Pic de Tristaina

Magnífica caminada d’alta muntanya, amb algun tram on s’ha d’anar amb compte. Passarem pels bells estanys de Tristaina i, un cop al cim que els hi dona nom, gaudirem d’unes vistes espectaculars.

ESTRIPAGECS

Per aprofitar el viatge venim a Andorra el dia abans. Visitem l’església romànica de Santa Coloma, una de les poques d’aquest estil amb un campanar de planta rodona. Antigament tenia unes interessants pintures (extretes amb “strappo”), que ara s’exposen a l’Espai Columba, un petit i didàctic museu del romànic, mentre que a l’ermita s’hi projecte un bonic “mapping”. Feia temps que en tenia ganes.

Per arrodonir la tarda, aprofitant l’avinentesa, tot i no tenir-ho previst, visitarem també l’església de Sant Martí de la Cortinada. També bonica, de romànic no en queda gaire res, només unes fotogèniques pintures. Ens ho explica molt bé, i gratis, una noia que fa, sembla, les funcions de guia i informació.

Anem a dormir al mateix lloc de l’any passat (quan vam anar al pic d’Arcalís). Una miqueta més avall, a l’últim aparcament, des d’on començarem a caminar demà. Això, però, no ens estalviarà el fred del vespre, tot i estar a ple agost.

Per començar hem quedat d’hora, just abans no tanquin la carretera. Toca caminada de grup i serem sis, poquets. Mentre esperem, tot esmorzant, es deixen veure bé dues guilles jugant.

Primer baixem una mica, per de seguida començar a pujar. Passem pel costat de l’estany Primer i ens enfilem de seguida quedant-nos a la vista, sota nostre, els estanys de Mig i el de Més Amunt, uns noms ben originals. Són tan bonics com els recordava i els dos últims el tindrem a la vista pràcticament tot el dia.

Amb poca estona però amb un bon pendent arribem a l’estany Superior (un petit estanyol que queda amagat i gairebé ni es veu). La Fina i en Josep Antoni es queden aquí, per ells és el tercer dia caminant i no veuen clar la forta pujada que encara queda. Faran la volta al circ de Tristaina.

La resta continuem amunt, ara amb moltes més ganes i fins i tot amb alguna petita grimpada. El premi, però, val la pena. Des del Pic de Tristaina les vistes són espectaculars. I més un dia com avui, en que la visibilitat és molt bona. Distingim l’estany Forcat, entre altres, la Pica d’Estats, l’Aneto, el cims andorrans o el Cadi entre molts altres... Ens hi estem una bona estona.

Baixem una mica i al coll que hi ha una mica abans del cim ens tornem a separar. La Gemma i la Clara baixaran per on hem pujat, en Joan i jo farem la volta circular que teníem prevista pel circ. Baixem primer per una cresta amb alguna desgrimpada i alguna part una mica aèria. Per culpa de la meva por a les alçades no ho passo del tot bé, però a poc a poc i amb paciència ho acabo fent. Al cap de poc, però, el camí millora, encara que anirem fent petites però continues pujades i baixades, per acabar fent una ruta una mica trencacames.

Deixem a la dreta el Rellotge Solar, amunt, que ens quedarà pendent per una altra ocasió (amb el telecadira). Pel camí sentim els crits d’alguna marmota, tot i que no en veiem cap. Cap al final una àguila marcenca es deixa veure bé.

Ens trobem a baix per dinar. Elles han arribat fa poc (i després sabrem que la Fina i en Josep Antoni tampoc feia gaire que havien marxat). És la “merda” de no poder fer servir els mòbils i comunicar-nos per whatsapp. Dinem plegats però avui no farem el got, en Joan i la Gemma no n’han tingut prou i se’n van a pujar el Cataperdís, que l’any passat no van poder venir.

Nosaltres tornem cap a casa, on descobrirem que Tristaina i Cataperdís formen part del repte dels Estripagecs... Sis cims que tenen aquest element amb el seu nom gravat. L'estripagecs és un barrot metàl·lic, amb punxes irregulars cap als laterals, que es col·locava a les finestres de les bordes i cases de la zona del Pirineu. El nom ve del fet que tenien com a objectiu estripar els gecs dels lladres que intentaven passar entre els barrots. L’any que ve, si tot va bé, en farem un altre... i els altres tres, ja ho veurem.

Estanys de Juclar

La Vall d’Incles i la pujada als estanys de Juclar són una de les caminades imprescindibles a Andorra. Fàcil, bonica i sense complicacions.

RECORDANT

La vall d’Incles, preciosa, també té el pas restringit del matí fins a la tarda, el que fa que tornem a quedar abans (com ahir a Arcalís). Per sort, ja s’ho podrien fer mirar “lo” dels telèfons a Andorra, ahir vam poder avisar a la Mari i en Josep i ens trobem puntuals a l’aparcament del pont de la Baladosa (gràcies al wi-fi de no sé on). Com ahir, ja ens anirà bé, ja que avui també es preveuen ruixats de tarda.

Tot i que el desnivell és el mateix, la pujada d’avui és més suau. Primer entre pinedes de pi negre, tot seguit per prats alpins, avui amb alguna flor més i amb aigua al riu. És una vall glacial molt bonica, i en tenia moltes ganes. No havia d’haver tardat tant. Recordava haver-la fet de petit, al vuitè d’EGB de llavors (o sigui, més aviat de pre-adolescent), a unes colònies amb el cole (fa molts més anys dels que m’agrada recordar). Llavors hi vaig veure un ermini, avui no tindré tanta sort, però en gaudiré igual.

L’estany Primer, però, ens decep una mica. Està represat i el nivell de l’aigua està força baix, el que fa que no tingui el seu aspecte més bonic. Tot i això, val força la pena.

Continuem fins al Segon, amb alguns passos equipats, alguna desgrimpada (i algun pas aeri, evitable), fàcils però que donen a l’excursió un toc d’aventura inesperat (no ho sabíem). L’estany Segon és molt més bonic. L’únic que hi fa la volta sencera, sense camí evident, soc jo. La resta es queda refent forces, descansant o mullant-se els peus a la seva riba, tot gaudint del paisatge.

Baixem per on hem vingut, saltant-nos els passos equipats i passant pel costat del llac, gràcies al seu baix nivell d’aigua. Ens parem a dinar a la Font del Travenc, aprofitant les seves taules de pic-nic. Mica en mica el cel s’ha anat ennuvolant i ja havent dinat comença a caure alguna gota. Plugim anant cap al cotxe.

El comiat avui serà una mica estrany, ens costa trobar un bar obert on poder aparcar tots, plou força i al final ho deixem estar, marxant cadascú al seu aire. Encara que fos un got ràpid, almenys jo, ho trobo a faltar.

Pic de Cataperdís i pic d'Arcalís

Caminada a dos cims pirinencs d’alçades relativament modestes però amb unes vistes espectaculars: el Cataperdís, un 100 Cims fàcil, i Arcalís, amb un toc d’aventura per arribar-hi.

D’HORA

Marxem divendres a la tarda. Aprofitant la furgo dormirem al punt de sortida, les basses del Coll del Rat. De passada, al estar en alçada, gaudirem de la fresca, que s’agraeix en aquest estiu tan calorós. De fet, fa tanta fresca que gairebé fa fred... però és un gust (fins i tot per mi, que no m’agrada gota). De fet, de nit, lluny de la contaminació lumínica, el cel és un espectacle... però de seguida hem de tornar a entrar al cotxe.

La caminada de grup és demà, però molts han fet la mateixa pensada que nosaltres i passen el cap de setmana a Andorra i ho aprofitarem per quedar un dia abans. Per sort la Fina i en Josep Antoni, que fa uns dies que ja són aquí, ens han pogut avisar que la carretera estava tallada de bon matí fins a mitja tarda. Això farà que quedem una mica abans, que també ens anirà bé, ja que a la tarda es preveuen tempestes.

Tothom arriba puntual, quin remei, i comencem a caminar ben d’hora, almenys respecte el que estem acostumats... a dos quarts de nou.

La caminada és curta, demà en farem una altra (la de grup), però la pujada és intensa. La fem bé, entre prats alpins. Tot i la sequera es veuen prou verds, però es nota, o almenys a mi m’ho sembla, que es veuen menys flors de les que tocaria.

Un cop a dalt el cim, el premi a la pujada és impressionant. La visibilitat és molt bona i gaudim de vistes a la major part dels cims andorrans, ceretans i pallaresos, amb la Pica d’Estat ben visible. Als nostres peus els estanys de l’Angonella i, una mica més enllà, els d’Arcalís, entre altres. Ens hi estem una bona estona gaudint-ne.

Tot seguit, reculem fins al coll on ens separarem, uns quants reculen per on hem pujat i la resta continuem fins al següent objectiu del dia. Ens enfilem fins a un petit cim, sense nom, i baixem fins al coll d’Arcalís, on hi ha una taula amb els cims que es veuen des d’aquí. Comprovem que n’hem identificat força correctament: Tristaina, de la Font Blanca, el Comapedrosa, el Casamanya o la Tossa Plana, entre d’altres.

A partir d’aquí ve la part complicada, d’aquí que ens hàgim separat. Per arribar al pic d’Arcalís, passarem per una cresta amb algun pas aeri i alguna grimpada. No és complicat, però cal anar amb compte. Poc a poc, arribem al segon cim del dia. Val la pena, les vistes són similars a les del primer.

Reculem, amb calma, fins al coll d’Arcalís, a partir d’on baixem de la mateixa manera que hem pujat, amb ganes. Mentrestant el cel es va tapant i arribant a baix fins i tot cau alguna gota.

Un cop acabat anem a fer el got al refugi de La Coma, que més aviat sembla una discoteca, amb una música massa forta tota l’estona (no entenem com espatllen un lloc així d’aquesta manera). Després cadascú torna al seu apartament fins al vespre. Nosaltres anirem a dormir al càmping Casal de Canillo, on estarem bé tot i que està gairebé ple (no ens toca la millor parcel·la, però en aquesta època de l’any és el que hi ha). Pel camí ens trobarem amb una bona pedregada... però últimament veiem ploure tan poc, que ens agrada encara que passem una mica de por amb el cotxe.

Al vespre ens retrobem per sopar, bé, i gaudir d’una bona sobretaula a Encamp.

Pic Negre d'Envalira

Caminada preciosa fins a un 100 Cims cent per cent alta muntanya. Marmotes, prats florits, congestes... fins arribar a dos cims bessons. Si pel camí ja eren boniques, un cop als cims les vistes són espectaculars. Des d’aquí es domina pràcticament tot els Pirineus catalans i andorrans.

SOLS

Deixem el càmping sense presses, tard, per variar. Per compensar passem pel túnel d’Envalira.

La primera pujada és suau i arriba fins al bonic estany de les Abelletes. Just passat començarem a sentir els xiulets de les marmotes, i en veurem més d’una corrent amunt i avall (especialment, també, a la baixada, on fins i tot alguna es deixarà observar de ben a prop).

Ens enfilarem sempre per prats, en aquesta època bellament florits, amb gencianes, flors del vent, algun narcís o alguna orquídia, entre moltes altres. Per sort o per desgràcia, però, fa una mica de vent i no em puc entretenir a fotografiar-les.

El camí es va enfilant, amb molts pocs descansos. Només reposem una mica al coll dels Isards (o fals coll dels Isards, segons el mapa), on hi trobem, també, alguna congesta de neu. Durant tot el camí, però, gaudirem de grans vistes. A la part més baixa estan espatllades per les diferents instal·lacions del Pas de la Casa, però amb l’alçada mica en mica van millorant. Un cop al coll de Fontnegre (o dels Isards, segons el mapa), s’obren cap al sud.

La millor panoràmica, però, és dels cims del Pic Negre d’Envalira i el d’Envalira ( de costat i pràcticament a tocar un de l’altre), que fem en aquest ordre. Les vistes són espectaculars: el circ de Pessons, el Pas de la Casa, el Carlit, el Puigmal, el Puigpedrós, la Tossa Plana... i un munt més (molts, que no els hi sabem posar nom). Fa bon dia i la temperatura és agradable, dinem al cim gaudint del paisatge.

Baixem pel mateix camí, només fent una mica de drecera a la part final. Sols, no ens creuat amb ningú en tot el camí (excepte entre el Pas de la Casa i l’estany). Una tranquil·litat només espatllada tot sovint per la fresa, molesta, del karts del circuit de Granvalira (llàstima, potser l’única “pega” d’aquesta excursió).

Camí del Toll Bullidor

Passeig curt i agradable fins a un fotogènic salt d’aigua: el Toll Bullidor.

PASSEJADA

Per aprofitar el dia, després de la caminada al Rec del Solà i la visita a l’espectacular mirador del Roc del Quer (malgrat que el dia s’ha espatllat una mica), decidim fer una petita ruta. De tant curta, una passejada.

Sortint del Pont de Molleres, entre freixes, avellaners i pins, entre altres, arribem a unes escales que semblem més pròpies d’un centre comercial, tot i que fetes amb prou criteri perquè no desentonin gaire. Porten al mirador de la bonica cascada del Toll Bullidor.

Un cop fotografiat per totes bandes, tornem pel mateix camí, amb vistes a Meritxell.

D’aquí cap al càmping, a Canillo, on estarem molt bé i ens sortirà molt barat. Gràcies a una oferta, només pagarem quinze euros per una nit (és un senzill, sense extres, però petit i net, ideal pel que fem i volem nosaltres). Descansem una mica i tenim temps, encara, d’anar tot passejant fins a Sant Joan de Caselles (sort que volíem descansar...).

Rec del Solà

Caminada fàcil, planera i molt bonica. Al costat d’un rec, per un camí ample i ben condicionat a la vessant de la muntanya, gairebé en tot moment gaudirem de grans vistes a Andorra la Vella i les muntanyes que l’envolten.

PER FI!

Per fi! Després de tants anys ja tocava... he trigat massa a tornar a Andorra, malgrat que hi ha molt per fer. Fem també, el primer cap de setmana de furgoneta, que aquest any també s’ha fet esperar (entre confinaments i mal temps). En teníem ganes, de les dues coses.

Tot i que hem marxat relativament d’hora de casa, comencem a caminar tard, com sempre (o com gairebé sempre, i més a l’estiu, que el dia és llarg i no passa res). Demà farem un cim i avui ens ho agafarem amb més calma, que per això hem triat aquesta ruta.

L'itinerari del Rec del Solà és un camí molt ben condicionat, empedrat i il·luminat (pel que es pot fer a literalment a qualsevol hora), que transcorre va al costat d’un petit canal de rec. Aquest canal s'utilitzava per a regar els horts del vessant de la muntanya. Horts que anirem veient durant tot el camí i que, en aquesta època, presenten el seu millor aspecte.

Aquest camí és, també, un balcó privilegiat d'Andorra la Vella i les muntanyes que l’envolten. Vistes que és gaudeixen pràcticament durant tot el recorregut.

A mig camí, trobem el trencant a la font del Ferrús. Al veure-la senyalitzada i ben marcada pensem que deu ser prou bonica... però no. Fem dos-cents metres de desnivell per una font que no val gaire la pena, i a sobre les vistes tampoc són millors que les que anem veient pel rec.

Arribem al final del recorregut, on s’acaba el rec i deixa anar les seves aigües muntanya avall, per recular per on hem vingut. Dinem en un banc a mig camí, a l’ombra, no fa molta calor però és nota.

Estanys de Tristaina

Una altra de les "clàssiques" d'Andorra. Curta i fàcil, però molt bonica. Tres llacs en un circ glacial espectacular, sempre caminant per prats alpins.

PAUSA BOLETAIRE

Marxem d'hora, a quarts de vuit... bé, per anar a Andorra, potser no tant. L'idea és anar a caminar una mica i aprofitar per comprar alguna cosa... o al revés.

A mig camí, però, l'Isa no s'acaba de trobar bé del tot i decidim canviar de plans. Primer anirem a comprar, passant primer per una farmàcia, i després, si millora, a caminar. Passem per la farmàcia i pel supermercat. Sortim carregats de tabac, vi, algun licor i uns prismàtics, que no eren cap prioritat... però, això si, per dinar comprem una barra de pa, tomàquets i embotits, que hi ha crisi.

A la tarda anem a caminar, sembla que l'Isa està millor... només aparentment. Me n'adono de seguida, la deixo enrere!!! (normalment és al revés, ella "tira" molt més que jo!). Pugem en poc més de mitja hora al primer llac, poc a poc i anar fent parades. Molt bonic.

Aquí ens separem, ella torna al cotxe i jo faré la volta curta (al costat dels llacs). Hi ha diferents combinacions per fer la zona. Vaig ràpid, perquè no m'hagi d'esperar gaire i perquè és una mica tard (tot i que perquè se'm faci fosc hauria d'encantar-me molt). En un quart arribo a l'estany del Mig, també molt bonic, i, en poc més d'un quart més, a l'estany de Més Amunt, encara més bonic.

Torno per l'altre banda dels llacs, tot fent alguna foto més, he anat més ràpid del que em pensava.

I cap a casa.

L'Isa a covar un grip que déu n'hi do! I jo a buscar bolets, ara que n'hi ha (tot i que no diré a on), d'aquí la pausa a les caminades.

Circ de Pessons

Cap de setmana a Andorra per fer una de les clàssiques del país. Un llac darrera un altre en el circ glacial granític més gran d'aquest petit estat. En plena primavera, amb els boscos de pi negre amb els nerets florits i els prats alpins plens de flors. La fauna també hi és destacable, i amb una mica de sort es pot veure algun isard o alguna marmota.

CAP A ANDORRA

Com que només som quatre, decidim marxar el dissabte a mig matí cap a Andorra i passar-hi el cap de setmana... i així diumenge no ens haurem de llevar tan d'hora al matí (tot i que no ho he entès mai, es veu que per anar caminar és gairebé imprescindible).

Ens instal·lem en un càmping de Canillo, el primer que trobem. Més tard en veurem altres que, com a mínim aparentment, semblem millors, però bé, que hi farem!

Per aprofitar una mica la tarda, mentre els altres tres se'n van de compres a Andorra la Vella, jo en quedo a Canillo a caminar una mica (poc, que demà hi hem de tornar), fins a Sant Joan de Casselles (una bonica ermita romànica a les afores del poble) i fins al poble. Recordant vells temps, quan hi vaig anar de colònies quan la E.S.O es deia E.G.B. i jo feia vuitè... no vull ni recordar quans anys deu fer, puuuuuuuufffffff! Tinc temps de fer, també, una estona de migdiada i de llegir una estona.

Ja tots quatre una altra vegada, anem a sopar al poble. Ens fiquem al primer restaurant que trobem, amb l'únic criteri que ens agraden les llumetes de fora. El restaurant la Roda. Aquest cop, però, encertem. L'assortit de patés i els xampinyons farcits de formatge (no recordo quin), molt bons. I la costella de porc i els entrecots de segon, impressionants. Quantitat i qualitat, no fem ni postres de tips que estem. Per acompanyar-ho, aigua de Viladrau (que ja té collons a Andorra) i la típica sangria del Pirineu. Tot seguit, com que som dissabte un got al pub del càmping. Fem uns  billars, dos amb dos nois de la zona. Abans d'acabar ens han donat la mà no sé quantes vegades... fa una mica de ràbia perdre les dues partides amb dos "tius" que a les venes hi deuen portar de tot menys sang. Tot i això, anem a dormir d'hora.

L'endemà quan ens llevem cauen quatre gotes i decidim dormir una horeta més... que no ens costa gaire. Al cap d'una hora, sense que hagi tornat a ploure, ens llevem i mentre fem els entrepans, torna a ploure una mica. Tot i això, com que no sembla que hagi de ploure molt i fins i tot es veu alguna clariana, lluny, però clariana, marxem igualment, tement que no serà el nostre dia.

Ens costa trobar un bar obert de camí, però al final ho aconseguirem. Andorra, en aquesta època, sembla la Costa Brava a l'hivern (lògic, també). Fem un cafè amb llet i una cola.

Comencem a caminar tard, però comencem. Des de Grau Roig.

Un Kilòmetre fins al refugi sempre de pujada. La part més forta de la caminada. A l'estiu, segons hem llegit per internet, hi pugen minibusos... però no estem de sort. Un cop a dalt veiem que hi ha algun cotxe petit... ens ho podíem haver estalviat! Bé, el camí és bonic, però el que realment val la pena es troba a partir del refugi.

El cel està com estarà tota la caminada, núvols i clarianes.

Des del refugi i, ara ja sí, ben segurs que seguim el camí correcte (empalmem amb el GR-7, que ens guiarà tota l'estona) comencem a enfilar els estanys del circ de Pessons (el circ glacial granític més gran d'Andorra). Són una successió d'estanys i alguns estanyols comunicats entre si. Tots tenen el seu encant i la caminada és realment bonica... i encara més en aquesta època, en què encara hi ha força congestes de neu i als prats moltes plantes florides.

Em trec dues coses que tenia moltes ganes de fer (no em feu dir perquè):

- Veure estanys de muntanya, ara feia molt temps que no ho feia... i me n'he assegurat ben bé.

- Passejar-me per prats alpins florits i veure algues flors típiques, com les gencianes o els narcisos.

Per acabar d'arrodonir l'excursió, veiem molt bé una marmota. També en trec les ganes de veure fauna de muntanya, com, també i entre altres, la merla d'aigua (sempre m'ha fascinat veure com un ocell, no gaire més gros que un pardal, es capbussa en els torrents de muntanya).

Ens dutxem i sortim del càmping a dos quarts de cinc... sense que ningú ens digui res. Com que no tenim pressa passem pel port d'Envalira i la collada de Tosses.

Recordem, també, vells temps. A l'alçada de Montesquiu i Sant Quirze la C-17 està en obres i els trànsit es desvia cap a l'interior d'aquestes poblacions. Una hora de cua per culpa del semàfor de Sant Quirze. Sense cap mosso enlloc... potser esperant que la cua arribi a Ripoll o Ribes de Freser...  com fa una pila d'anys.