Tossal d'Engrillo

100 Cims, punt culminant dels Montsagres (antic nom dels Ports), les serres més septentrionals dels Ports. Paisatges de gran bellesa i vistes impressionants, que en dies clars van des de Mallorca fins als Pirineus.

DELS PIRINEUS A MALLORCA

Esmorzem, ens dutxem, ho recollim tot, paguem i marxem. Abans de tornar a casa, però, farem una última excursió. Fent cas de la ressenya que portem i no del “maps”, que ens vol fer una volta que déu n’hi do, ens plantem a la bassa de la Refoia relativament d’hora, tot passant per una pista que fa patir una mica a la Clara però a mi no.

Comencem a caminar voltant la bassa, per, tot seguit, baixar fins a la fotogènica font del Montsagre de Paüls. Situada al bell mig d’un pla, amb el típic abeurador, entre la Mola Grossa i la Punta de Llambrars, l’entorn és magnífic.

Continuem el camí deixant la punta de Llambars a la nostra esquerra. En un punt el camí sembla bifurcar-se, fent cas del track que porto i unes fites, en lloc de la ressenya, fem una miqueta més de volta del compte, per acabar retornant gairebé al mateix punt (no surt al track). Travessem un bosc de pi negral (pinassa), amb alguns arbres força grans, fins arribar a la font del Montsagre d’Horta, que sembla seguir el mateix patró que l’anterior (i moltes de les que he anat veient als Ports). Situada en un pla, s’obren les vistes cap a Horta i ens queda a la vista el principal objectiu del dia.

Girem a la dreta i ens comencem a enfilar per prats amb aspecte de tardor, secs. Si ara l’entorn ja és meravellós a la primavera, amb tot verd i florit, encara ho ha de ser més.

Més o menys arrecerats fins ara, a mitja pujada el mestral es torna a notar amb ganes. Només arribant al cim en tornarem a quedar arrecerats.

Un cop al cim, segurament gràcies al fort vent d’aquests dies, la visibilitat és excel·lent, el que ens permet veure dels Pirineus fins a Mallorca: l’Aneto, els cims d’Aigüestortes i Sant Maurici, el Cadí, els Montsecs, el Pedraforca, el Puigmal, el Montsant, Prades, la serres de Llaberia, la serres de Tivissa i vandellòs, la serra de Cardó-Boix, el Delta de l’Ebre, Santa Bàrbara, les Roques de Benet, la plana de Terol... i les que em deixo. Això sí, només hem d’anar en compte en no apropar-nos massa al penya-segat i fins i tot a no enfilar-nos al vèrtex geodèsic, ran de cingle.

A la baixada passem pel bell Teix d’Engrilló, un arbre monumental, que se li suposen mil anys de vida. Vigorós, fa un perímetre de gairebé cinc metres, una amplada de capçada i una alçada de poc més de deu metres.

D’aquí ja només ens queda seguir la pista fins al cotxe per tornar cap a casa (parant a dinar i fent una volta per Pinell del Brai). En els tres dies que hem passat aquí només ens ha faltat veure alguna cabra salvatge, però ho hem compensat amb les tres magnífiques excursions que hi hem fet, sobradament.

Punta Redona (serra de Cavalls)

Cim, 100 Cims, més alt de la serra de Cavalls, amb grans vistes a la Terra Alta. A la part alta de la serra hi descobrirem trinxeres i punts d’observació fruit de la Batalla de l’Ebre, la més cruenta de la Guerra Civil.

TRINXERES

Després d’un excursió fallida i un matí perdut, improvisem un pla B per almenys aprofitar la tarda. Busquem un 100 cims proper i fàcil i ens decidim per la Punta Redona.

Comencem a caminar a l’Àrea de Pícnic de Santa Madrona, que ens sembla incomprensiblement buida, malgrat les restriccions. Sembla molt ben condicionat i hi ha un munt de taules. Passem pel costat de l’ermita que li dóna nom, dels segles XVIII i XX, i ens comencem a enfilar entre pins.

Una mica més endavant el corriol es converteix en una antiga pista que ressegueix un tallafocs, i que ens permet gaudir de les primeres vistes. La pista acaba en una de més ample que seguim uns metres abans de començar a pujar, tot fent marrades, fins al cim.

Punt culminant de la serra de Cavalls, des la Punta Redona hi ha grans vistes a la Terra Alta. Continua fent un fort vent de mestral i la visibilitat és bona. Només hem d’anar en compte i no acostar-nos gaire a la cinglera.

El tros de carena per on passem està plena de trinxeres i punts d’observació. Són el testimoni de la batalla de l’Ebre, que amb la veïna serra de Pàndols, va tenir aquí un dels seus principals escenaris. Una creu molt propera al cim recorda les víctimes d’aquella cruenta batalla.

La baixada la fem pel mateix camí. Per desgràcia és massa tard per visitar el Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre i el Poble Vell, jo ja hi estat, però no em faria res tornar-hi amb la Clara. Haurà de ser en una altra ocasió.

Un cop dutxats, fem una volta de nit per Arnes (magnífic ajuntament!) i aprofitem per quedar-nos-hi a sopar.

la Moleta i la Coscollosa

Per un paisatge de gran bellesa, farem dos cims pel preu d’un: la Moleta, amb una divertida grimpada de vertigen, i la Coscollosa, un 100 Cims. Els dos tenen magnífiques vistes a les Terres de l’Ebre i més enllà.

GRIMPADA

Marxem el dia abans. La idea era anar al càmping de Bot, però està ple, i acabem al d’Arnes, que també està bé però ens queda menys “cèntric” (i l’aigua calenta no és tan calenta, només tèbia). Hi arribem just abans no tanquin la recepció, per culpa d’unes retencions a Lleida. Ens hi passarem tres dies.

L’endemà la primera excursió prevista ens queda una mica més lluny del que comptavem, però afortunadament decidim fer-la igualment. Cotxe i fins a l’Àrea de Lleure de la Font Nova.

Comencem a caminar a la bonica Font Nova, que raja ufanosa i és aprofitada per la gent de la zona per omplir-hi garrafes d’aigua.

Primer entre pinedes de pi blanc, tot i que poc passat el refugi de la Font Nova es convertiran en brolles, que ens permetran gaudir d’un paisatge bonic i de bones vistes durant tot el camí.

Deixem les roques dels Avenquets a la nostra dreta fins a arribar a un coll on, a més de la Moleta, ja queda a la vista el nostre segon objectiu del dia. La Moleta des d’aquí, s’alça com una gran torre circular que sembla inaccessible.

Ens hi acostem hi descobrim per on pujar-hi. Gràcies a passamans i una corda fem una divertida grimpada, amb compte amb l’alçada i el vent que bufa. Pugem una miqueta més i ja som al seu cim. Com sol passar la baixada costa una mica més, però el premi, en forma de grans vistes, ha valgut la pena (i més avui, que el dia és clar i la visibilitat força bona).

Baixem fins al coll de la Moleta i continuem recte, amunt, fins al segon objectiu del dia. Hi arribarem al cap de relativament poc. Si a la Moleta les vistes eren impressionants, al cim de la Coscollosa encara ho són una miqueta més: als Ports (Montsagres, el Caro, l’Espina...), les serres de Pàndols i Cavalls, la serra de Cardó-Boix, les serres de Tivissa i Vandellòs, l’Ebre, la Moleta (als nostres peus), el Delta o la Serra de Montsià, entre d’altres.

Al cim parlem amb dos excursionistes de la zona que ens acabaran recomanant més racons dels Ports, alguns coneguts, d’altres previstos, però d’altres per descobrir. De ben segur que en un futur en farem cas, ja que tant a mi com a la Clara aquesta zona ens encanta.

Baixem fins al coll de la Moleta i d’aquí a la font del Domingo, aprofitada com a abeurador com la majoria de fonts de la zona (o almenys això em sembla). Amb caiguda “tonta” inclosa (de la que la Clara se’n riurà una bona estona (i uns quants dies). Tot seguit cap al cotxe i tornada al càmping.

Després de descansar una mica, acabem d’arrodonir el dia fent una volta pel bonic poble d’Horta de Sant Joan.

Santa Bàrbara

Mirador privilegiat dels Ports, la Terra Alta i molt més enllà. 100 cims fàcil però molt recomanable.

SENSE VOLER

Deixem “el Cau” del càmping de Bot, on hem estat molt bé. Avui, dijous, ja es comença a notar més que és Setmana Santa, hi ha força més gent. Anem a l’hora habitual, tardet.

Fem una primera parada a lo Parot, una olivera mil·lenària a l’entrada d’Horta de Sant Joan (venint de Bot). Tenim previst pujar al tossal d’Engrilló, però com que és una caminada curta decidim improvisar i fer-ne una altra abans, per pujar a Santa Bàrbara.

Visitem el convent de Sant Salvador, una sèrie d'edificis de diverses èpoques, entre els segles XII i XVII, disposats al voltant d'un claustre renaixentista. L'església, gòtica, és el millor exemple d'arquitectura religiosa templera a Catalunya. Un cop vist comencem a caminar, primer per un corriol planer pels peus de la muntanya. Per desgràcia el dia està ennuvolat, però no sembla que hagi de ploure i si ho fa que duri massa.

Segons el pal indicador el cim és a trenta minuts, però gairebé els portem i encara no ens hem enfilat gota (pel que tenim algun dubte, i més tenint en compte que no portem res preparat). Ens comencem a enfilar a l’alçada de la font i la cova de Sant Salvador (esvaint, mica en mica els dubtes).

De seguida comencen les bones vistes, especialment cap als Ports, amb les Roques de Benet ben presents. Passem també per Sant Antoni, les restes d’una antiga ermita on antigament residien frares que feien vida eremítica (com la de Santa Bàrbara, al cim, o la millor conservada de Sant Pau, que trobarem a la baixada).

Si les vistes tot pujant ja eren magnífiques, un cop al cim són impressionants, amb els Ports a una banda, mig Aragó i la Plana de Lleida a l’altra, amb els Pirineus de fons. Una mica més enllà del cim hi ha la Creu de Santa Bàrbara, però tot i que ens ho mirem, només és apte pels més valents.

Reculem un tros i decidim baixar per un camí que hem vist tot pujant. Tot i que tenim alguns dubtes (de si anem bé, ja que contràriament a la pujada, no trobem ningú que hi passi), al final acabarem arribant de forma molt més directe al convent (i que “quadra” més amb les explicacions que havíem llegit abans de venir). El que semblava una tonteria de caminada, acaba sent més del que esperàvem i ens ha encantat!

Agafem el cotxe i anem a dinar a Prat del Comte, per tot seguit anar a pujar al 100 cims que tenim previst per avui, el Tossal d’Engrilló. Fem alguna volta de més per trobar el camí que porta al punt d’inici i mentrestant el dia es va ennegrint, fins al punt que ho deixem estar per tornar cap a casa... pensant que ens hem quedat sense 100 cims, sense saber, fins que hi arribem, que Santa Bàrbara també ho era.

Via Verda de la Terra Alta

Ruta ideal per a ciclistes i, especialment, per a ciclistes ocasionals (com nosaltres) i famílies amb infants. Més de vint kilòmetres per una via ben condicionada per gaudir dels paisatges rurals i els més “salvatges” de la Terra Alta.

EN BICI

A les onze a Arnes, tal i com vam quedar ahir. Hi tenim les bicis reservades (a Nutur Bikes els Ports, recomanable). Ens donen les bicis, quedem a l’hora que ens vindran a recollir, ens posem el casc i a pedalar.

Fem els primers quatre kilòmetres seguint pals indicadors per pistes rurals, entre ametllers. Travessem el riu dels Estrets i de seguida trobem l’estació d’Arnes-Lledó, Km 0 de la Via Verda de la Terra Alta.

D’entrada reculem uns metres fins al pont del riu dels Estrets, val la pena, per continuar tot seguit per la via verda, molt ben condicionada i sense pèrdua possible.

Els primer kilòmetre és planer, en una lleugera pujada gairebé imperceptible. De seguida, però, pràcticament només baixada fins al final (especialment a partir d’Horta). En els primers kilòmetres per els paisatges rurals típics de la Terra Alta (ametllers, oliveres, pedra seca...).

De seguida arribem al primer dels més de vint túnels per on es passa al llarg de tot el recorregut. Sovint prou llargs per necessitar els llums que, per sort, porten les nostres bicis (sense que ens calgui els frontals que ja dúiem a punt per si un cas), i, també, perquè es noti la diferència de temperatures amb l’exterior (obligant-nos a abrigar per travessar-los, especialment els primers). Per rematar-ho fa un típic dia de primavera, al sol s’està bé, a l’ombra fa fresca.

El paisatge és molt bonic i anem badant a cada moment. Fins al punt que arribant a Bot ens adonem que no arribarem a l’hora que hem quedat (i intentem avisar que ens vinguin a recollir una hora més tard per no haver de córrer al final). És d’hora, però a l’estació de Bot ens quedem amb les ganes de prendre alguna cosa al seu curiós bar, dins un antic ferrobus (però tampoc es tracta de fer-ho perquè sí). 

A partir d’aquest punt deixem enrere els paisatges més rurals i ens endinsem als més agrestos de la Serra de Pàndols. Especialment bell és la vall i les gorgues que forma el riu Canaletes, que tenen el seu punt culminant al Santuari de la Fontcalda, on ens desviem per gaudir-ne i dinar. El seu nom és degut  a una font d'aigua que brolla a vint-i-vuit graus de temperatura, just a l'esquerra del riu. El santuari de la Fontcalda està documentat des del segle XIV, si bé l'església actual data del segle XVIII i és d'estil neoclàssic reconstruït després que fos cremat l'any 1936, durant la Guerra Civil.

Havent dinat fem els últims kilòmetres, fins a l’estació de Pinell del Brai, on mitja hora abans del que havíem quedat ja ens esperen... perquè, per problemes de cobertura, no han rebut el whatsapp de Bot, i havien vingut a l’hora que havíem quedat al principi.

Un altre cop a Arnes, aprofitem per fer una volta pel poble, que val molt la pena. Comença a ploure amb ganes però per sort ens enganxa dintre el cotxe per anar tot seguit a Vall-de-Roures (on visitem l’església i el castell), també molt recomanable. De tornada al càmping, encara tenim temps per arribar-nos a Cretes, que també val la pena. Un dia molt complert!

Roques de Benet

Les seves formes característiques i contundent, emblemàtic de la Terra Alta, és, segurament un de les ascensions imprescindibles de casa nostra (100 Cims). Amb unes vistes impressionants tot pujant, i si tenim sort, podrem gaudir de la presència de cabres salvatges.

IMPRESCINDIBLE

Berenem i, pendents dels talls de carreteres, marxem cap a la Terra Alta. En dues hores llargues de cotxe ens plantem a Bot a les 22h, per instal·lar-nos al seu càmping, organitzar l’habitació, sopar (més copiós del compte) i gairebé posar-nos a dormir directament.

Tot això per poder fer algunes caminades tranquil·lament. Encara que tot i ser aquí començarem a caminar com sempre, a dos quarts de dotze.

Fa sol, fins i tot una mica de calor i la primavera aquí ja ha començat amb tota la seva esplendor. Hi ha multitud de plantes florides, veiem orenetes, ballesters... i molta processionària de pi.

Només sortir prenem un camí alternatiu a la majoria de rutes. És fàcil però per desgràcia la ressenya que portem està mal explicat. Hi manca una primera cruïlla i ens saltem la segona, pel que acabem al coll de la Pena de Gall (no surt al track). Tot i que suposem que seguint el camí, fent una mica més de volta també acabaríem arribant (a casa comprovarem que sí), però sense saber-ho decidim recular. De seguida trobem el camí correcte, que ja seguirem sense problemes. Ens enfilem per corriols entre pinedes de pi negral (o pinastre) paral·lels al torrent fins arribar retrobar la pista des d’on hem sortit (i per la que baixarem).

Per arribar al cim ens enfilem per una canal pedregosa, però que no presenta gairebé cap dificultat.

Un cop al cim les vistes, que ja s’endevinaven tot pujant, són espectaculars: per una banda, els Ports, per l’altre, la Plana de Lleida... amb els Pirineus de fons!

Un cop gaudit de les vistes baixem una mica i dinem arrecerats del vent, que no és gaire fort però si suficient per començar a ser empipador. Ho fem en companyia de cabres salvatges, dues femelles a poc més de vint o trenta metres, dues més una mica més enllà i dos mascles més lluny.

Reculem per on hem vingut, però un cop a la pista que abans hem travessat, la seguim fins al cotxe.

Tot seguit fem una excursió propera i curteta  als Estrets d’Arnes (preciosos, tot i que la llum no acompanya per fer les fotos).  I per acabar de completar el dia, abans de tornar al càmping, fem una volta pel bonic poble d’Horta de Sant Joan.

Coves Cambra i del Rastre

Caminada per la Moleta del Cati, un bonic altiplà amb bones vistes. El més interessant d’aquesta ruta, però, són les seves coves: la cova Cambra i la cova del Rastre, d’una gran bellesa.

DIA LLEIG

Les previsions del temps per avui no són gaire bones. Em desperto plovent. Mica en mica, però, sembla que el cel es va aclarint... això sí, al revés de com m’interessaria a mi, de mar cap a l’interior. Perdo l’estona una mica com puc i començo a caminar cap a les dotze, encara sota les últimes gotes que cauran als Ports.

Surto de la Font del Mascar. No trobo res del que em posa a la ressenya després de fer alguna volta amunt i avall (dedueixo que el camí s’ha embardissat)(no surt al track). Al final decideixo seguir un camí amb marques vermelles... a veure que passa.

M’enfilo muntanya amunt. De seguida s’endevinen bones vistes a la zona, però el cel continua tapat i no es deixen veure gaire. Que hi farem, per sort, si més no pels “objectius” del dia això és igual.

Poc més endavant passo per la Cova del Forat, una petita cova d’uns deu metres de fondària, però prou bonica. Em retrobo amb la “ressenya”... però la torno a perdre de seguida (definitivament no està bé). Faig alguna volta més del compte (no surt al track), i retrobo el camí una mica per casualitat (per sort, en una pista on ja no m’equivocaré més). Ho faig a dalt els altiplans de la Mola del Catí, recoberta de bonics boscos de pi roig.

Em salto la cova Cambra, aquesta vegada per culpa meva. Ho aprofito per dinar a la vora de la Mola, amb bones vistes al Caro i els Ports, ara que ha sortit una mica el sol (una clariana, no acabarà de fer net en tot el dia). Al final la trobo... de fet era força fàcil. La cova Cambra és una de les més conegudes dels Ports. En realitat són dues una davant de l’altra. Començo per la gran, amb un recorregut d’uns seixanta metres, alta i en baixada (em recorda molt la cova de Gel, del Montsec). Bonica però sense formacions. Llavors entro a l’altra, just al davant, més petita, té un recorregut d’uns vuitanta metres, tot i que jo només en faré una petita part, fins a una petita desgrimpada (que sembla fàcil, però està relliscosa i, per prudència, anant sol, ho deixo per una altra ocasió... em quedo una mica amb les ganes). En aquest petit tros, però, hi ha un bon grapat de boniques formacions (inclosa una gegantina columna a la sala que no baixo), majoritàriament de color negre, cosa totalment nova per mi. M’hi entretinc una bona estona fent fotos. Val molt la pena.

Un cop vista reprenc el camí, que passa per la vora de la Mola del Catí, amb bones vistes. Ara sense ressenya i només amb un mapa amb un track marcat a sobre. No tindré cap problema més.

Avui que no porto el teleobjectiu (ahir el vaig passejar per res), tres cabres salvatges, tres mascles, es deixen veure força bé. Que hi farem...

De seguida arribo al segon objectiu del dia: la Cova del Rastre. Com l’anterior, en realitat també són dues, una de més petita, d’uns deu metres de llargada, però molt bonica. L’altra, amb un recorregut d’uns setanta metres, s’hi ha d’entrar una mica ajupit, és encara més bella. Les dues estan plenes de diferents concrecions, també negres. M’hi entretinc una altra bona estona fent fotos. El dia no ha estat bonic, però la visita a les coves ho compensa de sobres.

Encara hi ha una quarta cova, la del Rastre Petita, però no aconsegueixo trobar-la. Tampoc la busco massa, totalment satisfet amb el que he vist (a més, començo a estar cansat i també es comença a fer tard).

Em queda una bona estona de baixada (que pel cansament acumulat se’m fa una mica llarga). D'entrada encara amb algunes bones vistes, després entre pinedes.

Fageda del Retaule

Recorregut espectacular. Per un dels paisatges més típics dels Ports, entre roques amb formes impossibles, gaudirem de grans vistes, arbres monumentals i bonics boscos, entre els que destaca la Fageda del Retaule, la més meridional dels Països Catalans (i una de les més meridionals d’Europa).

IMPRESSIONANT

Ahir me’n vaig anar a dormir d’hora i avui em llevo d’hora... però, justament per això, em vaig encantant i com a resultat acabaré començant a caminar a les deu, quan ho podria haver fet ben bé una hora abans. Una hora que al final m’hagués anat molt bé, però això no ho podia saber.

Arribo a l’Àrea de Lleure de la Fou patint una mica, mentalitzat que potser la caminada se m’allargarà una mica. Al final però, malgrat el que havia llegit (millor fer-la en 4x4), la pista està raonablement bé i hi arribo sense problemes.

Començo a caminar i de seguida em començo a enfilar pel barranc del Racó del Tabac, entre pins negrals, tal i com els anomenen aquí. De seguida comencen, també, les bones vistes. D’entrada al la Moleta del Cepi, amb un gran arc natural... que quedarà pendent per un altre dia.

Just abans d’arribar als plans de Valldebous la sorpresa del dia, dues cabres salvatges es deixen veure prou bé. Ara que, em sembla que cada cop que he vingut als Ports n’he acabat veient sempre.

Als Plans de Valldebous, prats que antigament havien estat conreats, paso pel Povet dels Plans, un pou de pedra seca amb el seu cossiol i el seu bassi. És un tros planer que em serveix per descansar una mica, tot i que de seguida em tornaré a enfilar. Les vistes cada cop són millors i ara, a més de les valls que m’envolten començo a veure bona part de les muntanyes de Castellò. Més amunt, prop de la Mola del Boix, fins i tot es deixen veure una bona part dels Ports i, una mica més enllà, la Serrà del Montsià i una part del Delta de l’Ebre. Mentre vaig pujant veig, també, com més a les muntanyes del sud s’hi van formant tempestes, hi comença a ploure i, poc a poc, sembla que es van acostant.

Aprofito per dinar a la Mola del Boix, gaudint de les fenomenals vistes. A partir d’aquí, en principi (i serà així), ja pràcticament tot és pla i baixada.

Començo la baixada i torno a passar un altre cop entre boscos. Ara, però, el pi que domina és el Rojal. De seguida, però, primera parada. A lo Teixet, un teix monumental molt bonic. Més endavant, als plans dels Torns, una barreja ben curiosa d’arbres, amb pi rojal, algun teix, aurons (algun de mides considerables), algun faig i fins i tot alguna alzina.

Quan giro cap al barranc del Retaule, però, la barreja es va diluint i comencen a aparèixer cada cop mes faigs, sent més abundants al voltant del Faig Pare. Impressionant. És el faig viu de més capçada de Catalunya (uns vint-i-vuit metres), tot i que el que més destaca són les seves arrels que han quedat al descobert. Em passejo ara per una bonica fageda (sovint amb altres arbres barrejats), la situada més al sud dels Països Catalans i una de les més meridionals d’Europa (la que ho està més és a Sicília).

Camino un tros més i, després de passada la bonica font del Retaule, em desvio per anar fins al Pi Gros del Retaule, per un corriol estret i costerut, tot i que curt. Espectacular. És el pi negral o la pinassa viva més alta i amb el tronc més gruixut del país (una mica més de trenta-un metres d’alçada i gairebé cinc metres de diàmetre). Llegeixo que es va salvar de la tala ja que feia la funció de termenal. No m’hi estic gaire, però, fa una estona que el cel està tapat i es comencen a sentir els primers trons (i, tot i que m’imagino que per la seva situació està protegit, si hi cau un llamp, no hi vull ser a sota).

La pluja m’atrapa (de fet ens trobem, ja que ara anem en direccions oposades) al Collet de l’Herba Sana... quan em falta més o menys una hora per arribar al cotxe. Tot i això, continuo baixant entretenint-me a contemplar les formes impossibles de les roques que m’han acompanyat tot el camí. De fet, per això passejo l’impermeable tot l’any a la motxilla.

A partir del collet el camí baixa molt fort fins arribar al barranc de la Fou... on penso que, fent un ruixat, potser no és massa bona idea estar-hi gaire (encara que no sigui molt fort). Per sort és un tros petit i s’acaba ràpid. I tot i que he patit una miqueta (també perquè he sentit un parell de rocs que queien), ha valgut la pena passar per los Forats, unes roques caigudes que formen una mena de túnels.

Poc després el camí es torna més amable i es converteix en una pista forestal que passa pel costat del barranc de la Fou. Aquí tinc l’última sorpresa del dia: el Toll dels Sabaters, una bonica gorga que no esperava trobar amb aigua.

Mas del Barró

Caminada per alguns dels boscos més característics dels Ports, com els alzinar montanyecs i els boscos de pi negral (pinassa). Les vistes a la Vall i les muntanyes que l'envolten són molt boniques.

ACABARÉ ESGOTAT...

Arribant a l'Àrea de la Vall, tot i la xafagor que fa ja a mitja tarda, encara em veig amb cor de fer una segona caminada, la del mas del Barró.

Gairebé sense ni aturar-me, doncs, començo a pujar muntanya amunt una altra vegada. Aquest cop, però, entre alzinars montans i pinedes. Em sorprèn veure-hi un gran número d'aurons, alguns de mida considerable (a la tardor ha de ser bonic).

També, fugaçment, un senglar corrent entre les mates (en tot el camí sentiré quatre corregudes més, qui sap si d'altres senglars, alguna cabra o potser fins i tot algun cabirol).

Més endavant les vistes des del mas del Barró són boniques, però no tant com les que he vist a la caminada anterior.

El sender continua pujant i, si més no m'ho sembla, cada cop fa més calor. Ja fa estona que porto l'aigua racionada... i tinc l'esperança que la font del Paradís, el punt més alt de la caminada, faci honor al seu nom hi ragi força aigua (o si més no sigui molt bonica)... i no serà ben bé ni una cosa ni l'altre, és bonica, però normal, i hi surt un fil d'aigua. Tot i que fresca, no em fa gràcia veure'n però gairebé em "banyo" a l'abeurador que recull les seves aigües (ho necessitava).

A la baixada els boscos són més oberts i permeten gaudir més de les vistes, però segurament no la disfruto com caldria, el cansament es comença a notar (entre les dues excursions hauré fet més de 1000 metres de desnivell, a ple sol, i mosques i mosquits no paren de molestar, fins al punt que haig d'agafar una branca per anar-les espantant (movent-la al meu davant com si fos un eixugaparabrises. Se'm fa una mica llarga i arribo al cotxe esgotat.

Tot seguit cap al càmping, a descansar i sopar. Avui "Fabes con almejas". Definitivament, haig de triar millor els menús. Són bones, però entre les calories que cremo caminant i les que passen per via ràpida pel meu aparell digestiu (els entrepans de dinar també hi ajuden), acabaré ben prim.

Roca Xapada

Balmes, roques foradades, agulles i altres formacions geològiques fan aquesta caminada inoblidable. L'esforç de pujar fins a la Roca Xapada o el Castell de l'Airosa es veu recompensat, a més, per unes vistes impressionants al Caro, la Vall de Lloret, la vall i el Delta de l'Ebre.

AMB GANES DE FER-ME MAL (SEMBLA)

Tot i que haig de fer uns quaranta Kilòmetres en cotxe i les previsions de calor, torno a anar tard... encara que no sé perquè ho explico, ja que és el més normal, l'estrany seria que anés d'hora. Avui toquen els Ports.

Aparco a l'Àrea Recreativa de la Vall (a Mas de Barberans) i començo a caminar a tres quarts de dotze... que també m'he parat amb el cotxe a fer fotos al paisatge... i contemplar un grup de perdius... i alguns voltors (que veure gairebé durant tot el dia).

La primera part de la caminada és impressionant. D'entrada, el Racó dels Capellans, un conjunt d'agulles calcàries una al costat de l'altre formant un semicercle que envolta el barranc d'en Marc. Una mica més amunt, la Cova d'en Marc, una bauma sota parets verticals que, poc abans d'arribar-hi, es fa difícil endevinar per on continuarà el sender. Després de pujar una mica més i fer una baixadeta, el Forat de la Vella, un forat a la roca que es pot travessar.

Sempre per un paisatge càrstic impressionant, amb més agulles i roques de formes curioses, i entre brolles i màquies (... o sigui, amb ben poques ombres, a part d'algun arbre solitari o algun bosquet de pi negral o pinassa), el camí s'enfila muntanya amunt, tot resseguint el barranc d'en Marc.

La pujada només pel paisatge que l'envolta ja val la pena, però si amb això no n'hi hagués prou, les vistes des de la carena que va fins a la roca xapada són meravelloses. Davant mateix la vall de Lloret i el Caro (el cim més alt dels Ports), més avall, la vall de l'Ebre... i encara més avall, tot i que avui encalitjat, el Delta (on, tot i això, puc distingir perfectament el riu al seu centre, la punta del fangar en una banda, i el començament de la barra del Trabucador a l'altre). No em puc ni imaginar com deu ser en un dia d'aquells en què la visibilitat és excepcional.

Un cop a dalt de la Roca Xapada, decideixo continuar el camí en lloc de visitar el castell de l'Airosa i baixar per on he vingut. Me'n penediré, però això no ho sabre fins d'aquí una bona estona. El paisatge no millora massa i el camí, tot i les fites de pedres i algunes marques vermelles, sovint es fa difícil de seguir... però més que per això, és per la por que passo en alguna baixada, especialment a la canal de Lloret, més aviat una desgrimpada (on es anar a ganes de fer-se mal perquè si, i més anant sol).

Per sort l'agonia s'acaba poc abans del coll de Lloret, on baixaré per una pista ben ample... ara, però, amb una altra mena de por. Al cartell informatiu de l'entrada he llegit que a la zona hi ha diverses ramaderies de toros braus i que poden ser perillosos... sé que si no els molestes ni els maltractes són inofensius... tot i això, sentir les esquelles tan a prop no em fa gaire gràcia (per sort només els veure de lluny).

Arribo al cotxe assedegat, fa molta calor... però tot i això, disposat a caminar una estoneta més.

Els Estrets d'Arnes

Els Ports amaguen alguns dels paisatges més bonics de casa nostra. Els Estrets d'Arnes i els seus voltants en són un bon exemple.

MÉS NÚVOLS...

El dia torna a ser gris, tapat. Tot i això decideixo fer el que tenia previst (la pluja tampoc m'espanta gaire). Això si, ho faré al revés del que tenia pensat.

Començo a caminar a l'Àrea de la Franqueta, des d'aquí faré quatre rutes diferents.

La primera a la Cova de Picasso, curta però prou interessant.

Entre boscos de pi negral (o pi pinastre) passo per un forn de calç fins anar a parar una altra vegada a les ribes del riu dels Estrets. Poc després, la font de la Barrinada i la discreta cova de Picasso, una petita bauma, no gaire bonica, on el pintor hi va passar unes quantes nits d'estiu a la seva estada a la Terra Alta.

El més interessant d'aquesta caminada, potser, són les Àrees d'Interpretació de la Marbrera i de Mas de Quiquet, amb molt bones explicacions sobre tot allò que fa referència al Ports.

Al cap d'una hora i tres quarts torno a arribar a la furgoneta, amb mitja "pajara". Per sort em puc refer amb una mica de descans... i una mica de xocolata.

Encara amb el cel gris i mig plovisquejant faig la segona de les rutes, al mas de Corretja. Entre alzines i pins negrals i passant per un altre forn de calç arribo al mas de Corretja i al mirador que hi ha una mica més enllà. Per desgràcia, però, el dia s'ha tapat encara més, comença a ploure i no puc gaudir de les boniques vistes que s'endevinen entre boires.

Al cap d'una hora torno a ser al cotxe. Refet, només necessito beure una mica. M'espero una mica, a que la pluja afluixi i començo la tercera caminada (ara ja amb la motxilla i els entrepans a l'esquena, per acabar de passar el dia). Deixo els Estrets pel final i faig la tercera ruta, al coll de Blanco.

Tot i el nom de la ruta, però, aquest coll no surt marcat a cap pal indicador. Per sort, aquesta memòria selectiva que tinc avui va bé i em vaig recordant dels punts per on haig d'anar passant (m'he deixat el mapa).

Mentre vaig pensant que en aquests dies encara no he caigut de peus dins a cap riu... m'acabo trobant que no caldrà... per travessar el riu m'hauré de descalçar i arremangar els pantalons (i que freda que està l'aigua!).

El sender s'enfila fins a la Roca Llisa des d'on, tot i que el dia continua força gris i plou a estones, es veuen unes bones vistes. Val la pena.

 Ara ja només queden els Estrets. I l'espera haurà valgut la pena, són espectaculars i hi arribo amb una clariana de sol. Faig un munt de fotos.

Al Toll Blau em refaig amb un parell de mandarines, tot contemplant els omnipresents voltors. Reculo per on he vingut, tot gaudint-ne una altra vegada.

Torno a travessar el riu, posant els peus en remull (el pont està inutilitzat).

La tornada es fa al costat del riu, però tot i que és prou bonic, començo a estar força esgotat i acabo caminant de forma força mecànica... i somiant amb el pa amb xocolata que m'està esperant al cotxe.

 Tot i el cansament, però, a la tornada cap al càmping m'aturo als miradors del Salt d'en Sotorres i les Roques de Benet, on m'hi entretinc una bona estona.

Serra de Pàndols

Caminada amb un interès triple: històric, un dels escenaris de la Batalla de l'Ebre, paisatgístic, les vistes són espectaculars, i naturalístic, amb una gran diversitat de plantes i animals, hàbitat, per exemple, de la cabra salvatge.

115 DIES

Torna a fer un dia estrany, ni fa sol, ni acaba d'estar núvol ni acaba de ploure. Decideixo esperar a caminar a la tarda, a veure si s'aclareix, i fer una mica de turisme al matí (al revés del que més o menys tenia planejat).

La primera parada és al poble vell de Corbera d'Ebre. Durant els 115 dies que va durar la batalla de l'Ebre el poble va quedar a l'avantguarda del bàndol republicà i va ser durament castigada per l'aviació i artilleria feixistes (servint, de passada, de banc de proves a alemanys i italians de cara a la Segona Guerra Mundial). Les ruïnes de cases i carrers tal i com van quedar després dels bombardejos de 1938, són un testimoni mut i esfereïdor de la tragèdia de la guerra.

Aconsellat pel vigilant (suposo) de l'exposició que hi ha l'església, i amb qui he tingut una bona xerrada, visito el Centre d'Interpretació 115 Dies (el que va durar la batalla). El Centre mostra el desenvolupament, de forma complerta i amena, del que va ser la Batalla (i, en part, del conflicte). Especialment corprenedors són els testimonis que apareixen en el seu audiovisual final.

Com que encara tinc temps vaig a dinar a les trinxeres dels Barrancs (a Vilalba dels Arcs). Aquestes trinxeres formaven part de la línia defensiva republicana. Se'n conserven 700 metres amb diferents elements: pous de tirador, refugis i línies d'evacuació. Les trinxeres són una rasa d'entre 150 i 188 centímetres de profunditat amb parapets de pedra o sacs terrers. La seva intenció era protegir als combatents i permetre disparar des d'una posició dominant. De les trinxeres en surten els pous de tirador, on els soldats amb armes automàtiques i granades cobrien el front i dificultaven l'atac. Per les trinxeres d'evacuació hi tenia lloc l'arribada de nous soldats i provisions, a més de l'evacuació dels ferits.

Havent dinat me'n vaig cap a la Fonteta, encara que el dia continua més o menys igual (ara fa sol, ara plou). Afortunadament m'equivoco i pujo a la cota 705 per la pista (ho fa de forma més suau). Porto al paraigües, però pràcticament el passejaré per res, i deixo els prismàtics i el 300, que trobaré a faltar... Murphy, en aquest sentit, serà impecable (els quatre dies).

La cota 705 (o Punta Alta) es va convertir en un dels espais clau de la Batalla de L'Ebre. La seva posició privilegiada feia possible el control de les cotes inferiors, de la vall i el nucli del Pinell de Brai i part de la Serra de Cavalls. La seva defensa i conquesta es va allargar dies i va tenir un alt cost en vides.

Actualment s'hi alça el Monument a la Pau.

Des d'aquest cim, modest, les vistes són impressionants, fins i tot avui, emboirat i gris. En dies clars, diuen, es pot veure fins al Delta de l'Ebre.

Torno pel GR per on havia d'haver vingut, mentre, poc a poc, anirà sortint el sol.

La primera parada, per parar les últimes quatre gotes, és a l'ermita i la Font de Santa Magdalena que, irònicament, permetia l'abastiment d'aigua als republicans que defensaven la serra.

Les vistes continuen sent precioses i, amb més bon temps, em puc entretenir més contemplant boscos, plantes i altres animals. Entre ells, els voltors i altres rapinyaires, presents gairebé arreu, i l'emblema dels Ports, les cabres salvatges (un petit ramat de tres femelles, una mica lluny, i un mascle, que sorprenc a prop).

Arribo al cotxe una mica cansat, porto tot el dia amunt i avall, però em refaig amb dues pomes i, com que encara és relativament d'hora, decideixo fer una última visita (aquesta, que jo sàpiga, no relacionada amb la Batalla). La carretera cap a la Fontcalda és estreta i recargolada, però val la pena. Última caminadeta per el bonic congost i cap al càmping, a descansar i sopar, que avui convé.

Toll de Vidre

Passejada agradable fins al Toll de Vidre, una gorga molt bonica.

PER APROFITAR LA TARDA

Aprofitant que els pares són fora, els hi "xoriço" la furgoneta i marxo 4 dies, en principi, a la Terra Alta. M'ho agafo amb calma, però. Només llevar-me consulto el radar meteorològic i veig que en aquella zona hi està`plovent amb ganes i n'hi ha per estona. A més, les previsions per avui tampoc són gaire bones.

Faig endreça de casa doncs (que convenia) i acabo marxant a dos quarts de dotze.

Quatre hores de camí, entre els ruixats i badant pel paisatge (passo per Lleida). M'instal·lo al càmping d'Arnes i com que encara és d'hora i el dia està gris, però no acaba de ploure, decideixo fer una caminadeta. Fins al Toll de Vidre.

Deixo el cotxe al Coll de La Creu i començo a caminar, sempre per una pista. El paisatge s'endevina més bonic del que és deixa veure entre núvols i boires (fins i tot a la tornada, quan s'aclareix una mica).

També és fàcil constatar com el bosc ha anat guanyant terreny, fixant-se en antigues feixes i alguna olivera ara silvestre.

Per culpa del temps (físic i meteorològic), no em puc entretenir gaire amb papallones i floretes, pràcticament el més destacable que veure seran alguns voltors (que sempre m'agrada veure, encara que a la Plana això ja no sigui una cosa excepcional).

Arribant al Toll, tinc una sorpresa inesperada. El fet que aquests dies hagin estat plujosos té les seves avantatges, al Xorrador de Penya Galera hi baixa aigua i és realment bonic. Per desgràcia, també, té les seves desavantatges, les fotos no quedaran tan bé (sempre m'agraden més amb un cel ben blau).

El Toll de Vidre és realment bonic, tot i que el riu porta més aigua de l'habitual i el salt d'aigua fa molta escuma... el que no permet veure l'aigua transparent i tranquil·la que dona nom al toll (avantatges i desavantatges de la pluja... hi hauré de tornar un altre dia en què estigui més calmat).

Tiro una miqueta més amunt, fins al Toll del Balador on, com m'ha passat al Toll de Vidre, no puc travessar el riu. La caminada m'està agradant molt, però per l'hora que és, haig de recular i tornar cap al cotxe, quedant-me amb les ganes de fer més (hauré de deixar per una altra vegada el coll de Xerto i el riu de les Valls).

Tot i això, no em puc queixar, aquesta no la tenia prevista.

Torno cap al càmping per descansar i sopar. Avui "callos" a la madrilenya, que potser no serà el millor per anar a caminar demà... però penso que la fabada asturiana potser serà pitjor.