TALAIA DE MONTMELL

La Juncosa (23/11/2013)

9.7 Km (circular)

Desnivell: ± 500 m

Durada: 4h 30'

SERRA DEL BOLET

Font-rubí (06/12/2013)

15.5 Km (circular)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 4h 30'

LES DOUS I FOIX

Torrelles (09/02/2014)

16.8 Km (circular)

Desnivell: ± 420 m

Durada: 4h 30'

VALLMAJOR I SANT ANTONI

Albinyana (07/09/2014)

11.9 Km (circular)

Desnivell: ± 500 m

Durada: 5h 30'

SERRA DE LES GUNYOLES

L'Arboçar (25/01/2015)

10.9 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 3 h

COVA DE L'OLLA

Aiguaviva (01/02/2015)

8.0 Km (circular)

Desnivell: ± 360 m

Durada: 4 h

SANT SEBASTIÀ DELS GORGS

La Granada (25/07/2015)

16.0 Km (circular)

Desnivell: ± 100 m

Durada: 4 h

CALAFELL - MONTPAÓ

Calafell (04/10/2015)

14.1 Km (circular)

Desnivell: ± 375 m

Durada: 5 h

MONTCAU - TELÈGRAF

Ordal (05/12/2015)

12.7 Km (circular)

Desnivell: ± 430 m

Durada: 4 h

PUIG CASTELLAR

Pontons (19/12/2015)

9.0 Km (circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 3 h

LA MOLA (DE BONASTRE)

Bonastre (23/08/2017)

8.6 Km (Circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 2 h 30'

EL CASTELLOT

Castellví de la Marca (14/01/2018)

8.7 Km (circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 4h

El Castellot

Passeig planer entre vinyes abans d’enfilar-nos per una breu però intensa pujada fins al Castellot (un 100 Cims). Un cop a dalt el premi són unes vistes esplèndides al Penedès i més enllà.

BATUDA

Avui toca caminada de grup, serem quinze. Fa un temps molt millor del previst i marxem amb un sol gairebé primaveral que ens acompanyarà durant tot el dia (de fet hem començat a les onze perquè a primera hora del matí s’esperaven núvols i pluges).

Sortint sort en tenim de la Clara, sinó comencem equivocant-nos. D’entrada ens passegem entre vinyes, ara amb aspecte hivernal.

Deixem el PR fem una mica més de volta, per allargar la caminada i passar per la Torreta, una bonica masia amb una torre medieval adossada. Poc més endavant passem per l’església de Sant Sadurní, d’origen romànic, però amb modificacions del segle XV (on retrobem el PR).

Poc després deixem les pistes per on hem anat passant per començar-nos enfilar per un corriol entre brolles.  La pujada és curta, però intensa. El premi, però, val la pena. Un cop a dalt el cim les vistes, especialment al Penedès i les muntanyes que l’envolten són magnífiques. Tot i que és d’hora, ho aprofitem per dinar.

Tenim pensat baixar per l’altra banda, el que no tenim previst és que caçadors fent una batuda de senglar ens tallin el camí per on havíem d’anar. Fa ràbia però encara fa més por, i per si un cas canviem de ruta, improvisant.  Amb algun dubte, i al final més llarga del previst, la caminada acaba estant prou bé.

Pels pèls, estan just a punt de tancar (i molt amablement ens deixen entrar), acabem fent el got al bar del poble. Gran comiat, com sempre.



Fitxa Tècnica

Data: 14-01-2017 

Kilòmetres: 8.7 (Aprox.).

Desnivell: ± 250 m.

Durada: 4 h (amb parades)

Circular: sí. Inici al Maset dels Cosins (Castellví de la Marca).

Dificultat: baixa.

Participants: en Josep, la Maite, en Jordi, la Gemma, en Quim, en Joan, en Ramon, l'Àngels, en Xevi, la Mabi, l'Oscar, la Susanna, en Ramon, la Clara i jo.

Ressenya

Senyalitzada com a PR. Podría estar millor però amb les marques i els pals indicadors es pot fer més o menys bé. La Ruta que surt al track, però és una mica més llarga (per passar per la Torreta). Aquest tram no està senyalitzat però amb un mapa és pot fer sense problemes (ja que es fa per pistes rurals. TRACK Wikiloc

Nota: Ressenya de "l'Alt Penedès, 17 rutes a peu" de l'editorial Cossetània.


Fotos

La Mola de Bonastre

Excursió al sostre comarcal del Tarragonès (que també és un 100 Cims). Ideal per fer-la a l’hivern, bones vistes i pedra seca la fan més amena.

BOSC CREMAT

Tot i que marxo d’hora (pels meus horaris), a causa de les cues començo a caminar a les onze tocades. Per sort la caminada és curta, el dia llarg i no tinc cap pressa.  La vull fer en base al mapa que porto, però només sortir veig que forma part d’una ben senyalitzada xarxa de camins del poble de Bonastre, l’endreço i començo a seguir les marques.

Començo a caminar entre vinyes, encara que de seguida em començo a enfilar entre pinedes de pi blanc (per ser exactes, però, hauria de dir brolles arbrades). Fa una mica de calor, però és suportable (almenys per mi, que l’aguanto molt bé). Pujo, a més, a bon ritme.

Arribant a la part alta de la serra passo per una zona afectada per un incendi  recent (2016). Entenent la tristesa que provoca veure un bosc cremat, especialment si és el de casa teva (i ho dic per experiència), lluny de mirar-m’ho com una catàstrofe ecològica em meravella observar com la vegetació mediterrània es regenera i es recupera a tan bon ritme (amb margallons i aladerns que sembla que gairebé han recuperat el seu aspecte original, per exemple).

Arribo al cim i gaudeixo de les seves bones vistes. Ho aprofito per reposar una mica, a l’ombra del vèrtex geodèsic.

La ruta que segueixo acaba al cim, pel que ara sí, continuo en base al mapa. Just al costat del vèrtex el camí es bifurca i dubto de quin agafar. Un cop a casa veuré que la majoria d’excursions prenen el de la dreta... però, ara, aquí, em decideixo pel de l’esquerra (tot i que al final els dos acaben a la mateixa pista). Baixo per un corriol marcat per fites, al principi una mica desdibuixat en algun punt, però poc més endavant, una altra vegada sota la pineda, es converteix en un sender ample i fresat.

El sender mor en una pista, que segueixo cap a la dreta tot passant per un pou i dues grans barraques de pedra seca, una molt ben conservada i l’altra mig enrunada. A l’alçada de la segona deixo la pista i començo a seguir les marques del GR que em guiaran fins al final. Més endavant, en una bifurcació dubto de si seguir el GR o desviar-me per una pista que sembla vorejar la urbanització per on passaré per dalt. Com que no sé si porten al mateix lloc opto per seguir el GR, tot i que un cop a casa veig que potser hagués estat millor seguir la pista (evitant passar per la urbanització i segurament amb millors vistes, què hi farem!).

Tot i que he anat sense presses he fet la caminada a bon ritme, arribo a Bonastre i faig una volta pel poble, prou bonic, per “dutxar-me” i  dinar a la font de Santa Magdalena, abans de tornar cap a casa.
 


Fitxa Tècnica

Data: 23-08-2017 

Kilòmetres: 8.6 (Aprox.).

Desnivell: ± 250 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades)

Circular: sí. Inici a la Plaça Major, davant l'Ajuntament.

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada (excepte una part entremig, però no té massa complicació). De cara a l'ajuntament baixem pel carrer de l'esquerra i, a partir d'aquí, comencem a seguir pals amb fletxes blaves , marques blaves( d'un blau fosc) i els pals indicadors de la Ruta al Cim de la Mola(tram molt ben senyalitzat. Si no ens volem complicar la vida podem pujar i baixar pel mateix camí, amb el que ens quedarà una excursió d'uns 7 Km). Un cop al cim podem continuar prenent qualsevol dels dos camins marcats amb fites, jo, sense voler, vaig agafar el de l'esquerra (tot i que, almenys pels tracks he vist, la majoria de gent agafa l'altre). En tot cas els seguim fins al final (no hi ha cruïlles on desorientar-se) i un cop arribem a una pista la seguim cap a l'esquerra. Ull! passat una cabana de pedra seca i un pou arribarem a un cruïlla amb una altre cabana de pedra seca mig aterrada, en aquest punt ens desviem a la dreta (passant al costat de la barraca). A partit d'aquí comencem a seguir les marques (blanques i vermelles) i els pals indicadors del GR-92 fins arribar a Bonastre (excepte el trencant a la cabana de pedra seca, la resta ésta ben marcat i senyalitzat). En algun punt també seguirem les marques vermelles de la Ruta Bonastrenca, però per poca estona. TRACK Wikiloc

Nota: es pot fer una ruta similar des de la Pobla de Montornès.


Fotos

Puig Castellar

Entre l'Anoia i l'Alt Penedès el Puig Castellar és un cim modest però amb bones vistes. Al camí el Puig d'Agulles, sostre comarcal de l'Alt Penedès.

HIVERN?

Em costa una mica trobar el punt de sortida. Sort que em vaig mirar el mapa i el puc identificar. Començo a caminar a quarts d’onze.

Surto del coll de Carbons i m’enfilo al Puig de les Agulles, el sostre comarcal de l’Alt Penedès. Sense cap més interès a banda d’això (no hi ha vistes, tapades per la vegetació). Des d’aquí, però, és poc tros i no perdo gaire temps.

Reculo fins al coll i passo de la ressenya que porto, que en fa passar per la pista asfaltada (tot i que gens o poc transitada). En lloc d’això decideixo arriscar-me i seguir les marques d’un Sender Local. No passaré pel costat d’alguns masos i (sense saber-ho), escurçaré una mica la caminada.

M’enfilo mica en mica entre camps i boscos, fins arribar al Puig Castellar (ja a la comarca veïna de l’Anoia). Des d’aquí si, les vistes són molt boniques: la Llacuna (i l’Anoia), Montserrat, la Conca de Barberà, les Muntanyes de Prades...

Baixant en desvio un moment fins al poblat ibèric, molt a prop. Poc excavat (i no museïtzat), tot i que es poden endevinar alguns habitatges i la disposició típica d’aquests poblats (crec), no val massa la pena.

Per allargar una mica la caminada vaig fins al puig de Subiranes. El camí per arribar-hi és prou bonic, amb vistes, però el cim tampoc té cap interès, sense vistes per la vegetació. Tot i això, ho aprofito per dinar, al sol tot i que sembla més un dia de primavera que no de principi d’hivern.

Baixo, mig relliscant, fins a trobar el GR, que segueixo fins a tornar a trobar el SL i ja fins al cotxe un altre cop entre boscos. 


Fitxa Tècnica

Data: 19-12-2015 

Kilòmetres: 9.0 (Aprox.).

Desnivell: ± 250.

Durada: 3 h (amb parades)-

Circular: si (pràcticament). Inici al coll de Carbons (ull! no està senyalitzat de cap manera).

Dificultat: baixa.

Ressenya

"Senyalitzada", tot i que a vegades són escasses o estan mig esborrades (millor portar un mapa o una ressenya). Del coll de Carbons cal anar al Puig d'Agulles seguint les marques blanques i verdes (SL), pal indicador. Llavors recular travessar la carretera i seguir les marques fins al cim (desviant-nos abans a la dreta fins al poblat ibèric, senyalitzat). Del cim cal recular però al trencant amb un pal indicador, per on hem arribat, cal continuar recte per la pista i a la següent cruïlla també recta. Ull! no passar-se més endavant el trencant al Puig de Solanes (just abans el camí comença a baixar amb ganes). Pasat Puig Solanes el SL enllaça amb un GR, que seguim a l'esquerra fins a tornar a trobar el SL per on hem començat la caminda.  TRACK Wikiloc

Nota: aquesta és només una de les possibles rutes per arribar-hi, es poden fer moltes variants per allargar-la (o fins i tot escurçar-la), fins i tot pujant per la Llacuna.


Fotos

Montcau - Puig Agulles - Telègraf

Per una zona molt urbanitzada encara queda espai per la natura, alguns prou bonics.

DESCOBRINT

Avui amb en Salvi, que fa ara fa temps que no coincidim, i en Pepe, un amic seu. Una relativament a prop i per una zona on encara no hi he estat: l’Ordal.

Sortim de davant l’església de Sant Esteve de l’Ordal. D’entrada entre vinyes, que de seguida deixarem enrere per passar entre pinedes i algunes brolles. També pel costat d’un gran mas, can Parellada i una font.

Tot xerrant, en Pepe no calla mai, arribem al cim del Montcau, sense massa interès, ja que les vistes queden mig amagades per la vegetació. Són una mica millors una mica més endavant, al Roc de Forellac (per desgràcia però,  tot i que les previsions eren de bon temps, el dia està ennuvolat i no es deixen veure gaire. Tot i això en un dia clar segurament deuen estar prou bé).

 El Puig d’Agulles és una mica més endavant. Al cim hi ha unes antenes que amb la vegetació amaguem una mica les vistes (juntament amb el dia).

 El camí puja i baixa suaument. D’aquesta manera arribem a la Torre del Telègraf. Una torre de telegrafia òptica mig enrunada, al costat d’una cantera. Com que de seguida arribarem a la carretera, tot i que és una mica d’hora (cap a la una), ho aprofitem per dinar.

Ja només queda la baixada, passada la Creu d’Ordal (una crei de terme), el camí va al costat de la N-340, tot fent esses i travessant-la més d’una vegada. De seguida però, arribem a l’Ordal. Café i cap a casa .


Fitxa Tècnica

Data: 05-11-2015 

Kilòmetres: 12.7 (Aprox.).

Desnivell: ± 430.

Durada: 4 h (amb parades)-

Circular: si. Inici a l'esglèsia de l'Ordal (al costat de la N-340).

Dificultat: baixa.

Participants: en Pepe, en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada (tot i que pel camí es van seguint marques de GR, vermelles o blanques), però fàcil. Amb el mapa de l'ICC amb el TRACK Wikiloc a sobre (o no) n'hi ha ben bé prou (tots els camins hi són marcats).


Fotos

Calafell - Montpaó

Per una zona molt urbanitzada encara queda espai per la natura, alguns prou bonics.

POQUETS

Avui toca caminada de grup. Serem cinc, poquets. Toca el Penedès, per canviar una mica de paisatge. Començarem tard, com sempre. I encara més, ja que abans de començar anem a visitar el poblat ibèric de Calafell.

És una ciutadella ibèrica, fortament fortificada, que va pertànyer als cessetans. Situada dalt d’un turó proper a la platja, va estar ocupada durant uns cinc segles (entre el VI i el I aC). Seguint tècniques que avui dia no es farien servir, s’hi ha reconstruït  bona part dels edificis, el que permet fer-se una idea de com era la seva vida. Tot i que els pisos que l’envolten li treuen encant val molt la pena... i avui, dia dels Ibers, l’entrada és gratuïta (estem de sort sense saber-ho). Fem la visita, disfressant-nos una mica (alguns), i tot seguit comencem a caminar (de veritat).

Ens equivoquem de camí gairebé només d’entrada, però de seguida reprenen el correcte sense fer gairebé volta de més. Ens enfilarem per les muntanyes al voltant de Calafell: les Trinxeres, la Talaia i el Pujalt. Tot carenant, entre brolles, màquies i alguns boscos, enllacem aquests cims modestos però amb bones vistes (tot i que avui la visibilitat no és massa bona, fa un dia una mica gris).

Passem pel costat de les ruïnes del poble medieval de Montpaó, i poc després ho aprofitem per dinar. Els mosquits, que ja ens han atacat pel camí aquí sembla que ho facin amb ganes. Excepte amb mi i la Sílvia, que no ens fan res (quin “gustàs” anar amb algú que té la sang encara més dolça que tu :-)). I es delecten especialment amb la Clara, que avui sembla que atreu tota mena d’invertebrats, com aranyes i fins i tot un insecte pal... amb el que costen de veure!

Tips, la tornada és una mica més monòtona, tot i que tampoc se’ns fa llarga ni avorrida, xerrant i fent broma. Pel camí, l’última visita del dia: la Foradada, una petita cova d’uns pocs metres de llargada, oberta a banda i banda. Prou bonica, ho aprofitem per fer la foto de grup.

El nivell de la caminada anterior no l’hem superat (era difícil)... la companyia, però, ha valgut igualment la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 04-10-2015 

Kilòmetres: 14.1 (Aprox.).

Desnivell: ± 375.

Durada: 5 h (amb parades)-

Circular: si. Inici a la rotonda de la Creu Roja de Calafell (a la C-31). 

Dificultat: baixa.

Participants: la Sílvia, la Gemma, la Clara en Jordi i jo.

Ressenya

No senyalitzada, cal TRACK Wikiloc o ressenya (extreta del llibre "Baix Penedès. 17 excursions a peu).


Fotos

Sant Sebastià dels Gorgs

Caminada entre vinyes per pobles i llogarrets típics del Penedès. Pel camí una de les joies del romànic de la zona: Sant Sebastià dels Gorgs.

CANVI DE PAISATGE

Tinc ganes de canviar de paisatge. El més proper és el Penedès. Mataré dos ocells d’un tret (expressió que no m’agrada gaire), fins ara he vist les vinyes a la tardor o a l’hivern, sense fulles i podades, tinc ganes de veure-les carregades de raïm.

Sortim de la Granada al voltant de les deu, tot passant per les restes del seu castell i l’església del Castell de la Granada (Sant Cristòfol)... construïda al segle XVI amb els carreus del castell. A la sortida també passem per un parell de creus de terme.

Sortim del poble i passat el polígon industrial comencem a caminar entre les vinyes, que ja no ens abandonaran pràcticament en tot el camí. Amb l’aspecte que hem vingut a buscar, tot i que el paisatge no variarà gaire.

La següent parada és a la curiosa ermita de la Mare de Déu de la Llinda, al costat de la masia que li dóna nom. És una curiosa ermita romànica, del segle XI, que aparentment sembla tenir dos pisos (aquest estrany aspecte és degut, llegeixo, a què era el braç sud del transsepte d’una església molt més important, de la que només es conserven alguns murs.

De seguida arribem al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, diuen, una de les joies del romànic del Penedès. Del segle XI (amb modificacions posteriors), en destaca la portalada, la torre del campanar i el claustre. Té uns horaris de visita una mica curiosos i ens quedem amb les ganes de poder-hi entrar.

Una mica més endavant passem per davant de Sant Pere d’Avinyò, del segle XVII (i casa de colònies) i continuem el camí fins a Avinyò, amb una altre església, la de l’Immaculat Cor de Maria, del segle XX i, pel meu gust, no massa aconseguida.

Vinyes i més vinyes, tot improvisant una mica el camí per passar per Sant Cugat Sesgarrigues i la seva església (l’última). D’origen romànic l’edifici actual és dels segle XVII i XVIII, i el campanar del XIX.

Continuem entre vinyes. Les fotos no quedaran tan bé, però per sort fa un dia ideal per caminar, especialment per un lloc on no hauríem trobat ni una ombra. Està tapat i fa ben poca calor... fins i tot passem més d’una font als pobles sense refrescar-nos, i al final de la caminada hi arribo amb més de mitja ampolla d’aigua, una cosa que fa dies que no em passa!

Dinem a la Granada i cap a casa. Potser pel dia, poca calor, el paisatge, bonic però poc variat, avui també hem anat a un molt bon ritme (segurament ajudat, també, perquè la caminada éra pràcticament plana).


Fitxa Tècnica

Data: 25-07-2015 

Kilòmetres: 16.0 (Aprox.).

Desnivell: ± 100.

Durada: 4 h (amb parades)-

Circular: si. Inici a la Granada (Plaça de la Font). També es pot començar al Polígon Industrial (escurçant-la una miqueta).

Dificultat: baixa.

Nota: el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs només es pot visitar el primer i tercer diumenge de cada més d'11 a 12.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada, cal TRACK Wikiloc o mapa (al anar entre poblacions, amb de l'ICC amb o sense el track a sobre farem), no és complicat (molts trams per pistes asfaltades.


Fotos

Cova de l'Olla i el Serraló

Bonica caminada al voltant d'Aiguaviva. Per fondos recoberts de brolles, garrigues i pinedes de pi blanc s'arriba a la cova de l'Olla, de dimensions modestes, però preciosa. Des del cim del Serralò, a més, hi ha bones vistes.

ON HA DE SER

Avui torna anar cap al Penedès, al sud, per assegurar-me sol... el que no m’he fixat era que les previsions eren de bon temps, però amb vent. Després de no trobar una cova la setmana passada(mal situada al mapa), en tinc ganes, i en decideixo per un altre... que espero sigui on ha de ser.

Començo a caminar a les onze, a Aiguaviva. Les primeres parades, són només sortir del poble. La Font del lleó i el freixe monumental d’Aiguaviva.

Entre pinedes de pi blanc, garrigues i alguna vinya, passo per fondos arrecerats del vent. Pel camí un forn de calç, un dels més grans que he vist fins ara.

 Per sort, el trencant de la cova és on ha de ser, tot i que no està senyalitzat, és relativament fàcil de trobar. Passo d’una pista a un sender ben marcat, però que s’enfila ben bé pel dret (baixant hauré d’anar amb molt de compte).

La cova de l’Olla té unes dimensions força modestes, amb una fondària total d’uns vint metres. Amb una gran sala d’entrada i una de més petita, d’uns nou metres de recorregut, on hi ha les formacions més boniques (estalagmites, estalactites...). La cova fa pendent i no es massa alta, s’ha d’anar en compte de no tocar res, ni que sigui sense voler. Tot i les dimensions, l’espectacle és molt bonic i m’hi passo una bona estona fent fotos, sense trobar el moment de sortir-ne...a més, estic ben arrecerat del vent. A més, també, hi ha sorpresa inclosa, una ratapinyada és deixa fotografiar de ben a prop.

Continuo el camí per fondos, envoltat de brolles i garrigues, més o menys arrecerats del vent.

Quan arribo a un coll decideixo improvisar i acostar-me a un cim proper. Faig bé, des del modest Serraló hi ha molt bones vistes, al Penedès, Montserrat, el Montseny, el Montnegre, el Mar... Un dia normal m’hi quedaria a dinar, però aquí el vent toca amb ganes i no tinc més remei, si no vull passar fred, que baixar una mica.

M’enfilo també, al cim de l’altre banda (no surt al track), una mica més alt, però amb menys vistes.

Després d’això només en queda baixar cap al poble i tornar cap a casa... un altre dia més d’hora del que estic acostumat. Però també va bé.


Fitxa Tècnica

Data: 01-02-2015 

Kilòmetres: 8.0 (Aprox.).

Desnivell: ± 360.

Durada: 4 h (amb parades)-

Circular: si. Inici a Aiguaviva (Davant el restaurant el Celler).

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada, cal ressenya almenys per fer-la circular (nosaltres portàvem la de "El Baix Penedès, 17 rutes a peu" de l'editorial Cossetània), o TRACK Wikiloc. Una manera fàcil, però, és anar i tornar pel mateix lloc. De la placeta de davant el restaurant prenen el camí que surt a l'esquerra (cap al Freixe monumental). Seguim aquest camí fins que trobem una pista que ve per la dreta, just a l'altre banda, un corriol porta a la carretera i a una altre pista (travassent la carretera just al cartell d'entrada al poble). LLavors només cal seguir-la continuant recte (a la cruïlla de quatre camins val la pena desviar-se un moment a l'esquerra, fins al cim del Serraló). Desemboca en una altra pista, que hem de seguir a la dreta. Poc més enllà hi ha el trencant (no senyalitzat, o amb una fita) a la cova de l'Olla (just abans que la pista travessi la riera un parell de vegades molt seguides).


Fotos

Serra de les Gunyoles

Primer entre vinyes, passem pels tres nuclis de l'Arboçar, amb la seva torre i el seu columbari medieval. Més endavant el camí s'enfila per pinedes de pi blanc, fins a a la serra de les Gunyoles, per carenar-la sempre amb magnifiques vistes.

AMB MENYS VENT

Hi ha previsions de vent. Torno a deixar la Garrotxa per un altre dia. En lloc d’això, cap al Penedès, on bufarà amb menys força. Amb l’Isa, que sembla que es torna a animar a caminar.

A dos quarts d’onze comencem a caminar a l’Arboçar de Dalt. Entre vinyes, de seguida arribem a la primera parada, la torre de l’Arboçar de Baix. Medieval, esta adossada a un gran mas.

Entre boscos, ens dirigim cap a la següent parada. Ens despistem una mica, ens saltem un trencant i fem un trosset de més (no surt al track). Per sort no gaire. Reculem i trobem el camí correcte fins al Colomer de l’Arboçar. També medieval, restaurat. Es pensava que era un columbari romà, on els antics habitants de la zona guardaven les cendres dels difunts, tot i això, sembla que els estudis recents refusen aquesta idea i es tractaria únicament d’això, un colomer medieval.

Passem per l’Arboçar de les Roques i entre vinyes seguim per la vall, tot passant pel costat de mas sunyer. Una mica més endavant, ens comencem a enfilar, suaument, entre boscos de pi blanc fins al començament de la serra de les Gunyoles.

Carenem la serra, sempre amb bones vistes: al Garraf, el Penedès, Montserrat, el Montnell... El vent, que fins ara ens ha respectat, aquí dalt bufa amb ganes (augmentant la sensació de fred, que fins ara gairebé no teníem).

Baixem cap a l’Arboçar de Dalt, on tenim el cotxe, deixant enrere, una altra vegada, el vent. Un cop a baix, en un banc al sol, aprofitem per menjar-nos els entrepans de dinar, i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 25-01-2015 

Kilòmetres: 10.1 (Aprox.).

Desnivell: ± 150.

Durada: 3 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a l'Arboçar.

Dificultat: baixa.

Participants: l'Isa i jo.

Ressenya

No senyalitzada com a tal. Cal ressenya (nosaltres portàvem la de "l'Alt Penedès, 17 rutes a peu" de l'editorial Cossetània), TRACK Wikiloc o mapa (la majoria de cruïlles estan senyalitzades amb pals i sempre es passa per pistes). El recorregut coincideix sempre amb algunes de les rutes d'Avinyonet.


Fotos

Cova de Vallmajor i Sant Antoni

Bonica caminada al voltant d'Albinyana, entre barraques de vinya, vinyes, oliveres, pinedes i brolles el camí s'enfila, suament, fins a la cova de Vallmajor, el cim del Puig de Sant Antoni, amb bones vistes, i la bella ermita de Sant Antoni de Pàdua.

PETI QUI PETI

Peti qui peti. Després de malalties, mal temps, feines varies i caminades improvisades, avui toca. Plogui o nevi, sol o acompanyat. No serà el cas, hi ha algun núvol més del que toca i aniré amb  bona companyia. Toca caminada oberta, al final serem set: la Mari, la Neus, en Jordi, l’altre Jordi, la Rosa i l’Eva (una nova incorporació).

Ens trobem davant lo Cooperativa del Vi d’Albinyana i comencem a caminar, cap a les onze. De seguida notem la xafogor que fa i farà avui. Ho fem pel paisatge que anirem trepitjant tota l’estona: oliveres, vinyes, brolles i bosquets de pi blanc.

Estem en terra de vi i fem les primeres parades en algunes barraques de vinya, de pedra seca, molt ben conservades.

El camí mica en mica es va enfilant, tot passant per Can Perutxo, casa que pertanyia a l’escriptor i on hi feia llargues estades. Arribem al migdia a la cova de Vallmajor, una cavitat que fa seixanta-set metres de fondària, amb diferents galeries i sales. En una d’aquestes sales, tancada amb una reixa, i no visitable, hi ha pintures rupestres, disset figures esquemàtiques de l’edat de bronze (de fa 3.200 a 3.800 anys). La baixada pel que sembla la galeria principal és força inclinada i esta molt enfangada, i no ens atrevim a baixar fins al final (ni gaire avall). Tot i així, val la pena... i gaudim de la frescor de la cova (aprofitant per dinar a la seva entrada).

Reculem un tros de camí i ens tornem a enfilar una mica més. No hi serem a l’hora que toca (que eren les dotze del migdia), però no vol deixar de participar a “Estelades al Cim”. En el marc de la celebració de la Diada Nacional, s’organitza una pujada simultània que vol omplir els principals cims del país d’estelades. El nostre, el Puig de Sant Antoni, és modest, però hi posem el nostre petit gra de sorra (l’any passat més de quatre mil persones van pujar a tres-cents cinquanta cims). Ens hi fem la foto de rigor i gaudim de les seves bones vistes.-

Baixant ens queda la penúltima parada del dia, a la bonica ermita de Sant Antoni. La següent ja és al bar del també bonic poble d’Albinyana, per refrescar-nos de la calor. Bona caminada, amb bona companyia .


Fitxa Tècnica

Data: 07-09-2014 

Kilòmetres: 11.8 (Aprox.).

Desnivell: ± 500.

Durada: 5 h (amb parades)-

Circular: si. Inici davant la Cooperativa del Vi d'Albinyana (a l'entrada del poble).

Dificultat: baixa.

Participants: En Jordi, l'altre Jordi, la Rosa, la Neus, la Mari, l'Eva i jo.

Ressenya

No senyalitzada (tot i que bona part del camí vam anar trobant marques blaves). Cal ressenya (nosaltres portàvem la de "El Baix Penedès, 17 rutes a peu" de l'editorial Cossetània, o TRACK Wikiloc


Fotos

Les Dous i Santuari de Foix

Caminada bonica i força complerta. La primera és un passeig molt agradable al costat de la riera de Pontons, fins a les Dous (espectacular font amb 35 brocs) i una cascada bonica. Tot seguit una bona estona de pujada, fins al Santuari de Foix, amb grans vistes al Penedès i les muntanyes que l'envolten (i alguna de més enllà). Pel camí algunes fonts, boscos de ribera, pinedes, vinyes i oliveres...

HAVIA DE FER SOL, NO?

Avui toca al Penedès. Comencem a caminar a dos quarts d'onze, davant l'església de Sant Genís, del segle XVIII, a Torelles de Foix. Passem pel mig del poble, amb alguna casa noucentista, i la capella del Roser, del segle XVI. Ben a prop hi ha els Abeuradors, restaurats modernament i un dels elements més emblemàtics del poble. Estan adossats als murs que tanquen l'antic casal dels Peguera (llinatge que van jugar un paper destacat en la Guerra de Successió, lluitant en el bàndol català i participants de l'heroica resistència barcelonina el 1714). 

D'aquí pràcticament sortim del poble i caminem entre horts. De seguida, però, passegem al costat de la bella riera de Pontons, entre pollancres i albers. Ens desviem, també, cap a les boniques fonts de l'Omeda i d'Encovens, que ragen discretament.

 Al cap de ben poc arribem a un dels principals objectius del dia. Les Dous. Una espectacular font amb trenta-cinc brocs d'aigua, tots rajant (en alguna banda, però, llegeixo que antigament ho feien amb més abundància. Ara ho fa menys perquè és captada com a aigua municipal). Al mateix indret, la riera forma un bonics salt d'aigua i un gorg sota seu. Ens hi estem una bona estona fent fotos. Mentrestant, el sol que havia de brillar tot el dia, queda amagat al cel ben tapat, que ja no ens deixarà.

El camí es comença a enfilar entre oliveres i pinedes de pi blanc. Refiats del cartells i un grup nombrós que camina davant nostre... i que no em llegeixo del tot bé la ressenya del llibre que portem, no és fins un bon tros més amunt que ens adonem que anem al revés del que hauríem d'anar. La caminada és fàcil i la ressenya és bona, pel què decidim continuar.

La següent parada és a Torres Altes, masia d'origen medieval amb una torre adossada. En obres, aturades de fa temps, no es pot visitar i ens hem de conformar en veure-la una mica de lluny. Ben a prop, les Torres Baixes (mas can Pepo), una altre torre adossada a una masia, també d'origen romànic.

El camí ara és pla. Ens desviem a la font del Rector, bonica, però seca.

De seguida arribem al Santuari del Foix.  Restaurada recentment, d'origen romànic, esta al costat de les restes del castell de Foix (en queden quatre pedres). Sota seu hi ha la cova de la Verge, on segons la tradició, un pastor hi va trobar la Mare de Déu de Foix (entre aquesta, la de Núria, la de Montserrat i alguna altre, això de trobar verges en coves, sembla una versió de "geocatching" medieval. Sigui dit sense ànim d'ofendre a ningú).

Tot plegat està bé, és bonic, però el que és realment espectacular, gràcies a la seva situació privilegiada, són les seves vistes. Des d'aquí es domina tota la plana del Penedès i les muntanyes que l'envolten, i algunes de més enllà, com Montserrat, el Montseny i el Montnegre.

Ho aprofitem per dinar tot contemplant-les.

Ara ja només queda baixar. Pel camí una font que no surt a la ressenya, la font de Giberts, que raja amb ganes.

Una mica més enllà l'ermita de Foix, neoclàssica, del segle XVIII, sembla que va ser promoguda per Ramon de Peguera al costat d'una cova on, segons la llegenda, s'hi va aparèixer la Verge. El seu estat no és massa bo.

Deixem el peu del Tossal, travessem una urbanització i deixem enrere les pinedes per començar a caminar per vinyes i oliveres una altre vegada. Fem alguna parada improvisada més, per contemplar i fotografiar alguna barraca de pedra seca (inexistents o gens freqüents a la nostra comarca).

De seguida, però, tornem a arribar a les Dous, per recular, en aquest últim tram, més o menys per on hem vingut, tot gaudint una altra vegada d'aquest indret tan agradable.

A mitja tarda, cap a casa. Està núvol, però les pluges no arribaran fina al vespre, tal i com estava previst.


Fitxa Tècnica

Data: 09-02-2014 

Kilòmetres: 16.8 (Aprox.).

Desnivell: ±420.

Durada: 4 h 30' (amb parades)-

Circular: si, pràcticament. Inici a Torrelles de Foix (davant l'ajuntament).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc mapa o una bona ressenya. Tot i això no és molt complicada. Fins a les Dous està senyalitzat i només cal seguir la riera, a partir d'aquí enfilar-se a la carretera i seguir la pista asfaltada que porta el Santuari, un cop al Santuari es pot tornar a baixar a Torrelles seguint les marques del PR o els pals.     


Fotos

Serra del Bolet

Caminada bonica i força complerta. Pel camí gairebé sempre ens acompanyaran bones vistes (pricipalment al Penedès, però també a Montserrat i als Pirineus). Es visiten, també, un parell de boniques coves (especialment la del Bolet) i una curiosa esquerda (el Pas dels Lladres), amb vistes a una agulla singular (la de Valldellós).

RES A CELEBRAR

Aprofitant que és festa, tot i que no tenim res a celebrar. Un festiu que, espero i desitjo (més aviat que tard), desapareixerà del nostre calendari (... i ja la canviarem per la que ens vingui de gust).  

Una hora i mitja de camí, una miqueta més del que calculàvem, ens plantem al Penedès. Comencem a caminar a quarts d’onze. De seguida ho fem per pinedes de pi blanc, i alguna màquia, una vegetació que ens acompanyarà tot el camí (amb algun roure als racons més ombrívols). Una vegetació que tot sovint, també, ens “espatllarà les fotos”. Dalt de la carena constantment hi ha bones vistes, però moltes vegades entre arbres.  

En alguns punts, de tant en tant, però, les vistes són magnífiques, especialment al Penedès i les muntanyes que l’envolten, com la serra de l’Ordal o el Garraf, però també a Montserrat, Sant Llorenç dels Munts i, una mica més enllà, els Pirineus (distingeixo el Puigmal, les altres dedueixo que són els cims de la Cerdanya i Andorra, i algunes altres, encara més a l’oest).   Deixem la carena enrere i baixem fins a la bonica font de les Conilles, on aprofito per beure una mica, l’aigua és fresca i bona. A partir d’aquí improvisem una mica, volem anar a la cova del Bolet i només portem un mapa senzill. Sabem que és relativament fàcil i està prop del camí. El problema és que l’últim trencall no està indicat i al mapa està mal localitzada. Això farà que ens la saltem i haguem de recular un tros. Per sort, però, la trobem al primer camí en què provem sort.  

La cova de Bolet fa uns deu metres d’ample per uns vint de llargada (almenys el  vestíbul) i s’hi poden veure diferents boniques concrecions càrstiques (estalagmites, estalactites, columnes i altres). Portem lots i tot i que és relativament petita, ens entretenim una bona estona explorant-la i fent fotos. És, també, una de les més populars de la comarca i va ser usada pels nostres avantpassats en temps antics (s’hi ha trobat eines i restes que van des de vuit mil anys enrere fins a l’Edat Mitjana.  

És, també, una cova amb moltes llegendes. Poso la que m’agrada més. Diuen que el qui sigui prou valent per passar el riu cabalós que llisca pel fons de la cova arribarà al començament d'un món nou amb ciutats, muntanyes, boscos, prades, rius i fins i tot un mar amb una gran munió de vaixells, tot menut, menut i com de joguina. Aquest món en miniatura s'estén per sota de tota la nostra mar i arriba fins a les costes de Mallorca, per on la cova té una altra sortida.

Un altre cop al camí, continuem la nostra ruta per els masos del Bolet i la Casa Nova del Bolet. Portem ressenya... però és al reves de la direcció que anem nosaltres. Això fa que, primer, ens equivoquem de camí (uns pocs metres), i després ens costi trobar el correcte tot i buscar-lo i sense veure clar per on hem de passar. Al final decidim tirar endavant i seguir la ressenya que portem, encara que això signifiqui recular un tros (que al final serà ben poc, no deurà arribar als dos-cents o tres-cents metres).  

Un cop al camí correcte, i un cop hi hem ben entrat trobem les marques verdes (a vegades mig esborrades) que ens serviran de guia i faran que ja no ens perdem més. Entre màquies senders estrets ens porten fins a la cova d’Omella (o de l’Ametlla). No és tant espectacular ni tant bonica com la del Bolet, però també val molt la pena. Dic les dimensions a ull i de memòria (espero no fallar gaire), ja que no les trobo enlloc. Per una entrada que deu fer tres per tres metres, més o menys, s’entra a una gran sala de forma més o menys circular, que deu fer entre quinze i vint metres de llarg i d’ample, amb una alçada al voltant. Al llarg del temps també ha tingut diferents usos.  

D’aquí, seguint les marques verdes i tornant a passar per davant la Casa Nova del Bolet, arribem a la següent visita. El Pas dels Lladres (o de la Guineu), una esquerda a la roca d’un cingle que fa la funció de grau. Hi baixem per contemplar l’última curiositat geològica del dia, la singular i bonica agulla de Valldellós (o de Font-rubí).  

Reculem per on hem vingut... per tornar a passar per davant de la Casa Nova del Bolet. Ara, ja, camí cap el cotxe. Força més tard del que comptàvem (tot i que la culpa és només nostra). Ara baixem gaudint de les bones vistes al Penedès que hi ha pel camí, a més d’alguna cabana de pedra seca.   En Salvi encara té temps de pujar fins al castell de Font-rubí. Jo ho deixo per un altre dia... segur que tornaré.


Fitxa Tècnica

Data: 06-12-2013 

Kilòmetres: 15.5 (Aprox.).

Desnivell: ±450.

Durada: 4 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a Font-rubí (Sant Feliu).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc o una bona ressenya. Les cruïlles més importants estan senyalitzades amb pals, sovint es passa per PRs (però als que els hi correspondria una repintada), però en alguns llocs hi podem haver dubtes. Els trencalls a les coves i al Pas dels Lladres no estan indicats (tot i que parts del camí hi ha fites i marques verdes, a vegades, també, mig esborrades). Amb una bona ressenya, en principi no hauria de ser difícil.


Fotos

Talaia de Montmell

Caminada molt complerta fins a un dels cims emblemàtics del Penedès. Pel camí s'alternen garrigars, alzinars, pinedes i algunes vinyes, un parell d'ermites (una romànica), algunes fonts, un pi monumental i, tot sovint, bones vistes. Des del cim de la Talaia del Montmell la panoràmica és espectaculars, en dies clars es veu dels Pirineus fins als Ports (i, diuen, en dies de visibilitat excepcional, Mallorca).

CATALUNYA DE PUNTA A PUNTA

La primera pensada era anar a la cova de l’Olla (a la mateixa zona). Avui, però, fa un dia amb una visibilitat excel·lent i canviem d’idea. Hi ha coses que val la pena aprofitar. A més, en tinc ganes, una setmana per refredat i l’altre per la llevantada, fa dies que no faig res.

Fa fred, no molt, però el vent, que ens acompanyarà gairebé tot el dia n’augmenta la sensació. En pocs dies hem passat d’anar en màniga curta, amb guants i ben abrigats.  

Deixem el cotxe a la zona esportiva, al costat d’unes vinyes, amb les fulles amb els colors de la tardor. Comencem a caminar i de seguida passem, de resquitllada, per la Juncosa de Montmell. Primera parada, a l'església Mare de Déu del Remei, del segle XIX. Com a cosa curiosa, just davant seu n'hi va construir una de nova, al 1904, que va quedar inacabada.

 Entre horts i vinyes arribem a la Font de la Dou, al costat de la Bassa del Molí. Una mica més endavant enllacem amb una pista forestal a l’alçada d’un altre font (sense nom, que nosaltres sapiguem ). La pista puja suament entre garrigars i pinedes, amb alguna drecera al final, fins a l’ermita Nova de Sant Miquel. Poc abans d’arribar-hi, però, ens aturem a la Font de Montmell, que aprofitem per beure una mica (és fresca i bona, si més no ho sembla).  

El Castell i l’ermita vella queda just sobre nostre. Tot i això, però, per arribar-hi, farem gairebé la volta a tota la muntanya. Primer per un sender que planeja per l’obaga, amb alguns cartells sobre les plantes, corresponents a una ruta que fa la volta a la serra, però per les seves faldes (i deixarem més endavant). Comencem a tenir bones vistes, que ens acompanyaran bona part del camí.  

El camí gira i es comença a enfilar, primer suament, després amb més ganes. De seguida passem pel costat del bonic Pi de les Tres Branques o de les Tres Soques (impossible no veure’l). No és monumental, però potser hauria de ser-ho.  

Al cap d’una estoneta més arribem al cim.  La seva alçada és relativament modesta (861 metres), però és el més alt del baix Penedès i es troba isolat, pel què es va convertir en muntanya de referència pels pescadors de la costa de Vilanova, que el feien servir per orientar-se. Des d’aquí les vistes s’obren cap als quatre costat. La visibilitat continua sent molt bona. Veiem des dels Pirineus, des d’aquí no sé reconèixer els cims, però són forces, fins als Ports (i potser també alguna serra del nord de Castelló). Entre mig, el Montseny, Montserrat, el Garraf, el Penedès, el Garraf, el Camp de Tarragona, la serralada de Marina, la serra de Prades, la serra de Llaberia i d’altres que se m’obliden o bé no conec. Al mar, busquem Mallorca, sense sort... tot i que al vespre, a les noticies, ens assabentarem que s’ha vist des de Collserola (imagino i suposo, deu haver estat una mica més d’hora... que hi farem).  

Baixem tot carenant la serra, i sempre gaudint de bones vistes. Fins a la Creu. Amb cinc metres d'alçada té una curiosa història. En altres temps va estar il·luminada... un indià de la Juncosa hi va fer construir una línia elèctrica només per això, per poder-la veure des del poble (fa més de 70 anys que no funciona i no se'n veuen les restes).

Davant seu hi ha les ruïnes del castell de Montmell. Del segle X o XI, va ser l'avantguarda de la Marca Hispànica. S'hi conserven les restes d'una torre i algunes dependències (alguna d'èpoques posteriors).

Ens sorprèn els forats que hi ha just sota seu abans d’arribar-hi. La llegenda diu que eren els túnels que feien servir els moros per entrar-hi. En dies freds, com avui, de l'últim forat en surt un sorprenent aire ben calent.

Mig desgrimpant baixem fins a l’ermita de Sant Miquel del Montmell. També coneguda com el balcó de la Joncosa, bonica, és romànica, del segle XII (amb influències llombardes). El seu interior es pot veure des d'una finestra enlairada a la part posterior.  

D’aquí tornem a arribar a l’ermita nova, just a sota, la ruta d'avui fa una mena de 8. Tot seguit Baixem per una pista, fins a enllaçar amb un tallafocs, que seguirem fins a les vinyes que hi ha al voltant del Montmell.

Estan clarament veremades i algunes ja s’han començat a podar... però en algun cep encara hi queden, amb d'altres que s'estan fent malbé, alguns petits penjolls abandonats (suposem... i espero que ningú no ens renyi... ja que ens en mengem algun sense sentiment de culpa).

Cotxe i cap casa, una hora i tres quarts, però ha valgut molt la pena (i hem encertat el dia).


Fitxa Tècnica

Data: 23-11-2013 

Kilòmetres: 9.7 (Aprox.).

Desnivell: ±500.

Durada: 4 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a La Juncosa de Montmell (zona esportiva).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Ressenya extreta de "El Baix Penedès, 17 excursions a peu" de Ed. Cossetània. Des de l'Àrea Recreativa del Montmell (escurçant la caminada a la meitat) és relativament fàcil, només cal seguir els pals indicadors (millor d'entrada en direcció a cal Magí Vidal). Si es vol fer sencera cal mapa, ressenya i/o TRACK Wikiloc.

Nota: A la baixada, entre el Castell i l'Ermita cal desgrimpar una mica, tot i que no és excessivament difícil.  


Fotos