Tornar a pàgina principal / Tornar a viatges

En aquest viatge vaig marxar amb tres desconeguts i vaig tornar amb tres amics nous: l’Anna, l’Ignasi i en Francesc.

- Per què la Patagònia? Per les balenes, les estepes, les glaceres, les muntanyes...

- Com? amb la motxilla a l’esquena, però d’avió en avió i llogant cotxes... "motxillero" nivell alt.

- Quan? del 25 d’octubre al 28 de novembre de l’any 2004.

Pots trobar informació d’aquesta zona a: www.turismo.gov.ar (Argentina) www.sernatur.cl (Xile)

EL NOSTRE VIATGE DIA A DIA

Si només t’interessa una part del viatge pots clicar sobre el mapa o la ruta

La Ruta

Si vols, diga 'm que en penses, deixa’m un suggeriment o la teva opinió al llibre de visites, gràcies.

Primer i segon dia: Taradell-Barcelona-Buenos Aires-Trelew-Puerto Madryn.

Torno a agafar un vol de Barcelona a Madrid, dotze anys després. Llavors va ser la primera vegada... aquesta no se m’ha fet eterna, ni les turbulències m’han semblat tan grans. Tot i que encara necessito l’ajuda de la passiflora, una herba medicinal per combatre l’angoixa, gairebé he superat la por a volar. Arribem a l’aeroport de Barajas puntuals. És gran, però jo el recordava immens. Una altra diferència, també agradable, és que no s’anuncien els vols per megafonia, amb el que no hi ha la contaminació acústica típica d’aquests espais.

De Madrid també marxem a l’hora, amb Aerolineas Argentinas. El vol és nocturn, amb una durada de gairebé dotze hores. Segurament (ho acabaré de comprovar en els següents dies), és la companyia en què he menjat millor, amb diferència.

Arribem a Buenos Aires una hora més tard del previst, per sort, tenim temps de sobres abans d’agafar el següent avió. Passem el control de passaports, recollim les maletes, passem el control d’acord hem recollit les maletes correctes i sortim de l’Aeroport.

Faig el primer bimbo (en l’argot naturalista, espècies que es veu per primera vegada), una oreneta.

Hem de canviar d’aeroport, de l’internacional (Ezeiza o Ministro Pistarini), situat a les afores de la ciutat, a l’aeroport de vols nacionals (Aeroparque o Jorge Newbery), al centre de la ciutat. Els seients del bus són amples i confortables, una cosa força general de tots els autocars en l’Amèrica del Sud (també ho anirem comprovant durant el viatge). Travessem primer, prats verds envoltats de grans arbres. Tot seguit entrem a la ciutat, s’alternen sense massa ordre: barris benestants, blocs de pisos que semblen trets de l’antic bloc comunista, barris amb pisos més nous, alguna zona que sembla un poble normal i unes, poques, zones que es veuen força pobres. Cap el centre les diferències es van diluint.   

Arribem a l’Aeroparque i facturem les maletes de seguida. Encara ens queden sis hores per agafar el següent avió. Ho aprofitem per parlar una estona i així anar-nos coneixent una mica més, els quatre que fem el viatge amb prou feines ens hem trobat més de tres vegades. En Francesc feia més de dotze anys que no el veia, l’Ignasi era, i és, amic d’en Francesc i ja havien fet algun viatge junts. Mentre els tres començàvem a planificar el viatge, l’Anna va respondre un missatge que vaig deixar penjat a la llibreria Ulyssus de Girona, on explicava que buscava gent per no fer el viatge sol. Després d’algunes trucades, força correus electrònics i un parell de trobades, vam pactar la ruta i el que més o menys volia o esperava cadascú. Tot i això, els quatre reconeixem una certa inquietud i incertesa, l’experiment pot sortir bé, o no... tampoc estem intranquils, almenys jo, el pitjor que pot passar és que cadascú acabi fent el viatge per la seva banda, trobant-nos als diferents vols interns que haurem d’agafar.

Aprofitem per canviar moneda, canviar el vol de l’Anna (que era una hora més tard), trucar a casa, menjar una mica (el primer bife de chorizo), llegir i avorrir-nos una mica. L’aeroport és el costat del Rio de la Plata i tinc temps, també, d’anar a veure ocells i fer algun bimbo.

Finalment embarquem a l’avió que ens ha de portar, en dues hores, a Trelew. Estic de sort, m’ha tocat finestra. Sortint de Buenos Aires puc veure la Pampa, això sí, des d’uns deu mil metres d’alçada. És una plana ampla, més o menys quadriculada, que alterna diferents tons de verds amb moltes taques blaves, llacunes de formes i mides molt variades. Cap al sud, les quadricules cada cop són més grans, fins a difuminar-se, les llacunes cada cop més escasses i els tons de verds, cada cop més grisos. Quan comença l’aterratge sobrevolem Península Valdés i els golfs que l’envolten. No sé si és per les ganes que en tinc, però... en sembla veure balenes! No ho sabré mai segur.

Lloguem un cotxe al mateix aeroport, una Citroen Berlingo. Fem una hora de camí fins a Puerto Madryn i ens instal·lem al Hostelling Internacional, ja de fosc. Tenim dues habitacions amples amb cuina. Anem a comprar menjar a la botiga de la cantonada i sopem.

Planifiquem l’endemà, ens costa una mica posar-nos d’acord, però al final ho aconseguim. Fem una mica de sobretaula i a dormir, que ens convé.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Paisatge típic

Balena franca

Balena franca

Caleta Valdés

Ocells

Tercer dia: Península Valdés. Puerto Piramides, Punta Delgada i Caleta Valdés.

Ens llevem a les set del matí per anar a Puerto Pirámides, des d’on es fan els avistajes de balenes. Ens han recomanat fer-ho el primer dia, no jugar-nos-la, ja que a vegades, per culpa del vent, les barques no poden sortir.

Fem tard, no volem pujar a les embarcacions més grans i les primeres zodiacs ja han sortit, ens haurem d’esperar fins a dos quarts de dues. Ahir no sabíem ben bé què fer, però de seguida ens han passat els dubtes, les zodiacs són gairebé el doble de cares... però en pesos, no en dòlars com em pensava (ens costarà uns noranta pesos, al canvi actual, uns vint-i-quatre euros). Mentrestant, ens hem de conformar en veure les primeres balenes des de la platja, força lluny.

Per aprofitar el matí decidim anar a Punta Delgada. Un cop allà, hem d’esperar un guia que ens acompanyarà fins a la platja. Baixem, tinc moltes de ganes de veure una espècie d’aquesta zona, i ho faig: tinc davant meu elefants marins, mascles, femelles i cries. Ens expliquen que és massa tard per veure les impressionants baralles entre mascles (que poden arribar al sis metres i quatre tones i mitja de pes), quinze dies abans encara n’hi havien... ens hem de resignar en veure les cicatrius que ho testimonien. Estem una bona estona observant aquests animals, més lluny del que ens agradaria, per no veure gaire res: la majoria descansen, immòbils, a la platja. Alguns es mouen de tant en tant, és espectacular, es desplacen uns pocs metres reptant sobre el seu immens cos i descansen una bona estona, per tornar a avançar uns metres més i tornar a descansar, i així fins arribar allà on volen. Tant els mascles com les femelles que hi ha aquí, porten molts dies sense alimentar-se, han perdut molt pes i, així, eviten cansar-se massa.

L’any 1999 Península Valdés és declarada Patrimoni de la Humanitat. En aquesta zona hi ha una de les principals poblacions de balena franca austral, s’hi concentren fins a sis-cents individus (un vint per cent de la població mundial), i d’elefants marins, amb uns tretze mil individus. També s’hi pot trobar altra fauna marina, com dofins, orques, lleons marins o importants colònies d’aus. Això, sense comptar amb la típica fauna de l’estepa: guanacos, armadillos, maras, martinetas o choiques. La vegetació de la zona és un mosaic d’estepa herbàcia de Piptochaetum napostaense, Stipa tenuis i Plantago patagonica i estepes arbustives de Chuquiraga avellanedae, Larrea divaricata i Nassauvia fueguina o de Chuquiraga hystrix i Chuquiraga avellanedae, sempre acompanyades de gramínies de diferents generes.

Tornem cap a Puerto Pirámides amb el temps just. Ens hem d’esperar cinc minuts. Estic una mica nerviós, estan a punt de passar els reis d’orient i encara no m’ho acabo de creure. En tinc unes ganes boges, i més després de no poder-ho ni intentar en tres ocasions: a Noruega ens hagués suposat perdre tres dies de viatge per unes hores en barca, a les Galápagos no era temporada i, l’any passat, al Cap de Bona Esperança, les vam buscar infructuosament a la platja. Avui si. Em poso el jersei, l’impermeable i el salvavides i pugem a la zodiac.

Un cop a l’aigua, la barca surt a tota velocitat, deixem les primeres balenes enrere i continuem navegant. Al cap de poca estona ens aturem. Comença l’avistaje. Una femella, acompanyada de la seva cria, comença a treure la cua davant nostre, a tocar, una i una altra vegada. Començo a fer fotos, haig de canviar l’objectiu, m’”estresso” una mica, porto el tres-cents per fer fotos de lluny i les cues no m’hi caben, la càmera no para... de tant en tant, però, l’abaixo i em dedico, només, a gaudir de l’espectacle. No ho vull veure tot des de darrera l’objectiu. Passa per sota la barca, un tros més enllà una fa un petit salt i, d’altres, passen una mica més lluny. Al cap d’una estona mare i filla decideixen canviar de lloc, les seguim i les veiem nedar. La mare torna a treure la cua.

Hem de tornar, l’hora que dura l’avistaje se’m fa curta. Molt curta. Arribo a la platja satisfet, feliç, emocionat (... encara ara, quan escric aquestes ratlles, ja a casa, se’m posa la pell de gallina). Feia molt de temps que somniava aquest moment i, per fi, s’ha fet realitat. Només per això ja ha valgut la pena el viatge, l’experiència ha estat fantàstica, meravellosa (... i encara no s’havia acabat, encara que llavors, no ho sabia).

Dinem al costat de la companyia on hem agafat la barca. Decidim menjar ràpid i demano una hamburguesa amb patates... la ració, però, és argentina, o dit d’una altra manera: del mateix plat a un McDonald’s n’haurien sortit, com a mínim, tres menús complerts, amb menys del triple de qualitat. A l’espai que no ocupa l’hamburguesa, no hi cap ni una patata més. I tot, amb beure inclòs, per deu pesos (uns dos euros i mig).

Havent dinat marxem cap a Caleta Valdés. El paisatge de la Península és més o menys sempre el mateix: una immensa planura amb mates baixes d’un color verd grisós, seques i d’aspecte mediterrani. Ens anem aturant als diferents miradors que hi ha repartits a la costa, hi veiem força fauna, especialment ocells marins, pingüins i elefants marins (sempre més lluny del que ens agradaria). Fa molt vent, però ens hi estem gairebé fins que es fa fosc.

Pel camí, de tornada, busco i trobo la Creu del Sud, com l’any passat, ho faré sempre que pugui... no sé ben bé perquè, però m’agrada.

Arribem a Puerto Madryn tard. A Península Valdés totes les carreteres són de ripio (sorra i grava) i no es pot córrer, ens ho ha dit tothom que ha pogut... tampoc feia falta, a la que es passa dels seixanta quilòmetres per hora el cotxe va on vol.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

El Doradillo

Elefant marí

Elefant marí

Peludo

Martineta

Posta de sol

Quart dia: Península Valdés. El Doradillo, Caleta Valdés i Punta Norte.

Ens tornem a llevar ben d’hora. Comencem a resseguir la platja del Doradillo amb el cotxe. No veiem res. Aquí, les platges tenen un fort pendent i les balenes han trobat un lloc tranquil per descansar i parir les seves cries. Pugem al mirador de Punta Flecha, un cingle de pocs metres d’alçada, vint-i-un, que separa les platges del Doradillo i les Canteres. Des d’aquí hi ha una vista privilegiada de les dues, ens hi quedem una estona controlant a banda i banda. En veiem algunes, però molt lluny de la costa. Finalment una s’acosta, lentament, a la platja de les Canteres. Calculem on hem d’aturar-nos i correm cap el cotxe per anar-hi. La balena passa a uns trenta metres, o menys, davant nostre. Tot seguit n’arriba un altre, aquesta a uns quaranta o cinquanta metres... i es posa a saltar! vaig de cul... faig fotos o simplement en gaudeixo?... que faig?!! Afortunadament, salta una... dues... tres... fins a dotzena de vegades, o més... un salt darrera un altre! Tinc temps de fer-ho tot. Experimento les mateixes sensacions que ahir, és impressionant, emocionant. Indescriptible.

No sé sap del cert per què salten les balenes, hi ha varies teories: alguns biòlegs pensen que podria ser una manera de desfer-se dels molestos paràsits, que sovint porten adherits, d’altres, que només és una manera de comunicar-se entre elles, i uns altres, que ho podrien fer només per divertir-se... per què no?

Quan la balena para de saltar marxem, tenim un dia molt ocupat. Ens parem a esmorzar a Puerto Pirámides. Tornem a veure més balenes, ara des de més lluny. Dubtem, no sabem si tornar a fer l’avistaje.

Finalment, anem cap a Caleta Valdés. Pel camí ens sembla que atropellem una serp i ens aturem a mirar-ho, no l’hem tocat, aprofitem per fotografiar-la i intentar treure-la del mig de la carretera. No ho aconseguim. Torna cap a nosaltres i s’instal·la en algun lloc del motor del cotxe... mai sabrem fins quan.

Ens saltem alguns miradors, que ja vam fer ahir, i anem directament a Punta Cantor des d’on es veuen millor els elefants marins. Ens hi estem una bona estona, contemplem aquests animals i diferents ocells marins... i més balenes, les mares comencen a exercitar les seves cries portant-les d’un golf a un altre, preparant-les per a la migració cap a l’Antàrtida, on les cries s’alimentaran per primera vegada, i elles, després de força temps. Torna a fer molt vent.

Al migdia, tard, marxem cap a Punta Norte. Ens parem a mig camí i anem a la platja que està a uns cent metres, sense saber del cert que es pugui fer. No hi ha mascles d’elefants marins, però si un parell de cries i, probablement, les seves mares. Ens hi apropem poc a poc. Una de les cries, força gran, ens deixa que ens hi acostem força, al principi ens ignora i continua dormint, però al cap de poc ens comença a mirar encuriosida, amb uns immensos ulls negres difícils d’oblidar. Segurament som els primers humans que veu i no ens té por. Estic convençut que fins i tot es deixaria acariciar, no ho fem, som conscients que si l’impregnem amb la nostra olor la seva mare, de qui encara depèn, la podria rebutjar. Provem d’acostar-nos a les mares, però aquestes són una mica més esquerpes... els hi hem de deixar un o dos metres de distància, sinó ens comencen a amenaçar aixecant una mica el cap, obrint la boca i grunyint. Avui sí, hem pogut veure aquests animals de prop, una altra experiència meravellosa.

Una mica lluny, però a pocs metres de la platja, una altra balena treu la cua.

Arribem a Punta Norte, el nostre principal objectiu són els peludos (armadillos), un estrany animal. Sabem que n’hi ha un parell o tres alimentats pels turistes, que es deixen veure de prop. Tot i no ser gens partidaris de fer-ho, acabem sucumbint a la temptació després de veure com ho fa tothom que arriba... els hi oferim menjar. Estan molt ben acostumats, rebutgen el pa, però s’acosten ràpidament quan els hi donem pernil dolç.

Reculem una mica i tornem a provar fortuna en una altra platja, aquesta vegada, però, no estem de sort. Decidim tornar de clar, almenys fins a Puerto Pirámides, on comença la carretera asfaltada. Conduir per ripio cansa molt, i més de nit (en què, no et pots despistar ni un segon). Pel camí ens aturem a observar alguns guanacos, n’hem anat veient, però sempre força lluny, al nord semblen una mica menys esquerps. Ens ha sorprès no veure massa fauna en els camins i, sovint, de lluny (pensem que és degut a què molts d’ells fins fa poc, i/o encara ara, han estat o són caçats).

Una mica abans d’arribar a l’asfalt ens aturem, la posta de sol és impressionant, el cel està parcialment cobert de núvols alts, que es van tenyint de grocs, vermells i violetes. Segurament una de les més maques que he vist mai.

Sopem amb la Silvina, una amiga argentina de la Universitat, en una de les millors Pizzeries de Puerto Madryn. Estem esgotats, tot i això aprofitem per explicar-li com ens ha anat i preguntar-li moltes coses sobre Argentina, des de la situació econòmica actual, fins a simples “curiositats”.

Al costat de la carretera hem vist una mena de capelles petites, amb moltes ampolles d’aigua i banderes vermelles, ens explica que són supersticions populars, ofrenes al Gauchito Gil o a la Difunta Correa, tot i que no en coneix la història.

Aquestes capelles petites es troben repartides per tot el país, sovint des de fa temps, sense que ningú sàpiga qui les va construir i qui hi va deixar les ofrenes per primera vegada. En general són construïdes en memòria de personatges llegendaris, amb una forta carrega religiosa. Les devocions més esteses són les de Ceferino Namuncurá (fill d’un cacic maputxe cristianitzat i protegit per l’església catòlica) i la Difunta Correa (jove mare que al segle passat, fugint del seu poble, va morir de set al desert, miraculosament, però, va seguir donant de mamar al seu fill). D’altres són més regionals i fins i tot més contemporànies. El Gauchito Gil és venerat, especialment, en aquesta zona tot i néixer a Corrientes al segle passat. Antonio Gil fugia de les lluites internes entre federals i unitaris, quan va ser capturat i sentenciat per desertor. Abans de morir, però, li diu al soldat que l’anava a matar que trobaria el seu fill molt malalt un cop arribés a casa, però que si era enterrat es curaria. El soldat, efectivament, va trobar el seu fill malalt, anant tot seguit a enterrar al Gauchito... i trobant sa el seu fill a la tornada.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

De camí

Punta Tombo

Punta Tombo

Punta Tombo

Pingüí

Pingüí

Cinquè dia: Punta tombo. Trelew-Ushuaia.

Tornem a matinar. Anem directament al mirador Punta Flecha, des d’allà, després d’una breu espera, localitzem una altra balena amb la seva cria prop de la platja. Hi baixem amb el cotxe. Aquesta no salta ni treu la cua, però passa molt a prop nostre (a menys de quinze metres) i segurament serà l’última que veurem amb molt de temps. El comiat val la pena.

Anem amb el temps just. Tornem al Hostelling a recollir les maletes i l’Anna, que ha preferit quedar-se a dormir. Arribem una mica més tard del previst. L’Ignasi no troba una bossa i ens retardem una mica més. A Trelew ens perdem, ens costa molt trobar el trencant a Punta tombo, l’excursió del dia... finalment, quan arribem, només ens queda mitja hora per visitar aquesta Reserva. Fa una mica de vent.

Punta Tombo va ser declarada Reserva Provincial l’any 1979. Eren terres que pertanyien a l’estancia la Perla, que van ser donades pel seu propietari al govern l’any 1972. Ocupa unes dues-centes hectàrees i protegeix una de les colònies d’aus marines més diversa i important (corbs marins, gavines, paràsits...), i la colònia continental de pingüins més gran de l’Amèrica del Sud. Cada any, a finals d’agost i principis de setembre arriben a aquesta zona els primers mascles, després ho fan les femelles. Fins a un milió de pingüins de Magallanes fan el niu en una franja que va des la costa fins a vuit-cents metres a l’interior. Les femelles comencen a posar els ous a principis d’octubre i els polls comencen a néixer a mitjans de novembre.

Per sort el recorregut és molt curt i el podem fer tot. Al principi se’ns fa una mica estrany, aquí hi ha un milió de pingüins i no ho sembla. De mica en mica, però, anem captant la magnitud del lloc i els anem descobrint: el terra està minat de nius, forats al terra, especialment sota les mates. A gairebé tots hi ha algun individu covant els ous o descansant. A la platja n’hi ha uns quants entrant i sortint de l’aigua, d’aquí a uns dies, quan comencin a néixer els polls, estarà plena a vessar. Si fèiem tard pels lleons marins, ara anem massa d’hora... és difícil, gairebé impossible, combinar-ho tot per no perdre’s res.  

La mitja hora es converteix en una hora, el que crea una mica de tensions entre nosaltres: tornem a tenir el temps just. Per sort, l’aeroport de Trelew és petit i arribant una hora abans en tenim prou, però no ens la volem jugar i ja ens hem polit el “marge de seguretat”. Finalment, però, arribem a l’hora, cap al final fins i tot tenim temps de parar-nos a fer alguna foto ràpida. Tornem el cotxe, tan ple de pols com nosaltres aquests tres dies. N’entrava per tot arreu, especialment per la porta del darrera (on faltava una goma).

Pugem a l’avió, només ho passo una mica malament quan s’enlaira. Trobo el menjar molt bo, ho és, però també hi fa que són quarts de vuit i no hem menjat res des de l’hora d’esmorzar.

Estem una mica expectants, ens han explicat que l’aterratge a Ushuaia és espectacular, que l’avió baixa molt ràpid i sembla que aterri al mig del mar. I l’aterratge serà espectacular, però no pel que ens han dit... sobrevolem Punta de Arenas a la Badia San Sebastián, ja a l’illa de Terra del Foc. Veiem l’immens llac Fagnano, i els més petits Chepelmuth i Yehuin, passem arran, molt arran, de la Sierra Lucas Bridges, amb els seus cims nevats. Finalment, queda davant nostre el Canal Beagle, envoltat de muntanyes i amb la posta de sol de fons. L’avió gira per seguir aquest canal fins a Ushaia i baixa lentament, entre serralades, però com en qualsevol altre aterratge... un cop a terra, la dona que seu al nostre costat ens explica que hem estat de sort, que avui  ha estat molt suau. Mai m’ho he passat tant bé en un avió.

Agafem un parell de taxis (en un no hi cabem), i ens dirigim al Refugio del Mochilero. Agafem una habitació per quatre, amb cuina i molt tranquil·la. Ens instal·lem i anem a sopar al primer lloc que trobem: el Bar de la Esquina. Em menjo un bife de chorizo (entrecot de vedella) amb patates roses. Molt bo... a tot arreu és menja bé, les racions són generoses i els preus barats.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Cartell

Badia

Lapataia

Riu Lapataia

Barbas

del diablo

Sisè dia: P.N. Tierra del Fuego.

A les nou passa el colectivo davant el Refugio, una vanette que va recollint la gent a la porta dels hotels i albergs (prèvia trucada). Anem al Parc Nacional de Tierra del Fuego, que està a dotze quilòmetres de la ciutat.

Comencem la caminada pel passeig del Mirador. El camí passa per vells i bonics boscos de lenga i ñire (faigs australs), i arriba al mirador que li dóna nom, amb una bona vista de la badia Lapataia. El sender acaba on acaba, també, la Ruta Provincial 3, cita obligada per a tots els turistes... Alaska, l’altre extrem d’Amèrica, es troba a 17.848 quilòmetres, així ho indica un dels cartells més fotografiats del món.

Faig una curta caminada pel costat de la Badia Lapataia, per un altre sender en què el principal “atractiu” és una castorera activa. No hi faig cap foto, aquí els castors són una espècie invasora que altera els ecosistemes. Em fa ràbia i no acabo d’entendre com aquest animal s’utilitza com a reclam turístic, quan el que s’hauria de fer, com en totes les espècies invasores, és intentar eliminar-les (per molt boniques i simpàtiques que semblin).

Ens trobem els quatre, un altre cop, al final de la Ruta 3. En aquest punt decidim separar-nos del tot: l’Anna, que li agrada caminar, s’ajunta amb dues Madrilenyes, l’Ignasi i en Francesc es queden a fer fotos d’ocells i jo me’n vaig tot passejant; entretenint-me a mirar animals i plantes. Quedem a la una per dinar al restaurant del llac Roca (l’únic lloc on es pot menjar al Parc).

Continuo per la Senda del Turbal, que voreja una petita torbera, sempre per bells boscos de lenga. Em desvio cap el llac Negro per sortir a la carretera que porta al restaurant, travessant el riu Lapataia, primer, i paral·lel a aquest, després.

Em menjo un plat de raviolis impressionant, per la quantitat i la qualitat. Quan estem a punt de marxar, a les dues, arriben en Francesc i l’Ignasi, quedem a les set al punt on ens ha de recollir el colectivo.

A l’entrada de la Senda Costera ens tornem a separar amb l’Anna. Passejo un altre cop enmig de boscos verges, ara però, de guindo, un altre faig austral de mida més gran. El camí passa, de tant en tant, pel costat del mar, el que dóna a l’excursió un encant especial: els faigs arriben ran d’aigua i a l’altra banda de la badia es veuen muntanyes nevades.

Ens retrobem al punt de trobada a l’hora indicada, força cansats. La caminada ha estat una mica dura, amb contínues pujades i baixades curtes. Els quatre, però, coincidim en què ha valgut molt la pena. El colectivo ens recull a dos quarts de vuit i, per sort, ens deixa a la porta de l’alberg. Fa força fred i una mica de vent.

Marxem a sopar. Avui volem canviar una mica, en Tate, el simpàtic propietari del Refugio, ens ha aconsellat el Bodegón Fueguino. Tasto el xai al forn... probablement, el millor que he menjat mai. També tasto el gelat de Calafate, una fruita típica de la Patagònia. Per beure, cervesa artesana Beagle. Molt bo i barat, no puja més de quaranta pesos (uns onze euros).

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Canal Beagle

Lleons marins

Far Les

 Éclaireurs

Far Les

 Éclaireurs

Setè dia: Ushuaia. Canal Beagle i Glacera Martial.

Anem al Muelle Turístico. Farem una excursió en barca pel Canal Beagle. Ho volíem fer l’últim dia al matí, però a l’alberg ens han recomençat no jugar-nos-la, a vegades, a causa del temps, les barques no poden sortir. També ens han fet la reserva i recomanat companyia: Patagonia Adventure. Era el que buscàvem: una barca petita, amb un recorregut més llarg i que fes una caminada, curta, en una illa.

Salpem puntualment a dos quarts de deu. Anem tretze persones, tot i que la capacitat del vaixell és de divuit. Millor. Comencen les explicacions del guia, en Fernando, un noi jove de Buenos Aires que, com molts argentins del nord, ha vingut a viure a la Patagònia, on hi ha feina. Com en els avions, ens explica qüestions de seguretat: on són les portes, molt evident en una barca tant petita, i on són els salvavides... tot i que ell mateix afegeix, amb un gran sentit de l’humor, que no perdrà en tot el matí, que: a la temperatura que esta el agua los salvavidas solo servirán para que encuentren mejor los cadáveres. Passem pel costat d’un illot on hi ha lleons marins d’un pel, amb pressa, si no som al far abans no arribi el temporal de vent, que estant esperant segons les previsions, no el podrem veure. Hi arribem, la barca és petita i té els seus avantatges, però també els seus inconvenients, és una mica vella i més lenta que la resta. La primera visita és al far Les Éclaireurs, sovint mal anomenat el far de la fi del món (l’autèntic es trobava a l’illa de los Estados, al principi del canal, i en realitat es deia San Juan de Salvamento). El far està en un illot que es troba al mig del canal del Beagle, i forma part de l’arxipèlag Bridges, com tots els illots que hem, i anirem, visitant. Tot seguit anem a l’illa de los Lobos, on podem veure, de molt a la vora, lleons marins de dos pels: mascle, femelles i cries. En Fernando ens explica que el nom real de l’illa no és aquest, que els lleons marins l’any passat vivien en una altra, que llavors també s’anomenava illa de los Lobos. Després anem a l’illa de los Pajaros, on podem observar una colònia de corbs marins de diferents espècies.

La caminada per l’illa Bridges comença en l’únic jaciment arqueològic que veurem en tot el viatge: una conchera yaghan. Això serveix d’excusa a en Fernando per explicar-nos com vivien aquests indígenes: tot i el fred anaven nus, però s’untaven el cos amb grassa de lleó marí, un aïllant més efectiu que qualsevol roba; la seva alimentació es basava en els musclos que recollien a la costa i que eren consumits a les cabanes, llençant les closques davant la porta... quan n’havien acumulat un bon pilot, l’estructura senzilla de la cabana feia que aquesta només s’hagués de girar una mica, i així fins que es completava tota la volta, moment en què es canviava la cabana de lloc. El resultat, actualment, són una sèrie de monticles circulars repartits per tota la costa del Canal Beagle, recoberts de vegetació, en què si es grata una mica, de seguida comencen a sortir closques.

Continuem la caminada, ara però, per observar la vegetació. És la típica de la majoria d’illes del canal i la zona, sotmeses contínuament a la força del vent i al fred: vegetació herbàcia i petites mates en coixinet, amb algunes espècies que també es troben a les parts més altes de les muntanyes.     

Tornem a Ushuaia satisfets. Hem estat de sort. Tot i que ha fet força fred, una mica de vent i el mar estava una mica mogut (cap el final), ha fet sol tot el matí. Hem pogut gaudir de la fauna i la vegetació sense patir, envoltats sempre d’un entorn espectacular.

Anant amb la barca ens hem creuat amb el primer creuer de la temporada. Quan desembarquem la ciutat està envaïda de turistes, més clàssics, de més edat i més poder adquisitiu fent tota mena de compres. És coneixen fàcilment. El vaixell s’estarà a la ciutat només unes hores.

Dinem a l’alberg, ens fem el dinar nosaltres mateixos. També ho aprofitem per assetjar a preguntes en Tate o alguns dels nois que treballen amb ell... tal i com hem fet, i farem, els quatre dies que estarem a Ushuaia. Sempre ens responen amablement i amb simpatia, recomanant-nos la millor opció. Sovint, les demandes d’informació deriven cap a altres temes de conversa... l’ambient al Refugio de los Mochileros és molt agradable, hi estem molt bé i ens hi sentim molt còmodes.

Per aprofitar la tarda decidim anar a la glacera Martial. Agafem un taxi fins als peus de l’aerosilla. En poc temps hem passat del sol del matí a un dia totalment ennuvolat, ha arribat el temporal de veritat. Tot i això, pugem al telecadira i, un cop a dalt, caminem una mica sempre cap amunt. Se’ns posa a nevar. Hem de baixar... a peu, el telecadira ja ha tancat. La baixada no és massa llarga, només d’uns tres quarts d’hora, però arribem a baix totalment esgotats. Imagino, pel fred. Ens recuperem una mica a la confiteria de baix i truquem un altre taxi.

Avui sopem a l’alberg, hem encarregat asado. L’Anna no sopa i ens toca gairebé mig quilo per cap. Els argentins sembla que no tenen mesura en el menjar. Nosaltres tampoc, ens afartem.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Frontera

Riu Lapataia

Picot gegant

Vuitè dia: P.N. Tierra del Fuego.

Em llevo tard i marxo cap al Parc a les deu. L’Ignasi i en Francesc ja fa estona que hi són, l’Anna es queda a la ciutat.

Començo la caminada a la llacuna Negra, en realitat una torbera en formació i un mosaic de colors: verds, taronges i blaus. Preciosa. M’hi quedo deu minuts, gaudint d’un silenci difícil de trobar a casa nostre. Cap fresa humana... fins que sento sons coneguts: arriben les tres catalanes que vam conèixer a l’aeroport de Trelew. Xerren una estona i continuo el camí (anem en direccions oposades).

Passo per petits camins al costat de la carretera, tot passejant i aturant-me, de tant en tant, a observar la diferent fauna i flora.

Arribo a la cafeteria a la una i dino ràpid: un bikini (com tres dels d’aquí) i una pepsi.

Vull fer la senda Hito XXIV fins a on pugui, em fa por que sigui com la senda Costera. El camí passa per bonics boscos de lenga, d’arbres vells, i és pla. Arribo fins al final i trepitjo Xile per primera vegada... sense tràmits. Torno a Argentina i decideixo descansar una mica, fa sol i el vent fa estona que ha parat, em descalço i m’assec una estona. Torno a gaudir intensament del silenci en un paratge espectacular: al costat d’un llac d’aigües transparents envoltat de muntanyes nevades.

No he vist cap picot gegant de Magallanes, tot i que n’he buscat tot el dia. Quan m’aixeco per marxar, just quan no hi pensava, en veig un davant meu. Va picant la fusta en busca de les larves de què s’alimenta. El segueixo i m’hi vaig acostant poc a poc, sorprenentment, és molt manyac i sovint el tinc a menys d’un metre.

Arribo a la cafeteria. He perdut el bus de les sis i m’haig d’esperar una hora fins que marxi el pròxim. M’assec al costat del llac una altra vegada i contemplo la posta de sol. Estic una estona en un punt fix, m’oriento i per fi puc comprovar una cosa que des de l’any passat tenia ganes de veure: el sol al migdia és al nord i, mirant-lo de cara, va de dreta a esquerra (al revés del que estem acostumats). També veig la lluna, que aquí no és traïdora, quan té forma de D vol dir que decreix. Un dia rodó.

En Francesc i l’Ignasi arriben força tard, acompanyats d’un madrileny aficionat, com ells, a la fotografia. Anem a sopar els cinc.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Corazón

de la Isla

Arbres

Estància

Novè dia: Corazón de la Isla (Tierra del Fuego).

En Jesús, el madrileny, ens passa a recollir a les vuit amb el cotxe que té llogat. El dia està molt ennuvolat, de nit ha plogut a la ciutat i ha nevat a les muntanyes.

Anem cap al centre de l’illa, deixant enrere les serres Alvear, Soronda i Lucas Bridges. També deixem enrere els núvols. Passem pel costat dels llacs Escondido i Fagnano. Havent passat Tolhuin trenquem a l’esquerra i, per camins de ripio, ens retrobem amb l’estepa i la pols. Anem directament a Cerro Shenolsh per veure còndors. Arribem... de les dues estancias en què, teòricament (segons algunes pàgines web), es pot fer l’excursió, una està cremada i l’altra tancada fins la setmana que ve. Ens quedem amb les ganes d’observar aquesta magnífica rapinyaire de prop, almenys de moment.

Decidim tornar amb calma, gaudint del paisatge, fent fotos. Primer dels boscos de lenga, en aquesta zona encara no han tret les fulles: troncs i branques estan recoberts d’un liquen anomenat barbes del diable, que dóna al bosc un aspecte fantasmagòric. Després de l’estepa, on pasturen xais, vaques, cavalls i guanacos. Amb grans estancias a molts quilòmetres les unes de les altres.

Lluny dels llocs més turístics, tenim la sensació de visitar la Patagònia més autentica. Tot i que no hem acomplert l’objectiu del dia, només per veure aquest paisatge ja ha valgut la pena venir.

Dinem a Tolhuin, al primer bar que trobem... menjarem bé a qualsevol lloc.

Hem passat tot el dia amb en Jesús, és molt bon noi, però, almenys jo, en començo a estar cansat. De cada cinc paraules que diu tres són “tacos”, però això no és res comparat l’actitud prepotent i xulesca que manté, com si Argentina encara fos una colònia, i com si tot el que és espanyol fos el millor de món. Sense comentaris.

Passem pels aiguamolls que hi ha al costat del llac Fagnano. Ens aturem un moment a veure els ànecs que hi neden.

Decidim anar a cap a l’estancia Harberton per visitar, si es pot, la pingüinera d’illa Martillo. No es pot, s’hi ha d’anar al matí i les excursions amb caminada no comencem fins la setmana que ve... viatjar fora de temporada té molt pocs inconvenients, aquest, és un d’ells. Ens expliquen, però, que a la pingüinera s’hi pot veure el pingüí papua i, amb sort, el pingüí rei. Començo a dubtar de si tornar, o no.

Retornem a Ushuaia amb calma. Ens aturem a unes sabines ajagudes per l’acció continuada del vent, conegudes com a arbres bandera, una d’elles és la típica postal de la zona. Fa vent.

En Jesús ens deixa davant l’alberg, li paguem la part de cotxe que ens toca i ens acomiadem, jo almenys, amb ganes de no tornar-lo a trobar.

L’habitació, després de quatre dies al mateix lloc, s’ha convertit en un caos impressionant de maletes, roba, tovalloles, necessers, bosses... tant, que fins i tot en Tate, el propietari que en deu haver vist de tots colors, pensant-se que no el sentíem va dir que: entrar allí es entrar en otra dimensión. Cada dia ho ha hagut de fer, el primer dia ens va advertir que no apaguéssim l’estufa... l’hem apagat cada dia, i cada dia ha hagut de venir a engegar-la. Avui ens avisa que demà han de venir els bombers a instal·lar alguna cosa. Conscients de com tenim l’habitació, ens ho prenem amb humor i li diem que si vol que no entrin, ho deixarem tot tal com està.

Última nit a Ushuaia. Decidim fer un bon sopar i anem a un dels restaurants de més anomenada: el Tia Elvira. De primer demanem musclos en escabetx per picar els quatre. De segon, centolla al ajillo o merluza negra, els plats típics de la zona. Exquisit. De postres, gelat de calafate. En Fernando, el guia de la barca, ens va explicar que si menjàvem els fruits d’aquesta planta tornaríem... com que no és època, va afegir, en forma de gelat també val.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Harberton

Arbre

bandera

Dia deu: Estància Harberton (pingüinera). Ushuaia-El Calafate.

Em llevo i dutxo tranquil·lament. En Francesc i l’Ignasi són al Parc Nacional i l’Anna es queda a la ciutat.

Llogo un cotxe, un Golf quatre portes. Gràcies a això, per fi puc entendre el caòtic trànsit: la ciutat és travessada longitudinalment per carrers plans, més amplis i transitats, mentre que els carrers perpendiculars són de pujada o baixada, més estrets i menys concorreguts, com què a la ciutat hi neva i gela tot sovint, es va decidir que a l’hivern tindrien preferència els cotxes que pugessin o baixessin... i, més endavant, com que ningú sabia quan començava i acabava aquesta estació, es va decidir prorrogar-ho tot l’any (Ushuaia aproximadament es troba a la mateixa latitud sud, que Copenhaguen al nord).

Després de dubtar una mica, al final vaig decidir tornar a l’estancia Harberton. Hi vaig directament, sense parar enlloc. Arribo massa d’hora, compro el bitllet i passejo per la zona mentre m’espero.

Salpem en punt. Vaig sol, al principi als seients per als turistes i, poc després, a la cabina xerrant amb el “capità” i el seu ajudant. De mica en mica ens anem apropant a l’illa Martillo, on hi ha la colònia de pingüins. En tinc moltes ganes. De pingüins de Magallanes ja n’he vist, i força, a Punta Tombo... el que fa interessant aquesta excursió és la presència, segura, del pingüí papua i, probable, del pingüí rei. Aquestes dues espècies són típiques de les illes subantàrtiques, la primera ja fa un temps que ha establert una petita colònia aquí, l’altra és una visitant ocasional que, de tant en tant, es pot observar a les costes patagòniques fent la muda del plomatge.

La barca “encalla” lentament a la platja, surto a fora i començo a observar i fotografiar les tres espècies. Amb calma i sense que ningú em molesti... vaig sol! Aquesta és una de les moltes avantatges de viatjar fora de temporada; segurament la millor.

Marxem. Ajudant i “capità” m’expliquen algunes coses sobre el lloc. Curiosament però, quan s’assabenten que sóc biòleg, sóc jo qui els hi acabo explicant la biologia de pingüins, lleons i corbs marins. Un avantatge d’anar sol, demostrar que m’ho estic passant molt bé i, suposo, caure bé, és que avui faran fer una excepció: ens acostarem a un altre illot on podré veure, de molt a prop, alguns lleons marins i una petita colònia de corbs marins.

Dino a la mateixa estancia Harberton: milanesa amb papas fritas  (vedella arrebossada amb patates roses). Bo i barat, com sempre. Torno a Ushuaia tranquil·lament, aturant-me a contemplar els paisatges que més m’agraden. Fa fred i molt vent. La promoció turística d’Ushuaia diu que es poden veure las quatro estaciones en un dia. Segurament deu ser veritat, tot i que no ens podem queixar gens del temps, gairebé sempre assolellat, un dels comentaris que hem fet més aquests dies ha estat que si, que hem viscut la tardor, l’hivern i la primavera... però ens ha faltat l’estiu.

Paguem, demanen un parell de taxis i ens acomiadem de la gent de l’alberg. L’aeroport d’Ushuaia, com tots els de la Patagònia, és petit i hi aterren i s’hi enlairem molt pocs vols... embarquem les maletes sense por, no es poden perdre.

El vol fins a El Calafate és curt, només d’una hora. Provo de no prendre’m la passiflora. No ho passo malament, comprovo que vaig perdent la por a volar, tot i que l’aterratge és una mica brusc... però també, que les pastilles o el xarop encara m’ajuden una mica. Per la finestra núvols, només veiem una mica de paisatge quan aterrem: el llac Argentino, l’estepa que l’envolta i els Andes de fons.

A l’aeroport lloguem un Fiat Siena gairebé per estrenar, pels pròxims tres dies. Tot seguit anem cap a El Calafate i provem d’allotjar-nos en tres hostels abans de trobar, per casualitat i quan l’havíem deixat de buscar, el que ens havien recomanat a Ushuaia. Un cop instal·lats, planifiquem els pròxims quatre dies.

 Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Perito

Moreno

Perito

Moreno

Perito

Moreno

Perito

Moreno

Dia onze: Glacera Perito Moreno. El Calafate-El Chaltén.

Agafem el cotxe i travessem, primer, un paisatge estepari per endinsar-nos, després, sense cap transició, a les muntanyes amb boscos de faig austral. Al cap de seixanta quilòmetres, veiem el front sud de la glacera Perito Moreno i fem la primera parada, les primeres fotos.

Arribem a les passarel·les, aparquem i comencem la passejada. El dia és assolellat, les vistes espectaculars i la glacera impressionant. Un cop fet totes les caminades possibles, m’arribo al mirador que queda més a baix i a la dreta. M’hi estic uns deu minuts. Sol. No se sent cap soroll, cap turista, cap cotxe... només la glacera, el gel es va esquerdant, trencant-se ara aquí, ara allà. El so em recorda el final de la revetlla de Sant Joan, quan és van sentint petards més o menys lluny, a diferents llocs. En gaudeixo intensament, en silenci... fins que arriben uns turistes italians, escandalosos per naturalesa.

La glacera es va batejar en honor al perit Francisco Pascasio Moreno (un gran naturalista i explorador de la Patagònia), que curiosament no la va veure mai. La seva superfície és de cent noranta-cinc quilòmetres quadrats, té una longitud de trenta quilòmetres i el seu front fa quatre quilòmetres. L’alçada del front, sobre el nivell del llac, és d’entre trenta i seixanta metres. La glacera Perito Moreno és, segurament, la més coneguda d’Argentina i, possiblement, del món. A més de poder-se veure de molt a prop hi té lloc un curiós fenomen: la glacera és troba en un dels braços del llac Argentino, just davant de la península Magallanes; per un estrany miracle, aquesta és una de les poques glaceres que, encara ara, està avançant. El front de la glacera, més o menys pel seu centre, s’ajunta amb la península, deixant una banda del llac sense sortides, tancat. Aquest braç continua reben aportacions d’aigua i, de mica en mica, el seu nivell va pujant, fins arribar a un desnivell de vint metres, o més, respecte l’altra banda del llac. La pressió sobre el gel és molt forta i l’aigua es comença a filtrar entre aquest i el terra de la península, per acabar formant un immens túnel. La pressió acaba trencant aquest túnel, fenomen que es coneix com a ruptura de la glacera, i que és un dels espectacles naturals més impressionants. Aquest espectacle, amb una mica de sort, es tornarà a repetir... la setmana passada la glacera es va tornar a tancar.

Abans de pujar a la barca, dinem a l’únic restaurant que hi ha a prop. Peseto, arròs i vedella guisada (com sempre, bo i barat). Embarquem i fem la volta per davant de la glacera (la banda nord). Això ens permet veure-la des d’una perspectiva diferent, ran d’aigua, igual d’espectacular.

A la carretera hi fan obres, ja ho sabíem. Ens hem d’esperar més d’una hora per marxar i tornem als miradors. Afortunadament. Les llums i les ombres han canviat, la glacera és veu d’un color blau més intens, els contrastos són més accentuats. Encara més bonica... repetim totes les fotos. Les obres, que en principi ens fastiguejaven una mica, han estat una gran sort. També veiem un gran despreniment de gel, al matí n’havíem vist alguns, però més petits. A causa d’això actualment no es pot arribar als peus de la glacera com es feia antigament. Quan el gel cau violentament, s’estella i els fragments surten disparats en totes direccions. Això va causar la mort d’uns quants turistes i, des de llavors, la prohibició de baixar a la seva base. 

Recollim les maletes, que ens guardaven al hostel, comprem menjar, crema protectora pel sol i marxem cap a El Chaltén. El camí travessa sempre l’ampla planura estepària, un paisatge àrid, sec, desolat, marró i gris... però que, personalment, trobo molt atractiu. Aquest tipus de paisatge m’agraden molt, moltíssim.

Pel camí un zorrino patagónico, una mofeta, s’està menjant una llebre atropellada al mig de la carretera. Ens aturem a contemplar-la. En Francesc i l’Ignasi li volen fer fotos i l’empaiten una bona estona... les conseqüències seran desastroses. Aquest animal, quan és molestat, aixeca la cua i dispara una substància pudent provinent de les glàndules anals, a una distància de dos a tres metres. Ho veig, en Francesc ha rebut de ple. Quan tornen al cotxe, tant l’un, com l’altre, fan una pudor insuportable: hem de posar els jerseis a airejar, penjant a una finestra, i deixar les altres obertes... és pitjor la pudor que el fred. L’olor és realment penetrant... i ens acompanyarà la resta del viatge! Fins al final!

No puc deixar de mirar el cel, aquí no hi ha contaminació atmosfèrica i el vent bufa gairebé sempre... com ara. No surt a cap promoció turística, però el cel és, potser, una de les coses més meravelloses de la Patagònia: els tons de blau semblen pintats i els núvols hi són posats per fer bonic. Més impressionant, però, és la sensació d’immensitat, sembla que el cel no s’acabi mai, que l’horitzó estigui allà on arriben els nostres ulls, que és la vista que no arriba més enllà. Tampoc hi ha contaminació lumínica, i quan es pon el sol continua l’espectacle: pren gairebé totes les tonalitats possibles, mentre, de mica en mica, van apareixen les estrelles més brillants. De nit, quan la foscor és absoluta, sembla que no n’hi pugui cabre cap més.

Pel camí se’ns creuen moltes llebres i un altre zorrino, ara però, ens el mirem des del cotxe... sense baixar ni una finestra.

Arribem a El Chaltén de nit, massa tard, els albergs més barats estan plens i acabem llogant una petita cabana. Ens costarà una mica més car (dos-cents cinquanta pesos la nit, uns set euros per cap), però hi estarem molt bé.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Fitzroy

Fitzroy

Fitzroy

Paisatge

Dia dotze: Laguna de los Tres (Fitzroy).

Ens llevem tard pel que hem de fer, a les vuit. Marxem a dos quarts de deu i comencem a caminar a les onze. Sense voler hem canviat la ruta, la mestressa de les cabanes ens ha dit que havíem d’anar a l’hosteria el Pilar i començar l’excursió allà. No és el sender que fa la majoria de la gent, tot i això, decidim fer-lo igualment... acaba al mateix lloc.

Deixo en Francesc, l’Ignasi i l’Anna esmorzant a l’hosteria i me’n vaig. El camí fins al campament Poincenot segueix en paral·lel el riu Blanco, primer ben bé al seu costat i, poca estona després, enfilant-se entre boscos de faigs australs. Quan he fet una hora de camí, a l’altra banda de la vall, veig la glacera de Piedras Blancas; la contemplo una bona estona: hi ha un petit despreniment de gel, ara però, sobre roca nua com un salt d’aigua de neu.

De fons, sempre, el FitzRoy. El dia és assolellat, no hi ha cap núvol i gairebé no fa vent.

Arribo el campament Poincenot. M’estranya que els altres encara no m’hagin atrapat, calculava que ja ho haurien fet. Penso que, al final, deuen haver passat per un altre camí. Sóc més o menys a la meitat del recorregut, tot i que no ho tenia clar, em veig amb forces i decideixo pujar fins a la Laguna de los Tres, final de l’excursió “típica”. L’última part és molt empinada. Arribo a la llacuna per amor propi i quasi a quatre grapes... alguns excursionistes fins i tot en donen ànims! Un cop a dalt, hi ha una altra petita caminada, de deu minuts, fins a Laguna Sucia. De pujada. Estic tant cansat que no la faig, només tinc esma per baixar. Faig les fotos de rigor, descanso i menjo una mica. Totalment esgotat.

A mitja baixada em retrobo amb els altres tres, s’havien entretingut fent fotos. Quedem al campament Poincenot amb l’Anna per acabar de baixar junts, en Francesc i l’Ignasi aniran pel camí que va directament a El Chaltén. Mentre m’espero puc descansar una estona més, ho agraeixo. Continuo el camí amb l’Anna, més acostumada a caminar. Es nota, gairebé no puc seguir-la... però el meu poc orgull de mascle celtibèric, no em permet dir-li-ho. Tot i això se’m deu veure a la cara, em demana més d’una vegada si vull que vagi més a poc a poc. Insisteixo que no cal.

Prenem alguna cosa a l’hosteria el Pilar, recollim les claus del cotxe, que ens guardaven, i tornem a la cabana. Poc després, arriben en Francesc i l’Ignasi i ens comenten que el camí que passa per riu Blanco era molt més bonic que el que surt de El Chaltén. Hem estat de sort... fins i tot sense voler!

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Fitzroy

Estepa

Estepa

Ripio

Dia tretze: El Chaltén. El Chaltén-El Calafate.

En Francesc i l’Ignasi encara tenen forces per fer una caminada curta, fa estona que han marxat. Anem a comprar postals i ens quedem xerrant amb el dependent, els temes, més o menys els habituals: ens explica que és tècnic, de Buenos aires, que ha vingut aquí per poder treballar, com molta  gent... que amb Menem van viure en un país imaginari, que es pensaven que eren rics i es van despertar de cop... que no volen que torni a l’Argentina, està exiliat a Xile per evitar ser jutjat per corrupció, el gran problema del país i de gairebé tota l’Amèrica del Sud... que sembla que amb l’actual govern, presidit pel “pingüino” Kirchner, les coses, poc a poc, van millorant i la gent està més contenta... tot i que els sous són baixos, la gent pot viure més o menys bé... 

Ens queda el temps just per trucar a Puerto Natales, per confirmar les reserves a Torres del Paine. Com a casa, amb el correu electrònic, no acabem d’aclarir res. Dinem al restaurant Pangea, demano raviolis de xai. Una de les característiques dels restaurants argentins, és la qualitat del menjar, però una altra, que la rapidesa no és la seva virtut. Mentre esperem que ens portin els plats, escric les postals de rigor, per acabar enviant-les des de Bariloche, tres setmanes després... com sempre.

Hem quedat a les dues per marxar, amb calma i gaudint del paisatge. Sortim del poble tot contemplant el FitzRoy. Tapat. De fet, el Chaltén és el nom indígena de la muntanya i significa, literalment: “la muntanya que fuma”. Els AoniKenk en veure-la gairebé sempre coberta per núvols, li van posar aquest nom per què els recordava a un volcà. Hem estat de sort una altra vegada, ahir i abans d’ahir, no hi ha hagut ni un núvol.

Passem un altre cop pel mateix paisatge estepari de l’anada, ara de clar i amb calma. El cel torna a ser espectacular i gaudeixo amb el paisatge. Passem per un petit tram de la ruta 40, carretera que va fer popular el gran escriptor de llibres de viatge, Bruce Chatwin a In Patagonia. A mig camí ens parem a fer el got a l’estancia la Leona, l’únic punt en què es pot menjar i beure alguna cosa entre El Calafate i El Chaltén (en dos-cents quilòmetres). El bar és vell i tronat, però té un encant especial. Ens hi entretenim una bona estona jugant a un antic joc gaucho, el joc de l’argolla: en una paret hi ha clavat un clau de ganxo una mica inclinat, del sostre en penja un cordill que acaba en una anella, a la distància exacta del clau, es llença com un pèndol i guanya qui enganxa l’anella al clau. Després de molts i molts intents frustrats, dels quatre, marxem sense haver-ho aconseguit.

Un altre cop a El Calafate, ens instal·lem a la petita habitació del hostel Huemul, el mateix en què vam estar el primer dia. Tot seguit anem a la bugaderia, on cometem l’error de barrejar la roba dels quatre amb la que fa pudor a zorrino... l’olor és tan penetrant que, en lloc de marxar, acabarà d’impregnar tota la roba. Per sort, jo només hi he posat uns pocs mitjons i calçotets.

Tenim gana i estem una mica cansats, anem a sopar a un tenedor libre (buffet lliure). Per setze pesos, uns quatre euros, menjo una mica de tot i, com sempre, m’agrada tot.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Timpà

Glaciar Seco

Spegazzini

Llac Onelli

Upsala

Upsala

Upsala

Timpà

Braç Nord

Dia catorze: P.N. Los Glaciares (glaceres Spegazini, Upsala i O'Nelly).

Tornem a travessar l’estepa, fins a Puerto Banderas. Pel camí veiem un estol de còndors arribant i atipant-se d’algun animal, probablement un xai mort. En una llacuna hi ha oques, ànecs i flamencs. El dia comença bé.

Arribem, hi ha un munt d’autocars, i de gent, avui farem un turisme més típicament convencional. Pugem al vaixell, hi caben unes tres-centes persones i n’hi ha dos més d’iguals, que també van plens. Espero que no ens en penedim.

Salpem, ens hem d’asseure, les normes de seguretat són similars a la dels avions: mentre sonen les explicacions pels altaveus, una hostessa ens indica on són les portes de sortida i com usar els salvavides que hi ha sota els seients. Més endavant, ens expliquen que la temperatura de l’aigua està entre dos i cinc graus... no puc evitar recordar el comentari que va fer en Fernando, el guia del Canal del Beagle.

De seguida que puc pujo a la part de dalt del vaixell, que és oberta i hi ha, i hi haurà, menys gent. M’hi passaré tot el dia, aguantant el fred i el vent. No em vull perdre ni un tros de paisatge, i no el vull veure des de darrera un vidre fosc, envoltat de xivarri i un munt de gent que, a vegades, sembla que els importa ben poc que estan veient.

Passem per la Boca del Diablo i entrem al braç Nord del llac Argentino, hi navegarem durant una mica més d’una hora. Deixem la glacera Upsala a la dreta, lluny, i ens endinsem al braç Spegazzini. Passem pel costat de la glacera Seca, anomenada així perquè el seu front no arriba a tocar el llac. Una mica més endavant, al capdamunt de les muntanyes, veiem el Camp de Gel Patagònic.

Ens fixem, també, en l’efecte del canvi climàtic: l’augment de la temperatura i la disminució de les precipitacions, fa que, de mica en mica, es vagin fonen els gels dels pols i les serralades... això es fa evident en els fronts de les glaceres i els límits del Camp de Gel, que retrocedeixen deixant una franja de roca nua entre aquests i el bosc que els envoltava.

Ens acostem a la glacera Spegazzini i la part de dalt de la barca es comença a omplir. Ens aturem davant seu. El seu front fa un quilòmetre i mig d’amplada, el que és imponent però, és la seva alçada: fa entre vuitanta i cent trenta-cinc metres sobre el nivell del llac. Ens hi acostem força i el vaixell la ressegueix d’esquerra a dreta i dreta a esquerra, així tothom en pot gaudir.

Reculem per on hem vingut, per seguir cap al braç Upsala, on farem una parada. Desembarquem a la badia Onelli, fem una curta caminada per un bonic bosc de lengas i ens plantem davant a la llacuna Onelli. La llacuna és petita però hi desemboquen tres glaceres: Onelli, Bolado i Agazis; això fa que el gel que es desprèn d’aquestes, formant timpans, quedi empresonat i s’hi vagi acumulant. Ho aprofitem per dinar, fruita i entrepans que ens fem aquí mateix, tot contemplant el paisatge.

Continuem el camí, ara cap a la glacera Upsala, naveguem entre timpans de gel, més o menys grans. Ens hi acostem poc a poc, a ritme de vaixell. És la més impressionant de totes, la seva mida és espectacular: el front de la glacera fa entre cinc i set quilòmetres, l’alçada de les seves parets és entre seixanta i vuitanta metres, i la seva longitud total de seixanta quilòmetres. Resseguim el seu front. L’entorn és excepcional: amb muntanyes de fons, el cel blau i gel que pren totes les tonalitats entre el blanc i el blau. Indescriptible.

Retornem a El Calafate, contents. Les glaceres que hem vist avui són, a vegades, injustament oblidades i, amb tota seguretat, menys conegudes... El Perito Moreno és una glacera impressionant, però una més, amb l’avantatge que es pot veure de prop, escoltar el seus sons i, en definitiva, viure-la. Les glaceres Spegazzini i Upsala són, potser, més espectaculars però, per sort o per desgràcia, només es poden veure des dels vaixells (i d’aquí a uns anys, potser ni això). 

Tornem a trucar a Xile. No aclarim res, bé, sí... que demà quan hi anem ja ho arreglarem.

Al vespre decidim fer un extra, avui hem dinat entrepans i ens podem permetre sopar al restaurant de més anomenada de El Calafate: la Tablita. Hi anem amb una parella de la Morera (el Priorat), que hem conegut al vaixell i amb qui hem anat parlat tot el dia, intercanviant informació (fem el viatge a la inversa que ells). Demanem un plat, definitivament, aquí no tenen mesura amb el menjar. Menjo cordero patagónico (asado)... si en aquest país hi ha alguna cosa que iguali els seus paisatges, segurament és la carn del seu bestiar (vedella i xai). Impressionant. En Francesc i l’Ignasi tasten el chinchulín, me’n donen un tros, jo també ho vull fer, tot i que sabem que és: budell prim de vaca, o xai, cuit a la brasa directament amb tot el que hi ha dins, herba fermentada. Està bé, és bo i aquí és un plat molt apreciat.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Torres

del Paine

Pont

Dia quinze: El Calafate-Puerto Natales-Torres del Paine.

No perdem el ritme i poc després de la sortida del sol ja estem llevats: hem d’agafar l’autocar de l’empresa Coontra per anar a Puerto Natales.

Hem estat dels primers d’arribar i ens hem assentat cadascú en un seient, amb l’esperança que l’autocar no vagi ple. Dels quatre sóc l’únic que acabo anant sol. No ens ha sortit bé.

Un altre cop cap el sud, un altre cop per l’estepa que tant m’agrada. Arribant a la frontera el paisatge és va transformant, l’estepa cada cop és més verda. Havent passat Rio Turbio, una ciutat minera típicament sud-americana, apareixen boscos de lenga. Ens comencem a enfilar als Andes, aquí amb muntanyes baixes. Travessem la frontera, fent els feixucs tràmits pertinents. Pugem uns quants quilòmetres més i, un cop passat el coll de muntanya, entrem a Xile. Només travessar constatem les primeres diferències, el paisatge és més verd però és veu poc bosc, es nota una desforestació intensa. Un cop a la vall hem de tornar a passar els feixucs tràmits fronterers, ara d’entrada.

Arribem a Puerto Natales, el dia és gris i cauen algunes gotes. És migdia i tot està tancat, ho aprofitem per dinar amb calma. Anem a confirmar la reserva dels refugis de Torres del Paine: avui ho hem d’aclarir... per força. Després d’una bona estona buscant, finalment troben els correus electrònics que vaig enviar abans de marxar i, gràcies a això, les reserves que fa dies que estan fetes: dues nits al refugi les Torres i una al llac Pehoé. Sense comentaris.

Mentrestant, els altres reconfirmem el ferri i lloguen un cotxe per aquests dies, un Nissan Terrano.

Comprem una mica de menjar en un supermercat i marxem, un altre cop cap al nord. El paisatge continua sent estepari, però més verd. Quan comença a fer-se fosc, veiem Torres del Paine de lluny, sense núvols. Ens parem a fotografiar-les, ens han explicat que gairebé sempre estan tapades i que la majoria de turistes marxen sense veure-les. Estem mentalitzats, per si de cas.

Ja al Parc, comencem a veure els primers animals: nyandus, guanacos i flamencs. La porta d’entrada està tancada, esperem, dubtem una mica... abaixem la cadena i entrem. Ens hem “colat” i no ho direm a ningú. Continuem fins al refugi, ja és fosc i hem de travessar un pont estret, molt estret... els miralls del cotxe passen a un dit de cada barana.

Un cop al refugi, sopem una mica i surto a fora. No hi ha ni un núvol i el cel vessa d’estrelles. Trobo la creu del sud i me’n vaig a dormir. Content.

 Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Torres

del Paine

Torres

del Paine

Dia setze: P.N. Torres del Paine (Recorregut pels llacs del Parc i Sendero de Observación de Fauna).

Esmorzem i esperem l’Ignasi i en Francesc que han anat a veure la sortida del sol. Arriben tard, com sempre.

Avui farem dos grups, l’Anna se’n va fer el mirador de les Torres, una caminada dur