LA JONQUERA

La Jonquera (27/12/2009)

14 Km (Circular)

Desnivell: ± 160 m

Duada: 4 h

MEGALITICA DE ROSES

Roses (03/12/2011)

4.5 Km (circular)

Desnivell: ± 200 m

Durada: 2 h

SANT CLIMENT

Sant Climent Sescebes (05/05/2012)

17.5 Km (circular)

Desnivell: ± 380 m

Durada: 5 h

MAS VENTOS

<

Vilajuïga i Palau-Saverdera (16/12/2012)

14.6 Km (circular)

Desnivell: ± 750 m

Durada: 4 h 30'

BAUSSITGES

Espolla (01/01/2014)

24.5 Km (circular)

Desnivell: ± 900 m

Durada: 7 h

SANT ONOFRE

Palau-saverdera (18/12/2014)

10.1 Km (circular)

Desnivell: ± 550 m

Durada: 5 h

DOLMENS DE FITOR

Forallac (27/01/2013)

7.3 Km (circular) / Desnivell /

Desnivell: ± 250 m

Durada: 2 h 30'

MEGALÍTICA DE CADIRETES

Tossa de Mar (08/09/2016)

11 Km (circular) / Desnivell /

Desnivell: ± 575 m

Durada: 5 h

VALLDESERVES

La Llacuna (19/04/2015)

13.2 Km (circular)

Desnivell: ± 300 m

Durada: 3h

DOLMEN DE PEDRA GENTIL

Vallgorguina (12/09/2010)

7 Km (circular)

Desnivell: ± 155 m

Durada: 2 h

PREHISTÒRIQUES DE CÉLLECS

La Roca del Vallès (06/06/2011)

17 Km (circular)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 5 h

DOLMEN DE CA L'ARENES

Tordera (07/04/2013)

10.1 Km (circular)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 3 h 30'

ROCA D'EN TONI

Vilassar de Dalt (18/08/2016)

11.1 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 475 m

Durada: 4 h 30'

BARRANC DEL VIERN

Vallclara (16/02/2015)

10.9 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 3 h

PINTURES DE ROJALS

Rojals (25/03/2016)

16.2 Km (Circular)

Desnivell: ± 620 m

Durada: 5h 30'

ABRIC DE CABRAFREIXET

El Perelló (06/09/2011)

1.5 Km (circular)

Desnivell: ± 116 m

Durada 1 h:

ROCA DELS MOROS

El Cogul i Aspa (13/03/2016)

12.6 Km (circular)

Desnivell: ± 100 m

Durada: 5 h

COVA DEL TABAC

Camarasa (02/04/2015)

5.5 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 2h 30'

VALL DE CABÓ

Cabó (28/04/2015)

17.5 Km (circular)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 5 h 30'

TURÓ D'EN GALZERAN

Santa Maria de Martorelles (23/02/2019)

11.5 Km (circular)

Desnivell: ± 390 m

Durada: 4 h 30'

MEGALÍTICA DE CASSÀ

Cassà de la Selva (09/02/2020)

8.9 Km (circular)

Desnivell: ± 180 m

Durada: 5 h

ARQUEOLÒGICA D'EINA

Eina (12/07/2020)

5.7 Km (circular)

Desnivell: ± 120 m

Durada: 3 h

GEGANTS DEL BOSC I BALCONS

Romanyà de la Selva (02/11/2020)

7.5 Km (circular)

Desnivell: ± 180 m

Durada: 3 h

DOLMEN DE BOUSARENYS

Santa Cristina d'Aro (02/11/2020)

4.7 Km (circular)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 2 h 30'

COVES DE RUÀS

Calonge (13/11/2021)

8.9 Km (circular)

Desnivell: ± 290 m

Durada: 5 h

Coves sepulcrals de Ruàs

Ruta molt maca i complerta. Pel camí podrem contemplar un munt d’interessants sepulcres megalítics, que només pels blocs granítics on es troben ja val la pena, arbres monumentals, fonts i grans vistes a les Gavarres, Calonge i Palamós.

SEPULCRES MEGALÍTICS

Sol, la Clara treballa avui, faré una d'aquelles caminades que m'agraden. A Calonge per visitar tot un seguit de sepulcres megalítics. En base a track, tot i que aquesta vegada no faré errors passats i m'asseguraré que sigui actual, per si un cas. Cap a Girona, també, on vaig menys últimament, que ja en tinc ganes.

Començo a caminar a l'ermita de Sant Esteve, que sembla de tot menys una ermita. Avui ho faré entre suredes, pràcticament tot el camí, ara més joves, ara més grans.

De seguida començo una successió de parades per contemplar les diferents coves. En realitat són, però, petites cavitats o espais naturals que s'han format entremig de blocs granítics. Només en algunes s'hi han trobat restes òssies humanes, testimoniant que s'haurien utilitzat com a sepulcres. En la resta, tot i que sovint no molt abundants, s'hi ha trobat materials típics dels aixovars funeraris que acompanyaven els cadàvers: botons, prismàtics d'os amb perforació en V, grans d'enfilall, eines de sílex o vasos ceràmics. Això indicaria que també tenien aquesta funció (si més no la majoria d'elles). Van ser usades, a més, en un període de temps molt llarg, que va del neolític (4.000 anys aC) fins a l'edat del bronze (1.800 - 700 anys aC). Moltes d'elles, a banda de l'interès arqueològic que puguin tenir, són prou boniques.

Poso en forma de llista tots els elements que vaig anar veient, per a fer-ho més pràctic (indicant, en alguns casos, que s'hi va trobar i a quina època pertanyen). Incloc els abrics i algunes coves de les que no he trobat informació, però formen part de la ruta.

- Pedres Dretes de Ruàs. Restes, sembla, d'un dolmen.

- Cova des Pi. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Cova des Cap de Gos. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu, des del Calcolític fins a Bronze Antic. Una pila de roques amb una de més petita al capdamunt que li dóna el nom.

- Cova Abella. La funció probable d'aquesta cova era sepulcral, Calcolític-Bronze Antic.

- Cova de l'Ullastre. Cova natural d'enterrament d'Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Cova del Xuclamel. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Cova Migdia. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Cova de la Roca Negra. Restes d'ossos humans, Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Paradolmen (cova) de la Roca Negra. Xulo, està al costat de la cova, que em vaig saltar sense voler.

- Abric de la Plaça Carbonera. Curiós, dues roques recolzades formant un triangle.

- Cova des Gat Vaire. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500). Formada per tres grans pedres, dues de suport i la tercera de coberta.

- Cova des Gamarús. És una cova artificial, aprofitant una roca que tenia obertura per dos costats. Cova sepulcral d'inhumació, amb un sol individu enterrat i restes d'aixovar (Calcolític). De les més maques i curioses.

- Abric d'en Dalí. El nom li ve, imagino, per la curiosa forma de la roca.

- Cova de sa Guilla. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Gran i profunda comparada amb la resta. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500). S'hi van trobar un total de sis esquelets, a més d'altre material.

Poc després de passar aquesta cova en algun punt la vegetació s'obre i deixa veure grans vistes al massís de les Gavarres (amb el radar meteorològic de Puig d'Arques ben visible). Poc més amunt hi ha una pedra amb inscultures, cassoletes, una mica amagada.

- Cova de Roca Esquerdada. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500). S'hi van trobar ossos humans amb restes de funció incerta (Calcolític). El seu nom la descriu, i la seva forma és bonica.

- Abric de Manaions.

- Cova Rino. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Bronze (-1800 / -650).

- Cova d'en Sardineta. Amb diversos materials arqueològics. Des de Neolític Antic (-5500 / -3500) al Bronze Final ( -1200 / -650 ). Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu on s'hi van trobar ossos humans A banda del seu interès, per la seva forma i mida és la més espectacular i bonica del recorregut.

- Cova del Camí de Castellbarri.

Passada aquesta cova, on mica en mica ens hem anat enfilant, arribem al cim de Castellbarri, on hi ha les restes d'un poblat ibèric que va ser habitat des del segle VII aC fins al 218 i d'una torre de guaita medieval. Des d'aquí a les vistes són molt guapes, a les que ja teníem del massís de les Gavarres se li afegeixen ara les de Calonge i Palamós.

Aniré una estona per la carena, per pistes i camins més amples i planeres, que s'agraeix. Fins ara ho he fet per corriols estrets, passant calor per no treure'm el jersei per no esgarrinxar-me. En aquest punt passo pel costat de tres grans arbres que mereixerien, si no ho són, catalogats com a monumentals: el suro de la Font de can Mont, l'Alzina de la Font de Can Mont (al costat de la font, prou bonica), i el suro de can Mont, aquest últim molt ben conservat i amb una alçada d'uns vint metres, una capçada de dinou i més de tres metres i mig de diàmetre (molt a prop del mas que li dona nom).

Molt a prop seu hi ha, també, el menhir de can Mont (caigut). De tipus fal·liforme està datat entre 3500-1800 aC en el període del Neolític Mitjà o del Calcolític. Fa dos amb trenta-set d'alçada total.

D'aquí mica en mica m'endinso en estrets corriols, on molt a prop sento trets d'un caçador i molt a prop meu passa el seu gos. El bosc és brut i no les acabo de tenir totes, faig una mica més de fresa del compte i agraeixo el so del wikiloc quan m'avisa dels següents punts:

- Menhir de la cova de can Mont (caigut).

- Cova de can Mont. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Calcolític.

- Menhir ajagut (caigut i trencat).

Deixo enrere el caçador i passo pel mirador de les Roques Barret, amb bones vistes a les Gavarres. Sota seu hi ha d'haver un abric, però no trobo un camí clar i ho deixo estar. Més o menys a partir d'aquí torno a anar per pistes amples, passant per l'original font Nina (seca), desviant-me per a contemplar els punts d'interès que em falten:

- Cova d'en Savalls. De funció i cronologia incertes. Semblant a la des Gamarús, segurament és la més curiosa de totes (sembla excavada artificialment).

- Cova Bona. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. S'hi van trobar restes humanes corresponents a un mínim de dos individus. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500).

- Cova de la M. Deu al seu nom per la forma de les roques, tres grans blocs com si es tractessin d'un gran dolmen dibuixen clarament la forma d'aquesta lletra.

- Abric del Rat Penat. La forma d'aquesta roca sembla la cara d'aquest animal. Nom molt encertat.

- Cova Gran d'en Rosselló. Gran bloc de pedra que es recolza per tres punts en altres blocs, fent un curiós efecte.

- Cova del Menut Rubau. Cova natural d'enterrament Inhumació col·lectiu. Des de Calcolític fins a Bronze Antic (-2200 / -1500), amb gran quantitat de restes humanes.

A la part final passem per les restes d'un antic campament d'instrucció militar que es va establir aquí als anys cinquanta (al voltant del mas Rosselló, per on també passem). Hi van arribar a passar fins a quatre-mil homes, si bé eren acampats amb tendes i, afortunadament, queden molt poques restes del seu pas.

Informació de les coves extreta principalment de: "Les Coves de Calonge" De Assumpció Toledo i Bibiana Agustí a www.raco.cat i gencat.cat/



Fitxa Tècnica

Data: 13-11-2021

Kilòmetres: 8.9 (circular)

Desnivell: 290 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: mitjana (per l'orientació).

Circular: si. Inici a l'ermita de Sant Esteve (una mica abans del mas Roselló, no sembla una ermita, més aviat un celler abandonat).

Ressenya

Ruta que pot ser perdedora pel nombre de camins i corriols de la zona. A la ruta hi ha, a més, molts punts d'interès que seria impossible detallar sense una descripció. Per fer aquesta ruta, doncs, cal track. Al meu perfil hi ha el meu, però em vaig saltar o deixar d'indicar quatre i cinc punts, pel que deixo la que vaig seguir jo, que em va anar molt bé: TRACK Wikiloc.


Fotos

Els primers pobladors de Catalunya dels que en tenim constància daten del  Paleolític inferior (2,5 milions d'anys aC - 8000 aC). Amb l'arribada de pobles d'Àsia aquesta població va augmentar considerablement durant el Paleolític mitjà i superior la població. Eren societats de caçadors i recol·lectors, nòmades, que vivien fonamentalment en coves i balmes.

La pintura rupestre és la pintura prehistòrica, especialment la que els humans dibuixaven o pintaven sobre les parets o el sostre de coves i balmes. Durant l’Epipaleolític o Mesolític (període cultural al final del paleolític superior, de transició entre aquesta època i el Neolític) es va desenvolupar l'art llevantí, al llevant de la península Ibèrica. Realitzat a l'aire lliure en balmes i aixoplucs és el més singular dels arts prehistòrics europeus (sent una tradició artística molt allunyada del naturalisme de l'art ibèric-francès).

L'home expressava la seva relació amb l'entorn, els seus vincles amb la natura i les seves creences. En aquestes pintures s’hi van representar les estratègies i tàctiques de cacera en grup (molt sovint amb llances, arcs i fletxes), escenes de guerra protagonitzades per arquers (el que suggereix que hi havia rivalitat entre comunitats), o activitats comunitàries i socials, com la celebració de danses o de probables rituals religiosos. En alguns casos es detalla la indumentària, el pentinat i fins i tot, ornaments com ara plomalls al cap, braçalets als braços o sota els genolls (signes d'una naixent diferenciació social).

La roca s'utilitzava com a suport i els artistes les van pintar utilitzant els propis dits, pinzells, espàtules, retalls de pells o plomes(entre altres eines). Generalment les figures estan fetes amb un estil que tendeix a l'estilització, amb traços simples i precisos amb el contorn perfilat, reomplertes amb tinta plana (sense barrejar colors). Les pintures s'elaboraven a partir de terres, carbons vegetals i òxids de ferro, probablement diluïts amb resines vegetals o greixos d'animals per millorar la seva durabilitat i adherència a la roca. El color més utilitzat era el vermell, en totes les seves tonalitats (menys habituals són els ocres i el blanc, i en molt poques ocasions van utilitzar el negre). A vegades, en un mateix conjunt pictòric hi conviuen diferents estils, el que suggereix o bé la participació de diversos individus o bé que els dibuixos van ser realitzats en diferents fases.

Tot el conjunt d’aquest art rupestre ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat. La seva gran aportació a la Història de l'Art Occidental és la figura humana, tant masculina com femenina. Aquestes pintures es distingeixen de las representacions màgiques d'animals, pròpies de l'art parietal franco-cantàbric, pels seus temes, que fan referència a l'activitat humana: reproduint escenes naturalistes de caça, dansa i recol·lecció. És una expressió de creences basada en la figuració.

A partir del 5000 aC comença la revolució agrícola i ramadera, el Neolític. En aquest període les societats s'assenten en poblats i floreix el comerç. Aquests profunds canvis, de caràcter econòmic i social, van ser la base de l’aparició la cultura megalítica (entre la primera meitat del quart mil·lenni aC i la segona meitat del tercer mil·lenni aC).

El megalitisme (del grec mega = gran, i lithos = pedra) és un tret cultural que va ser adoptat per diferents cultures d'arreu del món, en diferents moments, ja sigui per transmissió cultural a partir de grups propers o per innovació pròpia. És obra de pobles que encara no coneixen l'escriptura ni les tècniques arquitectòniques avançades, com les que ja començaven a practicar les civilitzacions contemporànies de Mesopotàmia o Egipte (molts monuments megalítics són posteriors, per exemple, a la construcció de les grans piràmides egípcies). Es va difondre per l'oest d'Europa, la Mediterrània occidental i el Magrib des del Neolític fins a l'edat del bronze. Són estructures construïdes amb grans pedres. Els seus elements més característics són els dòlmens i els menhirs, dels que n’hi ha de diferents tipus:

- Els menhirs (del bretó: "pedra llarga", de men o maen = pedra, i hir = llarga). Són monòlits allargats, clavats a terra verticalment. A vegades es disposen fileres, formant el que es coneix com alineaments, o cercles, constituint el que es coneix com a cromlecs (que, a vegades, es disposen al voltant del túmul d'un dolmen). Les seves funcions eren diverses, de marcar els límits territorials fins a ser el centre de cerimònies religioses (especialment funeràries, però també com a llocs de culte al Sol). Els més moderns tenien inscripcions sacres i invocacions a divinitats, per això el cristianisme en va rebaixar l’alçària d'algunes i/o les va coronar amb una creu, convertint-les en llocs de culte cristians.

- El dolmen (del bretó: “taula de pedra”, de dol = taula, i men = pedra).Són monòlits formats per dos o més ortostats sobre els quals recolza una llosa col·locada horitzontalment. La majoria estaven coberts per un túmul de terra o pedres (que, amb el temps, sol acabar desapareixent). Són tombes monumentals col·lectives on s’hi anaven dipositant successivament els morts d'un grup humà, apartant acuradament els ossos dels anteriors difunts a mesura que nous individus eren col·locats a l'interior. Era habitual que els difunts s'acompanyessin d'un aixovar funerari. A banda d'aquesta funció també van ser usats com a marcadors del territori (de manera semblant a com ara s’utilitzen les fites).

A banda dels dòlmens simples, n'hi ha altres tipus, dels quals a Catalunya en podem trobar quatre (algunes amb subtipus, que no es detallen):

- Les cistes amb túmul, compostes per una caixa de lloses disposades en vertical i formant una planta rectangular, envoltada per un túmul de pedres. Són els més antics de la zona de l’Empordà (Neolític Mitjà).

- Sepulcres de corredor antics, que afegirien un passadís d’accés curt a la cambra, construït amb lloses clavades en vertical, i que també estarien coberts per túmuls de pedra. Correspondrien al Neolític mitjà i el Neolític final.

- Galeries catalanes, que tenen com a tret característic que les lloses de coberta del corredor d’accés son més baixes que les lloses que cobrien la cambra funerària. També tenen túmul, i la morfologia en planta del corredor pot presentar formes en U o en V.  Es van construir a partir del III mil·lenni aC, sent reaprofitats al II mil·lenni aC.

- Dòlmens simples i caixes megalítiques, caracteritzades per cambres funeràries i  túmuls de dimensions més reduïdes que els anteriors tipus. Els dòlmens simples mantenen l’accés en horitzontal, mentre que les caixes megalítiques tenen una entrada en vertical. Aquests sepulcres haurien estat construïts entre el Calcolític i l’Edat del Bronze.


Del Calcolític i l’Edat del Bronze també serien els paradòlmens, coves, espais entre blocs erràtics o abrics naturals amb una entrada ciclòpia (construïda en pedres), lleugerament modificats per tal d'utilitzar-los com a espai funerari.

Una altra modalitat de sepulcre alternatiu serien les cavitats formades per blocs erràtics apilonats de forma natural aprofitats com a dipòsits funeraris (un exemple seria Pedra sobre Altra, a Tossa de Mar, amb entrada megalítica i túmul exterior).

Finalment, caldria afegir les inscultures, gravats a la pedra dels monuments megalítics, de formes diverses, amb formes antropomòrfiques o cassoletes (forats rodons a la roca) que poden tenir solcs que les comuniquen.

A Catalunya s'han conservat dòlmens i menhirs principalment al Nord i Nord-est del país.


Procés de construcció


Un cop extrets els grans blocs de pedra  de la pedrera (amb l'ús de masses de pedra o metall o altres mètodes extractius), aquests eren transportats sobre troncs i branques fins al lloc triat. Llavors es deixaven caure en un forat prèviament excavat, per després ajustar-los fins a deixar-los en posició vertical, i a continuació acabar d’omplir el forat per fixar-los (acabant-se aquí el procés en el cas dels menhirs).

Per a la construcció dels dòlmens la construcció continuava fent terraplens a banda i banda dels ortostats (blocs verticals), a través dels quals es transportava el bloc, o blocs, horitzontal fins a deixar-lo col·locat correctament. Finalment es cobria tot de terra, donant lloc al túmul.


Informació estreta de diferents articles de la wikipedia.


Dolmen

Menhir

Paradolmen

Inscultures

Pintures Rupestres

Dolmen de Bousarenys

Per corriols estrets i entre vegetació mediterrània visitarem, entre altres, la Pedra dels Sacrificis (una premsa d’oli medieval) i el gran dolmen de Bousarenys.

TRACK

Com que la ruta anterior era curta, avui en faré dues en un dia (també curta). Aprofito que vaig sol per anar a veure, com diria la Clara, “dòlmens, menhirs i tonteries vàries” (que no és una mala definició però que a mi m’agraden). A deu minuts de Romanyà, començo la següent a Santa Cristina d’Aro.

Faré allò que no s’ha de fer, que és fer-la en base a track, però en aquest cas sembla (i és) gairebé necessari. Surto del cementiri, travesso el Carrilet i de seguida em començo a enfilar per camins i corriols, entre suros, pins i alzines.

Gràcies al track trobo la desviació a la Pedra dels Sacrificis, per un corriol mig amagat i mig perdut (amb una fita a l’entrada, això sí). Prou bonica, malgrat el nom, és una premsa d'oli de biga, probablement d'origen medieval.

Tot seguit passo per la font de Mas Bou, mig amagada per la vegetació, una covatxa i unes pedres d’aigua tot seguint el track, per un corriol estret. Poc més endavant ja seguiré camins més amples que, un cop arribi al punt més alt de la ruta, aprofitaré per dinar.

Havent dinat baixo una mica i de seguida arribo al dolmen de Bousarenys, el principal objectiu del dia. Sepulcre col·lectiu, és del neolític final, del 3200-3000 Ac. De grans dimensions és bonic i val la pena visitar-lo, tot i que el lloc on està situat, darrera les cases d’una urbanització, li treu una mica d’encant.

Molt a prop seu, sense corriols evidents per arribar-hi (o sigui, pel dret, encara que a pocs metres de la pista), hi ha la cova Beta, una petita cova sota un gran bloc granític que va ser usada com a sepulcre col·lectiu, que podria haver estat utilitzada cap el  Calcolític/Bronze, cap el 2200-650 aC. Gairebé al seu costat hi ha la cova Beta II, que podria ser, també, un altre sepulcre (tot i que, llegeixo, no està confirmat i caldria estudiar-ho). Avui sort n’he tingut del track.

D’aquí continuo baixant cap al cotxe i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 02-11-2020

Kilòmetres: 4.7 (circular)

Desnivell: 150 m.

Durada: 2 h 30'(amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici al cementiri de Santa Cristina d'Aro.

Ressenya

Ruta que pot ser perdedora pel gran nombre de camins i corriols de la zona. Alguns dels que passarem estan una mica amagats, migs perduts o costen de veure. Per fer aquesta ruta passant pels punts descrits gairebé és imprescindible track. A mi en va anar bé i vaig fer servir aquest: TRACK Wikiloc.


Fotos

Gegants del Bosc i balcons de Romanyà

Ruta molt variada, pel camí visitarem el petit i bell poble de Romanyà de la Selva, passarem per una bonica font i anirem descobrint diferents suros monumentals i monuments megalítics (un menhir, dues cistes, un dolmen i dos paradolmens).

SUROS I MEGÀLITS

Començo a caminar a Romanyà de la Selva, fent una volta per aquest petit i bell poble. Passo per la bonica església de Sant Martí, romànica (dels segles X – XII, amb alguna modificació posterior).

Surto del poble, travesso la carretera, deixo a una banda una era i arribo a la Creu de Romanyà. De set metres d’alçada i amb blocs de més d’una tona, va ser construïda el 1904 per l’arquitecte Félix d’Azúa.

D’aquí vaig fins al menhir de la Murtra. Amb una forma fàl·lica evident, fa dos metres i mig d’alçada i és d’entre els anys 3000 i 2500 aC (neolític / calcolític).

Reculo fins a la Creu i segueixo un camí al costat d’un camp. Aquí hi hauria de trobar el primer suro centenari del camí, el suro d’en Guitó... i ho faig, però ha caigut i les seves branques ja estan serrades (un cop a casa llegiré que va ser tombat el gener d’aquest mateix any per una forta tramuntana). Llàstima.

Poc més enllà hi ha el suro de les Mentides, que tot i que sembla haver viscut temps millors, sembla resistir el pas del temps més o menys dignament (d’un gran tronc en surten unes petites branques, en comparació). Em crida l’atenció el seu nom i, també un cop a casa, en busco l’explicació. Sense fer valoracions del contingut, actualment segurament poc políticament correctes,  Xavier Cortadelles explica en el seu llibre “El poble dels Centfocs - Llegendes de les Gavarres” l’origen del nom. Sembla ser que temps enrere les dones de Can Llac, Can Cases, Can Punset i el Mas Gran -masos d’aquesta zona que estan separats l’un de l’altre per certa distància - feien juntes a peu el camí fins que arribaven a aquest punt, i allà mateix, on es troba aquesta vella alzina, s’aturaven a xerrar quan tornaven de missa o del mercat de Llagostera. Els homes, quan les veien totes juntes deien: “Quatre dones juntes segur que s’expliquen moltes mentides!” (extret janonomar.blogspot.com). 

M’enfilo passant pel costat del mas Poncet, desviant-me tot seguit per pistes de terra fins al següents objectius del dia, molt a prop els uns dels altres. El corriol que hi porta amb prou feines es veu, però gràcies al track el trobo fàcilment, visito primer el dolmen d’en Roquet, una cista de fa 3500/2500 aC (Neolític mig-recent). Reculo fins a la pista i giro per anar als balcons, per alguns camins en part mig esborrats per les restes d’una desbrossada. Tot i això, també gràcies al track, els trobo fàcilment. Des del Balcó del Cel i el Balcó Mar i Muntanya, unes roques sobresortints de la carena, hi ha magnífiques vistes de les Gavarres, amb el Puig d’Arques just al davant, la vall de la riera de mas Cases i, en dies menys encalitjats que avui, del mar.

Reculo un tros i baixo seguint el GR, desviant-me a visitar el paradolmen de l’Abric d’en Cama (del que no he trobat informació).

Segueixo avall i reprenc la ruta dels Gegants del Bosc, que seguiré fins al final. La següent parada m’és coneguda, ja que hi he estat més d’una vegada tot passant amb el cotxe (però mai fent una caminada). El dolmen de la Cova d’en Daina és un sepulcre col·lectiu de grans dimensions. Està protegit per un cromlec en forma d'anell extern d'onze metres de diàmetre, format per grans pedres granítiques, passadís principal i un túmul de terra i pedres que serveixen de contrafort a la cambra sepulcral, al seu centre. L’interior de la cambra fa set metres i mig de llargada, per u amb set d’amplada per u i mig d’alçada. Va ser construït entre el 2700 i el 2200 aC. A partir d’aquí les parades són continues.

Travesso la carretera i al cap de ben poc arribo a la cista de la carretera de Calonge. Molt més modesta, està datada entre 3500 i 2500 aC.

Poc més enllà hi ha el primer dels suros centenaris de la ruta dels gegants, el suro Xato que, contradient el seu nom, fa catorze i mig metres d’alçada, una volta de canó de quatre metres amb deu centímetres, i una capçada de trenta metres.

Una mica més endavant hi ha el bonic paradolmen de Pedres Grosses, un sepulcre col·lectiu d’aproximadament 4000 anys enrere, tot i que no s’ha pogut datar exactament.

Passo per la fotogènica font del Prat, antic lloc de trobada i celebració dels habitants de Romanyà. A l’estiu fa cara de ser un lloc fresc. Continuo el camí fins arribar al suro Petit de l’Almeda. De petit, però, només en té el nom (i poc a envejar al gran), fa gairebé setze metres d’alçada, la seva volta de canó és de cinc metres amb deu centímetres i la seva capçada és de vint-i-sis metres.

Molt a prop hi ha el suro de l’Almeda, que té l’honor de ser el més gran de Catalunya: fa vint-i-dos metres d’alçada, la seva volta de canó és de quatre metres i mig i la seva capçada és de vint-i-set metres i mig.

Finalment, ja arribant a Romanyà passo pel suro de Vinya Vella, del que no trobo informació ni havia panell informatiu, com en els altres, però bé que mereixeria per les seves dimensions, formar-ne part (almenys aparentment).

Nota (per a mi): en realitat vaig fer la ruta en un altre ordre, en base a un parell de tracks, però m’ha semblat que així coincidiria amb la ressenya del costat, que és com faria la ruta ara un cop hi he estat (més “endreçada” de com la vaig fer).


Fitxa Tècnica

Data: 02-11-2020

Kilòmetres: 7.5 (circular)

Desnivell: 180 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici a Romanyà de la Selva.

Ressenya

La ruta dels Gegants del Bosc està perfectament senyalitzada amb pals indicadors (s’ha de fer en sentit horari). La part que va fins als balcons no, excepte un tram que coincideix amb el GR-92-1. Com en tota ruta sempre és aconsellable acompanyar la ressenya de sota amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortim de Romanyà de la Selva (val la pena visitar abans o després el poble i la seva església). Travessem la carretera i anem en direcció a la Creu, a la vista, seguint els pals indicadors i les marques blanques i vermelles del GR-92-1. Un cop a la Creu seguim pals i marques fins al dolmen de la Murtra.

Un cop al dolmen de la Murtra, si només volem fer la ruta del Gegants del Bosc, continuem seguim els pals indicadors pel camí que va en paral·lel a la carretera, direcció a la Cova d’en Daina. Si volem anar als balcons reculem fins a la Creu. Deixem la Creu a la dreta, voltant-la i prenem un camí que va passant els costat d’un camp.

Aquest camí acaba en una pista forestal, que agafem cap a la dreta. Als pocs metres veurem el Suro de les mentides i arribarem a la pista asfaltada que porta al Puig d’Arques. La seguim a l’esquerra. Just passat el Mas Poncet, al costat de la pista, la deixem per una de terra ampla, cap a la dreta. Al cap de pocs metres arribarem a una bifurcació de pistes (després recularem fins aquí), que prenem a l’esquerra, amunt. En aquest punt retrobem les marques del GR.

Al cap de poc arribarem a un revolt tancat a l’esquerra. Ull! Aquí deixem el GR i l’ample pista i en prenem una a la dreta (que pot estar tancada per una cadena). Just després d’agafar aquesta pista ens desviarem a l’esquerra per un corriol poc marcat, amb alguna fita, i anirem seguint la carena fins a trobar el dolmen d’en Roquet (a uns 80 metres, gairebé al cim del puig).

Reculem fins a la pista i girem a l’esquerra, tot seguit es bifurca i prenem el camí de l’esquerra, menys marcat. Arribarem a una altra pista, però seguim recte, per un camí poc marcat fins al Balcó del Cel, que ens quedarà davant nostre. Un cop vist reculem fins a la pista i girem a l’esquerra, voltant una gran roca. Anem fins a la cabana d’en Furroi, que de seguida ens quedarà a la vista. La deixem a la nostra esquerra i baixem per la pista. Quan gira a la dreta, continuem recte, avall, per un camí poc definit, el Balco Mar i Muntanya queda a uns 50 metres.

Tot seguit reculem fins a la barraca, seguint la pista i girant a l’esquerra fins arribar al punt on hem deixat el GR, per desfer part del camí. Baixem seguint el GR (al arribar a la bifurcació que ens portaria al mas Poncet, girem a l’esquerra i a les següents cruïlles a dreta i esquerra, respectivament). Més endavant, per anar al paradolmen de l’Abric d’en Cama, quan passem per sota una línia elèctrica ens hem de desviar uns metres a la dreta, sota la mateixa línia (queda a la vista).

Quan el GR gira a la dreta per passar per darrera el cementiri de Romanyà, tocant a la carretera, continuem recte, per la pista, fins a trobar un pal indicador (just abans de la carretera). Girem a l’esquerra en direcció a la cova d’en Daina. Reprenem la ruta dels Gegants del Bosc, a partir d’aquí ja només hem d’anar seguint els seus pals indicadors (a la cova d’en Daina, un cop vista, cal anar cap a la carretera. En cas de dubte, sempre pel camí més ample i fresat).


Fotos

Sender Arqueològic d'Eina

Entre prats de dall, bellament florits al juliol, amb bones vistes a les muntanyes de la Cerdanya, anirem descobrint una cista, un dolmen, un menhir, una via romana o un habitat del neolític. Passejada fàcil, bonica i mot agradable.

SUAU

Ens llevem aviat i esmorzem sense presses. Després de fer el Carlit ahir ens ho agafem amb calma. Per aprofitar el dia, però, farem una matinal curta i fàcil: el Sender Arqueològic d’Eina (PR-16).

Cotxe i cap a Eina. Aparquem a l’entrada del poble i comencem a seguir el camí. L’excursió d’avui la farem amb una guia més, una gosseta que bategem amb el nom d’Eina i que es coneix a la perfecció el camí que farem. De seguida deixem enrere el poble i ens comencem a passejar principalment entre prats de dall bellament verds i florits (sense voler, segurament hem encertat la millor o una de les millors èpoques per fer aquesta caminada). De fons, les muntanyes ceretanes, inclòs el Carlit.

Només per això el camí ja gairebé val la pena, però per acabar-ho d’arrodonir hi anirem trobant diferents punts d’interès (a vegades desviant-nos només uns metres del sender, ben indicat).

El primer punt és el dolmen de lo Pou, en realitat una cista (petit sepulcre en forma de caixa) del principi del Calcolític (2250-2200 aC.), reutilitzada com a cremador de cadàvers fins al Bronze final. El segon és el dolmen de Pasquerets, probablement del Calcolític (2000-1800 aC.) i restaurat recentment.

Poc més endavant trobem restes de la via romana “Strata Ceretana” que unia “Ruscino” (Perpinyà) amb “Ilerda” (Lleida), passant per “Iulia Lybica” (Llívia). Es pot veure un canal de desguàs de la calçada, diversos pilons guarda-rodes, dos grans murs de sosteniment, restes de l'antic empedrat de la calçada i, una mica més avall, restes de les basses d’un pont, actualment substituït per un de fusta. Més amagat, fora de la ruta, també hi ha un pont anomenat “megalític”, en realitat part d’aquesta via romana.

Després d’una pujada suau, trobem el menhir d’Eina, de dos metres i mig d’alçada, probablement del Neolític mitjà (3500-3000 aC.), i redreçat recentment. Va ser escapçat, possiblement en època medieval, per desfigurar la seva forma antropomorfa i, d’aquesta manera, cristianitzar-lo.

D’aquí continuem cap al Pla del Bac, amb bones vistes, on hi ha unes cassoletes i uns blocs granítics amb una gran cambra artificial, on s'hi va construir un hàbitat estacional, usat des del Neolític fins a l'Edat del Bronze.

I d’aquí cap al cotxe. La gosseta marxa gairebé sense acomiadar-se, suposem cap a casa seva. Amb tot carregat fem un dinar de comiat a Llívia, per acabar de passar un gran cap de setmana.


Fitxa Tècnica

Data: 12/07/2020

Kilòmetres: 5.7 (circular)

Desnivell ± 120 m

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: Sí, inici a Eina (aparcament a l'entrada del poble).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Ben senyalitzada amb pals indicadors i marques grogues. Tot i que en aquest cas gairebé no caldria, com en qualsevol excursió sempre és recomanable acompanyar la ressenya amb un mapa i/o TRACK Wikiloc.

Sortint de l'aparcament ens dirigim cap al poble, per girar de seguida a l'esquerra pel carrer del Carreter (pal indicador). Seguim el "camí de Bolquera" (conjuntament amb el GRP de la Cerdanya).

Passat lo Pou, en una cruïlla deixem el GRP (i el camí de Bolquera) i girem a l'esquerra, seguint les marques grogues en direcció al dolmen de Pasquerets (pal indicador). Segurament aquest és l'únic punt delicat de la ruta.

A partir d'aquí ja només cal anar seguint marques i pals indicadors, en alguns casos desviant-nos uns metres per visitar alguns dels punts arqueològics que anirem trobant (veure el text pels punts de referència).


Fotos

Sant Onofre + Itineraris Megalítics

Caminada molt bonica i força complerta. De camí és passa per un bon grapat de dòlmens, un parell de paradòlmens i un menhir, sempre per un paisatge bonic i amb fantàstiques vistes a l'Empordà i més enllà.

APROFITANT LES VACANCES... INDEFINIDES

Tinc ganes de sortir de casa i airejar-me. Després de dies núvols i amb pluja tinc ganes de sol i bones temperatures. Per això vaig cap a la costa, a una zona que sempre m’agrada i que, de moment, mai m’ha decebut. A més, faré una ruta megalítica, que de tant en tant m’agrada... ara, que, potser només és l’excusa per venir cap aquí.

Començo a les onze, a la bonica Font de Dalt, de Palau-saverdera. Tot i que porto una ressenya, faré cas a les rutes que comencen des d’aquí. Deixo pel final, l’itinerari de mas l’Isach i em començo a enfilar cap a Mas Ventós. Ho faig per les brolles que m’acompanyaran tot el camí (amb alguns suros que encara mostren senyals d’un incendi que no sembla massa llunyà).

La idea és fer l’itinerari megalític de la Sureda i llavors continuar amunt. L’itinerari, però, està pensat per fer-lo al revés i tornar al punt de sortida (el que em comportarà algun petit inconvenient). Faig la primera parada al dolmen de la Muntanya d’en Caselles, com tots els que veure avui, de fa 5.000 a 6.000 anys enrere. Tot seguit, mig desgrimpant baixo al Rec de Mas Ventós, amb unes gorgues discretes, però prou boniques... i una sorpresa, amb les pluges dels últims dies els recs de la zona baixen plens d’aigua. Em torno a enfilar i arribo a la segona parada, el dolmen del Rec de Mas Ventós, descobert fa relativament poc, tot i que era usat com a barraca de pedra seca.

Reculo per on he vingut i, a l’alçada del primer dolmen, continuo amunt, ben poc tros, però. De seguida trobo el trencant cap als dòlmens d’on hauria d’haver vingut. Torno a baixar, per visitar la cista i el dolmen de la Sureda I, primer, i el de la Sureda II, tot seguit. Com que vull saber on m’he saltat el trencant, decideixo baixar una mica miqueta més... afortunadament. M’hagués perdut els petits però bonics salts d’aigua que forma el rec d’aigua (que, dedueixo, no deu ser una cosa del tot habitual). Més endavant, just on hi ha un pal indicador, retrobo el camí per on ja he pujat abans (impossible veure el trencant sense la pista del pal sense saber-ho). Misteri resolt (torno a pujar deixant de banda els primers dòlmens). Nota: al track hi ha el camí directe (passant pel rec i els dòlmens), sense fer la volta que explico.

Em continuo enfilant, a la part final tot fent marrades, fins arribar al mas Ventós. Les vistes, com a bona part de la pujada ja només començar, són magnifiques. I avui la visibilitat és molt bona. Davant meu queda la plana Empordanesa, el Montgrí, les Gavarres, el Montnegre, el Montseny, les Guilleries, el Collsacabra, l’Alta Garrotxa i, una mica ennuvolats, els Pirineus del Canigó al Puigmal. Al darrere, la serra de Rodes amb el castell de Sant Salvador. El mas fa honor al seu nom, i el vent bufa fort. M’acompanyarà tot el dia a més o menys ganes, segons si el camí queda més o menys arrecerat.

A partir d’aquí el camí es converteix en una pista forestal, que baixa lleugerament, i on continuo gaudint de les vistes fins a Sant Onofre. Dino a l’ermita. Blanca, amb bones vistes, del segle XVII i encimbellada a la muntanya.

A partir de l'ermita el camí baixa amb ganes. Deixo la cova de la Veta Negre per un altre dia, vaig una mica just de temps i sembla que per arribar-hi hi ha una bona pujada. Continuo fins enllaçar amb l’itinerari megalític de la Fontasia, on, en ben poc tros, visito el dolmen de la Fontasia, el Paradolmen II dels Escalons d’en Pouet, el menhir d’en Pouet, el paradolmen I dels Escalons d’en Pouet i el dolmen d’en Pouet.

De seguida enllaço amb l’itinerari de la Febrosa-Sinols. El camí es torna a enfilar amb ganes, tot passant per la Roca del Duc, que recorda la forma d’aquest ocell. Més amunt, el dolmen de la Febrosa i el paradolmen de Sinols... just quan el sol que ja comença a baixar.

Arribo al cotxe a les cinc. Just a l’hora límit per marxar. Dijous toca fer de tiet i no m’ho vell perdre, per res. Els dos itineraris que em falten fer quedaran pendents... una bona excusa per tornar a la zona un altre dia.


Fitxa Tècnica

Data: 18-12-2014

Kilòmetres: 10.1

Desnivell: 550 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: baixa 

Circular: si. Inici a la Font de Dalt de Palau-saverdera.

Ressenya

No senyalitzada com a tal (combinació de varies rutes, amb marques i pals indicadors). No és complicat, però millor portar mapa (amb la foto del que hi ha la Font de Dalt farem), ressenya (la de sota és únicament orientativa), i/o TRACK Wikiloc.

Sortim de Palau-saverdera seguint la ruta E (itinerari megalític de la Sureda). Ull passat el rec, al pal indicador que hi ha una mica més a munt, cal desviar-se a l'esquerra.

Més endavant, tornant del dolmen del Rec de Mas Ventós, deixem la ruta i cal continuar el camí cap a Mas Ventós (amunt).

Un cop a Mas Ventós cal seguir la pista que haurem trobat només arribar-hi, cap a la dreta (amb marques de GR), fins a Sant Onofre. A l'ermita cal prendre el corriol de baixada fins enllaçar amb l'itinerari A (megalític de la Fontasia, pal indicador), i d’aquest amb el B (megalític de Febrosa-Sinols).

Nota: els itineraris megalítics es poden fer per separat (escurçant-se força). I a la inversa, també hi ha altres combinacions per allargar-la (per exemple anant fins al castell de Sant Salvador i/o Sant Pere de Rodes, entre altres). Més informació AQUÍ.

Fotos

Sant Martí de Baussitges

Llarga però espectacular. Sempre per un paisatge maco, per màquies, suredes, alzinars i alguna roureda. Rius i gorgs preciosos. Vistes magnífiques, un grapat de dòlmens i dues ermites romàniques molt boniques.

PER COMENÇAR L'ANY. I DE QUINA MANERA!!!

-3ºC, això és el que marcava el termòmetre del cotxe quan he sortit de casa. 9ºC és el que marca quan arribo a Espolla. Dotze graus de diferència. Només per això gairebé ja val la pena l’hora i mitja de camí. L’anorac, d’entrada, fora, és queda a la motxilla (per si de cas). Mai he entès la gent que li agrada el fred, a mi, tot i ser osonenc de soca-rel no m’ha agradat mai.  

Aquest any el vull començar fent una cosa que m’agrada, descobrint nous racons tot caminant... i de quina manera ho faré! Fa anys que ho dic però aquesta serà la primera vegada. Ho vull fer, a més, a un lloc que en principi no crec que em decebi, ja que hi tinc una certa debilitat: l’Albera.

Començo a caminar, des d’Espolla, a quarts d’onze, tampoc vull començar l’any fent una cosa que no m’agrada: matinar. Entre Oliveres seguint una ressenya que he trobat per internet... i que, per la manca d’alguna indicació important, fa que no trobi la primera font, ni el camí per continuar. Per sort passejant entre oliveres, pel dret, trobo un pagès que molt amablement m’indica com arribar a la següent parada prevista (i deixo la font d’en Bassegoda per un altre dia).  

Només començar les vistes a l’Albera ja són boniques, i aniran millorant durant tot el dia (malgrat que el Puig Neulós farà honor al seu nom, que ve de puig nebulós, i es passarà el dia tapat). En dies clars, també ho han de ser cap a la plana empordanesa, però avui està molt encalitjada i tinc el sol de cara. Llàstima.  

La primera parada és a la Font del Conill, convertida en una bonica àrea recreativa just al costat del riu Orlina que, a més, aquí forma alguns bonics gorgs. Hi ha, també, un petit itinerari botànic d’uns dos kilòmetres, però sembla molt embardissat i encara em fa falta força camí per recórrer. Ho deixo per un altre dia.

A partir de la font el paisatge canvia, deixo les oliveres enrere i ara començo a caminar enfilant-me entre màquies i suredes (fruit, suposo, d’algun antic incendi forestal). A mitja pujada hi ha, al costat del camí, dues parets de pedra seca paral·lels. És tracta d’un vell camí del que no se’n sap l’origen. La llegenda, però, diu que el va construir Anníbal per travessar els Pirineus amb els seus elefants.

Poc després arribo al dolmen del Baranc, el primer de tots els que veure. Es tracta d’un sepulcre en corredor de fa entre 4700 i 5200 anys. En destaca la roca superior, amb nombrosos gravats (inscultures), algunes amb formes antropomorfes.

Arribo al coll de Belitres i, amb algun dubte prenc la pista de més cap a la dreta. Començo a baixar i al cap de ben poc s’esvaeixen. Veig el mas de Girasols, per on haig de passar. Abans, però, hauré de tornar a travessar l’Orlina per una altra bonica gorga.

El camí es torna a enfilar una altra vegada. De seguida arribo al Dolmen de Girasols I, un altre sepulcre en corredor de la mateixa època que l’anterior (neolític). Una mica més amunt hi ha el dolmen de Girasols II, i encara una mica més amunt el de Puig Balaguer (del mateix tipus i dates que els primers), però, tot i que es pot endevinar que havien sigut, estan aterrats. A més dels dòlmens en aquesta zona gaudeixo de les magnifiques vistes a la vall de l’Orlina, el Coll de Banyuls i les muntanyes que l’envolten, algunes que reconec, ja que hi vaig pujar en una excursió anterior (com el Puig d’en Jordà).

Ja ho he dit, però per aquesta zona, hi tinc una gran predilecció. Suposo pels colors de la seva vegetació i el seu terreny, o les formes suaus de les seves muntanyes, o els seus rius i fonts, o la seva riquesa cultural... o tot plegat. No me’n canso mai.

Arribo gairebé al cim de Puig Balaguer, on hauria de trobar un camí de baixada... que no sé veure. Aquí cometre el primer error, encara que valdrà la pena (però error). En lloc de recular per on he vingut, decideixo continuar endavant. El camí torna a baixar, deixo enrere les màquies i començo a caminar bàsicament entre alzinars fins arribar a la Ribera de Sant Genís, on torno a escoltar el soroll de l’aigua, una cosa que avui no em pensava que faria. El riu forma aquí (i més amunt, on passaré després), belles gorgues i petites cascades, envoltades de verns. M’hi entretindré una bona estona fent un fotimer de fotos.

Just travessar la riera hi ha l’ermita de Sant Genís d’Estrac, romànica, dels segles XII i XIII, amb restes del segle X. Bonica, no desmereix la bellesa del paisatge que l’envolta. Primer pel costat del riu i després entre més alzinars i alguna roureda, sempre amunt, s’arriba a Sant Martí de Baussitges, pre-romànica, del segle X, és una de les més interessants de l’Empordà ja que conserva gairebé tots els seus elements arquitectònics. Si la primera era bonica aquesta encara ho és més.

Persisteixo en l’error i en lloc de recular continuo endavant. El camí s’enfila i s’enfila, ara valen la pena les vistes a la plana empordanesa i el golf de Roses, encara molt encalitjades. S’enfila i no s’acaba mai, al mapa semblava una mica més curt. Finalment enllaço amb el GR i començo a baixar. I a mesura que baixo torno a passar entre suredes, aquí, amb arbres força més grans que els del principi de la caminada.

Vaig tard i començo a accelerar el pas. Per sort la llum no és bona i no m’entretinc en els bonics roquissars que sobresurten enmig dels arbres... però encara faré alguna parada més. La primera al dolmen de la Font del Roure, de les mateixes característiques que els anteriors. Després a la bonica font que li dona nom, una mica més avall. En desvio a la font de la Verna (que no raja) i mig corrent, fins al dolmen dels Arreganyats (com els anteriors).

Ara ja no em puc encantar més... de fet ja ho he fet massa. Em quedo més tranquil quan veig els Vilars i una mica més enllà, Espolla. Arribo als Vilars amb les últimes llums del dia. Per sort el camí dels Vilars a Espolla, un parell de Kilòmetres, és una pista asfaltada (cosa que sabia), ja que els faig de negre nit... no el faig servir gaire, però una de les coses que carretejo a la motxilla amunt i avall gairebé sempre és una lot, que avui m’anirà prou bé.

Volia començar l’any caminant... i vaja si ho he fet! El que no em pensava era acabar la caminada tot escoltant el cant dels mussols. La caminada ha estat sensacional, però pel meu gust potser hagués estat millor partir-la en dos o en tres (cosa que m’ha passat per no recular quan tocava i per una visió massa optimista del mapa que portava... sobre el paper tot sembla més a prop). Això sí, acabo rebentat (no tindré cruiximents, però ho notaré durant un parell de dies).


Fitxa Tècnica

Data: 01-01-2014

Kilòmetres: 24.5

Desnivell: 900 m.

Durada: 7 h 30' (amb moltes parades).

Dificultat: alta

Circular: si. Inici a Espolla (darrere l'església)

Ressenya

No senyalitzada, cal mapa i/o TRACK Wikiloc.

Entre altres, és pot fer una versió més curta i fàcil començant a Mas Girasols (hi ha un senyal cap als dòlmens, a la carretera a Coll de Banyuls). En aquest tram només cal seguir les marques grogues (ens perdrem algunes coses, però és, també, on hi ha el més interessant d'aquesta ruta. Fent això ens quedarà una caminada d'anada i tornada d'uns 12 Km i uns 600 metres de desnivell.

Fotos

Mas Ventós (per la Coma d'Infern)

Ruta impressionant amb un triple interès: els megàlits de la Coma d'Infern, el paisatge de brolles a mig camí del Cap de Creus i les Alberes, i les vistes espectaculars durant bona part del camí.

MÉS DÒLMENS ...I UN PAISATGE IMPRESSIONANT.

Tard i improvisant, com sempre, per aprofitar un dia que més de principis d’hivern sembla de principis de primavera. Una hora i mitja en cotxe i em planto a Vilajuïga... per començar a caminar a quarts de dotze. La ruta d’avui no és molt llarga (encara que al final hauré de pujar més del que m’imaginava).

Entre el cap de Creus i l’Albera, només començar el paisatge és el típic de la zona, les brolles que tant m’agraden. I en veure gairebé tot el camí. Amb això, gairebé en tindria prou, però falta l”excusa” que m’ha portat a fer aquesta caminada: el conjunt megalític de Coma d’Infern.

Just al costat de la carretera entre Vilajuïga i Sant Pere de Rodes comença la ruta per un grup notable de dòlmens, per la seva singular concentració en una petita àrea. Construïts fa entre 6000 i 4000 anys, en dos kilòmetres i mig el camí passa per el dolmen de la Vinya del Rei, el dolmen del Garrollar, el dolmen de la Talaia, el dolmen de les Ruïnes i el dolmen de la Carena.

A prop d’aquest últim, i després d’una bona pujada, el camí es retroba amb la carretera i la ruta megalítica pròpiament dita fa un gir, per anar cap als dòlmens Caigut(s) I i II, el domen del Barranc i retornar al punt d’inici (el que permetria, si es volgués, fer una caminada més curta i també circular). Sobre les característiques d’aquests dòlmens es pot trobar més informació, entre altres llacs a: Ajuntament de Vilajuïga.

Em sap greu no visitar-los, però la idea que porto avui es continua fins una mica més amunt, sabent que me’n perdo tres, però sense saber que pel camí en guanyaré tres més: el dolmen de Vinyes Mortes, el de Puig Margall i el del Coll del Bosc de la Margalla.

Entre dolmen i dolmen dues bones sorpreses. Una de petita, un bon grapat de cogutins, una flor d’hivern. No és molt habitual, en aquestes latituds, que les flors floreixin en aquesta època de l’any, però, imagino, això deu tenir les seves avantatges, hi ha menys pol·linitzadors... però tots estan per tu. La segona, les vistes espectaculars a l’Empordà, el Canigó, el Montgrí...  

Arribo a mas Ventós i, tot i que fa honor al seu nom (encara que avui no es vent de tramuntana), ho aprofito per dinar, tot contemplant les vistes fantàstiques. Sóc també al punt més alt i més o menys a mitja caminada. Sant Pere de Rodes és relativament a prop (cosa que no sabia d’entrada), però comença a ser tard i ho deixo per un altre dia (potser tindria temps, però no vull jugar-me-la i acabar el dia mig corrent).

A partir d’aquí el camí baixa en picat fins a Pau, on faig l’última parada a la bonica església de Sant Martí, romànica amb modificacions posteriors. Està tancada. Ara ja només em queda un tram curt per la plana... sense la presa que hagués tingut si hagués anat fins a Sant Pere (falta una mica per a la posta de sol, però segur que se’m farà fosc a mig camí de casa.


Fitxa Tècnica

Data: 16-12-2012

Kilòmetres: 14.9.

Desnivell: 590 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Dificultat: mitjana.

Circular: si, inici a Vilajuïga..

Ressenya

No senyalitzada com a tal, però amb pals indicadors en tot el recorregut, i pràcticament tot també amb marques grogues (encara que no sempre). Amb l'ajuda d'un mapa i/o TRACK Wikiloc l'orientació serà fàcil.

A Vilajuïga cal seguir el carrer Sant Sebastià fins travessar la via del tren (ja a les afores del poble). A partir d'aquí cal seguir els cartells de la ruta de la muntanya i la ruta megalítica, primer, i després els de mas Ventós.

Un cop al mas cal recular un mica, i baixar seguint les indicacions fins a Pau. Un cop a Pau cal seguir pel camí que va més o menys en paral·lel a la carretera.

Nota: es pot allargar, entre altres opcions, fins arribar al monestir de Sant Pere de Rodes (això suposa afegir a la ruta 4 Km més, anada i tornada). També es pot escurçar fent només la ruta megalítica (uns 5 Km).

Fotos

Estanys i megàlits de Sant Climent

Ruta per brolles, prats florits, estanys i un reguitzell de dòlmens i menhirs. Molt bonica.

QUINA RESSENYA!

Comencem a caminar a quarts d'onze. Surtim de Sant Climent seguint la ressenya que portem. Al primer trencant, primer dubte, però fem el que posa... o entenem que posa. Això voldrà dir que arribem a l'estany d'en Massot però per un altre banda, amb el que ens equivocarem un parell de vegades, afegint a la ruta dos kilòmetres més dels previstos.

Un cop al camí correcte ja gaudim més de la caminada, passant entre brolles i prats florits (fent fotos a les primeres flors). Ens sorprèn, i de fet ho farà gairebé tot el camí, no trobar orquídies  (la primera la trobarem molt més endavant i les segones, gairebé al final).

Quan trobem el primer dolmen ens quedem més tranquils, anem pel camí que toca i trobem marques (curioses pedres pintades de blau o vermell) que ens permeten anar trobant els diferents dòlmens i menhirs d'aquesta ruta (alguns de bonics, altres de no tant). També els primers estanys, els de la Gutina, en aquesta època plens d'aigua i molt bonics (on hi veiem, també, una llisona)(per més informació sobre els estanys i els megàlits veure el text en verd dels Estanys de la Jonquera, més avall).

Passat el menhir de la Murtra ens comencem a enfilar una mica, fins a trobar el camí que porta fins al dolmen de Fontanilles... a la baixada, però, dos camins sense cap senyal. Prenen el que no toca i afegim més d'un quilòmetre més a la ruta (abans de trobar el dolmen). La ressenya que portem no va gaire bé (i això que ens la hem descarregat de la pàgina web de l'Ajuntament de Sant Climent).

Camí del dolmen, la "curiositat" de la caminada. Caminem pel que és un camp de tir de l'exèrcit espanyol i trobem la punta rovellada d'un projectil. De fet, l'exèrcit és el responsable "indirecte" de l'aspecte d'aquesta zona, amb les seves pràctiques de tir hi han calat foc repetides vegades.

Passat el dolmen del Salt d'en Peió i arribant a una pista la ressenya no ens ho posa fàcil: marca la direcció a seguir però impossible de saber si no ets de la zona. Amb "lu" fàcil que hauria set posar a la dreta o a l'esquerra... acabarem afegint sis quilometres més a la ruta. Afortunadament, el paisatge val la pena, encara que no en gaudim com caldria, primer dubtant i després buscant el camí correcte (tot aquests errors no surten al track).

Un altre cop al punt on ens hem equivocat prenem la direcció correcte i de seguida trobem l'ermita de Santa Fe dels Solers. Ho aprofitem per dinar (tard). Havent dinat, i descansat una mica, continuem... amb l'esperança de no tornar-nos a equivocar (i una mica "empipats" al no ser culpa nostre). L'esperança, però, dura poc, passat els menhir de Vilartolí i arribant els estanys ens tornem a equivocar, de poc, però fem una mica més de volta del compte (afegint un altre quilòmetre més).

Els estanys dels Torlits, plens d'aigua són molt bonics, i al prat del costat, quan ja no ens ho esperàvem trobem les segones orquídies del dia (les llengües de gall). A més d'un gripau. 

 Marxem... pel camí bo, però tan escarmentats que decidim recular, ja que no ho veiem clar. Afortunadament, portem moltes hores caminant i estem molt cansats. L'equivocació farà que fem drecera... el que no ens estalviarà que d'haver de fer disset kilòmetres i mig n'acabem fent  vint-i-vuit i mig (en total onze més). Sort que l'excursió és molt bonica i ha valgut molt la pena. I sort, també, que ha bufat un vent suau tot el dia i no hem passat gens de calor... tot i quq la màxima de les màximes a Catalunya ha set aquí: 28ºC.


Fitxa Tècnica

Data: 05/05/2012

Kilòmetres: 17.5 (Aprox.).

Desnivell: 380 m (aprox).

Durada: 5 h (amb parades)

Dificultat: baixa-mitjana. / Circular: si.

Ressenya

Senyalitzada en part, amb marques grogues (que no ens seran útils a totes les cruïlles) i pedres blaves o vermelles per anar a alguns dòlmens.

Cal mapa i/o una ressenya i/o TRACK Wikiloc


Fotos

Ruta Megalítica de Roses

A més de diversos megàlits, entre ells el dolmen de la Creu de Corbatella (un dels més grans de Catalunya), la caminada destaca per la bellesa de la seva vegetació (brolles), les construccions de pedra seca i les vistes a la plana empordanesa i el Canigó.

"ESTRENANT" COTXE ...EL DEL MEU GERMÀ.

Feia anys que deia que me l'havia de canviar, però no trobava mai el moment (ni els diners). Ara, però, n'he tingut l'oportunitat, el meu germà s'ha canviat el seu i jo em quedaré el seu. Em sembla que trobaré a faltar el Frontera, hauré de vigilar més camins i ja no podré aparcar pujant per les voreres... però podré saber a quina velocitat vaig i quan kilòmetres he fet (després d'anys amb el comptakilòmetres espatllat). No podré obrir la porta del darrera de l'Ibiza... però serà millor que no poder tancar la del frontera (amb un cotxe tan vell ningú es molesta a robar-te, tampoc).

 

  Cap a Roses, doncs, tard i sol. Des de dijous estic una mica refredat i no estic del tot fi (per això no ho dic a ningú... vull anar al meu aire). Pel mateix motiu, una de curteta, per si un cas. Trio la ruta megalítica.

 

Entre brolles vaig recorrent una ruta esquitxada de diferents dòlmens i menhirs, tots ells del neolític. En destaca el dolmen de la Creu d'en Corbatella, un dels més grans de Catalunya.

Un altre dels seus punts d'interès són les construccions de pedra seca, com les feixes, les tanques que delimiten camins i propietats i les antigues barraques de pastors i pagesos. 

A més, per si no n'hi hagués prou (i una sorpresa inesperada per mi), les vistes al golf de Roses, la plana empordanesa i el Canigó són molt boniques.

 

Un cop vistos gairebé tots els megàlits aprofito per dinar, tot contemplant les panoràmiques. Avui també he començat a caminar força tard.

 Acabo la caminada tardant menys del que em pensava, i encara molt millor del que m'imaginava. Aprofitant que sóc aquí, ho aprofitaré per treure'm una espineta que tenia clavada, acabar el camí de ronda de l'Almadrava fins a Roses.


Fitxa Tècnica

Data: 03-12-2011

Kilòmetres: 4.5.

Desnivell 200 m.

Durada: 2 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si (parcialment).

Inici a la carretera de Roses a Cala Montjoi (també és pot començar al capdamunt de la Urbanització els Grecs). Si es vol allargar una mica es pot començar a Roses i/o pujar al Puig Marés.

Ressenya

Senyalitzada amb pals amb fletxes vermelles i pals indicadors. Sempre es aconsellable portar un petit mapa i/o una ressenya (ja que en algunes cruïlles de camins ens podem despistar) i/o TRACK Wikiloc.

En aquesta pàgina hi ha informació més actualitzada de quan jo hi vaig anar (i altres rutes per la zona).

Fotos

Estanys de la Jonquera

Excursió amb doble atractiu. Per una banda, els estanys (en realitat, prats inundables de caràcter temporal), amb una fauna i flora única i molt interessants. Per una altre, els megàlits, amb dòlmens i menhirs de diferents tipus. Tot això, gairebé sempre entre boniques suredes i la serra de l'Albera de fons.

PERDUT!

Marxo tard, massa tard, però compto que tindré temps d'acabar la caminada a una hora prudent, encara que hagi de dinar tard. Arribo a la Jonquera a les 12 i em poso a caminar, escurçant una mica l'excursió que, en teoria, començaria al centre del poble.

L'excursió em sorprèn ja d'inici. Passejo per una sureda bonica, ara que segur que també hi fa que fa molt temps que no ho faig.

Al cap de més o menys una hora de caminar arribo al primer estany. Està sec. Els altres dos també. Amb les pluges d'aquests últims dies tenia l'esperança de veure'ls amb una mica d'aigua, la sequera però, continua afectant a l'Empordà. Tot i això, val la pena. Pot ser molt interessant, d'aquí a un temps, repetir l'excursió quan hi hagi aigua.

Els estanys del Canadal són, en realitat, prats inundables de caràcter temporal (alimentats per aigües freàtiques i recs de drenatge). La seva vegetació és molt interessant, amb prats de dall muntans, herbassars de càrex i Isòets, jonqueres i canyissars que es disposen al seu voltant segons la profunditat de a que pugui arribar l'aigua. És remarcable la presència d'utriculària, una curiosa planta aquàtica carnívora. La riquesa animal també hi és destacable i els estanys són importants, per exemple, per la gran quantitat d'amfibis que s'hi poden trobar o per les aus migradores. En aquest cas cal assenyalar la presència de sangoneres i nombrosos coleòpters aquàtics, poden arribar a les 160 espècies, algunes rares i d'altres presents a Catalunya només aquí.

De l'estany petit vaig fins al primer dolmen de la ruta, el dels Estanys III. La ruta té un doble interès. L'Alt Empordà és una de les zones de Catalunya on hi ha una densitat més gran de megàlits. I avui en veure uns quants i de diferents tipus.

Els megàlits són monuments construïts en pedra que daten, principalment, del neolític. Els més comuns són els dòlmens, que poden ser de diversos tipus i eren monuments funeraris, i els menhirs, amb una funció encara no del tot coneguda, ja que possiblement podríen servir per marcar el territori, com a punt de reunió o fins i tot podríen estar relacionat amb alguna mena de cultes). Més informació a www.xtec.es

L'itinerari que faig, hi ha diverses possibilitats, ressegueix els altres dos estanys (el Gran i el De Baix) i el conjunt de megàlits de la zona (els dòlmens dels Estanys I i II i del mas Baleta II i III, i els menhirs dels estanys I i II i el del Quer Afumat).

La serra de l'Albera sempre de fons, donant al paisatge encara més bellesa. La veritat és que la caminada m'està sorprenent, és molt més maca del que em pensava i val molt la pena.

Ara només queda tornar a la Jonquera. Deixo l'itinerari curt, molt ben senyalitzat, i continuo seguint les marques grogues. En algun lloc, però, em despisto i agafo un camí equivocat descobrint, massa tard, que les marques assenyalen, també, altres camins de la zona. Sense gairebé adonar-me'n arribo a Campmany. He recorregut un quilòmetre de més... el problema és que no sé on m'he equivocat (he seguit i m'he refiat de les marques que m'havien de portar al cotxe), i que és tard i si no vull que se'n faci fosc hauré de recular i tornar més o menys per on he vingut, sense poder completar la ruta que m'havia proposat (circular).

Més ràpid del que m'agradaria reculo pel mateix camí. Arribo al cotxe més cansat del que tocaria, per l'estona de més i pel ritme que he hagut d'agafar al final per no arribar de fosc.

La caminada, però, ha set molt maca i segurament la repetiré quan hi hagi aigua als estanys... i, també, per saber on m'he equivocat!!!


Fitxa Tècnica

Data: 27/12/2009

Kilòmetres: 14 (Aprox.), si no t'equivoques (hi ha també, una versió més curta, de 3.5 Km des de la carretera de Cantallops, amb diverses alternatives). Jo en vaig fer 16.

Desnivell: ±160 m (aprox).

Durada: 4.30 h ( ...perquè em vaig equivocar)

Dificultat: baixa (cal mapa o una bona ressenya, excepte per la versió més curta)

Circular: si (la versió més curta també)

Inici a la plaça de l'ajuntament de la Jonquera (o, si es vol escurçar una mica, al polígon industrial de les afores)

Ressenya

Senyalitzada amb marques grogues d'itineraria. Sempre és aconsellable mapa i/o una bona ressenya i/o TRACK Wikiloc. Les marques grogues marquen diferents camins i, almenys quan la vaig fer, ja fa força anys, faltava algun pal en alguna cruïlla (la versió curta, en canvi, estava molt ben senyalitzada).


Fotos

Megalítica de Cassà de la Selva

Ruta megalítica per les Gavarres. Tot passejant per les suredes de Cassa de la Selva descobrirem alguns dels seus petits tresors amagats, a vegades amb una mica d’exploració, com són paradolmens, petites “coves” o algun suro monumental, entre altres.

SOL

Avui vaig sol i vull aprofitar per fer una ruta megalítica, a Cadiretes i les Gavarres. Buscant veig que les més habituals ja les tinc fetes i em decantaré per fer allò que no s’ha de fer... agafar un track de wikiloc i seguir-lo. Fa molt que no en faig cap de megalítica. Faré una volta per Cassà de la Selva.

Gràcies al maps arribo fàcil al punt de sortida. Costa que es carreguin els mapes, pateixo per si no podré fer la ruta, però al final més o menys ho fan i la podré anar seguint bé.

Durant tot el camí em passejaré, bàsicament, per suredes en pràcticament tots els seus estats: més grans, més petites, estassades, brutes... Ara per pistes, ara per algun corriol mig perdut o a punt de fer-ho (en algun lloc, tot i el track, em costarà trobar-los).

La idea és anar parant als diferents punts que proposa la ruta (de tot tipus, megàlits, suros o masos), alguns fàcils de trobar, d’altres mig amagats per la vegetació. Coves i paradòlmens, sovint no excavats encara, són del Calcolític i de l’Edat del Bronze. Els punts i parades que faré, són:

- La Roca de les Tres Rases. Guapa, val la pena. Llàstima que el camí després seu s’hagi perdut i acabi fent uns dos-cents metres més o menys pel dret.

- Suro del Fato. Al costat de la pista. Maco.

- Puig de l’Esquella. Bones vistes a la zona, algunes mig amagades per la capçada d’algun arbre. Just dalt el cim hi ha una roca amb tres cassoletes.

- El poblat Iber del Puig del Castell. Se’n conserva el que, almenys per mi, semblen les restes de la muralla, i poca cosa més.

- Suro de la Trinitat. Al costat de la pista. Maco. Tot i que no tant com els dos citats, pel camí n’anirem trobant d’altres també de mida considerable.

- Les inscultures del Puig de les Puces. Les roques són guapes, però les inscultures no les sé trobar (per no haver mirat fotos abans i no saber exactament on eren... ara les trobaria).

- La Cova de la Serra llarga I. Amagada per la vegetació, costa trobar un camí clar per arribar-hi. Guapa. A la cova de la Serra Llarga II no hi vaig anar perquè em vaig despistar.

- La Cova de les Falgueres. De totes, per mi una de les més boniques.

- La Cova Toixonera IV. Si no estem al cas, és fàcil de què passi desapercebuda (tampoc...).

- El Paradòlmen de la Cova Toixonera I. Guapo.

- La Cova Toixonera III. Maca.

- La Cova Toixonera II. Les roques formen un curiós abric, molt bonic. Val la pena.

- El mas medieval de l’Era de la Llaca. Totalment enrunat, només en queda dreta mitja paret, destaquen les dues sitges que es trobaven al seu interior. Val la pena.

- Fita de l’Era de la Llaca. Curiosa fita sobre una cassoleta natural. Un lloc, curiós, bonic i amb bones vistes a les Gavarres. Ho aprofito per dinar tot gaudint de tot plegat.

- La Cova de l’Esquerda. Sense haver vist fotos abans pot passar desapercebuda, tot i que és ben visible.

- La Cova de les Pedres Grosses. Molt amagada per la vegetació.

- El Paradòlmen d’en Jaume Abel. Costa trobar el corriol per arribar-hi, però val la pena.

Entre corriols mig perduts i el munt de parades, acabo més tard del que em pensava, però ha valgut prou la pena. A banda de tot l’anterior, he gaudit d’un dia primaveral i he tornat a passejar per suredes i per les Gavarres, que ara feia molt que no ho feia.


Fitxa Tècnica

Data: 09-02-2020

Kilòmetres: 8.9 (circular)

Desnivell: 250 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici als Descarregadors d'en Gironès (sense indicar).

Ressenya

No senyalitzada i perdedora. Millor amb l'ajuda d'un mapa, l'única manera de fer aquesta ruta és amb track. Jo vaig fer servir aquest: TRACK Wikiloc.

Nota: alguns corriols estan mig perduts (el de la Roca de les Tres Rases a una pista, del tot, jo ha vaig fer pel dret) o a punt de perdre's (a febrer de 2020). Algunes coves o paradolmens estan amagats per la vegetació (la majoria es troben bé gràcies al track, però a vegades haurem de buscar una mica. Amb les fotos del track ens serà més fàcil fer-ho).


Fotos

Dolmens de Fitor

Caminada interessant pel cor de les Gavarres. Entre pinedes i suredes, maltractades per les nevades de fa uns anys, anirem trobant diferents vestigis de l’ocupació d'aquest massís al llarg de la història. Destaquen els dòlmens de Fitor, la rajoleria de Mas Plaja, el pou de glaç de Mas Cals o la bonica ermita romànica de Santa Coloma de Fitor.

PEL COR DE LES GAVARRES

Com que venim de la caminada pel sender de Mont-ras (enllaçant pel PR-C 105, veure excursió a sota) comencem aquesta ruta pel Mas Plaja. Per sort el plugim ha parat, tot i que no veurem el sol fins molt més endavant.

La primera parada és ben aviat, a la rajoleria del Mas Plaja (tot i que no sabrem que és fins un cop a casa). S'hi conserven tots els elements característics dels forns de rajols: el pla de l'obra, la bassa amb aigua portada per gravetat, l’extracció d'argila a peu pla tot gratant els marges del camp, els motlles de fusta de fer totxos i teules, el forn amb totes les seves parts ben conservades, així com un cobert davant la boca del forn per emmagatzemar la llenya.

D’aquí marxem cap als dòlmens tots seguint la ressenya que portem. És la de l’ajuntament de Forallac. Està bé, però amb les destrosses de les nevades i amb l’obertura de noves pistes de desembosc, en alguns punts tenim algun dubte (i fins i tot ens equivoquem, tot i que ens n’adonem de seguida). Els dòlmens estan al costat del camí i són fàcils de trobar. N'hi ha tres i estan molt propers entre ells, són galeries catalanes en U fets de lloses de pissarra. El dolmen dels Tres Caires i el de la Serra de Cals daten del 2.700-2.200 aC i el de Tres Peus del 3.000-2.500 aC.

Continuem pel mateix camí amb alguns dubtes, fins que trobem el PR que porta a Fitor. Ho fem a l’alçada de Mas Cals, següent parada prevista, al seu pou de glaç. Un dels recursos per a l’aprofitament de l’aigua més sorprenents del passat és el de la fabricació de glaç. Aquesta indústria es troba documentada al massís de les Gavarres ja a mitjans del segle XVI i arriba al seu màxim esplendor entre el segle XVII i el final del XVIII. A les Gavarres s’han localitzat les restes d’onze pous de glaç. Són estructures de grans dimensions, construïdes al vessant nord amb pedra i cobertes amb una volta també de pedra. Un dels més significatius és el del Mas Cals de Fitor. És un gran dipòsit soterrat que s’usava fa més de 200 anys per guardar-hi el glaç procedent de la congelació de l’aigua de la riera del mas Petit. En aquella època, a causa d’una petita era glacial, feia molt més fred que ara (el que va permetre el desenvolupament d’aquesta indústria en aquesta i d'altres zones). Probablement el negoci va tenir uns rendiments força positius, ja que el pou estava situat a peu del camí ral entre el port de Palamós i Girona. Aquest gel va ser un producte de primera necessitat fins a l'expansió dels moderns sistemes de refrigeració, tant per a la conservació dels aliments com per les seves propietaris curatives.

Continuem el camí fins arribar a l’ermita de Santa Coloma de Fitor, una de les joies de les Gavarres. Romànica, és molt bonica i la seva visita val molt la pena. Ho aprofitem per dinar, tard, just quan comença a sortir el sol.

Un troset més hi tornem a arribar a Mas Plaja, on trobem el camí d’enllaç fins a la ruta de les mines de Mont-ras, d’on hem vingut.


Fitxa Tècnica

Data: 27-01-2013

Kilòmetres: 7.3

Desnivell: 250 m.

Durada: 2 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada només en part (coincideix en part amb el PR-C 104). Cal ressenya, com aquesta (tot i que jo la vaig escurçar una mica). Tot i que té poca dificultat, l’obertura de noves pistes ens podrien despistar (almenys al 2013 quan la vaig fer jo). Sempre millor acompanyar la ressenya amb un mapa i/o TRACK Wikiloc

Nota: Una bona idea és començar-la a Fonteta (seguint el PR-C 104), tal i com fa la ressenya. També és pot allargar i/o combinar amb la ruta de sota, seguint el PR-C 105 (quan trobem els pals indicadors).


Fotos

Megalits i Cadiretes

Ruta que, tot visitant alguns dels megàlits de l’Ardenya s’enfila, per no dir planeja, fins al cim de Cadiretes, modest però amb unes vistes impressionants.

DESPRÉS DE TANTA MUNTANYA...

Després de tants dies de muntanya tinc ganes de boscos mediterranis. Ho aprofito per anar al massís de Cadiretes-l'Ardenya, que ara fa molt des de l’última vegada. No cal dir que començo a caminar tard, com sempre (a dos quarts de dotze).

M’enfilo, d’entrada, al castell de Montagut per allargar una mica la caminada . Són les restes d’una torre d'un castell dalt d’un cim, ara amb antenes de telefònia. Les vistes són magnífiques. La volta és molt curta i de seguida tornaré a passar pel punt d’inici.

El camí és més aviat pla, puja suaument entre les belles suredes que tenia tantes ganes de veure. Seguint el GR de seguida arribo al Menhir d’en Llach (del Neolític, del 3500 aC a 2500 aC). Poc després busco i no sé trobar el Paradolmen del Senglar, tot i que hi passo pel costat sense adonar-me’n (però això ho sabre arribant a casa, al veure'n fotos per internet). Avui faig, també, una ruta megalítica (que també m’agrada i en tenia ganes).

Més endavant, tot seguint els pals indicadors deixo el GR i continuo fins a Cadiretes, aturant-me abans a la Cista de Cadiretes (final del Neolític al Calcolític, 2500 a 1800 aC). No està indicada de cap manera i si no fos perquè la porto ben marcada al mapa, és fàcil passar-se-la de llarg.

Tot seguit, de seguida arribo al cim de Cadiretes. La visibilitat és força bona i les vistes són impressionants (i això que el Pirineu i altres muntanyes llunyanes queden amagades per la calitja). Com que passa un aire fresc i no fa massa calor ho aprofito per dinar tot gaudint-ne.

Reculo fins al GR i començo a baixar una mica. Les següents parades són al paradolmen d’en Garcia (final del Neolític al Calcolític, 2500 a 1800 aC) i el Menhir d’en Montllor (Neolític Mig-Recent a Calcolític, 3500 a 1800 aC). Poc passat el menhir hi ha un mirador natural amb bones vistes de Tossa de Mar.

Aquí reculo uns metres i deixo el GR per passar-me a refiar del mapa amb un track a sobre (que podré seguir perfectament). El camí planeja una altra vegada fins arribar al Paradolmen del Reig (per desgràcia, em salto el de ses Rates, molt proper, perquè no el tinc marcat al track que porto i no en sabré de la seva existència fins un cop a casa, tot buscant informació).

De seguida arribo a la Plaça d’Armes de Montllor, una antiga plaça carbonera, i el Montllor Petit, des d’on hi ha unes magnífiques vistes de Tossa de Mar. A partir d’aquí el camí baixa amb ganes fins al barranc de Llor, per tornar-se a enfilar suaument pràcticament fins al final. De camí tres parades més: la Caixa de la Vall del Roc (de datació incerta), el Menhir de l’Avi (que em salto sense voler) i el dubtós paradolmen del Menhir de l’Avi.

Una altra vegada a l’alçada del Menhir d’en Llach travesso el camí per on he vingut, tot fent una ruta en forma de 8. Del Paradolmen del Reig fins aquí se m'ha fet una mica llarg per poc premi. Em queda, però, sense saber-ho, la traca final: el Paradolmen de Pedra-sobre-altra (final del Neolític al Calcolític, 2500 a 1800 aC), situat sota uns blocs de granits amb formes curioses i un aspecte singular i espectacular. Per pujar al seu cim cal passar per un petit túnel i per una escala amb cadenes, només apte pels més valents sense vertigen (jo no m’atreveixo). M’hi estic una bona estona, berenant, poc abans de tornar al cotxe, que ja és ben a prop.


Fitxa Tècnica

Data: 08-09-2016

Kilòmetres: 12.2 (circular)

Desnivell: 475 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: mitjana (per l'orientació).

Circular: si. Inici al Km 9 de la GIP-6821 (amb un panell informatiu)

Ressenya

Cal ressenya, mapa i/o track per fer la volta sencera.

La versió fàcil i sense cap mena de complicació (i que està prou bé igualment) és seguir el GR-93 des del punt d’inici fins al menhir de Motllor (marques blanques i vermelles, ben marcades), desviant-nos al Puig de Cadiretes, tot seguint els pals indicadors. Llavors recularem pel mateix camí, tot desviant-nos cap a Pedra-sobre-altra (pal indicador).

La resta de la ruta passa sempre per pistes pel que amb el mapa de l'ICC (1:25.000) amb el TRACK Wikiloc al damunt es pot fer bé (cal certa destresa amb els mapes, ja que algunes pistes de desembosc no hi apareixen).


Fotos

Valldeserves

Caminada al voltant de la Llacuna, entre vinyes i pinedes de pi blanc, per anar a veure les (dues) boniques pintures rupestres de Valldeserves.

CANVI DE PLANS

Canvi de plans. Tenia pensat alguna cosa més muntanyenca, just allà on és preveuen núvols i pluja. Al sud, no. Doncs cap a l’Anoia, tot i que no hi pensava tornar tan aviat.

Començo a caminar a la Llacuna passades les deu. Hi ha algun núvol, però moltes més clarianes. Al principi sembla que es tapa una mica, però més endavant sortirà el sol. Decisió, doncs, encertada (certificat tornant a casa, només entrar al Moianès, comencen a caure les primeres gotes).

Hauria d’estar marcada... però no trobo les marques. Refiat, no porto mapa i això fa que agafi un camí diferent (al track hi ha el correcte). Acabaré enllaçant amb el camí correcte, però en el sentit contrari del que volia fer (amb el que no tindré l’oportunitat d’allargar-la, com més o menys tenia pensat. Que hi farem, haurem de tornar un altre dia).

Passo primer, per vinyes, oliveres i camps de colza, que en aquests dies fan una barreja ben bonica. Després per pinedes de pi blanc, pràcticament tot el camí.

M’enfilo i després baixo. Em desvio fins al Salt del Gos, un cingle amb bones vistes a la zona, i retorno al camí. Deixo a la dreta el bonic mas de Valldeserves (o Valldecerves... ho he vist escrit de les dues maneres. He optat per tal i com ho escriuen al municipi a on pertany, amb “s”). Integrada al mas hi ha integrada una ermita romànica, del segle XI.

Arribo a la cova, la visito i busco les pintures... sense èxit, tampoc és un lloc típic on trobar-les (almenys amb el que he vist fins ara). Ho consulto al mòbil i m’enfilo per un corriol que hi ha al just al costat, mig grimpant arribo als abrics on hi ha les pintures (la balma de la Roca Roja). Em salto la primera figura sense voler i, al segon abric, trobo la d’un possible cérvol. Reculo una mica i ja saben on haig de buscar, de seguida veig la cabra, més “famosa” (de fet, no entenc com no l’he vist abans, no és gens complicat). L’arquer i la dona, però, no els sé veure. Aquest conjunt de pintures és d’art llevantí, Patrimoni Mundial de la Unesco, daten de fa 3500 al 3000 aC.

Reculo un tros i baixo cap a la Llacuna. Més d’hora del que comptava, però de tant ja està bé, cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 19-04-2015 

Kilòmetres: 13.2 (Aprox.).

Desnivell: ± 300.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: si. Inici a la LLacuna.

Dificultat: baixa

Ressenya

Senyalitzada amb marques blaves. Atenció! Són velles i en alguna cruïlla important han desaparegut. Cal, doncs, portar una bona ressenya i/o mapa i/o TRACK Wikiloc.

Les marques arriben només a la cova, per anar a les pintures, cal buscar el corriol que s'enfila a la seva dreta (mirant la cova). Mig grimpant s'arriba a una paret, les pintures estan a la dreta d'aquest mur (a uns dos/tres metres d'alçada). No és complicat. Per desgràcia no estan protegides (almenys llavors), però si jo la vaig trobar amb alguna altra ressenya o track com arribar-hi, ara no ho recordo, ho pot fer qualsevol (per això explico on són).

Fotos

Roca d'en Toni i Font Fresca

Ruta que combina elements molt interessants: boscos, vistes, fonts, un dolmen, una petita necròpolis medieval, roques i jaciments prehistòrics, a més de passar pel centre de Vilassar de Dalt. El fet que gairebé sempre es pasi per pìstes amples i transitades, però, li treu una miqueta d'encant.

EL MILLOR... FORA RUTA

Em costa una mica trobar el punt de sortida, mig perdut entre un laberint de carrers. Començaré a caminar mitja hora més tard del que comptava, a dos quarts de cinc. Tot i això, calculo, hauria de tenir temps de fer la caminada sense problemes.

Només baixar del cotxe començo a suar... sense fer res. Com que he aparcat més amunt del que tocaba, baixo fins a la Plaça de la Vila, punt d’inici de la caminada. Un cop vista la plaça i l’església de Sant Genís, que valen la pena, em torno a enfilar pel carrer on he baixat i, ara sí, continuo amunt.

Deixo enrere el poble i m’enfilo per una pista ampla i una mica transitada... el que treu una mica d’encant a la caminada. Tot i això, de tant en tant, en alguna clariana, es deixen veure bones vistes a la serra de Marina, amb el castell de Burriac al fons, Vilassar i el mar.

A la Creu de Boquet s’acaba la pujada i el camí tot seguit planeja fins a la Roca d’en Toni (o dolmen de can Boquet). És el megàlit més conegut del Maresme i és un sepulcre de corredor evolucionat, del tipus petita galeria catalana. Conserva una bona part del corredor i tota la cambra, coberta per una sola llosa enorme. Del període calcolític, entre els anys 2200 i 1800 aC. Just al seu costat, a més, hi ha una petita necròpolis medieval.

Just passat el dolmen el camí comença a baixar. Aquí hi dominen les alzines en lloc dels pins, més ombrívoles es nota en la temperatura, una mica més fresca. El punt final de la caminada és la Font Fresca, que tot i la mínima esperança que tenia, no raja. Tot i això, el lloc, tot i que una mica embardissat, és encantador i fresc i m’hi paro a descansar una estona per refer-me de la calor.

La tornada, en teoria, és pel mateix camí, però passada la Roca d’en Toni decideixo improvisar tot fent servir el mapa que hi ha al mateix dolmen. Per desgracia i incomprensiblement no hi ha cap ruta senyalitzada, tot i això trobo relativament bé els diferents jaciments neolítics (assentament i megàlits funeraris) fent servir la foto del mapa... i valen la pena, pel seu interès històric, però encara més per la seva bellesa i les seves formes curioses. Començo pel Castell de Pedra, un conjunt de blocs granítics per deixar anar la imaginació, i les veïnes coves d’en Joan i del Pont.

Reculo una miqueta passant per les Roques d’en Sardinyà (en totes hi ha un petit pal indicador que permet saber que les he trobat). Llavors veuré que seguint alguns dels corriols podria haver fet drecera, però segueixo per les pistes per no perdre’m. Això fa que passi per la font de Dirol... que tampoc raja, però és un indret prou bonic.

Finalment arribo a l’espectacular Cova de la Granota, possiblement el millor del dia (amb la resta de jaciments). D’aquí ja només em queda trobar la Cova d’en Pau, que m’he saltat. Amb una mica de paciència la trobo de seguida (amb d’altres blocs de roca naturals prou espectaculars). Em sorprèn, com en tot el camí, la brutícia que hi ha en aquests llocs, fruit de la ignorància i la manca d’educació en tots els sentits. No és exagerat, però és una llàstima.

D’aquí segurament trobaria algun camí que baixaria més directe a Vilassar (o fins i tot a Cabrils, d’on també podria anar-hi), però comença a ser tard i decideixo no jugar-me-la, no fos cas que se’m fes fosc. Vaig a buscar la Creu d’en Boquet i torno per on he vingut.


Fitxa Tècnica

Data: 18-08-2016

Kilòmetres: 11.1

Desnivell: 475 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: No. Inici a la Plaça de la Vila (o al capdemunt del Carrer Àngel Guimerà si ens volem saltar els carrers).

Ressenya

Senyalitzada parcialment. La ressenya de sota és orientativa i és aconsellable acompanyar-la de mapa i/o TRACK Wikiloc.

De la plaça cal pujar pel carrer Guimerà i seguir els pals amb marques blaves i blanques fins a la Font Fresca (i verdes a partir de la Creu de Boquet), escasses però justes, sempre per pistes forestals. Ull, només sortir del poble a no desviar-nos cap a can Maioles.

Per a les coves cal ressenya, track o mapa (jo les vaig fer amb la foto del que hi ha a la Roca d'en Toni... però cal tenir bona orientació i ganes d"explorar" una mica (tot i que no són massa difícils de trobar).


Fotos

Dolmen de ca l'Arenes (SL-C80)

Passejada molt agradable pels bonics boscos mediterranis del Corredor. De camí, a més, el dolmen de ca l'Arenes i el santuari del Corredor.... i a la tardor, amb una mica de sort, algun carlet o algunes trompetes de la mort.

FI DE LA TEMPORADA DE BOLETS

Després d’una temporada de bolets llarga i bona (tot i que amb un començament una mica desastrós... no vaig triar els millors llocs), retorno a les caminades habituals. Per començar una de fluixeta i relativament a prop.

Em passejo pels boscos del Corredor: suredes, alzinars i pinedes... on la gent encara hi busca bolets. M’haig de contenir una mica per no deixar estar la caminada i posar-nm'hi jo. M’ajuda el fet que, com sempre, començo a caminar tard, no em conec la zona i no sé si n’hi ha pocs o molts (tot i que cap al final del camí veure alguna cistella força plena de carlets i, especialment, de trompetes de la mort).

D’entrada la caminada passa per un antic pou de glaç, força ben conservat, i la font del Ferro (les concrecions vermelles al voltant del doll d’aigua sembla que en donen fe). No puc evitar tastar-ne l’aigua: té un gust estrany però no és del tot dolenta.

Tot seguit, més boscos fins al dolmen de ca l’Arenes, un cromlec del final de neolític (3000-2500 aC). Reconstruït i amb un panell amb una molt bona explicació. Tot seguit més boscos fins al Santuari del Corredor, d’estil gòtic tarda (del segle XVI). Hi ha un restaurant, que fa bona pinta per fer-hi un bon esmorzar (a tenir-ho en compte en alguna altra sortida), però jo porto entrepans per dinar, i ho faig poc més avall.

Més boscos, mediterrània pura, fins al cotxe. Un passeig agradable i que val la pena. Llàstima, però, que per sort o desgràcia aquests mateixos boscos amaguen unes vistes que en algun punt fan cara de ser molt boniques.


Fitxa Tècnica

Data: 06-12-2012

Kilòmetres: 10.1

Desnivell: 450 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si

Ressenya

Ben senyalitzada amb pals amb marques blanques i verdes (SL-C 80), la baixada coincideix, en part, amb els GR-92 (marques blanques i vermelles). Només cal seguir-les. Tot i això, com en qualsevol caminada, sempre és recomanable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

Inici a l'aparcament de can Bosc (a la pista que porta al santuari del Corredor).


Fotos

Rutes Prehistòriques de Céllecs

Amagats entre boscos mediterranis van apareixent diferents monuments megalítics, com la curiosa Roca Foradada o la bonica Pedra de les Orenetes, a més d'alguns dolmens i altres curiositats. Val la pena, especialment, la primera part del recorregut, corresponent a la Ruta Prehistòrica 1.

DOLMENS I ROQUES CURIOSES

Em llevo amb ganes de caminar, dubtant per les previsions meteorològiques. Ja he descartat, d'entrada, les caminades en que el principal atractiu eren les vistes. Surto al balcó i descarto, també, Pirineus, Prepirineus i Montseny. Em queden poques possibilitats i buscant per internet informació sobre una altra caminada, trobo la que aniré a fer avui... una en què el temps no "afecti" gaire.

Cap a la Roca del Vallès, doncs... i em surt força bé, aquí fa més sol i de moment no fa cara de què hagi de ploure (i a la motxilla sempre i porto un impermeable).

La primera part de l'itinerari, la Ruta Prehistòrica 1, ressegueix la Zona Històrico-Arqueològica de Céllecs, excepcional per l'elevada concentració de monuments històrico-arqueòlogics (jaciments megalítics de fa més de 4000 anys).

El camí passa per bonics boscos mediterranis, amb una vegetació bastant típica, que vaig repassant tot recordant antigues classes de botànica de la Universitat (coneixements que, si bé ja tinc una mica rovellats, encara són prou acceptables).

Aquí, ran de costa, la primavera ja comença a donar pas a l'estiu, i m'entretinc amb flors i papallones, mentre vaig visitant els diferents monuments, que apareixen en l'ordre següent:

- Dolmen de Can Gol II (2200-1800 AC), cista (dolmen típic) sense la pedra de coberta.

- Roca Foradada de Can Gol, gran bloc granític foradat artificialment, que podria haver estat usat com a tomba.

- Pedra de les Orenetes, curiós i bonic gran bloc granític amb pintures rupestres (que no sé veure).

- Pedra de les Creus, un altre bloc granític cobert per tot tipus de creus, algunes que podrien ser molt antigues. 

- Plat del Rei o del Moli. Bloc que té un buidat en forma de cassoleta circular.

- Dolmen de Céllecs o cabana del Moro. Cista (o dolmen Típic).

En tot cas, més informació a www.diba.cat

El sender segueix, llavors, cap al turó de Céllecs. Pel camí s'endevinen bones vistes a la Plana Vallesana i el Montseny, tot i que avui només es deixen veure entre bromes.

D'aquí enllaço amb la ruta Prehistòrica 2, ja sense el soroll de les motos del circuit de Montmeló (avui fan el Gran Premi i no he enganxat el transit d'entrada i de sortida per pura casualitat... de fet, sort que no m'ha vingut al cap fins que ja era a Granollers, si no, ves a saber on hauria anat).

Ho aprofito per fer el dinar. Dic fer perquè, per variar, em vaig oblidar de tallar el pa abans de posar-lo al congelador (quan el vaig comprar), i m'he hagut d'endur ganivet, els tomàquets, la tonyina i els embotits per separat.

La ruta prehistòrica 2, si bé també és bonica, no és tan interessant com la primera, tot i que també s'hi pot veure un dolmen, el de can Planes, i la Pedra de l'Escorpí, un conjunt de roques de grans dimensions que formen una petita cavitat.

Interessant, també, és la Font de la Mansa, en un racó ombrívol que sembla més pròpia d'indrets de més alçada, i més si és beu la seva aigua fresquíssima. Aquí hi tinc, també, una sorpresa inesperada, hi puc contemplar alguns capgrossos de tritó.

La caminada, afortunadament, acaba al fons de vall, ben plana entre horts i camps fins al cotxe... no he comptat bé els Kilòmetres abans de marxar i n'he fet més dels que em pensava.


Fitxa Tècnica

Data: 05-06-11

Kilòmetres: 17.4.

Desnivell: 450 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: mitjana

Circular: Si.

Combinació de caminades. Ruta Prehistòrica 1 (senyalitzada amb pals amb marques blaves) + Ruta Prehistòrica 2 (senyalitzada amb pals amb marques roses). L'enllaç entre rutes, tant a mitja caminada com després per acabar es fa seguint les marques grogues i blanques del PR-C 36. El tram més bonic, però, és el que correspon a la Ruta 1. Com en qualsevol caminada, però, sempre és recomanable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

Inici a la Urbanització la Pineda.

Fitxa Tècnica

Ruta Prehistòrica 1

Kilòmetres: 10 (anar i tornar).

Desnivell: 400 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa

Circular: No.

Senyalitzada amb pals amb marques blaves.


Fotos

Dolmen de Pedra Gentil

Caminada agradable per boscos mediterranis més o menys bonics, més o menys alterats, sovint amb bones vistes al Montseny i al Vallès. A mig camí, el Dolmen de Pedra Gentil, de fa 4.000 anys i lloc de reunió de les bruixes de la costa.

ESPERANT QUE ES FACIN BOLETS

Mentre no es facin bolets, o se'n facin pocs, continuo aprofitant per fer alguna caminada. Per recuperar una mica la forma física i per anar "provant" el genoll després d'una temporada, entre vacances i altres, molt relaxades en aquest sentit. Avui prop de casa, que al migdia fan Formula 1 i no me la vull perdre (sempre he dit que sóc un ecologista atípic. M'agrada i no puc fer-hi res).

El sender puja suament sempre per boscos mediterranis, boscos mixtos amb una barreja d'arbres que a vegades és prou curiosa (al camí s'hi pot veure pi pinyer, pi pinastre, pi blanc, roure martinenc, alzina surera, alzina, castanyer...).

Sovint, també, amb boniques vistes al Montseny i al Vallès.

Gairebé just a mig camí hi ha el bonic dolmen de Pedra Gentil. Segons www.diba.es (amb més informació d'aquesta ruta), és un dolmen de cambra simple de fa uns 4.000 anys. Els pescadors del Maresme deien, però, que era el lloc de trobada de les bruixes de la costa, on s'explicaven les seves malifetes... i si alguna no n'havia fet prous, la penjaven a la pedra superior del dolmen.

Refaig forces i continuo caminant, desviant-me del camí per anar a veure l'església de Santa Eulàlia de Tapioles (a 5 minuts i sense pèrdua possible). Sempre entre boscos i amb vistes als voltants.

Arribo a baix content, toco fusta... però fa dues caminades que el genoll no em fa gens de mal i més d'un mes des de l'última punxada. Que ja era hora (a veure, però, que va passant, encara en fa una mica de por).

Un cop a baix, ignoro, amb certa tristesa, una parada de pollastres a l'ast que fan molt bona olor, i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 12-09-10

Kilòmetres: 7.

Desnivell: 155 m.

Durada: 2 h 15'.

Dificultat: baixa

Circular: Si.

Ressenya

Ben senyalitzada com a Sender Local (SL-C71), només cal seguir els pals amb marques verdes i blanques (únicament cal fer atenció passat can Pradell, on a pocs metres cal deixar la pista principal i agafar-ne una a l'esquerra, marcat amb un paper plastificat enganxat en un arbre (2010). Tot i això, com en qualsevol caminada, sempre és recomanable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.


Fotos

Barranc del Viern

Passeig agradable al voltant del bonic poble de Vallclara. Pel camí es passa pel molí del Viern, amb unes gorgues petites però prou boniques. Si tenim ganes d'explorar una mica podem buscar pintures rupestres en una balma propera.

APROFITANT EL VIATGE

Avui, pel preu d’una, en faré dues. Després de pujar a la Punta del Curull agafo el cotxe, aparco a Vallclara i començo a caminar, tot i que ja son quarts de dues. La caminada no és molt llarga i, en principi, hauria de tenir temps de sobres per fer-la sense patir (com així serà).

Un núvol passa just per sobre meu una bona estona... la resta del país sembla assoleiat, que hi farem. Entre pinedes de pi blanc, sobre antigues feixes abandonades amb alguna olivera, arribo al molí del Viern (cap al final, contrastant molt amb els vessants més abruptes, que conserven la vegetació original d’alzinars). Són unes gorgues, prou boniques, en un petit congost. En un punt es passa per un pas estret, i després per sota una roca esquerdada (comunes en aquesta zona).

A l’alçada de la bassa “aparco” la ressenya que porto i segueixo unes altres indicacions que porto dibuixades en un paper, sense tenir massa clar si tindré sort o no. Pujo una mica i localitzo la bauma on haig d’anar. S’hi ha de pujar pel dret (per sort, som hivern i vaig amb pantalons llargs). Un cop als seus peus, creuo els dits, hi faig una primera passada ràpida per tota la seva base... sense sort. Em fixo amb el que sembla una fita aterrada i començo per aquest punt, ara més a poc a poc. Ara sí, fixat-m’hi una mica més i més a poc a poc de seguida veig la primera, i al seu voltant en vaig descobrint més. Són pintures rupestres de fa uns tres-mil anys. Són petites, però boniques, i tenen la particularitat, llegeixo, que són les úniques del país sobre conglomerats. També hi ha punts i ratlles, però costa de distingir-los dels colors naturals de la roca. Ho aprofito per dinar, el núvol ha marxat i torna a tocar el sol.

Reculo per on he vingut i, un altre cop a la bassa, torno a seguir la ressenya que porto. M’enfilo una mica i torno a baixar cap al poble (hi arribo entre ametllers). Hi faig una passejada curta, és petit però bonic i val la pena.

 He baixat a bon ritme i fins i tot arribaré a casa just abans no es faci fosc.


Fitxa Tècnica

Data: 16-02-2015 

Kilòmetres: 7.7 (Aprox.).

Desnivell: ± 210 m.

Durada: 3 h (amb parades)-

Circular: si. Inici a Vallclara (aparcament a l'entrada oest del poble).

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada, cal ressenya (jo portava la de "El Camins de l'Alba, Muntanyes de Prades" de l'editorial Alpina). TRACK Wikiloc. Hi ha, però, una ruta marcada amb pals indicadors que hi coincideix gairebé del tot.


Fotos

Pintures Rupestres de Rojals

Caminada molt complerta. Entre boscos (pinedes, alzinars, teixedes...) amb racons bonics i algunes fonts, anirem d'un abric a un altre, amb belles pintures rupestres (algunes darrere reixes), tot gaudint de bones vistes.

NO HO FAIG SOVINT

Avui m’he muntat una caminada a mida, en base a diferents tracks i mapa. No ho faig sovint, però era l’única manera de fer tot el que volia... sense saber si veure el que vull veure (a internet hi és tot, o gairebé, o està una mica amagat). Així, doncs, avui faré una mica “d’exploració”.

Començo a caminar a les onze a Rojals. La primera parada la faig a la bonica església de Sant Salvador, romànica, del segle XII (amb modificacions posteriors, com les capelles laterals o el campanar, del segle XVIII). Aprofitant que fa sol per fer les fotos, que si es compleixen les previsions (i ho faran) a la tarda estarà ennuvolat. Per gaudir, també, de les bones vistes que hi ha des del seu mirador (tot i que està encalitjat).

Començo baixant fins al Barranc de la Vall, que porta aigua, com gairebé tots els torrents i rierols per on aniré passant avui. Després m’enfilo al costat dels penya-segats de l’altra banda, on tinc la primera sorpresa del dia: un falcó pelegrí (el que jo he estat més de mitja hora a fer, travessar el barranc, ell ho fa en pocs segons).

Em continuo enfilant, ara pel barranc del Mas d’en Llort (afluent de l’anterior), tot passant per tres fonts una darrera l’altra. Les dues últimes amb aigua ben fresca i bona.

Poc després toca el que he vingut a veure... tot i no saber que em trobaré, només sé que estan envoltades per un reixat i a una bona distància. En aquests primers abrics estic de sort, a mitges. Les pintures rupestres del Portell de les Lletres es veuen força bé, mentre que les de l’abric del Mas d’en Llort només de lluny. Perfecte, a més, previngut, ja portava el teleobjectiu per fer alguna foto en condicions. Queda pendent per algun dia, ja ho volia fer igualment, les visites guiades que organitzen des del CIAR de Montblanc, el Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, que val molt la pena visitar (ho vaig fer fa uns dies).

Passo pel costat del Mas d’en Llort i la bonica bassa del Mas d’en Pepet, per arribar de seguida al segon objectiu del dia, sense saber, tampoc, que em trobaré (només que hi ha una tanca). Sorpresa una altra vegada. La tanca impedeix l’accés a l’abric del Mas d’en Ramon d’en Bessó, però les pintures es veuen bé (a uns metres, però bé). L’intent ha valgut la pena.

M’enfilo una mica més. Al cap de munt les vistes s’obren cap a l’altra banda de les muntanyes de Prades. De fet, poc més enllà hi ha el mirador de la Pena, amb unes vistes encara més impressionants (de fet no hi vaig perquè el dia està força encalitjat... i el que veuria avui no milloraria el que vaig veure quan hi vaig estar, fa relativament poc).

Tot seguit una nova sorpresa, aquesta totalment inesperada. Passo per la magnífica Teixeda de la Baga de la Pena, un bosc ben singular. Ho aprofito per dinar.

Continuo sempre entre boscos, principalment alzinars i pinedes, tot passant per un petit però bonic salt d’aigua al Clot del Llop. Llavors per els Cogullons, on hi ha uns gravats a la roca que em salto una mica sense voler, però tampoc hi ha cap indicació i no sé ben bé on els haig de buscar. Passo pel costat del refugi dels Cogullons, on les vistes s’obren, ara, cap a la Mussara.

Em salto els dos abrics de la Baridana, sense cap indicació. Llavors hi tornaré, tot i que només aconseguiré trobar-ne un, amb les seves pintures (que no són de les més destacables ni espectaculars).

La ressenya d’on he tret la informació, si bé l’explicació està més o menys bé, situa el Mas d’en Carles molt més a prop del GR d’on realment és. Una mica més i giro cua abans d’hora, però com que tampoc he vist cap desviació continuant pel camí al final hi acabo arribant. El mas d’en Carles és una bonica balma obrada, on hi ha un bon grapat de vies d’escalada just al costat d’on hi ha unes curioses i boniques pintures rupestres. La veritat és que aquí el que em sorprèn és que no hi hagi cap mena de protecció. Més enllà hi ha més abrics amb pintures, però és tard, no tinc temps i amb tot el que he vist, almenys per avui, ja estic satisfet (de fet, m’esperava veure molt menys).

Des d’aquí (comptant la reculada fins als abrics de la Baridana), vaig amb el temps una mica just (però sense haver de córrer), només em queda acabar d’arribar a Rojals, ben a prop.


Fitxa Tècnica

Data: 25-03-2016 

Kilòmetres: 16.2 (Aprox.).

Desnivell: ± 620 m.

Durada: 5 h 30' (amb parades)-

Circular: si. Inici a Rojals (a l'entrada del poble).  

Dificultat: baixa (mitjana).

Ressenya

Senyalitzada en part (els GRs estan molt ben marcats). La ressenya de sota és orientativa i sempre és recomanable acompanyar-la amb un mapa i/o TRACK Wikiloc

Se surt de Rojals seguint les marques blanques i vermelles del GR-171 (a la dreta segons hem arribat amb el cotxe) fins arribar al fons d'un barranc, on les deixem a l’agafar el segon camí a l'esquerra (que baixa en diagonal, travessa la riera i s'enfila per l'altra banda, passant sota els peus dels penya-segats). És un corriol ample que seguim fins a trobar una pista, que prenem a l'esquerra.

Seguim sempre per la pista principal fins al coll de la Creu (en una cruïlla de 4 camins anem a l'esquerra, on retrobarem les marques del GR-171, que seguirem fins al final (atenció quan es bifurca, dues vegades, les dues marxem a l'esquerra).


Fotos

Abric de Cabrafeixet

En un racó molt bonic del Perelló, entre màquies, s'amaguen les pintures rupestres de Cabrafeixet (del Paleolític, fa entre 15.000 i 25.000 anys), modestes (un caçador, una cabra i un cérvol) però boniques. A més de la cova de la Mallada (una balma maca).

PER COMENÇAR...

Marxo cap a les deu del matí per arribar a l'Ampolla cap a quarts de dues o les dues. No tinc presa i evito, tant com puc, passar per l'autopista, més que res per una qüestió de principis (encara que això vulgui dir tardar una mica més... arriba un punt que m'és igual).

M'instal·lo en un racó tranquil del càmping Ampolla Mar i ho aprofito per dinar, entrepans. També descanso una mica, fins a quarts de tres o les tres  (si de normal no sé a quina hora visc, de vacances encara menys).

Tinc prevista una primera excursió curta, al Perelló (després de fer uns vint Kilòmetres en cotxe). La pista per arribar-hi és bonica, i em sabrà greu no haver-la fet caminant (tot i que això no ho podia saber), però després vull anar a un altre lloc.

Aparco el cotxe i començo a caminar per una zona molt bonica. En un quart d'hora, entre brolles i màquies amb margalló i roques de formes curioses, arribo a les pintures rupestres de l'abric de Cabrafeixet. Em pensava que tindria feina a localitzar-les, però les trobo ràpid i bé. Del Paleolític, fa entre 15.000 i 25.000 anys, són modestes: un caçador, una cabra i un cérvol, però em trec les ganes de veure'n. No sé ben bé per quin motiu, però aquest tipus d'art sempre m'ha fascinat.

El camí continua, passant per dos abrics més, fins a la també bonica cova de la Mallada (en realitat, una altra bauma), totes amb diferents concrecions calcàries. Exploro una mica la zona i torno cap el cotxe, content, la visita ha valgut la pena. El racó és tant bonic com solitari... ara que, potser també és perquè un dia d'estiu a les quatre de la tarda, tampoc volta gaire ningú, i menys a peu.


Fitxa Tècnica

Kilòmetres: 1.5 (aprox).

Desnivell: ± 116 m.

Durada: 1 h (amb parades).

Circular: si.

Dificultat: baixa.

Per arribar-hi cal agafar la TV3022 i entre els km 7 i 8 trencar cap el "Camí del Coll de la Mola". A partir d'aquí les pintures ja estan senyalitzades.

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors (molt fàcil). TRACK Wikiloc.

Si es tenen ganes de caminar una mica més val la pena fer el camí a partir d'on acaba la pista asfaltada, a mas Betetes (uns 5 km més, anar i tornar) i/o, també, pujar al Morral de Cabrafeixet (seguint el GR-192).


Fotos

Roca dels Moros i Peixera d'Aspa

Bona caminada entre el Segrià i les Garrigues, tot visitant les boniques pintures rupestres de la Roca dels Moros (el Cogul). Grans vistes des del tossal de les Forques, pedra seca en tot el camí i passeig per l'espai estepari més important del país.

BUSCANT LA PRIMAVERA

Error de càlcul. Arribo més tard del que comptava, a dos quarts de dues. Començo la caminada visitant la Roca dels Moros del Cogul (l’excusa per fer la caminada). Per sort és arribar, pagar i començar la visita sense pràcticament haver d’esperar. La visita és guiada i les explicacions molt bones. A la Roca dels Moros hi ha un conjunt de pintures rupestres format per 42 figures pintades, de diferents èpoques, fetes pels darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) en art llevantí, fins a  grups neolítics (durant el V i II mil·lenni aC), que van dibuixar les seves creences a través de l’art esquemàtic. A banda, també hi ha 260 elements gravats posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles. Valen molt la pena.

La visita gairebé ha durat una hora. Surto i començo a caminar, doncs, a ple migdia, gairebé a l’hora de dinar (esperaré, però, una mica).

M’enfilo, primer, fins al Tossal de les Forques, un cim modest però amb unes vistes magnífiques. A les Garrigues, el Segrià i més enllà, tot i que avui la calitja no deixa veure les serres i muntanyes més llunyanes.

D’aquí al Mas de Melons, un gran mas que dona nom a la zona estepària més important del país (i segurament, molt injustament poc valorada i visitada). Un paisatge sec però que ara gairebé plena primavera es mostra amb moltes plantes florides (com les argelagues, la foixarda, alguna abellera, ravenisses...). Per això, en part, també he vingut aquí.

Poc passat ho aprofito per dinar, tard, tot gaudint del paisatge, tant diferent al que estic acostumat. Poc després passo per una gran cabana de volta, amb la particularitat de que no té façana. Una altra de les coses perquè val la pena fer aquesta caminada és, també, la pedra seca, amb grans parets, algunes cabanes i refugis.

A l’alçada d’Aspa, mig camí, comença el retorn. El paisatge, més o menys igual, valls terrassades després de, imagino, segles de feina, algunes abandonades, d’altres amb fruiters florits, envoltat de vegetació estèpica (als marges i turons). Amb la sorpresa del dia, un trencalòs que, potser equivocadament, em sembla fora de lloc, relativament lluny dels Prepirineus.

Passo per la peixera d’Aspa, una petita presa, almenys avui, amb la particularitat que hi ha més aigua acumulada en una petita bassa al davant de la presa... que a la part del darrera (curiós, si més no).

Un tros més i, tot voltant el Cogul, arribo al cotxe i cap a casa.


Fitxa Tècnica

Data: 13-03-2016 

Kilòmetres: 12.6

Desnivell: ±100 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si. Inici al Centre d'Interpretació de les Pintures Rupestres (per visitarles consultar horaris), també es pot començar a Aspa o al Cogul.

Dificultat: baixa.

Ressenya

No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc, mapa (es passa sempre per pistes) o ressenya (jo vaig fer servir la de "el Segrià, 17 caminades a peu" de l'editorial Cossetània, amb alguna petita modificació).


Fotos

Cova del Tabac

Caminada curta però molt bonica i interessant. Primer entre roures, després entre alzines, sempre amb bones vistes s’arriba a la Cova del Tabac, que ben segur ens sorprendrà per les seves dimensions. A més, a la cova hi podrem veure pintures rupestres.

CURTA PERÒ IMPRESSIONANT

Després de dies de salt d’aigua en salt d’aigua ja toca una cosa diferent. Un cova, i a un lloc que no destaca per la seva humitat: la cova del Tabac, a la serra de Sant Mamet, a les portes del Montsec.

Deixo el cotxe a la presa del pantà de Camarasa, envoltat de cingles, i em començo a enfilar muntanya amunt. Primer entre roures, amb una mica més d’ombra, després entre alzines, tarteres i garrics, amb més sol i temperatures de plena primavera. De seguida, també, amb moltes bones vistes a la zona (a Camarasa, la plana lleidatana i al Congost de Mu, on aniré a la tarda). Cap al final cal grimpar una miqueta, hi ha alguns passos, poc complicats amb graons i cadenes.

Un cop a dalt començo la visita a la cova, més impressionant del que em pensava, tot i que més o menys sabia quines eren les seves dimensions: quinze metres d’amplada, vint d’alçada i gairebé cent-setanta de llargada. Molt bonica i això que de concrecions n’hi ha ben poques. M’hi entretinc una bona estona recorrent-la en calma (creuant-me amb altre gent... amb lots que amb prou feines arriben a il·luminar-ne una petita part).

A l’entrada de la cova, em costa una mica trobar-les, però també hi ha un altre element molt interessant: pintures rupestres. De l’Edat de Bronze, hi ha dotze figures que corresponen a antropomorfs, estel·liformes, quadrúpedes, rectangles radiats, traços i restes de pigment, d'estil esquemàtic, tècnica de traç simple i color ataronjat-vermellós i vermell. Per sobre pintades que només poden ser degudes a la incultura, la ignorància i el nul civisme, d’altra banda, com a la resta de les que es troben a la cova, com si a la resta del planeta ens importes que Pepito ha estat allà no sé quin dia (no ho entenc, si mai se m’hagués acudit fer una cosa així, m’avergonyiria que ho veies algú i encara més ensenyar-ho).

Baixant voltors em passen a pocs metres i m’encanto tot contemplant alguna flor, a terra baixa, la primavera ja arribat amb força. Reculo per on he vingut... i me’n vaig cap a la següent caminada (aquesta és curta i tinc temps de fer-ne una altra).


Fitxa Tècnica

Data: 02/04/2015

Kilòmetres: 5.5 (anar i tornar)

Desnivell ± 350 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: no. Inici a la presa de Camarasa (s'ha d'aparcar una mica més amunt, direcció Tremp, passat el túnel).  

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors al començament i marques vermelles a la part final. No té massa complicació, només cal seguir sempre el camí més ample i fresat. Sempre és aconsellable portar mapa i/o TRACK Wikiloc.

Nota: a la part final hi ha una part una mica aèria i s'ha de grimpar una mica (amb ajuda de cadenes i graons), però no es gaire complicat.


Fotos

Vall de Cabó

Impressionant ruta megalítica per la vall de Cabó. A més d'un bon grapat de dòlmens contemplarem un bonic paisatge i pobles pintorescos.

APROFITANT LA BONANÇA

Les previsions del temps per avui són molt bones. Ho aprofito per fer-ne una d’aquelles que tinc pendents des de fa temps, sense preses. Toca dòlmens... però aquesta vegada no seran a l’Albera, sinó una mica més enllà, a l’Alt Urgell. La ruta sencera és de trenta-dos kilòmetres i pensada per fer en bici, però amb l’ajuda d’un mapa, i sense complicar-me la vida, aconsegueixo fer-ne una versió més curta i assequible.

Començo a caminar al dolmen de Cobertrades (tot i que és millor fer-ho al Vilar, tal i com està al track). Planejant, de seguida arribo al següent, el de Colomera. I poc més endavant, a un altre, el de Mal Pas. En total en veure set dels deu que hi ha a la ruta sencera. En diferents estats de conservació, la majoria van ser construïts entre el 2000 i el 1500 aC.

Camino entre prats, barrejats amb pinedes i alguna roureda (de tant en tant també amb algunes alzines). A l’esquerra, l’obaga, encinglerada i verd primavera; a la dreta, una muntanya escarpada, amb alzinars i tarteres; al fons de la vall, camps i prats de dall en la seva màxima esplendor. El paisatge (que m’acompanyarà tot el camí), no m’imaginava que tant, és magnífic i val la pena amb dòlmens o sense.

Passat els primers dòlmens decideixo improvisar una mica i m’enfilo al Tossal dels Capellans, al costat del camí. I encerto, les vistes des d’aquest petit turó són impressionants i s’obren cap a totes bandes.

LLlavors baixo suaument. Per a la següent visita m’haig de desviar una mica, allargant una mica la caminada, però val la pena. Sant Serní de Cabó, romànica, dels segles XI i XII, és un edifici singular i complex que parteix d'una primera construcció desestimada per l'edifici actual. Bonica.

Llavors passo pel petit poble de Cabó, bonic i ben arreglat. A partir d’aquí, l’única “pega” d’aquesta caminada: a excepció dels camins cap als dòlmens, camino per una carretera (poc transitada, però carretera). Em desvio per visitar el dolmen de can Boixedera i, ben a prop, el del Clot de les Canyes, on aprofito per dinar, gaudint del dolmen i el silenci i tranquil·litat de la vall.

Passo per Sant Miquel del Vilar de Cabó. Romànica, del segles X i XI, tot i que amb modificacions posteriors (especialment a l’interior). Continuo carretera avall. Encara em queden els dos últims dòlmens, el de Predacabana, i el de l’Oliva, deixant aquí la ruta BTT, per anar a buscar el camí per on he vingut, per tornar cap al cotxe.

Ha estat una mica més llarga del que comptava, però ha valgut molt la pena i m’ha agradat molt... i encara tinc una última sorpresa: només fer uns metres amb el cotxe es deixen veure un parell de cabirols. Gran comiat per una gran excursió.


Fitxa Tècnica

Data: 28/04/2015

Kilòmetres: 17.5 (pràcticament circular)

Desnivell ± 250 m.

Durada: 5 h 30' (amb parades).

Circular: Pràcticament. Inici al Vilar de Cabó (aparcament al costat de l'església).  

Dificultat: baixa

Ressenya

Adaptació de la ruta BTT de la Ruta dels dòlmens de Cabó. Jo la vaig fer seguint aquesta ressenya (no per ordre ni del tot), fent les modificacions que es detallen a sota. Sempre és aconsellable acompanyar la ressenya amb un mapa i/o TRACK Wikiloc (amb els canvis).

Modificacions de la ruta: sortint del Vilar. A partir del dolmen de l'Oliva vaig recular a la pista i, un cop a la línia elèctrica, vaig seguir per la pista amunt, llavors a la primera bifurcació cal anar a la dreta i a la següent cruïlla també a la dreta. Tornarem a ser a la ruta, que farem al reves fins al dolmen del Serrat de Cobertrades (al costat del camí). En aquest dolmen girem cua i seguim la ressenya (saltant-nos el tros de Cabó cap amunt i tornant cap el Vilar).


Fotos