OBJECTIU ACONSEGUIT!!!

La idea era anar fent trams dels Camins de Ronda per, en tres anys (del 2009 al 2011), acabar fent tota la Costa Brava, de Colera fins a Blanes (tot i que no de forma no lineal ni consecutiva). També en diferents èpoques de l'any, encara que la major part els vaig fer a l'estiu (per poder practicar una altra de les meves aficions, posar-me unes ulleres i un tub i gaudir de la fauna i flora marines... i, de passada, també, trencar una mica el moreno paleta). És per aquest últim motiu, doncs, que molts trams són més aviat curts. Els més caminadors, probablement, amb moltes menys particions ho podran fer... però com he dit sempre, en el meu cas, el que més m'interessa no és fer més Kilòmetres, ni més ràpid, sinó gaudir del camí...i aquí ho he fet, i molt.

Pel camí, una mica de tot, des de camins que semblen més aviat un passeig marítim, fins a senders gairebé impossibles de seguir o inexistents, des del que estan molt ben senyalitzats, fins al que no (en tot cas la meva intenció ha set la de passar sempre el més a prop del mar possible. Aprofito per puntualitzar que vaig fer els Camins de Ronda, no el GR-92, que no són el mateix, tot i que a vegades coincideixin). També, des de trams molt castigats per la urbanització, fins a trams espectaculars que res tenen a envejar a moltes meravelles naturals del món. Sigui com sigui, l'experiència ha estat fantàstica i no me'n penedeixo gens, realment aconsellable. Ho dic convençut que, més endavant, repetiré, si més no, els trams que més m'han agradat.

Rarament em marco objectius d'aquest tipus i ara que s'ha acabat, segurament, ho trobaré a faltar... o no, perquè ja em volta pel cap, tot i que no hi posaré data, continuar Colera amunt fins a Argelers... però això, ja s'anirà veient.

Xevi Blancafort. Desembre del 2011.

I ARA... UN AFEGITÓ

Un cop fets els Camins de Ronda de la Costa Brava, m'he proposat fer el que sembla la continuació lògica: la Costa Vermella de la Catalunya Nord. Dividint-la en 4 trams curts, espero fer-ho aquest 2012.

Bé, al final haurà estat al 2013, més algun raconet que em faltava.

I ARA... UN ALTRE AFEGITÓ MÉS

Amb tot o gairebé tot fet, ara només queda anar avall, cap als trossos bonics del Garraf i la Costa Daurada

Argelers - Portvendres

Camí ben marcat i condicionat. Passa per racons prou bonics però està molt "humanitzat". El millor d'aquesta etapa és el pas per els bonics pobles de Cotlliure i Portvendres (especialment el primer).

TRAMUNTANA I MALA MAR

Surto de casa a les nou, com gairebé sempre. En principi haig de tenir temps de sobres per agafar el tren. No tinc en compte que avui, tot i ser dissabte és operació tornada. Per travessar la frontera, i una mica abans, faig més d'una hora de cua... "total", que arribo a Argelers just per veure, des del cotxe encara, com marxa el tren que volia agar. Canvi de plans, la faré al revés del que tenia previst (m'hauria d'esperar massa pel següent i m'és igual fer-la caminada d'aquí cap allà, o d'allà cap aquí).

Començo molt tard, gairebé al migdia. Fa sol però bufa una tramuntana forta. Deixo les ulleres i el tub al cotxe, encertadament, quan arribi prop del mar veure tampoc em podré ni banyar: hi ha força mala mar.

Del Racó fins a Cotlliure vaig passant per cala rere cala, amb racons prou bonics, però, per desgràcia, la majoria força urbanitzats. El millor d'aquest tram: el bonic poble de Cotlliure, amb el castell reial, els seus carrerons i l'església de Nostra Senyora dels Àngels.

De Cotlliure a Portvendres, més o menys igual. Faig l'última part una mica més ràpid per no perdre el tren de tres quarts de cinc (segons els horaris que porto apuntats en un paper). Arribo a l'estació a l'hora... un cop allà, però, preguntant, m'assabento que aquest tren passa cada dia, menys els dissabtes. Ostres!!! (el següent no és fins dues hores més tard).

Torno cap al centre de Portvendres i ho aprofito per menjar una mica més (encara arrecerat del vent). Provo sort a la parada d'autobús (n'he vist pel camí, però no m'he fixat amb els horaris)... i en tinc, al cap de cinc minuts en passa un i, a més, a un euro (gràcies a una promoció del departament).

Portvendres - Banyuls de la Marenda

Segona etapa pels Camins de Ronda de la Costa Vermella. Tram bonic, semblant a l'anterior, que combina penya-segats amb belles cales. El camí esta ben condicionat i ben senyalitzat.

A PLE SOL, PER VARIAR

Surto a tres quarts de nou, tinc dues hores llargues de camí i vull arribar bé per agafar el tren de tres quarts d’onze a Banyuls.

El Tren arriba amb puntualitat britànica i en poc més de cinc minuts ja soc a Portvendres. Surto de l’estació i començo la caminada directament, deixant la visita al poble per al proper tram (la part bonica em queda a l’altra banda).

Els núvols del matí es van escampant i el sol comença a picar, per sort fa una mica de vent, encara que només durarà fins a migdia. De seguida arribo al mar, però el primer tram està molt humanitzat i no m’acaba d’agradar. Afortunadament això comença a canviar quan en començo a enfilar en direcció a la fortalesa de Biarra (o Bear, en francès), encara que no hi acabaré d'arribar.

Típic Camí de Ronda, el camí puja i baixa entre cala i cala, tot esquivant penya-segats. És un tram abrupte amb racons molt bonics. Vaig tirant tot badant i fent fotos arreu.

 El vent ha afluixat i fa molta xafagor. No trobo cap platja que em convenci, no perquè no siguin boniques, sinó perquè o bé hi ha molta gent, o bé no m’atreveixo a baixar pel dret, o bé són molt rocoses... i avui el que m’he deixat, són les “bambes” de neoprè per aquests casos (de continuar així, aviat m'hauré de marcar com a repte, no deixar-me res).

Al final, xop de suor, m’acabo parant a descansar una mica i menjar en un pi solitari, en una de les escasses ombres del camí.

Un cop refet, continuo tirant. Entre que no sé ben bé que faig per anar tant a poc a poc i la calor que fa, decideixo parar-me més endavant, i més després d’entretenir-me encara més a les Polilles (Paulilles, en francès).

És nota, també, que camino per una zona fronterera. Repartits per tot el camí hi ha escampades tot de construccions militars, més o menys antigues. Primer, les que han protegit, al llarg del temps, l’entrada al port de Portvendres (especialment després del nefast tractat dels Pirineus). Més endavant els búnquers, nius de metralladores i altres edificacions del Cap Biarra (construïts durant la 2a Guerra Mundial) i, just al costat, el far de Biarra, que data del 1905. Finalment, les Polilles . En aquest indret hi havia hagut una antiga fabrica de Dinamita Nobel, que es va protegir fortament també durant la 2a Guerra Mundial. Sobten els murs anti-carros de combat de les seves platges. La factoria va tancar l'any 1991 i actualment la zona és un espai natural protegit, restaurat i amb una fauna i flora molt interessants. Aquí, també, es pot visitar el taller d'un mestre d'aixa on s'explica com construir i restaurar les antigues barques catalanes... exclusivament en francès.

Després de caminar una mica més finalment trobo la cala ideal. M'hi paro a descansar un mica, banyar-me (fa una estoneta que vaig amb l'aigua mig racionada i estic mig deshidratat), prendre una mica el sol (sense massa èxit, aquest any en sembla que tampoc en traure el moreno paleta) i menjar una mica.

Ben refet, en poc menys d'una hora arribo a Banyuls. On em volia tornar a banyar, però la platja esta plena de gent i ho deixo estar. En lloc d'això, i per acabar de aprofitar el dia (i el viatge), decideixo anar fins a la Torre de Madeloc... sense saber que el caminar, per avui, encara no hauria acabat del tot.

Banyuls de la Merenda - Cervera

Un cop fets els Camins de Ronda de la Costa Brava, la Costa Vermella sembla la continuació més lògica. Per començar, aquest bonic tram, poc urbanitzat i ple de cales tranquil·les i penya-segats. Camí ben marcat i condicionat.

LA CONTINUACIÓ LÒGICA

Torno a anar sol, marxo a tres quarts de nou. Cap a la Catalunya Nord, a veure si trobo algú que parli “francès del sud”.

Arribo a Cervera cap a les onze tocades. Aparco i vaig a buscar el tren, encara m’hauré d’esperar uns vint minuts. Surt puntual (és de SNCF), i en deu minuts sóc a Banyuls. Entre una cosa i una altra, doncs, començo a caminar cap a les dotze... fent la primera parada a Banyuls mateix, a l’aquari del laboratori Aragó (una mica antic, comparat amb d’altes, però amb una molt bona i representativa col·lecció de peixos i invertebrats autòctons de la zona). Total, que, ben mirat, començo a caminar cap a la una.

La idea, com sempre, és parar-me a banyar de tant en tant. Per sort o per desgràcia bufa força vent, el que m’empiparà bastant a l’hora de fer fotos a les quatre flors comptades que trobaré. M’anirà bé, però, a l’hora de caminar, pràcticament no passaré calor, tot i que a l’hora de banyar-me també serà un “problema”, la mar està moguda i tèrbola i passejaré les ulleres i el tub tot el camí per res.

Per acabar-ho de rematar, poc abans d’arribar me’n he adonat que m’he deixat la tovallola a casa (podria dir que m’ha passat per ser el primer dia de platja, però alguna vegada també m’ha passat després d’uns quants dies).

De fet, tirant tirant, gairebé arribo fins a Cervera sense parar (bé, al meu ritme, poc a poc i encantant-me a fer fotos a cales i plantes). Finalment trobo una cala tranquil·la i arrecerada del vent (que ha afluixat una miqueta). Ho aprofito per banyar-me (sense ulleres i tub), eixugar-me al sol (com els corbs marins, però assegut en una roca), dinar (tot i que ja són cap a quarts de sis) i descansar una mica (que sense menjar des del matí m’ho trobo una mica).

Amb forces renovades, arribo a Cervera cap a quarts de set. Content, tot i que no m’he pogut treure les ganes d’ulleres i tub el camí ha estat molt bonic i ha valgut la pena (he deixat, per un altre dia, un “sender” submarí  senyalitzat i amb cartells explicatius, només obert el juliol i agost, que espero fer en un futur, a banda del fer caiac, també a la mateixa platja).

Cervera - Colera

Caminada molt bonica per les cales i alts penya-segat que uneixen la Costa Brava amb la Costa Vermella, una divisió artificial deguda a una trista història (que sempre "agrairem" a Felip IV) que va separar en dos estats Catalunya.

ÚLTIMA ETAPA, ARA SÍ

Marxo de casa a les nou tocades, calculant que arribaré bé, sense córrer, per agafar el tren de un quart i cinc de dotze. Més d'hora només n'hi havia un altre, a un quart i cinc de deu (el que voldria dir haver-me de llevar a les sis, fer la caminada mig adormit i acabar més cansat... que per això vaig a caminar a les hores que vaig a caminar).

Arribo a Colera cap a les onze. Ho aprofitaré per fer els entrepans, i així ja portar-los "muntats" des del principi.

El viatge em surt gratis, a Colera no hi ha cap màquina per comprar el bitllet i en el trajecte no passa cap revisor (a veure, jo ja vull pagar, però potser ho haurien de posar més fàcil).

Començo a caminar, doncs, al voltant de dos quarts de dotze. El camí s'enfila, primer, poc a poc i en bona part seguint la carretera, fins al cap de Cervera. De camí, i al Cap, amb les primeres cales i bones vistes.

Fa xafogor, molta xafogor, i és pujant al puig de Cervera quan ho noto més. Només començar quedo ben xop de suor. Per sort avui no hauré de "racionar" l'ampolla de litre i mig d'aigua que sempre porto, ja que just a mig camí, a Portbou, en podré comprar un altre, que també m'acabaré bevent). Per sort, també, la pujada al cim no té un gran desnivell i les vistes, al cap de Cervera i a la preciosa cala del Bou Follit (que només s'hi arriba en barca) són molt boniques. Un cop a dalt, a més, les vistes s'obren cap a la Catalunya Sud, més encalitjada, encara que es pot endevinar el Cap de Creus. És d'hora i fa poc que he començat a caminar, però gairebé és hora de dinar i ho aprofito, també, per menjar una mica.

La baixada és relativament curta, però força picada, amb alguna grimpada (tot i que poc complicada). Ara les vistes a la platja de les Fresses són espectaculars (una altra que només s'hi arriba en barca). Una zona que, quan pugui, hauré de fer en caiac, segur.

D'aquí el camí va més o menys planejant fins a la bonica zona de la Boguera i les platges del Pi i les Tres Platgetes. Hi ha algun pas ran de cingle i, a causa de la meva por a les alçades, en alguns punts ho passo força malament... sort, que el que vaig veient, val la pena!

A Portbou ho aprofito per visitar el Memorial a Walter Benjamin (el filòsof alemany d'origen jueu que va morir tràgicament aquí, mentre fugia dels nazis, durant la Segona Guerra Mundial.  Molt bonic i amb bones vistes.

Segueixo els pals i m'enfilo en direcció a Colera. Al cap de poc arribo a un altre mirador, també amb bones vistes. Poc després deixo l'antiga carretera per enfilar-me al puig dels Clapers, encara amb més bones vistes. A partir d'aquí ja només queda baixada i ho aprofito per descansar una mica i tornar a menjar.

També per anar traient, com puc, les molestes i empipadores espines de les figueres de moro que porto repartides a les dues cames, i que ben bé no sé com hi han anat a parar (bé, de fet hauria de dir començar a treure, ja que dos dies després encara en surtirà alguna).

Un cop al cim de Clapers tinc dues opcions, la primera, que hauria d'haver fet, és carenar fins al coll del Frare i després seguir el GR fins a Colera. La segona, la que faig, és baixar pel dret, primer fins a una corba de l'antiga nacional, i després fins a una mica més avall, fins a trobar un camí que em portarà a Colera... esquivant, ara sí, més figueres de moro.

Un cop a Colera i les seves boniques platges, el merescut premi a la caminada (i a la suada intensa). Banyada i ulleres i tub, fent un bon snorkel amb un bon grapat d'espècies, estrella de mar inclosa (feia dies que no en veia), i que no havia vist mai o no m'hi havia fixat: un canari, Symphodus mediterraneus (un peix).

Colera - Llançà

La intenció era, en 2 o 3 anys acabar fent tota la Costa Brava pels Camins de Ronda. Aquest va ser el primer tram, el del més al nord. Segurament, també, un dels més bonics. Poc urbanitzat, amb platges relativament tranquil·les i racons preciosos, com la cala Bramant, que conviden al bany.

UI!... QUE HAUREM DE CÒRRER!

Marxem al matí d'hora, a les 8, per no haver-nos de possar a caminar massa tard. Cap a les 10 arribem a Colera i aparquem... al costat del mar! A la primera! Em sembla que no m'havia passat mai a l'estiu.

La idea més que fer una caminada, que també, és passar el dia de cala en cala i anar-nos banyant on ens vingui de gust. Fa, però, una tramuntana molt suau i al cap de cop decidim aprofitar el ventet per caminar tan com poguem i, si hi ha sort, arribar fins a Llançà.

Tenim sort, però la caminada s'allarga perquè anem badant a tot arreu, fent fotos i contemplant el paisatge... tardem gairebé tres hores en arribar a Llançà... i encara no ens hem banyat! El camí, el paisatge i les cales per on anem passant, és molt bonic i està en una zona, afortunadament, poc urbanitzada.

Porto Vambes (de tennis) i, almenys per aquest tram, no és el calçat més adequat. La veritat és que avui estic més "torpesillo" del normal... de fet, només sortir de casa ja m'he fet una rascadeta saltant la tanca del garatge. I clar, entre tanta relliscadeta i doblades de turmell, al final acabo de 4 grapes... ni una rascadeta... però l'Isa, a hores d'ara encara riu i se n'en riu.

Hem agafat els diners justos, pel camí, però, comencen a faller les piles de la petita càmera compacte que porto avui (després de pensar-m'ho molt, he deixat la reflex a casa... les fotos no quedaran tan bé, però així no patiré gens), i la Isa les sandàlies li enceten els turmells... ja a Llançà entrem al super comptant els diners, amb 15 euros, rascant les butxaques de la motxilla (d'on fins i tot surten pesos xilens!), hem de comprar piles, més aigua, tiretes i esparadrap. Ho aconseguim... i fins i tot en tenim per un parell de llaunes de refresc!

Un cop tot sol·lucionat girem cua. Fem la primera parada a la Cala Bramant, segurament la més maca que hem vist. Ens hi quedarem una bona estona i em trec les ganes de posar-me les ulleres i el tub. Tot i que no és un dels millors llocs per fer snorkel, les parets són molt verticals i de seguida guanya profunditat, en molt poc tros m'ho passo molt bé veient un grapat de coses (peixos com donzelles, momes, sards, serrans o salpes, anemones, posidònies, eriçons o diferents espècies d'esponges o eriçons).

Em trec el "mono"... però acabo ben marejat. Sort, que com que és migdia ho aprofitem per menjar-nos els entrepans de dinar (una bona pensada). Em refaig força.

La cala està "ensotada" i quan en marxem veiem que, mirant la muntanya, el cel s'esta tapant i sembla que la pluja es vulgui acostar cap al mar.

Anirem tornant sense pressa, fent més fotos, però fent alguna drecera (el cel s'anirà enfosquint). Al final, no ens banyarem enlloc més... tot i que més d'una cala s'ho mereixia!!!

Bé, el que perdem per una banda, ho guanyem per l'altre. No caminem sota el sol i no fa tanta calor... fins i tot cauen 4 gotes, poques, però, les justes per refrescar-nos una mica. La pluja de debó al final se n'ha anat cap a Figueres i la Garrotxa.

Faig una última banyada a la platja de Colera i cap a casa... gairebé a les 6 de la tarda. Al final ha estat un dia molt i molt ben aprofitat i una gran estrena dels Camins de Ronda, que vull anar fent... tot i que d'entrada tinc la sensació que serà difícil trobar gaires trams millors... ja ho veurem. De moment, la setmana que ve, més.

Llançà - Port de la Selva

Etapa de tràmit. Tram molt ben condicionat, amb racons bonics i platges tranquil·les, però gairebé del tot urbanitzat, el que li treu bona part de l'encant, que d'altra banda segur que tindria.

ETAPA DE TRÀMIT

Marxo tard, a les 9... per culpa de la Salander dels pebrots. Em té enganxat i ahir no vaig poder parar de llegir fins a les quatre.

Això vol dir que començo a caminar cap les 11... avui, però, no me n'hauré de penedir. Bufa una mica de tramuntana. Prou fluixa per no molestar, però prou forta per no passar gens de calor... en ple agost! A més em bufa d'esquena, que no sé si ajuda, però si més no, no destorba.

El camí és ample, planer i molt ben marcat. Res a veure amb les esgarrinxades de la setmana passada. Res a veure, tampoc, amb els paisatges dels trams anteriors.

El camí salta de platja en platja, amb racons molt bonics... però sempre per zones més o menys urbanitzades... el que, al meu parer, treu gran part d'encant a la zona. Llàstima. Una cosa bona, molt bona, però, és que malgrat que és el primer cap de setmana d'agost, amb alguna excepció... platges i cales no estan massificades! Hi ha gent a tot arreu, però en moltes fins i tot es pot estirar la tovallola a primera línia!!!!! I pel que veig, aparcar força a prop!!!!

Faig tot el camí d'una tirada, entretenint-me només per fer fotos i parant per dinar al cap de s'Arenella. Ho aprofito per treure'm la samarreta per que em toqui una mica el sol (a veure si mica en mica el moreno paleta ho sigui una mica menys), però a cap de poc me l'haig de tornar a posar, la tramuntana em toca de ple (ho he buscat expressament)... i gairebé m'agafa fred!!!!

No em paro, tampoc, per fer snorkel... tot i que carretejaré les ulleres i el tub des del principi. El vent té les seves avantatges, però també els seus inconvenients. El mar està una mica mogut, tampoc és mala mar, hi ha molta gent banyant-se, però no em vull arriscar a trencar-me el cap amb una roca. Que hi farem. M'agrada molt, però ja m'he anat traient el "mono" les setmanes anteriors.

Em banyo a Port de la Selva. Em queda una hora.

Em plantejo tornar a peu, però em fa força mandra. Ho faré amb bus, tal i com tenia planejat (he recollit els horaris a l'oficina d'informació turística de Llançà abans de començar a caminar). És pràctic... i molt més barat que el taxi de la setmana passada! (que vam haver d'agafar "per força"). Per desgràcia no n'hi ha gaires.

Aquesta setmana no he caigut. Continua doncs, l'empat a un.

Port de la Selva - Cala Talabre

Primer pel Camí de Ronda, saltant de cala en cala, sovint solitàries, i després més per l'interior, amb vistes molt boniques i sempre per brolles esplèndides, riques en flora i faunam, el Cap de Creus, d'una bellesa salvatge, mai no deixa de sorprendre. Després d'un racó bonic, sempre en queda un altre de millor per descobrir.

CALES SOLITÀRIES

Com que no n'aprendré mai, començo a caminar cap a les 11... i en un dels dies que es preveuen més calorosos de l'any.

Començo Pel Camí de Ronda, de cala Tamariua a la Cala d'Aiguadolç. Espectacular, sembla que el Cap de Creus no em deixarà mai de sorprendre'm. Vaig de cala en cala per una brolla florida, entretenint-me, com sempre, fent fotos a flors i paisatge.

La suada, però, també és impressionant. Arribo a Cala Torta amb la samarreta que sembla que m'hagi banyat amb ella. Estic tot sol, a banda de cala Tamariua, la primera, a la resta de cales o caletes que he travessat no hi havia ningú o només alguna barqueta... gairebé costa de creure. Hi faig la primera banyada del dia. Ulleres i tub i cap a l'aigua, que avui no sembla tan freda com l'altre dia (però que deu ser, suposo, per la xafagor que he passat). L'snorkeling és més aviat normalet, tampoc m'hi entretinc gaire, no em vull cansar gaire ja que em queda força caminada). El més destacable, un pop de mida considerable, de fet, quan ens hem vist, no sé qui s'ha espantat més, si ell o jo (donava per unes quantes racions de pop a la gallega). També, ja sortint, el que creia que eren cargoles, resulta que eren crancs ermitans, crec que no n'havia vist tants de plegats (devia fer el meu efecte amb les ulleres i el tub en una mica més d'un pam d'aigua, fa un parell o tres d'anys hauria quedat varat panxa a terra).

Menjo una mica (un entrepà), que entre una cosa i una altra ja són la 1, i començo a caminar una altra vegada. Passada la cala del Corquell em començo a enfilar al Puig Gros, seguint un camí que acabo perdent, per acabar arribant a dalt pel dret. Per sort bufa una mica vent (de garbí o migjorn, crec) i es posa bé. Vaig amb calma, també, per si un cas (per la calor). Un cop a dalt em trobo, tal i com m'esperava, un camí ample que va planejant tot seguint la carena, amb boniques vistes cap a les dues bandes (Cap de Creus i Cap de Cervera).

Al cap d'una estona em desvio cap a la cala Talabre, primer per un camí ample ben marcat, llavors per un d'estret, amb marques grogues que acabo perdent una altra vegada. Per acabar d'arribar a la cala haig de fer una grimpadeta, no em fa gens de gràcia, però encara me'n fa menys recular per on he vingut, estant a 20 metres de la cala.

Només hi seré jo i una família amb una barqueta. Acalorat una altra vegada, el primer que faig es banyar-me (tot i les ganes que en tinc, m'hi fico ben a poc a poc, no fos cas que tinguéssim un tall de digestió). Els talls de digestió no es tenen pel fet d'entrar a l'aigua, sinó pels canvis sobtats de temperatura (entre altres). Almenys això s'explicava abans, ara es veu que potser no seria exactament així (tot i això ho deixo igualment). Per les nostres venes i arteries no sempre hi circula la mateixa quantitat de sang. El cervell regula el seu flux enviant-ne més allà on és necessari i menys allà on no cal. Quan fem la digestió, per exemple, gran part de la sang està empleada en aquest procés, mentre que altres parts del cos estan menys irrigades (de fet, la digestió és un dels processos que en necessita més... d'aquí, també, la nyonya que ens entra després d'àpats abundants). Si l'estem fem i ens llencem a l'aigua freda, per exemple, quan fa molta calor i el nostre cos està molt calent, el nostre cervell de manera automàtica i reflexa envia sang a la pell i els músculs per regular la nostra temperatura corporal... i com què no en tenim prou per tot (digestió més regulació temperatura més resta de funcions) el cervell es pot quedar "sense", arribant a desmaiar-nos (o en casos més greus, al "col·lapse" del sistema circulatori i a la parada cardiorespiratòria). 

Prenc una mica el sol, faig una miqueta d'snorkel (i menys acolorat i més relaxat), ara ja si ficant-me a l'aigua a sac, em menjo l'altre entrepà i torno a caminar. Grimpadeta per sortir de la cala (l'única manera d'arribar a la cala, a banda de per mar) i un altre cop a seguir unes marques grogues que perdo més d'una vegada. El genoll, que fins ara havia anat bé, fins i tot a la baixada a la cala (només una miqueta de mal, però molt menys que altres vegades), acaba dient prou al lloc més pla.

Ostres! quina punxada!!! Gairebé com la del primer dia! I més punxadetes després. La intenció era anar fins a cala Tavellera (on vam acabar la setmana passada), però ho deixo estar, el camí per arribar-hi va per l'interior i ja hi vam estar. Ho passo força malament una estoneta, fins al cap de munt de la pujada. Fins que el camí no és torna molt més ample i comença a baixar suament cap a Port de la Selva, no respiro tranquil, em continua fent mal, però mica en mica es converteix en un dolor més o menys "suportable".

Un altre cop a Cala Tamariu faig l'última banyada, per refrescar-me i descansar una mica. Faig, també, un últim snorkel, més curt del que m'agradaria per culpa del genoll (i l'aigua està una mica tèrbola). Un altre pop, una miqueta més petit que el primer, em diu adéu. Excepte pel genoll, el dia ha estat rodó.

En aquesta caminada en un dels torrents (còrrecs) que travesso, i que no dic quin expressament, tinc una sorpresa del tot inesperada: veig fins a 7 o 8 tortugues de rierol (2 d'adultes i 5 o 6 de juvenils). M'hi entretinc una bona estona, i fins i tot els hi puc fer alguna foto. Impressionant. La  tortuga de rierol és una de les tres espècies de tortugues autòctones de Catalunya. Segurament la més abundant, tot i això està catalogada, si no m'equivoco, com a vulnerable (la categoria anterior a "en perill d'extinció"). És un animal amagadís, que pot arribar als 20 cm de llargada i viu en rius, rieres i torrents de gran part del país, especialment prop de la costa. La seva principal amenaça, a banda de la destrucció dels seus hàbitats, és la introducció de tortugues de Florida, una espècie invasora que caldria eradicar. 

Cap de Creus - Cala Tavellera

Caminada molt bonica pel Cap de Creus, pel GR-11 (inici o final del sender que travessa els Pirineus de punta punta). Entre roques de formes impossibles i una brolla sense ombres s'arriba a la bonica cala Tavallera. Ideal per un bany refrescant i més o menys solitari.

CAMINADA ACCIDENTADA

Amb aquella alegria que ens caracteritza marxem a les 9 de casa. Això vol dir que comencem a caminar cap a les 11. L'idea que tenim, però, és bona. Primer anirem a cala Tavallera i llavors tornarem, com puguem, saltant de cala en cala (tot i que no sabem si hi ha camí).

Arribem a la cala després de dues hores de caminada, sempre a ple sol. És el que té el Cap de Creus, que és impressionant... però no hi ha ni una ombra enlloc. S'agraeix, i avui de quina manera, el vent del sud, que ens va refrescant.

No ens encantem gaire (almenys comparat amb altres dies), tenim ganes de platja, i el tros més maco, en teoria, és la part final. Només ens entretenim en algunes de les boniques roques, de formes impossibles, que anem trobant pel camí.

Dubtem al trencant de cala Tavallera, se suposava que hi hauria d'haver un pal indicador però no el veiem enlloc. Tot i així ens arrisquem (a mitges, ja que em sembla veure una marca força esborrada de l'antic GR-11). Avui que ens haguessin anat bé els mapes que sempre porto a sobre, avui m'els he deixat al cotxe. Ostres!!! Sort d'aquesta memòria selectiva que tinc (que fa que no me'n recordi d'aniversaris i coses per l'estil, però que més o menys pugui memoritzar un mapa només mirant-lo un parell de vegades). Encertem, arribem a la cala per on havíem d'arribar-hi.

Un cop a baix, bany refrescant... molt refrescant.

L'aigua està molt freda, però em poden les ganes de posar-me les ulleres i el tub per primera vegada aquesta temporada. Un quartet a l'aigua, per una ampla cala de sorra i alguna posidònia a les vores. No gaire estona (en principi ho deixem per alguna cala més endavant, més a prop del cotxe), però tot i això gaudeixo contemplant alguna aranya blanca, algun tord verd (un jove molt guapo) i la fauna més típica (llobarros, donzelles, bogues, sards...). Sempre hi ha alguna sorpresa.

Dinem una mica, tot prenent el sol (per acabar vermellets a trossos) i marxem.

Toca pujar i ho fem més o menys pel dret (per un camí poc fresat) . L'Isa, però, un cop a dalt no es troba gaire bé. Pels símptomes (que he buscat un cop ja casa), sembla com "una mica" de insolació. Es troba, a més, dèbil i insegura. Per evitar cansament decidim deixar les cales per un altre dia i tornar cap al cotxe. El primer tros, poc a poc i ara si, pel dret buscant un altre cop el GR evitant totes les pujades i baixades que podem (a més de vermells, acabarem plens d'esgarrinxades). I racionant l'aigua que ens queda... o sigui, no bevent-ne jo (que una mica de cavallerositat, i més quan convé, no fa cap mal).

Per sort una altra vegada pel camí ample, l'Isa es refà força i anem més tranquils. Al final l'única conseqüència seràs arribar assedegats al bar del Cap de Creus (demanant, d'entrada, dues llaunes per a cada un)... i això, havent-nos estalviat fer l'últim quilòmetre (gràcies a fer dit i a que un noi, molt simpàtic, ens ha carregat... perquè l'any passat li va passar una cosa similar).

Cap de Creus - Cadaqués

La bellesa del Cap de Creus no deixa mai de sorprendre, i el camí entre el Cap de Creus i Cadaqués no és una excepció. Entre brolles mediterrànies s'arriba a cales més o menys solitàries on, a més, segurament, s'hi poden fer els millors "snorkels" de la Costa Brava. Per gaudir tant dins com fora de l'aigua. Si hagués de triar el meu paisatge favorit de Catalunya, el meu possiblement seria aquest.

SOL, ESGARRINXADES I CAIGUDES

Marxem a les 8, més d'hora del normal, per arribar més o menys a quarts de 10 i començar relativament d'hora a caminar.

La logística. però, se'ns complica una mica. Deixem el cotxe a Cadaqués, desprès de donar alguna volta... per acabar aparcant pagant. El primer taxi que truquem està ocupat tot el dia, per l'altre (només n'hi ha dos), ens haurem d'esperar tres quarts d'hora. Ho aprofitem per fer un cafè. Volem anar amb taxi fins al Cap de Creus per escurçar la caminada, per la calor i per no haver de patir per quanta estona i on ens banyem. Entre una cosa i l'altre, però, començarem a caminar cap a les 12. 

D'entrada fem un trosset del Camí Geològic, fins a la bonica Cova de s'Infern. A partir d'aquí m'entra la vena exploradora i anem a buscar el camí... pel dret. Total, que, després de voltar més d'una hora, encara som sota el far del Cap de Creus... i plens d'esgarrinxades.

Deixem enrere les boniques cales Fredosa i Jugadora, i la curiosa Roca del Cranc (encara sota el far). El camí passa més per l'interior, per les brolles típiques de la zona... sense ni una ombra.

Ens desviem però, cap al Racó de ses Ielles, on sembla que no hi ha ningú. Unes esgarrinxadetes més, hi arribem... i, efectivament, no hi ningú!!! A ple Juliol! (dilluns, això si). Estirem les tovalloles i de seguida agafem les ulleres i el tub... tot i que l'aigua està tan clara i quieta... que gairebé no fan ni falta! Un dels millors snorkels que he fet, feia temps que no veia tantes coses en tan poc tros! (i peixos de mida més gran). La llista és llarga: diferents tipus d'algues, posidònies, lapes, "gambetes", bernat ermità, esponges (una d'impressionant), eriçons, cargols, anèmones, rogers, donzelles, burrets, sards, vaques serranes, oblades, verades, salpes, castanyoles i algun més!!!

Llàstima que arriba una barca i se'ns acaba la solitud. Descansem una estona, dinem (entrepans) i tornem a caminar... són les 3, i en prou feines hem fet una quarta part del camí! Tornem a buscar el camí, que va més per l'interior.

 No massa lluny, es deixa entreveure més d'una cala (i alguna que sembla solitària). Tot i que en tenim ganes, deixem les exploracions, però, per un altre dia (segur que hi tornaré... el Cap de Creus, és per mi, el o un dels meus llocs preferits).

Després d'unes "pujadetes i baixadetes" arribem a la platja Guillola. Sempre, sense ni una trista ombra!Sort que portàvem un bon carregament d'aigua! A partir d'aquí el camí tornar a seguir, més o menys, la costa.

Acalorats i suats ens banyem una estona a la platja d'en Lluís, per reposar i hidratar-nos una miqueta (amb snorkel inclòs, que no pot fallar, tot i que breu... i amb meduses, tot i que de les menys perilloses).

Continuem el camí i farts d'esgarrinxades, fem una última parada a Portlligat. Lavabo i cola.

El cansament es comença a notar i l'Isa acaba per terra, arrebossada de sorra (ara ja estem 1 a 1... tot i que la meva, només va ser una relliscadeta).

Arribem a Cadaqués gairebé a la posta de sol. Esgotats. Hem caminat a ple sol a l'hora més "xunga" i hem fet un parell de parades per banyar-nos. Tot i això, i les esgarrinxades, ha valgut la pena.

Cadaqués - Cala Jóncols

De Cadaqués al Far de Calanans hi ha un tram de Camí de Ronda molt bonic, amb final a una platja preciosa, cala Sabolla. Després la caminada continua per l'interior (d'entrada per camins desdibuixats), enfilant-se entre planes i turons amb boniques vistes, per arribar, finalment, fins a cala Jóncols.

PRIMER BANY... SENSE TOVALLOLA

Començo a caminar cap a les onze, justet però prou d’hora per trobar lloc al pàrquing de sa Llaner. Sol, la convocatòria no ha tingut massa èxit.

Hi ha núvols alts que tapen una mica el sol, el que anirà per caminar millor més fresquets... tot i que les fotos no quedaran tan maques (que hi farem!). Durant tot el dia, també, farà un ventet suau que sovint agraïré.

Començo a resseguir la costa, fins a la punta de Sa Conca, on els jardins de la casa Pitxot em barren el pas (qui sap si infringint la llei de costes, encara que sigui Patrimoni Cultural).

Reculo una mica i, entre hotels i urbanitzacions, passo per la cala sa Conca, on el camí es comença a enfilar (Cadaqués, tot i que ho ha dissimulat millor, tampoc s’ha salvat del desastre urbanístic que ha estat i continua sent aquest país).

Pràcticament acabada la pujada, s’acaben les cases i comença un Camí de Ronda ample i planer, entre les brolles mediterrànies típiques de la zona. El camí va ben a prop del mar tot i que a certa alçada. El tram al voltant de cala sa Sabolla i el far de Calanans és espectacular, a més, amb boniques vistes a Cadaqués (un nom, el de la cala, que en fa certa gràcia).

A partir del far s’acaba el camí senyalitzat i surt el sol. M’enfilo per un camí que cada cop està menys fresat. Alguna fita, entre parets de pedra seca i clopers... fins que el camí es difumina. Per sort, és poc tros, uns 600 metres, i acabo amb ben poques esgarrinxades... que sembla tradició quan camino per aquesta zona (sort que vaig sol, però... que si m’hagués acompanyat algú ja m’haurien "renyat").

Sovint, en aquesta zona, clopers i parets de pedra seca donen el paisatge un encant especial. Tenen una explicació ben senzilla. En un terreny ben pedregós, els pagesos que netejaven els camps apilaven aquestes pedres als seus marges, delimitant, de passada, camps i propietats. Els clopers eren murs que envoltaven roques més grans, i que servien, també, com a contenidors de roques sobrants.

Vaig a parar a una ample pista forestal que em portarà a enllaçar amb el GR-92. El paisatge continua sent preciós, amb el Pení gairebé sempre a la vista i Cadaqués i el Cap de Creus de fons. Al cap de munt de la pujada, arribant al Puig d’en Manyana, la vista s’obre, tot i que poca estona, cap a la badia de roses, el Cap de Begur i les illes Medes.

Baixant cap a cala Jóncols aprofito per dinar una mica. És en aquesta baixada on m’adono, també, que porto les ulleres i el tub, si, el banyador, també... però m’he deixat la tovallola a casa. Ostres, cada setmana és una cosa una altre... si no em passes des de que tenia vint anys i tingués comprovat que és una cosa genètica, em començaria a preocupar i tot. I això que quan he marxat de casa ja he tingut aquella sensació de “hem deixo alguna cosa, em deixo alguna cosa... però què?”... gairebé sempre encertada.

Tot i  això, em banyo igualment, i em trec les ganes d’ulleres i tub (és el primer dia de platja de la temporada). Sota l’aigua, no gaire res, el més típic (salpes, sards, burriquets, cogombres de mar...). Tampoc m’hi vull estar gaire estona, que segons com surto mig marejat i encara em queda la tornada.

M’eixugo al sol i començo a pujar una altra vegada (per allà on he vingut). Avui a un ritme inusualment ràpid, fins i tot atrapo i avanço a una parella de caminadors... una cosa que no sol passar gairebé mai (bé, hi ha dies que no saps perquè no “tires” i n’hi ha d’altres que és al contrari, ves a saber).

Per escurçar el camí, entre una cosa i l’altre ja són al voltant de les cinc de la tarda, segueixo el GR-92 fins a Cadaqués que, amb el Cap de Creus, gairebé sempre tinc a la vista.

Un cop a Cadaqués faig una última banyada a es Llaner i cap a casa.

Cala Jóncols - l'Almadrava

Amb vistes magnifiques des de la impressionant mola del Cap Norfeu i un reguitzell de cales i caletes, aquest tram, segurament és un dels millors de la Costa Brava.

CONTINUAREM AMB EL MORENO PALETA

Marxo d'hora. Ahir no em trobava massa bé (... segurament per forçar la vista i no posar-me les ulleres, que ja em conec), me'n vaig anar a dormir d'hora i em llevo d'hora. Segurament també hi ajuda que tinc moltes ganes de fer aquest tram, i més ara a l'estiu.

Tot i això començo a caminar a quarts d'onze. Bufa una tramuntana forta, que tampoc puc dir que vagi malament, ja que refresca i aquí no hi ha ni un núvol mentre que a la Plana estava més tapat.

D'entrada, la part més "forta", pujada fins al coll de Norfeu, on decideixo fer la volta al cap. Són quatre Kilòmetres extres. En tinc ganes, encara que estic segur que més endavant me'n penediré (i sempre la podria deixar per un altre dia). La volta, però, val molt la pena, les vistes des d'aquest Cap són espectaculars, per una banda idea la badia de Jóncols, al davant, mar oberta, per l'altre, la badia de Roses, el Montgrí, les Medes i, una mica més enllà, el cap de Begur.

 A partir d'aquí baixada fins a la cala Oca i tot seguit les típiques "pujadetes" i "baixadetes" dels Camins de Ronda... que, mica en mica, fan que el desnivell acumulat, a vegades, sigui força gran.

Vaig passant cala rere cala, totes boniques. Si mai em perdo, que en busquin en algun lloc entre el Port de la Selva i Roses.

L'aigua és transparent i sovint deixa entreveure praderies de posidònia... però la temperatura no convida al bany i vaig tirant.

I tirant tirant, arribo a les primeres cases de Roses, a l'Almadrava. La idea era arribar fins al centre i tornar, però és una mica tard, és una part totalment urbanitzada que no m'agradarà, i vull reservar forces per tornar.

 La tramuntana ha afluixat força i a estones ja n'hi es nota, a canvi, el cel apareixen alguns núvols més. Murphy avui no em perdonarà, mentre vaig caminant decidit a banyar-me a la primera cala que trobi, surt el sol i passo una mica de calor... i quan arribo a la cala en qüestió, passa algun núvol i el sembla que el vent revifi, i així anar fent, cala rere cala. Tornaré a casa amb el moreno paleta amb què he arribat i, al ritme que anem aquest any, em quedaré blanc, blanc (o blanki blanki, com dirien alguns amics).

Com que és una mica tard, també, faig una mica de drecera passant per la pista, m'estalvio alguna pujada i baixada... però em menjo la pols dels cotxes que van passant i que, en aquesta època de l'any, són forces. Em salto també, tornar a fer la volta al Cap Norfeu. És tard, començo a estar cansat i encara no m'he banyat.

Entre una cosa i l'altre arribo a cala Jóncols a les sis, després d'haver fer 21 Km (més dels que em pensava).

Tot i això, encara em queden forces i ganes de fer snorkel. La temperatura no acompanya gaire, però tot i això m'armo de valor i em fico a l'aigua... ostres, que freda!!! Bé, em convenço que només és l'entrada, però no, al cap d'una estona n'hauré de sortir, mig tremolant. L'snorkel és curt, però està bé, més o menys veig el de sempre, però potser més quantitat i de mida més gran, i també alguna cosa nova. Em quedo amb les ganes d'estar-hi una bona estona més... però surto glaçat (i per sort, tot i la coca-cola que m'he pres només arribar a la cala, no he d'anar a pixar... sinó potser tindria algun problema).

I a les set, cap a casa, content... ja només em queda un tram per fer!!

L'Almadrava - Roses

Tram urbà prescindible, només interessant si la posta de sol és bonica o si estem de sort amb la fauna.

SABENT QUE NO EM CONVENCERÀ

Era una espineta que tenia clavada... tot i saber, ja d'entrada, que no m'agradarà gaire (com la resta de trams urbanitzats). Tot i això, el dia que vaig fer de Cala Jóncols fins a l'Almadrava em vaig quedar amb les ganes d'acabar d'arribar al centre de Roses (i o hagués fet si no hagués hagut de recular). Avui, aprofitant que la caminada anterior a set curta i vaig bé de temps, ho faré.

Tal i com em temia, no m'agrada, segurament hi havia hagut racons molt bonics, però al estar tot urbanitzat pràcticament el camí no té cap mena d'encant ni d'interés.

L'únic, la fauna que vaig veient pel camí, una combinació d'ocells marins (com corbs marins, gavines o fumarells) i d'altres més típiques de jardins urbans (com tallarols de casquet o mallerengues).

Com que vaig tard, també estic de sort i em puc entretenir a contemplar la bonica posta de sol al mar (un dels pocs al·licients d'aquesta caminada). Sense patir, arribaré al cotxe a temps, tot i que avui, al ser per carrers, tampoc passaria res si ho fes de fosc.

Cales del Cap de Creus (nord)

Caminada molt bonica pel Cap de Creus, per acabar el que vam deixar a mitges fa 15 dies (per força). Un altre cop per brolles acolorides, roques impossibles i cales espectaculars. Com sempre amb les ulleres i el tub, que també sota l'aigua sempre hi ha alguna sorpresa.

FENT-NOS EL BOIG

Ens posem a caminar una mica més d'hora que d'altres dies, tampoc no gaire. L'excursió d'avui és més curta i, en teoria, més fàcil. Tampoc fa tanta calor, cosa que s'agraeix.

La primera baixada, fins al refugi de cala Culip la fem per un camí poc marcat (al principi). Aconseguim no esgarrinxar-nos. Cosa que també agraïm. Fa un dia bonic, amb aquella llum tan pròpia i especial del Cap de Creus.

De seguida faig les primeres fotos... i ja gairebé no pararé. Brolles de tots colors, roques de colors i formes impossibles que fan dubtar, fins i tot, del surrealisme de Dalí, racons i cales boniques i, sovint, solitàries. La vista no dóna a bast. El Cap de Creus no deixa de sorprendre'm. Mai.

 Tot això, d'entrada i seguint la pista asfaltada de l'antic Club Mediterranée (afortunadament, avui ja gairebé del tot enderrocat). De fet ens saltem un parell de cartells de prohibit passar, a causa de les obres. Ens juguem que ens ens facin fora i no poder acabar l'excursió... però no ens veu ningú.

A la Cala d'Agulles la calor ja és comença a notar, tot i això decidim continuar fins a la propera cala. En teoria hi ha un camí que puja pel dret de la muntanya i va a parar a la pista. En realitat, si hi ha un camí no sembla que hi sigui (o no el veiem) i ens desviem una mica a la dreta, amb el que haurem de fer una mica de volta per trobar la pista, també pel dret.

L'Isa, a causa de l'experiència de fa 15 dies, amb raó, no ho veu clar i, tot i que no s'enfada, diu que em voldria matar... hi ha misteris de la ment femenina que mai podrem entendre.

Un cop a la pista, el camí fins a cala portaló torna a ser ample i hi baixem sense problemes. Ens hi instal·lem, entre una cosa i una altre ja és gairebé migdia.

De seguida, cap a l'aigua, amb les ulleres i el tub, com sempre. Un bon grapat de peixos, els de sempre, segurament, però, de mida més gran (o potser només m'ho sembla). La sorpresa, al final, un petit llenguado (ara feia temps que no en veia).

El bany és posa molt bé. Una mica de solet, per anar igualant el color i dinar, per tornar a caminar poc després.

Tornem per la pista, seguint-la fins a la carretera del Cap de Creus, on tenim el cotxe (tot i que fem més pujada, el camí és molt més fàcil i se'ns fa més curt del que ens imaginàvem). La intenció és anar a fer el got al Cap de Creus i fer un últim bany, abans de marxar. A la terrassa del bar, però, passa un airet molt agradable, ens agafa mandra i decidim tornar cap a casa.

Com que anem relativament d'hora de camí improvisem una parada, per visitar el Batterfly Park d'Empuribrava-Castelló d'Empuries. Val la pena i disfrutem, els dos, tot contemplant un bon grapat d'ocells i pallones tropicals, a més d'un parell d'iguanes (que li agraden molt a l'Isa). Nota: anys després hi he tornat i ja no m'ha agradat tant (amb més ocells i menys papallones i un aspecte més de zoo antic.

Cala Prona i Cala Galladera

Caminada una mica complicada, per camins a vegades poc fresats, a vegades gairebé colgats de brucs. De camí, les originals formes de les roques del Cap de Creus. El premi, però, al final, són les espectaculars cales Prona, del Pedritxó i Galledera.

ARRIBA LA CALOR

Sol, curiosament fins i tot marxo una miqueta abans de les 9... però entre que haig d’anar a comprar pa, passant abans per un caixer, i llavors unes bambes per caminar, fart d’anar relliscant per tot arreu (per no tenir gairebé sola) i, ja que hi sóc, uns pantalons curts, començo a caminar a les dotze. Continuant la “tradició” de fer els Camins de Ronda a ple sol. Aixó sí, m’empastifo bé de protecció.

Tot el camí el faré per les brolles típiques del Cap de Creus. Al principi seguint el GR, poc després per senders més o menys fresats. Com que no és el primer cop que vinc per la zona, deixo els pantalons curts per estrenar. Amb els llargs passaré una mica més de calor, però no acabaré ple d’esgarrinxades. El que no podré evitar és quedar ple de fulles de bruc per tot arreu.  

Sol, també, vaig una mica més a l’aventura, improvisant sense mapes ni ressenyes. Però entre que trobo marques blaves (que no esperava) i que l’orientació no és massa complicada (tinc el mapa més o menys al cap), arribo, d’entrada, a la cala Galladera. Molt bonica... però plena de barques. Aquí i a les dues cales que aniré després en veure moltes, masses. Suposo que també és perquè avui fa, com aquell qui diu, el primer dia de platja de veritat i deuen haver sortit en desbandada.  

Reculo per on he vingut i un cop a la carena continuo el camí recte. Un camí que acabo perdent un parell de vegades, tot i estar més o menys marcat per fites. Acabo baixant a cala Prona més o menys pel dret. Comença a ser tard, tinc gana i ganes de Banyar-me, però tot i que la cala és espectacular, decideixo esperar-me una mica.  

Cala Portixó és ben a prop, és gairebé igual de bonica i està igualment plena de barques. Hi arribo baixant per un rec. Descanso una mica i, entre una cosa i l’altre, quan miro el rellotge veig que són dos quarts de cinc. Déu n’hi do. Tot i això faig el primer snorkel de la temporada, esquivant alguna medusa, especialment a l’entrar a l’aigua. Me’n trec les ganes... tot i que, sembla un clàssic del primer dia de platja, m’he tornat a oblidar la tovallola a casa (hauré d'assecar-me al sol). També prenc una mica el sol (estic blanc, en prou feines moreno paleta) i ho aprofito per dinar.  

No tinc presa, però tampoc vull anar molt tard. El camí de tornada, fins a tornar a trobar el GR està poc fresat i costa una mica de seguir. Per sort la calor ha afluixat una mica, però el que no puc evitar, tot i que en menys quantitat, és tornar a quedar ple de fulles de bruc. Com a la anada, no ho puc evitar, m’entretinc tot contemplant les estranys i fascinants formes de les roques de la zona (sempre m’han agradat). Arribo al cotxe a les set.

Cales del Cap de Creus (sud)

Caminada bonica fins a les cales més amagades i solitàries del Cap de Creus.

CALA PER MI SOL!

Torno a anar sol, això vol dir marxar tard i començar a caminar tard. I més avui, que més que a caminar la intenció és fer snorkel... i refrescar-me, que serà un dels dies més calorosos de l'any (d'aquest estiu tan curt, de moment). 

Aprofitaré per fer algunes de les poques cales que encara no he vist (que a banda de les que només s'hi arriba per mar, i alguna envoltada de cases, ja deuen ser ben poques).

Començo per les més llunyanes. Per sort porto el mapa de l'Institut Cartogràfic (i no vaig tant a la improvisació com d'altres vegades). El trencant per baixar a la cala és visible... però s'ha de saber on és (si no pot ser fàcil que ens el passem de llarg).

 Passo primer per Ribes Altes, una petita cala exposada al mar... que avui, no comptava amb això, està una mica moguda. No hi ha ningú.

D'aquí vaig a la Cala Seca, bonica, però ja hi ha una barca.

 Decideixo anar a la cala Torta, ara si improvisant, al mapa no hi cap camí marcat (ni és veu a la foto del Google Earth, que també porto). Tot i així, més o menys hi és. M'hi quedo, està força arrecerada i no hi ha ningú (que té mèrit, tractant-se del cap de setmana en què estem)... encara que sigui de roca.

 A més de la banyada o aprofito, també, per menjar i prendre una mica el sol, a veure si dilueixo una mica el moreno paleta que tant vaig cuidant caminada rere caminada.

Reculo per on he vingut, també pel camí principal, ara fins a trobar el trencant a Cala Bona, encara més arrecerada, i, potser per això, amb molta més gent. El camí està poc marcat i, tot buscant-lo, afegeixo a les meves cames alguna esgarrinxada més (encara que avui, al final no em podré queixar gaire).

Malgrat la gent hi faig una segona parada, per tornar-me a banyar i fer una mica més d'snorkel, aquí entre posidònies. Al final m'hi estic més del que em pensava hi aprofito per tornar a menjar una mica

Torno tot passant per el Racó de ses Ielles, també solitària. Ja hi estat, però em fa gràcia, ja que va ser una de les primeres cales del Cap de Creus que vaig veure, tot just quan començava els Camins de Ronda.

Ara que ja els hauré fet gairebé totes, em quedarà pendent un somni de fa molt temps... fer-la en caiac. a veure si...

Roses - Sant Martí d'Empúries

Aquest és un tram de platja llarga. No hi ha Camins de Ronda (o, en tot cas, la mateixa  platja). És per aquest motiu que, en principi, no ho he fet (ni tinc previst fer-ho).

De totes maneres, però, en aquestes planes fluvials darrera les platges hi ha uns ecosistemes molt interessant i que valen molt la pena de conèixer: els aiguamolls. Entre Roses i l'Escala n'hi ha un dels més bonics, més ben condicionats i més interessant del país. Una excursió que val la pena fer, i que ja hem fet: els Aiguamolls de l'Empordà.

Sant Martí d'Empúries - Cala Montgó

Bonic tram per una zona força castigada per la urbanització. Tot i això amaga racons bonics, especialment entre l'Escala i la cala d'Illa Mateua, a més de les interessants ruïnes d'Empúries.

UNA MICA DE FRED A PLE JULIOL

La idea era anar a fer, avui, el tram entre cala Jóncols i Roses. Les previsions, i el dia que fa, però, fan que ho deixi, d'entrada, per a la setmana que ve... és un tram que vull gaudir, banyant-me i amb les ulleres i el tub. Improvisant, doncs, decideixo fer un altre dels trams que em faltaven i que no trobava mai el dia. Les fotos no quedaran tant bé, però que hi farem.

Marxo tard, ara que això potser no ho hauria de dir, ja que és el més habitual. Començo a caminar cap a les 12 (segurament per això no trobo gairebé ningú mai enlloc).

Aparco prop de la Sant Martí d'Empúries i tot seguit hi vaig a fer una volteta, curta. Després, tot seguint per la platja arribo a Empúries, i hi faig una visita complerta (feia anys que no hi tornava i en tenia ganes). Com sempre, m'agrada molt, el que no recordava, però, és haver vist el fal·lus a la porta de la muralla romana, símbol de prosperitat de la ciutat... a l'escola, gairebé estic convençut que no ens el van ensenyar (i quan hi he anat més tard, o bé no hi havia el cartell explicatiu, o bé no el vaig llegir, cosa que m'estranya).

El camí continua resseguint les diferents cales abans de l'Escala i les de l'Escala. Tot i els núvols, força plenes de gent.

 Darrera el port, mig amagat, surt el camí que ressegueix la costa fins a cala Montgó i el tros més bonic d'aquesta caminada, que podria ser espectacular si no fos per la urbanització de la Punta de Montgó.

El cel cada cop és més gris i finalment cau un petit ruixat... que avui serà l'única manera que em mullaré, fa un vent fred que ha fet que m'abrigués una mica.

 Arribo a Cala Montgó molt més tard del que comptava i com que el cel continua gris, estic cansat i, no ens enganyem, em fa una mica de mandra, decideixo tornar a Sant Martí amb el carrilet de l'Escala (encara que ho trobo una mica car).

Cala Montgó - Cala Ferriol

Caminada per la costa del Montgrí, sovint allunyada del mar, però per un paisatge molt bonic i únic a la Costa Brava. Al tractar-se d'un massís calcari la seva flora és diferent a la de la resta de trams. Ens passegem gairebé sempre entre garrics i pinedes obertes, amb una gran quantitat de flors. Segurament la primavera és una de les millors èpoques per fer aquesta caminada.

EXCURSIÓ EN FAMÍLIA

Després de dies anant sol (que també m'agrada), avui haig de triar entre dues opcions: anar als Aiguamolls, amb els antics companys de la Universitat, o fer un trosset dels Camins de Ronda i passar el dia en família. Ho decideixo a última hora, als Aiguamolls fa poc que hi he estat i al final escullo fer contenta a la mare. Cap a l'Escala, doncs, al càmping on els pares passen els caps de setmana de primavera, i on hi són, des d'ahir, el meu germà i la cunyada.

És arribar i començar a caminar, una mica tard, com sempre. Des de Cala Montgó fins a cala Ferriol. Això m'obligarà a replantejar-me aquest tram de camí, que sempre havia pensat fer sencer de l'Escala a l'Estartit (un cop a casa, però, veuré que de Cala Ferriol a l'Estartit ho podré incloure en una excursió pel Montgrí i el Ter Vell que tinc moltes ganes de fer, i que de cala Montgó a Sant Martí d'Empúries hi ha set Kilòmetres i pot ser un tram ideal per a l'estiu, amb banys inclosos).

El massís del Montgrí és calcari. Això fa que la vegetació que veiem sigui molt diferents a la de la resta de la Costa Brava. Caminen bàsicament per una garriga, un matollar dens i atapeït on predomina el garric que li dona nom. Una de les seves característiques és la seva relativa pobresa d'espècies, avui però, això no és gens evident, hi ha moltes plantes en flor i gaudim molt veient-les (i fotografiant-ne alguna): caps blancs, lletereses, l'almesquí (un narcís), l'estepa blanca, els lliris o un parell d'orquídies, l'abellera fosca i les mosques grosses (les orquídies no deixen mai d'atreure'm).

Les orquídies són un grup de plantes fràgils molt sensibles a la contaminació i l'alteració de l'entorn. N'hi ha de tropicals molt vistoses, les de casa nostre, però, són més petites i discretes, però no per això menys belles i fascinants. La majoria de flors atreuen els insectes per a la pol·linització amb les seves formes, colors i olors, i sempre oferint com a recompensa pol·len o nèctar. Les abelleres, però han agafat un camí ben especial i original: imiten les femelles d'insectes. Enganyen els mascles que acudeixen a les flors per reproduir-se i quan fa els moviments de la copula ho aprofita per enganxar-li el pol·len... que el pobre mascle dipositarà en una altre flor quan torni a ser enganyat. De passada la planta s'estalvia, també, una despesa energètica en la producció de nèctar i/o una gran quantitat de pol·len sobrant.

 Al cap d'una bona estona de caminada, pràcticament sense veure al mar, ens desviem finalment cap a ran d'aigua. No aconseguim veure la Foradada (haurà de ser en un pròxima excursió), però el pare i jo baixem fins a cala Ferriol (molt bonica), per fer una mica de drecera, mentre en Jordi i l'Isa reculen per on han vingut, per la mandra de pujar i baixar fins a la cala. Ens retrobem en unes antigues instal·lacions militars, amb antics búnquers inclosos, arribant-hi pràcticament al mateix temps (la drecera ha compensat l'esforç).

Reculem per on hem vingut desviant-nos poc abans d'arribar cap a la Punta Ventosa (amb més búnquers) i unes bones vistes del cap a la torre de Montgó i el Cap de Creus. Llàstima de la calitja. A partir d'aquí i fins a Cala Montgó el camí passa ja ran de mar, com un veritable Camí de Ronda, resseguint les boniques cales, rocams i penya-segats de Cala Montgó.

 Arribem just a l'hora de dinar, gràcies als mòbils a mig fer. Calçotada familiar per acabar bé el dia. La veritat és que s'agraeix en comptes dels entrepans de sempre... i més si no els has d'acabar fent a última hora, com la setmana passada, amb tomàquets "Cherry"... que no és massa pràctic.

Cala Ferriol - L'Estartit

Mentre el GR-92 (el Sender Mediterrani) se'n va cap a l'interior, passant pel massís del Montgrí fins a Torroella, un Sender Local (amb marques blanques i verdes, que en algun punt cal vigilar de no perdre) permet anar de Cala Ferriol a l'Estartit resseguint diferents cales i penya-segats.

Aquesta tram de costa el vaig fer com a part d'una excursió molt més llarga, pujant primer al castell del Montgrí, passant després pel Ter Vell, per tornar a Torroella de Montgrí, on havia començat.

Més fotos i informació a el Montgrí i el Ter Vell

L'Estartit - Pals

Tram de platja llarga, sense Camí de Ronda (o en tot cas, la mateixa platja). Com passava entre Roses i l'Escala, però, aquí el més interessant està uns metres més endins.

En aquestes planes fluvials hi ha uns ecosistemes molt interessant i que valen molt la pena de conèixer: dunes, aiguamolls i arrossars. Si entre Roses i l'Escala hi ha uns dels aiguamolls més bonics del país, aquí hi ha un dels sistemes dunars més ben conservats (i del litoral gironí, segurament, el millor). La seva visita, així com la dels aiguamolls i arrossars també valen la pena (hi ha una xarxa de camins que ens permetrar fer aquest tram de la manera que volguem.

L'excursió a la zona més propera a l'Estartit ja la tinc feta. Per més informació i fotos, veure: el Montgrí i el Ter Vell.

Per la zona més propera a Pals veure, també: Sender de Pals.

Platja de Pals -Fornells

Tram curt però relativament complicat pel desnivell acumulat i la manca de senyalització (i de Camí de Ronda) en algunes parts (si bé molt poques). Bonic però força castigat per les urbanitzacions.

QUIN DESNIVELL!

Comencem a caminar tard, per variar, encara que menys que les últimes vegades (a Fornells). De seguida comença la pujada... i les primeres queixes... no m'havies dit que era plana?... i així més o menys tot el camí (per variar, també). Passem per l'interior, deixant els Camins de Ronda pel final, amb la idea d'escurçar la caminada, encara que passarem gairebé tota l'estona pel costat de la carretera o per dins d'urbanitzacions. No val gaire la pena, únicament el poble de Begur (on ens entretenim mirant alguns aparadors i botigues... bé, més aviat s'hi entreté l'Isa).

La baixada ja la fem cantant, tot i que només aconseguim recordar-nos més o menys bé de la lletra d'una cançó de Barricada... que tampoc sé si diu gaire res a favor nostre. Les vistes cap a Pals i l'Estartit, amb les Medes, són molt boniques.

Comencen el Camí de Ronda a la platja de Pals, i de seguida passem a les boniques cales Moreta i de l'Illa Roja, per tornar-nos a enfilar i baixar fins a la platja de Sa Riera, desitjant trobar un bar amb coca-cola (zero, això sí), tot i que portem aigua de sobres. En tot el camí, però, no trobarem ni un bar ni una botiga oberta (i ens haurem de treure les ganes, ja tornant amb el cotxe cap a casa).

 D'aquí continuem cap a la Reserva Marina de Ses Negres, tot passant pels seus cingles, segurament una de les zones més maques de la caminada. La veritat és que, si no fos que és gener, convida força a banyar-s'hi i a fer snorkel (allà on estigui permès, que no és a tot arreu). Ho aprofitem per dinar (sense coca-cola).

El camí aquí es desdibuixa i hem d'improvisar una mica. Passem més per l'interior encara que és veu un camí ran de mar (però no veig clar on va a parar). 

Baixant un altre vegada ens retrobem amb pals indicadors i camins marcats... on descobrim per sorpresa que la caminada és molt més llarga del que havíem comptat (almenys pel que fa a temps). Com que ja és mitja tarda decidim saltar-nos la cala d'Aiguafreda (on ja he estat en altres ocasions).

Baixem cap a Sa Tuna i ens tornem a enfilar cap al Cap de Begur, patint una mica pel temps, sense encantar-nos gaire i, segurament, sense gaudir del tot del paisatge com caldria, que aquí és molt accidentat i bonic (tot i que en tota la caminada no hem passat gairebé ni un sol tram castigat poc o molt per la urbanització. Al meu parer, una llàstima). La pujada ja no la fem cantant.

Arribem a Fornells, on tenim el cotxe just quan comença a fosquejar, havent rebaixat considerablement el temps que marcava el cartell que ens havia fet patir, justificadament.

 Cansat, un cop a casa miro en què m'he equivocat. Veig que m'havia mirat bé els Kilòmetres (n'hem fet 18 tot i que teníem la sensació d'haver-ne fet uns quants més)... però el que no havia mirat és el desnivell, que al final és d'uns 775 metres... com pujar una vegada i mitja a Matagalls o alguns cims del Pirineu!!!

Fornells - Tamariu

Tram molt curt però, per mi, exemple del que no hauria de ser la Costa Brava i els Camins de Ronda (de fet, pràcticament inexistent, la caminada és fa pel GR-92, que en aquest tram passa més per l'interior).

PRESCINDIBLE

Per no perdre el costum, ni després de vacances començo a caminar tard. Des d'Aiguablava en començo a enfilar carretera amunt seguit el GR-92. Un cop a dalt la urbanització, amb una bonica vista de la zona, en desvio a través d'un bosc fins al camí vell de Tamariu. Serà poc tros, però l'únic que no faré entre urbanitzacions. El camí és molt tranquil... ara, que també és veritat que som poquets els que ens passegem a ple estiu al migdia.

Un cop a Tamariu intento tornar més a prop del mar, però només aconsegueixo passar per mig d'urbanitzacions i haver de recular més d'una vegada. És la Costa Brava que no m'agrada. Una segona residència la gaudeixen uns pocs, però el paisatge ens l'espatllen a tots.

Un altra vegada a l'atapeïda platja d'Aiguablava faig un trosset de Camí de Ronda de veritat, tot i que molt curt, fins a Fornells. Cansat i suat, però, reculo de seguida, per banyar-me una estoneta, abans de marxar. 

Dels Camins de Ronda que he fet fins ara, aquest ha estat el més fluix... d'entrada no hi ha un Camí de Ronda de veritat i, encara que hi fos, passaria gairebé sempre entre urbanitzacions. Tot i això, hi ha d'haver racons bonics, però pel que fa al cas, es pot fer en cotxe i parant allà on convingui i així ens estalviarem una caminada per asfalt.

En tot cas, un tramet més que ja està fet... i el genoll no m'ha fet mal tot i posar-lo força a prova (a veure si s'acaba!)

Tamariu - Ses Felugues

Tot i el mal d’ulls que fan les urbanitzacions que anem deixant a una banda, Camí de Ronda bonic, amb racons de gran bellesa. Des del cim de la muntanya de Ses Felugues hi ha bones vistes a la costa més propera.

TORNEM-HI!

Amb en Matheus, un company de feina de la Clara que en tres dies se’n torna al Brasil, d’on és. Una excusa per ensenyar-li un trosset de casa nostra, i potser per començar a repetir els Camins de Ronda, una cosa que fa dies que ens balla pel cap. D’entrada comencem per aquí, per un tram que no tenia, encara que no sé si llavors, quan vaig començar, no el vaig fer per desconeixement o perquè no estava tan ben arreglat. Curiosament, ja que no és buscat, aquest tram el vam fer aquest estiu en caiac (veure més avall). 

La primera parada la fem a la platja de Tamariu i a la cala d’Aiguadolça, ben tranquil·les en aquesta època de l’any. Tot seguit ens enfilem pels carrers i urbanitzacions que fan lletja una bona part de la Costa Brava, per al cap de poc tornar a baixar fins al Camí de Ronda pròpiament dit.

A partir d’aquí comença un camí una mica trencacames, on anirem deixant les urbanitzacions en un costat, a vegades més visibles d’altres més amagades, i una bonica costa a l’altra. Primer passant per es Castellets i el cap des Quart, llavors baixant cap a Aigua Xelida. amb el bell cap des Banc a la vista davant nostre.

Passem també per la Platja Gran d’Aigua Xelida, un nom que li ve donat, suposem, pel sentit de l’humor empordanès. Tot seguit per la platja d’en Gotes i les cales Llarga i Ventosa, on ens vam banyar el dia del caiac. Ens enfilem una mica i baixem, desgrimpant, fins a la bella cala Marquesa. Aquestes cales van ser les guanyadores del programa “El paisatge favorit de Catalunya” de TV3 l’any 2009. Tot i ser boniques sempre ens dona la sensació que n’hem vist i en coneixem de millors...

Entremig passem, també, per sa Roncadora, una gran esquerda a la roca de cinquanta metres de llargada i disset de profunditat entre el penya-segat i el mar. Els dies de fort temporal de llevant, les ones xoquen amb força contra les roques, remuntant l’escletxa i sobresortint com un guèiser, arribant, a vegades, als cinc o sis metres d’alçada. El que no he sabut trobar és si el nom li ve d’això, o del so constant de les onades picant a la roca...

Ens enfilem una mica més per anar enllaçant diferents miradors: el d’Aigua Xelida, el de la cova d’en Gispert i el del Puig des Comal d'Aiguablava, amb bones vistes a aquest tros de costa.

Ens endinsem a una urbanització per, al cap de poc, enfilar-nos fins al cim de ses Felugues. Just abans d’arribar-hi, però, em desvio uns metres per anar fins a les coves homònimes. Fa un temps es pensaven que eren artificials i fins i tot es van fer diferents hipòtesis sobre el seu significat (com a monuments a la fertilitat, per la seva forma vaginal, monuments funeraris o fins i tot sitges). Un estudi del 2011 de la UdG i la UB, però, va determinar que eren coves naturals o tafonis.

Ses Felugues és un modest cim amb bones vistes a Fornells, el cap de Begur i Aiguablava. Ho aprofitem per dinar tot gaudint-ne.

La baixada és més suau i només ens aturem a la gran alzina monumental de mas Llord. El Matheus aprofita per enfilar-se’n i li fem un parell de fotos. Fem una volta, també, pel mas Batllia, que no surt al track, ja que hi ha alguns cartells de prohibit passar i he preferit dibuixar-lo tot tornant pel GR, que tampoc hi ha gaire diferència.

Per acabar el dia fem el got en una terrassa al costat del mar a Tamariu mateix, que sempre va bé. Un luxe a ple desembre.

Tamariu - Llafranc

Tram abrupte, amb poques cales però molt boniques. Des del far de Sant Sebastià les vistes són esplèndides. La ruta a més, es pot fer circular seguint un PR-C local, combinant mar i "muntanya".

DESPISTAT I "EXPLORADOR"

Avui, com que vaig sol vaig una mica més tard. La idea és fer el Camí de Ronda entre Tamariu i Llafranc, però aprofitant que hi ha un sender de petit recorregut, primer passar per "l'interior" per tornar pel costat de la costa, parant-me quan em vingui de gust i banyar-me més cap al final. En total són 11 Kilòmetres i no hi hauria d'estar gaire més de tres hores.

Començo a caminar a les 11 i, calculant que al migdia ja seré al cotxe una altre vegada, hi deixo els entrepans i les ulleres i el tub (amb la intenció de recollir-los i anar després a la platja).

Al cap de poc de començar faig la primera "paradeta" a la font d'en Cruanyes... en un torrent fresc, amb un aspecte que gairebé sembla més propi de mitja muntanya. Si més no, sorprenent.

A partir d'aquí em despisto, la veritat és que estic una mica de mala sort. Un cop a la font s'havia de recular un tros per tornar al camí i reprendre les marques del PR, però no ho faig prou i continuo per un altre camí (en direcció contraria a la que hauria d'anar). Faig un bon tros, però com que no veig cap marca ni ho veig calr, reculo fins a la font on retrobo l'última marca. Gens convençut pregunto a un ciclista que passa... no ho sap gaire, però tot i que m'indica bé per anar a Llafranc, no ho fa pel PR. Porto un mapa molt dolent, baixat d'internet, i després de recórrer un bon tros més, aconsegueixo orientar-me... estic força desviat. Vaig a buscar el camí correcte per una altra banda. Al final, però, havent fet una bona volta tornaré a reprendre el PR gairebé al mateix punt on l'he perdut... estirant-me els cabells pensant com m'he pogut despistar... no és normal! El camí està molt i molt ben marcat (l'última marca que he vist a la font, la que m'ha fet despistar, tot i ser blanca i groga, ara veig clarament que deu és més antiga, diferent a les que aniré trobant).

Curiosament, avui no m'encanto gaire, just per veure un petit dolmen i fer alguna foto. Fa força calor i el cos ho comença a notar. Arribo a Llafranc amb ganes de banyar-me... però hi ha tanta gent a la platja, que em fa mandra: ho deixo estar per més endavant.

A Llafranc començo a seguir les marques del GR-92 fins al Far de Sant Sebastià, amb unes vistes impressionants... llàstima de l'especulació urbanística de la Costa Brava des dels anys 70 fins ara... i si no, mireu la foto que he retocat amb el Photoshop!!!!

Un cop passat el far, decideixo deixar el GR i passar per l'antic Camí de Ronda... si el trobo.

Hi ha marques vermelles fetes fa temps... però gairebé són impossibles de seguir (les vaig perdent i retrobant). El camí està molt poc marcat i sovint també es perd, tot i que no és massa problemàtic, ja que només cal seguir sempre ran de cingleres... això si, acabaré amb les cames plenes d'esgarrinxades! (ara, que qualsevol va en pantalons llargs). Tot i això val la pena. Les vistes des dels cingles sovint són molt boniques. Encara que en algun moment he passat por, vigilant de no passar a formar part de les estadístiques de turistes que s'han matat als cingles de la Costa Brava... tampoc vaig amb el calçat més adequat!

Total que, entre una cosa i l'altre, les pujadetes i baixadetes del camí, i les que faig buscant-lo, la caminada se m'allarga una hora més... i encara no m'he ni banyat! (tot i haver passat per dues cales precioses, com la del Cau i Pedrosa).

Arribo a Tamariu esgotat i afamat, després de caminar 5 hores a ple sol. Dino al cotxe i em vaig a banyar a la platja... no tinc força ni per fer una mica d'snorkel!!!

I sort que no ho he provat, m'agafa una mica de rampa als bessons... estirat a la platja! La banyada, però, se'm posa molt bé.

Bé, avui la part faunística l'han protagonitzats els ocells (com el trist, l'aligot o la mallerenga cuallarga) i els rèptils (com els sargantaners o la serp blanca), que he anat veient tot caminant.

-------

REPETEIXO

Repeteixo Camí de Ronda, tretze anys després (mica en mica, espero tornar-los anar fent tots). Aquesta vegada amb el grup, tot i que serem poquets, la Clara i Jo, la Gemma i les de Mataró, la Rosa, la Tona i la Carme.

Puntuals, sortim de Tamariu per anar a Llafranc per l’interior. Ho fem entre boscos, a l’ombra, que encara s’agraeix en aquesta època. Pel camí el més interessant, el Dolmen de can Mina dels Torrents, datat entre el 3500 i el 1800 aC.

Baixem a Llafranc, que tot i ser un indret fotogènic, no sé perquè no m’ha agradat mai gaire. Ens enfilem, per carrers i voreres, fins al Far de Sant Sebastià, des d’on contemplem molt bones vistes, de la castigada costa i de l’interior. M’enfilo a la Torre de guaita, del segle XV, tot i que no hi guanyo gaire. Visitem, amb calma, el poblat iber indiketa de Sant Sebastià de la Guarda, que va estar ocupat del segles V aC fins al I aC, i que no recordo haver vist llavors, i menys tan ben restaurat i amb tan bones explicacions com ara.

Tornem cap a  Tamariu, aquesta vegada seguint el GR-92 sense deixar-lo, saltant-nos, doncs, la cala Gens. El bany, refrescant, el farem a cala Pedrosa, tot i que fa honor al seu nom. Aprofitant que hi ha un “xiringuito”, també hi farem el vermut (quatre patates i unes olives) i ens hi quedarem a dinar (a la cala).

D’aquesta cala fins a Tamariu anem, per fi, al costat del mar, és poc tros, però el més bonic de la caminada. La idea era tot seguit fer caiac, però com que al final només érem jo i la Clara, i se’ns faria més tard del que comptàvem, ho deixem per la setmana que ve (creuant els dits perquè faci bon temps). Dinem als cotxes i ens acomiadem, la Gemma aprofitarà per fer un altre 100 Cims, les de Mataró se’n va casa, i nosaltres ens banyarem una estona a la platja. Com sempre, bona caminada i millor companyia.

Cova d'en Gispert

Espectacular i distret recorregut en caiac. Resseguirem un tram de costa molt guapo, tot passant per diferents passos estrets i entrant a varies coves, entre elles la d’en Gispert, la més gran de la Costa Brava.

COVES

Tornem una setmana després per fer el que havíem deixat pendent l’anterior. Aparquem al mateix lloc i anem cap a la platja a llogar el caiac. Ens haurem d’esperar uns tres quarts d’hora, però no ens importa i ho aprofitem per banyar-nos a la sorra de Tamariu.

Per no haver de patir el lloguem per quatre hores... que acabarem apurant al màxim. Anirem en direcció nord, cap al cap de Begur, tot gaudint d’un tram de costa de gran bellesa.

A l’anada farem les primeres parada a la Cova de l’Avia Catalana i la cova del Doll. També el primer bany a la cala Aigua Xelida, a la platja d’en Gotes (bé, jo més aviat snorkel). Durant el dia n’anirem fent, sempre més aviat curts (que ja està bé).

Tot seguit, sempre sense preses i gaudint de roques, illots, cales i passos estrets arribem a la cova del Bisbe, tot i pensar-nos que encara ens faltava un bon tros. Hi entrem, té un recorregut d’uns quaranta metres i és molt guapa.

Poc més enllà hi ha la cova d’en Gispert, la més gran i llarga de la Costa Brava, amb un recorregut rectilini de cent cinquanta metres. Els primers noranta metres fan entre tres i vuit metres d’amplada, amb una alçada de set a deu metres, que donen pas a una gran sala que fa vint per vint metres de llarg i ample, i uns vint-i-dos metres d’alçada, amb un illot al mig en forma de taula. Ens hem descuidat els frontals, error meu, que ho sabia. Fem la galeria bé, però a la sala just hi podem entrar, gràcies a d’altres caiacs i embarcacions que si en porten. Tot i això, és realment impressionant (hi tornarem amb frontals, i nebots, segur).

Un cop vista anem a banyar-nos i dinar a la cala des Tramadiu, que tindrem per nosaltres sols (en part perquè només s’hi arriba en barca, en part perquè no hi toca el sol). No hi estem gaire, a l’ombra agafem una mica de fred.

A la tornada passem per la cova de Sa Roncadora, que havíem deixat per fer. Tot i que és més llarga, ens hi endinsem uns quinze metres. Una miqueta més enllà fem una última parada per banyar-nos a la cala Llarga (de cala Ventosa).

Llafranc - Calella

Tram de camí molt ben condicionat, està en una zona pràcticament tota urbanitzada.

Passeig agradable que vaig fer un dia d'hivern de fa algun any (el 2008), després d'una arrosada... i on ja anava donat voltes a fer tota la Costa Brava pels Camins de Ronda.

Palamós - Calella

Cala rere cala és un dels trams més bells dels Camins de Ronda i un dels pocs no urbanitzats de la Costa Brava. A més de trobar-hi l'emblemàtica platja de Castell, una de les platges més grans no espatllada per cap mena d'urbanització (un dels meus indrets preferits d'aquesta costa).

EN 2 COTXES

Marxem a les 8, en dos cotxes. En deixem un a Calella i marxem amb l'altre cap a Palamós. D'aquesta manera escurçarem la caminada a la meitat, la podrem fer més tranquil·lament i sense haver de patir per si ens cansem massa o no fent snorkel.

Fem un cafè a la Fosca i comencem a caminar, avui a ritme de passeig (bé, de fet, com gairebé sempre).

Avui estreno bambes de caminar... que ja era hora! Fins ara era anar amb les caloroses botes de muntanya o unes bambes normals i corrents, patinant i relliscant per tot arreu. Regal d'aniversari (dimarts vaig fer anys). No rellisco, per molt bona que sigui la sola, però, no puc evitar empuntagar-me un parell de vegades... res que no entri dins la normalitat dels que, com jo, anem mirant a tot arreu menys a terra.

Travessem les primeres cales i s'Alguer, amb cabanes de pescadors transformades en cases d'estiueig. Arribem a la platja de Castell, una de les poques platges grans  que, afortunadament, no han estat espatllades per construccions i urbanitzacions. Sempre ha estat un dels meus racons preferits (que coneixia fins i tot abans de que hi fessin al gran aparcament que hi ha ara).

D'aquí, fins al petit poblat ibèric de Castell i la Foradada... on, després de no poder-hi baixar, decidim tornar-hi algun dia amb caiac... una cosa que tinc pendent de fer des de fa molt temps (això i gran part de la Costa Brava). A veure quin dia ho faig realitat.

Ens enfilem una mica i, entre pinedes, voregem per dalt, la cala Sanià i Canyers, un altre dels meus racons preferits. Tan aquí com a Castell hi havia vingut sovint, aprofitant l'hora de dinar o l'hora de plegar, quan treballava a la Universitat i feia el meu treball de camp a Castell d'Aro (quins bons records de tot plegat!!!). Fem la primera parada per banyar-nos, però, a una Cala molt propera i tant o més bonica: la cala dels Corbs. Com sempre aprofito per posar-me les ulleres i el tub i a mirar. Aquest any, però, de moment no estic massa de sort. La mar està una mica moguda. No massa, però el suficient perquè la visibilitat no sigui gaire bona i faci una mica de por acostar-se a les roques. Tot i això està prou bé, i a més dels peixos més o menys habituals (donzelles, gòbits, salpes, verades, sards, bogues i vaques serranes, a més d'algues, tomàquets de mar, eriçons i esponges) veig, per primera vegada a la vida, una sèpia! (viva, i no a la planxa, s'entén).

Dinem, descansem una mica i continuem la caminada, abans no ens agafi més mandra... tot i que avui, la calor no és molt intensa i, de tant en tant, passa un ventet molt agradable.

Ens enfilem una miqueta per tornar a baixar  cap a les cales Estreta i de Roca Bona... amb força nudistes i on en fa una mica de cosa treure la càmera i posar-me a fer fotos... encara que, a hores d'ara, crec que ja tinc clar que aquesta caminada la repetiré, algun dia, a l'hivern.

Una altra pujadeta i una altra baixadeta fins a la cala del Crit, per passar per entre un forat a les roques i tornar-nos a enfilar, vorejant la cala del Vedell (com moltes d'altres, gairebé amb més barques que cala). Ara anem bastant més amunt i cap a l'interior, fins a Cap Roig... per tornar a baixar i retrobar la primera línia de costa prop de la cala del Golfet.

Llavors més cales i raconets fins a Calella, on, una mica cansats, fem una cervesa per acomiadar-nos d'una caminada molt i molt maca.

Anem a recollir el cotxe a Palamós i uns cap a Pals i els altres cap a la Fosca, per banyar-nos-hi una estona, poca... fent una mica d'snokel, tot i que encara estarem menys de sort, el mar està igual de mogut i aquí, amb fons de sorra, la visibilitat encara és més baixa.

Cap a casa, doncs, a la millor hora per enganxar cua a l'alçada de Calonge... Decidim passar per Romanyà, segurament no hi guanyarem gaire o res, però ens estalviarem la cua i de passada, farem una altre visita, al dolmen de la Cova d'en Daina... Per tornar a enganxar-nos a la cua a Cassa i arribar, entre una cosa i una altra, a quarts de 10 a Taradell.

Palamós - Platja d'Aro

Etapa de tràmit. La primera part, entre Palamós i Calonge, per un passeig marítim sense gaire interès. La segona, entre Calonge i Platja d'Aro, pujant i baixant contínuament entre cala i cala, amb racons molt bonics, però sempre amb algun edifici a la vista (hotels, xalets o càmpings). Un exemple més del desastre urbanístic de la Costa Brava.

EXEMPLE DEL QUE NO HA DE SER

Marxo d'hora, a dos quarts de nou. Curiosament, a la carretera entre Platja d'Aro i Palamós no trobo cap mena de cua. Fins i tot puc aparcar al costat del passeig marítim. Començo a caminar cap a les 10.

El primer tram és molt avorrit, enllaçant els passeigs de Palamós i Sant Antoni de Calonge. Si ho arribo a saber no el faig, no em serveix ni per provar si se m'ha recuperat el genoll. L'únic interès és contemplar els cossos que hi ha a la platja, però, a aquesta hora, encara no n'hi ha gaires (ni dels que t'alegren la vista, ni dels altres).

El tram interessant comença al final de passeig. A partir d'aquí és anar empalmant una cala amb altre. Pujant i baixant per un Camí de Ronda molt ben condicionat en la major part del seu recorregut (tot i que hi ha un petit tros en obres i un altre tallat pel perill d'esllavissades). Paso per racons molt bonics, amb aigües transparents i, avui, completament planes. Potser, un dels racons més bonics és el de Cap Roig, que destaca, amb el seu color, dels granits grisencs que l'envolten.  Hi ha força gent a les platges... però ben poca a l'aigua. Fa caloreta però l'aigua encara està freda, els banys i els "snorkels" els deixarem per més endavant. De fet, no porto ni el banyador.

Llàstima que en tota la caminada en cap moment he deixat de veure alguna mena d'edificació (ja sigui un hotel, un càmping o els xalets d'alguna urbanització), el què, al meu parer, resta moltíssims punts a una caminada que podria ser de les millors de la Costa Brava. Un clar exemple del que no hauria de ser, de la destrucció d'un paisatge meravellós, dels excessos urbanístics del passat, i dels que no haurien de tenir cabuda en el pressent (malgrat que, sovint, encara en tenen).

Arribant a Platja d'Aro el genoll em fa un "avís". Una punxadeta breu i fluixa. Avui l'he forçat força i decideixo no arriscar-me més (per no haver de tornar patint com la primera vegada). Sembla que va millorant, però molt a poc a poc. Decideixo tornar per la carretera encara que no hi hagi res que valgui la pena, sempre que hi hagi acera o camí al costat (per tornar, si cal, al Camí de Ronda). Al final, però, podré arribar fins a Sant Antoni de Calonge (per tornar a passar pel passeig), sense haver de forçar, doncs, el genoll.

Un altre petit tram fet, i cap a dinar a casa.

Platja d'Aro - Sant Feliu de Guíxols

Podria ser un dels trams més bonics i espectaculars dels Camins de Ronda, si no fos perquè gairebé sempre hi ha a la vista xalets o apartaments. Tot i això val la pena, hi ha racons impressionants (com la Cala del Cap Mort o la Cala de l'Atmetller, entre altres). Tram molt ben condicionat.

COM QUE NO HI HA GAIRE BOLETS...

Cansat d'ordinador decideixo anar a caminar per desconnectar una mica. A mig matí. Com que no fa un dia gaire bonic i fa fresqueta, amb els texans d'hivern... com si no sabés que a la costa les temperatures són més agradables. Ara que tampoc em podia imaginar que fins i tot me'n penediria de no haver agafat el banyador!!!!

Començo a caminar ben bé a l'hora de dinar. Per si no anava prou tard, a mig camí se m'ha rebentat un pneumàtic... i com que fa poc m'havia carregat el gat i no penso a buscar-ne un, he hagut d'esperar que algú, amb un 4x4, me'n deixes un.

Començo al Port d'Aro saltant-me el centre de Platja d'Aro (que ja m'he recorregut alguna vegada, de dia... i de nit). Primer pujo al mirador de Puig Pinell, des d'on hi ha unes bones vistes de tota la zona (val la pena), per baixar després fins a la platja de Sa Conca (on començo a trobar a faltar el banyador). A partir d'aquí el Camí de Ronda, que sembla més un passeig, comença a resseguir roques i cales fins a Sant Pol.

A mig camí paro per fer-me el dinar i menjar una miqueta, els entrepans i els embotits han marxat de casa congelats (és el que té improvisar).

A Sant Pol agraeixo, també, trobar una botiga per comprar alguna cosa per beure.

De Sant Pol a Sant Feliu el Camí de Ronda canvia. Ben condicionat, però, ja no és el passeig que he fet fins ara (és un sender "normal"). Hi ha força més pujades i baixades, i fins i tot algun tram poc urbanitzat, com el de la cala de l'Atmetller.

En tot el tram (de Platja d'Aro a Sant Feliu), però, sempre hi ha alguna torre, hotel, xalet o bloc d'apartaments a la vista. El que, al meu parer, enlletgeix el paisatge i li fa perdre força punts... i aquí és una llàstima, ja que tot aquest tram, si no fos per això, segurament seria un dels més espectaculars de la Costa Brava (hi ha cales, caletes i racons preciosos).

Arribo a Sant Feliu sense saber ben bé que fer, vaig tard, com sempre. Estic una mica cansat i recular per on he vingut se'm pot fer molt llarg. Sempre puc retallar la tornada passant pel mig de les urbanitzacions, però no té cap mena d'interès (per mi). Buscant pel passeig veig que hi ha autocars entre les dues poblacions i que no m'hauré d'esperar gaire. Ho faig pensant que improvisar està bé, però que la propera vegada potser fent-ho una mica menys, també anirà bé.

Sant Feliu de Guíxols - Tossa de Mar

Sense un veritable Camí de Ronda aquest és un dels trams més "complicats", encara que també un dels més bonics.

Entre Sant Feliu i Tossa no hi ha un veritable Camí de Ronda, ni res que s'hi acabi d'assemblar (excepte uns pocs Kilòmetres entre Tossa i Cala Pola).

Per aquest motiu, la manca de ressenyes i la dificultat d'algunes parts, vaig acabar partint aquest tram en tres(i, en part, també, perquè no hi transport públic entre les dues poblacions, almenys que jo sàpiga). A sota hi ha l'explicació tram a tram.

Per tot el que he citat, personalment recomanaria partir el tram almenys en dos parts, tot i això, m'ha semblat oportú incloure la "fitxa" del tram sencer, per si pot ser útil a algú.

Avisar, també, que algunes parts del recorregut s'han de fer a peu de carretera i val la pena tenir això en compte (malgrat que, ni a ple estiu, és una carretera molt i molt transitada).

El GR-92 passa per l'interior del Massís de l'Ardenya i no és alternativa si el que volem és resseguir platges i cales (tot i qie pot ser-ho, en canvi, si fem els Camins de Ronda "seguits". En aquest cas val la pena desviar-se fins al cim de Cadiretes, poc més enllà del GR i amb unes vistes impressionants).

Sant Feliu - Cala del Romaguer

Bonica caminada per platges de còdols i al voltant de penya-segats rosats. Tram sense Camí de Ronda (pròpiament dit, almenys).

INTENT FALLIT

Surto de casa amb la intenció de fer l'últim tram del Camí de Ronda que em queda... sabent que no hi ha un camí ben marcat. Vull aprofitar que el dia encara és prou llarg i encara fa aquesta calor tant inusual el mes d'octubre.

El que no m'imaginava, però, era el que em passaria més tard.

Començo a caminar a quarts de d'onze, en màniga i pantalons curts. El primer tram és entre urbanitzacions i està força "matxacat". No m'agrada gaire, tot i que hi ha bon camí, vistes i racons prou bonics. És una llàstima... i serà més o menys així tota la estona.

Després de pujar l'ermita de Sant Elm, amb boniques vistes, a l'alçada de la urbanització del Vigatà baixo ran de mar.

Si ja vaig relativament poc a poc, entre buscar el millor camí i aturant-me, com sempre, a fer fotos, ara encara hi aniré una mica més. Camino per una "platja" de pedres, obligat a saltar d'una a l'altre (potser perquè vaig sol, sense empuntegar-me cap vegada).

A l'alçada de la urbanització Puntabrava, m'haig de tornar a enfilar entre cases per baixar poc després fins a la Punta d'en Bosc.

Un cop deixo la urbanització el camí baixa fent esses i esquiva el penya-segat per un camí estret i sorrenc... on sincerament, passo una mica de por (segurament més pel respecte que em fa l'alçada que pel camí... en què s'ha de vigilar, però tampoc és complicat).

Baixo a la Cala d'en Bosc i, saltant de pedra en pedra, una altra vegada, arribo a la cala Urgell, on aprofito per dinar. D'aquí prenc el camí fins a la petita cala del Romaguer, fent-me les primeres esgarrinxades.

Els penya-segats fan que no pugui passar ran de mar. Reculant no he vist cap camí que continuí en direcció sud i decideixo pujar per una canal (sense saber ben bé que em trobaré). Més esgarrinxades... i quan gairebé sóc al cap de munt, una barrera de bardisses i aritjols... i passo de baixar per el pendent sorrenc i relliscós per on he pujat, amb una mica de feina. M'obro pas com puc, acabant ple d'esgarrinxades, però arribo a dalt... i un cop a dalt, un cingle vertical fins a cala Joana.

 Per sort, però, un camí ressegueix el seu caire. Ho aprofito per dinar i decideixo tornar cap a Sant Feliu, entre una cosa i una altra, és tard, dubto que arribi a Tossa i, encara menys, que pugui tornar de clar (si més no a peu, i no hi ha autocars que uneixin aquestes dues poblacions). Em quedarà, doncs, una part per fer.

 Per no complicar-me més la vida, per avui ja n'he tingut prou, vaig a buscar la carretera i la segueixo fins a Sant Feliu, on hi arribo força cansat, tot i que tampoc és el que he caminat.

Cala Canyarets - Platja de Vallpresona

Tram curt però relativament complicat. Cal grimpar en alguns punts, hi ha algun pas relativament perillós, a més de zones amb perill d'esllavissades. Cal vigilar, però val la pena.

GRIMPANT I VIGILANT.

Marxo tard, improvisant. Encara no m'ha passat el refredat però tinc ganes de fer alguna cosa (si més no, per no tenir la sensació que no he fet res aquestes mini-vacances).

Començo a caminar gairebé al migdia. A cala Canyarets, amb la intenció d'anar fins a cala Joana. El camí, però, es comença a enfilar muntanya amunt i acabo arribant a la carretera, més o menys on vaig acabar el tram anterior i sense veure una baixada clara fins a la cala (segurament es pot fer per algun lloc o altre, però veient el pendent i les condicions en que està, tampoc m'atreviria).

Reculo, doncs, fins a Cala Canyerets, on hauria d'haver començat. Hi ha, per dir-ho així, un mini Camí de Ronda, molt bonic, especialment els ponts de Canyet.

A partir d'aquí, res de res, de Canyet a la cala del senyor Ramon, grimpant, després per la platja, per tornar a grimpar un altre cop fins a la Cala de Concagats i de Concagats a la platja de Vallpresona. No és perillós, però s'ha d'anar amb molt de compte (i més anant sol). Entre fotos, grimpades, caminades per la sorra i salts entre roca i roca, tardo força més del que em pensava... avui tampoc podré acabar els Camins de Ronda (ara, però, si que només em quedarà un tram... i ja miraré de posar-m'hi més d'hora).

M'agradaria fer un tros més, però em fa una mica de por que se'm faci fosc, i més havent de recular per els mateixos llocs on he hagut de grimpar per anar. Ho deixo, doncs, per més endavant (aviat, si vull acabar-ho abans de tres anys, com era l'"objectiu"). Ja Falta molt poc. 

Tossa de Mar - Cala Fotedera

Única part entre Tossa i Sant Feliu en què hi ha Camí de Ronda. Tram curt però bonic, especialment Cala Bona i els seus voltants.

ARA SI... O NO

Marxo relativament d'hora, avui no vull quedar-me amb les ganes d'acabar el tram que m'he proposat, en principi l'últim dels Camins de Ronda... ara, que l'acabo, però, tinc una sensació estranya.

Sortint de Tossa em salto el trencant que porta al Camí de Ronda, sembla l'entrada d'una casa i continuo amunt, per la carretera fins a trobar-lo més endavant (tornant, però, ho faré bé). Un cop trobat, entre bonics boscos ressegueixo penya-segats verticals vora mar fins arribar a la preciosa cala Bona.

El camí es torna a enfilar amunt per anar, una mica més avall de la carretera fins a cala Pola. Bonica, però espatllada per la urbanització que té al voltant (encara que, com a mínim, aquesta s'intenta integrar en el paisatge i el seu impacte és una mica menor... bé, sempre és millor això que res).

Continuo per dins urbanitzacions i per carretera fins a cala Giverola, del que podria dir el mateix que l'anterior i la següent.

Ho aprofito per dinar, avui només quatre mandarines, que hem de cremar uns quants polvorons i algun torró... i els canelons... i la sopa de galets... i la coca de crema... i el cabrit... uff! Hauré de fer uns Kilòmetres més (sort que estic de vacances). 

De cala Giverola intento passar pel dret fins a cala Fotedera, però en trobo una tanca i hi haig d'arribar per la carretera. D'aquí la intenció es acabar arribant fins a cala Salionç, però no veig cap més camí que no sigui la carretera i, un cop havent-ne fet un bon tros, decideixo recular, no val gaire la pena (el camí ja el puc fer el cotxe i cala Salionç està totalment urbanitzada i no és de les que m'agraden).

Tornant però, tot i que en principi hauria de ser l'últim tram de tots els Camins de Ronda, no acabo d'estar satisfet del tot. Ara que acabo no paro de pensar en el tram que va dels Cards fins a Cala Llevadó, i que faig fer passant pel GR-92, per l'interior. Tinc una espineta clavada i ara és fa més evident. Per sort, però, tinc vacances i me la treure aviat, espero, i abans de que acabi l'any, tal i com m'havia proposat (ja tinc feina per dimecres).

Lloret - Tossa

Un tram més del Camí de Ronda. Amb racons bonics al inici i final del recorregut, però força castigat per les urbanitzacions. La major part del camí passa per l'interior, allunyat de la costa.

TARD I CONTENT

Començo a caminar a quarts de dues... a ple sol. Potser no cal llevar-se d'hora, però ara que l'estiu comença a treure el cap, potser m'ho hauré de replantejar. Tard però content, per la Lliga de Campions guanyada(que va fer que anés a dormir més tard del què és normal, també).

Surto més o menys del centre de Lloret i vaig a buscar el Camí de Ronda, que de seguida comença amb les típiques pujades i baixades. Per racons bonics, i amb força escales (tant al inici com al final), el que farà que l'endemà acabi amb cruiximents als bessons (quan normalment, quan això passa, són més amunt).

De seguida em penedeixo de no haver agafat el banyador, fa molt bon dia i hi ha força gent prenent el sol i banyant-se. Per sort bufarà una tramuntana suau i refrescant durant tot el camí.

El camí de seguida se'n va cap a l'interior, sovint entre o al voltant d'urbanitzacions, fins gairebé arribar a Tossa. Veig alguns camins que van cap a la vora del mar, però no m'atreveixo a arriscar-me com he fet altres vegades, es veuen moltes cases i no tinc ganes d'haver de recular, pujar i baixar una altra vegada per culpa de qualsevol tanca. Tot i això, ja arribant a Tossa i reprenent el Camí de Ronda de veritat, em quedo amb les ganes d'explorar camins no senyalitzats en direcció a cala Llevadó (una "exploració" que em guardaré per més endavant).

 Un cop a Tossa, encara tinc força per pujar fins al far i fer una volteta per la bonica Vila Vella.

 Cansat, però molt menys que la setmana passada, havent fet una caminada més dura i en pitjors condicions (constatant que va ser una "pajara"), torno, tal i com tenia planejat, amb bus. Un bus que té una parada al costat de on he deixat el cotxe... que si ho hagués fet expressament, segur que no ho hauria aconseguit.

Cales de Tossa

Tram molt bonic, tot i que en algun punt està una mica castigat per les urbanitzacions... segurament, si no fos per això, aquesta part en concret i la seva continuació fins a Lloret, seria un dels més espectaculars de la Costa Brava. La tornada es pot escurçar pel GR, però no val massa la pena.

OBJECTIU ACONSEGUIT

Vaig tard, per variar. Començo a caminar cap a les 2, a es Cards, on vaig veure el camí que baixava l'altre cop que hi vaig passar... i on em va quedar l'espineta clavada. Ho volia deixar per més endavant, a l'estiu, per fer-ho amb les ulleres i el tub, però ara que només em faltava aquest trosset, si no l'hagués fet sempre hagués tingut la sensació de no haver-ho acabat del tot (i per a l'estiu ja m'he proposat seguir de Colera fins a Argelers).

El camí està fresat, però és de sauló i, tot sovint haig d'anar amb compte de no patinar. De seguida descobreixo unes marques blanques, més pensades per anar en direcció contraria a la que vaig, però m'aniran molt bé, tot el camí.

La primera part, fins a les cales del Llorell és molt bonic, això si, amb pujades i baixades constants, menys planer del que m'imaginava, però val la pena. Pel camí una sorpresa inesperada, es Campanar de ses Alzines (crec, al mapa no veig clar que el nom es refereixi exactament a això), un enorme bloc granític penjant sobre les roques.

Arribo a les cales del Llorell més tard del que voldria. Són boniques, però les urbanitzacions que les envolten les hi treu molt d'encant. Ho aprofito per dinar, dues pomes, que encara haig de cremar uns quants torrons més.

Com que em fa por que se'm faci tard pujo per la urbanització de Cala Llevadó per anar a buscar el GR. Sé que no val la pena, però escurçaré la tornada una mica i la faré una mica més suau.

 Em torno a quedar amb les ganes d'arribar a cala Morisca... i em torna a quedar, també aquella cosa dintre...

--------

Dos dies després ja hi torno a ser, per sort tinc vacances. Vull acabar el que m'havia proposat amb el temps que m'havia proposat, i ho faré (si no ho fes, tampoc passaria res, però...).

Avui començo a caminar a la urbanització Urbaser/Playa Brava, just on la primera vegada que vaig passar per aquí, hauria d'haver deixat el GR per desviar-me cap a cala Morisca. Un cop aquí recordo que ja em va costar trobar el camí, però el que segur que no vaig veure és el cartell, tant evident, que indica cala Morisca. L'única explicació raonable que se m'acudeix, però, és o que el cartell no hi fos, cosa que no sembla, o que algun cotxe el tapes (perquè si no, no ho entenc).

Baixo, doncs, fins a cala Morisca. Molt bonica. Continu fins a les cales de Portopí, pujant muntanya amunt i baixant "rostros" avall (vigilant una mica). D'aquí a les platges del Llorell, per tornar a pujar amunt a buscar el GR i tornar al cotxe.

Ara si, puc dic, amb alegria, objectiu aconseguit!!! De Colera a Blanes per Camins de Ronda.

Lloret - Blanes

Tram bonic tot i estar força castigat per les urbanitzacions que. a més, sovint obliguen a fer una mena de ziga-zaga constant al camí (saltant d'una cala a un altre per l'interior). És una llàstima que no hi hagi un Camí de Ronda de Veritat entre aquestes dues poblacions... seria molt més bonic.

ZIGA-ZAGA

Començo una mica més d'hora que altres caminades (encara que tampoc tant), aprofitant la bonança d'aquests dies que semblen més de primavera que no pas d'hivern. Especialment al migdia.

Només baixar del cotxe ja m'he tret el polar, i al cap de poc de caminar ja vaig en màniga curta (que havent-me tornat tant fredeluc com m'he tornat, és dir molt en ple mes de gener).

Els primers racons bonics comencen només sortir de Lloret, especialment a la cala dels Banys i els seus voltants.

Les primeres ziga-zagues també. Serà una constant en tot el camí, saltaré de cala en cala endinsant-me cap a l'interior per tornar ran de mar (a vegades per culpa dels cingles, a vegades per culpa de les urbanitzacions). Sempre pujant i baixant... si no, gairebé no semblaria un Camí de Ronda.

Durant tot el tram vaig alternant trams urbanitzats, amb trams més o menys castigats, però sempre amb cales boniques (especialment la de Boadella, Santa Cristina i s'Agüia) i, també, bones vistes de la costa i, ja dalt del castell de Sant Joan, a Blanes, cap al delta de la Tordera, la plana de la Selva i el Montseny (entre altres).

Baixo fins a Blanes. D'altres dies recularia només arribar a la població. Avui, però, recorreré el seu passeig marítim fins a sa Palomera. Tot i que encara em falten alguns trams entremig per acabar, aquestes roques són l'inici (o el final) de la Costa Brava... i el simbòlic punt final d'aquestes llarg recorregut des de Colera.

Tot i que no estic molt cansat torno cap a Lloret en autobús, no em veig en cor de recular abans no es faci fosc passant un altre vegada per totes les cales, i per retallar per l'interior... doncs ja retallo amb l'autobús. 

Calella - Delta de la Tordera

Tram de costa sense massa interès (almenys paisatgístic), només la platja, el passeig de Calella i el Delta de la Tordera.

PRIMERA EN BICI

Un cop fets la major part de Camins de Ronda per les zones més abruptes, ara ens hem proposat acabar de recórrer la costa Catalana de cap a cap (no ordenadament). Per fer-ho, en aquests trams més planers ens decantem per la bici, acomplint un altre dels propòsits, fer de tant en tant, alguna excursió en aquest mitjà.

Comencem a pedalar a Calella, amb un passeig Marítim molt guapo i, almenys dels que hem vist fins ara, el que integra millor el pas del tren pel seu costat (comptant amb l’avantatge, també, respecte altres poblacions, que la N-II no passa ran de mar).

Passat el Passeig continuem el camí alternant carrils bici, alguns carrers i camins, sense cap dificultat. És un tram sense massa res destacable, sorprèn, positivament, algun tram que s’ha salvat de la urbanització entre Calella i Malgrat, i, negativament, la façana marítima de Malgrat. La major part és una successió d’hotels, apartaments i càmpings sense massa interès, només les platges que hi ha davant seu.

La part final és al Delta de la Tordera, però una cinta no ens deixa passar i reculem per on hem vingut. Deixem la visita a aquest paratge natural per una altra ocasió.

Sant Andreu - Arenys

Tram que combina passeigs marítims, carrers, voreres... sense massa interès, excepte per alguns punts concrets, com les cases noucentistes de Sant Vicenç o la Punta del Canyadell.

TRAMIT

Comencem a pedalar a Sant Vicenç de Montalt, sense track ni cap mena de ressenya. Anirem seguint la costa. Primer per carrers i passeigs, després per una pista i finalment pel costat de la N-II. Improvisar a vegades surt bé, a vegades no tant... com avui. Aquest tram, curt, no és per fer en bici i, sense ser lleig, no és especialment destacable.

Pel camí, d’interès, les boniques cases noucentistes de Sant Vicenç de Montalt (construïdes com a cases d’estiueig de la burgesia catalana durant els segles XIX i XX), i la Punta del Canyadell, amb una cala que sembla més pròpia de la Costa Brava, amb búnquer inclòs.

Arribant a Arenys, la N-II i la via del tren ens fan de barrera, i tot i que es poden travessar, preferim no fer-ho, i reculem cap al cotxe. A la propera continuarem amunt, segurament preparant la ruta una miqueta més...

Montgat - Mataró

Excursió planera ideal per fer en bici (excepte alguns metres). Per la costa del Maresme, alterna trossos que estan prou bé, amb d’altres totalment prescindibles.

DE TOT

Mica en mica continuem amb l’objectiu marcat de completar la costa catalana (i de tant en tant fer una sortida en bici). Continuem, també, allà on ho vam deixar l’últim dia, a Montgat.

Pedalem per un passeig on, a una banda hi ha el mar, relaxant, i a l’altre, la via i la N-II, que treu bona part de l’encant que tindrien els pobles i ciutats del Maresme, especialment en la seva façana marítima.

Pel camí m’agrada veure, especialment, algunes zones on s’intenta protegir la vegetació Psammòfila, la típica i especifica de les platges (que en condicions naturals no estarien tan despoblades de vegetació com coneixem i ens imaginem).

En teoria les previsions no eren aquestes, però a mig camí comença a ploure amb ganes i ens hem de refugiar en un centre comercial de Vilassar de Mar. Serà un ruixat breu però que ens farà acabar més tard del que comptàvem, per l’espera, però també perquè ens costarà creuar alguna riera.

Tot i que al final acabarem arribant a Mataró, com teníem previst, comptàvem, també, que si calgués podríem tornar al cotxe des de qualsevol estació anterior... i si ho arribem a saber, però, ho haguéssim fet: l’últim tram, arribant a Mataró, no val gens la pena.

Turó de Montgat

El turó de Montgat és el 100 Cims més modest, i està inclòs a la llista pel seu caràcter simbòlic. Per fer més atractiva l’excursió la podem fer en bici, o a peu, tot sortint de Barcelona resseguint la costa.

NOU REPTE

A les dotze al Parc del Forum, avui toca bici. És la manera de fer aquelles excursions que difícilment faríem a peu (tot i que es pugui), per la seva llargada i/o per la seva monotonia. Està bé. De passada em poso un nou repte, anar fent, d’aquesta manera, els trams de costa catalana que no he fet.

Travessem el Parc del Forum, envoltat d’edificis moderns, amb un tipus d’arquitectura que sempre m’ha agradat. Tot seguit passem pel pont dels Molls i voltem les Xemeneies de Sant Adrià, icòniques d’aquest municipi (i Badalona), actualment en desús i declarades  com un dels 150 elements imprescindibles del Patrimoni industrial català.

Tot i que no surt al track, aquí ens equivoquem i fem una mica més de volta del compte, ja que travessem el pont de la via del tren i no ho havíem fet. Tot i això de seguida trobem el camí “correcte” (per on tornarem) i anem a parar la següent parada. Aparquem les bicis. El Pont del Petroli és un pantalà construït per a la descàrrega de productes petrolífers des dels vaixells cisterna. Remodelat com espai d'ús ciutadà i científic, s’endinsa al mar uns dos-cents cinquanta metres, amb una alçada de sis metres. Mirador privilegiat de la costa, ens agrada molt més del que pensàvem. Ho aprofitem per menjar una mica.

El Pont està just al davant de la fàbrica de l’anís del Mono, un altre dels símbols badalonins, i just al seu inici hi ha una estàtua amb la figura que surt a la seva coneguda i controvertida etiqueta. Copio el text de la wikipedia: “el nom de la marca el pren, suposadament, perquè en un dels vaixells de la família Bosch, que tenia negocis a Amèrica, va arribar un mico que van adoptar com a mascota a la fàbrica de Badalona i va tenir gran ressò popular. Però també s'ha parlat d'una connotació publicitària: Bosch, empresari de renom, va aprofitar el clima de polèmica que van suscitar les teories evolucionistes de Darwin, per mostrar que la seva marca era la més evolucionada. Així a l'etiqueta de l'ampolla apareix un dibuix d'un mico amb la cara, segons alguns, de Darwin, i un pergamí on hi diu: "Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento". Altres, contràriament, han vist en l'etiqueta una crítica i burla a Darwin i a les seves teories”.

Continuem pel passeig marítim, on ens sorprèn l’aspecte de la façana marítima de la ciutat, amb edificis baixos i típics del Maresme. No havíem estat mai a Badalona i ens esperàvem que tindria l’aspecte de Mataró o pitjor.

Deixem enrere el passeig i continuem fins a Montgat per acabar la ruta en un dels principals objectius del dia: pujar al Turó de Montgat. És el 100 Cims més modest de tots, i segurament sense fer una excursió així no l’hauríem pujat.  

El túnel de Montgat destaca perquè és el primer que fou realitzat a Espanya, amb motiu de la inauguració de la línia de ferrocarril Barcelona-Mataró, l'any 1848. En el moment en què fou realitzat costà 62.500 duros, i fou un gran esdeveniment. Té un caràcter simbòlic, ja que aquí, l’any 1876 es va fundar el Centre Excursionista de Catalunya (al cim del turó on hi ha un monòlit que ho commemora). Ho aprofitem per dinar.

Sota el cim una de les curiositats de la ruta: el túnel de tren. Formava part de la primera línia de tren construïda als Països Catalans, inaugurada l'any 1848, en el que va ser un gran esdeveniment, pel que el túnel de Montgat també seria el primer túnel ferroviari català.

Reculem per on hem vingut i, tot i que no surt al track, com que no estem gaire cansats aprofitem per allargar l’excursió fins a la torre Mapfre.

Delta del Llobregat

En una zona fortament poblada i entremig de tota mena d'infraestructures, la supervivència d'aquest espai ha estat gairebé un miracle. Ben condicionat, és un oasi excepcional al costat d'una gran ciutat com Barcelona, per la gent i per la fauna i la flora. Un ecosistema increïblement divers que veu pertorbada la seva pau, sovint, pel pas dels avions. Tot i això, la seva visita bé val la pena.

TOT ESTRENANT ELS PRISMÀTICS

Per estrenar prismàtics que em vaig comprar a Andorra a l'última sortida, decideixo anar al Delta del Llobregat. Sol, que així em podré distreure l'estona que vulgui mirant ocells.

I havia estat, però fa molts anys, quan la zona estava encara en prou feines condicionada... i en tenia un mal record, a causa del molestos sorolls dels avions.

Ara, amb els camins molt ben marcats, decideixo recórrer tot el Parc i faig gairebé tots els itineraris.

Començo per les basses de Can Dimoni.

Em costa una mica trobar-les (sort que porto una mica de mapa), però al final ho faig. Estan molt mal indicades (afortunadament només em passarà aquí). És una bassa enmig dels camps i horts del delta. El seu principal interès és que hi dormen esplugabous i martinets. Tot i que a l'hora que és ja no en veure cap, faig igualment el petit recorregut de 600 metres que porta fina a la Bassa gran... la curiositat sempre en pot!

Torno a agafar el cotxe i vaig, ara si, cap a les zones més interessants. 

Començo el següent itinerari, a l'estany del Remolar, a on observo els primers ocells... i els primers avions. Molt a prop hi al final de la pista d'enlairament de l'Aeroport del Prat. Se senten bé, però afortunadament no són tan molestos com recordava, no sé perquè.

Segueixo fins als dos aguaits de la maresma de les Filipines (més ocells), i torno cap al cotxe per després anar fins al mirador de Cal Francès, tot seguint la riera de Sant Climent, fins a la platja de Viladecans, amb unes dunes força ben conservades.

L'estany del Remolar és una antiga desembocadura del Llobregat, d'aquí la seva forma allargada i perpendicular a la costa. D'aigües salobroses, conjuntament amb la maresma de les les Filipines és un dels espais més importants i emblemàtics del Delta (per la diversitat d'ambients, fauna i flora que s'hi pot observar).

La Riera de Sant Climent va ser construïda recentment per facilitar el drenatge dels camps en períodes de pluja abundant.

A la platja de Viladecans, amb una longitud de 2.4 km, s'hi trobem comunitats vegetals de sols sorrencs. És un dels pocs exemples de platges naturals que queden a Catalunya.

Torno a agafar el cotxe i cap a l'altra banda de l'Aeroport. Si fins ara veia els avions enlairant-se, ara els veig aterrant... i des del primer Pàrquing, de molt a prop... fins i tot els hi faig alguna foto (... com a mínim si no és veuen gaires ocells, almenys et pots distreure mirant-los).

Aquí faré dos dels itineraris senyalitzats (tot i que es poden combinar i/o escurçar).

El primer fins a la nova desembocadura del Llobregat, passant pels estanys de Cal Tet i Ca l'Arana, amb torres i aguaits per contemplar el paisatge i afegir algun ocell més a la llista. El segon fins a l'antiga Caserna dels Carrabiners i el Semàfor, vorejant el canal i passant pel mirador de Cal Tet.

El tram final del riu Llobregat va ser desviat l'any 2004 per permetre l'ampliació del port de Barcelona, sent actualment un espai protegit. Amb dos grans elements, la llera del riu i una plana d'inundació capaç d'absorbir les riuades, la zona és un delta en miniatura.

L'estany de Cal Tet, amb 1 km de longitud i 2 m de profunditat màxima és l'estany del Delta amb més diversitat de plantes aquàtiques.

L'antiga Caserna dels Carrabiners i el Semàfor van tenir un paper important en el control del transit de vaixells i mercaderies a finals del segle XIX i principis del XX.

Al final la llista d'ocells no és massa gran, però sempre està bé, ja que són aus que normalment no veig prop de casa i, segurament, aquesta no és la millor època per veure'n una gran quantitat (això passa més cap a l'hivern) ni una gran diversitat (a la primavera o la tardor, quan passen molts migradors). Avui, doncs, he vist cabussets, cabussons emplomallats, corb marins, bernats pescaires, martinets, esplugabous, oques vulgars, ànecs collverds, xarxets, polles d'aigua, polles blaves, fotges, fredelugues i un blauet (a més d'altres ocells més comuns, com mallerengues o pinsans).

M'ha sorprès veure un bon grapat de cotorres i tortugues de Florida. Dues espècies invasores perjudicials pels nostres ecosistemes, que s'haurien d'eliminar (tot i que la solució sigui difícil).

Bé, també m'he tret el mal record. Continua sent un espai molt humanitzat, però d'un alt valor ecològic que segurament no sabem apreciar o valorar prou, a més d'estar molt ben condicionat per a la seva visita. I a tocar d'una gran ciutat com Barcelona... quantes altres ho voldrien?

Sitges - Vilanova i la Geltrú (GR-92)

Caminada molt bonica de cala en cala, per les costes del Garraf (si no fos per la via del tren just al costat, seria espectacular). A més, Sitges i Vilanova i la Geltrú tenen prou al·licients per completar l’excursió.

APROFITANT EL VIATGE

Aprofitant que haig de portar els meus pares a l’aeroport a primera hora del matí (a quarts de deu... que és l’hora que em començo a despertar, encara que porti una bona estona llevat i voltant), avui toca el Garraf. Començo a caminar a quarts d’onze per fer un altre camí de ronda ben diferent als que he fet fins ara.

Fa vent, però menys que a la Plana (i ja no em vull ni imaginar als Pirineus, i encara menys a l’Empordà). Avui que torno a anar sol m’ho agafo amb més calma, és molt d’hora, però aquí, ran de mar, comencen a sortir les flors més primerenques (poques, però alguna o altre en vaig trobant). Sé que encara falta, però ja tinc ganes que arribi la primavera.

El camí és un típic camí de ronda que va saltant de cala en cala, alguna de molt bella. Fa mala mar i l’aigua en alguns llocs té uns colors molt bonics, a més, l’aigua pica amb molta força a algunes roques. Faig un munt de fotos. Llàstima que la via hi vagi en paral·lel gairebé tot el camí. De molt bonica, aquesta caminada passaria a ser espectacular (ara, ves a saber si les vies han salvat, també, alguna cala de l’especulació urbanística).

També és curta (i amb poc desnivell acumulat), i més si es comença al final del Passeig Marítim de Sitges, com he fet jo.

-----------------------------------------

Arribo a Vilanova amb ganes de caminar una mica més, decideixo fer la Ruta Litoral (de Vilanova), tot i que no porto la ressenya... m’hauré de fiar de la meva memòria fotogràfica (que és força bona... la dolenta és una altre, la que fa que un dia m’oblidi la fruita, l’altre de la ressenya). Tot i no estar senyalitzada la faig força bé. Passa per punts interessants, com les torres de Ribes Roges o d’Enveja, o el poblat Ibèric d’Adarró (on la noia de l’entrada fa de guia, és simpàtica i ho fa molt bé... i a més, avui per mi sol!). Tot i això, la caminada és molt urbana i no m’acaba d’agradar.

Les ruïnes del poblat d'Adarró que es poden visitar formaven part del barri dels artesans (d'un poblat molt més extens). Va ser ocupat pels cossetans entre els segles V i I aC. S'hi pot veure un carrer que sorprèn per la seva amplitud. A banda i banda diferents habitatges, dels que destaquen els de la banda dreta (i que sorprenen, també, per la seva grandària i els porxos que haurien tingut a l'entrada). Eren cases d'artesans i tenien la doble funció de taller i vivenda. A les ruïnes també hi són visibles dues cisternes i els seus canals de desguàs i decantació, amb conductes que acabaven al carrer molt a prop de dos forns (també visibles), probablement dedicats a la metal·lúrgia i a la cocció de ceràmica. Al poblat també destaquen les sitges (per a guardar cereals) i els pou de la casa 4, amb una escala per accedir al nivell de l'aigua.     

---------------------------------------

Un cop feta la Ruta Litoral, decideixo tornar caminant en lloc de fer-ho en tren. No estic massa cansat i l’estació de Sitges em queda a uns dos o tres kilòmetres del cotxe, de manera que tampoc m’estalvio massa estona. No vaig d’hora, i em torno a entretenir en alguna cala, el dia cada dia és més llarg i, com passarà, calculo que arribaré al cotxe de clar i amb temps de sobres abans no es faci fosc (gairebé a les cinc de la tarda).

Sant Vicenç de Calders - Vilanova i la Geltrú

Un tram més de Camí de Ronda. Passeigs marítims sense massa res destacable tot i que sí amb alguns punts d’interès, com són: el Museu Pau Casals, el Jaciment Ibèric i Romà d’Adarró o els petits espais naturals de les Madrigueres, la desembocadura del Foix i la platja Llarga de Vilanova.

EN BICI

Avui torna a tocar bici. Farem un trosset més de costa, que d’altra banda a peu segurament no faríem. Aparquem a Vilanova i anem a buscar el tren. Passen cada mitja hora, més o menys, no ens hem d’esperar gaire i preferim fer-ho ara que a la tornada.

Baixem a Sant Vicenç de Calders, anem cap al mar i comencem a pedalar pels passeigs marítims per on anirem durant pràcticament tot el camí, ara amb més gent ara amb menys. Com a passeigs no tenen massa res destacable. Pel camí, però, passarem per diferents punts d’interès. El primer, el Museu Pau Casals, que no visitarem.

El segon és l’Espai Natural de les Madrigueres, l'antiga llera de la riera de la Bisbal, que encara conserva usos agraris tradicionals (sent un dels darrers llocs del litoral català on es poden trobar vinyes, presseguers, oliverars i garrofers gairebé arran de platja). L’espai ha estat restaurat, recuperant una llacuna i el sistema dunar. Un petit tros de natura enmig d’un entorn totalment urbanitzat. A la platja hi ha, també, un búnquer de la guerra civil.

Pel camí ens agrada veure que en molts punts s’intenta conservar la singular vegetació de dunes i platges, per mi, un valor afegit.

El següent punt és l’Espai Natural del Delta del Foix, encaixada entre zones urbanitzades, però relativament ben recuperada (amb alguns espais, possiblement massa urbans, i alguns problemes associats a la proximitat de zones urbanes). Tot i això la llacuna litoral és molt interessant i en poca estona hi podem veure ànecs collverds, fotges, bernats pescaires, martinets i gavines, i fins i tot una tortuga de Florida que sembla que jugui a l’amagada.

Poc més endavant arribem a la Platja Llarga. En bici, a partir d’aquí, ens hauríem de desviar cap a l’interior seguint carrers i carreteres. Decidim baixar de la bici i fer-la a peu. Serà més pesat, però també més bonic. Aquesta platja forma part d'una antiga zona d'aiguamolls i dunes litorals (coneguda amb el nom del Prat), sent l'última zona natural que queda de l'antic Delta del Foix. Actualment, es troba en procés de recuperació i restauració naturalística.

Finalment, ja arribant a Vilanova passem pel Jaciment Ibèric i Romà d’Adarró. A aquesta hora tancat. Tot i això el vaig visitar ja fa un temps, i val la pena. Al cap de ben poc, al cotxe i cap a casa.

Sant Vicenç de Calders - Torredembarra

Platja llarga plena d’urbanitzacions i càmping sense massa interès, amb l’única excepció dels muntanyans i l’ermita de Barà.

TRÀMIT

Agafem les bicis i ens plantem a Sant Vicenç de Calders. Agafem el tren i baixem a Torredembarra. Avui toca el tram entre aquestes dues poblacions.

Sortint passem pels Muntanyans, un dels sistemes dunars més ben conservats del país (veure més avall). Tot seguit hem de deixar la platja i començar a passar per urbanitzacions més o menys allunyades del mar, per acostar-nos-hi quan podem... i així pràcticament tot el camí.

L’única part que val la pena és la de l’ermita de Barà, d’estil renaixentista popular, i el seu entorn, fins al Roc de Sant Gaietà.

Aquest tram, si volem fer tota la costa, millor fer-lo a peu pel GR-92. No serà gaire més bonic (entre càmpings i urbanitzacions), però almenys es va sempre pel costat de la platja.

Els Muntanyans

Fàcil, aquesta caminada permet conèixer un dels sistemes dunars més ben conservats del país.

DUNES I FLORS

A l’hora que em desperti... i va i em llevo a l’hora de sempre. De fet, m’anirà millor, arribaré cap a les onze, prou d’hora per poder aparcar a l’ombra i prop del mar. Feia temps que tenia ganes de fer aquesta caminada, però m’he esperat fins avui, amb l’objectiu i l’esperança de trobar una flor que floreix al juliol (tot i que, vistos els èxits d’aquest any, fa mitja por). Hi haurà més gent a la platja, però que hi farem.

Els Muntanyans de Torredembarra són un espai protegit. És una de les últimes platges més o menys verges que queden a la nostra costa, tan castiga per la urbanització. Més de dos kilòmetres de platja, dunes i aiguamolls amb la seva vegetació característica. Vinc en busca, especialment de les primeres, tot i que gràcies a la primavera generosa en pluges, també gaudiré de l’última.

 Tal i com passa a les muntanyes a mesura que ens hi anem enfilant, a les platges hi ha una gradació de la vegetació, totes amb unes espècies característiques i úniques. D’aquesta manera trobem una comunitat arenícola, que viu a la sorra de les platges, un comunitat de duna, allà on les ones només arriben excepcionalment, una altre del capdamunt de la duna, amb una important funció en la fixació de la sorra, i, finalment, una comunitat de reraduna, protegida del vent marítim per les dunes de primera línia, amb condicions més favorables i més vegetació. A més, la platja de Torredembarra té molt poc pendent i presenta zones baixes entre les dunes per on entren les onades quan hi ha tempesta. Això origina petites llacunes litorals més o menys efímeres. Aquí s'hi instal·len les comunitats halòfiles (“amants de la sal”), com les jonqueres o els salicorniars.

Passeres de fusta, camins i estones per la platja permeten contemplar tots aquests ambients. Algunes plantes ja han florit, però encara n’hi queden moltes que tot just ho fan ara, incloses les que he vingut a buscar. De fet, no sé si per les pluges, la zona té un aspecte esplèndid. Entre elles el bonic lliri de mar, que no tinc cap problema en trobar, gairebé només començar a caminar (ja era hora).

A les maresmes encara hi ha força aigua, el que farà que també pugui contemplar una mica de fauna, una cosa que no m’imaginava (també per la gran quantitat de gent a la platja). La llista no és curta, però tampoc pensava veure res: fotges, collverds, corriols camanegres, trists i sargantana cua-roja.

M’ho agafo amb calma, tot fent fotos. Un cop arribo al capdavall, reculo per on he vingut. Ara ja per fer el que ve a fer tothom. Tot i que el vent suau a fet molt passable la caminada, no m’estalvio un bon bany.

TORREDEMBARRA - ALTAFULLA - TAMARIT - TORREDEMBARRA

Excursió molt planera que uneix alguns dels indrets més bonics de la Costa Daurada. Sortim passarem pel casc antic de Torredembarra, per tot seguit anar al bell poble d’Altafulla. A continuació, tot passant per la desembocadura del Gaia, veurem el castell de Tamarit, per acabar tornant a Torredembarra per un bell tram de camí de Ronda.

DE PLATJA EN PLATJA

Torna a tocar caminada de grup. Avui serem dotze per fer una caminada una miqueta diferent. Ens trobem tots més o menys a l’hora prevista tot i venir de quatre punts diferents. Comencem a caminar a dos quarts d’onze. Per ser Tarragona, el mes i l’hora que és no fa gaire calor (ni en farà molta durant la resta de caminada), si bé el dia serà radiant.

La primera part és molt urbana, travessem gairebé tot Torredembarra sense res que valgui massa la pena. Només cap al final, quan per carrers de vianants arribem al seu casc antic amb l’església de Sant Pere (barroca, del segle XVIII), la Torre de la Vila (l'edifici més antic de la població, dels segles XII o XIII, d'estil mudèjar, podria haver format part del castell vell) i el Castell (Actualment seu de l'Ajuntament, és l'únic edifici civil de nova planta del Renaixement català que es conserva a Catalunya). Ja des d’un inici algunes busquen una pastisseria on comprar-se un croissant (aquí ja es preveu el ritme de la caminada...).

Tot seguint sortim pel Portal de les Padrines, vestigi de les antigues muralles, deixant el poble enrere. Primer passem per la vorera d’una carretera, llavors per una pista agrícola asfaltada, sense massa interès, que ens fan dubtar de si la volta d’avui valdrà la pena.

Arribem a Altafulla i ens passegem pels seus carrers, un nucli que va tenir el seu esplendor als segles XVII i XVIII, tot passant per Sant Martí (neoclàssica, del segle XVIII) i el castell de Montserrat (medieval i molt ben conservat). Sabíem que era bonic, però no tant i ens agrada molt a tots.

Sortim del poble i per un altre camí agrícola, per passar la via del tren per un túnel i arribar de seguida a la desembocadura del riu Gaia. És un espai petit, l’últim tram del riu fins a la seva desembocadura, que constitueix un illot de vegetació de ribera i palustre, que contrasta amb els conreus de secà del seu entorn. Amb zones permanentment inundades d'aigua dolça, són, hàbitat d’espècies d’aigua dolça i punt de repòs per als ocells migratoris.

Un cop a la desembocadura girem a la dreta i anem, amb els peus a l’aigua, fins al final de la platja, per veure, de més de prop, el castell de Tamarit. Conjunt de vila closa i castell, barreja d’estils romànic, gòtic i renaixentista, amb intervencions fetes el 1916, des de la platja la fotografia és d’una bran bellesa.

Reculem fins a la desembocadura, on s’han quedat la Clara i la Rosa i ho aprofitem per banyar-nos i dinar. Avui portem ritme vacances.

D’aquí, encara per la platja fins a les Botigues de Mar, barri marítim d’Altafulla, sorgit al segle XVIII. El seu nom es degut a que les construccions inicials no eren altra cosa que magatzems de planta baixa on els comerciants guardaven mercaderies i els pescadors i mariners les xarxes i els aparells nàutics. No hi va viure ningú fins a del segle XX, mentre que actualment ha estat  absorbit per la urbanització turística. Afortunadament la primera línia de cases vora mar conserva el regust que li van donar els pescadors i els primers estiuejants.

A l’extrem de la platja hi ha, també, els Banys Romans, vinculats a la vila romana dels Munts, amb un cartell explicatiu. Comença aquí un tram per roques i petits penya-segats, pur camí de ronda només espatllat per les urbanitzacions. Al cap de poc, la bella cala dels Capellans i de Canyadell, on alguns fan una altra banyada, mentre la resta gaudim de diferents gelats (avui anem a ritme rècord).

Llavors més penya-segats fins a l’estilitzat far de la punta de la Galera. D’aquí ja, poca cosa més, port i passeig marítim fins al cotxe. Això sí, amb cerveseta final a primera línia de mar per acabar un gran dia amb bona companyia.

BOSC DE LA MARQUESA

Caminada a un dels últims racons de la Costa Daurada que es conserven relativament intactes, sense urbanitzar. Pel camí descobrirem racons d’una bellesa sorprenent com la cala Fonda o la cala Becs.

IMPRESCINDIBLE

La Clara té ganes de mar i a mi sempre m’ha agradat. Avui ens acompanyen, també, en Ramon i la Gemma. Farem un tram de camí de ronda de la Costa Daurada, que en principi ha de ser molt bonic, tot i que no ens ho acabem de creure del tot.

Comencem a caminar a la platja Llarga a mig matí. Fa sol i un dia fantàstic, gairebé de primavera. Caminem per la sorra, ara compacte i de bon caminar, en un tram curt però avorridot (entre un càmping i el mar). Això sí la mar està totalment plana i transparent i té un aspecte hipnotitzador.

Arribem a la Punta de la Creueta on fem la primera parada del dia, a la Pedrera dels Escipions. Són les restes, clarament visibles, d’una antiga pedrera romana on, de ben segur, s’extreien alguns dels carreus que van servir per edificar alguns dels grans monuments de l’antiga Tarraco (i que, a més, estan plens de fòssils).

En aquest punt comença l’únic savinar litoral que es conserva a Catalunya, sobre una gran duna fixada (i un dels pocs dels Països Catalans, ja que només se’n troben aquí i a les illes Balears). Entrem, també, al bosc de la Marquesa. El nom es deu a la seva antiga propietària, la Marquesa de Bárcena, Caridad Barraqué, que s’estimava aquest paratge i no el va voler vendre mai. Es diu que els especuladors urbanístics li van oferir un taló en blanc, preguntant-li que si s’imaginava que en podria fer de tants diners, amb el que ella va respondre que sí, que comprar-se un bosc con aquest i que ja el tenia. D’aquesta manera es conserva un paisatge i uns ecosistemes únics a Catalunya, un trosset de costa relativament verge conservat de manera miraculosa, i que cal seguir preservant. Ens agrada passejar entre els seus pins, molts d’ells recargolats pel vent (suposem).

Enmig d’aquest bosc dues cales precioses. La primera envoltada de cingleres grogues (o, si ho preferim, daurades), la cala Fonda. La segona amb pins fins a ran de platja, la Cala de Becs. Hi tornarem a l’estiu, segur, per banyar-nos a les seves aigües transparents.

De fons, sempre la Torre de la Mora, on acabem arribant. És una torre de guaita del segle XVI, construïda a causa de les freqüents incursions de pirates moros que atacaven aquestes costes durant els segles XVI i XVII (i feien servir la cala de Becs com a punt d’entrada). La torre està dins un càmping que, curiosament, travessem pel mig (únic camí possible) fins arribar a la platja de la Mora, on la costa, lamentablement, recupera el seu aspecte actual, urbanitzada (tot i que, val a dir, no exageradament).

La passem i continuem ran de mar, entre xalets i penya-segats amb racons bonics, fins arribar a l’impressionant conjunt de la vila closa i el castell de Tamarit, que es confonen una amb l’altra, en una barreja d’estils romànic, gòtic i renaixentista, amb intervencions fetes a principis del segle XX. Sota seu hi ha la cala Jovera, on la Clara aprofita per posar els peus a l’aigua, i per dinar gaudint del sol i la bellesa del lloc.

Tornem pel mateix camí fins a la platja de la Mora, on ens desviem per passar per l’interior i així poder veure la torre d’en Grimau, al costat del gran mas enrunat que li dona nom. Està bé, però la volta que hem fet per veure-la no ens compensa. Ara, sabent-ho, desfaríem el camí per on hem vingut, en tot cas desviant-nos uns metres per visitar-la.

Sortim al final de la Platja Llaga, des d’on desfem el camí. Got al “xiringuito” on tenim aparcat el cotxe i cap a casa.

L'Hospitalet de l'Infant - l'Ametlla

Caminada irregular. Amb uns primers kilòmetres bonics amb bones vistes, el segueix un tros que no val gens la pena (el que dóna voltant de la nuclear), per, a partir de l'Almadrava, passar sempre per boniques cales (tot i que amb algun tram molt castigat per la urbanització).

IRREGULAR

Em desperto i llevo d’hora, de casualitat, però ho aprofito. M’anirà bé. Surto de casa una mica passades les vuit. Just per arribar a l’Ametlla cap a tres quarts d’onze (amb alguna parada pel camí). Vull fer la caminada de nord a sud, ja que és una mica llarga i vull fer el tros de pujada i menys bonic, d'entrada. M’hauré d’esperar una mica, el tren en teoria marxa a les onze i sis... a les onze i tretze tot just pujar l’andana (segons la megafònia)... a les onze quinze poc després... i a les onze i vint, segons l’últim anunci, aquest encertat.

Entre estacions hi ha uns deu minuts, de manera que començaré a caminar cap a dos quarts de dotze, a l’Hospitalet de l’Infant. El primer tram és una mica avorrit, travesso el poble i després segueixo la llarga platja de l’Arenal. Fa calor, però un vent suau però fresc m’acompanyarà més o menys tot el dia.

Em desvio per veure la platja del Torn. Reculo i em començo a enfilar cap a la Punta Rojales, un turó modest, però amb bones vistes (avui força encalitjades). A partir d’aquí el camí baixa per travessar l’autovia i l’autopista. Hi vaig molta estona pel costat, o fins i tot entremig, tot voltant la central nuclear de Vandellós. Hi ha força transit i el soroll dels cotxes fins i tot arriba a ser molest.

Porto mitja caminada i ben poca cosa interessant. Les muntanyes del costat de la central, si bé es veuen boniques, a la seva falda hi ha un munt de torres d’electricitat. Per sort, a l’alçada de l’Almadrava començaré a trobar el que he vingut a buscar. A partir d’aquí aniré passant d’una cala a una altra. Totes boniques, llàstima que a més de la meitat hi ha algun tipus de urbanització a prop... quan no és així, n’hi ha alguna de realment preciosa. Em banyo en alguna, poca estona, la caminada és llarga i tampoc em vull cansar més del compte nedant ( a més el mar està una mica remogut i tampoc és molt bon dia per posar-se les ulleres i el tub). El fet que hi hagi urbanitzacions també em va bé, en moltes hi ha dutxes i també ho aprofito per refrescar-me.

Pel camí, destaca, també, el castell de Sant Jordi d’Alfama, construït al segle XVIII, tot i que d’origen anterior. Entre una cosa i l’altra, castell, cales i un parell de parades per menjar... i encara sort que amb tanta gent a la platja em fa una mica cosa de treure la càmera (una reflex, normaleta, però que es veu ben bé), arribo a l’Ametlla gairebé vuit hores després, quan el sol comença a baixar.

He passat el dia mig racionant el litre i mig d’aigua que sempre porto (si hagués fet falta n’hauria pogut comprar en algun dels “xiringuitos” d’estiu que he anat trobant). Em pensava que no tenia set... però només arribar, al primer supermercat que veig, em compro dues llaunes de refresc que em bec una en menys d’un minut, i l’altre en menys de dos. M’acabo la poca aigua que encara em queda... i em paro a la benzinera sortint del poble, per comprar-me una ampolla de mig de cola zero.

Dues hores i mitja llargues de cotxe i arribo a casa. De fosc, però ha valgut la pena i estic menys cansat del que m’imaginava.

L'Ametlla de Mar - L'Ampolla de Mar

Sempre ran de mar, el camí travessa un munt de boniques cales i penya-segats. Un tram de camí de ronda espectacular i sorprenent (especialment el seu tros central), que no té res a envejar als millors de la Costa Brava.

PER FI, COM MÉS M'AGRADA

Avui em llevo una miqueta més d'hora, esmorzo i surto caminant del càmping. Agafo el tren de les 9.39 a l'Ampolla i, en uns vuit minuts, arribo a l'Ametlla. Començo a caminar, doncs, cap a les deu... tot un rècord (fent una primera parada per comprar aigua i el pa pels entrepans).

Només sortir del port, la primera cala. M'entren ganes de banyar-me ja d'entrada, però esperaré que faci encara una mica més calor. D'aquí fins al final, el camí de Ronda, sempre ran de mar, anirà alternant cales i platges amb petits penya-segats. El primer tram, de l'Ametlla fins al Port de l'Estany, però, tot i que amb racons molt bonics, està força humanitzat.

A partir del Port de l'Estany fins a la cala de l'Àliga. però, és realment espectacular. Sense urbanitzacions a la vista, el paisatge millora molt. Noto el cansament d'ahir i faig un primer bany a la platja de Santes Creus... pràcticament sol! (de fet, a la majoria de cales per on aniré passant hi veure ben poca gent o ningú ). M'hi estic una bona estona prenent el sol (a veure si en trec, ni que sigui una miqueta, el moreno paleta d'aquest any). També per treure'm les ganes d'ulleres i tub i menjar una mica.

En moltes de les platges hi ha una gran quantitat de fulles de posidònia, el que els hi pot donar una aparença que pot semblar "brut". En realitat, però, és ben bé al contrari, els munts de fulles indiquen que les aigües són netes i clares i la platja té una bona salut. La posidònia és una fanerògama marina (planta amb flor) que forma extenses praderies al voltant de la costa. La seva importància és cabdal, fixa la sorra i produeix oxigen, mantenint les aigües transparents, a més de servir d'hàbitat i refugi a una varietat impressionant d'espècies marines. A la primavera les fulles són verdes i a mesura que passa l'estiu i arriba la tardor es van posant marrons, degut a la calor i als éssers vius que viuen damunt seu, fins que es moren i arriben a les platges. Les fulles que arriben a la platja també tenen un paper ecològic important, però. Mentre estan a la riba protegeixen les platges dels temporals marítims i, un cop seques, els animals de closca que hi vivien a sobre es van desfent... formant fins el 85% de la sorra d'algunes platges! (les platges blanques de sorra fina). Antigament aquestes fulles tenien diversos usos, eren utilitzades com a embalatge de vidre o objectes delicats (en alguns llocs rep el nom d'alga dels vidriers), com a jaç pel bestiar, com a repel·lent de xinxes i insectes (farcint coixins i matalassos), com a planta medicinal o com adob pels camps.

Més endavant, quan torno a notar el cansament a les cames una altra vegada, decideixo banyar-me una estona més. Ho faig a la la bonica cala de l'Àliga, aquest cop si, ben sol! Ho aprofito per posar-me ulleres i tub i bussejar una estona... i, de passada, continuar igualant el moreno. A l'snorkeling m'ho passo força bé, tot i que no veig res destacable, només espècies més comunes, això sí, algunes amb mides considerables. Com a la cala anterior, ho aprofito per menjar una mica.

Tot caminant em sorprèn, relativament, veure dos blauets ran de mar (tot i que no és rar, el més habitual és veure'ls a les ribes dels rius).

Continuo caminant a ple sol. Aquesta vegada, però, la "refeta" dura menys i noto, definitivament, la caminada d'ahir. De mig camí i fins al final les parades i paradetes cada cop seran més nombroses... i cap al final, gairebé a cada bar o xiringuito que vaig trobant (a mesura que m'acosto a l'Ampolla el paisatge, per desgràcia, es torna a humanitzar). Això inclou, també, una altra banyada, ben entrada la tarda, a la platja dels Capellans, més que res per refrescar-me i descansar.

Arribant sembla que em torno a refer una mica, potser perquè sé que s'acaba. Arribo al càmping bé, però després de la dutxa i el sopar cada cop més vaig trobant més el cansament d'aquests dies. Tot i això, estic força content, aquest any, per primera vegada, hauré pogut fer un camí de ronda com m'agrada. Passant-hi tot el dia i banyant-me on em venia més de gust... i en un tram ben diferent dels que estic avesat a la Costa Brava (aquí les roques són conglomerats), i igual de bonic.

Bassa de les Olles i el Goleró

La bassa de les Olles és la més menuda de tot el Delta (i, potser, de les menys conegudes). Tot i això la seva visita val la pena, a més, al seu voltant s'hi poden descobrir ambients tants interessants com dunes, salobrars o canyissars, rics en tota mena de fauna.

UNA MICA DE "BIRDWATCHING"

De tornada al càmping, després de la visita a Cabrafeixet, m'hidrato i descanso una mica. Torno a marxar de seguida, ara però, amb la motxilla a l'esquena i una mica més carregat (amb més aigua, els prismàtics i el teleobjectiu).

Camino fins a lo Goleró, sempre passant ran de mar i al costat de vegetació de dunes i de platja.

Les plantes que hi viuen han de suportar unes condicions extremes, pràcticament les mateixes que a qualsevol desert del món, amb un sòl inestable i que no para de moure's, amb aigua escassa que s'escola ràpidament i unes temperatures extremes, degut a l'alta reflexió de la sorra. És per aquest motiu que presenten adaptacions similars, com arrels esteses en superfície i en profunditat, fulles petites, suculentes o espinoses, entre altres.

De camí també m'encanto berenant al costat del mar i amb la fauna. A més d'alguns ocells (especialment des del parell observatoris que hi ha a la platja del Goleró), tot contemplant una gran quantitat de libèl·lules i espiadimonis. Les diferències entre uns i altres són mínimes, de fet sovint s'usa les paraules com a sinònim, tot i això i de forma general les libèl·lules solen ser mes grans i descansen amb les ales esteses, mentre que els espiadimonis ho fan amb les ales plegades i solen tenir coloracions més metàl·liques.

A l'alçada de lo Goleró giro cua i vaig, ara si, a fer la volta a la bassa de les Olles. Estant acampat al Delta no m'hagués perdonat mai no visitar alguna de les seves llacunes. Deixo les més conegudes per algun altre cap de setmana i ho faig a aquesta, on, a més, no he estat mai.

Reculo passant més pel camí, més a prop dels arrossars típics de la zona, d'un verd molt bonic i a punt de segar.

Tot i arribar a la bassa gairebé al capvespre, hi veig menys ocells dels que m'agradaria, encara que al final de l'excursió la llista serà prou llarga: mosquiters, boscarles, orenetes, tords, puputs, gavines comuns i argentades, caderneres, trists, collverds, fotges, polles d'aigua, polles blaves, bernats pescaires, agró blanc, martinets, blauets, fumarells, pigres, corriols grossos, daurades, territs variants, territs menuts, garses de mar, gambes verdes, arpelles... deu n'hi do! Molt bé per una caminada normal. 

Arribo al càmping de nit. Sopo "Callus" amb "xuriço" i un iogurt, dubtant de si quan marxo un cap de setmana a caminar no hauria d'escollir millor la dieta. També constato que a més de calçat de recanvi... m'he deixat el coixí (encara que això sempre es pot improvisar), el llibre que m'estava llegint (sort que sempre en porto un de més) i les guies d'ocells... uff!!! Serà que sempre que marxo tinc la sensació de què em descuido alguna cosa... per què sempre em solo deixar alguna cosa???

Punta del Fangar

Clàssica caminada del Delta. Malgrat estar massificada (almenys alguns dies), és una ruta imprescindible, d’aquelles que s’han de fer almenys una vegada. Passejar per les seves dunes ens transportarà a bells deserts llunyans.

LES RAMBLES

Ens llevem una mica més d’hora i canviem de banda del Delta. Avui toca una excursió que fa massa anys que no faig i en tenim ganes: la Punta del Fangar. Es tracta d'una extensa fletxa litoral de sorres i dunes, una península que fa uns sis kilòmetres de llargada per tres d'amplada màxima.

Comencem a caminar als Bascos resseguint la platja. De seguida ens descalcem, per fer tota la caminada així. Deu ser de les poques en que es pot fer, i està molt bé.

Semblen les Rambles de gent amunt i avall. Massa, em pensava trobar-n’hi una mica menys. Tot i això la fem igual i ens agradarà igualment. Tothom fa més o menys el mateix que nosaltres, aprofitar la caminada i el bon temps, fa caloreta, per anar-se banyant pel camí quan et ve de gust. Ho farem dues vegades, més una al final, ja al far.

El far és el punt més fotogènic, amb tots els mèrits, però pel camí també val molt la pena separar-se una mica de la platja i acostar-se al sistema de cordes que protegeixen el sistema de sorrals i dunes mòbils més ben construït del Delta, considerades com les més ben conservades del litoral català. Recorden, sovint, bells deserts llunyans. És, també, un important refugi de cria d’ocells marins, a més de ser-ho per a molts rèptils, insectes, micromamífers i algun amfibi, dels que en veurem alguns rastres en forma de petjades.

Un cop al Far jo volia fer la volta sencera, fent la ruta circular, però a la Clara no li ve de gust perquè a l’altra banda sembla que no ens podrem banyar, i ho deixem per una altra ocasió. Tornem per on hem vingut, entretenint-nos contemplant les dunes i algun cranc que es deixa veure a la platja.

Una altra vegada a la platja de la Marquesa fem un últim bany abans de tornar al càmping, on dinarem molt tard, a les cinc.