Estany del Querol i Basses de les Salamandres

Ruta curta i relativament fàcil fins a tres petits però bells estanys: l’estanyó de Querol i les Basses de les Salamandres. Pel camí gaudirem, també, de bones vistes a la vall d’Incles, de Soldeu i de les muntanyes que l’envolten. A més, amb una mica de sort podrem observar algun tritó a les basses.

TRITONS

Tercer dia a Andorra. Recollim tot, deixem l’apartament i anem cap a la primera caminada, tot i els dubtes de la Clara, per la calor i perquè no es troba del tot bé (si la cosa anés a més, aprofitaríem per fer turisme). Abans, però, farem una primera parada, prevista, a Sant Climent de Pal. Conserva part dels seus elements originals romànics, dels segles XI i XII, tot i que després va patir algunes transformacions profundes. Del campanar en destaquen les finestres geminades dobles, atípiques en campanars de petites dimensions com aquest i que constitueixen un element únic a les valls andorranes. L’accés a l’interior del temple es fa a través d’un porxo fet al segle XX per l’arquitecte Cèsar Martinell, del qual destaca un arc de mig punt decorat amb dents de serra.  Aprofitem, també, per omplir d’aigua un parell de garrafes a la font del poble.

Tot seguit canviem de vall i ens dirigim cap a Ransol, on trobem l’accés al punt d’inici tancat. Hi ha una caseta d’informació on ens diuen que per anar-i cal agafar un autobús gratuït, que passa més o menys cada mitja hora. Estem de sort i només ens hem d’esperar uns cinc minuts.

Ens comencem a enfilar per una pineda de pi negre, que mica en mica s’anirà esclarissant per donar pas a prats alpins, en aquesta època entre verds i grocs, més tirant a groc.

Mica en mica, també, es van obrint les vistes, que arriben a ser molt boniques, especialment a la vall d’Incles i les muntanyes que l’envolten. Més cap enllà, una mica encalitjades el que, deduïm, son els cims al voltant del Pas de la Casa i el circ de Pessons.

Arribem a l’estany del Querol, petit però bonic. Fins aquí és on arriba la majoria de la gent, que no és gaire (almenys avui). Nosaltres, però, ens enfilem una mica més i arribem fins a les basses de les Salamandres, encara més petites però igual de maques. Malgrat el seu nom popular no hi ha salamandres, sinó tritons palmats, sent un dels pocs llocs d'alta muntanya a Andorra on viuen (sent una espècie més comuna a les terres baixes de Catalunya). No ens pensàvem que en veuríem, però al cap de poc d’acostar-nos a l’aigua de seguida en podem contemplar, un, i després un altre, i així fins a quatre o cinc més (fins que deixem de mirar). Molt més fàcil que imaginava, cosa que m’alegra.

Fa caloreta i aprofitem per dinar sota l’ombra d’un petit pi, tot gaudint del paisatge. D’aquí desfem el camí, bus fins a la barrera sense haver-nos d’esperar gaire, i cap a casa, tot passant pel Pas de la Casa.

Ruta del Ferro

Curta i sorprenent caminada entre Llorts i la Cortinada. Sempre pel fons de la vall, sovint a costat del riu de Tristaina, anirem descobrint diferents punts d’interès: la mina de ferro de Llorts, la font de Ferro, un itinerari escultòric que homenatja els homes de ferro (amb obres de sis autors diferents), la mola i serradora de cal Pal i l’església de Sant Joan de la Cortinada.

DIFERENT

Segona excursió del dia. Tot i que és millor començar-la a Llorts, nosaltres ho fem a la Cortinada (aprofitant que el restaurant que hi ha al seu costat està de vacances i podem deixar el cotxe al seu aparcament, que posa només per a clients). El track que acompanya aquesta ruta està tal i com s’ha de fer, i no com vam fer nosaltres (l’ordre de les explicacions de sota llavors, seria a l’inrevés).

L’ermita Sant Martí de la Cortinada està tancada per obres. La seva visita val la pena. Per sort nosaltres la vam poder veure fa un temps en un altre cap de setmana a la zona (romànica, del segle XII, amb moltes ampliacions als segles XVII i XVIII, però que encara conserva part de les pintures murals originals).

El que no tindrem temps de veure serà la serradora i Mola de cal Pal, just al seu costat. Està obert, però la visita dura una hora i se’ns allargaria massa la caminada. És una instal·lació preindustrial rehabilitada (dels segles XVI-XVII, reformada al segle XX).

Caminem uns metres al costat de la carretera, creuem un pont i comencem a caminar pel fons de la vall, sovint al costat del riu Valira. Passejarem, doncs, per ombrívols boscos de ribera i entre prats de dall i alguna plantació de tàbac (cosa que farà que la Clara rondini una mica per la calor, tot i que tampoc és molt forta). Ho fem pel camí Ral d’Ordino, amb antigues parets de pedra seca i bones vistes a les muntanyes que l’envolten.

Al cap d’una estona arribem al curiós i bonic itinerari artístic de la Ruta del Ferro a Ordino, amb sis obres o conjunts escultòrics d'artistes internacionals que s'integren a la natura per retre homenatge al passat miner i siderúrgic de la zona (que es pot complementar, també, amb d’altres visites a la vall, que deixarem per una altra ocasió). Està molt bé. Les obres que veurem són (totes amb el seu panell explicatiu, del que en faig un gran resum):

- “Terra, ferro, aigua i foc” de Satoru Sato. Fusiona formes geomètriques amb els elements essencials de la natura i de la transformació siderúrgica.

- “L'home de ferro talp que camina” de Guy de Rougemont. La figura d'un talp caminat sota terra, fent referència a l'activitat oculta i subterrània de les mines.

- “A casa da terra e do fogo” d’Alberto Carneiro. Relaciona les matèries primeres naturals de la terra i el foc amb la vegetació i el paisatge circumdant.

- “Gran carro de ferro i pic” de Jordi Casamajor. Evoca directament les eines de treball i el transport tradicional del mineral de les mines.

- “Endless” de Mark Brusse. Simbolitza l'esforç constant i sense final dels homes que treballaven empentant roques i traginant pel camí.

- i “La família Jordino” de Rachid Khimoune. Representa set figures humanes de diferents indrets que semblen portar un fragment del seu món per compartir-lo com un regal.

Passat l’itinerari passarem per la font del Ferro, una font natural on es pot apreciar clarament l’acumulació de ferro de la seva aigua, pels colors vermells del seu pòsit. Tastar-la també és una experiència... té gust a sang. No és gaire bona, però no fa mal.

Una mica més endavant hi ha la mina de ferro de Llorts, que també es pot visitar (juliol i agost). Ens sap greu, però tampoc ho farem, ja que ens faria perdre massa temps (en una altra ocasió serà). Entre els segles XVII i XIX la siderúrgia era una de les principals fonts d’ingressos d’Andorra. Aquesta mina, conjuntament amb altres, alimentava les fargues d’Ordino, és del segle XIX i només va ser explotada durant quatre anys a causa de la reduïda quantitat de mineral de ferro que hi van trobar. Actualment es conserva una galeria d’uns trenta metres de llargària.

Reculem per on hem vingut, ara a més bon ritme. D’aquí anirem a dinar a l’apartament, tot seguit a Caldea (jo per primera vegada), després a fer una volta per Andorra la Vella, on aprofitarem per sopar, i finalment a l’espectacle Radio Andorra del Cirque du Soleil, que ens encanta i és molt millor dels que ens havíem imaginat.

Llac d'Engolasters

Curt i agradable passeig al voltant del llac d’Engolasters, situat molt a prop de la capital. Ideal per desconnectar una estona del trànsit i del soroll de la ciutat. Val la pena visitar, també, la propera ermita romànica de Sant Miquel d’Engolasters.

PASSEIG

Segon dia a Andorra, on farem una mica de turisme i un parell d’excursions curtes. La primera parada serà de camí a la primera ruta. A Sant Miquel d’Engolasters, una bella ermita romànica del segle XII, que es caracteritza per la seva senzillesa arquitectònica i per la desproporció que hi ha entre la nau i el campanar, de disset metres d’alçària. Al seu interior s’hi poden veure la reproducció de les pintures murals romàniques que es conserven al MNAC, atribuïdes al taller del Mestre de Santa Coloma.

D’aquí, en pocs minuts arribem a l’aparcament, que ens estalviarem de pagar ja que els parquímetres no funcionen (de tant en tant també estem de sort).

La ruta que farem és molt curta, entre pinedes de pi roig i voltant el llac d’Engolasters. El passeig és molt agradable i, a més, pel camí anirem trobant diferents panells informatius, que encara el fan més amè. En faig un breu resum: els llacs d’Andorra són d’origen glacial i tots estan situats a més de 2.000 metres d’alçària, exceptuant aquest, que es troba només a 1616 metres. La presa d’Engolasters és la primera que es va construir a Andorra (1932-1934) i té un rol estratègic dins la seva xarxa hidroelèctrica. Ara és la “cambra de càrrega” del dispositiu hidràulic. Això vol dir que la seva utilitat és la de gestionar l’aigua embassada i la seva energia potencial, de manera a conduir-la a la central hidroelèctrica a través de la canonada forçada que uneix l’estany amb la central (on hi ha el Museu de l’Electricitat). En un extrem del llac hi ha diferents jocs que, d’una manera molt visual, complement les explicacions que hem anat trobant pel camí. 

Aquest estany, doncs, abans de ser represat, existia per raons naturals sense tenir un riu que l’alimentés. Existeix una llegenda que vol explicar el seu origen i que podem trobar a aquí

Caminada curta, però prou bonica, ideal per fer després d’un dia atrafegat o amb nens. Unes antenes li treuen una mica d’encant, però tot i així està bé.

Alt de la Capa

Per prats alpins ens enfilarem a un 100 Cims relativament fàcil, però amb unes vistes impressionants al Cadí, Salòria i les muntanyes andorranes.

APURANT

Vacances, aquest any no hem marxat de viatge, però anirem fent coses per aquí. La setmana passada vam anar a Irati, a Navarra, i el cap de setmana a l’Empordà Music Festival on tornant cap a casa, vam tenir la mala sort d’atropellar un pobre cabirol... pel que estarem uns quants dies sense la furgo. Per a la segona setmana haurem de mig improvisar i anar amb el cotxe de la Clara. Lloguem un apartament a Arinsal, on estarem molt bé i podrem dormir tot sentint el so del riu Arinsal, que passa just al costat.

Marxem a mig matí, per dinar a la Seu d’Urgell (al l’Esclat) i, tot seguit, anar a visitar el bonic poble d’Os de Cívis. Ens instal·lem a l’apartament, que és gran i està ben equipat, i encara ens queda temps per fer la caminada del dia. Això sí, sense encantar-nos gaire.

Comencem a caminar al coll de la Botella, on hi ha una curiosa escultura: “Tempesta en una tassa de te”. Una enorme tassa de te d’alumini de tretze metres de diàmetre, obra de l'artista nord-americà Dennis Oppenheim. Simbolitza la màgia que hi ha amagada entre les forces de la natura i inverteix la lògica dels problemes destacant, gràcies a l’escala de l'escultura, que un gran problema en un context petit s'acaba convertint en un problema petit dins d'un context més gran.

Decidim fer la ruta al revés que la majoria de tracks, per pujar de forma més suau i després baixar més ràpidament. Cosa que serà un “error”, però que no podíem preveure. Ens enfilem entre prats, amb bones vistes i un paisatge bonic, embellit per la llum de la tarda. Un ramat de xais ens creua pel mig... cosa que farà que pel camí anirem girant un munt d’escarabats piloters que estan cap per avall.

Si les vistes de camí ja estàvem més que bé, des del cim de l’Alt de la Capa són impressionants: al Cadí, el Comapedrosa, el Pic de la Serreta, el Cassamanya, la vall de Madriu, la Tossa Plana o el Monturull, entre d’altres.

Després d’una breu “discussió” decidim baixar per l’altre costat. Aquí és on comentem el segon ”error”, si es pot dir així. Ara, sabent-ho, hauríem d’haver baixat pel mateix camí (o haver fet la ruta al revés). La baixada per aquí és més costeruda, sovint per camins poc fresats i fins i tot amb alguna desgrimpada, pel que anirem una mica més a poc a poc del previst. Per sort, per mi, que he convençut a la Clara de fer-ho així, tindrem la sort de veure, força a prop, un petit ramat d’isards, a més de sentir algun cabirol bramar.

L’últim tram és més planer. Ja hi comptàvem, però el camí no és tan ample i fàcil com ens imaginàvem. Arribarem al coll a dos quarts de deu amb les últimes llums del dia i amb una lluna plena molt bonica.

Ja tornant a l’apartament tindrem la sort, també, de poder veure força bé una guineu al costat de la carretera.

Pic de Pessons i Pic de Montmalús

Segurament aquesta és una de les rutes més boniques que es poden fer a Andorra (i possiblement també als Pirineus). Només la pujada als llacs del Circ de Pessons ja val pena, i si això li afegim les magnifiques vistes que hi ha des del Pic de Pessons i el Pic de Montmalús, simplement és espectacular.

ESPECTACULAR

Caminada de grup. Avui serem pocs i, com que tots hem dormit a prop, quedem a un quart de deu a l’aparcament de Grau Roig (on hem passat la nit nosaltres amb la furgo).

Sortim puntuals i ens enfilem entre boscos de pi negre fins al restaurant del refugi, per una pista forestal. A partir d’aquí comença la part més bonica, que ja havia fet fa uns anys. A més, el dia acompanya i fa un bon sol sense fer gaire calor.

Anem d’un estany a un altre, sempre dins el marc del Circ de Pessons, tots preciosos. En passarem fins a vuit: l’estany Primer, el Forcat, el Rodó, el de Meligar, el Sisé, el de les Fonts i el del Cap de Pessons. Quan vaig venir, ara fa setze anys, era primavera hi ho recordo amb una mica de neu i més flors. Ara, entrat l’estiu, de neu ja no en queda, però de flors encara en veurem algunes, destacant les cotoneres, les linàries, les gencianes o els matafocs. Aquella vegada en vaig quedar a l’últim estany, avui continuarem més amunt.

Passat l’últim estany, doncs, i ens comencem a enfilar de veritat, tot fent marrades per una forta pendent, per sort no massa llarga. Un cop al coll de Pessons s’obren les vistes cap a l’altra banda, el camí planeja una estona i s’acaba enfilant de forma més suau fins al cim. Des del cim les vistes són fantàstiques. Ho aprofitem per esmorzar una mica i fer la primera foto de grup.

Com que tots ens trobem físicament bé, amb forces, decidim continuar endavant. En aquest punt teníem l’opció de recular per on hem vingut i no complicar-nos la vida.

Baixem una mica, fins arribar al, almenys per mi, temut pas de Ríbols (i segurament també mal anomenat, ja que segons el mapa el Pas de Ríbols és el coll que hi ha una mica més endavant). Com passa sovint al wikiloc, per alguns és molt fàcil, per d’altres complicat, i no saps mai de quin criteri fer cas. Sigui com sigui és una canal amb forta pendent, que impressiona una mica, però que amb paciència, compte, bon calçat i en alguns punts cul a terra, no és difícil de fer i tampoc és molt llarga (en tot cas, per si algú no ho veu clar, si es fa la ruta al revés i aquesta canal es fa de pujada, llavors no té gaire o cap complicació, a banda de la pujada).

Un cop passada la canal el camí torna a planejar i enfilar-se una mica per, finalment, fer el segon cim del dia: el Montmalús. Les vistes són fantàstiques i ho aprofitem per dinar.

En aquest tram, el que va del coll de Pessons al coll de Montmalús, gaudim d’unes vistes espectaculars (òbviament, especialment des dels dos cims): al circ de Pessons (amb els llacs per on hem passat i uns quants més) i els cims que l’envolten (l’Alt i el Baix  de Cubil, Ensangents o l’Alt del Griu); a les valls i muntanyes andorranes (la Vall de Madriu i els seus llacs, el Pic Negre d’Envalira, el Casamanya, Tristaina o el Comapedrosa, entre molts altres); als pics de la Cerdanya i els compartits (Perafita, Monturull, la Tossa Plana, la Muga, la Carbassa, el Cadí, el Carlit...); i alguns del Pallars i compartits (com la Torreta de l’Orri, Salòria, el Monteixo o la Pica d’Estats). La diferència entre un cim i un altre, a banda de l’angle en què es veuen les muntanyes, és que des de pic de Pessons es domina la vall de Madriu (amb l’estany d’Illa en primer terme), i el circ de Pessons és veu des del cap de munt, mentre que des de Montmalús és domina el Circ de Collels i la vall de Montmalús (amb l’estany de Montmalús sota nostre i el Cadí més enllà), i el circ de Pessons es veu “de costat”).

De la collada de Montmalús baixem cap a l’estany de Coma Estremera, última parada del dia. D’aquí baixem per la pista negre tot i que ara, sabent-ho, no ho faríem. El camí és més directe, però segurament és més còmode i bonic per la pista forestal que queda una mica més a la dreta. Però bé, això a vegades passa.

Pic de Casamanya (i Casamanya Nord)

Diuen que el Casamanya és el cim més popular d’Andorra. Situat al centre del país, un cop al cim les seves vistes són espectaculars. Des d’aquí es veuen tots o gairebé tots els cims andorrans i bona part de les seves valls.

NO HO ACABEM D’ENTENDRE

Hem vingut el dia abans i hem dormit al coll d’Ordino. Fresquets, ja fa uns dies que ha passat l’onada de calor, però tot i això s’agraeix. També és un plaer començar la caminada just aquí. Avui toca caminada de grup, però tenim tres baixes d’última hora i al final serem molt pocs: la Fina, en Josep Antoni, l’Ester (una amiga seva), la Clara i jo.

Arribem més d’hora del que havíem quedat i comencem a caminar pràcticament mitja hora abans del previst. Cosa que també ens anirà bé. Fa sol, però la temperatura és, i serà, ben agradable (una mica de caloreta, només, tenint en compte l’esforç que farem).

La caminada comença ombrejada i planera, per una bonica pineda de pi negre. No dura gaire, però, de seguida s’acaba i sortim als prats alpins que ens acompanyaran fins al cim. Al límit del bosc es deixa veure un estol nombrós de mallerengues petites. No m’hi podré entretenir gaire, però pel camí també veure un bon grapat de plantes i flors típiques de muntanya, entre altres: el neret, la bruguerola, la tora blava, la pastorella, la genciana de tardor, l’àster alpí, el matafoc, o el lot corniculat. També, baixant, una epipactis (una orquídia).

Comencen els prats i comença, també, la pujada més forta. Per sort el cim no enganya i anem veient més o menys on hem d’arribar. Tot pujant anem fent algunes parades per descansar i gaudir de les vistes. En Josep Antoni, que amb la Fina han fet una caminada el dia abans, es queda bastant al principi i, cansat, ens esperarà al cotxe.

Al cap d’una estona arribem al cim, on hi ha força gent, ja que és força concorregut. Diuen, el més popular d’Andorra... i amb causa justificada. Situat al centre del país, des d’aquí es poden veure tots o pràcticament tots els seus cims i bona part de les seves valls. Les vistes són precioses.

La Fina ens esperarà aquí, mentre que l’Ester i la Clara i jo baixem uns metres i ens tornem a enfilar per fer el segon cim del dia, en poc més de mitja hora. El Casamanya Nord, molt més solitari (gairebé no hi va ningú), però 100 Cims. Un cop hi som les vistes són les mateixes i no entenem perquè no és 100 cims el Casamanya on va tothom.

Tornem al Casamanya, ara amb menys gent, cosa que aprofitem per fer la foto de grup i tornar a gaudir de les vistes. És, també, el tercer “estripagecs” que fem del Repte dels Estripagecs (que consta de sis cims de la parròquia de Ordino). A veure si mica en mica...

La baixada la fem pel mateix camí, sense presses. Arribarem al cotxe a l’hora de dinar. Ho farem a l’ombra d’un pi, on algunes formigues ens faran una mica la guitza. Avui no farem el got de rigor, però com sempre, gran caminada i gran companyia.

Per acabar d’aprofitar el dia fem una parada a l’ermita romànica de Sant Serni de Nagol. Ens quedem amb les ganes d’entrar-hi, però diumenge tarda està tancat (de fet, moltes només estan obertes a l’agost, excepte, crec, visites guiades).

On són els bolets?

Ruta curta i fàcil pensada per fer amb infants. Tot recorrent una pineda de pi negre, en alguns punts amb bones vistes, trobarem diferents jocs i propostes per descobrir el món del bolets (en aquest cas cal comprar/descarregar-se el quadern de la ruta a les oficines d’informació turística d’Andorra).

INFANTIL

Demà toca caminada de grup. Per aprofitar el viatge, però, marxem el dia abans. La idea és fer una curta caminada des de Canillo fins a Meritxell, però fa una mica de calor i ens fa una mica de mandra. Tot i això, anirem igualment al Santuari de Meritxell, obra de Ricard Bofill, de l’any 1976. Es troba al costat de l’antiga església romànica que es va cremar quatre anys abans (i que es va restaurar posteriorment en record de com era).

Un cop vist anem fins al coll d’Ordino a buscar lloc on dormir. Un cop trobat (al mateix coll), com que és d’hora decidim fer la ruta “On són els bolets”, per acabar d’aprofitar la tarda. Comencem a caminar on hi ha el Nilo, el tamarro de Canillo. Els tamarros són uns éssers entremaliats, meitat llegenda i meitat imaginació popular, protectors de la natura i els boscos andorrans (a les oficines d’informació turística es pot recollir el carnet dels tamarros, i s’hi trobes els set, un a cada parròquia, hi ha premi, almenys això diu la seva pàgina web).

Baixem una pista i al cap de pocs metres comença la ruta, ben indicada amb un cartell. Passegem per un bonica pineda de pi negre, fent la ruta al revés del que tocaria. Pel camí anirem trobant diferents jocs, fins a set, per fer amb nens. No hi ha panells informatius, pel que si volem conèixer el món dels bolets es recomanable comprar/descarregar-se a les oficines d’informació turística el quadern que va fent les propostes pertinents (i està molt bé, fins i tot per adults). Només caldria fer un repàs de les estructures de fusta i els bolets pintats a la roca, ja que es veuen desgastats.

En diferents punts del camí gaudirem, també, de bones vistes de les muntanyes que envolten Canillo.

Un cop feta la passejada anem a dormir al coll d’Ordino, on hi ha un mirador amb bones vistes.

Pic de Tristaina

Magnífica caminada d’alta muntanya, amb algun tram on s’ha d’anar amb compte. Passarem pels bells estanys de Tristaina i, un cop al cim que els hi dona nom, gaudirem d’unes vistes espectaculars.

ESTRIPAGECS

Per aprofitar el viatge venim a Andorra el dia abans. Visitem l’església romànica de Santa Coloma, una de les poques d’aquest estil amb un campanar de planta rodona. Antigament tenia unes interessants pintures (extretes amb “strappo”), que ara s’exposen a l’Espai Columba, un petit i didàctic museu del romànic, mentre que a l’ermita s’hi projecte un bonic “mapping”. Feia temps que en tenia ganes.

Per arrodonir la tarda, aprofitant l’avinentesa, tot i no tenir-ho previst, visitarem també l’església de Sant Martí de la Cortinada. També bonica, de romànic no en queda gaire res, només unes fotogèniques pintures. Ens ho explica molt bé, i gratis, una noia que fa, sembla, les funcions de guia i informació.

Anem a dormir al mateix lloc de l’any passat (quan vam anar al pic d’Arcalís). Una miqueta més avall, a l’últim aparcament, des d’on començarem a caminar demà. Això, però, no ens estalviarà el fred del vespre, tot i estar a ple agost.

Per començar hem quedat d’hora, just abans no tanquin la carretera. Toca caminada de grup i serem sis, poquets. Mentre esperem, tot esmorzant, es deixen veure bé dues guilles jugant.

Primer baixem una mica, per de seguida començar a pujar. Passem pel costat de l’estany Primer i ens enfilem de seguida quedant-nos a la vista, sota nostre, els estanys de Mig i el de Més Amunt, uns noms ben originals. Són tan bonics com els recordava i els dos últims el tindrem a la vista pràcticament tot el dia.

Amb poca estona però amb un bon pendent arribem a l’estany Superior (un petit estanyol que queda amagat i gairebé ni es veu). La Fina i en Josep Antoni es queden aquí, per ells és el tercer dia caminant i no veuen clar la forta pujada que encara queda. Faran la volta al circ de Tristaina.

La resta continuem amunt, ara amb moltes més ganes i fins i tot amb alguna petita grimpada. El premi, però, val la pena. Des del Pic de Tristaina les vistes són espectaculars. I més un dia com avui, en que la visibilitat és molt bona. Distingim l’estany Forcat, entre altres, la Pica d’Estats, l’Aneto, el cims andorrans o el Cadi entre molts altres... Ens hi estem una bona estona.

Baixem una mica i al coll que hi ha una mica abans del cim ens tornem a separar. La Gemma i la Clara baixaran per on hem pujat, en Joan i jo farem la volta circular que teníem prevista pel circ. Baixem primer per una cresta amb alguna desgrimpada i alguna part una mica aèria. Per culpa de la meva por a les alçades no ho passo del tot bé, però a poc a poc i amb paciència ho acabo fent. Al cap de poc, però, el camí millora, encara que anirem fent petites però continues pujades i baixades, per acabar fent una ruta una mica trencacames.

Deixem a la dreta el Rellotge Solar, amunt, que ens quedarà pendent per una altra ocasió (amb el telecadira). Pel camí sentim els crits d’alguna marmota, tot i que no en veiem cap. Cap al final una àguila marcenca es deixa veure bé.

Ens trobem a baix per dinar. Elles han arribat fa poc (i després sabrem que la Fina i en Josep Antoni tampoc feia gaire que havien marxat). És la “merda” de no poder fer servir els mòbils i comunicar-nos per whatsapp. Dinem plegats però avui no farem el got, en Joan i la Gemma no n’han tingut prou i se’n van a pujar el Cataperdís, que l’any passat no van poder venir.

Nosaltres tornem cap a casa, on descobrirem que Tristaina i Cataperdís formen part del repte dels Estripagecs... Sis cims que tenen aquest element amb el seu nom gravat. L'estripagecs és un barrot metàl·lic, amb punxes irregulars cap als laterals, que es col·locava a les finestres de les bordes i cases de la zona del Pirineu. El nom ve del fet que tenien com a objectiu estripar els gecs dels lladres que intentaven passar entre els barrots. L’any que ve, si tot va bé, en farem un altre... i els altres tres, ja ho veurem.

Estanys de Juclar

La Vall d’Incles i la pujada als estanys de Juclar són una de les caminades imprescindibles a Andorra. Fàcil, bonica i sense complicacions.

RECORDANT

La vall d’Incles, preciosa, també té el pas restringit del matí fins a la tarda, el que fa que tornem a quedar abans (com ahir a Arcalís). Per sort, ja s’ho podrien fer mirar “lo” dels telèfons a Andorra, ahir vam poder avisar a la Mari i en Josep i ens trobem puntuals a l’aparcament del pont de la Baladosa (gràcies al wi-fi de no sé on). Com ahir, ja ens anirà bé, ja que avui també es preveuen ruixats de tarda.

Tot i que el desnivell és el mateix, la pujada d’avui és més suau. Primer entre pinedes de pi negre, tot seguit per prats alpins, avui amb alguna flor més i amb aigua al riu. És una vall glacial molt bonica, i en tenia moltes ganes. No havia d’haver tardat tant. Recordava haver-la fet de petit, al vuitè d’EGB de llavors (o sigui, més aviat de pre-adolescent), a unes colònies amb el cole (fa molts més anys dels que m’agrada recordar). Llavors hi vaig veure un ermini, avui no tindré tanta sort, però en gaudiré igual.

L’estany Primer, però, ens decep una mica. Està represat i el nivell de l’aigua està força baix, el que fa que no tingui el seu aspecte més bonic. Tot i això, val força la pena.

Continuem fins al Segon, amb alguns passos equipats, alguna desgrimpada (i algun pas aeri, evitable), fàcils però que donen a l’excursió un toc d’aventura inesperat (no ho sabíem). L’estany Segon és molt més bonic. L’únic que hi fa la volta sencera, sense camí evident, soc jo. La resta es queda refent forces, descansant o mullant-se els peus a la seva riba, tot gaudint del paisatge.

Baixem per on hem vingut, saltant-nos els passos equipats i passant pel costat del llac, gràcies al seu baix nivell d’aigua. Ens parem a dinar a la Font del Travenc, aprofitant les seves taules de pic-nic. Mica en mica el cel s’ha anat ennuvolant i ja havent dinat comença a caure alguna gota. Plugim anant cap al cotxe.

El comiat avui serà una mica estrany, ens costa trobar un bar obert on poder aparcar tots, plou força i al final ho deixem estar, marxant cadascú al seu aire. Encara que fos un got ràpid, almenys jo, ho trobo a faltar.

Pic de Cataperdís i pic d'Arcalís

Caminada a dos cims pirinencs d’alçades relativament modestes però amb unes vistes espectaculars: el Cataperdís, un 100 Cims fàcil, i Arcalís, amb un toc d’aventura per arribar-hi.

D’HORA

Marxem divendres a la tarda. Aprofitant la furgo dormirem al punt de sortida, les basses del Coll del Rat. De passada, al estar en alçada, gaudirem de la fresca, que s’agraeix en aquest estiu tan calorós. De fet, fa tanta fresca que gairebé fa fred... però és un gust (fins i tot per mi, que no m’agrada gota). De fet, de nit, lluny de la contaminació lumínica, el cel és un espectacle... però de seguida hem de tornar a entrar al cotxe.

La caminada de grup és demà, però molts han fet la mateixa pensada que nosaltres i passen el cap de setmana a Andorra i ho aprofitarem per quedar un dia abans. Per sort la Fina i en Josep Antoni, que fa uns dies que ja són aquí, ens han pogut avisar que la carretera estava tallada de bon matí fins a mitja tarda. Això farà que quedem una mica abans, que també ens anirà bé, ja que a la tarda es preveuen tempestes.

Tothom arriba puntual, quin remei, i comencem a caminar ben d’hora, almenys respecte el que estem acostumats... a dos quarts de nou.

La caminada és curta, demà en farem una altra (la de grup), però la pujada és intensa. La fem bé, entre prats alpins. Tot i la sequera es veuen prou verds, però es nota, o almenys a mi m’ho sembla, que es veuen menys flors de les que tocaria.

Un cop a dalt el cim, el premi a la pujada és impressionant. La visibilitat és molt bona i gaudim de vistes a la major part dels cims andorrans, ceretans i pallaresos, amb la Pica d’Estat ben visible. Als nostres peus els estanys de l’Angonella i, una mica més enllà, els d’Arcalís, entre altres. Ens hi estem una bona estona gaudint-ne.

Tot seguit, reculem fins al coll on ens separarem, uns quants reculen per on hem pujat i la resta continuem fins al següent objectiu del dia. Ens enfilem fins a un petit cim, sense nom, i baixem fins al coll d’Arcalís, on hi ha una taula amb els cims que es veuen des d’aquí. Comprovem que n’hem identificat força correctament: Tristaina, de la Font Blanca, el Comapedrosa, el Casamanya o la Tossa Plana, entre d’altres.

A partir d’aquí ve la part complicada, d’aquí que ens hàgim separat. Per arribar al pic d’Arcalís, passarem per una cresta amb algun pas aeri i alguna grimpada. No és complicat, però cal anar amb compte. Poc a poc, arribem al segon cim del dia. Val la pena, les vistes són similars a les del primer.

Reculem, amb calma, fins al coll d’Arcalís, a partir d’on baixem de la mateixa manera que hem pujat, amb ganes. Mentrestant el cel es va tapant i arribant a baix fins i tot cau alguna gota.

Un cop acabat anem a fer el got al refugi de La Coma, que més aviat sembla una discoteca, amb una música massa forta tota l’estona (no entenem com espatllen un lloc així d’aquesta manera). Després cadascú torna al seu apartament fins al vespre. Nosaltres anirem a dormir al càmping Casal de Canillo, on estarem bé tot i que està gairebé ple (no ens toca la millor parcel·la, però en aquesta època de l’any és el que hi ha). Pel camí ens trobarem amb una bona pedregada... però últimament veiem ploure tan poc, que ens agrada encara que passem una mica de por amb el cotxe.

Al vespre ens retrobem per sopar, bé, i gaudir d’una bona sobretaula a Encamp.

Pic Negre d'Envalira

Caminada preciosa fins a un 100 Cims cent per cent alta muntanya. Marmotes, prats florits, congestes... fins arribar a dos cims bessons. Si pel camí ja eren boniques, un cop als cims les vistes són espectaculars. Des d’aquí es domina pràcticament tot els Pirineus catalans i andorrans.

SOLS

Deixem el càmping sense presses, tard, per variar. Per compensar passem pel túnel d’Envalira.

La primera pujada és suau i arriba fins al bonic estany de les Abelletes. Just passat començarem a sentir els xiulets de les marmotes, i en veurem més d’una corrent amunt i avall (especialment, també, a la baixada, on fins i tot alguna es deixarà observar de ben a prop).

Ens enfilarem sempre per prats, en aquesta època bellament florits, amb gencianes, flors del vent, algun narcís o alguna orquídia, entre moltes altres. Per sort o per desgràcia, però, fa una mica de vent i no em puc entretenir a fotografiar-les.

El camí es va enfilant, amb molts pocs descansos. Només reposem una mica al coll dels Isards (o fals coll dels Isards, segons el mapa), on hi trobem, també, alguna congesta de neu. Durant tot el camí, però, gaudirem de grans vistes. A la part més baixa estan espatllades per les diferents instal·lacions del Pas de la Casa, però amb l’alçada mica en mica van millorant. Un cop al coll de Fontnegre (o dels Isards, segons el mapa), s’obren cap al sud.

La millor panoràmica, però, és dels cims del Pic Negre d’Envalira i el d’Envalira ( de costat i pràcticament a tocar un de l’altre), que fem en aquest ordre. Les vistes són espectaculars: el circ de Pessons, el Pas de la Casa, el Carlit, el Puigmal, el Puigpedrós, la Tossa Plana... i un munt més (molts, que no els hi sabem posar nom). Fa bon dia i la temperatura és agradable, dinem al cim gaudint del paisatge.

Baixem pel mateix camí, només fent una mica de drecera a la part final. Sols, no ens creuat amb ningú en tot el camí (excepte entre el Pas de la Casa i l’estany). Una tranquil·litat només espatllada tot sovint per la fresa, molesta, del karts del circuit de Granvalira (llàstima, potser l’única “pega” d’aquesta excursió).

Camí del Toll Bullidor

Passeig curt i agradable fins a un fotogènic salt d’aigua: el Toll Bullidor.

PASSEJADA

Per aprofitar el dia, després de la caminada al Rec del Solà i la visita a l’espectacular mirador del Roc del Quer (malgrat que el dia s’ha espatllat una mica), decidim fer una petita ruta. De tant curta, una passejada.

Sortint del Pont de Molleres, entre freixes, avellaners i pins, entre altres, arribem a unes escales que semblem més pròpies d’un centre comercial, tot i que fetes amb prou criteri perquè no desentonin gaire. Porten al mirador de la bonica cascada del Toll Bullidor.

Un cop fotografiat per totes bandes, tornem pel mateix camí, amb vistes a Meritxell.

D’aquí cap al càmping, a Canillo, on estarem molt bé i ens sortirà molt barat. Gràcies a una oferta, només pagarem quinze euros per una nit (és un senzill, sense extres, però petit i net, ideal pel que fem i volem nosaltres). Descansem una mica i tenim temps, encara, d’anar tot passejant fins a Sant Joan de Caselles (sort que volíem descansar...).

Rec del Solà

Caminada fàcil, planera i molt bonica. Al costat d’un rec, per un camí ample i ben condicionat a la vessant de la muntanya, gairebé en tot moment gaudirem de grans vistes a Andorra la Vella i les muntanyes que l’envolten.

PER FI!

Per fi! Després de tants anys ja tocava... he trigat massa a tornar a Andorra, malgrat que hi ha molt per fer. Fem també, el primer cap de setmana de furgoneta, que aquest any també s’ha fet esperar (entre confinaments i mal temps). En teníem ganes, de les dues coses.

Tot i que hem marxat relativament d’hora de casa, comencem a caminar tard, com sempre (o com gairebé sempre, i més a l’estiu, que el dia és llarg i no passa res). Demà farem un cim i avui ens ho agafarem amb més calma, que per això hem triat aquesta ruta.

L'itinerari del Rec del Solà és un camí molt ben condicionat, empedrat i il·luminat (pel que es pot fer a literalment a qualsevol hora), que transcorre va al costat d’un petit canal de rec. Aquest canal s'utilitzava per a regar els horts del vessant de la muntanya. Horts que anirem veient durant tot el camí i que, en aquesta època, presenten el seu millor aspecte.

Aquest camí és, també, un balcó privilegiat d'Andorra la Vella i les muntanyes que l’envolten. Vistes que és gaudeixen pràcticament durant tot el recorregut.

A mig camí, trobem el trencant a la font del Ferrús. Al veure-la senyalitzada i ben marcada pensem que deu ser prou bonica... però no. Fem dos-cents metres de desnivell per una font que no val gaire la pena, i a sobre les vistes tampoc són millors que les que anem veient pel rec.

Arribem al final del recorregut, on s’acaba el rec i deixa anar les seves aigües muntanya avall, per recular per on hem vingut. Dinem en un banc a mig camí, a l’ombra, no fa molta calor però és nota.

Estanys de Tristaina

Una altra de les "clàssiques" d'Andorra. Curta i fàcil, però molt bonica. Tres llacs en un circ glacial espectacular, sempre caminant per prats alpins.

PAUSA BOLETAIRE

Marxem d'hora, a quarts de vuit... bé, per anar a Andorra, potser no tant. L'idea és anar a caminar una mica i aprofitar per comprar alguna cosa... o al revés.

A mig camí, però, l'Isa no s'acaba de trobar bé del tot i decidim canviar de plans. Primer anirem a comprar, passant primer per una farmàcia, i després, si millora, a caminar. Passem per la farmàcia i pel supermercat. Sortim carregats de tabac, vi, algun licor i uns prismàtics, que no eren cap prioritat... però, això si, per dinar comprem una barra de pa, tomàquets i embotits, que hi ha crisi.

A la tarda anem a caminar, sembla que l'Isa està millor... només aparentment. Me n'adono de seguida, la deixo enrere!!! (normalment és al revés, ella "tira" molt més que jo!). Pugem en poc més de mitja hora al primer llac, poc a poc i anar fent parades. Molt bonic.

Aquí ens separem, ella torna al cotxe i jo faré la volta curta (al costat dels llacs). Hi ha diferents combinacions per fer la zona. Vaig ràpid, perquè no m'hagi d'esperar gaire i perquè és una mica tard (tot i que perquè se'm faci fosc hauria d'encantar-me molt). En un quart arribo a l'estany del Mig, també molt bonic, i, en poc més d'un quart més, a l'estany de Més Amunt, encara més bonic.

Torno per l'altre banda dels llacs, tot fent alguna foto més, he anat més ràpid del que em pensava.

I cap a casa.

L'Isa a covar un grip que déu n'hi do! I jo a buscar bolets, ara que n'hi ha (tot i que no diré a on), d'aquí la pausa a les caminades.

Circ de Pessons

Cap de setmana a Andorra per fer una de les clàssiques del país. Un llac darrera un altre en el circ glacial granític més gran d'aquest petit estat. En plena primavera, amb els boscos de pi negre amb els nerets florits i els prats alpins plens de flors. La fauna també hi és destacable, i amb una mica de sort es pot veure algun isard o alguna marmota.

CAP A ANDORRA

Com que només som quatre, decidim marxar el dissabte a mig matí cap a Andorra i passar-hi el cap de setmana... i així diumenge no ens haurem de llevar tan d'hora al matí (tot i que no ho he entès mai, es veu que per anar caminar és gairebé imprescindible).

Ens instal·lem en un càmping de Canillo, el primer que trobem. Més tard en veurem altres que, com a mínim aparentment, semblem millors, però bé, que hi farem!

Per aprofitar una mica la tarda, mentre els altres tres se'n van de compres a Andorra la Vella, jo en quedo a Canillo a caminar una mica (poc, que demà hi hem de tornar), fins a Sant Joan de Casselles (una bonica ermita romànica a les afores del poble) i fins al poble. Recordant vells temps, quan hi vaig anar de colònies quan la E.S.O es deia E.G.B. i jo feia vuitè... no vull ni recordar quans anys deu fer, puuuuuuuufffffff! Tinc temps de fer, també, una estona de migdiada i de llegir una estona.

Ja tots quatre una altra vegada, anem a sopar al poble. Ens fiquem al primer restaurant que trobem, amb l'únic criteri que ens agraden les llumetes de fora. El restaurant la Roda. Aquest cop, però, encertem. L'assortit de patés i els xampinyons farcits de formatge (no recordo quin), molt bons. I la costella de porc i els entrecots de segon, impressionants. Quantitat i qualitat, no fem ni postres de tips que estem. Per acompanyar-ho, aigua de Viladrau (que ja té collons a Andorra) i la típica sangria del Pirineu. Tot seguit, com que som dissabte un got al pub del càmping. Fem uns  billars, dos amb dos nois de la zona. Abans d'acabar ens han donat la mà no sé quantes vegades... fa una mica de ràbia perdre les dues partides amb dos "tius" que a les venes hi deuen portar de tot menys sang. Tot i això, anem a dormir d'hora.

L'endemà quan ens llevem cauen quatre gotes i decidim dormir una horeta més... que no ens costa gaire. Al cap d'una hora, sense que hagi tornat a ploure, ens llevem i mentre fem els entrepans, torna a ploure una mica. Tot i això, com que no sembla que hagi de ploure molt i fins i tot es veu alguna clariana, lluny, però clariana, marxem igualment, tement que no serà el nostre dia.

Ens costa trobar un bar obert de camí, però al final ho aconseguirem. Andorra, en aquesta època, sembla la Costa Brava a l'hivern (lògic, també). Fem un cafè amb llet i una cola.

Comencem a caminar tard, però comencem. Des de Grau Roig.

Un Kilòmetre fins al refugi sempre de pujada. La part més forta de la caminada. A l'estiu, segons hem llegit per internet, hi pugen minibusos... però no estem de sort. Un cop a dalt veiem que hi ha algun cotxe petit... ens ho podíem haver estalviat! Bé, el camí és bonic, però el que realment val la pena es troba a partir del refugi.

El cel està com estarà tota la caminada, núvols i clarianes.

Des del refugi i, ara ja sí, ben segurs que seguim el camí correcte (empalmem amb el GR-7, que ens guiarà tota l'estona) comencem a enfilar els estanys del circ de Pessons (el circ glacial granític més gran d'Andorra). Són una successió d'estanys i alguns estanyols comunicats entre si. Tots tenen el seu encant i la caminada és realment bonica... i encara més en aquesta època, en què encara hi ha força congestes de neu i als prats moltes plantes florides.

Em trec dues coses que tenia moltes ganes de fer (no em feu dir perquè):

- Veure estanys de muntanya, ara feia molt temps que no ho feia... i me n'he assegurat ben bé.

- Passejar-me per prats alpins florits i veure algues flors típiques, com les gencianes o els narcisos.

Per acabar d'arrodonir l'excursió, veiem molt bé una marmota. També en trec les ganes de veure fauna de muntanya, com, també i entre altres, la merla d'aigua (sempre m'ha fascinat veure com un ocell, no gaire més gros que un pardal, es capbussa en els torrents de muntanya).

Ens dutxem i sortim del càmping a dos quarts de cinc... sense que ningú ens digui res. Com que no tenim pressa passem pel port d'Envalira i la collada de Tosses.

Recordem, també, vells temps. A l'alçada de Montesquiu i Sant Quirze la C-17 està en obres i els trànsit es desvia cap a l'interior d'aquestes poblacions. Una hora de cua per culpa del semàfor de Sant Quirze. Sense cap mosso enlloc... potser esperant que la cua arribi a Ripoll o Ribes de Freser...  com fa una pila d'anys.