TOSSAL DE LA BALTASANA

Prades (19/05/2013)

11.9 Km (Circular)

Desnivell± 350 m

Durada: 3h 30'

AVENC DE LA FEBRÓ

Vilaplana i la Febró (18/05/2014)

14.6 Km (circular)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 4h 30'

BARRANC DEL VIERN

Vallclara (16/02/2015)

10.9 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 3 h

ALZINAR DE LA PENA

L'Espluga de Francolí (09/07/2015)

8.5 Km (circular)

Desnivell: ± 470 m

Durada: 3 h 30'

PINTURES DE ROJALS

Rojals (25/03/2016)

16.2 Km (Circular)

Desnivell: ± 620 m

Durada: 5h 30'

FONTS DELS GLORIETA

Alcover (11/06/2016)

8.6 Km (circular)

Desnivell: ± 425 m

Durada: 4 h

SIURANA (GORGS)

Siurana (11/06/2017)

14.7 Km (circular)

Desnivell: ± 650 m

Durada: 5 h

PUNTA DEL CURULL

Vilanova de Prades (16/02/2015)

6.2 Km (circular)

Desnivell: ± 160 m

Durada: 2 h

Siurana (gorgs)

En un extrem de les Muntanyes de Prades s’alça imponent un dels pobles més bonics del país: Siurana. Només per això ja val la pena anar-hi, però si a sobre hi afegim un grau espectacular, bones vistes i uns gorgs i salts d’aigua de gran bellesa hi farem una caminada magnífica.

ONADA DE CALOR

Caminada de grup. Per ser tant lluny serem bastants (i alguns d’encara més lluny). Els tres grups (Vallès, Osona i Bages) ens trobem a l’aparcament de Siurana més o menys a l’hora prevista. Amb la calor que ja comença a apretar.

Comencem a caminar tot resseguint cingleres, per un camí penjat però prou ample per fer sense por. Gaudint dels cingles i de les vistes (al pantà de Siurana i les Muntanyes de Prades), per acabar baixant, amb ganes i tot fent marrades,  pel Grau de la Trona.

Un cop al cap de vall de seguida ens desviem cap al riu Siurana. La idea és anar a veure tres gorgs (o tolls) i banyar-nos al que més ens agradi... però uns es queden al primer (el de la Cinteta), uns altres al segon (el de la Palla), i només uns pocs arribem al tercer (el del Forn). Els tres són magnífics, però el de la Palla segurament supera els altres dos. Ens hi acabem trobant tots i aprofitem per banyar-nos a les seves aigües transparents. Com que anem tard, un cop refrescats, aprofitem, també, per dinar.

Tot seguit continuem l'excursió, tot passant pel  Molí de l’Esquirola. Poc més endavant ens equivoquem de camí, i sense drecera per baixar al camí correcte, ni pel dret, hem de recular un bon tros. Com que la calor és intensa uns quants decideixen esperar-nos mentre la resta continuem amb la ruta prevista.

La fem en part, ja que només arribarem al bell salt de la Gorguina (on aprofitem per refrescar-nos una mica, i jo tornar-me a banyar). La calor és intensa i es nota a les cames. També anem una mica més tard del que tocaria i decidim donar la caminada per acabada (nota: tot i que nosaltres no hi vam arribar, al track hi he afegit el tros que ens va faltar fins al Gorguet i al Gorg).

Per fer la tornada portàvem tres opcions per escollir sobre la marxa. Descartem la llarga, que volta els cingles i puja a Siurana per l’altra banda (tot i ser més planera ens allargaria massa la caminada). Desestimem, també, la que puja des del Molí de l’Esquirola i va a trobar la carretera d’accès al poble, per després resseguir els cingles (per no trepitjar asfalt). Ens quedem, doncs, amb la opció més fàcil, que és tornar per on hem vingut.

Assedegats, ens trobem tots al bar (al primer que han trobat tot i que el més bonic, penjat a la cinglera, és només una mica més enllà). Ens hi esperen els que no han acabat de fer tota la caminada i la resta hi arribem  a tongades, en grupets (la calor a fet una mica d’estralls a la pujada).

Un cop refets fem la volta per aquest petit però bonic poble de cases de pedra i carrers estrets (segurament un dels més bonics del nostre país), on destaca, també, la bella església romànica de Santa Maria.

Tard. Molt més tard del normal (i del que teníem previst), marxem tots cap a casa. Els més afortunats arribaran a casa entre les deu i les onze, els menys, a quarts de dotze (en el meu cas, afamat, però satisfet d'haver fet una caminada molt bonica i com sempre, ben acompanyat).


Fitxa Tècnica

Data: 11-06-2017 

Kilòmetres: 14.7 (Aprox.).

Desnivell: ± 650 m

Durada: 5 h (amb parades)

Circular: no. Inici a Siurana (a l'aparcament a l'entrada del poble).

Dificultat: baixa.

participants: en Pep, la Maite, en Ramon, l'Àngels, l'altre Àngels, la Carme, en Quim, en Joan, la Neus, en Jordi, en Vicenç, la Gemma, la Laura, l'Alba, la Clara i jo

Ressenya

Ben senyalitzada amb pals indicadors i marques blanques i grogues (PR-C 7), fins al Gorg.

Per anar als gorgs de la Cinteta, la Palla i el Forn, un cop baixat el grau de la Trona, girem a l'esquerra (seguint el PR) i uns 50 metres més endavant girem a la dreta per un camí ample i ben fresat que baixa al riu. Un cop al riu anem seguint el camí que el ressegueix fins que els anem trobant. TRACK Wikiloc


Fotos

Pintures Rupestres de Rojals

Caminada molt complerta. Entre boscos (pinedes, alzinars, teixedes...) amb racons bonics i algunes fonts, anirem d'un abric a un altre, amb belles pintures rupestres (algunes darrere reixes), tot gaudint de bones vistes.

NO HO FAIG SOVINT

Avui m’he muntat una caminada a mida, en base a diferents tracks i mapa. No ho faig sovint, però era l’única manera de fer tot el que volia... sense saber si veure el que vull veure (a internet hi és tot, o gairebé, o està una mica amagat). Així, doncs, avui faré una mica “d’exploració”.

Començo a caminar a les onze a Rojals. La primera parada la faig a la bonica església de Sant Salvador, romànica, del segle XII (amb modificacions posteriors, com les capelles laterals o el campanar, del segle XVIII). Aprofitant que fa sol per fer les fotos, que si es compleixen les previsions (i ho faran) a la tarda estarà ennuvolat. Per gaudir, també, de les bones vistes que hi ha des del seu mirador (tot i que està encalitjat).

Començo baixant fins al Barranc de la Vall, que porta aigua, com gairebé tots els torrents i rierols per on aniré passant avui. Després m’enfilo al costat dels penya-segats de l’altra banda, on tinc la primera sorpresa del dia: un falcó pelegrí (el que jo he estat més de mitja hora a fer, travessar el barranc, ell ho fa en pocs segons).

Em continuo enfilant, ara pel barranc del Mas d’en Llort (afluent de l’anterior), tot passant per tres fonts una darrera l’altra. Les dues últimes amb aigua ben fresca i bona.

Poc després toca el que he vingut a veure... tot i no saber que em trobaré, només sé que estan envoltades per un reixat i a una bona distància. En aquests primers abrics estic de sort, a mitges. Les pintures rupestres del Portell de les Lletres es veuen força bé, mentre que les de l’abric del Mas d’en Llort només de lluny. Perfecte, a més, previngut, ja portava el teleobjectiu per fer alguna foto en condicions. Queda pendent per algun dia, ja ho volia fer igualment, les visites guiades que organitzen des del CIAR de Montblanc, el Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, que val molt la pena visitar (ho vaig fer fa uns dies).

Passo pel costat del Mas d’en Llort i la bonica bassa del Mas d’en Pepet, per arribar de seguida al segon objectiu del dia, sense saber, tampoc, que em trobaré (només que hi ha una tanca). Sorpresa una altra vegada. La tanca impedeix l’accés a l’abric del Mas d’en Ramon d’en Bessó, però les pintures es veuen bé (a uns metres, però bé). L’intent ha valgut la pena.

M’enfilo una mica més. Al cap de munt les vistes s’obren cap a l’altra banda de les muntanyes de Prades. De fet, poc més enllà hi ha el mirador de la Pena, amb unes vistes encara més impressionants (de fet no hi vaig perquè el dia està força encalitjat... i el que veuria avui no milloraria el que vaig veure quan hi vaig estar, fa relativament poc).

Tot seguit una nova sorpresa, aquesta totalment inesperada. Passo per la magnífica Teixeda de la Baga de la Pena, un bosc ben singular. Ho aprofito per dinar.

Continuo sempre entre boscos, principalment alzinars i pinedes, tot passant per un petit però bonic salt d’aigua al Clot del Llop. Llavors per els Cogullons, on hi ha uns gravats a la roca que em salto una mica sense voler, però tampoc hi ha cap indicació i no sé ben bé on els haig de buscar. Passo pel costat del refugi dels Cogullons, on les vistes s’obren, ara, cap a la Mussara.

Em salto els dos abrics de la Baridana, sense cap indicació. Llavors hi tornaré, tot i que només aconseguiré trobar-ne un, amb les seves pintures (que no són de les més destacables ni espectaculars).

La ressenya d’on he tret la informació, si bé l’explicació està més o menys bé, situa el Mas d’en Carles molt més a prop del GR d’on realment és. Una mica més i giro cua abans d’hora, però com que tampoc he vist cap desviació continuant pel camí al final hi acabo arribant. El mas d’en Carles és una bonica balma obrada, on hi ha un bon grapat de vies d’escalada just al costat d’on hi ha unes curioses i boniques pintures rupestres. La veritat és que aquí el que em sorprèn és que no hi hagi cap mena de protecció. Més enllà hi ha més abrics amb pintures, però és tard, no tinc temps i amb tot el que he vist, almenys per avui, ja estic satisfet (de fet, m’esperava veure molt menys).

Des d’aquí (comptant la reculada fins als abrics de la Baridana), vaig amb el temps una mica just (però sense haver de córrer), només em queda acabar d’arribar a Rojals, ben a prop.


Fitxa Tècnica

Data: 25-03-2016 

Kilòmetres: 16.2 (Aprox.).

Desnivell: ± 620 m.

Durada: 5 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a Rojals (a l'entrada del poble).  

Dificultat: baixa (mitjana).

Ressenya

Senyalitzada en part (els GRs estàn molt ben marcats). Se surt de Rojals seguint les marques blanques i vermelles del GR (a la dreta segons hem arribat amb el cotxe) fins arribar al fons d'un barranc, on s'ha d'agafar el segon camí a l'esquerra (que baixa en diagonal, travessa la riera i s'enfila per l'altra banda, passant sota els peus dels penya-segats). És un corriol ample que seguim fins a trobar una pista, que prenem a l'esquerra. Seguim sempre per la pista principal fins al coll de la Creu (en una cruïlla de 4 camins anem a l'esquerra, on trobarem les marques del GR-171, que seguirem fins al final (atenció quan es bifurca, dues vegades, les dues marxem a l'esquerra). Millor si ho acompanyem d'un mapa o TRACK Wikiloc


Fotos

Alzinar de la Pena

Caminada clàssica de les muntanyes de Prades. Pel bell mig d’un bonic alzinar, amb places carboneres, un pou de gel i una teixeda, el camí s’enfila fins al mirador de la Pena, amb grans vistes a la Conca de Barberà i més enllà.

CLÀSSICA

Després d’una breu visita a Montblanc (la llarga la deixo per un altre dia), començo a caminar al migdia, mentalitzat que patiré calor... cosa que, sorprenentment, no passarà. En fa, però és més que suportable (suposo que també hi fa que venim dels dies que venim, amb rècords de temperatura). Hi ajuda, també, la miqueta d’aire que passa i l’abundant ombra que trobaré pràcticament tot el camí.

El camí comença més o menys planer al costat d’una riera seca i entre pedreres abandonades per, de seguida, començar-se a enfilar per l’alzinar que m’acompanyarà gairebé tot el dia. Les primeres parades són a la Plaça de la Llibertat i a una altra plaça carbonera una mica més amunt. En aquesta última hi ha la reproducció d’una carbonera i un panell amb bones explicacions de la producció del carbó. Està bé.

A mitja pujada la sorpresa del dia, suposo perquè els enganxo a contravent. Uns metres davant meu un parell de cabirols, mare i cria de l’any pasturen tranquil·lament i no tenen gens de pressa per marxar, ni quan sembla que s’adonen de la meva presència. De fet només ho faran quan s’amaguen una mica i decideixo reprendre la marxa.

De tant en tant alguna clariana deixa veure bones vistes a la vall, especialment boniques a la Trona. On hi ha, també, un antic pou de gel, tot i que molt modificat (del pou original pràcticament només en queda l’estructura). Una miqueta més enllà, la Cascada, un petit salt d’aigua que ha de ser bonic quan porta aigua (ara està totalment sec i, almenys sembla, això només deu passar després de pluges).

Em continuo enfilant i poc passat la Casa Forestal de la Pena el paisatge que m’envolta canvia. Encara hi ha alguna alzina, però dominen aquí els roures, blades i aurons. També algun teix, de fet passo per la Teixeda de la Baga de la Pena, una de les poques que queden al nostre país. El teix, a casa nostra, és un arbre relictual que ha quedat relegat a alguns punts concrets. Rarament forma boscos purs i es troben en forma d’arbres aïllats o petits rodals. En aquest petit tram, de seguida arribaré a dalt, en veig més aviats poquets (en veure algun més, i de mida més gran, a la baixada, a l’inici de la senda del Mata-rucs).

El punt culminant de la caminada és el Mirador de la Pena, amb grans vistes a la Conca de Barberà, amb Poblet davant de tot, i més enllà, com la serra del Tallat o la plana Lleidatana. Si bé la visibilitat no és del tot dolenta, la calitja només deixa entreveure el Montsec i el que, amb una mica d’imaginació, podria ser algun cim del Pirineu. Tot i això, val la pena (valgui el dolent joc de paraules, que no he buscat).

Reculo un tros, fins al pou de gel, per baixar per la senda del Mata-rucs, tot passant per un alzinar encara més bonic (al principi barrejat amb teixos). El camí creua varies tarteres granítiques per on, de ben segur, més d’un ruc carregat de carbó o de gel (que s’havia de transportar de nit) hi deuria caure... d’aquí el seu nom.

L’última part la faig per més pedreres abandonades i reculant per les que he vingut, encara sorprès de la “poca” calor que fa, i content d’haver fet una caminada que ha estat molt bé.


Fitxa Tècnica

Data: 09-07-2015 

Kilòmetres: 9.2 (Aprox.).

Desnivell: ± 470 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades)-

Circular: si (gairebé). Inici al Font de la Magnèsia (punt d'informació del Parc Natural a l'Espluga de Francolí).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada amb pals (la pujada, a més, coincideix amb el  GR 171-4, marques blanques i vermelles). De totes maneres millor, però, portar una ressenya (amb aquesta n'hi ha de sobres) o TRACK Wikiloc


Fotos

Barranc del Viern

Passeig agradable al voltant del bonic poble de Vallclara. Pel camí es passa pel molí del Viern, amb unes gorgues petites però prou boniques. Si tenim ganes d'explorar una mica podem buscar pintures rupestres en una balma propera.

APROFITANT EL VIATGE

Avui, pel preu d’una, en faré dues. Després de pujar a la Punta del Curull agafo el cotxe, aparco a Vallclara i començo a caminar, tot i que ja son quarts de dues. La caminada no és molt llarga i, en principi, hauria de tenir temps de sobres per fer-la sense patir (com així serà).

Un núvol passa just per sobre meu una bona estona... la resta del país sembla assoleiat, que hi farem. Entre pinedes de pi blanc, sobre antigues feixes abandonades amb alguna olivera, arribo al molí del Viern (cap al final, contrastant molt amb els vessants més abruptes, que conserven la vegetació original d’alzinars). Són unes gorgues, prou boniques, en un petit congost. En un punt es passa per un pas estret, i després per sota una roca esquerdada (comunes en aquesta zona).

A l’alçada de la bassa “aparco” la ressenya que porto i segueixo unes altres indicacions que porto dibuixades en un paper, sense tenir massa clar si tindré sort o no. Pujo una mica i localitzo la bauma on haig d’anar. S’hi ha de pujar pel dret (per sort, som hivern i vaig amb pantalons llargs). Un cop als seus peus, creuo els dits, hi faig una primera passada ràpida per tota la seva base... sense sort. Em fixo amb el que sembla una fita aterrada i començo per aquest punt, ara més a poc a poc. Ara sí, fixat-m’hi una mica més i més a poc a poc de seguida veig la primera, i al seu voltant en vaig descobrint més. Són pintures rupestres de fa uns tres-mil anys. Són petites, però boniques, i tenen la particularitat, llegeixo, que són les úniques del país sobre conglomerats. També hi ha punts i ratlles, però costa de distingir-los dels colors naturals de la roca. Ho aprofito per dinar, el núvol ha marxat i torna a tocar el sol.

Reculo per on he vingut i, un altre cop a la bassa, torno a seguir la ressenya que porto. M’enfilo una mica i torno a baixar cap al poble (hi arribo entre ametllers). Hi faig una passejada curta, és petit però bonic i val la pena.

 He baixat a bon ritme i fins i tot arribaré a casa just abans no es faci fosc.


Fitxa Tècnica

Data: 16-02-2015 

Kilòmetres: 7.7 (Aprox.).

Desnivell: ± 210 m.

Durada: 3 h (amb parades)-

Circular: si. Inici a Vallclara (aparcament a l'entrada oest del poble).

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada, cal ressenya (jo portava la de "El Camins de l'Alba, Muntanyes de Prades" de l'editorial Alpina), o TRACK Wikiloc. Hi ha, però, una ruta marcada amb pals indicadors que hi coincideix gairebé del tot.


Fotos

La Mussara i Avencs de la Febró

Fantàstiques vistes, un poble abandonat, un pou de glaç, un parell de fonts (una de ben curiosa i bonica), una espectacular esquerda amb avencs, petites cavitats amagades i boscos de pi roig i roure, fant que aquesta sigui una gran excursió.

DIA GRIS

Com que em llevo a una hora normal (més o menys la mateixa de cada dia) i el dia és llarg, amb l’excusa de l’orquis purpuri faré dues hores llargues de cotxe. Serà l’últim intent desesperat, i infructuós, per trobar-la... però bé, en el fons només era una bona excusa per conèixer la Mussara i els seus voltants.

Començo a caminar a la Mussara, un poble abandonat des del 1959. En queden algunes cases enrunades i l’església de Sant Salvador, restaurant-se. És al costat del cingle de les Airasses, des d’on hi ha unes vistes impressionants del Camp de Tarragona... bé, si més no en un dia normal. Avui, gris, tapat i encalitjat la visibilitat és pèssima i en prou feines s’endevinen.

Pràcticament només començar a caminar primera “sorpresa”: em desvio una mica del camí per visitar un pou de gel (ben conservat). Tot seguit continuo pels boscos que m’acompanyaran gairebé tot el dia, boscos mixtos de pi roig i roures, amb un bon grapat d’espècies florides (totes més o menys conegudes, entre les quals gairebé deu espècies d’orquídies... Totes menys la que busco).

Una mica més enllà la segona sorpresa del dia, no m’esperava que l'Avenc de la Febró fós una esquerda tan espectacular. Amb uns tres-cents metres de llargada, entre sis i vuit d’amplada (en alguns llocs sembla menys) i una profunditat, màxima, de més d’uns trenta metres val la pena recorre-la en calma. Fins i tot és nota diferència amb l’exterior, al respirar deixo anar el baf típic d’ambients més freds i humits. A l’esquerda, a més, hi ha com a mínim l’avenc que l’hi dona nom, a més d’una cova que només puc mig explorar (a la motxilla porto sempre un lot... però diguem que no fa una llum desmesurada). Bé... un lloc per tornar algun dia amb el nebot (si vol venir, clar). Entre una cosa i una altra, m’hi passo una bona estona, no m’ho esperava i només per això ja haurà valgut la pena venir fins aquí. S’explica, també, que havia set refugi de bandolers, contrabandistes i fins i tot, l’any 1843, el general Prim, conspirant contra Isabel II.

Tot seguit el camí baixa fins gairebé la Febró, tot passant per la font del Pubill (on en refresco). Faig un tros de carretera i prenc un sender a la dreta, sempre enfilant-me. La següent parada és al cap de munt. La Cova de la Vila és una bauma obrada, habitada inicialment i corral de bestiar posteriorment.

Poc més endavant hi ha la bonica font del Bassi. Un òbit que recull l’aigua que transpira la roca, per una concreció calcaria, molt bonica.

Un cop a dalt, als Plans de l’Ermitanet, el paisatge canvia de cop. Ara és ben pelat i amb ben pocs arbres. Això fa, també, que les vistes s’obrin una mica i siguin molt bones, sobre el massís mateix (m’agrada reconèixer, per exemple, el Tossal de la Baltassana, on vaig pujar l’any passat).

Dino a la Creu Trencada i, com que la caminada sembla que serà més llarga del que havia comptat i fa fred, decideixo escurçar-la una mica (ja he fet el més interessant i la resta sempre es pot fer un altre dia. És lluny, però no tant). Improviso una mica i em surt bé, en poc més d’una hora, una altra vegada entre boscos, arribo a la Mussara.


Fitxa Tècnica

Data: 18-05-2014 

Kilòmetres: 14.6 (Aprox.).

Desnivell: ±400 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici a la Mussara (Vilaplana).

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada com a tal. Millor amb TRACK Wikiloc o fer alguna altra de les alternatives de la zona. Sortint cal seguir les marques del GR cap al refugi. A la cruïlla de carreteres cal seguir recte i seguir les marques grogues i blaves. Al trobar el GR, seguir-lo cap a l'esquerra. Al coll de l'Agustinenc (cruïlla), seguir les marques de PR (a la dreta), fins a trobar la carretera prop de la Febró. Abans de passar el poble per fora, començar a seguir les marques vermelles i blaves, mig amagades. Al cap de munt del camí, cal seguir les marques de GR, a la dreta, fins una explanada passades les cases abandonades dels Motllats (que veurem una mica de lluny). A l'explanada, després de la baixada, seguir la pista a la dreta (deixant el GR), fins a trobar un altre GR, que seguirem a la dreta fins a la Mussara.

Nota. Amb Nens, es pot fer encara més curta i fàcil anant i tornant de la Mussara o de la Febró. Cal portar una bona llanterna.


Fotos

Tossal de la Baltasana

Clàssica per la serra de Prades. La caminada ens porta al seu cim, el Tossal de la Baltasana, amb molt bones vistes. De camí és passa per l'única roureda de roure reboll de Catalunya (i una de les dues dels Països Catalans). A la tornada es passa per racons prou bonics, com l'ermita de l'Abellera o la Roca Foradada, per no dir el mateix poble de Prades.

AMB L'EXCUSA DE LES ORQUÍDIES...

Avui marxem una mica més d'hora, a les vuit. Anem una mica lluny (fins i tot per mi, que considero a prop qualsevol cosa que quedi a menys d'una hora de camí). Estrenem el desdoblament de l'eix en direcció sud, prenent vistes per futures excursions ara que la Segarra, l'Urgell i fins i tot la Conca de Barberà, entre altres, queden més a prop.

Gairebé arribant tenim una punxada, no estarem gaire a canviar la roda... però és d'aquelles petites i ens farà patir una mica, sobretot a la tornada (que serà, també, una mica més lenta).

Entre una cosa i una altra comencem a caminar a dos quarts d'onze (de Taradell a Prades, doncs, hi haurem estat poc més de dues hores... no molt, per tornar de tant en tant).

Les muntanyes de Prades, com gairebé totes les del país, han estat sotmeses a una intensa explotació, tot i això conserva algunes particularitats botàniques. Una d'elles, la única roureda de roure reboll de Catalunya (i una de les dues dels Països Catalans, l'altre és a Penyagolosa, al País Valencià). Amb més o menys pins rojos barrejats l'anem gaudint tot pujant del poble de Prades fins al cim de la Baltasana.

Des del Tossal de la Baltasana (1.203 m), el punt més alt de la serra hi ha unes vistes impressionants... bé, hi serien si no fos per la boira alta que no acaba de marxar. Tot i que més endavant el sol acabarà sortint, ara el dia és gris i les vistes no massa bones (tot i que prou boniques, malgrat tot).

Baixant fem la segona parada del dia a la font i la mina de l'Obis (de la que s'extreia baritina, font de bari). La seva entrada està maldestrament tapada amb dues antigues tanques d'obres.

Continuant camí avall trobem el que ens ha servit d'excusa per venir fins aquí: un parell d'orquis insulars al costat del camí, una orquídia que a Catalunya només es fa aquí i a Sant Llorenç del Munt (tot i que hi és rara). Objectiu acomplert.

Avui tenia la sensació que, independentment de si trobàvem l'orquis o no, podria ser ser un bon dia per trobar flors... i encerto (que tampoc té massa mèrit, estant en plena primavera, i encara menys tractant-se d'una primavera tant plujosa com aquesta). Ja en portem un bon grapat i encara en trobarem algunes més... entre elles algunes de rupícoles, que no vam trobar la setmana passada, quan les buscàvem expressament.

Passem per la Cova del Pere, una bauma que va ser usada antigament com a mas (la roca feia de paret i teulada).

Una mica més endavant, per una ruta inesperada, arribem a la Mare de Déu de l'Abellera, una ermita sota una bauma del segle XVI.

De camí gaudim també, de tant en tant (el sol ja ha sortit), de bones i boniques vistes a la serralada i la vall del Brugent.

Una mica més amunt hi ha la petita ermita de Sant Roc.  

Decidim anar fins a la Roca Foradada, malgrat que el camí no està senyalitzat i ens fa por equivocar-nos... com acabarem fent (no surt reflectit ni a l'explicació ni al track). Passem per el bonic salt d'aigua del barranc de les Comes, però ens saltem els dos camins que baixen directament a la roca (el primer just al costat de la riera, i el segon una mica més amunt, tot i que cap dels dos no recordarà haver-los vist). Fent una mica més de volta del compte, doncs, arribem a la Roca Foradada, molt més gran i bonica del que pensàvem (que sempre està bé).

La roca està just al costat del pantà de Prades, que també és bonic.

D'aquí ja només ens queda una passejada fins al poble, tot passant per l'ermita de Sant Antoni.

Fem una minivisita al poble. També conegut com la Vila Vermella per la pedra de color rogenc que caracteritza molts dels seus edificis. La seva alçada sobre el nivell del mar (950 m) fa que gaudeixi d'un clima atlàntic que l'han convertit en un concorregut lloc d'estiueig. L'hivern, però, és fred i la neu s'hi fa present any rere any. Val la pena parar-se a veure la seva plaça major porxada, on hi ha, també, l'església gòtica i renaixentista de Santa Maria i la font renaixentista, símbol de la població.


Fitxa Tècnica

Data: 19-05-2013 

Kilòmetres: 11.9 (Aprox.).

Desnivell: ±350 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici a Prades (Aparcaments a l'entrada del poble, entre el centre i la benzinera).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada fins al Tossal de la Baltasana (marques blanques i vermelles del GR - 171), a partir d'aquí cal mapa, ressenya o TRACK Wikiloc (en alguns llocs, no tots, trobarem pals indicadors que ens ajudaran). Hi ha força alternatives per fer la mateixa caminada, allargar-la o escurçar-la.


Fotos

Punta del Curull

Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. Aquest seria el cas, per exemple, de la Punta del Curull, un cim modest amb unes vistes impressionants. Abans d'arribar-hi hi ha, també, la petita cova dels Calaixos de l'Ereldo.

PRIMERA

El dia es comença a allargar i ja m’atreveixo a anar una mica més lluny. Com que, a més, em desperto una miqueta més d’hora, també ho aprofito. Dues horetes de camí i ja sóc a Vilanova de Prades.

Avui faré dues caminades curtes. M’ho agafo amb bon ritme. A més, m’adono que a la càmera no hi ha massa bateria (errada que no solo fer), i, per si un cas, hauré d’anar racionant les fotos... m’entretindré una mica menys.

Travesso els poble de Vilanova de Prades, petit i bonic. Sorprèn el grapat de cases amb portes adovellades... que hauré de fotografiar en una altra ocasió. A l’alçada de l’església, barroca i amb una façana bonica, giro pel carrer del costat i de seguida em començo a enfilar.

Pujo per un paisatge sec, erms i atmetllers amb rocams i cingles característics. De seguida amb bones vistes. Passo per la cova de les Bigues, una balma bonica, en una zona que els caps de setmana deu estar plena d’escaladors.

Un cop a dalt el serrat de Llena les vistes s’obren cap a l’altra banda. Les deixo, però, per després. Primer baixo fins a la cova dels Calaixos de l’Ereldo. Passo, primer per una esquerda natural on, a un dels seus extrems hi ha la cova. Per entrar-hi, però, n’haig de sortir i anar a l’entrada de l’altra costat. La cova és de dimensions modestes (tot i que és la més gran de les Garrigues), uns vint metres, en conglomerats i amb alguna obertura a l’exterior. Hi haig d’entrar gatejant... per un terra enfangat. Llavors ja hi puc caminar més o menys ajupit. Sense ser espectacular, és prou bonica.

Reculo per on he vingut fins al cap de munt del Serrat. El pròxim objectiu és proper i el tinc a la vista. De fet, tardo ben poc a arribar-hi. La Punta del Curull és, tot i la seva modesta alçada, el més alt de les Garrigues. A vegades, però, al pot petit hi ha la bona confitura i avui fa un dia amb una visibilitat molt bona. Des del cim puc veure el Montsant, i una mica més enllà, el que suposo deuen ser els Ports i alguna serra del País Valencià. Davant tinc la serra de Prades, i a l’altra banda tota la plana lleidatana, al fons el Montsec, la serra del Verd, Ensija, Montserrat i el Montseny. Un mica més enllà els Pirineus, calculo més o menys del Puigmal fins a Aragó enllà. Impressionant. Costa de marxar.

Baixo per la drecera, fent la volta a la serra, entre brolles i ara amb els cingles al costat. A la part més baixa, atmetllers encara amb el seu aspecte d’hivern.

Un cop al poble, cotxe i cap a la següent caminada (es podrien ajuntar, però llavors, pel meu gust, s’allargaria massa) .


Fitxa Tècnica

Data: 16-02-2015 

Kilòmetres: 6.2

Desnivell: ± 160 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Vilanova de Prades (carrer Sant Antoni).

Dificultat: baixa (si es vol es pot allargar començant, per exemple, al Vilosell, a Vallclara o a la Poble de Cèrvoles).

Ressenya

Parcialment senyalitzada, però molt fàcil. Sortint de Vilanova cal agafar el carrer/camí que surt del costat de l'església, a partir d'aquí seguir les marques de ferradura groga fins a la cova dels Calaixos. Llavors cal recular fins a la pista i seguir-la a l'esquerra (el cim és visible). En un revolt cal deixar dos senders a la dreta i una pista secundaria a l'esquerra. Més endavant, en una bifurcació, cal seguir el camí de la dreta. Un cop al cim cal recular, bé fins a la pista principal, o bé els camins que baixen a la dreta, també fins a la pista principal, que hem de seguir a la dreta ja fins a Vilanova. TRACK Wikiloc


Fotos