Santa Magdalena de Cambrils

Pujant per belles fagedes, amb colors de tardor, tot passant per un munt de bonics salts d'aigua arribarem a Santa Magdalena de Cambrils tot fent una ruta poc habitual. Al voltant d'aquest 100 cims les vistes són impressionants.

IMPRESSIONANT, TOT I QUEDAR-NOS SENSE LES VISTES...

Després del “desastre logístic” del mes passat avui tot surt bé (fins i tot el canvi en les previsions meteorològiques, que fins dijous no convidaven gens a caminar). Serem menys, vuit (amb una baixa d’última hora, que trobarem a faltar), i malgrat algun retard (el meu, cinc minuts), començarem a caminar a l’hora prevista, a tres quarts de deu.

La intenció és pujar i baixar a Santa Magdalena pel mateix camí... però les pluges d’ahir i avui a la nit ens ho fan repensar i tornem a la idea original: pujarem pel torrent de la Masica (això tot just quan travessem el bell pont romànic, a l'inici de la caminada, tot veient que el torrent porta força aigua... mentre que ens havien dit que la setmana passada estava sec o pràcticament sec).

De seguida comencem a gaudir amb els colors de la tardor. Colors que ens acompanyaran pràcticament tot el camí, ja que passarem sempre entre fagedes (a vegades amb avellaners). Només per això, ja gairebé val la pena fer la ruta com la farem, independentment de si hi ha aigua o no (i el cim).

Passem per la bonica Font de la Tosca i comencem a patir els efectes de les pluges d’ahir. Just quan acabo de dir “vigileu que patina”... vaig per terra, per donar exemple. Més endavant, en algun punt, fulles i roques relliscoses ens alentiran la marxa, i la Mari i la Neus també en patiran les conseqüències (i en algun punt, com a bons companys, estarem, també, amb les càmeres a punt esperant la relliscada).

Tot seguit passem pel costat del torrent de la Masica, amb l’alegria de sentir que si bé no de forma molt abundant, porta prou aigua.

Ens enfilem seguint el torrent gaudint dels seus salts d’aigua, alguns de petits però preciosos, d’altres de més grans, senzillament espectaculars (com el Gorg de Baix, el Gorg de Dalt, el Saltant i els Salt de la Coma de la Llastanosa... entre altres, sense nom, almenys que jo sàpiga). Badem una bona estona a cada un.

 Al final del torrent comença un tram una mica perdedor, però amb intuïció i una mica d’orientació acabem d’arribar al coll de la Creu de de l’Espinal. Una mica abans, però, ens aturem a dinar... sota la boira, que s’ha posat a la part més alta, tot patint la baixada de temperatura d’aquest cap de setmana (mengem ràpid i, tot i això, acabem glaçats).

Al coll de la Creu de l’Espinal trobem el camí marcat com a PR que seguirem fins al final, d'entrada carenant fins a Santa Magdalena. Les vistes, des de la carena i des del cim (de fet una mica més avall), són totalment nul·les per culpa de la boira (que hi farem! Per sort el camí, amb fagedes i grans faigs val la pena igualment).

La baixada és molt més forta que la pujada, tot i això anem bastant per feina (anem una mica justos de temps). Al final fem una mica més de volta (no surt al track), però arribem al poble just abans que es faci fosc. I com ja comença a ser costum, got al bar del poble i cap a casa, contents d’haver gaudit de la caminada i de la companyia.

Torrent de la Massica

Caminada curta, bonica i variada. El seus principals atractius són la Font de la Tosca i els salts i gorgs del torrent de la Massica, de camí, a més, passarem per boniques fagedes i pinedes (que deixen entreveure vistes als Pirineus), un forn de calç, una antiga teuleria i un pont medieval (i això, sense visitar el poble de Vallfogona, que també val la pena).

APROFITANT LES PLUGES

A la tarda tinc feina. Així, doncs, una a prop i no massa llarga. Com que fa uns dies ha plogut decideixo aprofitar-ho. Tot i això, començo a caminar cap a les onze, a Vallfogona del Ripollès.

Pràcticament només sortir del poble passo pel seu bonic pont medieval, del segle XV. A partir d’aquí no deixo d’escoltar, ara de més a prop, ara de més lluny, el soroll de l’aigua. Sovint acompanyat d’un bon grapat de listeres (una orquídia)... i pensar el que va costar trobar-la la primera vegada!

De seguida arribo a la font de la Tosca, un bonic i curiós salt d’aigua. És, també, una formació rocallosa de pedra tosca o travertí, de varies desenes de metres de gruix. Aquesta pedra (calcària), molt porosa i poc densa, s’origina per la precipitació de carbonat de calci a l'entorn de les fonts i llacs (tal com passa amb les estalactites i estalagmites de les coves). Es forma quan l'aigua circula lentament i s'evapora cristal·litzant el carbonat que porta dissolt, en forma de Calcita o Aragonita. Sovint la precipitació d'aquests minerals es fa sobre les restes d'herbes i molsa que viuen sobre la mateixa tosca, la roca "atrapa" aquestes restes i pren les formes de tiges i fulles (com una emprenta).

Continuo pujant per una pista forestal fins que en un trencant, ben indicat, prenc un sender que es va endinsant per una fageda cada cop més bonica (ho serà especialment a la seva part final). D’entrada el torrent només s’entreveu entre la vegetació. De seguida, però, s’arriba al Gorg de Baix i, poc més amunt, al Gorg de Dalt. Són bonics salts d’aigua. Tot i que està ben senyalitzada, em salto la bauma del Boer, sense voler, i continuo riu amunt tot gaudint-ne (forma d’altres petits salts, també). Poc més endavant arribo al Saltant, un altre salt encara més bonic que els anteriors (tant uns com altres, ara especialment, baixen amb força aigua).

A partir d’aquí deixo el torrent de la Massica per començar-me a enfilar pel torrent del Bisbe (aquí la fageda és especialment bonica). Hi baixa poca aigua, però encara em queda un altre salt per veure. Hi ha pocs núvols, però justament n’hi ha un a sobre meu. Aprofito per davant al bonic salt de la Llastanosa, tot esperant a veure si hi ha sort i marxa el núvol per fer alguna foto millor (com passarà).

El camí s’enfila una mica més i, a l’alçada d’un forn de calç, gira i planeja seguint sempre més o menys a la mateixa alçada. Deixo enrere faigs i ara passo per una pineda de pi roig. Entre arbres s’entreveuen boniques vistes al Pirineu i a la zona, per sort o per desgràcia, però, no hi ha cap clariana que les permeti veure en tota la seva esplendor.

Un bon tros enllà el camí torna a baixar, ara per una pista forestal. Si l’anés seguint arribaria un altre cop a Vallfogona directament. En desvio, però, cap a la teuleria del Pinetar. És una construcció de pedra seca que servia per fer teules i maons. Tot i que feia segles que no es feia servir s’ha conservat i restaurat molt bé, i és molt fàcil imaginar com funcionava.

Torno a passar per davant de la Font de la Tosca i, a partir d’aquí, torno al poble per on he vingut.

Sant Joan - Vallfogona

Caminada ideal per fer a la primavera, ja que travessa un bon grapat d'ambients diferents: vernedes, fagedes, pinedes, prats... La visita al petit poble de Vallfogona també val la pena.

A UN ALTRE RITME

Amb en Salvi, una altra vegada... avui molt més d’hora (marxem a dos quart de nou). Aprofitant, també, aquests dies que semblen més de primavera que de finals d’hivern. Segurament uns dels últims per anar més cap a muntanya abans no arribi l'hivern de veritat.

La caminada passa per diferents tipus de boscos, des de la verneda de la riera de la riera d’Arçamala, fins a les fagedes i pinedes de la serra de Puig d’Estela (passant, també, per alguns diferents tipus de prats)... una excursió ideal, segurament, per repetir a la primavera. Per sort o per desgràcia, però, els mateixos boscos que fan bonica la caminada, fan que gairebé enlloc es pugui gaudir de les vistes, que sovint s’endevinen molt boniques (i més en un dia tan clar com el que fa avui).

Superada la serra de Puig d’Estela el camí baixa fins a Vallfogona, on fem un recorregut turístic per l’església de Sant Julià (amb algun vestigi romànic i força modificacions posteriors, en procés de restauració), el santuari de la Salut, el nucli medieval, el campanar de la Mare de Déu del Pòpul (amb un campanar romànic) i el castell (del segle XVIII, amb vestigis del segle XII). En Salvi baixa, també, al pont medieval, jo ho deixo per un altre dia i, mentrestant, aprofito per esmorzar amb calma.

D’aquí anem fins a l’ermita de Santa Cecilia de Ragort, d’origen romànic però amb forces modificacions posteriors, i força deteriorada. D’aquí, pel dret, enllacem amb el camí per on hem vingut i retornarem.

La visita al monestir de Sant Joan la deixem per un altre dia... d’entrada, també, perquè està tancat (de fet en un futur forma part d’una altra caminada pendent).

Puig d'Estela

Passeig agradable per les boniques fagedes al voltant del Puig d’Estela. Des de dalt hi ha bones vistes de la zona.

UNA ALTRA PASSEJADA

La revetlla va estar molt bé però va ser tranquil·leta (vam deixar la festa grossa per un altre dia). Sense ressaca (o poca), improviso una mica i decideixo anar a caminar. Marxo més d’hora que ahir, avui, però, el vent no es notarà tant i suaré força més (tot i que no em fa gaire res... potser només és una mania, però tinc la sensació que físicament em trobo físicament millor en aquestes condicions, si més no més què quan fa fred.

La pujada és molt suau i agradable, gairebé sempre entre boniques fagedes. Gairebé arribo al cim sense ni adonar-me’n, badant, com sempre amb algunes floretes. Les vistes, un cop a dalt, estan bé però queden limitades a una banda a causa de la vegetació.

La ressenya que porto recomana, encertadament, tornar per on s’ha vingut. Tot i això decideixo baixar per la drecera, que baixa en picat estalviant molta estona de camí (per no perdre’m la F1... ja ho he dit més d’una vegada, però dec ser un ecologista una mica atípic).  

De baixada, gairebé arribant el cotxe, la sorpresa del dia: un cabirol (a l’acte, no sé qui s’espanta més, si ell o jo). Tot i que marxa disparat tinc temps de veure’l força bé. Una mica més endavant, quan esperava que sortís una serp d’entre la fullaraca, una altre sorpresa: un talpó. Per l’hora que és, ple migdia, dedueixo que la zona deu ser molt tranquil·la.