Sant Grau

Bonica caminada al voltant de Sant Gregori. Pel camí visitarem dues curioses fonts, carbonatades, i farem un 100 Cim, Sant Grau, amb molt bones vistes.

FONTS QUE RAJEN

Avui toca caminada de grup, per començar a cremar torrons i tortells de reis. Almenys per la Clara i per mi serà la primera de l’any amb una certa consistència (en vam fer dues a Mallorca, però molt curtes, ja que sortíem de passar una grip). Quedem al veïnat de Sant Gregori i comencem a caminar a l’hora. Avui no som gaires i tothom ha arribat a l’hora (com gairebé sempre).

Gairebé només començar passem pel Casal dels Margarit o Castell de Sant Gregori. D’origen anterior, del segle XII, l’edifici actual és el resultat de successives ampliacions i rehabilitacions dels segles XIV, XVI i XVII. Actualment està tancat i és un espai on es celebren casaments i altres esdeveniments. Està bé.

Caminem, d’entrada, entre camps de secà, per una pista asfaltada. Al cap de poc, però, deixem enrere asfalt i camps i comencem a caminar per les suredes i alzinars que ens acompanyaran pràcticament la resta del camí.

Ens enfilem una mica per tornar a baixar de seguida, cap una fondalada humida tal i com indica la presència de nombrosos plataners. En mig seu hi ha la curiosa i bonica font de can Coromines. És dins les restes d’un antic edifici, del que només en queden les quatre parets, que havia set un balneari i més endavant una petita planta embotelladora. La font raja amb un cabal molt irregular d’aigua ferruginosa. Aquesta irregularitat, tot plegat raja molta aigua, com poca, com tot plegat s’atura per tornar a sortir a raig al cap d’una estona, es degut a que l’aigua és molt carbonatada, té molt gas. Aquest gas s’acumula a la fissura de la roca i arriba un moment que la seva pressió “guanya” a la de l’aigua, sortint ell tot sol, alternant-se aigua i gas de forma força regular. D’altra banda, aquesta aigua també conté molt ferro, que es fa clarament evident pel color vermell amb que tenyeix les parets i el terra de la font. Alguns, pocs, ens atrevim a tastar-la, per notar que té un gust molt picant.

Un cop vista reculem una mica i ens continuem enfilant, primer suaument, després amb més ganes. Un cop al cim hi trobem les restes del Castell de Tudela, d’entre els segles X i XI, i del que es diu que un dia va allotjar a Pere el Gran al segle XIII. També les ruïnes, consolidades, de l’ermita Sant Grau, que segurament té un origen romànic i estaria relacionada amb el castell, amb modificacions posteriors.

En el que hauria estat la teulada de l’ermita hi ha una torre de vigilància amb una passera per arribar-hi que serveix de mirador. Les vistes són fantàstiques i des d’aquí es veu gairebé tot Girona i més enllà: El Far, el Montseny, les Guilleries, les planes de la Selva i l’Empordà, les Gavarres, l’Albera, el Mont, el Canigó... llàstima que estan una mica encalitjades. Els més valents, també en poden gaudir des del vèrtex geodèsic, enfilant-se per la seva escala. És una mica d’hora, però decidim fer temps tot xerrant, fent la foto de grup i gaudint del lloc, per quedar-nos-hi a dinar. 

A partir d’aquí només queda baixar. La següent parada serà una mica més endavant, en una altra fondalada humida amb plataners: a la també curiosa font de can Verdaguer. És coneguda popularment com a font Groga, pel color de l’aigua, o font Picant, pel seu gust, ja que és molt rica en ferro, carbonats, bicarbonats i CO2 (d’aquí, també, que s’hagin format travertins a la seva base i el color vermell del terra on raja). Degut a l’origen volcànic de la zona, és comú trobar aquí aquest tipus de fonts carbòniques. Tan aquesta com la de la can Coromines, l’aigua ve de molta fondària (d’aquí que encara ragin, tot i la sequera), prové de la serralada Transversal i s’infiltra per la falla de Llorà.

Si en tenim ganes podem fer l’experiment que es proposa al cartell explicatiu de la font, només hem de portar un parell de gots transparents i una llimona (o emportar-nos l’aigua a casa). Xarbotem bé l’aigua i la posem als gots. En una no hi posem res i esperem, a l’altre i afegim unes gotes de llimona. En el primer veurem que es comença a formar una capa de color rogenc al fons i el color de l’aigua es torna groguenc, degut a que ions de ferro que conté l’aigua precipiten formant òxid de ferro. Mentre que en el segon, on amb la llimona hem abaixat el pH, l’aigua es manté transparent, ja que amb pH baix, àcid, els ions de ferro no poden oxidar-se i precipitar. Nosaltres no hi vam pensar, ho havíem llegit abans d’anar-hi, i ens vam quedar amb les ganes.

D’aquí ja queda poc per arribar als cotxes. L’última parada la fem a la fotogènica església de Sant Gregori. D’origen romànic, tot i que amb moltes modificacions i ampliacions posteriors, alternant els estils romànic, gòtic i barroc.

Ens costa una miqueta trobar un bar obert i al final anirem a parar al del camp de futbol. Com sempre, per acabar de gaudir de la companyia després d’una bonica caminada.

Volcà Banya del Boc

Fàcil i bonica caminada per la vall de Llémena. Sortint del bell poble de Llorà, pel camí descobrirem masies, un parell d’ermites i un parell de volcans.

RETROBADA

Després de gairebé mig any, per fi podem tornar a fer una caminada de grup (amb les mesures oportunes, això sí). Serem quinze.

Sortim tard per un problema amb el cotxe de la Sílvia, que ha quedat encallada en un camí... fent cas al Maps, fent una volta una mica estranya. No la podem treure, caldrà que hi vagi la grua i no podrà començar amb nosaltres, encara que, per sort, més endavant es podrà afegir a la caminada (a l’alçada de Sant Joan).

Sortim del poble i de seguida passem entre masos i camps. La primera parada és a la petita ermita romànica de Sant Medir, del segle XI.

Després d’algun petit dubte amb la ruta (faltaria algun pal indicador més), al cap de poc passem pel volcà del Clot de l’Omeda. És un cràter arrodonit que fa uns cinc-cents metres de diàmetre i uns vint de fondària. El seu fons està ocupat per camps mentre que els seus marges estan recoberts per alzinars.

Continuem el camí i de seguida passem per la Plana de Sant Joan. Encaixada entre muntanyes, va ser originada per una colada de lava basàltica del volcà de la Banya del Boc, que ens queda a la nostra dreta. A l’esquerra podem contemplar els imponents cingles de Sant Roc (que també vam visitar en una excursió de grup), i al bell mig, la bonica ermita de Sant Joan, romànica, també del segle XI.

Al cap de poc ens enfilem per aquesta terra volcànica, així uns ho recorden les roques que anirem trobant i una antiga gredera. Deixem enrere conreus per caminar entre alzinars fins arribar al cràter del volcà de la Banya del Boc. Amb camps al seu fons i boscos als seus vessants, fa uns mil tres-cents metres de llargada per uns vuit-cents seixanta d’amplada, amb una “profunditat” de cent metres. Aquest volcà és el millor exponent de vulcanisme quaternari del nostre país fora de la zona volcànica de la Garrotxa.

Baixem alternant boscos, alguns camps i masies. Al final del recorregut, els que no ho hem fet abans, fem una volta pel petit i bell nucli de Sant Pere de Llorà. En destaca la seva església, ben conservada, romànica, del segle XI, si bé amb modificacions posteriors dels segles XVII i XVIII.

Per acabar i celebrar aquest retrobament, dinar a la terrassa de Cal Ganso (separats ens dues taules, per complir amb la normativa). Hi mengem molt bé. Recomanable.

Puigsallança

Excursió complerta i variada fins a un 100 Cims amb molt bones vistes. Pel camí passarem per diferents tipus de boscos, com una fageda espectacular, especialment a la tardor. Desviant-nos una mica val la pena anar, també, fins al bonic santuari de Santa Maria de Finestres.

ABRAÇADES

Avui serem set... o quatre segons la Guàrdia Urbana de Barcelona (es veu que compta diferent). Ens trobem uns quants primer a Osona i tothom a Santa Pau.

Abans de començar a caminar fem una volta pel casc antic d’aquest pintoresc poble, que sempre val la pena (i alguns no hi havien estat mai).

De seguida comencem a pujar, primer suaument, entre camps i boscos. Tot seguit, amb una mica més de ganes, entre alzinars, i poc passat el coll de Maria, encara amb més ganes per una fageda molt bonica (la Fageda Fosca). Excepte a la seva part més alta, encara li falta una miqueta perquè agafi els colors de tardor, tot i això, val molt la pena.

A partir del Coll del Grau la pujada es suavitza molt. Abans d’arribar al cim ens desviem uns metres fins a l’impressionant Faig Rodó. Un arbre monumental que abracem entre tres. Ho fem, també, per carregar-nos d’energia, però ens descuidem de demanar-li permís, i es veu que llavors no serveix de gaire. La Clara, a més, n’abraça un de més petit que hi ha al costat, perquè no se senti sol i discriminat.

Al cap de ben poc arribem al cim, amb magnífiques vistes, especialment cap a l’Empordà. Avui, però, tot i que la visibilitat no és molt dolenta, estan una mica encalitjades i amb prou feines és veu el mar. Cap a la Garrotxa estan una mica tapades per la vegetació.

Baixem cap al bonic Santuari de Finestres. D’origen romànic tot i que amb moltes modificacions posteriors. També amb bones vistes, ho aprofitem per dinar i refrescar-nos amb la bota de vi que sempre porta en Joan (amb alguns aprenents a beure a galet i algun “titiu”).

Un cop a Finestres, val la pena acabar de pujar al seu castell, molt proper. Les seves vistes, són molt guapes. Nosaltres, però, com que ja hi hem estat, ja hem gaudit les del Puigsallança, molt similars, i, especialment, que anar-hi segurament ens faria anar massa tard, decidim baixar i deixar-ho per una altra ocasió.

La baixada també és bonica, però la fem més ràpid i gairebé sense parades. Com sempre que anem amb colla, got al final per acabar de gaudir de la companyia i cap a casa.

Sant Roc

A cavall de la Selva, el Gironès i la Garrotxa des dels cingles de Sant Roc les vistes a les comarques gironines són espectaculars. Alzinars i roques farcides de nummulits completen aquesta caminada.

NUMMULITS

Caminada de Grup, avui serem dotze i en Quim. Tot i ser una bona colla ningú arriba tard i comencem a l’hora prevista. Ho fem a Sant Climent d’Amer (dels segles XVII, XIX i XXI), que dóna nom a aquesta entitat de població annexada a Amer.

Passem primer entre boscos i camps amb vistes als cingles de Sant Roc, per on ens enfilarem al cap de poc. Portem una ressenya, però a la tercera bifurcació veiem marques vermelles i pals indicadors... i sense que ho sàpiga ningú, improviso una mica i passo de la ressenya per seguir les marques (que sé que hem de trobar més endavant).  Al final em sortirà bé, fem una mica més volta, però la pujada serà més suau i per un camí molt més marcat que per la drecera que havíem d’anar (on no es veia camí).

Al cap de munt dels cingles comencem a trobar els primers nummulits fòssils, que després, en tota la cinglera seran molt abundants. Són les closques fossilitzades d’un foraminífer, un protozou marí (per la formació de fòssils hi ha una bona explicació AQUÍ).

Un cop a dalt, passant per un grau, el camí es torna més planer i de seguida arribem a Sant Roc de la Barroca, una petita i senzilla ermita del segle XV.  El més destacable, però, són les magnífiques vistes que hi han des d’aquí a les comarques gironines (de fet, des de diferents miradors a la cinglera). Es d’hora per dinar, però ho aprofitem per menjar una mica (després, ja gairebé el cotxe, ens pararem a un prat per fer-ho bé).

Baixem resseguint els cingles, gairebé sempre pels alzinars que ens han acompanyat també a la pujada. El que ens deixa d’acompanyar, a mitja baixada, és en Monty, el gos que ens ha seguit tot el camí (que ja es deu imaginar que a hores d’ara ja no tindrà cap recompensa alimentària més i és prop de casa). De lluny, Roca-Salva, un gran mas amb una torre de defensa, tot i que no hi passarem.

D’hora, hem baixat ràpid per esquivar els possibles ruixats que han de caure a la tarda, acabem la caminada fent el got a un bar d’Amer.

Santa Maria de Finestres

Boscos esplèndids, un parell de belles ermites i unes vistes impressionants fan que aquesta sigui una gran excursió.

QUATRE GOTES

Avui toca caminada de grup. Serem disset (prop del límit de vint que m’he marcat), tot i això la logística surt prou bé i comencem a caminar a dos quart d’onze, només una mica més tard del previst.

Cauen quatre gotes, però les previsions són que només sigui això i després millori. Pugem entre boscos, alzinars, rouredes, fagedes i avellanoses esplèndides. La idea és anar fins a Sant Miquel de Bustins, però dubtem en un punt i hem de recular per assegurar, ens hi quedem a un kilòmetre (hauríem d’haver baixat a la font i després continuar. De fet anàvem bé, que hi farem, però això ho sabré un cop a casa...  i bé, en el fons ens anirà bé, ja que d’aquesta manera escurcem una mica la caminada i així acabarem sense patir).(No surt al track).

Continuem pujant i just abans d’arribar a Santa Maria perdem un moment les marques. Encara no sé com, però, per sort només uns metres i de seguida tornem al camí correcte. Santa Maria del Freixe és una ermita molt bonica, d’origen romànic (o preromànic), tot i que amb força modificacions posteriors. Tot i que és relativament d’hora, la una, sembla que després de la pujada hi ha gana i ho aprofitem per dinar.

A partir d’aquí el camí ja és més fàcil, per pistes i camins molt més fresats i ben marcats. Més o menys carenant es comencen a endevinar les magnífiques vistes que trobarem més endavant. Mentrestant el dia es va aclarint i el sol s’acaba imposant.

Poc més endavant arribem al principal objectiu dek dia. El monestir de Santa Maria de Finestres és d’origen medieval, molt bonic, té una ermita romànica espectacular. Des d’aquí les vistes són impressionants, només tapades cap al nord.

La idea, un cop vist, és fer uns metres més fins arribar a algun punt on les vistes cap al nord s’aclareixin, però per culpa del bosc ens acabarem d’enfilar fins al castell (del que no en queda res), on, ara sí, les vistes són espectaculars en totes direccions.

Llavors ja només queda baixar, sense preses, però mirant de no encantar-nos massa perquè no es faci tard.

Un cop a baix aprofitem per fer una volta al petit nucli de Sant Aniol de Finestres, per anar tot seguit a fer el got a les Planes. La companyia s’ho val i tot i el cansament, ens hi estem una bona estona (el cansament especialment de la Sílvia... que ha començat per la més llarga i amb més desnivell de pràcticament totes les de l’any).

Comaestremer i Rocacorba

Excursió als sostres comarcals del Pla de l’Estany i el Gironès. Les vistes del segon compensen, de sobres, la manca total de les del primer. Pel camí boscos variats.

VARIADA

Començo la caminada a Sant Nicolau, una petita ermita romànica del segle XII (restaurada), i a la seva bonica font. Tot seguit, em començo a enfilar. Avui passaré entre boscos variats: alzinars, fagedes i alguna roureda i alguna avellanosa... més aviat secs. No m’entretindré amb els bolets, no se’n veuen (en tot el dia, dos carlets. Que si em de fer cas a les previsions meteorològiques, almenys per mi segurament seran els dos últims de la temporada).

De seguida em desvio al Comaestremer, el sostre comarcal del Pla de l’Estany, tot i saber, d’entrada, que a banda d’això no té cap més interès. En ple bosc, no hi ha vistes. Però bé, tampoc m’haig d'apartar massa del camí.

D’aquí, cap el segon objectiu del dia. Sempre entre boscos i tot passant per una curiosa roca, la Roca Barret. Sempre seguint, també, les marques del PR.

Arribo al bonic Santuari de Rocacorba (del segle XVIII). Ja hi havia estat (pujant des d’una altra banda, veure més avall), però la seva visita sempre val la pena, a més de l’ermita, sobre una bauma, les vistes hi són espectaculars. Mig Girona i part de Barcelona. Avui, a més, fa molt bon dia, solejat i amb bona visibilitat (i amb temperatures més de finals de primavera que de principis d’hivern).

Tot seguit pujo al cim veí del Puigsou (sostre comarcal del Gironès), segrestat per unes antenes i que no millora les vistes del santuari.

Baixo per la carretera, desviant-me una mica al cap de poc cap a una petita fageda encara amb els colors de la tardor. Més endavant torno a agafar el PR, que va en paral·lel a la carretera, ja fins al cotxe. 

Font de la Torre i Puig d'Adri

Caminada curta fins a unes gorgues boniques i singulars, les de la Font de la Torre, per continuar enfilant-nos cap al volcà del Puig d'Adri (tot i que no en veurem el cràter ni arribarem al seu cim), amb bones vistes a Rocacorba i Girona. Pel camí es visiten, també, dues esglésies romàniques: Sant Vicenç i Sant Llorenç d'Adri.

IMPROVISANT, A LA TARDA

Després d’un gran carnaval... avui el llevo tard. Com que no sabia en quin estat estaria, no tinc res preparat. Dino, tot rumiant on aniré i em decideixo per Canet d’Adri. Pensava fer-ne una per la comarca, però segons on vulgui anar gairebé hi estaré la mateixa estona en cotxe (poc més de tres quarts).

Començo a caminar a un quart de quatre. Una mica més amunt d’on en teoria hauria de començar (el cartell que hauria d’haver trobat al trencant de la carretera està tapat (mig amagat), però això no ho veure fins que hi passi a peu, ja a la tornada). La caminada és curteta, però m’ho hauré d’agafar a bon ritme si no vull acabar de fosc... i per encantar-me allà on més convingui.

La primera parada és a la Font de la Torre. Unes gorgues boniques i singulars, tot i que no és evident, estan formades sobre les colades de lava del volcà del Puig d’Adri (on pujaré tot seguit). M’hi entretinc menys del que m’agradaria, hi ha gent banyant-s’hi i no puc fer les fotos que m’agradaria fer (també pel sol).

Poc després el camí és comença a enfilar pel Puig d’Adri, entre suredes, plenes de lianes amb aspecte selvàtic, i alzinars típicament mediterranis. De tant en tant, en alguna clariana, tinc bones vistes a la plana gironina i/o a les Muntanyes de Rocacorba. Tinc una petita decepció, el camí hi passa a prop, però no arriba al cim (d’altra banda, almenys segons el “google earth” cobert d’arbres... i, imagino, sense millors vistes de les que ja he tingut). Tot i que això més o menys ja ho sabia, tampoc hi ha un cràter ben visible, i queda a l’altre banda de la muntanya (és ample i obert cap a una banda). La muntanya, això sí, té una forma cònica típica i va tenir una activitat important (algunes colades de lava gairebé arriben a les portes de l’actual ciutat de Girona). Més fàcil de veure és l’origen volcànic del terreny en alguns marges i alguna petita gredera abandonada.

Ja baixant m’aturo a la bonica ermita de Sant Llorenç. Romànica, del segle XII, tot i que modificada i refeta posteriorment. Destaquen els capitells de la seva porta.

Tot seguit baixo pel tram més feixuc, no perquè no sigui bonic, sinó perquè camino una bona estona per una pista asfaltada. Vaig deixant enrere boscos per passar per un paisatge més aviat agrícola. Passo per Canet d’Adri i arribo al Pont d’Estanyol, on hauria d’haver començat la caminada.

Em queda ben poc tros. El sol és comença a pondre i la llum no és la millor, tot i això puc gaudir d’algunes boniques gorgues més del Rissec, abans de tornar a passar per la Font de la Torre (on torno a fer un munt de fotos).

Ja només en queda tornar al cotxe, a menys de cinc minuts, i encara amb temps de fer una última parada a l’església de Sant Vicenç, romànica, del segle XI, tot i que en modificacions posteriors, com el campanar o la portalada, renaixentista. Just a temps, per poc, però encara arribaré de clar a casa (per descansar de la caminada d'avui... i la festa d’ahir).

Rocacorba

Per boscos espessos, ombrívols i bonics, el camí es va enfilant fins al bell santuari de Rocacorba. Des d'aquí les vistes són realment espectaculars, es pot veure gairebé totes les comarques gironines, dels Pirineus i Cap de Creus, fins al Montseny, i des del Collsacabra fins al Montgrí. Una mica més enllà hi ha el Puigsou, el cim més alt del Gironès (també amb bones vistes).

PRIMERA CAMINADA OBERTA

Primera caminada oberta a tothom qui vulgui. Al final som cinc, en Salvi, amb qui camino sovint, i tres desconeguts: en Jordi, la Rosa i la Lali. Per no fer-ne cap mena de "publicitat" està prou bé. Tres d'Osona i dos del Maresme.

Ens trobem, amb els del Maresme, a Canet d'Adri. Comencem a caminar a quarts d'onze.

El primer tram és pràcticament entre camps, planer i amb l'objectiu del dia ben visible.

A l'alçada de Foleià el camí es comença a enfilar amb ganes, entre alzinars i alguna roureda frondosa. Xerrant, xerrant, però, la pujada no es fa gens llarga (potser, també, perquè me la imaginava molt més forta). Aprofitant que no ens coneixem, fem també, "teràpia de grup" i ens expliquem les fòbies respectives: a coves, serps, o a les alçades (aquesta última, la meva). Un tema de conversa curiós, d'entre molts altres més normals.

Un cop a dalt fem una volta al santuari de Rocacorba. L'ermita de Santa Maria era, originàriament, l'església del castell, que a causa del seu desús mica de mica es va anar transformant en el santuari. El conjunt actual és del segle XVIII. Sobre una bauma, és bonic.

Des d'aquí (de fet des d'una mica més enllà del santuari) les vistes són impressionants, espectaculars. Es pot veure pràcticament tot Girona: la Mare de Déu del Mont, l'Albera, el Cap de Creus, el Montgrí, l'Empordà, les Gavarres, Girona, Banyoles, l'Alta Garrotxa, el Far, el Montseny, el Collsacabra, el Puig Rodó, els Pirineus orientals... i alguna cosa més que em dec deixar. Ahir va ploure i avui fa un dia força clar per gaudir-ne. Tant, que ho aprofitem per menjar-nos els entrepans per dinar.

Tot seguit ens enfilem una mica més. Les vistes no milloren, però ja que hi som, anem fins al Puigsou, ple d'antenes, però el cim més alt del Gironès.

Reculem una mica, per baixar per una pista forestal ampla, sempre envoltada de boscos bonics. A més bon ritme del que hem pujat, no anem tard, però ja hem passat del migdia. De camí, només una petita parada a la Font de Parregueres que, segons he llegit, raja tot l'any.

L'excursió s'acaba amb un cafè a Canet d'Adri. L"experiment" ha sortit força bé i tots hem quedat contents i amb ganes de repetir. Sent desconeguts també podria haver estat un desastre... encara que això, ja ho veurem en les properes caminades.