TOSSAL DE LA BALTASANA

Prades (19/05/2013)

11.9 Km (Circular)

Desnivell± 350 m

Durada: 3h 30'

AVENC DE LA FEBRÓ

Vilaplana i la Febró (18/05/2014)

14.6 Km (circular)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 4h 30'

BARRANC DEL VIERN

Vallclara (16/02/2015)

10.9 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 3 h

ALZINAR DE LA PENA

L'Espluga de Francolí (09/07/2015)

8.5 Km (circular)

Desnivell: ± 470 m

Durada: 3 h 30'

PINTURES DE ROJALS

Rojals (25/03/2016)

16.2 Km (Circular)

Desnivell: ± 620 m

Durada: 5h 30'

FONTS DELS GLORIETA

Alcover (11/06/2016)

8.6 Km (circular)

Desnivell: ± 425 m

Durada: 4 h

SIURANA (GORGS)

Siurana (11/06/2017)

14.7 Km (circular)

Desnivell: ± 650 m

Durada: 5 h

PUNTA DEL CURULL

Vilanova de Prades (16/02/2015)

6.2 Km (circular)

Desnivell: ± 160 m

Durada: 2 h

GALLICANT

L'Arbolí (03/03/2019)

7.1 Km (circular)

Desnivell: ± 310 m

Durada: 3 h 30'

PICORANDAN

La Febró (04/03/2019)

6.8 Km (circular)

Desnivell: ± 290 m

Durada: 3 h 30'

PUIG D'EN CAMA

La Selva del Camp (01/01/2019)

10.3 Km (circular)

Desnivell: ± 500 m

Durada: 5 h

COVA DE LES GRALLES

capafonts (20/06/2020)

10.2 Km (circular)

Desnivell: ± 550 m

Durada: 6 h

MOLA D'ESTAT I TOLL DE L'OLLA

Farena (21/06/2020)

10.5 Km (circular)

Desnivell: ± 610 m

Durada: 5 h

Mola d'Estat i Toll de l'Olla

Bonica caminada que combina l’ascensió a un 100 Cims amb bones vistes a la vall de Capafonts i les muntanyes de Prades, la Mola d’Estats, amb un dels tresors del riu Brugent, el Toll de l’Olla.

DOS PER U

Teníem ganes de fer un cim però també de visitar el toll de l’Olla. Solució, ajuntar el toll amb la Mola d’Estat. Deixem el cotxe a l’entrada de Farena, en un gran aparcament on la gent hi deixa el cotxe per anar cap a les gorgues a banyar-se. Nosaltres, però, ho deixarem per al final i ens comencem a enfilar, muntanya amunt, entre pinedes.

Passat el grau del Roquerol el camí planeja una mica. Poc abans d’arribar al mas de Mateu, enrunat, la sorpresa del dia: travessem una petita teixeda, un dels boscos més rars i singulars de casa nostra.

Tot seguit ens enfilem una mica més fins arribar a la Mola dels Quatre Termes, on hi ha la curiosa Taula dels Quatre Batlles. És una taula massissa rodona de pedra, amb quatre seients, on convergeixen els municipis de Montblanc (antigament Rojals), Vimbodí i Poblet, (antigament Vimbodí), Mont-ral i Prades, on hi ha gravats els escuts i els noms d'aquests quatre pobles. La tradició diu que quan calia fer una tallada de pins els quatre alcaldes es reunien aquí per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits.

Tot passant per un camí planer arribem a la Mola d’Estat, on hi ha les Tres Creus. És un indret bell amb magnífiques vistes de la vall del riu Brugent, de les muntanyes de Prades i més enllà. Ho aprofitem per dinar.

Baixem pel coll de la Caldereta, entre boscos i tarteres, fins al mas d’en Toni, on girem a l’esquerra i comencem a seguir un camí planer, sovint tot sentint el soroll de l’aigua del riu (i la gent que s’hi banya).

Al cap de poc ens desviem fins al segon objectiu del dia. Semblen les piscines municipals, el que treu una mica d’encant a aquest bell salt d’aigua i els gorgs que el precedeixen. Malgrat tot, com que fa força calor, també ho aprofitem per banyar-nos una estona.

El camí planeja fins a l’aparcament. De fet, n’hi ha dos, el que passa tothom (en part al costat de la carretera), i el de l’altra banda, molt menys transitat i bonic, per on passem nosaltres.

Abans de marxar fem una volta pel petit poble de Farena, d’una gran bellesa i que val la pena visitar com a punt de partida o punt i final de l’excursió. Aprofitem per fer-hi el got i tornar cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 21-06-2020

Kilòmetres: 10.5 (Aprox.).

Desnivell: ± 610 m.

Durada: 5 h (amb parades)

Circular: si. Inici a Farena (aparcament just abans del poble, venit de Capafonts).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Només senyalitzada parcialment. La ressenya de sota és orientativa i sempre és recomanable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

De l’aparcament seguint les marques blanques i grogues del PR-C 20-2 (d’esquena a la carretera, a la dreta, al camí que hi ha al costat de la tanca, que haurem de saltar). Poc mes endavant el camí es bifurca, girem a la dreta seguint el GR en direcció els Cogullons. Passat el grau del Roquerol el sender es converteix en una pista. Al cap de poc passarem pel costat d’un gran dipòsit antiincendis i poc més endavant ens desviarem a l’esquerra deixant la pista, per passar per una teixeda. Tornem a la pista de seguida i la continuem seguint. Ull! Quan el PR tornar a deixar la pista per agafar un corriol a la dreta, continuem recte, sempre per la pista, sense deixar-la.

La pista acaba en una altra, on veurem marques blanques i vermelles del GR 171. Les podem seguir uns metres a la dreta, fins a un vèrtex geodèsic. Reculem i seguim el GR tot passant per la Taula dels Quatre Batlles, la Mola d’Estat i les Tres Creus. El camí baixa, passant per un coll on descartem un camí a l’esquerra i continuem recte fins a trobar una pista (que seguim a l’esquerra. Ull! Al coll de la Caldereta, on acaba la pista, deixem el GR i girem a l’esquerra per un corriol que baixa.

Seguim sempre el corriol (no hi ha altres camins on equivocar-se, en tot cas sempre avall). Just abans d’arribar al Mas d’en Toni, que ens quedarà a la vista, veure’m un pal indicador. Girem a l’esquerra i a partir d’aquí només hem de seguir els pals en direcció el Toll de l’Olla i Farena (per la Ruta de la Solana, amb alguna marca groga). Per anar al Toll ens haurem de desviar a la dreta, per tornar al camí.

Nota: hi ha una versió més curta i circular per anar al Toll de l’Olla, ben senyalitzada.

Nota: per a anar a la Mola d’Estat aquesta ruta només és una de les moltes possibles (que permeten escurçar-la o allargar-la segons els gustos). Una alternativa força popular he vist que era, també, pujar des de Rojals.


Fotos

Cova de les Gralles

Excursió imprescindible per les muntanyes de Prades. Molt complerta pel camí gaudirem de bones vistes i racons de grans bellesa, com la cova del Grèvol (i coves del voltant), el Pont del Goi, l’espectacular cova de les Gralles, la font de la Llúdriga (naixement del Bruixent) o les Tosques (unes petites gorgues d’aigües transparents).

LLIBERTAT

Primer cap de setmana de llibertat post-confinament. La primera idea era anar a la platja, però aprofitant que aquesta primavera ha estat molt plujosa i les temperatures encara no són molt altes, decidim passar un cap de setmana a les muntanyes de Prades (on dormirem fresquets). Podrem estrenar, finalment, la furgo, una “partner” camperitzada que ens van portar els Reis i que havíem d’inaugurar per Setmana Santa...

Ja de baixada ens sorprèn trobar poc trànsit, pensàvem veure més gent amunt i avall. Ens instal·lem al càmping Serra de Prades, on també hi ha poca gent i estarem molt bé. L’excursió la farem l’endemà al matí.

Un cop llevats i esmorzats cotxe i cap a Capafonts. Ja que hi som aprofitem per fer una volta per aquest petit poble, amb racons bonics i situat en un lloc privelegiat, vigilat sempre pel Picorandan.

Tot seguit baixem entre camps, per una carretera estreta i poc transitada fins a travessar el Brugent. Aquí tenim la sort de poder contemplar el tant bonic com esquerp Oriol (més fàcil de sentir que de veure, tot i els seus llampants colors grocs i negres). El Picorandan, un cim que vam fer l’any passat, ens queda de fons.

Passat el riu deixem la carretera i ens comencem a enfilar entre boscos de pi roig, tot passant per sota la Foradada de Capafonts (una curiosa formació geològica que sempre m’han atret). Ens enfilem una miqueta més i comencem a resseguir cingles amb bones vistes a la vall.

Al cap de poc ens queden diverses coves (baumes) al costat del camí, que decidim anar explorant, tot descobrint racons bonics i algunes concrecions calcaries. Passem per la discreta font de l’Escudelleta (més que una font una deu d’aigua) i tot seguit per la Cova del Grèvol, potser per ser la més gran i espectacular, l’única que té nom (almenys als mapes). Té un recorregut de poc més de cent metres, tot i que només es poden visitar sense problemes els primers quinze o vint, els suficients per descobrir-hi poques però belles concrecions.

El camí continua per prats, encara esplèndidament florits i on podem gaudir de la presència d’algunes orquídies. Passem pel costat de la font Nova, seca. Segons llegim raja molt poques vegades (i amb la primavera que ha fet, que no ragi, fa que no ho dubtem). Tot i això, aprofitem per refer una mica les forces.

Ara, ja gairebé tot és baixada. Passem per una altra de les sorpreses del dia, l’espectacular Pont del Goi, una altra foradada que primer es passa per dalt i després per sota. Un altre vegada entre boscos bevem aigua de la font de l’Espluga Negre, més nova però amb aigua.

De seguida ens desviem cap a un dels principals objectius del dia, que ja hem anat veient tot baixant. La Cova de les Gralles és una singular i gran bauma, en forma d’absis, que fa uns cinquanta metres d’alçada i uns trenta d’amplada. En època de pluges un salt d’aigua salta per sobre seu, formant una gorga als seus peus. Avui, que fa uns dies que no plou, el salt té forma d’una gran dutxa que aprofitem per refrescar-nos. La balma té un aspecte únic i de gran bellesa.

Poc més avall hi ha font de la Llúdriga, en realitat el naixement del riu Brugent, tot i que una mica amagat per les bardisses (o almenys això ens va semblar).

També poc més enllà la sorpresa final: les Tosques, uns petits i fotogènics gorgs d’aigües fresques i transparents, on aprofitem per remullar-nos els peus.

Entre una cosa i l’altra arribem a Capafonts a mitja tarda, molt més tard del que comptàvem. Dinarem tardíssim, però haurà valgut molt la pena. Una de les millors excursions que es poden fer a Prades i, segurament, a tot el país.


Fitxa Tècnica

Data: 20-06-2020

Kilòmetres: 10.2 (Aprox.).

Desnivell: ± 550 m.

Durada: 6 h (amb parades)

Circular: si. Inici a Capafonts (aparcament al carrer de pujada al poble).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Nosaltres la vam fer amb la ressenya del llibre "Catalunya, les millors rutes per descobrir el nostre país" de Travel Bug (molt recomanable). Només senyalitzada parcialment. Sempre millor si acompanyem la ressenya amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Nota: es pot fer una versió més curta, i ben senyalitzada, de Capafonts a la Cova de les Gralles (tot i que ens perdrem força llocs interessants).


Fotos

Puig d'en Cama

Un dels últims contraforts de les Muntanyes de Prades, aquest 100 Cims té unes vistes espectaculars al camp de Tarragona i les muntanyes que l’envolten. Val la pena, de pujada o de baixada, recórrer el bell Camí del Rec, amb construccions d’origen medieval.

PRIMERA DE L’ANY

Com ja és tradició la primera caminada de l’any ha de ser diferent, una mica lluny i, almenys en principi, bonica. Des de fa un parell d’anys, cap a Tarragona. L’escollida és la pujada a Puigcabrer, però arribant veiem que està mig cobert de boira, i que les vistes cap a Lleida seran escasses. Més cap al sud es veu sol i fem una recerca ràpida, improvisant, per anar a, si pot ser, un lloc més o menys proper. Ens decantem per un altre cim: el Puig d’en Cama.

Entre una cosa i l’altre, ja no anàvem d’hora, comencem a caminar a la Selva del Camp cap a les dotze. Passem per un parell de bonics molins i de seguida comencem a caminar pel Camí del Rec, un sender rehabilitat que data de fa molts segles enrere. Aprofitava el rec que, des de l’edat mitjana fins als anys vuitanta, va abastir d’aigua aquesta població, travessant rius i torrents gràcies a diferents ponts, que des de llavors han estat més o menys modificats. En són un bons exemples els fotogènics Pont Sec i Pont Alt. Ben pla, com pertoca a un rec, ens passegem entre avellaners i algunes oliveres, amb algun petit tram de bosc de ribera, amb bons panells informatius de la fauna i la flora locals.

Poc passat el Pont Sec deixem aquest bonic sender, per agafar el Camí dels Banyadors i començar-nos a enfilar. Deixem enrere avellaners, amb aspecte hivernal, i pugem per alzinars que, de tant en tant, ens deixen veure alguna bona panoràmica.

Un cop al cim les vistes són precioses. A una banda tot el Camp de Tarragona i les muntanyes que l’envolten, com les serres de Llaberia o la de Vandellòs, per desgràcia una mica encalitjats. A l’altra banda les muntanyes de Prades. Ho aprofitem per dinar.

Reculem un petit tros i tot seguit continuem per la carena fins arribar a Sant Pere del Puig. Aquí s'hi han aixecat tres esglésies: la primera, romànica del segle XII (en queden algunes restes); la segona, renaixentista i destruïda durant les guerres carlines, i l’actual del 1877, que va ser cremada el 1936, durant la Guerra Civil, i restaurada el 1952. L’edifici no és gran cosa, el que ens agrada més és un pessebre fet amb figures de plastilina, però les vistes al Camp de Tarragona continuen sent espectaculars.

D’aquí la baixada és més directe i arribem relativament d’hora cap al cotxe, just per no haver de fer la major part del camí de nit (que sempre va bé).



Fitxa Tècnica

Data: 01-01-2020

Kilòmetres: 10.3 (Aprox.).

Desnivell: ± 500 m.

Durada: 4 h (amb parades)

Circular: si. Inici al Carrer Luther King (a la rotonda del Molí del Rovellat, davant d'un hotel).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada parcialment (veure ressenya), però d'orientació força fàcil. Com en qualsevol ruta, sempre és aconsellable acompanyar la ressenya amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

De la Rotonda marxem pel camí del Rec, indicat (en direcció oposada al poble). Al cap de poc girarem a la dreta per seguir el Camí del Rec, molt ben condicionat i senyalitzat (amb marques blanques i verdes de SL).

Passat el Pont Sec, senyalitzat, ens acostarem a la carretera i arribarem a una pista. Pal indicador del camí dels Banyadors. Ull! aquí deixem el camí del Rec i marxem per la pista, el camí dels Banyadors (a l'esquerra).

Al cap d'una estona passarem pel costat d'una torre elèctrica. Un 300 metres passada la torre deixarem la pista principal i girarem a l'esquerra, per una d'antiga (pal indicador de fusta). Ens enfilem sempre pel camí més ample i fresat.

Més endavant veurem un corriol ben fresat a la dreta, marcat amb una fita, el seguim (en tot cas, continuant per la pista acabaríem arribant al mateix lloc). El corriol acaba en una pista estreta, que seguirem cap a la dreta, amb el cim ja a la vista. Poc abans d'arribar al cim, haurem de seguir la pista de la dreta, amunt (evident).

Del cim reculem per on hem vingut, ara, però, sense desviar-nos a l'esquerra (cap al camí dels Banyadors i el camí del Rec). Seguint recte per la carena, sempre per la pista principal, arribarem a l'ermita de Sant Pere del Puig.

De l'ermita prenem el corriol que baixa entre l'ermita i la pista que hi arriba des de baix. Baixem sempre pel més fresat (seguint marques de SL). Ull! al cap de poc arribarem a una pista, aquí no fem cas de la senyal que indica a la Selva del Camp, i girem a la dreta, avall. baixem pel camí més ample i fresat, que més avall es convertirà en una pista (que acaba al camí del Rec).


Fotos

Picorandan

100 Cims bonic, amb bones vistes a la vall de Brugent i a les muntanyes de Prades. Pel camí es passa per la curiosa font del Bassi i la balma obrada de la cova del Corral.

APROFITANT

Últim dia d’un cap de setmana fantàstic (i amb temps que sembla més de primavera que d’hivern). Abans de marxar aprofitarem per fer una altra excursió (curteta, també), a un altre 100 Cims: el Picorandan.

Sortim de la Febró i la ressenya ens fa fer una volta ben “inútil”, que no repetirem a la baixada (i que no surt al track). Després ens equivoquem de camí i fem uns pocs metres de més (per sort ens n’adonem de seguida, tampoc surt al track).

De seguida ens enfilem entre pinedes, per passar per un petit congost amb roques amb formes curioses. Arribem a la bonica font del Bassi... i la reconec, aquí ja hi havia estat. Teníem clar que volíem fer aquesta ruta i no me la vaig mirar massa abans de venir. Un cop ja a casa veuré que, fins al coll que trobarem poc més amunt, coincideix amb la que vaig fer quan vaig venir a l’Avenc de la Febró.

Un cop al coll girem a l’esquerra i el camí és més planer i pelat de vegetació. El cim ens queda a la vista, però per arribar-hi haurem de voltar tota una tanca.

Un cartell indica que som al Picorandan, potser un pèl massa aviat. Si no fos evident que el punt més alt és un trosset més enllà, podria portar a confusió. Un cop al cim, les vistes a Capafonts, la vall del Brugent i a les muntanyes de Prades són magnífiques. A més, fa un vent fortet que ens refresca de la calor.

Continuem el camí i acabem de fer la volta a la tanca, per tornar a baixar pel mateix camí. Ara, però, ens pararem a la Cova del Corral (i no de la Vila, com s’indica erròniament al meu track, i en d’altres), una balma obrada que va servir de refugi a la gent de la zona durant la Guerra Civil.

Continuem desfent el camí, dinar a Prades i cap a casa. Contents.


Fitxa Tècnica

Data: 04-03-2019 

Kilòmetres: 6.8 (Aprox.).

Desnivell: ± 290 m

Durada: 3 h 30' (amb parades)

Circular: no. Inici a la Febró (a la plaça de l'Església).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors i diferents marques (tot i que haurem d'estar atents en algun punt). La ressenya de sota és orientativa i sempre és recomanable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortim de la plaça de l'Ajuntament en direcció a l'església, i d'aquí seguim, pel carrer de Prades, fins al cementiri del poble. Comencem a seguir, també, marques grogues (i algun pal indicador).

Al cementiri girem a la dreta, seguint la carretera avall (ull! no pel sender que surt just al davant). Baixem, atents, ja que al cap d'uns cent metres hem de trobar un corriol a l'esquerra (amb marques grogues). Seguim sempre aquest corriol. Més endavant en trobarem un que marxa cap a l'esquerra (va la cova de la Vila, hi podem anar ara o a la tornada, si volem). Poc després passarem per la font del Bassi. Ens enfilem una mica més, arribarem un coll i baixarem fins a una pista (pal indicador), que seguirem cap a l'esquerra (deixant les marques).

Seguim la pista, que va voltant una tanca. Arribarem a unes antenes (visibles ja des del coll), on trobarem el GR-65 (marques blanques i vermelles) i on girarem a la dreta. Poc més endavant ens desviarem a l'esquerra per pujar fins al Picorandan (evident i a pocs metres).

Del cim reculem fins al GR i el continuem seguint fins arribar a una pista (pal indicador), on girarem a la dreta fins a tornar a trobar el pal indicador i el camí per on hem pujat, des d'on desfarem el camí.


Fotos

Gallicant

Passeig fins a un 100 Cims modest. Pel camí, gairebé sempre entre pinedes, gaudirem de bones vistes al Montsant i el Priorat, descobrirem el llogarret abandonat de Gallicant i passarem per l’ermita de Sant Pau, amb bones vistes a l’Arbolí.

CAP DE SETMANA

Cap de setmana per la zona. Ahir vam visitar Rojals i Poblet, abans d’anar a instal·lar-nos i fer una volta per Prades, que està de carnaval. Avui de camí també fem una parada a Albarca.

Després de fer turisme, toca caminar. Comencem a caminar a l’Arbolí, d’entrada en direcció contrària (no surt al track), però, per sort, ens n’adonem al cap de pocs metres. Reculem, passem el poble de l’Arbolí i ens comencem a enfilar per un sender ample i ben fresat, per les pinedes que ens acompanyaran pràcticament tot el camí.

A partir del collet dels Colls el camí planeja i comencem a gaudir de les primeres vistes. De seguida arribem a Gallicant, un llogarret que va quedar abandonat els anys cinquanta del segle passat. Les seves cases estan enrunades i, segurament, més cap al capvespre deuen tenir un aspecte ben fantasmagòric. De la punta del poble hi ha un magnífic mirador al Priorat i al Montsant, amb el bonic poble de Siurana en primer terme (hi anirem en acabat).

D’aquí planegem una mica més per, un cop arribem als Colls enfilar-nos fins al 100 Cims que ens ha servit d’excusa per venir fins aquí. Modest, bona part de les vistes estan tapades i només s’obren cap a una banda, a les mateixes muntanyes de Prades.

Baixem i tornem a passar pel collet dels Colls, en teoria a partir d’aquí hauríem de recular per on hem vingut, segons la ressenya que portem. Però com que la mateixa ressenya explica que la pista porta a Sant Pau i, de l’Arbolí hem vist un camí senyalitzat que hi porta, improvisem una mica i decidim anar fins a aquesta ermita. Dinem a mig camí, a l’ombra.

Sant Pau és una ermita d’origen romànic, tot i que totalment reconstruïda el segle passat, sense massa res, a banda de les boniques vistes a l’Arbolí.

Baixem pel camí que hem vist a la pujada, perfectament senyalitzat, per agafar el cotxe i continuar fent una mica de turisme per aquesta zona que tant ens agrada.


Fitxa Tècnica

Data: 03-03-2019 

Kilòmetres: 7.1 (Aprox.).

Desnivell: ± 310 m

Durada: 3 h 30' (amb parades)

Circular: no. Inici a l'Arbolí (a la plaça de l'Església).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Parcialment senyalitzada. La ressenya de sota és orientativa i sempre és recomanable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

De cara a l'església marxem a la dreta, pel carrer del Trinquet, i d'aquest a la dreta pel carrer de Sant Pau. Seguim les marques blanques i vermelles del GR-7.

Arribarem a un coll (el Collet del Colls), on travessarem una pista, i continuarem seguint el GR (i per on tornarem a passar a la tornada).

Més endavant, el poble de Gallicant ens quedarà a l'esquerra, hi podem arribar travessant el prat (i anant a la seva punta, on hi ha bones vistes). De Gallicant reprenem el GR amunt, seguint una pista. Quan gira a la dreta, per anar cap allà on veníem, però, seguim recte per la pista.

Sempre per la pista principal arribarem a una cruïlla de camins, on hi ha una caixa d'un camió frigorífic. Aquí girem a la dreta, passem pel costat de la caixa i ens enfilem per un corriol fins al cim (l'únic que hi ha).

Del cim reculem fins a la cruïlla, on prenem la pista de l'esquerra. La seguim sempre recte i sempre per la principal. Passarem pel Collet dels Colls (on podem recular per on hem vingut), per continuar recte (acabant fent una ruta en forma de 8). Continuem sempre per la pista principal, recte. Arribant al maset del Nadal, girem a l'esquerra (pal indicador), fins arribar a Sant Roc.

A partir de Sant Roc seguim pals indicadors i marques de PR (grogues i blanques), ja fins a l'Arbolí.


Fotos

Siurana (gorgs)

En un extrem de les Muntanyes de Prades s’alça imponent un dels pobles més bonics del país: Siurana. Només per això ja val la pena anar-hi, però si a sobre hi afegim un grau espectacular, bones vistes i uns gorgs i salts d’aigua de gran bellesa hi farem una caminada magnífica.

ONADA DE CALOR

Caminada de grup. Per ser tant lluny serem bastants (i alguns d’encara més lluny). Els tres grups (Vallès, Osona i Bages) ens trobem a l’aparcament de Siurana més o menys a l’hora prevista. Amb la calor que ja comença a apretar.

Comencem a caminar tot resseguint cingleres, per un camí penjat però prou ample per fer sense por. Gaudint dels cingles i de les vistes (al pantà de Siurana i les Muntanyes de Prades), per acabar baixant, amb ganes i tot fent marrades,  pel Grau de la Trona.

Un cop al cap de vall de seguida ens desviem cap al riu Siurana. La idea és anar a veure tres gorgs (o tolls) i banyar-nos al que més ens agradi... però uns es queden al primer (el de la Cinteta), uns altres al segon (el de la Palla), i només uns pocs arribem al tercer (el del Forn). Els tres són magnífics, però el de la Palla segurament supera els altres dos. Ens hi acabem trobant tots i aprofitem per banyar-nos a les seves aigües transparents. Com que anem tard, un cop refrescats, aprofitem, també, per dinar.

Tot seguit continuem l'excursió, tot passant pel  Molí de l’Esquirola. Poc més endavant ens equivoquem de camí, i sense drecera per baixar al camí correcte, ni pel dret, hem de recular un bon tros. Com que la calor és intensa uns quants decideixen esperar-nos mentre la resta continuem amb la ruta prevista.

La fem en part, ja que només arribarem al bell salt de la Gorguina (on aprofitem per refrescar-nos una mica, i jo tornar-me a banyar). La calor és intensa i es nota a les cames. També anem una mica més tard del que tocaria i decidim donar la caminada per acabada (nota: tot i que nosaltres no hi vam arribar, al track hi he afegit el tros que ens va faltar fins al Gorguet i al Gorg).

Per fer la tornada portàvem tres opcions per escollir sobre la marxa. Descartem la llarga, que volta els cingles i puja a Siurana per l’altra banda (tot i ser més planera ens allargaria massa la caminada). Desestimem, també, la que puja des del Molí de l’Esquirola i va a trobar la carretera d’accès al poble, per després resseguir els cingles (per no trepitjar asfalt). Ens quedem, doncs, amb la opció més fàcil, que és tornar per on hem vingut.

Assedegats, ens trobem tots al bar (al primer que han trobat tot i que el més bonic, penjat a la cinglera, és només una mica més enllà). Ens hi esperen els que no han acabat de fer tota la caminada i la resta hi arribem  a tongades, en grupets (la calor a fet una mica d’estralls a la pujada).

Un cop refets fem la volta per aquest petit però bonic poble de cases de pedra i carrers estrets (segurament un dels més bonics del nostre país), on destaca, també, la bella església romànica de Santa Maria.

Tard. Molt més tard del normal (i del que teníem previst), marxem tots cap a casa. Els més afortunats arribaran a casa entre les deu i les onze, els menys, a quarts de dotze (en el meu cas, afamat, però satisfet d'haver fet una caminada molt bonica i com sempre, ben acompanyat).


Fitxa Tècnica

Data: 11-06-2017 

Kilòmetres: 14.7 (Aprox.).

Desnivell: ± 650 m

Durada: 5 h (amb parades)

Circular: no. Inici a Siurana (a l'aparcament a l'entrada del poble).

Dificultat: baixa.

participants: en Pep, la Maite, en Ramon, l'Àngels, l'altre Àngels, la Carme, en Quim, en Joan, la Neus, en Jordi, en Vicenç, la Gemma, la Laura, l'Alba, la Clara i jo

Ressenya

Bona part senyalitzada (i la resta sense massa complicació). La ressenya de sota és orientativa i és aconsellable acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.

Ben senyalitzada amb pals indicadors i marques blanques i grogues (PR-C 7), fins al Gorg (només cal seguir-los).

Per anar als gorgs de la Cinteta, la Palla i el Forn, un cop baixat el grau de la Trona, girem a la dreta (seguint el PR) i uns 50 metres més endavant girem a l'esquerra per un camí ample i ben fresat que baixa al riu. Un cop al riu anem seguint el camí que el ressegueix fins que els anem trobant. 


Fotos

Pintures Rupestres de Rojals

Caminada molt complerta. Entre boscos (pinedes, alzinars, teixedes...) amb racons bonics i algunes fonts, anirem d'un abric a un altre, amb belles pintures rupestres (algunes darrere reixes), tot gaudint de bones vistes.

NO HO FAIG SOVINT

Avui m’he muntat una caminada a mida, en base a diferents tracks i mapa. No ho faig sovint, però era l’única manera de fer tot el que volia... sense saber si veure el que vull veure (a internet hi és tot, o gairebé, o està una mica amagat). Així, doncs, avui faré una mica “d’exploració”.

Començo a caminar a les onze a Rojals. La primera parada la faig a la bonica església de Sant Salvador, romànica, del segle XII (amb modificacions posteriors, com les capelles laterals o el campanar, del segle XVIII). Aprofitant que fa sol per fer les fotos, que si es compleixen les previsions (i ho faran) a la tarda estarà ennuvolat. Per gaudir, també, de les bones vistes que hi ha des del seu mirador (tot i que està encalitjat).

Començo baixant fins al Barranc de la Vall, que porta aigua, com gairebé tots els torrents i rierols per on aniré passant avui. Després m’enfilo al costat dels penya-segats de l’altra banda, on tinc la primera sorpresa del dia: un falcó pelegrí (el que jo he estat més de mitja hora a fer, travessar el barranc, ell ho fa en pocs segons).

Em continuo enfilant, ara pel barranc del Mas d’en Llort (afluent de l’anterior), tot passant per tres fonts una darrera l’altra. Les dues últimes amb aigua ben fresca i bona.

Poc després toca el que he vingut a veure... tot i no saber que em trobaré, només sé que estan envoltades per un reixat i a una bona distància. En aquests primers abrics estic de sort, a mitges. Les pintures rupestres del Portell de les Lletres es veuen força bé, mentre que les de l’abric del Mas d’en Llort només de lluny. Perfecte, a més, previngut, ja portava el teleobjectiu per fer alguna foto en condicions. Queda pendent per algun dia, ja ho volia fer igualment, les visites guiades que organitzen des del CIAR de Montblanc, el Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, que val molt la pena visitar (ho vaig fer fa uns dies).

Passo pel costat del Mas d’en Llort i la bonica bassa del Mas d’en Pepet, per arribar de seguida al segon objectiu del dia, sense saber, tampoc, que em trobaré (només que hi ha una tanca). Sorpresa una altra vegada. La tanca impedeix l’accés a l’abric del Mas d’en Ramon d’en Bessó, però les pintures es veuen bé (a uns metres, però bé). L’intent ha valgut la pena.

M’enfilo una mica més. Al cap de munt les vistes s’obren cap a l’altra banda de les muntanyes de Prades. De fet, poc més enllà hi ha el mirador de la Pena, amb unes vistes encara més impressionants (de fet no hi vaig perquè el dia està força encalitjat... i el que veuria avui no milloraria el que vaig veure quan hi vaig estar, fa relativament poc).

Tot seguit una nova sorpresa, aquesta totalment inesperada. Passo per la magnífica Teixeda de la Baga de la Pena, un bosc ben singular. Ho aprofito per dinar.

Continuo sempre entre boscos, principalment alzinars i pinedes, tot passant per un petit però bonic salt d’aigua al Clot del Llop. Llavors per els Cogullons, on hi ha uns gravats a la roca que em salto una mica sense voler, però tampoc hi ha cap indicació i no sé ben bé on els haig de buscar. Passo pel costat del refugi dels Cogullons, on les vistes s’obren, ara, cap a la Mussara.

Em salto els dos abrics de la Baridana, sense cap indicació. Llavors hi tornaré, tot i que només aconseguiré trobar-ne un, amb les seves pintures (que no són de les més destacables ni espectaculars).

La ressenya d’on he tret la informació, si bé l’explicació està més o menys bé, situa el Mas d’en Carles molt més a prop del GR d’on realment és. Una mica més i giro cua abans d’hora, però com que tampoc he vist cap desviació continuant pel camí al final hi acabo arribant. El mas d’en Carles és una bonica balma obrada, on hi ha un bon grapat de vies d’escalada just al costat d’on hi ha unes curioses i boniques pintures rupestres. La veritat és que aquí el que em sorprèn és que no hi hagi cap mena de protecció. Més enllà hi ha més abrics amb pintures, però és tard, no tinc temps i amb tot el que he vist, almenys per avui, ja estic satisfet (de fet, m’esperava veure molt menys).

Des d’aquí (comptant la reculada fins als abrics de la Baridana), vaig amb el temps una mica just (però sense haver de córrer), només em queda acabar d’arribar a Rojals, ben a prop.


Fitxa Tècnica

Data: 25-03-2016 

Kilòmetres: 16.2 (Aprox.).

Desnivell: ± 620 m.

Durada: 5 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a Rojals (a l'entrada del poble).  

Dificultat: baixa (mitjana).

Ressenya

Senyalitzada en part (els GRs estan molt ben marcats). La ressenya de sota és orientativa i sempre és recomanable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc

Se surt de Rojals seguint les marques blanques i vermelles del GR-171 (a la dreta segons hem arribat amb el cotxe) fins arribar al fons d'un barranc, on les deixem a l’agafar el segon camí a l'esquerra (que baixa en diagonal, travessa la riera i s'enfila per l'altra banda, passant sota els peus dels penya-segats). És un corriol ample que seguim fins a trobar una pista, que prenem a l'esquerra.

Seguim sempre per la pista principal fins al coll de la Creu (en una cruïlla de 4 camins anem a l'esquerra, on retrobarem les marques del GR-171, que seguirem fins al final (atenció quan es bifurca, dues vegades, les dues marxem a l'esquerra).


Fotos

Fonts del Glorieta

Caminada clàssica, fàcil i senzilla, a un dels racons més bonics de les Muntanyes de Prades: el Niu de l’Àliga i les Fonts del Glorieta, dos bonics salts d’aigua.

A TEMPS

Aprofitant que el dia és llarg, avui anem una mica més lluny amb la idea de fer dues caminades curtes, les dues relativament a prop. Tot i això marxem tard i comencem a caminar passades les onze, després de pagar l’aparcament de mas de Forès (5 €).

Tot i que l’aparcament està ple pel camí trobem molt poca gent, cosa que ens estranya (tot i que segurament deu ser, suposem, perquè la majoria passa pel camí de l’altra banda del riu, més ample i planer.

Arribem a la Central i mig volent mig sense voler ens saltem el Niu de l’Àliga (falta el pal indicador, tot i que està indicat guixat a sobre un altre), i continuem amunt fins a les Fonts del Glorieta, que no són gaire més enllà.

Tot i que no sabem ben bé que ens trobarem la pujada val la pena. Les Fonts són un gorg i un petit salt d’aigua ben bonics. Com que hi ha gent dinem una mica més enllà i baixem, ara sí, fins a “l’objectiu” principal del dia, entretenint-nos una mica a la baixada (fent alguna exploració diferent i divertida... però poc profitosa, o no).

El salt del Niu de l’Àliga és molt bonic... i hi trobem tota la gent que no hem trobat durant tot el dia, inclosos un nombros grup d’excursionistes i un o dos que fan barranquisme (baixant pel mig del salt), el que fa que, entre una cosa i una altre, ens hi entretinguem una bona estona més.

Baixem pel camí més planer, més tard del que comptàvem i havent descartat ja, fer la segona caminada prevista, que deixem per un altre dia.

L’última parada és al mas de Forés, un antic molí paperer (i anteriorment fariner) prou bonic, contents d’haver fet una caminada que ha valgut molt la pena. Especial, a més i entre moltes altres coses, perquè és la primera que faig a l’Alt Camp, l’única comarca catalana on encara no hi havia fet cap excursió, un altre petit “repte” assolit (... i aquesta vegada sense buscar-ho, ja que no ho sabré fins un cop hagi arribat a casa).


Fitxa Tècnica

Data: 11-06-2016 

Kilòmetres: 8.6 (Aprox.).

Desnivell: ± 425 m

Durada: 4 h (amb parades)-

Circular: si (pràcticament). Inici al Mas de Forès (5 € l'aparcament).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors (i l'anada o la tornada amb marques de PR). No té cap dificultat d'orientació i a l'aparcament et donen un mapa de la ruta. TRACK Wikiloc.

Si és vol allargar una mica es pot començar a l'ermita del Remei (o Alcover) i/o acabar d'arribar a Mont-ral.


Fotos

Alzinar de la Pena

Caminada clàssica de les muntanyes de Prades. Pel bell mig d’un bonic alzinar, amb places carboneres, un pou de gel i una teixeda, el camí s’enfila fins al mirador de la Pena, amb grans vistes a la Conca de Barberà i més enllà.

CLÀSSICA

Després d’una breu visita a Montblanc (la llarga la deixo per un altre dia), començo a caminar al migdia, mentalitzat que patiré calor... cosa que, sorprenentment, no passarà. En fa, però és més que suportable (suposo que també hi fa que venim dels dies que venim, amb rècords de temperatura). Hi ajuda, també, la miqueta d’aire que passa i l’abundant ombra que trobaré pràcticament tot el camí.

El camí comença més o menys planer al costat d’una riera seca i entre pedreres abandonades per, de seguida, començar-se a enfilar per l’alzinar que m’acompanyarà gairebé tot el dia. Les primeres parades són a la Plaça de la Llibertat i a una altra plaça carbonera una mica més amunt. En aquesta última hi ha la reproducció d’una carbonera i un panell amb bones explicacions de la producció del carbó. Està bé.

A mitja pujada la sorpresa del dia, suposo perquè els enganxo a contravent. Uns metres davant meu un parell de cabirols, mare i cria de l’any pasturen tranquil·lament i no tenen gens de pressa per marxar, ni quan sembla que s’adonen de la meva presència. De fet només ho faran quan s’amaguen una mica i decideixo reprendre la marxa.

De tant en tant alguna clariana deixa veure bones vistes a la vall, especialment boniques a la Trona. On hi ha, també, un antic pou de gel, tot i que molt modificat (del pou original pràcticament només en queda l’estructura). Una miqueta més enllà, la Cascada, un petit salt d’aigua que ha de ser bonic quan porta aigua (ara està totalment sec i, almenys sembla, això només deu passar després de pluges).

Em continuo enfilant i poc passat la Casa Forestal de la Pena el paisatge que m’envolta canvia. Encara hi ha alguna alzina, però dominen aquí els roures, blades i aurons. També algun teix, de fet passo per la Teixeda de la Baga de la Pena, una de les poques que queden al nostre país. El teix, a casa nostra, és un arbre relictual que ha quedat relegat a alguns punts concrets. Rarament forma boscos purs i es troben en forma d’arbres aïllats o petits rodals. En aquest petit tram, de seguida arribaré a dalt, en veig més aviats poquets (en veure algun més, i de mida més gran, a la baixada, a l’inici de la senda del Mata-rucs).

El punt culminant de la caminada és el Mirador de la Pena, amb grans vistes a la Conca de Barberà, amb Poblet davant de tot, i més enllà, com la serra del Tallat o la plana Lleidatana. Si bé la visibilitat no és del tot dolenta, la calitja només deixa entreveure el Montsec i el que, amb una mica d’imaginació, podria ser algun cim del Pirineu. Tot i això, val la pena (valgui el dolent joc de paraules, que no he buscat).

Reculo un tros, fins al pou de gel, per baixar per la senda del Mata-rucs, tot passant per un alzinar encara més bonic (al principi barrejat amb teixos). El camí creua varies tarteres granítiques per on, de ben segur, més d’un ruc carregat de carbó o de gel (que s’havia de transportar de nit) hi deuria caure... d’aquí el seu nom.

L’última part la faig per més pedreres abandonades i reculant per les que he vingut, encara sorprès de la “poca” calor que fa, i content d’haver fet una caminada que ha estat molt bé.


Fitxa Tècnica

Data: 09-07-2015 

Kilòmetres: 9.2 (Aprox.).

Desnivell: ± 470 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades)-

Circular: si (gairebé). Inici al Font de la Magnèsia (punt d'informació del Parc Natural a l'Espluga de Francolí).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada amb pals indicadors (la pujada, a més, coincideix amb el  GR 171-4, marques blanques i vermelles). De totes maneres millor, però, portar una ressenya (amb aquesta s'hauria de poder fer bé) i/o mapa i/o TRACK Wikiloc.


Fotos

Barranc del Viern

Passeig agradable al voltant del bonic poble de Vallclara. Pel camí es passa pel molí del Viern, amb unes gorgues petites però prou boniques. Si tenim ganes d'explorar una mica podem buscar pintures rupestres en una balma propera.

APROFITANT EL VIATGE

Avui, pel preu d’una, en faré dues. Després de pujar a la Punta del Curull agafo el cotxe, aparco a Vallclara i començo a caminar, tot i que ja son quarts de dues. La caminada no és molt llarga i, en principi, hauria de tenir temps de sobres per fer-la sense patir (com així serà).

Un núvol passa just per sobre meu una bona estona... la resta del país sembla assoleiat, que hi farem. Entre pinedes de pi blanc, sobre antigues feixes abandonades amb alguna olivera, arribo al molí del Viern (cap al final, contrastant molt amb els vessants més abruptes, que conserven la vegetació original d’alzinars). Són unes gorgues, prou boniques, en un petit congost. En un punt es passa per un pas estret, i després per sota una roca esquerdada (comunes en aquesta zona).

A l’alçada de la bassa “aparco” la ressenya que porto i segueixo unes altres indicacions que porto dibuixades en un paper, sense tenir massa clar si tindré sort o no. Pujo una mica i localitzo la bauma on haig d’anar. S’hi ha de pujar pel dret (per sort, som hivern i vaig amb pantalons llargs). Un cop als seus peus, creuo els dits, hi faig una primera passada ràpida per tota la seva base... sense sort. Em fixo amb el que sembla una fita aterrada i començo per aquest punt, ara més a poc a poc. Ara sí, fixat-m’hi una mica més i més a poc a poc de seguida veig la primera, i al seu voltant en vaig descobrint més. Són pintures rupestres de fa uns tres-mil anys. Són petites, però boniques, i tenen la particularitat, llegeixo, que són les úniques del país sobre conglomerats. També hi ha punts i ratlles, però costa de distingir-los dels colors naturals de la roca. Ho aprofito per dinar, el núvol ha marxat i torna a tocar el sol.

Reculo per on he vingut i, un altre cop a la bassa, torno a seguir la ressenya que porto. M’enfilo una mica i torno a baixar cap al poble (hi arribo entre ametllers). Hi faig una passejada curta, és petit però bonic i val la pena.

 He baixat a bon ritme i fins i tot arribaré a casa just abans no es faci fosc.


Fitxa Tècnica

Data: 16-02-2015 

Kilòmetres: 7.7 (Aprox.).

Desnivell: ± 210 m.

Durada: 3 h (amb parades)-

Circular: si. Inici a Vallclara (aparcament a l'entrada oest del poble).

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada, cal ressenya (jo portava la de "El Camins de l'Alba, Muntanyes de Prades" de l'editorial Alpina). TRACK Wikiloc. Hi ha, però, una ruta marcada amb pals indicadors que hi coincideix gairebé del tot.


Fotos

La Mussara i Avencs de la Febró

Fantàstiques vistes, un poble abandonat, un pou de glaç, un parell de fonts (una de ben curiosa i bonica), una espectacular esquerda amb avencs, petites cavitats amagades i boscos de pi roig i roure, fant que aquesta sigui una gran excursió.

DIA GRIS

Com que em llevo a una hora normal (més o menys la mateixa de cada dia) i el dia és llarg, amb l’excusa de l’orquis purpuri faré dues hores llargues de cotxe. Serà l’últim intent desesperat, i infructuós, per trobar-la... però bé, en el fons només era una bona excusa per conèixer la Mussara i els seus voltants.

Començo a caminar a la Mussara, un poble abandonat des del 1959. En queden algunes cases enrunades i l’església de Sant Salvador, restaurant-se. És al costat del cingle de les Airasses, des d’on hi ha unes vistes impressionants del Camp de Tarragona... bé, si més no en un dia normal. Avui, gris, tapat i encalitjat la visibilitat és pèssima i en prou feines s’endevinen.

Pràcticament només començar a caminar primera “sorpresa”: em desvio una mica del camí per visitar un pou de gel (ben conservat). Tot seguit continuo pels boscos que m’acompanyaran gairebé tot el dia, boscos mixtos de pi roig i roures, amb un bon grapat d’espècies florides (totes més o menys conegudes, entre les quals gairebé deu espècies d’orquídies... Totes menys la que busco).

Una mica més enllà la segona sorpresa del dia, no m’esperava que l'Avenc de la Febró fós una esquerda tan espectacular. Amb uns tres-cents metres de llargada, entre sis i vuit d’amplada (en alguns llocs sembla menys) i una profunditat, màxima, de més d’uns trenta metres val la pena recorre-la en calma. Fins i tot és nota diferència amb l’exterior, al respirar deixo anar el baf típic d’ambients més freds i humits. A l’esquerda, a més, hi ha com a mínim l’avenc que l’hi dona nom, a més d’una cova que només puc mig explorar (a la motxilla porto sempre un lot... però diguem que no fa una llum desmesurada). Bé... un lloc per tornar algun dia amb el nebot (si vol venir, clar). Entre una cosa i una altra, m’hi passo una bona estona, no m’ho esperava i només per això ja haurà valgut la pena venir fins aquí. S’explica, també, que havia set refugi de bandolers, contrabandistes i fins i tot, l’any 1843, el general Prim, conspirant contra Isabel II.

Tot seguit el camí baixa fins gairebé la Febró, tot passant per la font del Pubill (on en refresco). Faig un tros de carretera i prenc un sender a la dreta, sempre enfilant-me. La següent parada és al cap de munt. La Cova de la Vila és una bauma obrada, habitada inicialment i corral de bestiar posteriorment.

Poc més endavant hi ha la bonica font del Bassi. Un òbit que recull l’aigua que transpira la roca, per una concreció calcaria, molt bonica.

Un cop a dalt, als Plans de l’Ermitanet, el paisatge canvia de cop. Ara és ben pelat i amb ben pocs arbres. Això fa, també, que les vistes s’obrin una mica i siguin molt bones, sobre el massís mateix (m’agrada reconèixer, per exemple, el Tossal de la Baltassana, on vaig pujar l’any passat).

Dino a la Creu Trencada i, com que la caminada sembla que serà més llarga del que havia comptat i fa fred, decideixo escurçar-la una mica (ja he fet el més interessant i la resta sempre es pot fer un altre dia. És lluny, però no tant). Improviso una mica i em surt bé, en poc més d’una hora, una altra vegada entre boscos, arribo a la Mussara.


Fitxa Tècnica

Data: 18-05-2014 

Kilòmetres: 14.6 (Aprox.).

Desnivell: ±400 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici a la Mussara (Vilaplana).

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada com a tal. La ressenya de sota és orientativa i sempre és recomanable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortint cal seguir les marques del GR cap al refugi. A la cruïlla de carreteres cal seguir recte i seguir les marques grogues i blaves. Al trobar el GR, seguir-lo cap a l'esquerra. Al coll de l'Agustinenc (cruïlla), seguir les marques de PR (a la dreta), fins a trobar la carretera prop de la Febró. Abans de passar el poble per fora, començar a seguir les marques vermelles i blaves, mig amagades. Al cap de munt del camí, cal seguir les marques de GR, a la dreta, fins una explanada passades les cases abandonades dels Motllats (que veurem una mica de lluny). A l'explanada, després de la baixada, seguir la pista a la dreta (deixant el GR), fins a trobar un altre GR, que seguirem a la dreta fins a la Mussara.

Nota. Amb nens, es pot fer encara més curta i fàcil anant i tornant de la Mussara o de la Febró. Cal portar una bona llanterna.


Fotos

Tossal de la Baltasana

Clàssica per la serra de Prades. La caminada ens porta al seu cim, el Tossal de la Baltasana, amb molt bones vistes. De camí és passa per l'única roureda de roure reboll de Catalunya (i una de les dues dels Països Catalans). A la tornada es passa per racons prou bonics, com l'ermita de l'Abellera o la Roca Foradada, per no dir el mateix poble de Prades.

AMB L'EXCUSA DE LES ORQUÍDIES...

Avui marxem una mica més d'hora, a les vuit. Anem una mica lluny (fins i tot per mi, que considero a prop qualsevol cosa que quedi a menys d'una hora de camí). Estrenem el desdoblament de l'eix en direcció sud, prenent vistes per futures excursions ara que la Segarra, l'Urgell i fins i tot la Conca de Barberà, entre altres, queden més a prop.

Gairebé arribant tenim una punxada, no estarem gaire a canviar la roda... però és d'aquelles petites i ens farà patir una mica, sobretot a la tornada (que serà, també, una mica més lenta).

Entre una cosa i una altra comencem a caminar a dos quarts d'onze (de Taradell a Prades, doncs, hi haurem estat poc més de dues hores... no molt, per tornar de tant en tant).

Les muntanyes de Prades, com gairebé totes les del país, han estat sotmeses a una intensa explotació, tot i això conserva algunes particularitats botàniques. Una d'elles, la única roureda de roure reboll de Catalunya (i una de les dues dels Països Catalans, l'altre és a Penyagolosa, al País Valencià). Amb més o menys pins rojos barrejats l'anem gaudint tot pujant del poble de Prades fins al cim de la Baltasana.

Des del Tossal de la Baltasana (1.203 m), el punt més alt de la serra hi ha unes vistes impressionants... bé, hi serien si no fos per la boira alta que no acaba de marxar. Tot i que més endavant el sol acabarà sortint, ara el dia és gris i les vistes no massa bones (tot i que prou boniques, malgrat tot).

Baixant fem la segona parada del dia a la font i la mina de l'Obis (de la que s'extreia baritina, font de bari). La seva entrada està maldestrament tapada amb dues antigues tanques d'obres.

Continuant camí avall trobem el que ens ha servit d'excusa per venir fins aquí: un parell d'orquis insulars al costat del camí, una orquídia que a Catalunya només es fa aquí i a Sant Llorenç del Munt (tot i que hi és rara). Objectiu acomplert.

Avui tenia la sensació que, independentment de si trobàvem l'orquis o no, podria ser ser un bon dia per trobar flors... i encerto (que tampoc té massa mèrit, estant en plena primavera, i encara menys tractant-se d'una primavera tant plujosa com aquesta). Ja en portem un bon grapat i encara en trobarem algunes més... entre elles algunes de rupícoles, que no vam trobar la setmana passada, quan les buscàvem expressament.

Passem per la Cova del Pere, una bauma que va ser usada antigament com a mas (la roca feia de paret i teulada).

Una mica més endavant, per una ruta inesperada, arribem a la Mare de Déu de l'Abellera, una ermita sota una bauma del segle XVI.

De camí gaudim també, de tant en tant (el sol ja ha sortit), de bones i boniques vistes a la serralada i la vall del Brugent.

Una mica més amunt hi ha la petita ermita de Sant Roc.  

Decidim anar fins a la Roca Foradada, malgrat que el camí no està senyalitzat i ens fa por equivocar-nos... com acabarem fent (no surt reflectit ni a l'explicació ni al track). Passem per el bonic salt d'aigua del barranc de les Comes, però ens saltem els dos camins que baixen directament a la roca (el primer just al costat de la riera, i el segon una mica més amunt, tot i que cap dels dos no recordarà haver-los vist). Fent una mica més de volta del compte, doncs, arribem a la Roca Foradada, molt més gran i bonica del que pensàvem (que sempre està bé).

La roca està just al costat del pantà de Prades, que també és bonic.

D'aquí ja només ens queda una passejada fins al poble, tot passant per l'ermita de Sant Antoni.

Fem una minivisita al poble. També conegut com la Vila Vermella per la pedra de color rogenc que caracteritza molts dels seus edificis. La seva alçada sobre el nivell del mar (950 m) fa que gaudeixi d'un clima atlàntic que l'han convertit en un concorregut lloc d'estiueig. L'hivern, però, és fred i la neu s'hi fa present any rere any. Val la pena parar-se a veure la seva plaça major porxada, on hi ha, també, l'església gòtica i renaixentista de Santa Maria i la font renaixentista, símbol de la població.


Fitxa Tècnica

Data: 19-05-2013 

Kilòmetres: 11.9 (Aprox.).

Desnivell: ±350 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici a Prades (Aparcaments a l'entrada del poble, entre el centre i la benzinera).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada fins al Tossal de la Baltasana (marques blanques i vermelles del GR - 171), a partir d'aquí cal mapa, ressenya o TRACK Wikiloc (en alguns llocs, no tots, trobarem pals indicadors que ens ajudaran). Hi ha força alternatives per fer la mateixa caminada, allargar-la o escurçar-la.


Fotos

Punta del Curull

Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. Aquest seria el cas, per exemple, de la Punta del Curull, un cim modest amb unes vistes impressionants. Abans d'arribar-hi hi ha, també, la petita cova dels Calaixos de l'Ereldo.

PRIMERA

El dia es comença a allargar i ja m’atreveixo a anar una mica més lluny. Com que, a més, em desperto una miqueta més d’hora, també ho aprofito. Dues horetes de camí i ja sóc a Vilanova de Prades.

Avui faré dues caminades curtes. M’ho agafo amb bon ritme. A més, m’adono que a la càmera no hi ha massa bateria (errada que no solo fer), i, per si un cas, hauré d’anar racionant les fotos... m’entretindré una mica menys.

Travesso els poble de Vilanova de Prades, petit i bonic. Sorprèn el grapat de cases amb portes adovellades... que hauré de fotografiar en una altra ocasió. A l’alçada de l’església, barroca i amb una façana bonica, giro pel carrer del costat i de seguida em començo a enfilar.

Pujo per un paisatge sec, erms i atmetllers amb rocams i cingles característics. De seguida amb bones vistes. Passo per la cova de les Bigues, una balma bonica, en una zona que els caps de setmana deu estar plena d’escaladors.

Un cop a dalt el serrat de Llena les vistes s’obren cap a l’altra banda. Les deixo, però, per després. Primer baixo fins a la cova dels Calaixos de l’Ereldo. Passo, primer per una esquerda natural on, a un dels seus extrems hi ha la cova. Per entrar-hi, però, n’haig de sortir i anar a l’entrada de l’altra costat. La cova és de dimensions modestes (tot i que és la més gran de les Garrigues), uns vint metres, en conglomerats i amb alguna obertura a l’exterior. Hi haig d’entrar gatejant... per un terra enfangat. Llavors ja hi puc caminar més o menys ajupit. Sense ser espectacular, és prou bonica.

Reculo per on he vingut fins al cap de munt del Serrat. El pròxim objectiu és proper i el tinc a la vista. De fet, tardo ben poc a arribar-hi. La Punta del Curull és, tot i la seva modesta alçada, el més alt de les Garrigues. A vegades, però, al pot petit hi ha la bona confitura i avui fa un dia amb una visibilitat molt bona. Des del cim puc veure el Montsant, i una mica més enllà, el que suposo deuen ser els Ports i alguna serra del País Valencià. Davant tinc la serra de Prades, i a l’altra banda tota la plana lleidatana, al fons el Montsec, la serra del Verd, Ensija, Montserrat i el Montseny. Un mica més enllà els Pirineus, calculo més o menys del Puigmal fins a Aragó enllà. Impressionant. Costa de marxar.

Baixo per la drecera, fent la volta a la serra, entre brolles i ara amb els cingles al costat. A la part més baixa, atmetllers encara amb el seu aspecte d’hivern.

Un cop al poble, cotxe i cap a la següent caminada (es podrien ajuntar, però llavors, pel meu gust, s’allargaria massa) .


Fitxa Tècnica

Data: 16-02-2015 

Kilòmetres: 6.2

Desnivell: ± 160 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Vilanova de Prades (carrer Sant Antoni).

Dificultat: baixa (si es vol es pot allargar començant, per exemple, al Vilosell, a Vallclara o a la Poble de Cèrvoles).

Ressenya

Només parcialment senyalitzada, però d’orientació força fàcil. La ressenya de sota és orientativa i sempre és recomanable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc

Sortint de Vilanova cal agafar el carrer/camí que surt del costat de l'església, a partir d'aquí seguir les marques de ferradura groga fins a la cova dels Calaixos. Llavors cal recular fins a la pista que haurem travessat a la carena i seguir-la a l'esquerra (amb el cim visible). En un revolt cal deixar dos senders a la dreta i una pista secundaria a l'esquerra (continuant per la carena). Més endavant, en una bifurcació, cal seguir el camí de la dreta. Un cop al cim cal recular, bé fins a la pista principal, o bé els camins que baixen a la dreta, també fins a la pista principal, que hem de seguir a la dreta ja fins a Vilanova.


Fotos