Puig Ventós i Caulès

Bonica caminada entre suredes que ens permetrà visitar dues ermites preromàniques, una enrunada i una altra de sencera, a més de gaudir de bones vistes des del Puig Ventós.

PREROMÀNIC

Avui torno a anar sol. En vull fer una no massa lluny per ser a casa a mitja tarda. De les que tinc a punt no n’hi cap que, per una cosa o una altra, compleixi les condicions o m’acabi de convèncer. Tot rumiant me n’adono que fa temps que no en faig cap per la zona de Cadiretes i, buscant una mica, en trobo una mica que compleix i fa cara d’estar bé.

Començo a caminar al collet de Terra Negra, en plena carretera de Vidreres a Tossa. Baixo pel Camí de Terra Negra envoltat de les suredes que m’acompanyaran pràcticament durant tot el camí (de tant en tant amb algun pinastre, algun pi pinyer, alguna alzina i fins i tot algun eucaliptus).

Volto la masia de Can Noguera, per seguir al costat de la riera per una fondalada humida. Serà, però, poca estona, perquè de seguida en començo a enfilar cap a un dels objectius del dia.

Em desvio per un corriol i amagada entre la vegetació hi ha les restes de l’ermita preromànica de Sant Esteve de Caulès, construïda a finals del segle IX, aprofitant materials d'una antiga torre romana. Just al seu costat hi ha una necròpoli amb dues sepultures antropomorfes ben visibles (i els vestigis d’un poblat medieval colgats per la vegetació). Està bé.

Em continuo enfilant fins al segon objectiu del dia, al costat d’un bonic mas. Santa Susanna de Caulès és una altra ermita preromànica, de planta rectangular i construïda al segle IX, tot i que amb modificacions posteriors. És prou bonica.

Queda l’última pujada, no gaire llarga fins al Puig Ventós. És un cim modest, però amb bones vistes gràcies al petit mirador que hi ha instal·lat (sinó bona part quedarien amagades per la vegetació). Llàstima que el dia està una mica encalitjat, però des d’aquí es veu l’Albera, les Gavarres, Rocacorba, el Montseny, la Plana de la Selva, Llagostera, Blanes...

Tot baixant en desvio cap a la necròpolis del Pi de la Lliura, que no sé trobar, i el Pi de la Lliura, tot i que m’adono que no val gaire la pena (si ho sé no ho faig). Per sort, tot i que he anat sense cap pressa, vaig molt bé de temps i fins i tot dinaré al cotxe (hauré portat el dinar a sobre tot el camí per res, però no se sap mai... i segur que si el deixo al cotxe, hauria anat tard).

Montbarbat

Dalt d’aquest 100 Cims hi ha un gran poblat ibèric, en bona part per excavar, però també magnífiques vistes a la depressió de la Selva i les muntanyes que l’envolten. Pel camí, pujarem per boniques pinedes i suredes.

CIM I POBLAT

Sortim del Santuari del Vilar, noucentista i barroca, per començar-nos a enfilar per una antiga pista, on l’aigua sovint a deixat al descobert el granit que caracteritza aquesta zona. Mica en mica, mirant de no relliscar per culpa de la sorra anirem pujant. Ho fem per un tram de bosc cremat de fa un temps i on, llegim en un panell, la Universitat de Girona hi fa estudis per comprovar quina és la millor manera per la posterior recuperació del bosc.

La pujada és gairebé tota al principi. Al cap de poc arribem a un coll on hi un bosc d’eucaliptus, el que sempre em fa mal d’ulls. Per sort va durar molt poc i ja només se’n veuen a pocs llocs. A partir d’aquí anirem per una pista ample i ben senyalitzada, entre suros i pins pinyoners. De tant en tant, amb bones vistes cap la Lloret. Pel camí sentim el repicar d’un picot, però, tot i que ho intentem, no aconseguim veure’l.

Ja arribant decidim fer cas dels pals indicadors per fer la volta a la muntanya fins arribar al cim. D’aquesta manera no ens saltem les primeres excavacions del poblat. Montbarbat era un dels grans poblats ibèrics de la zona, ubicat a la part més alta del turó i adaptat a la seva topografia. Estava envoltat per una línia de muralla reforçada amb un mínim de dues torres. Bona part encara esta pendent d'excavar. Es poden veure les restes de cases i de la muralla, tot i que, no està museïtzat i ni tant sols hi ha cap cartell explicatiu, que sempre és d’agrair. Malgrat tot, el que es veu està bé.

Dalt d’un turó solitari era en un lloc estratègic, ja que des d’aquí es pot contemplar tota la depressió de la Selva, el Montseny, les Guilleries, el Cabrerès, bona part de les Gavarres i tota la baixa Tordera. Controlaven dues de les vies de comunicació més importants del país: la via Heràclea (la posterior via Augusta romana), i la via marítima-fluvial que comunicava el litoral amb l'interior del país per l'eix de la Tordera-riera d'Arbúcies. Per desgràcia, però, el dia està molt ennuvolat i les vistes són més aviat escasses.

Tornem més o menys pel mateix camí, improvisant a la part final. Amb cotxe anem fins a Sant Pere del Bosc. Un edifici de grans dimensions format per la capella, l'estada, l'asil i diverses dependències al voltant d'una plaça amb un monument al reformador del lloc a finals del segle XIX, Nicolau Font. L'edifici religiós és d'estil neogòtic, a banda i banda hi ha una gran construcció porticada de dues plantes i golfes que fou la residència particular de Nicolau Font i actualment és un hotel. Vist això i el camí, si ho arribem a saber, comencem la caminada aquí.

Puig Gros

Caminada curta, per suredes, a un 100 Cims amb bones vistes.

DE DOS EN DOS

Avui aprofitem per fer dos 100 Cims. El primer, que la Clara no tenia, el de Cadiretes, pel camí fàcil i descrit més avall. El segon, fent una ruta circular també curta: el Puig Gros.

Deixem el cotxe al trencant de Parc Aventura i ens enfilem per una pista. De seguida arribem un coll on la deixem i prenem un sender. Ens passegem per bonics boscos de suros, amb grans blocs de granit que li donen un toc especial.

La pujada és suau, però constant, i el dia més propi de la primavera que de l’època en que ens trobem. Un cop al cim hi ha molt bones vistes, al massís de Cadiretes, les Gavarres, Sant Feliu i el mar. Llàstima que el dia està molt encalitjat i no en podem gaudir com cal.

Baixem per l’altra banda de la muntanya, tot passant per les Tres Fonts, tot i que només aconseguim veure dues broques, i el Camí Romà, empedrat. Tot i el nom, i ser un dels més antics documentats, segurament és medieval.

Megalits i Cadiretes

Ruta que, tot visitant alguns dels megàlits de l’Ardenya s’enfila, per no dir planeja, fins al cim de Cadiretes, modest però amb unes vistes impressionants.

DESPRÉS DE TANTA MUNTANYA...

Després de tants dies de muntanya tinc ganes de boscos mediterranis. Ho aprofito per anar al massís de Cadiretes-l'Ardenya, que ara fa molt des de l’última vegada. No cal dir que començo a caminar tard, com sempre (a dos quarts de dotze).

M’enfilo, d’entrada, al castell de Montagut per allargar una mica la caminada . Són les restes d’una torre d'un castell dalt d’un cim, ara amb antenes de telefònia. Les vistes són magnífiques. La volta és molt curta i de seguida tornaré a passar pel punt d’inici.

El camí és més aviat pla, puja suaument entre les belles suredes que tenia tantes ganes de veure. Seguint el GR de seguida arribo al Menhir d’en Llach (del Neolític, del 3500 aC a 2500 aC). Poc després busco i no sé trobar el Paradolmen del Senglar, tot i que hi passo pel costat sense adonar-me’n (però això ho sabre arribant a casa, al veure'n fotos per internet). Avui faig, també, una ruta megalítica (que també m’agrada i en tenia ganes).

Més endavant, tot seguint els pals indicadors deixo el GR i continuo fins a Cadiretes, aturant-me abans a la Cista de Cadiretes (final del Neolític al Calcolític, 2500 a 1800 aC). No està indicada de cap manera i si no fos perquè la porto ben marcada al mapa, és fàcil passar-se-la de llarg.

Tot seguit, de seguida arribo al cim de Cadiretes. La visibilitat és força bona i les vistes són impressionants (i això que el Pirineu i altres muntanyes llunyanes queden amagades per la calitja). Com que passa un aire fresc i no fa massa calor ho aprofito per dinar tot gaudint-ne.

Reculo fins al GR i començo a baixar una mica. Les següents parades són al paradolmen d’en Garcia (final del Neolític al Calcolític, 2500 a 1800 aC) i el Menhir d’en Montllor (Neolític Mig-Recent a Calcolític, 3500 a 1800 aC). Poc passat el menhir hi ha un mirador natural amb bones vistes de Tossa de Mar.

Aquí reculo uns metres i deixo el GR per passar-me a refiar del mapa amb un track a sobre (que podré seguir perfectament). El camí planeja una altra vegada fins arribar al Paradolmen del Reig (per desgràcia, em salto el de ses Rates, molt proper, perquè no el tinc marcat al track que porto i no en sabré de la seva existència fins un cop a casa, tot buscant informació).

De seguida arribo a la Plaça d’Armes de Montllor, una antiga plaça carbonera, i el Montllor Petit, des d’on hi ha unes magnífiques vistes de Tossa de Mar. A partir d’aquí el camí baixa amb ganes fins al barranc de Llor, per tornar-se a enfilar suaument pràcticament fins al final. De camí tres parades més: la Caixa de la Vall del Roc (de datació incerta), el Menhir de l’Avi (que em salto sense voler) i el dubtós paradolmen del Menhir de l’Avi.

Una altra vegada a l’alçada del Menhir d’en Llach travesso el camí per on he vingut, tot fent una ruta en forma de 8. Del Paradolmen del Reig fins aquí se m'ha fet una mica llarg per poc premi. Em queda, però, sense saber-ho, la traca final: el Paradolmen de Pedra-sobre-altra (final del Neolític al Calcolític, 2500 a 1800 aC), situat sota uns blocs de granits amb formes curioses i un aspecte singular i espectacular. Per pujar al seu cim cal passar per un petit túnel i per una escala amb cadenes, només apte pels més valents sense vertigen (jo no m’atreveixo). M’hi estic una bona estona, berenant, poc abans de tornar al cotxe, que ja és ben a prop.

Pedralta i Puig de les Cols

Per les suredes i roquissars d'aquest massís singular i granític s'arriba al Puig de les Cols, un cim modest però amb vistes impressionants, i a Pedralta, una curiositat geològica, ja que havia estat una pedra oscil·lant.

SEGONA CAMINADA OBERTA

Segona caminada oberta. Tornen a venir en Jordi i la Rosa, a més del seu germà, l’altre Jordi (a més d’en Salvi). Repeteixen, això vol dir que la primera va anar bé... ara falta veure si tornaran a les properes, però. Cap a la costa, que a més ja en tinc ganes, fa dies que no hi vinc i tinc ganes de veure si ja ha començat la primavera.

Comencem a caminar a quarts d’onze a Sant Feliu de Guíxols. De seguida deixem poble i camps enrere. També la capella de Sant Amanç, barroca, del segle XVII. Comencem a caminar entre els boscos que ja no ens deixaran fins a la tornada. Alguna pineda i, principalment suredes, que semblen afectades en diferent grau, o per més d’un incendi forestal (algunes zones semblen més joves, d’altres més pelades, d’altres les alzines són més grans). També pels roquissars que es deixen veure entre la vegetació i que donen al massís un aspecte particular (i pel meu gust, bonic).

El camí s’enfila fins al mas-ermita fortificat de Sant Benet del Bosc. Mig enrunada, va ser aixecada pels monjos del monestir de Sant Feliu al S.XVII (i modificada més endavant). Una mica més enllà hi ha la creu d’en Barraquer, la nova, feta en pedres al terra, i mig amagada al bosc, l’antiga restituïda. De mica en mica s’endevinen les vistes que gaudirem poc més endavant.

Mig improvisant, ens desviem cap al Puig de les Cols. Una gran idea, el cim és modest, però té unes vistes impressionants: de Sant Feliu a Palamós i una mica més amunt, les illes Formigues, la plana selvatana, les Gavarres, els Pirineus, les Guilleries, Rococorba, el Montseny i bona part del mateix massís de Cadiretes (on distingeixo perfectament el Montclar i els Carcaixells).

A la baixada m’equivoco una mica. La ressenya que portem està bé, però una part de la caminada passa per un sender local escassament marcat i sense pals indicadors a les cruïlles. Baixem més estona de la que tocaria pel GR, saltant-nos diferents dreceres que ens portarien a Pedralta més ràpidament. A la Font de la Guilla ens adonem de l’error i, gràcies al mapa que portem, el podem corregir.

Farem una mica més de volta, però ens queda l’objectiu principal de la caminada. Pedralta és una curiositat geològica. Una roca granítica que fa unes cent tones de pes situada sobre una altra que li fa de base (disposició que s’anomena pedra cavallera). Havia estat la segona pedra oscil·lant més gran d’Europa. L’any 1996, però, la pedra superior va caure per causes naturals (meteorològiques). Degut a la seva singularitat l’any 1999 es va restaurar, no sense certa polèmica, encara que per culpa d’un accident es va perdre l’antiga oscil·lació. Hi fem un bon grapat de fotos i ho aprofitem per dinar. Val la pena.

Ja que hi som, ens arribem al Mirador, amb grans vistes tot i que menys que des del cim (a la plana, les Gavarres, el Pirineu, la costa...). Gran comiat. Ja només ens queda una hora de baixada i cap a casa, després de gairebé cinc hores. La caminada ha estat molt bé... i hem pogut comprovar com la primavera tot just arrenca, tot contemplant les primeres flors (com les mosques grosses, una orquídia).

Carcaixells d'en Dalmau i el Montclar

Caminada bonica i divertida, no apte per gent amb vertigen o por a les alçades (tot i que jo la vaig fer). Tota una petita aventura pel camí equipat amb cadenes dels Carcaixells. Les vistes des d’aquest rocam i, especialment, des del cim del Montclar són espectaculars.

RESEM???

En menys d’una hora ens plantem a Solius. Sense córrer i trobant molt poc transit. L’espera per l’eix, els dies de cues o estones darrera camions, finalment, ara que ja està desdoblat han valgut la pena.

El dia és núvol, tot i que de tant en tant apareix alguna clariana. En principi segons les previsions, si ho fa, no hauria de ploure fins a la tarda. De moment no en fa cara , i per la caminada d’avui val més així.

Comencem a caminar i les primeres parades són ben aviat. A la Roca dels Moros, una “cova” excavada a la roca d’origen incert, malgrat que el més probable és que sigui medieval i estigui relacionada amb el Castell (just al seu costat). Des de dalt les runes del castell hi ha unes bones vistes dels voltants.

Una mica més endavant passem, també, pel menhir de Can Llaurador.

El camí és ample i està ben marcat. Encara a la plana ens desviem pels Carcaixells i ens comencem a enfilar amb ganes. Just abans d’arribar-hi hi ha una capelleta... que tractant-se d’una via equipada amb cadenes i un pont penjant, no sé si és un bon senyal. Veient per on hem de pujar gairebé lamento ser ateu i no posar-me a resar (i ara mateix tampoc estic segur de recordar ben bé com anava el Pare Nostre).

Sembla més del que realment és, encara que puja força sempre puc anar agafat a una cadena i no ho passo gaire malament (si em veig més o menys segur puc controlar bastant bé la meva por a les alçades). El primer tram és el més complicat amb diferència, a partir d’aquí n’anirem trobant d’altres, però sempre més curts o menys verticals, sempre ben equipats. Anirem pujant i baixant per diferents crestes. Divertit i una petita aventura. Especialment espectacular és el Pont del Ginjoler (que es passa sota la responsabilitat de cadascú, tot i que sembla molt ferm i en molt bon estat).

Les vistes, a més, són força boniques.

Deixem enrere l’últim “carcaixell” i ens enfilem una mica més, fins al Montclar. És un cim molt modest, 401 metres, però amb unes vistes espectaculars (i això que el dia està encalitjat i cada cop més ennuvolat). Ho aprofitem per dinar... jo, que no escarmento, una poma. Havíem de ser a dinar a casa, però són quarts de dues i en prou feines hem fet mitja caminada.

De baixada volem passar per les sitges del poblat ibèric de Plana Basarda, però no estan indicades... i ens quedem a escassament cinquanta metres de trobar-les (però això no ho sabré fins arribar a casa. Ens sap greu, però mirant fotos per internet, comparat amb els poblats que hem vist últimament tampoc són gran cosa... qui no es consola és perquè no vol).

Ja només queda la baixada, amb bones vistes als Carcaixells i amb l’última parada del dia: la cova de Sa Tuna, un altre forat excavat a la roca semblant al que ja hem vist (aquest, però, de possible origen neolític).

La primavera va arribant mica en mica. Tot i que no hem trobat tantes flors com ens hagués agradat, ja n'hi comença a haver alguna (més alguna oreneta, les primeres marcenques...). Ja falta molt poc!

Puig de Cadiretes

Pensant que la primavera sempre arriba una mica abans a la costa que a l'interior, me'n vaig cap a Tossa de Mar amb l'objectiu de pujar el Puig de Cadiretes, tot contemplant flors i papallones. Les ganes, però, no poden amb la raó i m'hauré de conformar, únicament, en pujar al cim, això si, amb unes vistes exepcionals.

BUSCANT LA PRIMAVERA

Si la primavera no acaba de venir, ves-hi tu. Per això decideixo anar a Cadiretes, a la costa... potser pecant d'optimisme (i més veien la nevada que està caient avui, pocs dies després, mentre escric això).

Sense floretes ni papallones, ni gaire res per distreure'm agafo un bon ritme. La pujada és forteta, però d'aquelles que m'agraden, esglaonada... i també traïdora (quan no t'ho coneixes), quan sembla que arribes a dalt, encara falta una altra pujada (i així anar fent).

L'excursió, però, val la pena. Les vistes des del cim són impressionants: de Blanes a Castell d'Aro, passant pel Montseny, la plana gironina, els Pirineus i les Gavarres (en part també m'he decidit a venir aquí perquè la visibilitat avui era molt bona).

A la baixada ja m'encanto una mica més, poc. En les zones més assoleiades, alguns romanís, caps d'ase i brucs comencen a florir, algunes sargantanes i dragons prenen el sol i una oreneta vola a prop... la primavera encara no és aquí, però falta poc.