Roques del Rei

Ruta curta, fàcil i bonica. Tot caminant per suredes i castanyers arribarem al cim de les Roques del Rei (100 Cims), amb magnífiques vistes a les Guilleries i el Montseny.

SUREDES I CASTANYERS

La Clara treballa avui a la tarda i demà. Així doncs, toca una matinal fàcil i a prop. Ens decidim per les Roques del Rei, que també fa temps que tenim pendent. Tot i això allargarem una mica la ruta prevista tot començant a Sant Salvi de Cladells, un antic convent franciscà del segle XVIII, construït a partir d'una ermita del segle XIII dedicada a aquest sant. Va ser abandonat al segle XIX, tot i que actualment s’ha restaurat i s’usa per fer-hi tot tipus d’esdeveniments.

Ens comencem a enfilar entre belles suredes. Ara feia temps que no ho feia i m’agrada. Passem per la Pedra dels Evangelis, que té gravades les sigles ML+MA a la cara plana i que recorda vagament una taula evangèlica (d’aquí el nom). En realitat, però, és una fita de terme que marcava els límits entre els termes de Sant Miquel de Cladells (ML) i Santa Margarida de Vallors (MA), a més de la divisió entre el bisbats de Vic i Girona.

Poc més endavant, canviarem suros per castanyers, encara que fem una mica tard per gaudir, en tota la seva esplendor, dels colors de la tardor.

A la part final també passarem, tot i que molt poca estona, per un alzinar. És al voltant d’un mas que sembla que estiguin arreglant, i que ens agrada als dos: cal Cigala.

Un cop al cim ens trobem la gent que no ens hem trobat durant tot el camí, segurament perquè, imaginem, la majoria venen aquí des de Sant Hilari i/o des de Santa Margarida de Vallors. Ens hi estem una estona per esmorzar tot gaudint de les seves magnifiques vistes al Montseny i les Guilleries.

La tornada la fem pel mateix camí, ara amb més sol.

Al voltant del Pasteral

Ruta una mica trencacames, però bonica i molt completa. Pel camí tindrem bones vistes des de diferents miradors, passarem per unes coves (tancades), un dolmen, unes pedreres, una fotogènica font, un salt d’aigua i una antiga canal, a banda de diferents tipus de boscos.

TRENCACAMES

Entre els ruixats d’ahir, Sant Jordi (que van deslluir una mica la diada, després de dos anys d’espera per tornar a la “normalitat”) i que al matí no puc, només em queda la tarda de diumenge per caminar. Com que la Clara no pot venir per un compromís, em decideixo per fer-ne una al voltant del Pasteral (relativament a prop de casa, també).

Començo a caminar a les dues, al Pasteral, al costat de la carretera. La primera parada és ben aviat: a les coves del Pasteral. Malmeses per una antiga explotació minera de marbres, les seves dues entrades estan tancades per unes reixes de ferro. Suposo per protegir l’antic jaciment neolític que s’hi ha trobat al seu interior i/o la rica comunitat de ratapinyades, amb diferents especies, que viuen o hivernen els seus gairebé tres-cents metres de recorregut. Està bé.

Tot seguit m’enfilo fins al poblat ibèric, del que pràcticament no es distingeix res més que un munt de pedres. Dalt d’un petit turó, almenys hi ha bones vistes cap a la Cellera.

Baixo una mica i retorno al SL, per arribar, al cap de poc, al dolmen de Colldegria (del que no trobo cap més informació, a banda que és l’únic que hi ha per aquesta zona). També és conegut com el Balcó del Pasteral, per les seves belles vistes al meandre que ocupa el pantà (avui ple fins dalt).

Poc més endavant passo per la pedrera de Colldegria, un grup de quatre excavacions d’on es va extreure marbre de finals del segle XIX fins al 1988. De fet estic fent una petita part de la Ruta de les Pedreres de la Cellera del Ter, que m’apunto per una altra ocasió. Una mica més endavant passo, també, per les ruïnes d’una antiga ferreria, que donava servei a les diferents feines que es feien a les pedreres.

El camí continua fins a la font del Bassi. Restaurada no fa massa anys, és un bell racó on aprofito per dinar i refrescar-me una mica.

Deixo, a partir d’aquí, camins marcats i segueixo el track que porto. Durant tot el recorregut, fet i per fer, passo per una bona veritat de boscos, que va des de vegetació de ribera a alzinars, suredes, castanyedes i avellanoses, cosa que sempre és d’agrair.

Les següents parades són a la Roca (o Mamella de cal Torra), amb bones vistes als cingles de Sant Roc, les muntanyes de Finestres i el Far. Una mica més avall, al salt de l’Olla, al torrent de Gorners, bonic, però sense ser espectacular. Una mica més enllà, encara, al mirador de la Bandera, també amb bones vistes al pantà de Susqueda i a les muntanyes abans citades.

Finalment, baixo per la Canal Vella del Pasteral, tot deixant a un costat un llarg túnel, on només entro uns metres, i travessant-ne un altre de molt curt, per anar baixant mica en mica cap el Pasteral. La ruta és una mica trencacames, amb força desnivell i com que miro de no encantar-me massa per que no acabar molt tard, el final se’m fa una mica llarg pel cansament.

Itinerari del Puigsec

Itinerari planer i agradable. Passarem per una font i un parell de basses, descobrint formes tradicionals de captació i emmagatzematge de l'aigua.

BASSES

Continuem igual (de confinats). Tornem a Sant Julià per sortir del Parc de les Set Fonts. Avui farem una ruta curta i fàcil (que ja hem allargat venint de més enllà, però això tampoc ve al cas). Sortim tot travessant poble, prou bonic.

Abans de sortir del nucli urbà passem per Sant Roc, una petita ermita construïda al segle XVIII amb motiu d’una promesa feta a aquest sant, amb la intenció d’allunyar una epidèmia de còlera... en la situació actual, potser hi hauríem d’haver posat una espelma, tot i no ser creients, per si un cas.

Primer entre camps, després per una pineda secundària de pi roig, arribem a la font de Puigsec, una bella font de pedra, restaurada fa poc. Poc més endavant passem per la bassa de Puigsec. Construïda com a abeurador per al bestiar, tot i que actualment no s’utilitza, s’alimenta únicament de l’aigua de la pluja. Recoberta, en part, per bogues i joncs és un punt important per amfibis, com la granota verda o la reineta, rèptils com la serp d’aigua i diverses espècies d’invertebrats.

Tot seguit baixem entre boscos fins arribar una altra vegada a la plana, des d’on s’obren les vistes a Sant Julià i les muntanyes properes, també al mas Puigsec i l’ermita de sant Ponç, dalt del turó per on hem passat.

Abans d’acabar la ruta, passem per la bassa del Brudon. Construïda amb pedra seca, bona mostra de l’enginyeria del passat, recentment es va impermeabilitzar per preservar-la i amb l'objectiu de recuperar aquest punt d'aigua per a la fauna.

Sant Llorenç del Munt

Pels boscos de les Guilleries arribarem al bonic castell/monestir de Sant Llorenç del Munt, d’origen medieval, tot i que restaurat al segle passat.

FENT EL QUE ENS DEIXEN

Confinats, anem fent el que podem al voltant de Taradell. Encara ens queden força idees, però ja tenim ganes de que almenys ens deixin sortir per la comarca. Comencem a caminar al Parc de les Set Fonts de Sant Julià (hi hem arribat a peu, però tampoc ve al cas).

La ruta d’avui és fàcil i només hem de seguir les marques del GR-2. Ho fem entre pinedes secundàries de pi roig, en alguns punts amb roures o alzines. En aquesta zona, per desgràcia, es noten, i força, els estralls causats per la papallona del boix, una espècie invasora (amb difícil solució).

Després d’una pujada relativament curta arribem a l’objectiu del dia: el castell o monestir de Sant Llorenç del Munt. A mitjan segle XII, després de perdre la condició de castell, es va convertir en monestir (agustinià). D’aquesta època és la seva església romànica, que encara conserva l’absis central i les dues absidioles laterals. És de propietat particular i al segle passat s’hi van fer importants obres de restauració, donant-li el seu aspecte actual.

Una mica abans d’arribar-hi hi ha un mirador des d’on es pot veure bé, que també té bones vistes a les Guilleries i la Plana.

Un cop vist, tornem pel mateix camí, a temps de dinar a casa.

Castell d'en Boix, l'Enclusa i Cuines d'en Rocaguinarda

Caminada per alguns dels indrets més emblemàtics de Taradell. Fent aquesta ruta descobrirem el bonic castell d’en Boix, l’Enclusa (el seu punt més alt i 100 Cims), a més d’un indret de llegenda: les Cuines d’en Rocaguinarda.

REDESCOBRINT

Confinats al municipi, no tenim més remei que fer excursions al seu voltant. Per sort a Taradell, el lloc on visc i d’on sóc té un entorn bonic i que val la pena descobrir (deixant de banda que és un lloc que m’estimo).

Busquem una caminada a la nostra mida, tot passant per camins que ja he fet alguna vegada, tot i que mai ben bé d’aquesta manera. Sortim del trencant de Masgrau, per una pista entre camps, per de seguida passar pels boscos que ens acompanyaran pràcticament tot el camí: rouredes en diferents estats de recuperació després de l’incendi del 1983.

Ens enfilem fins al castell d’en Boix (o de Taradell, tot i que aquí ningú el coneix per aquest nom). Són les ruïnes, ben consolidades, d’un antic castell medieval. Hi queden restes dels segles X – XI i un gran mur del segle XIV. Situat sobre una gran bauma la seva silueta és molt característica i li dóna un aspecte peculiar. Un lloc on he anat un munt de vegades i no em canso de repetir.

Continuem el camí per la carena de Puig Grifó, amb vistes al Montseny i les Guilleries per enfilar-nos al punt més alt del municipi: l’Enclusa. Sobre una bauma característica, que li dóna nom, és un 100 cims de la FEEC. Des d’aquí les vistes són impressionants, especialment al Montseny i les Guilleries, si bé cap a la Plana de Vic actualment estan una mica tapades per la vegetació. M’hi vaig passar dos estius fent el servei social substitutori (de l’antiga mili), fent vigilància antiincendis en dos dels anys més plujosos que es recorda (afortunadament per a mi). Mai em vaig cansar de les seves vistes i la seva tranquil·litat (llavors hi anava molta menys gent que ara), i continua sent un dels meus llocs preferits.

D’aquí anem a un dels llocs on més ens fascinaven de petits: les Cuines d’en Rocaguinarda (o Cuines d’en Roca Guinart, com es coneixien abans a Taradell). És una gran bauma on, sota seu, hi ha dos grans forats (o petites coves) que s’endinsen uns pocs metres. Rep aquest nom perquè aquí s’hi refugiava el mític bandoler Perot Rocaguinarda. Sota les ordres de Carles de Vilademany, senyor de Taradell i Cap del partit dels nyerros de Vic, es va oposar al partit dels cadells, trobant refugi al nostre municipi quan era perseguit, fent-se fort a les Cuines. Dos documents diuen que es feia fonedís al bosc de Mansa, la casa que hi ha una mica més avall (informació extreta de Taradell.com).

Baixem per la carena, fem un tros de carretera, amunt i ens desviem cap a Mansa, si bé no hi acabem d’arribar. Tot seguit baixem cap al pantà i resseguim la riera de Taradell tot passant pel costat d’una petita verneda (fins que, al cap de poc, ens desviem per la pista on hem començat i arribar al cotxe).

Pont de Malafogassa (SL-C 121)

Passeig agradable pels boscos de les Guilleries entre el bonic pont de Malafogassa i el petit poble de Vilanova de Sau.

AGRADABLE

Canvi de plans, a Montesquiu està ennuvolat però una mica més avall sembla que no. Canviem la caminada prevista per una altra de les que també tenim en una llarga llista (generalment per acabar-ne fent alguna que no hi és).

La farem al revés, per una qüestió pràctica, així ens quedarà el cotxe més a prop de casa. Sortim del bonic pont de Malafogassa, medieval (del 1498), que travessa les aigües netes i transparents de la riera Major.

Pel camí anirem travessant diferents tipus de boscos: avellanedes, pinedes, rouredes... més alguns torrents i rieres, alguns que porten aigua. Tot i que no fa molta calor s’agraeix una passejada per aquests ambient ombrívol.

Al final de camí arribem a Vilanova, des d’on gaudim de les vistes als seus cingles. Fem, també, una passejada per aquest petit poble, amb algun racó bonic. Aprofitem per dinar en un banc i fer-hi el got abans de tornar pel mateix camí.

PR-C 42 Taradell

PR que uneix alguns dels racons més bonics i significatius de Taradell (tot i que en alguns casos l’haurem d’abandonar uns metres per visitar-los), com són: la Font Gran, la tomba de Gasala, el castell d’en Boix, l’Enclusa (100 Cims), l’alzina del Pujol o l’ermita de Sant Quirze de Subiradells.

JO EM QUEDO A CASA

Després de dies confinats, per fi podrem fer una caminada amb cara i ulls (els passejos al voltant de casa han estat bé, però s’agraeix poder fer una mica més). A l’aire lliure i mantenint les distàncies ens creuarem amb ben poca gent... que fa com nosaltres. Farem el PR del meu poble, que només l’havia fet per parts, mai sencer i seguit.

D’hora com poques vegades, comencem a caminar a la Font Gran, un dels racons més bonics del nucli urbà de Taradell. D’aquí cap al Pujaló, un dels parcs més estimats, per baixar darrera seu cap a sota la serra del Puig, tot contemplant algunes orquídies i d’altres flors.

Passem per la font Calenta, que avui raja (crec que ho fa poc sovint). Imagino, i sempre he sentit, que el nom era degut a que antigament era una surgència termal. Actualment, però, l’aigua raja a una temperatura ben normal. 

El dia a començat ennuvolat, però mica en mica va sortint el sol. El castell de Mont-rodon, més o menys llunyà, és deixa veure entre núvols i clarianes. El PR no hi arriba hi ho deixem per un altre dia. Continuem cap al Molí dels Sorts, per on tampoc passarem tot i quedar-nos-hi molt a prop, sabent que val la pena (però que ja hi hem anat i anirem en d’altres ocasions).

El camí s’enfila cap a la tomba de Gasala, un dolmen de fa entre 3.500 i 4.200 anys enrere. Molt a prop seu m’entretinc a fer fotos d’abelleres, gaudint d’aquesta meravellosa primavera que un virus ens ha robat.

A l’alçada del Pi Gros, del que només en queda un tros de soca i una placa, el camí planeja, amb vistes al Montseny a la nostra dreta. Mica en mica ens anem acostant a un dels racons més bonics de Taradell: el castell d’en Boix (o de Taradell, oficialment, tot i que aquí ningú en digui així). Gaudim de les seves vistes cap a la Plana, de les baumes i de la font, que poques vegades té aigua, com avui. Tot hi haver-hi anat moltes vegades repetim les fotos de rigor.

Baixem per un camí ombrívol i bonic per tornar-nos enfilar de seguida cap un altre dels meus racons favorits (on en vaig passar dos estius fent-hi en el que llavors era la Prestació Social Substitutòria). Des de l’Enclusa, un 100 Cims, després de l’incendi de l’any 1983, tenia unes vistes increïbles a 360º. La vegetació poc a poc, però, ha anat ocupant el seu espai i si bé es conserven les vistes al Montseny i les Guilleries, cap a la Plana ja no es deixen veure gaire.

Baixem seguint el PR sense desviar-nos a les Cuines d’en Rocaguinarda, molt properes , que també deixarem per un altre dia, sabent, també, que val la pena fer-hi una ullada. Normalment ho faig per altres camins, però aquest està igual de bé i passa pel gran mas del Pujol i la seva alzina monumental.

Poc més endavant ens saltem la desviació a l’ermita romànica a Sant Quirze de Subiradells, que al quedar a un kilòmetre de casa ja hi hem anat aquests últims dies. D’aquí a la Font Gran i cap a casa... havent-nos saltant una mica els horaris, però havent conservat la salut, física i psicològica.

Salt de la Minyona

Caminada relativament fàcil a un dels miradors imprescindibles de la Comarca d’Osona. Des del Salt de la Minyona és dominen totes les Guilleries, el Montseny i bona part de la Plana de Vic.

MATINAL CURTA

Avui a la tarda la Gemma i jo recollim el reconeixement dels 100 Cims (fa temps acabats), a l’Esquirol. Per això en triem una de curta i molt propera a casa (i a l’Esquirol), a un lloc on els alguns dels que hi anem ja hi hem estat, però que val molt la pena. Hi pujarem, això sí, per un lloc nou.

Comencen a caminar a coll Sarboçet, al costat de la carretera a Vilanova de Sau. Sempre per pinedes de pi roig, amb alguna alzina, primer planejant tranquil·lament per una pista forestal. Poc més endavant, però, avui seguint el GPS d’en Quim (i un indicador), girem a la dreta i ens comencem a enfilar pel camí de l’Esquei. És una bonica canal que s’enfila amb ganes i acaba en una esquerda.

A mig camí hi ha un parell de miradors, però la boira, que no ha acabat de marxar del tot, no ens en deixa gaudir. Continuem pujant i arribant als Munts. Per allargar una mica la caminada, ens desviem fins al mirador del Castell Bernat (mentre, la boira va escampant).

Reculem per on hem vingut i arribem al Salt de la Minyona ja sense boires a la vista. Des d’aquest mirador les vistes a les Guilleries, el Montseny i el Collsacabra són magnífiques (un dels miradors d’Osona imprescindibles). La llegenda diu que la minyona dels Munts era molt creient i cap diumenge faltava a missa. Un dia que se li havia fet tard, quan encara estava dalt la cinglera, va sentir que tocaven les campanes de missa. Com que no volia arribar tard de cap de les maneres, va saltar cingle avall sense pensar en l'alçada que hi havia. Miraculosament no li va passar res i va poder arribar a temps. Pocs dies després, havia de tornar a baixar al poble i va pensar que, per estalviar-se temps, podia repetir el salt. Però aquesta segona vegada el miracle no es va produir i la pobra minyona hi va morir. Des de llavors l’indret va començar-se a dir el salt de la Minyona, i ningú més ha provat de tornar-hi a saltar.

Un cop aquí, la baixada per la Mina és força ràpida, i en poca estona arribem al cotxe. Amb temps per anar a dinar tranquil·lament a Cantonigrós i, tot seguit, anar a recollir el reconeixement.

Espinelves - Viladrau

Passeig agradable pels boscos a cavall de les Guilleries i del Montseny, entre dos pobles que val la pena visitar: Viladrau i, especialment, Espinelves.

APROFITANT

La Clara té jornada de portes obertes a l’Escola del Bosc d’Espinelves. Cosa que aprofitarem per fer una caminada que tenim pendent des de fa molt temps, la travessa entre Espinelves i Viladrau. Surto jo sol de Viladrau cap a Espinelves.

Segueixo el camí Ral entre aquestes dues poblacions. El seu principal atractiu són els seus boscos, ja que tot fent la caminada passarem per alzinars, rouredes, fagedes i alguns boscos mixtos. També passem pel costat de dos grans i bonics masos: el mas Casadevall i mas Feliu.

Arribo a Espinelves just a l’hora que havíem quedat, per fer-hi una volta ràpida (ja hi he estat força vegades, i tot i així val la pena). Em trobo amb la Clara i fem la tornada plegats, seguint més o menys els mateixos camins, amb alguna petita variació, com el pas per la Font de les Delícies.

Un cop a Viladrau, també fem una mica de volta pel poble i ho aprofitem per dinar (de restaurant, que un cop de tant en tant tampoc passa res). Llavors a recollir els cotxes i cap a casa.

L'Argimon

En aquesta caminada farem un petit tram de la Ruta de les 10 Ermites, tot anant de l’Argimon, amb fantàstiques vistes (i un 100 Cims), a la bella ermita romànica de Sant Pere Cercada.

MILLOR

Havíem de ser sis o set, però al final per una cosa o per una altra acabarem sent tres: la Gemma, la Clara i jo. Ens trobem a Riudarenes, agafem un cotxe i pugem fins passat l’Esparra, per deixar el cotxe en un coll (en una pista forestal).

D’aquí ens comencem a enfilar, primer per una pista, tot seguit per un sender. Improvisant una mica, fa tota la pinta de ser una drecera de la pista. Encertem. La pujada serà més curta però també més forta.

De seguida arribem a l’Argimon. La Mare de Déu d'Argimon era una petita capella romànica,  segurament del segle X, afegida al castell d'Argimon, del que no en queda pràcticament res. Cremada al segle XV, el temple va ser reconstruït a finals del segle XVIII. Dalt d’un turó les vistes han de ser impressionants, especialment a les comarques gironines. Avui, però, està ennuvolat i no es deixen veure gaire (just les més properes).

A partir d’aquí comencem a seguir la Ruta de les 10 Ermites, un recorregut circular d'uns seixanta-sis kilòmetres, a l'extrem sud del Massís de les Guilleries (a la comarca de la Selva). Caminem entre pins i sureres, de tant en tant amb algun roquissar de granit prou curiós, a més d’algun torrent envoltat d’arbres i vegetació de ribera, i un parell de fonts.

Cap al migdia, ho aprofitarem per dinar, arribem a l’ermita de Sant Pere Cercada, un magnífic exemple de romànic tardà, construïda entre finals del segle XII i principis del XIII. Al seu voltant s’hi agrupen diferents habitatges, que són la transformació del que va ser un monestir agustinià del que pràcticament no en queda res (només una portalada). A la façana de l’església hi ha un element curiós: una argolla. Fa molts anys es feia servir per lligar homes i dones de mala vida, lladregots o delinqüents hi eren exposats per escarni públic, com a model de l’autoritat pública i el poder civil que ostentava l’abat del monestir. L’argolla original va ser robada els anys setanta i al seu lloc hi ha una replica fidel. Tampoc hem avançat gaire, al contrari, ara l’escarni públic es fa al Tribunal Suprem i no cal haver comès cap delicte, només tenir una ideologia determinada.

A partir d’aquí, amb l’ajuda del maps, com que anem bé de temps, improvisem una circular (també seguint alguns tracks de wikiloc), que no incloc al meu, ja que el paisatge és més o menys el mateix i ja arribant al cotxe el camí està tallat per una tanca que voltem com podem per una línia elèctrica). Si havia de ploure, en principi seria aquesta hora, però en lloc d’això el cel s’ha anat aclarint i fa un bon sol, amb algun ruixat llunyà que ens permet gaudir de l’arc de Sant Martí sense patir gens.

Puig del Far

Caminada fàcil i maca, ideal per començar a descobrir l’Espai Natural de les Guilleries – Savassona. De Vilanova de Sau al Puig del Far pujarem entre boscos frondosos i, un cop al cim, gaudirem de grans vistes.

PLA C

Últimament sembla que el temps esperi a empitjorar als caps de setmana. Per aquest, un altre cop núvols i alguna pluja. Passem al pla C, que no deixa de ser una excursió pendent des de fa temps, però allà on sembla que el temps serà una mica millor.

Sortim de Vilanova de Sau. Avui seguirem un Sender Local (amb alguna improvisació). De seguida ens enfilem entre boscos mixtos de pins a alzines. Bé, almenys les últimes pluges i la tardor tenen alguna avantatge: pel camí trobarem quatre rossinyols, quatre pinetells i un rovelló (en aquest últim cas, literalment).

Un cop al cap de munt dels cingles de Vilanova el camí planeja, per passar entre alguns camps i prats, i algunes basses.

A l’alçada de Santa Margarida d’Ardola, les ruïnes d’una ermita romànica del segle XI, ens tornem a enfilar una mica. Tot passant per roques amb formes curioses i balmes boniques, finalment, arribarem al cim. Des de dalt el Puig del Far les vistes a la Plana, les Guilleries, el Collsacabra i el Montseny són espectaculars.

Es tard, però com que fa una mica de vent, fresc, continuem un tros més, afegint la Roca del Migdia a la ruta (el SL no hi passa). I ara sí, ho aprofitem per dinar tot contemplant el paisatge (amb vistes semblants a les del Puig del Far). Ens deixem, però, el mirador que hi ha una mica més enllà (que hi farem, un altre dia serà).

Reculem un tros i baixem pel Grau del Cargol, tot fent un descens més directe i una mica més empedrat, pràcticament sempre entre boscos. Només cap al final, quan passem per dos grans i bells masos, passem pel costat de camps i prats amb vistes als dos punts on hem estat.

Hi ha camins més directes, però farem el Sender Local fins al final, el que ens permetrà fer una visita al bonic poble de Vilanova de Sau i la seva església (Santa Maria, d’origen romànic però amb moltes modificacions posteriors).

Sant Andreu de Bancells

Caminada pels boscos de les Guilleries que, molt de tant en tant, deixen veure bones vistes, tot passant pel bonic Pont de Malafogasa, l’ermita de Sant Andreu de Bancells i la Castanyeda de Fogueres.

PENDENT

A última hora, improvisant quan em desperto, per no quedar-me sense fer res. Una de les poques que em queden guardades prop de casa, per dies així.

A les dotze començo a caminar al Pont de Malafogassa (medieval). El lloc és molt bonic i el fotografio per totes bandes. De seguida me n’adono que m’he deixat el mapa a casa... i haig d’esperar que la memòria fotogràfica em funcioni (en principi no ha de ser difícil).

La pujada és fa per una pista ample, on hauria de trobar dues dreceres. La primera, però, està embardissada. La segona la trobo bé, tot i que em guio una mica per intuïció, ja que passo per diverses bifurcacions de pistes (algun cop dubto de si vaig pel camí que toca, però al final arribo a lloc).

La pujada és els pels típics boscos de les Guilleries, principalment alzinars, que contrastarà amb els de la baixada. De tant en tant deixen entreveure bones vistes al Collsacabra, les Guilleries i el Montseny. A mitja pujada una petita sorpresa: una llisona és deixa fotografiar sense problemes.

Al cap de munt: Sant Andreu de Bancells, al costat del mas que li dona nom. Del segle XI, romànica, amb restauracions del XVII, bonica. Mig camí.

De seguida haig de començar la baixada. Trobo el camí correcte, però això només ho sabre un cop a casa. No ho veig clar ja que està molt poc fresat i és poc clar, pel que passo al pla B, per pistes i una mica més llarg. A les diferents bifurcacions que vaig trobant em vaig guiant per intuïció (i perquè l’orientació és relativament fàcil). Hi surto guanyant, passo per la castanyeda de Fogueres, mot bonica.

Com sempre, no sé perquè m’hi mato, la caminada acaba dues hores més tard del que havia calculat.

Volta al Mont

Caminada pels boscos de les Guilleries, un dels principals atractius d’aquesta caminada, conjuntament amb les vistes del castell d’Estela i les fonts (ja cap al final).

DIA ESTRANY (I TRIST).

M’he adormit, i avui no vaig sol (amb en Salvi, que ara feia dies). Avui, però, per desgràcia tinc excusa. He dormit poc, molt poc, per la mort d’una amiga, una molt bona amiga, tot i que feia temps que no ens veiem. La vida, a vegades, és molt injusta. De fet no hauria de ser aquí, però no he volgut anar a l’enterrament. En general ho evito tant com puc, tot i que sé que em pot fer quedar malament. Aquesta vegada, però, no ho hauria suportat. Sílvia, et trobarem a faltar...

Bé, en tot cas comencem a caminar més tard del que tocaria, per sort anem a prop. Faré una mica més de desnivell i de distància de l’habitual, no molta, però la veritat és que avui cansar-me una mica em ve de gust.

Fem un petit tros del Carrilet i de seguida ens enfilem entre boscos, segurament el més interessant d’aquesta caminada. Principalment roures, castanyers i avellaners a la baga (pujant i baixant), i alzines al solell (a la carena).

La primera parada és relativament aviat, a la punta de la carena. És al castell d’Estela, amb molt bones vistes a les comarques gironines. Després boscos i més boscos gairebé fins al final, amb l’única excepció de vistes al Far, just abans de tornar a baixar.

Un cop a baix, fonts i més fonts, de la que en destaca la Font Picant (el nom ve, efectivament, pel seu contingut amb gas). És bona. També una alzina monumental, la de can Femades, i una bonica ermita, la de Sant Marçal.

Sot de Penjacans

Passejada agradable pels bonics gorgs del Sot de Penjacans, sortint de l'ermita i el castell de Farners (que ja valen la pena). Es pot allargar combinant-la amb alguna de les moltes caminades que es poden fer a la zona.

A DINAR A CASA...

La intenció, avui, és ser a casa a dinar. M'adormo, una miqueta, marxo mitja hora tard. M'equivoco i tardo una mica a trobar el camí a l'ermita... mitja hora més. Comencem bé. Entre una cosa i l'altre començo a caminar a les onze.

Paso per suredes i pinedes. El dia és una mica lleig i no acaba de sortir el sol. A mitja caminada m'adono que he perdut la cartera, reculo per veure si la trobo o m'ha caigut al cotxe... al final s'havia quedat a casa (sort que puc trucar a la meva mare perquè m'ho miri). Un altre cop tranquil, havent perdut una hora més, refaig el camí.

 El primer salt d'aigua és molt bonic, tot i que l'aigua té un color gris estrany (tot i que potser només és degut a que està una mica remoguda per les últimes pluges).

El segon és ben a prop, és el gorg del Diable, i encara és més bell. Molt millor del que em pensava.

Els altres dos són una mica més avall, encara que per arribar-hi es fa una mica de volta. No són tan espectaculars, però són prou bonics i també valen la pena (es pot baixar pel riu, seguint les marques grogues, però el camí es brut i en alguns trams s'ha de grimpar).

Llavors el camí es torna a enfilar. La següent parada és al Balcó de Penjacans, amb bones vistes a la zona... tot i el seu nom, al meu parer, ben lleig.

 Tornant aprofito per pujar al castell, ben restaurat i amb bones vistes (ja hi havia estat i val pena). També per visitar la bonica ermita romànica que hi ha just a sota.

Per sort la caminada és curta i, a banda dels salts, no m'he entretingut gaire enlloc... seré a dinar a casa, encara que més tard del que comptava. Que hi farem.

Mare de Déu del Coll i Sant Benet

Per aquests boscos es passejava i amagava el mític Bandoler Serrallonga. Molts dels assalts de la seva banda van ser al camí ral per on passarem (de fet, en part, reconvertit en la Ruta d'en Serrallonga, GR 178). Des de la Mare de Déu del Coll i el cim de Sant Benet les vistes són impressionants.

BOIRA DES DE DALT

Avui toca una per les Guilleries, una zona que tinc una mica abandonada (en part per la dificultat de trobar ressenyes bones i recents, i en part per la dificultat d'orientar-se en un entramat de pistes que canvia sovint). En un tinc, però, un parell o tres de pendents, entre elles, aquesta.

Comencem a caminar cap a les deu a les afores d’Osor. Seguim les marques del GR 178, d’en Serrallonga. Passem per l’antic camí ral, on la banda del mític bandoler hi va fer un bon grapat dels seus assalts. També pels boscos, aquí principalment d’alzines, on s’amagava.

El camí es va enfilant, primer, fins a l’ermita de la Mare de Déu del Part, del segle XIV (més endavant, intentant recordar que deia la placa a l’entrada, no podrem evitar fer bromes per veure si era “equis! Uve! Palito!” o “equis! Palito! Uve!”).

El camí es continua enfilant, llavors, fins a la següent parada (una bona excursió només ella sola). Des de la Mare de Déu del Coll, d’origen romànic, hi ha molt bones vistes... vistes que no podem veure per culpa de la boira (només el pantà de Susqueda, a la part baixa, i les Guilleries encalitjades, a l’altra banda).

A partir d’aquí... més pujada. Ara fins al cim de Sant Benet, en total haurem fet uns vuit-cents metres de desnivell. Valdrà, però, la pena. Ho aprofitem per menjar una mica, encara que és d’hora. Les vistes queden una mica amagades per la vegetació, a la cara nord, movent-nos pel cim, però, veiem com un turó que hi ha just al costat, esta acabat de netejar de vegetació... i hi anem. Des d’aquí podem gaudir de les magnífiques vistes sense cap mena d’impediment. Cap a una banda el Montseny i les Guilleries, una mica més enllà la vall d’Osor, la plana de la Selva i les Gavarres, entre muntanyes, una mica de Plana Empordanesa. Cap a l’altra un mar de núvols espectacular que només deixen veure el Pedraforca, el Cadí i els Pirineus al fons, una mica més a prop, els cingles del Collsacabra, de Tavertet i el Far, mig amagats a la boira que vessa per les seves muntanyes i la carena que ens queda just al costat. Costa marxar.

Baixem per una altra banda gràcies al GPS d’en Salvi (i al track que hi porta carregat). Sense, ens seria gairebé impossible, ja que travessem per un munt de cruïlles i, més d’una vegada, ens hem de desviar per senders poc fresats. Sense parades, tot i que al principi amb bones vistes a la vall d’Osor, i amb dos kilòmetres afegits més que a l’anada, la tornada se’ns fa una mica llarga.

REPETIM (27-09-2020)

Aprofitant que aquest cap de setmana no tenim gaire temps i n’hem de fer un a prop ens decidim per Sant Benet, un 100 Cims que la Clara no ha fet. Farem la versió curta, des de la Mare de Déu del Coll.

El primer cop que hi vaig anar les vistes cap a alguns punts estaven ennuvolades, i les valls eren un espectacular mar de boira. Avui també està ennuvolat, però la visibilitat és excel·lent i les vistes impressionants: de l’Albera al Montsec, passant per les illes Medes, el Montgrí, el Montseny, el Moncau, Montserrat, els Rasos de Peguera, la Gallina Pelada, el Pedraforca, el Pirineu ceretà, el Puigmal, el Canigó, les Guilleries, la Plana de Vic, els cingles de Tavertet, el Far...

Savassona

Fàcil, curta i molt complerta: tres ermites romàniques, un castell, roques amb gravats, una font, baumes, bones vistes i rouredes.

APROFITANT LA BONANÇA

Després d’un matí recollint signatures, i en vista que les previsions del temps per demà són pèssimes (per anar a caminar), decideixo aprofitar les últimes hores de bonança primaveral i de bon temps que tindrem aquest cap de setmana. Improviso i faig una caminada prop de casa, una que tinc “pendent”, a més, des de fa temps. Curta, que la tarda encara no és massa llarga.

Començo a caminar a les tres a Tavèrnoles. Bé, de fet, gairebé només baixar del cotxe faig la primera parada. A l’església romànica de Sant Esteve, llombarda del segle X, amb alguna modificació posterior del segle XI. És bonica.

Tot seguit surto del poble. De seguida deixo enrere urbanitzacions, camps i la casa de Benarigues. Començo a pujar per la roureda que, més o menys barrejada amb pins rojos o alzines, m’acompanyarà tot el camí. A la part més baixa tinc una sorpresa inesperada: herba fetgera en flor. Aquesta planta, típica i abundant a les rouredes, és una de les primeres a florir després dels freds de l’hivern, just abans que els roures s’omplin de fulles i el bosc és converteixi en una zona ombrívola i més hostil per a la planta (una “tàctica” que també fan servir altres flors, i en altres boscos caducifolis, com les fagedes). Tinc la sensació, potser equivocada, que és dels anys que les he vist més aviat... i que potser, amb els dies que ha fet últimament, aquestes s’han “despistat” una miqueta.

Al final de la pujada, segona parada. El Dau és un bonic, enorme i espectacular bloc de gres (molt concorregut per els escaladors). A la zona n’hi ha d’altres, però segurament ben pocs, o gairebé cap, d’aquesta magnitud. Altres presenten algunes particularitats, però les deixo per passada la següent parada. Després d’una petita pujadeta més arribo a l’ermita de Sant Feliuet. Romànica, dels segles X i XI, tot i que reformada al segle XVI i restaurada fa uns anys. És bonica, a més, a la porta hi ha una “finestreta” que permet contemplar-ne a l’interior (un detall que s’agraeix i es troba a faltar molt sovint). Al seu voltant hi ha vestigis que van del neolític fins a l’edat mitjana, com cisternes, cassoletes o tombes antropomòrfiques excavades a la roca. A més, tota i l’alçada modesta en què es troba, al estar al cim d’un turó les vistes a la Plana, les Guilleries, el Montseny i el Pirineu són molt bones.

A la baixada visito les diferents “pedres” gravades que hi ha a la zona. Tot i que n’hi ha alguna més, només tres tenen bons panells explicatius. La primera és l’espectacular Pedra dels Sacrificis. La tradició popular diu que antigament s’hi feien sacrificis humans i les bruixes els seus aquelarres. L’explicació de les marques a la roca, però, sembla que serien molt més banals: serien les marques d’un antic habitatge, medieval, adossat a la roca. Una mica més avall hi ha la Pedra de les Bruixes, la que té una densitat més gran de gravats de la zona. I encara una miqueta més enllà, la Pedra de l’Home, amb un gran gravat que representa una figura humana (possiblement una dona). La seva datació és molt incerta i podria anar de l’Edat de Bronze a l’Edat Mitjana. Gràcies a la restauració que se n’ha fet són fàcils de veure i valen molt la pena.

Continuo el camí tot seguint les marques, per desviar-me un tros més endavant. A partir d’aquí, com que vaig bé de temps, improviso una mica. No porto ressenya, ni mapa, però al wikiloc he vist rutes circulars... ho provaré (i em sortirà bé). Acabo fent la volta al turó de Sant Feliuet i em retrobo el camí per on he vingut. Ara, però, seguiré recte, travessaré la carretera i visitaré l’ermita de Sant Pere de Savassona. Romànica llombarda, del segle XI, tot i que sobrealçada al XVI (conserva les façanes intactes). Al costat seu hi ha el Castell de Savassona, un imponent casalot que conserva elements medievals (tot i que no es pot visitar).

Fins aquí el tros fàcil. Ara me la “jugo” una mica més. Trobo el camí que va darrera el castell, d’on surt un camí ample i ben fresat (i el la direcció cap a on haig d’anar). El segueixo i passo per les boniques baumes i font de la Baronessa. La volta, només per això, ja haurà valgut la pena.

Segueixo el camí, que s’acaba tornant en un corriol, fins acabar en una pista (amb una fita). La segueixo a la dreta fins que es torna a transformar en un corriol, sempre cap a on em sembla que haig d’anar. El meu sentit de l’orientació és bastant bo... molt poques vegades m’ha fallat, encara que alguna vegada ha passat. Afortunadament avui no, no vaig tard, però si em despisto una mica se’m podria fer fosc (tot i això, tampoc em fa gaire por), el pitjor que em podria passar és que anés a petar a Folgueroles o algun punt a mig camí entre aquesta població i Tavèrnoles).

Fins i tot més aviat del que em pensava, arribo al mirador de Tavèrnoles (just a sobre seu), amb bones vistes al poble i a la Plana. La bonica posta de sol que s’endevina pels núvols que hi ha al cel l’hauré de gaudir des de casa.

Els Munts - Sant Pere de Casserres

Resseguint els cingles de Vilanova les vistes al Collsacabra i les Guilleries són magnífiques (i una mica més enllà, els Pirineus, el Pedraforca, el Montseny i la Plana de Vic). Al final de la caminada arribarem a l'impressionant monestir romànic de Sant Pere de Casserres.

PROP DE CASA

Deixem un cotxe a cada banda: un a Sant Pere de Casserres i l’altre als Munts. Avui també anem amb la Thaïs, fins on el genoll la deixi. Comencem a caminar, doncs, als Munts. De fet, hi fem la primera parada, al Salt de la Minyona, el cingle des d’on hi ha unes impressionants vistes al Montseny (amb el sol de cara i encalitjat), les Guilleries i el Collsacabra, amb la boira cobrint el pantà de Sau (degut a la inversió tèrmica). Vistes prou conegudes però que no em cansen mai.

Diu la llegenda que la minyona dels Munts era molt devota i no faltava cap diumenge a missa. Un dia que se li havia fet tard, quan encara estava dalt la cinglera, va escoltar que ja tocaven les campanes per començar la missa. Com que no volia arribar tard de cap manera va saltar cingle avall sense pensar en l'alçada que hi havia. Miraculosament no li va passar res i va poder arribar just a temps. Pocs dies després, va necessitar tornar a baixar al poble i va pensar que per estalviar-se temps i camí podia tornar a repetir el salt. Però aquesta segona vegada el miracle no es va produir i la pobra minyona va tenir un accident molt greu que li va costar la vida. Des de llavors aquell indret va començar a dir-se el Salt de la Minyona, i ningú més ha tornat a intentar saltar (text extret de Vilaweb).

Comencem a caminar, per desviar-nos de seguida fins al grau que puja de Vilanova de Sau fins als Munts, a la punta d’una cinglera, per millorar les vistes que ens acompanyaran bona part del camí tot resseguint els cingles (després de recular una mica). Ens saltem el Puig del Far, deixant-lo per una futura excursió (ja veure’m des d’on). Ens desviem, això sí, cap a la Roca del Migdia. Les vistes tornen a millorar i com què s’ha aixecat la boira que hi havia sobre el pantà, ara són ben diferents. Sempre boniques.

Passada la Roca del Migdia comencem a baixar cap al Parador, per pistes i racons gebrats. Per sort la tanca per accedir al monestir estava tancada hi hem hagut de deixar el cotxe al mirador del Parador. El genoll de la Thaïs diu prou i es queda aquí. Ens sap greu per ella, però ens anirà prou bé... agafarà el cotxe i ens trobarem a Sant Pere (amb el que no haurem de recular els quatre kilòmetres que hi ha entre el monestir i el Parador.

El camí entre el parador passa per boscos ombrívols, però que de tant en tant s’obren per deixar veure bones vistes al pantà i al Monestir de Sant Pere, situat a l’extrem de la serra de Casserres, que forma una península envoltada pel Ter (actualment la cua del pantà de Sau). Pel camí fem una breu aturada per contemplar les restes del que havien sigut les muralles del Monestir.

La llegenda diu que els vescomtes d'Osona i Cardona van tenir un fill que al cap de tres dies ja parlava com una persona gran. Aquest nen va dir als seus pares que al cap de trenta dies es moriria i que un cop mort l'havien de carregar a sobre una burra cega. Els va dir que no havien de menar-la, que ella sola, sense que ningú no la guiés i no li digués res, ja començaria a caminar i, allà on s'aturés, havien de construir un monestir què havia de ser en honor a Sant Pere. Ho van fer i la burra va començar pujar i baixar muntanyes i cingleres, va travessar torrents i rierols i va passar per camps i planes, mentre la gent l'anava seguint com una processó. Després d'un llarg viatge, es  va aturar i es va morir a l’extrem de la serra de Casserres, a la punta de la península que es formà quan el riu Ter gira cap a Sau. Allà mateix s’hi va construïr el monestir que guardava el Cos Sant del nen, cuidat i vigilat pels frares que s’hi van establir.

Una visita que tenia pendent des de fa molt temps. Sant Pere de Casserres és un dels monuments més excepcionals de l’arquitectura catalana del segle XI. Actualment, queda sencera l’església de tres naus i tres absis, una de les obres mestres del romànic català, al costat d’un massís campanar. També es conserven la majoria de les primitives dependències monàstiques i del claustre. El 1998 es va inaugurar la seva restauració. Una bona caminada prop de casa, que de tant en tant també toca, i amb bona companyia.

Castell d'en Boix (o de Taradell)

Passejada agradable fins al Castell d'en Boix o de Taradell, amb bones vistes. De camí passarem per diferents ambients.

PREPARANT LA CAMINADA DE DISSABTE

Em fa mal l'esquena... però haig de preparar la caminada de dissabte que bé, tenint en compte que hi faré de "guia" (explicant perquè el meu poble és com és, almenys des d'un punt de vista biològic... el geològic, ho deixarem per en David).

M'ho agafo amb molta, molta calma, fent fotos a totes les flors que vaig trobant (afegint, de passada, noves espècies a la llista particular).

L'excursió és una passejada curta, i no perquè sigui al meu poble, prou bonica.

De pujada travesso diferents ambients i vaig perfilant el que explicaré (i que penjaré aviat en una altra pàgina, i de la que ja posaré el link... si no se m'oblida).

Passant per camps de cultiu, una verneda, una roureda i un petit alzinar, cada cop més ben formats, arribo al castell d'en Boix (o de Taradell... tot i que a Taradell el coneixem bàsicament només amb el primer nom).

------------

I no se m'ha oblidat: més info AQUÍ

Bauma dels Trabucaires

Passejada fàcil, agradable i bonica per les faldes del Montseny, a cavall dels municipis de Taradell i Seva. Sempre amb bones vistes al Montseny i les Guilleries, de camí anirem descobrint racons curiosos.

REDESCOBRINT

A les deu, una hora que m'agrada. Per fer una caminadeta curta, per casa meva, que avui tinc dinar familiar i haig de ser a casa al migdia. Per preparar, també, una ressenya (que sortirà aviat a l'Enclusa), amb alguns dels companys d'Esquerra.

Sortim del cap de munt de Goitallops, tot passejant sense pressa. Anem fent parades a diferents punts, la majoria lligats per un tràgic fet històric (que pots trobar molt ben explicat a www.taradell.com).

La primera és al monument dels mossos d'esquadra, que no sabia, o no recordava ni que existia (i això que, de petit, hi havia passat un munt de vegades).

La segona al Mas Bosc del Masó, mig enrunat (una llàstima), la casa és bonica i està en un indret molt guapo. Hi trobo una floreta despistada, molt primerenca (aquí, la primavera encara queda una miqueta lluny).

Més endavant, gràcies a les pluges dels últims dies, la sorpresa del dia: un petit però bonic salt d'aigua que, suposo (i gairebé m'atreviria a assegurar), deu estar gairebé sempre sec.

És just abans de les curioses Pedres Morteres, que segurament s'anomenen així per la forma de morter que tenen. 

Ben a prop hi ha la bauma dels Trabucaires, a la que s'accedeix per una escala en no gaire bon estat... i avui plena de formigues (rebaixins, per ser exacte). Antigament s'hi pujava per un arbre que hi havia just al costat, però es va cremar amb l'incendi de fa trenta anys (al 1983).

La tornada, també poc a poc, la fem xerrant i gaudint de les vistes que hem tingut durant tot el camí, al Montseny, a les Guilleries i, ara també, a la Plana i els Pirineus.

Castell de Farners

Caminada bonica i molt variada. Comença al Parc de Sant Salvador i la riera de Santa Coloma, per endinsar-se en pinedes i suredes fins a l'ermita i el castell de Farnés, amb bones vistes a les Guilleries i la plana Gironina.

DUBTANT

Surto de casa dubtant, pel temps. El dia està gris i es preveuen ruixats just a la zona on vaig. Tot i això, decideixo anar-hi igualment, digueu-me "raru" però caminar sota la pluja sempre m'ha agradat (sobretot si després puc fer una dutxa amb aigua calenta).

A l'alçada de Coll de Revell els núvols es comencen a trencar i, recordant vells temps, començo a cantar (més aviat cridar) al cotxe. Sempre ho feia tot anant a fer algun examen a la facultat, suposo, llavors, per treure pressió de sobres... ara, que tampoc no m'havia posat mai gaire nerviós. Els cants d'avui, però, no tenen cap explicació lògica.

Aparco el cotxe i començo a caminar a les deu, relativament d'hora vist altres caminades. La caminada comença al bonic parc de Sant Salvador i passa per la Font Picant, segurament medicinal pel seu contingut en fluorurs, si no recordo malament. El que en crida més l'atenció, però, és el color fortament ataronjat d'allà on cau l'aigua.

El camí continua resseguint la riera i uns vivers, per començar-se a enfilar per una bonica sureda... just quan el sol acaba de sortir del tot (ostres! ja podia haver-se esperat una miqueta més). Arribo a dalt pràcticament amb màniga curta (tot i que després m'hauré de tornar a abrigar per culpa del vent).

Visito l'ermita, amb elements romànics, i el Castell. Restaurat, des de la seva torre hi ha unes vistes que, en un dia clar, s'endevinen més espectaculars del que són avui (cap a les Guilleries, les Gavarres i les planes gironines). Ho aprofito per esmorzar i descansar una mica.

Havent redet forces, baixo primer per la pista principal, tot contemplant els rocams característics d'aquesta zona (a baix he vist més d'una ruta sobre aquest tema... que deixaré per un altre dia). Un em crida l'atenció, gràcies al cartell que n'explica les seves curiositats (si no ho recordo malament): el Rocam del Duro, que rep aquest nom perquè, segons les dites, quan hi claves cops de cap cauen monedes de 10 cèntims... cosa que no provo ( si fossin bitllets de 500, potser encara m'hi trencaria les banyes, però per 10 cèntims...).

Al cap de poc de passar el rocam deixo la pista principal i baixo per la Drecera del Trencacames... que fa honor al seu nom, baixant en picat (tot i que arribo a baix sencer i sense haver patit cap relliscada ni caiguda, com és habitual...).

Mentrestant el cel s'ha tornat a tapar i esquivo el ruixat per poc. Avui dinaré a casa.

Avetoses d'Espinelves

Com que la visibilitat no és massa bona decidim anar a les avetoses d'Espinelves. Una caminada relativament curta, prop de casa. Entre avets que poden arribar més de 40 metres d'alçada (a la part final del recorregut), és una caminada ombrívola, segurament més ideal per fer-la un dia d'estiu.

SENSE MASSA HISTÒRIA

Quedem diumenge al matí per anar a caminar. El lloc el decidirem abans de marxar segons el temps que faci.

Està núvol, tot i que no amenaça pluja. Deixem de banda les excursions en què el principal atractiu són les vistes i ens decidim per la d'Espinelves. També volíem que fos a prop.

Un cop allà comencem a enfilar-nos muntanya a munt, entre castanyers i restes de la nevada de la setmana passada. Sense parar, per una pista força ample.

La part més bonica és, però, dalt de tot. Una petita ruta circular entre avetoses immenses i molt ombrívoles, ideals per tornar-hi a l'estiu.

Amb algun tram gelat, vigilant de no patinat... això si, amb la càmera sempre a punt, per si un cas.

La caminada està bé i va bé, també, per continuar cremant els turrons de Nadal.

Acabem on hem començat. Fem el vermut i tornem cap a casa.

Sant Miquel de les Formigues

Sant Miquel és el cim culminant de les Guilleries. Des de dalt les vistes són impressionants i abasten, pràcticament, totes les Guilleries, el Collsacabra i el Montseny, a més dels Pirineus o la Plana de Vic. Per arribar-hi es travessen boscos de castanyers i una petita fageda.

AMB EL MEU GERMÀ

L'excursió comença a la Font dels Abeuradors... que no està indicada enlloc. A Sant Hilari s'ha de trencar cap a la font del Sastre i llavors seguir la intuïció i allà on els carrers et portin fins a trobar la pista de sorra, en bon estat, que va fins a la Creu d'Horta, fins a trobar-la... no és molt complicat, però, afortunadament, preguntant s'arriba a Roma!

Avui vaig amb en Jordi, el meu germà. Això vol dir a un altre ritme del que estic acostumat... avui, al contrari de les excursions anteriors, faré la caminada amb menys temps del que marquen les ressenyes! Tot un rècord!

És més o menys planera, amb alguna pujadeta. Gairebé sempre entre castanyers, ja sense fulles i, en aquesta època, encara amb moltes castanyes pel terra. Malaguanyades! Tant que m'agraden. Llàstima que estan una mica seques i passades i no les podem collir.

A la part final, gairebé arribant al cim, es passa, també, per una bonica fageda... on m'agafa una mica de "pajara", seguint el ritme d'en Jordi, que em deixa una mica enrere... haurem rebaixat 25 minuts els temps de referència!

Un cop al cim, al Puig de Sant Miquel de les Formigues, el més alt de les Guilleries, amb 1202 metres, ens ho prenem amb més calma i ens hi passem gairebé mitja hora. Primer refent-nos i després gaudint de les impressionants vistes, la visibilitat és força bona. Cap al nord, els cingles de Collsacabra, del Far fins a als de Tavertet, el Puigsacalm, Cabrera, Bellmunt i els Pirineus, del Canigó fins al Pedraforca, passant pel Puigmal. Una mica més cap a l'oest és distingeix la Plana de Vic i, de lluny i mig amagades, les agulles de Montserrat. Més cap al sud, els cims del Montseny i la Serralada del Montnegre. A l'est, el mar i les planes i serralades litorals i prelitorals gironines, tot i que, cap a aquesta banda, força emboirades o encalitjades (el que no ens permet acabar de situar-les del tot, encara que segur que veiem les Gabarres i, possiblement, les Alberes.

Tornem per on hem vingut, contents. El camí és bonic i les vistes des de dalt precioses. Estranyats, també, que no sigui una excursió més coneguda (segurament per la modesta alçada del cim?), cap dels dos es pensava fer una excursió tan maca. Ha valgut la pena. Ah! I baixant també rebaixem els temps de referència: gairebé un quart!

En Jordi fins i tot allarga una mica la caminada baixant a Sant Hilari corrent.

------------------------------

REPETINT

El dit del peu de la Clara continua més o menys igual i les previsions meteorològiques tampoc són massa bones. Tenim ganes de caminar, però, i decidim fer-ne una a prop de casa (i la Clara i en Ramon, de passada, fer un altre 100 Cims).

Jo repeteixo ruta, però en una època ben diferent. Avui castanyers, avellaners i faigs presenten el seu aspecte més primaveral, fent una ombra que a l’estiu sempre s’agraeix.

Les vistes des del cim, però, són igual d’espectaculars, encara que al Pirineu, on teníem pensat anar d’entrada, està força tapat.

L'Enclusa i el Castell d'en Boix

La nevada del dilluns va deixar paisatges poc habituals a gairebé tot el país. Per aquest motiu la mateixa setmana vaig anar a caminar a dos dels indrets més bonics del meu poble, fent unes caminades que ja de normal valen molt la pena, per gaudir del gel i la neu acumulada, que en alguns llocs sobrepassava els 40 cm.

GAUDINT DE LA NEU

Després de la gran nevada de dilluns (40 cm de neu, a casa), ara tocar gaudir-ne. Fa sol i el dia ideal per anar a caminar... com a mínim des d'un punt de vista meteorològic.

Agafo el cotxe i pujo fins al cap de munt de la Roca. La idea és anar a L'enclusa i després al Castell d'en Boix.

Començo a caminar un cop desencallat un cotxe "atrapat" a la neu i el gel.

El primer tram, molt curt, per camí de carro està força bé, només haig de vigilar a no patinar amb el gel. Els "problemes" comencen quan agafo el sender. Em pensava que algú hauria tingut menys seny que jo i estaria una mica trepitjat. Però no.

Sense raquetes camino obrint pas per 40 cm de neu pols (i a la part més alta 50 o més). Sovint espolsant o apartant alguna branca o arbre doblat al mig del camí. Total que, entre això i que m'aturo a fer alguna foto (també per descansar), tardo gairebé dues hores a arribar al cim... quan normalment, ho hauria fet amb la meitat de temps, o menys. Encara que això, tan me fa, volia gaudir de la neu i ho fet, porto un munt de fotos.

I un cop a dalt, encara en faig més. L'Enclusa, a més de ser el punt més alt de Taradell (el meu poble), també és el més bonic (per mi). No gaire transitat és, també, un oasi de pau des d'on hi ha unes vistes impressionants del Montseny, les Guilleries i la Plana de Vic.

Ara queda baixar. Com que em fa mandra tornar per on he vingut decideixo baixar per la "drecera" (avantatges de ser de la zona). Això vol dir baixar en picat a buscar el camí de Puiglagulla (a la Roca). Sense que hi hagi passat ningú. Si ja és dret i relliscós la resta de l'any, ara amb dos pams de neu encara ho és més. Afortunadament la neu esmorteix les caigudes, abans d'arribar a baix, colgat de neu.

Queda només el tros fàcil, i cap a casa, amb els peus glaçats, havent tardat tres hores per fer quatre Kilòmetres... per culpa de la neu i les parades. Però que bé que m'ho he passat.

-------------------------------------------

Per això mateix i torno l'endemà. Aquest cop acompanyat i a la tarda.

En cotxe i fins al cap de munt de Goitallops.

Avui serà més fàcil. Un bon tros per camí de carro (força trepitjat pels cotxes), i un troset de sender fins al castell, també amb uns 40 cm de neu, tot i que trepitjada.

Sort que portem els pals, que ens estalvien més d'una caiguda.

Tot i això, aconseguim fer els 5 Kilòmetres de caminada en dues hores i mitja llarga.

Com sempre, entretenint-me fent fotos i, avui que vaig acompanyat, fent alguna que altra inevitable guerra de neu.

A més, tenim una bonica sorpresa a les baumes, plenes de grans candeleres de gel.

Sense cap pressa doncs, arribem al Castell (bé, a les restes del castell), que domina, també, Taradell i bona part de la Plana de Vic.

Entre una cosa i una altra es comença a fer tard. La tornada és molt més ràpida... tot i que continuen caient algunes boles de neu. Avui, com ahir, també ens ho hem passat molt bé.

-------------------------------------------

Nota: Aquestes dues caminades es poden fer conjuntament i fàcilment, en condicions normals (sortint del cap de munt d'una de les dues urbanitzacions, la Roca o Goitallops). El camí està ben senyalitzat per les marques blanques i grogues del PR-C de Taradell.

Juntes o per separat encara hi ha una versió més curta i fàcil sortint de la Collada de Taradell (a la Carretera de Viladrau), cap a una banda, l'Enclusa, cap a l'altra al Castell (seguint les marques del PR).

Puigcastellet

Entre pinedes de pi roig s'arriba a Puigcastellet, una fortificació de barrera ausetana (els ibers de la comarca). Construïda entre els segles III i II a.C, s'hi pot fer un mini-itinerari gràcies a uns panells informatius, que et permeten fer-te una bona idea de com era la fortificació i la seva vida cotidiana.

SOLET

Doncs això, solet... i potser per això, badant moltíssim. Fent fotos a les floretes, les papallones i les formiguetes... a més de fer experiments amb la càmera. I entre una cosa i una altre allargarem una excursió que a un ritme més o menys normal es podria fer en menys de 2 hores, a 3.

Començo la caminada a les cinc de la tarda, la qüestió és no llevar-se d'hora... encara que després em mori de calor, i sort que està una mica núvol i fa un vent més aviat fred.

I em vaig entretenint mirant les floretes, les formiguetes...

Llàstima que no puc dir el mateix dels sons de la natura, potser pel vent, m'arriba l'animació del camp de futbol de Sant Julià, que es deuen jugar alguna cosa important. Desconec el resultat, però l'equip local, suposo, segur que ha fet 3 gols i, a jutjar pels crits de "manos arriba, esto es un atraco!" cap el final, els hi deuen haver xiulat un penal en contra i/o expulsant un jugador (com a mínim).

L'excursió passa entre rouredes i pinedes de pi roig, amb alguns racons prou bonics, com les Escales de Foquers. Sovint amb vistes a Sant Julià i la Plana, mentre vaig pujant.

Puigcastellet és una fortificació (de barrera) ausetana (els ibers de la comarca), construïda entre els segles III i II a.C. S'hi pot fer un mini-itinerari gràcies a uns panells informatius, que et permeten fer-te una bona idea de com era la fortificació i la seva vida. Està molt bé.

Baixo més ràpid que pujant, que, al ritme que anava se m'haguès fet fosc.

Acabo la caminada a l'ermita de la Damunt (punt de sortida) a un quart de nou, cansadet... però content perquè segur que hauré cremat les calories de més del casament d'ahir.

CABIROLS

Anys després torno a repetir, aquesta vegada amb la Clara. Aquesta vegada, però, la faig al matí, no tinc soroll de fons, i no m’encanto tant amb les flors (tot i que en veurem un bon grapat). No fa molt bon dia, però a partir del casol tenim força ullades de sol (es nota que és primavera perquè ens desabriguem i abriguem diverses vegades).

Entre camps i boscos m’agrada tant com la primera vegada (i a la Clara també), la fortalesa ibèrica continua igual, amb bons panells informatius. A més, pel camí tenim la sort de poder contemplar un parell de cabirols de prop i bé (encara que sigui passant corrents davant nostre).