ELS ENGORGS

Meranges (19/06/2011)

17 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 650 m

Durada: 6 h

LA TOSSA PLANA

Lles (25/06/2011)

9 Km (circular)

Desnivell: ± 816 m

Durada: 5 h

VALL DE CAMPCARDÓS

Porta (29/06/2013)

10.3 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 550 m

Durada: 4 h

CAMÍ DELS CAPELLANS

Bellver (11/05/2015)

15.2 Km (circular)

Desnivell: ± 220 m

Durada: 5 h

SALT DEL MOLÍ

Viliella (05/08/2017)

5.4 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 3 h

VALL DE LA LLOSA

Viliella (06/08/2017)

13.4 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 4 h 30'

MIRADOR DEL PLA DE LLET

Arànser (04/02/2018)

7.0 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 290 m

Durada: 3 h 30'

SANT ANTONI

La Seu d'Urgell (30/08/2015)

12.0 Km (circular)

Desnivell: ± 375 m

Durada: 4 h

ROC BENEÏDOR

Bescaran (31/07/2016)

14.4 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 4 h

EL QUERFORADAT - ESTANA - BÉIXEC

El Querforadat (05/08/2018)

13.9 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 520 m

Durada: 5 h

PERAFITA I MONTURULL

Lles de Cerdanya (21/10/2018)

10.1 Km (circular)

Desnivell: ± 520 m

Durada: 5 h 30'

PUIGPEDRÓS

Meranges (11/08/2019)

10.5 Km (circular)

Desnivell: ± 800 m

Durada: 5 h

PIC DELS MOROS

Targasona (29/12/2019)

8.9 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 480 m

Durada: 4 h

EL CARLIT

Angostrina (11/07/2020)

15.5 Km (parcialment circular)

Desnivell: ± 930 m

Durada: 8 h

SENDER ARQUEOLÒGIC D'EINA (PR-16)

Eina (12/07/2020)

5.7 Km (circular)

Desnivell: ± 120 m

Durada: 3 h

CAMBRA D'ASE

Eina (09/08/2020)

9.1 Km (circular)

Desnivell: ± 970 m

Durada: 5 h

Cambre d'Ase

La pujada a aquest 100 Cims és una mica monòtona, però un cop deixem les pistes d’esquí enrere (o el bosc, segons per on pugem) el premi val la pena: ens enfilarem per una cresta espectacular amb unes vistes magnífiques.

ES VEIA VENIR

Toca caminada de grup. Ens trobem a Eina-2600, nosaltres, aprofitant la furgo ja hi érem el dia abans (on vam anar a fer un arròs boníssim a Can Lliuret, a Travesseres). Avui és una de les més difícils i serem relativament pocs. A més, en Josep i la Clara, tot i acompanyar-nos fins a la sortida seran baixa per lesió (en lloc seu faran una passejada per la propera Vall d’Eina).

Sortim. Fa sol i la temperatura segons el termòmetre del cotxe està al voltant dels trenta graus. Comencem a pujar i no pararem de fer-ho fins al cim... ni un trosset pla per descansar una mica a mig camí. Únicament cap al final la pujada es torna una mica més suau, però res més.

Bona part de la pujada la fem per una pista d’esquí d’Eina 2600, un prat envoltat de pinedes de pi negre amb neret, sovint amb algunes tores blaves encara florides. La seva flor, blava, té un aspecte curiós i és bonica, però cal no oblidar que és una de les plantes més tòxiques d’Europa i més val ni tocar-la.

A mitja pujada un ramat de vaques no ens deixa passar pel mig, ens ho fan saber de forma evident (poques vegades ho he vist). Per evitar mals majors les voltem i continuem amunt.

Al final de la pista, ja molt amunt, la pineda es va esclarissant i mica en mica es va convertint en un prat. La pujada també es suavitza una mica i els núvols, poc a poc, es van fent més abundants. Se sent algun tro encara llunyà.

Al cap de poc comencem a seguir una cresta espectacular (i gens o poc perillosa si es fa pel camí més ample i fresat, que la passa una mica més per sota). Fem el cim occidental i el cim central gaudint de les bones vistes que, en part, ja s’endevinaven tot pujant. Del Canigó al Cadí, passant per bona part dels cims del Conflent, la Cerdanya o el Ripollès: Bastiments, el Puigmal, el Pic de l’Infern, el Costabona...  Acostumats a veure’ls per l’altra banda, però, ens costa una mica identificar-los. En una dia clar i sense núvols les vistes han de ser encara més espectaculars.

Passant pel pic Oriental els núvols ja no ens deixen veure el sol que encara gaudíem al Central, els trons no sonen tant lluny i les cortines d’aigua cada cop son més a prop. Ja hem fet els cim sense presses, però badant només l’imprescindible, ara apressem una miqueta el pas, sense aturar-nos a dinar (ho farem arribant al cotxe).

El ruixat, es veia a venir (literal), ens enganxarà a mitja baixada ja a cobert del bosc. Ens mullarem igual però en cap moment tenim sensació de perill i no patirem pels llamps (que tampoc se’n veuen gaire i sonen una mica més enllà). Més empipadora és la pedra que ens caurà durant una estona, alguna de mida prou gran com fer-nos una mica de mal, i encara més la baixada de la temperatura, que un cop a baix sabrem que ha estat de gairebé vint graus (el cotxe marcava tretze).

Tot i anar preparats passarem una mica de fred i relliscarem en alguna baixada, l’Edurne, jo i no sé si algú més, però res que no faci més mal que a la dignitat. Per acabar ens ho explicarem i riurem tot fent el got a Llívia (no trobem cap bar obert a Eina), com sempre, acabant de gaudir de la bona companyia.


Fitxa Tècnica

Data: 09/08/2020

Kilòmetres: 9.1 (circular)

Desnivell ± 970 m

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: Sí, inici a Eina 2600 (últim aparcament).

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada. Ruta d'alta muntanya, la ressenya de sota és únicament orientativa i cal acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.

De l'aparcament seguim per la pista que hi ha just al seu final. Al cap de poc trobarem una cruïlla, aquí podem girar a la dreta per un camí de descens de BTT o bé seguir uns metres més fins a trobar una pista d'esquí, que seguirem també a la dreta i amunt. En els dos casos arribarem a una cruïlla de pistes d'esquí, seguim la que s'enfila (Fontfreda). És una canal que seguirem fins al final sempre pel camí més ample i fresat. Gairebé al seu cap de munt deixarem una pista forestal a l'esquerra i continuarem amunt, ara, però, la pujada serà una mica més suau. El sender es desvia una mica cap a l'esquerra fins arribar a la cresta que ja no deixarem.

Seguint la cresta passarem pel cim Occidental, queda una mica a l'esquerra del camí (fàcil de passar-lo de llarg). Seguim pel sender més ample i fresat (o d'altres que passen més per la cresta, si volem) fins arribar al cim central (amb una creu) i al cap de poc a l'oriental (amb una gran pila de pedres).

Del cim oriental girem a l'esquerra, per començar a baixar amb ganes amb l'ajuda de fites, sovint de mida considerable). Una altra vegada, sempre pel sender més ample i fresat. Ja molt avall el camí gira a l'esquerra per anar fins al telecadira.

Passem pel costat del telecadira, deixant-la a la nostra dreta, per començar a seguir una ampla pista forestal cap a l'esquerra (deixant alguna pista d'esquí a dreta i esquerra), fins a la cruïlla de pistes que hem trobat al principi, des d'on tornarem a l'aparcament per qualsevol dels camins possibles.


Fotos

Sender Arqueològic d'Eina

Entre prats de dall, bellament florits al juliol, amb bones vistes a les muntanyes de la Cerdanya, anirem descobrint una cista, un dolmen, un menhir, una via romana o un habitat del neolític. Passejada fàcil, bonica i mot agradable.

SUAU

Ens llevem aviat i esmorzem sense presses. Després de fer el Carlit ahir ens ho agafem amb calma. Per aprofitar el dia, però, farem una matinal curta i fàcil: el Sender Arqueològic d’Eina (PR-16).

Cotxe i cap a Eina. Aparquem a l’entrada del poble i comencem a seguir el camí. L’excursió d’avui la farem amb una guia més, una gosseta que bategem amb el nom d’Eina i que es coneix a la perfecció el camí que farem. De seguida deixem enrere el poble i ens comencem a passejar principalment entre prats de dall bellament verds i florits (sense voler, segurament hem encertat la millor o una de les millors èpoques per fer aquesta caminada). De fons, les muntanyes ceretanes, inclòs el Carlit.

Només per això el camí ja gairebé val la pena, però per acabar-ho d’arrodonir hi anirem trobant diferents punts d’interès (a vegades desviant-nos només uns metres del sender, ben indicat).

El primer punt és el dolmen de lo Pou, en realitat una cista (petit sepulcre en forma de caixa) del principi del Calcolític (2250-2200 aC.), reutilitzada com a cremador de cadàvers fins al Bronze final. El segon és el dolmen de Pasquerets, probablement del Calcolític (2000-1800 aC.) i restaurat recentment.

Poc més endavant trobem restes de la via romana “Strata Ceretana” que unia “Ruscino” (Perpinyà) amb “Ilerda” (Lleida), passant per “Iulia Lybica” (Llívia). Es pot veure un canal de desguàs de la calçada, diversos pilons guarda-rodes, dos grans murs de sosteniment, restes de l'antic empedrat de la calçada i, una mica més avall, restes de les basses d’un pont, actualment substituït per un de fusta. Més amagat, fora de la ruta, també hi ha un pont anomenat “megalític”, en realitat part d’aquesta via romana.

Després d’una pujada suau, trobem el menhir d’Eina, de dos metres i mig d’alçada, probablement del Neolític mitjà (3500-3000 aC.), i redreçat recentment. Va ser escapçat, possiblement en època medieval, per desfigurar la seva forma antropomorfa i, d’aquesta manera, cristianitzar-lo.

D’aquí continuem cap al Pla del Bac, amb bones vistes, on hi ha unes cassoletes i uns blocs granítics amb una gran cambra artificial, on s'hi va construir un hàbitat estacional, usat des del Neolític fins a l'Edat del Bronze.

I d’aquí cap al cotxe. La gosseta marxa gairebé sense acomiadar-se, suposem cap a casa seva. Amb tot carregat fem un dinar de comiat a Llívia, per acabar de passar un gran cap de setmana.


Fitxa Tècnica

Data: 12/07/2020

Kilòmetres: 5.7 (circular)

Desnivell ± 120 m

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: Sí, inici a Eina (aparcament a l'entrada del poble).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada amb pals indicadors i marques grogues. Tot i que en aquest cas gairebé no caldria, com en qualsevol excursió sempre és recomanable acompanyar la ressenya amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortint de l'aparcament ens dirigim cap al poble, per girar de seguida a l'esquerra pel carrer del Carreter (pal indicador). Seguim el "camí de Bolquera" (conjuntament amb el GRP de la Cerdanya).

Passat lo Pou, en una cruïlla deixem el GRP (i el camí de Bolquera) i girem a l'esquerra, seguint les marques grogues en direcció al dolmen de Pasquerets (pal indicador). Segurament aquest és l'únic punt delicat de la ruta.

A partir d'aquí ja només cal anar seguint marques i pals indicadors, en alguns casos desviant-nos uns metres per visitar alguns dels punts arqueològics que anirem trobant (veure el text pels punts de referència).


Fotos

El Carlit

Cim emblemàtic de la Cerdanya (100 Cims), amb unes vistes impressionants. La pujada voltant els llacs és, a més, d’una gran bellesa i segurament, al meu parer, el millor de la caminada. Imprescindible.

PER FI!

Tenim casa reservada a Er des de fa un any, gràcies a en Vicenç (som una colla). Hi pugem el divendres i ens repartim les habitacions. Sopar, amb tast de vins, i a dormir d’horeta que demà també ens haurem de llevar d’hora (a les 6).

Cotxe fins a l’aparcament, a l’entrada de la carretera als llacs, i bus amb mascareta fins a la presa de les Bulloses. Comença una caminada llargament esperada, especialment per la Clara, que fa anys que en parla.

Pugem a bon ritme, el primer tram és força planer i a la tarda hi ha risc de pluja. Caminem per pinedes i prats típicament muntanyencs. Anem deixant enrere estanys com el Sec, de la Comassa, Llong, Vallel i d’altres que es deixen veure de lluny, donant al paisatge una gran bellesa. Ens hi entretenim poc, però més del que convindria (en principi), però és inevitable.

Passat l’estany de Sobirans la pujada comença de cop. La major part del desnivell és en l’últim kilòmetre. A mitja pujada a la Clara li agafa una “pàjara” i està a punt d’abandonar.  Però amb una fruita i un Aquarius torna a arrencar, anirem més a poc a poc, més bé, fent al seu ritme. La resta puja més o menys bé, alguns més, a d’altres també els hi costa una mica.

A mitja pujada, destaca per la seva bellesa, l’estany Gelat, amb congestes de neu al seu voltant, ran d’aigua. Algun desconegut valent es despulla i salta sobre la neu tot esquivant l’aigua gelada.

Finalment ens trobem tots dalt el cim, sense que ens hagin hagut d’esperar massa. Les vistes són espectaculars, del Canigó cap a una banda fins a les muntanyes andorranes a l’altra (i segurament molt més enllà, però cap a l’oest està ennuvolat). Als nostres peus, els estanys de les Bulloses. Val la pena arribar al petit cim que hi ha just al seu costat, on les vistes són fins i tot una mica millors.

La baixada la fem cadascú al seu ritme i ens dividim en quatre grupets. Ara el que pateixo sóc jo una mica. Porto les botes de muntanya, que no em poso mai, no hi estic acostumat i em cansen més del normal (no ho faré més, a no ser que sigui del tot imprescindible). Sembla que es vol ennuvolar, però al final no serà res i fins i tot continuarem gaudint del sol que hem tingut gairebé tot el camí. Tant córrer i al final no calia.

Ens trobem a l’estany de Sobirans on ens desviem cap a l’esquerra, per baixar tot gaudint, calmadament i tot i el cansament, dels estanys de Trebens, Castellar, de les Dugues, de Viver i, reculant una mica, de l’estany Negre per ficar-nos-hi de peus. A mig camí, amb granota roja inclosa, que sembla posar-s’hi bé per a les fotos.

Bus, cotxe i, cansats però satisfets, sopar a la casa per celebra-ho.


Fitxa Tècnica

Data: 11/07/2020

Kilòmetres: 15.5 (parcilment circular)

Desnivell ± 930 m

Durada: 8 h (amb parades).

Circular: No, inici al pantà de les Bulloses.

Dificultat: mitjana/alta (per la distància i el desnivell).

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors a les principals cruïlles. Sender ample, fresat i transitat. D'orientació fàcil, almenys en dies clars, ja que tindrem el cim gairebé sempre a la vista davant nostre.

Tot i això no cal oblidar que es tracta d'alta muntanya, pel que sempre és recomanable portar una bona ressenya, com aquesta de Rutes Pirineus, i/o TRACK Wikiloc i/o mapa.

A l'estiu (juliol i agost), entre les 7h i les 19h, la carretera que arriba fins al pantà està tancada. Cal deixar el cotxe en un aparcament i pujar-hi en autobús (5 €, anar i tornar, el 2020).

Fotos

Pic dels Moros

Situat al centre de la Cerdanya, el Pic dels Moros és 100 Cims modest però amb unes vistes impressionants a la comarca i les muntanyes que l’envolten, especialment boniques al massís del Carlit. Pot ser una bona ruta per fer amb raquetes de neu, tant des de Targasona com des de Font-Romeu.

RAQUETES DE NEU?

Aprofitant que hem passat la nit al bungalow d’uns amics a Guils (gràcies Núria i Miguel!), la idea era fer una ruta amb raquetes de neu. Ja ho vam veure ahir, però hi ha poca neu i no ho veiem clar. Decidim improvisar i anirem al Puig dels Moros, un 100 Cims. Ens baixem un track i llegim que la ruta està molt ben senyalitzada.

Aparquem al forn de Font-Romeu (o d’Odelló, per ser exactes) i comencem a caminar. Seguim el track camps a través... no hi ha ni camí ni senyals. Per sort és per prats i sovint podem aprofitar camins de vaques. La pujada es va fent pesada al anar trepitjant herba mullada i vigilant de no trepitjar cap caca de vaca...

Més endavant arribem a unes antenes, a partir d’aquí, ara sí, arribarem pràcticament al cim seguint una pista (que surt de Targasona). Nota: al track i la ressenya és la que es pot fer seguint aquesta pista, i no camps a través com vam fer nosaltres (es fa més pesat).

Passem un tros amb neu gelada, amb alguna mínima dificultat, però bé. Tot seguit pel costat d’un petit rierol amb candeleres gelades al costat dels petits salts d’aigua que va formant. Bonic i curiós ens entretenim una bona estona fent-hi fotos.

Arribem a un coll on deixem el rierol i girem a l’esquerra. La font de l’Arrel ens queda a la vista, a pocs metres, tot i que no hi anirem. A partir d’aquí arribarem al cim trepitjant neu, que és el que veníem a fer... encara que sigui sense raquetes. Les hem deixat al cotxe (per sort no els trobarem a faltar gaire). N’hi ha més de la que ens semblava, però és dura, està una mica gelada i s’hi camina força bé.

Passem del track i continuem seguint la pista, que arriba pràcticament al cim. Els últimes metres, però, son pel dret sense un camí definit (amb track o sense).

D’algunes ja n’hem gaudit tot pujant, però ara, al cim, les vistes s’obren cap a totes bandes i són realment impressionants (molt millors del que ens imaginàvem). Des d’aquí es domina pràcticament tota la Cerdanya i les muntanyes que l’envolten: El Puigpedrós, la Tossa Plana, el Cadí, la Tosa d’Alp, El Puigmal, el Pic de l’Infern, el Costabona, el Canigó, el Pedraforca... Són especialment belles al massís de Carlit. Tot i que fa una mica de vent, ho aprofitem per dinar, fa un dia més propi de la primavera que de ple hivern, fins i tot a estones passem una mica de calor.

Baixem per l’altra banda, seguint una pista d’esquí nòrdic, amb el Carlit sempre davant nostre. Continuem seguint el track, amb l’esperança que almenys a la baixada sí que hi haurà un camí senyalitzat, o si més no, fresat... però ni una cosa ni l’altra. Baixem tal i com hem pujat: pel dret, entre prats. Entre això i la caminada per la neu acabarem una mica més cansats del que comptàvem tot i ser una excursió curta.


Fitxa Tècnica

Data: 29/12/2019

Kilòmetres: 8.9 (anar i tornar)

Desnivell ± 480 m

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: Sí, inici a Targasona.

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada, però d'orientació molt fàcil. La ressenya de sota és orientativa i és recomanable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Hi ha altres tracks que proposen una ruta circular, però no està senyalitzada, com diuen, ni els camins estan fresats, pel que s'acaba passant pel dret.

Una mica abans del final del carrer de les Bouygues, al cap de munt del poble, surt una pista muntanya amunt (a la dreta). La prenem i seguim sempre per la principal i més ample (amb trams asfaltats). Ja força amunt, amb el cim ben a la vista s'ha de prendre un sender a la dreta (senyalitzat amb un pal indicador, caigut). En tot cas, la pista s'acaba al cap de poc. El sender de seguida és desdibuixa, pel que arribarem al cim, a la vista, pel dret.

Un cop a dalt, si volem, podem baixar per l'altra banda, seguint una pista d'esquí de fons. Baixem un tros fins a trobar una cruïlla de pistes, llavors, seguint per la de l'esquerra arribarem a la pista per on hem pujat.

Una bona alternativa, si hi ha neu, és fer la caminada des de Font-Romeu (en principi hauria de ser un circuit de raquetes senyalitzat, tot i que jo no l'he fet).


Fotos

Puigpedrós

Sostre provincial de Girona i de la Cerdanya, el Puigpedrós és un cim relativament fàcil i assequible (100 cims). Pel camí gaudirem de pinedes de pi negre, bonics llacs alpins, prats i vistes espectaculars.

TARD

Tard. Els uns perquè ja anàvem tard, els altres per despistar-se (en part per culpa del “Maps”), comencem a caminar a les dotze, en lloc de les onze tal i com teníem previst (que molt d’hora, tampoc era). I a sobre, per culpa d’això, més avall del refugi, ja que el seu aparcament està ple i no hi podem arribar. Entre una cosa i una altra haurem de fer la versió curta, pujar i baixar directament, sense fer la volta circular passant pels Engorgs. Som agost i serem deu, que déu n’hi do per ser aquest més, i fer la caminada de grup dissabte, en lloc de diumenge, com és habitual (i una setmana més tard).

Per sort fa molt bon dia i no hi ha previsió de ruixats de tarda, com a molt algun núvol que, més tard, semblarà amenaçador, però que no serà res de res.

D’entrada comencem gaudint de les vistes que hi ha tot pujant al refugi. Seran un parell de kilòmetres més de cent metres de desnivell afegits (tant de pujada com de baixada), però estan prou bé (quin remei!), tot i que a la baixada se’ns faran una mica llargs.

A partir del refugi ens enfilem per un sender ample i ben fresat (i avui transitat), que travessa una ben conservada pineda de pi negre. Arribem al fotogènic llac de Malniu, avui amb molta gent al seu voltant gaudint de la seva bellesa.

Ens costa una mica trobar el camí, però al final unes fites ens ajudaran i ens comencem a enfilar amb una mica més ganes, deixant la majoria de gent enrere (ens n’anirem creuant durant tot el dia, però ja no serà tanta).

Quan arribem a una cresta, la pujada es suavitza i deixem enrere, també, boscos per passar a caminar per prats. Fa sol, però un vent moderat ens refresca i refrescarà, moltes estones, massa i tot. Potser per això (o potser no), m’agrada més la calor que el fred, avui em costarà una mica la pujada.

Deixem en Ramon a la zona de les Molleres. La pujada, tot i que no és dura, és llarga i continuada. El retrobarem a la baixada.

Dinem, a quarts de tres, al cim, arrecerats del vent, tot xalant amb les seves espectaculars vistes: la plana ceretana, el Cadí, la Tossa d’Alp, el Puigmal, el Carlit, la Tossa Plana de Lles...

La baixada la fem variant una mica la ruta, més directe cap al refugi... tan directe que al final baixem una mica pel dret. Això, però, ens permet tenir el plaer de contemplar un parell de marmotes.

Foto de grup a l’Estany Sec i got a Meranges, sense presses. Arribarem tard a casa, però haurà valgut tot molt la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 11/08/2019

Kilòmetres: 10.5 (circular)

Desnivell ± 800 m

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: Sí, inici al refugi de Malniu.

Dificultat: baixa-mitjana (pel desnivell).

Ressenya

No senyalitzada, però d'orientació fàcil (almenys en dies clars, amb boira pot ser perdedora, ja que els camins estan desdibuixats). Alta muntanya: cal una bona ressenya i/o un bon mapa i/o un bon track (aquest pot anar bé: TRACK Wikiloc).

La pista per arribar al refugi està en molt bon estat (2019). A l'estiu i alguns caps de setmana, si l'aparcament del refugi està ple, haurem d'aparcar 2 km més avall. Aparcar el refugi costa 3 €.


Fotos

Perafita i Monturull

Alta muntanya pura: rierols, cascades, boscos de pi negre, prats alpins, estanys, valls glaciars i l’ascensió a dos cims amb magnífiques vistes (el Perafita, 2752 m, i el Monturull, un 100 Cims que fa 2760 m d’alçada). Amb nens, o si no volem caminar tant, l’excursió només fins als llacs de la Pera ja val molt la pena.

DOS PEL PREU D'UN

Tot i que avui toca alta muntanya anem a l’hora habitual, tard. L’excursió no és massa llarga i a les previsions meteorològiques només per avui només hi sols. De fet, en tota la caminada només ens creuarem gent ja baixant i un excursionista solitari entre els cims.

Deixem el cotxe a les Pollineres i comencem a pujar suaument pel Planell Gran, travessant rierols, per un bosc de pi negre amb neret. Gaudim, també, del bell salt d’Aigua del Planell Gran.

Més endavant ens desviem del camí per anar a l’estany Petit i d’aquest a l’estany Gran. D’origen glacial estan als peus del Perafita i el Monturull, els cims on pujarem tot seguit. El paisatge, d’alta muntanya, és preciós i ja només per fer aquest tros ja hauria valgut la pena.

El nostre objectiu, però, és fer els cims. Ens enfilem, tot seguint el GR-11, fins al Port de Perafita. Deixem enrere les pinedes i ja només caminarem per molleres i prats alpins (fins que retornem al Planell Gran). Un cop al port, si les vistes ja eren boniques, ara s’obren cap a l’altra banda de la muntanya. El cim ens queda a l’esquerra i després d’un petit replà hi comencem a pujar.

Hi arribem al migdia hi ho aprofitem per dinar gaudint de vistes espectaculars, en un dia amb bona visibilitat. Fa un dia fantàstic i anem bé de temps. Des d’aquí distingim la Tossa Plana de Lles, la Vall de Madriu, els cims i valls andorrans, el Puigmal, el Cadí, el Pedraforca, el Pic de l’Orri, el que suposem és la Pica d’Estats, i més enllà, els cims d’Aigüestortes i la Vall d’Aran, entre molts altres (si bé, per desgràcia, sovint no hi sabem posar nom).

Davant nostre queda el nostre principal objectiu, el Monturull, el 100 Cims que ens serveix d’excusa per fer aquesta ruta. Baixem al coll de Claror i ens tornem a enfilar, fent alguna grimpadeta fàcil, encantats amb un paisatge sempre bonic. Ens agrada veure, també, un trencalòs volant sobre nostre. Des del cim, més pla i arrodonit, les vistes són tan fantàstiques com les del Perafita, amb l’afegit de la vall del Segre, a l’Alt Urgell.

Baixem per la serra Airosa, passant pel cim secundari del Coll de la Barra, amb vistes als dos estanys de la Pera. Una de les coses que ens agrada més d’aquesta ruta és que si bé les vistes són similars, el canvi de perspectiva fa que poc o molt vagin variant, amagant alguns llocs però descobrint-ne d’altres.

Baixem al Bassot de Claror per un camí una mica desdibuixat, tot i que clar, amb la sensació que hem encertat fent la caminada en sentit antihorari, ja que l’orientació ha set molt més fàcil (en sentit horari tampoc és que sembli gens complicat, però segur que hauríem tingut algun dubte més a l’hora de trobar el camí).

Passat el bassot la baixa es torna a suavitzar, tornem a trobar molleres i rierols. Al cap de poc arribem al Planell Gran, des d’on desfarem el camí.

El que no ens podíem imaginar és que, amb el temps gairebé estiuenc d’avui, tot just una setmana després els Pirineus estarien ben nevats, i que aquesta caminada seria, segurament, el comiat de la temporada d’alta muntanya per aquest any. Això sí, un dels millors comiats que hi podríem fer.


Fitxa Tècnica

Data: 21/10/2018

Kilòmetres: 10.1 (circular)

Desnivell ± 820 m

Durada: 5 h 30'(amb parades).

Circular: Sí, inici a l'Àrea de Pic-nic de la Font de Pollineres (s'hi arriba per una pista forestal des d'Arànser, seguint indicacions als Estanys de la Pera, o des de Lles).

Dificultat: baixa-mitjana (pel desnivell).

Ressenya

Senyalitzada parcialment, però d'orientació fàcil (almenys en dies clars). Alta muntanya, cal acompanyar la ressenya de sota amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortim de Pollineres en direcció als Estanys de la Pera (pal indicador), seguint les marques grogues de la ruta 1 i les vermelles i blanques del GR-11.

Abans d'arribar al refugi val la pena desviar-se a l'esquerra per visitar els Estanys de la Pera (per després retrobar les marques del GR fàcilment, si continuem pujant cap a la dreta). Seguim les marques del GR fins al port de Perafita (un coll molt evident), també les grogues de la ruta 16 (més escasses).

Un cop al Port de Perafita girem a l'esquerra i seguim la carena, amb el nostre primer objectiu ben visible, sense pèrdua possible. Al principi el camí està desdibuixat, però quan ens tornem a enfilar es torna més clar (marques escasses d'un altre GR i punts vermells ens podran ajudar a trobar el camí).

Un cop al cim del Perafita (o Tossal de la Truita) el nostre següent objectiu també ens quedarà ben visible (davant nostre segons hem pujat). Baixem per la carena fins al Coll de Claror i ens tornem a enfilar carenant (marques de GR i punts vermells ens ajudaran a arribar fins al cim, a partir d'on les deixarem).

Un cop al cim del Monturull seguim per la carena, girant lleugerament cap a l'esquerra (el refugi i els Estanys ens queden a l'esquerra, a baix, sempre). Hem d'arribar a la punta de la serra, on hi ha un petit cim amb una fita. Atenció, aquí girem a l'esquerra per un camí poc fresat però més o menys visible al principi (algunes fites ens ajudaran a trobar-lo). Més endavant, ens quedarà a la vista, girem a l'esquerra i ens dirigim al bassot de Claror per un camí més fresat.

A Bassot de Claror girem a la dreta i baixem seguint el torrent per un camí a estones ben visible a estones una mica desdibuixat (veurem fites). En tot cas seguint el torrent anirem a parar a la pista que porta als estanys i al GR per on hem començar a caminar al principi (a partir d'on desfarem el camí).

Nota: si només volem fer un dels dos cims, escurçant la distància i el desnivell, un sender des del coll de Claror fins als estanys permet fer-ho fàcilment.


Fotos

El Querforadat - Estana - Béixec

A cavall de l’Alt Urgell i la Cerdanya aquesta ruta uneix tres petits i encisadors pobles de muntanya a les faldes dels omnipresents cingles de la serra del Cadí.

POBLES

Comencem tard, gràcies al Google maps, que ens ha fet passar tant si com no per un camí inexistent. Bé, per una pista que no es fa servir des de fa anys (i per on han arribat en Miguel i la Núria, que van en un 4x4). Per sort, en Jordi Francesc, la Susi i la Sílvia, que venien per una altra banda han anat per la carretera correcte i només tindran l’inconvenient d’haver-se d’esperar una estona.

Baixem pels estrets i recargolats carrers de Querforadat, tot passant per davant la seva església (del segle XVIII, construïda sobre les restes de l’anterior). El castell del poble queda més amunt, damunt un rocam.

De seguida baixem entre boscos, principalment pinedes, amb algun prat. Ombra que es posa molt bé, estem en plena onada de calor i aquí, tot i que menys, es nota. A baix de tot, el riu Quer, amb alguna petita gorga que convida al bany (llàstima que som a l’inici de la caminada). Aquest primer tram és una mica perdedor, amb molts camins i pistes on despistar-se, però portem una bona ressenya i amb l’ajuda d’un mapa ens en sortim bé.

Després d’una pujada, no massa forta, passem pel coll de Pallers, on hi ha l’inici de la popular caminada a Prats de Cadí, i la seva font, on aprofitem per refrescar-nos una mica. Tot seguit ens passegem pels carrers d’Estana, sense presses,  buscant un lloc per dinar. No trobem cap ombra en què hi capiguem tots i ho fem una mica més enllà, a la pista forestal que porta al nostre següent objectiu.

Ens passegem pel petit poble de Béixec, un petit nucli que sobreviu gràcies a les segones residencies (ben restaurades), ja que durant tot l’any actualment només hi viu una persona.

Deixem el poble enrere i el gran mas Vima, amb un roure monumental més avall. La tempesta, que fa una estona que ens empaita al final ens acaba atrapant. No és molt forta i amb la calor que fa fins i tot es posa força bé (i és cap al final).

La companyia, com sempre, molt bona, però potser per la pluja, potser perquè al poble no hi ha cap bar, ens acomiadem i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 05/08/2018

Kilòmetres: 13.9 (circular)

Desnivell ± 520 m

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: Sí, inici al Querforadat (a l'entrada del poble, únic lloc on es pot aparcar).

Dificultat: baixa

Participants: la Susi, en Jordi Francesc, la Núria, en Miguel, en Quim, la Sílvia, la Clara i jo.

Ressenya

Ruta no senyalitzada. Nosaltres la vam fer seguint aquesta ressenya. Tot i que està molt bé, el primer tram, entre el Querforadat i Estana, és una mica perdedor. Més que recomanable, doncs, portar mapa i/o TRACK Wikiloc.


Fotos

Mirador del Pla de Llet

100 cims ideal per fer a l’hivern amb raquetes de neu (i iniciar-se). Per un camí molt ben senyalitzat arribarem a un mirador magnífic.

PELS PÈLS

Torna a tocar caminada de grup. Avui, però, serem poquets, només set (i per mi i la Clara serà el segon cap de setmana de raquetes). Sortim de Vic alternant núvols amb clarianes.

Arribem a les pistes d’Aransa a l’hora prevista, les onze... i comença a nevar. No ens desanimem gens i comencem a caminar igualment.

La pujada és suau, molt ben senyalitzada i ben trepitjada, costa molt menys que la setmana passada. La neu no ens permet gaudir del paisatge, però a canvi, l’experiència de caminar sobre la neu mentre està nevant és bucòlica i ho compensa.

Tot i que ens ho estem passant molt bé (fins i tot la Mari, que acabarà caient un parell o tres de vegades, tot i portar les raquetes més noves), no ens encantem gaire pensant, una mica, en la tornada.

Arribem al cim i, sense vistes per la nevada, fetes les fotos de rigor, girem i tornem per on hem vingut. Baixem força ràpid per arribar al cotxe a l’hora prevista, amb la nevada cada cop més intensa. Ens encantem uns minuts, però, a fer el “tonto” i unes fotos a una soca enorme d’un arbre caigut amb aparença de canó que ja havíem clissat de pujada.

Baixem sense dinar, per si un cas, però sense problemes. Ho fem a la benzinera de l’entrada del Túnel del Cadí (que no és el lloc més bonic on mai ho hem fet)... i aquí comença l’imprevist (les nevades sí, però la cua no). Dues hores del túnel fins a Berga, i encara sort, segurament som dels últims de passar sense problemes o simplement a passar. Ens ha anat d’un pèl! Però l’experiència ha valgut la pena (les raquetes, no la cua).



Fitxa Tècnica

Data: 04/02/2018

Kilòmetres: 7.0 (anar i tornar)

Desnivell ± 290 m

Durada: 3 h 30'(amb parades).

Circular: no, inici a la pista d'esquí de fons d'Aransa.

Dificultat: baixa

Participants: la Mari, en Jordi, la Gemma, en Quim, en Joan, la Clara i jo.

Ressenya

Circuït de raquetes de neu. Molt ben senyalitzat amb fletxes blanques sobre fons vermell (sense cap dificultat d'orientació). TRACK Wikiloc.

Cal pagar forfait. Les raquetes és poden llogar a peu de pistes mateix. Per preus consultar AQUÍ.


Fotos

La Vall de la Llosa

Camí de contrabandistes, bandolers i pastors, lluny del turisme de masses, la Vall de la Llosa es manté ben conservada i passejar pels seus boscos i prats, encaixats entre altes muntanyes, és un plaer que no deixa indiferent.

SORPRESA INESPERADA

Caminada de grup, serem tretze. Ens trobem a les onze a Viliella, ens repartim en tres cotxes i anem a Cal Jan de la Llosa (els tres cotxes més alts, la pista per arribar-hi no està en massa bon estat, especialment la seva part final, tot i que no és massa llarga, uns tres kilòmetres). Paguem els dos euros que val l’aparcament, ens acabem d’equipar  i comencem a caminar.

Després de bona part de la nit i matinada plovent, la temperatura és molt agradable, però es mantenen algunes boires altes i alguns núvols. Per sort les previsions són que tindrem una “escletxa” de bon temps entre les onze i les quatre o les sis de la tarda.

Segurament pel temps, que no convida tant a parar a fer fotos, pugem a un ritme una mica més ràpid de l’habitual. Passem per pinedes de pi negre i prats encaixats entre altes muntanyes per una vall més aviat estreta, amb torrents que baixen plens d’aigua i sovint, quan els núvols ho permeten, amb bones vistes.

Després de travessar un pont en condicions més aviat precàries, entre el ritme i que la caminada no és gaire llarga, arribem a la Cabana dels Esparvers just a l’hora de dinar. Aprofitant que el paisatge és meravellós ens asseiem al costat del riu i aprofitem per menjar. La idea era, si no estàvem cansats i volíem, continuar una mica més amunt, però com que les previsions són de ruixats de tarda, per prudència un cop havent dinat decidim baixar per on hem vingut, encara que el dia sembla que es va aclarint cada vegada més i les ullades de sol es convertiran, a mesura que baixem, en un cel gairebé seré.

Baixem, doncs, amb sol, i el paisatge que ja era bonic ennuvolat, amb llum ara és preciós. Ens entretenim més amb les fotos.

Si bé tot pujant hem pogut sentir els crits d’alarma d’alguna marmota, malgrat que no n’hem pogut veure cap, a mitja baixada tenim una sorpresa del tot inesperada i molt difícil d'observar: una almesquera! Un talpó aquàtic i de costums més  aviat nocturns, una espècie rara i no molt abundant (catalogada com a vulnerable, la categoria prèvia a “en perill d’extinció” ) endèmica dels Pirineus i del Nord d’Espanya. Es deixa veure en un prat al costat del camí, llavors mig guiada per nosaltres (perquè no l’atropelli un 4x4) es posa dins un rierol que era a pocs metres, on comença a buscar els invertebrats dels que s’alimenta sense fer gaire cas a la nostra presència.

Poc abans d’arribar a baix una altra vegada ens desviem al Castell de la Llosa i la Mare de Déu dels Àngels, la restes d’un castell i una ermita del segle XI molt enrunades. Després improvisem un camí de baixada més directe al cotxe, que tot i que ho aconseguim no ens acaba de sortir del tot bé i acabem d’arribar una mica pel dret... per no perdre el costum de cada caminada (no surt al track).

Tot marxant, ja amb el cotxe i per acabar amb un gran final, fem una parada al Salt del Molí, aparcant a pocs metres del sender de baixada (veure caminada anterior). Bé, el final rodó el fem tot fent el got en una terrassa de Prullans.


Fitxa Tècnica

Data: 06/08/2017

Kilòmetres: 13.4 (anar i tornar)

Desnivell ± 450 m

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: no, inici a Cal Jan de la Llosa (ull! la pista per arribar-hi està en mal estat, tot i que amb molta cura s'hi pot arribar amb un cotxe petit. Per aparcar a la casa s'han de pagar 2 €, preu 2017).

Dificultat: baixa

Ressenya

Senyalitzada amb marques grogues amb el número 25. D’orientació fàcil, podem descarregar una ressenya detallada aquí. Tot i això, com en tota caminada, sempre és aconsellable portar mapa i/o TRACK Wikiloc

Sortint de Cal Jan s'ha de seguir la pista que marxa al costat de la casa. Poc més endavant, just després de travessar el riu, cal seguir el camí que marxa cap a l'esquerra. Aquest camí va a parar a una pista, que seguirem fins al final (cap al final la pista es converteix en un sender ben fresat, que també seguirem). La caminada s'acaba a la Cabana dels Esparvers, on trobarem el GR-11 (si volem caminar una mica més val la pena seguir el GR cap a una banda o cap a l'altra).


Fotos

Salt del Molí (de Viliella)

Passejada curta però maca. Sortint del petit i bonic poble de Viliella gaudirem de bones vistes a la Vall de la Llosa (amb el Cadí-Moixeró de fons) i el Salt del Molí, una cascada espectacular.

APROFITANT

Aprofitant que els meus pares eren fora de vacances els hi agafo la furgo per un parell de dies. Marxem a mig matí, per fer les últimes compres i alguna volta més del normal. Tot i això ens queda bona part de la tarda per fer una caminadeta i explorar el terreny per a demà (que farem la Vall de la Llosa).

Abans de començar fem una volta pel petit poble de Viliella, un típic poble de muntanya de cases de pedra (algunes de velles, algunes restaurades i algunes restaurant-se). Passem per davant la seva església i comencem a baixar mica en mica, tot gaudint de les vistes a la Vall de la Llosa (el riu de la Llosa i els prats, camps i boscos que l’envolten ens quedaran a baix). El Cadí, avui encalitjat, s’endevina de fons vall enllà.

La caminada és curta i de seguida girem a la dreta per baixar, fent un parell de marrades, fins al salt. Tot i que hi força gent banyant-s’hi és espectacular i fem fotos per totes bandes.

Un cop vist tornem per on hem vingut i ens instal·lem una mica més avall, al costat del riu (des d’on també s’arriba al salt de forma més planera, tot i que nosaltres no hi anirem des d’aquí).

--------

Nota: a la ressenya he volgut explicar una versió més llarga i circular que, crec, també val la pena. Nosaltres vam fer una de les versions més fàcils (anar i tornar des de Viliella).


Fitxa Tècnica

Data: 05/08/2017

Kilòmetres: 5.4 (circular)

Desnivell ± 150 m

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: Sí, inici a Viliella (davant l'església).

Dificultat: baixa

Ressenya

Ruta no senyalitzada, però d'orientació fàcil. Tot i això, com en tota caminada, sempre és aconsellable acompanyar la ressenya de sota amb mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortim de davant l'església per la pista que passa just davant seu (pal indicador al salt). Quan portem una estona de baixada veurem un sender ample a la dreta, sense cap indicació però l'únic que hi ha, que seguirem fins al salt. Un cop al salt marxem riu avall, separant-nos del curs d'aigua, per un sender que baixa a la dreta del riu (mirant riu avall). Poc més endavant es converteix en una pista que acaba en una pista asfaltada. Aquí girem a la dreta i seguim per l'asfalt fins al poble (no està molt transitada, però hem d'estar al cas).

Nota: si volem fer una versió més curta podem anar i tornar de Viliella al Salt, o anar al salt des de la pista asfaltada entre Prullans i Viliella (es pot aparcar a banda i banda del riu, i llavors només cal seguir la pista de terra riu amunt).


Fotos

Roc Beneïdor

Cim modest però amb grans vistes, especialment a la cara nord del Cadí. No és la pujada més habitual, però permet la visita al bonic poble de Bescaran (i, tot passant amb el cotxe, d’Estamariu).

PLA B

Tot i que ens hi acostem, a la vista dels núvols deixem la pujada al Monturull per un altre dia en que les condicions siguin millors (no sense alguns dubtes). Reculem un bon tros de carretera i anem cap al pla B. Si ja anàvem tard (avui per causes justificades que no venen al cas), ara encara hi anem més.

Total, que comencem a caminar cap a les dotze, però amb sol. Seguim la pista que va de Bescaran cap a Castellnou de Calcorze, amb bones vistes, tot i que avui una miqueta encalitjades, i entre el que semblen prats de dall, molts acabats de segar.

Al bonic Pla del Sorri deixem la pista principal i deixem enrere camps per endinsar-nos en una pineda, enfilant-nos primer una miqueta més i després baixant una mica.

Quan comencem a dubtar de si hem fet massa tros, per fi trobem el camí que ens ha d’acabar de portar al cim... sense el pedró que indica la ressenya, però sense dubte que ho ha de ser (hi ha una gran fita, això sí). Ens tronem a enfilar una mica més, ara per un prat, primer per un camí més o menys marcat, però al cap de poc pràcticament pel dret.

Un cop a dalt les vistes, que pel camí ja s’endevinaven boniques, són espectaculars, especialment a la cara nord del Cadí, però també a l’Urgellet i bona part de la Cerdanya... i a les muntanyes on havíem d'anar d'entrada, cobertes de núvols i amb trons llunyans (hem fet bé a canviar de plans). Ho aprofitem per dinar tot gaudint del paisatge.

La baixada la fem pel mateix camí. Fins al Pla del Sorri amb alguna gota de la perifèria dels ruixats. Després amb sol i un dia radiant... repetint totes les fotos que hem fet a la pujada.

Per acabar la caminada fem una volta al bonic poble de Bescaran (i al seu bar, per refrescar-nos una mica). També al campanar de Sant Martí, romànic dels segles XI i XII, als afores del poble i l’únic que queda d’un antic monestir.

Baixant ens parem a Estamariu. Primer a l’església de Sant Vicenç d’Estamariu, romànica del segle XI... sense campanar. En destaca el comunidor de l’entrada i les seves pintures (que haurem de venir a veure un altre dia). Per, finalment, fer una volta pel poble, que també val molt la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 31/07/2016

Kilòmetres: 14.4

Desnivell ± 450 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: No. Inici a l'entrada de Bescaran.  

Dificultat: baixa.

Nota: no és la ruta més clàssica (que segons he llegit, és des d'Alàs).

Ressenya

Ruta no senyalitzada. La ressenya de sota és orientativa i és aconsellable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

A l'entrada del poble cal seguir la pista en direcció a Castellnou de Calcorce (sempre per la pista principal, en una bifurcació, més endavant, cal seguir per la pista de la dreta, on hi ha un abeurador).

Quan arribem al pla del Sorri deixarem a la dreta un pal indicador cap a la Cabana del Moro (un dolmen), pocs metres més endavant deixem la pista principal i en prenen una de secundària a la dreta. La seguim una bona estona fins a trobar, mentre baixem suaument, un camí marcat amb una fita a l'esquerra. D'aquí seguim sempre amunt per un prat sense un camí definit (fins al cim). La tornada es fa pel mateix camí.


Fotos

Sant Antoni

Entre prats de rouredes i prats de dall el camí s’enfila fins a l’ermita de Sant Antoni, amb bones vistes a la zona.

PRATS DE DALL I ROUREDES

Vaig tard, com sempre (ja no sé si dir-ho). Lluny, però és curta. Per acabar-ho d’arreglar és festa major a la Seu, de manera que faré alguna volta més del compte per trobar el punt de sortida. Començo a caminar a les dotze.

Fa més calor de la que m’imaginava, especialment al principi, que passo entre camps i prats. L’ombra la trobo a mitja pujada, quan començo a passar per rouredes (amb algun pi roig i alguna alzina).

Arribo a la Collada i baixo una mica per tornar a pujar al cap d’una estona. L”objectiu” del dia ja el tinc a la vista.

Arribo a Sant Antoni (una ermita construïda a principis del segle passat), al cim del Tossal. Hi ha bones vistes a la zona, passa un airet fresc i ho aprofito per dinar.

Torno a baixar entre rouredes per arribar un altre cop a camps i prats. Aquí no trobo un camí, bé, de fet sí, però està embardissat i no puc passar. Per sort porto un mapa senzill i puc improvisar sense fer gaire volta de més.

L’última part és un passeig ben agradable al costat del Segre.

Volia aprofitar per fer una mica de visita a la Seu, però al ser festa major, em fa una mica de mandra i ho deixo per un altre dia.


Fitxa Tècnica

Data: 30/08/2015

Kilòmetres: 9.9

Desnivell ± 375 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: Sí. Inici al Pont de la Palanca de la Seu d'Urgell.

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ruta mal senyalitzada (almenys quan la vaig fer). Cal ressenya i/o mapa (amb de lCGC amb al track marcat a sobre s’hauria de poder fer bé) i/o TRACK Wikiloc.

En principi s'hauria de poder fer seguint els pals indicadors i les marques del PR-C 60 fins a la Collada. En aquest punt caldria deixar el PR, girar a l’esquerra baixant cap al mas Rossell, per tornar a pujar travessant la carretera fins a l’ermita. De Sant Antoni caldria seguir el PR-C 68 fins arribar a una cruïlla entre la Borda Paulet i cal Espardenyer, on deixaríem el PR per girar cap a l’esquerra, fins arribar al costat del Segre. Un cop al riu hauríem de continuar a l’esquerra, sempre al seu costat, seguint, a més, el GR-150 (ja fins al final).


Fotos

Camí dels Capellans i la Fou de Bor

Entre camps i prats verd primavera, envoltats de cims encara amb congestes de neu, la plana ceratana amaga aquí bonics racons: cinc ermites romàniques, una casa amb solera bandolera, la Fou i una cova de més de tres kilòmetres de recorregut.

MAL SENYALITZAT

Onada de calor amb un maig que sembla juliol. Per això en faré una que fa temps que tinc pendent: a la Cerdanya, que sempre serà una mica més fresc (a baix a la plana no ho notaré tant, però que hi farem). Començo a les onze, una hora habitual (per mi).

Porto una ressenya més aviat dolenta... sense mapa i la senyalització, almenys respecte la ressenya, no és massa clara. Tot i això me n’acabaré sortint, dubtant més d’una vegada i fent alguna drecera sense voler.

La primera parada és ben aviat. Santa Maria de Talló és coneguda com “la catedral de la Cerdanya”. Bonica, romànica, dels segles XI i XII, tot que amb modificacions posteriors (com el campanar del segle XVII), de grans dimensions, destaca la porta, que conserva la ferramenta original.

Continuo pel paisatge que m’acompanyarà durant tot el dia, camps i prats verd primavera, travessats per boscos i arbredes de ribera al costat de rieres i sèquies. De fons els pirineus encara tacats amb congestes de neu.

Segona parada: Sant Serni de Coborriu. És una altra ermita romànica, del segle XII, tot i que posteriorment s’hi van afegir dues capelles.

Tercera parada. La Torre de Cadell és un gran casal fortificat del segle XVI, tot i que amb orígens anteriors. Va ser la casa pairal del llinatge dels Cadell, una nissaga que va assolir un gran protagonisme durant el segle XVII i va donar nom (els cadells) a un dels bàndols que es van enfrontar per tot el país, amb els nyerros.

Les parades, sense comptar les per fer fotos al paisatge sembla que es van succeint amb certa regularitat. La quarta és a Santa Cecília de Beders, una típica ermita romànica del segle XII, parcialment reconstruïda. Bonica.

A partir d’aquí la ressenya no és clara i improviso una mica el camí (no surt al track, on hi ha el camí correcte), però acabo arribant a on volia. Cinquena parada: Sant Julià de Pedra, romànica, dels segles X a XII (amb alguna petita modificació posterior), restaurada. Bonica i dalt d’un turó, ho aprofito per dinar.

Un cop refetes les forces, faig camí cap a la següent parada, l’última ermita romànica del dia: Sant Marcel de Bor, també bonica, del segle X, tot i que amb nombroses modificacions posteriors.

La ressenya per anar a la cova encara és menys aclaridora. Volto una mica per Bor sense trobar a ningú, és migdia i està desert. Sense voler faré la volta al revés (no surt al track), però al final ho puc preguntar i hi arribo on vull sense problemes (de fet el camí és molt fàcil). Aquí canviaré una mica de paisatge i passaré una mica entre boscos. Pel camí, primera sorpresa del dia, tot i que últimament n’he vist més d’un: un cabirol al mig d’un prat. A prou distància, decideix ignorar-me mentre estic quiet, i es deixa veure bé. Una mica més endavant en veure un altre, tot i que de forma més fugaç.

Una mica més endavant una altra sorpresa inesperada. La Fou de Bor, el naixement d’una riera que ara brolla abundosament. No sabia que m’ho trobaria i m’agrada molt.

Un cop vist m’enfilo darrere seu seguint un corriol equipat amb cordes. No es complicat, però ajuden (més a la baixada). Al cap de munt hi ha l’entrada de la cova de la Fou de Bor.  En terreny calcari té un recorregut de més de tres kilòmetres. Jo només en faré els primers setanta o cent metres... fins al meu límit anant sol: gatejar. A més, reculo allà on és bifurca (per fer una exploració més profunda millor fer-ho acompanyat d’experts). Les sales més boniques, amb concrecions (estalagmites, estalactites...) són molt més endins, tot i això val prou la pena.

Baixant, encara m’espera l'última sorpresa del dia: l’orquís pàl·lid, una orquídia que encara no havia vist mai. Bon comiat... tot i que encara em queda desfer gairebé tot el camí fins a Bellver.


Fitxa Tècnica

Data: 29/06/2015

Kilòmetres: 15.2 (anar i tornar)

Desnivell ± 220 m

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: no, inici a la Plaça de Sant Roc (Bellver de Cerdanya).

Dificultat: baixa

Ressenya

No senyalitzada, tot i que bona part del camí seguirem marques de GR (o SL), sovint escasses o mig esborrades. Amb aquesta ressenya, acompanyada de mapa per entendre millor algunes explicacions (el mateix de la pàgina o el de l'ICGC, per exemple), i/o TRACK Wikiloc, hauria de ser fàcil de fer.


Fotos

Vall de Campcardós

Caminada molt bonica per la vall de Campcardós, per paisatges d'alta muntanya amb una rica flora.

PRIMAVERA A LA MUNTANYA

Avui toca marxar una mica més d’hora, a les vuit. Per començar a caminar a les deu tocades igualment. Anem una mica més lluny i a muntanya (on encara és primavera). A la Cerdanya.

El camí comença pujant fort, al mig d’una avellanosa amb bedolls, freixes, pins i moixeres de guilla. De fons, de seguida sentim la ribera de Campcardós, que baixa amb força, carregada d’aigua. Bona part del camí, sobretot al principi, està empedrat. Són les restes de l’antic camí carreter que recorria la vall. La seva orientació, d’oest a est, fa que quedi protegida de les ventades i això va afavorir que fos molt aprofitada (a més de ser una bona opció per visitar-la tot l’any). D’aquesta ocupació en són una prova les feixes, cledes i cabanes de pedra seca que anirem trobant (i algun ramat de vaques, cavalls i ovelles que encara s’hi poden trobar). A més, la Portella Blanca, al cap de munt de la vall, també devia ser un important punt de pas, ja que aquí tenen el seu límit fronterer la Cerdanya (dividida també aquí entre els estats espanyol i francès) i Andorra.     

Al cap de ben poc, però, el camí es torna més suau, sempre més o menys de pujada i amb algun repetjó, els prats guanyen protagonisme i els cims que envolten la vall es fan més visibles. Anirem tota l’estona al costat del riu, encaixats entre muntanyes i agulles. L’orientació de la vall fa molt evident també les diferències de vegetació entre la baga, amb bosquos de pins i bedolls i matollars de neret i nabiu, i el solei, amb matollars de bàlec i prats secs.

Passat un refugi de pastors en poca estona més arribem a l’estany Petit de Campcardós, i en encara menys a l’estany Gran de Campcardós. Avui, que baixa aigua per tot arreu, plens d’aigua i ben bonics (són estanys temporals poc profunds que, pel que he llegit, en determinades èpoques de l’any poden ser més aviat uns aiguamolls o estar ben secs. Els llacs fan encara més bonic un paisatge que ja ho era.

Decidim continuar, sempre amunt per camins cada cop més estrets, deixant enrere boscos i matollars per caminar per prats cada cop més alpins, tacats amb congestes de neu.

La distància i el desnivell però, van sumant (i força), i jo em quedo gairebé a dalt, a la Portella Blanca, tot dinant i esperant que torni en Salvi (que fa una trosset més). Estic cansat i no puc més. Penso que pel tros que em falta em penediré de no acabar de pujar (després, veient les fotos, tampoc...), però necessito descansar, prendre energia... i encara queda tota la tornada.

Refetes les forces baixem amb més ganes, entretenint-nos, com a la pujada, a fer fotos a flors. Ens en hem saltat unes quantes. Al final del dia, però, en tindrem una bona llista, la majoria ben pirinenques.

Arribem al cotxe a les set de la tarda, més tard del que teníem previst (que, per mi, sempre és un bon senyal). Ens queden dues hores per arribar a casa, amb el que em perdré la primera hora del concert històric d’avui (per sort el fan per la radio)... però ja que no hi puc ser en directe, almenys veure’l, amb enveja sana, per la tele. Mentrestant, haurem fet país, espero, descobrint-lo i ensenyant-lo una mica.


Fitxa Tècnica

Data: 29/06/2013

Kilòmetres: 10.3 fins a l'estany Gran o 18.4 fins a la Portella Blanca (anar i tornar)

Desnivell ± 550 m fins a l'estany Gran o ± 1000 m fins a la Portella Blanca.

Durada: 3 h / 5 h (amb parades).

Circular: no, inici a Porta.  

Dificultat: baixa-mitjana (fins a l'estany Gran) o Mitjana-alta fins a la Portella Blanca.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada amb marques blanques i vermelles (GR-7), només cal anar-les seguint. Com en tota caminada, però, i més a muntanya, sempre és recomanable portar una bona ressenya i/o mapa i/o TRACK Wikiloc.

La caminada només fins als llacs ja val la pena, però si tenim més ganes de caminar sempre es pot acabar d’arribar fins a la Portella Blanca... o més amunt.


Fotos

Tossa Plana de Lles

Caminada al cim amb les, diuen, millors vistes de la Cerdanya, del Canigó a l'Aneto, passant per la serralada del Cadí o les valls andorranes. Es pot complementar amb la visita al bonic estany de Setut.

DE FET ANAVA ALS LLACS... PERÒ PUJANT, PUJANT.

Avui torno a anar sol (de fet, com és habitual), però en part és perquè vull. No decidiré si pujo al cim fins a última hora i, baixant o puixant, em vull entretenir tant com vulgui intentant fer alguna foto a marmotes i/o papallones.

Deixo el cotxe al refugi del Pradell i començo a caminar. Avui relativament d'hora, a quarts de deu (per un estrany miracle, que espero no es repeteixi gaire sovint, m'he llevat a les set del matí).

M'empastifo de crema protectora pel sol, especialment el coll, on tot just avui he acabat de perdre la primera capa (de la cremada de la setmana passada).

 I cap amunt doncs, d'entrada per una bona pujada per una pineda de pi negre.

Un cop s'acaba el bosc, el pendent es suavitza al pla de les someres (encara que pla, pla, tampoc... suposo que deu ser per comparació amb tot el que l'envolta).

Un cop s'acaba el pla haig de prendre la decisió, o girar a l'esquerra o continuar amunt. Com que fa un ventet agradable i la calor no és excessiva (tot i que avui comença l'onada de calor), la visibilitat és força bona i físicament em trobo bé, decideixo tirar amunt.

Per sort abans de marxar m'havia llegit alguna ressenya i anava previngut. La muntanya fa alguns repetjons. És d'aquelles pujades que s'hi no ho saps, pots fer baixar més d'un sant.

Arribo al cim en dues hores... una hora més de la ressenya que porto... i una hora menys del que marcava el cartell de baix (sort que no en faig mai cas i sempre em miro els Kilòmetres i el desnivell... per si un cas). La Tossa Plana de Lles, amb els seus 2.916 metres, és el segon cim més alt de la Cerdanya si comptem el Carlit (a la Cerdanya Francesa).

Les seves vistes són espectaculars, van des l'Aneto a l'oest, al Canigó a l'Est, amb tot el que queda al mig, com el Carlit per una banda o la Pica d'Estats per l'altre. Espectaculars són, també, les vistes a la vall de Madriu i els llacs que la coronen, els estanys de la Muga o la serra del Cadí, amb les puntes del Pedraforca sobresortint-hi al seu darrera. Una mica més enllà, cap el sud encalitjat, el Montseny i el Montsec (i en dies amb visibilitat excepcional, diuen, es pot veure Montserrat i les muntanyes de Prades).

Em sorprèn veure que molta gent arriba al cim i recula, sense "explorar" els marges d'aquest pic més o menys planer... sense veure, per exemple, els estanys de la Muga. Entenc que s'hi pugi per un "esperit esportiu", fins i tot a mi que pujar cims no em motiva especialment (si no hi ha una recompensa en forma de vistes, per exemple), tinc la satisfacció d'haver-ho fet... però home!  ja que hi has arribat fes una mica de volta, que ja no ve de vint metres i no et perdis part del millor del cim.

D'aquí vaig carenant fins al pic de Setut, de 2.837 metres (la carena no és tant complicada com sembla des la Tossa), amb una grimpadeta final curta i fàcil. Des d'aquest cim les vistes no milloren, però si que tenen una perspectiva una mica diferent. A més, és molt més solitari, cosa que aprofito per dinar.

Del cim baixo cap a l'estany de Setut... pel dret, no hi veig cap camí marcat. El pendent és molt fort, mitja tartera amb roques soltes. Baixo amb una mica de por, especialment en alguns punts (i més anant sol). A mitja baixada ja me'n penedeixo i penso que hagués estat millor baixar per on he vingut i desviar-me després cap als llacs (que és el que aconsellaria a tothom). Però ja és tard per recular.

Arribo al llac, amb els genolls destrossats per l'esforç. Al mirar enrere penso que ha estat una sort que no hagi fet la ruta al revés del que he fet... segurament si hagués vist el pendent no m'hauria atrevit a pujar-hi (encara no entenc com hi he baixat, encara que ho faci altre gent).

Un cop a l'estany ho aprofito per descansar i intentar fer fotos a marmotes. Amagat rere unes roques i a contravent, m'espero una bona estona en un parell de punts, on he vist caus i m'ha semblat sentir-ne mentre baixava. L'espera, però, és infructuosa i llenço la tovallola, per començar a baixar tranquil·lament.

A mitja baixada, però, sortint de darrere unes roques en sento una a tocar, tot i que no l'aconsegueixo veure. Torno a intentar la tècnica d'abans i, quan estic a punt de tornar a rendir-me... surt una marmota de darrera unes roques. Li faig unes fotos i m'hi acosto descaradament, fins que es torna a amagar. Localitzo el cau i m'amago darrere una altra roca, més a prop, esperant immòbil que torni a sortir... amb tot el que això comporta... com les formigues que se'm van passejant per cames i braços sense que hi pugui fer gaire res (d'on surten tantes formigues??? on eren abans??? que les atreu l'olor de la protecció solar o que???).

Al final, però, l'espera valdrà la pena... encara que també estic patint perquè se m'acaba la bateria de la càmera i no entenc per què (ara, que ho entendré un cop a casa, adonant-me que només posant la pila al carregador no n'hi ha prou... el carregador s'ha endollar a la corrent).

A mitja baixada, ja cap el cotxe, dues marmotes gairebé al mig del camí, una mica lluny, això si, però puc veure ben bé on s'amaguen. No m'hi entretinc, ja és mitja tarda i fa estona que no es veu ningú enlloc.

Cansat, deixo les visites als llacs de la Pera per un altre dia, i me'n torno cap a casa, per arribar-hi abans no es faci fosc.


Fitxa Tècnica

Data: 26/06/2011

Kilòmetres: 9 (aprox).

Desnivell: ± 816 m fins al cim.

Durada: - .

Circular: no. Inici al refugi del Pradell (Lles). També es pot començar al refugi de Cap del Rec (1 h més de camí).

Dificultat: Mitjana.

Ressenya

Més o menys senyalitzada amb marques grogues amb el número 19, per pujar i baixar del cim. El camí sovint es desdibuixa i les marques són escasses. Pel que, com en tota caminada i més a muntanya, sempre és aconsellable portar una bona ressenya i/o mapa i/o TRACK Wikiloc.

Es pot fer parcialment circular baixant pel dret cap a l'estany de Setut ...encara que personalment no ho aconsellaria (tot i això ho he posat al track).


Fotos

Els Engorgs (de Meranges)

Bonica excursió pels ambients més típics de l'alta de muntanya de casa nostra. Paisatges, prats alpins, llacs, flors, papallones o marmotes compensen, sobradament, una caminada una mica trencacames.


LLACS, PRATS, FLORS I MARMOTES.

La convocatòria pel facebook per fi a tingut efecte. A les vuit em trobo amb en Salvi, un amic dels anys d'estudiant de la Universitat. Fa força que no ens veiem i tenim feina a posar-nos al dia... i tindrem estona per fer-ho. D'entrada dues hores i mitja en cotxe fins el refugi de Malniu, passant per Meranges.

Paguem l'aparcament i comencem a caminar a dos quarts d'onze, fent la primera parada només baixar del cotxe, a l'estany Sec. Fa sol i no es veu un trist núvol enlloc. Per sort bufa un ventet fred que fa i farà que no passem calor en gairebé tota la caminada... tot i que tindrà altres conseqüències.

D'entrada el camí s'enfila una mica per, tot seguit, voltar la falda del Puigpedrós, entre boscos de pi negre, alguna tartera i algun torrent que baixa amb aigua. Va fent pujadetes i baixadetes, però no ho notem gaire perquè ens anem entretenint tot contemplant floretes, el bonic paisatge que forma la vall del riu Duran i les muntanyes que l'envolten, sovint amb la plana ceretana de fons.

Arribant al refugi dels Engorgs comencen els prats alpins... més floretes (en part hem vingut per això). Comença, també, la pujada als estanys... una d'aquelles pujades traïdores que quan sembla que has d'arribar a un llac i acabar-se, doncs no, al darrera s'hi amaga un altre repetjó. Al segon o tercer, però, s'hi amaga el primer, un bonic estany sense nom, segurament temporal, on veiem, també, de ben a prop, les primeres congestes de neu.

Al cap d'algun repetjó més (i alguna floreta), un altre estany petit (també sense nom). Més o menys aquí deixem el GR, que s'enfila muntanya amunt i comencem a voltar per cap camí marcat. Ben a prop, l'estany dels Aparellats, on veiem les primeres marmotes (que ja fa una estona que sentim, i que poc o molt anirem sentim mentre voltem pels llacs). Una mica més amunt, l'estany dels Minyons, ja amb el circ glacial ben visible.

Tornem a baixar fins l'estany dels Aparellats, per acabar-hi de fer la volta, i ho aprofitem per dinar, arrecerats del vent (que un cop t'atures, fa agafar una mica de fred).

Tot seguit baixem fins a la Bassa (un altre petit estany), on veiem un parell de marmotes més, i l'estany Llarg, l'últim dels que veurem avui. Tant bonic com els anteriors, hi fem tota la volta.

Seguint el torrent dels Engorgs retrobem el refugi i el GR, per tornar per on hem vingut. Ho farem una mica més ràpid, sense entretenir-nos tant,... malgrat el meu cansament acumulat, que es nota a les meves cames i en les continues empuntegades (ahir vaig anar a caminar amb uns amics que també feia massa dies que no veia: en Pere, la Tabi i el seu germà... quatre hores fent la ruta per la zona volcànica de la Garrotxa).

El tram de la vessant ara se'ns fa llarg i el trobem, amb les continues pujades i baixades, molt més trencacames que a l'anada. Arribem al cotxe després de cinc hores i mitja d'excursió, i després de fer 23.204 passes, almenys segons el GPS del mòbil d'en Salvi (que ha aguantat, justet, fins al final).

El vent, que s'ha posat molt bé durant tota la caminada, ara fa sentir, però, els seus efectes negatius... i el nostres clatells, colzes i bessons comencen a fer un xup-xup que farà content el senyor Aftersun un parell o tres de dies.


Fitxa Tècnica

Data: 19/06/2011

Kilòmetres: 17 (aprox).

Desnivell: ± 650 m (aprox).

Durada: 5 h 30' (amb parades).

Circular: no. Inici al refugi de Malniu.

Dificultat: Mitjana.

Participants: en Salvi i jo

Ressenya

Ben senyalitzada amb marques blanques i vermelles (GR-11), fins a l’estany dels Aparellats. La volta als llacs fins a tornar al refugi d’Engorgs no està senyalitzada, tot i que és fàcil i intuïtiva (amb l'ajuda d'un mapa senzill). Per tot això sempre és recomanable portar, i més a alta muntanya, un bon mapa i/o TRACK Wikiloc.


Fotos