SANT MARTÍ DE TALAIXÀ

Sadernes (12/04/2009)

11 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 3 h

SANT ANIOL D'AGUJA

Sadernes (28/03/2010)

16 Km (circular)

Desnivell: ± 560 m

Durada: 5 h 45

SANTA BÀRBARA DE PRUNERES

Oix (19/08/2012)

5.5 Km (anar i tornar)/

Desnivell: ± 175 m

Durada: 2 h

HORTMOIER I ESCALES

Oix (04/08/2012)

10 Km (anar i tornar) / Desnivell /

Desnivell: ± 250 m

Durada: 3 h

ROMÀNIC DE BEUDA

Beuda (16/08/2013)

11.1 Km (circular)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 3 h 30'

SANTA LLÚCIA DE PUIGMAL

Sant Joan de les Abadesses (08/12/2014)

8.0 Km (circular)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 4 h

PUIG GAVARRA

Albanyà (26/12/2014)

10.9 Km (circular)

Desnivell: ± 470 m

Durada: 4 h

PUIG DE BESTRACÀ

Oix (08/02/2015)

16.0 Km (circular)

Desnivell: ± 700 m

Durada: 5 h

COVES DE SADERNES

Sadernes (19/02/2015)

4.3 Km (circular)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 4 h

EL COMANEGRE

Montagut i Oix (29/10/2015)

8.2 Km (circular)

Desnivell: ± 490 m

Durada: 4 h

SANTUARI DEL MONT

Beuda (05/02/2017)

11.3 Km (travessa)

Desnivell: ± 880 m

Durada: 5 h

PUIG DE BASSEGODA

Albanyà (24/09/2017)

5.6 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 600 m

Durada: 4 h

Puig de Bassegoda

L’ascensió més fàcil al Puig de Bassegoda. Cim solitari, les seves vistes a 360º són realment sensacionals.

SUMANT

A punt d’acabar el repte dels 100 cims, avui en toca un dels que en tinc més ganes: el Puig de Bassegoda (de passada, l’últim que em queda de l’Alt Empordà). Un cop acabat, però, el repte serà fer-ne 100 més, això sí, sense presses. Anirà bé, també, per agafar aire pels dies intensos que ens esperen.

Sortim a la una de Cal Nou. Hem escollit l’opció més fàcil per fer aquest cim (per la banda d’Albanyà). De seguida passem pel refugi de Bassegoda on, a la baixada, podrem gaudir d’una rata pinyada amagada en una esquerda.

Ens enfilem per alzinars espessos, que fan una ombra que s’agraeix, ja que fa una temperatura gairebé d’estiu. La pujada és curta, però continua.

A l’alçada del Coll de Bassegoda la vegetació canvia una mica i comencen a dominar els pins rojos. A partir d’aquí ja ens queda poc, però el camí s’enfila amb moltes més ganes. Fins ara he anat bé, però qui sap si perquè és tard i encara no hem dinat, pels antibiòtics que m’he hagut de prendre l’última setmana, o les dues coses, a la part final m’agafa una “pajara” i em costa Déu i ajuda acabar d’arribar a dalt.

L’última grimpada, que no és molt difícil, divertida però si una mica aèria, la faig ben a poc a poc (més per la por que per altres coses). El premi, però, val la pena.

Cim solitari, les vistes des del Puig de Bassegoda són de 360º, espectaculars cap a totes bandes, i això que avui la visibilitat és més aviat regular: el Canigó, les Salines, l’Albera, l’Empordà, les Gavarres, Rocacorba, Banyoles, les Guilleries, el Collsacabra, la Garrotxa, l’Alta Garrotxa, el Mont... Ho aprofitem per dinar tot gaudint-ne.

Un cop refetes les forces baixem a bon ritme, jo ja sense problemes, per on hem vingut.

Encara amb temps per acabar d’aprofitar la tarda visitem el preciós poble de Sant Llorenç de la Muga (molt més bonic del que ens pensàvem). Hem començat tard el dia, però l’haurem aprofitat molt bé.


Fitxa Tècnica

Data: 24/09/2017

Kilòmetres: 5.6

Desnivell ± 600 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: No. Inici a can Nou (poc abans del refugi de Bassegoda). S'hi arriba per una pista asfaltada des de Albanyà.

Ressenya

Senyalitzada, no com a tal però fàcil. Sorrtint de can Nou només cal seguir el GR-11 (marques blanques i vermelles), a més de les grogues d'Itinneraria fins al coll de Bassegoda (uns 100 metres després de deixar el corriol per on es puja i girar a la dreta per una pista). A l'alçada d'un pal indicador cal deixar la pista i girar a l'esquerra pel corriol que puja fins al cim seguint les marques grogues (i altres, sempre amunt). En cas, rar, que ens saltessim el corriol llavors només caldria pendre les dues següents pistes a l'esquerra (per acabar arribant al mateix sender, sense fer gaire volta). TRACK wililoc


Fotos

Mare de Déu del Mont

Clàssica imprescindible a cavall de la Garrotxa i l’Alt Empordà (el cim, de fet, pertany a aquesta última comarca). A les magnífiques vistes del Santuari se li ha de sumar tots els atractius que trobarem pujant o baixant: boscos, arbres monumentals, fonts o el monestir de Sant Llorenç de Tous.

MÉS QUE MAI

Caminada de grup, avui som més que mai (22). No fa gaire bon dia, però ningú s’ha fet enrere. Deixem un parell o tres de cotxes a Beuda i marxem amb la resta cap a Segueró. Tot i això sortim més o menys a l’hora prevista. Comencem a caminar a quarts d’onze amb un cel ben tapat.

Ho fem des de Santa Maria de Segueró (ermita romànica, del segle XII, amb modificacions del XV i el XVII). Hi passem pel costat i ens comencem a enfilar tot seguint les marques grogues que ens acompanyaran fins a dalt. Comencem a pujar entre alzinars, avui el desnivell és gran i ens permetrà veure més d’un estatge de vegetació.

Quan portem una estona caminant passem pel primer arbre monumental dels que trobarem pel camí, el roure Socablanc, Aquesta no és la pujada més habitual, però en part passem per aquí per això (i perquè baixarem per l’altra banda). Més endavant passarem pels roures monumentals de Falgars, el Faig Gros i el Roure de la Sort... tot i que més de pressa del que ens agradaria.

A l’alçada de Falgars, un impressionant mas del segle XII, les quatre gotes que semblava que no havien de ser res és converteixen en calamarsa. I el que havia de ser un ruixat curt, segons les previsions, dura molt més del que ens imaginàvem. Passem caminant a bon ritme pel costat de la font de Falgars i els arbres monumentals sense entretenir-nos-hi gaire (molt menys comparat amb ocasions anteriors).

Arribant a dalt, després de passar per rouredes, fagedes i boscos de pi roig (segurament secundaris), ens trobem amb la Laura i la Clara, que han fet una versió més curta i continuem el tram de camí que falta plegats.

El ruixat ha parat però el fred s’ha quedat (amb el que tres de les noves incorporacions ens abandonen a la francesa). Passats els núvols, tot i que amb algun ruixat més o menys llunyà perfectament visible, gaudim, en part, de les magnífiques vistes que hi ha des del cim i el santuari (pràcticament tot Girona). No és el millor dia, però vist com hem començat podria haver estat pitjor (i hi ha dies amb calitja amb encara molta menys visibilitat). Ho aprofitem per dinar, tot i que drets i molt més ràpid que d’altres vegades (arrecerats del vent). El cafè, però, l’haurem de fer més endavant... el bar està tancat.

L’església del Santuari és d'estil romànic tardà, de principis del segle XIV. L'hostatgeria i rectoria, darrere l'església i adossada, és dels segles XVII i XVIII. S'hi conserva, molt restaurada, la cambra que ocupà Verdaguer amb el mobiliari de l'època (i on va acabar d’escriure una de les seves obres mestres “el Canigó”).

Baixem per l’altra banda, ara seguint les marques del PR, pel camí més habitual de pujada a aquest cim. Entre boscos i entretenint-nos, almenys jo, una mica més amb les roques de la zona, carregades de nummulits fòssils.

De seguida arribem a Sant Llorenç de Sous (o com sembla que s’hauria d’anomenar més correctament, Sant Llorenç del Mont). Són les impressionants ruïnes d’una antiga abadia benedictina. Romànica i ben museïtzada, com què el dia ha millorat molt, ja ens hi entretenim l’estona habitual. Aquí, també, ens acomiadem fins a Beuda, de la Laura i la Clara, que aprofiten el viatge per baixar amb la Marta i l’Alba.

Deixem el PR i baixem seguint les marques vermelles... sense voler (la idea era baixar pel PR). Però com que ja hi som i sabem que al final van a parar al mateix lloc ho aprofitem. Passarem pel Castellot de Beuda (ruïnes d’un castell del segle XI), amb bones vistes i ja sense pràcticament ni un núvol.

A partir d’aquí la baixada es suavitza (de Sant Llorenç al Castellot baixa amb ganes) i acaba de sortir el sol... que és justament el contrari del que deien les previsions que havia de fer (el matí s’havia d’aguantar o com a molt algun ruixat curt, i a la tarda més ennuvolat i ruixats més forts), que hi farem.

Arribem a Beuda a mitja tarda. Gaudim de la seva magnífica església romànica (del segle XII) i mentre uns s’esperen al bar, els conductors, amb un cotxe, anem a buscar la resta a Segueró, per afegir-nos després a la taula abans de marxar cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 05/02/2017

Kilòmetres: 11.3

Desnivell ± 880 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: No, (però s'hi pot fer tal i com s'explica més avall), inici a Santa Maria de Segueró.

Participants: Quim, Josep, Mari, Gemma, Àngels, Joan, Jordi, Marina, Josep, Maite, Marta, Laura, Alba, Neus, Xavi, Estel, Rosa, Clara, jo (i tres més)

Ressenya

Senyalitzada amb marques grogues (i a partir de mig camí amb marques vermelles i verdes) i pals indicadors (només cal seguir-les). Per una ressenya més complerta, veure aquesta.

La baixada, si tenim dos cotxes, la podem fer seguint les marques blanques i grogues del PR (o a partir de Sant Llorenç, les vermelles que passen pel Castellot). Aquestà és la manera més clàssica de pujar i baixar al Mont (per una ressenya més complerta, veure aquesta).

Amb dos cotxes val la pena pujar per una banda i baixar per l'altre (TRACK wililoc), amb un desnivell i una llargada pràcticament igual (o sinó, fer-ho en dies diferents). Si no disposem de dos cotxes, i som bons caminadors, també podem anar de Beuda a Segueró seguint el GR-2 (allargant la caminada uns 4 Km, sense gairebé desnivell).


Fotos

Comanegra i Puig de les Bruixes

Caminada fins al sostre comarcal de la Garrotxa, amb unes vistes espectaculars (tot i que curiosament són millors al cim vei, encara més modest). Entre prats i fagedes a la tardor l'espectacle natural és encara més bonic.

VISTES I COLORS

Avui toca combinació. Vull aprofitar que es preveu un bon dia per fer un cim, amb que els nostres boscos presenten els millors colors de la tardor (a més, fent-ne una prop de casa i no massa llarga, ara que el dia comença a ser massa curt). Decideixo provar sort a la Garrotxa, al Comanegre, el seu cim més alt.

El camí per arribar-hi ja és bonic, amb els primers boscos acolorits. Les vistes des de les basses de Monars, on deixo el cotxe, ja valen la pena. Bona prèvia del que veure.

El camí comença planejant entre boscos, pel vessant de la muntanya, i més endavant s’enfila al Puig de les Bruixes (amb bones vistes). Des del cim, modest, les vistes són impressionants (i avui, tot i no ser excepcional, la visibilitat és força bona): el Canigó, el Comabona, El Puigmal, Milany, el Collsacabra, el Montseny, l’Alta Garrotxa (amb el Bestracà just al davant), la Garrotxa, Rocacorba, les Gavarres, les Planes Gironines i Empordanesa, l’Albera, les Salines, les Torres de Cabrenç... Muntanyes a més, les més properes, tacades de colors. Hi ha llocs d'on costa marxar.

El camí baixa una miqueta i llavors carena, sovint amb bones vistes. Aquí m’equivoco de camí, agafo el de l’esquerra, baixo una mica i acabo enfilant-me una mica pel dret (no surt al track, on hi ha el camí correcte), amb forta pendent (hauria fet millor reculant).

Un altre cop a la carena, i al camí que toca, entro a una bonica fageda que m'acompanyarà fins al cim.

Arribo al cim del Comanegra, que amb 1.554 metres, és el sostre comarcal de la Garrotxa. Curiosament les vistes no són tant bones com les del Puig de les Bruixes, ja que per la banda de la Catalunya Nord queden amagades per la fageda, tot i que també valen molt la pena... tant que ho aprofito per dinar.

D’aquí ja només queda una curta baixada, ràpida, fins al cotxe. Content, la caminada ha estat molt bé i he vist tot el que volia veure.


Fitxa Tècnica

Data: 29/10/2015

Kilòmetres: 8.2

Desnivell ± 490 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Circular: si, inici a les Basses de Monars. Parcialment senyalitzada però molt fàcil (el Puig de les Bruixes i el Comanegra són visibles bona part del camí). Amb una ressenya senzilla o un mapa n'hi ha prou i de sobres (aquesta està bé, tot i que alguna de les marques de que parla estan mig esborrades). TRACK wililoc   


Fotos

Coves de Sadernes

Caminada curta però exigent. Entre els alzinars muntanyencs típics de la zona es poden visitar tres coves: l'espectacular cova del Bisbe, la curiosa cova de les Monges i la bonica cova de Coll Roig.

PRIMERES ORENETES

Com que el cap de setmana toca carnaval, i el temps tampoc pinta massa bé, vaig a caminar avui, que ha de fer, i farà, sol. A les deu sóc a Sadernes i deixo el cotxe a l’aparcament del pont del Pas dels Aures (sempre l’havia hagut de deixar a Sadernes... avantatges de venir entre setmana, suposo).

Em començo a enfilar pels alzinars típics de la zona, que m’acompanyaran pràcticament tot el camí. Les primeres parades són ben aviat, un antic forn de calç i la font del Merlot (abandonada, no raja).

Em continuo enfilant per un sender marcat, però a vegades amb una vegetació espessa. En salto una cruïlla amb una fletxa negra ben visible... i continuo amunt, fins a arribar a una bauma. M’hi trobo una colla de Girona que em demanen per la cova del Bisbe... la mateixa que estic buscant jo. L’han buscat per on som i han deduït que havien de seguir la fletxa que m'he saltat. M’hi ajunto i reculem... amb força problemes per tornar a trobar el camí per on hem pujat (ens hi estem una bona estona). Al final, però el trobem i seguim punts vermells.

A la següent cruïlla prenem el camí correcte, amb la fletxa ben visible... però més endavant ens saltem el trencant de la cova (que també està indicat, però no és gens evident). Per sort ens n’adonem relativament aviat i només hem hagut de recular pocs metres. Amb una mica de sort finalment trobem el camí correcte i en un tres i no res, hi arribem. La cova del Bisbe, penjada dalt d’un cingle, impressiona per les seves dimensions, amb una gran entrada i un recorregut de gairebé setanta metres. Això per no parlar, també, de les bones vistes a les valls de Sant Aniol i d’Escales. La llegenda diu que el nom de la cova es degut a un bisbe que s’hi va amagar fugint dels sarraïns.

Reculem i continuem el camí (refent un tros del que ja havíem fet), per començar a baixar fins a la cova dels Ermitons, una mica més fonda, però tancada amb una reixa perquè hi estan fent excavacions. A partir d’aquí el camí baixa en picat fins a la pista de Sant Aniol.

Seguim la pista fins a l’últim aparcament, on m’acomiado dels gironins (que han estat una bona companyia). Ells se’n van a fer un arròs i jo a visitar un parell de coves més... i menjar-me els entrepans allà on em vagi bé.

Travesso la riera i passo pel celler de les Monges, les ruïnes d’una edificació enganxada a la roca. M’enfilo fins al Coll Roig, i ara sí, trobo el camí a la cova a la primera (tot i que tampoc és molt evident). La Cova de les Monges és una cavitat espectacular, amb una curiosa forma triangular, una fondària de vint-i-set metres i una alçada de catorze (tot i que sembla més). Per les formacions del sostres hi volen els segons roquerols del dia (una mena d’orenetes)... primeres senyals de la primavera?

Reculo i baixo cap a l’altra banda, fins a la Riera d’Escales, que segueixo saltant de roca en roca pel mig del riu (que gairebé sempre està sec), fins al’última parada del dia: la cova del Coll Roig. És la més petita de les que he visitat, però, segurament, la més bonica de les quatre, o si més no, la que té més concrecions. Dino, prenent el sol, a la seva entrada.

Encara em queda la cova de la Manllada, però els meus genolls comencen a dir prou i ho deixo per una altre ocasió. Amb el recorregut que he fet avui estic ben satisfet. Cap el cotxe i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 19/02/2015

Kilòmetres: 4.3

Desnivell ± 350 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si (gairebé), inici a l'aparcament just abans del Pas dels Aures (a l'estiu i algun cap de setmana pot ser que s'hagi de començar a Sadernes).  

Dificultat: alta (per l'orientació i els pendents).

Participants: només jo (bé, també amb el Moi, en Miquel, en Lluís, en Jesús i en Llorenç).

Ressenya

No senyalitzada. Tot i que en bona part trobarem marques vermelles no ens seran utils a les cruïlles, ja que sovint marxen pels dos camins. Cal ressenya (com aquesta o millor, per anar a la cova del bisbe cal estar molt atents a seguir les marques o fletxes negres a les cruïlles). Millor anar amb TRACK Wikiloc.


Fotos

Puig de Bestracà

Cim modest amb bones vistes. De camí gaudirem de boscos frondosos i una bonica ermita romànica.

CAMINADA DE GRUP

Més o menys sobre l'horari previst, avui toca caminada oberta. Amb dos nous fitxatges, que venen cadascú per la seva banda, tot i que ja es coneixien (el món és molt petit).

Comencem a caminar a Oix a quarts d'onze enfilant-nos amunt bàsicament entre prats amb colors d’hivern. Pel camí passem pel costat de dos grans i bonics masos, els de can Paire i el de Bestracà. De tant en tant també tenim bones vistes.

La primera parada és a Sant Andreu de Bestracà. Romànica, del segle XII, amb un característic campanar en espadanya no acabat, restaurada i bonica. Té, a més, molt bones vistes: a Santa Magdalena, el Far, Rocacorba, l’Empordà... Estem de sort, fa sol i la visibilitat és bastant bona. Ho aprofitem per esmorzar. En l’última caminada cadascú ho va fer on va voler i això va comportar força esperes. Avui tots junts. Però, si fins ara les "queixes" eren per esperar a arribar al cim per menjar, ara ho seran per haver d’acabar de pujar després d’esmorzar, si és que...

Deixem enrere prats i acabem de pujar, entre alzinars, fins a la cresta del serrat de Bestracà, on s’obren les vistes ara cap a la vall d’Hortmoier, el Comanegre, el Canigó... La  seguim fins al cim, fent alguna grimpada i gaudint de les vistes. Al cap de munt de tot hi ha les restes del castell de Bestracà i l’ermita de Sant Julià (del segle X).

Descansem una mica i cap avall per un camí pedregós, on la Garrotxa fa honor al seu nom, que baixa en picat entre alzines i tarteres (se’ns fa una mica llarg). Arribant al fons de la vall, però, el camí va millorant i planeja més. La resseguim, encaixats entre el Serrat de Bestracà, a una banda, i el Comanegre a l’altre.

Després d’una votació decidim anar fins a l’Ermita de Sant Miquel d’Hormoier on ja havia estat. Romànica, del segle XI, és bonica. Ho fem, però, per un camí diferent del que havia passat, que passava per davant de la casa de Ripoll (és veu que al propietari no li devia agradar gaire, que també és comprensible). S’ha de fer una mica més de volta, però ara passa obligatoriament pels impressionants roures centenaris d’Hormoier, on aprofitem per dinar. El serrat de Bestracà cada cop projecta una ombra més llarga... i tot i que hem anat buscant el sol acabem dinant, tard, en un prat al costat dels roures, en el que serà el punt més fred i humit de la caminada.

La tramuntana prevista per avui al migdia i tarda, almenys on som nosaltres, no arriba. En el seu lloc, tot baixant cap a Oix, ens sorprèn un vent suau i calent que ens treu el fred de sobre (almenys a mi). Com que anem una mica justos de temps deixem la Mare de Déu d’Escales per un altre dia... aquesta zona és molt bonica, i hi tornarem, segur.


Fitxa Tècnica

Data:08/02/2015

Kilòmetres: 16.0

Desnivell ± 700 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: si, inici a Oix.

Dificultat: baixa.

Participants: l'Oscar, la Maica, la Mari, en Galdric, la Mercé, en Pep, la Neus, en Jordi, en Ramon, la Gemma, en Joan i  jo.

Ressenya

Parcialment senyalitzada. Sortint d'Oix pel Carrer Major cal seguir les marques grogues, sempre amunt, fins al coll de Bestracà. Aquí cal agafar la pista que va cap a una casa, passant-hi pel costat, i continua fins a l'Ermita de Sant Andreu. Del costat de l'ermita surt un corriol que s'enfila amunt, senyalitzat amb fites, fins a la carena, que cal seguir a la dreta fins al cim. Un cop al cim cal seguir les marques vermelles fins a una tartera on ens hem de desviar a la dreta per baixar sempre pel camí principal fins a trobar el GR, que s'ha de seguir cap a la dreta. El GR l'haurem de deixar més endavant, però ja estarem a la pista que porta fins a Oix (sempre pel fons de la vall). Del cim a baix, millor portar mapa o TRACK Wikiloc.


Fotos

Puig Gavarra i el Fau

Caminada per l'Alta Garrotxa més Empordanesa. Per alzinars muntanyencs anirem fins a les ermites de Sant Cristòfol dels Horts i la Mare de Déu de la Fau, tot passant pel castell d'Arget i el cim de Puig Gavarra (o Bac Grillera), amb molt bones vistes.

LA GARROTXA MÉS EMPORDANESA

Les previsions són de vent, tot i això, decideixo arriscar-me. A última hora, em decanto per l’Alta Garrotxa (tot i que a la seva vessant més empordanesa). És una zona que tinc pendent des de fa temps i que, espero, dedicar-hi més temps en el futur.

Per sort, dalt de la muntanya no fa el mateix aire que al fons de la vall. Començo a caminar al coll dels Horts, ben a prop de la Catalunya Nord. La primera parada és ben aviat: Sant Cristòfol dels Horts. Romànica, dels segles XI al XIII, està mig enrunada. Llàstima, els contraforts que hi ha al costat de la nau li deurien donar un aspecte impressionant.

A partir d’aquí em començo a enfilar suament, entre els alzinars muntanyencs que m’acompanyaran pràcticament tot el camí. A l’alçada de Fillola em desvio cap al Castell d’Arget. L’últim tram és una grimpada una mica dificultosa (em costarà força més baixar... com sol passar), però la recompensa val la pena. Les vistes, que ja es deixaven entreveure de camí, cap al Canigó, bona part de l’Alta Garrotxa i la plana empordanesa són magnifiques i un tast de les que veurem més amunt.

Reculo fins a la Fillola i el camí s’enfila, ara amb ganes, cap a la serra de Bac Grillera. Un cop a dalt, tot carenant-la. Des del cim, el Bac Grillera o Puig de la Gavarra (que el mapa de l’ICC situa a una mica més avall), les vistes encara són encara més impressionants. Les anteriors, però millorades i ara obertes cap al massís de les Salines i l’Albera.

A partir d’aquí, pràcticament només baixada. Passant pel castell de Bac Grillera (que es pot fer grimpant pel dret, o, si ens fan por les alçades, com a mi, fent la volta per l’altra banda). Les vistes continuen sent molt boniques.

Llavors el camí es torna a endinsar al mig del bosc, tot passant pel Pou del Fau, una esquerda a la roca amb un avenc d’uns trenta metres de fondària. Poc més enllà hi ha la Mare de Déu del Fau, una ermita del segle XV (que sembla en procés de restauració, com la casa del costat). Gaudeixo, per última vegada avui, de fantàstiques vistes a l’Empordà.

Continuo baixant, ja només queden un parell de parades. La primera, ben aviat, al Teix del Fau, un teix centenari. Una de les sorpreses d’aquesta caminada ha estat anar veient força exemplars d’aquesta espècie. Arbre sagrat pels celtes, representa la immortalitat. De creixement lent... pot viure fins a quatre mil anys.

Una mica més enllà un altre arbre monumental: la gran Alzina del Bac, just al costat de la bonica Font del Bac, que li dona la humitat necessària. Llavors més baixada, sense entretenir-me gaire per no acabar massa tard (ja ho he dit en alguna altra ocasió... però quines ganes que s’allargui el dia!).


Fitxa Tècnica

Data: 26/12/2014

Kilòmetres: 10.9

Desnivell ± 470 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si, inici al coll dels Horts (GI-503, just passat el Km 22 direcció Costoja).  

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada amb marques grogues, però cal ressenya per saber quina direcció s'ha d'anar prenent a cada cruïlla. Ja vaig fer servir la del llibre "A peu per l'Alta Garrotxa" de l'editorial Cossètania), però també podem fer servir aquestaTRACK Wikiloc.


Fotos

Santa Llúcia de Puigmal

Bones vistes, una bonica ermita romànica i, sobretot, gorgues i salts d'aigua d'una gran bellesa. Si, a més, ho podem combinar amb els colors de la tardor, imagino, aquesta caminada podrà ser encara més sensacional.

MILLOR DEL QUE EM PENSAVA

Ben refredat, encara, no m’atreveixo a fer-ne una de gaire llarga. Això sí, una mica més que la d’ahir (que tampoc és molt difícil). Començo a caminar relativament d’hora, a les onze, ja que més cap al tard s’esperen núvols i potser pluges... si no potser ho hagués fet una mica més tard. Tot i això, el fred no és gaire intens i més aviat s’està bé.

Baixo per la pista forestal. Després me’n penediré, hi ha un camí que baixa pel mig del bosc i que, imagino, sempre serà una mica més bonic. Torna a fer un dia clar i, encara que sovint entre arbres, les vistes són prou boniques. Tot i que sóc a la comarca del Ripollès, estic a la seva vessant garrotxina, just davant meu Sant Joan les Fonts i l’Alta Garrotxa, una mica més enllà, la plana empordanesa, el Cap de Creus i la mediterrània.

La primera parada és a la bonica ermita romànica de Santa Llúcia de Puigmal, romànica, del segle XII. Restaurada, el campanar amb espadanya grinyola una mica. Just al seu costat hi ha una font.

Des d’aquí vaig fins als Gorgs de la Riera de Torrents. Son tres o quatre salts d’aigua seguits, cada cop més bonics. El del cap de munt, gracies al travertí, és impressionant. M’hi estic una bona estona.

Reculo fins a l’ermita i giro cap al següent gorg. El camí està enfangat i es desdibuixa una mica. Arribo a... enlloc, i haig de recular una miqueta, uns cent metres, fins a trobar el camí bo. De seguida arribo al bonic gorg de Santa Llúcia. També m’hi entretinc una bona estona, just davant seu hi ha una roca que em fa de trípode improvisat i ho aprofito per fer algun experiment.

Tot seguit el camí s’enfila tot acostant-se i allunyant-se, poc, de la riera. Pel camí, que m'esperava només de pujada, em vaig trobant més salts d’aigua i gorgs (alguns de rieres afluents), que em van allargant la caminada... alguns són molt bonics. I encara me'n deixo algun que veig o sento de lluny i no m’hi acosto, perquè sinó potser encara hi seria...

Dino al cotxe més tard del que comptava, content, la veritat és que no m’esperava veure tants salts d’aigua ni tan bonics (amb aigua, després de la llevantada i les pluges de fa pocs dies, sí). El refredat potser em durarà un parell de dies més... però haurà valgut la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 08/12/2014

Kilòmetres: 8.0

Desnivell ± 450 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si, inici al coll de Sentigosa (a la GI-521 entre Sant Joan de les Abadesses i Olot). També es podria començar a Santa Llúcia de Puigmal.

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada amb marques grogues, escasses, i pals indicadors (millor portar una ressenya o TRACK Wikiloc). Entre el coll de Sentigosa i Santa Maria també és pot passar per la pista principal (tal i com vaig fer jo, tot i que deu ser menys bonic).


Fotos

Romànic de Beuda

Caminada excusa per visitar quatre ermites romàniques, molt boniques, situades en els últims contraforts de l'Alta Garrotxa.

EXPLORANT UNA MICA

Avui toca una mica de romànic. No porto cap ruta, cap ressenya per seguir... només una mica de mapa que no em servirà de massa res. No ho solo fer gaire, però les ermites que vull anar a veure són relativament a prop i en una zona que sembla difícil perdre's (hi ha força camins marcats).

Vaig sol i marxo quan en desperto. Això vol dir que començo a caminar a les onze tocades. Les pluges previstes han d'arribar molt més tard. Ho faig a Beuda (nota, un cop fet, la ruta que explico i apareix al track no està en el mateix ordre, sinó com l'hagués fet un cop sabent-ho).

Només baixar del cotxe, primera ermita: Sant Feliu de Beuda, del segle XI. El primer que crida l'atenció és la porta, que conserva la forja romànica. Estic de sort, està oberta i l'home que se'n cuida em fa adonar d'un parell de curiositats, la primera és que per entrar es pugen uns esgraons, però un cop passada la porta se n'han de baixar uns quants més (cosa que no sol ser habitual). La segona és que les naus laterals de l'església es van fent més estretes de l'absis cap a la porta (especialment la d'una banda). Al seu interior també hi ha una pica baptismal del segle XII, decorada amb motius que evoquen el pecat... fàcilment visible.

D'aquí, mig improvisant, segueixo diferents camins, alguns marcats, d'altres d'aquella manera, que, entre pinedes, m'acabaran portant a l'ermita de Santa Maria de Palera, del segle XI, i d'una sola Nau.

Tot seguit vaig fins a Sant Pere de Lligordà, molt bonica, d'una sola nau i dels segles XI i XII, amb un campanar en torre posterior.

Reculo part del camí, em desvio i de seguida em planto a la quarta ermita del dia: el Sant Sepulcre de Palera, del segle XI, de tres naus (però, com les dues anteriors, tancada).

Torno pel GR, a bon ritme, amb l'esperança de poder fer fotos a Sant Feliu amb el sol a favor... però no hi sóc. Els núvols arriben més o menys a l'hora prevista (la pluja tardarà una mica més). És tard però aprofito per dinar a la plaça, tot contemplant aquesta espectacular església.


Fitxa Tècnica

Data: 16/08/2013

Kilòmetres: 11.1.

Desnivell ± 400 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Circular: si, inici a Sant Pere de Lligordà (també es pot començar a Beuda).

Dificultat: baixa (l'única dificultat és l'orientació).

Ressenya

No senyalitzada (cal mapa o TRACK Wikiloc). De Sant Pere cal seguir els pals que indiquen l'itinerari 1 (ermites de Palera). Un cop a l'ermita del Sant Sepulcre cal seguir les marques blanques i vermelles del GR-2 fins a Beuda. Si no ens volem complicar la vida el millor és tornar pel mateix GR (també podem anar fins a Coll de Jou i un cop allà seguir algun dels camins d'Itinerària, amb marques grogues, tot i que no val molt la pena).


Fotos

Santa Bàrbara de Pruneres

Caminada molt bonica i fàcil per l'Alta Garrotxa. Les vistes durant tot el camí són impressionants. Acaba a la bonica ermita romànica de Santa Bàrbara.

PER APROFITAR EL DIA

La caminada d'ahir va ser curteta i no vaig patir gaire. La calor, però, continua sent intensa i decideixo, per aprofitar una mica més el cap de setmana, fer-ne una altre de curteta i planera (tampoc em vull arriscar a mitja caminada trobar el cansament acumulat d'ahir... que tampoc seria la primera vegada. Sense preses i a mitja tarda, quan les temperatures comencin a baixar, si més no una miqueta.

Deixo el cotxe al collet de la Teula i començo a caminar. La zona és molt bonica però el que no m'imaginava és que durant tot el camí aniria gaudint d'unes vistes impressionants, tot i la calitja (de la vall d'Hortmoier, el Bestracà, el Ferran, el Montmajor i el Montpetit, el Comanegre, Oix... i una mica més enllà el Far, Rocacorba, el Montgrí...).

Arribo a Santa Bàrbara i un gos em barra el pas (darrera una tanca). No sé gaire que fer, però apareix el propietari i finalment puc entrar a la part davantera. El mateix home després m'obrirà la porta de l'ermita i podré veure'n el seu interior (amb el gos ja voltant al meu costat deixant-se tocar). Santa Bàrbara és una petita església romànica. L'element més destacat és el seu porxo, adossat al mur sud i protegint la porta d'entrada, una cosa poc habitual a la zona.

A l'exterior de l'ermita hi ha un búnquer, totalment envoltat d'arbres. Sorprèn, doncs, la poca visibilitat que té... però com passa a gran part del país és un testimoni mut de què, si més no en aquest cim, no fa pas gaire la vegetació no era tan abundant.

Ja només em queda la baixada, ara ja a la millor hora per caminar, amb el sol baixant a l'horitzó i sense que la calor sigui sufocant.


Fitxa Tècnica

Data: 19/08/2012

Kilòmetres: 5.5.

Desnivell ± 175 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: no, inici al collet de la Teula (pista forestal a Santa Bàrbara). Es pot allargar començant a Oix (seguint les marques del GR-1 fins al collet) o deixant el cotxe més avall.

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada però sense cap mena de dificultat, només cal seguir la pista principal i/o els pals indicadors.

  TRACK wikiloc


Fotos

Sant Miquel d'Hortmoier - Santa Maria d'Escales

Caminada molt bonica que combina la bellesa del paisatge amb d'altres elements d'interès (també bonics), com els alzinars muntanyencs, la riera de Beget, la Tuta d'Escales (una petita cova) o dues ermites romàniques (mostres senzilles del romànic rural).

PAU I TRANQUIL·LITAT

Començo a caminar havent dinat... a l'hora de més calor (això si, ben proveït d'aigua i empastifat de crema solar. Vaig sol i també m'ho agafaré amb més calma. Tampoc patiré gaire, potser no és la millor hora, però la calor no m'afecta massa.

Vaig badant tota l'estona. El paisatge és el típic de l'Alta Garrotxa, molt agrest. Valls fondes envoltades de muntanyes escarpades, sovint rematades per cingles. Molt bonic. De fons, dos voltors aprofiten les corrents tèrmiques per planejar en busca de menjar.

La primera parada és a Sant Miquel d'Hortmoier (una ermita del segle XI, mostra senzilla del romànic rural, amb un absis rodó i campanar en espadanya). Sembla que imita el paisatge que l'envolta, on està perfectament integrada.

Reculo per on he vingut, respirant la pau i la tranquil·litat de la zona. Tot i l'hora del dia (... som pocs els que caminem a aquesta hora), per l'època de l'any m'estranya no trobar gairebé ningú, i encara menys ningú banyant-se a la riera. El camí hi va en paral·lel. De baixada decideixo explorar-la una mica, passant pel seu costat. Arribo a una gorga bonica sense massa dificultats. Per arribar a la següent, però, la cosa es complica una mica i fins i tot haig de grimpar (val la pena, també és molt bonica). Però un cop aquí ja no puc anar més enllà i tampoc vull recular. El camí per on haig de continuar és a prop, més amunt, i decideixo anar-hi pel dret. La pujada és una mica forta però des de baix sembla que hi podré arribar relativament bé... la grimpada és senzilla, però el que no es veia des de baix és que estava ple de bardisses i mates. Arribo a dalt a quatre grapes per un camí de senglars (que, pels rastres que aniré veient, deuen ser abundants a la zona) i ben esgarrinxat (ostres! sembla que si no acabo amb alguna esgarrinxada no he anat a caminar).

Vaig deixant les gorgues enrere... i la xafagor sembla cada cop més forta (tot i que amb l'estona que porto caminant i badant les temperatures ja comencen a baixar). Si ho arribo a saber ho faig al revés! Ara m'hi tiraria sense pensar-m'ho! Que hi farem.

La segona parada del dia és a l'ermita de Santa Maria d'Escales, un altre edifici romànic de diferents etapes, restaurat, amb un pòrtic a ponent. Igual de bonica i integrada en els paisatge com l'anterior. 

Molt a prop seu hi la font d'Escales, on s'hi arriba travessant una passera "arriscada" (amb una "barana"... per fer bonic). La font no raja, però fa com dues piques i, com ja he fet a la pujada, en una altra font (si es pot dir així de l'aigua que raja d'unes teules i provinent d'un tub), ho aprofito per refrescar-me una mica. Vaig xop de suor i l'aigua és fresca i neta (hi ha capgrossos de salamandra, un bon indicador).

A la baixada, una última sorpresa, la Tuta d'Escales, una petita cova de deu metres de fondària. De dimensions reduïdes però bonica. No porto lot i faig servir la càmera per contemplar-la amb calma.

D'aquí ja cap el cotxe i cap a casa, més tard del que em pensava, preguntant-me com una caminada que es pot fer en poc menys de tres hores, jo l'he feta en més de cinc... per variar (i encara que m'és ben igual).

Pel camí també he tingut una sorpresa del tot inesperada, encara que no diré on perquè no tothom està civilitzat (i no sé qui pot llegir això)... i qui en vulgui gaudir ja sabrà on veure-ho: una colònia d'una vintena de rata pinyades penjant d'un sostre! Les rates pinyades són espècies protegides i, per desgràcia, cada cop més amenaçades. Del tot inofensivess, potser algú no els trobarà els animals més bonics... però només pensar que un sol individu es pot arribar a menjar fins a 60.000 mosquits a l'any, per mi els hi faria un merescut monument (la meva sang deu ser molt "dolça" i la solen trobar irresistible).


Fitxa Tècnica

Data: 04/08/2012

Kilòmetres: 10.

Desnivell ± 250 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: no, inici a Oix, passada la casa de Turisme Rural de can Pei.

Dificultat: fàcil.

Ressenya

No senyalitzada. Ressenya extreta del "Els Camins de l'Alba. La Garrotxa" (ed. Alpina). Tot i això fàcil amb una ressenya o un mapa simples. TRACK wikiloc


Fotos

Sant Aniol d'Aguja

Una de les caminades més boniques que he fet. Entre alzinars de terra baixa, primer, i muntanyencs, després, la riera de Sant Aniol forma belles gorgues i saltants d'aigua, sempre amb aigües transparents. A més des del Salt de la Núvia i Sant Martí de Talaixà també hi ha unes boniques vistes de la vall.

ALZINARS, GORGS I CASCADES

Aparco a Sadernes i començo a caminar. La riera baixa seca, tot i que sé que en aquest primer tram és normal, m'espanto una mica. A veure si no hauré triat bé el dia? Els dubtes, afortunadament, però, s'acaben de seguida.

Hi ha força gent, tot i això aconsegueixo anar més o menys sol, encantant-me, com sempre, amb qualsevol cosa. M'agrada veure un bon grapat d'orenetes, però també molts arbres comencen a brotar, plantes florides, com l'herba fetgera, i animals i animalons, com mallerengues, papallones, barbs, sabaters, frigànies... avui tinc feina per tot arreu, des de dalt dels arbres fins a sota l'aigua. Sempre que puc, això sí, fent fotografies i encantant-me més del compte, sense ningú que directa o indirectament em doni presa.

Després de caminar unes dues hores llargues arribo a la petita església de Sant Aniol d'Aguja (romànica, del segle XI). Parada obligada per a gairebé tothom per refer forces i beure l'aigua fresca de la seva font.

Molt a prop seu, a un quart, el bonic Gorg Fosc i l'espectacular Salt del Brull, i més avui, que hi baixa força aigua.

Les gorgues, com la majoria de les que he vist fins ara, conviden al bany només de mirar-les... fins que poses el dit a l'aigua, per comprovar-ne la temperatura (hauré de tornar a l'estiu, tot i que hi hagi més gent i el riu porti menys aigua o no en porti!)

Reculo fins a l'església i enlloc de tornar per on he vingut, l'opció fàcil, segueixo les marques del GR-11 fins al Salt de la Núvia. Hi ha un pas relativament estret al caire del cingle. Segurament res de l'altre món, però en aquest mig metre de caminada ho passo fatal... la por que tinc a les alçades, cada cop més, comença a ser preocupant.

Tot i l'estona que porto caminant, com que em veig amb forces deixo de banda la drecera que porta del Salt de la Núvia fins al Gomarell i continuo fins a Sant Martí de Talaixà... tot i que hi arribaré força cansat. Les vistes, però, valen la pena... i amb el dia més llarg, no pateixo per l'hora.

Per desgràcia la baixada és tal i com la recordava (de quan vam venir un dia de pluja i, al no poder anar fins a Sant Aniol, vam decidir pujar fins aquí): llarga, amb molts rocs i de mal caminar. Arribo a baix cansat i amb els genolls desfets, després de més de cinc hores caminant (badant, però caminant). Això si, content. La caminada ha set una de les més boniques que he fet.


Fitxa Tècnica

Data: 28/03/2010

Kilòmetres: 16 (aprox) (6 de Sadernes a Sant Aniol).

 Desnivell: ± 560 (aprox.) (200 de Sadernes a Sant Aniol ).

Durada:  5 hores 45' (amb parades).

Circular: si (si es torna per Sant Martí).

Dificultat: Mitjana tornant per Talaixà (baixa  si es va de Sadernes a Sant Aniol i es torna pel mateix camí)

Ressenya

Ben Senyalitzada. De Sadernes a Sant Aniol només cal seguir el camí amb marques grogues i els pals indicadors (no té cap mena de dificultat). De Sant Aniol a Talaixà les marques blanques i vermelles del GR-11. A Talaixa, una mica abans del refugi cal baixar pel camí de l'esquerra (pal indicador). També és pot fer drecera amb un camí que baixa del Salt de la Núvia fins al Gomarell.

Inici a Sadernes (Montagut). TRACK Wikiloc

Participants: només jo.


Fotos

Sant Martí de Talaixà

Com que el riu baixa ple i està plovent hem de deixar estar la caminada fins a Sant Aniol d'Aguja per un altre dia. Per treure'ns les ganes de caminar, però, decidim pujar fins a Sant Martí de Talaixà.

INTENT FALLIT...

Per ser originals i amb la idea d'estrenar el túnel de Bracons (tot i que d'entrada no n'erem massa partidaris, però ja que està fet, ho aprofitarem... quina coherència!), anem a fer una caminada a la Garrotxa.

La idea és anar de Sadernes a Sant Aniol d'Aguja, una clàssica que no hem fet... però el dia no acompanya. Plou i al punt d'informació ens aconsellen no fer-la (ara, que ben mirat, potser també ens podíem haver imaginat que anar a fer una excursió al costat d'un riu, després de dos dies de pluja, tampoc era un gran idea).

Total que, ja que som aquí, decidim fer-ne un tros (fins a Sant Martí), tot i la pluja, que continua caient... és el que té no tenir massa seny (el que han tingut les tres baixes d'última hora).

Arribem a dalt xops, esmorzem una mica i "visitem" l'ermita de Sant Martí de Talaixà.

Tornem per on hem vingut, ara una baixada que ens carrega força els genolls, per la pendent i les pedres... continua plovent.

Un cop a baix, camí de Sadernes una altre vegada, la pluja afluixa una mica i podem fer alguna foto més de la riera i el paisatge.

Marxem amb moltes ganes de tornar un altre dia que faci sol, per completar l'excursió. Amb prou feines n'hem fet una tercera part, sempre amb pluja. Sembla que amb sol ha de ser molt més maca i, en teoria, encara faltava el millor!


Fitxa Tècnica

Data: 12/04/2009

Kilòmetres: 9.5 (aprox).

 Desnivell: ± 400 m.

Durada: 3 h llargues.

Circular: no.

Dificultat: Baixa-mitjana

Inici a Sadernes.

Participants: la Tina, la Carme, l'Isa, en Jordi i jo.

Ressenya

Senyalitzada (veure riera de Sant Aniol).


Fotos