Clica sobre les imatges per veure-les més grans

ATERRATGE A SANTIAGO DE XILE

Desprès de 14 hores d'avió, gairebé totes, afortunadament, de nit, arribem a Santiago de Xile de bon matí.

L'aterratge: espectacular. La capital xilena està molt a prop dels Andes i mentre baixem, poc a poc, gairebé sembla que rasquem els alts cims dels Andes, de fons

 (en algun lloc que ara no sé identificar: l'Aconcagua).

Llarga espera a l'aeroport, i vol intern cap el nostre següent destí.

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

La meva maleta ha decidit quedar-se a Madrit... una cosa gens estranya, tenint en compte que el vol de Barcelona va sortir una hora tard i només vam tenir mitja hora per anar corrent d'una porta a una altra de la famosa T4 (bonica i expressament dissenyada perquè la puguis veure tota, baixant per una porta, recorrent-la de punta a punta i arribar una altra vegada al costat de la porta per on has baixat).

Total, que ens hem de quedar un dia esperant-la a Antofagasta, passejant per la ciutat, fent les típiques fotos de qualsevol ciutat sud-americana, i el desert que l'envolta.

Per cert, veient l'última foto, qualsevol s'allunya de la carretera per anar a pixar

 (deixant de banda que no hi ni una trista planta enlloc).

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

Després de 10 hores de cotxe, ens plantem a Putre, a 3.500 m d'alçada, a l'extrem nord del país, pràcticament fent frontera amb Perú i Bolívia.

Al petit poble fem tot el que podem per no patir de mal d'alçada, és a dir, passejar-nos-hi, provar l'alpaca, beure'ns un parell de cerveses i seguir fumant igual... gràcies a això, l'endemà, lògicament, ens llevem els dos amb mal de cap.

 Ens prenem paracetamol, reposem una estona més i sortim cap al P.N. Lauca.

Ens passem tot el dia entre els 4.100 i els 4.500 metres, visitant el Parc... qui sap si, per la bellesa del lloc, no en trobem els seus efectes.

 (Estic poètic... deu ser la "depre" postvacances).

Fotos: Vicunya, Els Payachatas, el llac Chungará i Parinacota (per mi, el poble més bonic dels que vam veure durant tot el viatge).

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

Com que ahir ens vam trobar bé tot el dia, vam decidir llogar un guia i cap amunt. Fem el Guane Guane, un petit cim de 5.096 metres. En una hora i mitja salvem un desnivell de 700 metres, bé al principi i cada cop amb més dificultat, a causa de l'alçada. Caminant entre 20 i 30 metres i parant a descansar uns minuts, per tornar-nos a ofegar al cap de 4 pases.

Tot i no portar ni una mica d'aigua i no haver menjat res, amb aquella previsió que ens caracteritzarà durant tot el viatge, al final ho aconseguim...  fins i tot i fem una cigarreta (encara que, afortunadament, ara està mal vist això de fumar, posats a fer-nos el "xulo", fem-ho bé).

Des del cim, les vistes als Payachates (de 6.100 i 6.300 m) o les llacunes de Cotacani, entre altres, són impressionants.

No ho hauria de dir, en la primera sembla una "merdeta"... però el Guane Guane és la muntanya que es veu davant els volcans.

Nota pels amics: sí, vam sortir de 4.400 metres... però a veure qui és el "xulo" que fa el Puigmal sortint de Lloret (els que fan l'Everest tampoc surten de Calcuta, no?).

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

Reculem part del camí i, en 12 hores de cotxe, travesant el desert d'Atacama, el més àrid del món, ens instal·lem a San Pedro de Atacama.

Visitem les llacunes Miscanti i Miñiques, a 4.100 m. Alçades a les que ens passegem com si haguéssim viscut tota la vida... tanta por que em feia!!!!!!!

És ben curiós això de l'alçada, no depèn pràcticament de res i a nosaltres, sembla, aquesta vegada ens ha tocat la loteria.

Per cert, si algú s'ha preguntat com és no vaig veure dos "polis" amb un radar al mig d'un desert on, com aquell qui diu, no hi ha ni una puta planta... doncs gràcies als miratges (o espejims en català normatiu)... sort que gairebé no sobrepassava el límit.

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

Des de San Pedro de Atacama, també surten excursions en 4x4 al Salar de Uyuni.

El primer dia es passa pel volcà Licancabur (encara a Xile) i es visita el P.N. Avaroa, ja a Bolívia, fent parades a la frontera, Laguna Verde, els guèisers Sol de Mañana (a 4.920 m, el punt més alt del dia, en que no baixem mai dels 4.100) i Laguna Colorada (entre altres).

Al vespre es dorm a un refugi, per dir-ho d'alguna manera, al costat de Laguna Colorada. A fora la temperatura és de, com a mínim -8º (jo crec que eren força més)... a dins, si fa no fa, com a fora (no hi ha calefacció, ni estufes, ni res!!!).

Dormim vestits, amb forro polar inclòs, sac i mantes... i encara tenim fred... sort que tot el que hem vist durant el dia ho compensa de sobres (tornaria a passar el mateix i més fred per tornar-ho a veure. Conjuntament amb Lauca, el Salar i el Paso de Jama, el millor del viatge, per mi).

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

El segon dia es baixa cap al Salar, per dormir a les seves ribes, entre acolorits volcans apagats (algun de fumejant a l'horitzó), llacunes plenes de flamencs i vicunyes pasturant entre les roques.

(ui! si que estic poètic... aquest any m'ha agafat fort).

El recorregut, en aquest dia, depèn de l'agència. Nosaltres ens vam desviar cap a Villa Alota, per dinar-hi i fer-hi una volta, abans de travessar una vasta planura fins al Salar.

Per cert, no ho digueu a l'Acebes, però aquesta mena de sal blanca que es veu al mig o les vores de les llacunes és: Bòrax!!!!... i aquí l'exploten per fer-ne, doncs això, àcid bòric  (jo, després de trepitjar-ne una mica, en vaig rentar ben bé les botes... no fos cas que em retinguessin en algun aeroport).

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

El Salar de Uyuni és el més gran del món i, si no recordo malament, fa uns 140 Km de llargada per 120 d'ample, amb gruixos de sal que varien dels mm de les seves ribes, als 8 m en algunes zones.

Al Salar, a banda de les parades al mig de la vasta planura, és visita, entre altres, Incahuasi (o l'Illa dels Pescadors), on els cardones (càptus "gegants") donen al lloc una bellesa impressionat, el curiós Hotel de Sal, tot fet d'aquest material, fins i tot el mobiliari, o los Ojos del Salar, unes deus d'aigua que semblen sortides com per art de màgia del no res.

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

Al quart dia, si es vol, es retorna a San Pedro de Atacama, arribant al migdia.

Per aprofitar la tarda, recorrem, en cotxe, el Valle de la Luna, amb impressionants formacions rocoses, per acabar amb una bonica posta de sol a la duna.

Ara, tot i que hem passat d'anar abrigats fins al capdamunt a anar amb màniga curta i tenir calor en qüestió de pocs quilòmetres, em sap greu no haver previst més temps i haver-la fet en bici (eren 30 km amb molt pocs desnivells).

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

A causa dels problemes que no ens han permès creuar la frontera amb Argentina, ens hem de quedar més del previst a Xile (mira que equivocar-se de cotxe i/o donar-nos els papers d'un altre... i fer-nos perdre un dia i mig, amunt i avall, per anar a canviar-lo!!!! ... ara m'ho agafo rient, però allà hagués matat algú).

Per aprofitar el mig dia d'espera decidim visitar Chiu Chiu, amb una bonica esg`ésia, i el Pukara de Lasana (els pukaras són fortaleses pre-hispàniques, en aquest cas, amb carrers estrets que feien fàcil la seva defensa).

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

Finalment aconseguim arribar a Argentina, tot i que la nostra estada en aquest país es veurà escurçada de 5 dies i mig a 3 i mig.

El primer mig dia l'aprofitem per fer una visita, més curta del prevista, a la quebrada de Humauca, visitant, entre altres, l'impressionant Cerro de los 7 Colores i el bonic Pukara de Tilcara, parcialment reconstruït en algunes petites parts.

Marxem a mitja tarda per arribar a Salta més o menys de dia, una mica acollonits... hem passat de Xile, on condueixen com els suecs, a Argentina, que semblen de Nàpols, o més al sud. De veure com els cotxes paraven als passos a nivell sense barrera al mig del desert, on es veien quilòmetres a la rodona, a veure avançaments en passos a nivell en que la visibilitat era d'escassament 20 metres!!!

Clica sobre la imatge per veure-la més gran

Per trencar una mica el paisatge, decidim anar al P.N. Calilegua (tot i que, d'entrada, era la del "dia de marge"). Passar dels paisatges més o menys àrids a caminar per una selva verda caducifòlia, en un dels paratges, las "Yungas", amb més biodiversitat d'Argentina.

Llàstima que el dia estava una mica tapat i les fotos no han quedat tal i com mereixeria el lloc.

Clica sobre la imatge per veure-la més gran

Diumenge cap al mig dia visitem Salta "la linda", la capital de la província. Com la majoria de pobles i ciutats sud-americanes, una visita totalment prescindible, amb una plaça, alguna església boniques, alguna casa d'estil colonial però poca més... sinó és busca una mica de festa... ens va bé per descansar una mica... també, de la "parrilada" d'ahir (descomunal, com tot el que té a veure amb el menjar aquí), els balls i danses tradicionals, les cervesetes de després i, en el meu cas, una poca estona de ball en una disco (...que la noia de recepció, va qualificar de "caedero").

Clica sobre la imatge per veure-la més gran

Entre les dues excursions als Valles Calchaquíes, ens decidim per la de Cafayate. Potser mai sabrem si hem encertat, però ens sembla que és la que serà més diferent al que hem vist fins ara.

La Quebrada de las Conchas (o de Cafayate) és espectacular. El riu i el vent deixen al descobert un paisatge erm, amb muntanyes de tots colors i curioses formacions rocoses.

A més, al poble de Cafayate, envoltada de vinyes, si pot tastar el gelat de vi, blanc (torrontés, una varietat de la zona), i negre (Cabernet).

A la tornada, el paisatge, amb el sol a l'altre banda, sembla un altre, això sí, igual d'espectacular.

Clica sobre la imatge per veure-la més gran

Toca tornar a Xile... per, segurament, la carretera més espectacular que he fet mai, sempre per paisatges de pel.lícula. Una petita part ja l'hem fet 3 vegades (per culpa del cotxe... i la distància entre duanes, que és de 160 Km), les altres, amb preses o de nit. Avui, però, la podrem fer amb calma, parant-nos allà on ens doni la gana a fer fotos... només que són 500 km... per parar-se cada 2 minuts!!!!!

De Purmamarca, a 2.250 m, pugem, amb poc més de mitja hora a la Cuesta del Lipán, a 4.100 m, per baixar ràpidament als 3.400 i tornar a pujar fins als 4.100, tornar a baixar una miqueta més, a 3.800, i tornar a pujar fins al Paso de Jama, frontera entre Xile i Argentina, a 4.200, per tornar a baixar una miqueta i tornar a pujar fins als 4.600 de l'Aguada de Suco, des d'on amb menys de tres quarts d'hora arribem a San Pedro de Atacama, a 2.500 m... avui, els dos, cansats i amb una mica de mal de cap per culpa de l'alçada (després de 3 dies a alçades al voltant de 1.000 m).

Clica sobre la imatge per veure-la més gran

Última excursió del viatge, als Guèisers del Tatio (també a 4.100 m).

Una de les poques zones de guèisers que hi ha al món. Tot i que les alçades a que arriben les aigües no son gaire grans (el brollador més gran no supera els 5 m), l'espectacle és impressionant... i un comiat que no pot ser millor, a un viatge una miqueta accidentat.

Per acabar-ho de rematar, una hora de bany al Guèiser Blanco, més o menys en solitari (només els 14 del grup), i visita a un bonic rierol d'aigües transparents, amb salt d'aigua inclòs, ja arribant a Sant Pedro, en ple desert.

I el 2009 hi tornem... a on????

... falta molt, snif!!! Ja ho veurem.

FINS AVIAT

Tornar a pàgina principal

© Fotos i Text: Xavier Blancafort Pujols, 2008.