Fitxa tècnica, fotos i explicació de les caminades que vaig fent... amb més o menys sentit de l'humor, segons la inspiració del dia.
A cavall de les comarques de l'Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà, les Serres del Cadí, el Moixeró i el Cadinell formen part del Prepirineu. Amb una alçada poc menys modesta ofereixen postals pirinenques, tot i que el seu origen calcari fa que els seus paisatges i la seva vegetació sigui ben particular.
Més a poc a poc del que m’agradaria, mica en mica, les vaig descobrint (i, espero, ho continuaré fent).
Curta però bonica caminada fins al cim de la Roca Gran (100 Cims), amb magnífiques vistes a les parets del Cadí i els cims pirinencs de la Cerdanya, Andorra i el Pallars.
SENSE CAMÍ
Cap de setmana a la Cerdanya. Ahir vam fer la Ruta de la Llúdriga de Martinet (que la Clara no havia fet i li feia gràcia). Hem dormit al coll de Jou, ens ha fet una mica de fresca, però hem pogut veure un cabirol i les vistes cap al Cadí i la Cerdanya són espectaculars. Ens llevem d’hora i esmorzem sense presses, començarem a caminar aquí.
La caminada és curta i es fa entre pinedes de pi roig i pi negre, on trobarem un parell de múrgoles. La primera part per una pista fent una pujada suau, on veurem, també, alguns isards. Al final de la pista, però, ens enfilem pel dret, sense saber veure cap camí definit.
Un cop al cim les vistes són espectaculars, al Cadí i als cims de la Cerdanya, Andorra i el Pallars. Ens hi estem una bona estona. Fa sol i un bon dia.
Com que baixant tampoc veiem cap camí, decidim passar del track i baixar igualment pel dret, tot fent una mica de drecera. Sorprendrem un pobre senglar que marxa esperitat muntanya avall.
La ruta està bé, però no és la primera ni l'última vegada que ens trobem un 100 Cims (no essencial) sense camí definit i s’ha de pujar i/o baixar «campi qui pugui», cosa que no ens fa el pes especialment.
Data: 16/06/2024
Kilòmetres: 4.0 (circular)
Desnivell ± 275 m
Durada: 1 h 45' (amb parades).
Inici al coll de Jou, a la pista forestal que porta al refugi Prat d'Aguiló (en un revolt tancat a l'esquerra amb un dipòsit d'aigua de bombers a la dreta, mig amagat).
No senyalitzada. La ressenya de sota és orientativa és recomanable acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.
Sortint del coll de Jou per la pista per on hi haurem arribat. Una mica més amunt prenem la primera pista que trobem a la dreta (també podem començar aquí). Anem seguint aquesta pista.
Quan la pista s’acaba girem a l’esquerra i anem sempre amunt. Millor si anem resseguint la cinglera (una mica més a l’esquerra per on vam passar nosaltres amb el track). No hi ha camí, o sigui que anirem pel dret.
Un cop fet al cim a l’hora de baixar tres quarts del mateix: no hi ha camí, de manera que baixarem pel dret fins a trobar la pista, des d’on desfarem el camí. Només hem de procurar no anar massa cap a la dreta, per un terreny amb més pendent. Millor portar track (o si no, desfer el camí).
Nota: ruta ideal per combinar amb la pujada al Comabona si dormim al refugi (o en una furgo, com nosaltres). Un dia una i l’altra l’altra.
Bonica ruta per fer un cim clàssic. Des de la Tosa d’Alp, 100 Cims, hi ha unes vistes espectaculars al Cadí, el Pedraforca, la Cerdanya, el Puigpedrós, el Carlit o la Tossa Plana de Lles, entre molts altres.
D’HORA
Després de la calorada d’ahir, la Clara es desdiu i avui aniré sol. Passo del “maps” i arribo bé, sense problemes, al coll de Pal. Començo a caminar abrigat amb el paravents d’estiu, pel fred i el vent (i tardaré una bona estona a treure-me’l).
M’enfilo entre prats grocs d’estiu, imagino més marcat que d’altres anys per culpa de la sequera. La primera pujada és relativament forta, fins arribar al cap del Serrat Alt. La visibilitat és una mica millor que la que vam tenir ahir i les vistes al Cadí, el Pedraforca, la Gallina Pelada, el Pedró dels Quatre Batlles, la Tosa, la Cerdanya i el Berguedà són espectaculars.
A partir d’aquí el sender es torna més planer. Al cap de poc arribo al refugi Niu d’Àliga. Al seu voltant hi ha un petit circuit de natura amb algunes rèpliques d’animals que, imagino, ha de ser maca de fer amb nens.
Des del mirador i el cim les vistes són encara més espectaculars. Per la banda sud, més o menys les mateixes que des del Serrat Alt, però aquí s’obren de manera més clara cap a la Cerdanya i les muntanyes que l’envolten. M’hi passo una bona estona. Tot i això, per un cop que al cim hi ha bar... no ho aprofito!
Per baixar no faig cas al track que porto. En lloc seu baixo pel camí de les mines fins al coll de la Vall. Aquí hi ha un plafó informatiu de la Ruta de les Mines... que si ho arribo a saber, la faig, ja que no hauria suposat fer gaire més volta i sembla prou interessant (quedarà pendent per una altra vegada).
Mica en mica vaig baixant per la vessant de la muntanya, on tinc la sort de poder contemplar un parell d’isards. Avui, anant sol m’he fixat una mica més amb la fauna i he pogut contemplar voltors, còlits, cotxes fumades i gralles de bec vermell.
Sense buscar-ho arribo al cotxe a l’hora de dinar. De fet, he portat els entrepans a la motxilla tot el camí. Tot i això, està bé.
Data: 14/08/2023
Kilòmetres: 8.5
Desnivell ± 480 m.
Durada: 3 h 15' (amb parades).
Dificultat: BAIXA.
Circular: si, inici al coll de Pal (BV-4024 entre Bagà i l'estació d'esquí de coll de Pal).
No tota, però bona part senyalitzada amb algun pal indicador i marques blanques i vermelles (GR-150-1) o taronges (Cavalls del Vent). Cal ressenya (com la de sota). Tot i això, com en qualsevol caminada, i més tractant-se d’alta muntanya, cal acompanyar-la de mapa i/o TRACK wililoc
Sortim del coll de Pal, mirant al Berguedà (segurament per on hi haurem arribat), a la dreta. Anem cap a una torre elèctrica i seguim el camí que hi trobarem, amunt (en els primers metres pot estar una mica desdibuixat). En algunes roques veurem les marques del GR (escasses, tampoc hi ha lloc on posar-les).
Poc més amunt ens trobarem un camí que ens puja per la nostra esquerra. Seguim recte, amunt, ara ja seguint les marques taronges de Cavalls del Vent, més abundants, fins al refugi.
Un cop al refugi de Niu d’Àliga, final d’un telecabina, anem fins al cim de la Tosa, amb un vèrtex geodèsic que ens quedarà a la vista (darrera el refugi segons hem arribat).
Un cop fet al cim tornem al refugi i girem a la dreta pel camí que baixa al costat del mirador (circuit de les mines). Seguim, encara, les marques taronges. Al cap de poc arribarem a una antiga pista, que seguirem a l’esquerra, tot deixant les marques.
Poc passat el Carregador (un antic edifici miner), en un revolt a la dreta, podem seguir recte, per passar per la Font de la Mena, o baixar cap a la cabana de la Mena, i aquí girar a l’esquerra per un camí evident i a la vista. En qualsevol cas els dos camins s’ajunten més endavant. Seguim sempre el camí més ample i fresat.
Arribarem a una collada on retrobarem el camí de Cavalls del Vent. Ara, però, el travessem i seguim recte pel mig de prats, sense un camí definit. Poc metres més endavant, però, en veurem un de ben marcat que seguirem, ja fins al final.
Nota: si volem allargar una miqueta la caminada podem afegir el circuit del Ferro (jo, si ho hagués sabut ho hauria fet).
100 Cims amb unes vistes espectaculars (al Pirineu ceretà, andorrà i més enllà). Els camins per pujar-hi, almenys des de la seva cara nord, són d’una gran bellesa.
BOLETS!
He dormit al refugi de Prat d’Aguiló... bé, al seu aparcament, a la furgo. Tot i estar a gairebé dos mil metres fa fresqueta però res de l’altre món, i menys per l’època de l’any en que estem. Em pensava que tindria fred i he dormit perfectament (gràcies als sacs i els aïllants de la furgo, suposo, també). De fet, tan bé que em llevo cap a les nou i no començo a caminar fins a dos quarts de deu. Just quan comença a sortir el sol darrera els cingles del Cadí.
Feia temps que no hi venia i en tenia ganes, també de fer aquesta caminada. Els cingles d’aquesta serralada són imponents i costa imaginar per on es poden superar. Passat el refugi la pujada és constant, sense treva, tot buscant el millor pas... que hi és, encara que sembli impossible. Ja a mitja pujada, començo a gaudir de les bones vistes que hi ha a pràcticament tot el camí.
Arribo al Pas dels Gosolans, on les vistes s’obren cap al Pedraforca, que queda davant meu imponent. La pujada, però, encara no s’ha acabat. Ara, però, és més suau i es fa resseguint la cinglera per camins poc a gens marcats.
D’isards no en veuré, però si en trobaré algunes petjades. Pujant també m’ha semblat veure un pela-roques, tot i que tan fugaçment que no ho puc assegurar. El que si tindré temps de veure, durant el camí, son gralles de bec-groc, llucaretes, pinsans, caderneres, gaigs i voltors.
Passo pel puig de Font Tartera i el collet de Comabona per, finalment, arribar al cim del Comabona. Ja les he anat gaudint de camí, però des d’aquí les vistes són realment espectaculars. A mi, particularment, gairebé m’agraden més les dels cims prepirinencs que les dels cims dels Pirineu. Fa bon dia i la visibilitat és molt bona, m’agrada distingir muntanyes i cims on he estat, i altres on espero pujar algun dia: Montserrat, el Montseny, el Pedraforca, el Cadinell, el Costa Cabirolera, la Gallina Pelada, el Pedró dels Quatre Batlles, el Cap del Verd, el Montsec, el Puigmal, el Puigpedrós, la Carbassa, la Muga, la Tossa Plana, el Perafita, els cims d’Aigüestortes i l’Alt Pirineu... M’hi estic una bona estona, ho aprofito per esmorzar.
Baixo pel coll de Tancalaporta, tot passant per algunes tarteres, amb algun punt on s’ha d’anar en compte, encara que res difícil.
Passat el coll de seguida camino per pinedes de pi negre... i començo a trobar els primers bolets: fredelucs i alguns pinetells i rovellons. Només cullo els del costat del camí, amb alguna petita incursió als llocs que semblen més propicis. N’ompliré el cistell, mitjà, que porto al cotxe, arribant a l’aparcament una hora llarga més tard del que comptava. També més cansat i amb gana, a les tres tocades. Per sort, porto menjar i el puc fer allà mateix: una llauna de “cocido madrileño”, que m’anirà molt bé per refer forces.
I d’aquí, cap a casa... fent alguna parada només sortir per acabar d’omplir el cistell a vessar (i amb més temps i menys cansament, segurament n’hagués omplert un altre... un altre dia serà!).
Data: 14/10/2022
Kilòmetres: 11.2
Desnivell ± 740 m.
Durada: 4 h 30'(amb parades).
Dificultat: baixa/mitjana.
Circular: sí, inici al refugi de Prats d'Aguiló. S'hi arriba per una pista d'uns 13 Km en força bon estat, mal senyalitzada (i el Maps no sap on és). Millor amb cotxe alt, però amb un cotxe baix amb paciència i vigilant en algun punt segurament s'hi pot arribar bé.
Senyalitzada, en part, amb diferents marques. La ressenya de sota és únicament orientativa i, més tractant-se d’alta muntanya, cal acompanyar-la de mapa i/o TRACK wililoc.
Sortim del refugi pel camí de la dreta, desdibuixat al prat només començar. En aquest primer tram seguirem les marques blanques i grogues del PR-C 124 (i punts taronges de Cavalls del Vent). Abundants, hem d’estar atents a no perdre-les, ja que alguns camins de vaques ens poden fer despistar.
Arribarem al Pas del Gosolans (pal indicador). Aquí tenim dues opcions. La primera, la que vaig fer jo, és anar resseguint la cinglera fins arribar al cim, tot i que sovint no hi ha un camí definit. La segona és seguir pel GR, per acabar pujant pel dret o pels camins de l’altra banda.
Un cop fet el cim continuem resseguint la cinglera, ara per seguir unes marques de SL (blanques i verdes), o, una mica més endavant, un camí més ample i fresat que hi baixa en paral·lel. Arribarem a un sender, on girarem cap a l’esquerra i començarem a seguir les marques blanques i vermelles del GR-150 (no massa abundants).
Ja força passat el coll de Tancalaporta en una cruïlla de camins, deixarem el GR, i començarem a seguir els punts taronges de Cavalls del Vent (abundants), a l’esquerra, ja fins a arribar al refugi.
La serralada del Cadinell és gairebé paral·lela a la del Cadí, on està unida pel coll de Jovell. Tot i que la seva alçada és més modesta, des del seu cim les vistes són sensacionals (i és un 100 Cims).
ESPECIAL
Caminada de grup, aquesta vegada, però, serà una mica diferent. Una quants marxem dissabte a la tarda fins a Josa de Cadí, on ens instal·larem a casa d’en Ramon i l’Àngels, que de tant en tant ens acompanyen en alguna caminada. Fem una volta al poble, bonic i en plena festa major, sopar, ball (alguns) i a dormir... els que poden (no entrarem en detalls :-)).
L’endemà s’ afegeixen a l’excursió uns pocs més, a les nou, tot i que no començarem a caminar fins a dos quarts de deu. Fa un dia gris però no amenaça pluja (passarem menys calor, la visibilitat serà bona, però les fotos no quedaran tant bé, què hi farem!).
La primera parada és gairebé només sortir: Santa Maria de Josa, una ermita romànica, del segle XII, bonica. Tot seguit ens comencem a enfilar, entre pinedes (que fan cara de bolets, tot i que a causa de la sequera no se’n veu ni rastre), seguint el GR per un sender ample.
Fem una breu parada a coll Jovell, on deixem el GR. Comencem a seguir fites, camins poc marcats i, poc més endavant, a enfilar-nos amb ganes. Al final de la pujada petit descans amb bones vistes, per seguir pujant per la carena ara de forma molt més suau. Un cop al cim, bufa un vent fred que fa que ens haguem d’abrigar, però tot i això costa de marxar, les vistes són magnífiques: el Cadí, Josa, el Pedraforca, els Rasos de Peguera, la Serralada de Boumort, el Montsec...
Baixem fins al prat que hem trobat al final de la pujada, on alguns refan forces i d’altres ens dediquem a contemplar tres voltors que planegen ben a prop, un fins i tot ens passarà a pocs metres.
Baixem fins a coll Jovell seguint les fites... per un altre camí. N’hi ha moltes i baixen per tot arreu (tot i que totes semblen anar a parar més o menys al mateix lloc). De coll Jovell, com que anem d’hora (aquesta vegada, cosa molt estranya, fins i tot anem d’acord amb els temps que marquen les ressenyes), decidim baixar per una pista en lloc de pel GR (al final fent alguna drecera pel dret, que no surt al track). Segurament era més maco el camí per on hem pujat, però almenys baixant per aquí guanyem bones vistes, especialment a Josa de Cadí.
Aconseguim arribar a Josa a l’hora prevista, cosa estranya. A temps de gaudir del Ball de la Cuinera , una de les activitats més antigues i populars de la Festa Major de Josa, un acte que comença amb una missa (fins fa poc oficiada per Mossen Ballarín) i que, al compàs d’un músic, es va de plaça a plaça on es fan diferents aperitius i ball (antigament es passava casa per casa, on la mestressa, que es quedava a preparar el dinar, havia de ballar un ball mentre el músic tocava una cançó i es feia un aperitiu). Tot seguit dinar, lliçó de swing, xocolatada a casa en Ramon i l’Àngels i, per alguns, degustació de formatge de cabra (molt bo, em diuen).
Una caminada i un cap de setmana diferent i especial. Des d’aquí, Ramon i Àngels: moltes, moltes gràcies (una altra vegada).
Data: 03/09/2017
Kilòmetres: 11.0 (parcialment circular)
Desnivell ± 700 m.
Durada: 4 h (amb parades).
Circular: parcialment, inici a l'aparcament que hi ha a l'entrada de Josa de Cadí.
Dificultat: mitjana.
Parcialment senyalitzada. La ressenya de sota és orientativa i és recomanable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.
D'esquena a Josa de Cadí travessem la carretera i seguim per la pista que ens quedarà just a davant, en direcció a Santa Maria (clarament visible, pocs metres després deixarem la pista i girarem a la dreta per un sender ample).
Un cop a Santa Maria anem a buscar el corriol de darrera l'absis (que cal seguir a l'esquerra), a partir d'aquí seguim les marques blanques i vermelles del GR-150-1.
Un cop a coll Jovell (pal indicador del coll) deixem el GR, i la pista que haurem retrobat arribant-hi, per girar a l'esquerra. A partir de coll Jovell comença un camí, que tot i que no és complicat si que pot ser enrevessat. El millor que es pot fer és seguir les fites pel camí més fresat, d'entrada lleugerament cap a la dreta i, més endavant, lleugerament cap a l'esquerra. El "problema" és que hi ha diversos camins i fites a tots, en tot cas, però, sempre amunt i seguint les fites arribarem gairebé amb tota seguretat a un prat (després d'una pujada forta), a partir d'on seguirem carenant més suaument fins al cim.
Si pugem i baixem pel mateix lloc escurçarem la caminada un parell de kilòmetres.
Si volem fer la tornada parcialment circular un cop a coll Jovell ho podem fer baixant per la pista (al meu gust, però, excepte per les vistes a Josa de Cadí, ni val ni deixa de valer la pena).
El Penyes Altes del Moixeró, 100 cims, és el punt culminant d’aquesta serralada (que no s’ha de confondre amb la veïna del Cadí). Des d’aquest cim les vistes són espectaculars i el paisatge per arribar-hi és magnífic.
TRAÏDOR
Just després de passada l’estafa del túnel del Cadí. Comencem a caminar a la una... hi ha dies que ens superem.
La pujada és suau però contínua, per una pista. També molt interessant, travessem pinedes de pi roig, primer, avetoses, prats i pinedes de pi negre després. Amb l’afegit que a diferència del que passa a la major part del Pirineu (granític), aquí ens trobem en terreny calcari, pel que el seu sotabosc és completament diferent (visible, en aquesta època, per la presència de boix en molts llocs... haurem de tornar a la primavera).
A mitja pujada decidim pujar al Moixeró. Per sort, ja que a la tornada segur que no ho haguéssim fet. Les vistes són magnífiques i es dominen bona part de la Cerdanya i el Berguedà, incloses totes les seves muntanyes. Val la pena, i això que la visibilitat és bona, però no excel·lent (en un dia ben clar ha de ser espectacular).
Baixem una mica i, abans de fer l’últim esforç, dinem arrecerats del vent. Entre sol i núvols no fa massa calor i s’està bé.
Afrontem l’última pujada. Tot i que en algun punt s’ha de grimpar una mica (al punt més complicat amb l’ajuda d’una corda, tot i que tampoc caldria), no és massa dura... però traïdora. Repetides vegades quan sembla que ja arribem al cim, descobrim una nova pujada.
L’esforç, però, val la pena. Si des del Moixeró les vistes ja eren magnífiques ara ho són encara més. Les mateixes que al Moixeró però ampliades: el Berguedà a una banda, amb el Pedraforca, la Gallina Pelada, el Catllaràs, el pantà de la Baells; el Cadí a un costat i la Tossa d’Alp a l’altre; i a l’altra banda: la plana ceretana i els Pirineus, amb el Carlit, el Puigpedrós, la Tossa Plana... Ni imaginar com pot ser en un dia ben seré.
La baixada la fem pel mateix camí, més a poc a poc, pel cansament. Si a mi m’hauran de revisar la vista per confondre unes vaques amb unes roques (de lluny), d’altres aviat necessitaran uns malucs de titani.
Ens refresquem a la font que hi ha cap al final del camí, que raja generosa i fresca. Aigua, però, que sembla que manca al bosc. Sec, no ofereix ni rastre de bolets encara.
Data: 29/08/2016
Kilòmetres: 15.2 (anar i tornar)
Desnivell ± 705 m.
Durada: 5 h (amb parades).
Circular: no, inici a l'inici de la pista que porta al coll de Trapa. Passat el refugi del Serrat de les Esposes (uns 2.3 Km). En un revolt a la dreta trobarem una pista tancada amb una tanca que continua recte (en una roca hi ha una indicació cap al Moixeró, feta amb pintura blava).
Dificultat: baixa.
Parcialment senyalitzada, però d’orientació fàcil. Amb la ressenya de sota, conjuntament amb un mapa i/o amb TRACK Wikiloc, s’hauria de poder sense complicacions.
D'entrada seguim sempre per la pista principal (en tot cas, més endavant, al coll de la Trapa, on hi ha una cruïlla de pistes, girem a l'esquerra). Passat el coll continuem per la pista principal, gairebé fins que s'acaba, on comença a baixar cap a un torrent. Aquí trobarem uns punts vermells que seguirem fins al final (direcció al cim, que de seguida ens quedarà a la vista). Poc més endavant, al collet del Moixeró, també seguirem les marques blanques i vermelles de GR-150-1. La tornada la farem pel mateix camí.
Caminada clàssica d’Estana a Prat de Cadí, un dels racons més bonics de la Cerdanya. La tornada, però, la farem per una ruta alternativa, tot passant pel santuari de Bastanist.
POCS
Ja érem pocs i tenim una baixa inesperada d’última hora. Al final només serem tres: la Gemma, que no falla mai, la Meri, nova, i jo.
Comencem a caminar a les onze des d’Estana... un error, ja que hagués set millor fer-ho de Bastanist, fent tota la pujada d'inici (però d’això no me n’adonaré fins al final). Travessem aquest petit i encantador poble, per començar-nos a enfilar de seguida per pinedes de pi roig, i molt més endavant, de pi negre (amb algun avet). Pinedes que ens acompanyaran pràcticament tot el dia (de moment, amb absència total de bolets).
Fa una mica de xafogor, però de tant en tant alguna clariana deixa veure magnífiques vistes... excusa per parar i descansar una mica).
La caminada no és llarga i arribem ben d’hora a Prat de Cadí. Tot i que algun núvol ens espatlla les fotos, l’indret, un prat envoltat de pins amb les parets del Cadí a tocar és realment impressionant. La seva fama és justificada i d’aquí que hagi estat una de les caminades on ens hem trobat més gent (sense tenir la sensació de massificació). És també, una caminada ideal per fer amb nens.
Llàstima que sigui una mica d’hora per parar-nos-hi a dinar. Un cop descansats i recorregut de punta a punta seguim el nostre camí (dinarem una mica més endavant). Per baixar farem una ruta alternativa. Seguint un torrent baixem primer en picat, llavors planejant una mica. Arribem a un punt on hauríem de prendre un camí a la dreta, però almenys al principi està molt emboscat i ho deixem estar. Tornem a baixar fins arribar al riu... on s’acaba, o perdem, el camí. El travessem i continuem per l’altra banda per corriols pocs marcats fins a trobar, al cap de molt poc, el GR que ens portarà fins al santuari.
El Santuari de Bastanist és un altre racó bonic (convertit en casa de colònies). Visitem la seva ermita, que està oberta (d’origen romànic, tot i que molt modificada posteriorment). Ens refresquem i ens “reaprovisionem” d’aigua a la font Fresca, just al seu costat. Fa força xafogor (i això que hem vingut aquí buscant la fresca).
Reculem un tros, ara, però, sense deixar el GR ja fins al poble. De camí, més boscos i bones vistes... i més pujada. No és molta distància ni és dura, però amb tot el que portem se’ns fa una mica llarga tot i que valgui la pena.
Per acabar, got al curiós bar del poble i cap a casa.
Data: 04/09/2016
Kilòmetres: 12.6 (anar i tornar)
Desnivell ± 800 m.
Durada: 6 h (amb parades).
Circular: sí (pràcticament), inici al Santuari de Bastanist (tot i que nosaltres la vam començar a Estana).
Dificultat: baixa.
La caminada clàssica per anar a Prats de Cadí surt d'Estana (o d'un aparcament passat el poble, al Coll de Pallers) està molt ben senyalitzada (a banda de passar per camins amples i ben fresats). Fàcil, ideal per fer amb nens, només cal seguir les marques blanques i vermelles del GR-150 fins a l'aparcament de Coll de Pallers i, a partir d'aquí, les marques blanques i grogues del PR (en aquest cas la caminada només són uns 7/8 Km i uns 300 metres de desnivell).
Una alternativa per allargar-la és començar a Bastanist seguint el GR fins al coll de Pallers (i d'aquí anar al Prat de Cadí tal i com s'indica al paràgraf anterior). Si no ens volem complicar la vida el millor és tornar pel mateix camí.
Es pot fer circular, però en aquest cas ens caldrà mapa i/o TRACK Wikiloc (el camí és perd una mica a l'alçada del riu). Segurament és millor, si es vol circular, passar pel Collet de l'Orri (no ho he comprovat), encara que això ens allargarà una mica l'excursió.
Bonica caminada fins al sostre comarcal del Berguedà (i de Barcelona). Des d’aquest cim, a la serra del Cadí, les vistes són realment impressionants (de les millors que he vist mai).
SOSTRE
Fa temps que tinc pendent una caminada per la serra del Cadí. Pràcticament no n’hi he fet cap i segurament, de les serralades més “importants” és la que tinc més injustament abandonada. Avui acabaré amb aquest “greuge”. Em decideixo pel Costa Cabirolera, que és el cim més alt del Berguedà i de la província de Barcelona (amb 2605 metres). Ho faig avui, també, abans no arribin les nevades previstes per als propers dies... i no acabar deixant-ho per l’any que ve una vegada més.
Començo a coll de les Bassotes i de seguida m’enfilo entre pins negres i bonics prats. D’entrada per les dreceres que van tallant la pista. Poc més endavant, però, ho faig per la pista, que s’enfila una mica més suau i amablement. Baixant ho faré al revés (al track he dibuixat pujar per una banda i baixar per l’altra... perquè cadascú ho faci al seu gust). El paisatge és bonic, amb el cim visible sempre a l'esquerra, i gaudeixo de les primeres vistes.
Al Prat de Berló baixo fins a la Coma de Cortils, un bonic racó on hem distrec tot contemplant un ramat d’Isards (en compto una dotzena). A la font (a l’estiu s’ha d’agrair molt, però avui les temperatures són prou agradables, però no tant com per refrescar-s’hi), començo a enfilar-me una altra vegada.
Ja ho sabia, però l’últim tram és en força pendent, sobre una tartera i de mal caminar. Per sort és poc tros i llavors ja només queda una última pujada suau... i el premi compensa.
Fa bon dia i la visibilitat és bastant bona. Les vistes des del cim són realment impressionants: els Pirineus (de l’Aneto a una mica més enllà del Puigmal, passant per tots els cims d’Aigüestortes, la Vall d’Aran, Andorra i la Cerdanya), la plana de la Cerdanya, el Pedraforca (i les serres que l’envolten), el Montsec, Lleida sota la boira, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la Plana de Vic, el Ripollès... més de mitja Catalunya. Ho aprofito per dinar, i tot i així em costa marxar.
Baixo pel mateix camí, amb els isards, la font... gaudint del bonic paisatge, com a la pujada. A l’últim tram, per les dreceres allà on a la pujada he passat per la pista, i per la pista allà on he pujat per les dreceres.
Data: 19/11/2015
Kilòmetres: 11.0 (anar i tornar)
Desnivell ± 950 m.
Durada: 4 h 30' (amb parades).
Circular: no. Inici al coll de les Bassotes (en cotxe baix millor passar per la pista des de Gisclareny, és més llarga però està millor. Des de Saldes és més força més curta però hi ha algun tram complicat, tot i que també es passa).
Dificultat: mitjana-alta.
Ruta senyalitzada, amb diferents marques. La ressenya de sota és orientativa i sempre és recomanable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.
Sortint del coll de les Bassotes (on hi ha un pal indicador) podem pujar per una antiga pista abandonada (allargant un mica la caminada, però fent la pujada i/o la baixada una mica més suaus) o un corriol ample que la va travessant, tot fent drecera. A la pista hi ha marques de PR i unes de vermelles.
Atenció! Arribant a un pla, a dalt, deixem les marques de PR i seguim només les vermelles (que marxen a l'esquerra cap a unes roques). A la font dels Cortils, a baix la coma, enllacem amb el GR-150-1 que seguim cap a la dreta ja fins al cim (marques blanques i vermelles). No té cap dificultat d'orientació, ja que el cim sempre ens quedarà a l'esquerra i a la vista. La tornada la farem pel mateix camí.
Caminada espectacular, sobretot després de pluges abundants. Passarem per llocs espectaculars i bonics com el Brollador de la Llet, el congost dels Empedrats, el pas de la Boixassa (amb bones vistes), el salt de Murcurols o les Adous del Bastareny.
AIGUA I MÉS AIGUA
Avui toca estrenar carretera nova, que fa dies que ho tenim pendent.
Ens plantem a Bagà en poc més d'una hora... el que vol dir que, segurament, vindrem a "explorar" aquesta zona més sovint (el meu concepte de prop sempre he dit que és tot el que queda a una hora).
Avui, també, deixem una mica les flors de banda per dedicar-nos a l'aigua.
Comencem a caminar a l'Hostalet (actualment una casa de natura). Ens enfilem per una pineda cap els Empedrats, fent una primera parada al Bullidor de la Llet. Un impressionant brollador d'aigua en unes fissures a la paret de roca calcària. Sovint (a l'estiu i la tardor) sol estar sec, avui, però, sembla estar en la seva màxima esplendor, oferint un espectacle impressionant i que, per ell mateix, ja justifica haver vingut fins aquí.
Deixem el Bullidor enrere per endinsar-nos a l'estret congost dels Empedrats. Travessem el torrent diverses vegades, sovint amb alguna dificultat, camí i riu es confonen i no puc evitar mullar-me una mica els peus (poc, comparat amb d'altres vegades). Alguna part també la fem mig grimpant o amb l'ajuda dels pals. El congost ja és impressionant, però encara el fan més bonic els salts d'aigua que hi ha al seu interior.
Seguim amunt, ara principalment entre fagedes, amb algun pi i alguns aurons, gairebé sempre acompanyats del so del torrent de Pendís. Hi passem més o menys a prop i fins i tot el travessem alguna vegada. Baixa i sembla que surt aigua per tot arreu. La deu d'aigua de la font Gran d'Escriu també raja amb ganes.
El camí puja i puja passant pel refugi Sant Jordi i la font del Faig.
A partir del coll de Galligans i el pas de la Boixassa deixem enrere boscos, canviant-los per boixedes baixes amb unes vistes impressionants. A una banda cap a la vall per on hem pujat i el Moixeró, a l'altra la serra de la Moixa, el Pedraforca, la serra d'Ensitja i la vall del Bastareny. La pujada ha estat força dura, però al final ha valgut la pena, i de sobres. La visibilitat, a més, és força bona, hi ha algun núvol, però cap d'amenaçador.
Baixem per la l'altra banda, per la Boixassa. El seu nom no enganya i el seu nom és degut a que la vessant està recoberta per boixos.
A la Pelosa aprofitem per dinar i recuperar energies.
Tot seguit deixem el PR i baixem per una pista que ens portarà, un altre cop entre pinedes, gairebé directament al bonic Salt de Murcurols.
Baixem una mica més i poca estona després arribem als Adous del Bastareny, un altre brollador que sembla trobar-se a la seva màxima esplendor. La quantitat i la força amb què surt l'aigua de la roca és simplement espectacular. Per rematar-ho, una mica més avall hi ha un bonic salt d'aigua.
Baixem per la pista que ens ha de portar al cotxe, ja en poca estona, fent un parell de cerques, la primera mig fallida, fins al bullidor de Sant Esteve... que endevinem però no podem veure per no poder travessar el riu. La segona fallida, ja que no sabem veure una font marcada al mapa.
Data: 12/05/2013
Kilòmetres: 14.8.
Desnivell ± 1000 m.
Durada: 6 h (amb parades).
Circular: si, inici a l'Hostalet (Bagà).
Dificultat: mitjana-alta.
Participants: en Salvi i jo.
Parcialment senyalitzada. Tot i que d’orientació fàcil, la ressenya de sota és únicament orientativa i cal acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.
De l’Hostalet fins a la collada de la Pelosa (baixant de la Boixassa) cal seguir les marques blanques i grogues del PR-C 125. Un cop en aquest coll cal seguir la pista forestal fins a trobar les marques d'un sender local (blanques i verdes), que se segueixen primer a la dreta fins al salt de Murcurols, i un cop vist el salt, tot reculant per la pista que, passant per les Adous, torna a l'Hostalet.