Torreneules, Coma del Clot, Fontnegra i Pic de l'Àliga

Bonica caminada pel Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. Amb la companyia d’isards, amb sort, gaudirem de grans vistes tot enfilant-nos al cims del Torreneules (100 Cims), el Cim de la Coma del Clot, el Puig de Fontnegra i el Pic de l’Àliga.

ENYORANÇA

Prenem el cremallera de tres quarts de deu i, tot seguit, el telecabina fins l’alberg del Pic de l’Àliga (inclòs en el tiquet del cremallera). Fa temps que tenim pendent venir a Núria, però el preu no hi ajuda gaire (sempre si pot anar a peu, però si llavors vols fer una excursió s’allarga tot excessivament).

Sortim de l’alberg i ens comencem a enfilar pels prats alpins que ens acompanyaran tot el camí, una mica més secs del que tocaria per l’època. Primer ho fem de forma suau, però un cop travessem el torrent de Fontnegra, ja amb una mica més de ganes. Per sort, per camins de més bon caminar que la setmana passada.

De seguida veiem els primers isards, lluny. Avui, però, en veurem un bon grapat gairebé per tot el camí. Al final del dia n’haurem comptat com a mínim una quarantena, especialment al voltant del Torreneules, on hi havia el ramat més gran (més d’una vintena). A la primera pujada podem contemplar, també, un parell de muflons, amb les seves grans banyes. Hi ajuda, potser, que la caminada d’avui serà força solitària i pràcticament no ens trobarem a ningú, amb l’única excepció dels cims.

Un cop a cim del Ras, que deixem a la dreta, el Torreneules ens queda ben a la vista, a la nostra dreta... i el cim que durant la pujada ens pensàvem que ho era, ara veiem que és el de la Coma del Clot.

Fem un tros planer i de seguida ens tornem a enfilar. El camí no està massa definit, però amb l’ajuda de fites es fa bé. Un cop a dalt les vistes són impressionants: a l’olla de Núria (el Puigmal, el Pic d’Eina, el Noufonts...), al Circ de Vallter (Bastiments, el Gra de Fajol...), les Borregues, el Balandrau, el Canigó, el Carlit, el Pedraforca, la Gallina Pelada, la vall del Freser o les muntanyes del sud, encalitjades. Tot i que és una mica d’hora, ho aprofitem per dinar.

Avui sembla que estem de sort amb la fauna, i en mig dels voltors es deixa veure, força bé, un aufrany.

Baixem per on hem vingut i un cop al coll de Torreneules continuem recte, amunt, cap al segon objectiu del dia. El camí tampoc està molt ben definit, però no té cap secret i amb l’ajuda de fites és fa molt bé. D’aquí, tot i que veiem un camí que ens permetria fer drecera, continuem fins al puig de Fontfreda, tercer cim del dia. Uns pocs metres més alts que el Torreneules, les vistes continuen sent espectaculars.

Baixem tot passant pel Pic de l’Àliga, quart del dia, amb bones vistes i ben fàcil tal i com l’hem fet.

Un cop al santuari, com que encara ens hem d’esperar una mica per baixar amb el cremallera ho aprofitem per fer-hi una volta.

Una excursió magnífica!

Mines de Batet i Ventolà

Ruta que, tot caminant per bonics paisatges, amb bones vistes, ens permetrà conèixer una part del passat miner del Ripollès.

PASSAT MINER

Toca caminada de grup. Ens trobem amb la Gemma a l’Esclat, recollim en Jordi i l’Iban a Ripoll i la resta ens trobem a Ventolà. A l’hora, malgrat que ens esperem en “aparcaments” diferents.

Fa calor però bon dia. Al cap de poc de començar a caminar passem per les runes i la petita font de can Paloca. Pocs metres més enllà hi ha les mines de can Paloca, un petit complex miner compost per algunes galeries i explotacions a cel obert, de la que només en veiem la part exterior. S’hi extreia ferro i, parcialment, arsènic i or. Formen part de les vint-i-sis explotacions conegudes a les valls de Ribes, de les quals només de quatre se n’extreien òxids de ferro, que abastaven les fargues de Planoles, Ventolà i Campdevànol. Es va començar a explotar a començaments del segle XVI, en el moment més important de la farga catalana al Ripollès.

Continuem caminant tot gaudint de bones vistes al Taga, Campelles i a la vall del Rigat (la collada de Toses). Baixem una mica i, mica en mica, anem girant, mentre la panoràmica canvia ara cap al Torreneules, Ribes, la vall del Freser i, més endavant, Pardines i el Balandrau.

Passem un petit i bonic conjunt de masies per arribar les mines de ferro o meners de can Possoms. Els meners, zones on s'hi trobava aquest filó, eren explotacions petites i per a ús local, a cel obert o amb alguna galeria. Es van començar a explotar el 1904, tot i que podrien tenir un origen anterior (possiblement al segle XVI, també). No hi entrem, tot hi que es pot fer un petit recorregut per les seves galeries rogenques de ferro, que també es poden contemplar a la seva entrada.

Al cap de poc passem per Batet, petit nucli de cases que va sorgir cap al segle XVII o XVIII. Aquí hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu del Carme, un bell exemple d’arquitectura popular.

D’aquí ens enfilem amb més ganes fins a la mina Gerona, d’arsènic. De principis del segle XX té una boca d’accés i tres galeries en forma de forca, la de més a l’esquerra, la més llarga, amb un recorregut de vint-i-sis metres. S’hi pot entrar, amb compte, ja que de totes les que veurem avui sembla que seria la menys perillosa.

Una mica més amunt hi ha la mina Fernanda, també d’arsènic i de finals del XIX, són les restes d’una antiga casa minera o el rentador, que comunicava amb les galeries (on és recomanable no entrar) i on podem veure, també, una escombrera. El material extret en aquesta mina contenia una petita quantitat d'or que feia rendible l'explotació.

L’arsènic o els seus derivats eren o van ser usats, entre altres, com a conservant de la fusta (ús majoritari actual), material semiconductor, pigment, en pirotècnia, decolorant en la fabricació del vidre, per usos terapèutics, insecticida, herbicida... i verí, ja que no té sabor tot i que fa olor a all.

Tot i que hem passat per algun prat més maco, on ens hem fet la foto de grup, dinem passada l’última mina. Un cop tips continuem el camí, però ben poca estona, ja que al cap de ben poc arribarem a Ventolà. Més tard del que comptàvem, ha estat la primera caminada de l’estiu on ha fet una mica de calor i hem hagut d’anar fent més parades de les habituals, per refer-nos. L’última para és al monumental grèvol de Ventolà... bé, la penúltima, com sempre, ens acomiadarem tot fent el got al bar d’aquest petit llogarret. Com sempre, gran caminada, excel·lent companyia.

Puigmal (des de Fontalba)

Caminada clàssica fins a un dels cims més emblemàtics del país, amb unes vistes impressionants.

ACOMIADANT L'HORARI D'ESTIU

Per una cosa o una altra fa dies que no vaig a caminar i en tinc ganes. Com què demà toca canvi d’hora i avui anticicló, amb sol previst per tot el dia, amb ni rastre de núvols ni pluja, em decideixo per una d’aquelles que tinc pendent des de tot l’estiu i més enllà: el Puigmal.

Es nota que és divendres, puc aparcar dalt de tot de Fontalba tot i que hi arribo a quarts d’onze. Fa sol i molt bon dia. Les vistes són, ja des de Fontalba, magnifiques... i a mesura que pugi aniran millorant.

Fa dies que no camino i a la pujada ho noto. M’ho agafo amb calma, no hi ha cap presa... i el dia encara és llarg. Tot i això, no sent un gran "crono" (cosa que no m'importa gens), amb dues hores i mitja arribo al cim. Les vistes que ja he anat gaudint tot el camí són, des d’aquí, encara més impressionants. Mig país i un trosset dels veïns (la meitat sota la boira, també): la Cerdanya, les muntanyes andorranes, el Cadí, el Pedraforca, la Gallina Pelada, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la Plana de Vic, les Guilleries, l’Alta Garrotxa, l’Olla de Núria, el Canigó... i altres més enllà.

Al cim em trobo una ex-companya del “cole” que feia anys que no veia, amb qui xerro una bona estona (el món és molt petit). S’està bé, fa sol i ho aprofito, també, per dinar tot gaudint del paisatge (són les dues).

Començo a baixar més aviat ràpid... però de seguida m’ho agafo amb molta més calma. El meus genolls troben els dies sense caminar (i porto les botes de muntanya, cosa que només faig esporàdicament, i no m’hi acabo de trobar còmode). Arribo a baix a quarts de cinc... d’aquí poc això ja no podré fer.

Planès - Dòrria - Fornells - Nevà - Planoles

Caminada bonica per la vall del Rigat (la Collada de Toses), amb bones vistes, una gran diversitat d'ambients i un bon grapat d'esglésies i ermites romàniques.

DE BAR EN BAR

Sobre l’horari previst. A les nou sortim de Vic per començar a caminar a les deu o quarts d’onze (recollint en Joan a Campdevànol, a l’hora). Aquesta vegada serem vuit (toca caminada de grup).

En lloc de començar a Planoles, però, ens passem el trencant i comencem a Planès, que de fet és igual... i al final fins i tot ens anirà bé, ja que ho fem al costat de la Font dels Burros i ens podrem refrescar (hidratar, ja ho anirem fent pel camí).

La primera parada és al cap de pocs metres, la primera del dia: l’ermita de Sant Marcel de Planès, romànica, dels segles XI i XII.

De seguida sortim del poble, travessem la collada i ens comencem a enfilar, primer entre prats de dall i després per una boixeda. Això ens permet gaudir tot sovint de bones vistes a la serra de Montgrony. A més, fa un bon dia i no gaire calor. Pel camí, també, travessem un parell de torrents que encara porten força aigua per l’època en què estem.

La següent parada és a Dòrria. A la bonica ermita de Sant Víctor, d’origen romànic tot i que amb modificacions del segle XVII. Hi destaquen les seves pintures, del segle XII, però per visitar-les, ens diuen, ens hauríem de dirigir a l’oficina de turisme de Ribes (un deixem, doncs, per un altre dia). Aquí també aprofitem per reposar una mica i refrescar-nos a la Font dels Safareigs.

D’aquí, per pista/carretera asfaltada baixem cap a Fornells de la Muntanya... on trobem el bar que buscàvem a Dòrria (i que havia fet que la Bene passes d’anar l’última a ser la primera en arribar). No ho fem habitualment, però ens hi parem a fer un refresc i descansar una mica més. No hi ha presa. Un cop satisfets, passem per per l’església de Sant Martí de Fornells, també romànica, del segle XII, tot i que amb força ampliacions posteriors.

Travessem el Rigat i ens tornem a enfilar una altra vegada. Descartem definitivament la versió curta, i plana, que era tornar per la carretera. Per ON PASSAREM serà més llarg, però més bonic. Canviem de paisatge i passem, ara, per pinedes de pi roig amb vistes a l’altra banda de la vall. El Taga sempre de fons. Tot i això, continuem per una pista asfaltada (cosa que sempre cansa una mica més). Poc abans d’arribar a Nevà, en una font al costat del camí, aprofitem per dinar.

Després d’una petita volta de més, cortesia d’en Salvi (per ser justos, de l’ICC, que situa malament l’ermita), arribem a Sant Cristòfol de Nevà, les restes (el campanar i les parets) de l’ermita romànica del segle XI. Del temps en què Nevà va ser refugi de càtars... segurament construïda aquí per la seva situació estratègica, domina la vall de Toses i els Plans de Nevà. L’esvelt campanar podria haver tingut, també, finalitats més enllà de les estrictament religioses.

Un trosset més hi arribem a Nevà, on fem una petita parada a l’església de la Mare de Déu del Carme, del segle XVIII. Destaca la creu en baix relleu que popularment es pensa que prové de les runes presumiblement càtares dels afores del poble.

Un tros més de baixada (amb alguna pujadeta entremig), tornant a canviar de paisatge, ara més humanitzat, amb prats, freixenedes i alguna roureda. Tornem a travessar el Rigat i ens enfilem fins a Planoles, on la meitat del grup ens desviem fins a l’església de Sant Vicenç de Planoles, l’última del dia. Romànica, dels segles XI i XII, amb el campanar afegit posteriorment. Bonica.

Des d’aquí ja només queda molt poc fins a Planès... on ens espera la Font dels Burros. Tot i que l’aprofitem bé, pel camí, tot deixant en Joan, farem una altra parada per fer el got a Campdevànol. És estiu, no hi ha presa i la companyia és agradable.

Les Encantades

Per la vall d’Estremera s’arriba a la font de l’Home Mort, gaudint sempre de bones vistes, on el riu Clota i el torrent del Borrut formen bonics salts d’aigua. I d’aquí a la bonica cova de les Encantades i a la mina Zaragoza.

ISARDS!

D’hora (a les deu començo a caminar). A la tarda haig de fer de tiet, i això és sagrat. Vaig a prop, a Queralbs. Avui toca una mica de muntanya.

Després de passar-hi més d’una vegada, em passejo per primera vegada pels seus carrers. És bonic. Especialment la seva església, romànica, dels segles X a XII (amb modificacions posteriors). Destaca el seu pòrtic, un dels millors exemples de porxo del romànic català.

Surto del poble i començo a enfilar-me. La pujada no és dura, però fa una mica de calor (suportable) i m’ho agafo a ritme d’estiu. Passo per prats envoltats d’algunes taques de bosc que fan una ombra agradable. El paisatge també ajuda a no córrer gaire, a mesura que vaig pujant es deixen veure alguns dels cims més significatius de la zona: el Taga, d’entrada, el Balandrau, una mica més endavant, i, finalment, el Puigmal.

Arribo a la Font de l’Home Mort, on comença la part “complicada”: trobar la cova. Espero fer-ho amb les indicacions que porto. Ho faig, fent alguna volta de més (no surt al track) i més o menys pel dret. Em costa una mica, però un cop saps on és te n’adones que el camí no és gens complicat (de fet, quan trobes el camí amb les marques blanques, només les has de seguir). Això sí, és una mica costerut.

En la cerca tinc una bona sorpresa, és deixen veure una bona estona uns isards (a ple migdia, però potser perquè no hi ha ni m’he creuat amb ningú). Més tard els tornaré a veure, afegint-n'hi set més una mica més avall (un altre cop una bona estona). També alguna marmota de lluny, que aquí són de les més esquerpes que he vist.

Un cop trobada, exploro la cova. Només hi entro uns trenta o quaranta metres, fins on s’ha de grimpar per un terra relliscós. La cova fa més de vuit-cents metres, però això ho deixo per als experts. En veig, doncs, una petita part, però val la pena. Sortint, ho aprofito per dinar, abrigant-me una mica, no fa cara de caure cap ruixat (que no ho farà), però els núvols van creixent i bufa una miqueta de vent.

Sortint decideixo seguir les marques blanques, ara en sentit contrari, esperant trobant un camí fàcil. No el trobo, però tot i així val la pena, arribo a una zona on el torrent del Borrut forma uns bonics salts d’aigua. El travesso, baixo una mica pel dret i el torno a travessar per baixar un altre cop fins a la font.

A partir de la Font de l'Home Mort baixo per una pista ample, per l’altra banda de la vall Estremera, gaudint sempre del paisatge i del soroll de l’aigua de la riera de Tossa, sempre present encara que rarament visible (excepte al costat de la font). Pel camí l’altra parada del dia: la mina Zaragoza. És una antiga mina de ferro, explotada a finals del XIX i principis del XX. Fa 435 metres de llarg, diuen bastant rectes i de bon visitar, tot i que anant sol em fa una mica de respecte i només m’hi endinso un centenar. Amb això, per avui el meu apropament al món subterrani ja ho dono per ben cobert.

Passada la mina deixo la pista i baixo pel Camí dels Miners, que baixa en picat fins a la riera tot fent esses i castigant els meus genolls (que ja ho estaven una mica, després de la cova). Passada la riera, el camí ja és pla i baixada suau fins a Queralbs.

La caminada, entre flors, picots, altres ocells, isards i marmotes, com sempre se m’ha allargat més del previst... però just per arribar a temps.

El Taga

Clàssica, entre prats verds es puja a un dels cims més emblemàtics del Ripollès. Les vistes des del cim, tot i que més aviat modest, són impressionants (en un dia clar han de ser espectaculars). A més, és ideal per fer amb nens (aquesta o la seva una versió més reduïda).

CADA DIA MÉS

Sisena caminada oberta a tothom. Cada cop som més, avui quinze. Aviat hauré de posar el cartell de complert.

Hauríem de començar a les deu a Sant Martí, però com és habitual tenim algun problema per trobar-nos tots plegats. Aprofitem l'espera per fer la primera parada al punt de sortida: Sant Martí d’Ogassa, és una bonica ermita romànica, del segle XI (amb poques modificacions posteriors). Al final acaba arribant tothom i comencem cap a tres quarts d’onze.

La farem al revés de com la fa gairebé tothom (al menys pel que he vist), no estarà tan ben marcat, però així la pujada serà més suau. Entre Sant Martí i el Coll de Jou passem per algun prat i entre espessos avellaners (amb algun faig), única ombra en tot el dia. Per sort no fa un dia especialment calorós, aquest any l’estiu sembla que no vol acabar d’arrencar.

A partir de Coll de Jou pràcticament ja només passarem per prats, tot contemplant alguna flor típica de muntanya (amb l’Esther, que en sap una mica... avui hauré de vigilar més que dic). La creu del cim és ben visible... i no sembla molt lluny. La pujada, però, són uns quatre-cents metres de desnivell que es fan prou bé (i tothom puja més o menys al seu ritme).

Un cop al cim ho aprofitem per dinar i gaudir de les vistes. La visibilitat avui no és excessivament bona, tot i la modesta alçada d’aquest cim (2.039 m) la panoràmica és impressionant: el Pedraforca, el Cadí, la vall de Núria i la del Ter, el Puigmal, el Balandrau, Roca Colom, el Costa Bona, Bassegoda, el Canigó, Rocacorba, el Montseny, la Plana de Vic... i en dies més clars, encara una miqueta més enllà (mig Catalunya, vaja).

Sobre nostre el cel encara és ben blau, però comencen a créixer núvols als cims que ens envolten. Baixem força ràpid per la Portella d’Ogassa i, en relativament poca estona, som als cotxes una altra vegada. Mentre, es va ennuvolant i, ja marxant, comencen a caure les primeres gotes.

Lògicament, tot i les "previsions", no serem a dinar a casa.

Fontalba - Núria + Passeigs de Núria

Caminada clàssica i prou bonica, completada amb els passeig al voltant del santuari, per veure'l des de gairebé tots els punts de vistes possibles. Aquesta combinació de caminades, però, és una mica trencacames.

AHIR A LA PLATJA...

Avui començo més d’hora que ahir. Marxo a les nou però no m’entretinc pel camí i vaig una miqueta més a prop. Una que tinc pendent des fa massa temps i, en principi, relativament fàcil.  

Continua baixant aigua per tot arreu. A més alçada encara hi ha congestes de neu. Tant els prats com les pinedes de pi negre per on aniré passant tot el dia estan ben verds i plens de flors.

D’entrada faig de Fontalba a Núria, una clàssica que no havia fet, si és que l’havia fet, des que era petit. Les vistes a la vall són boniques. El camí, però, està molt transitat (fins i tot em trobo més d’un conegut del meu poble), pel meu gust massa (em sembla que cada cop em torno més esquerp i m’agraden més els camins més solitaris). Tot i això, val la pena.  

Un cop a Núria, tot i que les cames noten una mica la caminada d’ahir decideixo fer els camins de passeig de Núria, enllaçant el camí de les Creus, amb el del Bosc, el del Canal i el de les Coves. Entre tots fan la volta a Núria i veig el Santuari des de gairebé tots els punts de vista possibles. De baix arriben força sorolls, de tota mena, el que li treu una mica d’encant (res a veure amb el silenci de la vall de la setmana passada).

Dino a una hora més normal que ahir, al costat del riu de Noufonts, a mitja volta dels passeigs, on l’única fresa que se sent és la del riu (i, una mica apartat del camí, on la tranquil·litat és total). No m’hi entretinc gaire, alguns núvols cada cop tenen un aspecte més amenaçador (tot i que no acabarà fent res).

Baixo sense presses, entre una cosa i l’altra he fet una caminada força trencacames, contínuament pujant i baixant. Tot i això arribo al cotxe més d’hora del que calculava, amb el cel tapat fa la sensació que és més tard del que realment és.

Queralbs - Núria

Caminada clàssica a un dels llocs més emblemàtics dels Pirineus i del país. A la pujada, a més, es va passant per diferents ecosistemes característics de les nostres muntanyes.

MAL DIA

Després de dos caps de setmana de platja torna a tocar muntanya. Un altre cop cap el Ripollès (el Berguedà el deixem per quan l'Eix Transversal deixi d'estar en obres i no sigui un pal passar-hi, i les excursions a la "quinta" forca aquest any ja estan cobertes amb les de la Catalunya Nord). Això sí, avui una que fa temps que tinc pendent: de Queralbs a Núria.

El dia, però, no acompanya gaire, núvols i clarianes cada cop més escasses... i força xafagor (hem començat a caminar cap a les deu). Un cop a dalt la boira no ens deixa veure ni el monestir (per això no hi ha cap foto). Dinem, ens abriguem una mica i tornem a baixar (tot passant pel camí nou).

Hem pujat amb força calma, com sempre buscant floretes, tot i que cada cop costa més de trobar-ne, el període de floració s'acaba i les pluges, aquest any, no hi han ajudat gaire (esperem que en la temporada de bolets millori). El camí, que passa per diferents ambients (diferents tipus de bosc i de prats), però, ho compensa una mica.

Un dels objectius del dia és trobar el marcòlic groc... però farem tard, en trobarem però amb les flors seques o ja amb el fruit ben format (haurem d'esperar l'any que ve, si més no, ara ja sabem on trobar-ne). Tot i tot això acabarem fent una bona llista, amb algunes espècies ben curioses: la tora blava i la tora pirinenca. La tora blava ("Aconitum nepellus") està considerada com la planta més tòxica d'Europa (i està entre les "top 10" del món). La ingestió de només un miligram pot causar la mort. De fet, a Àsia i a l'antiga Grècia s'havia usat per enverinar puntes de fletxa; a l'antiga Roma i Europa en algunes execucions a l'edat mitjana; i, més recentment, els científics nazis també la feien servir per enverinar les bales. Tot i que els casos de mort coneguts normalment es deuen a la seva ingesta (principalment de l'arrel), a vegades el simple contacte amb la pell també pot ser molt nociu (tot i que, en general, com a màxim sol causar irritacions). La Tora Pirinenca conté els mateixos components o similars, amb el que també pot arribar a ser letal.

La baixada la fem una mica més ràpid (amb alguna parada més en algunes flors, per arribar al cotxe cap a les quatre.

Boscos de Campelles

Passeig agradable pels boscos de Campelles, amb boniques vistes a la Vall de Ribes. Cada època amb el seu encant, a la primavera algunes flors i a la tardor els bolets.

TARD I A PLE SOL

Torno a anar sol, avui només vull fer una caminadeta per no arribar cansat a la revetlla. Torno, també, a la normalitat i començo a caminar a les onze tocades (força tocades). És el segon intent de fer aquesta caminada. En el primer, a la tardor de l’any passat, vam començar a trobar bolets només d’entrada... i a partir d’aquí, vam deixar de seguir la ressenya i ens vam dedicar a això: a collir, llavors, els primers bolets de la temporada.

Fa una mica de ventet i, tot i el sol, fa que la temperatura sigui agradable i no passi gens de calor en tot el camí. M’ho agafo amb calma, també, mirant i fent fotos a floretes... una feinada per quan arribi a casa. Intento posar-hi nom a totes, però fer-ho a base de fotos, sovint, és força complicat i desesperant: en la flor que necessites saber com són els tèpals, tens la foto de tot menys d’això, i en la que tens la dels tèpals llavors no es veuen bé les estipules de les fulles, que és el que et feia falta...

Aprofito per dinar al refugi del Pla de Prats, just abans de baixar cap el cotxe, per tornar, relativament d’hora, cap a casa.

Torrent de la Cabana (2)

Un gorg darrera un altre, cada cop més bonics. Si a la primavera la caminada és espectacular, amb els salts glaçats encara ho pot ser més.

TURISME DE GEL

Marxem ni molt d'hora, per no passar fred, ni molt tard, per no trobar molta gent... missió impossible després que hagin ensenyat els gorgs repetides vegades per TV3 (a l'Espai Terra i al Temps). De fet, si no hagués set així, segurament a nosaltres tampoc se'ns hagués acudit venir.

Repeteixo excursió, una cosa poc o gens habitual en mi (en tinc moltes a la llista per fer)... però el que esperem veure és ben diferent al que vam veure a la primavera d'ara ja fa gairebé tres anys. Avui toca, com va dir en Tomàs Molina, turisme de gel.

Les temperatures són més agradables del que ens imaginàvem, i com fa dues setmanes a Matagalls, torno a anar massa abrigat, espero, però, trobar-me millor que aquell dia (i, finalment serà així).

Repetir, no em decep, el primer gorg, el de la Cabana és espectacular (més del que recordava amb aigua)... i els de la Bauma i el Colomer, també. Afortunadament avui no tenim tanta pressa com a la primavera i em puc entretenir a fer les fotos que vull, amb dues complicacions, em fa por que el blanc del gel faci que les fotos no quedin del tot bé... i esperar, amb paciència, a que no hi surtin altres "turistes" com nosaltres (al final no seran les millors que he fet, però quedaran prou bé).

Entre una cosa i l'altra, però, arribarem a dinar a casa una mica més tard del que calculàvem (i sort que ara baixar del Ripollès és poc més de mitja hora). La tornada cap al cotxe la fem una mica més ràpid, però també sense preses. El dia és agradable, excepte quan passa algun cop del vent, i les vistes clares i netes, sense ser espectaculars, són boniques.

Torrent de la Cabana

Entre pinedes de pi roig, un gorg darrera un altre cada cop més bonics. Si la temperatura acompanya conviden al bany. Caminada espectacular.

I EL BANYADOR???

Marxem tard, bé, a les 9... tot un rècord!!!

Fem el cafè de rigor, a Campdevànol, i comencem a caminar cap a les 10 o 1/4 d'onze.

A tota pastilla... sembla que anem tard, tant que fins i tot ens passem un desviament (tot i que la caminada està molt ben senyalitzada).

Reculem un trosset i cap amunt... fotent-nos de calor.

I ahir patint per si plouria o faria fred. Porten cangurs, capelines i fins i tot, algú, un forro polar! I el banyador a l'armari!

Ostres... com el trobem a faltar!

Els gorgs són moooooooolt bonics (però molt) i ens entretenim més o menys a tots... i tots conviden a banyar-s'hi(collons! quina calor!).

Bé, decidim tornar un altre dia... només a banyar-nos, snif!

Des de l'últim gorg, una mica de pujada fins al collet del Daguí i baixada fins al punt de sortida, esquivant uns perillosos cavalls i unes vaques encara pitjors. L'Isa gairebé arriba a baix amb un temps rècord.

Gorgues del Freser (Vallter-Queralbs)

Bonica caminada per la vall del riu Freser. Salts d'aigua, gorgues, marmotes i cims i ens acompanyaran tot el camí. El tram més bell és el del mig, abans del refugi de Coma de Vaca. Val la pena, també, la visita al Salt del Grill.

GORGUES I MARMOTES

Marxem d’hora, a dos de set (de la benzinera de Calldetenes). Molt per mi... i encara poc per en Salvi i en Jordi. Amb més o menys una hora arribem a Queralbs i hi deixem un cotxe, amb una hora llarga més, arribem a Vallter, on deixem l’altre. Entre un cosa i l’altre comencem a caminar a tres quarts de nou... d’hora per mi, tard per ells dos.

D’entrada, la pujada, 450 metres de desnivell, que tampoc és massa i així ens la traiem d’entrada. El camí fins al coll de la Marrana és bonic, però res de l’altre món (vaja, per estalviar-se un bon tros si els telecadires anessin).

A partir del coll de la Marrana, però, les vistes milloren, de fet, passen a ser magnifiques. A la dreta ens queda Bastiments, davant els Pics de l’Infern i de Noucreus (entre altres), una mica més enllà, el Torreneules, a la esquerra l’ampla vall del riu Freser, la serra del Catllar i el Balandrau, darrera, el Pic de la Dóna i el Gra de Fajol. Baixem una miqueta i ho aprofitem per esmorzar.

Poc després deixem el GR11 per seguir el GR11-7 per anar resseguint, ja més o menys fins al final, el curs del Freser. De seguida veiem les primeres marmotes, molt menys esquerpes que les de la Cerdanya (i pensar en la feinada que vaig tenir per fer-lis una foto... i avui no porto el teleobjectiu, llàstima!). Dos cadells i un parell o tres d’adults es passegen a uns metres nostres, pràcticament ignorant-nos. Pel camí, més o menys lluny, més o menys a prop, en veurem i sentirem alguna més. Força lluny, també contemplem un isard solitari i alguns voltors.

Tot baixant ens anem entretenint en alguns dels petits salts d’aigua i/o gorgues que va formant el riu. Especialment boniques són les que hi ha a la Coma de Fresers (just abans del Planell de les Eugues, on es troba, també, el refugi de Coma de Vaca).

Aprofitem per menjar una mica al refugi de Coma de Vaca, abans d’afrontar una petita pujada i una forta baixada que, especialment a mi, em carregarà força els genolls (i al final baixaré amb una mica de por i tot). A partir del refugi el camí passa allunyat de l’aigua i, tot i que bonic, deixa de ser tan espectacular com fins ara.

En Jordi i en Salvi incrementen el ritme de la caminada (que tampoc era baix, fins al refugi havia anat fent la goma tota l’estona, ara els atrapo, ara em quedo enrere fent alguna foto). Tot i que els puc seguir, excepte en alguna baixada, és un ritme que no m’agrada, acostumat a badar sempre a tot arreu. Només puc fer alguna parada les poques vegades que el riu es deixa veure des del camí i al bonic salt del Grill, ja relativament a prop del cotxe.

Arribem a Queralbs a les quatre... tard per ells dos, d’hora per mi. Ens queda el pal de l’excursió: agafar el cotxe i tornar a Vallter a buscar l’altre, en total dues hores fins a casa... encara que havent vist el que hem vist, ha val la pena.