VIA ROMANA

Sant Pau (27/06/2009)

8 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 3 h 15'

PIC DE LA DONA

Vallter2000-Setcases (28/02/2010)

5 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 550 m

Durada: 3 h 15'

GORGUES DELS FRESER

Setcases - Queralbs (31/07/2011)

20.5 Km (travessa)

Desnivell: +550/ -1500 m

Durada: 6 h

COLL PREGON

Espinavell (23/08/2011)

8 Km (circular)

Desnivell: ± 500 m

Durada: 3 h

PLA DE LES BIGUES

Setcases (02/06/2012)

11 Km (circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 3 h

SANT ANTONI

Camprodon (16/06/2012)

11.1 Km (circular)

Desnivell: ± 620 m

Durada: 6 h

COSTABONA (I ROCA COLOM)

Setcases (30/06/2012)

13 Km (circular)

Desnivell: ± 875 m

Durada: 4 h

SANT MARTÍ SURROCA

Ogassa (31/12/2012)

8 Km (circular)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 3 h 30'

MONTFALGARS

Rocabruna (01/06/2013)

14.4 Km (circular)

Desnivell: ± 800 m

Durada: 5 h

BALANDRAU

Tregurà de Dalt (30/06/2018)

10.4 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 675 m

Durada: 4 h

VALL DEL CARBONER

Setcases (05/04/2014)

8.1 Km (circular)

Desnivell: ± 425 m

Durada: 4 h

BEDOLLAR DEL GRELL

Molló (04/06/2015)

7.7 Km (circular)

Desnivell: ± 320 m

Durada: 4 h

COLLADA VERDA

Vilallonga de Ter (30/06/2014)

13.6 Km (circular)

Desnivell: ± 615 m

Durada: 5 h

ROCS BLANCS

Setcases (16/07/2016)

9.6 Km (circular)

Desnivell: ± 325 m

Durada: 3 h

RUTA DEL FERRO

Ripoll - Sant Joan (17/08/2016)

18 km (anar i tornar)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 3 h

Ruta del Ferro (i del Carbó)

Clàssica Via Verda que uneix dues de les joies del romànic de casa nostra: els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses (i es pot allargar fins al gorg de Malatosca i Ogassa). Pedalada fàcil i planera per un paisatge bell.

EN BICI

Improvisem una mica i a l'últim moment ens decidim a fer la Via Verda entre Ripoll i Sant Joan (en buscàvem no massa lluny, més aviat fàcil i que no hi faci massa calor, si pot ser). Per fer, de passada, una nova activitat: avui anirem en bici. Reservem bicecletes per les quatre de la tarda... no fos cas que algú més se li acudís fer el mateix en ple mes d’agost.

Abans de començar a pedalar, però, fem una volta per Ripoll i aprofitem per visitar el seu monestir, Santa Maria, una joia del romànic (en què destaca, entre altres coses, la seva magnifica portalada, del segle XII). Dinem al costat del riu tot contemplant el tragí d’un parell de rates a l’altra banda.

Anem a buscar les bicis (passant de les burricletes, que també es tracta de fer una mica d’esport) i comencem, ara sí, a pedalar... a trenta-tres graus de temperatura. Per sort la primera part és la més ombrívola i fresca, tot i això fem una parada per descansar i refrescar-nos a la Font Nova (llavors el camí alterna zones més arbrades amb camps).

El camí sembla planer, però no ho és, té una lleugera inclinació i molt a poc a poc salva els cent cinquanta metres de desnivell entre Ripoll i l’estació de Sant Joan. El paisatge, passant pel fons de la vall, és prou maco, per una banda la serra Cavallera, amb el Taga al seu extrem, i per l’altre les serres del Boix i de Costa Llisa, més modestes.

En dues hores arribem a Sant Joan, baixem al poble, hi fem una volta tot passant pel Pont Vell (gòtic, reconstruït després de la guerra civil, quan va ser dinamitat) i l’Església de Sant Pol (restes de l’església romànica, destruïda el 1936), ens refresquem i  berenem en un bar. Deixem pendent la visita al monestir, una altra joia romànica, per un altre dia.

Un cop refets ens enfilem una altra vegada cap a l’antiga estació i comença la part fàcil. La tornada a Ripoll la fem en molt menys de la meitat del temps que la pujada i pràcticament sense pedalar. La calor, ara, també es nota molt menys.

Arribem a Ripoll contents però amb el cul una mica adolorit (no portem cap mena d’equipació ciclista, pensant que seria molt curta), i amb algun múscul no acostumat a anar en bici cansat.


Fitxa Tècnica

Data: 14/08/2016

Kilòmetres: uns 18 (depén de la volta que fem per Ripoll i/o Sant Joan).

Desnivell: ± 150 m.

Durada: 3 h (amb parades i sense la visita als monestirs).

Circular: no, inici al Monestir de Ripoll o el de Sant Joan de les Abadesses (si s'ha de llogar la bici es pot fer, entre altres llocs, a Can Guetes, al costat de la Via Verda, a la sortida de Ripoll).

Dificultat: fàcil.

Ressenya

Senyalitzada i ben condicionada, Via Verda, només cal seguir-la (cap problema d'orientació) TRACK Wikiloc.

Nota: es pot allargar fins al Gorg de Malatosca (4 km més anar i tornar) o Ogassa (12 Km anar i tornar, i 150 metres més de desnivell).


Fotos

Rocs Blancs

Caminada fàcil i planera, ideal per fer amb nens, tot descobrint els prats alpins pirinencs i gaudint de bones vistes.

PLA B

Dia ideal per fer muntanya... o per anar-hi tard, com fem sempre. Cap previsió de núvols ni de ruixats almenys fins demà passat. Cap a un dels cims que tenim més ganes de fer: Bastiments.

Ens enfilem fins a la Portella de Mentet... on un inoportú malestar ens fa replantejar la caminada. En prevenció de què la cosa no vagi a pitjor decidim deixar el cim per un altre dia, que és un dels més propers a casa. En lloc d’això decidim girar a la dreta i caminar una mica cap aquella banda, pel plaer de fer-ho i sense una destinació clara (no portem mapa ni ressenya per fer-ho), almenys mentre el camí sigui planer.

Tot caminant arribem a Rocs Blancs un petit turó. Més enllà ens queda Roca Colom i el Costabona... que semblen fàcils, però que ens suposaria massa temps. Ho aprofitem per dinar ben acompanyats d’uns curiosos insectes: semblen larves d’escarabats que s’envolten d’una mena de capoll, fet de petites branquetes, i van saltant d’aquí cap allà).

Tornem per on hem vingut, com a l’anada, tot gaudint de les bones vistes a la zona (Costabona, Rocs Blancs, Pic de la Dona, Bastiments...). Només que ara no anirem a la Portella, sinó que baixarem tot seguint el GR. Ja arribant tornem a resseguir el torrent de la Portella, on aprofitem per remullar-nos i refrescar-nos una mica.

Ja tornant a casa aprofitem per fer una volta per Setcases... que després de passar-hi més d’una vegada pel costat, ja tocava aturar-s’hi.


Fitxa Tècnica

Data: 17/07/2016

Kilòmetres: 9.6

Desnivell: ± 325 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: no, inici a la Vallter2000 (últim aparcament).

Dificultat: fàcil.

Ressenya

Senyalitzada i molt fàcil. Sortim de darrera el restaurant i seguim pel camí que va pel costat del torrent. Només hem de seguir les marques del GR (i un cop a dalt la carena també les grogues i vermells). Rocs Blancs és un petit turó que ens quedarà visible a la dreta. TRACK Wikiloc

 

Pujant, com vam fer nosaltres, també podem continuar recte amunt fins a la Portella de Mentet i un cop aquí girar a la dreta i seguir el camí fins a retrobar les marques.

Nota: Si volem es pot allargar la caminada fins a Roca Colom (+1.5 Km només anada) o el Costabona (+4 Km només anada), o pujant als cims que ens quedaran a la dreta.


Fotos

Collada Verda i Pla de Pòrtoles

Bonic recorregut per la vall de la riera de l'Abella (es puja per una banda i es baixa per l'altre), tot passant per llocs tan bonics com el Pla de la Jaça. Sempre amb bones vistes a la zona. A la Collada Verda, a més, un punt d’interès botànic: les mulleres del Pla de Pòrtoles, on creix l'herba de la gota.

CARNÍVORES!

Com que “el caloret” no m’ha afectat mai gaire, tot i l’onada de calor decideixo anar a caminar igualment a l’hora de sempre. Això sí, ho faré a muntanya, que sempre en farà una mica menys, i m’ho agafaré amb calma, fent més parades de les habituals (i amb una bona provisió d’aigua, com faig sempre).

Surto de l’Abella i baixo cap a la riera, un cop passada em començo a enfilar... i a passar calor. Per sort, però, aviat travesso el torrent Negre. No porta molta aigua, però la suficient per refrescar-me de dalt a baix (a la baixada, passada la Collada verda, quan en travessaré dos més, ho tornaré a fer... i més ho hagués fet si més n’hagués trobat. Que bé que es posa!).

Passat el torrent deixo enrere la freixeneda que em feia ombra i m’enfilo entre prats (amb algun arbre solitari de tant en tant on em puc aturar). Perdo ombres però guanyo vistes i un paisatge ben bonic: ondulacions verdes al costat de la serra Cavallera.

Poc abans d’arribar a la Collada Verda em desvio a veure una primera mullera, la raó principal que m’ha portat aquí. Serà el primer intent fallit.

A la Collada Verda les vistes s’obren cap a l’altra banda. Magnífiques, davant meu queden el Puig Estela, el Taga i la vall de Pardines. Si fes l’excursió clàssica, giraria a la dreta per anar a buscar la Collada Verda pròpiament dita, on hi ha una pista. En lloc d’això, però, continuo recte entre els prats del Pla de Pòrtoles, sense un camí definit, tot passant per les seves mulleres (ara protegides). Comença la meva cerca.

Les mulleres són un ecosistema aquàtic típic de muntanya, un ambient amb unes característiques úniques que fan que la seva biodiversitat i importància sigui molt gran. Avui busco una de les seves plantes més emblemàtiques: l’herba de la gota ("Drossera rotudifolia"), una petita planta insectívora (mal anomenades carnívores), que ha patit una forta regressió al Pirineu català a causa de la presència excessiva de bestiar, els canvis o alteracions en la circulació de l'aigua i la seva recollida com a herba remeiera (quedant amb una distribució encara més restringida de la que ja tenia). M’hi estaré més d’una hora, però al final ho aconsegueixo i la puc fotografiar (això sí, amb molta, molta, molta, molta cura de no trepitjar-ne cap ni de fer malbé aquest ecosistema.

Amb l’objectiu aconseguit, només haig de recular fins a la Collada Verda i començar a baixar. Ara ho faig per l’altre banda de la vall. Sempre amb bones vistes, pel camí passo per la mina d’antimoni del Pla de Satlla, de curt recorregut (més aviat sembla una prospecció) i, ja ben al final, per l’església de Santa Cecília de l’Abella, que tot hi haver estat reformada moltes vegades no pot amagar el seu origen romànic.


Fitxa Tècnica

Data: 30/06/2015

Kilòmetres: 13.6

Desnivell: ± 600 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: si, inici a l'Abella.   

Dificultat: fàcil.

Ressenya

Només senyalitzada parcialment, però molt fàcil. Pujant només cal seguir les marques grogues i alguna de blanca i groga (sortint de l'Abella, en direcció a Pardines per la Collada Verda. Pal indicador). Sempre per pista excepte a la part més alta. Un cop dalt la Collada Verda, un bon tros passat el segon abeurador, travassarem una tanca i, a partir d'aquí:

1) Si no volem anar a les mulleres, cal anar cap a la dreta (primer seguint la tanca i després baixant una mica cap a l'esquerra), fins a trobar la Collada Verda pròpiament dita, on hi ha la pista que s'ha de seguir (a la dreta) ja fins al final.

2) Si volem anar a les mulleres del Pla de Pòrtoles, llavors cal seguir recte avall i llavors una mica cap a l'esquerra (pel dret i sense baixar mai per sota els boscos). No hi ha camí marcat. Un cop vistes girem i reculem sense enfilar-nos fins a trobar la pista de la Collada Verda pròpiament dita, que seguirem cap a la dreta.

La Baixada la farem sempre seguint la pista principal fins al final (per l'altre banda de la vall per on hem pujat). TRACK Wikiloc

Nota: la caminada fins a la Collada Verda també es pot fer des de Pardines.


Fotos

Bedollars del Grell

Passeig molt agradable al voltant de Molló, sempre amb bones vistes. Entre prats verds i interessants bedollars.

MADUIXES!

M’adormo... però m'és igual, avui en toca una de curta i a prop. Començo a caminar a les onze, sense preses, torna a fer una mica de calor.

La primera parada és gairebé només baixar del cotxe: Santa Cecília, una bonica església romànica, dels segles XI i XII, llombarda, de dimensions considerables per ser d’una sola nau.

Surto del poble i de seguida començo a caminar entre prats verd primavera, florits i amb bones vistes a la zona. Una àliga daurada m’alegra la vista una estoneta, últimament estic força de sort amb la fauna (toquem fusta).

Entre prat i prat travesso els bedollars que he vingut a veure (a vegades barrejats amb avellaners i, més endavant, amb alguns faigs). Els bedolls són arbres de creixement ràpid, que colonitzen les zones on ha desaparegut la massa forestal. En aquesta zona hi forma un bon grapat de rodals ben interessants i bonics.

I als marges, especialment dels boscos: maduixes. La majoria encara són una mica verdes, però n’hi prou per anar-s’hi entretenint, collint i menjant. Si a la tardor em perden els bolets, en aquesta època em perden les maduixes. Qualsevol les compri al super!

Travesso també, tres bonics torrents que, tot i la sequera que portem, encara porten una mica d’aigua... i, conjuntament amb els boscos, refresquen l’ambient.

A l’alçada del Grell el camí gira i torna cap a Molló, per la mateixa vall i pel mateix vessant, ara però, una mica més avall, i amb més boscos i menys prats (que permeten continuar gaudint de bones vistes).

El camí passa per la casa de can Freixe, on un parell de gossos em fan passar força por. Per sort, només passar el filat em deixen tranquil...  però encara tremolant (poques vegades ho he passat tant malament). Compte si hi passeu!!! Poc més endavant arribo a Molló.


Fitxa Tècnica

Data: 04/06/2015

Kilòmetres: 7.7

Desnivell: ± 320 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si, inici a la Plaça Major de Molló.   

Dificultat: fàcil.

Ressenya

Només senyalitzada parcialment. De Molló al Grell el recorregut coincideix amb el GR-11, i la part final, de can Frèixe a Molló amb un PR. per unir aquests punts fa falta ressenya una ressenya. Jo vaig fer aquesta excursió sense problemes seguint aquesta (l'única "actualització" que s'hi hauria de fer és que a la segona residència de què parla no hi ha les pícees que s'indiquen). TRACK Wikiloc


Fotos

Vall de Carboner

Caminada bonica i variada. D'entrada remunta la riera de Carboner, amb bells salts d'aigua i gorgues. Tot seguit s'enfila per boscos de pi negre i avets, després baixa per una pista ample amb bones vistes a la vall i als cims que l'envolten.

TREPITJANT NEU

Volia dormir fins més tard... però a algun veí li han entrat ganes de tallar llenya amb la motoserra a dos quarts de nou. L’hora habitual. Tot i això, amb mandres, que m’ho agafo amb calma i l’hora llarga de camí, no començaré a caminar fins ben bé les onze. Després de tants dies per terra baixa tinc ganes d’una mica de muntanya, i després de pluges, de salts d’aigua, també del Ripollès, que fa mesos que no hi vaig. Mataré, doncs, tres ocells d’un tret (una metàfora que no m’ha agradat mai gaire).

El camí s’enfila suament més o menys al costat del riu o riera de Carboner, entre avellaners, pinedes i algun prat. És un típic riu de muntanya que, amb el desgel, baixa generós. L’aigua corre entre petits ràpids i petites cascades, fent aquell so característic (i que tant m’agrada). No puc evitar parar-me a fer un munt de fotos. A més, un parell de mallerengues petites em donen la benvinguda.

Una mica més endavant hi ha el salt del Cossi d’en Batlló, que fa quatre metres d’alçada, sent el més alt del recorregut que faré. Malauradament està a l’ombra i les fotos no em queden gaire bé, però que hi farem.

Continuo pujant al costat del riu, l’espectacle és d’una gran bellesa. Més fotos, fins i tot esperant-me, més d’una vegada, a que passi algun núvol solitari que tapa el sol momentàniament (bé, fins i tot un quart d’hora... però ostres! És que és l’únic p... núvol que hi ha, i és just sobre meu). Gairebé al final del recorregut pel costat del riu hi ha dos petits salts especialment bonics.

En principi hi ha d’haver una font, però no la sé trobar. Continuo, doncs, camí amunt. Ara el camí s’enfila amb una mica més de ganes per bonics boscos de pi negre i, en les zones més obagues, d’avets. De tant en tant, entre arbres, s’endevinen les vistes que em trobaré més endavant.

Arribo a la pista d’Espinavell a Setcases, on trepitjo neu per primera vegada aquesta temporada (i potser última). Sense buscar-ho, també està bé. Poca estona, el camí ara baixa en ganes. Al ser una pista, però, s’obren boniques vistes a la vall del Carboner i les muntanyes que l’envolten, com el Costabona, el Pla de les Bigues, el Puig de les Agudes o el Balandrau.

Baixa aigua per tot arreu. Ho aprofito per dinar al costat del torrent de Concròs, tot gaudint del so de l’aigua, les vistes a la vall i el magnífic sol de primavera que fa avui.

Una mica més endavant deixo la pista forestal i camino per pistes secundàries i algun corriol, tot passant pel costat d’algunes cabanes de pastor, usades antigament per aixoplugar el bestiar. Cap a la part final les vistes passen a estar dominades pel Gra de Fajol, des d’aquí imponent, i la vall del Ter. M’entretinc en un abeurador, ple de postes i capgrossos de gripaus. Fins i tot aquí ja comença la primavera. Excepte al riu, no m’he trobar ningú pel camí, una caminada solitària que, per aquest motiu, tindrà recompensa: sorprenc un isard despistat (suposo que dec anar contravent). Encara amb neu als cim més alts, ara a l’hivern es troben a alçades més baixes.

Ja només em queda un tram de carretera, que no m’agrada malgrat que tinc el Ter a tocar, ja que està força transitat pels esquiadors que pleguen d’esquiar. Calculo que el sol haurà girat prou i, com què encara és d’hora, torno al salt del Cossi d’en Batlló a repetir les fotos... que ara sí, quedaran prou bé. D’aquí cap al cotxe i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 05/04/2014

Kilòmetres: 8.1

Desnivell: ± 425 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si, inici a la Farga, a un kilòmetre de Setcases (amb una senyal indicant el Cossi d'en Batlló).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Només senyalitzada parcialment, de de relativa fàcil orientació. D'entrada cal seguir les marques grogues i blanques del PR. Un cop s'arriba a la pista de Setcases a Espinavell cal anar cap a l'esquerra (si no ens volem complicar la podem seguir fins a la carretera, on s'ha d'anar cap a l'esquerra). Si es vol allargar una mica, passat el Lladrer (i un pas canadenc) cal agafar una pista secundària a l'esquerra, pujar una mica i seguir recte cap a les dues cabanes que queden a la vista. Passada la segona cabana, enrunada, cal seguir un camí ample cap a la dreta fins a la carretera (que cal seguir a l'esquerra). TRACK Wikiloc.


Fotos

Coll dels Tres Pics i el Balandrau

Amb vistes espectaculars a les valls del Ter i, especialment, del Freser (i les muntanyes que les envolten) la caminada és molt bonica i fàcil. Sempre entre prats alpins, segurament molt bona per introduir els nens a la muntanya.

PUJANT, PUJANT...

Després de dos dies perdut pel Catllaràs, buscant floretes (sense èxit amb l'objectiu principal, tot i que descobrint un bon grapat d'espècies curioses), tinc ganes de fer una caminada més “normal”... això si, també buscant floretes. Tinc ganes de muntanya, però com que em fa una mica de por notar el cansament acumulat, decideixo fer-ne una de fàcil i més aviat curteta.

Aparco el cotxe al Collet de la Gralla, després de pujar per un camí rocós però transitable, amb molt bones vistes.

Començo a caminar a les onze (he marxat quan m'he llevat), tard per segons qui s'ho miri (però no per mi, i encara menys tenint en compte que les previsions del temps són sol per avui i encara més per demà... que ja toca).

El camí s’enfila i no pararà d’enfilar-se gairebé tota l’estona, de forma més o menys suau. Camino per una pista forestal en més o menys bon estat que arriba al coll dels Tres Pics. Pujo sempre entre prats alpins, en aquesta època tacats d’un bon grapat de flors diferents (de fet, només baixar del cotxe he fet les primeres fotos).

Darrera i sota meu un mar de núvols, davant la serra del Catllar, amb el coll dels Tres Pics, el Balandrau i els Tres Pics, en una banda, i el cim de Puiglletera, a l’altra.

Un cop arribo al coll dels Tres Pics s’obren, davant meu, unes vistes espectaculars cap a la vall del Freser i les muntanyes que envolten Núria. Les congestes de neu donen, a més, un toc especial al paisatge (neu que he pogut tocar). Ho aprofito per descansar i menjar una mica, tot gaudint-ne.

Per sort acostumo a carretejar, sovint per res, una màniga més de la que necessito. Avui porto el forro polar i, per sort, em puc abrigar... per ser el primer cap de setmana d’estiu meteorològic la temperatura no és que sigui massa elevada. Tot i que no fa calor el sol pica fort igualment i m'ho trobaré l’endemà, especialment al meu nas... a veure quin dia n’aprenc.

La idea era arribar fins aquí i tornar. Però em trobo bé de forces i decideixo pujar una mica més amunt. Com que el camí a Puiglletera no sembla molt fresat ni marcat, decideixo pujar cap el cim dels Tres Pics.

Un cop a dalt, tinc el cim del Balandrau ben a la vista... ja que hi sóc i em continuo trobant bé físicament, és prou a prop i hi acabo pujant. Fer un cim, ni que sigui ben bé sense voler, de tant en tant també m’agrada.

Les vistes continuen sent espectaculars (milloren, tot i que no excessivament de les que es poden veure des del coll). Descanso i menjo una mica més, entre flors, més flors i parades he tardat més de tres hores a pujar (són les dues tocades).

Baixo per on he vingut, encantant-me encara amb més flors (avui en faré una bona llista). Sense passar fred però abrigat, si la banda del Freser el cel era ben clar, a l’altre, la Setcases, el cel és un mar de núvols que mica en mica van pujant, emboirant el camí (és tan clar, però, que és impossible perdre’s i no pateixo gens).

M'encanto, també, tot contemplant les marmotes, ara una mica més. Si pujant n'he vist un parell, ara en puc comptar fins a cinc o sis. Alguna es deixa veure força a prop. Llàstima de no tenir un teleobjectiu.

El cansament acumulat el trobo cap al final. Sembla que arriba de cop i els últims metres acabo rebentat. Cansat però content, he vist moltes flors i unes vistes espectaculars (a més d'haver fet molt més del que m’imaginava).


REPETINT

Un altre 100 Cims pendent de la Clara i en Ramon. Repeteixo, però no m’importa gens, és molt maco i val la pena fer-ho. Pel mateix camí, el més fàcil i directe, des del Collet de les Gralles.

La diferència amb l’anterior vegada, una mica més avançada la primavera, amb menys flors, però, curiosament, amb més congestes de neu (a causa de les abundants nevades d’aquest any).

També provem de baixar per un altre camí, refiant-nos d’un parell de tracks... però al final, de camí res, i ho fem pel dret (per mi, no recomanable, ara tornaria pel mateix camí). Baixant per aquí, però, gaudim d’un nombrós ramat d’isards que descansa en una congesta de neu i podem contemplar alguna marmota, que compensa l’esforç i el tros final de pista, amb el cansament, sobrer. Remullem els peus i ens refresquem al riu que baixa del desgel abans de retrobar la pista que ens portarà fins el cotxe.

.

Fitxa Tècnica

Data: 24/06/2013 // 30/06/2018

Kilòmetres: 8.0 fins al coll dels Tres Pics (anar i tornar) / 10.4 fins al Balandrau (a/t).

Desnivell: ± 475 m (fins al coll dels Tres Pics) / 675 (fins al Balandrau).

Durada: 3 h / 4 h (amb parades i badant força).

Circular: no, inici al collet de les Gralles (pista forestal pedregosa però transitable de Tregurà de Dalt a Queralbs. Els coll és a 6.8 km del poble, on surt una pista a la dreta amb una barrera de ferro (hi ha un pal amb diverses indicacions).

Dificultat: baixa-(mitjana).

Ressenya

No senyalitzada, però molt fàcil, no hi ha pèrdua possible, només cal seguir la pista forestal del collet de les Gralles fins al coll dels Tres Pics. Un cop al coll, si decidim continuar, cal seguir el sender que s'enfila a l'esquerra (marcat amb fites). TRACK Wikiloc.  


Fotos

Montfalgars

Rouredes, fagedes, pinedes de pi negre i prats de dall ens acompanyaran de Rocabruna fins a Montfalgars, un cim d'alçada discreta. Pel camí un bon grapat de rieres i molt bones vistes (al Ripollès, l'Alta Garrotxa, la plana gironina...).

PRIMER DIA D'ESTIU???

Comencem a caminar a quarts d’onze, després de fer la primera parada a Rocabruna mateix. Concretament a la seva bonica església romànica (Sant Feliu)... i començar en direcció contraria al que tocaria, ben poquet, fins a la font de can Manel.

De seguida comencem a pujar i pujar... i pujar. Primer entre roures, després entre fagedes, més endavant per algun prat i al cap de munt, alguna pineda de pi negre. Hem triat aquesta caminada per començar la “temporada” de muntanya, començant a explorar com està la primavera en aquesta zona després de tants dies de fred (i encara amb neu als cims, que veiem distants). Tot i la verdor dominant, i que al final del dia haurem trobat un bon grapat de flors (alguna de ben curiosa i alguna altra de ben rara), la sensació que tenim és que, almenys a aquesta alçada, li falta una mica.

El dia, com la majoria aquesta primavera: ennuvolat (tot i que avui l’únic de Catalunya que això passa és aquí... a la resta del territori farà sol a gairebé tot arreu). També molt de vent, encara que pugem arrecerats i no el trobem massa... fins que arribem al coll Prugent i més o menys anem carenant fins a coll d’Ares. En algun punt més exposat fins i tot costa de caminar. Les torres elèctriques, per si no fos poc, encara accentuen aquesta sensació fent un so fort, seguit i, tot sovint, ben curiós, com l’entrada del metro en una estació.

El primer dia d’estiu, amb sol i temperatures més o menys agradables, només el veurem quan començarem a baixar.

A partir de coll Prugent comencem a veure les boniques vistes que fan interessant aquesta excursió. Per una banda, el mateixos Pirineus, amb el Costabona i el Canigó, per uns altra, la vall de Camprodon, l’Alta Garrotxa i bona part de les comarques gironines.

Mentre en Salvi se’n va a veure l’ermita de Santa Maria de Colldares, jo aprofito per pujar, fer els entrepans i dinar tranquil·lament al cim de Montfalgars, el punt més alt de l’excursió... però sense vistes.  

De baixada, més sol, més vistes i més flors (tindré una bona feina a classificar-les). També un bon grapat més de rierols que fan més bonic el camí (baixa aigua per tot arreu). També les mines de les Ferreres, explotades des del segle III aC fins al 1962. Els romans hi van fer les primeres galeries, circulars, per evitar estructures de sosteniment (amb galeries de desguàs per al drenatge). En aquesta època se n’extreia plata i ha quedat la llegenda que al costat d’un estany soterrani hi ha un tresor. A l’edat mitjana sembla que les mines eren explotades, tot i que no hi constància d’això fins als segles XIV i XV, en què en treien ferro, quars i coure. Al segle XX es va fer una explotació industrial i se n’extreia sulfurs de plom, de coure i de ferro. En visiten les ruïnes exteriors i arribem a l’entrada (o una de les entrades) de les mines (que no entrem perquè desconeixem si és o no perillós).  

Arribem al cotxe cansats, després de sis hores voltant... per fer només catorze Kilòmetres. Per mi, perfecte, vol dir que pel camí hem trobat i vist moltes coses interessants. A més, hem estrenat el llibre de l’Alta Garrotxa, que anirem fent mica en mica.


Fitxa Tècnica

Data: 01/06/2013

Kilòmetres: 14.4.

Desnivell ± 800 m.

Durada: 5 h (amb parades, badant força).

Circular: si, inici a Rocabruna (Camprodon).

Dificultat: (baixa)-mitjana.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Cal Ressenya (nosaltres la vam fer amb l'extreta de "A peu per l'Alta Garrotxa" de l'editorial Cossetània), mapa o TRACK Wikiloc. La ressenya i l'orientació en cas de portar mapa no es gaire complicada, amb una única excepció: Ull! Abans d'arribar al coll del Vernadell les marques del camí del Vallespir ens poden fer despistar (no hem de deixar mai la carena gaire lluny, en aquest punt unes marques taronges ens poden ajudar).


Fotos

Sant Martí Surroca

Caminada al voltant d'Ogassa, amb molt bones vistes a Serra Cavallera. Bonica, entre prats i fagedes a la tardor ha de ser espectacular. L'ermita romànica de Sant Martí Surroca també val molt la pena.

ÚLTIMA DE L'ANY

Un altre cop cap el Ripollès, aprofitant aquest temps gairebé primaveral. En principi una de curteta i més aviat suau per començar a cremar torrons, ser a dinar a casa i no estar massa cansats de cara al vespre, encara que no tinc previst fer gaire gran cosa (sopar amb amics i poca cosa més... tampoc m'ha preocupat mai massa, si es fa alguna cosa, bé, i si no també).

Comencem a caminar cap a les deu. D'entrada pujada... i més pujada, força més de la que imaginàvem. La pujada, però, val la pena. L'ermita de Sant Martí de Surroca és molt bonica (romànica, tot i que al segle XV se li va afegir la torre). Està situada en un entorn excepcional i les vistes a la serra Cavallera són precioses (una mica enllà queden el Puig d'Estela i el Taga... excursions "pendents").

A partir d'aquí ens enfilem una mica més, de forma molt més suau, fins al Puig de la Creu, sempre gaudint de les vistes i envoltats de prats. Tot seguit, la baixada, entre les fagedes que recobreixen gran part d'aquestes muntanyes... si l'excursió de la setmana passada era ideal per fer a la primavera, aquesta sembla molt millor per fer a la tardor (ara és bonica, però amb els arbres acolorits ha de ser espectacular).

Un cop gairebé a baix ens entretenim en les nombroses fonts repartides per Ogassa, algunes de força boniques. Tot i les parades i anar a un bon ritme serem a casa per dinar, tard, però a dinar... i amb una migdiadeta curta, a punt per al vespre.


Fitxa Tècnica

Data: 31/12/2012

Kilòmetres: 8.

Desnivell ± 450 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: si, inici a Ogassa.  

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada amb marques grogues i pals indicadors, tot i que haurem de saber els punts de referència. En alguna part caldria millorar la senyalització (especialment pujant a Sant Martí). Cal ressenya, mapa o TRACK Wikiloc


Fotos

Sant Joan - Vallfogona

Caminada ideal per fer a la primavera, ja que travessa un bon grapat d'ambients diferents: vernedes, fagedes, pinedes, prats... La visita al petit poble de Vallfogona també val la pena.

A UN ALTRE RITME

Amb en Salvi, una altra vegada... avui molt més d’hora (marxem a dos quart de nou). Aprofitant, també, aquests dies que semblen més de primavera que de finals d’hivern. Segurament uns dels últims per anar més cap a muntanya abans no arribi l'hivern de veritat.

La caminada passa per diferents tipus de boscos, des de la verneda de la riera de la riera d’Arçamala, fins a les fagedes i pinedes de la serra de Puig d’Estela (passant, també, per alguns diferents tipus de prats)... una excursió ideal, segurament, per repetir a la primavera. Per sort o per desgràcia, però, els mateixos boscos que fan bonica la caminada, fan que gairebé enlloc es pugui gaudir de les vistes, que sovint s’endevinen molt boniques (i més en un dia tan clar com el que fa avui).

Superada la serra de Puig d’Estela el camí baixa fins a Vallfogona, on fem un recorregut turístic per l’església de Sant Julià (amb algun vestigi romànic i força modificacions posteriors, en procés de restauració), el santuari de la Salut, el nucli medieval, el campanar de la Mare de Déu del Pòpul (amb un campanar romànic) i el castell (del segle XVIII, amb vestigis del segle XII). En Salvi baixa, també, al pont medieval, jo ho deixo per un altre dia i, mentrestant, aprofito per esmorzar amb calma.

D’aquí anem fins a l’ermita de Santa Cecilia de Ragort, d’origen romànic però amb forces modificacions posteriors, i força deteriorada. D’aquí, pel dret, enllacem amb el camí per on hem vingut i retornarem.

La visita al monestir de Sant Joan la deixem per un altre dia... d’entrada, també, perquè està tancat (de fet en un futur forma part d’una altra caminada pendent).


Fitxa Tècnica

Data: 22/12/2012

Kilòmetres: 15.

Desnivell ± 750 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: no, inici a Sant Joan de les Abadesses (o Vallfogona).  

Dificultat: baixa-mitjana.

  Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Ben senyalitzada, només cal seguir les marques del GR-3 (blanques i vermelles). TRACK Wikiloc


Fotos

Roca Colom i Costabona

Primer per boscos de pi negre i després per un bonic paisatge alpí s'arriba als cims de Roca Colom i el Costabona, amb bones vistes.

ESPERANT ELS CAMINS DE RONDA

Marxem a dos quarts de vuit del matí... avui vaig amb el meu germà i a la muntanya, segons ell, s'hi ha d'anar d'hora. A mi m'és igual caminar sota el sol (sempre porto aigua de sobres) i arribar a mitja tarda a casa (no m'espera ningú, acustumo a passar per camins segurs i, segons la previsió del temps, avui no hem de veure ni un núvol)... però bé, és el meu germà i per un dia que ve, ja m'està bé.

Comencem a caminar cap a les nou (jo, mig adormit encara. Mai m'ha agradat llevar-me d'hora). La primera part de la caminada és molt plana i passa per un camí ample entre pins negres i avets.

L'únic lloc que ens podem equivocar és quan s'acaba la pista, girant a la dreta massa d'hora... i ho fem. La idea era pujar per la riera de Concrós i llavors per una canal fins a la carena que porta al cim de Roca Colom. En lloc d'això acabem pujant per la carena que ens portarà, més o menys pel dret fins al cim (a mig camí desistim de baixar a la riera i deixar-ho per un altre dia, per la seva dificultat).

Un cop a dalt el vent bufa relativament fort i la sensació és de fresca. Fem les fotos de rigor i no ens hi encantem gaire, per baixar una mica a esmorzar arrecerats.

Continuem carenant i avui, pel preu d'un, farem dos cims. Llàstima que hi ha calitja i les vistes no són tan espectaculars com haurien de ser. Primer per la carena i després especialment dalt el cim del Costabona trobem tota la gent que no hem trobat fins ara (tot i això, no és dels cims més "transitats" i el camí és força tranquil).

La veritat és que em pensava que em costaria més, però al contrari de les setmanes anteriors avui m'he trobat físicament bé i no m'ha costat excessivament (i això sense aturar-me gaire a fer fotos a floretes... anant sol, potser encara estaria a mitja pujada).

A mitja baixada, però, els genolls em comencen a fallar una mica i, més cap el final, em faran força mal als trams més inclinats (afortunadament menys que en dies anteriors).

Avui dinarem a casa... encara que espero no fer-ho les setmanes vinents. Avui ha estat una mena de comiat abans de començar nous Camins de Ronda. Tinc ganes de platja i ulleres i tub.


Fitxa Tècnica

Data: 30/06/2012

Kilòmetres: 13.

Desnivell ± 875 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si, inici a la collada Fonda (a la pista forestal de Setcases a Espinavell).

Dificultat: mitjana-alta.

Participants: en Jordi i jo.

Ressenya

No senyalitzada, però fàcil especialment si s'acompanya amb un mapa o track. TRACK Wikiloc. Cal anar al refugi Jaume Ferrer i continuar per la pista principal (sempre la de la dreta) fins que s'acabi. D'aquí continuar una mica, per un corriol, per enfilar-se poc més enllà a la dreta per la carena o el torrent del Concrós (i en aquest cas pujar per alguna canal fins a la Carena que porta al Roca Colom, cap a la dreta). D'aquest cim cal seguir a la carena cap al cim del Costabona (ben visible i evident). D'aquest cim cal baixar seguint els pals amb marques grogues fins a la pista on hem començat (també visible).


Fotos

Sant Antoni

Excursió relativament fàcil i bonica al voltant de Camprodon, tot descobrint prats, boscos i fonts. Les vistes, de camí, i un cop a dalt de Sant Antoni són espectaculars.

FONTS

Comencem a caminar a un quart d’onze. Portem entrepans per dinar tot i que calculem que ho podrem fer a casa. Ahir vaig fer una altra excursió i no he dormit gaire bé, em trobo bé, però, com em va passar la setmana passada, tinc la sensació que avui no serà el meu dia. Per sort, la primera part de la caminada, fins a l’ermita del Remei (del segle XIX, neogòtica) va pel costat del riu i és ben planera.

A partir d’aquí el camí es comença a enfilar, primer a poc a poc i després més fort. Per sort, també, ens anem entretenint amb algunes floretes (inclosa alguna orquídia). De fet ho farem gairebé tot el camí. Mentre en Salvi intenta trobar el Castell de Creixenturri tiro una mica més, segur que m’atraparà, i m’aturo per esmorzar una miqueta i agafar forces (m’anirà bé).

Arribem a dalt de Sant Antoni, patint una miqueta (jo), encara que força menys del que em pensava (acabaré cansat però aguantaré bé). Des de dalt l'ermita de Sant Antoni (del 1702, restaurada fa pocs anys) les vistes, especialment als Pirineus, són impressionants (el Costabona, la vall del Ter, Bastiments...).

De baixada ens aturem a menjar al bonic Pla de Bonaire, força més tard del que comptàvem. Havent dinat i ja força més avall ens continuem entretenint amb les floretes (al final en tindrem una bona llista) i en algunes de les boniques fonts de Camprodon (gairebé totes amb un bon doll d’aigua). Entre elles la emblemàtica de Sant Patllari, amb una curiosa llegenda: En un poblet dels Alps francesos anomenat Embrun es trobaven les relíquies de sant Patllari, antic bisbe del poble. Uns frares benedictins van decidir anar a robar-les, segons diuen, per portar-les cap a Catalunya. Un cop en possessió de les relíquies els monjos les van amagar dins d'una bota i, tot seguit, les van carregar sobre un burro. En passar per Camprodon l'animal va decidir parar-se i no avançar més. El monjo forçava el burro per tal que continués caminant i aquest, enfadat, va tirar tres coces a terra d'on van brollar tres sortidors d'aigua, els que avui en dia encara es poden veure a la font. El monjo, cansat d'estirar el burro, el va deixar lliure i aquest va entrar al poble de Camprodon i al Monestir de Sant Pere, on es va quedar. Llavors van decidir deixar les restes a Camprodon (extret de la web de l’ajuntament de Camprodon).

Entre una cosa i una altre arribem al cotxe a les quatre de la tarda, preguntant-nos com ens ho em fet per tardar tant a fer el recorregut (sort de portar els entrepans)... una cosa ben normal per mi, però no tant per en Salvi.


Fitxa Tècnica

Data: 16/06/2012

Kilòmetres: 15.1.

Desnivell ± 620 m.

Durada: 6 h (badant molt i amb parades) / unes 4 a ritme normal.

Circular: si, inici a Camprodon (diversos punts).

Dificultat: baixa-mitjana.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada (noméa amb pals indicadors en algunes cruïlles), però fàcil amb una bona ressenya. A "Els camins de l'Alba. El Ripollès" n'hi ha una però escurça la pujada pel Remei (hi ha, també, altres alternatives). TRACK Wikiloc


Fotos

Pla de les Bigues

Prats alpins i bones vistes, tot fent una caminada inusualment plana tractant-se d'alta muntanya. Caminada ideal per fer amb nens.

MASSA D'HORA

Comencem a caminar a dos quarts d'onze, en principi una mica tard per a una excursió d'alta muntanya, però és plana i és pràcticament impossible perdre's. A més, les previsions per avui són que si plou no ho faci fins al vespre o a la nit.

L'objectiu, en principi, no és pujar enlloc, sinó arribar al Pla de les Bigues tot gaudint del paisatge i, especialment, de les flors de muntanya. I ho fem, però una mica menys del que ens pensàvem. Aquest any la primavera ha arribat una mica més tard del normal a tot arreu, i la muntanya no és una excepció. Tot i això veurem unes quantes espècies diferents, algunes abundants (donant als prats un aspecte molt bonic).

Un cop al Pla de les Bigues decidim continuar fins al Puig de les Agudes (molt a prop i amb un desnivell molt baix). Llàstima que hi ha calitja, les vistes cap al sud s'endevinen molt més espectaculars. Afortunadament cap el nord, com en gran part del camí, si més no avui, són molt millors: el Canigó, el Costabona, el Pic de la Dona, Vallter, el Gra de Fajol, el Balandrau... 

De tornada el cel, sobre les muntanyes més altes, es comença a ennuvolar i ennegrir molt ràpidament. Decidim tornar per on hem vingut enlloc de per la carena del Puig Sistra, per anar més ràpid i així no ens atrapi la pluja (que al final ens anirà molt just).

Ja tornant a casa fem algunes parades més avall per buscar alguna flor més, especialment orquídies i marcòlics... trobarem un parell d'espècies d'orquídies però pels marcòlics també anem una mica d'hora.


Fitxa Tècnica

Data: 02/06/2012

Kilòmetres: 11.

Desnivell ± 225 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: no, inici a la Collada Fonda (a la pista Forestal entre Setcases i Espinavell).

Dificultat: baixa.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada, però molt fàcil. A la Collada Fonda agafem la pista que surt a la dreta (mirant a Espinavell o d'esquena a Setcases). Baixant trenquem a l'esquerra en l'única pista que es creua amb la que anem venim. Sempre seguint la carena, el Puig de les Agudes ens queda sempre al davant (i el camí és força evident). TRACK Wikiloc


Fotos

Coll Pregon

Bonica caminada entre verds prats de dall. Un cop a dalt, la vista al massís del Canigó és espectacular. També val la pena el pas per Espinavell i Fabert, dues poblacions de muntanya que conserven el seu antic aspecte.

AHIR FENT CAIAC...

Ahir a la mateixa hora, més o menys, estava fent caiac a Calà Jóncols. Quatre hores resseguint el cap Norfeu. Impressionant les petites coves, una cala amagada i les roques amb formes impossibles (més que recomanable). Avui, canvio totalment de paisatge, a la muntanya... i és que tenim un país que, a vegades, no valorem prou.

Aprofito les vacances tant com puc, que aquest any no podré marxar, cosa que sempre agrairé a l'empresa que em va prometre un augment de sou i només em va apujar l'I.R.P.F (tot i fer una feina qualificada per un sou miserable) i que, per acabar-ho de rematar, encara em deu la paga extra de juny... però com que hi ha crisi (i, de moment, res millor), tampoc ens queixarem gaire, no fos cas. Le Porc Gourmet, tot un referent de bones pràctiques.

Començo a pujar empastifat de protecció solar. El caiac d'ahir va tenir les seves conseqüències, especialment als meus peus i a l'espai de les cuixes que hi ha entre els pantalons curts que porto habitualment per caminar i el banyador, més curt.

Tard, com sempre, a les 12 (alguns amics els hi dic que vaig a muntanya a aquesta hora i els hi agafa alguna cosa)... això sí, no hi prevista pluja ni es veu cap núvol enlloc. Fa força calor.

Suant i entre prats de dall, sorprenent florits per l'època de l'any, arribo a Coll Pregon en poc més d'una hora. Gairebé de sobte, darrera el coll, apareix el massís del Canigó i, una mica més enllà, el que suposo són: el Puigmal, Bastiments i el Pic de la Dona (tot i que no n'estic segur). Les vistes són impressionanta i ho aprofito per menjar una mica.

La baixada continua per Prats de Dall. Aquests prats són hàbitats seminaturals que es mantenen gràcies a l'activitat ramadera tradicional (bé amb segues, bé amb pasturatge). Quan són abandonats sóc ocupats ràpidament per boscos. Als Pirineus es solen caracteritzar per ser ufanosos, d'herbes altes i amb una gran diversitat d'espècies, moltes amb interès com a pastures.

Per rematar l'excursió, el pas per Fabert, també val la pena. Com Espinavell, el poble conserva la seva antiga fisonomia (tot i que moltes cases són, ja, segones residències).

I per rematar el dia, la visita al Molló Parc, un nucli zoològic de fauna autòctona que està força bé (les visites a Molló o Beget, que també valen la pena, però, les deixo per alguna futura caminada a la zona).


Fitxa Tècnica

Data: 23/08/2011

Kilòmetres: 8 (aprox).

Desnivell: ±500 m.

Durada: 3 h.

Circular: si.

Dificultat: Baixa(-mitjana).

Ressenya

No senyalitzada. Ressenya extreta de "Els Camins de l'Alba, Ripollès" de l'editorial Alpina. TRACK Wikiloc

Inici a Espinavell.


Fotos

Gorgues del Freser (Vallter-Queralbs)

Bonica caminada per la vall del riu Freser. Salts d'aigua, gorgues, marmotes i cims i ens acompanyaran tot el camí. El tram més bell és el del mig, abans del refugi de Coma de Vaca. Val la pena, també, la visita al Salt del Grill.

GORGUES I MARMOTES

Marxem d’hora, a dos de set (de la benzinera de Calldetenes). Molt per mi... i encara poc per en Salvi i en Jordi. Amb més o menys una hora arribem a Queralbs i hi deixem un cotxe, amb una hora llarga més, arribem a Vallter, on deixem l’altre. Entre un cosa i l’altre comencem a caminar a tres quarts de nou... d’hora per mi, tard per ells dos.

D’entrada, la pujada, 450 metres de desnivell, que tampoc és massa i així ens la traiem d’entrada. El camí fins al coll de la Marrana és bonic, però res de l’altre món (vaja, per estalviar-se un bon tros si els telecadires anessin).

A partir del coll de la Marrana, però, les vistes milloren, de fet, passen a ser magnifiques. A la dreta ens queda Bastiments, davant els Pics de l’Infern i de Noucreus (entre altres), una mica més enllà, el Torreneules, a la esquerra l’ampla vall del riu Freser, la serra del Catllar i el Balandrau, darrera, el Pic de la Dóna i el Gra de Fajol. Baixem una miqueta i ho aprofitem per esmorzar.

Poc després deixem el GR11 per seguir el GR11-7 per anar resseguint, ja més o menys fins al final, el curs del Freser. De seguida veiem les primeres marmotes, molt menys esquerpes que les de la Cerdanya (i pensar en la feinada que vaig tenir per fer-lis una foto... i avui no porto el teleobjectiu, llàstima!). Dos cadells i un parell o tres d’adults es passegen a uns metres nostres, pràcticament ignorant-nos. Pel camí, més o menys lluny, més o menys a prop, en veurem i sentirem alguna més. Força lluny, també contemplem un isard solitari i alguns voltors.

Tot baixant ens anem entretenint en alguns dels petits salts d’aigua i/o gorgues que va formant el riu. Especialment boniques són les que hi ha a la Coma de Fresers (just abans del Planell de les Eugues, on es troba, també, el refugi de Coma de Vaca).

Aprofitem per menjar una mica al refugi de Coma de Vaca, abans d’afrontar una petita pujada i una forta baixada que, especialment a mi, em carregarà força els genolls (i al final baixaré amb una mica de por i tot). A partir del refugi el camí passa allunyat de l’aigua i, tot i que bonic, deixa de ser tan espectacular com fins ara.

En Jordi i en Salvi incrementen el ritme de la caminada (que tampoc era baix, fins al refugi havia anat fent la goma tota l’estona, ara els atrapo, ara em quedo enrere fent alguna foto). Tot i que els puc seguir, excepte en alguna baixada, és un ritme que no m’agrada, acostumat a badar sempre a tot arreu. Només puc fer alguna parada les poques vegades que el riu es deixa veure des del camí i al bonic salt del Grill, ja relativament a prop del cotxe.

Arribem a Queralbs a les quatre... tard per ells dos, d’hora per mi. Ens queda el pal de l’excursió: agafar el cotxe i tornar a Vallter a buscar l’altre, en total dues hores fins a casa... encara que havent vist el que hem vist, ha val la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 31/07/2011

Kilòmetres: 20.5 (aprox).

Desnivell: +550/-1500 m .

Durada: 5 h 30'.

Circular: no (travessa).

Dificultat: Mitjana.

Inici a Vallter. TRACK Wikiloc

Participants: en Salvi, en Jordi i jo.

Ressenya

Senyalitzada com a GR11 i GR11-7 (marques vermelles i blanques) fins al refugi de Coma de Vaca, i pals indicadors i marques vermelles del Refugi fins a Queralbs. D'orientació fàcil (tot i que sempre és recomanable portar mapa).


Fotos

Pic de la Dona

Pujar cims no és una cosa que em motivi especialment, aquesta vegada, però, en tenia moltes ganes. Tinc la oportunitat de fer-ho amb raquetes de neu, una cosa que no he provat mai però que em fa il·lusió. L'ascensió no és dura i val la pena, tot i que les vistes queden una mica enterbolides per la boira. L'experiència però, m'agrada molt i espero repetir-la.

AMB RAQUETES DE NEU

Després de la pausa carnavalera ens hi tornem a possar. D'hora. Avui, però, no em queixo. A vegades el meu germà té raó... i per anar a fer muntanya cal tenir unes hores de marge (no ha de passar res, però pot passar). Ara, una altre cosa és quan el dia és llarg, no fa tant fred i el camí no té pèrdua... que llavors ja és tota una altra història (no entenc, ara l'hivern, les ganes de passar fred d'alguns a les 8 del matí, amb "lu" bé que s'està al solet al migdia).

Comencem a caminar cap a quarts d'onze de Vallter 2000. En tinc moltes ganes. Pujar cims no és una cosa que em motivi especialment, avui, però, hi ha un al·licient afegit: fer-ho amb raquetes de neu. No ho he provat mai i em fa gràcia (m'hagués conformat amb un passeig pel bosc... però hi ha oportunitats que no es poden desaprofitar).

Només sortir ja ens les hem de posar, per pujar per la riera de la Portella fins a la Portella de Mentet. A partir d'aquí ens les anirem posant i traient a estones. Degut al vent, suposo, com més amunt menys neu trepitgem (ens enfilem per la carena).

 La pujada, entre una cosa i una altra és fa llarga, dues hores i escaitx (i això perquè sense les raquetes en passem més via). El premi, unes boniques vistes des del cim (de 2.702 metres)... que han de ser espectaculars sense les boires que es van passejant per les muntanyes. Les previsions anunciaven sol i un dia de primavera, i tot i que mentre pujaven teníem l'esperança que el dia s'anés aclarint, al final no hem estat de sort del tot.

Baixem per on hem vingut, per arribar a baix trigant més o menys la meitat del que hem tardat a pujar (poc més d'una hora). Amb gana, són quarts de tres, ens mengem els entrepans que hem carretejat tot el camí, i que hem deixat pel final per culpa del vent i el fred.

Café a Setcases i cap a casa (fent una dormideta al cotxe... almenys jo).

L'endemà cruiximents ("agulletes") al braç dret... tot i que no sé atribuir-les a que ahir per fi vaig estrenar els pals per anar a caminar (que ja era hora i han anat molt bé), o a les partides de tennis, amb la Wii, de dissabte... o a les dues coses.


Fitxa Tècnica

Data: 28/02/2010

Kilòmetres: 5 (Aprox).

Desnivell: ± 550 m.

Durada: 3h 15'.

Dificultat: mitjana (hivern, amb raquetes).

Circular: no.

Participants: La Mònica, en Jordi, l'Isa, en Jordi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Inici a Vallter 2000. Sortim de darrera el restaurant, a l'últim aparcament, i seguim pel camí que va pel costat del torrent sempre amunt. Un cop arribem a la Portella de Mentet (un coll), girem a l'esquerra i continuem sempre per la carena fins al cim. TRACK Wikiloc


Fotos

Via Romana

Caminada amb doble interès. Per un costat, la via romana, amb trams molt ben conservats i amb molts dels seus elements originals (un museu a l'aire lliure). Per l'altre, el canvi d'ecosistemes quan es travessa la collada de Capsacosta: al Ripollès fagedes i prats alpins, a la Garrotxa alzinar muntanyenc.

BADANT... COM SEMPRE

Dec ser l'únic que fa les caminades tardant més que els temps orientatius de ressenyes i pals indicadors?! Ostres! mira que és difícil!

Marxo de casa a les nou. Avui vaig sol, no tinc ganes de llevar-me d'hora i així puc marxar a l'hora que em dongui la gana.

Començo la caminada per la banda de Sant Pau de Segúries, no gaire convençut. Mirant els mapes sembla millor fer-ho per l'altre (a la Vall de Bianya), començant per la pujada forta (i, de passada, a l'hora que fa menys calor) i deixant la baixada més planeres cap al mig.

Com sempre, encantant-me fent fotos a floretes, papallones i altres bitxos varis.

Aquest camí és un dels pocs trams de vies antigues que s'ha conservat en relatiu bon estat a Catalunya. Construït pels romans fa 2000 anys, formava part de la Via Annia, que unia Figueres amb la la Gàl·lia pel coll d'Ares, un brancal secundari important de la Via Augusta. Especialment a la vall de Bianya, n'hi alguns trams molt ben conservats... dubto que les carreteres actuals resisteixin de la mateixa manera el pas del temps.

El camí és, també, un museu a l'aire lliure. Al llarg de tot el recorregut hi ha cartells explicatius que permeten fer-te una idea de des de com es construïen fins a com es vestien els romans que hi viatjaven, a més d'ajudar-te a apreciar els diferents elements constructius (com desguassos, clavegueres o pilons constructius) o associats (com pedreres o hostals). 

L'excursió, a més, té un al·licient afegit. La banda del Ripollès és ombrívola, fresca i està recoberta de fagedes i prats on hi pasturen ramats de vaques i ovelles, amb esquelles... no aptes per "pixapins" amb oïdes delicades. Només travessar la collada de Capsacosta i entrar a la Garrotxa, però, el paisatge canvia radicalment, les vessants  de la Vall de Bianya, més assolellades, estan recobertes d'un espès alzinar muntanyenc.

Arribo a la carretera de Bianya i reculo per on he vingut. Al migdia i a ple sol. Arribo a dalt el coll gairebé deshidratat, mig marejat... gairebé a punt de donar la raó als que diuen que cal llevar-se d'hora... però em refaig amb l'aigua que porto i la de la Font de l'Arç (molt bona), i acabo tan "panxo".


Fitxa Tècnica

Data: 27/06/2009

Kilòmetres: 8.

Desnivell: ± 350 m.

Durada: 3 h 15' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: no

Ressenya

Ben senyalitzada amb marques grogues (i alguns pals indicadors), d'orientació només cal seguir-les. Sempre es aconsellable, però, portar una ressenya més complerta, um mapa o TRACK Wikiloc

Inici a Sant Pau Vell (o a la Vall de Bianya)


Fotos


Copyright © xavierblancafort.net