Sant Sebastià - El Pacte dels Vigatans

A l'ermita de Sant Sebastià va tenir lloc el Pacte dels Vigatans, que va ser el inici de l'aixecament contra el règim absolutista del Borbó Felip V. Des d'aquesta ermita les vistes a la Plana de Vic són espectaculars.

PER TERRITORIS MÉS FAMILIARS

Avui m'he llevat "patriotic", això o la proximitat de l'11 de setembre m'està afectant. Faig dues caminades pel preu d'una, aprofitant, això sí, que aquesta ve de passada (i que les dues són curtes).

Començo a caminar, doncs, a la tarda. Ho faig expressament, ja que d'aquesta manera el sol em quedarà pràcticament a l'esquena un cop a dalt, millorant les vistes i les fotos (avantatges de ser de la zona).

Camino per terreny familiar, el de la meva comarca, que val la pena i de tant en tant està bé. Primer per la plana, entre camps inusualment verds. En aquesta època haurien d'estar marrons del rostoll segat i, en canvi, a causa de les pluges estan recoberts de tota mena de males herbes. En d'altres, sembrats de blat de moro, aquest té una alçada com feia temps que tampoc veia.

De cop el camí s'enfila fort i fent ziga-zagues, tot deixant enrere un dels paisatges típics de la Plana per entrar-ne en un altre: la roureda de roure martinenc. Ombrívola, s'agraeix, perquè tot i que ja som a finals d'estiu encara fa una mica de xafagor (de fet, a la font de dalt, amb aigua de boca, pràcticament m'hi dutxaré).

Sant Sebastià és una bonica ermita construïda al segle XVI i reformada el XVII. Està considera com a lloc històric, ja que s'hi va signar el "Pacte dels Vigatans".

A la reunió de l'ermita, el 17 de maig de 1705, hi van assistir diverses personalitats de la petita noblesa vigatana, coneguts popularment com a "Els Vigatans" i més oficialment com a Companyia d'Osona (entre ells, per exemple, 'Bac de Roda' o Josep Moragues i Mas). S'hi acordà l'arrenglerament del Principat amb la Gran Aliança anglesa, neerlandesa i portuguesa contra el pretendent Felip d'Anjou. Segons aquesta proposta de pacte secret amb el Regne d'Anglaterra, aquests facilitarien ajuda militar contra Felip V, així com es comprometrien a respectar Carles III i les lleis catalanes. A canvi, els catalans austriacistes es conjuraven a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana i a alçar diverses companyies de miquelets comandades per Josep Moragues i Mas. Els Vigatans (o Companyia d'Osona) eren de fet una unitat paramilitar de miquelets que guerrejava des de feia uns quants anys contra les tropes franceses que penetraven al Principat. Quan començà la guerra de Successió van ser dels primers, a casa nostra, d'alçar-se en armes en favor de la causa austriacista.

Baixo per la banda de Santa Eulàlia, gaudint de les espectaculars vistes a la Plana i voltants força estona més. Per aquí, la baixada és més suau.

Em pregunto com, tenint-ho tant a prop, encara no hi havia pujat mai... o potser és per això mateix.


Fitxa Tècnica

Data: 01/09/2013

Kilòmetres: 6.6 (Aprox.).

Desnivell: ± 325 m.

Durada: 2 h (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: si (inici a Sant Joan del Galí).

Ressenya

Senyalitzada amb pals amb marques verdes (part de l'itinerari Vic - Sant Sebastià, que comença a Vic i arriba a Santa Eulàlia de Riuprimer, 15.4 Km i 590 m de desnivell acumulat, si es fa sencer).

La manera més fàcil és pujar i baixar des de Sant Joan del Galí seguint les marques del PR-C 41.

La baixada i retorn posterior al cotxe, baixant cap a Santa Eulàlia, és molt intuitiva i molt fàcil si es té bon sentit de l'orientació (i encara millor, un mapa), malgrat que algunes cruïlles no estiguin senyalitzades. TRACK Wikiloc.


Fotos

El Combat del Congost

Després de passar-hi milers de vegades en cotxe, finalment ho faig tot caminant. Zona de pas des de l'antiguitat, aquí va començar la Guerra de Successió. Pel camí hi ha un bon grapat de coses per veure... més, del que sembla des de la carretera.

PENDENT

Les previsions no són massa bones. Tampoc tinc ganes de fer cues de l’operació tornada (si n’hi ha). Una prop de casa i no massa llarga. Una altre que tinc pendent, ja de passada (i ja només me’n quedaran dues, que a més són ideals per fer ara a l’estiu).

Deixo el cotxe a la Garriga i pujo al tren. Si ho compto tan just segur que no em surt tan bé (si em descuido m’haig d’esperar mitja hora a que passi el següent). No hi ha gaires, els del matí no hi he set a temps (tampoc m’he llevat per agafar-los), de manera que agafo els del migdia. Començo a caminar a tres quarts de dotze.

Surto de Sant Martí de Centelles. La primera parada és a l’antic forn de calç de l’Oller. Les seves dimensions són molt poc habituals. De fet, són quatre forns de calç, disposats un al costat de l’altre, a més de gran alçada. Va ser una industria potent, però de durada molt curta (només van estar uns pocs anys al voltant de l’any 1900). Una mica més amunt en trobaré un dels que estic més acostumat a veure.

Tot seguit em començo a enfilar entre els alzinars i les pinedes que m’acompanyaran fins que torni a baixar cap al riu. La idea és recórrer el riu, però entre Sant Martí o Aiguafreda i Tagamanent no hi ha pas (només l’autovia i el la via del tren), llavors m’haig d’enfilar per una de les vessants.

La següent parada és a Sant Pere de Valldeneu, una bonica ermita romànica, tot i que molt modificada posteriorment. Una mica més amunt hi el que sembla un antic pou de gel, tot i que no he pogut trobar cap mena d’informació.

El camí es va enfilant per passar arran dels primers cingles (més amunt encara hi ha els de Bertí). S’obren vistes a la vall del congost, ben boniques. Ho aprofito per dinar... tot i que començo a sentir els primers trons llunyans (tot i que no m’afectarà massa, aniré fent fotos a floretes igualment... que per això passejo el impermeable tot l’any a la motxilla).

A partir del mas, mig enrunat, del Fabregar, el camí baixa directe cap a Tagamanent. A partir d’aquí, tot i que no es deixa veure massa, baixa en paral·lel al riu, sovint seguint l’antic ral. Tot i que no sempre amb tot el seu esplendor, canvio pins i alzines, per vegetació de ribera i alguns camps.

Un cop a la vall, la primera parada és a Santa Eugènia del Congost. Una bonica ermita d’origen romànic, tot i que amb moltes modificacions posteriors, i enganxada al mas que li dóna nom. Poc després arribo al Figaró sota la pluja. Farà un ruixat curt (després els núvols semblarà que en volen empaitar, però les pluges al final es quedaran a la Plana de Vic). Val la pena visitar una mica el poble, però com que ja ho vaig fer en un altre caminada, ho deixo estar.

Lloc de pas des de temps antics, sembla que el principal escenari del combat del Congost va ser al voltant del Figaró (no he aconseguit trobar un lloc exacte). Va tenir lloc l'any 1705 i va ser un enfrontament entre tropes de miquelets austriacistes, revoltats a Osona, i les forces borbòniques comandades pel Comte de Centelles, que es dirigien a la Plana a ocupar l'austriacista Vic. És considera el primer enfrontament bèl·lic formal de l'aixecament militar austriacista.

Continuo fins a la Garriga, que també val la pena visitar, tot i que això ho deixaré per una altre caminada futura. Noto el cansament del cap de setmana i torno cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 22/06/2014

Kilòmetres: 15.8 (Aprox.).

Desnivell: +200/-370 m.

Durada: 5 h (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: no, travessa (inici a l'estació de trens de Sant Martí de Centelles).

Ressenya

No senyalitzada. La ressenya de sota és orientativa i és recomanable acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortint de Sant Martí cal seguir les marques blanques i vermelles del GR-5 fins a Sant Pere de Valldeneu. Poc passat Sant Pere cal seguir per la pista principal (deixant el GR). A la primera bifurcació de pistes cal seguir la de l'esquerra (que travessa uns camps i després els voreja). Després cal anar prenent les pistes de l'esquerra (passant per la casa abandonada de Can Fabregar). Un cop feta una baixada, cal seguir l'itinerari del Congost (pals amb marques verdes), que sempre va més o menys al costat del riu (tot i que sovint no es veu).

  

Fotos

La Batalla d'Almenar (Clot de la Unilla)

Als plans damunt d'Almenar hi va tenir lloc una important batalla de la Guerra de Successió. El seu aspecte, imagino, no deuria ser massa diferent al d'ara, planes fèrtils amb ben poc arbres. Tot i això, si bé una mica monòton, és un paisatge bonic que amaga racons tant interessants com el Clot de la Unilla.

EN BICI

Aprofitant el pont, tinc ganes de fer-ne alguna que tinc pendent de fa massa temps... i així anar complint els “objectius” que m’he marcat. Com que és plana i em sembla que el paisatge serà una mica monòton, agafo la vella bici destartalada del meu germà, i cap a Almenar.

Segurament, però, començar gairebé al migdia a pedalar per la plana de Lleida no haurà estat la millor idea que he tingut mai. Començo a suar abans de començar, només tornant a muntar la bici.

Començo a pedalar per fer la primera parada, gairebé només començar: el castell dels Moros o d’Almenar. En queden dues parets, del segle XIX, tot i que possiblement al mateix indret, en època andalusina, hi hauria hagut una torre de guaita (o almenara). Situat en punt estratègic, les vistes a la plana de Lleida i els primers contraforts del Montsec són molt boniques.

Continuo pedalant. Porto una ressenya però improviso una mica, desviant-me per contemplar una mica més de prop el Pla de Sas, per tornar de seguida a la ruta prevista, per les planes d’Aubarrells i de Fonollet. Són, com el seu nom indica, planes cerealístiques, ara amb el groc dels camps acabats de segar... i sense ni una ombra.

En aquests plans, però, hi ha tenir lloc una important batalla de la Guerra de Successió. La primavera de 1710 l'exèrcit borbònic va entrar a Catalunya des de l'Aragó, creuant el Segre. El mes de juliol el general austriacista Starhemberg va rebre reforços i va decidir a atacar, creuant la Noguera i prenent posicions a Almenar (mentre James Stanhope creuava el Segre a Balaguer en direcció al pont d'Alfarràs). El vint-i-set de juliol de 1710 els borbònics  van obrir la batalla amb un atac de cavalleria que tingué èxit, però van perdre la iniciativa perseguint els enemics que fugien, llavors la infanteria britànica va atacar l'ala esquerra, que es va trencar, juntament amb la segona fila, i en aquest moment els austriacistes van atacar el flanc dret, en la que es trobava lluitant Felip V de Castella, que gairebé és capturat. La victòria va caure del bàndol català, i els exercits austriacistes, després de guanyar la batalla de Saragossa, ja no es van aturar fins arribar a Madrid. L’aspecte del camp de batalla, imagino, no deuria ser massa diferent al que tinc al davant.

Continuo pedalant, l’excursió té un altre al·licient més: lo Clot de la Unilla. És una llacuna endorreica caracteritzada per un règim d’inundació molt irregular. Aquest any sembla que ha tingut aigua, tot i que ara està ben sec. Amb una vegetació única i una fauna interessant la seva visita val la pena, tot i que només en podré gaudir una mica. Estic de sort i puc contemplar el xoriguer petit i la garsa blava, dos ocells que no havia vist mai. També un mussol de ben a prop (abans molt fàcil de veure als pals de telèfons al costat de les carreteres, actualment són més rars).

La ruta continua fins a Alguaire... però se’m trenca el seient una mica abans d’arribar-hi. Decideixo tornar a Almenar, amb la bici al costat. Hauré de racionar una mica l’aigua, fa calor i no hi ha ni un trist arbre enlloc (comptava refrescar-me i proveir-me a Alguaire). El paisatge monòton, però, té el seu encant.

Pel camí torno a travessar l’autovia que comença i acaba enlloc. Gentilesa del govern espanyol, que llavors s’estranyen de segons quines coses.

Un cop a Almenar em refresco, o més aviat em dutxo, en un sortidor i en rehidrato amb un gelat. Tot i la calor, ha valgut la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 21/06/2014

Kilòmetres: 16.9 (Aprox.).

Desnivell: ± 50 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: si (inici Almenar).

Nota: pel tipus de paisatge i al ser molt plana, recomanable fer-la en bici.

Ressenya

No senyalitzada. Fàcil de fer en base a mapa, ja que es va sempre per pistes, amb, o sense, el TRACK Wikiloc imprès a sobre.


Fotos

Ruta de la Batalla de Prats del Rei

Primera caminada pels escenaris de la Guerra de Successió. Per un paisatge en mosaic, entre camps de cereal i petits rodals d'alzina, recorrerem un immens camp de batalla.

NOVA MOTIVACIÓ

Després de dies de donar-hi voltes, buscar informació, veure si és viable i definir una mica les caminades, em marco aquest nou "repte". Amb l'esperança, també, que l'any que ve sigui decisiu pel nostre futur col·lectiu i puguem començar una nova etapa il·lusionant.

Per començar trio la Ruta de la Batalla dels Prats del Rei, l'única que està pensada amb aquesta lògica.

La Batalla dels Prats del Rei és la tercera en importància lliurada en terres catalanes, després de la Batalla de l'Ebre (1938) i la de Ilerda, entre Cèsar i Pompeu (19 aC). Va ser un enfrontament llarg i brutal, on hi van combatre més de 50.000 homes (22.000 austriacistes i 35.000 borbònics), amb un ús massiu d'artilleria, setges, trinxeres, atacs i contraatacs. De fet, la població va quedar pràcticament en runes. Aquesta batalla es situa en la fase de replegament austriacista, després de la pèrdua d'Aragó. Els Miquelets catalans van lluitar conjuntament amb austríacs, holandesos i portuguesos. Van causar grans pèrdues a les tropes borbòniques, que finalment es van haver de retirar sense haver conquerit, en cap moment, els Prats del Rei. Els Miquelets catalans (el nostre exercit), si bé no aportava la major part de soldats, era el malson de francesos i espanyols... hi ha documentat algun atac nocturn amb granaders austríacs en què s'explica com tiraven a terra tendes i clavaven ganivets als de dins amb gran talent. Aquesta victòria, després de diverses derrotes, va significar que el conflicte continués viu.

Comencem a caminar a la Torre de la Manresana, on es va instal·lar l'estat major austriacista, comandat pel comte Starhemberg, gràcies a ser un magnífic observatori estratègic. Les escales de cargol per pujar-hi em fan una mica de por, però un cop a dalt és fàcil entendre el perquè d'aquesta tria. Les vistes a la zona són espectaculars.

Ben a prop, i sense relació amb la batalla, la caminada continua per una tomba i, una mica més enllà, per uns cups medievals excavats a la roca (el cup és on es fermentava el raïm per obtenir-ne vi), quan el més habitual es que fossin construïts amb fusta o pedra i morter, i revestits amb ceràmica.

Ara sí, passat un parell de kilòmetres, arribem al mas Albareda, lloc on van ser ser rebutjats dos batallons francesos que havien atacat la línia aliada.

Un parell de kilòmetres més i arribem a Sant Ermengol, una ermita romànica mig enrunada que, suposo, per la seva posició elevada formava part de la reraguarda borbònica.

A la vista i a gairebé dos kilòmetres més, cal Codina de la Quadra, en la mateixa posició elevada i part de la mateixa reraguarda, prop seu hi havien campaments d'unitats d'infanteria, cavalleria i bateries d'artilleria.

Un parell de kilòmetres més i arribem al nucli de Solanelles, la reraguarda de la reraguarda borbònica. Des d'aquí també hi ha una bona vista del camp de Batalla.

Sis kilòmetres més enllà, que se'ns fan una mica llargs i avorrits, la bonica masia de ca l'Estrada, una altra posició borbònica, aquesta ja a primera línea de foc... la Manresana està, encara no, a dos kilòmetres.

Arribem a la Manresana, on repetim totes les fotos ara que ha sortit el sol. Bona part del matí ha estat, afortunadament, mig ennuvolat, el que ha fet, segurament, que hàgim patit molta menys calor de la que ens imaginàvem. És una terra bonica, però seca i aspre, amb ben poques ombres. El paisatge dominant en tota la caminada ha estat un mosaic de camps de cereal, acabats de sembrar, combinats amb petits rodals d'alzinars.


Fitxa Tècnica

Data: 15/08/2013

Kilòmetres: 17.4 (Aprox.).

Desnivell: ± 300 m.

Durada: 4 h (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: si.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada amb pals amb dues marques verdes. En un parell de cruïlles han desaparegut (almenys quan hi vaig anar), però amb el mapa del tríptic no hauríem de tenir problemes (es pot descarregar aquí). Com en tota caminada, però, és recomanable acompanyar la ressenya amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.


Fotos

El Setge de Cardona

Excusa per visitar un dels castell més ben conservats i plens d'història del nostre país. Va ser l'última plaça a capitular i últim baluard de les llibertats catalanes (a Catalunya). Des del castell i pel camí sempre gaudirem de molt bones vistes.

LA FORTALESA INEXPUGNABLE

Per fi un cap de setmana amb sol i bon temps (els últims no han estat gaire bons). Ho aprofito per fer-ne una que fa temps tinc pendent. De fet només és l’excusa per visitar el castell. Sempre l’he vist des de la carretera i encara no m’acabo de creure que no hi hagi anat mai. Demà és 23F i segurament el subconscient també m’ha traït una mica. Un dels objectius d’aquest any és fer algunes caminades pels escenaris de la Gerra de Successió, i ara feia temps que no en feia cap. Avui toca.

La primera parada és, justament, al Castell de Cardona, una de les places més transcendents durant la Guerra de Successió. De gran importància estratègica i militar, va tenir un paper destacat en diversos moments.

La primera va ser amb el que és coneix com el Setge de Cardona. Durant els mesos de novembre i desembre de 1711 les tropes borbòniques, que havien conquerit la vila, bombardegen la fortalesa, amb poc èxit, i l’intenten conquerir, fins i tot excavant túnels, també sense èxit. Durant el setge hi va haver nombroses lluites, excepte a les nits. Això va permetre que el comte de Gehlen (coronel austriacista) aconseguis introduir 150 granaders aliats el segon dia de setge. La missió era refrescar la tropa i endur-se els 150 homes més cansats, però la sorpresa és que els soldats cansats van decidir no retirar-se. Entre aquests 150 reforços hi havia Antoni Desvalls. Després de 34 dies de resistència les tropes de reforç arribades de fora aconsegueixen trencar el setge i foragitar els borbònics. Això va tenir com a conseqüència l'allargament de la guerra, ja que Cardona era l'única plaça entre l'exèrcit borbònic i Barcelona (la seva derrota hauria permès el seu avanç directe a Barcelona).

Més endavant, la seva resistència va servir per minar la rereguarda borbònica durant el llarg setge de Barcelona (1713-1714), en què no va poder ser conquerit en les batalles d’agost i octubre de 1713.

 Finalment, va ser l’última plaça a capitular (a Catalunya... Mallorca va caure un any més tard). El 18 de setembre de 1714, Manuel Desvalls i de Vergós va haver d’acceptar la capitulació, que va ser pactada en les condicions de rendició de la ciutat de Barcelona el dia 11 de setembre de 1714 (quan la resta del país estava ocupat).

Un cop visitat el castell i la seva ermita, la Col·legiata de Sant Vicenç, una obra mestre del romànic, del segle XI, començo la caminada. Baixo cap al poble, tot i que de moment només hi passaré per fora.

Passo pel costat de la Mina de Sal, l’altre gran atractiu de Cardona. Ho deixo per després, si tinc temps (que en tindré... però no podré visitar al estar les visites completes).

Passada la mina em començo a enfilar per pinedes, sovint amb grans vistes, similars a les que ja he vist des del Castell: a la vall del Cardener, el Pedraforca, el Cadí, els Rasos de Peguera, etc. Molt boniques. La ressenya que porto, però, ha quedat desfasada... i fa que camini un bon tros de més, per recular i tornar-me a equivocar de camí (al track tot això no hi surt). El resultat és que m’acabo saltant les tombes de cal Garrifes i escurçant la caminada. Al final trobo el camí correcte, però per visitar l’ermita de Santa Cecília haig de recular una mica (amb molt bones vistes).

D’aquí ja baixo cap al poble. Passo per la Capella de la Pietat, del segle XVII, però destruïda a la Guerra Civil i reconstruïda més endavant. Molt a prop seu hi ha la Torre de Meer, construïda a la primera Guerra Carlina (al segle XIX). És una torre de defensa “associada” al castell... que a més de la Guerra de Successió, va tenir un paper destacat en guerres i batalles anteriors i posteriors. Tot de passada aprofito, també, per passejar-me una mica pel centre històric de la vila.


Fitxa Tècnica

Data: 22/02/2014

Kilòmetres: 16.3 (Aprox.).

Desnivell: ± 400 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades)

Dificultat: mitjana (per l'orientació).

Circular: si (inici al castell de Cardona).

Ressenya

No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc.

Fotos

La Batalla de Torredembarra

PLa Batalla de Torredembarra va tenir lloc el 16 de juliol de 1713.  Tarragona havia capitulat el 14 de juliol de 1713 pacíficament i sense resistència, ja que les tropes imperials havien rebut l'ordre d'evacuar la ciutat. El general Rafael Nebot, però, amb 400 soldats de cavalleria aragonesa, 400 voluntaris d'infanteria aragonesos i 350 miquelets catalans va dirigir-se a Tarragona per impedir-ho.

L'exèrcit de Rafael Nebot va ser interceptat el 16 de juliol abans d'arribar a la seva destinació, es va situar dalt d'un turó a prop d'Altafulla i va ordenar l'atac a un destacament borbònic, format per 300 soldats de cavalleria i tres companyies de granaders, que avançaren sobre els horts de Torredembarra (als que s’hi van afegir mil granaders).

Enmig de la batalla, el capità Ambrós, del regiment de Nebot, va donar l'ordre de retirar-se a la cavalleria catalana. El tinent Osorio va donar la mateixa veu a la cavalleria aragonesa i la infanteria es va veure desemparada de tot suport de la cavalleria. Aleshores, Diego González va ordenar a les seves tropes de llançar-se a discreció sobre els fusellers catalans i els voluntaris aragonesos.

La batalla de Torredembarra va ser una gran derrota per als austriacistes: 400 presoners i una vuitantena de morts, mentre la resta de la tropa es replegava fins a Barcelona.


Fitxa Tècnica

A la zona on va tenir lloc la Batalla no hi camins per fer una caminada. Una ruta que hi passa a prop hi s'hi poden veure vistes és la que va de Torredembarra a Altafulla, senyalitzada amb marques grogues i pals. Pel meu gust, però, no val massa la pena. Millor visitar la zona i si es vol, fer una altra caminada, com la dels Muntanyans

Fotos

<

El Combat de Balsareny

Aquesta caminada passa per alguns dels llocs on va tenir lloc aquest combat.

ÚLTIMES REVOLTES

L'onze de gener de 1714 el regiment d'infanteria de Lleó va entrar a Balsareny, per tal de cobrar les taxes per al manteniment de les tropes borbòniques. La notícia de l'ocupació es va escampar ràpidament arreu i en fou informat el coronel de miquelets Joan Vilar i Ferrer, que amb el seu regiment de 300 fusellers i uns 2.000 sometents de la rodalia (la majoria del Lluçanès), van dirigir-se cap a la vila. Hi va arribar el 14 de gener i va iniciar l'assalt a primera hora del matí, ordenant als seus fusellers i voluntaris travessar el riu mentre que els sometents, comandats pel subveguer Prats i els batlles, envoltarien la vila fent sonar corns i cornetes. La primera escomesa dels fusellers, per la part de l'església, va ser refusada pels borbònics. Ràpidament, però, van llençar un nou assalt fins a arribar a la muralla del poble, en què només van patir dues baixes, ja que les tropes borbòniques ja no es defensaven aferrissadament. Tot seguit, al crit de “A ells, que no tenen municions!” tots els fusellers, voluntaris i sometents es van llançar a l'assalt per diferents parts de la vila alhora.

El coronel borbònic, pres pel pànic, va ordenar el replegament mentre ordenava que s’incendiés el poble (sense èxit, ja que el foc va ser ràpidament apagat). Van aconseguir fer-se forts a l'església, on van ser assetjats durant dues hores, fins que es van rendir (empresonant els oficials a Cardona).

Poc més endavant, com a represàlia les tropes borbòniques van entrar a sang i foc a la sotsvegueria del Lluçanès, veure les viles cremades.

----------------------

La caminada al voltant de Balsareny la vaig fer abans de marcar-me l'objectiu de conèixer alguns dels escenaris de la Guerra de Successió. Ha estat més endavant quan he comprovat, però, que bona part passa per on van arribar miquelets i sometents i es van produir alguns dels enfrontaments. És per aquest motiu que he decidit mencionar-la. La pots veure AQUÍ


Fitxa Tècnica

Data: 18-08-2013

Kilòmetres: 9.5

Desnivell: ± 300 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: Si. Inici a l'església de Balsareny.

Ressenya

No senyalitzada, cal ressenya (com la de "El Bages a Peu", de l'editorial Farell) i/o TRACK Wikiloc.

De Balsareny a la colònia Soldevila, segurament la part més interessant (sense tenir en compte el Castell), es pot fer seguint el camí de la Sèquia i el PR de les colònies del Llobregat.

El Castell es pot visitar els diumenges, excepte a l'agost. Millor consultar horaris.

Fotos

El Combat d'Arbúcies

Passejada molt bonica al costat de la riera d'Arbúcies, especialment a la primavera, a vegades amb aspecte selvàtic, fins a la zona on va tenir lloc el combat d'Arbúcies, la font i el pont romànic del molí de les pipes. La tornada es pot fer per la vessant de la muntanya, on canviarem boscos de ribera per alzines, suros, pins i algunes vistes.

MIG IMPROVISANT

Començo a caminar a les dotze, després de fer una volta per aparcar (diumenge és mercat setmanal i arribo en hora punta). El dia tampoc és dels millors, però feia temps que tenia ganes de fer aquesta excursió. Avui és el dia ideal, una de curta perquè noto el cansament d’ahir i vull ser al migdia a casa (per variar, no ho aconseguiré, se m’allargarà una mica, tot i que no molt).

Ho faig pel costat de la riera. Em sorprèn de seguida. En aquesta època baixa força aigua, ben clara i transparent. Els arbres, la majoria plataners, tot i que també veig algun vern i algun freixe, són alts, frondosos i ja ben verds, el que de vegades dóna a aquesta zona un aspecte selvàtic. És un passeig molt més bonic del que m’esperava i m’entretinc fent un grapat de fotos.

Segueixo la riera fins pràcticament el Molí de les Pipes, just al costat on va tenir lloc el combat d’Arbúcies. El catorze de gener de 1714 la vall d’Arbúcies va ser l’escenari d’una de les últimes petites victòries catalanes. Dos regiments valons, borbònics, van arribar la vila el tretze de gener amb vuit-cents homes, vexant i humiliant a la població civil. Llavors, la gent del poble va organitzar el sometent, avisant al de poblacions veïnes (Espinelves, Sant Hilari, Viladrau...). L’endemà a les vuit del matí, poc després de sortir de la vila d’Arbúcies en direcció cap a Vic, passades les penyes de Grau Sala, va començar l’enfrontament. Després de sis hores de combat el sometent va derrotar els regiments valons (només es van poder escapar dos cents soldats cap a Hostalric). L’exèrcit borbònic, però, no va perdonar aquesta derrota i a l’abril la vila va ser cremada. Passant per la zona, entre boscos espessos, costa de creure que el combat tingués lloc aquí. Segurament, però, en aquella època, entre el penya-segat del Grau i la riera d’Arbúcies, on va tenir lloc l’emboscada, la vegetació devia ser ben diferent (i sense saber-ho, apostaria que segurament serien vinyes o algun altre tipus de camp de cultiu).

Al Molí de les Pipes m’aturo a tastar l’aigua fresca de la seva font, i contemplar el bonic pont romànic que travessa la riera. Continuo un tros amunt, pel costat de la carretera, tot buscant alguna vista més ample de la zona. Quan retrobo les marques del PR decideixo girar cua. M’enfilo una miqueta pel vessant de la muntanya, canviant boscos de ribera per alzines, suros i pins. De tant en tant, també, alguna vista a la zona, que buscava.

No porto ressenya, ni mapa (la intenció era només seguir la riera, sabent que hi havia camí). Acabo mig improvisant però em surt bé. Entre una cosa i una altre, més tard del que comptava, però arribo al cotxe amb temps.


Fitxa Tècnica

Data: 25/05/2014

Kilòmetres: 7.1 (Aprox.).

Desnivell: ± 150 m.

Durada: 2 h (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: si (inici a l'aparcament de l'Àrea Esportiva Can Delfí).

Ressenya

Combinació de dues rutes diferents. Les ressenyes d'aquestes dues rutes, entre altres, es poden trobar AQUÍ). TRACK Wikiloc.

Si no ens volem complicar gens la vida podem fer un passeig molt agradable seguint la riera d'Arbúcies (i retornant pel mateix camí).


Fotos

Les Viles Cremades

LA REPRESSIÓ BORBÒNICA

Al gener de 1714 diverses poblacions de la Catalunya central s’alcen en armes contra els nous impostos que obligaven a pagar la subsistència de l’exèrcit de Felip V.

A Finals de mes, però, els borbònics han acabat amb la revolta, tot i que amb un cost elevat, ja que van patir unes 3.000 baixes (entre altres, als combats de Balsareny i Arbúcies).

Com a represàlia les tropes borbòniques saquegen, cremen i maten indiscriminadament la població civil de les poblacions que més es van significar en aquesta insurrecció. Una pràctica de terrorisme militar habituals per atemorir la població i estendre la pedagogia del terror.

En total unes vint viles van patir aquest dur càstig. Totes formen part de la ruta 1714. Si bé l’escenari d’aquesta repressió són els mateixos pobles i ciutats, a més de fer-hi la corresponent visita, de gairebé totes també es poden fer boniques caminades al seu entorn (poso enllaç en algunes que he fet, encara que quan hi vaig anar encara no m’havia marcat el propòsit de visitar els escenaris d’aquesta guerra, d’aquí que no en faci cap referència). Les viles cremades van ser: Arbúcies, Caldes de Montbui, Castellterçol, Esparreguera, Espinelves, Manresa, Monistrol de Montserrat, Oristà, Peramola, La Pobla de Claramunt, Prats de Lluçanès, Sallent, Sant Feliu Sasserra, Sant Martí Sarroca, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Quintí de Mediona, Teià, Terrassa, TorellóViladrau i Vilassar de Dalt.



La Batalla de Talamanca

Caminada de la Diputació de Barcelona per la riera de Talamanca i diferents atractius culturals i naturals. Aquesta caminada coincideix amb la zona on va tenir lloc la Batalla de Talamanca, i l'última victòria d'un exèrcit català.

(PEN)ÚLTIMA VICTÒRIA

Avui tard, vaig sol i això vol dir a l'hora que em llevo. Decideixo fer-ne un parell de curtes, a prop i amb la mateixa motivació. Per començar, la ruta de riera de Talamanca, una ruta de la Diputació de Barcelona que coincideix amb el lloc on va tenir la batalla de Talamanca.

La ruta comença al centre de Talamanca, bonic, amb carrers estrets i cases velles ben restaurades. En destaca, també, l'església romànica de Santa Maria i el castell, que va ser gairebé reconstruït al segle XVIII, després que Felip V, en els seus Decrets de Nova Planta, l’inclogués a la llista de castells que s’havien d’enderrocar per haver estat importants focus de resistència pro-austriacista.

Just darrera el castell, al final del poble, arribo a un dels primers "objectius" del dia, el Monument Memorial del 13 i 14 d'agost de 1714. És, també, un magnífic mirador a la riera de Talamanca i al lloc on va tenir la batalla que porta el seu nom.

Talamanca era, llavors, un punt d'importància geoestratègica, ja que dominava el pas del coll d'Estenalles, que connectava la plana vallesana amb la Catalunya interior. El Marquès del Poal, comandant de les tropes catalanes a l'exterior de Barcelona, hi era de pas i va veure com s’acostaven tropes borbòniques pel costat de la Mussarra. Els austriacistes eren uns 2.000 homes, fusellers i caçadors catalans, un petit grup d'hússars hongaresos voluntaris, alguns granaders professionals i un regiment de cavalleria. Entre els seus comandaments figuraven alguns dels oficials més destacats d’aquell exèrcit austriacista, com eren Ermengol Amill, Pere Bricfeus o Francesc Busquets i Mitjans, entre altres. Els borbònics, comandats pel Conde de Montemar, es van instal·lar a la zona del Pla de Mussarra, al davant mateix, al nord-est, de Talamanca. Els borbònics sumaven més de 3.000 homes, menys de la meitat dels quals de cavalleria, la major part castellans o procedents d'unitats militars hispàniques. La batalla va començar el dia 13 d'agost de 1714, a la riera de Talamanca, i va durar fins al dia 14, amb les tropes austriacistes perseguint els borbònics fins a les envistes de Sabadell. L'èxit català en la batalla va ser deguda, en bona part, al coneixement de la complicada orografia del territori i a la millor vista sobre l'escenari de la batalla (no cal ser un entès per adonar-se’n, veient l’escenari des del memorial i en la caminada).  

La batalla de Talamanca va ser la darrera victòria militar d'un exèrcit de Catalunya. Tot i això, però, la superioritat dels borbònics, amb el ple suport de Castella i de França, s'imposà implacable als austriacistes catalans, que havien optat per una resistència a ultrança abandonats a la seva sort per Àustria i Anglaterra després dels tractats d'Utrecht i de Rastatt, que posaren oficialment fi a la guerra al continent, amb el reconeixement de Felip V.

Deixo enrere el memorial i començo a baixar cap a la riera, tot fent ziga-zagues, (per on els catalans van iniciar l'atac). La primera parada és al Molí del Menut, un bonic mas (al seu darrera, la zona on estaven les tropes castellanes).

Una mica més amunt em passejo pel costat de la riera, també ben bonica, i on puc veure, també, com un visó americà es passeja tranquil·lament per la seva riba, mentre crancs de riu també americans prenen el sol sota l'aigua. Una altra guerra que, de moment, els autòctons encara van perdent.

El camí continua fins a la bauma dels Gobians, amb un salt d'aigua que deu ser molt bonic... quan baixa aigua (que fa cara de ser només després de pluges). Al seu costat, una barraca de vinya de pedra seca ben conservada.

Una mica més enllà la sínia de can Valls, una petita construcció que servia per elevar l'aigua i usar-la per regar els horts del voltant. L'estructura està ben conservada... llàstima que sigui usada, també, com a barraca dels horts, amb mànegues i altres estris que no fan gaire bonic.

D'aquí el camí es torna a enfilar fent ziga-zagues. Força amunt em desvio fins al Fornot, un antic forn d'obra que servia per coure teules, rajoles i maons d'argila cuita (com en les parades anteriors, amb plafons explicatius excel·lents).

Poc més enllà, la bonica font de Talamanca. Ho aprofito per menjar-me els entrepans i gairebé dutxar-m'hi.

A partir d'aquí gaudeixo una altra vegada de les boniques vistes a la vall i els bonics carrers del poble, abans de marxar cap a la següent caminada.


Fitxa Tècnica

Data: 01/09/2013

Kilòmetres: 5.3 (Aprox.).

Desnivell: ± 250 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: si (inici a Talamanca).

Ressenya

Senyalitzada amb pals amb marques verdes i blanques (SL-C 58), a mçes bona part del recorregut conserva els "antics" pals amb marques grises. Només cal seguir-los. Tot i això, com en qualsevol caminada, però, és recomanable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.


Fotos

El Setge de Barcelona

Caminada urbana per la Barcelona del 1714. El setge que va posar final a la guerra al principat (Mallorca cauria més tard).

PROPÒSIT COMPLERT

Aprofitant que la majoria de barcelonins són fora, i els que s’han quedat són a Gràcia, avui toca visita a la capital. En principi per fer l’última caminada relacionada amb els escenaris de la guerra de successió (no en descarto fer-ne alguna més). He encertat, puc aparcar ben a prop de la primera visita, sense haver de voltar i... gratis!!! Hauria de tirar molts anys enrere per recordar una cosa així.

La primera parada és imprescindible: el jaciment del Born. L’edifici del mercat, construït entre el 1874 i el 1878, va permetre preservar un jaciment en estat de conservació extraordinari, que permet  conèixer millor com vivien els ciutadans de la Barcelona del 1714. Correspon al cinc per cent de la ciutat destruïda per a la construcció de la Ciutadella. Hi vivien seixanta-nou famílies que hi exercien trenta-cinc oficis, com el de corders de viola, cirurgians, sabaters, basters, etc., encara que hi havia instal·lats els principals mercaders dedicats al negoci de la producció i exportació d’aiguardent. Algunes de les cases corresponen a destacats conspiradors austriacistes.

Per acabar d’imaginar-nos com era la vida quotidiana en aquells temps val molt la pena visitar l’exposició que hi ha al mateix mercat (i descobrir que eren, per exemple, els triquets). També l’exposició dedicada al setge de Barcelona, que permet fer una molt bona visualització de com va anar el setge de la ciutat fins a la seva caiguda.

Un cop vist el Born, començo la caminada, avui urbana i ben diferent a les que faig normalment. Centre de festes i celebracions, el passeig del Born amaga també alguns capítols de la història negra de Barcelona: al segle XVI s’hi executaven les víctimes de la Inquisició, i el 1714 va ser objecte de l’ocupació de les tropes borbòniques.

La següent parada és ben a prop, al Fossar de les Moreres (em fa vergonya confessar que és el primer cop que el veig). Cementiri de la parròquia de Santa Maria del Mar, durant el setge es va convertir en una fossa comuna per enterrar-hi els defensors morts en els baluards de Llevant, del Migdia i Santa Clara.

   Just al seu costat una parada no prevista, però com que no hi he entrat mai, decideixo fer una parada improvisada. M’espero que acabi la missa, tot fent un volt pels carrers del voltant. Santa Maria del Mar es considerada l'única gran església gòtica catalana perfectament acabada. També està relacionada amb la guerra: El 1708 s’hi van casar l'Arxiduc Carles i Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. Durant el setge també va fer de Quarter General. Una de les esglésies més boniques de Barcelona (i la més bonica de les que veure avui).

Baixo fins al Pla de Palau. D’aquella època no en queda pràcticament res. En aquesta zona hi havia hagut el Palau del Virrei, residència de l’arxiduc Carles (entre 1705 i 1711) i la seva muller, fins al 1713, quan abandonà Barcelona. Ben a prop hi havia el Baluard de Migdia, concebut per defensar el portal de Mar i protegir el pla de Palau. L’onze de setembre va presentar una resistència ferotge, que fins i tot  va permetre l’organització d’un contraatac (encara que després no van poder fer res davant la tercera ofensiva borbònica). En aquella defensa agònica van perdre la vida centenars d’homes. Al portal del mar (on ara hi ha una plaça amb una senyera), durant dotze anys, del 1715 al 1727, hi va haver penjat el cap del general Josep Moragues en una gàbia, d’un pal ben alt, per tal de demostrar la contundència de la repressió contra els qui gosaven resistir-se a l’autoritat del rei Felip V.

La següent parada és a la basílica de la Mercè, patrona de Barcelona. Al 1714 però, era Santa Eulàlia. Entre 1588 i 1714, era el penó de Sant Eulàlia el que presidia el Consell de Cent, les famoses processons de Corpus i les batalles en què lluitava la Coronela. L’onze de setembre, Antoni de Villarroel, cap de la Coronela, veient que la batalla estava pràcticament perduda, va demanar hissar-lo , per encoratjar la tropa. El penó, de grans dimensions, era l’autèntic símbol de la ciutat. Només quatre dies després del final del setge, Felip V exigí que se li entreguessin tots els emblemes de la ciutat, entre aquests, el penó de Santa Eulàlia. Després de mostrar-los a Madrid com a botí de guerra van ser cremats a Barcelona per a major escarni de la població. Tal era la força simbòlica del penó, que la crema de l’ensenya es va veure com el final definitiu i irrevocable de les llibertats de Catalunya. És per tot això, també, que s’impulsà la devoció d’una Mare de Déu que no tingués tanta significació política; fins al punt en què es va acabar de substituir l’antiga patrona de la ciutat per la Mare de Déu de la Mercè. Es va fer el mateix en d’altres pobles del país, substituint sants catalans, com Sant Galdric, per d’altres de castellans. En repressió borbònica va ser un extens i calculat programa de substitució de sants i devocions, de prohibició de tradicions i festivitats catalanes.

Continuo una mica més. Travesso la rambla, tot esquivant turistes i estàtues humanes, i arribo a la següent parada. Les Drassanes Reials, un edifici militar d'estil gòtic, destinat a la construcció de vaixells per a l'armada del rei d'Aragó (tot i que la seva activitat va decaure a partir de 1714). No tenia previst entrar-hi, però veig que hi ha una exposició sobre els víkings i, encara que no té res a veure amb el que he vingut a fer avui, decideixo aprofitar-ho (i val la pena). I ja que hi sóc i va amb l’entrada, també per fer una volta, ràpida, pel Museu Marítim.

Al costat de les Drassanes hi ha el portal de Santa Madrona, l'únic tram de muralla que es va salvar de l'enderroc del segle XIX .

Tot seguit m’endinso al barri del Raval, fins a l'Església de Sant Agustí Nou, d'estil neoclàssic edificat entre 1728 i 1750. Després del setge, i davant la construcció de la Fortalesa de la Ciutadella, els frares agustins es van veure obligats a abandonar el Convent de Sant Agustí Vell, situat al barri de la Ribera (per on passaré més endavant).

Just al seu costat hi l’antic Hospital de la Santa Creu (reconvertit per a usos diversos). Durant el setges borbònics del 1706 i del 1714 hi van ingressar més d’un miler de ferits. Al seu costat hi havia hagut el col·legi de la Mercè, que es va convertir en un hospital de sang per atendre els ferits, com va ser el cas de Rafael Casanova.

Fins aquí la caminada havia estat més o menys tranquil·la. He trobat ben pocs barcelonins, però aquí i durant un bon tros, estan ben substituïts per un gran grapat de turistes. No m’estranya, la capital del nostre país, amb el temps, s’ha tornat ben bonica i acollidora. Fa goig passejar pels seus carrers.

Passo per davant de Santa Maria del Pi, i com que tampoc hi he estat mai, tot i no tenir-ho previst, decideixo visitar-la (total, entre una cosa i l’altre, tampoc vindrà d’aquí). D'estil gòtic català, la seva comunitat va participar activament en els successius setges que va patir la ciutat, principalment amb aportacions econòmiques destinades al suport del cos militar que la defensava. En fa gràcia veure, a la seva entrada, el que suposo és, el famós gegant del pi de la cançó.

Poc més enllà, la plaça Sant Jaume, amb el Palau de la Generalitat. Futura seu del govern de la Catalunya independent, espero.

La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, construïda als segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut la catedral romànica, i anteriorment la paleocristiana (tot i que la façana és d'estil neogòtic, del segle XIX).

Felip V van manar fondre la campana Honorata de la Catedral en represàlia per haver cridat a sometent durant el setge, davant la indignació de la població. Quan sonava tothom sabia a quina plaça havia d’anar, i allà es trobava amb els seus companys d’ofici que es reunien al voltant de la bandera gremial i corrien a defensar el seu pany de muralla. Actualment una nova Honorata toca els quarts... i qui sap, potser aviat repicarà per celebrar la nostra llibertat.

Cansat, porto força hores caminant, faig l’última visita d’aquesta ruta, que en podria haver estat una altre, ja que a la ciutat hi ha encara més escenaris. A la plaça Sant Pere hi ha el fossar de Sant Pere, el cementiri adjacent a l’antic convent de Sant Pere de les Puel·les on es van enterrar defensors i assaltants dels baluards de Jonqueres, Sant Pere i el Portal Nou. 


Fitxa Tècnica

Data: 15/08/2014

Kilòmetres: 7.9 (Aprox.).

Desnivell:inapreciable.

Durada: 8 h 30' (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: si (inici al Born Centre Cultural, tot i que es pot començar on es vulgui, i modificar segons gustos).

Ressenya

No senyalitzada, però només cal un plànol turístic de Barcelona per anar unint els diferents punts d'interès. TRACK Wikiloc.


Fotos