LA JONQUERA

La Jonquera (27/12/2009)

14 Km (Circular)

Desnivell: ± 160 m

Duada: 4 h

MEGALITICA DE ROSES

Roses (03/12/2011)

4.5 Km (circular)

Desnivell: ± 200 m

Durada: 2 h

SANT PERE DE RODES

El Port de la Selva (04/03/2012)

13.8 Km (circular)

Desnivell: ± 650 m

Durada: 5 h

SANT CLIMENT

Sant Climent Sescebes (05/05/2012)

17.5 Km (circular)

Desnivell: ± 380 m

Durada: 5 h

MAS VENTOS

<

Vilajuïga i Palau-Saverdera (16/12/2012)

14.6 Km (circular)

Desnivell: ± 750 m

Durada: 4 h 30'

PUIG D'EN JORDÀ

Rabós (01/05/2013)

14.8 Km (circular)

Desnivell: ± 900 m

Durada: 6 h

BAUSSITGES

Espolla (01/01/2014)

24.5 Km (circular)

Desnivell: ± 900 m

Durada: 7 h

SALT DEL FITÓ

La Jonquera - El Pertús (12/04/2014)

7.2 Km (circular)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 3 h 30'

MONT-ROIG

Biure i Darnius (14/06/2014)

11.4 Km (circular)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 3 h 30'

ROC COMPTADOR

Maçanet de Cabrenys (02/11/2014)

18.0 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 900 m

Durada: 5 h

SANT ONOFRE

Palau-saverdera (18/12/2014)

10.1 Km (circular)

Desnivell: ± 550 m

Durada: 5 h

RIERA D'ANYET

Requesens (01/01/2015)

9.6 Km (circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 5 h

SENTINELLA

Darnius (08/01/2015)

10.1 Km (circular)

Desnivell: ± 320 m

Durada: 3 h 30'

VALL DE PORTBOU

Porbou (06/09/2015)

16.5 Km (circular)

Desnivell: ± 800 m

Durada: 5 h

PUIG NEULÓS

La Jonquera (17/01/2016)

14.2 Km (circular)

Desnivell: ± 800 m

Durada: 6 h

PUIG D'ESQUERS

Llança (02/10/2016)

18.6 Km (circular)

Desnivell: ± 800 m

Durada: 6 h

SANT PERE (2)

La Selva de Mar (02/04/2017)

9.3 Km (circular)

Desnivell: ± 720 m

Durada: 6 h

PIC DE SALLAFORT

Espolla (15/07/2017)

14.7 Km (circular)

Desnivell: ± 680 m

Durada: 5 h

Pic de Sallafort

Vistes espectaculars, roques amb formes surrealistes i boscos bonics fan d’aquest 100Cims, el primer 900 dels Pirineus, una caminada difícil d’oblidar.

EL PRIMER 900 DELS PIRINEUS

Més tard del que ja era tard, per culpa del transit. Començaré a caminar a les onze tocades. Fa calor, però les previsions són que faci tramuntana, amb el que la caminada hauria de ser més suportable (en part per això m’he decidit a venir aquí, en lloc d’un lloc en principi més fresc). Per sort les previsions es compliran i agrairé molt la ventada, moderada, durant tota la caminada.

Començo al Coll de Banyuls. El camí s’enfila només d’entrada. Primer per una brolla, sense ombra, més endavant per un bonic alzinar (en què, tot i el vent, agraeixo l’ombra). Gairebé dalt de tot passo, també i tot i que d’esquitllada, per una roureda, abans d’arribar als prats i pradells. Pel camí em saluden dragons, sargantaners i un llangardaix ocel·lat.

El cim és un petit altiplà on les roques prenen curioses formes donant al lloc un aspecte surrealista, d’una gran bellesa. Pujant ja n’he fet algun tastet, però dalt de tot és impressionant. Amb les vistes passa una mica el mateix, boniques durant tot el camí, al cim són espectaculars: l’Albera, la Catalunya Nord, el Cap de Creus,  el  Golf de Roses i l’Empordà, l’Alta Garrotxa i molt més (i això que avui la visibilitat només és bona, però no excel·lent). M’hi entretinc una bona estona i aprofito per dinar tot gaudint de la màgia del lloc (una mica arrecerat del vent, prou perquè no toqui de ple, però prou també perquè em toqui una mica).

Abans de baixar em desvio fins a una creu per gaudir de les últimes vistes a la Catalunya Nord (val la pena). La baixada la faig pel GR, entre alzinars, brolles, roques i bones vistes. El descens és picat i els meus genolls ho noten més del normal. Tot i que bonic, tinc ganes d’arribar a baix.

Un cop al Coll de Vallòria la intenció és pujar a la Torre de Madeloc (un 100 Cims com el primer), encara que ja el tinc a la llista. En principi hi ha un camí que hi puja directe, però no el sé veure (això no vol dir que no hi sigui). En lloc d’això continuo fins al Coll de Gascons, des d’on també s’hi puja (enllaça amb la pista asfaltada per on hi vaig pujar fa temps). Com que és tard, estic una mica cansat i acabar de pujar m’allargaria massa la caminada, ho deixo estar i reculo fins al Coll de Vallòria (tot això no surt al track).

Del Coll ja només queda seguir la pista fins al Coll de Banyuls. Pista que se’m fa una mica llarga, més que res pel cansament. Porto molta estona caminant i arribo al cotxe a les vuit... amb el que no em podré anar a banyar com tenia pensat (a vegades, crec, el meu optimisme és excessiu. Que hi farem).


Fitxa Tècnica

Data: 15-07-2017

Kilòmetres: 14.8

Desnivell: 680 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: mitjana.

Circular: si. Inici al Coll de Banyuls (pista asfaltada entre Espolla i Banyuls, ben senyalitzat).

Ressenya

Parcialment senyalitzada, tot i que de molt fàcil orientació. Del Coll de Banyuls prenem qualsevol dels 2 corriols que van cap al refugi (a la vista), s'ajunten més endavant. D'aquí fins al cim només cal seguir les marques grogues (i algunes de PR), n'hi ha de més noves i de més velles, però totes porten al mateix lloc encara que a vegades es bifurquin (pràcticament no hi camins on equivocar-se, però, en tot cas, en cas de dubte cal anar sempre amunt per la carena). Un cop al cim de Sallafort (sense cap mena d'indicació, tipus placa o senyera) anirem a buscar un camí que ens quedara visible a la nostra dreta (segons hem arribat), per seguir-lo també cap a la dreta (abans de començar a baixar, però, val la pena arribar fins a la Creu que ens haurà quedat a la vista des del cim). A partir d'aquí seguirem les marques blanques i vermelles del GR-10 fins al coll de Vallòria (ben indicat, sota la Torre de Madeloc). En aquest coll girarem a la dreta per una pista forestal que ja no deixarem fins al Coll de Banyuls (sense cap mena de marques). TRACK wikiloc.

Nota: si volem pujar a la Torre de Madeloc al Coll de Vallòria cal seguir pel GR fins arribar a un altre coll (on hi ha unes ruïnes), d'aquí hauria de sortir un corriol a l'esquerra que s'enfila pel dret cap a la Torre (jo no el vaig saber veure, això no vol dir que no hi sigui, possiblement l'entrada estava una mica embardissada). En tot cas, si el corriol s'hagués perdut podem continuar recte pel GR fins al Coll dels Gascons, on girarem a l'esquerra per un corriol que va a parar a la pista, asfaltada, que porta a la Torre (això últim, però, ens allargarà la caminada uns 4 o 5 Km).

Fotos

Sant Pere de Rodes (2)

Caminada molt complerta. Per un paisatge excepcional gaudirem del poble de la Selva de Mar, un parell de fonts, un salt d’aigua, l’impressionant monestir de Sant Pere de Rodes i les sensacionals vistes des de Castell Saverdera.

DIA IDEAL (ACCIDENTAT)

Avui toca caminada de grup. Després d’algunes baixes d’última hora (algunes d’inesperades i d’altres no tant) al final serem 12. Arribem just a l’hora i ja ens espera tothom, tot i això encara ens entretenim una estona a equipar-nos com cal. El dia és llarg i no hi ha pressa (i la caminada no és llarga).

Sortim de l’aparcament de l’entrada de la Selva de Mar. Travessem aquest bell poble tot passant per la Font dels Lledoners i resseguint la riera. Només a uns cent metres després de sortir del poble, la sorpresa del dia: un bonic salt d’aigua (que, pel seu aspecte, sembla fora de lloc, a només 40 metres d’alçada. Imaginem, sense saber-ho, que normalment està sec, o baixa menys aigua de la que hi baixa ara).

Després ens anem enfilant suaument fins al mas d’Estela, on girem a la dreta. De seguida deixem enrere vinyes i pugem entre suredes i brolles acolorides (amb l’estepa blanca i els brucs, entre altres, ben florits).

El camí s’enfila amb ganes i anem fent parades per descansar i agafar aire. Algunes de previstes, com a la Font Rovellada, amb un color que ja dóna pistes del perquè del seu nom, o el dolmen dels Quindals (del 4000 - 3500 aC). D’altres només per gaudir de les vistes  (a Port de la Selva i el Cap de Creus).

La pujada és més dura del que em pensava, però el premi un cop s’arriba a la carena fa oblidar el patiment. Les vistes s’obren cap a totes bandes: a la Plana Empordanesa, l’Albera, El Canigó, l’Alta Garrotxa, Els cingles del Collsacabra, les Guilleries, el Montseny, les Gavarres, el Montgrí, les Medes, el Golf de Roses, el Cap de Creus, el cap de Cervera... simplement impressionants. A més, tenim la sort que avui fa un dia amb una visibilitat molt bona.

L’ascens fort s’ha acabat, ara, però, anirem carenant per una cresta entretinguda, amb continues grimpades i grimpadetes (sempre amb grans vistes). A en Jordi li fa mal al bessó  i ens ho hem d’agafar amb una mica més de calma (i a dinar una mica més tard, per arribar almenys al castell sense que es refredi. Per sort portàvem una mica de crema i un ibuprofè, que sembla que li aniran bé).

El fet d’anar a poc a poc em permet "gaudir" d’una cruenta batalla entre formiguers rivals, ja amb algunes baixes i un caos que fa preveure un resultat incert).

Després d’una parada al vèrtex geodèsic acabem d’arribar al castell, carenant tant que sense donar-nos compte hi acabem pujant pel dret (en lloc del camí que volta les muralles). Un cop a dalt, després de tornar a gaudir de les vistes (les mateixes, però encara més impressionants), ho aprofitem per dinar. Ho fem arrecerats de la tramuntana, que s’ha deixat notar durant tot el dia (tot i que no amb prou força com per ser molesta, excepte més endavant, quan es taparà el sol i farà una mica més de sensació de fred).

Baixem cap al Monestir de Sant Pere de Rodes. Sembla que no hi ha ganes d’entrar i ens saltem la seva visita (cosa que, almenys a mi, no em sap greu, ja que hi he estat diverses vegades i l’última no fa gaire). Ho aprofitem, això sí, per anar al lavabo. La cama d’en Jordi sembla que està millor i no l’haurem de deixar al Monestir (ni s'haurà de fer monjo si no el tornem a buscar, tal i com li aconsella algú).

Baixem pel GR, per un camí més ample i de més bon caminar, el que s’agraeix, ja que alguns ja comencen a acumular cansament (i la Mireia a ressentir-se del genoll). La decisió de fer la ruta al revés de la ressenya que tenia ha estat encertada, sembla.

Ja arribant a la Selva de Mar passem pel costat de Sant Sebastià, una curiosa ermita fortificada. D’origen anterior, l'edifici va ser refet en estil romànic als segles XII-XIII i fortificat al segles XIV-XV (amb murs, merlets i espitlleres que li donen aspecte de castell).

En molt poca estona més arribem al poble, per passar pel costat d’algunes de les torres de defensa medievals i acabar, com sempre, celebrant el final de l’excursió al bar.


Fitxa Tècnica

Data: 02-04-2017

Kilòmetres: 9.3

Desnivell: 720 m.

Durada: 6 h (amb parades).

Dificultat: mitjana. 

Circular: si. Inici a la Selva de Mar (aparcament a l'entrada del poble).

Participants: La Roser, l'Estel, en Jordi, la Gemma, en Joan, en Quim, la Neus, la Mireia, la Mari, l'Àngels, la Clara i jo.

Ressenya

No senyalitzada com a tal. De la Selva del Camp seguim el Carrer de Dalt i després el Carrer de la Font. De la Font el corriol que continua al costat de la riera (per anar al salt d'aigua). Del Salt reculem uns metres i girem a la dreta per un corriol amb marques verdes i vermelles. Quan sortim a la pista la seguim a la dreta fins el Mas Estela (l'únic mas que trobarem pel camí). Davant el mas girem a la dreta i anem seguint sempre pel la pista (ara secundària) i quan acaba, pel corriol que continua (de seguida trobarem marques grogues, abundants, que ja no deixarem fins al final). Quan arribem a la carena girem a la dreta i carenem fins fins al cim (seguint les marques grogues i les verdes i vermelles). De Castell Saverdera baixem al Monestir, el camí és ben evident, i a partir d'aquí baixem a la Selva de Mar seguint les marques del GR-11 (i les grogues i les verdes i vermelles). D'orientació fàcil, però sempre millor acompanyar-ho d'un mapa i/o TRACK wikiloc.

Fotos

Puig d'Esquers

Un paisatge excepcional, cims amb vistes magnífiques, un parell de dòlmens, una ermita romànica i un trosset de Camí de Ronda fan que aquesta ruta sigui espectacular.

PROBLEMES DE LOGÍSTICA

Comencem al dia amb un bon grapat de problemes logístics. Hores equivocades, trobades a llocs que no eren... però finalment ens trobem tots a Figueres poc més tard del previst (gran invent el "Whatsapp"!). Toca caminada de grup i avui serem 14.

Sortim de Llançà a les onze. Fa un dia ennuvolat però no es preveuen pluges. Les fotos no quedaran tan bé... però no patirem tanta calor, o sí, fa força xafogor. El camí el farem per les brolles típiques d’aquesta zona, amb ben poques ombres.

El camí comença planejant però de seguida ens enfilarem cap a la serra del Socarrador (o de Garbet), que carenarem. Anem a bon ritme, la caminada d’avui és més aviat llarga. A mesura que pugem, sempre per un entorn molt maco, les vistes és van obrint més.

A mitja pujada ens separem en dos grups, només per una poca estona. Uns passaran per la drecera, mentre els altres continuarem carenant per passar pel dolmen de Puig Tifell (un sepulcre megalític indeterminat amb datació poc precisa, de mitjans a final del IV mil·lenni a. C.) i el cim de Puig Tifell, amb grans vistes.

Ens retrobem tot seguit, per continuar pujant de forma més planera fins a Mas Patiràs, abandonat (una imatge que sempre fa mal, i més tractant-se d’un mas situat en un entorn tan guapo). A prop hi ha algun dolmen i una font, però ho deixem per una altra ocasió (i per no allargar excessivament la caminada).

Queda una última pujada, curta però intensa. En poca estona arribem al gran objectiu del dia, el Puig d’Esquers, un 100 cims modest però amb grans vistes. Tot i que la visibilitat no és molt bona, ho és prou per deixar-nos veure Llançà, Colera, el Cap de Creus, el Golf de Roses, l’Albera... En un dia clar ha de ser impressionant. A pocs metres del cim hi ha, també, un altre dolmen. Arrecerats del vent, que bufa suau, ho aprofitem per dinar.

Un cop refetes les forces comencem una llarga baixada. Visitem, primer, la propera ermita de Sant Miquel de Colera, romànica, del segle XII (ben restaurada). Bella, ho aprofitem per fer la foto de grup.

D’aquí anem a buscar una altra carena, que ara farem tot baixant. Pocs metres abans d’arribar al coll de Sant Antoni , a la N-260, ens desviem a la dreta per seguir el GR. Arribem de seguida a la bonica platja de Garbet, on descansem una mica tot ficant els peus a l’aigua (i els més valents banyant-se).

Llavors continuem tot seguint el camí de ronda, tot passant pel Cap Ras i les seves cales: del Borró, Borró Gran, Rastell i Bramant. Un punt i final magnífic de la caminada.

Bé, el punt final el posem a la terrassa d’un hotel de quatre estrelles poc abans d’arribar al cotxe. No serà el lloc més econòmic, però tenim set i no ens podem resistir. Gran final i gran companyia, com sempre.


Data: 02-010-2016

Kilòmetres: 18.6

Desnivell: 800 m.

Durada: 6 h (amb parades).

Dificultat: mitjana. 

Circular: si. Inici a Llança (Carrer Boquer, al costat de la N-260).

Participants: La Gemma (x2), l'Albert, en Jordi, l'Estel, la Marta, la Mireia, la Laura, la Sílvia, en Joan, en Quim, la Neus, la Clara i jo.

Ressenya

No senyalitzada com a tal. De Llança al Coll dels Tres Camins, ja passat el cim, trobarem marques grogues i algun pal indicador. Cal seguir la pista que continua al final del Carrer Boquer fins passada la depuradora, on a la següent bifurcació marxarem cap a la dreta per una altre pista que una mica més endavant es converteix en un corriol. El Corriol s'enfila fins arribar a una carena, on girarem a l'esquerra i anirem sempre carenant (a estones per corriols a estones per una pista). Passat el Mas Patiràs (un gran mas mig enrunat) a la pista girem a la dreta i al cap de pocs metres prenem un corriol a l'èsquerra que s'enfila amb ganes fins al cim. Del cim baixem per l'altre banda fins al Coll de Sant Miquel (cruïlla de pistes). En aquest coll busquem el corriol que baixa a Sant Miquel. De Sant Miquel baixem per la pista i a la següent cruïlla marxem a la dreta fins al Coll de Tres Camins (cruïlla de pistes). A partir d'aquí cal baixar per la carena fins a trobar el GR, just abans de la N-260, on cal girar a la dreta per anar a buscar el camí de ronda, que ja seguirem fins al final. Millor acompanyar-ho d'una ressenya i/o mapa i/o TRACK wikiloc.

Fotos

Puig Neulós

El Puig Neulós és el cim més alt de l'Albera, amb unes vistes impressionants a la Catalunya Nord, l'Empordà, l'Alta Garrotxa i més enllà. S'hi puja, a més, per boniques fagedes i s'hi pot veure un pou de neu molt ben conservat i visitable.

GRAN CAMINADA ...AMB UNA RESSENYA PÈSSIMA

Començo a caminar a les onze, amb el temps més aviat just, però en principi suficient per no haver de córrer. Només baixar faig una volta pel Santuari de la Mare de Déu de Requesens (del segle XVII o principis del XVIII, amb afegits posteriors) i la Font Grossa.

Al cap de ben poc de caminar em trobo la primera bifurcació. Em llegeixo la ressenya tres vegades i encara no sé per on haig d’anar (mira que seria fàcil posar "a la bifurcació ves a la dreta", i en lloc d'això està ple de floritures literàries que serveixen per tot menys per orientar-se. Per si fos poc, l’únic que en podria servir, diu que deixi el GR, tampoc, ja que els dos camins estan marcats com a tals. I per més INRI, el mapa és enganyós. En resum, que desprès de dubtar molt me’n vaig per on no toca.

Quan porto una estona caminant m’adono, però, que no puc anar bé (cada cop m’allunyo més de la direcció del cim), i les fagedes per on havia de passar continuen sent alzinars i suredes. Tot i això decideixo continuar un tros més, pensant que com a últim recurs improvisaré una altre excursió i ja tornaré un altre dia.

Més endavant, al costat de la pista marxa un camí amb marques grogues en la direcció que hauria d’anar. Com que és tard per recular decideixo seguir-les i em començo a enfilar amb més ganes. Arribo al cim del Puig de les Canals, on puc gaudir de les vistes que ja he anat veien durant tota la pujada, molt boniques. I m’acabo d’orientar. Faré una mica més de volta del compte però al final segurament podré fer la caminada que volia fer (polint-me, això sí, una de les hores de marge, “de seguretat”).

Al cap de poc arribo al Coll Forcat i ara sí, passo per on hauria de passar, enfilant-me mica en mica cap al cim, entre fagedes i rouredes, tot carenant.

Abans d’arribar al cim em desvio cap al pou de gel (a pocs metres). Ben restaurat i visitable val molt la pena.

Poc després arribo al cim. Un cim lleig, ple d’antenes, però amb unes vistes impressionants: el Canigó, la plana del Rosselló, l’Alta Garrotxa, l’Empordà... I avui fa un bon dia. Bé, un bon dia per la visibilitat, ja que bufa una tramuntana freda, que fa que hagi de dinar arrecerat del vent a una banda del cim (gaudint de les vistes cap al sud).

Són les tres, en principi la baixada és més llarga, però només vuit kilòmetres i sense entretenir-me gaire l’hauria de poder fer tranquil·lament (si hagués set una mica més tard, per assegurar hauria baixat per on he pujat, però pel camí correcte). Segueixo carenant fins on, dedueixo, hi ha el Coll del Faig i on haig de girar a la dreta (la ressenya torna a costar d’interpretar i a hores d’ara, ja a casa, encara no sé si vaig agafar el camí correcte o no). Sigui com sigui segueixo les marques grogues i, si més no, després d'una llarga baixada acabo arribant al camí per on havia de baixar, almenys a la part final.

Tot i que no m’encanto gaire (més aviat al contrari), només una mica a la bonica fageda, acabo tardant  més del que comptava. Ja a la part final la caminada no em puc entretenir en alguns dels elements interessants que hi ha (com un altre pou de gel i una rajoleria... que haig de deixar per un altre dia en una volta que ja tinc pensada. Tot i que em sap greu).

Arribo sense aigua i tinc l’esperança que la Font Rovellada no faci honor al seu nom, però no estic de sort, com era d’esperar, i té gust de ferro (que hi farem). Per sort ja estic gairebé arribant... just abans no es faci fosc (tot i que l’última part, ja per pista i més o menys coneguda, ja me l’agafo una mica més calmadament). Avui ha anat una mica just.


Fitxa Tècnica

Data: 17-01-2016

Kilòmetres: 14.2

Desnivell: 800 m.

Durada: 6 h (amb parades).

Dificultat: mitjana-alta. 

Circular: si. Inici a Requesens (s'hi arriba per pista forestal per Cantallops o Sant Climent Sescebes).

Ressenya

Senyalitzada (no com a tal). Com explico al text jo vaig fer una volta "estranya", per això no l'explico aquí. En aquesta pàgina web, però, hi ha la ressenya de la caminada clàssica ben explicada (que, de fet, és la que volia fer). Penjo el track amb la volta que vaig fer jo, per a qui li pugui interessar, tot i que recomanant el que es pot trobar a la pàgina web.

Fotos

Vall de Portbou

Volta a la Vall de Portbou, fins al Querroig, per un paisatge increïble i gairebé sempre amb vistes sensacionals. A més, amb final per un curt tarm de Camí de Ronda (amb dues cales molt boniques).

FIGUERES DE MORO

A les 9 a Vic, com sempre que toca sortida de grup. Avui serem poquets, només cinc (aniré molt ben acompanyat): la Mari, la Neus, la Gemma, l’Etelka (un nou “fitxatge”) i jo (bé, i la Rosa i en Saül que ens acompanyaran un trosset a Portbou).

Fa un dia molt bonic. Farà una mica de vent, però ho agrairem especialment a les pujades, i encara més a la primera, fins al Coll del Frare, que puja amb ganes. Les primeres vistes, cap a Portbou i el Cap de Creus, però, valen la pena.

Des d’aquí prenen la Forestal, una pista ampla que puja suaument per la muntanya. Al Coll dels Falcons ens decantem mig expressament, mig sense voler, per la opció més fàcil. En lloc d’anar per la ruta que passa pel Coll de les Llaceres, seguim per la pista, més còmode però una mica més llarga (molt poc). Em quedo una mica amb les ganes, però bé, serà l’excusa per fer una altra caminada per aquesta zona.

Xerrant xerrant, i cada cop amb més bones vistes, la pujada, que no és pas poca, passa sense gairebé adonar-nos-en. Al final de la pista, al Pla del Ras, arriba un dels moments culminants. Ara les vistes s’obren cap a l’altre banda, la Catalunya Nord. Són impressionants i encara milloren una mica més des del cim del Querroig, que queda ben a Prop. Es domina, des d’aquí, tot el cap de Creus i bona part de l’Empordà; més lluny és deixen entreveure els cingles del Far, les Muntanyes de Rocacorba o el Montseny; més a prop, la Vall de Portbou, els cims més alts de l’Albera, el Canigó (mig tapat), bona part de la Costa Vermella i, més enllà, la plana del Rosselló. El cim, com passa tot sovint, és modest, però a banda de l’alçada té poc a envejar a d’altres molt més alts.

Dalt el cim del Querroig hi ha les ruïnes d’un castell, dels segles X i XI, i d’una torre de vigilància, dels segles XIV i XV. Entre això, les vistes que no ens cansem de mirar, que som al punt més alt i que ja és hora, aprofitem per dinar.

La baixada era, en teoria, carenant, però de seguida ens adonem que anem marxant cap a la banda francesa i hem de recular un altre cop fins al cim (no surt al track). I un cop a cim, recular uns metres fins a trobar el camí correcte... que carena però una mica més enllà (amb alguna pujada i baixada no massa forta, excepte la primera). Tot baixant passem pel dolmen del Coll de la Farella, un sepulcre en corredor de fa 6.000 anys. Visible, tot i que una mica més i ens el saltem (només es conserven les pedres laterals). També pel coll de Belitres, una de les nombroses rutes de l’exili republicà durant la Guerra Civil que hi ha repartides arreu del territori.

Tot i que la caminada és llarga, descartem fer drecera i baixar cap a Portbou de dret, per continuar  fins al Puig de Cervera, sempre gaudint de bones vistes... ara de Cervera i el seu cap, que queda ben a prop. Falta, encara, la traca final.

Primer hem d’acabar de baixar, però, fins ran de mar. Ho fem per un sender marcat, que baixa amb ganes, en algun punt fins i tot fent alguna petita desgrimpada... i ple de figueres de moro. Petites però molestes, que acaben en algunes cames... i en algun cul (no direm de qui, perquè ho ha demanat).

Després de la baixada, no apte, en algun punt pels qui tinguin por a les alçades (ho passo malament, però valdrà la pena). Passem per dues cales molt boniques. Ho aprofitem per mullar-nos els peus (i no ens hi banyem perquè és relativament tard i estan a l’ombra).

La caminada ha set una mica llarga, però tot xerrant i amb les bones vistes, ni ens en hem adonat. Hem rigut i ens ho hem passat molt bé. Tant que, abans de tornar cap a casa, ho “celebrem” fent un últim got en una terrassa al costat del mar (... també perquè estem una mica assedegats).


Fitxa Tècnica

Data: 06-10-2015

Kilòmetres: 16.5

Desnivell: 800 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: mitjana. 

Circular: si. Inici a la Passeig de la Sardana (a la Platja). 

Participants: la Gemma, la Neus, la Mari, l'Etelka i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Sortim del Passeig i ens enfilem pel Carrer Alcalde Cabré per anar a buscar unes escales i continuar pel GR. Al coll del Frare deixem el GR i ens desviem per la pista forestal (a la dreta), que seguim fins al Pla del Ras, on ens desviem a la dreta fins al Castell del Querroig (que fa estona que tindrem a la vista). Un cop al cim reculem una mica i agafem el camí que marxa a l'esquerra (baixant ens quedarà visible la pista i els camins que ens portaran al Puig de Cervera (visible, amb unes antenes). Un cop al Puig cal buscar les marques grogues que baixen cap a Portbou (ull amb les figueres de moro!). Millor fer-ho amb un mapa, tot i que no és complicada, o TRACK Wikiloc.

Fotos

Serrat del Sentinella

Caminada bonica entre suredes fins a un bon mirador de l'Alt Empordà. Pel camí es passa per una bella ermita romànica i, si es vol, es pot anar fins a un dolmen.

FUGINT DEL FRED

Una altra caminada per fugir una mica del fred de la Plana, buscant les temperatures més agradables de la costa. Curta perquè no vaig massa d’hora i, també, per no se’m faci tard (la ressenya que porto és poc detallada, tot i que no sembla complicada).

 Començo a caminar a Darnius una mica abans de les dotze. Primer entre camps i alguna pineda, tot i que de seguida ho faré per les suredes típiques de la zona, que m’acompanyaran pràcticament tot el camí (en alguns trams seran força boniques). El camí segueix, també, paral·lel al torrent del Ricardell, que travesso un parell de vegades, una per una petita però bonica cascada (suposo, també, força més quan hi baixa una mica més d’aigua).

Més endavant el camí es comença a enfilar una mica. A l’alçada de la carretera, abans de travessar-la, trobo la desviació cap al el dolmen de mas Puig Caneres, com que es relativament a prop, un kilòmetre i tres-cents metres, decideixo anar-hi. Pujo per una pista ample fins a trobar-lo. És un sepulcre de corredor de fa uns 5.500 anys enrere. És, també, el més occidental de tots els monuments megalítics trobats dins del grup de Les Salines i l'Albera.

Reculo fins a la carretera, i continuo el camí. Al cap de ben poc hi ha la següent parada: la bonica ermita romànica de Sant Esteve del Llop. Romànica, del segle XI, tot i que la nau va ser reconstruïda al segle XIV. Al costat de la porta hi ha una pedra amb un “forat” que té forma de peu... que la tradició popular atribueix a una petjada de Sant Esteve mateix.

A partir d’aquí el camí puja amb una mica més de ganes, tot i que per poc tros. Arribant al cap de munt de la carena del Serrat, faig cas a una fita i em desvio del camí, uns pocs metres, fins a unes roques que em fan d’improvisat mirador. Les vistes hi són esplèndides: la Plana de l’Empordà, l’Albera, les Salines, els cims del Canigó, l’Alta Garrotxa, el pantà de Boadella...

El sender va, llavors, més o menys seguint la carena, tot i que una mica ensotat i/o entre vegetació. Passo a banda i banda d'alguns petits cims en què sembla que hi ha d’haver-hi, també, bones vistes, però no veig cap sender prou evident per anar-hi i la brolla és prou densa com per no passar pel dret sense quedar ple d’esgarrinxades.

Al final del Serrat, però, hi ha el Mirador de la Tortuga, que ofereix totes les vistes que fins ara han estat amagades o mig amagades. Són les mateixes que he vist abans, però des de una mica més d’alçada, una mica ampliades i millorades. Boniques, ho aprofito per dinar tot gaudint-ne, al sol.

I un cop al mirador, si només ens fixem una mica al seu voltant, descobrirem  el perquè del seu nom...

Només baixar una mica hi ha un altre mirador, el del Serrat del Sentinella, ben original però amb menys vistes. Després un trosset més de baixada, ja fins al poble, on faig l’última parada a l’església de Santa Maria de Darnius i el seu bonic raval. Romànica, bonica, del segle XII o XIII, amb afegits i modificacions posteriors.


Fitxa Tècnica

Data: 09-01-2015

Kilòmetres: 10.4

Desnivell: 320 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa (atenció, però, a l'orientació) 

Circular: si. Inici a la Plaça Major de Darnius. 

Ressenya

No senyalitzada com a tal, tot i que hi ha marques grogues pràcticament en tot el camí. Cal ressenya (amb aquesta i l'ajuda del mapa de l'I.C.C jo en vaig tenir prou), o TRACK Wikiloc. Per anar al dolmen només cal seguir la pista (a partir del pal indicador que hi ha al costat de la carretera).

Fotos

Riera d'Anyet

Excursió complerta per l'Albera (i encara més si s'allarga una mica al voltant de Requesens). Bones vistes, dòlmens i una riera molt bonica fan que aquesta sigui una caminada molt bonica.

MITJA CAMINADA (PEL MAL DE PANXA)

Com l’any passat, vull començar bé l’any, fent una de les coses que més m’agraden. Trio una caminada a l’Albera que fa dies que tinc guardada. És un lloc que sempre m’ha agradat i sé que no en decebrà. Començo a caminar a les onze, amb una mica de son i una mica de mal de panxa... tot i que ahir vaig fer bondat (però no me’n vaig anar a dormir molt d’hora).

Les primeres parades són només baixar del cotxe, al Coll de Medàs. Al conjunt megalític de Medàs, de fa entre 6000 i 7000 anys enrere. M’entretinc, també, a contemplar les bones vistes, especialment a l’Empordà. La caminada comença bé. Una miqueta més enllà, un altre dolmen, el de la Coma de la Coma del Gall.

Llavors el camí, entre suredes, baixa suaument fins a la riera d’Anyet. Volia anar al dolmen de Mesclants, però no trobo la manera de travessar la riera sense mullar-me els peus i ho deixo per una altra ocasió, espero. Mentre, el mal de panxa mica en mica va augmentant.

Començo a resseguir la riera, que porta força aigua. L’espectacle és molt bonic, i aniré passant per gorgues i petits salts d’aigua. Cada dos per tres estic aturat fent fotos i gaudint de la bellesa del lloc. El camí està molt poc fresat, amb marques mig esborrades, i costa de seguir, però no té secret i només haig d’anar al costat de la riera. Està pensat, també, per dies en què baixi menys aigua, suposo, haig de travessar la riera diverses vegades i cada cop que ho haig de fer, em costa trobar un punt per on fer-ho... cosa que no m’estalviarà mullar-me els peus, primer sense voler, i llavors, aprofitant que ja estan molls, expressament. Tot i això, no me’n penedeixo, és un lloc molt bonic.

Arribo a la serradora i la central hidroelèctrica de les Pipes. Dues edificacions mig enrunades actives de principis fins a mitjans del segle passat. Ho faig força tard i una mica cansat, pel mal de panxa no he menjat res des del matí (que esmorzo ben poca cosa), i ho noto. Deixo el veïnat, els voltants i el castell de Requesens per un altre dia. També per l’hora, tampoc em vull arriscar que se’m faci fosc i encara menys en les condicions que estic.

Em queda un tram de pujada, suau, fins al cotxe. Pel camí hauria de trobar la desviació cap a un altre dolmen, però tot i que em sembla que trobo el trencant, no veig un camí clar... i també ho deixo estar (segur que tornaré).

La caminada s’ha quedat més o menys a mitges, el que serà una bona excusa per tornar un altre dia, però tot i això, torno cap a casa content, ha valgut molt la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 01-01-2015

Kilòmetres: 9.6

Desnivell: 250 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: mitjana (el camí al costat del riu està desdibuixat i es travessa diverses vegades) 

Circular: si. Inici al coll de Medàs. 

Ressenya

No senyalitzada com a tal, tot i que hi ha marques grogues o de PR (blanques i grogues) en tot el camí. De fàcil orientació amb el TRACK Wikiloc sobre el mapa de l'ICCG és pot fer sense problemes. El tram del riu està molt poc fresat i s'ha de travessar diverses vegades (atenció amb pluges o quan porta força aigua).

Nota: es pot allargar començant a Cantallops o fent una volta més gran al voltants de Requesens. Més informació AQUÍ.

Fotos

Sant Onofre + Itineraris Megalítics

Caminada molt bonica i força complerta. De camí és passa per un bon grapat de dòlmens, un parell de paradòlmens i un menhir, sempre per un paisatge bonic i amb fantàstiques vistes a l'Empordà i més enllà.

APROFITANT LES VACANCES... INDEFINIDES

Tinc ganes de sortir de casa i airejar-me. Després de dies núvols i amb pluja tinc ganes de sol i bones temperatures. Per això vaig cap a la costa, a una zona que sempre m’agrada i que, de moment, mai m’ha decebut. A més, faré una ruta megalítica, que de tant en tant m’agrada... ara, que, potser només és l’excusa per venir cap aquí.

Començo a les onze, a la bonica Font de Dalt, de Palau-saverdera. Tot i que porto una ressenya, faré cas a les rutes que comencen des d’aquí. Deixo pel final, l’itinerari de mas l’Isach i em començo a enfilar cap a Mas Ventós. Ho faig per les brolles que m’acompanyaran tot el camí (amb alguns suros que encara mostren senyals d’un incendi que no sembla massa llunyà).

La idea és fer l’itinerari megalític de la Sureda i llavors continuar amunt. L’itinerari, però, està pensat per fer-lo al revés i tornar al punt de sortida (el que em comportarà algun petit inconvenient). Faig la primera parada al dolmen de la Muntanya d’en Caselles, com tots els que veure avui, de fa 5.000 a 6.000 anys enrere. Tot seguit, mig desgrimpant baixo al Rec de Mas Ventós, amb unes gorgues discretes, però prou boniques... i una sorpresa, amb les pluges dels últims dies els recs de la zona baixen plens d’aigua. Em torno a enfilar i arribo a la segona parada, el dolmen del Rec de Mas Ventós, descobert fa relativament poc, tot i que era usat com a barraca de pedra seca.

Reculo per on he vingut i, a l’alçada del primer dolmen, continuo amunt, ben poc tros, però. De seguida trobo el trencant cap als dòlmens d’on hauria d’haver vingut. Torno a baixar, per visitar la cista i el dolmen de la Sureda I, primer, i el de la Sureda II, tot seguit. Com que vull saber on m’he saltat el trencant, decideixo baixar una mica miqueta més... afortunadament. M’hagués perdut els petits però bonics salts d’aigua que forma el rec d’aigua (que, dedueixo, no deu ser una cosa del tot habitual). Més endavant, just on hi ha un pal indicador, retrobo el camí per on ja he pujat abans (impossible veure el trencant sense la pista del pal sense saber-ho). Misteri resolt (torno a pujar deixant de banda els primers dòlmens). Nota: al track hi ha el camí directe (passant pel rec i els dòlmens), sense fer la volta que explico.

Em continuo enfilant, a la part final tot fent marrades, fins arribar al mas Ventós. Les vistes, com a bona part de la pujada ja només començar, són magnifiques. I avui la visibilitat és molt bona. Davant meu queda la plana Empordanesa, el Montgrí, les Gavarres, el Montnegre, el Montseny, les Guilleries, el Collsacabra, l’Alta Garrotxa i, una mica ennuvolats, els Pirineus del Canigó al Puigmal. Al darrere, la serra de Rodes amb el castell de Sant Salvador. El mas fa honor al seu nom, i el vent bufa fort. M’acompanyarà tot el dia a més o menys ganes, segons si el camí queda més o menys arrecerat.

A partir d’aquí el camí es converteix en una pista forestal, que baixa lleugerament, i on continuo gaudint de les vistes fins a Sant Onofre. Dino a l’ermita. Blanca, amb bones vistes, del segle XVII i encimbellada a la muntanya.

A partir de l'ermita el camí baixa amb ganes. Deixo la cova de la Veta Negre per un altre dia, vaig una mica just de temps i sembla que per arribar-hi hi ha una bona pujada. Continuo fins enllaçar amb l’itinerari megalític de la Fontasia, on, en ben poc tros, visito el dolmen de la Fontasia, el Paradolmen II dels Escalons d’en Pouet, el menhir d’en Pouet, el paradolmen I dels Escalons d’en Pouet i el dolmen d’en Pouet.

De seguida enllaço amb l’itinerari de la Febrosa-Sinols. El camí es torna a enfilar amb ganes, tot passant per la Roca del Duc, que recorda la forma d’aquest ocell. Més amunt, el dolmen de la Febrosa i el paradolmen de Sinols... just quan el sol que ja comença a baixar.

Arribo al cotxe a les cinc. Just a l’hora límit per marxar. Dijous toca fer de tiet i no m’ho vell perdre, per res. Els dos itineraris que em falten fer quedaran pendents... una bona excusa per tornar a la zona un altre dia.


Fitxa Tècnica

Data: 18-12-2014

Kilòmetres: 10.1

Desnivell: 550 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: baixa 

Circular: si. Inici a la Font de Dalt de Palau-saverdera.

Ressenya

No senyalitzada com a tal (combinació de varies rutes). Sortim de Palau-saverdera seguint la ruta E (itinerari megalític de la Sureda). Ull passat el rec, al pal indicador una mica més a munt, cal desviar-se a l'esquerra. Més endavant, tornant del dolmen del Rec de Mas Ventós, deixem la ruta i cal continuar el camí cap a Mas Ventós (amunt). Un cop a Mas Ventós cal seguir la pista que haurem trobat només arribar-hi cap a la dreta (amb marques de GR), fins a Sant Onofre. A l'ermita cal prendre el corriol de baixada fins enllaçar amb l'itinerari A (megalític de la Fontasia, pal indicador), i aquest amb el B (megalític de Febrosa-Sinols). No és complicat, però millor amb mapa (amb la foto del que hi ha la Font de Dalt farem), ressenya o TRACK Wikiloc.

Nota: els itineraris megalítics es poden fer per separat (escurçant-se força). I a la inversa, també hi ha altres combinacions per allargar-la (per exemple anant fins al castell de Sant Salvador i/o Sant Pere de Rodes, entre altres). Més informació AQUÍ.

Fotos

Roc Comptador

Caminada molt bonica. Entre castanyers, alzinars, pinedes i boniques fagedes, a més de fonts ufanoses, es puja al cim més alt de l'Alt Empordà, amb vistes impressionants.

CALITJA

Entre vacances, dinars familiars, bolets, voluntariats i una cremada de segon grau a la mà... fa gairebé dos mesos que no vaig a caminar. Ja en tinc ganes i aquesta no me la puc saltar. És la desena caminada oberta. Una bona manera de tornar a començar. Toca l’Empordà, un lloc que sempre m’agrada.

Un cop arribem a la Vajol, m’adono que m’he deixat la ressenya a casa. Sort que ha estat avui, sinó hagués estat un desastre. La caminada és fàcil i la podré fer de “memòria” (i amb l’ajuda del mapa que porta imprès en Joan).

Per la ressenya la pista per on passarem semblava que havia de ser més bona. Haurem de fer-ho des de baix de tot, el que ens allargarà una miqueta la caminada i el desnivell acumulat. Que hi farem! Comptava poder-la escurçar una mica (començant al castell de Cabrera).

Esmorzem a les ruïnes del Castell de Cabrera, medieval (del segle XI). Les vistes a l’Empordà i l’Alta Garrotxa sembla que han de ser molt boniques, però està molt encalitjat.

Tot xerrant passem entre castanyedes, alzinars, pinedes i fagedes, algunes especialment boniques, com la que hi passat el santuari de les Salines. La idea era buscar els colors de la tardor, però tot i que ja comença a ser prou bonic anem una setmana massa d’hora, tot just comença. Al costat del Santuari de les Salines hi ha un parell de fonts que ragen ufanoses, i on fem, també, una breu parada per descansar.

La pujada és contínua i cap el final amb ganes. El premi, però, val la pena, i això que no és el millor dia, especialment mirant al sud. De camí ja hem tingut alguns tastets, però des dels cims del Moixer i el Roc Comptador (el més alt de l’Alt Empordà), milloren considerablement. Cap al sud, calitja, tot i això s’endevina el pantà de Boadella, els cims de l’Alta Garrotxa i les Alberes. Cap al Nord, el Canigó, des d’un angle en què no estic acostumat, i la plana del Rosselló, també encalitjada, però una miqueta menys. En un dia clar ha de ser impressionant. Ho aprofitem per dinar.

El Roc de la Frausa queda una mica més avall, no hi arribem. Sovint es confon amb el Roc Comptador, com fem nosaltres... però d’això no ens n’adonarem fins que arribem a casa, mirant el mapa amb detall.

Com que és una mica tard, per no patir decidim baixar per la pista. Anirem més ràpid i, almenys una part, serà una mica diferent. De passada, recollim, també, alguna castanya i algun bolet.


Fitxa Tècnica

Data: 02-11-2014

Kilòmetres: 18.0

Desnivell: 900 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: mitjana 

Circular: no. Inici a la Vajol (primera pista forestal passat el poble, senyal que indica cap a les Salines). 

Participants: la Mari, la Neus, en Jordi, la Ma Àngels, en Ramon, en Joan, la Gemma, la Maika, l'Oscar, en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Millor amb mapa (als de l'I.C.C hi surten tots els camins per on es passa) o TRACK Wikiloc o ressenya. La opció fàcil és seguir la pista fins al cim del Moixer (antenes) i després anar al Roc Comptador i al Roc de la Frausa. Les cruïlles de pujada estan indicades. També s'hi pot pujar des de Maçanet de Cabrenys i, si la volem escurçar, força, des del Santuari de les Salines.

Fotos

Mont-roig

Caminada curta però bonica. Pel camí es passa per un munt de búnquers (el del cim és espectacular). El cim del Mont-roig és modest, però amb una vistes a l'Empordà excepcionals. Al castell, a més de les vistes, podrem gaudir d'una mina que hi passa per sota (aquí la llegenda és veritat!). A més, més endavant el passeig al costat del riu és agradable i podem acabar l'excursió al bonic racó de la Fonteta, ja a Biure.

SORPRESES. DE TOT MENYS EL QUE BUSCÀVEM

Tenia ganes de tornar aquí. Encara no fa ni un any m’hi donava la mà amb dos milions de persones més, en una diada històrica. Ara torno amb l’excusa d’una orquídia, que buscarem i no trobarem, com ve passant habitualment aquest any (que hi farem!).

Sortim del poble de Biure cap a quarts d’onze. La temperatura arriba gairebé als trenta graus. Per sort, però, bufa tramuntana, el que agrairem tot el camí (farà la calor més suportable). Pràcticament només sortir del poble, primeres vistes, boniques. La zona es va cremar l’estiu passat, però això no treu, ni traurà, cap mena d’encant al que veurem.

Passem pel costat d’un parell de búnquers, que visitem, tot i que ens costarà unes quantes esgarrinxades a les cames. Una mica més endavant deixem la pista planera per començar-nos a enfilar al Mont-roig, que hem tingut gairebé sempre a la vista. Les vistes són precioses.

Gairebé al cap de munt, mig amagada trobem l’entrada del búnquer que feia de punt d’observació o comandament. Molt ben conservat, entrar i passar pels túnels excavats a la muntanya impressionen. La veritat és que no sabíem que ens trobariem una cosa així (i ens agrada molt).

A la zona hi ha un munt de búnquers. Tots ells formaven part de la “Línia P” (abreviació de Pirineus). Era una barrera defensiva construïda pel govern feixista entre 1939 i 1957 per evitar que els Aliats penetressin al territori espanyol, al final de la Segona Guerra Mundial (tot i que no es van abandonar definitivament fins al 1980). Repartits de la Mediterrania al Cantàbric, hi ha uns sis mil búnquers acabats. Va ser un secret militar del qual ara es comença a descobrir i entendre la seva realització. Aquesta obra magna de fortificació no va entrar en cap moment en servei i realment tampoc va arribar a acabar-se del tot... i va néixer obsoleta.  Es volia aconseguir que la frontera resultés impermeable. L'exèrcit en aquella època pensava que amb aquestes obres es podria parar un exèrcit que entrés per algun dels passos de muntanya. Els francesos, amb experiència amb la Línia Maginot, ja consideraven aquestes línies com una obra lleugera (i fàcil d’abatre per l’artilleria i aviació modernes). La línia estava dividida en Sectors, i aquests en Centres de Resistència o CR, que englobaven gran quantitat d'assentaments (a Catalunya n’hi ha un centenar). Es podem diferenciar cinc tipus d'assentaments:

- Assentaments d'observació o de comandament: Situats a les cotes més elevades, ja que des d'elles es té una panoràmica sobre tot el conjunt o una bona part. És el cas del que hi ha gairebé al cim del Mont-roig.

- Assentaments de combat: Els més nombrosos. Allotjaven fusells metralladors o metralladores. Pràcticament la majoria estaven gairebé enterrats i coberts d'herba o roques del lloc, creant un perfecte camuflatge. Cobrien pels seus espiells un sector de tir fix (la majoria dels que es trobarem pel camí).

- Assentaments d'artilleria: els més grans, ja que havien d'albergar un canó antitancs o un d'infanteria. Situats en punts molt estratègics per controlar i batre especialment les carreteres.

- Assentaments a cel obert: Aquests comprenien les metralladores antiaèries o els morters de 81 i 50 mm. Generalment es troben a les parts més elevades, per d'aquesta forma tenir més cobertura de foc (segurament ho era el que trobarem baixant del castell).

- Abrics: Excavats a la roca dels escarpats de cada CR, servirien per donar aixopluc a la tropa destinada o a emmagatzemar municions i queviures.

Un cop visitat tornem a la pista i ens enfilem, pel dret, a la seva part més alta i exterior. Per seguir per la carena fins al cim del Mont-roig. Tot i la modesta alçada d’aquest cim (297 m), les vistes són magnifiques, i més avui que hi ha bona visibilitat. Des d’aquí es domina tot l’Empordà i els Pirineus més propers.

 Continuem per la pista, planejant, entre suros i alzines, que rebroten, uns des de les branques, els altres des de la soca, després de l’incendi. Passem per un parell de búnquers més (assentaments de combat).

Arribem al castell de Mont-roig. La llegenda diu que la sang de la dama del castell i el seu amant, assassinats pel seu gelós marit, va tenyir les parets i les terres d'aquesta muntanya. La realitat és molt menys “romàntica” ja que es troba en terrenys argilosos d'un viu color vermell. Documentat des de l'any 1070, l'edifici conserva poques restes d'aquesta época, ja que ha patit contínues reformes. Va ser malmès al segle XVI per ordre del virrei i va caure en runes a la Guerra Gran (1793-1795). Sota seu hi ha unes mines, de longitud modesta, però visitables... dels pocs llocs, on la llegenda dels túnels sota el castell, que deu ser veritat!!! Amb sorpresa, en una hi ha una rata pinyada.

A partir d’aquí el camí baixa, passant per un altre búnquer i el que sembla un assentament a cel obert. Un cop a baix el camí ja és pla i segueix, fent un passeig agradable, més o menys pel costat del Ricardell (que encara porta una miqueta d’aigua), i on anirem trobant encara més búnquers.

Un cop a Biure, encara seguint el riu, ens arribem a la Fonteta, una bonica font on hi ha, també, els antics safareigs del poble. Ho aprofitem per dinar i refrescar-nos. Tornem al cotxe tot passant per davant de l’església de Sant Esteve, barroca, reconstruïda al segle XVIII.


Fitxa Tècnica

Data: 14-06-2014

Kilòmetres: 11.4

Desnivell: 350 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa 

Circular: si. Inici a Biure (aparcament al costat de l'església). 

Nota: per visitar el búnquer del cim cal llanterna. Bona caminada per fer amb nens (hi ha una versió més curta, si es vol, des de la carretera de Darnius).

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

 No senyalitzada. Cal mapa (als de l'ICCG hi surten tots els camins per on es passa) o TRACK Wikiloc. Cal sortir pel final del poble, tot seguint les marques de la ruta BTT 19. Passada la pedrera cal seguir la pista principal a l'esquerra, en un revolt. Ull! al cap d'uns 300 metres cal agafar un sender ample i fresat a l'esquerra (no senyalitzat). El búnquer del cim és troba passades les ruïnes d'una casa, a l'esquerra (l'entrada està mig amagada, tot i que és més o menys visible des del camí). Cal tornar a la pista i més endavant enfilar-nos pel dret fins a un búnquer (que veurem per fora) i seguir la carena fins al cim de Mont-roig (vèrtex geodèsic). Es torna a la pista per on veniem baixant pel dret. Cal seguir-la una altra vegada, deixant més endavant a l'esquerra un sender que ens portaria directament al castell. En la següent bifurcació de pistes cal seguir per la de l'esquerra, tot i la que baixa segueix en paral·lel i es torna a ajuntar més endavant. El castell ens queda a l'esquerra i una pista a l'esquerra hi puja (un cop passat). Un cop al castell cal recular i seguir la pista. En un revolt fort a la dreta, continuant recte es va a un búnquer a pocs metres, a l'esquerra hi ha un sender que baixa directe (que és el que agafarem un cop visitat el búnquer, si es vol). Un cop a la pista de baix cal seguir la pista a l'esquerra (marques blanques i vermelles de GR). Un cop travessem el riu es deixen les marques de GR i es passen a seguir marques grogues o grogues i blaves ja fins a Biure (més o menys seguint el riu).

Fotos

Salt del Fitó i Sant Pere

Caminada curta però molt bonica, tot i que amb força desnivell i alguns camins pedregosos (no recomanable amb nens petits excepte fins al salt). Entre alzinars i suredes passarem per diferents gorgues i salts d'aigua, algun tant espectacular com el de Fitó (especialment després de pluges), a més d'una ermita preromànica, mig enrunada, sovint gaudint de bones vistes.

APROFITANT LES PLUGES

Com m’agrada ara que el dia és llarg. Un cop fet tot el que havia de fer al matí, em queda tota la tarda. I decideixo a última hora, cosa força habitual, fer-ne una d’aquelles que tinc pendents... tot esperant les pluges que van caure ahir hagin sigut suficients, com fa pocs dies... llavors, em va sortir bé).

Deixo el cotxe a el Pertús i començo a caminar cap a les tres (tot i que sempre ho faré pel terme municipal de la Jonquera, a la Catalunya del Sud). La caminada és curta i hauria de tenir temps de sobres de fer-la.

M’enfilo entre suredes i alzinars, on trobo un curraià blanc... comença la temporada d’orquídies i flors en general (tot i que cada vegada costa més trobar-ne de noves i desconegudes). De tant en tant, bones vistes cap al Pertús i la Catalunya Nord.

Quan porto un bon tros, em trobo un pal que indica el Fitonell. No surt a la ressenya que porto, però com què només està a tres-cents metres decideixo acostar-m’hi. I no me’n penediré gens, encara que passo una mica de por baixant al riu gràcies a l’ajuda d’unes cadenes. No és excessivament complicat, però la meva por a les alçades no m’ajuda gaire (hi ha fins hi tot unes escales, que no m’atreveixo a baixar, però per sort és pot fer una mica més enllà gràcies a unes cadenes). L’espectacle val la pena. El riu Llobregat forma aquí petits salts d’aigua i petits gorgs, molt bonics, el color blanc de la roca contrasta amb el verd dels verns i el ataronjats reflexes de l’aigua transparent. M’agrada i decideixo jugar-me-la una mica. Segueixo riu amunt, sovint saltant de roca en roca, imaginant que si l’aigua i les roques no m’impedeixen passar, i hagi de recular per força, arribaré a la palanca. Més gorgues boniques i alguna granota verda.

Arribo a la palanca. La travesso i començo a contemplar l’impressionant Salt del Fitó, que fa seixanta metres d’alçada. Tan bonic i encaixonat com difícil de fotografiar, amb mig salt a ple sol i l’altra a plena ombra (un cop a casa, tinc la sensació que cap foto li fa justícia).

Tot seguit el camí s’enfila en picat per una tartera, sense cap possibilitat aparent (sense risc de matar-se) per veure el salt de més amunt i de més a prop. La pujada és dura i fa caloreta.

Un cop a dalt, en camí segueix la carena, sempre amunt. Aquí contrasta el vessant nord, recobert d’alzines, amb el sud, que mica en mica es va recuperant dels efectes del foc de fa dos anys (i amb els seus efectes encara ben visibles).

Cap al final de la carena, hi ha l’ermita de Sant Pere del Pla de l’Arca. Segurament una de les primeres esglésies de l’Empordà. Preromànica, del segle X, està mig enrunada (inclòs el casal que si li va afegir posteriorment, als segles XVII i XVIII). Destaquen, també, les fileres en “opus spicatum” de les seves parets. Ho aprofito per refer forces tot contemplant les boniques vistes a les dues Catalunyes, les dues força encalitjades.

A partir d’aquí el camí pràcticament baixa fins a la propera mina de Sant Pere, tancada, i s’enfila fins al també enrunat Mas Nou. Tot seguit pràcticament només baixada.

Torno a travessar el Llobregat, però com què vaig bé de temps i fa un dia fantàstic, exploro una mica el riu, per tornar a gaudir del seus petits però meravellosos salts d’aigua i gorgues. Val la pena, i entre aquests i els anteriors marxo amb un bon munt de fotos.

Mica en mica vaig deixant el riu a la meva dreta i avall, fins a retrobar el camí per on he vingut, pràcticament a l’alçada d’on he deixat el cotxe. He fet força kilòmetres, però ha valgut molt la pena .


Fitxa Tècnica

Data: 12-04-2014

Kilòmetres: 7.2

Desnivell: 300 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa-mitjana (la pujada a la tartera, just passat el salt, no recomanable amb nens petits)

Circular: si (excepte un petit tram al principi/final). Inici al Pertús (pàrquing de la depuradora, passat el túnel de l'autopista)

Ressenya

Senyalitzada amb pals i marques grogues (atenció! les marques grogues NO ens seran útils en algunes cruïlles, ja que sovint marquen més d'un camí), millor portar una ressenya (jo vaig fer servir aquesta i en vaig tenir prou). TRACK Wikiloc.

Nota: el riu no porta aigua sempre (he llegit). Millor anar-hi després de pluges (per assegurar).

Fotos

Sant Martí de Baussitges

Llarga però espectacular. Sempre per un paisatge maco, per màquies, suredes, alzinars i alguna roureda. Rius i gorgs preciosos. Vistes magnífiques, un grapat de dòlmens i dues ermites romàniques molt boniques.

PER COMENÇAR L'ANY. I DE QUINA MANERA!!!

-3ºC, això és el que marcava el termòmetre del cotxe quan he sortit de casa. 9ºC és el que marca quan arribo a Espolla. Dotze graus de diferència. Només per això gairebé ja val la pena l’hora i mitja de camí. L’anorac, d’entrada, fora, és queda a la motxilla (per si de cas). Mai he entès la gent que li agrada el fred, a mi, tot i ser osonenc de soca-rel no m’ha agradat mai.  

Aquest any el vull començar fent una cosa que m’agrada, descobrint nous racons tot caminant... i de quina manera ho faré! Fa anys que ho dic però aquesta serà la primera vegada. Ho vull fer, a més, a un lloc que en principi no crec que em decebi, ja que hi tinc una certa debilitat: l’Albera.

Començo a caminar, des d’Espolla, a quarts d’onze, tampoc vull començar l’any fent una cosa que no m’agrada: matinar. Entre Oliveres seguint una ressenya que he trobat per internet... i que, per la manca d’alguna indicació important, fa que no trobi la primera font, ni el camí per continuar. Per sort passejant entre oliveres, pel dret, trobo un pagès que molt amablement m’indica com arribar a la següent parada prevista (i deixo la font d’en Bassegoda per un altre dia).  

Només començar les vistes a l’Albera ja són boniques, i aniran millorant durant tot el dia (malgrat que el Puig Neulós farà honor al seu nom, que ve de puig nebulós, i es passarà el dia tapat). En dies clars, també ho han de ser cap a la plana empordanesa, però avui està molt encalitjada i tinc el sol de cara. Llàstima.  

La primera parada és a la Font del Conill, convertida en una bonica àrea recreativa just al costat del riu Orlina que, a més, aquí forma alguns bonics gorgs. Hi ha, també, un petit itinerari botànic d’uns dos kilòmetres, però sembla molt embardissat i encara em fa falta força camí per recórrer. Ho deixo per un altre dia.

A partir de la font el paisatge canvia, deixo les oliveres enrere i ara començo a caminar enfilant-me entre màquies i suredes (fruit, suposo, d’algun antic incendi forestal). A mitja pujada hi ha, al costat del camí, dues parets de pedra seca paral·lels. És tracta d’un vell camí del que no se’n sap l’origen. La llegenda, però, diu que el va construir Anníbal per travessar els Pirineus amb els seus elefants.

Poc després arribo al dolmen del Baranc, el primer de tots els que veure. Es tracta d’un sepulcre en corredor de fa entre 4700 i 5200 anys. En destaca la roca superior, amb nombrosos gravats (inscultures), algunes amb formes antropomorfes.

Arribo al coll de Belitres i, amb algun dubte prenc la pista de més cap a la dreta. Començo a baixar i al cap de ben poc s’esvaeixen. Veig el mas de Girasols, per on haig de passar. Abans, però, hauré de tornar a travessar l’Orlina per una altra bonica gorga.

El camí es torna a enfilar una altra vegada. De seguida arribo al Dolmen de Girasols I, un altre sepulcre en corredor de la mateixa època que l’anterior (neolític). Una mica més amunt hi ha el dolmen de Girasols II, i encara una mica més amunt el de Puig Balaguer (del mateix tipus i dates que els primers), però, tot i que es pot endevinar que havien sigut, estan aterrats. A més dels dòlmens en aquesta zona gaudeixo de les magnifiques vistes a la vall de l’Orlina, el Coll de Banyuls i les muntanyes que l’envolten, algunes que reconec, ja que hi vaig pujar en una excursió anterior (com el Puig d’en Jordà).

Ja ho he dit, però per aquesta zona, hi tinc una gran predilecció. Suposo pels colors de la seva vegetació i el seu terreny, o les formes suaus de les seves muntanyes, o els seus rius i fonts, o la seva riquesa cultural... o tot plegat. No me’n canso mai.

Arribo gairebé al cim de Puig Balaguer, on hauria de trobar un camí de baixada... que no sé veure. Aquí cometre el primer error, encara que valdrà la pena (però error). En lloc de recular per on he vingut, decideixo continuar endavant. El camí torna a baixar, deixo enrere les màquies i començo a caminar bàsicament entre alzinars fins arribar a la Ribera de Sant Genís, on torno a escoltar el soroll de l’aigua, una cosa que avui no em pensava que faria. El riu forma aquí (i més amunt, on passaré després), belles gorgues i petites cascades, envoltades de verns. M’hi entretindré una bona estona fent un fotimer de fotos.

Just travessar la riera hi ha l’ermita de Sant Genís d’Estrac, romànica, dels segles XII i XIII, amb restes del segle X. Bonica, no desmereix la bellesa del paisatge que l’envolta. Primer pel costat del riu i després entre més alzinars i alguna roureda, sempre amunt, s’arriba a Sant Martí de Baussitges, pre-romànica, del segle X, és una de les més interessants de l’Empordà ja que conserva gairebé tots els seus elements arquitectònics. Si la primera era bonica aquesta encara ho és més.

Persisteixo en l’error i en lloc de recular continuo endavant. El camí s’enfila i s’enfila, ara valen la pena les vistes a la plana empordanesa i el golf de Roses, encara molt encalitjades. S’enfila i no s’acaba mai, al mapa semblava una mica més curt. Finalment enllaço amb el GR i començo a baixar. I a mesura que baixo torno a passar entre suredes, aquí, amb arbres força més grans que els del principi de la caminada.

Vaig tard i començo a accelerar el pas. Per sort la llum no és bona i no m’entretinc en els bonics roquissars que sobresurten enmig dels arbres... però encara faré alguna parada més. La primera al dolmen de la Font del Roure, de les mateixes característiques que els anteriors. Després a la bonica font que li dona nom, una mica més avall. En desvio a la font de la Verna (que no raja) i mig corrent, fins al dolmen dels Arreganyats (com els anteriors).

Ara ja no em puc encantar més... de fet ja ho he fet massa. Em quedo més tranquil quan veig els Vilars i una mica més enllà, Espolla. Arribo als Vilars amb les últimes llums del dia. Per sort el camí dels Vilars a Espolla, un parell de Kilòmetres, és una pista asfaltada (cosa que sabia), ja que els faig de negre nit... no el faig servir gaire, però una de les coses que carretejo a la motxilla amunt i avall gairebé sempre és una lot, que avui m’anirà prou bé.

Volia començar l’any caminant... i vaja si ho he fet! El que no em pensava era acabar la caminada tot escoltant el cant dels mussols. La caminada ha estat sensacional, però pel meu gust potser hagués estat millor partir-la en dos o en tres (cosa que m’ha passat per no recular quan tocava i per una visió massa optimista del mapa que portava... sobre el paper tot sembla més a prop). Això sí, acabo rebentat (no tindré cruiximents, però ho notaré durant un parell de dies).


Fitxa Tècnica

Data: 01-01-2014

Kilòmetres: 24.5

Desnivell: 900 m.

Durada: 7 h 30' (amb moltes parades).

Dificultat: alta

Circular: si. Inici a Espolla (darrere l'església)

Ressenya

No senyalitzada, cal mapa i/o TRACK Wikiloc. Entre altres, és pot fer una versió més curta i fàcil començant a Mas Girasols (hi ha un senyal cap als dòlmens, a la carretera a Coll de Banyuls). En aquest tram només cal seguir les marques grogues (ens perdrem algunes coses, però és, també, on hi ha el més interessant d'aquesta ruta. Fent això ens quedarà una caminada d'anada i tornada d'uns 12 Km i uns 600 metres de desnivell.

Fotos

Sant Quirze - Puig d'en Jordà

Tot passant per bonics racons i fent un cim amb grans vistes gaudirem d'una caminada plena d'història. Sortint del Comjunt romànic de Sant Quirze de Colera pel camí ens trobarem fonts i dolmens, a més de passar per una de les rutes de l'exili republicà.

BUSCANT TORTUGUES ...PERÒ ELS MIRACLES SÓN MOLT RARS

Comencem a caminar a Sant Quirze de Colera. Un lloc que bé val una visita, s'hi vagi a caminar o no. Les imponents ruïnes de l’antic monestir Benedictí de Sant Quirze de Colera encara deixen entreveure l’esplendor medieval d’aquest cenobi, declarat monument nacional l’any 1931. Les notícies més antigues del monestir són del segle X, si bé l'edifici va patir modificacions posteriors, la majoria en època romànica i algunes, poques, gòtiques. Cal afegir a aquest conjunt l’església romànica de Santa Maria, a uns dos-cents metres del monestir. 

Només sortir ja ens entretenim a fer fotos a les primeres flors. En aquest sentit segurament aquest serà l'últim dia que dedicarem a la primavera ran de mar i el volem aprofitar ben aprofitat... i ho farem. Al final del dia afegirem a la llista més d'una vintena de flors, la majoria "noves" per a nosaltres.

El paisatge majoritari d'avui serà el de brolles, que en aquesta època semblen tenir tota la gamma de verds. Entremig, també, alguns prats de pastura, també ben verds gràcies a les pluges abundants i generoses d'aquesta primavera. Per acabar-ho de rematar, la majoria de rius i rieres baixen amb aigua i sovint ens acompanya el so de l'aigua.

 D'entrada el camí puja fins al Coll de Plaja, tot passant per la Font dels Gossos. Un cop a dalt ens desviem per anar a veure el dolmen del Solà d'en Gibert... que no aconseguim trobar, tot i buscar-lo (ves a saber si cobert per la vegetació).

Després de la cerca fallida baixem fins a Mas Pils, passant per la Fonteta I i la II, i tot desviant-nos un moment fins al dolmen de Comes Llobes de Pils, aquest sí ben visible, i amb cartells explicatius. Es tracta d'un sepulcre en corredor de cambra pentagonal, de fa uns sis mils anys enrere.

A partir de Mas Pils, mig enrunat, comença la pujada. Primer fins al Coll de Banyuls, frontera entre la Catalunya Nord i la Sud i Espai de Memòria, amb alguns monuments commemoratius. El 26 de gener de 1939 les tropes rebels del general Franco van ocupar Barcelona. La Guerra Civil espanyola havia arribat pràcticament a la seva fi i la victòria franquista era imminent. Però per a tots aquells que havien lluitat al costat de la legalitat democràtica, la República, començava un període marcat per la repressió i el silenci. Milers de ciutadans, tant militars com civils (homes, dones i nens), van haver de fugir i deixar feina, casa i família. Entre finals de gener i principis de febrer de 1939 es calcula que van fugir cap a França passant pel Pertús, Portbou i altres punts de la comarca de l’Alt Empordà unes 350.000 persones. Si hi sumem la resta de ciutadans que van travessar la frontera pels camins de les comarques de la Cerdanya i el Ripollès, el nombre d’exiliats ascendeix a gairebé mig milió de persones. Una vegada traspassada la frontera, es va iniciar un recorregut marcat per la incertesa, el fred, la fam, la por i la mort.

A partir d'aquí el camí continua pujant amb ganes, sempre amb bones vistes a banda i banda d'una frontera que, tant de bo, algun dia considerem artificial.

  A mitja pujada ens desviem cap a una font... que no val la pena. Anant-hi, però, trobem la tulipa silvestre florida, almenys el viatge no haurà estat en va.

Si tot pujant les vistes cada cop són millors, des dels Puigs de la Calma i d'en Jordà són espectaculars (i avui la visibilitat és prou bona). D'una banda Banyuls de la Marenda, la torre de Madeloc, els últims contraforts de l'Albera i la plana del Rosselló, amb el mar tacat de marró per les aportacions, suposem, de la Tet i el Tec. Per l'altre, el golf de Roses i la plana Empordanesa, amb les muntanyes que l'emmarquen i algunes de més enllà, com les Gavarres, el Montgrí, el Montseny, l'Alta Garrotxa o el Canigó. Ho aprofitem per dinar, tard, tot gaudint de la vista.

Baixo a poc a poc, noto el cansament acumulat (malgrat que no hem fet molts kilòmetres el desnivell acumulat és força important... tant com pujar un cim pirinenc). Ho faig també, buscant el miracle d'última hora, que avui no és produirà). En aquesta zona de l'Albera hi ha l'última població natural de la península ibèrica (tractant-se d'una població relictes i en perill d'extinció a causa, principalment, dels reiterats incendis dels anys 70 i 80). Bé, sempre podem anar al Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera, a Garriguella, tot i que ho deixarem per un altre dia.

Gairebé un altra cop al monestir ens queda una última parada, a la bonica font de l'Abad, que aprofitem per descansar una mica i refer forces. Encara ens queda tornar a fer una volta pel monestir... i fer fotos a les últimes flors.


Fitxa Tècnica

Data: 01-05-2013

Kilòmetres: 14.8

Desnivell: 950 m.

Durada: 6 h (amb moltes parades).

Dificultat: baixa

Circular: si. Inici a Sant Quirze de Colera. També es pot començar al coll de Banyuls.

Participants: en Salvi i jo.


Ressenya

 Senyalitzada amb marques vermelles i blanques (GR-92) fins a Mas Pils. A partir d'aquí hi ha marques grogues, però cal mapa, ressenya o track en algunes cruïlles (tot i que l'orientació és fàcil i molt intuitiva, ja que gairebé sempre tenim a la vista els llocs on hem d'anar). TRACK Wikiloc

Val la pena complementar l'excursió amb la visita al Centre de Reproducció de Tortugues de Garriguella.

Nota: Es pot escurçar (gairebé mitja caminada, sense perdre'ns el més essencial) si al coll de Plaja fem drecera (trencant a la dreta) i pugem directament fins al Puig de la Calma.

Fotos

Mas Ventós (per la Coma d'Infern)

Ruta impressionant amb un triple interès: els megàlits de la Coma d'Infern, el paisatge de brolles a mig camí del Cap de Creus i les Alberes, i les vistes espectaculars durant bona part del camí.

MÉS DÒLMENS ...I UN PAISATGE IMPRESSIONANT.

Tard i improvisant, com sempre, per aprofitar un dia que més de principis d’hivern sembla de principis de primavera. Una hora i mitja en cotxe i em planto a Vilajuïga... per començar a caminar a quarts de dotze. La ruta d’avui no és molt llarga (encara que al final hauré de pujar més del que m’imaginava).

Entre el cap de Creus i l’Albera, només començar el paisatge és el típic de la zona, les brolles que tant m’agraden. I en veure gairebé tot el camí. Amb això, gairebé en tindria prou, però falta l”excusa” que m’ha portat a fer aquesta caminada: el conjunt megalític de Coma d’Infern.

Just al costat de la carretera entre Vilajuïga i Sant Pere de Rodes comença la ruta per un grup notable de dòlmens, per la seva singular concentració en una petita àrea. Construïts fa entre 6000 i 4000 anys, en dos kilòmetres i mig el camí passa per el dolmen de la Vinya del Rei, el dolmen del Garrollar, el dolmen de la Talaia, el dolmen de les Ruïnes i el dolmen de la Carena.

A prop d’aquest últim, i després d’una bona pujada, el camí es retroba amb la carretera i la ruta megalítica pròpiament dita fa un gir, per anar cap als dòlmens Caigut(s) I i II, el domen del Barranc i retornar al punt d’inici (el que permetria, si es volgués, fer una caminada més curta i també circular). Sobre les característiques d’aquests dòlmens es pot trobar més informació, entre altres llacs a: Ajuntament de Vilajuïga.

Em sap greu no visitar-los, però la idea que porto avui es continua fins una mica més amunt, sabent que me’n perdo tres, però sense saber que pel camí en guanyaré tres més: el dolmen de Vinyes Mortes, el de Puig Margall i el del Coll del Bosc de la Margalla.

Entre dolmen i dolmen dues bones sorpreses. Una de petita, un bon grapat de cogutins, una flor d’hivern. No és molt habitual, en aquestes latituds, que les flors floreixin en aquesta època de l’any, però, imagino, això deu tenir les seves avantatges, hi ha menys pol·linitzadors... però tots estan per tu. La segona, les vistes espectaculars a l’Empordà, el Canigó, el Montgrí...  

Arribo a mas Ventós i, tot i que fa honor al seu nom (encara que avui no es vent de tramuntana), ho aprofito per dinar, tot contemplant les vistes fantàstiques. Sóc també al punt més alt i més o menys a mitja caminada. Sant Pere de Rodes és relativament a prop (cosa que no sabia d’entrada), però comença a ser tard i ho deixo per un altre dia (potser tindria temps, però no vull jugar-me-la i acabar el dia mig corrent).

A partir d’aquí el camí baixa en picat fins a Pau, on faig l’última parada a la bonica església de Sant Martí, romànica amb modificacions posteriors. Està tancada. Ara ja només em queda un tram curt per la plana... sense la presa que hagués tingut si hagués anat fins a Sant Pere (falta una mica per a la posta de sol, però segur que se’m farà fosc a mig camí de casa.


Fitxa Tècnica

Data: 16-12-2012

Kilòmetres: 14.9.

Desnivell: 590 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Dificultat: mitjana.

Circular: si, inici a Vilajuïga..

Ressenya

No senyalitzada com a tal (però amb pals indicadors). A Vilajuïga cal seguir el carrer Sant Sebastià fins travessar la via del tren (ja a les afores del poble). A partir d'aquí seguir els cartells de la ruta de la muntanya i la ruta megalítica, primer, i després els de mas Ventós. Un cop al mas cal recular un mica, i baixar seguint les indicacions fins a Pau. Un cop a Pau seguir pel camí que va més o menys en paral·lel a la carretera. Gairebé en tot el recorregut ens podem fiar de marques grogues, encara que no sempre. Amb l'ajuda d'un mapa l'orientació serà fàcil. TRACK Wikiloc

Nota: es pot allargar, entre altres opcions, fins arribar al monestir de Sant Pere de Rodes (això suposa afegir a la ruta 4 Km més, anada i tornada). També es pot escurçar fent només la ruta megalítica (uns 5 Km).

Fotos

Estanys i megàlits de Sant Climent

Ruta per brolles, prats florits, estanys i un reguitzell de dòlmens i menhirs. Molt bonica.

QUINA RESSENYA!

Comencem a caminar a quarts d'onze. Surtim de Sant Climent seguint la ressenya que portem. Al primer trencant, primer dubte, però fem el que posa... o entenem que posa. Això voldrà dir que arribem a l'estany d'en Massot però per un altre banda, amb el que ens equivocarem un parell de vegades, afegint a la ruta dos kilòmetres més dels previstos.

Un cop al camí correcte ja gaudim més de la caminada, passant entre brolles i prats florits (fent fotos a les primeres flors). Ens sorprèn, i de fet ho farà gairebé tot el camí, no trobar orquídies  (la primera la trobarem molt més endavant i les segones, gairebé al final).

Quan trobem el primer dolmen ens quedem més tranquils, anem pel camí que toca i trobem marques (curioses pedres pintades de blau o vermell) que ens permeten anar trobant els diferents dòlmens i menhirs d'aquesta ruta (alguns de bonics, altres de no tant). També els primers estanys, els de la Gutina, en aquesta època plens d'aigua i molt bonics (on hi veiem, també, una llisona)(per més informació sobre els estanys i els megàlits veure el text en verd dels Estanys de la Jonquera, més avall).

Passat el menhir de la Murtra ens comencem a enfilar una mica, fins a trobar el camí que porta fins al dolmen de Fontanilles... a la baixada, però, dos camins sense cap senyal. Prenen el que no toca i afegim més d'un quilòmetre més a la ruta (abans de trobar el dolmen). La ressenya que portem no va gaire bé (i això que ens la hem descarregat de la pàgina web de l'Ajuntament de Sant Climent).

Camí del dolmen, la "curiositat" de la caminada. Caminem pel que és un camp de tir de l'exèrcit espanyol i trobem la punta rovellada d'un projectil. De fet, l'exèrcit és el responsable "indirecte" de l'aspecte d'aquesta zona, amb les seves pràctiques de tir hi han calat foc repetides vegades.

Passat el dolmen del Salt d'en Peió i arribant a una pista la ressenya no ens ho posa fàcil: marca la direcció a seguir però impossible de saber si no ets de la zona. Amb "lu" fàcil que hauria set posar a la dreta o a l'esquerra... acabarem afegint sis quilometres més a la ruta. Afortunadament, el paisatge val la pena, encara que no en gaudim com caldria, primer dubtant i després buscant el camí correcte (tot aquests errors no surten al track).

Un altre cop al punt on ens hem equivocat prenem la direcció correcte i de seguida trobem l'ermita de Santa Fe dels Solers. Ho aprofitem per dinar (tard). Havent dinat, i descansat una mica, continuem... amb l'esperança de no tornar-nos a equivocar (i una mica "empipats" al no ser culpa nostre). L'esperança, però, dura poc, passat els menhir de Vilartolí i arribant els estanys ens tornem a equivocar, de poc, però fem una mica més de volta del compte (afegint un altre quilòmetre més).

Els estanys dels Torlits, plens d'aigua són molt bonics, i al prat del costat, quan ja no ens ho esperàvem trobem les segones orquídies del dia (les llengües de gall). A més d'un gripau. 

 Marxem... pel camí bo, però tan escarmentats que decidim recular, ja que no ho veiem clar. Afortunadament, portem moltes hores caminant i estem molt cansats. L'equivocació farà que fem drecera... el que no ens estalviarà que d'haver de fer disset kilòmetres i mig n'acabem fent  vint-i-vuit i mig (en total onze més). Sort que l'excursió és molt bonica i ha valgut molt la pena. I sort, també, que ha bufat un vent suau tot el dia i no hem passat gens de calor... tot i quq la màxima de les màximes a Catalunya ha set aquí: 28ºC.


Fitxa Tècnica

Data: 05/05/2012

Kilòmetres: 17.5 (Aprox.).

Desnivell: 380 m (aprox).

Durada: 5 h (amb parades)

Dificultat: baixa-mitjana. / Circular: si.

Ressenya

Senyalitzada en part, amb marques grogues (que no ens seran útils a les cruïlles) i pedres blaves o vermelles per anar a alguns dòlmens. Cal mapa, una ressenya (atenció, la que hi ha penjada a l'ajuntament està mal redactada i ens pot fer perdre més que ajudar-nos), o TRACK Wikiloc


Fotos

Sant Pere de Rodes

Un paisatge magnífic, vistes impressionants, un petit tram de Camí de Ronda i la visita a una de les joies del romànic de casa nostra, fan que aquesta excursió sigui inoblidable.

EXCURSIÓ ESPERADA

Desprès de la pausa "carnavelera" ja tenia ganes de tornar a caminar una mica (i sabent que la setmana que ve, per una festa, tampoc ho podré fer).

Això si, marxem a les 9, que encara fa fred i ens haurem de quedar a dinar igualment. Comencem a caminar a quarts d'onze.

Passem primer per la Vall de la Santa Creu (per veure-la abans el govern convergent actual se l'acabi carregant, tard o d'hora, amb les lleis Òmnibus. Ara que, seguint aquest criteri, potser aviat se'ns girarà feina, primer a acomiadar-nos del Delta de Llobregat si porten l'Eurovegas... i després per allà on passi el transvasament del Roina i alguna que altre MAT, que sinó ja m'explicaran d'on traurem l'aigua i la llum per 10 milions de turistes més).

Per veure, també, si trobem una mica de primavera... i ho farem, tot i que molt incipient, però si més no ran de mar ja hi ha algun arbust florit, alguns dragons prenent el sol i alguna oreneta. Fins tot trobem una orquídia (afortunadament, al final de la caminada, si no ens haguéssim passat tot el camí buscant-ne per res).

De la Vall ens enfilem al coll del Perer, des d'on hi ha unes molt bones vistes cap a Llança i al cap de Cervera. La pujada és forta, però val la pena.

A partir del coll el camí ja és més planer. Les vistes s'obren també, cap el Port de la Selva i el Cap de Creus.

Tenim, també, una petita sorpresa, el dolmen de la Pallera (més tard, ja de baixada, en trobarem un altre, el de Mores Altes). Sempre està bé.

Fem una primera parada a l'ermita preromànica i romànica de Santa Helena, per continuar fins al castell de Sant Salvador de Verdera (del segle XIII), des d'on les vistes, cap a la Plana de l'Empordà i el cap de Creus són impressionants (llàstima que hi ha una mica de calitja).

Tot seguint baixem fins al peu de monestir, dinem a fora (entrepans) i tot seguint visitem l'impressionant monestir de Sant Pere de Rodes, una de les joies del nostre romànic (no havia vist en Salvi mai fer tantes fotos). Anar-hi, a peu, en cotxe o de la manera que sigui sempre val la pena.

 Del monestir, el camí baixa en picat fins al Port de la Selva, des d'on continuarem pel Camí de Ronda fins a la platja del Port de la Vall (prop d'on tenim el cotxe). Per un camí ample i agradable, és un bon punt i final de l'excursió.


Fitxa Tècnica

Data: 04-03-2012

Kilòmetres: 13.8.

Desnivell 650 m.

Durada: 5 h (amb parades i visita al monestir).

Dificultat: mitjana.

Circular: sí.

Inici al càmping Port de la Vall.

Aquesta és una de les moltes maneres de pujar a Sant Pere. Pots trobar una altra ruta possible més amunt.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors. Del coll del Perer fins a Port de la Selva amb marques blanques i vermelles (GR-11). Atenció! Passat l'aparcament de Sant Pere, ja baixant, crec que han canviat el recorregut del GR, pel que si volem fer la ruta indicada al track i descrita aquí, a partir d'aquí, haurem de seguir les marques velles (les noves baixen cap a la Selva de Mar i d'aquí van a Port de la Selva. De Port de la Selva a la Platja Port de la Vall cal seguir el Camí de Ronda (que coincideix amb GR-92). TRACK Wikiloc

Fotos

Ruta Megalítica de Roses

A més de diversos megàlits, entre ells el dolmen de la Creu de Corbatella (un dels més grans de Catalunya), la caminada destaca per la bellesa de la seva vegetació (brolles), les construccions de pedra seca i les vistes a la plana empordanesa i el Canigó.

"ESTRENANT" COTXE ...EL DEL MEU GERMÀ.

Feia anys que deia que me l'havia de canviar, però no trobava mai el moment (ni els diners). Ara, però, n'he tingut l'oportunitat, el meu germà s'ha canviat el seu i jo em quedaré el seu. Em sembla que trobaré a faltar el Frontera, hauré de vigilar més camins i ja no podré aparcar pujant per les voreres... però podré saber a quina velocitat vaig i quan kilòmetres he fet (després d'anys amb el comptakilòmetres espatllat). No podré obrir la porta del darrera de l'Ibiza... però serà millor que no poder tancar la del frontera (amb un cotxe tan vell ningú es molesta a robar-te, tampoc).

 

  Cap a Roses, doncs, tard i sol. Des de dijous estic una mica refredat i no estic del tot fi (per això no ho dic a ningú... vull anar al meu aire). Pel mateix motiu, una de curteta, per si un cas. Trio la ruta megalítica.

 

Entre brolles vaig recorrent una ruta esquitxada de diferents dòlmens i menhirs, tots ells del neolític. En destaca el dolmen de la Creu d'en Corbatella, un dels més grans de Catalunya.

Un altre dels seus punts d'interès són les construccions de pedra seca, com les feixes, les tanques que delimiten camins i propietats i les antigues barraques de pastors i pagesos. 

A més, per si no n'hi hagués prou (i una sorpresa inesperada per mi), les vistes al golf de Roses, la plana empordanesa i el Canigó són molt boniques.

 

Un cop vistos gairebé tots els megàlits aprofito per dinar, tot contemplant les panoràmiques. Avui també he començat a caminar força tard.

 Acabo la caminada tardant menys del que em pensava, i encara molt millor del que m'imaginava. Aprofitant que sóc aquí, ho aprofitaré per treure'm una espineta que tenia clavada, acabar el camí de ronda de l'Almadrava fins a Roses.


Fitxa Tècnica

Data: 03-12-2011

Kilòmetres: 4.5.

Desnivell 200 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si (parcialment).

Inici a la carretera de Roses a Cala Montjoi (també és pot començar al capdamunt de la Urbanització els Grecs). Si es vol allargar una mica es pot començar a Roses i/o pujar al Puig Marés.

Ressenya

Més o menys senyalitzada amb pals amb fletxes vermelles i cartells. Cal un petit mapa o una ressenya ja que en algunes cruïlles de camins ens podem despistar. TRACK Wikiloc

Fotos

Estanys de la Jonquera

Excursió amb doble atractiu. Per una banda, els estanys (en realitat, prats inundables de caràcter temporal), amb una fauna i flora única i molt interessants. Per una altre, els megàlits, amb dòlmens i menhirs de diferents tipus. Tot això, gairebé sempre entre boniques suredes i la serra de l'Albera de fons.

PERDUT!

Marxo tard, massa tard, però compto que tindré temps d'acabar la caminada a una hora prudent, encara que hagi de dinar tard. Arribo a la Jonquera a les 12 i em poso a caminar, escurçant una mica l'excursió que, en teoria, començaria al centre del poble.

L'excursió em sorprèn ja d'inici. Passejo per una sureda bonica, ara que segur que també hi fa que fa molt temps que no ho faig.

Al cap de més o menys una hora de caminar arribo al primer estany. Està sec. Els altres dos també. Amb les pluges d'aquests últims dies tenia l'esperança de veure'ls amb una mica d'aigua, la sequera però, continua afectant a l'Empordà. Tot i això, val la pena. Pot ser molt interessant, d'aquí a un temps, repetir l'excursió quan hi hagi aigua.

Els estanys del Canadal són, en realitat, prats inundables de caràcter temporal (alimentats per aigües freàtiques i recs de drenatge). La seva vegetació és molt interessant, amb prats de dall muntans, herbassars de càrex i Isòets, jonqueres i canyissars que es disposen al seu voltant segons la profunditat de a que pugui arribar l'aigua. És remarcable la presència d'utriculària, una curiosa planta aquàtica carnívora. La riquesa animal també hi és destacable i els estanys són importants, per exemple, per la gran quantitat d'amfibis que s'hi poden trobar o per les aus migradores. En aquest cas cal assenyalar la presència de sangoneres i nombrosos coleòpters aquàtics, poden arribar a les 160 espècies, algunes rares i d'altres presents a Catalunya només aquí.

De l'estany petit vaig fins al primer dolmen de la ruta, el dels Estanys III. La ruta té un doble interès. L'Alt Empordà és una de les zones de Catalunya on hi ha una densitat més gran de megàlits. I avui en veure uns quants i de diferents tipus.

Els megàlits són monuments construïts en pedra que daten, principalment, del neolític. Els més comuns són els dòlmens, que poden ser de diversos tipus i eren monuments funeraris, i els menhirs, amb una funció encara no del tot coneguda, ja que possiblement podríen servir per marcar el territori, com a punt de reunió o fins i tot podríen estar relacionat amb alguna mena de cultes). Més informació a www.xtec.es

L'itinerari que faig, hi ha diverses possibilitats, ressegueix els altres dos estanys (el Gran i el De Baix) i el conjunt de megàlits de la zona (els dòlmens dels Estanys I i II i del mas Baleta II i III, i els menhirs dels estanys I i II i el del Quer Afumat).

La serra de l'Albera sempre de fons, donant al paisatge encara més bellesa. La veritat és que la caminada m'està sorprenent, és molt més maca del que em pensava i val molt la pena.

Ara només queda tornar a la Jonquera. Deixo l'itinerari curt, molt ben senyalitzat, i continuo seguint les marques grogues. En algun lloc, però, em despisto i agafo un camí equivocat descobrint, massa tard, que les marques assenyalen, també, altres camins de la zona. Sense gairebé adonar-me'n arribo a Campmany. He recorregut un quilòmetre de més... el problema és que no sé on m'he equivocat (he seguit i m'he refiat de les marques que m'havien de portar al cotxe), i que és tard i si no vull que se'n faci fosc hauré de recular i tornar més o menys per on he vingut, sense poder completar la ruta que m'havia proposat (circular).

Més ràpid del que m'agradaria reculo pel mateix camí. Arribo al cotxe més cansat del que tocaria, per l'estona de més i pel ritme que he hagut d'agafar al final per no arribar de fosc.

La caminada, però, ha set molt maca i segurament la repetiré quan hi hagi aigua als estanys... i, també, per saber on m'he equivocat!!!


Fitxa Tècnica

Data: 27/12/2009

Kilòmetres: 14 (Aprox.), si no t'equivoques (hi ha també, una versió més curta, de 3.5 Km des de la carretera de Cantallops, amb diverses alternatives). Jo en vaig fer 16.

Desnivell: ±160 m (aprox).

Durada: 4.30 h ( ...perquè em vaig equivocar)

Dificultat: baixa (cal mapa o una bona ressenya, excepte per la versió més curta)

Circular: si (la versió més curta també)

Inici a la plaça de l'ajuntament de la Jonquera (o, si es vol escurçar una mica, al polígon industrial de les afores)

Ressenya

Senyalitzada amb marques grogues, però cal mapa o una bona ressenya. Les marques marquen diferents camins i falta algun cartell en alguna cruïlla (la versió curta, en canvi, està molt ben senyalitzada).TRACK Wikiloc


Fotos