Ciàtica

Dia 1: Taradell - Gavarnia

Sortim a dos quarts de deu de casa. La primera parada la fem al cap de menys d’un quart, a l’Esclat de Malla, on comprarem plats preparats per no haver-nos de preocupar del dinar i de rentar plats. Acabem marxant, doncs, a les deu.

Són sis hores de camí, que es convertiran en vuit a causa de les diferents parades: lavabo, dinar, lavabo i altres per contemplar les vistes. Tampoc seran molt llargues, fa calor de ple estiu, fins i tot a les parts més altes. Algun riu prepirinenc convida al bany, però avui no és el dia. La parada de dinar la farem buscant l’ombra... i un cop feta, tot seguit veurem vint-i-cinc llocs millors per haver-ho fet, sempre passa (i a la inversa  també).

Normalment és la Clara que té alguna cosa els primers dies de vacances, com refredats o grips. Aquesta vegada em toca a mi. Dedueixo que és ciàtica, perquè a més de mal d’esquena en fa mal la cama esquerra sense cap causa que ho justifiqui. Per sort no és gaire forta ni constant, però cada vegada que m’assec, al aixecar-me veig les estrelles i el dolor dura una estona. Afortunadament, també, em durarà tres o quatre dies i després m’anirà passant força ràpid. Tampoc m’impedirà fer res, al contrari, dret o caminant no em fa mal.

El paisatge fins a Osca el tenim més o menys conegut. Un cop passat ja serà tot nou. Passarem pel túnel de Bielsa... tot i que ahir a la nit, quan ho vaig mirar, en marcava que era més ràpid pel de Biescas, però em guia la Clara i tot i que li pregunto, penso que soc jo qui s’ha confós. De fet, tant és per un lloc com per l’altre, només que els següents dies farem una volta una mica estranya.

Travessem paisatges típicament pirinencs. Bonics, però similars als que podem veure a casa nostra. Com que anem bé de temps i no ens espera ningú, fem alguna parada al bells ports de muntanya d’Horqueta d'Ancida (Hourquette d'Ancizan en francès) i del Tourmalet, tot i que en aquest últim ens hi entretindrem més d’aquí un parell de dies, ja que hi anirem expressament (com que la idea era anar per Biescas, avui no comptava passar-hi).

Arribem a Gavarnia ben entrada la tarda. Fem una volta per l’aparcament per buscar el millor lloc per dormir i una volta ràpida pel poble. Ens “instal·lem” prop de l’entrada i prop dels lavabos. Avui no hi haurà temps per res més. Descansar, sopar i dormir.

Improvisant

Dia 2: Circ de Gavarnia i Pic de Tahules. Gavarnia – Cautarés.

El despertador sona a les set, però fem una mica de mandres i ens acabem llevant a quarts de vuit. Tot i això, després del lavabo i l’esmorzar comencem a caminar d’hora. Sense haver d’agafar el cotxe, que sempre és d’agrair.

Travessem el poble, que pràcticament és un únic carrer. Tot i no tenir-ho previst, ho aprofitem per fer un cafè, la Clara, i un croissant, jo.

Continuem pel fons d’una bonica vall de muntanya, al costat del riu, entre pinedes i prats. El camí és ample i hi ha força gent. Ja d’inici el circ de Gavarnia queda a la vista només començar (de fet, ja des del poble). No és, però, fins arribar a l’hotel que s’aprecia amb tota la seva magnitud. El circ de Gavarnia és una gran muralla rocosa, amb tres grades verticals, d’uns mil cinc-cents metres de desnivell entre el fons de la vall i els cims de més tres metres d'altitud que l'envolten (com el Marboré, els pics de la Cascada, la Torre de Marboré o el Casco del Marboré), separats per petites glaceres. En un dels seus costats hi ha la Gran Cascada, que amb els seus quatre-cents vint-i-tres metres de caiguda, està considerada una de les més altes d'Europa (la segona fora de Noruega, on hi ha les setze més altes). Una meravella natural que forma part del massís del Mont Perdut, declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat (al costat espanyol hi ha el P.N. d’Ordesa).

Continuem fins als peus del salt d’aigua (jo ben bé sota i la Clara una mica més avall. Voltem al circ tot passant per una petita glacera i baixant per l’altra banda, més tranquil·la i amb menys gent. Per sort hem anat d’hora, almenys per les fotos, a mig matí el sol quedà ben bé per sobre la cascada, a contrallum.

A l’alçada de l’hotel hem de tornar al mateix camí per on hem pujat. Hem de travessar el riu per on abans hi havia hagut un pont. Es fa bé saltant de roca en roca, però la Clara ho aprofita per remullar-se els peus a les seves aigües glaçades. Una mica més endavant ens tornem a desviar a la dreta, amb molta menys gent, per un camí tant o més bonic.

Una altra vegada al poble aprofitem per dinar al mateix lloc on hem esmorzat. Per un  preu més que raonable la Clara una amanida i jo una botifarra de Tolosa amb un munt de patates fregides. De postres un polo de llimona del supermercat que hi ha una mica més avall (on aprofitem per comprar alguna altra cosa).

Cotxe i cap al coll de Tentes, per un port de muntanya preciós. Una marmota travessa la carretera, un tros enllà, i una mica més endavant en veurem una altra al costat de la carretera.

Un cop al coll ens enfilem fins el pic de Tentes (2.322m), per un sender que fa una mica menys d’un kilòmetre i mig amb poc més de cent metres de desnivell. És un mirador excepcional de la paret nord del circ de Gavarnia. Al cim hi ha una rosa dels vents que ens permet identificar els cims que ens envolten, com els que hem vist al matí o el Tallón, i també d’altres de més llunyans, com el Vinyamala, entre molts d’altres.

També és un magnífic mirador de la bretxa de Rotllà (o Rotllan), un impressionant esvoranc natural de quaranta metres d'ample i cent d'alçària, a les parets del circ. Segons la llegenda, la bretxa va ser oberta pel cavaller Rotllà, nebot de Carlemany, mentre intentava destruir la seva espasa, Durandal, picant-la contra la roca al final de la batalla de Roncesvalles contra els sarraïns.

Com que encara és relativament d’hora, de lluny identifico el cim que quedava just davant el circ, una mica més enllà. Com que no sembla gaire llunyà i tampoc sembla que hi hagi gaire desnivell, em costa una mica de convèncer la Clara, però al final decidim anar-hi.

Caminem per la carena, sempre per prats alpins, sempre amb magnífiques vistes. Finalment arribem al pic de la Pahule (2292 mts). Un cartell al cim ens permet posar-li nom. La jugada ens ha sortit bé, és un altre mirador fantàstic. Les vistes són si fa no fa les mateixes que el pic de Tentes, però el circ de Gavarnia i la gran cascada queden just sota nostra (i ara sense el sol a contrallum). A més, ens entretenim tot contemplant una marmota de ben a prop, que té els mateixos colors que la Xata, la nostra gata.

La tornada la fem seguint la carena, però ara per l’altra banda, per un camí més planer. Una mica abans del pic de Tentes, en un petit turonet al costat d’un coll, hi ha instal·lada una cadira d’un telecadira que fa les funcions de banc i mirador. També ens hi aturem.

Cotxe i cap a la següent destinació. Tenim una hora de camí que s’allargarà una miqueta per les cues que sempre hi ha en una cruïlla de Lus e Sent Sauvaire (Luz-Saint-Sauveur, en francès). Ens en vam trobar ahir, ara i en tornarem a trobar demà. El maps ens indica una drecera, però hi ha un accident, està tallada i acabem fent la cua igual.

Arribem més tard del que comptàvem a Cautarés (Cauterets, en francès), però encara bé de temps. Els càmpings estan plens, però en un demanem si ens podem dutxar i ens ho deixen fer per tres euros cada un, sense preses. Un cop nets i polits fem una volta buscant un lloc per dormir. Hi ha diversos llocs on fer-ho, però uns estan plens i altres no ens acaben de convèncer. Acabarem en una aparcament a l’entrada del poble que ja havíem vist només arribar (i on ja hi ha altres campers).

Fum

Dia 3: Pont d'Espagne. Cautarés – La Mongie.

Ens despertem d’hora, quan falten cinc minuts per un quart de vuit. Endrecem i anem cap a l’aparcament del Pont d’Espanya, on aprofitem per anar al lavabo i esmorzar tranquil·lament.

A les nou, quan obren, comprem els tiquets del telecabina i el telecadira. Hi pugem. La idea és començar a caminar més amunt per, d’aquesta manera, allargar la ruta que tenim prevista. No me’n recordo de la ciàtica fins que soc assegut a la telecadira, quan m’agafa un petit atac de pànic... la punxada serà forta, però en podré baixar sense problemes i en farem broma durant una estona.

Del telecadira baixem una mica i de seguida arribem al llac Gaube, envoltat de cims com el pic Mayouret (2.688m), el Grand Pic de Paloumères (2.720m) i el pic de Gaube (2.377m). El primer que fem, però, és anar al bar del refugi. La Clara vol fer un cafè, però com que no en tenen amb llet vegetal, jo acabo fent una cola. Això sí, en una taula al costat de l’estany.

Tot seguit el voltem. És un llac bonic i més avui, que a les seves ribes l’aigua fa uns reflexos daurats molt curiosos. Hi ha força gent, però quan ens comencem a enfilar ja en trobem una mica menys (tot i que encara n’hi ha). El camí és molt bonic, tot caminant per pinedes de pi negre i prats alpins, anirem veient diferents cascades (gairebé sempre uns metres lluny). De tant en tant, també, tindrem bones vistes a la vall, amb la típica forma d’U d’una vall glaciar amb el llac al cap de vall.

Gaudim, també, tot observant la fauna de la vall. Si ahir va ser el torn de gralles de bec groc, roquerols, pinsans, raspinells i marmotes, avui toquen merles d’aigua i grassets de muntanya.

Arribem fins al pont petit d’Oulettes, on s’obren les vistes cap el circ d'Oulettes de Gaube,  la cara nord del massís del Vinyamala, amb parets de fins vuit-cents metres d’alçada i la seva glacera, agonitzant, al centre. Envolten el circ els cims del Petit Vinyamala (3.032m), la Punta Chausenque (3.204m), el Pitón Carré (3.197m) i l’imponent Vinyamala (Vinhamala en occità, Comachibosa en aragonès o Vignemale en francès), que amb els seus 3.298 metres d’alçada és el cim més alt del Pirineu francès.

Tot i que els dos tenim ganes de continuar (com sembla que fa tothom), almenys una mica més, la Clara està esgotada i ho deixem estar. És la caminada que teníem prevista i molt més del que havien pensat en un inici, que era simplement pujar fins a l’estany, de manera que ho donem per bo i sempre hi podem tornar, que tampoc és tan lluny. A més el cel està encalitjat i té un color estrany, que espatlla una mica les vistes (o, més ben dit, les fotos)... dies després, sabrem que era el fum dels incendis forestals que cremaven al centre d’Espanya.

Reculem per on hem vingut fins a l’estany, a partir d’on ara baixarem, a peu, fins al Pont d’Espagne, acabant de fer aquesta era una  antiga via pastoral que permetia el comerç d’Occitània amb l’Aragó. Sota el pont i al seu voltant hi ha diferents salts d’aigua molt bonics, que són un magnífic punt i final de la ruta d’avui.

Cotxe i cap a Cautarés, un poble conegut per les seves fonts termals, que es caracteritzen per la presència de sofre i silicat de sosa, i tenen usos medicinals. La idea era que, un cop acabada la ruta, anar-nos-hi a banyar, però se’ns ha fet una mica tard, els diumenges tanquen una mica més d’hora, i la Clara prefereix dinar tranquil·lament i descansar. Així doncs, comprem quatre coses en un supermercat i anem a menjar al mateix lloc on hem dormit. Ho aprofitarem, també, per posar els peus a l’aigua, ja que pel seu costat i passa un riu, i dutxar-nos amb la “dutxa portàtil” que tenim a la furgo.

Cotxe i cap a la següent destinació. Repetim el coll de Tourmalet, aquesta vegada aturant-nos-hi per fer fotos a la gran estàtua del ciclista i gaudir del paisatge, que és molt bonic. Ens quedem amb les ganes d’entrar a la botiga, que ja està tancada.

Ens aturem a la Mongie per fer alguna compra en supermercat i hi fem una volta buscant lloc per dormir. El poble és tant o més lleig que el Pas de la Casa, d’Andorra, però és on comença la visita de demà.

Dormim en un gran aparcament als afores del poble, on ja hi ha un bon grapat d’autocaravanes i furgos. Sopar i a dormir, tot gaudint d’un cel espectacular... i la fresca, també.

Canvi

Dia 4. Pic del Migdia de Bigorra (Pic de Mieidia de Bigòrra). La Mongie – Zocoa.

Endrecem tot, cotxe i en menys de dos minuts tornem a aparcar a la Mongie. Anem d’hora i aprofitem per fer una volta per les botigues. Els tiquets per l’activitat d’avui, per si un cas, els tenim reservats ja des de fa uns dies.

A l’hora que ens toca fem la cua corresponent i pugem al Telefèric del Pic del Migdia (Pic du Midi, en francès). A la pujada els “conductors” de les cabines ens fan les primeres explicacions. El telefèric està dividit en dos trams, amb una estació intermèdia. El primer tram fa poc menys d’un kilòmetre i vuit-cents metres i salva un desnivell de cinc-cents seixanta metres. El segon fa una mica més de dos kilòmetres i vuit-cents metres i salva un desnivell de cinc-cents cinquanta-un metres. Entre els dos ens enfilem, doncs, més de mil-cent metres, per arribar al cim en un quart d’hora a uns quaranta-cinc kilòmetres per hora. Les cabines queden penjades, al seu punt màxim, a més de tres-cents metres d’alçada, la Torre Eiffel cabria sota seu. Impressiona una mica i les vistes són precioses, tot i que ens hem quedat una mica al mig (hi pugen unes quaranta-cinc persones).

Un cop al cim, que fa 2877 metres d’alçada, abans d’accedir-hi lliurement, ens passen un vídeo d’uns deu o quinze minuts amb tota el que es s’hi pot fer (i horaris i preus). El primer que fem és agafar el Histopad, unes tauletes (gratis) que permeten descobrir l'evolució històrica de l'observatori, amb reconstruccions i anècdotes que s’activen al fotografiar els codis QR que hi ha repartides en diferents imatges per tot l’espai. Està bé, però ens en cansarem al cap d’una estona i ho deixarem estar (per un excés de informació).

El primer que fem és sortir a les terrasses panoràmiques, amb unes vistes impressionants dels tres-cents kilòmetres de la serralada pirinenca. Avui, però, no és el millor dia, el cel està ennuvolat i una mica encalitjat i ens haurem de conformar amb força menys. Gràcies a les taules panoràmiques podrem identificar alguns dels seus cims. Durant la visita sortirem un parell o tres de vegades més, però la visibilitat cada vegada serà una mica pitjor. En una banda hi ha el Pontó al Cel, una passarel·la metàl·lica de dotze metres de llarg penjada al buit amb el seu extrem de extrem de vidre, però hi ha mitja hora o més de cua per fer la foto, ens fa mandra i, com què avui les vistes tampoc són excepcionals, ho deixarem córrer.

A l’interior del recinte hi ha diferents activitats. Voltem per l’Espai Experiències, un petit museu de la ciència, molt amè i didàctic, al voltant dels principals temes d'investigació del Pic du Midi: el sol, els raigs còsmics, les estrelles, l'atmosfera i els meteorits. Un dels experiments que, almenys a mi, em crida més l’atenció és el del meteorit que d’entrada no puc aixecar. Només fa uns tres quilos i mig, però per la seva mida sembla que hagi de ser molt menys (un cop ho sé, l’aixeco sense problemes, però es fa estrany). També m’agrada, especialment l’Espai Tresor, on s’exposen antics instruments astronòmics i meteorològics. Curiós.

Anem, també, a la Cúpula de l’Observatori (vam comprar les entrades conjuntament amb la pujada). Hi fan un petit espectacle visual i sonor on s’alterna una pel·lícula d'animació i una animació de les vistes amb telescopi d'observació solar. Jo la segueixo amb els subtítols en francès i la Clara amb la traducció simultània al castellà que fa l’Histopad (que hem tornat a agafar). Està bé, però ens esperàvem alguna cosa més. En aquest cim hi ha, també, el planetari més alt d'Europa, on s’hi passen diverses projeccions, però només vaig aconseguir convèncer la Clara per fer una cosa de les dues.

Un cop tot fet sortim una última vegada a la terrassa, a fer la darrera volta i prendre una mica el sol, que fa una mica de fresca.

A la baixada som dels primers d’entrar al telecabina i podem triar on ens volem posar. A mi mentre sigui una punta, m’és igual... però la Clara tria l’equivocada, per ella, ja que volia fer la foto del cim tot baixant. Tot i això, segurament estem a la millor banda, ja que anem veient tota la baixada i des de la finestra encara impressiona més, especialment el pas per la primera torre.

Un cop a baix no podem evitar tornar al coll del Tourmalet, a la botiga, on comprarem algun record i repetirem alguna foto. Aquest bonic port de muntanya és un dels ports mítics del Tour de França. Els ciclistes el van pujar per primera vegada l’any 1910, quan es van introduir els Pirineus en aquesta volta. Des de llavors els corredors l’han pujat més de cinquanta vegades i és considerat com un port hors catégorie (fora de categoria).

Reculem uns kilòmetres, ens comprem dinar al supermercat de la Mongie i ens el mengem al mateix pàrquing on hem dormit. D’aquí ens queden dues hores i mitja de camí, que seran una miqueta més perquè farem un parell de parades. Fins a Iparralde, on passarem els següents dies. Fa un dia gris, amb algun ruixat, i el paisatge és avorridot, una plana verda plena de cultius.

Arribem i ens instal·lem al càmping Juantxo, a Zokoa, que per sort tenim reservat des de fa dies (sinó no hi tindríem lloc... en d’altres que vam mirar ja no n’hi havia tampoc). És senzill, però és el que busquem i hi estarem molt bé. La parcel·la que ens toca és lluny del mar, però gairebé al costat dels lavabos, que sempre va molt bé (i és més pràctic).

Com que encara és d’hora decidim fer una mica de volta per estirar les cames i, de passada, anar a comprar a un supermercat que hem vist tot passant amb el cotxe.

Sortim del càmping, travessem la carretera i fem la primera, parada. Just davant seu hi ha un dels millors miradors del flisch en aquesta zona, una curiosa formació geològica que ja vam gaudir entre Deba i Zumaia en el nostre viatge al País Basc fa un parell d’anys. Estem de sort i la marea està baixa, o força baixa, i ho podem apreciar bé. Faig un resum del que vaig escriure llavors: un flysch és una formació estratigràfica formada per roques sedimentàries que es dipositen en fàcies (“capes”) compostes per una alternança de capes de roques dures (calcàries o pissarres, entre d'altres) intercalades amb d’altres de més toves (com el gres argilós). Aquesta disposició en capes fines afavoreix  una erosió diferencial, on les capes toves són desgastades amb major facilitat, cosa que fa que les capes dures es quedin sense suport, ressaltin en el terreny i s'erosionin més fàcilment però, alhora, protegeixin a les toves.

Continuem la caminada pel costat de la carretera, uns quatre-cents metres, per desviar-nos a un altre mirador improvisat, però molt guapo. Intentem fer drecera, però els camins estan tallats i no ens queda més remei que tornar a la carretera, per tornar-la a seguir, ara però, per una vorera i no pel lateral.

Un tros més avall ens desviem cap al port, on hi ha una zona de restaurants (prenem vistes per un altre dia), i anar fins al bonic fort de Zokoa. Situat sobre un sortint rocós que domina un dels extrems de la badia de Ziburu (Ciboure, en francès), va ser construït al segle XVII per Vauban. No es pot visitar, però es pot voltar pel seu exterior i anar fins a la punta de l’escullera, on hi ha bones vistes a la badia, amb Sant Joan Lohitzune al fons.

Si fins ara hem vist fauna de muntanya, el canvi és total, al port tindrem la sort de veure algun remena-rocs (a banda de gavines).  

Reculem fins al poble, anem al supermercat i d’aquí cap al càmping. En total haurem fet poc menys de quatre kilòmetres, però per només haver sortit a estirar una mica les cames està prou bé.

Ens esperen tres dies de núvols i alguna pluja, pel que aprofitem el vespre per replanificar els dies següents (i comprar, de passada, les entrades per la cova de Sara). La temperatura, però, és més agradable, al vespre podrem tenir les finestres obertes i ens adormirem tot escoltant el cant d’alguns gamarussos.

Sorpresa

Dia 5: Baiona i Biarritz

Ens llevem d’hora, tot i que no tenim cap pressa. Esmorzem, desparem i, amb dubtes, cauen quatre gotes, decidim començar per Hendaia. Però de camí, com que no para de ploure canviem d’opinió i decidim provar sort a Baiona. El dia gris no ens el traurà ningú, però si podem anar sense paraigües, millor.

Quan arribem a la ciutat ja no plou. Aparquem al centre, poc abans de que pengin el cartell de complert. Baiona és la capital cultural i de facto d’Iparralde (el País Basc Nord), a més de ser la seva ciutat més gran.

Travessem la muralla i comencem a caminar pel casc antic. Gairebé només començar passem per davant del Castell Vell, un edifici  medieval construït sobre una fortificació romana. Tot i ser un dels edificis més importants de la ciutat, no es pot visitar. Just al seu costat hi ha  la catedral de Santa Maria, gòtica, del segle XVII, excepte les dues torres, que no es van acabar fins al segle XIX. Restaurada, no és espectacular però és bonica. La seva part més bella, però, segurament és el seu claustre, que té l’entrada separada un tros més enllà. També gòtic, és un dels més grans i ben conservats de l’estat francès. Al seu interior, a més, hi ha un interesant mercat artesà.

Sortint reculem una mica i anem a l’oficina de turisme a buscar un plànol. Un cop el tenim anem fins al costat del riu, per passar pel fotogènic jardí de Léon Bonnat i l’edifici de l’ajuntament, neoclàssic.

D’aquí entrem als carrerons de la Gran Baiona, el casc antic de la ciutat, per passejar sense un rumb definit, sense perdre’ns els seus carrers més bonics, que amb les seves cases d’entramat de fusta, de diferents colors... són gairebé tots (el nucli antic és relativament petit, de manera que acabarem veient-lo gairebé tot). Un dels més significatius és el carrer del  Port-Neuf, amb uns arc característics, que recorden que molts d’aquests carrers havien set canals, i ho van ser fins al segle XVI. La seva part més fotogènica són els quais (molls) de la Nive, al costat d’aquest riu, el port medieval que va enriquir la ciutat. Les cases d'entramat de fusta, amb els seus arcs a la planta baixa i els porticons de colors de les seves finestres, creen la postal més icònica de Baiona. Aquí hi ha, també, les Halles, el mercat del centre, on fem una volta tot buscant algun lloc on pugui menjar la Clara, però no hi trobarem res (tot i que tot fa molt bona pinta).

Continuen el nostre recorregut travessant el riu, per anar a la Petita Baiona, on hi ha el Castell Nou i els museus, que no visitarem (el castell perquè no es pot, només l’exterior; el museu Bonnat-Helleu perquè no ens interessa; i el Museu Basc per falta de temps i una mica de mandra, tot i que podria estar bé). Fem doncs, una mica de volta pels seus carrers tot buscant un lloc per dinar i tot passant i entrant a l'església neogòtica de Sant Andreu. Està bé.

El restaurant que volia la Clara està ple i anem a provar a l’Estegi, just al costat del riu. Hi menjarem bé, jo una hamburguesa basca, amb formatge i pebrot d’aquí, i la Clara calamarsons saltejats, també típics de la zona. De fet, són el que en castellà s’anomenen "chipirónes", que és una paraula que prové de l’eusquera "txipiroi" (calamar).

De postres anem a una xocolateria propera que ja hem vist tot passant. La Clara demana una xocolata, pensant que serà una xocolata desfeta... i que resultarà ser un Cola Cao, per decepció seva (i no pas barat). Ho aprofitem, també, per comprar un pot de crema de cacau amb avellana artesana. Baiona és, també, la ciutat de la xocolata per excel·lència, ja que va ser la primera que en va començar a produir a l’estat francès. Hi ha força xocolateries, la més antiga és la Cazenave, de l’any 1854, que és coneguda per la seva mousse de xocolata (no hi entrarem).

Tornem a travessar el riu i acabem de fer la volta per la Gran Baiona, per no deixar-nos cap carrer. Acabarem el recorregut boulevard Lachepaillet tot recorrent les antigues muralles que envoltaven la ciutat (en queden una mica més de tres kilòmetres), d’origen romà, reforçades, ampliades i millorades per Vauban al segle XVII. Sortim per la gran Porta d’Espanya, protegida per una barbacana, casamates, fossats i un pont llevadís.

Molt a prop seu hi ha el petit Jardí Botànic. Hi fem una volta, està dissenyat en un estil japonès, barrejat amb l'estil basc, amb ponts, passarel·les i una cascada. Hi ha més de mil plantes, algunes rares, agrupant les flors per colors i aromes. En aquesta època, lluny de la floració primaveral i encara d’hora pels colors de tardor, no presenta el seu millor aspecte, però tot i així val la pena i encara hi ha algunes plantes en flor.

D’aquí anem a buscar el cotxe, contents, la ciutat ens ha agradat molt més del que pensàvem. De fet va ser una visita afegida a última hora, i ens ha encantat. 

Tot seguit anem a Biarritz. Aparquem a prop del far, on farem la primera visita. Fem la cua, paguem l’entrada i ens hi enfilem. Va ser construït el 1834 i té una alçada d’uns quaranta metres. Per arribar al seu cim s’han de pujar una escala de cargol amb dos-cents quaranta-vuit esgraons. L’esforç val la pena i gaudim de grans vistes a la ciutat i a la costa més propera.

Tornem a agafar el cotxe i anem cap al centre. La idea és fer el passeig marítim, tot passant pels punts més interessants de la ciutat. Des del far, però, se’ns faria massa llarg i no veiem transport públic que hi arribi (tot i que potser n’hi ha). Provem d’aparcar a l’aparcament del casino. Tot i que marcava que hi havia places, hi fem voltes i més voltes i no en trobem cap. Quan algun cotxe marxa sempre hi arriba algú abans que nosaltres... i van entrant cotxes i més cotxes. Al final ens en cansem, sortim i anem a aparcar una mica més enllà, al centre, en una zona blava. A més just davant d’un supermercat, que ens anirà molt bé a l’hora de marxar per comprar el sopar i quatre coses més.

De seguida, doncs, arribem al passeig marítim i a la Platja Gran (Grande Plage), la principal de la ciutat, on encara hi ha força gent (tot i el dia gris, la temperatura és força bona). Aquí hi ha l’Hotel du Palais, de luxe, construït sota les ordres de l'emperador Napoleó III, amb l'objectiu de funcionar com a residència d'estiu per a la seva esposa. Una mica més enllà hi ha el Casino Barrière, que va ser construït l’any 1929, d’art déco.

Continuem pel passeig i passem per bonic rocher du Basta, un petit illot unit al passeig per un pont de pedra. Aquest pont  està sobre el mar si la marea és alta,  o sobre la sorra si la marea és baixa, com ara. Baixem a la platja, a trepitjar la sorra i ens enfilem a l’illot que és, també, un bon mirador de la costa.

Al cap de poc passem pel Port dels Pescadors, una zona de restaurants i, diuen, un dels millors llocs on menjar de la ciutat.

El punt final de la nostra passejada és el rocher de la Verge, un conjunt d’illots, un dels quals unit a terra ferma per un vell pont de metall, instal·lat el 1877. És un bon mirador de la costa. Al rocam hi ha, també, un parell de bells ponts o arcs naturals. Al seu cim hi ha una estàtua de la verge des del 1865, protegint des de llavors els pescadors de la ciutat. Commemora el miraculós retorn dels baleners de Biarritz atrapats en una gran tempesta. Diu la llegenda que, tot i que eren molt a prop de la costa, no podien arribar a port. Quan més desesperats estaven, però, van ser enlluernats per una llum... la van seguir i, gairebé tots, van arribar sans i estalvis a terra. En agraïment, els supervivents van erigir l’estàtua de la verge aquí. S’ha convertit en un dels punts més icònics de la ciutat i certament, almenys al nostre parer, segurament en el seu racó més bonic.

Durant tot el dia hem passejat paraigües i impermeables per res, ara, que els hem deixat al cotxe, fa un petit ruixat. Afortunadament, de curta durada. Reculem, ara tot passant per l’Església de Santa Eugènia, del segle XX i d'estil neogòtic. Passem pel que sembla el casc antic i un carrer de botigues, amb força ambient.

Biarritz era un antic poble balener que es va convertir en ciutat balneari i un famós destí de vacances entre les classes altes. Prova d’això és, també, la seva església ortodoxa, que hem vist abans tot passant, de finals del segle XIX i d'estil neobizantí, quan la ciutat es va convertir en un destí de vacances entre els russos més adinerats. Als anys 50 del segle XX, a més, es va convertir en dels llocs dels llocs més populars de França per fer surf. Això es nota en la gent i botigues, aquí hi ha un ambient més “pijo”, amb més botiges de les que pots trobar a tot arreu i/o de marques cares, mentre que a Baiona, per exemple, hi ha un ambient més “autèntic”, amb molt més comerç local i botigues artesanes (amb diferència). La veritat és que tot i el renom de Biarritz, excepte el far, les platges i els rocams, la ciutat no ens ha fet fred ni calor (mentre que, pel contrari, Baiona ens ha entusiasmat).

Sopem, tard, al càmping. Patata i mongeta i hummus, per compensar.

Pobles i rat-penats

Dia 6: Ezpeleta, Ainhoa i Sara

Ens llevem a les vuit per marxar més aviat d’hora. Avui ens farà més bon temps del que ens pensàvem. Fins i tot sortirà el sol i el veurem gairebé tot el dia, sempre amb algun núvol. Millor, tot i que tenim el dia planificat faci el temps que faci.

Començarem per Ezpeleta (Espelette en francès), ja que avui, dimecres, és dia de mercat. Estem de sort i aparquem ben bé a l’entrada del poble, tot i estar a vessar de cotxes aparcats arreu... tota la mala sort que vam tenir ahir aparcant, avui la tindrem de bona i a més durant tot el dia, que de tant en tant també va bé.

Baixem del cotxe i entrem el Mercat Covert, on té lloc un mercat tradicional setmanal des del segle XVII. Els pagesos de la zona hi ofereixen els seus productes: fruita, verdura, carn, embotits, mel, melmelada, galetes, formatges i productes derivats del pebrot de la zona...  Està ple de gent i encara n’hi arribarà molta més. Tot marxant ho aprofitarem per comprar formatge d’ovella a molt bon preu, que serà boníssim, i pebrot picant en pols (pels meus pares, que ens cuiden a la Xata, la nostra gata). Just davant seu, a la Merkatu Plaza, hi ha un mercat exterior d'artesans (per on no passarem).

Tot seguit ens passegem pels carrers d’aquest fotogènic poble de l’interior. Són uns pocs carrers, plens de botigues, bars i restaurants, amb cases tradicionals de Lapurdi (Labourd, en francès, un dels territoris històrics del País Basc Nord), en un estil que s'ha mantingut gairebé inalterat des del segle XVII. Aquestes cases es caracteritzen pel seu entramat de fusta típic pintat amb colors vius, com el vermell i el verd, que destaquen sobre les parets blanques. 

El poble s’ha fet conegut pel seus pebrots (o més aviat bitxos), que pengen de les façanes i balcons de les seves boniques cases. Són assecats, tradicionalment, a finals d’estiu, oferint llavors el seu millor aspecte. En aquest sentit, però, anem massa d’hora i només en veiem alguns pocs d’antics en algunes poques cases.

Un cop vista la part més turística anem al castell dels Barons d'Ezpeleta, on hi ha l’ajuntament, l’oficina de turisme i una exposició permanent anomenada "Pebrots al voltant del món". Només per la visita a l’edifici ja val la pena i l’exposició és prou interessant (molt a prop també hi ha el Centre d’Interpretació del Pebrot, que tot i ser gratuït, no hi anirem).

L’origen del pebrot, o bitxo, d'Ezpeleta es remunta al 1650, quan un mariner basc en va portar alguns d’Amèrica. Inicialment aquests pebrots van ser usats amb finalitats medicinals i, més endavant, per conservar carn i pernil. Amb el temps, però, s'han convertit en un ingredient fonamental de la cuina basca. Actualment ha agafat molt renom i és produeix a deu pobles de la zona que estan agrupats sota la denominació d'origen de Pebrots d’Ezpeleta (o Piments d'Espelette, en francès).

D’aquí anem fins a l’església de Sant Esteve, construïda al segle XVI, d’aspecte auster i de murs gruixuts, ja que també va ser pensada com a fortalesa. El que ens crida més l’atenció, però, és el seu interior, que és el típic de la majoria de les esglésies tradicionals de Lapurdi. El temple és d’una sola nau i està envoltada per galeries de fusta que s’estenen per les parets laterals i la part posterior (com llotges d’un teatre), sovint amb més d’un pis d’alçada. Originàriament els homes ocupaven aquestes galeries durant les misses, mentre que les dones s'asseien a la planta baixa.

Un cop vist anem cap a Ainhoa. Aparquem ben prop i fem la volta al poble, que és relativament ràpida. Només és un carrer, això sí, amb les cases tradicionals de Lapurdi, dels segles XVII i XVIII. Una de les particularitats d’aquest poble és que les façanes de fusta orientades cap a l'est són molt més acolorides i estan més decorades que les que miren cap a l’oest, amb formes més discretes i finestres més estretes. Aquestes últimes són una excepció al País Basc, on els habitatges tradicionals acostumen a estar orientats cap a l'est per protegir-se del mal temps procedent de l'Atlàntic. El poble, que va ser fundat al segle XIII com a punt de suport per als pelegrins del Camí de Sant Jaume, està considerat un dels més ben conservats del País Basc Nord. És molt bonic. Llàstima, però, dels cotxes que hi ha aparcats davant les cases, encara que només són els dels mateixos vilatans, i entenent que hi viuen, treu una mica d’encant.

A Ainhoa destaca, també, l’església de Nostra Senyora de l'Assumpció. Tot i que d’origen anterior, la majoria dels seus elements són dels segles XVI i XVII. És un exemple perfecte de l'arquitectura de Lapurdi, amb dos pisos de galeries de fusta als laterals i a la part posterior, una nau única i el seu campanar octogonal. Aquí cal fixar-se en el seu cementiri enjardinat, que és un molt bon exemple de l'art funerari basc (que va aparèixer abans de l'època cristiana, amb esteles discoidals i tabulars). El cementiri, o una part, per ser exactes, està ple de làpides o esteles discoidals, sobretot dels segles XVI i XVII, decorats amb símbols i patrons geomètrics rics en representacions com els lauburus (la creu de braços curvilínies típica del País Basc). Una altre curiositat, que llegim als panells informatius, no sé si especifica d’aquí o d’arreu, és que les esteles estan col·locades en el mateix ordre que les cases del poble.

Just a sota l’església hi ha el frontó. Diuen, un dels més bonics i monumentals del País Basc Nord. De l'any 1849, està perfectament integrat en la vida del poble ja que, a banda de per jugar a la pilota basca, es fa servir per a esdeveniments i celebracions.

Compro un entrapà en un bar i anem a dinar al sol en un banc dels jardins de darrera l’ajuntament, un dels edificis destacables, i al costat de l’aparcament (aprofitant, de passada, que és on hi ha els lavabos i ens podem rentar les mans). La Clara menja una amanida que s’ha comprat a Ezpeleta.

D’aquí anem a Ortillopitz, un típic i gran mas basc del segle XVII, que s’ha reconvertit en museu. La casa pertanyia a la família Ortillopitz, corsaris i propietaris de vaixells (per tant, més o menys adinerada). S’hi pot veure la cuina, amb el seu mobiliari i estris, i una gran llar de foc; les habitacions, amb la més propera a la cuina pels avis de la casa, ja que així tenien més escalfor; i la més llunyana pels nens; l’habitació on es feien les reunions de negocis, i que també servia com a sala de parts; les golfes, amb una exposició d'eines de treball; i l’estable, com passa gairebé arreu, a la planta baixa, per aprofitar l’escalfor. Ens agrada molt.

Els panells informatius també estan molt bé i permeten fer-se una idea de com era la forma de vida i els costums la vida de la zona antigament. Potser una de les explicacions que més crida l’atenció és la següent: antigament i fins no fa gaire a Euskal Erria i predominava un sistema econòmic en que tot girava al voltant del basseri, el caseriu o casa rural. Sovint eren completament autosuficients, amb bestiar, horts, fruiters i camps, a vegades amb telers i fins i tot un lagar on s’hi elaborava la sidra (com és el cas d’aquí). La més cridanera, però, és que a banda que l’home fos al cap de família formalment, en realitat aquestes finques eren etxekoandres: el que significa que les mestresses de casa ho gestionaven absolutament tot. Cuidaven de la família, administraven l'economia del mas, el bestiar, la producció de les hortes i comerç d'aquests productes. Sovint també feien eines i productes de necessitat, com la cistelleria, i tractaven les llanes. A més, moltes d'elles tenien valuosos coneixements medicinals que es transmetien de mares a filles, o d'amames (àvies) a netes.

Només entrar a la casa ens ha caigut un curt ruixat. Si fins ara havia dominat el sol amb algun núvol, mica en mica la tendència s’anirà invertint, i de tant en tant cauran quatre gotes.

La següent parada és al poble de Sara (Sare, en francès). És un petit poble al voltant d’una gran plaça central (i frontó). Aparquem al centre i fem una volta pels seus carrers, on passarem per un altre enorme frontó (on ens refugiarem de la pluja sota els seus vestuaris, abans no torni a sortir el sol). No falta en cap poble, per petit que sigui, i sovint s’hi veu gent jugant. Just darrera seu hi ha un mirador des d’on es poden veure algunes casones basques sota el massís de Larrun, i el típic paisatge de turons verds i ondulats de la zona. Tot i que té fama de ser un dels pobles més bonics d’Iparralde, nosaltres no li acabem de veure el que, i més comparat amb els dos anteriors (no és lleig, però tan com per... ara, que de gustos n’hi ha de tots colors).

El que si val la pena, com a mínim, és l’església de Sant Martí. Construïda al segle XVI, també té un gran campanar, és d’una sola nau i té tres pisos de galeries de fusta. Al seu exterior hi ha un cementiri on hi ha algunes làpides amb lauburus.

D’aquí anem a la cova, d’on tenim les entrades comprades des d’ahir. Aparquem just davant la porta. Hi anem massa d’hora i ens haurem d’esperar una bona estona. Ho farem fent una volta per la botiga, on ens firarem (entre altres coses, comprant una rata-pinyada de peluix, no n’hem vist mai, que acabarà penjada a la furgo). Tot seguit anem al petit parc megalític... però comença a caure un bon ruixat. Després d’una estona d’espera, ho aprofitem per fer una volta al museu dedicat a la cova, on alguna explicació s’hauria d’actualitzar, però tot i així està prou bé (és petit i de seguida està vist). Després d’una estona d’espera més, la pluja afluixa una mica i decideixo fer una volta ràpida al parc, on, entre altres coses, s’hi reprodueixen diferents ritus funeraris i monuments prehistòrics, com dòlmens i menhirs, amb bones i il·lustratives explicacions (tot i que no gaire res que no sàpiga). Està bé. Encara ens queda una estona per fer una altra volta al museu i a la botiga... realment hi hem anat massa d’hora.  

Finalment a les sis comencem la visita guiada en castellà, l’última del dia, que durarà més o menys una hora. Comencem mirant d’un breu audiovisual. Llavors fem el recorregut per la cova, on recorrerem uns nou-cents metres i anirem fent parades, on s’alternaran bones explicacions pregravades ampliades i complementades per la noia que ens farà de guia. Som en un immens massís calcari on hi ha nombroses coves, entre elles, destaca la cova de Sara (o Lezea, que en eusquera significa cova), amb una geologia totalment atípica. La muntanya on ens trobem està recoberta per una capa argilosa que limita la infiltració de pluja, el que fa que la cova sigui més aviat seca i per aquest motiu no hi abundin les concrecions, tot i que en veurem de molt boniques, amb espais molt amplis i una entrada enorme, una de les més grans del sud de França. La cova està dividida en dos, una part superior, més cap a l’exterior i més petita, que va ser usada com habitatge pels homes prehistòrics; i una d’inferior. Passarem per grans sales, on veurem algunes concrecions, un estret canyó, fòssils i el que ens agrada més, almenys a nosaltres, una gran colònia de rats-penats que podrem contemplar agrupats al sostre, mentre alguns comencen a volar, i escoltar (per desgràcia no em quedo amb el nom de l’espècie, tot i que si que és una de les més grans de la dotzena que viuen o utilitzen regularment la cova).

L’última parada que fem està dedicada a la cultura i mitologia basca. És fa una menció a la txalaparta, un instrument de percussió tradicional basc que es compon de dos suports (cistells, cadires...), sobre algun material aïllant (sacs vells enrotllats, herba seca...) i sobre això dos o tres taulons de fusta (actualment fins a dotze), que és picat amb quatre pals (dos per cada txalapartari). De fet, ha sonat en cada parada i explicació gravada, fins al punt d’arribar a ser una mica molest i tot. Malgrat això, la cova ens ha agradat molt.

A la sortida ja està tot tancat (per això també hem vingut abans). Marxem cap al càmping, tot comprant alguna cosa per sopar de camí. Ja no plou, però, cansats, anem a dormir d’hora. A la nit farà algun ruixat, cosa que ja ens està bé, ja que sempre és agradable dormir amb el so de la pluja (i més a la furgo).

Amanida i musclus

Dia 7. Sant Joan Lohitzune (Donibane Lohitzune) i Urruña.

Avui anirem tard. A la nit ha plogut força, encara plou i ens ho prenem amb molta calma. Ens llevem tard. Sortim del càmping a quarts d’onze, quan comença a sortit el sol... tot i que serà passatger, ja que de seguida es tornarà a tapar.

Tornem a estat de sort amb l’aparcament, just quan arribem un cotxe se’n va i podem estacionar molt a prop del centre, en una zona blava (el centre està embussat i els pàrquings plens). Ho fem, també, molt a prop de l’oficina de turisme, on passem per casualitat. Ho aprofitem per agafar un plànol i que ens facin una mica d’explicació, encara que ho portem tot preparat de casa.

Sant Joan Lohitzune era originàriament un petit poble pesquer. Actualment és una petita ciutat, que no arriba als quinze-mil habitants, que conserva grans palaus d'armadors, aixecats en l'època daurada de la caça de la balena, i els típics casalots d'entramat de fusta. Els seus habitants van veure, també, com a la seva església s’hi celebrava un dels casaments més transcendentals del segle XVII, la del rei Sol amb la infanta Maria Teresa d'Àustria i Borbó. Un parell de segles més tard es va convertir, a més, en un dels balnearis amb més glamur d’Europa, atraient reis, nobles i burgesos.  

La primera, parada, molt propera, és al seu mercat, diuen, un dels millors de la regió, de comerç local i productes de proximitat de tot tipus. Les peixateries estan en una entrada, separades de la resta.

D’aquí anem cap al casc antic, fent una primera visita: l'església de Sant Joan Baptista. Del segle XIII i amb aspecte de fortalesa medieval. Destaca el seu gran retaule monumental, tot i que el crida més l’atenció son les seves dimensions (i més considerant la mida del poble). Hi caben més de dos-mil persones i és la segona església més gran d’Iparralde després de la catedral de Baiona, i la més gran amb les típiques “llotges” característiques d’aquesta regió.

Continuem pel carrer Gambetta, ple de botigues de tot tipus... i ple de gent, fins al punt de ser una mica angoixant i tot. Arribem a la plaça Lluís XIV, el cor del nucli històric, on hi ha la Maison Lohobiague-Enea o Maison Louis XIV, on es va hostatjar el Rei Sol abans del casament. És un palauet del segle XVII que va aixecar un ric armador local i que encara està decorat amb mobles de l'època, que no visitarem perquè per lliure només es pot fer a la tarda (tot i que fa cara d’estar bé).

Gairebé al costat de la plaça hi ha el port, que va ser el punt d’origen del poble. Bonic, però ennuvolat no presenta el seu aspecte més fotogènic, que hem vist al arribar (i algun altre dia passant amb el cotxe). No ens hi entretenim gaire i tornem a la plaça... on farem el que fan tots els turistes aquí: comprar uns macarons a la Maison Adam (un per mi, per tastar-los ara, una capsa pels meus pares, que ens cuidem la gata). És una pastisseria tradicional que s’ha mantingut  en mans de la mateixa família durant tretze generacions. Els seu producte estrella són els macarons, que van enamorar a Lluís XIV. La recepta d’aquestes galetes, a base d'ametlles, sucre i clara d'ou, és la mateixa des del seu casament. Són molt bones.

D’aquí anem cap al passeig marítim, tot esquivant els carrers més concorreguts, igual de bonics. Caminem pel costat de la Grand Plage, avui buida perquè hi ha bandera vermella per contaminació (suposem a causa de les pluges, ja que l’aigua de mar es veu molt marronosa, mentre que mar endins es veu blava). Al passeig desta

quen les seves característiques a les típiques cases d'arquitectura basca amb les passarel·les que les uneixen al passeig. Una imatge de postal.

Tornem al cotxe tot recorrent els carrers del centre, inclòs, altra vegada, el carrer Gambetta, encara amb més gent i un ambient més “pijo”. Comprem unes amanides, que ens menjarem al passeig marítim de Ziburu, lluny de la gentada... just abans de que comenci a ploure una altra vegada. Anem a descansar al càmping una bona estona.

Per aprofitar la tarda decidim anar fins al Castell d’Urtubia. Es fa una part guiada, d’uns quinze minuts i la resta per lliure. En francès, que a estones no entenem, o més aviat no sentim, entre el soroll de la carretera que passa pel costat i alguns nens cridant (tot i això, si més no la part que podem escoltar, està bé). El castell ha pertangut a la mateixa família des del 1341, i ha estat fortificat i ampliat durant els seus sis segles d’història (que són, també, la història d’aquesta regió). Un cop acabades les explicacions fem la volta per algunes de les seves habitacions, amb mobiliari antic, i els seus jardins. Està bé i no ha sobrat, però tampoc la consideraríem una visita imprescindible pèl nostre gust (de fet, no la teníem prevista i ha estat un afegit d’última hora).

D’aquí anem a Urruña (Urrugne, en francès). Un poble típic sense interès, ni maco ni lleig, però on ens trobarem amb en Ferran i la Cris, una amiga de la Clara que també està de visita per la zona. Acabarem la tarda fent el got i tenint una agradable conversa a la terrassa d’un bar del centre.

Per sopar, però, cadascú se’n va per la seva banda. Nosaltres anirem a la Cabana de Moules, a Zocoa, que ja teníem ullat des del dia que hi vam passar per davant. Sempre hi ha força gent i fa molt bona pinta... de fet, hi menjarem molt bé i a un preu raonable. De primer demanem una amanida cèsar per compartir, amb la intenció de menjar una mica de verd. Boníssima, de les millors amanides no amanides que hem menjat mai: gairebé menys d’enciam, hi havia de tot. De segon farem uns musclos, que també seran molt bons. La Clara uns a la marinera, jo, per variar una mica, uns amb xoriço i pebrot d’Ezpeleta. 

Havent sopat fem una volta pel port i a dormir.

Caminades

Dia 8: Jaizkibel i Domaine d'Abbadia

Ens llevem d’hora. La primera idea avui era anar a fer el Mondarrain, un cim, però ens adonem que tot i la seva proximitat, haurem de fer molta volta per arribar al punt de sortida i ens queda massa lluny. Per sort tenim alternatives i canviem de plans, en lloc seu anirem a Jaizkibel (al País Basc, a tocar d’Iparralde). Farem només el seu cim i deixarem per una altre ocasió “la vall de colors”, tot i que fa cara de valer molt la pena, ja que ens allargaria massa la caminada i a la tarda en volem fer una altra. Avui fa i farà molt bon dia, el matí amb algun núvol, però al migdia el cel s’aclarirà del tot.

Cotxe i cap al coll de Jaizkibel, on començarem a caminar. D’entrada farem un petit cim que hi queda just al costat: l’Artzain. Hi arribem més o menys bé, però a la baixada ens costa una mica, ja que el camí és desdibuixa i aquesta part de la muntanya està recoberta per la gatosa europea (Ote zuri, en basc), igual de punxeguda que la mediterrània.

D’aquí anem a un segon cim: l’Artola. Hi arribem seguint un camí de vaques, que al principi està molt bé, però al final costa més de seguir. Si ho arribem a saber passem per la carretera, que queda una mica més amunt, en paral·lel, i està poc transitada. Al seus peus hi ha una bella escultura de Mendiburu, Atzein (“l’unió dels pobles”), coneguda col·loquialment com “l’Ou Ferrat”. Al seu voltant, també, algunes roques de formes curioses i boniques, que encara ens deixaran amb més ganes d’algun dia fer la “vall de colors”.

Baixem una mica i ens tornem a enfilar, ara per camins més marcats. Ens n’assegurem demanant-li a una noia basca que passava. Parla en basc amb el gos i, tot i que tampoc ens hi hem fixat gaire, per desgràcia de les poques vegades que l’hem sentit parlar. Al cap de poc arribem al tercer cim del dia: Tximistarri. On hi ha una Ikurriña (la bandera basca)... que la Clara, en un atac de dislèxia més propi de mi, rebateja com a “Irrukiña” (que serà motiu de broma uns quants dies).

D’aquí, tot fent una mica de volta, ens enfilem cap al cim principal del dia (per ser el més alt i perquè els tres anteriors eren, més aviat, turons situats a la seva falda). Una mica abans d’arribar-hi passem per un primer mirador, molt proper. Si bé ja eren bones des dels cims anteriors, des del Jaizkibel les vistes són encara més espectaculars. Des d’aquí es domina bona part de la costa basca, des de Donostia fins a Biarritz, passant per Irun, Hondarribia o Hendaia. També podem contemplar les muntanyes de l’interior, com Larrun, tot i que les més llunyanes encara estan tapades per núvols. Al cim també hi ha les restes d’un castell del segle XVI, però en queda poca cosa.

Tot seguit baixem cap al cotxe, per anar a dinar al mirador de Jaizkibel, on hi ha una torre defensiva de les guerres carlistes, del segle XIX, la torre de Santa Bàrbara. Les vistes estan bé, però comparades amb les del cim, no hi ha color. Fem una dutxa ràpida amb la portàtil que tenim i ens mengem una paella de llauna per dinar.

Mitja hora de cotxe, amb parada per omplir el dipòsit aprofitant que som al sud. Aparquem al pàrquing del castell d’Abbadie i comencem la segona caminada del dia. La farem al revés del que havíem pensat, de manera que, si anéssim tard poguem anar al castell al final de la caminada.

Fem un tram de carretera, per un camí al voral i de seguida ens desviem cap a Aspirotsttipi, un centre d’interpretació de la costa basca (sobre la geologia, la flora, la fauna i l’activitat humana). No hi entrem, una mica per mandra, una mica per no anar tard, tot i que més tard ens en penedirem. Llegim que està molt bé, és gratuït i hagués estat bé ni que fos només fer-hi una ullada. Ho aprofitem, això sí, per anar al lavabo. A partir d’aquí comencem a caminar pel Domini d'Abbadia, la reserva natural que envolta el castell. Són unes seixanta-cinc hectàrees de terreny que protegeixen un paisatge de prats i boscos (roures, freixes i pins), i un tram dels penya-segats amb flysch, cales i caps rocosos típics de la Corniche Basca.

Hi ha un bon grapat de camins i nosaltres farem la ruta més llarga, passant pel camí del litoral. Anirem parant a tot un seguit de miradors a penya-segats, platges i illots preciosos, i segurament encara ho han de ser més amb marea baixa, quan es pot apreciar millor el flysch (ara està alta). L’excursió no és gaire llarga, però val molt la pena. La part més bonica acaba a la platja d’Hendaia, a partir d’on haurem de fer un altre tram de vorera al costat de la carretera.

Tornem al cotxe i anem a aparcar més a prop de l’entrada del castell, d’on ja tenim les entrades reservades des d’ahir.

Ens esperem a l’hora que ens toca, tot fent la volta pel seu exterior, i entrem. El Castell-Observatori Abbadie és un espectacular castell d'estil neogòtic irlandès amb vistes a l'oceà, construït al segle XIX pel científic Antoine d'Abbadie. Està dividit en dos, una part on hi havia un observatori astronòmic, més austera (per ser la zona de treball), i una altra part que feia de residència. Ambdues conserven la seva decoració i el seu mobiliari, aparells i instruments científics originals. Antoine d'Abbadie somiava amb un castell on es barregessin les seves passions orientalistes, africanes i cristianes... i se’l va fer a mida i al seu gust, donant una personalitat única i diferent a cada estança. El resultat és un castell molt original, fins i tot estrany i curiós, amb alguna habitació recarregada, ple de simbolismes referents als seus viatges i passions, però alhora també bonic. La veritat és que ens agrada molt, a més, a diferència del d’ahir, hem pogut fer la visita al nostre aire amb l’ajuda d’una audio-guia (al mòbil), i amb menys gent.

Sortint, com que encara és relativament d’hora, anem a fer una volta curta pel passeig marítim d’Hendaia, que aprofitarem per comprar el sopar i alguna cosa més.

Soparem axoa, un plat tradicional de Lapurdi, que es feia amb dies de festa. No té una recepta definida, però es feia amb espatlla de vedella picada tallada a daus, cuinada amb pebrots dolços, ceba i pebrot d'Ezpeleta. També es pot fer, entra d’altres, d’ànec, de xai, de tonyina o de porc, com la que ens menjarem nosaltres. Molt bo.

Última nit al càmping, escoltant el cant dels gamarussos... i última nit que no em quedaran els crocs “inundats” per la pluja.

Complert

Dia 9. Zocoa – Larrun – Sant Joan Peu de Port (Donibane Garazi) - Larraine.

Ens llevem d’hora, esmorzem, dutxa i ho recollim tot. Avui deixem el càmping. Marxem fins i tot abans de l’hora prevista. Anem al coll de Sant Ignasi, on després de fer alguna volta per aparcar, ho acabarem fent ben a prop de l’estació.

Una de les principals atraccions del País Basc Nord és el tren de Larrun (la Rhune, en francès). Es tracta d’un tren cremallera, amb vagons de fusta amb bancs i sense finestres tal i com eren als anys 20, quan es va inaugurar. Sortim puntuals, a les deu i deu. No estem de sort i ens toquen els seients del mig (tot i comprar els bitllets abans d’ahir), però les finestres són molt amples i el tren puja a una velocitat d’uns nou kilòmetres per hora... temps més que suficient per gaudir del bonic paisatge durant els trenta-cinc minuts que dura. Combinarem boscos, pinedes, sobretot al principi, amb prats (de fet Larrun vol dir “bones pastures” en eusquera), i bones vistes al cim i les valls per on pugem.  

Un cop a dalt tenim una hora i vint minuts. L’hora de baixada està fixada i no es pot triar. Farem una volta per aquest cim de 905 metres d'altitud que té unes vistes increïbles (d’aquí la seva fama i que s’hi fes arribar un tren). Des d’aquí es poden veure bona part de les principals muntanyes d’Euskal Herria i la seva costa, de Sant Sebastià fins a Biarritz. Al principi estan una tapades pels núvols, però mica en mica s’anirà aclarint i, si més no cap a la banda de la costa, seran fantàstiques. Cap a l’interior no serà el millor dia, però també seran prou boniques.

Anem passejant fins a l’extrem del cim, aprofitant el sol. A la tornada la Clara fa un intent de fer un cafè amb llet vegetal... fallit, no en tenen a cap dels tres bars que hi ha al cim. Fem el got a una terrassa, gaudim una última vegada de la panoràmica, i tornem cap al tren.

A la baixada no estem de sort i tothom està al seu lloc... ningú del nostre costat a decidit tornar a peu. Una altra vegada al coll de Sant Ignasi fem una volta per la botiga de records, on comprem quatre coses, poca cosa, pels nebots... i la Xata.

Cotxe i anem tirant, tot canviant de plans, o més aviat canviant l’ordre del que volíem fer d’entrada. Anirem primer a Sant Joan i després a dormir a Lorraine, i no al revés. Comprem el dinar en una rostisseria d’un supermercat que ens queda de camí. Ens el menjarem una mica més endavant, al costat de la carretera. La Clara pollastre a la basca amb patates, jo llengua de vedella, més una amanida compartida.

Poc després de menjar arribem a San Joan Peu de Port (Donibane Garazi, en basc;  Saint-Jean-Pied-de-Port, en francès). Fa caloreta i aparquem a l’ombra. Comencem la nostre visita pel mercat cobert, que ens ve de passada. Ara no hi ha ningú, però els dies de mercat, dilluns (i dijous de juny a setembre) diuen que hi ha molt ambient. Es celebra aquí des del segle XVIII i s’hi poden trobar tota mena de productes de proximitat.

Anem cap a l’oficina de turisme, on demanarem un plànol i on ens aconsellaran una ruta a seguir. En farem cas i ens anirà molt bé. Abans, però, passarem pel pont de la carretera, des d’on hi ha una de les postals icòniques del poble, amb el riu, el pont vell i les cases típiques reflectides a l’aigua. També, poc més endavant, passarem per la Porta de Navarra.

De l’oficina tornem a entrar al poble per la Porta de França, una mica més enllà, a partir d’on resseguirem part de les muralles que l’envolten. Segons la llegenda, la ciutat va ser creada pel rei de Pamplona al segle VIII, per convertir-se, més endavant, en un important encreuament comercial.

Seguint les muralles arribem a la Porta de Sant Jaume, la més coneguda i una de les principals. Declarada Patrimoni de la Humanitat com a part dels Camins de Santiago, a partir d’aquí es comencen a veure les típiques petxines que marquen aquesta ruta. La vila és un dels seus punts d’inici tradicionals i, ja a l’Edat Mitjana, els pelegrins que es dirigien a Compostel·la havien de pagar un peatge per travessar-la.

Tot seguit ens enfilem fins a la ciutadella de Mendiguren, dalt d’un turó, al costat de l'antic castell medieval. No es pot visitar ja que s’ha reconvertit en una escola, però des d’aquí hi ha magnífiques vistes a la vila, la vall i les muntanyes que l’envolten. Mentre la Clara m’espera, tot gaudint-ne, jo faig la volta sencera a la fortalesa, tot i que no val gaire la pena.

Baixem al riu Nive, que jo travessaré pel pont medieval d’Eyheraberry, fent un agradable passeig pel costat del riu (mentre la Clara hi posarà els peus i farà drecera). Continuem la ruta per voltar les muralles de la ciutadella, entrar a la vila per la Porta d’Espanya, passejar pel carrer d’Espanya, travessar el pont de Sant Joan i tornar a entrar a part més antiga per la Porta de Notre Dame du Bout du Pont, que servia per controlar el pas sobre el Pont Vell o Pont de Sant Joan. Esta sota el campanar de l’església, que visitarem tot seguit.

L’església de l'Assumpció de la Mare de Déu, d'estil gòtic, és el segon edifici més important d'aquest estil, després de la catedral de Baiona, al País Basc Nord. Entrem al seu interior, que és més auster del que hem vist fins ara i ja no té les “llotges” a banda i banda (tot i que si, sembla, una de posterior, però més típica d’arreu).

Ja només ens queda recórrer el centre històric que consta, bàsicament d’un carrer principal, el de la Ciutadella, del que en surt algun carreró. Carrers estrets, empinats, amb llambordes i bonics racons. Amb alguns turistes, com nosaltres, passejant, i també alguns pelegrins, que marxen o arriben per continuar el seu camí (hi ha força botigues relacionades). Arribem a la Porta de Sant Jaume i reculem tranquil·lament. Aprofito per fer un gelat de iogurt d’ovella, impressionant (més un de nous, molt bo).

Amb tota la volta feta marxem contents. El poble té alguna semblança amb els que hem visitat fins ara, però és prou diferent per fer-lo únic. Dels que hem anat, al nostre gust, un dels més macos.

Cotxe i cap al punt d’inici de la caminada de demà. Pel camí passarem pel coll de Burdincurutcheta (la “Creueta” en basc), que ens crida l’atenció per ser un nom molt llarg. Forma part del coll d’Irati. No anem tard, però tampoc d’hora... no ens aturarem a fer fotos, però anirem ben a poc a poc. El paisatge per on passem, típicament pirinenc, és meravellós. Tant que ens prometem que algun dia hi tornarem.

La Clara no volia anar de càmping, la idea inicial era no fer-ho. Al final, però, l’acabo convencent, no és car i tindrem lavabo, dutxa i rentaplats; i més després d’un dia molt complert. Acampem a Lorraine (Larrau en francès). El càmping està ple però ens fan lloc en un racó, on estarem molt bé.

Pont Penjant

Dia 10. Larraine – Holzarte - Taradell.

Ens llevem d’hora, dutxa, esmorzar i recollir-ho tot. D’aquí anem cap al punt d’inici de la ruta que tenim pensat fer. Aparquem al restaurant... en lloc de l’aparcament de la caminada, que és una mica més avall. D’això, però, ens n’adonarem quan marxem, i al final de la caminada ja hi comprarem beguda i un pastís basc.

Comencem a caminar. La primera part de la caminada és planera i passa pel costat del riu, amb algun vern i grans falgueres, envoltat d’una ombrívola i bonica fageda, fins i tot fosca a aquesta hora del matí. Passem, també, per un pont des d’on és veu un salt d’aigua que fa cara de ser molt maco, però que queda força tapat per la vegetació.

De cop, ens comencem a enfilar. La pujada és una mica forta, i fins i tot hi ha esgraons en alguna part. Passem per alguna clariana, amb prats i vistes a les muntanyes que envolten la vall.

Tot seguit el camí torna a ser més planer, primer cobert d’una fageda i més endavant altra vegada de prats amb vistes al bonics congosts d’Olhadoko i Olhadubi, i a l’impressionat pont penjat que creua aquest últim, i que és el principal objectiu de la ruta.

El pont penjant d’Holtzarte fa seixanta-set metres de llarg i té una alçada màxima de cent-vuitanta metres. És va construir el 1920 per facilitar la tala dels boscos de la zona. Des de llavors s’ha hagut de reconstruir i reformar per garantir-ne la seguretat, fins acabar transformar-se en una important atracció turística. Holzarte ve de l’eusquera holtze arte, que vol dir, literalment, entre murs o parets. Travessar-lo fa una mica d’impressió, però el pont és molt guapo, el lloc és bonic, i el fotografiem des de tots els angles possibles.

Per sort hem anat d’hora. A dalt érem poca gent, però ara que baixem i tornem pel mateix camí, cap a les onze del matí, només fem que anar-nos creuant gent. No hi ajuda que sigui dissabte, però ara ja tant ens fa. Ja gairebé a baix, ens aturem a refrescar-nos una mica al riu, fa un bon sol i una mica de calor.

Cotxe i cap a casa. Sense preses, la idea és que si veiem alguna cosa que ens agradi ens podem aturar. Tot i que al final no ho farem. Passem per un paisatge que cada cop és més ondulat, sempre verd. Sortim del País Basc sense saber quan, suposem quan deixem de veure noms i cartells en eusquera.

Travessem els Pirineus pel túnel de Somport. El paisatge és bonic, però no espectacular, pel que tampoc ens hi aturem. Després d’Irati fins i tot ens decep una mica, ja que n’esperàvem més (a la zona hi ha racons molt guapos, però estan més amagats).

Ens parem a dinar a l‘alçada de Canfranc, en un aparcament. Tot i que estarem bé... just després passarem per diverses àrees de pic-nic.

D’aquí cap a Jaca, Osca, Lleida i a casa, per un camí conegut. Ens fa gràcia, d’entrada, veure, encara que sigui de lluny, els Mallos de Riglos.