Salt del Boter i Valldarques

Caminada bonica i molt complerta. Envoltats de rouredes i penya-segats visitarem dues ermites romàniques, les restes d’un castell i, segurament, un dels salts d’aigua més desconeguts i bonics de casa nostra.

COMPLERTA

Endrecem la furgo, on hem dormit, i en un parell de minuts arribem al punt d’inici de la ruta. La primera parada és només començar. La bonica i ben conservada ermita de Sant Romà de Valldarques, romànica, del segle XII, amb un bell campanar de tres pisos, amb sanefes llombardes i amb un joc de clarobscurs.

D’aquí continuem caminant per les rouredes que ens acompanyaran gairebé tot el camí, només alternades amb algun prat i algunes clapes de pi roig.
Al cap de poc de començar passem pel castell de Valldarques, o Torre de la Vila, una torre circular, molt probablement del segle XI, envoltada per les restes d’una antiga muralla i una torre quadrada. Està bé, una mica amagada per la vegetació, i encara sort que ara els roures encara no tenen fulla.

Baixem fins el riu de Valldarques, que resseguirem uns cent metres, en un agradable i bonic passeig, fins a travessar-lo a l’alçada del Molí de Butxaca, que encara està força sencer. Aquí, però, ens equivoquem. En lloc de pujar pel riu de Santa Maria per la dreta, o fem per l’esquerra. Resultat, ens costarà una mica més arribar fins als peus del salt. De fet, només o faré jo. Val la pena. El salt del Boter, amb una caiguda d’entre trenta i quaranta metres és, almenys al meu parer, un dels més bonics de casa nostra. Recorda una mica al salt del Mir de Vidrà. Val a dir que en alguns mapes surt com a boter de Santa Maria, que segurament és el nom més correcte. Com passa amb “sallent” en altres zones, llegeixo que "boter" en el context de cascada és un terme dialectal, o específic de la geologia, sinònim de "salt d'aigua" a Oliana, a l’Urgell, a la Noguera i al Pallars Jussà.

Reculem fins al molí i continuem el camí, ara enfilant-nos per l’altra banda de la vall. Més oberta, amb més prats, tindrem millors vistes de la bonica vall per on caminem, del salt d’aigua (en un punt concret) i, més endavant, del castell de la Valldarques i de Sant Romà.

Passem, també, per la bella ermita de  Santa Maria de Remolins, romànica del segle XII. Del temple només en queden les parets, però encara està sencer el campanar que, de fet, era una torre de guaita i de defensa, amb escasses obertures. Caminada solitària, aquí sorprendré un cabirol que podré veure a pocs metres (la Clara abans ha tingut la sort de poder veure, també, un esquirol).

D’aquí ja només queda arribar fins al cotxe, sense córrer, però a bon ritme, per tenir temps d’anar a comprar una mona a Coll de Nargó i anar a dinar un arròs, boníssim, preparat per en Sergi, amb els tiets i cosins de la Clara.

Lo Coscollet

Tot caminant per pinedes de pi roig arribarem al cim del Coscollet (100 Cims), amb unes vistes realment impressionants.

VENT

Setmana Santa, volem fer com a tradició, i ja portem dos anys, una estada d’almenys un parell de dies a l’Alt Urgell, a prop o relativament a prop de Peramola, on els tiets de la Clara tenen una segona residència (tot i que nosaltres dormirem a la furgo).
Marxem al migdia i dinem a Coll de Nargó, a la gespa de l’ermita de Sant Climent, romànica i, pel nostre gust, segurament una de les belles del Pirineu. Com que anem d’hora, aprofitem per fer una volta pel poble mentre esperem els cosins de la Clara, amb qui anirem a fer una caminada plegats.

Ens trobem a l’hora prevista i marxem amb el cotxe de la Judit... error. La pista no està en tan bones condiciona com ens pensàvem. A banda del patiment, tot i anar molt a poc a poc, farà que no arribem al punt d’inici. Començarem més tard del previst i una mica abans, allargant la caminada.

Pujarem, però, a bon ritme. Pel camí no hi ha res on entretenir-se, caminem per una pineda de pi roig, plena de processionària. A més fa una mica de vent i està força tapat.

Un cop al cim el vent és molt fort, i fred. Tot i això ens hi entretenim una estona. Les vistes són espectaculars, especialment cap al Cadí, Port del Comte, les muntanyes del Solsonès i el Pla d’Urgell. Més enllà: Montserrat, Sant Llorenç i el Montseny. Mig tapats pel torb, llàstima, els cims nevats dels Pirineus.

La tornada la fem pel mateix camí, una mica més tard del previst, però bé... excepte per una caiguda, meva, que només em farà mal a la dignitat i a l’amor propi. Un altre cop a Coll de Nargó ens acomiadem fins demà. Anem a dormir a Valldarques (on arribarem ja de fosc).

Sant Honorat i el Cogul

Magnífica caminada per fer dos 100 Cims des d’on tindrem unes vistes espectaculars. Pel camí, a més, passarem per paisatges d’una gran bellesa.

ESPECTACULAR

Estrenem temporada de furgo i ens despertem, esmorzem i comencem a caminar al punt d’inici de la ruta. Tot un plaer, i més si el lloc és bonic, com és el cas.

Ens trobem amb en la Judit i en Sergi just passat can Boix. Repetim una petita part del recorregut d’ahir, però de seguida girem a la dreta i ens comencem a enfilar amb ganes. A la part baixa per rouredes, la major part del camí per pinedes de pinassa.

A la pujada diferents clarianes i rocams fan d’improvisats miradors, que ens permeten reposar breument tot gaudint de les vistes. En una d’elles és deixa veure l’espluga del Boix, una balma obrada.

Finalment arribarem a Sant Honorat, un cim en forma d’altiplà. Passem primer per les restes de l’ermita que li dona nom, del segle XVIII si hem de fer cas a la llinda de la porta. Tot seguit anem al seva punta nord. Dalt d’una cinglera vertical de dos-cens cinquanta metres d’alçada, les vistes són espectaculars, i encara més avui, que la visibilitat és molt bona. Entre d’altres: a la serra d'Aubenç, el pantà d’Oliana, la serra de les Canals, el Port del Comte, els cims més alts del Cadí, alguns cims del Pirineu i, cap a l’altra banda, el pantà de Rialb o el Montsec (els dos pantans plens o gairebé).

Desfem una part del camí per, al cap de poc, girar a la dreta i anar més planers. Ben aviat començarà una de les parts més belles de la ruta, ja que flanquejarem les roques de Sant Honorat, amb les agulles i roques del Corb al nostre davant. Passarem, també, per un petit salt d’aigua (suposem que normalment sec) i una bauma. Flanquegem Roca Llarga per un tram una mica aeri, sense dificultat i menys gràcies a l’ajuda d’una cadena.

Passem el coll de Mur (o Mu) i voregem el Corb. Dinem al mirador del Corb, ara, amb les agulles de Sant Honorat al davant. Diuen que aquesta serra recorda molt a Montserrat, a nosaltres però, ens recorda més a Sant Llorenç del Munt. Les tres serres comparteixen un mateix tipis de roca, el conglomerat, però també uns paisatges increïbles.

Igual que el Roc de Rombau o Castell-llebre, deixem les roques del Corb per una altra ocasió. Ens queda el segon objectiu del dia.

Baixem una mica i fem una última i breu pujada per arribar al cim del Cogul. Amb una alçada més modesta, però també amb grans vistes a Peramola, als seus peus, Oliana, el pantà de Rialb, la serra de les Canals o Port del Comte (entre d’altres).

Aquí ens separem. La Judit i en Sergi baixen directament cap al poble i nosaltres tornem cap a can Boix.

Per acabar d’aprofitar el dia fem una volta per la Fira del Griu, on comprem un formatge (Castell-llebre, molt bo) i embotits a la carnisseria del poble (molt bons). Ens acomiadem de la família i cap a casa.

Clot de la Font Viva

Agradable caminada al voltant de Peramola, per descobrir el bonic salt d’aigua del Clot de la Font Viva. La ruta és pot combinar, també, amb la Ruta de les Fonts i una volta pel poble, que està prou bé.

APROFITANT LA TARDA

Aprofitant aquest dies de Setmana Santa anem a passar una nit a Peramola, on els tiets i cosins de la Clara hi tenen una casa. Després de dinar, una paella espectacular preparada per en Sergi, havent paït i fet la migdiada, farem una curta caminada per aprofitar la tarda.

Sortim dels safareigs del poble, passem per la capella del Roser, i comencem a caminar al límit del bosc i els camps del Pla de Tragó, sovint amb bones vistes al pla, el Roc de Rombau i a la serra de les Canals. Tot d’un verd primavera ufanosa, gràcies a les abundants pluges d’aquest any.

A l’alçada de can Boix, però, girem a la dreta i comencem a seguir el torrent de Rombau, que porta una mica d’aigua i va formant menuts gorgs i salts d’aigua. En un tram hi ha un tub que ho “espatlla” una mica, però tot i això està bé. Comencem a caminar, també, per una roureda més ombrívola.

Al final de la ruta arribem al Clot de la Font Viva, on el torrent forma una bonica i petita cascada. Ens diuen que hem estat de sort, que feia anys que no es veia amb tanta aigua.

Tornem pel mateix camí i per arrodonir l’excursió fem la ruta de les Fonts, que està prou bé, i també una volta pel poble, amb racons prou bonics.

Al vespre ens estalviarem el fred sopant a can Rogeli, però tot i la insistència dels tiets, anirem a dormir a la furgo. Avui estrenem temporada i en tenim ganes. A més ho farem al punt d’inici de la ruta de demà, en un indret molt tranquil i bonic.

Castell de Tarabau

Bonica caminada per la vall de Rialb. Tot caminant per paratges solitaris gaudirem de magnífiques vistes a la vall i visitarem una curiosa ermita romànica.

SOLITÀRIA

Estic de vacances i vull aprofitar per fer alguna caminada lluny (després, la DANA i un inoportú refredat no em deixaran fer gaire res... però això no ho sabia). Com que vaig sol en busco una d’aquelles que a la Clara no li atreuen gaire, tiro de llibres i em decideixo pel castell de Tarabau.

Començo a l’aparcament de mas Barrat, passada una zona que a l’estiu ha d’estar plena de practicants de barranquisme (amb pàrquing numerats i, sembla, control per arribar-hi). El primer tram és per una avorrida pista asfaltada on el que més en sorprèn és contemplar una gran quantitat de tords, un fins i tot es deixa acostar i fotografiar sense problemes. També veig algun voltor i un falcó pelegrí.

Ja força amunt deixo la pista i m’enfilo cap al castell... ara per un camí gens definit, gairebé pel dret. Del castell se’n conserven poques restes, pràcticament la porta i part de la torre que hi ha al seu costat, per on hi entro. D’aquí m’enfilo una mica més i arribo a la part més alta del turó (bé, gairebé, per acabar d’arribar a dalt de tot cal fer una grimpada arriscada i no m’hi atreveixo). Pel camí ja n’he tingut algunes, però des d’aquí les vistes a la vall de Rialb són realment impressionants. M’hi estic una bona estona tot gaudint-ne.

Reculo fins a la porta i continuo el camí. Em costa una mica trobar per on continuar, però en pocs metres trobo un el camí ample que aniré seguint, i que agraeixo després de no trobar-ne. Poc més endavant seguiré per pistes més còmodes. Camino per boscos de pi roig, alzines, roures (i al principi/final, de pinassa)... sense bolets (bé, així tampoc m’entretindré, i tinc algun dies per anar-ne a buscar, aquest any que per fi n’hi ha).

Passo pel bonic mas de Cerdanyès i m’enfilo fins a Sant Sebastià de Cerdanyès, una bella ermita romànica del segle XII, amb una curiosa estrada. La seva grandària relativa és una mostra de la vitalitat religiosa i de la plenitud demogràfica d'aquest sector durant l’Edat Mitjana. Fet que contrasta amb la solitud actual d’aquestes valls actualment. Molt poques vegades en tot el recorregut no em creuo amb ningú, ni que sigui a passejar el gos, i avui serà una d’elles. Dalt d’un petit turó, amb bones vistes, ho aprofito per dinar.

Ja baixant m’adono que el que em pensava eren oliveres amb un sistema de rec gota a gota en realitat són alzines. Em sorprèn, però un cop a casa confirmaré el que ja sospitava: són cultius de tòfona negra, d'alzines inoculades amb aquest fong.

Basses d'Organyà i Santa Fe

Ruta molt bonica. Pel camí gaudirem de les belles basses d’Organyà, uns gorgs i salts d’aigua preciosos, i un cop al cim de Santa Fe, 100 cims, d’unes vistes realment espectaculars.

BON CANVI

Ens trobem a dos quarts de nou a Organyà, la majoria. Uns quants, però, han preferit fer una ruta més curta i visitar els dòlmens de la vall de Cabò (que estan molt bé, veure ruta més avall).  De fet, la nostre primera idea era un cop fet el cim baixar per tot visitant-ne un parell. Al final, gràcies a les pluges dels últims dies, afortunadament decidim canviar-ho... els dòlmens hi seran sempre igualment, el riuet de Fontanet no sempre porta aigua (suposem).

Sortim d’Organyà, entre camps, a bon ritme. A diferència d’ahir fa un bon sol (al matí hi havia una mica de boira, però mica en mica s’ha acabat aixecant). Una mica més endavant girem a la dreta i comencem a seguir el riuet de Fontanet, d’aigües transparents.

Arribem a les basses d’Organyà. El riuet forma aquí algunes gorges i salts d’aigua, que només explorem a fons jo i en Vicenç. Acabo amb els peus una mica molls, però no m’importa gaire, fa caloreta i els salts d’aigua són molt bells. També els veurem després, seguint el camí, des de dalt. El canvi de plans ens ha sortit molt bé.

Santa Fe, on anem, ens ha quedat i queda sempre a la vista, davant nostre, imponent. Passades les basses pugem i baixem un parell de vegades, tot passant per una carena on podem contemplar un gran fòssil “incrustat” a la roca. El camí és assolellat, però ens podem refrescar en un rec.

Poc després arribem al camí clàssic de Santa Fe, on començarem a pujar amb ganes i tot fent marrades. Passarem, també, pel monument a Jacint Verdaguer, que va visitar aquesta zona. Per sort la pujada és per un ombrívol bosc de pinassa.

Al coll de Prats s’obren vistes cap a l’altra banda, però on són realment espectaculars és des de l’ermita de Santa Fe, a la vall del Segre i al Prepirineu: la vall de Cabò, Organyà, el congost de Tresponts, la serra de Boumort, el Cadí, el Port del Comte, el pic de Turp... Hi arribem esglaonadament i, com és tradició, toquem la campana tres vegades.

Anem una mica justos de temps i la baixada, en bona part per on hem vingut, la fem força ràpid. Ens trobem tots al restaurant Tres Ponts, on també hi anirem arribant esglaonadament (els que han anat als dòlmens i els que hem fet l’excursió). Hi menjarem bé i bé de preu. Gran final per un gran cap de setmana en bona companyia.

L'Oratori i la cova d'Ormini

Ruta curta però on visitarem dos indrets que valen molt la pena. Des del cim de l’Oratori gaudirem d’unes vistes magnífiques, i entrar a la cova Ormini de ben segur no ens deixarà indiferents.

AVERIES

Marxem el dia abans, per passar la nit al càmping Organyà Park. És molt nou i hi estarem molt bé, segur que el farem servir de base en altres sortides per la zona. En teníem ganes, és el primer dia de “furgo” de l’any.

Aquest cap de setmana toquen “colònies” de grup. Bona part ens trobem a Organyà, ens repartim en els cotxes més alts i marxem cap a Montanisell, a partir d’on farem una llarga pista forestal (en un estat regular).

Com que el dia és gris i amenaça pluja comencem pel cim. Continuem per la pista per, al cap de poc, deixar-la i començar a enfilar-nos muntanya amunt, sense cap camí definit. Per sort ho fem per una pineda de pi roig i no ens trobem cap entrebanc important, a banda de la pendent.

Des del cim les vistes són molt guapes, llàstima del dia gris que fa. Ens hi estem una estona, mentre acaba d’arribar la resta del grup, que de bon matí han fet una altra caminada i ara venen per una altra banda.

Baixem per on hem vingut i un cop als cotxes, anem cap a la cova. La recordava molt bonica, ja hi havia estat, i no em decep. Equipada amb escales i passamans, té un recorregut de cent seixanta metres en baixada, on anirem passant per diferents sales, tot gaudint de columnes, estalactites, estalagmites i altres formacions.

Un cop vista tornem als cotxes gairebé corrents, a la part final comença a caure el ruixat que ja ens anaven advertint els trons que anàvem sentint. Anirà just però no evitarà que al cap de poc ens acabem mullant una mica. La Mariona té un problema amb un plàstic del cotxe que li toca al pneumàtic, que solucionem com podem, i jo una roda punxada... per adonar-me que al cotxe no hi porto ni gat ni cap clau per descollar els cargols. Després de buscar-la per tot arreu, i comprovar que cap dels altres cotxes en porta, l’acabarem inflant amb un compressor, per baixar a Montanissell com pugui (a mitja baixada l’hauré de tornar a inflar). Abans de trucar a la grua, però, fem un últim intent i anem a demanar ajuda a les cases de Montanisell. Estem de sort i en una allotjament rural, molt amablement, ens poden deixar una clau i fins i tot, un cop canviada, ens acaben d’inflar la roda de recanvi. No els hi agrairem mai prou.

Amb tot plegat anem una mica més tard del previst, però la pluja també ens hauria trastocat els plans igualment. Estona lliure per dinar i a mitja tarda anem a visitar Dinosfera, el museu de Coll de Nargó sobre els dinosaures i postes d’ous fòssils de la zona. Almenys a mi, m’agrada molt. Amb bones i didàctiques explicacions, val la pena.

Els ruixats fa estona que han passat i tot seguit anem al Mirador del Cretaci, on hi ha la reproducció d’uns ous de dinosaure, en un espai ben museïtzat, tal i com van ser trobats (els originals els va destrossar un idiota). Per acabar de rematar la tarda fem una última parada a l’ermita romànica de Sant Climent de Coll de Nargó, dels segles XI i XII. Després cadascú a sopar al seu aire (nosaltres al càmping).

El Querforadat - Estana - Béixec

A cavall de l’Alt Urgell i la Cerdanya aquesta ruta uneix tres petits i encisadors pobles de muntanya a les faldes dels omnipresents cingles de la serra del Cadí.

POBLES

Comencem tard, gràcies al Google maps, que ens ha fet passar tant si com no per un camí inexistent. Bé, per una pista que no es fa servir des de fa anys (i per on han arribat en Miguel i la Núria, que van en un 4x4). Per sort, en Jordi Francesc, la Susi i la Sílvia, que venien per una altra banda han anat per la carretera correcte i només tindran l’inconvenient d’haver-se d’esperar una estona.

Baixem pels estrets i recargolats carrers de Querforadat, tot passant per davant la seva església (del segle XVIII, construïda sobre les restes de l’anterior). El castell del poble queda més amunt, damunt un rocam.

De seguida baixem entre boscos, principalment pinedes, amb algun prat. Ombra que es posa molt bé, estem en plena onada de calor i aquí, tot i que menys, es nota. A baix de tot, el riu Quer, amb alguna petita gorga que convida al bany (llàstima que som a l’inici de la caminada). Aquest primer tram és una mica perdedor, amb molts camins i pistes on despistar-se, però portem una bona ressenya i amb l’ajuda d’un mapa ens en sortim bé.

Després d’una pujada, no massa forta, passem pel coll de Pallers, on hi ha l’inici de la popular caminada a Prats de Cadí, i la seva font, on aprofitem per refrescar-nos una mica. Tot seguit ens passegem pels carrers d’Estana, sense presses,  buscant un lloc per dinar. No trobem cap ombra en què hi capiguem tots i ho fem una mica més enllà, a la pista forestal que porta al nostre següent objectiu.

Ens passegem pel petit poble de Béixec, un petit nucli que sobreviu gràcies a les segones residencies (ben restaurades), ja que durant tot l’any actualment només hi viu una persona.

Deixem el poble enrere i el gran mas Vima, amb un roure monumental més avall. La tempesta, que fa una estona que ens empaita al final ens acaba atrapant. No és molt forta i amb la calor que fa fins i tot es posa força bé (i és cap al final).

La companyia, com sempre, molt bona, però potser per la pluja, potser perquè al poble no hi ha cap bar, ens acomiadem i cap a casa.

Roc Beneïdor

Cim modest però amb grans vistes, especialment a la cara nord del Cadí. No és la pujada més habitual, però permet la visita al bonic poble de Bescaran (i, tot passant amb el cotxe, d’Estamariu).

PLA B

Tot i que ens hi acostem, a la vista dels núvols deixem la pujada al Monturull per un altre dia en que les condicions siguin millors (no sense alguns dubtes). Reculem un bon tros de carretera i anem cap al pla B. Si ja anàvem tard (avui per causes justificades que no venen al cas), ara encara hi anem més.

Total, que comencem a caminar cap a les dotze, però amb sol. Seguim la pista que va de Bescaran cap a Castellnou de Calcorze, amb bones vistes, tot i que avui una miqueta encalitjades, i entre el que semblen prats de dall, molts acabats de segar.

Al bonic Pla del Sorri deixem la pista principal i deixem enrere camps per endinsar-nos en una pineda, enfilant-nos primer una miqueta més i després baixant una mica.

Quan comencem a dubtar de si hem fet massa tros, per fi trobem el camí que ens ha d’acabar de portar al cim... sense el pedró que indica la ressenya, però sense dubte que ho ha de ser (hi ha una gran fita, això sí). Ens tronem a enfilar una mica més, ara per un prat, primer per un camí més o menys marcat, però al cap de poc pràcticament pel dret.

Un cop a dalt les vistes, que pel camí ja s’endevinaven boniques, són espectaculars, especialment a la cara nord del Cadí, però també a l’Urgellet i bona part de la Cerdanya... i a les muntanyes on havíem d'anar d'entrada, cobertes de núvols i amb trons llunyans (hem fet bé a canviar de plans). Ho aprofitem per dinar tot gaudint del paisatge.

La baixada la fem pel mateix camí. Fins al Pla del Sorri amb alguna gota de la perifèria dels ruixats. Després amb sol i un dia radiant... repetint totes les fotos que hem fet a la pujada.

Per acabar la caminada fem una volta al bonic poble de Bescaran (i al seu bar, per refrescar-nos una mica). També al campanar de Sant Martí, romànic dels segles XI i XII, als afores del poble i l’únic que queda d’un antic monestir.

Baixant ens parem a Estamariu. Primer a l’església de Sant Vicenç d’Estamariu, romànica del segle XI... sense campanar. En destaca el comunidor de l’entrada i les seves pintures (que haurem de venir a veure un altre dia). Per, finalment, fer una volta pel poble, que també val molt la pena.

Sant Antoni

Entre prats de rouredes i prats de dall el camí s’enfila fins a l’ermita de Sant Antoni, amb bones vistes a la zona.

PRATS DE DALL I ROUREDES

Vaig tard, com sempre (ja no sé si dir-ho). Lluny, però és curta. Per acabar-ho d’arreglar és festa major a la Seu, de manera que faré alguna volta més del compte per trobar el punt de sortida. Començo a caminar a les dotze.

Fa més calor de la que m’imaginava, especialment al principi, que passo entre camps i prats. L’ombra la trobo a mitja pujada, quan començo a passar per rouredes (amb algun pi roig i alguna alzina).

Arribo a la Collada i baixo una mica per tornar a pujar al cap d’una estona. L”objectiu” del dia ja el tinc a la vista.

Arribo a Sant Antoni (una ermita construïda a principis del segle passat), al cim del Tossal. Hi ha bones vistes a la zona, passa un airet fresc i ho aprofito per dinar.

Torno a baixar entre rouredes per arribar un altre cop a camps i prats. Aquí no trobo un camí, bé, de fet sí, però està embardissat i no puc passar. Per sort porto un mapa senzill i puc improvisar sense fer gaire volta de més.

L’última part és un passeig ben agradable al costat del Segre.

Volia aprofitar per fer una mica de visita a la Seu, però al ser festa major, em fa una mica de mandra i ho deixo per un altre dia.

Vall de Cabó

Impressionant ruta megalítica per la vall de Cabó. A més d'un bon grapat de dòlmens contemplarem un bonic paisatge i pobles pintorescos.

APROFITANT LA BONANÇA

Les previsions del temps per avui són molt bones. Ho aprofito per fer-ne una d’aquelles que tinc pendents des de fa temps, sense preses. Toca dòlmens... però aquesta vegada no seran a l’Albera, sinó una mica més enllà, a l’Alt Urgell. La ruta sencera és de trenta-dos kilòmetres i pensada per fer en bici, però amb l’ajuda d’un mapa, i sense complicar-me la vida, aconsegueixo fer-ne una versió més curta i assequible.

Començo a caminar al dolmen de Cobertrades (tot i que és millor fer-ho al Vilar, tal i com està al track). Planejant, de seguida arribo al següent, el de Colomera. I poc més endavant, a un altre, el de Mal Pas. En total en veure set dels deu que hi ha a la ruta sencera. En diferents estats de conservació, la majoria van ser construïts entre el 2000 i el 1500 aC.

Camino entre prats, barrejats amb pinedes i alguna roureda (de tant en tant també amb algunes alzines). A l’esquerra, l’obaga, encinglerada i verd primavera; a la dreta, una muntanya escarpada, amb alzinars i tarteres; al fons de la vall, camps i prats de dall en la seva màxima esplendor. El paisatge (que m’acompanyarà tot el camí), no m’imaginava que tant, és magnífic i val la pena amb dòlmens o sense.

Passat els primers dòlmens decideixo improvisar una mica i m’enfilo al Tossal dels Capellans, al costat del camí. I encerto, les vistes des d’aquest petit turó són impressionants i s’obren cap a totes bandes.

LLlavors baixo suaument. Per a la següent visita m’haig de desviar una mica, allargant una mica la caminada, però val la pena. Sant Serní de Cabó, romànica, dels segles XI i XII, és un edifici singular i complex que parteix d'una primera construcció desestimada per l'edifici actual. Bonica.

Llavors passo pel petit poble de Cabó, bonic i ben arreglat. A partir d’aquí, l’única “pega” d’aquesta caminada: a excepció dels camins cap als dòlmens, camino per una carretera (poc transitada, però carretera). Em desvio per visitar el dolmen de can Boixedera i, ben a prop, el del Clot de les Canyes, on aprofito per dinar, gaudint del dolmen i el silenci i tranquil·litat de la vall.

Passo per Sant Miquel del Vilar de Cabó. Romànica, del segles X i XI, tot i que amb modificacions posteriors (especialment a l’interior). Continuo carretera avall. Encara em queden els dos últims dòlmens, el de Predacabana, i el de l’Oliva, deixant aquí la ruta BTT, per anar a buscar el camí per on he vingut, per tornar cap al cotxe.

Ha estat una mica més llarga del que comptava, però ha valgut molt la pena i m’ha agradat molt... i encara tinc una última sorpresa: només fer uns metres amb el cotxe es deixen veure un parell de cabirols. Gran comiat per una gran excursió.

Cova d'Ormini

Al solell boixedes seques, a la baga pinedes de pi roig encatifades de verd (amb pinta de bolets), tot pujant s'arriba a la cova d'Ormini. S'hi pot fer un recorregut curt (uns 160 metres) però realment impressionant, que val molt la pena.

IMPRESSIONANT ... TOT I QUE SOL FA MITJA POR

Avui toca una de curta. Al vespre tinc un sopar i no hi vull arribar ben cansat. Em llevo més tard i m’ho agafo amb calma. Tot i això em decideixo per la cova d’Ormini... dues hores llargues de camí (amb parades per fer comprar un coca-cola, comprar un lot... i fer un pipi per culpa de la cola). Això vol dir començar a caminar a quarts d’una.

Fa calor, però no és molt intensa i, afortunadament, fa una mica de vent. El camí s’enfila cap als cingles, que passaré per un coll. Camino amb calma, tot gaudint de les vistes a la zona i, una mica més enllà, a les muntanyes del Solsonès i el Berguedà. També fent alguna parada per fer alguna foto ara a una papallona, ara a una flor (com els bonics marcòlics o a la genciana groga).

Tot seguit un bon contrast de vegetació, en una banda, la soleia, boixedes seques amb alguna alzina, a l’altre, la baga, amb pinedes de pi roig encatifades de verd. Fa cara d’haver-hi bolets, però ho deixo per més endavant (encara que sé que ja se’n troben). Si bé amb feines, puc resistir la temptació... on no puc evitar caure-hi, però, és en menjar-me totes les maduixes que trobo pel camí (que bones que són!).

Arribo a l’entrada de la cova. A tot arreu he llegit que la porta sol estar oberta. Ho comprovo i, efectivament, és el cas. Agafo els lots i poso la càmera a punt (per desgràcia amb menys bateria de la que em pensava, però en principi n’hauria de tenir prou... o això em pensava). Baixo les primeres escales i m’estic una estona a la primera sala, acostumant la vista a la fosca i començant a gaudir d’aquesta meravella natural. Les primeres columnes, les primeres estalagmites i estalactites... tot just acabo de començar i ja no sé on mirar. I serà així durant els cent seixanta metres que fa la cova (equipada amb escales i passamans, fa baixada i el terra sovint és relliscós). L’última sala és especialment bonica. Hi perdo la noció del temps, encara que de tant en tant, mirant enrere i no veient res més que foscor, anant sol, fa una mica de basarda.

En algunes parets, molt poques, per sort, escrits els noms de quatre porcs, com si a la resta de la humanitat ens importes un “pitu” com es diuen i la data en què han estat aquí. Espero que s’hi mai tornen, s’avergonyeixin del que han fet. Hi ha coses que em costen d’entendre, tan difícil és imaginar-se que el que ve darrera teu (que, qui sap, podria ser el teu fill), li agrada trobar les coses tal i com les has trobat tu?

Tot sortint de la cova dino i torno per on he vingut. Tot i que si puc m’agrada fer les caminades circulars, aquesta vegada diré per sort... a la cova he aconseguit pràcticament acabar amb la bateria de la càmera (al moment just). Només podré fer alguna foto més enganyant-la... traient la bateria una estona i tornar-la a posar (un truc que sovint funciona, no sé per quina estranya raó).

----------------------

Tinc el temps una mica just, però decideixo fer una visita abans de marxar. Com que he vist que la pista que va de Montanissell fins a Sallent, almenys d’entrada sembla ample i bona (i ho serà tota l’estona), decideixo seguir-la (com més o menys tenia pensat).

Feia temps que tenia una visita pendent i ara en tinc l'oportunitat. El Mirador del Cretaci és un jaciment paleontològic on, gràcies a un petit recorregut, s’hi poden veure petjades i ous de dinosaure fossilitzats, de fa 65 milions d’anys, quan llavors això era un ambient costaner, càlid i humit.

Sant Honorat

Caminada molt bonica per la serra de Sant Honorat. De camí passarem per diferents ermites, entre elles l'ermita romànica més petita de Catalunya, contemplarem unes vistes espectaculars i gaudirem d'un massís de conglomerats espectacular.

MENYS POR DE LA QUE EM PENSAVA

Tard, aprofitant que el dia encara és llarg, dues hores llargues de camí cap una zona encara per explorar (i les que em queden!).

Comencem a caminar a quarts de dotze, passant més calor de la que ens imaginàvem (tot i saber que és en aquesta zona on es van batre els rècords de temperatura en les onades de calor d'aquest estiu). Cap al final de la caminada ho notarem.

La primera part de la caminada és planera. Hi ha força gent caminant o en cotxe, avui sembla que és festa major a Oliana i deuen fer algun acte a la bonica ermita de Santa Maria de Castell-llebre. Romànica. Gràcies a això la podrem visitar.

A partir d'aquí el camí es comença a enfilar per fortes rampes, sovint amb ben poques ombres. Les vistes, al pantà d'Oliana i al seus voltants són molt boniques, i això que la calitja no ens les deixarà gaudir com ens agradaria durant tot el dia.

Després d'una primera pujada fins als miradors de Roc Rombau, encara ens en queda una altra fins arribar a Sant Honorat, el punt més alt d'aquestes moles sedimentaries que recorden les muntanyes de Montserrat. Dalt el cim hi ha una ermita en ruïnes i unes vistes espectaculars.

Pujant hem perdut la ressenya i el mapa, amb el que ho haurem de fer de memòria. Ens equivoquem una mica d'entrada, al prendre un camí a l'esquerra massa aviat, no massa. Reculem un trosset i de seguida trobem el correcte, tot i que d'entrada sembla que marxa en la direcció equivocada.

El camí baixa i ressegueix les roques d'aquesta serra, en el que és el seu tram més bonic. Hi ha alguna part una mica aérea, però sense ser exagerada (atenció, però si s'hi va amb nens). De fet anava mentalitzat per passar-ho malament i pràcticament no he passat cap por (mai he amagat que em fan por les alçades... mai en trobareu a menys de dos metres d'un cingle).

Des de que hem deixat Castell-llebre enrere no hem trobat, ni trobarem a ningú més... bé, excepte un parell d'isards que es deixen veure saltant àgilment entre les roques.

De baixada fem una última parada tot enfilant-nos a l'agulla del Corb on es troba l'ermita de Sant Salvador del Corb. En ruïnes, diuen que és l'ermita romànica més petita de Catalunya...

Arribem al cotxe a mitja tarda, jo una mica cansat i en Salvi amb mal a un turmell, que ja tenia mig tocat. Cansats i amb molta set, desitjant qualsevol beguda i una dutxa o qualsevol cosa que s'hi assembli. La calor s'ha fet notar, tot i que la caminada ha valgut molt la pena... malgrat les dues hores que ens queden fins a casa.