La Tosa d'Alp

Bonica ruta per fer un cim clàssic. Des de la Tosa d’Alp, 100 Cims, hi ha unes vistes espectaculars al Cadí, el Pedraforca, la Cerdanya, el Puigpedrós, el Carlit o la Tossa Plana de Lles, entre molts altres.

D’HORA

Després de la calorada d’ahir, la Clara es desdiu i avui aniré sol. Passo del “maps” i arribo bé, sense problemes, al coll de Pal. Començo a caminar abrigat amb el paravents d’estiu, pel fred i el vent (i tardaré una bona estona a treure-me’l).

M’enfilo entre prats grocs d’estiu, imagino més marcat que d’altres anys per culpa de la sequera. La primera pujada és relativament forta, fins arribar al cap del Serrat Alt. La visibilitat és una mica millor que la que vam tenir ahir i les vistes al Cadí, el Pedraforca, la Gallina Pelada, el Pedró dels Quatre Batlles, la Tosa, la Cerdanya i el Berguedà són espectaculars.

A partir d’aquí el sender es torna més planer. Al cap de poc arribo al refugi Niu d’Àliga. Al seu voltant hi ha un petit circuit de natura amb algunes rèpliques d’animals que, imagino, ha de ser maca de fer amb nens.

Des del mirador i el cim les vistes són encara més espectaculars. Per la banda sud, més o menys les mateixes que des del Serrat Alt, però aquí s’obren de manera més clara cap a la Cerdanya i les muntanyes que l’envolten. M’hi passo una bona estona. Tot i això, per un cop que al cim hi ha bar... no ho aprofito!

Per baixar no faig cas al track que porto. En lloc seu baixo pel camí de les mines fins al coll de la Vall. Aquí hi ha un plafó informatiu de la Ruta de les Mines... que si ho arribo a saber, la faig, ja que no hauria suposat fer gaire més volta i sembla prou interessant (quedarà pendent per una altra vegada).

Mica en mica vaig baixant per la vessant de la muntanya, on tinc la sort de poder contemplar un parell d’isards. Avui, anant sol m’he fixat una mica més amb la fauna i he pogut contemplar voltors, còlits, cotxes fumades i gralles de bec vermell.

Sense buscar-ho arribo al cotxe a l’hora de dinar. De fet, he portat els entrepans a la motxilla tot el camí. Tot i això, està bé.

Comabona

100 Cims amb unes vistes espectaculars (al Pirineu ceretà, andorrà i més enllà). Els camins per pujar-hi, almenys des de la seva cara nord, són d’una gran bellesa.

BOLETS!

He dormit al refugi de Prat d’Aguiló... bé, al seu aparcament, a la furgo. Tot i estar a gairebé dos mil metres fa fresqueta però res de l’altre món, i menys per l’època de l’any en que estem. Em pensava que tindria fred i he dormit perfectament (gràcies als sacs i els aïllants de la furgo, suposo, també). De fet, tan bé que em llevo cap a les nou i no començo a caminar fins a dos quarts de deu. Just quan comença a sortir el sol darrera els cingles del Cadí.

Feia temps que no hi venia i en tenia ganes, també de fer aquesta caminada. Els cingles d’aquesta serralada són imponents i costa imaginar per on es poden superar. Passat el refugi la pujada és constant, sense treva, tot buscant el millor pas... que hi és, encara que sembli impossible. Ja a mitja pujada, començo a gaudir de les bones vistes que hi ha a pràcticament tot el camí.

Arribo al Pas dels Gosolans, on les vistes s’obren cap al Pedraforca, que queda davant meu imponent. La pujada, però, encara no s’ha acabat. Ara, però, és més suau i es fa resseguint la cinglera per camins poc a gens marcats.

D’isards no en veuré, però si en trobaré algunes petjades. Pujant també m’ha semblat veure un pela-roques, tot i que tan fugaçment que no ho puc assegurar. El que si tindré temps de veure, durant el camí, son gralles de bec-groc, llucaretes, pinsans, caderneres, gaigs i voltors.

Passo pel puig de Font Tartera i el collet de Comabona per, finalment, arribar al cim del Comabona. Ja les he anat gaudint de camí, però des d’aquí les vistes són realment espectaculars. A mi, particularment, gairebé m’agraden més les dels cims prepirinencs que les dels cims dels Pirineu. Fa bon dia i la visibilitat és molt bona, m’agrada distingir muntanyes i cims on he estat, i altres on espero pujar algun dia: Montserrat, el Montseny, el Pedraforca, el Cadinell, el Costa Cabirolera, la Gallina Pelada, el Pedró dels Quatre Batlles, el Cap del Verd, el Montsec, el Puigmal, el Puigpedrós, la Carbassa, la Muga, la Tossa Plana, el Perafita, els cims d’Aigüestortes i l’Alt Pirineu... M’hi estic una bona estona, ho aprofito per esmorzar.

Baixo pel coll de Tancalaporta, tot passant per algunes tarteres, amb algun punt on s’ha d’anar en compte, encara que res difícil.

Passat el coll de seguida camino per pinedes de pi negre... i començo a trobar els primers bolets: fredelucs i alguns pinetells i rovellons. Només cullo els del costat del camí, amb alguna petita incursió als llocs que semblen més propicis. N’ompliré el cistell, mitjà, que porto al cotxe, arribant a l’aparcament una hora llarga més tard del que comptava. També més cansat i amb gana, a les tres tocades. Per sort, porto menjar i el puc fer allà mateix: una llauna de “cocido madrileño”, que m’anirà molt bé per refer forces.

I d’aquí, cap a casa... fent alguna parada només sortir per acabar d’omplir el cistell a vessar (i amb més temps i menys cansament, segurament n’hagués omplert un altre... un altre dia serà!).

El Cadinell

La serralada del Cadinell és gairebé paral·lela a la del Cadí, on està unida pel coll de Jovell. Tot i que la seva alçada és més modesta, des del seu cim les vistes són sensacionals (i és un 100 Cims).

ESPECIAL

Caminada de grup, aquesta vegada, però, serà una mica diferent. Una quants marxem dissabte a la tarda fins a Josa de Cadí, on ens instal·larem a casa d’en Ramon i l’Àngels, que de tant en tant ens acompanyen en alguna caminada. Fem una volta al poble, bonic i en plena festa major,  sopar, ball (alguns) i a dormir... els que poden (no entrarem en detalls :-)).

L’endemà s’ afegeixen a l’excursió uns pocs més, a les nou, tot i que no començarem a caminar fins a dos quarts de deu. Fa un dia gris però no amenaça pluja (passarem menys calor, la visibilitat serà bona, però  les fotos no quedaran tant bé, què hi farem!).

La primera parada és gairebé només sortir: Santa Maria de Josa, una ermita romànica, del segle XII, bonica. Tot seguit ens comencem a enfilar, entre pinedes (que fan cara de bolets, tot  i que a causa de la sequera no se’n veu ni rastre), seguint el GR per un sender ample.

Fem una breu parada a coll Jovell, on deixem el GR. Comencem a seguir fites, camins poc marcats i, poc més endavant, a enfilar-nos amb ganes. Al final de la pujada petit descans amb bones vistes, per seguir pujant per la carena ara de forma molt més suau. Un cop al cim, bufa un vent fred que fa que ens haguem d’abrigar, però tot i això costa de marxar, les vistes són magnífiques: el Cadí, Josa, el Pedraforca, els Rasos de Peguera, la Serralada de Boumort, el Montsec...

Baixem fins al prat que hem trobat al final de la pujada, on alguns refan forces i d’altres ens dediquem a contemplar tres voltors que planegen ben a prop, un fins i tot ens passarà a pocs metres.

Baixem fins a coll Jovell seguint les fites... per un altre camí. N’hi ha moltes i baixen per tot arreu (tot i que totes semblen anar a parar més o menys al mateix lloc). De coll Jovell, com que anem d’hora (aquesta vegada, cosa molt estranya, fins i tot anem d’acord amb els temps que marquen les ressenyes), decidim baixar per una pista en lloc de pel GR (al final fent alguna drecera pel dret, que no surt al track). Segurament era més maco el camí per on hem pujat, però almenys baixant per aquí guanyem bones vistes, especialment a Josa de Cadí.

Aconseguim arribar a Josa a l’hora prevista,  cosa estranya.  A temps de gaudir del Ball de la Cuinera , una de les activitats més antigues i populars de la Festa Major de Josa, un acte que comença amb una missa (fins fa poc oficiada per Mossen Ballarín) i que, al compàs d’un músic, es va de plaça a plaça on es fan diferents aperitius i ball (antigament es passava casa per casa, on la mestressa, que es quedava a preparar el dinar, havia de ballar un ball mentre el músic tocava una cançó i es feia un aperitiu).  Tot seguit dinar, lliçó de swing, xocolatada a casa en Ramon i l’Àngels i, per alguns, degustació de formatge de cabra (molt bo, em diuen).

Una caminada i un cap de setmana diferent i especial. Des d’aquí, Ramon i Àngels: moltes, moltes gràcies (una altra vegada).

Penyes Altes del Moixeró

El Penyes Altes del Moixeró, 100 cims, és el punt culminant d’aquesta serralada (que no s’ha de confondre amb la veïna del Cadí). Des d’aquest cim les vistes són espectaculars i el paisatge per arribar-hi és magnífic.

TRAÏDOR

Just després de passada l’estafa del túnel del Cadí. Comencem a caminar a la una... hi ha dies que ens superem.

La pujada és suau però contínua, per una pista. També molt interessant, travessem pinedes de pi roig, primer, avetoses, prats i pinedes de pi negre després. Amb l’afegit que a diferència del que passa a la major part del Pirineu (granític), aquí ens trobem en terreny calcari, pel que el seu sotabosc és completament diferent (visible, en aquesta època, per la presència de boix en molts llocs... haurem de tornar a la primavera).

A mitja pujada decidim pujar al Moixeró. Per sort, ja que a la tornada segur que no ho haguéssim fet. Les vistes són magnífiques i es dominen bona part de la Cerdanya i el Berguedà, incloses totes les seves muntanyes. Val la pena, i això que la visibilitat és bona, però no excel·lent (en un dia ben clar ha de ser espectacular).

Baixem una mica i, abans de fer l’últim esforç, dinem arrecerats del vent. Entre sol i núvols no fa massa calor i s’està bé.

Afrontem l’última pujada. Tot i que en algun punt s’ha de grimpar una mica (al punt més complicat amb l’ajuda d’una corda, tot i que tampoc caldria), no és massa dura... però traïdora. Repetides vegades quan sembla que ja arribem al cim, descobrim una nova pujada.

L’esforç, però, val la pena. Si des del Moixeró les vistes ja eren magnífiques ara ho són encara més. Les mateixes que al Moixeró però ampliades: el Berguedà a una banda, amb el Pedraforca, la Gallina Pelada, el Catllaràs, el pantà de la Baells; el Cadí a un costat i la Tossa d’Alp a l’altre; i a l’altra banda: la plana ceretana i els Pirineus, amb el Carlit, el Puigpedrós, la Tossa Plana... Ni imaginar com pot ser en un dia ben seré.

La baixada la fem pel mateix camí, més a poc a poc, pel cansament. Si a mi m’hauran de revisar la vista per confondre unes vaques amb unes roques (de lluny), d’altres aviat necessitaran uns malucs de titani.

Ens refresquem a la font que hi ha cap al final del camí, que raja generosa i fresca. Aigua, però, que sembla que manca al bosc. Sec, no ofereix ni rastre de bolets encara.

Prat de Cadí i Bastanist

Caminada clàssica d’Estana a Prat de Cadí, un dels racons més bonics de la Cerdanya. La tornada, però, la farem per una ruta alternativa, tot passant pel santuari de Bastanist.

POCS

Ja érem pocs i tenim una baixa inesperada d’última hora. Al final només serem tres: la Gemma, que no falla mai, la Meri, nova, i jo.

Comencem a caminar a les onze des d’Estana... un error, ja que hagués set millor fer-ho de Bastanist, fent tota la pujada d'inici (però d’això no me n’adonaré fins al final). Travessem aquest petit i encantador poble, per començar-nos a enfilar de seguida per pinedes de pi roig, i molt més endavant, de pi negre (amb algun avet). Pinedes que ens acompanyaran pràcticament tot el dia (de moment, amb absència total de bolets).

Fa una mica de xafogor, però de tant en tant alguna clariana deixa veure magnífiques vistes... excusa per parar i descansar una mica).

La caminada no és llarga i arribem ben d’hora a Prat de Cadí. Tot i que algun núvol ens espatlla les fotos, l’indret, un prat envoltat de pins amb les parets del Cadí a tocar és realment impressionant. La seva fama és justificada i d’aquí que hagi estat una de les caminades on ens hem trobat més gent (sense tenir la sensació de massificació). És també, una caminada ideal per fer amb nens.

Llàstima que sigui una mica d’hora per parar-nos-hi a dinar. Un cop descansats i recorregut de punta a punta seguim el nostre camí (dinarem una mica més endavant). Per baixar farem una ruta alternativa. Seguint un torrent baixem primer en picat, llavors planejant una mica. Arribem a un punt on hauríem de prendre un camí a la dreta, però almenys al principi està molt emboscat i ho deixem estar. Tornem a baixar fins arribar al riu... on s’acaba, o perdem, el camí. El travessem i continuem per l’altra banda per corriols pocs marcats fins a trobar, al cap de molt poc, el GR que ens portarà fins al santuari.

El Santuari de Bastanist és un altre racó bonic (convertit en casa de colònies). Visitem la seva ermita, que està oberta (d’origen romànic, tot i que molt modificada posteriorment). Ens refresquem i ens “reaprovisionem” d’aigua a la font Fresca, just al seu costat. Fa força xafogor (i això que hem vingut aquí buscant la fresca).

Reculem un tros, ara, però, sense deixar el GR ja fins al poble. De camí, més boscos i bones vistes... i més pujada. No és molta distància ni és dura, però amb tot el que portem se’ns fa una mica llarga tot i que valgui la pena.

Per acabar, got al curiós bar del poble i cap a casa.

Costa Cabirolera

Bonica caminada fins al sostre comarcal del Berguedà (i de Barcelona). Des d’aquest cim, a la serra del Cadí, les vistes són realment impressionants (de les millors que he vist mai).

SOSTRE

Fa temps que tinc pendent una caminada per la serra del Cadí. Pràcticament no n’hi he fet cap i segurament, de les serralades més “importants” és la que tinc més injustament abandonada. Avui acabaré amb aquest “greuge”. Em decideixo pel Costa Cabirolera, que és el cim més alt del Berguedà i de la província de Barcelona (amb 2605 metres). Ho faig avui, també, abans no arribin les nevades previstes per als propers dies... i no acabar deixant-ho per l’any que ve una vegada més.

Començo a coll de les Bassotes i de seguida m’enfilo entre pins negres i bonics prats. D’entrada per les dreceres que van tallant la pista. Poc més endavant, però, ho faig per la pista, que s’enfila una mica més suau i amablement. Baixant ho faré al revés (al track he dibuixat pujar per una banda i baixar per l’altra... perquè cadascú ho faci al seu gust). El paisatge és bonic, amb el cim visible sempre a l'esquerra, i gaudeixo de les primeres vistes.

Al Prat de Berló baixo fins a la Coma de Cortils, un bonic racó on hem distrec tot contemplant un ramat d’Isards (en compto una dotzena). A la font (a l’estiu s’ha d’agrair molt, però avui les temperatures són prou agradables, però no tant com per refrescar-s’hi), començo a enfilar-me una altra vegada.

Ja ho sabia, però l’últim tram és en força pendent, sobre una tartera i de mal caminar. Per sort és poc tros i llavors ja només queda una última pujada suau... i el premi compensa.

Fa bon dia i la visibilitat és bastant bona. Les vistes des del cim són realment impressionants: els Pirineus (de l’Aneto a una mica més enllà del Puigmal, passant per tots els cims d’Aigüestortes, la Vall d’Aran, Andorra i la Cerdanya), la plana de la Cerdanya, el Pedraforca (i les serres que l’envolten), el Montsec, Lleida sota la boira, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la Plana de Vic, el Ripollès... més de mitja Catalunya. Ho aprofito per dinar, i tot i així em costa marxar.

Baixo pel mateix camí, amb els isards, la font... gaudint del bonic paisatge, com a la pujada. A l’últim tram, per les dreceres allà on a la pujada he passat per la pista, i per la pista allà on he pujat per les dreceres.

Els Empedrats i els Adous de Bastareny

Caminada espectacular, sobretot després de pluges abundants. Passarem per llocs espectaculars i bonics com el Brollador de la Llet, el congost dels Empedrats, el pas de la Boixassa (amb bones vistes), el salt de Murcurols o les Adous del Bastareny.

AIGUA I MÉS AIGUA

Avui toca estrenar carretera nova, que fa dies que ho tenim pendent.

Ens plantem a Bagà en poc més d'una hora... el que vol dir que, segurament, vindrem a "explorar" aquesta zona més sovint (el meu concepte de prop sempre he dit que és tot el que queda a una hora).

Avui, també, deixem una mica les flors de banda per dedicar-nos a l'aigua.

Comencem a caminar a l'Hostalet (actualment una casa de natura). Ens enfilem per una pineda cap els Empedrats, fent una primera parada al Bullidor de la Llet. Un impressionant brollador d'aigua en unes fissures a la paret de roca calcària. Sovint (a l'estiu i la tardor) sol estar sec, avui, però, sembla estar en la seva màxima esplendor, oferint un espectacle impressionant i que, per ell mateix, ja justifica haver vingut fins aquí.

Deixem el Bullidor enrere per endinsar-nos a l'estret congost dels Empedrats. Travessem el torrent diverses vegades, sovint amb alguna dificultat, camí i riu es confonen i no puc evitar mullar-me una mica els peus (poc, comparat amb d'altres vegades). Alguna part també la fem mig grimpant o amb l'ajuda dels pals. El congost ja és impressionant, però encara el fan més bonic els salts d'aigua que hi ha al seu interior.

Seguim amunt, ara principalment entre fagedes, amb algun pi i alguns aurons, gairebé sempre acompanyats del so del torrent de Pendís. Hi passem més o menys a prop i fins i tot el travessem alguna vegada. Baixa i sembla que surt aigua per tot arreu. La deu d'aigua de la font Gran d'Escriu també raja amb ganes.

El camí puja i puja passant pel refugi Sant Jordi i la font del Faig.

A partir del coll de Galligans i el pas de la Boixassa deixem enrere boscos, canviant-los per boixedes baixes amb unes vistes impressionants. A una banda cap a la vall per on hem pujat i el Moixeró, a l'altra la serra de la Moixa, el Pedraforca, la serra d'Ensitja i la vall del Bastareny. La pujada ha estat força dura, però al final ha valgut la pena, i de sobres. La visibilitat, a més, és força bona, hi ha algun núvol, però cap d'amenaçador.

Baixem per la l'altra banda, per la Boixassa. El seu nom no enganya i el seu nom és degut a que la vessant està recoberta per boixos.

A la Pelosa aprofitem per dinar i recuperar energies.

Tot seguit deixem el PR i baixem per una pista que ens portarà, un altre cop entre pinedes, gairebé directament al bonic Salt de Murcurols.

Baixem una mica més i poca estona després arribem als Adous del Bastareny, un altre brollador que sembla trobar-se a la seva màxima esplendor. La quantitat i la força amb què surt l'aigua de la roca és simplement espectacular. Per rematar-ho, una mica més avall hi ha un bonic salt d'aigua.

Baixem per la pista que ens ha de portar al cotxe, ja en poca estona, fent un parell de cerques, la primera mig fallida, fins al bullidor de Sant Esteve... que endevinem però no podem veure per no poder travessar el riu. La segona fallida, ja que no sabem veure una font marcada al mapa.