Roc de Sant Aventí

100 Cims modest però amb molt bones vistes a la Conca de Tremp i a les muntanyes del Pallars i l’Alta Ribargorça. Pel camí podrem visitar, també, el dolmen de Perauba. La caminada es pot combinar amb un altre 100 Cims, la Geganta Adormida.

ALMENYS UN

Cap de setmana per fer les “colònies” ajornades del maig, per les pluges. La idea era el dissabte fer dos cims, curts, però la Clara no està bé del tot i al final marxarem a mig matí, per fer-ne només un. Serem pocs, només la Fina, en Josep Antoni i nosaltres dos i (ells aprofitaran el matí per fer el Tossal de l’Àliga, la Geganta Adormida).

A l’arribar fem una volta al bonic llac de Montcortés, ja que la Clara no hi havia estat mai (on em trobo a la Gina, la parella d’un amic que viu a prop). La idea era dinar aquí tots junts, però ells tot just estan acabant la caminada del matí i, per no anar tan amunt i avall, els anem a trobar. Dinem als cotxes i tot seguit anem al punt d’inici de la ruta, molt a prop.

La pujada és suau, sempre per pistes, entre prats, camps i pinedes... on encara no s’hi veu cap bolet, tot i que ja en seria l’època.

Gairebé sense adonar-nos-en arribem al cim, que té unes vistes magnífiques. Distingim, cap al nord, la Torreta de l’Orri, pel que deduïm que les muntanyes que veiem més llunyanes corresponen als cims més alts de l’Alt Pirineu amb, entre altres, la Pica d’Estats. Més properes ens queden els cims de la Vall Fosca i Aigüestortes. Cap a l’est les muntanyes que separen els Pallars de l’Alt Urgell. Cap al sud, una miqueta encalitjades, la Conca de Tremp, el Pantà de Sant Antoni i el Montsec, amb els congostos de Tarradets i Montrebei ben marcats.

A l’oest les vistes queden tapades per la vegetació, però això ho “solucionarem” baixant i enfilant-nos fins a un turó veí, sense nom, des d’on se’ns obren les vistes cap a la Serra de Sant Gervàs i els Pirineus aragonesos.

Tot seguit baixem pel costat del prat, per tornar a la pista per on hem pujat pel dret. Per sort, en poc menys de deu metres.

Ho aprofitem, també, per visitar el dolmen de Perauba, que ens em saltat sense voler a la pujada (és al costat del camí, però amagat darrera uns arbustos). És un sepulcre megalític ben conservat, constituït per un túmul de pedres de catorze metres de diàmetre que es conserva parcialment sencer, amb la cambra (el dolmen) al seu centre. Va ser erigit vers el Calcolític inicial i l'Edat del Bronze antic, entre el 2700 i el 1800 aC.

D’aquí, ells al seu apartament i nosaltres al càmping. Dutxa i quedem al cap de poc, per anar al capvespre a escoltar, si hi ha sort, la brama del cérvol. Ho farem a Pessonada. El centre d’informació està tancat, però preguntem a un noi que passa per alla i ens indica un lloc molt proper (a uns vuit-cents metres). Hi anem i ens disposem a esperar tot gaudint de la posta de sol... però no ens haurem d’esperar gota. De seguida els sentim, si bé no molt a prop, si perfectament (sembla que estiguin a la zona d’Aramunt, més avall). Ens hi estem una estona, tot gaudint, també, de la sortida d’una gran lluna plena. A la baixada tindrem la sort, a més, de veure tres porcs senglars.

Pala del Teller

Tot pujant a la Pala del Teller, 100 Cims, visitarem per una bonica esquerda natural. Un cop al cim gaudirem d’unes vistes impressionants als Pirineus, de la Pica d’Estat a Ordesa, als Prepirineus, del Cadí a la Sierra de Guara, passant pel Montsec i el congost de Montrebei, o la Ribagorça, entre altres. Tot i que nosaltres no ho vam fer la caminada es pot allargar fàcilment per fer un altre 100 Cims, l’Avedoga d’Adons.

QUINES VISTES!

Com ahir, quedem a les nou a la benzinera. Com ahir, avui continuem amb les colònies ajornades.  Ens queda a dos minuts dels apartaments la Faiada, on hem passat dues nits i hem estat molt bé (de casualitat, hem tingut de veïns la Fina i en Josep Antoni).

Avui només tenim vint minuts fins Adons, on començarem a caminar. És un racó molt bonic, i més ara, que tot i ser tardor, està molt verd.

Fa sol, però el cim on anem a pujar està emboirat, el que em fa patir una mica. Ens enfilarem per una boixeda, que a partir del coll del Portús serà ben esclarissada... per sort. Poc passat el coll no hi ha camí i el cim es puja pel dret. La pujada és una mica enganyosa, sembla més curta, no acabem d’arribar mai. Almenys tenim la sort, també, de veure un parell de cabirols.

Un cop al cim la boira ha desaparegut del tot. Mitja hora abans segurament no hauríem vist res, complint-se les prediccions del temps, que hem tingut en compte... i jo encara hi hauria anat una miqueta més tard per no apurar tant. Fa un dia clar i, ja n’hem tingut tot pujant, però un cop al cim de la Pala del Teller les vistes són realment impressionants (per mi, dels millors cims que he fet): els Pirineus des d’Ordesa fins als cims més alts de la Cerdanya, passant per l’Aneto, la Pica d’Estats, els cims del Parc Nacional d’Aigüestortes o la Torreta de l’Orri; els Prepirineus de la Sierra de Guara al Pedraforca, passant pel Cadí, la serra de Boumort, els tres Montsecs o el Congost de Montrebei; les serralades més properes i la Ribagorça, entre altres. Ens agradaria posar noms a més cims, però aquesta zona encara ens és una mica desconeguda.

La baixada la fem pel mateix camí, ara, però, desviant-nos uns metres fins a la Portella del Portús, una impressionant esquerda natural d’uns trenta metres de llargada, que fa de pas natural cap al barranc de Miralles (l’altra banda d’on hem pujat).

La idea inicial era fer, també, el cim de l’Avedoga, que queda a pocs metres, però no hi ha quòrum hi ho deixem estar (tampoc tindrem millors vistes de les que ja hem tingut). Em quedo una mica amb les ganes, però em consola el fet que serà l’excusa perfecte per tornar en una altra ocasió.

Dinem al cotxe, on ens trobarem amb la Gemma, en Joan i en Vicenç, que ha fet una ruta diferent. Més llarga, han aprofitat per fer la Pala del Teller i el Tossal Gros. Ens acomiadem d’en Miguel, la Núria, la Fina i en Josep Antoni i, per acabar el dia, anem a fer el got amb els tres retrobats a la Pobla de Segur, que ens queda de camí a casa.

Pui de Lleràs

Tot gaudint dels colors de la tardor, si és el cas, ens enfilarem al Pui de Lleràs (100 Cims), amb magnífiques vistes a la serra de Sant Gervàs, la Ribagorça, la conca de Tremp i les muntanyes que l’envolten.

MASSA D’HORA

Les previsions del temps a principi de setmana eren pèssimes. Al final no serà tan dolent... per sort. Tenim l’apartament al Pont de Suert reservat i pagat. Hi vam arribar ahir i podrem aprofitar el cap de setmana, que eren unes colònies de grup ajornades de la primavera. A més de nosaltres, serem la Fina, en Josep Antoni, en Miguel i la Núria.

Avui dissabte estarà ennuvolat, però no ha de ploure fins ben entrada la tarda. Quedem a les nou a la benzinera, per fer els gairebé tres quarts de camí fins a l’Espluga de Serra. Es fan curts, ja que passem pel pantà d’Escales i la Vall dels Voltors, amb un paisatge bonic.

Un cop hem aparcat ens comencem a enfilar. De seguida tenim boniques vistes a les serra del Castellet i els seus penya-segats. Pel camí passem, també, per algun rodal de faigs amb bells colors de tardor

Un cop al coll de Serradell les vistes, tot i que avui només seran les més properes, s’obren cap a la banda de Tremp. Caminem per muntanyes de conglomerat que ens recorden a les Sant Llorenç (que, per proximitat, trepitgem tot sovint). Aquí, però, estan recobertes d’una barreja de pins, faigs, roures i aurons ara bellament acolorits.

Un cop al cim del Pui de Lleràs ens fem la foto de grup i poca cosa més. Bufa un vent molt fred, està emboirat i no hi ha vistes (tot i que segur que són molt boniques, ja que demà anirem a la Pala del Teller, molt proper, i si que en tindrem).

La baixada la fem pel mateix camí, entretenint-nos a la fageda i collint algun bolet ja arribant al poble... de fet, com aquell qui diu, els únics d’una temporada desastrosa. Pujant he trobat alguna llengua bovina, ara baixant algun fredeluc, tot plegat per una menjada.

Un cop al cotxe el cim es veu seré. Hi hem anat massa d’hora! tot i que això tampoc ho podíem saber i era impossible de calcular... si haguéssim esperat més ens hauria plogut.

Ja amb el cotxe baixem per la que s’anomena la vall dels voltors (a la Torre de Tamúrcia hi ha el Casal del Voltors, un centre d’interpretació especialitzat en aus carronyaires, que no visitem per horari). Just al costat de la pista, sobre un cobert, se’n deixen veure uns quants de ben a prop.

No hem gaudit de les vistes, tot hi que ho han compensat els colors de tardor. Ara, però, gaudirem d’un gran dinar a la Casa Pase de Sopeira (molt recomanable). A la tarda descansar una mica i volta passada per aigua pel Pont de Suert.

Estany de Montcortès (des de Peramea)

Per un sender bonic, entre alzinars i rouredes, amb bones vistes a la Geganta Adormida i Collegats, arribarem a l’estany de Montcortès, un indret especial i de gran bellesa. Val la pena, també, fer una volta per la vila closa de Peramea.

TROBADA

Després de gairebé trenta anys encara anem fent trobades amb els antics companys de l’Escola Forestal, i cada vegada gaudeixo de la seva companyia com si no hagués passat algun any des de l’última vegada que els vaig veure. Aquesta vegada a Peramea, a la casa d’en Pep i la Gina, on hi estarem molt bé. Per altres compromisos només m’hi podré estar una nit (i no tot el pont), però serà millor això que res.

Ahir la sobretaula del sopar, entre batalletes, records i riures és va allargar força, fins a quarts de quatre (ja ni recordo l’última vegada que vaig anar a dormir a aquesta hora). Tot i això, em llevo força d’hora i aprofitaré per fer una caminada que tenia pensada, però que imaginava que no podria fer (de fet, no he agafat ni la motxilla, que m’hauran de deixar, ni la càmera, tot i que el meu mòbil no fa gaire bones fotos).

Surto del Mas de Llaràs, amb bones vistes a les muntanyes del Baix Pallars. Segueixo la pista que hi porta per desviar-me, al cap de poc, fins a la “cabana” o dolmen de Mosquera, del 2.200 al 1.600 aC, de l’Edat de Bronze. Està bé.

Continuo per pistes, d’entrada entre verds prats de dall, envoltats de fileres d’oms i freixes. Després, quan deixo la pista per caminar per un sender, aniré combinant bonics alzinars i rouredes (i també unes antigues feixes amb oliveres). Aquí la sequera, almenys pel que fa a la vegetació, sembla que no ha estat tant dura, almenys com en els indrets per on he caminat darrerament (com al Baix Camp i el Maresme). Gaudeixo d’un paisatge verd i amb un bon grapat d’espècies florides. Tenia ganes de primavera i, si més no aquí, l’he trobat.

El camí és molt guapo i té bones vistes al congost de Collegats i, especialment, a la Geganta Adormida. La silueta de la serra de Perecalç vista des del nord, on estic, pren aquesta forma. La llegenda diu, però, que la geganta es desperta en cas de perill per defensar la població del Pallars.

També passem pel costat del petit nucli de Cortscastell, al costat d’un gran monòlit rocós que li dona un aspecte curiós i diferent. Molt a prop seu hi ha petita ermita de Santa Anna, d’origen romànic, tot i que modificada i reconstruïda diferents vegades al llarg dels segles.

Fins a l’ermita he anat baixat a poc a poc, ara el camí puja amb una mica més de ganes, tot i que suaument, fins al poble de Montcortès. Tot seguit un tros planer i baixada fins a l’estany.

L'estany de Montcortès té un perímetre, gairebé circular, de poc més de mil tres-cents metres, i una fondària màxima, de trenta. Juntament amb els estanys de Basturs i el de Banyoles, són els únics llacs naturals d'origen no glacial amb aigües permanents de Catalunya. Tenen un origen càrstic i s’abasteixen, principalment, d’aigües subterrànies. També té la seva llegenda:  un bon dia un captaire (segons la versió, Déu o Jesús disfressats), va passar casa per casa del poble que hi havia aquí, mendicant alguna cosa per menjar, sense aconseguir ni una engruna de pa de la garreperia dels seus habitants. Quan ja marxava, però, va veure una dona que arribava amb una pastera al cap. Li va demanar almoina i la dona li va respondre que no tenia res més que el pa que duia, calent i acabat de fer. Tot i que a casa seva eren molt pobres i carregats de canalla, i d'aquell pa n'havien de menjar tots, li va oferir un tros. El captaire agraït per la caritat va advertir a la dona que al vespre hi hauria una tempesta formidable que faria que la ciutat quedés submergida i que, passés el que passés, ni ella ni els seus sortissin de casa, que no els passaria res. Des de llavors a la nit de Sant Joan es veu aparèixer la dona amb la pastera al cap i del fons de l’estany se senten els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.

Em retrobo amb bona part de la gent a la riba de l’estany. Alguns ho aprofiten per banyar-se (a mi em fa mandra i no ho faig), i d’altres per reposar tranquil·lament, tot gaudint de la bellesa d’aquest indret.

Valoro el tornar a peu tot passant per la vila closa de Peramea (on aniré després, ja que val la pena), però fa força calor, arribaria molt tard... i em perdria, a més de la conversa, l’arròs brutal que ens està preparant en Dani. A la tarda vespre, tornaré cap a casa.

Estanys de la Colomina (Vall Fosca)

Caminada fàcil, relativament curta i amb poc desnivell (almenys positiu). Tot començant a l’estació superior del telefèric gaudirem d’un típic paisatge d’alta muntanya, on els estanys i estanyols en seran els protagonistes principals.

MALA WEB

Marxem divendres a la tarda, ens instal·lem al càmping i poca cosa més. Està gairebé ple, una mica més i ens quedem sense lloc. No tenim el millor lloc però hi estarem bé. Primera vegada, a més, a la Vall Fosca, una zona que tinc pendent des de fa massa temps.

En una pàgina web horrible, almenys la seva versió per a mòbil, després de diversos intents (en principi  per demanar hora per a les nou, que ens acaben «prenent»), acabem reservant la pujada al telefèric per a dos quarts d’una, i la tornada a les set, tot i que aquesta última ens surt com a no confirmada.

L’endemà, doncs, ens llevem tard, sense presses, ho preparem tot i marxem cap el telefèric. Passem per informació i ens confirmen que tot i haver-ho pagat tot, no tenim la reserva de baixada confirmada. Corroborant el que ens han anat dient a d’altres llocs, que la pàgina web on fer les reserves és un desastre i que els hi cal una actualització urgent (cosa que és veu molt òbvia, però es veu que els seus responsables no se’n deuen haver adonat). Què hi farem. Haurem de reclamar els diners de la tornada a casa. Per no jugar-nos-la i després de fer una excursió llarga haver d’acabar baixant a peu, decidim canviar de plans, farem una caminada més curta pels llacs, no anant al de Saburó, i baixarem directament a peu.

En quinze minuts arribem a l’estació superior. El telefèric es va instal·lar el 1989 per a la construcció de la central reversible de Sallente, pot arribar a transportar fins a vint-i-cinc tones. Quan es van acabar les obres es va cedir per al seu ús turístic. Tot i això, anecdòtic, té molt bones vistes i és molt pràctic, ja que ens permet començar les excursions molt més amunt, allargant-les per allà on més ens interessi (esperem aprofitar-ho en d’altres ocasions).

Anem d’entrada, cap a l’estany Tort. El paisatge és el típic d’alta muntanya, amb prats alpins on destaca la presència de la tora blava (una planta que fa unes flors blaves molt boniques... però que és de les més tòxiques d’Europa, i del món). D’aquí ens enfilem cap a l’estany i el refugi de la Colomina. Voregem l’estany i baixem fins a l’estany de la Frescal (o Frescau), per tornar-nos enfilar fins a l’Estany de Mar, tot passant per un parell d’estanyols sense nom. El cim de Peguera, entre altres, si bé ara amb sol, ara tapat per núvols, sempre de fons. Voregem l’estany i retornem al de la Colomina per l’altra banda. Preciós. A partir del refugi desfem el camí.

Una altra vegada al telefèric, continuem avall, tot passant pel costat de l’estany Gento, espatllat per les instal·lacions de la central, estrenada l'any 1985. Aquesta central hidroelèctrica aprofita les aigües recollides per una gran xarxa de canals subterranis construïda a principis del segle XX (que s'expandeix des dels estanys de Cubieso, Nariolo, Tort, Saburó o de Mar, entre altres més petits). Aquest aprofitament es nota amb el represament dels estanys per augmentar-ne el seu volum, i la baixada evident del nivell de l’aigua  (almenys avui), més típic de pantans que d’estanys d’alta muntanya. Una característica curiosa d’aquesta central és que és reversible, és a dir, pot bombar l'aigua des del llac inferior de Sallente, fins al superior de Gento (per fer-ho s’aprofita l’energia sobrant de les centrals nuclears, ja que no poden parar de produir en cap moment).

Continuem per la ruta del carrilet (que ja hem vist a l’estany Tort), amb bones vistes al Montsent de Pallars, amb bonics colors, i a la Vall Fosca. El Carrilet de l'estany Gento va ser construït l'any 1911 per transportar materials per a la construcció de la central i el sistema de canalitzacions entre els estanys la zona. En farem un tram molt curt, tot passant per alguns curts túnels. A l’alçada de la font de la Coma de l’Espòs girem a la dreta i comencem la baixada per la canal de Pigolo, ja avançada la tarda, amb una llum molt bonica.

En poca estona més arribem a l’aparcament, i d’aquí al càmping a descansar.