ESTANY D'IVARS

Ivars i Vila-Sana (19/12/2009)

5.6 Km (anar i tornar)

Desnivell: Inapreciable

Durada: -

RUTA DE LES GESSES

Biosca i Sanaüja (08/06/2013)

13.0 Km (circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 4 h

MOLÍ DEL CAVA

Sanaüja i Massoteres (08/06/2013)

7.2 Km (Circular)

Desnivell: ± 200 m

Durada: 2 h 30'

SERRA DEL TALLAT

Rocallaura (30/11/2013)

15.2 Km (circular)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 4 h

TOSSALS D'ALMATRET

Almatret (23/03/2014)

11.5 Km (circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 4 h 30'

OBAGUES DEL RIU CORB

Llorac i Savallà (10/05/2014)

15.1 Km (circular)

Desnivell: ± 550 m

Durada: 4 h 30'

CLOT DE LA UNILLA

Almenar (22/06/2014)

16.9 Km (circular)

Desnivell: ± 45 m

Durada: 4 h

PUNTA DEL CURULL

Vilanova de Prades (16/02/2015)

6.2 Km (circular)

Desnivell: ± 160 m

Durada: 2 h

MONTMENEU

Seròs (12/04/2014)

11.0 Km (circular)

Desnivell: ± 300 m

Durada: 4 h

ARTESA - CASTELLDANS

Artesa (09/08/2015)

20.7 Km (circular)

Desnivell: ± 200m

Durada: 5 h

LA MITJANA

Lleida (19/09/2015)

4.8 Km (circular)

Desnivell: ± inapr.

Durada: 2 h

ROCA DELS MOROS

El Cogul i Aspa (13/03/2016)

12.6 Km (circular)

Desnivell: ± 100 m

Durada: 5 h

ERMS D'AITONA

Aitona (17/09/2016)

14.8 Km (circular)

Desnivell: 140 m

Durada: 4 h 30'

ESTARÀS - MONTFALCÓ

Estaràs (19/03/2017)

14.2 Km (circular)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 5 h

PILAR D'ALMENARA

Agramunt (28/09/2017)

8.1 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 110 m

Durada: 3 h

LO TOSSAL

Claravalls (28/09/2017)

8.7 Km (circular)

Desnivell: 80 m

Durada: 3 h

MONTMAGASTRE

Montmagastre (12/10/2017)

3.1 Km (anar i tornar)

Desnivell: 170 m

Durada: 2 h

PUIG DE GRIALÓ

Colldelrat (13/10/2017)

3.5 Km (anar i tornar)

Desnivell: 160 m

Durada: 2 h

TORRE DE VALLFERROSA

Torà (01/11/2017)

11.4 Km (circular)

Desnivell: 170 m

Durada: 4 h

RUTA DE LA PLETA

Les Pallargues (25/03/2018)

13.1 Km (circular)

Desnivell: 150 m

Durada: 5 h

Ruta de la Pleta (les Pallargues - Florejacs)

Pedra seca i camps de cereal, Segarra típica, de camí a dos dels castells més destacables d’aquesta comarca: les Pellargues i Florejacs, amb la seva vila closa. Ideal per fer en bici.

LA PROPERA EN BICI

Per una vegada penso que anem relativament d’hora... fins que m’adono que no he canviat l’hora del rellotge del cotxe. Comencem a les dotze.

Sortim de les Pallargues, deixant la visita a l’interior del castell per un altre dia). Va ser  una fortalesa medieval, documentada des del segle XI reconvertida en casal o palau al segle XVI, pel senyor de les Pallargues.

Només deixar enrere el poble comencem a travessar el paisatge que ens acompanyarà tot el camí: camps de cereals i ametllers que tot just comencen a florir, amb parets de pedra seca i, de tant en tant, alguna cabana de volta. Llàstima que el dia està ennuvolat i fins i tot cau alguna goteta.

Arribem a Florejacs i fem una volta per la seva Vila Closa (població protegida per muralles, originalment sense edificacions extramurs). Conserva els seus aires medievals i ens agrada molt més del que ens imaginàvem (segurament és un dels pobles més bonics on hem estat). Ho aprofitem per dinar en una font just a l’entrar al poble i deixem la visita al seu castell també per un altre dia. LINK /

La tornada la fem pel mateix paisatge però per altres camins, amb algun problema amb la ressenya, que tot i tenir alguns anys ens sorprèn que no hi aparegui el Canal Segarra-Garrigues, que hem travessat tant anant com tornat. El camí, molt planer és ideal per fer en bici i en planifiquem de properes d’aquesta manera.

Tornem d’hora cap a casa. Hem passat el dia sense noticies, i tot tornant, posant la ràdio només podem sentir tristesa, ràbia, impotència i fins i tot fàstic.


Fitxa Tècnica

Data: 25-03-2018 

Kilòmetres: 13.1

Desnivell: ± 150 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: sí. Inici a la Plaça Major de les Pallargues.

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada com a PR (tot i que les marques són més aviat escases i en algunes cruïlles ens podem confondre o falten). TRACK Wikiloc

De la Plaça Major anem cap al castell de les Pallargues, hi passem per davant i busquem el carrer del Raval. El seguim i continuem per la pista un cop acaba. Anem en direcció al cementiri, que deixarem a la dreta per continuar recte i travessar el Canal Segarra-Garrigues (a la vista). Just passat el canal girem per la pista de la dreta (no la del canal). De seguida fem un revolt a l'esquerra i comencem a pujar suaument. A les dues següents bifurcacions importants marxem per la pista de l'esquerra (la principal i que anem seguint). Atenció! Arribarem a una cruïlla amb tres camins, on seguim per la del mig (en descartem una a la dreta clarament secundària, una a la dreta també amb marques de PR, i una que gira clarament a l'esquerra). A partir d'aquí seguim sempre per la pista principal, amb Florejacs ben aviat sempre a la vista.

Un cop visitat la Vila Closa (i el castell) de Florejacs, baixem pel carrer d'Agramunt (deixant, ja sortint del poble, un restaurant a l'esquerra). A la primera bifurcació girem a l'esquerra (començant a seguir els indicadors de la Ruta de l'Arquitectura). A la bifurcació davant un mas girem a la dreta. A les següents bifurcacions continuem recte, per passar, al cap de poc pel costat d'una bassa. A partir d'aquí seguim sempre per la pista principal, per al cap d'una bona estona tornar a travesssar el canal Segarra-Garrigues. Un cop passat, arribant al mas deixem els indicadors de la Ruta de l'Arquitectura, i girem a l'esquerra (deixant el mas a la dreta). Continuem sempre per la pista principal (recte en les cruïlles que anem trobant), que segueix en paral·lel al canal (a una certa distància). Abans d'arribar a un gran cobert girem a l'esquerra, per arribar, al cap de poc, a les Pallargues.


Fotos

Torre de Vallferosa

Caminada fàcil i planera tot passant per un paisatge en mosaic que combina camps, amb pinedes, rouredes i alzinars. La joia de la caminada és la imponent Torre de Vallferosa, que per si sola ja justifica el viatge.

DESCONECTANT

Necessito desconnectar, ni que sigui una miqueta, de la desconcertant situació política, amb la tristor de veure que tenim empresonat injustament alguns dels nostres, amb la vergonya de viure en un estat amb presos polítics. En trio una que tinc pendent des de fa massa temps, fàcil i per estrenar un plànol amb diferents rutes.

Començo a caminar a Santa Maria de Vallferosa (o Sasserra), del segle XVII, curiosament situada entre la rectoria, a una banda, i la casa dels masovers a l’altra.

Només començar em sorprèn gratament un silenci que cada vegada és més difícil de trobar, i que m’acompanyarà tot el dia, només trencat per algun cotxe que passa per alguna pista propera o el pas d’algun avió molt de tant en tant. Segurament hi ajuda, també, que és un dia festiu, però tot i així...

Durant tota la caminada aniré passant per un paisatge en mosaic típic, que combina camps, alzinars, rouredes i pinedes. Passaré, també, per algun gran mas.

La primera parada, desviant-nos una mica del camí i al costat d’un camp, és a la Necròpolis del Clot dels Nens Xics. S’hi poden observar cinc tombes d'adult i dues de mida mitjana que envolten cinc sepultures més petites (que han donat nom al lloc). De difícil datació podrien haver estat fetes entre els segles VIII a X (això sí, totes en una mateixa època).

Continuo el camí, amb el mateix paisatge. La idea és, encara que sigui tard, dinar a un toll que surt marcat al mapa. El riu està sec, com ja comptava, però tot i això no sé trobar res que sembli una gorga. Dino, tard igualment, però al costat del camí.

Faig un tros més i de seguida arribo al principal objectiu del dia. La Torre de Vallferosa és considerada un dels millors exemples de l'arquitectura militar europea del segle X i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcció. La seva antiguitat, les seves  dimensions i les seves característiques la fan una construcció única. És realment imponent i em sap greu no poder-la visitar (hi hauré de tornar un dels diumenges en què es pot fer). Al seu costat hi ha l’església de Sant Pere de Vallferosa, del segle XVII, i les ruïnes d’un antic llogarret ara abandonat.

En poca estona més i amb un sol que comença a baixar arribo al cotxe, i cap casa, amb les forces refetes pel que ens espera.


Fitxa Tècnica

Data: 01-11-2017 

Kilòmetres: 11.4

Desnivell: ± 170 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: sí. Inici a Santa Maria Sasserra.

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada (només en part, veure nota). Ruta 3 del mapa excursionista "Serra de Pinós" de Mont Editorial. TRACK Wikiloc

Nota: bona part de la ruta coincideix amb el GR-170 (marques blanques i vermelles) pel que, si no disposem del mapa i/o no ens volem complicar la vida, podem seguir aquest GR des de diferents punts (com, per exemple, Sant Serni).

Fotos

Puig de Grialó

100Cims modest però amb bones vistes. Pel camí passarem per les restes del castell i l’ermita romànica de Sant Miquel. A més, tot just començar podem visitar el petit poble de Colldelrat.

APROFITANT

Aprofitant que ahir vam avançar feina, avui, tot tornant a casa, improvisem una última excursió (curta i fàcil).

Havent dinat ens plantem i comencem a caminar a Collderat. Primer pugem suaument per una pista entre camps i ametllers. A l’alçada de la bassa, quan el camí es comença a enfilar amb ganes, buscant un camí alternatiu més pla acabem pujant més aviat pel dret (no surt al track).

La pujada s’acaba a les ruïnes del Castell i l’Ermita de Sant Miquel de Grialó, romànics, dels segles XI o inicis dels XII. Conjunt espatllat per una torre elèctrica.

La ressenya que portem s’acaba aquí, però el turó del costat sembla una mica més alt i decidim anar-hi per si un cas. Encertadament, el 100 cims que buscàvem està en aquest turó (molt proper). Ho certifica el vèrtex geodèsic. És un altre cim modest, com els que hem fet aquests dies, però amb molt bones vistes, especialment a la Segarra (i segurament més enllà, però està força encalitjat).

Un cop fet, baixem pel mateix camí (de Sant Miquel a baix, ara pel camí correcte).

Abans de tornar a casa, però, fem una visita al petit poble de Colldelrat. Amb un únic carrer que recorda l’estructura dels pobles murallats de la Segarra (sense que hagi trobat informació al respecte), presidit per una església barroca del segle XVII, prou bonic.


Fitxa Tècnica

Data: 13-10-2017 

Kilòmetres: 3.5

Desnivell: ± 160 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: no. Inici a Colldelrat (Artesa de Segre), davant l'església.

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada, però amb el cim sempre a la vista molt fàcil i intuitiva. Sortim de l'església i seguim el pal indicador en direcció al castell de Grialó. De seguida passem per una pista, a la primera bifurcació girem a la dreta i a la següent cruïlla continuem recte. Arribarem a una bassa (possiblememt seca) on deixem la pista i ens enfilem per un corriol fresat que s'enfila cap a l'esquerra. Un cop al Castell i a l'ermita en ruïnes de Sant Miquel continuem per la carena fins a trobar el vèrtex geodèsic. Tornem pel mateix camí. TRACK Wikiloc


Fotos

Montmagastre

Caminada curta i fàcil a un 100 cims modest, però amb unes magnífiques vistes de 360º.

100!

Aprofitant que tenim la furgoneta dels meus pares, la idea era fer una ruta per diferents pobles i dedicar demà a fer un parell d’excursions. Al matí, però, tot i que ens agraden molt tenim temps de sobres per visitar Montcortès de Segarra, l’Aranyó (inclosos los Pallers) i Agramunt (on fan la Fira del Turró). Ens “sobra”, doncs, la tarda, i avancem una de les caminades que tenim previstes per demà.

Havent dinat aparquem al poble de Montmagastre i comencem a caminar.

Baixem per la carretera per on hem arribat i de seguida ens desviem per fer la primera visita. Ens costa una mica trobar-lo (ens el passem i hem de tornar a recular), però al final ho fem. És un dolmen força gran, amb la llosa superior a un costat, del Calcolític o Bronze (2200 / 650 aC).

Un cop vist reculem fins a la carretera, la seguim uns metres més i girem a la dreta per començar-nos a enfilar tot seguit, amb el nostre objectiu sempre a la vista.

Abans d’arribar al cim fem una segona parada. L’església de Sant Miquel de Montmagastre, mig enrunada, va ser construïda el segle XI tot i que va ser reconstruïda al segle XVII. Formava part del castell, del que en quedarien restes al cim (que pràcticament no es veuen). Ens agrada trobar-hi, tot i que velles, unes egagròpiles d’òliba.

Ens acabem d’enfilar i arribem al cim. Puig solitari on les seves vistes, de 360º, són magnífiques. Des d’aquí es domina gairebé tota la Plana d’Urgell, amb el Montsec i algunes muntanyes pirinenques de fons. El meu 100 100Cims! Una bona tria per acabar aquest repte... encara que ara continuarem a pels 200 (nota: a la web surt com a 99 perquè n’hi ha un que tot i que he fet oficialment, no vaig fer fotos i no l’he penjat).

Portem una ressenya per fer una ruta circular, baixem un tros però no trobem el camí per on hauríem de girar a l’esquerra (sembla que es deu haver embardissat), pel que tornem per on hem vingut.

Gairebé fent-se fosc, anem a dormir al punt de sortida de la caminada de demà.


Fitxa Tècnica

Data: 12-10-2017 

Kilòmetres: 3.1

Desnivell: ± 170 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: no. Inici a Montmagastre.

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada (però fàcil amb el cm sempre a la vista). Seguim per la carretera per on haurem arribat al petit nucli de població (més endavant, desviant-nos a l'esquerra per anar al dolmen, senyalitzat amb un pal indicador, ull! pot costar una mica de trobar, però no és molt lluny de la carretera i no hem d'arribar a una pista). Retornem a la carretera i continuem avall fins a trobar el pal indicador a Sant Miquel i el cim de Montmagastre, on girem a la dreta. Seguim una pista fins a trobar un corriol a l'esquerra que passa pel costat d'un dipòsit (mig amagat però visible). El seguim fins a Sant Miquel i desprès fins al cim. Tornem pel mateix camí. TRACK Wikiloc

Nota: he vist alguna ressenya en què es pot fer la ruta parcialment circular, però almenys nosaltres no vam veure o vam saber veure el camí per fer-ho.


Fotos

Lo Tossal

Entre camps de secà arribarem a lo Tossal, un cim molt discret, però sostre comarcal del Pla d’Urgell.

APROFITANT

Aprofitant el viatge, avui faré un dos per u. Fa una estona he fet un 100 cims, ara faré un sostre comarcal: el del Pla d’Urgell. Per aquesta comarca hi ha una mica de controvèrsia, ja que algunes pàgines el situen de forma incorrecte al Tossal de l’Infern. Lo Tossal es troba en un municipi del Pla d’Urgell situat al mig de l’Urgell (com passa de forma similar amb Llívia, per exemple), però és en aquest municipi on es troba el punt més alt d’aquesta comarca. De fet, la major part de l’excursió que faré, serà per l’Urgell... excepte el cim.

Surto de Claravalls i de seguida passo per camps de secà, on em torna a sorprendre la quantitat de fauna que aniré veient: còlits, perdius, voltors, milans negres, conills o un mussol (que em fa il·lusió, ja que cada cop costa més de veure’n).

Després d’una estona de camí arribo al cim. No hi ha un camí clar i acabo pujant més o menys pel dret. És un cim molt modest, sense fites, ni senyera, només amb una placa que indica que ens trobem al sostre comarcal del Pla d’Urgell. Tot i això té bones vistes a la Plana d’Urgell, especialment cap al sud.

Baixo per l’altra banda i de seguida passo al costat del Canal d’Urgell, amb un contrast molt gran a banda i banda: en una, el secà (cereals, ametllers i vegetació estepària), a l’altra, la verdor de camps de fruiters i blat de moro.

Al cap de poc giro i retorno al secà per tornar a Claravalls (i cap a casa).


Fitxa Tècnica

Data: 28-09-2017 

Kilòmetres: 8.7

Desnivell: ± 80 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Claracalls.

Dificultat: baixa.

Nota: per les seves característiques és ideal per fer en bici (especialment amb nens).

Ressenya

No senyalitzada. Tota per pistes (alguna asfaltada) es pot fer fàcilement amb un mapa, amb el TRACK Wikiloc marcat a sobre. Ull! alguna de les pistes del mapa de l'ICGC actualment ja no hi és (tot i això, si estem acostumats a fer servir mapes és fàcil). Al ser sobre mapa i per pistes, també és fàcil fer tota mena de variacions i/o començar a Tornabous o Santa Maria de Montmagastrell (la meva. doncs, és un proposta tant vàlida com qualsevol altre.

Ull! per pujar al cim de lo Tossal no hi ha cap camí clar, pel que ho acabarem fent més o menys pel dret (al track hi ha el que s'assembla més a un camí, sense arribar a ser-ho del tot).

Nota: sense haver-ho comprovat personalment, però un cop a lloc em va semblar que la ruta seria més bonica incloent lo Tossal de l'Espígol.


Fotos

Pilar d'Almenara

Entre camps de secà, rics en fauna, arribarem al Pilar d’Almenara (100 Cims), des d’una torre imponent es domina tota la Plana de Lleida i les muntanyes que l’envolten (amb el Montsec ben present).

AGAFANT FORCES

Aprofitant el dia de festa (i de treva) aprofitaré per fer un parell de caminades per refer forces de cara al cap de setmana. Per aprofitar, també, que el dia és llarg i fa bon temps per anar a llocs així. De passada, també, a un paisatge ben diferent a l’habitual per desconnectar.

Surto d’Agramunt sense visitar el seu casc antic (diuen un del més bonics dels país), ho deixo per un altre dia. Marxo, doncs, des dels afores i de seguida passo entre camps de secà, amb algunes clapes amb carrasques i de vegetació estèpica. Em sorprèn, tot i l’hora del dia, veure un bon grapat de fauna: còlits, perdius, voltors, milans negres, conills o un llangardaix ocel·lat.

Sense ni una ombra i amb una calor gairebé d’estiu arribo al Castell o Pilar d’Almenara, al cim de la Serra d’Almenara. M’enfilo a la torre, medieval, dels segles XI i XII, l’únic que queda d’un antic castell, on hi ha dues escales verticals que fan respecte. Un cop a dalt, però, el premi val la pena, s’hi domina pràcticament tota la Plana de Lleida (o d’Urgell) i les muntanyes que l’envolten, amb el Montsec ben present (tot i que una mica encalitjades). Ho aprofito per dinar.

Abans de tornar pel mateix camí passo per les ruïnes de l’ermita romànica de Sant Vicenç. Avui faré dues excursions per aprofitar bé el dia.


Fitxa Tècnica

Data: 28-09-2017 

Kilòmetres: 8.1

Desnivell: ± 110 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: No. Al final del Carrer del Camí de les Masies (per la C-14, venint de Tàrrega, el carrer a la dreta just abans d'una benzinera). També és pot començar al centre d'Agramunt, amb un dels cascs antics més bonics del país.

Dificultat: baixa.

Nota: per les seves característiques és ideal per fer en bici (especialment amb nens).

Ressenya

En teoria senyalitzada, ja que coincideix amb el GR-3 (tot i que jo no vaig veure pràcticament cap marca). Gairebé tota per pistes és molt fàcil. TRACK Wikiloc

Sortint del final del Carrer del Camí de les Masies, seguim recte per la pista agrària que comença allà (hi ha un pal indicador al Pilar d'Almenara). Llavors només cal seguir aquesta pista, seguint recte en totes les cruïlles que anem trobant. Al final arribarem a una carretera, que travassarem i girarem una mica a la dreta, per enfilar-nos al Pilar d'Almenara, per un camí evident, ja que la Torre ja és a pocs metres i visible.


Fotos

Estaràs - Santa Fe - Montfalcó - Vergós

Magnífica ruta pels camps de secà i els turons arrodonits de la Segarra, tot unint quatre pobles carregats d’història i amb racons molt bonics (Estaràs, Santa Fe, Vergós Murallat i l’impressionant vila closa de Montfalcó Murallat). Ideal per fer en bici.

RACONS AMB HISTÒRIA

Avui en toca una per canviar totalment de paisatge: els pobles de la Segarra. Excursió que ens muntem a mida unint quatre pobles sobre el mapa. Comencem a Estaràs, tot i que deixem la seva visita pel final.

Passem, d’entrada, per una pista asfaltada, entre els camps de cereal de secà típics d’aquesta zona. De seguida ens enfilem per un turó i baixem cap a l’altra banda al primer objectiu del dia: Santa Fe (de Segarra).

Poble del municipi de les Oluges, a la dreta del Sió, s'enfila al voltant de l'antic castell de Santa Fe i l'església romànica de Sant Pere. Originàriament tenia una estructura de vila closa al voltant del castell, situat a la part més alta. Encara ara es conserven alguns elements d’aquest passat, com són dos portals, un de doble (amb restes de l’antiga muralla al seu costat), i una torre de defensa. A banda d’això, el poble conserva el seu encant i ens agrada molt.

Una altra vegada entre camps, per camins ramaders (asfaltats al principi i al final) arribem al segon objectiu del dia: Montfalcó Murallat. Sobre un turó, aquest poble és un exemple excepcional de vila closa. Conserva en bon estat el mur perimetral al qual es van adossar interiorment les cases. La muralla només es pot apreciar des de fora, amb una alçada que supera els vuit metres i una amplada de més de dos i un perfil corbat (amb els anys només s’hi ha fet algunes obertures per adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s'hi van adossar més endavant). S’hi entra per un doble portal, que dona pas a una plaça central, amb cisterna, un carrer principal i carrerons laberíntics, en general sense sortida. La seva visita realment val la pena. Preciós.

No portem dinar. La intenció és fer-ho al restaurant que hi ha a la Vila Closa. Per un cop que ens estirem i no anem amb els entrepans de sempre, resulta que no hi ha lloc. Com que ja és migdia passat, decidim anar fins a les Oluges, ens allargarà una mica la caminada, però almenys hi podrem fer un menú correcte (no surt al track).

Sortint del restaurant tornem cap a Montfalcó, sense acabar-hi d’arribar i sense deixar la carretera arribem al tercer objectiu del dia: Vergós Gerrejat. Semblant als anteriors tot i que no ens sembla tant bonic. Destaca el seu castell, tot i que les reformes que ha patit li han fet perdre les traces romàniques per convertir-se, cap als segles XVI i XVII, en casa senyorial (conservant a l’interior part de la distribució de les estances, com ara la cuina, l’habitació dels senyors, les cel·les... tot i que això no ho podem veure). És en una bonica plaça al costat de l’església, neoclàssica.

Més camps i turons verds fins a l’últim objectiu del dia, on hem deixat el cotxe: Estaràs. Format per un carrer principal i uns quants carrerons, sota l’església de Sant Julià (romànica, tot i que amb modificacions posteriors) i una gran casa senyorial, amb grans finestrals que deixen endevinar el seu origen gòtic. Bonic, bon comiat de la caminada.


Fitxa Tècnica

Data: 19-03-2017 

Kilòmetres: 14.2

Desnivell: ± 400 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: si. Inici a qualsevol dels 4 pobles (nosaltres ho vam fer a Estaràs).

Dificultat: baixa.

Nota: per les seves característiques és ideal per fer en bici (especialment amb nens), amb el que, a més, hi podrem afegir algun poble més.

Ressenya

No senyalitzada. Tota per pistes (alguna asfaltada) es pot fer fàcilement amb un mapa, amb el TRACK Wikiloc marcat a sobre (o no). De Santa Fe a Montfalcó hi ha marques de GR, però escasses i mig esborrades.


Fotos

Erms d'Aitona

Ruta interessant i maca al voltant dels Erms d’Aitona (ideal per fer en bicicleta). Tot passant per diverses cabanes de volta ens passejarem per un paisatge variat i ben contrastat, una part entre fruiters, l’altra per erms i prats secs.

DIFERENT

Tinc un lapsus entre Soses i Serós i arribo una mica més tard del que comptava. Començo a caminar a dos quarts de dotze, cosa que, de fet, ja em va bé... mentrestant les temperatures han pujat, no fa el fred del matí i s’està bé (està una mica tapat i no sortirà el sol fins ben bé mitja caminada).

Començo al canal de Seròs, per passar tot seguit pel pantà del Curt. Només començar em trobo que ha desaparegut el camí de la ressenya. Per sort és poc tros i ho puc “salvar” passant per la carretera (el camí hi hauria d’anar en paral·lel). En aquest primer tram passo entre fruiters, ara ja sense fruita (aquesta caminada ha de ser encara més bonica a la primavera, amb els arbres florits, o, si la calor ho permet, quan els arbres estan carregats de fruita).

Deixo enrere la Vall dels Masos i m’enfilo per la Valleta d’en Quimet, deixant enrere fruiters i començant a passar pels Erms d’Aitona. Aquest espai natural és un excel·lent representant del paisatge de les planes de l’Ebre mitjà, amb els elements més típics dels erms i prats secs de la Catalunya àrida. Tenen, a més, un elevat interès paisatgístic per la integració i equilibri existent entre els conreus de secà i els fragments de vegetació natural, que sovint ocupa una zona d’antics conreus de cereals i ametllers, molts abandonats. Les zones no conreades estan ocupades, doncs, per vegetació estepària amb comunitats vegetals d’especial interès botànic, amb nombroses espècies de flora endèmiques ibèriques i de la vall de l’Ebre. A més és hàbitat d'algunes espècies d’ocells esteparis, com el torlit, que té aquí una bona població. Un paisatge diferent, singular i ben maco. En gaudiré pràcticament fins al final, on em retrobaré una altra vegada amb els fruiters.

Passo pel costat de la Bassa de la Vila, des d’on hi ha bones vistes, per començar a baixar, gairebé tot seguit, cap a la vall de Carratalà. Quan hi arribi deixaré la pista d’asfalt, cosa que s’agraeiré. De lluny veig l’Arc d’Adar, excursió que tinc pendent per una altra ocasió.

Tot i que ja n’he vist mostres, és aquí on la pedra seca pren el protagonisme. Em fascinen les valls esgraonades per aprofitar-ne millor la seva superfície. Fruit de l’esforç de generacions moltes estan abandonades, així com un bon grapat de masos que aniré trobant pel camí. Una cosa que em sap greu, però que reflexa les dures condicions de vida de la zona (si més no, abans de l’arribada del regadiu).

En aquesta vall és on hi ha, també, un dels elements més interesants d’aquesta excursió: les cabanes de volta. Pel camí ja n’he vist una, modificada i enlletgida per totxanes, però ara en veure tres de ben boniques (i una de petita enrunada). La cabana de volta d’Aitona (o del Mas Llaurador, segons el llibre) és una de les més grans de la zona, fa gairebé dos-cents metres quadrats. Per sort o per desgràcia està tancada i només hi puc fer una ullada per una escletxa de la porta. Amb l’entrada arrecerada del vent, ho aprofito per dinar.

La segona, la del mas de l’Àngel de Torrebesses, apartada del camí, és de dimensions més modestes, però val molt la pena. M’agrada trobar-hi rastres recents d’un mussol, cada cop més escassos. Avui ha estat, sense buscar-ho, un dia ben profitós pel que fa a la fauna: conills, voltors, milans, perdius i aloses m’han acompanyat tot el camí.

La tercera, una mica més enllà i encara més modesta, també està bé. Les cabanes de volta són construccions que formen part de l'arquitectura popular, sobretot d'època moderna i contemporània. La majoria de pedra seca, és a dir, construïdes amb pedres sense materials d'unió (ciment o similar), s’utilitzaven com a protecció en cas de mal temps, com a magatzems d’eines i collites, per tancar el bestiar...

A partir d’aquí ja només em queda gaudir del paisatge tot passant, ja gairebé acabant, per un niu de metralladora de la Guerra Civil i el pantà de Sang.


Fitxa Tècnica

Data: 17-09-2016 

Kilòmetres: 14.8

Desnivell: ±140 m.

Durada: 4 h 30 ' (amb parades).

Circular: si. Inici al Canal de Serós, a la carretera secundària entre Aitona i Maials i Cortacans.

Dificultat: baixa.

No senyalitzada.

Ressenya

No senyalitzada. Tota per pistes (alguna asfaltada) es pot fer amb un mapa, amb el TRACK Wikiloc marcat a sobre (o no). Jo la vaig fer seguint la ressenya de "el Segrià, 17 caminades a peu" de l'editoria Cossetània, però s'hi hauria de fer alguna petita correcció).

Si l'acompanyem amb un mapa, no té cap més dificultat que seguir la pista asfaltada fins que s'acabi (a la primera bifurcació a la dreta i a la cruïlla de més endavant recte). Un cop s'acaba l'asfalt cal seguir la pista de la dreta, sempre pel fons de la vall de Carratalà. Just abans de la central hidroelèctrica, a la vista, cal trencar per la pista de la dreta i a partir d'aquí buscar sempre la que va més a prop del Canal.

Nota: per les seves característiques és ideal per fer en bici (especialment amb nens).

Nota: no hi ha ni una ombra en tot el camí, millor evitar els dies calorosos d'estiu. Ha de ser molt bonica a la primavera, amb els fruiters florits.


Fotos

Roca dels Moros i Peixera d'Aspa

Bona caminada entre el Segrià i les Garrigues, tot visitant les boniques pintures rupestres de la Roca dels Moros (el Cogul). Grans vistes des del tossal de les Forques, pedra seca en tot el camí i passeig per l'espai estepari més important del país.

BUSCANT LA PRIMAVERA

Error de càlcul. Arribo més tard del que comptava, a dos quarts de dues. Començo la caminada visitant la Roca dels Moros del Cogul (l’excusa per fer la caminada). Per sort és arribar, pagar i començar la visita sense pràcticament haver d’esperar. La visita és guiada i les explicacions molt bones. A la Roca dels Moros hi ha un conjunt de pintures rupestres format per 42 figures pintades, de diferents èpoques, fetes pels darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) en art llevantí, fins a  grups neolítics (durant el V i II mil·lenni aC), que van dibuixar les seves creences a través de l’art esquemàtic. A banda, també hi ha 260 elements gravats posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles. Valen molt la pena.

La visita gairebé ha durat una hora. Surto i començo a caminar, doncs, a ple migdia, gairebé a l’hora de dinar (esperaré, però, una mica).

M’enfilo, primer, fins al Tossal de les Forques, un cim modest però amb unes vistes magnífiques. A les Garrigues, el Segrià i més enllà, tot i que avui la calitja no deixa veure les serres i muntanyes més llunyanes.

D’aquí al Mas de Melons, un gran mas que dona nom a la zona estepària més important del país (i segurament, molt injustament poc valorada i visitada). Un paisatge sec però que ara gairebé plena primavera es mostra amb moltes plantes florides (com les argelagues, la foixarda, alguna abellera, ravenisses...). Per això, en part, també he vingut aquí.

Poc passat ho aprofito per dinar, tard, tot gaudint del paisatge, tant diferent al que estic acostumat. Poc després passo per una gran cabana de volta, amb la particularitat de que no té façana. Una altra de les coses perquè val la pena fer aquesta caminada és, també, la pedra seca, amb grans parets, algunes cabanes i refugis.

A l’alçada d’Aspa, mig camí, comença el retorn. El paisatge, més o menys igual, valls terrassades després de, imagino, segles de feina, algunes abandonades, d’altres amb fruiters florits, envoltat de vegetació estèpica (als marges i turons). Amb la sorpresa del dia, un trencalòs que, potser equivocadament, em sembla fora de lloc, relativament lluny dels Prepirineus.

Passo per la peixera d’Aspa, una petita presa, almenys avui, amb la particularitat que hi ha més aigua acumulada en una petita bassa al davant de la presa... que a la part del darrera (curiós, si més no).

Un tros més i, tot voltant el Cogul, arribo al cotxe i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 13-03-2016 

Kilòmetres: 12.6

Desnivell: ±100 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si. Inici al Centre d'Interpretació de les Pintures Rupestres (per visitarles consultar horaris), també es pot començar a Aspa o al Cogul.

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc, mapa (es passa sempre per pistes) o ressenya (jo vaig fer servir la de "el Segrià, 17 caminades a peu" de l'editorial Cossetània, amb alguna petita modificació).


Fotos

La Mitjana

Caminada pel Parc de la Mitjana, un magnífic espai natural al costat de la ciutat de Lleida.

PASSEIG

Improvisant, mig a última hora i amb una mica de mandra. Però cotxe i cap a Lleida. Tinc ganes de conèixer un dels seus espais naturals... aquesta vegada sense torrar-me al sol.

Em costa una miqueta trobar el punt de sortida (tot i que no està mal indicat). Fa calor, però avui toca boscos de ribera i caminaré per l’ombra tot el camí. Ho faré pel Parc de la Mitjana, un parc semi urbà molt ben condicionat per caminar per un espai natural ben conservat.

Munto la ruta a partir del mapa de l’entrada (per fer més o menys el que portava pensat). El Centre d’Interpretació avui està tancat, que hi farem (mala sort).

Camino per una albereda ben conservada al costat del Segre, que travesso per un pont bonic. Pel camí també algun petit tamarigar i, a la bassa Gran, uns petits aiguamolls (hi passo al migdia, que no és la millor hora per veure ocells, tot i els dos aguaits que hi ha).

La idea era allargar una mica més la caminada, però fa calor i em fa mandra sortir dels boscos (avui estic mandrós). Un cop visitats tots els miradors del parc i passat per gairebé tots els seus camins, doncs, torno cap al cotxe, i cap a casa. Ja he vist el que venia a veure (els boscos de ribera).


Fitxa Tècnica

Data: 19-09-2015 

Kilòmetres: 4.8

Desnivell: Inapreciable.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: si. Inici al Parc de la Mitjana, a la plaça Font i Quer (plaça dels Melons), al barri de Pardinyes de Lleida.

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada (però amb pals indicadors a les cruïlles). Parc urbà amb camins amples i transitats. Fàcil. Ens podrem fer la ruta a mida amb el mapa de l'entrada del parc (o podem ser servir el mapa de l'ICC amb TRACK Wikiloc el a sobre).


Fotos

Artesa de Lleida - Castelldans

Bonica caminada que alterna dos paisatges ben diferents, els secans de Mas de Melons amb el regadiu de la Plana de Lleida (recoberta de fruiters i blat de moro). A l'anada sempre amb bones vistes. És una mica llarga però hi ha varies alternatives per escurçar-la (sense que perdi interès).

CONTRASTOS

Tard... i encara més tard per raons que no venen al cas. Començo a caminar a la una. La zona no és la millor per fer el mes d’agost (i menys a aquesta hora), però si les previsions no fallen avui no hauria de ser un mal dia més al nord. I no ho serà, el termòmetre no pujarà per damunt dels vint-i-vuit graus i farà vent (i al principi, núvols, que cada cop seran més escassos també em faran ombra).

Surto d’Artesa de Lleida per la carretera a Aspa, enfilant-me una miqueta. Les primeres parades són de seguida, desviant-me primer una mica a l’esquerra fins a un mirador, i després a la dreta fins al cim d’un turonet. Els dos amb molt bones vistes, més o menys les que m’acompanyaran gairebé la meitat del camí: la plana lleidatana (inclosa la Seu Vella de la capital), amb el Montsec, mig encalitjat de fons. Suposo que en dies més clars també es deu veure el Pirineu, però avui està ben ennuvolat.

Continuo per la carretera, travesso l’autopista i de seguida em desvio a l’esquerra. El camí ara anirà pujant molt suaument, de fet sembla ben planer (i la pujada és veu més sobre el mapa que caminant mateix). Vorejo, també, el límit de l’altiplà, amb les mateixes vistes d'abans. Ho aprofito per dinar.

Em passejo per l’Espai Natural de Mas de Melons-Alfes (de fet, per ser exactes pel límit de Mas de Melons). És el millor exemple de paisatge estèpic del país. Un mosaic de conreus de cereal, camps d’ametllers i importants fragments de vegetació natural, dominat per la garriga i les brolles, amb una excepcional singularitat florística i faunística. És on hi ha, per exemple, el millor nucli reproductor de ganga a Catalunya, a més de diverses espècies d’ocells estèpics més. Ara, però, n’era conscient, no és la millor època (ni la millor hora) per contemplar flora i fauna (m’hauré de conformar amb una àguila marcenca, un parell de milans i algunes aloses). De fet dubto de si escurçar una mica el camí, que en principi segons la ressenya és d’uns divuit kilòmetres (i que al final resultarà ser de vint... pel meu gust un pel llarga, més que per la distància, per les hores que em passo caminant tot entretenint-me fent fotos). Al final no ho faig, però decideixo apuntar-me un altre ruta per la zona per la primavera que ve (a veure si hi penso).

Arribo a Castelldans i decideixo que ja m’hi entretindré el dia que torni. En refresco a la font (tot i que la calor és més que suportable) i començo a baixar una mica, en direcció oposada a la que venia. Travesso l’autopista i un cop a l’altra banda entro a un altre món. Passo del secà al regadiu de cop, de les ametlles a punt de collir, a les pomeres i pereres carregades de fruits encara verds, el presseguers ja recollits, les nectarines a mig fer, i el blat de moro (o panís) amb una alçada que rarament és veu per la plana (mai he sabut, encara, si per una qüestió de varietat o de condicions ambientals). Passo dels marrons i grocs de les herbes seques al verd d’allà on no hi falta aigua. M’apunto per l’any que ve, també, una caminada per aquests fruiters en plena època de floració.

El tram final el faig pel costat del Canal Auxiliar d’Urgell, amb ganes d’arribar. La caminada se m’està fent llarga, no perquè no sigui bonica, que ho és, sinó per la distància, més de la que em pensava, i el cansament acumulat.


Fitxa Tècnica

Data: 09-08-2015 

Kilòmetres: 20.7

Desnivell: ±200 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Artesa de Segre (final del carrer del Castell). També és pot començar a Castelldans.

Dificultat: baixa (tot i que és llarga).

Ressenya

No senyalitzada. Però amb un mapa (amb el track a sobre o no) n'hi hauria d'haver prou, ja que sempre es passa per pistes. L'anadaes fa bàsicament pel costat de l'altipla, pels Secans de Mas de Melons, i la tornada per la plana de regadiu. En els dos casos sempre en paral·lel a l'autopista (prou lluny per ser poc o gens molesta). Es pot escurçar prenent algunes de les pistes que van cap a Puigverd (evidents i visibles) i/o en direcció als ponts que travessen l'autopista. TRACK Wikiloc

Per les seves característiques una bona alternativa pot ser fer-la en bicicleta.


Fotos

Punta de Montmeneu

Caminada a un sostre comarcal, el del Segrià (tot i que controvertit), tot passant per un paisatge completament diferent a l'habitual (almenys per mi), com són els Tossals de Seròs i els camps de secà d'oliveres, ametllers o pistatxers.

SOSTRE COMARCAL

Torna a tocar la caminada en grup de cada mes. Avui és relativament lluny, però sortim de Vic a les nou. Les temperatures seran agradables, no ha de fer calor (i serà així), i ens hi posem quan ens hi posem haurem de dinar fora. Serem pocs, només sis. Començarem a caminar passades les onze.

Sortim de la Cabana de Caçadors, la ressenya no acaba d’anar bé, però no me n’adonaré fins passada una estona que hi ha un petit error que m’ha despistat. Reculem una mica i anem a buscar el camí correcte (que no està massa lluny i no és difícil de trobar). Es poc tros, però la caminada és curta i tampoc passa res.

L’objectiu principal de la caminada d’avui és canviar totalment de paisatge. Ho fem i ho farem, passegem i passejarem entre matollars, oliveres, ametllers i, a la part final, entre pistatxers. A més, buscat (i aconseguit, que no sempre s’encerta), la primavera és ben present i està tot florit. Només per tot això, la caminada ja val la pena.

D’entrada ens anem enfilant mica en mica, envoltant el segon objectiu del dia. Llavors el camí s’enfila de cop, encara que només una poca estona. De seguida som al cim. El Montmeneu té una alçada modesta, només quatre-cents noranta-quatre metres, però unes vistes impressionants (tot i que avui la visibilitat és més aviat regular). Als nostres peus queda la plana lleidatana i un bon tros d’Aragó. El cim té l’honor, a més, de ser considerat el sostre comarcal del Segrià (tot i que no el seu punt més alt, realment es troba en un altiplà).

Baixem i tot seguit el camí va planejant. Anem buscant una ombra per dinar, però és gairebé impossible. Afamats, acabarem arribant a la Cabana de Caçadors. Dinarem tard, però almenys aquesta vegada ho podrem fer entaulats.


Fitxa Tècnica

Data: 11-04-2015 

Kilòmetres: 11.0

Desnivell: ±300 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si. Inici a la Cabana de Caçadors.

Dificultat: baixa.

Participants: la Maika, l'Oscar, en Jordi, en Galdric, la Gemma, la Neus i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Amb un mapa o una ressenya ha de ser fàcil (hi ha moltes maneres d'arribar-hi). TRACK Wikiloc


Fotos

Punta del Curull

Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. Aquest seria el cas, per exemple, de la Punta del Curull, un cim modest amb unes vistes impressionants. Abans d'arribar-hi hi ha, també, la petita cova dels Calaixos de l'Ereldo.

PRIMERA

El dia es comença a allargar i ja m’atreveixo a anar una mica més lluny. Com que, a més, em desperto una miqueta més d’hora, també ho aprofito. Dues horetes de camí i ja sóc a Vilanova de Prades.

Avui faré dues caminades curtes. M’ho agafo amb bon ritme. A més, m’adono que a la càmera no hi ha massa bateria (errada que no solo fer), i, per si un cas, hauré d’anar racionant les fotos... m’entretindré una mica menys.

Travesso els poble de Vilanova de Prades, petit i bonic. Sorprèn el grapat de cases amb portes adovellades... que hauré de fotografiar en una altra ocasió. A l’alçada de l’església, barroca i amb una façana bonica, giro pel carrer del costat i de seguida em començo a enfilar.

Pujo per un paisatge sec, erms i atmetllers amb rocams i cingles característics. De seguida amb bones vistes. Passo per la cova de les Bigues, una balma bonica, en una zona que els caps de setmana deu estar plena d’escaladors.

Un cop a dalt el serrat de Llena les vistes s’obren cap a l’altra banda. Les deixo, però, per després. Primer baixo fins a la cova dels Calaixos de l’Ereldo. Passo, primer per una esquerda natural on, a un dels seus extrems hi ha la cova. Per entrar-hi, però, n’haig de sortir i anar a l’entrada de l’altra costat. La cova és de dimensions modestes (tot i que és la més gran de les Garrigues), uns vint metres, en conglomerats i amb alguna obertura a l’exterior. Hi haig d’entrar gatejant... per un terra enfangat. Llavors ja hi puc caminar més o menys ajupit. Sense ser espectacular, és prou bonica.

Reculo per on he vingut fins al cap de munt del Serrat. El pròxim objectiu és proper i el tinc a la vista. De fet, tardo ben poc a arribar-hi. La Punta del Curull és, tot i la seva modesta alçada, el més alt de les Garrigues. A vegades, però, al pot petit hi ha la bona confitura i avui fa un dia amb una visibilitat molt bona. Des del cim puc veure el Montsant, i una mica més enllà, el que suposo deuen ser els Ports i alguna serra del País Valencià. Davant tinc la serra de Prades, i a l’altra banda tota la plana lleidatana, al fons el Montsec, la serra del Verd, Ensija, Montserrat i el Montseny. Un mica més enllà els Pirineus, calculo més o menys del Puigmal fins a Aragó enllà. Impressionant. Costa de marxar.

Baixo per la drecera, fent la volta a la serra, entre brolles i ara amb els cingles al costat. A la part més baixa, atmetllers encara amb el seu aspecte d’hivern.

Un cop al poble, cotxe i cap a la següent caminada (es podrien ajuntar, però llavors, pel meu gust, s’allargaria massa) .


Fitxa Tècnica

Data: 16-02-2015 

Kilòmetres: 6.2

Desnivell: ± 160 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Vilanova de Prades (carrer Sant Antoni).

Dificultat: baixa (si es vol es pot allargar començant, per exemple, al Vilosell, a Vallclara o a la Poble de Cèrvoles).

Ressenya

Parcialment senyalitzada, però molt fàcil. Sortint de Vilanova cal agafar el carrer/camí que surt del costat de l'església, a partir d'aquí seguir les marques de ferradura groga fins a la cova dels Calaixos. Llavors cal recular fins a la pista i seguir-la a l'esquerra (el cim és visible). En un revolt cal deixar dos senders a la dreta i una pista secundaria a l'esquerra. Més endavant, en una bifurcació, cal seguir el camí de la dreta. Un cop al cim cal recular, bé fins a la pista principal, o bé els camins que baixen a la dreta, també fins a la pista principal, que hem de seguir a la dreta ja fins a Vilanova. TRACK Wikiloc


Fotos

Clot de la Unilla

Als plans damunt d'Almenar hi va tenir lloc una important batalla de la Guerra de Successió. El seu aspecte, imagino, no deuria ser massa diferent al d'ara, planes fèrtils amb ben poc arbres. Tot i això, si bé una mica monòton, és un paisatge bonic que amaga racons tant interessants com el Clot de la Unilla.

EN BICI

Aprofitant el pont, tinc ganes de fer-ne alguna que tinc pendent de fa massa temps... i així anar complint els “objectius” que m’he marcat. Com que és plana i em sembla que el paisatge serà una mica monòton, agafo la vella bici destartalada del meu germà, i cap a Almenar.

Segurament, però, començar gairebé al migdia a pedalar per la plana de Lleida no haurà estat la millor idea que he tingut mai. Començo a suar abans de començar, només tornant a muntar la bici.

Començo a pedalar per fer la primera parada, gairebé només començar: el castell dels Moros o d’Almenar. En queden dues parets, del segle XIX, tot i que possiblement al mateix indret, en època andalusina, hi hauria hagut una torre de guaita (o almenara). Situat en punt estratègic, les vistes a la plana de Lleida i els primers contraforts del Montsec són molt boniques.

Continuo pedalant. Porto una ressenya però improviso una mica, desviant-me per contemplar una mica més de prop el Pla de Sas, per tornar de seguida a la ruta prevista, per les planes d’Aubarrells i de Fonollet. Són, com el seu nom indica, planes cerealístiques, ara amb el groc dels camps acabats de segar... i sense ni una ombra.

En aquests plans, però, hi ha tenir lloc una important batalla de la Guerra de Successió. La primavera de 1710 l'exèrcit borbònic va entrar a Catalunya des de l'Aragó, creuant el Segre. El mes de juliol el general austriacista Starhemberg va rebre reforços i va decidir a atacar, creuant la Noguera i prenent posicions a Almenar (mentre James Stanhope creuava el Segre a Balaguer en direcció al pont d'Alfarràs). El vint-i-set de juliol de 1710 els borbònics  van obrir la batalla amb un atac de cavalleria que tingué èxit, però van perdre la iniciativa perseguint els enemics que fugien, llavors la infanteria britànica va atacar l'ala esquerra, que es va trencar, juntament amb la segona fila, i en aquest moment els austríacistes van atacar el flanc dret, en la que es trobava lluitant Felip V de Castella, que gairebé és capturat. La victòria va caure del bàndol català, i els exercits austriacistes, després de guanyar la batalla de Saragossa, ja no es van aturar fins arribar a Madrid. L’aspecte del camp de batalla, imagino, no deuria ser massa diferent al que tinc al davant.

Continuo pedalant, l’excursió té un altre al·licient més: lo Clot de la Unilla. És una llacuna endorreica caracteritzada per un règim d’inundació molt irregular. Aquest any sembla que ha tingut aigua, tot i que ara està ben sec. Amb una vegetació única i una fauna interessant la seva visita val la pena, tot i que només en podré gaudir una mica. Estic de sort i puc contemplar el xoriguer petit i la garsa blava, dos ocells que no havia vist mai. També un mussol de ben a prop (abans molt fàcil de veure als pals de telèfons al costat de les carreteres, actualment són més rars).

La ruta continua fins a Alguaire... però se’m trenca el seient una mica abans d’arribar-hi. Decideixo tornar a Almenar, amb la bici al costat. Hauré de racionar una mica l’aigua, fa calor i no hi ha ni un trist arbre enlloc (comptava refrescar-me i proveir-me a Alguaire). El paisatge monòton, però, té el seu encant.

Pel camí torno a travessar l’autovia que comença i acaba enlloc. Gentilesa del govern espanyol, que llavors s’estranyen de segons quines coses.

Un cop a Almenar em refresco, o més aviat em dutxo, en un sortidor i en rehidrato amb un gelat. Tot i la calor, ha valgut la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 21/06/2014

Kilòmetres: 16.9 (Aprox.).

Desnivell: ± 50 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: si (inici Almenar).

Nota: pel tipus de paisatge i al ser molt plana, recomanable fer-la en bici.

Ressenya

No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc o mapa (es va sempre per pistes).


Fotos

Obagues del riu Corb

Caminada bonica per un paisatge agradable, especialment a la primavera, per un espai natural molt interessant. Envoltat d'ambients més secs, a les Obagues del Riu Corb s'hi troben algunes de les rouredes de fulla petita més meridionals. Durant bona part del camí, a més, gaudirem de bones vistes.

SENSE SORT

Avui anem a buscar una altra orquídia, l’orquis purpuri, a veure si tenim més sort que les últimes vegades. I si no la trobem, doncs haurem visitat un espai natural prou interessant. Entre la Segarra i la Conca de Barberà a les Obagues del riu Corb hi ha una de les rouredes de fulla petita més meridionals (amb plantes molt rares en aquest territori... com el blat de vaques, que també buscarem), envoltades d’un país sec i continental. Una altra curiositat de la zona és que el riu corb és un dels pocs rius, relativament importants, que va al reves que la majoria (a casa nostra), en aquest cas d’est a oest.

Comencem a caminar davant l’església de Sant Gil a Albió, bonica, d’origen romànic tot i que força reformada al segle XVI. Baixem fins al Balneari de Riucorb, que no visitem. Fem un tram de carretera i la deixem en un revolt. Entrem a la zona on hem de trobar el que hem vingut a buscar... sense èxit. Aquest any no estem de sort. Tot pujant, suament, per la rasa de Savallà, però, ens passegem per una bonica roureda.

Al final del camí arribem a Savallà del Comtat. Hi visitem el castell, amb origen al segle XI, les restes actuals, contundents, són dels segles XV i XVI. Tot passejant pels bonics carrers amb cases de pedra, passem, també, per l’església de Sant Pere, barroca.

Des del castell, el poble i bona part del camí posterior, un altre dels al·licients de la ruta: les bones vistes al sud del país... amb muntanyes que, per desgràcia, no sé identificar gaire (de les poques, les muntanyes de Prades). Baixem cap a Llorac entre camps de cereals i clapes de bosc, de vegades d’alzines, de vegades de roures, sovint barrejats amb pins. Al costat del riu corb visitem el petit i força bonic poble. Passem pels seus estrets carrers i la seva església, del segle XVIII (el castell el veiem de lluny, ja que el mapa està mal situat, i no l’acabem de situar... però això ho sabrem un cop a casa).

Passat el poble el camí es torna a enfilar principalment entre pinedes esclarissades (no surt al track, però fem un tros de més i hem de recular per tornar a pujar). El sol pica i fa força calor. Ja força amunt el camí planeja i al voltant de Suró es converteixen en camps. Aquí les vistes s’obren cap al nord, principalment a les planes d’Urgell i de la Segarra, també cap al Montsec i, segurament, en dies més clars, més enllà. La visibilitat avui no és gaire bona.

Passat el poble pugem al Tossal de Suró. Cobert d’arbres pràcticament no té vistes. Tot i això ho aprofitem per dinar a l’ombra.

Ja només queda anar baixant suament, per camps, rouredes, alzinars i pinedes (sovint barrejats) fins a Albió. Sense perdre l’esperança de trobar l’orquis... però com en caminades anteriors, haurem de deixar la cerca per l’any que ve.


Fitxa Tècnica

Data: 10-05-2014 

Kilòmetres: 15.1

Desnivell: ±550 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici a Albió, tot i que es pot començar a qualsevol dels pobles que trobarem de camí (el Balneari de Riucorb, Savallà del Comtat o Llorac).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada, però al fer-se gairebé tota per pistes forestals, amb un mapa com els de l'ICC no hauríem de tenir problemes. En moltes cruïlles, no totes, alguns pals indicadors ens ajudaran (i entre Suró i el Balneari només cal seguir les marques blanques i vermelles del GR-177). TRACK Wikiloc


Fotos

Tossals d'Almatret

Ametllers, màquies, brolles calcícoles, miradors amb vistes impressionants (especialment a un meandre de l'Ebre), mines de carbó, trinxeres, nius de metralladora (amb túnels inclosos), pous curiosos, presons... fan d'aquesta una gran caminada.

SORT QUE VOLIA ANAR A PROP!

Ahir, enfeinat amb d’altres coses, no vaig poder anar enlloc. Amb les previsions del temps, per avui, no em queden gaires alternatives. Aquest cap de setmana, no sé perquè, tenia ganes de quedar-me prop de casa. Surto de casa sense tenir massa clar que faré, encara que al final em quedaré en dues alternatives, agafo dos llibres, el de l’Alt Penedès i el del Segrià... passat Manresa decidiré cap a quina banda vaig.

Al final serà cap a ponent... sort que en volia quedar prop de casa! En dues hores llargues em planto a Almatret, per començar a caminar passades les onze. Per sort sempre porto més roba d’abric que la que necessito. El vent bufa amb ganes i l’anorac no em sobrarà pràcticament en cap moment. La veritat és que tot i que les previsions en parlaven, no hi he pensat (sinó potser hagués anat cap a l’altra banda, on no n’hauria d’haver fet tant), però ara ja sóc aquí i és suportable.

Les primeres parades les faig només començar a caminar. La primera a la plaça major, a la Creu de Terme de 1608, gòtica i de gairebé set metres d’alçada. Les creus de terme o peirons eren/són creus monumentals, sovint de pedra, que s’ubicaven a l’entrada de poblacions o monestirs o a la vora de camins. El seu origen és incert, però es creu que delimitaven els termes de les poblacions, i es situaven al costat d’un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar a la gent hi passava.

Gairebé al seu costat hi ha l’església de Sant Miquel, barroca, del segle XVIII, una de les notables d’aquest estil a la zona. Poc més enllà, per carrers de cases amb grans i antigues portalades (almenys en aparença), l’antiga, curiosa i petita Presó del Poble (amb l’escut dels Montcada).

Sortint del poble començo a caminar per un altiplà recobert, principalment, d’atmetllers, molts florits. Alguns estan plens de ravenissa blanca, alguns altres, de ravenissa groga, el que els hi dóna, també, un aspecte molt fotogènic. És terra de vents, i al costat d’aquests arbres hi ha un bon grapat de grans molins de vent.

L’altiplà s’acaba de cop. El canvi de vegetació és radical. El camí comença a baixar pels Tossals (o Costers) d’Almatret, calcaris i recoberts de màquies continentals de garric i arçot, amb boscos de pi blanc a les obagues (poc comuns en aquestes terres).

S’obren, primer de tant en tant, les primeres vistes a un ampli meandre de l’Ebre, a la cua del pantà de Riba-roja. Vistes especialment boniques als miradors, com al que hi ha en memòria de David Duaigües (un dels bombers morts a l’incendi d’Horta de Sant Joan).

Gran part de la vegetació, a més, està florida. La majoria ja la tinc fotografiada i m’hi entretinc poc, amb el vent ben poca està “quieta” com per fer servir el macro. Em fa gràcia trobar la primera abellera de la temporada.

A mitja baixada el camí comença a planejar i ressegueixo la muntanya. Descarto anar fins a la mina del Ricard o baixar a l’Embarcador (més endavant també a les mines de Tormo), quedant-me una mica amb les ganes, però m’allargaria massa la caminada.

La següent parada és a les mines de l’Espanyola i de Duró. Són unes de les catorze mines del poble, i una de les cent noranta-sis de la conca de Mequinensa. La seva explotació va començar durant la Guerra Civil i va continuar fins als anys cinquanta. Se n’extreia lignit, però la baixa qualitat d’aquest carbó, unit a la pobresa dels jaciments, les va fer poc rendibles i mica en mica es van anar abandonant (tot i que algunes van funcionar fins l’any 2010). El camí passa per l’entrada de la mina i algun dels seus respiralls. El carbó es carregava en carros i es tirava vessant avall per canonades o rampes o “malacates”, per ser emmagatzemat en sitges abans de ser carregat als llaüts que el baixaven Ebre avall (llaüts que remuntaven el riu gràcies a les mules que els estiraven pels camins de sirga). A les mines de Duró es conserven, també, enrunades, antigues vivendes de miners.

Passades les mines el camí es torna a enfilar muntanya amunt. Aprofito per dinar, tot contemplant la bonica vista al meandre de l’Ebre, al mirador de la Serra de Pena, mig arrecerat del vent. Em costarà una mica més arribar a dalt, però poques vegades es pot fer una cosa així.

Una altra vegada a l’altiplà vaig fins al mirador dels Cingles de Pena, amb una vista impressionant al riu. Aquí el meandre es deixa veure sencer. També el Montmeneu, el Montsec i, una mica més enllà, el Pirineu aragonès. Només per això ja val la pena, però sota el mirador hi ha, a més, trinxeres i un parell de nius de metralladora, i molt poquet més enllà, un altre d’espectacular excavat directament al cingle, amb un túnel d’uns quaranta metres. Eren defenses de l’exèrcit república, bastides l’any 1938, tot preparant l’ofensiva de la Batalla de l’Ebre.

Reculo un tros. Torno a caminar entre atmetllers i molins de vent. Abans d’arribar al poble el camí es desvia per passar per una petita fondalada, amb horts abandonats separats per terrasses i murs de pedra seca. En algunes s’hi poden veure pous. Als vessants de la fondalada destaca la presència d’una brolla calcícola... amb algunes plantes que no estic acostumat a veure habitualment (i d’altres que sí).

Encara em queda una última sorpresa, el curiós Pou de la Vila. Fet de pedra, com les escales que baixen fins al nivell de l’aigua, al seu costat es conserven els onze safareigs que pertanyien a les onze famílies que poblaven Almatret. Està documentat des del segle XVI, tot i que la tradició popular l’atribueix als sarraïns, possiblement, el seu origen és anterior.

A mitja tarda torno a ser al poble. No he corregut, però vaig amb prou temps per tornar a ser a casa una hora decent... per gaudir del gloriós partit del Barça (guanyant al Madrit a casa seu). M'he perdut la nevadeta de Taradell, però m'he passat el dia al sol i ha acabat rodó, rodó.


Fitxa Tècnica

Data: 23-03-2014 

Kilòmetres: 11.5

Desnivell: ±250 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: si

Dificultat: baixa (a la zona hi ha altres, camins que permeten allargar-la, si es vol).

Nota: per el niu de metralladora millor portar una llanterna.

Ressenya

Ben senyalitzada amb pals indicadors. Inici a la Plaça Major, cal seguir el carrer Major i el Carrer del Pou. Sortint del poble hi ha plafó informatiu amb la ruta. Sortint i arribant del poble només cal estar atents i no desviar-nos cap als molins (senyalitzats en groc amb una A i un número). Hem de tenir en compte, també, que del Mirador del Cingle hem de recular un tros i continuar recte. Des del pou de la vila tant és agafar un camí com l'altre TRACK Wikiloc


Fotos

Serra del Tallat

Caminada bonica fins al santuari del Tallat i el cim més alt de l'Urgell, el Tossal Gros de Vallbona, amb magnífiques vistes. De camí un paisatge en mosaic que alterna camps de cereals amb pinedes (i alguns molins de vent), a més del bonic i petit poble de Montblanquet.

UNA COMARCA MÉS (O MENYS)

Com que avui a la tarda haig d’anar a Cervera, ho aprofito per anar una mica més al sud. Ja que hi sóc en trio una a l’Urgell. M’he proposat, en un temps prudencial, fer almenys una caminada a cada comarca catalana. En trio una en funció de la distància i el que compto que hi estaré, i que em sembli, també, prou bonica. Dubto entre dues, però al final em decideixo per la Serra del Tallat.

En principi la caminada comença al costat de la carretera... però no hi ha lloc per aparcar. Una mica més amunt hi ha el poble i un camí que baixa, però decideixo tirar una mica més endavant... amb el que m’estalviaré, entre l’anada i la tornada, més d’un kilòmetre i mig. Cosa que al final, també m’anirà bé.  

El dia és gris, però es veuen força clarianes arreu, especialment al sud. El camí va pujant suament entre un paisatge en mosaic, en què es combinen camps de cereals, ara llaurats i tot just plantats, amb boscos mixtos de pins i roures, tot i que dominen més els pins.

Arribo al Santuari del Tallat. Mica en mica ha anat sortint el sol i els núvols estan repartits aquí i allà. Segons la pàgina web de la ruta del cister, que en principi semblava força fiable, està obert de dijous a diumenges, d’onze a cinc... però, si més no en aquesta època, només ho esta diumenges d’una del migdia a cinc de la tarda. Que hi farem! M’hauré de conformar a veure’l des de fora. Haurem de tornar un altre dia, em quedo amb les ganes. El Santuari del Tallat era un antic priorat, un recinte tancat rectangular d’estil gòtic, del segle XIII. Està sobre un turó i és un gran mirador de l’Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà. Tot i la calitja, i el sol de cara, distingeixo les muntanyes de Prades (i altres serres del nord de Tarragona i el Penedès, que no sé posar-lis nom). Com diria un expresident del Barça, em fa gràcia veure, sota meu, el poble que porta el meu cognom (Blancafort). Cap a l’altra banda, entre boires i núvols, s’endevinen els cingles del Montsec i, una mica més enllà, els cims nevats dels Pirineus (des d’aquí dedueixo que són més aviat els Orientals, però tampoc sé posar nom els cims).

Aquesta situació privilegiada va fer que a la Guerra Civil hi construïssin un observatori d'artilleria (a la línia de defensa L-2). En aquest cas es tracta d'una construcció inusual, presenta un bon grapat de singularitats. Entre elles que no era de la tipologia reglamentaria militar, esta fet amb carreus i elements del santuari, està en una cota dominant, estava connectada a trinxeres, feia la funció de refugi antiaeri i tenia acabats de gran qualitat.   

Tot seguit més o menys vaig resseguint el Tallat que, suposo (sense cap base), dóna nom a la serra. Sempre amb bones vistes cap al sud. Primer baixant una mica, fins al Cap del Coll, per tornar a pujar una altra vegada. Vaig amb compte, per sort l’excursió és pràcticament per pistes forestals, hi ha una batuda de senglars i vaig veient caçadors arreu. Pujant he passat prop dels gossos i gràcies a això he pogut contemplar una guilla que fugia espantada. Hi passo ràpid. Arribo al Tossal Gros de Vallbona, el sostre comarcal de l’Urgell. Amb 804 metres és un magnífic mirador (que millora, una mica, les vistes del Santuari).

Reculo un tros i deixo les vistes enrere. Ara passo per un camp de molins. Fan un soroll que no és molest... però al cap d’una estona és ben emprenyador. Calculo que vaig amb el temps una mica just i començo a caminar a bon ritme... com si anés amb en Salvi.  

Encara em queda una última parada prevista. Al petit i bonic poble de Montblanquet, on destaca església de Sant Andreu, del segle XIII i d’estil cistercenc, del romànic al gòtic.  

En unes quantes pujades i baixades més, mai gaire fortes, el dia s’ha anat ennuvolant... bé, només aquí. Les previsions deien que a la tarda hi hauria ruixats poc importants, aïllats i dispersos... i m’ha tocat a mi. Sobre meu un núvol gris, al voltant sol arreu. Ha fet fred tot el dia i, per sort, l’aiguaneu m’enxampa una poca estona abans d’arribar al cotxe (a temps, per ser a l’hora a Cervera).


Fitxa Tècnica

Data: 30-11-2013 

Kilòmetres: 15.2

Desnivell: ± 400 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: sí.

Dificultat: baixa (a la zona hi ha varis GRs i altres camins que permeten allargar-la o escurçar-la, si es vol).

Ressenya

En general ben senyalitzada amb marques blanques i grogues (PR-C 58). Atenció al trencall per pujar al Tossal Gross, marcat amb fites. Tot i que si ens el passem, una miqueta més endavant, hi ha la creu de camí equivocat del PR). TRACK Wikiloc


Fotos

Rutes de les Gesses i del Molí del Cava

Si bé el paisatge no és espectacular (encara que si prou bonic), caminem per una zona d'una gran singularitat geològica i botànica. A més, es tracta d'un paisatge prou diferent al que estic acostumat.

DESCOBRINT NOUS PAISATGES

Surto de casa a quarts d’onze, després de mirar el radar meteorològic, malgrat les previsions i que plou... i farà un bon ruixar passant pel Lluçanès, i anirà més o menys plovent fins havent passat Manresa. Enfilant-me cap a Calaf, però, es veu ben marcat el final del núvol i el començament del sol, just allà on vaig. M’he arriscat una mica i avui m’ha sortit bé, que de tant en tant ja toca.

Començo a caminar tard, al Mas del Sot. Sol, bado encara més del que és normal... i avui, amb més raó. Faré dues rutes de l’E.I.N Llobregós, una de les zones guixenques característiques de la Depressió Central catalana més ben conservades del país (i una de les més orientals de la Vall de l’Ebre). Aquest entorn geològic singular té, també, una vegetació pròpia: les timonedes gipsícoles. Formacions baixes i esclarissades dominades per la presència de trincola ("Gypsophila struthium") i d'altres espècies adaptades a viure en un sòl amb elevades concentracions de calci i de sulfats, com el ruac ("Ononis tridentata") o, més localment, l’heliantem esquamós ("Helianthemum squatamtum") i el morritort guixenc ("Lepidium subulatum"). Més informació a: valldellobregos.net/pdf/ein.pdf

>

El primer tram coincideixen les dues rutes. El més destacable, una cabana de pedra seca, amb les guixeres a la dreta i camps de cereals a l’esquerra. Al cap de poc, però, es separen i segueixo la ruta de les Gesses (o de les guixeres). El camí s’enfila fins a la bonica casa Puig-arner i al puig amb el mateix nom, des d’on hi ha unes molt bones vistes a la Vall del Llobregós, suposo molt més verda del que és habitual, o si més no del que m’imaginava d’aquestes terres seques.

El camí continua carenant per les Gesses, ara amb bones vistes a Sanaüja i, dedueixo, les serres solsonines i el Montsec (una mica tapades). Dino al punt més alt de la costa de les Gesses, tot contemplant les vistes i aquest paisatge gris i més aviat pelat que m’envolta. M’agrada, és un paisatge ben diferent al que veig normalment i ara que queda més a prop, espero, hi vindré més sovint.

Havent dinat segueixo el camí i baixo fins a les font de Xarrapetes i dels Camats. Si fins fa poc dominava el sol amb alguna ombra, amb un cel blau tacat de núvols, ara les clarianes entre núvols cada cop són més petites. Un ruixat, modest, m’enxampa tot resseguint la vall del Llobregós (tot i que no m’impedeix fer gairebé res).

Arribo gairebé a la cruïlla on m’he començat a enfilar, per deixar la ruta de les Gesses i començar (o continuar) la ruta del Molí del Cava. Travesso el riu per el molí, en ruïnes, just on hi ha una petita resclosa. Aquí el camí es torna a enfilar una mica. El sol torna a sortir, ara sense cap núvol que el tapi per enlloc. En aquesta zona, més obaga, hi dominen els roures de fulla estreta. També, bones vistes a la zona de les Gesses, des de l’altra banda de la vall.

L’última parada és a un dels xops (pollancres) més grans de Catalunya, per la seva amplada. D’aquí, força cansat ja queda ben poc fins al cotxe. Entre fotos a paisatge i fotos a floretes (avui un bon munt, algunes ben diferents a les que trobo habitualment), porto unes cinc hores llargues caminant.


Fitxa Tècnica

Data: 08-06-2013 

Kilòmetres: 16.9 (Aprox.).

Desnivell: ±400 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: si

Dificultat: baixa. Si es vol allargar una mica encara es pot combinar amb la ruta de l'Aubaga i la Solana.

Senyalitzada amb pals indicadors i pals amb fletxes (alguna mig esborrada pel sol, tot i això fàcil de seguir si es porta una ressenya o mapa senzills. Si passem més d'una cruïlla sense trobar un pal és que ens hem equivocat). Inici a mas del Sot (prop de la Carretera C451 o C75 TRACK Wikiloc

RUTA DE LES GESSES

Kilòmetres: 13.0 (Aprox.).

Desnivell: 250 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Circular: si

Dificultat: baixa.

Senyalitzada amb pals indicadors i pals amb fletxes. Inici a Mas del Sot TRACK Wikiloc


RUTA DEL MOLÍ DEL CAVA

Kilòmetres: 7.2 (Aprox.).

Desnivell: 200 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Circular: no

Dificultat: baixa.

Senyalitzada amb pals indicadors i pals amb fletxes. Inici a mas del Sot TRACK Wikiloc


Fotos

Estany d'Ivars

Dessecat l'any 1951 en contra de la voluntat popular, les obres de recuperació de l'estany van començar l'any 2004, començant-se a reomplir el 2005. Des de llavors l'estany i el seu entorn ha recuperat, d'una forma espectacular, l'aspecte que havia tingut anys enrere. A més de la recuperació de les comunitats aquàtiques associades, actualment ja s'ha convertit en una zona important per a les aus.

PER ACABAR D'APROFITAR BÉ EL DIA

Aprofitant que haig d'anar a dinar a Preixana, a un amic invisible, decideixo, per aprofitar també el matí i el viatge, fer una caminadeta per l'Estany d'Ivars. Una passejada que tenia mig pendent.

Tot i que ho intento, no aconsegueixo marxar relativament d'hora. Això voldrà dir que hauré de córrer una mica més del que m'agradaria per acabar tota la caminada, que, afortunadament, no és massa llarga.

M'hi poso al migdia. No hi boira, però avui fa força fred i fa una mica de vent, que no ajuda gaire. Tot i l'hora que és, les vores de l'estany estan glaçades i hi ha gebre allà on encara no hi tocat el sol. Tot i això, val la pena.

El paisatge sense ser espectacular, és bonic. Aquest, però, no és el principal atractiu de l'Estany. Ho són la seva importància ecològica i la seva història.

El camí és molt pla i permet fer gairebé mitja volta a l'estany, reculant per on he vingut. Pel camí hi ha diversos aguaits i miradors. Ho aprofito. La llista d'ocells no és massa llarga, però per l'hora que és i amb les preses amb que he hagut de caminar està prou bé: collverds, cullerots, bernats pescaires, arpelles, milà reial, gavines, polles, fotges, trists, pinsans, cabussets, cabussons collnegres, becadells... i algun altre que em deixo.

Situada en una conca endorreica era una llacuna salnitrosa. Amb la construcció del canal d'Urgell, però, va perdre aquesta característica, esdevenint la llacuna d'aigua dolça més gran de Catalunya (degut als desguassos dels regs circumdants). Es va convertir, també, en el centre de la vida social, cultural i econòmica dels pobles del voltant. L'any 1951, en contra de la voluntat popular, es va dessecar i es va convertir en conreus. l'estany, però, queda ben viu a la memòria col·lectiva i, als anys 90, comencen els primers estudis i projectes per a la seva recuperació. Després d'un llarg procés es constitueix el Consorci de l'Estany, encarregat d'adquirir les finques i iniciar la recuperació i la posterior gestió de l'espai. Finalment les obres comencen al 2004. L'estany es comença a reomplir l'any 2005. Des de llavors, de vegades de forma natural, d'altres amb una mica d'ajuda (plantacions d'arbres), l'Estany i el seu entorn ha recuperat, d'una manera espectacular, un aspecte similar al que havia tingut anys enrere. En referència a la seva importància ecològica, a més de la recuperació de les comunitats aquàtiques associades a l'estany (canyissars, vegetació de ribera, etc) i al seu entorn (prats secs, garrigars, etc), molt humanitzat, s'hi ha d'afegir la importància que té per a les aus, especialment i obvia les aquàtiques, com a lloc d'hibernació, cria o descans de migradores. (Més informació a: www.estanyivars.com)

I a la tarda, dinar amb els amics de la Universitat, que sempre es posa bé. Amic invisible, dues ampolles de vi, que sempre van bé. I el Barça guanyant el mundialet de clubs, 6 de 6... per acabar d'arrodonir el dia.


Fitxa Tècnica

Data: 19-12-2009 

Kilòmetres: 5.6

Desnivell: Inapreciable.

Durada: -

Circular: no.

Dificultat: baixa.

Ressenya

Molt ben senyalitzada amb pals indicadors (tot i que no té cap secret, es fa la volta al cstat de l'Estany). Inici a la caseta d'informació de l'estany, a les afores del poble. TRACK Wikiloc

Nota: si no estic mal informat, actualment ja es pot fer la volta sencera a l'estany sense complicacions.


Fotos