a la dreta... el que no podia veure era el que m’arribava pel darrere la muntanya. Per sort, però, les primeres quatre gotes comencen a caure quan arribo al cotxe. Aquesta vegada he fet els càlculs bé.

Cansat i content, ha set un dia molt complert i variat, torno cap al càmping a descansar.


Fitxa Tècnica

Data: 17/07/2015

Kilòmetres: 4.1

Desnivell ± 350 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: No, però s'hi pot fer tal com vaig fer jo.

Dificultat: baixa (veure orientació a sota).

Ressenya

No senyalitzada (només a l'inici). A la part final els nombrosos camins fets per les vaques ens poden despistar, és per això que cal portar mapa i/o TRACK Wikiloc (igual que per fer-la circular, en que cal baixar pel dret pels prats de davant la casa fins a trobar un camí ample cap a la dreta). No és massa complicat... però poc recomanable pels que no tinguin massa sentit de l'orientació.


Fotos

Itinerari de Sant Bartomeu de Baiasca

Passeig agradable al voltant del poble de Baiasca (amb una església amb pintures romàniques originals), per prats i avellaners, tot passant per les ruïnes de Sant Sebastià.


ENCERTAT

Amb les forces refetes, em menjo els entrepans de dinar de camí... i més tard del que tenia previst, començo a caminar a ple migdia. Sota el sol. Ho he calculat bé, més al sud, aquí no hi ha cap núvol i els veig créixer més amunt. El que no he tingut en compte, tampoc ho sabia, és que pel camí pràcticament tampoc trobaré cap ombra.

Començo a caminar a Baiasca i després d’una curta pujada arribo a la primera parada del dia: Sant Bartomeu. Les ruïnes de l’església romànica del segle XI. Un cop vista continuo amunt, entre avellaners i prats, sovint amb bones vistes a la zona.

Travesso, també, un parell de torrents. Tot i que la calor és suportable, ho aprofito per refrescar-me.

Arribo un altre cop al poble de Baiasca i vaig cap a l’església. Està en obres i les pintures no es poden visitar, que hi farem! Haurem de tornar un altre dia. De fet una de les coses que em quedaran pendents en aquesta zona és fer, algun dia, una ruta per les seves esglésies i ermites romàniques (en cotxe, però). Els paletes no sabem dir-ne quan es podrà fer. El forn de pa comunitari també està tancat i no hi ha horaris enlloc (bé, som divendres i trobo normal que no estigui obert... però alguna indicació estaria bé).


Fitxa Tècnica

Data: 17/07/2015

Kilòmetres: 4.1

Desnivell ± 210 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: Sí. Inici a l'aparcament a l'entrada del poble de Baiasca.   

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada amb marques grogues i pals amb la petjada d'un gall fer (només cal seguir-les). Tot i això, com en qualsevol caminada, sempre és aconsellable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

Només cal fer atenció passat el segon rierol, en què el camí es bifurca i hem d'anar amunt (recte, pel camí més fresat, que s'acaba en una espessa avellaneda. No és complicat però és fàcil despistar-se si no s'està al cas, tot i que les marques són visibles).

Nota: a la zona hi ha un parell de rutes mes, comencen al mateix lloc i tenen diferents llargades (en principi, no les he fet, també estan senyalitzades).


Fotos

Avetosa de Bonabé

Curta ruta circular per gaudir d'una de les avetoses més boniques del nostre país.

SANT IBUPROFÈ

Avui en lloc d’una de més o menys llarga, en faré tres de curtes. Això sí, prèvia parada a la Farmacia, compeed pel peu i ibuprofè per l’espatlla, que déu n’hi do el mal que em fa (el cop al cul al final ha set menys del que semblava)... com aquell qui diu, m’ho emporto passat... només sortir, a un banc del costat. Per sort, també he agafat les sabates “velles” per caminar. Començaré per Bonabé, preveient que és on és més probable que plogui a la tarda (si ho fa).

El camí per arribar-hi ja és bonic. De fet, si ho arribo a saber potser començo la caminada al refugi de Fornet (encara que això voldria dir fer-ne només una)... ho sabré per si mai torno. Entre una cosa i una altra m’hi poso passades les deu.

Surto del Pont de la Perosa i segueixo al costat del riu, la Noguera Pallaresa en el seu tram més alt, d’entrada entre avellaners i algun prat. Poc després passo pel barranc de la Tinta, amb un bonic salt d’aigua al costat del riu. En aquest punt es poden veure, també, els efectes de les allaus, que s’enduen tot el que trobem per davant i fins i tot travessen el riu doblegant els bedolls de l’altra banda. Unes conseqüències que tornaré a veure poc més endavant, al barranc de Raspmala, on hi ha un altre salt d’aigua encara més bonic.

Passat el barranc passo pel bosc de Raspmala, una pineda de pi roig que veig una mica d’esquitllada. Avui no veure isards, però ho compensa un llangardaix verd que deixa que el contempli bé. De seguida travesso el riu per un pont de fusta.

Passat el riu m’enfilo una mica i es comencen a veure els primers avets. De seguida travesso la magnífica avetosa de Bonabé (de fet, el que m’ha fet escollir aquesta caminada). Val la pena. A més, de tant en tant alguna clariana deixa veure els cims que envolten la vall.

Cal al final de la caminada l’avetosa torna a deixar pas als prats. Just on hi ha una placa en homenatge a Joan Coromines que fa de bon mirador de la vall, bonica.

De moment els núvols inexistents quan he arribat, comencen tot just a aparèixer. Primer “objectiu” aconseguit... i gràcies al ibuprofè, sense gaires molèsties .


Fitxa Tècnica

Data: 17/07/2015

Kilòmetres: 6.8.

Desnivell ± 150 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: Sí. Inici a l'aparcament del pont de la Perosa.

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada però d’orientació fàcil. Tot i això la ressenya de sota és únicament orientativa i, com en qualsevol caminada, sempre és aconsellable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

NSortint de l'aparcament cal prendre la pista que marxa a la dreta pel costat del riu (amb marques de GR). Poc més endavant es bifurca i prenem la de l'esquerra (deixant el GR), passem sempre més o menys pel costat del riu (que ens quedarà a l'esquerra). La pista s'acaba convertint en un corriol que va a parar a un pont de fusta (ull! el camí continua al costat del riu). Travessem el pont i prenem la pista que puja a l'esquerra. Aquesta pista desemboca en una de més ampla, que seguim a l'esquerra ja fins a arribar al cotxe (a la sortida de l'avetosa, on hi ha una placa en Homenatge a Joan Coromines podem fer una mica de drecera baixant pel costat de la borda de la Perosa, amb el cotxe a la vista).

Nota (2015): la pista per arribar a l'aparcament no és cap meravella, però s'hi circula bé. Si volem allargar una mica l'excursió, uns 10 Km entre anada i tornada, una bona alternativa és justament pujar aquesta pista a peu des del refugi de Fornet.


Fotos

Estanys de Baiau

Caminada espectacular fins als llacs d’Escorbes i de Baiau. Un trosset de GR-11 que s’enfila entre pins negres i prats fins al Circ de Baiau.

ES VEIA A VENIR

Tres hores de cotxe i una per acampar, més o menys. A Llavorsí, que em farà de “camp base” durant tres dies. Temps just però suficient per començar a caminar a quarts de dues, jugant-me-la una miqueta.

Deixo el cotxe al Pla de la Molinassa i en començo a enfilar per la vall, entre pinedes de pi negre, amb algun avet i alguns bedolls, i envoltada per cims. Només venir en cotxe ja val la pena. Poc després arribo al Pla de Boet, molt bonic, una gran clariana recoberta de prats amb rius retorçats. Aquí tinc una sensació estranya... al anar al reves que tothom (em creuo amb cinc o sis persones). La caminada, però, no és llarga ni el desnivell massa fort i en principi hauria de tenir temps de sobres... i encara fa sol, tot i que ja es comença a veure algun núvol, però de moment a les muntanyes del costat i, perquè caigui algun ruixat en tot cas encara falta estona.

Passo pel Pla d’Arcalís, ben bonic, i una mica més amunt començo a deixar enrere les pinedes per passar pels prats que m’acompanyaran fins al final. També les primeres mulleres (algunes de seques, tot i que sent a finals de juliol no m’estranya). El paisatge que envolta la vall sempre és espectacular.

El camí de tant en tant es difumina, però sempre es veu alguna fita o marca que m’ajuda a trobar-lo (tampoc és massa complicat). A mitja pujada m’adono que he fet un error de principiant: estreno calçat... i hem comença a encetar un taló. Que hi farem, no porto res (ni per curar-ho després), però no em vull perdre la caminada per això.

Arribo als estanys d’Escorbes, molt bonics i amb sorpresa inclosa. Hi ha un ramat d’isards a l’altra banda. N’aconsegueixo comptar fins a dotze, tot i que em sembla que n’hi algun més. Baixant els tornaré a veure, són una mica més amunt, caminant... i n’hi ha més d’una trentena. No estic acostumat a veure’n tants de cop (i més avall encara en veure cincs més).

Des dels llacs el refugi queda a la vista, cosa que agraeixo. La veritat és que la pujada és d’aquelles una mica traïdores, va fent replans i quan et penses que ja arribes, o veuràs el final, ve un altre replà, i així anar fent.

De seguida arribo als llacs de Baiau i m’hi entretinc una bona estona, també ho aprofito per menjar una mica. El paisatge és meravellós.

He estat de sort. Passo pel costat del refugi Montfort i començo a baixar... i s’acaba el sol. Les tempestes que han crescut a les muntanyes del costat sembla que ara volen venir cap aquí. Optimista de mena com sóc calculo que arribaré a baix sense tombar la pluja... previ avís de quatre gotes, m’enganxa a mitja baixada. Llamps, trons i pedra inclosa. Em refugio sota un rodal d’arbres, el més semblant a un bosc que trobo, al voltant tot són arbres aïllats (que encara és pitjor). Vaig bé de temps però tampoc m’hi puc encantar gaire. Quan afluixa una mica (amb una mica de por, pels llamps, la pluja no em preocupa gens), però, vaig baixant a bon ritme... el que fa que rellisqui i em foti una gran nata. Un bon cop al cul (la banda esquerra per ser exactes) i una bona estrebada al braç de la mateixa banda, a l’intentar parar la caiguda. I això... sumat a l’encetat del peu. Malgrat tot, però, la caminada ha valgut la pena i ho tornaria a fer.


Fitxa Tècnica

Data: 16/07/2015

Kilòmetres: 13.0

Desnivell ± 680 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: No. Inici a l'aparcament de la Molinassa (al final d'una pista forestal que surt d'Àreu).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada. Només cal seguir les marques del GR-11 (blanques i vermelles). El camí a vegades es desdibuixa una mica, però de seguida es veu alguna fita i/o les marques (no té cap dificultat). Tot i això, com en qualsevol caminada, sempre és aconsellable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

Nota (2015): la pista per arribar a l'aparcament no està massa bé, però amb compte amb un cotxe petit, com el meu, s'hi arriba sense problemes.


Fotos