Estanys de Gémena

Caminada espectacular i complerta: boscos, salts d’aigua, llacs i muntanyes d’una bellesa que et deixa sense paraules. Un esforç que val la pena.

GRAN COMIAT

Desparem, carreguem el cotxe i marxem. Aparquem a Toirigo i ens comencem a enfilar. Fem l’última de les caminades de tres dies per la vall de Boí.

El camí, d’entrada, puja amb ganes. Entre boscos bonics, avellanoses primer, fagedes després i pinedes tot seguit. Sense treva fins al barranc de la Sallent, on la pendent es suavitza una mica i on podem gaudir de bells salts d’aigua... i una granota roja que es deixa fotografiar com s’hi fos una model (només li falta canviar de “pose”).

Al planell de Llubriqueto els boscos es van aclarint i s’obren vistes magnífiques a les muntanyes del voltant i més enllà. L’indret és molt maco, amb una cabana, cavalls pasturant i un pont de fusta que travessa un riu serpentejant i vermell enmig de prats verd (i ens deixa ganes de tornar una altra vegada per anar als estanys de Roí). Una font ens permet refrescar-nos i no patir per l’aigua, l’anticicló continua potent, amb dies radiants però calorosos.

Aquí el camí es torna a enfilar amb ganes, fins i tot amb alguna petita grimpadeta (sense cap mena de dificultat). Més endavant torna a planejar per anar-se acostant mica en mica a l’estany de Gémena de Baix, que apareix de sobte, magnífic i envoltat de cims mítics com els Besiberris o el Comaloforno.

Aprofitem per dinar asseguts a la seves ribes i embadalits amb les seves aigües transparents. Refetes les forces decidim fer un últim esforç, petit, per acabar de voltar el llac i enfilar-nos al següent estany (més amunt encara n’hi ha tres més, els estanys Gelats, però queden massa lluny del nostre abast, almenys avui).

L’estany Gémena de Dalt no ens decep i és tant o més bonic que el de Baix. Més aigües transparents que prenen diferents tonalitats, sempre magnífiques. Costa molt marxar de llocs així.

Voltem l’estany de Baix per l’altra banda i desfem el camí per on hem vingut, gaudint igual que la pujada. Acabarem molt més tard del que comptàvem i arribarem cansats i de nit a casa... però amb la sensació que ha valgut molt la pena.

Ruta de Fauna de Durro

Aquesta caminada permet conèixer els diferents boscos i ecosistemes de la vall (prats de dall, freixenedes, avellanoses, pinedes de pi roig...), però val la pena, especialment, per les vistes que hi ha des de Sant Quirc i la visita al poble de Durro.

TARD... I RÀPID

Fem la visita a la Nativitat de Durro, la penúltima. Ràpid, és tard i tinc el temps just per fer aquesta caminada. La faig començant per baix, deixant el millor pel final... i perquè així, en cas que se’m faci fosc, els dos últims kilòmetres seran per una pista asfaltada.

El camí planeja primer entre avellanoses, freixenedes i alguns prats de dall. Travesso un parell de rierols, sinó espectaculars, amb alguns petits salts d’aigua prou macos. De tant en tant vaig trobant alguns plafons vells i necessitats de renovació amb les petjades i els rastres d’animals que viuen aquí.

Més endavant travesso una pineda de pi roig. Aquí el camí gira a l’esquerra i s’enfila... per desgràcia, però, no hi cap indicació i continuo recte fins que m’adono que m’he equivocat (gairebé polint-me el marge de temps per fer la caminada bé). Ja anava a bon ritme, no podent gaudir de la caminada com m’agradaria, però ara no podré afluixar.

Al cap de munt el camí torna a planejar. El bosc es va aclarint i transformant en prats, oberts amb esplèndides vistes a la vall, que tenen el seu punt culminant a la bonica ermita de Sant Quirc. Impressionant.

Em refresco a la font del costat de l’ermita i començo la baixada, a bon ritme però més tranquil, no se’m farà fosc. Fins i tot deixo la pista i baixo pel camí vell. I encara tinc temps de fer una mica de volta per Durro. Dels pobles de la vall, segurament el més ben conservat i, per això el que ens ha semblat més bonic i ens ha agradat més.

Salencar de Barruera

Passeig curt i planer, però molt recomanable per la bellesa del paisatge i els seus interessants ecosistemes. A més, es pot complementar amb la visita a l’església romànica de Sant Feliu de Barruera.

CULTURA...I NATURA

Segon dia per la vall. Després de visitar les magnífiques esglésies i els bonics pobles de Cardet, Coll i Erill la Vall, abans de dinar decidim fer una caminadeta curta. Tenim ganes d’aigua. Sortim del mateix càmping on estem i continuem pel costat del riu.

Poc més avall el travessem per una palanca i ens comencem a passejar pel Salencar de Barruera. Es tracta de la cua del pantà de Cardet, que rep les aigües de la Noguera de Tor, un indret favorable al desenvolupament de la vegetació i els boscos de ribera. A més dels prats de dall que l’envolten, els bogars i jonqueres hi destaca, especialment, el salencar que li dóna nom. És un bosc de ribera on dominen la salenca o sarga ("Salix elaeagnos ssp angustifolia"), el saulic ("Salix purpurea"), el salze blanc ("Salix alba") i el freixe de fulla gran ("Fraxinus excelsior").

Ens hi passegem gràcies a un camí ample, amb passeres i un mirador al final. Densa vegetació i aigua transparent que aquesta hora pren belles tonalitats (només espatllades, poc, per la gent que hi pren el sol). Molt més bonic del que ens pensàvem en gaudim intensament. A més, l’anticicló està ben instal·lat i fa un altre dia radiant (i fins i tot calorós).

Un cop al mirador reculem fins al càmping, per dinar i continuar amb les visites. A la tarda toca Taüll (amb les espectaculars esglésies de Santa Maria i Sant Climent, on s’hi projecta  un interessant mapping), a més de Durro.

Estanys Llong i Redó

Excursió clàssica pel Parc Nacional d’Aigüestortes. Planera i sense dificultats, pel fons de la vall envoltats d’aigua i paisatges meravellosos es puja al bell estany Llong (i si es tenen una mica més de ganes de caminar, a l’estany Redó).

UNA FÀCIL PER COMENÇAR

Després de quatre hores de viatge, acampats des d’ahir al càmping de Barruera... comencem a caminar tard, com sempre. Una petita part de culpa, però, la té l’estona que ens hem d’esperar a pujar al taxi que ens pujarà fins al Planell d’Aigüestortes (la pujada des de l’aparcament de la Palanca de la Molina, a banda d’estalviar-nos el taxi, també val molt la pena... però la deixem per una altra ocasió, ja que sinó ens allargaria excessivament la caminada).

Fa un dia radiant i no s’espatllarà, fins i tot una mica de calor. Hi ha força gent, sense arribar a ser angoixant. Tot i això deixem la volta al Planell d’Aigüestortes per a la baixada.

El camí, ample, puja sempre suaument pel fons de la vall, envoltat de muntanyes, boscos, prats, i/o rierols... sempre bonics, no ens en cansaríem mai. Fem un munt de fotos.

Passem pel costat del refugi i al cap de poc arribem a l’estany Llong. Preciós. Ho fem, però, a l’hora de dinar i hi ha força gent. Un cop vist, doncs, decidim continuar una miqueta més.

En poc més de mitja hora, més o menys (no controlem massa el temps), arribem a l’estany Redó. Més petit però igual de bonic. A més, hi ha menys gent i ho aprofitem per dinar a la seva riba, tot gaudint de l’entorn (i havent dinat, mullant-nos els peus).

Baixem pel mateix camí, tot gaudint del mateix paisatge. Ens refresquem a la font del Pas, que raja fresca i bona. Tot seguit ens desviem per acabar de fer el circuït pel Planell d’Aigüestortes. És un itinerari adaptat que es fa per unes passarel·les de fusta (itinerari que per als que van en cadira de rodes s’acaba a pocs metres de l’aparcament, pel que han de recular per on han vingut. D’il·luminats n’hi ha a tot arreu).

Fem una última parada al mirador del Sant Esperit, amb bones vistes a la vall i les muntanyes que l’envolten. Esperem una mica i tornem amb el taxi.

Abans de tornar al càmping aprofitem per fer la primera de les esglésies romàniques, Patrimoni de la Humanitat, d’aquesta vall: Sant Joan de Boí (amb pintures). Demà més, de tot.

Ruta de la Marmota

Excursió fàcil i preciosa entre el pantà de Cavallers i el refugi Joan Ventosa. Pel camí, el millor dels paisatges de muntanya: flors, rierols retorçats, salts d’aigua, estanys, cims i agulles envoltant la vall...

CURTA?!

Avui en lloc d’una de més o menys llarga, dues de més curtetes. La primera al Parc Nacional d’Aigüestortes, aprofitant una mica el viatge. Començo a caminar a quarts d’onze a la presa de Cavallers.

La primera part de la caminada és al costat del pantà de Cavallers. El paisatge que l’envolta és molt bonic... tot i que la presa li treu una mica d’encant.

Un cop arribo a la cua em començo a enfilar. Una primera pujada, curta, fins al planell de Riumalo, on baixa aigua per tot arreu. Avui, sense les “presses” d’ahir, m’ho agafo amb molta més calma i m’entretinc tant com vull amb les fotos. Tot i que la millor època ja ha passat, encara se’n poden veure algunes i m’aturo a contemplar algunes flors, com la tora blava, abundant i en plena floració (de les més tardanes, suposo), tant bonica com tòxica (una de les més verinoses d’Europa), o la curiosa o bella didalera, ja cap al final de la seva màxima esplendor i nova per mi.

Faig la Ruta de la Marmota... però amb el transit que hi ha de gent amunt i avall (notable però sense arribar a ser molest), de marmotes, suposo que se’n deuen veure més aviat poques (per sort ja n’he vistes a molts altres llocs i no em fa res).

Al final del planell, al costat de la magnífica cascada de Riumalo, comença la segona pujada, molt més llarga. Tot fent marrades m’enfilo sovint pel costat de bonics salts d’aigua i amb bones vistes a la vall de Boí.

Al cap damunt el camí gira a la dreta i deixo, també a la dreta, l’estany Negre, per després. Comença la tercera i última pujada, curta, fins al refugi Joan Ventosa, amb magnífiques vistes a la vall i les muntanyes que l’envolten... venen ganes de quedar-s’hi!

Aquí em començo a adonar que no m’ho vaig mirar massa bé... la caminada no és de cinc kilòmetres, sinó que són cinc de pujada i cinc de baixada. Tot i això, no me’n penedeixo, val la pena. Després, un cop a casa, m’adonaré, també, que ben a prop, hi ha el llac de Travessani i que per l’estona que m’hagués suposat hi podia haver anat... d’això si que me’n penedeixo. Ho sabré per a la propera... i un altre cop m’ho miraré millor (cosa que solo fer normalment). Que hi farem! Tot i això ha valgut la pena.

Molt més tard del que comptava, al refugi giro cua, amb l’avantatge que al no ser circular baixaré molt més ràpid: per ser baixada i perquè em pararé menys a fer fotos... i perquè tinc gana, he deixat els entrepans de dinar el cotxe suposant que hi seria com a molt tard al migdia. Bé, només em desvio una mica del camí per passar pel costat de l’Estany Negre (que ves a saber quan tornaré).

Arribo al cotxe a quarts de quatre... amb el temps just per anar i fer la següent caminada.