Les Borregues (i el Gra de Fajol)

100 Cims amb unes vistes espectaculars. Es pot combinar a més, fàcilment, amb el Gra de Fajol (nou 100 Cims). Segurament també és una bona ruta per fer amb raquetes de neu.

2x1

La idea era ser a les deu al telecadira... hi serem a dos quarts d’onze. Hi pugem. D’aquesta manera ens saltarem un tram però ho allargarem per una altra banda. Potser no caldria, però així anirem més tranquils.

Sortim del telecadira, baixem un tros fins a trobar el GR i ens enfilem fins al coll de la Marrana. Tot seguit baixem un tros, una mica pel dret, sense un camí definit. Per sort és poc i de seguida veiem el sender que travessa unes roques i va pujant de manera suau, però constant i més o menys carenant (amb el cim a la vista).

N’hem anat gaudint pel camí, però un cop a les Borregues, les vistes són espectaculars, i més avui que la visibilitat és bona (estem de sort). Des d’aquí es domina mitja Catalunya, o gairebé, distingim bona part de les muntanyes gironines i barcelonines, a banda del Canigó. Primer 100 Cims del dia.

Baixant ens aturem a dinar al coll de la Coma de l’Orri. Error, era millor esperar una mica, encara que mengéssim més tard. A la Clara li agafa un “tall de digestió”. Res important, però haurem de pujar al segon cim del dia poc a poc i mica en mica (que tampoc tenim cap pressa).

Des del Gra de Fajol les vistes són pràcticament igual de bones que des de les Borregues, tot i que amb l’estona que hem estat de cim a cim s’han espatllat una mica, ja que han aparegut alguns núvols i la calitja de fons s’ha fet una mica més intensa. Dos 100 Cims pel preu d’un... almenys la Clara, ja que jo aquest ja el tenia.

Per baixar no arribarem a temps al telecadira, però més o menys ja hi comptàvem, i baixem a peu.

Meravellós país que tenim, avui alta muntanya, demà anirem a passar el dia a la platja.

Torre del Mir

Ruta fàcil per gaudir de la muntanya, ideal per fer amb família. Pel camí i des de la Torre del Mir, restaurada, del segle XIII, gaudirem de magnífiques vistes al Canigó, les muntanyes del Ripollès i, més enllà, les planes del Rosselló i l’Empordà.

VISTES

Fugim de la calor més intensa fent una ruta de muntanya. Toca caminada de grup i sortim de coll d’Ares puntuals. En aquest coll hi ha uns bons plafons informatius sobre la seva història, destacant que es va convertir en un dels camins de la retirada i exili republicana a finals de la Guerra Civil.

Seguim la carena, per una frontera administrativa artificial, entre Catalunya i la Catalunya Nord, separades pel nefast Tractat dels Pirineus en una època en que la “unidad de España” es veu que no era ni indissoluble ni universal. Anirem pujant i baixant suaument per diferents turons, com són el puig de les Forques, el turó del Pla d’en Xanau o al puig de les Basses d’en Fabert, sempre amb bones vistes al Canigó, a les muntanyes del Ripollès, del Costabona al Balandrau, els cims de l’Alta Garrotxa i una mica més enllà, les Salines, l’Albera, el Rosselló o el Golf de Roses, entre altres. A més, estem de sort, la visibilitat no és excepcional, però sí molt bona.

Quan la carena gira a l’esquerra ens desviem cap a l’altra banda. Baixem una mica i de seguida arribem al principal objectiu del dia: la Torre del Mir (que ja hem anat veient durant el camí). És una torre de guaita i de senyals medieval, del segle XIII, que formava part d'una xarxa de vigilància i alerta dels reis de Mallorca, que enllaçava amb les Torres de Cabrenç i la Torre de Cos (que no sabem veure). Restaurada i visitable, ens enfilem a la seva terrassa, des d’on queden més amagades les muntanyes del Ripollès, però les seves vistes a l’imponent Canigó, Prats de Molló, l'alta vall del Tec i, al fons, les planes del Rosselló, són immillorables. Ens hi estem una bona estona.

Reculem un tros i prenem una pista que, de forma més planera, segueix en paral·lel a la carena. No tindrem tantes vistes, però sovint entre boscos, agrairem la seva frescor. Una mica abans d’arribar al cotxe, tot fent una drecera pel dret, ho aprofitem per dinar a l’ombra.

Com és costum, per acabar de gaudir de la companyia i refrescar-nos una miqueta, acabem fent el got a Sant Pau de Segúries.

Font de les Dous

Bonica caminada per la vessant nord de la Serra Cavallera. Gairebé sempre entre prats gaudirem de grans vistes a la vall i a les muntanyes de la zona. Pel camí, a més, podrem visitar els bells pobles d’Abella i la Roca.

PLA C

Avui toca caminada de grup. Quedem a dos quarts de deu a Vallter. La Rosa, en Miquel Àngel, la Rosa i en Rai aconsegueixen arribar-hi. A la resta els mossos ens barren el pas. L’accés al pla B també està tancat. Després d’uns quants WhatsApps passem al pla C, que, per si un cas, tenia pensat la Clara. La Rosa i en Miquel Àngel, que porten raquetes, es quedaran i faran l’excursió que teníem prevista. La Rosa i en Rai, que les havien de llogar després de fer una cua interminable, recularan i es trobaran amb nosaltres a Setcases (on aprofitarem per fer el cafè).

De Setcases anem tots junts fins a Llanars. Entre una cosa i una altra començarem tard, com sempre, però la ruta no és gaire llarga ni complicada.

Sortint del poble de seguida ens comencem a enfilar, d’entrada entre rouredes, que al cap de poc donaran pas als prats que ens acompanyaran pràcticament tot el camí. Passem pel veïnat d’Espinalba, amb algun mas molt guapo i la bonica font dels Escalaberns (suposem, el mapa la marca una mica més amunt de la que veiem).

Una mica més endavant passem pel petit oratori de Sant Isidre, amb pastures delimitades per parets de paret seca i antigues cabanes de pedra seca que servien als pastors per aixoplugar-se en cas de mal temps i guardar algunes eines.

Arribem a la part més alta del recorregut. No farem raquetes però una mica més i les trobarem a faltar, trepitjarem neu una bona estona, que en el fons és el que veníem a fer. Som a la Font de les Dous, un conjunt de surgències d’aigua que avui estan colgades sota la neu i que no podrem contemplar. Tot i això, n’hem gaudit bona part de la pujada, però des d’aquí les vistes a la Vall de Camprodon, el massís del Canigó i les muntanyes de l'Alta Garrotxa, són encara més esplèndides. Només per això ja val la pena. A més, fa sol i la temperatura és molt agradable. Ho aprofitem per dinar.

Comencem la baixada, encara per prats, més avall entre freixenedes i algun faig. Passem ara, per l’Abella i el fotogènic llogarret de la Roca. Tot i que no anem tard i val la pena parar-s’hi una mica, hi passem ràpid, la majoria ja hi hem estat i comencem a estar cansats.

En poca estona més, tot passant per la Verge del Raïm, arribem a Llanars, on, per acabar la ruta i acabar de gaudir de la bona companyia, com sempre, hi fem el got.

Gra de Fajol

Cim amb grans vistes a les capçaleres del Ter i del Freser, i les muntanyes que les envolten.

CANVI DE PLANS

La Clara és baixa d’última hora, tot i que en tenia moltes ganes. Quedem en Ramon (el meu sogre, i jo) i la fem igualment. Ahir vaig estar tot el dia davant l’ordinador i necessito airejar-me.

Comencem a caminar a Vallter2000, al seu aparcament superior, per estalviar-nos una mica de pujada (tot i que ho fem per les pistes, que no és tan bonic com passant pel refugi). Sense un camí molt clar, fem una miqueta més de volta del compte, però bé, a la baixada corregirem l’error i ens servirà per a futures excursions per a la zona.

Fa un bon dia i es veu gent per tot arreu, sense ser exagerat, miris on miris veus gent als cims o caminant per les carenes. De seguida ens queda el Gra de Fajol a l’esquerra i el Bastiments a la dreta, imponents. Darrera: el Costabona i el Canigó. A les parts més altes, congestes de neu fan encara més bell el paisatge.

Deixem les pistes enrere i travessem al Ter, aquí encara un petit rierol de muntanya, per tot seguit enfilar-nos al coll de la Marrana. Al capdamunt hi ha una congesta de neu, que supero una mica com puc... però que en Ramon no s’atreveix. Recula gairebé fins a baix i puja per l’únic lloc on no hi ha neu, mentre jo m’espero al coll, arrecerat del vent, que fa que ens haguem d’estar abrigant i desabrigant contínuament.

Ens trobem dalt el coll però en Ramon no és veu en cor de continuar. La idea era anar a les Borregues, però encara queda un bon tros. Perquè no m’hagi d’esperar gaire, decideixo pujar al Gra de Fajol i deixar les Borregues per un altre dia (així també podrà venir la Clara), A més també s’està posant boira i un cop al cim tampoc veuria res (al Gra ja vindrà just).

Del coll al cim la pujada no és massa llarga, però intensa. Tot i això pujo prou de pressa i puc gaudir de les vistes, mig tapades, cap a Vallter. Cap a l’altra banda, el cim de les Borregues, està completament tapat (he fet ben fet, tot i no ser espessa, no hagués gaudit del cim). Ha estat un pla B, però ha valgut la pena (i més ho hauria set en un dia clar, però bé, queden les Borregues pendents per un altre dia).

Baixo pel mateix camí, mig corrent, fins a trobar en Ramon sota el coll de la Marrana, per tornar cap al cotxe. Dinem una mica més avall, aprofitant una escletxa de sol.

Puig Estela

Punt culminant de la serra Cavallera, situat al bell mig del Ripollès, les vistes des d’aquest 100 Cims són meravelloses. La pujada, una mica traïdora, es fa per boixedes i prats. Es pot combinar amb el Taga, fent una excursió més llarga i circular.

100!

Dimecres festiu, farem una caminada prop de casa (que demà hi hem de tornar). Una que fa temps que tenim ganes de fer i que guardàvem per un dia especial. Ho farem ben acompanyats: amb la Mari, la Gemma, en Quim i en Ramon. Ens trobem tots a Sant Hipòlit i marxem.

L’excursió comença a la font de la Roda i continua per la pista que porta al coll de Pal. Sempre amunt per boixedes i prats verds tacats de pastorelles, gencianes o safrans bords (entre altres). Primavera, sempre m’ha agradat contemplar les flors que trobo pel camí.

Al coll de Pal les vistes s’obren cap a l’altra banda, un tast de les que veurem des del cim. Encara ens queda un bon tram de carena. Una carena traïdora, quan sembla que has d’arribar al cim, encara queda una altra pujada, i així unes quantes vegades.

Finalment arribem al cim. El dia s’ha tapat una mica, però les vistes són magnífiques: amb el Taga al costat, Sant Joan de les Abadesses i la vall del Ter a una banda, Pardines i la del Freser a l’altra, el Balandrau, Bastiments o el Canigó una mica més enllà... Val molt la pena i ha estat un decisió encertada. La Clara l’havia triat per fer els seu 100 cim (enhorabona!!! Ara a per 100 més).

Baixem per on hem vingut, fem la versió més fàcil (fent-a circular des de Pardines o tornant per Sant Martí d’Ogassa l’excursió és més llarga). També es podria combinar amb el Taga, però com que tots ja hi hem estat ho vam descartar d’entrada.

Dinem prop del cotxe, tot i que no ens fa patir gaire, els núvols han anat creixent mica en mica i han fet que baixéssim sense preses però sense pauses, per si un cas (al final no farà res, com imaginàvem, però no val la pena jugar-se-la per res).

Puig Ou

Magnífica caminada a un cim a cavall de la Garrotxa i el Ripollès (a l’Alta Garrotxa). Tot passant per belles rouredes i fagedes, amb algun prat, arribarem a un 100 Cims amb unes vistes espectaculars.

EXTRA

Quedem amb alguna gent del grup per fer una caminada “extra”, amb la diferència que avui no l’organitzo jo (que, de tant en tant, també s’agraeix). La Gemma, fent més parades que la RENFE, recull a la Clara, a mi, en Quim i la Mari, per trobar-nos amb en Vicens i en Joan a Sant Pau de Segúries. I d’aquí a la collada del Sitjar, on començarem a caminar a quarts d’onze.

Sortim i comencem a seguir els tracks que porten en Joan i en Quim, no sempre coincidents, però que, entre l’un i l’altre, ens aniran portant pel bon camí en tot moment. Som al primer dia d’hivern, però gairebé sembla de començaments de primavera, cosa que també s’agraeix.

Tot xerrant i gaudint de la companyia, a estones enfilant-nos una miqueta, a estones planejant, i a estones fins i tot baixant una miqueta, caminem sempre per boscos bonics, ara rouredes, ara fagedes (cap al final, amb algun faig que hauria de ser monumental), i algun prat. Només la pujada final és una mica més forta, però tampoc és gaire llarga i el premi final valdrà molt la pena.

Arribem al cim, la visibilitat avui és excel·lent i les vistes són espectaculars: el Comanegre i l’Alta Garrotxa, els cims del Ripollès nevats, del Costabona al Puigmal, la Vall de Camprodon, la serra de Milany, la Gallina Pelada, el Sobrepuny, la vall d’Olot i les muntanyes que l’envolten, el Collsacabra, Rocacorba, les Gavarres, el Montgrí i el mar... Ho aprofitem per dinar tot contemplant-les. Ben dinat, brindem pel Nadal amb xocolata, fruits secs i un tastet de la ratafia casolana que porta en Joan, molt bona (està començant a ser una tradició perillosa...).

La baixada és igual de bonica, però no ens entretenim tant i anem fent, a un ritme tranquil però sense tantes parades (que tot i que no anem gens tard, per l’hora també va bé). Al final encara tindrem temps d’anar a la Tomba del Sitjar... arribant gairebé fins a la casa que li dona nom, tot i que era a només trenta metres dels cotxes (un kilòmetre extra en total, que no surt al track).

Per acabar got a Sant Pau de Segúries i cap a casa.

Ruta del Ferro (i del Carbó)

Clàssica Via Verda que uneix dues de les joies del romànic de casa nostra: els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses (i es pot allargar fins al gorg de Malatosca i Ogassa). Pedalada fàcil i planera per un paisatge bell.

EN BICI

Improvisem una mica i a l'últim moment ens decidim a fer la Via Verda entre Ripoll i Sant Joan (en buscàvem no massa lluny, més aviat fàcil i que no hi faci massa calor, si pot ser). Per fer, de passada, una nova activitat: avui anirem en bici. Reservem bicecletes per les quatre de la tarda... no fos cas que algú més se li acudís fer el mateix en ple mes d’agost.

Abans de començar a pedalar, però, fem una volta per Ripoll i aprofitem per visitar el seu monestir, Santa Maria, una joia del romànic (en què destaca, entre altres coses, la seva magnifica portalada, del segle XII). Dinem al costat del riu tot contemplant el tragí d’un parell de rates a l’altra banda.

Anem a buscar les bicis (passant de les burricletes, que també es tracta de fer una mica d’esport) i comencem, ara sí, a pedalar... a trenta-tres graus de temperatura. Per sort la primera part és la més ombrívola i fresca, tot i això fem una parada per descansar i refrescar-nos a la Font Nova (llavors el camí alterna zones més arbrades amb camps).

El camí sembla planer, però no ho és, té una lleugera inclinació i molt a poc a poc salva els cent cinquanta metres de desnivell entre Ripoll i l’estació de Sant Joan. El paisatge, passant pel fons de la vall, és prou maco, per una banda la serra Cavallera, amb el Taga al seu extrem, i per l’altre les serres del Boix i de Costa Llisa, més modestes.

En dues hores arribem a Sant Joan, baixem al poble, hi fem una volta tot passant pel Pont Vell (gòtic, reconstruït després de la guerra civil, quan va ser dinamitat) i l’Església de Sant Pol (restes de l’església romànica, destruïda el 1936), ens refresquem i  berenem en un bar. Deixem pendent la visita al monestir, una altra joia romànica, per un altre dia.

Un cop refets ens enfilem una altra vegada cap a l’antiga estació i comença la part fàcil. La tornada a Ripoll la fem en molt menys de la meitat del temps que la pujada i pràcticament sense pedalar. La calor, ara, també es nota molt menys.

Arribem a Ripoll contents però amb el cul una mica adolorit (no portem cap mena d’equipació ciclista, pensant que seria molt curta), i amb algun múscul no acostumat a anar en bici cansat.

Rocs Blancs

Caminada fàcil i planera, ideal per fer amb nens, tot descobrint els prats alpins pirinencs i gaudint de bones vistes.

PLA B

Dia ideal per fer muntanya... o per anar-hi tard, com fem sempre. Cap previsió de núvols ni de ruixats almenys fins demà passat. Cap a un dels cims que tenim més ganes de fer: Bastiments.

Ens enfilem fins a la Portella de Mentet... on un inoportú malestar ens fa replantejar la caminada. En prevenció de què la cosa no vagi a pitjor decidim deixar el cim per un altre dia, que és un dels més propers a casa. En lloc d’això decidim girar a la dreta i caminar una mica cap aquella banda, pel plaer de fer-ho i sense una destinació clara (no portem mapa ni ressenya per fer-ho), almenys mentre el camí sigui planer.

Tot caminant arribem a Rocs Blancs un petit turó. Més enllà ens queda Roca Colom i el Costabona... que semblen fàcils, però que ens suposaria massa temps. Ho aprofitem per dinar ben acompanyats d’uns curiosos insectes: semblen larves d’escarabats que s’envolten d’una mena de capoll, fet de petites branquetes, i van saltant d’aquí cap allà).

Tornem per on hem vingut, com a l’anada, tot gaudint de les bones vistes a la zona (Costabona, Rocs Blancs, Pic de la Dona, Bastiments...). Només que ara no anirem a la Portella, sinó que baixarem tot seguint el GR. Ja arribant tornem a resseguir el torrent de la Portella, on aprofitem per remullar-nos i refrescar-nos una mica.

Ja tornant a casa aprofitem per fer una volta per Setcases... que després de passar-hi més d’una vegada pel costat, ja tocava aturar-s’hi.

Collada Verda i Pla de Pòrtoles

Bonic recorregut per la vall de la riera de l'Abella (es puja per una banda i es baixa per l'altre), tot passant per llocs tan bonics com el Pla de la Jaça. Sempre amb bones vistes a la zona. A la Collada Verda, a més, un punt d’interès botànic: les mulleres del Pla de Pòrtoles, on creix l'herba de la gota.

CARNÍVORES!

Com que “el caloret” no m’ha afectat mai gaire, tot i l’onada de calor decideixo anar a caminar igualment a l’hora de sempre. Això sí, ho faré a muntanya, que sempre en farà una mica menys, i m’ho agafaré amb calma, fent més parades de les habituals (i amb una bona provisió d’aigua, com faig sempre).

Surto de l’Abella i baixo cap a la riera, un cop passada em començo a enfilar... i a passar calor. Per sort, però, aviat travesso el torrent Negre. No porta molta aigua, però la suficient per refrescar-me de dalt a baix (a la baixada, passada la Collada verda, quan en travessaré dos més, ho tornaré a fer... i més ho hagués fet si més n’hagués trobat. Que bé que es posa!).

Passat el torrent deixo enrere la freixeneda que em feia ombra i m’enfilo entre prats (amb algun arbre solitari de tant en tant on em puc aturar). Perdo ombres però guanyo vistes i un paisatge ben bonic: ondulacions verdes al costat de la serra Cavallera.

Poc abans d’arribar a la Collada Verda em desvio a veure una primera mullera, la raó principal que m’ha portat aquí. Serà el primer intent fallit.

A la Collada Verda les vistes s’obren cap a l’altra banda. Magnífiques, davant meu queden el Puig Estela, el Taga i la vall de Pardines. Si fes l’excursió clàssica, giraria a la dreta per anar a buscar la Collada Verda pròpiament dita, on hi ha una pista. En lloc d’això, però, continuo recte entre els prats del Pla de Pòrtoles, sense un camí definit, tot passant per les seves mulleres (ara protegides). Comença la meva cerca.

Les mulleres són un ecosistema aquàtic típic de muntanya, un ambient amb unes característiques úniques que fan que la seva biodiversitat i importància sigui molt gran. Avui busco una de les seves plantes més emblemàtiques: l’herba de la gota ("Drossera rotudifolia"), una petita planta insectívora (mal anomenades carnívores), que ha patit una forta regressió al Pirineu català a causa de la presència excessiva de bestiar, els canvis o alteracions en la circulació de l'aigua i la seva recollida com a herba remeiera (quedant amb una distribució encara més restringida de la que ja tenia). M’hi estaré més d’una hora, però al final ho aconsegueixo i la puc fotografiar (això sí, amb molta, molta, molta, molta cura de no trepitjar-ne cap ni de fer malbé aquest ecosistema.

Amb l’objectiu aconseguit, només haig de recular fins a la Collada Verda i començar a baixar. Ara ho faig per l’altre banda de la vall. Sempre amb bones vistes, pel camí passo per la mina d’antimoni del Pla de Satlla, de curt recorregut (més aviat sembla una prospecció) i, ja ben al final, per l’església de Santa Cecília de l’Abella, que tot hi haver estat reformada moltes vegades no pot amagar el seu origen romànic.

Bedollars del Grell

Passeig molt agradable al voltant de Molló, sempre amb bones vistes. Entre prats verds i interessants bedollars.

MADUIXES!

M’adormo... però m'és igual, avui en toca una de curta i a prop. Començo a caminar a les onze, sense preses, torna a fer una mica de calor.

La primera parada és gairebé només baixar del cotxe: Santa Cecília, una bonica església romànica, dels segles XI i XII, llombarda, de dimensions considerables per ser d’una sola nau.

Surto del poble i de seguida començo a caminar entre prats verd primavera, florits i amb bones vistes a la zona. Una àliga daurada m’alegra la vista una estoneta, últimament estic força de sort amb la fauna (toquem fusta).

Entre prat i prat travesso els bedollars que he vingut a veure (a vegades barrejats amb avellaners i, més endavant, amb alguns faigs). Els bedolls són arbres de creixement ràpid, que colonitzen les zones on ha desaparegut la massa forestal. En aquesta zona hi forma un bon grapat de rodals ben interessants i bonics.

I als marges, especialment dels boscos: maduixes. La majoria encara són una mica verdes, però n’hi prou per anar-s’hi entretenint, collint i menjant. Si a la tardor em perden els bolets, en aquesta època em perden les maduixes. Qualsevol les compri al super!

Travesso també, tres bonics torrents que, tot i la sequera que portem, encara porten una mica d’aigua... i, conjuntament amb els boscos, refresquen l’ambient.

A l’alçada del Grell el camí gira i torna cap a Molló, per la mateixa vall i pel mateix vessant, ara però, una mica més avall, i amb més boscos i menys prats (que permeten continuar gaudint de bones vistes).

El camí passa per la casa de can Freixe, on un parell de gossos em fan passar força por. Per sort, només passar el filat em deixen tranquil...  però encara tremolant (poques vegades ho he passat tant malament). Compte si hi passeu!!! Poc més endavant arribo a Molló.

Vall de Carboner

Caminada bonica i variada. D'entrada remunta la riera de Carboner, amb bells salts d'aigua i gorgues. Tot seguit s'enfila per boscos de pi negre i avets, després baixa per una pista ample amb bones vistes a la vall i als cims que l'envolten.

TREPITJANT NEU

Volia dormir fins més tard... però a algun veí li han entrat ganes de tallar llenya amb la motoserra a dos quarts de nou. L’hora habitual. Tot i això, amb mandres, que m’ho agafo amb calma i l’hora llarga de camí, no començaré a caminar fins ben bé les onze. Després de tants dies per terra baixa tinc ganes d’una mica de muntanya, i després de pluges, de salts d’aigua, també del Ripollès, que fa mesos que no hi vaig. Mataré, doncs, tres ocells d’un tret (una metàfora que no m’ha agradat mai gaire).

El camí s’enfila suament més o menys al costat del riu o riera de Carboner, entre avellaners, pinedes i algun prat. És un típic riu de muntanya que, amb el desgel, baixa generós. L’aigua corre entre petits ràpids i petites cascades, fent aquell so característic (i que tant m’agrada). No puc evitar parar-me a fer un munt de fotos. A més, un parell de mallerengues petites em donen la benvinguda.

Una mica més endavant hi ha el salt del Cossi d’en Batlló, que fa quatre metres d’alçada, sent el més alt del recorregut que faré. Malauradament està a l’ombra i les fotos no em queden gaire bé, però que hi farem.

Continuo pujant al costat del riu, l’espectacle és d’una gran bellesa. Més fotos, fins i tot esperant-me, més d’una vegada, a que passi algun núvol solitari que tapa el sol momentàniament (bé, fins i tot un quart d’hora... però ostres! És que és l’únic p... núvol que hi ha, i és just sobre meu). Gairebé al final del recorregut pel costat del riu hi ha dos petits salts especialment bonics.

En principi hi ha d’haver una font, però no la sé trobar. Continuo, doncs, camí amunt. Ara el camí s’enfila amb una mica més de ganes per bonics boscos de pi negre i, en les zones més obagues, d’avets. De tant en tant, entre arbres, s’endevinen les vistes que em trobaré més endavant.

Arribo a la pista d’Espinavell a Setcases, on trepitjo neu per primera vegada aquesta temporada (i potser última). Sense buscar-ho, també està bé. Poca estona, el camí ara baixa en ganes. Al ser una pista, però, s’obren boniques vistes a la vall del Carboner i les muntanyes que l’envolten, com el Costabona, el Pla de les Bigues, el Puig de les Agudes o el Balandrau.

Baixa aigua per tot arreu. Ho aprofito per dinar al costat del torrent de Concròs, tot gaudint del so de l’aigua, les vistes a la vall i el magnífic sol de primavera que fa avui.

Una mica més endavant deixo la pista forestal i camino per pistes secundàries i algun corriol, tot passant pel costat d’algunes cabanes de pastor, usades antigament per aixoplugar el bestiar. Cap a la part final les vistes passen a estar dominades pel Gra de Fajol, des d’aquí imponent, i la vall del Ter. M’entretinc en un abeurador, ple de postes i capgrossos de gripaus. Fins i tot aquí ja comença la primavera. Excepte al riu, no m’he trobar ningú pel camí, una caminada solitària que, per aquest motiu, tindrà recompensa: sorprenc un isard despistat (suposo que dec anar contravent). Encara amb neu als cim més alts, ara a l’hivern es troben a alçades més baixes.

Ja només em queda un tram de carretera, que no m’agrada malgrat que tinc el Ter a tocar, ja que està força transitat pels esquiadors que pleguen d’esquiar. Calculo que el sol haurà girat prou i, com què encara és d’hora, torno al salt del Cossi d’en Batlló a repetir les fotos... que ara sí, quedaran prou bé. D’aquí cap al cotxe i cap a casa.

Coll dels Tres Pics i el Balandrau

Amb vistes espectaculars a les valls del Ter i, especialment, del Freser (i les muntanyes que les envolten) la caminada és molt bonica i fàcil. Sempre entre prats alpins, segurament molt bona per introduir els nens a la muntanya.

PUJANT, PUJANT...

Després de dos dies perdut pel Catllaràs, buscant floretes (sense èxit amb l'objectiu principal, tot i que descobrint un bon grapat d'espècies curioses), tinc ganes de fer una caminada més “normal”... això si, també buscant floretes. Tinc ganes de muntanya, però com que em fa una mica de por notar el cansament acumulat, decideixo fer-ne una de fàcil i més aviat curteta.

Aparco el cotxe al Collet de la Gralla, després de pujar per un camí rocós però transitable, amb molt bones vistes.

Començo a caminar a les onze (he marxat quan m'he llevat), tard per segons qui s'ho miri (però no per mi, i encara menys tenint en compte que les previsions del temps són sol per avui i encara més per demà... que ja toca).

El camí s’enfila i no pararà d’enfilar-se gairebé tota l’estona, de forma més o menys suau. Camino per una pista forestal en més o menys bon estat que arriba al coll dels Tres Pics. Pujo sempre entre prats alpins, en aquesta època tacats d’un bon grapat de flors diferents (de fet, només baixar del cotxe he fet les primeres fotos).

Darrera i sota meu un mar de núvols, davant la serra del Catllar, amb el coll dels Tres Pics, el Balandrau i els Tres Pics, en una banda, i el cim de Puiglletera, a l’altra.

Un cop arribo al coll dels Tres Pics s’obren, davant meu, unes vistes espectaculars cap a la vall del Freser i les muntanyes que envolten Núria. Les congestes de neu donen, a més, un toc especial al paisatge (neu que he pogut tocar). Ho aprofito per descansar i menjar una mica, tot gaudint-ne.

Per sort acostumo a carretejar, sovint per res, una màniga més de la que necessito. Avui porto el forro polar i, per sort, em puc abrigar... per ser el primer cap de setmana d’estiu meteorològic la temperatura no és que sigui massa elevada. Tot i que no fa calor el sol pica fort igualment i m'ho trobaré l’endemà, especialment al meu nas... a veure quin dia n’aprenc.

La idea era arribar fins aquí i tornar. Però em trobo bé de forces i decideixo pujar una mica més amunt. Com que el camí a Puiglletera no sembla molt fresat ni marcat, decideixo pujar cap el cim dels Tres Pics.

Un cop a dalt, tinc el cim del Balandrau ben a la vista... ja que hi sóc i em continuo trobant bé físicament, és prou a prop i hi acabo pujant. Fer un cim, ni que sigui ben bé sense voler, de tant en tant també m’agrada.

Les vistes continuen sent espectaculars (milloren, tot i que no excessivament de les que es poden veure des del coll). Descanso i menjo una mica més, entre flors, més flors i parades he tardat més de tres hores a pujar (són les dues tocades).

Baixo per on he vingut, encantant-me encara amb més flors (avui en faré una bona llista). Sense passar fred però abrigat, si la banda del Freser el cel era ben clar, a l’altre, la Setcases, el cel és un mar de núvols que mica en mica van pujant, emboirant el camí (és tan clar, però, que és impossible perdre’s i no pateixo gens).

M'encanto, també, tot contemplant les marmotes, ara una mica més. Si pujant n'he vist un parell, ara en puc comptar fins a cinc o sis. Alguna es deixa veure força a prop. Llàstima de no tenir un teleobjectiu.

El cansament acumulat el trobo cap al final. Sembla que arriba de cop i els últims metres acabo rebentat. Cansat però content, he vist moltes flors i unes vistes espectaculars (a més d'haver fet molt més del que m’imaginava).

REPETINT

Un altre 100 Cims pendent de la Clara i en Ramon. Repeteixo, però no m’importa gens, és molt maco i val la pena fer-ho. Pel mateix camí, el més fàcil i directe, des del Collet de les Gralles.

La diferència amb l’anterior vegada, una mica més avançada la primavera, amb menys flors, però, curiosament, amb més congestes de neu (a causa de les abundants nevades d’aquest any).

També provem de baixar per un altre camí, refiant-nos d’un parell de tracks... però al final, de camí res, i ho fem pel dret (per mi, no recomanable, ara tornaria pel mateix camí). Baixant per aquí, però, gaudim d’un nombrós ramat d’isards que descansa en una congesta de neu i podem contemplar alguna marmota, que compensa l’esforç i el tros final de pista, amb el cansament, sobrer. Remullem els peus i ens refresquem al riu que baixa del desgel abans de retrobar la pista que ens portarà fins el cotxe.

.

Montfalgars

Rouredes, fagedes, pinedes de pi negre i prats de dall ens acompanyaran de Rocabruna fins a Montfalgars, un cim d'alçada discreta. Pel camí un bon grapat de rieres i molt bones vistes (al Ripollès, l'Alta Garrotxa, la plana gironina...).

PRIMER DIA D'ESTIU???

Comencem a caminar a quarts d’onze, després de fer la primera parada a Rocabruna mateix. Concretament a la seva bonica església romànica (Sant Feliu)... i començar en direcció contraria al que tocaria, ben poquet, fins a la font de can Manel.

De seguida comencem a pujar i pujar... i pujar. Primer entre roures, després entre fagedes, més endavant per algun prat i al cap de munt, alguna pineda de pi negre. Hem triat aquesta caminada per començar la “temporada” de muntanya, començant a explorar com està la primavera en aquesta zona després de tants dies de fred (i encara amb neu als cims, que veiem distants). Tot i la verdor dominant, i que al final del dia haurem trobat un bon grapat de flors (alguna de ben curiosa i alguna altra de ben rara), la sensació que tenim és que, almenys a aquesta alçada, li falta una mica.

El dia, com la majoria aquesta primavera: ennuvolat (tot i que avui l’únic de Catalunya que això passa és aquí... a la resta del territori farà sol a gairebé tot arreu). També molt de vent, encara que pugem arrecerats i no el trobem massa... fins que arribem al coll Prugent i més o menys anem carenant fins a coll d’Ares. En algun punt més exposat fins i tot costa de caminar. Les torres elèctriques, per si no fos poc, encara accentuen aquesta sensació fent un so fort, seguit i, tot sovint, ben curiós, com l’entrada del metro en una estació.

El primer dia d’estiu, amb sol i temperatures més o menys agradables, només el veurem quan començarem a baixar.

A partir de coll Prugent comencem a veure les boniques vistes que fan interessant aquesta excursió. Per una banda, el mateixos Pirineus, amb el Costabona i el Canigó, per uns altra, la vall de Camprodon, l’Alta Garrotxa i bona part de les comarques gironines.

Mentre en Salvi se’n va a veure l’ermita de Santa Maria de Colldares, jo aprofito per pujar, fer els entrepans i dinar tranquil·lament al cim de Montfalgars, el punt més alt de l’excursió... però sense vistes.  

De baixada, més sol, més vistes i més flors (tindré una bona feina a classificar-les). També un bon grapat més de rierols que fan més bonic el camí (baixa aigua per tot arreu). També les mines de les Ferreres, explotades des del segle III aC fins al 1962. Els romans hi van fer les primeres galeries, circulars, per evitar estructures de sosteniment (amb galeries de desguàs per al drenatge). En aquesta època se n’extreia plata i ha quedat la llegenda que al costat d’un estany soterrani hi ha un tresor. A l’edat mitjana sembla que les mines eren explotades, tot i que no hi constància d’això fins als segles XIV i XV, en què en treien ferro, quars i coure. Al segle XX es va fer una explotació industrial i se n’extreia sulfurs de plom, de coure i de ferro. En visiten les ruïnes exteriors i arribem a l’entrada (o una de les entrades) de les mines (que no entrem perquè desconeixem si és o no perillós).  

Arribem al cotxe cansats, després de sis hores voltant... per fer només catorze Kilòmetres. Per mi, perfecte, vol dir que pel camí hem trobat i vist moltes coses interessants. A més, hem estrenat el llibre de l’Alta Garrotxa, que anirem fent mica en mica.

Sant Martí Surroca

Caminada al voltant d'Ogassa, amb molt bones vistes a Serra Cavallera. Bonica, entre prats i fagedes a la tardor ha de ser espectacular. L'ermita romànica de Sant Martí Surroca també val molt la pena.

ÚLTIMA DE L'ANY

Un altre cop cap el Ripollès, aprofitant aquest temps gairebé primaveral. En principi una de curteta i més aviat suau per començar a cremar torrons, ser a dinar a casa i no estar massa cansats de cara al vespre, encara que no tinc previst fer gaire gran cosa (sopar amb amics i poca cosa més... tampoc m'ha preocupat mai massa, si es fa alguna cosa, bé, i si no també).

Comencem a caminar cap a les deu. D'entrada pujada... i més pujada, força més de la que imaginàvem. La pujada, però, val la pena. L'ermita de Sant Martí de Surroca és molt bonica (romànica, tot i que al segle XV se li va afegir la torre). Està situada en un entorn excepcional i les vistes a la serra Cavallera són precioses (una mica enllà queden el Puig d'Estela i el Taga... excursions "pendents").

A partir d'aquí ens enfilem una mica més, de forma molt més suau, fins al Puig de la Creu, sempre gaudint de les vistes i envoltats de prats. Tot seguit, la baixada, entre les fagedes que recobreixen gran part d'aquestes muntanyes... si l'excursió de la setmana passada era ideal per fer a la primavera, aquesta sembla molt millor per fer a la tardor (ara és bonica, però amb els arbres acolorits ha de ser espectacular).

Un cop gairebé a baix ens entretenim en les nombroses fonts repartides per Ogassa, algunes de força boniques. Tot i les parades i anar a un bon ritme serem a casa per dinar, tard, però a dinar... i amb una migdiadeta curta, a punt per al vespre.

Sant Joan - Vallfogona

Caminada ideal per fer a la primavera, ja que travessa un bon grapat d'ambients diferents: vernedes, fagedes, pinedes, prats... La visita al petit poble de Vallfogona també val la pena.

A UN ALTRE RITME

Amb en Salvi, una altra vegada... avui molt més d’hora (marxem a dos quart de nou). Aprofitant, també, aquests dies que semblen més de primavera que de finals d’hivern. Segurament uns dels últims per anar més cap a muntanya abans no arribi l'hivern de veritat.

La caminada passa per diferents tipus de boscos, des de la verneda de la riera de la riera d’Arçamala, fins a les fagedes i pinedes de la serra de Puig d’Estela (passant, també, per alguns diferents tipus de prats)... una excursió ideal, segurament, per repetir a la primavera. Per sort o per desgràcia, però, els mateixos boscos que fan bonica la caminada, fan que gairebé enlloc es pugui gaudir de les vistes, que sovint s’endevinen molt boniques (i més en un dia tan clar com el que fa avui).

Superada la serra de Puig d’Estela el camí baixa fins a Vallfogona, on fem un recorregut turístic per l’església de Sant Julià (amb algun vestigi romànic i força modificacions posteriors, en procés de restauració), el santuari de la Salut, el nucli medieval, el campanar de la Mare de Déu del Pòpul (amb un campanar romànic) i el castell (del segle XVIII, amb vestigis del segle XII). En Salvi baixa, també, al pont medieval, jo ho deixo per un altre dia i, mentrestant, aprofito per esmorzar amb calma.

D’aquí anem fins a l’ermita de Santa Cecilia de Ragort, d’origen romànic però amb forces modificacions posteriors, i força deteriorada. D’aquí, pel dret, enllacem amb el camí per on hem vingut i retornarem.

La visita al monestir de Sant Joan la deixem per un altre dia... d’entrada, també, perquè està tancat (de fet en un futur forma part d’una altra caminada pendent).

Roca Colom i Costabona

Primer per boscos de pi negre i després per un bonic paisatge alpí s'arriba als cims de Roca Colom i el Costabona, amb bones vistes.

ESPERANT ELS CAMINS DE RONDA

Marxem a dos quarts de vuit del matí... avui vaig amb el meu germà i a la muntanya, segons ell, s'hi ha d'anar d'hora. A mi m'és igual caminar sota el sol (sempre porto aigua de sobres) i arribar a mitja tarda a casa (no m'espera ningú, acustumo a passar per camins segurs i, segons la previsió del temps, avui no hem de veure ni un núvol)... però bé, és el meu germà i per un dia que ve, ja m'està bé.

Comencem a caminar cap a les nou (jo, mig adormit encara. Mai m'ha agradat llevar-me d'hora). La primera part de la caminada és molt plana i passa per un camí ample entre pins negres i avets.

L'únic lloc que ens podem equivocar és quan s'acaba la pista, girant a la dreta massa d'hora... i ho fem. La idea era pujar per la riera de Concrós i llavors per una canal fins a la carena que porta al cim de Roca Colom. En lloc d'això acabem pujant per la carena que ens portarà, més o menys pel dret fins al cim (a mig camí desistim de baixar a la riera i deixar-ho per un altre dia, per la seva dificultat).

Un cop a dalt el vent bufa relativament fort i la sensació és de fresca. Fem les fotos de rigor i no ens hi encantem gaire, per baixar una mica a esmorzar arrecerats.

Continuem carenant i avui, pel preu d'un, farem dos cims. Llàstima que hi ha calitja i les vistes no són tan espectaculars com haurien de ser. Primer per la carena i després especialment dalt el cim del Costabona trobem tota la gent que no hem trobat fins ara (tot i això, no és dels cims més "transitats" i el camí és força tranquil).

La veritat és que em pensava que em costaria més, però al contrari de les setmanes anteriors avui m'he trobat físicament bé i no m'ha costat excessivament (i això sense aturar-me gaire a fer fotos a floretes... anant sol, potser encara estaria a mitja pujada).

A mitja baixada, però, els genolls em comencen a fallar una mica i, més cap el final, em faran força mal als trams més inclinats (afortunadament menys que en dies anteriors).

Avui dinarem a casa... encara que espero no fer-ho les setmanes vinents. Avui ha estat una mena de comiat abans de començar nous Camins de Ronda. Tinc ganes de platja i ulleres i tub.

Sant Antoni

Excursió relativament fàcil i bonica al voltant de Camprodon, tot descobrint prats, boscos i fonts. Les vistes, de camí, i un cop a dalt de Sant Antoni són espectaculars.

FONTS

Comencem a caminar a un quart d’onze. Portem entrepans per dinar tot i que calculem que ho podrem fer a casa. Ahir vaig fer una altra excursió i no he dormit gaire bé, em trobo bé, però, com em va passar la setmana passada, tinc la sensació que avui no serà el meu dia. Per sort, la primera part de la caminada, fins a l’ermita del Remei (del segle XIX, neogòtica) va pel costat del riu i és ben planera.

A partir d’aquí el camí es comença a enfilar, primer a poc a poc i després més fort. Per sort, també, ens anem entretenint amb algunes floretes (inclosa alguna orquídia). De fet ho farem gairebé tot el camí. Mentre en Salvi intenta trobar el Castell de Creixenturri tiro una mica més, segur que m’atraparà, i m’aturo per esmorzar una miqueta i agafar forces (m’anirà bé).

Arribem a dalt de Sant Antoni, patint una miqueta (jo), encara que força menys del que em pensava (acabaré cansat però aguantaré bé). Des de dalt l'ermita de Sant Antoni (del 1702, restaurada fa pocs anys) les vistes, especialment als Pirineus, són impressionants (el Costabona, la vall del Ter, Bastiments...).

De baixada ens aturem a menjar al bonic Pla de Bonaire, força més tard del que comptàvem. Havent dinat i ja força més avall ens continuem entretenint amb les floretes (al final en tindrem una bona llista) i en algunes de les boniques fonts de Camprodon (gairebé totes amb un bon doll d’aigua). Entre elles la emblemàtica de Sant Patllari, amb una curiosa llegenda: En un poblet dels Alps francesos anomenat Embrun es trobaven les relíquies de sant Patllari, antic bisbe del poble. Uns frares benedictins van decidir anar a robar-les, segons diuen, per portar-les cap a Catalunya. Un cop en possessió de les relíquies els monjos les van amagar dins d'una bota i, tot seguit, les van carregar sobre un burro. En passar per Camprodon l'animal va decidir parar-se i no avançar més. El monjo forçava el burro per tal que continués caminant i aquest, enfadat, va tirar tres coces a terra d'on van brollar tres sortidors d'aigua, els que avui en dia encara es poden veure a la font. El monjo, cansat d'estirar el burro, el va deixar lliure i aquest va entrar al poble de Camprodon i al Monestir de Sant Pere, on es va quedar. Llavors van decidir deixar les restes a Camprodon (extret de la web de l’ajuntament de Camprodon).

Entre una cosa i una altre arribem al cotxe a les quatre de la tarda, preguntant-nos com ens ho em fet per tardar tant a fer el recorregut (sort de portar els entrepans)... una cosa ben normal per mi, però no tant per en Salvi.

PER TREPITJAR NEU

La primera idea per avui era anar a fer raquetes de neu, però veient les muntanyes des de casa i sabent que més aviat n’hi ha poca arreu, canviem de plans. Amb la Marta, una amiga de la Clara, i la Kimi, la seva gossa, anirem a Sant Antoni per intentar trepitjar-ne ni que sigui una miqueta. El cim el vaig fer fa uns anys i farem una versió diferent i una mica més curta (i en una època totalment diferent).

La pujada, per una fageda, a l’obaga, se’ns fa una mica llarga... pràcticament tota la fem trepitjant neu, sovint glaçada. Tot i això, ja és el que volíem i ja ens agrada.

Un cop a dalt l’ermita de Sant Antoni, bonica, les vistes són espectaculars, i més avui que la visibilitat és bona: el Canigó, el Costabona, Bastiments, el Gra de Fajol, la Vall del Ter, la Serra Cavallera, el Puig Ou, la serra de Milany, el Comanegre, la Mare de Déu del Mont...

La baixada la fem per l’altra banda, per la pista que hi porta (tal i com vam fer la primera). Amb neu a la part més alta (i llavors a la més baixa), però de més bon caminar, i amb més diversitat de boscos: pinedes de pi roig, avellanoses, freixenedes, fagedes i rouredes de roure de fulla gran (centenaris i un dels pocs de Catalunya).

Dinem a la bonica font del Boix, seca, per anar tot seguit a la bella font de Sant Patllari (no abundant, però rajant), i d’aquí a la del Botàs, també seca. De camí entre les dues últimes passem per la riera on gaudim tot contemplant un munt de lliris de neu florits, molts enmig de la neu (de fet, si no recordo malament, d’aquí els hi ve el nom, ja que és una flor molt primerenca). Al cap de poc, tot passant per la font Nova, amb aigua, al cotxe i cap a Camprodon, on la Clara i jo anirem a fer una volta i a berenar. Objectiu acomplert.

Pla de les Bigues

Prats alpins i bones vistes, tot fent una caminada inusualment plana tractant-se d'alta muntanya. Caminada ideal per fer amb nens.

MASSA D'HORA

Comencem a caminar a dos quarts d'onze, en principi una mica tard per a una excursió d'alta muntanya, però és plana i és pràcticament impossible perdre's. A més, les previsions per avui són que si plou no ho faci fins al vespre o a la nit.

L'objectiu, en principi, no és pujar enlloc, sinó arribar al Pla de les Bigues tot gaudint del paisatge i, especialment, de les flors de muntanya. I ho fem, però una mica menys del que ens pensàvem. Aquest any la primavera ha arribat una mica més tard del normal a tot arreu, i la muntanya no és una excepció. Tot i això veurem unes quantes espècies diferents, algunes abundants (donant als prats un aspecte molt bonic).

Un cop al Pla de les Bigues decidim continuar fins al Puig de les Agudes (molt a prop i amb un desnivell molt baix). Llàstima que hi ha calitja, les vistes cap al sud s'endevinen molt més espectaculars. Afortunadament cap el nord, com en gran part del camí, si més no avui, són molt millors: el Canigó, el Costabona, el Pic de la Dona, Vallter, el Gra de Fajol, el Balandrau... 

De tornada el cel, sobre les muntanyes més altes, es comença a ennuvolar i ennegrir molt ràpidament. Decidim tornar per on hem vingut enlloc de per la carena del Puig Sistra, per anar més ràpid i així no ens atrapi la pluja (que al final ens anirà molt just).

Ja tornant a casa fem algunes parades més avall per buscar alguna flor més, especialment orquídies i marcòlics... trobarem un parell d'espècies d'orquídies però pels marcòlics també anem una mica d'hora.

Coll Pregon

Bonica caminada entre verds prats de dall. Un cop a dalt, la vista al massís del Canigó és espectacular. També val la pena el pas per Espinavell i Fabert, dues poblacions de muntanya que conserven el seu antic aspecte.

AHIR FENT CAIAC...

Ahir a la mateixa hora, més o menys, estava fent caiac a Calà Jóncols. Quatre hores resseguint el cap Norfeu. Impressionant les petites coves, una cala amagada i les roques amb formes impossibles (més que recomanable). Avui, canvio totalment de paisatge, a la muntanya... i és que tenim un país que, a vegades, no valorem prou.

Aprofito les vacances tant com puc, que aquest any no podré marxar, cosa que sempre agrairé a l'empresa que em va prometre un augment de sou i només em va apujar l'I.R.P.F (tot i fer una feina qualificada per un sou miserable) i que, per acabar-ho de rematar, encara em deu la paga extra de juny... però com que hi ha crisi (i, de moment, res millor), tampoc ens queixarem gaire, no fos cas. Le Porc Gourmet, tot un referent de bones pràctiques.

Començo a pujar empastifat de protecció solar. El caiac d'ahir va tenir les seves conseqüències, especialment als meus peus i a l'espai de les cuixes que hi ha entre els pantalons curts que porto habitualment per caminar i el banyador, més curt.

Tard, com sempre, a les 12 (alguns amics els hi dic que vaig a muntanya a aquesta hora i els hi agafa alguna cosa)... això sí, no hi prevista pluja ni es veu cap núvol enlloc. Fa força calor.

Suant i entre prats de dall, sorprenent florits per l'època de l'any, arribo a Coll Pregon en poc més d'una hora. Gairebé de sobte, darrera el coll, apareix el massís del Canigó i, una mica més enllà, el que suposo són: el Puigmal, Bastiments i el Pic de la Dona (tot i que no n'estic segur). Les vistes són impressionanta i ho aprofito per menjar una mica.

La baixada continua per Prats de Dall. Aquests prats són hàbitats seminaturals que es mantenen gràcies a l'activitat ramadera tradicional (bé amb segues, bé amb pasturatge). Quan són abandonats sóc ocupats ràpidament per boscos. Als Pirineus es solen caracteritzar per ser ufanosos, d'herbes altes i amb una gran diversitat d'espècies, moltes amb interès com a pastures.

Per rematar l'excursió, el pas per Fabert, també val la pena. Com Espinavell, el poble conserva la seva antiga fisonomia (tot i que moltes cases són, ja, segones residències).

I per rematar el dia, la visita al Molló Parc, un nucli zoològic de fauna autòctona que està força bé (les visites a Molló o Beget, que també valen la pena, però, les deixo per alguna futura caminada a la zona).

Gorgues del Freser (Vallter-Queralbs)

Bonica caminada per la vall del riu Freser. Salts d'aigua, gorgues, marmotes i cims i ens acompanyaran tot el camí. El tram més bell és el del mig, abans del refugi de Coma de Vaca. Val la pena, també, la visita al Salt del Grill.

GORGUES I MARMOTES

Marxem d’hora, a dos de set (de la benzinera de Calldetenes). Molt per mi... i encara poc per en Salvi i en Jordi. Amb més o menys una hora arribem a Queralbs i hi deixem un cotxe, amb una hora llarga més, arribem a Vallter, on deixem l’altre. Entre un cosa i l’altre comencem a caminar a tres quarts de nou... d’hora per mi, tard per ells dos.

D’entrada, la pujada, 450 metres de desnivell, que tampoc és massa i així ens la traiem d’entrada. El camí fins al coll de la Marrana és bonic, però res de l’altre món (vaja, per estalviar-se un bon tros si els telecadires anessin).

A partir del coll de la Marrana, però, les vistes milloren, de fet, passen a ser magnifiques. A la dreta ens queda Bastiments, davant els Pics de l’Infern i de Noucreus (entre altres), una mica més enllà, el Torreneules, a la esquerra l’ampla vall del riu Freser, la serra del Catllar i el Balandrau, darrera, el Pic de la Dóna i el Gra de Fajol. Baixem una miqueta i ho aprofitem per esmorzar.

Poc després deixem el GR11 per seguir el GR11-7 per anar resseguint, ja més o menys fins al final, el curs del Freser. De seguida veiem les primeres marmotes, molt menys esquerpes que les de la Cerdanya (i pensar en la feinada que vaig tenir per fer-lis una foto... i avui no porto el teleobjectiu, llàstima!). Dos cadells i un parell o tres d’adults es passegen a uns metres nostres, pràcticament ignorant-nos. Pel camí, més o menys lluny, més o menys a prop, en veurem i sentirem alguna més. Força lluny, també contemplem un isard solitari i alguns voltors.

Tot baixant ens anem entretenint en alguns dels petits salts d’aigua i/o gorgues que va formant el riu. Especialment boniques són les que hi ha a la Coma de Fresers (just abans del Planell de les Eugues, on es troba, també, el refugi de Coma de Vaca).

Aprofitem per menjar una mica al refugi de Coma de Vaca, abans d’afrontar una petita pujada i una forta baixada que, especialment a mi, em carregarà força els genolls (i al final baixaré amb una mica de por i tot). A partir del refugi el camí passa allunyat de l’aigua i, tot i que bonic, deixa de ser tan espectacular com fins ara.

En Jordi i en Salvi incrementen el ritme de la caminada (que tampoc era baix, fins al refugi havia anat fent la goma tota l’estona, ara els atrapo, ara em quedo enrere fent alguna foto). Tot i que els puc seguir, excepte en alguna baixada, és un ritme que no m’agrada, acostumat a badar sempre a tot arreu. Només puc fer alguna parada les poques vegades que el riu es deixa veure des del camí i al bonic salt del Grill, ja relativament a prop del cotxe.

Arribem a Queralbs a les quatre... tard per ells dos, d’hora per mi. Ens queda el pal de l’excursió: agafar el cotxe i tornar a Vallter a buscar l’altre, en total dues hores fins a casa... encara que havent vist el que hem vist, ha val la pena.

Pic de la Dona

Pujar cims no és una cosa que em motivi especialment, aquesta vegada, però, en tenia moltes ganes. Tinc la oportunitat de fer-ho amb raquetes de neu, una cosa que no he provat mai però que em fa il·lusió. L'ascensió no és dura i val la pena, tot i que les vistes queden una mica enterbolides per la boira. L'experiència però, m'agrada molt i espero repetir-la.

AMB RAQUETES DE NEU

Després de la pausa carnavalera ens hi tornem a possar. D'hora. Avui, però, no em queixo. A vegades el meu germà té raó... i per anar a fer muntanya cal tenir unes hores de marge (no ha de passar res, però pot passar). Ara, una altre cosa és quan el dia és llarg, no fa tant fred i el camí no té pèrdua... que llavors ja és tota una altra història (no entenc, ara l'hivern, les ganes de passar fred d'alguns a les 8 del matí, amb "lu" bé que s'està al solet al migdia).

Comencem a caminar cap a quarts d'onze de Vallter 2000. En tinc moltes ganes. Pujar cims no és una cosa que em motivi especialment, avui, però, hi ha un al·licient afegit: fer-ho amb raquetes de neu. No ho he provat mai i em fa gràcia (m'hagués conformat amb un passeig pel bosc... però hi ha oportunitats que no es poden desaprofitar).

Només sortir ja ens les hem de posar, per pujar per la riera de la Portella fins a la Portella de Mentet. A partir d'aquí ens les anirem posant i traient a estones. Degut al vent, suposo, com més amunt menys neu trepitgem (ens enfilem per la carena).

 La pujada, entre una cosa i una altra és fa llarga, dues hores i escaitx (i això perquè sense les raquetes en passem més via). El premi, unes boniques vistes des del cim (de 2.702 metres)... que han de ser espectaculars sense les boires que es van passejant per les muntanyes. Les previsions anunciaven sol i un dia de primavera, i tot i que mentre pujaven teníem l'esperança que el dia s'anés aclarint, al final no hem estat de sort del tot.

Baixem per on hem vingut, per arribar a baix trigant més o menys la meitat del que hem tardat a pujar (poc més d'una hora). Amb gana, són quarts de tres, ens mengem els entrepans que hem carretejat tot el camí, i que hem deixat pel final per culpa del vent i el fred.

Café a Setcases i cap a casa (fent una dormideta al cotxe... almenys jo).

L'endemà cruiximents ("agulletes") al braç dret... tot i que no sé atribuir-les a que ahir per fi vaig estrenar els pals per anar a caminar (que ja era hora i han anat molt bé), o a les partides de tennis, amb la Wii, de dissabte... o a les dues coses.

Via Romana

Caminada amb doble interès. Per un costat, la via romana, amb trams molt ben conservats i amb molts dels seus elements originals (un museu a l'aire lliure). Per l'altre, el canvi d'ecosistemes quan es travessa la collada de Capsacosta: al Ripollès fagedes i prats alpins, a la Garrotxa alzinar muntanyenc.

BADANT... COM SEMPRE

Dec ser l'únic que fa les caminades tardant més que els temps orientatius de ressenyes i pals indicadors?! Ostres! mira que és difícil!

Marxo de casa a les nou. Avui vaig sol, no tinc ganes de llevar-me d'hora i així puc marxar a l'hora que em dongui la gana.

Començo la caminada per la banda de Sant Pau de Segúries, no gaire convençut. Mirant els mapes sembla millor fer-ho per l'altre (a la Vall de Bianya), començant per la pujada forta (i, de passada, a l'hora que fa menys calor) i deixant la baixada més planeres cap al mig.

Com sempre, encantant-me fent fotos a floretes, papallones i altres bitxos varis.

Aquest camí és un dels pocs trams de vies antigues que s'ha conservat en relatiu bon estat a Catalunya. Construït pels romans fa 2000 anys, formava part de la Via Annia, que unia Figueres amb la la Gàl·lia pel coll d'Ares, un brancal secundari important de la Via Augusta. Especialment a la vall de Bianya, n'hi alguns trams molt ben conservats... dubto que les carreteres actuals resisteixin de la mateixa manera el pas del temps.

El camí és, també, un museu a l'aire lliure. Al llarg de tot el recorregut hi ha cartells explicatius que permeten fer-te una idea de des de com es construïen fins a com es vestien els romans que hi viatjaven, a més d'ajudar-te a apreciar els diferents elements constructius (com desguassos, clavegueres o pilons constructius) o associats (com pedreres o hostals). 

L'excursió, a més, té un al·licient afegit. La banda del Ripollès és ombrívola, fresca i està recoberta de fagedes i prats on hi pasturen ramats de vaques i ovelles, amb esquelles... no aptes per "pixapins" amb oïdes delicades. Només travessar la collada de Capsacosta i entrar a la Garrotxa, però, el paisatge canvia radicalment, les vessants  de la Vall de Bianya, més assolellades, estan recobertes d'un espès alzinar muntanyenc.

Arribo a la carretera de Bianya i reculo per on he vingut. Al migdia i a ple sol. Arribo a dalt el coll gairebé deshidratat, mig marejat... gairebé a punt de donar la raó als que diuen que cal llevar-se d'hora... però em refaig amb l'aigua que porto i la de la Font de l'Arç (molt bona), i acabo tan "panxo".