PLUJA

Dia 1: Taradell - Segovia

Ho teníem ajornat des de Cap d’Any, que no hi vam poder anar per “culpa” del Mo, un dels gats de la Clara, que es va posar malalt. La Clara s’ho ha pogut muntar per tenir un parell de dies i jo no tinc problemes amb les vacances. Cap a Segovia, doncs.

Sortim divendres a dos quarts i mig de nou. Ens trobarem pluja gairebé tot el camí, ara amb menys intensitat ara amb una mica més, i, de tant en tant, fins i tot algunes clarianes (especialment cap al final).

El paisatge fins passat Saragossa ja el tenim conegut. Ens agrada veure un bon grapat de cigonyes, especialment al voltant de Lleida i la capital aragonesa.

Travessem la Sierra del Moncayo i entrem a Castella i Lleó per Sòria. El paisatge canvia, convertint-se en una planura ondulada, ara més, ara menys, recoberta de camps que s’alternen amb pinedes, savinars i rouredes. Amb trams bonics i més endavant amb la Sierra de Guadarrama coberta de neu de fons (el poc que es deixa veure). El que més sobta és que baixa aigua per tot arreu, sembla més Noruega que el sud d’Europa. Entenem que no és habitual i es degut al pas de successives borrasques que ham fet que les últimes setmanes hagin estat molt plujoses. Prova d’això és que quan travessem el Duero a San Esteban de Gormaz el riu està gairebé a punt de desbordar-se.

Pel camí veiem una gran rapinyaire. D’entrada em sembla un voltor, però pel color i la forma de volar no acaba de quadrar. Pensem que podria ser una àguila imperial... però més endavant caiem que el més probable és que fos un voltor negre, que tampoc estem acostumats a veure.

En una recta el cotxe queda parat, just per arribar a la voral de la carretera una mica com puc. Un cop el cotxe aturat... l’engego i continuem. Espantats ens parem a la gasolinera del primer poble que trobem (a pocs kilòmetres), demanant per un mecànic. Ens diuen que només n’hi ha un de tractors, amb el que veient que el cotxe va bé i no hi cap llum d’averia encès, decidim continuar i a veure que passa. Anirem una mica intranquils però al final no passarà res (de fet, dos mesos després, quan estic escrivint això, no ha tornat a fallar més).

Al migdia, tal i com teníem previst, ens parem al trencant del poble de Calatañozor. La idea era visitar aquest poble, diuen un dels més bonics de Sòria. També fer-hi una caminada molt curta per un savinar centenari. Dinem a un aparcament esperant que millori el temps, però no estarem de sort. La pluja i el vent continuen i deixem la visita per una altra ocasió (a la tornada, si hi ha tems).

Arribem a Segovia, on ja veiem l’aqüeducte de passada. Per sort la pluja fa una estona que ha parat. Anem, però, directes a l’hotel a deixar les maletes. Ho farem a l’hosteria Natura, on estarem molt bé i té una situació excel·lent per visitar la ciutat. Un cop instal·lats anem a aparcar bé el cotxe, a tres minuts a peu, ja que no el tocarem fins dema-passat.

Com que hem arribat relativament d’hora, mentre comença a fer-se fosc anem a fer una primera volta. Passem per la plaça Major i la Catedral, i tot seguit baixem per carrer Juan Bravo, el més comercial i més ambient de la ciutat, o almenys del casc antic. Ho aprofitem per comprar un parell de pijames, amb l’excusa que no anem mai a comprar plegats. Passem, també, per la plaça Medina, la casa de las Puntas i l’Aqüeducte, per anar prenent vistes, demà ho farem tot amb més calma. D’aquí aprofitem per baixar per l’Avinguda de l’Aqüeducte, on no teníem previst anar, tot passant per les esglésies de San Cristobal i de San Millán. Les dues romàniques i molt boniques, especialment la segona on, a més, tenim la sort de poder entrar.

Tot seguit anem a fer un plat combinat al restaurant Castilla. Correcte, sense més, però almenys és més barat del que hem anat veient. Sortint aprofitem per comprar unes castanyes, que fa una mica de fred. Tornem a l’hotel pel mateix carrer, desviant-nos per un carrer lateral per variar una mica.

---

VISITA COMPLERTA

Dia 2: Segovia

Ens llevem relativament d’hora, a dos quarts de nou, per començar la visita a la ciutat una hora més tard. D’entrada, ja que ens queda molt a prop, fem una volta per la plaça Medina del Campo, a aquesta hora encara amb poca gent.

Tot seguit anem la bonica plaça Major, presidida per l'Ajuntament. Antic mercat de fruites i lloc on Isabel la Catòlica va ser proclamada reina de Castella el 1474, aquesta plaça té una forma irregular. Amb el pas del temps se li van anar afegint nombrosos edificis, com la Catedral, l'església de Sant Miquel, la Casa Larios, el Teatre Juan Bravo i un quiosc de música al centre. Aprofitem per esmorzar en un dels seus bars.

Ja que hi som, anem a veure els horaris de la catedral. En principi per anar-hi més tard, però com ens passa tot sovint, hi acabem entrant. Hi ajuda el fet que fa força fred i una mica de vent. D’estil gòtic i construïda entre els segles XVI i XVIII és coneguda com la Dama de les Catedrals per les seves grans dimensions. Només entrar, però, fem la visita guiada al campanar (només és pot fer així). Dura poc menys d’una hora i les explicacions són bones. Per arribar al seu punt més alt haurem de pujar cent noranta esgraons per una estreta escala de cargol, que farem en tres etapes. Primer uns setanta esgraons fins a la Sala de l’Audiovisual, on un mapping immersiu explica com es va construir la catedral i la torre. Després una seixantena d’esgraons més fins arribar a la curiosa casa del campaner, un habitatge ample amb cuina, sala d’estar i dues habitacions. Aquí hi van viure generacions de campaners i les seves famílies, i va estar habitada fins l’any 1950. Des d’aquí s’accedeix al pis superior, la Sala del Rellotge, que era el lloc de feina del campaner (des d’on tocava les campanes), que si no recordo malament, també servia de rebost i hi tenien el bestiar. Tornem a baixar a la casa, on hi ha un forat que comunica els dos pisos i des d’on, gràcies a un enginyós mecanisme, el campaner podia fer repicar les campanes sense haver de pujar. Ens enfilem uns cinquanta esgraons més hi arribem al campanar, el mirador més alt de la ciutat i des d’on es poden veure tots els seus monuments més importants. Per tot plegat, val molt la pena.

Baixem i ara, sí, fem la volta per la catedral. Sense ser de les més espectaculars que hem vist, és molt bonica. Hi destaquen les seves vidrieres, els tapissos fets als tallers de Brussel·les, la Sala Capitular, la Capella Major o el Retaule de l’Altar. També el seu claustre, on em crida l’atenció l’exposició de politges i altres eines de construcció medievals.

D’aquí anem, tot fent una volta pel bonic Barri Jueu, o Antiga Jueria, anem fins a la porta de San Andrés, la més maca i monumental de les muralles que envolten la ciutat antiga (en queden tres, aquesta i les de Sant Jaume i de Sant Cebrià, que veurem més endavant de passada). Al seu costat hi ha una oficina de turisme, on a banda d’aprofitar per demanar un plànol de la ciutat, que sempre va bé, demanem el codi gratuït que permet pujar a un molt petit tram de muralles amb bones vistes a la Porta, les cases del voltant i de l'Alcázar.

Continuem per carrer de la Jueria Vella, envoltada de bonics edificis, eix principal d’una gran comunitat hebrea que va viure aquí des del segle XII fins que van ser expulsats pels Reis Catòlics el 1492. Al final del carrer hi ha la bella Sinagoga Major, reconvertida en el Convent del Corpus Christi.

D’aquí tornem a passar per la plaça Medina del Campo, una de les més boniques de la ciutat. Ara ens hi entretenim una estona més. El dia ha començat força núvol però mica en mica va millorant i tindrem cada vegada més ullades de sol. Al voltant de la plaça hi ha importants edificis històrics, com la preciosa església de Sant Martí, d'origen mocàrab i estil romànic (que no podrem visitar), la Casa de los Porres, diverses casones renaixentistes del segle XVI i el Torreón de Lozoya. En aquest últim hi ha un museu. Improvisant, decidim entrar-hi. És una mica eclèctic i hi ha diferents col·leccions, destacant especialment la pinacoteca. També una exposició temporal de ràdios antigues molt xula... però anant amb la Clara no em puc entretenir gaire. De fet, l’objectiu principal és pujar a dalt de la torre des d’on hi ha, després de les de la Catedral, les millors vistes de la ciutat. Només per això, ja val la pena.

Continuem baixant tot passant per la Casa de los Picos, un dels edificis més originals de Segòvia. Del segle XV, la seva façana està decorada amb sis-cents disset pics de granit.

D’aquí anem fins a l’impressionant Aqüeducte que dona fama a la ciutat. Va ser construït al segle II i es considerada l'obra d'enginyeria civil romana més important d'Espanya, amb els seus més de vint-i-vuit metres d’alçada i més de cent-seixanta arcs. El voltem per totes bandes, inclosa la Cuesta de Sant Juan i el Mirador del Postigo del Consuelo.

Fem una volta pels carrers del voltant, per tornar al carrer Juan Bravo, on dinarem en un bar. Jo, hamburguesa de cochinillo. Correcte (i l’opció barata per tastar-lo).

Per a la tarda tenim prevista la visita a l’Alcazar, però un cop hi arribem no hi ha entrades per a la torre. Com que les podem comprar per a demà, ajornem la visita. De moment ens hem de conformar amb gaudir de les magnífiques vistes que hi ha des de la plaça davant seu.

Refem els plans i fem una volta pel barri medieval de las Canonjías, un dels més fotogènics de la ciutat. Es va construir per allotjar els canonges de la Catedral i encara conserva el seu traçat original, amb cases de pedra i carrerons empedrats. Passem, també, per l’església de de San Esteban. Romànica, del segle XIII, destaca el seu campanar, que és considerat un dels més alts i bells del romànic a Espanya. Ens hem de conformar a contemplar-la des de fora, ja que no es pot visitar.

Gràcies a no poder visitar a l’Alcázar, podrem anar a la Casa-Museu Antonio Machado, que teníem, per dir-ho així, com a visita possible. Per sort, val molt la pena. El poeta va arribar a la ciutat el 1919 i hi va viure fins al 1932, instal·lant-se en una habitació d'una antiga pensió que va convertir en casa seva. Des de llavors s’ha mantingut intacte, amb tot el seu mobiliari original (només per això, amb independència de qui fos la casa, ja val la pena).

Continuem la volta, ara sense rumb, pels carrers del casc antic. Ho aprofitem per comprar algun record i el sopar, també per fer un cafè. Passem per davant de l'Alhóndiga, un dels pocs exemples que es conserven d'edificis d'estil gòtic industrial del segle XVI, a l'època dels Reis Catòlics.

Tornem al mirador de la Canaleja on, per fi, es deixa veure bé la Sierra de Guadarrama, ben nevada. Fins ara com a molt s’havia deixat entreveure.

Tornem a l’hotel a deixar les coses, descansar cinc minuts... i començar la visita nocturna, just quan es comença a fer fosc. Per sort la ciutat és petita i és pot fer bé. Sortim per la porta de Sant Millàn i recorrem les muralles, per gaudir del capvespre amb vistes a la Catedral i l’Alcázar. D’aquí anem a l’Alcázar, i pel barri de las Canonjías, fins a la Catedral i la Plaça Major, per baixar pels carrers principals cap a l’Aqüeducte.

Hi passa la rua de carnaval, però no és res de l’altre món. Cansats, tornem a l’hotel, on ens menjarem les amanides i les empanades que hem comprat abans. També uns iogurts d’Astúries molt bons, que coneixia de quan hi vam estar.

---

JARDINS, CASTELL I MENÚ

Dia 3: La Granja de San Ildefonso i Segovia

Ens llevem d’hora, per acabar anant tard, com ens passa tot sovint. Per sort, en principi hem de tenir temps de fer-ho tot i la primera visita del dia és a uns vint minuts en cotxe. Està núvol i farà un dia lleig, però que hi farem.

Aparquem i anem cap al Palau Reial de la Granja de San Ildefonso. No es visita conjuntament amb el jardí, que és gratuït, com ens pensàvem. Tot i això, i que ens fa una mica de ràbia deixar els nostres diners a la corona espanyola, paguem l’entrada i hi entrem. Va ser construït per ordre de Felip V com a residència d'estiu i, des de llavors, utilitzada com a tal per tots els seus successors fins a Alfons XIII. Es va edificar seguint els principis estètics usats pel seu avi, Lluís XIV de França, durant la construcció del palau de Versalles. Al palau s’hi exposen pintures, escultures, mobiliari i obres d'art dels segles XVIII i XIX. Està bé, sense ser espectacular. El que més ens agrada, però, és la Reial Colegiata, que visitem de passada perquè entra amb l’entrada. Ho sabré un cop escrivint això, però aquí està enterrat Felip V, d’infame record per als Països Catalans.

Un cop vist anem cap als Jardins, que és el que ha portat fins aquí, i que és el que realment val la pena. Els Jardins de la Granja de San Ildefonso envolten el Palau, van ser dissenyats pel jardiner del palau de Versalles René Carlier, i són el típic exemple de jardí francès del segle XVIII. Aquest Jardiner va aprofitar les vessants naturals dels pujols per aconseguir una bona perspectiva visual i obtenir l'energia per fer brollar l'aigua de les vint-i-sis fonts monumentals que decoren el parc, inspirades en la mitologia clàssica (n’hi ha alguna de molt maca). Des de llavors s’ha mantingut gairebé inalterat, però les fonts només s’activen dos dies a l’any. Entre l’època que és, finals d’hivern, sense flors, que la part central està en obres, i que fa un dia gris, no tenen el seu millor aspecte, però ha estat molt bé. A més, tot fent la volta una mallerenga petita, una d’emplomallada i un bruel s’han deixat veure de molt a prop, ignorant-nos completament.

Marxant fem, també, una volta pel poble, que és prou bonic. Ho aprofitem per comprar una mica de menjar en un supermercat. La idea és, un cop a Segovia, deixar el cotxe al carrer aprofitant que el cap de setmana és gratis... però no hi manera de trobar aparcament, i acabem deixant-lo al mateix lloc on els teníem.

Hora de dinar, la idea és anar a menjar els plats típics de la cuitat. Ho provem en un restaurant, que està ple de gent i fa molt bona pinta. La Clara, però, entre la gent i l’olor s’acaba angoixant i acabem marxant. M’enfado una mica, és una de les coses que volia fer aquí. Però bé, ja em passarà. En lloc d’això m’hauré de conformar amb un entrepà de xoriço de Cantipalos, famós i típic de la província, un hornazo (una mena d’empanada) i un iogurt de ponche segovià.

Tot passejant aprofitem, també, per comprar un ponche per als meus pares, que ens cuidem la Xata, la nostre gata... que a partir de la visita comencem a anomenar, també, Doña Isabel Francisca de Borbon (una infanta que està enterrada a la Col·legiata de la Granja que tenia aquest malnom). La Clara compra també uns porquets per als nebots. Anem a l’hotel a deixar-ho tot.

Tot seguit, sense presses, anem a l’Alcázar, l’única visita que ens queda pendent. Diuen, segurament amb raó, que és un dels castells més bells d’Espanya. Amb un aspecte que convida a la fantasia, el seu elegant i esvelt contorn va servir a Walt Disney per crear el de la Blancaneus i els sets nans, considerada la primera pel·lícula d’animació del cinema. Té els seus orígens en l'època romana, tot i que va ser construït a l’Edat Mitjana, al segle XII, i successivament ampliat al llarg dels temps. Durant la seva llarga història ha estat palau reial, custodi del tresor reial, presó de l’estat, col·legi d’artilleria i arxiu general militar.

El que crida més l’atenció, d’entrada, és la seva imponent i fotogènica torre de l’homenatge, flanquejada per quatre torres. Per entrar-hi creuem un pont de pedra que creua un profund fossat. La visita durarà una hora llarga i, un cop a dins, visitem les seves impressionants dotze sales, com saló dels reis, algunes perfectament decorades amb mobiliari de l'època. També, tot i que de forma ràpida, malgrat la temàtica interessant Museu de l’Artilleria, (serveix com a mostra dels anys en que el castell ca ser Col·legi d’Artilleria i s’hi exposen, documents, maquetes, armes, i uniformes dels segles XVIII i XIX).

Al final de la visita passem per la botiga on, entre altres coses, comprem un parell de novel·les històriques (per variar de tanta novel·la negra que llegeixo últimament, i tornar una mica a la històrica que tant m’havia agradat fa uns anys). Una d’elles Aqua, que explica la història de la construcció de l’aqüeducte de la ciutat (que, sense ser excepcional, està prou bé i és recomanable).

Descansem cinc o deu minuts i pugem a la torre, que va amb entrada a part (i només hi pugen grups reduïts cada cert temps). Un cop a dalt hi fa fred, menys que a la catedral, però ens hi estarem una bona estona. Un cop la majoria de gent s’ha fet les selfies de rigor, per certificar que han estat aquí, sense ni fixar-se ni a on son ni que estan veient, ens quedem una estona sols, sent els últims de marxar. Tot i que fa un dia gris, les vistes des de la torre són molt guapes, i això que la Sierra de Guadarrama torna a estar tapada pels núvols.

Amb tot fet improvisem una mica i, tot passejant sense rumb, anem a buscar al cotxe per anar fins als miradors. La primera parada, però, la fem a la curiosa església de la Vera Cruz, que tenim la sort de trobar oberta, pels pèls. Romànica, va ser construïda el 1208 pels Templers prenent com a model l'església del Sant Sepulcre i la Mesquita de la Roca de Jerusalem. De planta dodecagonal, amb tres absis semicirculars i una torre quadrada, a l’interior i al seu centre hi ha la capella de Lignum Crucis, de dos pisos i on es trobava una relíquia de la Creu. És molt diferent a el que estem acostumats i ens agrada molt.

Tornem a agafar el cotxe i anem cap als miradors de l’Alcázar, des d’on es pot contemplar la seva majestuositat i la seva forma que recorda un gran vaixell. Fa fred i la Clara és queda al cotxe esperant-me. Baixant, mentre es va ponent el sol la fortalesa va agafant uns tons vermellosos, que encara la fan més bonica, i que per sort també prodem gaudir els dos des de baix l’aparcament.

Tornem a l’hotel. Ara sí, tindrem la sort de poder deixar el cotxe en una zona verda, gratuïta el cap de setmana.

Anem a sopar a Casa Vicente, la Clara farà una minestra de verdures i pollastre. Jo el menú tradicional que no he pogut fer al migdia (amb els tres plats més típics de la zona). De primer judiones de la Granja, unes mongetes de mida molt gran que van ser importats com a farratge per a bestiar i posteriorment van ser usats per a consum humà, perfeccionant la recepta amb el temps. Un cop remullats es fa un guisat que es deixa coure durant molta estona amb ingredients com xoriço, orella de porc, cansalada i verdures (estre altres, segons recepta). Molt bons. De segon l’inevitable cochinillo segoviano, elaborat de manera tradicional en un forn de llenya amb una cassola de fang i ingredients com l'aigua, la sal i la mantega, on cada cuiner té els seus trucs i secrets. El trobo bo, però és la primera vegada i no puc comparar. De postres el ponche segoviano, un dolç que combina bescuit banyat en almívar, crema pastissera en diverses capes, crema cremada i massapà. Molt bo, tot i que no tant com el de la pastisseria que vam menjar l’altre dia per esmorzar, que estava boníssim!

D’aquí cap a l’hotel a dormir.

---

VENT I FRED

Dia 4: Segovia - Pedraza - Gormaz - Taradell

Per ser nosaltres anem d’hora de veritat. Ens llevem a un quart i mig de vuit per sortir de l’hotel poc passades les vuit. Amb el cotxe mig carregat des d’ahir i aparcat a prop, anem molt ràpid.

Abans de sortir de la ciutat ens pararem a una cafeteria, on la Clara demanarà un cafè amb llet per emportar i a mi em portarà un croissant i uns florones per esmorzar (l’espero fora, al cotxe). Sense saber-ho (ho sabré mentre escric això) em menjaré uns postres tradicionals típics d’Extremadura, del Campo de Calatrava (Castella la Manxa) i de Castella i Lleó (fonamentalment de la província de Segovia). Són el que s’anomena “fruita de paella”, elaboracions culinàries en que els aliments, en general masses, són lleugerament fregits en aquest estri. En aquest cas seria una massa de farina amb ou abundant, que pot portar llet i/o estar aromatitzar amb anís o no, fets amb un motllo de ferro que els ho dona la seva forma característica, i que després de varies fregides es deixen refredar, s’empolvoren i s’arrebossen de sucre. Antigament les mestresses de casa rivalitzaven entre elles per veure quina tenia els motllos més originals. Els florones (els motllos) passaven de mares a filles i les noies se les emportàvem com a dot quan es casaven.

En una mica menys de tres quarts d’hora arribem a Pedraza, la primera parada prevista per aprofitar el viatge de tornada. Ens sorprèn que per aparcar haguem d’entrar al poble i pràcticament travessar-lo del tot. Hi farem una volta ràpida, fa un dia gris, ventós i fred. El poble està desert i només és veu algun turista que surt del seu allotjament per marxar. Anem, primer, fins a la Porta de la Vila, per on hem entrat. Formava part de la muralla, de la que és conserva una part, del segle XI. Just al seu costat hi ha la presó de la Vila, del segle XIII i una de les presons medievals més ben conservades d’Espanya. Avui, dilluns, però, és l’únic dia de la setmana que no es pot visitar. Tornem al cotxe tot passejant pels seus carrers empedrats plens de cases i mansions medievals, de fet, el poble és petit i els veurem gairebé tots. Passem, també, per les esglésies de Sant Joan Baptista i de Santo Domingo, les dues del segle XIII, aquesta última reconstruïda. Finalment anem a la Plaça Major, una plaça castellana, irregular, anàrquica i una mica atrotinada... i preciosa. El que crida més l’atenció són les seves cases porxades. Decidim que hi tornarem, per veure’l amb sol i una mica més d’ambient, però també per visitar la presó, el seu castell, que no obra fins d’aquí a una hora i ens faria torbar massa, i el centre Temàtic de l’Àliga Imperial, que està tancat per vacances.

Cotxe i una hora i mitja fins a la següent parada. Tornem a passar per San Esteban de Gormaz. Si a l’anada el Duero li faltava poc per desbordar-se, ara encara li falta una mica menys i està a poc menys d’un pam per inundar pont i carretera (de fet, fins i tot hi ha una reportera de televisió per informar-ne). Una mica més endavant el “maps” ens fa fer una volta inútil, però per sort no farà que perdem gaire temps... ens fa sortir de l’autovia en una sortida, per passar per una carretera secundària fins a la següent sortida. Que hi farem.

No ho teníem gaire clar, però al final hi acabem anant. Estarà núvol, però no plou. Això sí, fa una forta ventada. La fortalesa de Gormaz és imponent, immensa i única. Està considerada com la major construcció defensiva de la Baixa Edat Mitjana a Europa. Va ser aixecada a la segona meitat del segle X pel general Galib sobre un castell anterior. En terra de frontera va anar canviant de mans entre el Califat i Castella. De visita lliure, al seu interior hi ha bons panells informatius. Voltem per les seves muralles, l’alcàsser i  la torre de l’homenatge. Dalt d’un turó, des d’aquí hi ha grans vistes a les planures que l’envolten, tot i el dia rúfol, endevinant-se algunes muntanyes a la llunyania. El poble de Gormaz queda sota nostre, amb el Duero al costat, i alguns dels seus camps més propers inundats.

La Clara, cansada del vent fred torna cap al cotxe. Jo acabo de fer la volta, resseguint els més de mil metres de muralla, que en alguns punts fan més de deu metres d’alçada, amb més de vint torres. Ho faig, també, per anar fins a l'anomenada Porta Califal, una de les més destacables, al tractar-se d’un arc de ferradura. Val molt la pena.

Cotxe i cap a casa, canviant de camí respecte la tornada. Ara ho farem per la N-II, per Calatayud, tot entretenint-nos tot planificant futures escapades. Dinem pel camí i arribem a casa a dos quarts de set.

---