L’anada

Dia 1: Taradell - Cracòvia

Setmana de vacances. Ho aprofitarem per fer alguna caminada, anar a la platja i fer una escapada que tenim pendent de fa temps. Entre setmana i al mes juny, per estar més tranquils. Fem les maletes, sense preses, i cap a Cracòvia.

Sortirem de Girona, tot i que no vam buscar expressament, ens anirà millor. Per molt poca diferència de preu, ens queda més a prop i no haurem de patir per no quedar-nos embussats en alguna carretera per culpa de l’operació tornada (avui és Sant Joan).

Arribem i entrem a l’aparcament de l’aeroport, que tenim reservat. Ens adonem que segurament no calia, hi ha lloc de sobres. Els de baix cost estaven plens i aquest tampoc és massa car, i està ben bé al costat de la porta d’entrada.

Només entrar tenim un petit ensurt. A les pantalles s’indica que el nostre vol va en retard. Per sort, al cap de poc desapareixerà i deixarà de sortir, per marcar l’hora prevista... tot i que acabarem marxant amb una mica de retard. Anem a buscar les portes de sortida, que de seguida trobem, l’aeroport és petit i de seguida està tot vist. Ens esperem una estona, seiem i, com que el nostre vol marxa cap a dos quarts de nou, ho aprofitem per sopar. La Clara els entrepans que porta de casa i jo una hamburguesa que tarda una eternitat en fer-se (per sort anem d’hora).

Volarem amb Buzz, la filial polonesa de Ryan Air, en un boeing 737 (és una “tonteria”, però sempre m’ha agradat fixar-me en això, tot i no entendre’n res). Pràcticament no hi ha diferencies entre companyies, només una mica en la decoració i els uniformes. La resta igual, qualsevol extra pagant i seients estrets, amb l’afegit que has de posar la maleta sota el seient de davant, amb el que no pots estirar gaire les cames (però bé, això ja ho sabíem).

Ens enlairem mentre es va ponent al sol. A mi m’ha tocat finestreta i a la Clara passadís, que és el que ens agrada més al dos... només que tindrem l’inconvenient que entre els dos hi haurà un polonès de mida força gran. Em disposo a gaudir del que pugui anar veient, que serà ben poc ja que estic a la banda equivocada. Només sortir m’agrada identificar, i veure, el tram de costa que va Blanes a Palamós. I a partir d’aquí només mar, més mar i núvols. Passem per sobre unes illes, que un cop a casa, dedueixo que són les del Parc Nacional de Port-Cros, a França (resseguim la seva costa). Llavors més mar. Quan, finalment sobrevolem terra ferma ja s’ha fet de nit i només és veuen llums i pobles dispersos d’Itàlia i Àustria. Passem per una gran ciutat, amb un gran riu i molts ponts, que també un cop a casa, em sembla que podria ser Viena. A l’aterrar, Cracòvia també es deixa veure una mica, tot i que no el seu centre.

Un cop a l’aeroport, baixem ràpid i sense perdre temps anem cap a la parada de bus. Per sort portava els horaris preparats i arribem a temps per agafar l’últim de la línia 300, sinó ens hauríem d’haver esperat mitja hora més per agafar una altra línia nocturna. No sabem qui bitllet agafar, ja que aquí sembla que va segons la durada del trajecte... i tampoc sabem exactament quan dura. Al final el comprem dins del bus mateix, amb una durada més llarga, per si un cas, que tampoc és gens car.

Baixem a la parada que ens toca, caminem poc menys de cinc minuts i arribem a l’apartament que hem llogat per tres nits. Abans de marxar ja hem rebut els codis per obrir la porta i després agafar les claus, que fem sense problemes. A l’Hugo Star Apartaments hi estarem molt bé, està net, és força nou i està molt ben situat. En els propers dies hi trobarem a faltar una mica d’equipament a la cuina, com un microones o tovallons, però bé. Tampoc estarem de sort amb les vistes des de les finestres, que donen a un celobert, però això ja era demanar massa i ens és una mica igual.

Dia ben aprofitat

Dia 2: Cracòvia (centre, barri jueu i gueto)

Tot i haver anat a dormir tard, gairebé a la una, ens llevem d’hora i comencem el nostre recorregut per la ciutat. El primer que fem, gairebé només sortir de l’apartament és canviar cinquanta euros, que al final del dia ens quedaran curts, tot i que gairebé a tot arreu paguem amb targeta.

Tot seguit anem a buscar un lloc per esmorzar per a la Clara, que té localitzat al centre, però a l’altra punta on estem. Decidim fer-ho tot passejant pel bonic parc urbà de Planty, que ocupa l’espai on antigament hi havia hagut les muralles i envolta tot el casc antic (amb una llargada d’uns quatre kilòmetres). Com va passar a moltes ciutats en creixement les muralles medievals “molestaven”, pel que sovint van ser enderrocades. Aquí això es va fer a principis del segle XX, només deixant les del costat de la Porta Florià. Trobem el local que buscàvem i la Clara es menja un gofra de poma, canella i xocolata, i jo un bagel amb formatge i cansalada. Un pel car, però bo.

Tot passejant per diferents carrers arribem a la Porta de Florià, del segle XIV. Durant segles va ser la principal porta d’entrada a la ciutat i era el punt d’inici del Camí Reial. De les vuit portes i trenta-nou torres que tenien les antigues muralles, només es conserva aquesta, més un tros de muralla de dos-cent metres, que porten a dues torres, la dels Fusters i la dels Ebenistes, una cada banda. Un racó molt bonic.

Sortim del casc antic i anem a fer una volta a la bonica plaça de Jana Matejki, punt de sortida de l’excursió de demà (ens n’adonarem més tard). Fem, de passada, tota la volta a la Barbacana i aprofitem per entrar-hi. És un fortificació militar gòtica, circular i austera, però bonica i amb bones vistes a Planty, la porta de Florià i a la plaça. Està considerada una obra mestra de l'enginyeria militar medieval i és un dels tres únics baluards fortificats, i el més ben preservat, que encara queden a Europa. Estava envoltat d’un gran fossat i unit a les muralles per un passadís cobert que arribava a la porta de Florià. Les seves parets fan tres metres de gruix, té set torres i fins a cent trenta sageteres. Es va construir per repel·lir la possible invasió otomana de la ciutat.

Tornem a entrar per la Porta, girem a la dreta i aprofitant que l’entrada a la Barbacana inclou la de les muralles, les visitem. El recorregut és curt però està molt bé. Es puja a una torre, la capella de Sant Florià, i el camí de ronda de les muralles, amb bones vistes al carrer Florianska.

Un cop visitades les muralles baixem per aquest carrer, que uneix la Porta de Florià amb la plaça del Mercat. Envoltada de cases d'estil renaixentista amb façanes de colors pastel, formava part de l'antic Camí Reial i  és un dels carrers comercials més bonics de la ciutat. En aquest carrer també hi ha algun dels locals més emblemàtics de la ciutat, com l'Hotel Pod Róza (el més antic) o el Museu de la Farmàcia (que fa pinta d’estar molt bé, però hauré d’esperar a una altra ocasió per convèncer a la Clara, tot i que no ho provo, ens quedà molt per fer i aquesta no és una visita prioritària).

Arribem a la Plaça del Mercat (Rynek Glówny) tot i que d’entrada, no ens hi entretenim gaire. Anem directes a buscar els lavabos públics, de pagament, que hi ha al Mercat dels Teixits. Ens costa una mica trobar-los, tot i que és ben fàcil, i ens aniran molt bé aquests dies.

Tot seguit fem, ara sí, la volta tranquil·lament. És el lloc més conegut de la ciutat i, diuen, segurament amb raó, una de les places més boniques del món. Envoltada de cases i palaus acolorits, és el centre neuràlgic del casc antic i destaquen la bellesa de la Basílica de Santa Maria (tot i que avui té una torre envoltada de bastides), la Llotja dels Teixits, la petita església de Sant Adalbert, la Torre de l'Antic Ajuntament i l'estàtua del poeta polonès Adam Mickiewicz al seu centre.

Comencem per Santa Maria i anem a comprar les entrades (al mateix lloc comprem, per separat, les de la torre i les de basílica). Tot i ser migdia i tenir un número d’entrades restringides, no hem tingut cap problema per pujar a la torre, al contrari del que havíem llegit (suposem per ser entre setmana i juny, segurament els caps de setmana d’estiu s’hi hagi d’anar més d’hora per no quedar-se sense). Només ens haurem d’esperar mitja hora.

Davant la seva porta hi ha un munt de gent mirant amunt. Veiem, de casualitat i sense buscar-ho, com passa cada hora, com un trompetista des de dalt la torre toca la popular melodia Hejnal (tot i que les bastides ho desllueixen una mica). La tradició es remunta a set-cents anys enrere, quan les torres eren un element important per a la defensa de la ciutat. Des de la torre més alta es feia un toc de trompeta al matí per obrir les portes de la ciutat, i un altre al vespre per tancar-les. Servien, també, com a senyal d’alarma. La llegenda diu que un dia hi va haver un atac llampec tàrtar i quan el vigilant va començar a tocar una fletxa enemiga li va travessar la gola, sense poder acabar la melodia, però les portes van poder ser tancades. Des d’aquell dia, en record, el toc s’interromp a meitat de la nota, com si estès incomplerta.

Ens esperem una miqueta a la porta i tot seguit pugem a l'Hejnalica, una de les dues torres bessones de la basílica, la més alta, des d’on gaudim de magnífiques vistes a la plaça, el casc antic i bona part de la ciutat. Ho fem primer, a traves dels vidres de les finestres... que després, preguntant al vigilant, sabrem que les podem obrir per fer millors fotos. Bé, més aviat entre-obrint-les i tancant-les de seguida, ja que si no passa molt vent. Només ens hi podem estar mitja hora, però tenim temps de sobres.

Baixant entrem a la basílica, un enorme temple gòtic bellament acolorit, on destaca el gran retaule de fusta medieval amb dues-centes figures tallades.

A continuació anem fins a la Torre de l’Antic Ajuntament, l’únic que en queda. És un altre edifici gòtic, del segle XIV, on no entrarem, tot i que hem llegit que val la pena per veure la maquinaria de l’antic rellotge i és un bon mirador de la plaça del mercat (encara que no tant com la torre).

Just al seu costat hi ha la Llotja dels Teixits, que s’ha convertit en un mercat d’artesania i de souvenirs. Tot i això és una altre joia de l'arquitectura renaixentista. Amb dos pisos, va ser el centre de negocis més important de la ciutat durant l'època medieval i s’hi venien, entre altres coses, espècies i sedes. En una de les seves entrades, cosa prou curiosa, hi ha un ganivet penjant d’una cadena. Advertia als lladres que si eren atrapats serien castigats tallant-los una orella, si bé la llegenda també diu que va ser fet servir per un dels dos germans que van construir les torres de la Basílica de Santa Maria, per assassinar l'altre, després de la disputa per veure qui construïa la torre més alta.

Em quedo una mica amb les ganes d’entrar al museu subterrani, però bé, que hi farem. Anem a buscar un lloc per dinar i després de mirar una mica decidim fer-ho a la plaça mateix. A l’Sphinx, encara que no serà ben bé típic polonès. La Clara una amanida de verdures i pollastre i jo un xauarma. Una altra cosa que també em quedaré amb les ganes serà la de menjar en un bar mleczny, els “bars de llet”, típics de Polònia, on es pot tastar els seus plats tradicionals. Aquest bars va aparèixer a finals del segle XIX, amb una carta molt econòmica basada en productes làctics i verdures. La seva expansió va arribar, però, amb la República Popular de Polònia (a meitat del segle XX), quan el govern socialista va obrir nombrosos restaurants d'aquest tipus arreu del país, amb la idea que el obrers que no ho poguéssim fer a la feina, ho poguessin fer de forma barata. Actualment la majoria encara conserven una antiga decoració austera, però són un molt bon lloc per tastar plats el com el zurek (sopa), el golabki (boles de carn picada amb arròs) o els pierogi (una mena de ravioli).

Havent dinat, tot passejant, anem fins a la basílica de Sant Francesc d’Assis. Bonica, és una de les més antigues de la ciutat, amb una combinació d’estils que van del gòtic al neogòtic, després de patir diversos incendis i remodelacions. Tot i que a nosaltres ens passa per alt, al seu interior hi ha una rèplica del Sudari de Torí i una placa en un banc que recorda on s'asseia Karol Wojtyla abans de convertir-se en el Papa Joan Pau II.

Un cop vista tornem a la plaça per anar al lavabo. Aprofitem, també, per voltar per carrers diferents del casc antic, de manera que al final dels tres dies gairebé haurem passat per tots. Anem, tot seguit, a la bella plaça Maly Rynek.

Al cap de poc tornem a baixar pel carrer Grodzca, amb un bon grapat de cases renaixentistes dels segles XVI i XVII bellament acolorides de colors pastel (amb la plaça, serà el nostre punt de referència, i el farem servir sovint els tres dies, ja que és el que ens porta directament de l’hotel al centre). En aquest carrer hi ha, també, l’església de de Sant Pere i Sant Pau, que destaca per la seva façana culminada amb les escultures dels dotze apòstols, i, just al seu costat, la de Sant Andreu, amb un bell interior d'estil barroc i un original púlpit en forma de vaixell. Amb el carrer Kanonicka, que va en paral·lel i anirem demà al vespre, formava part de la Via Reial, un camí històric que anava de la plaça Matejki fins al castell de Wawel, i que durant segles va tenir funcions destacables: la recorríem el reis després d’haver guanyat una batalla, bisbes que assumien el seu càrrec o, entre altres, seguicis fúnebres de polonesos il·lustres.

Com que la Clara no està del tot fina, fem una parada de mitja hora a l’hotel, per descansar una mica. Ens ve de passada.

Per acabar d’aprofitar el dia tot seguit anem a fer una volta per l'antic barri jueu (Kazimierz), també declarat Patrimoni de la Humanitat. Originari del segle XIV, aquí hi van arribar a viure fins a setanta mil jueus, sent la comunitat jueva més gran i important d’Europa. El barri, però, va quedar abandonat durant l'ocupació nazi amb el trasllat de la seva població al gueto Podgorze, on van ser confinats en habitatges minúsculs, compartits per diverses famílies, abans de ser deportades als camps d’extermini més propers a la ciutat, com el d’Auschwitz. Actualment només n’hi viuen uns quatre-cents. Amb la caiguda del comunisme el barri es va començar a rehabilitar, però no va ser fins que Steven Spielberg hi va rodar La llista de Schindler que es va revifar. Actualment s’ha convertit en un dels barris més moderns i amb més ambient de la ciutat, on es barregen botigues, bars, restaurants i galeries d’art. Molt xulo, passegem pels seus carrers, tot passant per davant de les sinagogues que visitarem demà-passat, a aquesta hora de la tarda estan tancades, i el carrer Szeroka, un dels escenaris de la pel·lícula.

Tot seguit anem cap al Pont del Pare Bernatek, un modern pont de vianants construït l’any 2010, que travessa el riu Vístula. L’any 2016 se li van afegir nou escultures, obres de Jerzy Kędziora. Són nou figures, penjades en cables, que es gronxen amb el vent donant la sensació que són persones o esportistes fent exercici. Molt bonic, i més a aquesta hora de la tarda, que es comença a fer de nit.

Per acabar el dia fem una volta per Podgorze, on els nazis van “instal·lar” el gueto, per fer un “neteja de la ciutat jueva de Kazimierz”, un cop espoliades totes les seves pertinences. D’aquella època en queda ben poca cosa, algun vell edifici i plaques explicatives del que hi va passar (i un parell de fragments dels seus murs, que no visitarem). El jueus s’enviaven al que es va anomenar la plaça de la Selecció: si eren aptes per treballar se'ls enviava al camp de concentració de Plaszow, els més hàbils amb les mans anaven a la fàbrica de Schindler, on es feien olles, estris de cuina i armament per a l'exercit nazi, els no aptes es deportaven al camp de concentració d'Auschwitz, i els que no servien per res, a un carreró proper, on eren assassinats. Actualment aquesta plaça és coneix com la Plaça dels Herois del Gueto (Plac Bohaterów Getta) i és on es troba l’emotiu monument commemoratiu en record i homenatge als herois i víctimes del Ghetto de Cracòvia: el Monument de les Cadires, finançat per l'ajuntament i projectat per arquitectes de la ciutat. En aquesta plaça també hi ha la farmàcia de l'Àliga, que va ser propietat d’un polonès que, tot i que li van oferir altres locals a diferents zones de la ciutat, va decidir quedar-se, convertint l’establiment en un punt on els jueus podien trobar ajuda mèdica i on podien reunir-se i fugir de la realitat que els hi va tocar viure. És pot visitar, però a aquesta hora està tancada i quedarà pendent per una altra ocasió.

Ja donant per acabada la jornada, fem una passejada relaxant pel costat del riu i aprofitem per passar per diferents botigues, on comprarem els plats precuinats que ens menjarem a l’apartament (que no té microones i haurem d’escalfar de forma clàssica).

Colpidor

Dia 3: Auswitch i Cracòvia (centre i de nit)

Ens llevem relativament d’hora i esmorzem tranquil·lament a l’apartament. Avui tenim una activitat programada, la visita a Auschwitz. Contractada des de casa uns dies abans després de llegir que, tot i que es pot fer, fer la visita pel teu compte és complicat per diferents motius. De manera que vam decidir no complicar-nos la vida i fer la visita guiada amb Civitatis.

Tornem a travessar tot el centre, a aquesta hora del matí amb molts menys turistes i vianants i força més cotxes (suposem que és l’hora que repartidors i altres serveis aprofitem per treballar en aquesta zona). Fem una parada al lavabos del Mercat dels Teixits i, com que anem d’hora, una segona a un mercat ambulant prop de punt de sortida.

Un quart abans de l’hora de sortida arribem a la plaça Matejki, on ens trobem amb el grup amb qui anirem, on ja estan repartides les entrades, que són nominals. Pugem a l’autocar i sortim més que puntuals, que ja va bé, que l’excursió és llarga.

D’entrada una hora i mitja de carreteres, per un paisatge lleugerament ondulat, més aviat planer, on s’alternen camps verds i boscos de faig o de pi roig, prou bonic.

Una mica abans d’arribar, l’Anna, la noia polonesa que ens farà de guia (i ho farà molt bé) ens fa les primeres explicacions, que per començar seran de tipus “logístic”. El camp de concentració d'Auschwitz és en realitat és un complex de diversos camps: Auschwitz I, Auschwitz II-Birkenau, Auschwitz III-Monowitz. El grup es partirà en dos grups més petits, de trenta, cosa que fa que respirem tranquils, ja que ja ens veiem fent la visita amb un grup de seixanta. Començarem per Auschwitz I, on haurem de passar uns controls de seguretat estrictes per entrar, no es pot menjar ni beure begudes calentes al camp, i es demana només fer fotos tipus reportatge (no selfies), i ser respectuosos (cosa que igual no s’hauria de recordar, però no tothom, suposo, deu tenir prou sentit comú). Durant la visita tindrem diferents estones de descans.

Passem els controls i entrem al camp, en silenci, per un modern passadís on uns altaveus van recitant els noms de les víctimes del camp, cosa que ja d’entrada impressiona força. Tot seguit ens plantem a la porta que s’ha fet tristament famosa, amb la cèlebre  inscripció Arbeit macht frei (“el treball et farà lliure”), i que també es trobava a molts altres camps. Originalment els camps servien per “reeducar” els ciutadans alemanys que no estaven alineats amb el règim. Al convertir-se en camps d’extermini aquest lema es va convertir en cínic i macabre. El cartell d’aquí, però, té una particularitat, la B està invertida. El ferrer encarregat de forjar la inscripció, un presoner polonès, va decidir posar aquesta lletra així per representar la seva disconformitat amb el que significava i passava al camp

Passem la tanca amb filat d’espines i electrificada. A partir d’aquí visitarem quatre barracons o blocs, de totxo, ja que abans de la fundació del camp van ser instal·lacions de l’exercit polonès. Actualment molts d’ells s’han restaurat i convertit en museu,visitarem:

- El bloc 4: dedicat a explicar la Solució Final, el pla d'extermini sistemàtic ideat pels nazis. S’hi pot veure un mapa on s’explica el perquè aquest camp va arribar a ser tant “important”, ja que estava en una posició molt cèntrica, a l’oest, i ben comunicat per tren. També hi ha diferents panells amb les horribles dades d’aquest camp, a banda de diferents fotografies de Birkenau (on anirem després), les més colpidores les que mostren el procés de selecció: al baixar dels trens un anàvem cap a una banda, directe a la cambra de gas, d’altres, menys, cap a l’altra, al camp de concentració. També hi ha una maqueta de com eren les cambres de gas i els crematoris (ja que van ser enderrocades pels nazis abans d’abandonar-les), i un munt de llaunes obertes del gas Ziklon B (el que es feia servir a les cambres de gas). El més esfereïdor d’aquest bloc, però, és la Sala de Pel, on n’hi ha més de dues tones. Quan els presoners arribaven els rapaven i els seus cabells eren enviats a diferents industries, que els feien servir per fer mantes, mitges, cordes, mecanismes d’ignició de bombes, coixins o matalassos.

- El bloc 5, amb l’equipatge confiscat als deportats. Quan eren enviats als camps només podien portar vint-i-cinc quilos d’equipatge (que solia ser el més valuós que tenien), que els requisaven només arribar. En aquest bloc hi ha enormes sales protegides per vidres on s'amunteguen aquests objectes personals: sabates, pròtesis, ulleres, maletes o olles. Són, només, una petita part de les pertinences dels jueus assassinats que es van trobar al camp, les que les SS no van aconseguir enviar a l'interior del Tercer Reich o destruir abans de l'alliberament. Es van trobar unes 80.000 sabates, unes 3.800 maletes (2.100 amb els noms dels seus propietaris gravats), uns 40 kg d'ulleres, unes 460 pròtesis o uns 260 talits (els xals d'oració jueus).

- el bloc 7, amb les fotos dels presoners que es feien quan arribaven al camp, amb la data d’entrada i la de la seva mort (gairebé sempre pocs mesos o setmanes). Amb el temps, però, això es va deixar de fer, ja que era tanta la quantitat de gent que entrava, i moria, que era impossible deixar constància de tots. A les seves sales s’hi pot veure, també, una recreació de com vivien els presoners (els llits, les latrines...).

- el bloc 11, conegut com el Bloc de la Mort. Era la presó dins la presó per als que als que infringien les normes. Al seu soterrani, conegut com el búnquer;, es tancava els presos en règim d'aïllament i se'ls sotmetia a tortures extremes, que anaven de privar-los de llum durant mesos, fins que embogien deixar-los morir de gana; tancar fins a sis presoners en una cel·la d’un metre quadrat, fins que morien de cansament; o tancar fins a quaranta persones en una cel.la on només hi entrava aire per una petita finestreta.

La visita als blocs està molt bé, per dir-ho així, l’única pega és que vas en fila índia, a la velocitat de la massa, sense massa o gens de temps per aturar-te, fer alguna foto, llegir els cartells o, simplement, parar-te a pensar sobre el que es veu.

Al costat d’aquest últim bloc hi ha el Mur de la Mort, on els nazis van executar milers de presoners, en la seva majoria jueus. Va ser reconstruït després de la guerra perquè servís de recordatori de les atrocitats que van tenir lloc aquí.

La visita continua per la zona on es feia el recompte dels presoners, on havien de ser-hi tots, inclosos els que s’havien mort (que havien de ser traslladat pels seus companys). Aquest recompte és podia allargar fins a hores, sent un altre mètode de tortura i denigració més. Just al seu costat hi havia com a mètode de intimidació, a més, una forca col·lectiva que ha estat reconstruïda. L'execució més gran es va fer el 1943, quan dotze polonesos sospitosos d'ajudar a escapar a tres presoners i de mantenir contactes amb l’exterior hi van ser penjats.

La visita s’acaba a la cambra de gas, que ha estat parcialment reconstruïda, i on encara es poden veure els forats per on els nazis llençaven el gas, i el crematori.

Tot seguit tenim deu minuts per anar al lavabo o fer el que vulguem. Ens recull el bus i anem cap a la següent parada, que està a uns tres kilòmetres. Pel camí passem pel costat de diferents cases i prop del poble de Oświęcim, tot construït després de la Segona Guerra Mundial, ja que els Nazis van “buidar” de gent un radi de quaranta quilòmetres al voltant del camp.

Comencem la visita d’Auschwitz II – Birkenau, que és la imatge que segurament a tots tenim al cap a tots quan pensem en Auschwitz. Si el primer, almenys inicialment, va ser un camp de concentració, aquest va ser ideat directament com un autèntic camp d’extermini.

Passem per la seva porta, també tristament famosa, i comencem la visita per la vies del tren, al punt es feia la “selecció” dels jueus que arribaven amuntegats en vagons de bestiar, després de dies de viatge en condicions infrahumanes (molts ja no sobrevivien a aquest trajecte). A les vies hi ha un vagó tal com eren com a recordatori.

Continuem la caminada, ara per anar fins a les restes del que queda de les cambres de gas i els crematoris. Les ruïnes del que van deixar el nazis en el seu intent de destruir les proves de l’extermini en la seva retirada. Com en una cadena de muntatge, de la cambra de gas al crematori, en el període de major activitat al camp és van arribar a incinerar fins a 10.000 persones al dia.

Caminem una mica més i visitem un dels barracons de totxo, amb els llits que a tothom li ve al cap. Al camp es conserven quaranta-cinc barracons de totxo i vint-i-dos de fusta, dels més de tres-cents que hi va arribar ha haver. Sovint hi dormien més del triple de les persones que hi cabien.

D’aquí tenim trenta minuts lliures, que la majoria aprofita per anar al bar i/o menjar una mica. Jo, prèvia parada al lavabo de l’entrada, vaig a fer una ullada ràpida als barracons de fusta més propers. Eren quadres prefabricades, les dues primeres feien la funció de latrines, i la tercera de dormitori (n’hi ha més, però no tinc temps d’anar-hi). Aprofitem, també, per fer una ullada a la llibreria de l’entrada, on comprarem dos llibres en castellà: Les bessones d’Auschwitz i el Voluntari. Ens serviran per posar alguns noms i cares a les històries que s’hi van viure, després de tants números.

Al camp d’Auschwitz II – Birkenau hi van morir més d’un milió de jueus i gairebé vint-mil gitanos (entre altres). És una experiència colpidora que s’ha de viure. Potser perquè anàvem molt mentalitzats, coneixedors del que anàvem a veure (gracies a llibres i pel·lícules), sent per mi la segona vegada (vaig visitar Terezin a la República Txeca fa uns anys), tot i que és colpidor, no ens afecta tant com ens pensàvem. No em deixa de sobtar, però, que els descendents dels que van patir aquells horrors ara n’estiguin cometent de semblants, cosa que diu molt poc a favor de l’espècie humana.

Tothom torna a ser molt puntual, cosa que s’agraeix. Tenim una hora i mitja de camí, pel mateix lloc on hem vingut. Ho aprofitarem per dinar, al mateix autocar, unes amanides precuinades que ja portàvem “de casa”.

Una altra vegada a la ciutat aprofitarem per baixar per l’altra banda Planty, que és més bonica, i d’aquesta manera el veurem tot. Ho aprofitem, també, per fer una ullada a l’església universitària de Santa Anna. Construïda a cavall entre dels segles XVII i XVIII, per iniciativa de l'Acadèmia de Cracòvia i del rei Joan III Sobieski, està inspirada en l'església Sant'Andrea Della Valle de Roma, el seu interior està molt ornamentat i és un dels exemples més esplèndids del barroc tardà de Polònia. Tot i ser una visita que fem totalment improvisada, és l’església que ens agrada i ens agradarà més de la ciutat.

D’aquí anem al Colegium Maius, un bell edifici construït en estil gòtic tardà fruit de l’ampliació de l'Uniwersytet Jagielloński, la universitat més antiga de Polònia i la segona més antiga de l’Europa Central. De fet, visitem el seu pati central, sense poder contemplar el seu curiós rellotge amb figures en moviment al compàs de música del segle XVI. És tard i tampoc podem entrar al museu i, almenys jo, em quedo amb les ganes. Él Museu de la Universitat Jagellònica té, entre altres atractius, diferents i importants col·leccions d'instruments científics de tots els camps, del segle XI al XIX. En una altre ocasió serà.

Al seu costat hi ha, des del 1467, el Jardí dels Professors. Antigament era l'hort que proveïa la universitat i actualment és un bonic jardí. Hi fem una volta ràpida, ja que estan a punt de tancar-lo.

Tornem cap a Planty, baixem una mica més i fem la volta al castell. Al seus peus hi ha un mercat de productes artesans. Ho aprofitarem per comprar uns caramels per als meus pares, que aquests dies ens cuiden la Xata, la nostra gata.

Cansats, ens comprem plats preparats en un supermercat i sopem a l’apartament. Descansem una mica. A les deu, però tornem a sortir, ara per veure una mica la ciutat de nit.

Pugem pel Camí Reial, anem pel carrer Kanonicka, un dels més bonics de la ciutat, i passejarem per algun dels carrers propers, fins arribar a la plaça del Mercat. A aquesta hora encara hi ha força ambient. Ens sorprèn que hi hagi poca llum, especialment als carrers laterals, però tampoc no en cal més. Tornem a baixar per on hem vingut i aprofitem per fer, també, una volta més ràpida pel barri jueu, on hi ha l’ambient més nocturn i jove de la ciutat. La volta ha valgut molt la pena i ens ha agradat molt.

Arrodonint

Dia 4: Cracòvia (Castell i sinagogues). Cracòvia - Taradell.

Avui ens ho prendrem en una mica més de calma i ens llevarem una mica més tard. Baixo a comprar un cafè per la Clara i ho aprofito per comprar-me l’esmorzar en un forn de pa. Assenyalant el que em fa més gràcia. En menjaré dues pastes molt bones, una de formatge i una altre que crec és un pączek (pączki en plural), un bunyol típic de Polònia, que és una massa fregida en oli abundant, en forma de bola aixafada, farcit de confitura o d'un altre dolç (en el meu cas de melmelada de nabius) i generalment cobert de sucre molt, de sucre glacé o de trossets de pellofa de taronja.

Sortim a les deu i deixem les maletes a un locker que ens queda de camí, que hem buscat prèviament. Tot i això, de seguida arribem a la primera parada del dia, que ens queda ben a prop: la plaça del Castell. Ho aprofitem per anar al lavabo i comprar les entrades pel castell. El sistema és una mica complicat, diferents sales i estances (algunes que no valen molt la pena), es paguen per separat i hi ha diferents “pacs”. Farem el castell I i II.

Un cop tenim les entrades anem cap a la Catedral... que és una altra entrada a part. Començarem per aquí. La catedral de Sant Estanislau i Sant Wenceslau va ser el centre del poder eclesiàstic i monàrquic de Polònia, i era el lloc de coronació tradicional dels monarques polonesos. Bonica, d’estil gòtic, destaquen algunes de les seves capelles laterals, que es van anar afegint al llarg del temps, com la de Segimon (renaixentista bellament decorada amb cúpula daurada), el mausoleu de Sant Estanislau (patró de Polònia, a la nau central), i la cripta (lloc de sepultura triat per els reis polonesos i alguns herois nacionals, i on es poden veure els sarcòfags reals). Un altre dels seus principals atractius és la Torre de Segimon, on després de pujar per una escala de fusta es pot veure, entre altres, la impressionant campana de Segimon (Zygmunt dzwon). Feta l’any 1520, pesa gairebé tretze tones, fa dos metres d’alçada i té un diàmetre de dos metres i mig. Es necessiten dotze campaners per tocar-la i només sona en ocasions especials. Es considerada un dels símbols nacionals polonesos.

Un cop vist el temple anem cap al castell, que va ser la residència dels reis de Polònia durant cinc segles (del 1038 fins a 1596), i restaurant a finals del segle XX. Segurament la seva part més bonica és el pati, des d’on s’entra a les diferents exposicions. Nosaltres farem primer el “Castell I”, on es mostren els apartaments reials privats, situats a la primera planta, amb el seu mobiliari original. Corresponen a les habitacions reials, les habitacions dels convidats, els lavabos o els espais d’entreteniment dels reis (algunes decorades amb bells tapissos flamencs). Tot seguit farem el “castell II”, a la segona planta, on hi ha les Sales d’Estat. Aquí, al segle XVI, el "Segle d'Or"; de la cultura polonesa, s’hi celebraven els grans esdeveniments oficials. Hi havia les sales d’assemblees de les dues cambres, la sala dels Diputats o la del Senat ("Senatorska2), que era la més gran de tot el castell i acollia les grans celebracions estatals i de la cort: des de balls i espectacles teatrals, fins a concerts i casaments reials (fins i tot quan la capital del país es va traslladar a Polònia, deixant de ser la residència reial permanent). Per mi, perfecte, m’agrada força, per a la Clara una part bé, l’altra li sobra una mica (sobretot la segona).

A la sortida fem una volta per els Jardins Reials, petits però bonics. També pel pati i els jardins exteriors. Ja que ens entra amb les entrades del castell fem una ullada, també, a l’exposició permanent “Wawel Recovered”, que mostra com va ser el procés de restauració del castell després de l’ocupació àustrica, que el va convertir en una fortalesa militar. Està bé, però hi passem ràpid ja que, pel nostre gust, és massa tècnica.

Tot seguit gaudim de les vistes des del mirador. Castell i catedral estan situades dalt d’un petit turó amb bones vistes a la ciutat. Entrem a la cova del Drac, que és una altra entrada a apart (que ja tenim). Baixem per unes llargues escales de caragol. Un cop al capdavall passem per la cova pròpiament dita, amb un recorregut per diverses sales i passadissos  d’uns vuitanta metres, on es poden veure fòssils i algunes concrecions càrstiques. La seva sortida és a la vora del riu. Està bé.

Segons la llegenda a la cova hi havia viscut un drac que atemoria als habitants de la ciutat i demanava ofrenes de bestiar (o verges, segons la versió). Tot i que fins i tot ho van intentar els guerrers més forts, cap va aconseguir matar-lo. Al final, però, la bèstia va ser vençuda gràcies a l'enginy d’un sabater, Skuba, aprofitant la feblesa més gran del drac: la golafreria. El sabater va col·locar una ovella plena de sofre a l'entrada de la cova, que el monstre es va menjar a gust. Al cap de poc el drac va tenir molta set (el sofre l’estava cremant per dins), va sortir de la cova i es va posar a beure aigua del riu, sense poder acabar mai amb la set, i va anar bevent i bevent fins que al final... va explotar! Avui en dia a la sortida de la cova, al costat del riu, hi ha l'escultura del drac de Wawel, que treu foc cada pocs minuts. Esperem una estona i ho veiem. És curiós.

Passem pel mateix mercat que ahir i ho aprofitem per comprar el meu dinar: un entrepà amb una mena de botifarra (suposo algun tipus de kielbasa, la salsitxa típica de Polònia), una mena de samfaina, ceba i una salsa blanca. Molt bo. La Clara es menjarà una amanida que ja porta. Ho farem en un banc, tranquil·lament, al costat del riu.

Com que hi passem pel costat, tot anant al barri jueu, fem una ullada a la basílica de Sant Miquel Arcàngel, o Skałką «la petita roca». Barroca, aquesta església està associada  al màrtir del bisbe de Cracòvia Estanislau de Szczepanow, que és el patró del país. La seva cripta, que no visitem, serveix de panteó pels polonesos il·lustres nascuts a la ciutat. Davant seu hi ha l’estany de Sant Estanislau, al lloc on presumptament es van enterrar les restes del cos desmembrat del màrtir (on hi ha una font, suposem, amb efectes miraculosos com sol passar en aquests llocs, i com podem observar veient com n’agafa un devot). També hi ha un conjunt d’estàtues modernes i un monument a Joan Pau II, que va ser arquebisbe de la ciutat i el primer Papa polonès (ben present a la ciutat, n’hem vist referències i algun altre monument, a més, al turó de Wawel, hi ha un museu dedicat a ell).

Tornem al barri jueu per acabar les visites que ens van quedar pendents. Comencem per la sinagoga Vella o de Kazimierz (en polonès synagoga Stara). Construïda a finals del segle XV, és la més antiga de Polònia. Va ser destruïda pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, però va ser restaurada després de la guerra. L'interior és actualment un museu dedicat a la història i cultura dels jueus de Cracòvia, i mostra fotografies de com era la vida a Kazimierz abans de l'ocupació alemanya, així com pintures d'artistes i objectes religiosos. A la sala d'oració principal es presenta el cicle de les festivitats jueves més importants (com el Shabat o Janucà), així com els costums, objectes i vestits tradicionals relacionats amb aquestes festes. A l'antiga sala d'oració per a dones es mostra una exposició dedicada a la vida privada i familiar dels jueus.

Davant seu hi ha un monument en commemoració als trenta polonesos catòlics que el 1945 van intentar ajudar els jueus. Motiu pel qual els van portar a aquest mur i van ser executats.

D’aquí anem fins a la propera sinagoga Remuh, la més petita de les set sinagogues que queden a Cracòvia (de les més de vint que hi va arribar a haver, actualment només una activa). Va ser construïda a mitjans del segle XVI i té com a principal atractiu el seu antic i senzill cementiri urbà (que em recorda al que vaig veure a Praga, ara ja fa uns quants anys). Se sap que hi ha més de set-centes làpides, la majoria amb inscripcions en hebreu, tot i que moltes d'elles van ser cobertes de terra després de ser redescobertes durant el segle XX i no es poden veure. Ens crida l’atenció el costum jueu de recordar els morts deixant pedres sobre les seves tombes, d’origen antic i incert. Hi ha varies interpretacions. La primera, és que era una advertència als kohanim (sacerdots jueus), que es tornaven ritualment impurs si s'acostaven a menys de quatre peus d'un cadàver. Per evitar-ho, els jueus van començar a marcar tombes amb piles de roques per indicar-ho. La segona, per mantenir l'ànima en aquest món, ja que el Talmud esmenta que quan una persona mor la seva ànima continua habitant durant un temps a la tomba. D’aquesta manera, posant pedres a la tomba es manté l'ànima en aquest món. La tercera, seria perquè les pedres eviten que els dimonis i golems puguin entrar a les tombes, o que el lloc sigui abandonat i eventualment profanat. La quarta i última (i la que ens agrada més), és que les pedres duren més que les flors. Les flors, encara que agermanen, es panseixen i s’assequen mentre que una pedra no mor, i simbolitza la permanència de la memòria i el llegat.

Tot seguit anem a visitar la de Tempel, però hi estan fent un assaig per un concert i no hi arribem a entrar. La veritat és que per fora no n’hi ha cap de bonica, ni que cridi l’atenció, i les dues que anat, almenys comparades amb les que vam veure a Toledo no fa gaire, no són especialment boniques (tampoc lletges i tenen l’al·licient del museu i el cementiri). També és cert que, tot i que no hi anem, la de Tempel, la d’Isaac i la de Kupa semblen més fotogèniques.

Agafem un tramvia i fem un intent d’anar a la fàbrica de Schindler, però hi ha força cua i anem una mica justos. Així doncs, tornem per on hem vingut, recollim les maletes, on aprofitem per fer un gelat (el locker també és una cafeteria).

Sense preses anem a buscar l’autobús a la mateixa parada que a l’anada. El que hem d’agafar passa cada quart d’hora i estem de sort, no ens hem d’esperar ni cinc minuts.

A l’aeroport fem una volta i de seguida pugem a la zona d’embarcament. Passem els controls ràpid. Fem ara, una volta per dalt, on hi ha molta gent. És fins i tot molest. No és gaire gran (una mica més que el de Girona, no gaire, però amb més bars i botigues). Tenim la sensació que l’aeroport, o almenys la terminal, s’ha quedat petit o molt petit, ja que fins i tot ens costa trobar un lloc per seure. Ens hi haurem d’estar una estona, que aprofitarem per anar al lavabo i comprar sopar.

No cometem l’error de Girona i no ens aixequem per fer cua per pujar a l’avió... els seients van numerats i les maletes sota els peus, pel que no té sentit. Sortirem més o menys a l’hora, i el vol serà molt plàcid (només ho passarà fatal la noia que tinc al costat, que sembla que té molta por a volar). La Clara i jo estem els dos al passadís, un davant de l’altra, a la banda equivocada... les vistes són millors a l’altra. Tot i això, estirant una mica el coll i entre els cops de caps de l’home del seient del costat, en podré anar gaudint ni que sigui una miqueta. És espectacular la posta de sol sobre els Alps, amb ben pocs núvols. També puc distingir la Camarga, el golf de Roses, el Cap de Creus, Roses i, ja aterrant, la ciutat de Girona.

Aterrem puntuals. Anem a buscar el cotxe a l’aparcament i cap a casa, on arribarem a un quart de dotze. Contents.