CARREGAT

Dia 1: Taradell - València

Carrego el cotxe i marxo, cap a les dues. Una bona provisió de Coca-cola (Zero), cinc hores de viatge i vint-i-vuit euros de peatge, amb una sola parada i una miqueta de cua quan arribem.

He fet la volta a la ciutat, sense perdre’m, i començo a buscar càmping a la zona de Pinedo i el Saler (al sud de València). M’he decidit tard i no vaig poder trobar el que volia: bungalows a un preu raonable (la majoria estan pensats per a quatre). Sé que n’hi ha. Descarto, d’entrada, els primers que trobem, just al costat d’una autopista. Ho provo més endavant, però descarto el càmping Devesa Gardens, tot i que les instal·lacions pinten molt bé, per no haver-hi ombres i tenir el terra de grava. Faig una mica de volta més, tot voltant per l’Albufera sense voler, i, com que m’allunyo massa de la ciutat i no trobo res, decideixo tornar als primers que he vist.

Acampo al Coll-vert, a el Saler. Em costarà trenta-un euros la nit, tot i que, gràcies a una promoció, tindré una nit de franc. La parcel·la és petiteta, però és de gespa i hi ha ombra. Estic una bona estona parant la tenda, és nova i no ho he fet mai. Segueixo les instruccions però només aconsegueixo que quedi relativament recte. Tot seguit descarrego i ordeno tota la resta... mai havia portat tantes coses per acampar... nevera elèctrica, de la furgoneta dels pares, i fluorescent, inclosos. Sort que el Frontera és gran.

Cansat, faig el sopar, llegeixo una estoneta i me’n vaig a dormir. L’Autopista passa a pocs metres, però no molesta.

SATURAT

Dia 2: València

Em llevo mig enfonsat. El “supermatalàs” auto-inflable que m’ha deixat l’Isa, s’ha desinflat una mica. Esmorzo sense preses i marxo relativament d’hora. La ciutat de les Arts i les Ciències és a deu minuts del càmping, seguint l’autopista, sense haver-me de desviar enlloc.

Aparco sota l’Umbracle, a la mateixa Ciutat i vaig cap a l’entrada del Museu de la Ciència Príncep Felip. El nom em fa una mica de ràbia. Hi ha una mica de cua, molt poca, i només m’haig d’esperar cinc minuts perquè obrin les portes. Entro i recullo les entrades que tinc reservades, i pagades, per internet. Per quinze euros amb trenta podré visitar, entre avui i demà, el Museu i l’Oceanogràfic, a més de veure una pel·lícula a l’Hemisfèric.

Començo pel Museu de la Ciència. Primer per l’exposició Cvida, dedicada a les últimes tecnologies de la llar i la qualitat de vida a la feina. Bé, però no mata. Segueixo per una exposició temporal dedicada a la memòria. Divertida, hi jugo. Tot seguit a A tota Vela! que aborda conceptes com el mar, el vent o la navegació. Bé, també, encara que la seva atracció principal, una animació on dues tripulacions poden competir en una regata (fent una persona, per exemple, de timoner); a causa de la seva situació, però, no es veu gaire bé i no en puc gaudir. El més divertit, jugar a comunicar-se amb les banderes i l’alfabet nàutic.

Em salto l’Espai dels Xiquets i continuo per l’Explorador, amb mòduls interactius de ciència bàsica: òptica, mecànica, física, etc. Segurament la part més semblant al Museu de la Ciència de Barcelona, tot i que potser menys desenvolupada. Al museu hi ha gent, però no arriba ser angoixant i puc “jugar” a tot arreu, sovint sense haver-me ni d’esperar.

Em salto l’espai Astrònomia bàsica i surto a fora per l’impressionant Carrer Principal, amb una bonica exposició de fotografies de natura, que veig de passada. Porto unes quatre hores dins el museu, amb una sola pausa per fer un got. Em menjo els entrepans que he fet al matí per dinar, faig una orxata artesanal i entro a l’Hemisfèric.

La sorpresa és que no és un Imax, tal i com m’havien dit per telèfon, sinó que és un sistema Omnimax, amb pantalla semiesfèrica (com a mínim, tal i com coneixia de Barcelona). He triat “El misteri del Nil” un documental coproduït, dirigit i amb guió de Jordi Llompart que narra la primera vegada que una expedició recorre el Nil Blau, la veritable font del riu, en tota la seva extensió, des del llac Tana, a Etiòpia, fins a Alexandria, a les costes mediterrànies d’Egipte. Em sorprèn i agrada molt. Gràcies a uns cascos especials l’he pogut escoltar en valencià, tot i que sovint he sentit l’“eco” en castellà dels veïns.

Torno al Museu de la Ciència per recórrer la tercera planta, dedicada a la vida i el genoma, saltant-me la segona (dedicada a les biografies de Ramón i Cajal, Severo Ochoa i Jean Dausset, excessivament descriptives... pel meu gust, amb massa text). Començo per l’exposició Dona: un cos, una vida, que descriu l’evolució del cos femení en totes les etapes de la vida. Molt bé. Continuo pel Canvi climàtic, petiteta, bé, però una mica pobre. Tot seguit, el Bosc de cromosomes i Que és la vida? Que, malgrat que està molt i molt bé, faig ràpid i pràcticament jugant només a allò que més em crida l’atenció, saturat de tanta informació. Em penedeixo, però, de no haver començat per aquí. Segurament aquesta és la part que el fa diferent a d’altres museus de la ciència, i per a mi, la més interessant. El pas per la Visió científica de les drogues encara és més ràpida.

Pago els quinze euros del pàrquing i torno al càmping, relativament d’hora. Tot i que estic una mica cansat decideixo anar fer una volta per la platja, a uns cent metres de l’entrada, no val la pena, i xafardejar pel càmping.

Ara sí, esgotat, faig el sopar. Reinflo el matalàs i a dormir.

ARRÓS AL CENTRE

Dia 3: València

Em llevo amb el matalàs encara més desinflat que ahir. D’hora. Esmorzo sense preses i em torno a plantar a la Ciutat de les Arts i les Ciències. Aparco a fora, esquivant algun “aparca-cotxes” de davant de l’entrada. Encara està tancada i la cua per entrar al recinte és força llarga. Espero una estona fins que obren les portes, la cua es torna a dividir en tres, pels qui han de comprar entrades, pels qui recullen les reserves i pels qui ja les tenim... la més curta. Entro pràcticament a les deu en punt.

L’aquari està dividit més o menys per zones geogràfiques. Començo la visita a la Mediterrània. Set aquaris diferents en que es pot veure com canvien les comunitats a mesura que la profunditat augmenta. El que m’agrada més, però, és un dels menys espectaculars de cara el públic, la reproducció d’una praderia de posidònia.

Just al costat una espectacular esfera dedicada a les Zones Humides, amb dos ecosistemes de transició entre el mar i la terra, el manglar tropical i els aiguamolls mediterranis. La visita és “guiada” i cada deu minuts hi entra un grup. Hi ha algunes aus realment boniques. Continuo per ordre, fins a les dues piscines on hi ha tortugues marines i les foques, per contemplar-les amb calma, aquestes últimes després sota l’aigua. Molt bonic. Tot seguit els aquaris dels Mars Temperats i Tropicals. Primer dos grans aquaris amb dos ecosistemes temperats, els boscos de varec gegant (una alga) de Califòrnia, fascinant, i els fons marins de la península d’Izu, al Japó. Per endinsar-me, després, en una de les joies del parc, el túnel dels mar temperats, fa setanta metres i és el més gran d’Europa. Espectacular. I per acabar, un parell més de grans aquaris dedicats als esculls de corall, del Carib i de l’Indopacífic... amb peixos de tots colors i de totes mides, amb una varietat increïble i que, alguns d’ells, per haver-los vist en algun viatge, em desperten bons records i una certa nostàlgia. Hi comença a haver molta gent. Surto un altre cop a fora, just al costat de Les Illes. Hi ha lleons marins i hi fan un espectacle. Espero que s’acabi aprofitant per prendre’m un refresc, i quan marxa la gent em quedo una bona estona contemplant-los (hi ha un parell de grans mascles i una femella nedant amunt i avall). Entro a l’auditori Mar Roig, per pura xafarderia, on hi ha un aquari molt gran, però res de nou que no hagi vist. Em salto el Dofinari, tot i que tot just acaba de començar l’espectacle, no m’interessa gens. Entro a l’Àrtic, per gaudir-ne intensament tot contemplant foques, morses i belugues. Impressionant. La joia de l’Oceanogràfic. La cua per entrar a l’Antàrtic és molt llarga i, com que ja és migdia, decideixo anar a dinar. Ho faig al mateix recinte, en un banc, tot i que quan arribi a casa m’adonaré que està prohibit fer-ho. Ningú em diu res. Tot pensant que aquesta hora hi haurà menys gent, visito Els Oceans... que gairebé me n’oblido. M’equivoco. El recorregut per dues torres submarines unides per un túnel de trenta metres se’m fa carregós, tot i que la visió de tonyines, tortugues, mantes i varies espècies de taurons ho compensa sobradament.

Fart de gent, però, em salto l’Antàrtic (amb pingüins) i no repeteixo algunes coses, tal i com tenia pensat fer. Marxo content, realment ha valgut la pena. Agafo el cotxe i marxo cap al centre de la ciutat, per aprofitar la tarda. Deixo el cotxe en un pàrquing i començo a caminar una altra vegada.

Faig un gelat, que m’obliga a deixar la visita de la Catedral, una de les visites “previstes”, per d’aquí una estona. De moment, la contemplo per fora, primer la Porta Principal o dels Ferros, d’estil Barroc, per voltar-la, després, fins a la Porta dels Apòstols, anomenada així per les estàtues dels dotze apòstols que hi ha. D'estil gòtic francès, va ser “mal” restaurada l’any 1960.

Continuo la caminada tot passant per davant la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, la patrona de València, el Palau de la Generalitat del Regne de València, un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir, i el Palau de Benicarló (o Palau dels Borja), la seu oficial de les Corts Valencianes, un edifici del gòtic civil construït a finals del segle XV per a la residència de la família Borja, ducs de Gandia.

Arribo a la Porta de Serrans o Torres de Serrans, gòtica, la segona de les visites previstes. Del segle XIV, eren l'entrada nord de la ciutat i és l’únic que queda de l'antiga muralla, que es va enderrocar a mitjans del segle XIX, a banda de la Porta de Quart, i alguns pocs vestigis pitjor conservats. És un gran referent de la ciutat i un dels seus monuments més ben conservats. La part exterior va ser concebuda amb finalitats ornamentals i defensives, que no es van aplicar a la part que mira cap a la ciutat, que es deixà a gola oberta (sense cobrir), per tal que la fortalesa no pogués ser utilitzada per les forces militars en contra de la pròpia ciutat. Com que vaig d’hora, però, encara està tancada i no hi puc pujar.

Retorno a la Catedral, passant per carrers diferents, acabant-la de voltar per l’altre banda, tot passant per davant de la Porta de l’Almoina, la més antiga, dita així per ser veïna a la casa, ja desapareguda, on es donava socors als necessitats. D'estil romànic, constitueix un element clarament diferenciat de la resta de la catedral, que és principalment gòtica. Hi entro. Pujo, primer, al Miquelet o Torre del Campanar, d’estil gòtic català, probablement és el monument més característic de la ciutat. Dos-cents set esgraons de pedra, a través d'una angosta escala de caragol, porten a l'espadanya final. Pago els dos euros que val l’entrada, espero que el semàfor es posi en verd i hi pujo. Des dalt és hi ha unes bones vistes de la ciutat i els seus voltants.

Baixo i, sense tenir-ho massa clar, em decideixo a fer la visita complerta a la Catedral, amb àudio-guia inclosa pagant dos euros més... que una mica més es converteixen en vint-i-cinc, quan pago amb un bitllet de cinquanta i em descuido de recollir el canvi. Es va alçar entre els segles XIII i XV, principalment d'estil gòtic català, ja que segurament es va inspirar en la de Tarragona. Tot i això, la seva construcció es va prolongar durant segles, per la qual cosa hi trobem una barreja d'estils artístics, que van des del romànic primerenc, fins al renaixement, el recargolat barroc i el neoclàssic... que, de fet, és el que la converteix en una joia de l'arquitectura universal. Aquesta catedral, dedicada per desig de Jaume I, seguint la tradició del segle XIII, a Santa Maria, es troba sobre l'antiga seu visigòtica que, més endavant, es va convertir en mesquita. Les raons que expliquen la simplicitat i sobrietat de la Seu de València és que va ser bastida ràpidament per tal de marcar el territori cristià enfront del musulmà, i el fet que no fos una obra sumptuària de cap monarca, sinó una construcció ciutadana sufragada per la burgesia. Faig tot el recorregut, pel meu gust, amb massa parades i explicacions. El més interessant, a banda de l’edifici: la capella de Sant Francesc de Borja, amb dos quadres de Goya de 1788, i la capella del Sant Calze... amb el seu tresor més important, el Sant Greal. La llegenda explica que, a la mort de la Mare de Déu, els deixebles de Jesús es van repartir tot el que guardava i que Sant Pere es va emportar el Calze a Roma. A causa de les freqüents persecucions patides pels cristians, el papa Sixt II va entregar la preada relíquia a sant Llorenç, el seu diaca, el qual va fer traslladar el calze a Osca, la seva pàtria. Es va estar allà fins a l'any 712, en que els cristians, fugint dels musulmans, es van refugiar als Pirineus i finalment en el monestir de Sant Joan de la Penya, prop de Jaca. D'allí, segons citen els historiadors, va passar a Saragossa, al palau reial de l'Alfajeria. El Sant Calze va ser donat per la comunitat de Sant Joan de la Penya al rei d'Aragó, Martí l'Humà, el 1399, el qual, agraït, va entregar a canvi als monjos un altre calze d'or. Diuen que el rei havia manifestat reiteradament desitjos vehements de posseir la sagrada relíquia. El Sant Calze va estar en poder dels monarques de la Corona d'Aragó fins que l'any 1437 Alfons el Magnànim, que havia portat a València la relíquia per a la capella del seu palau reial, havent-se d'absentar del Regne de València, la va entregar a la catedral, on va ser venerat, fins que va ser instal·lat, el 1916, a l'antiga Aula Capitular, on encara es pot veure actualment.

Segueixo la visita a la ciutat, tot anant als Banys de l’Almirall. Tot i que per l’horari de la porta no hauria de ser així, estant tancats i ho deixo per més tard. Vaig fins a la casa de Sant Vicent Ferrer, on em porto una decepció, ja que em pensava veure una casa pairal de l’època (de l’edat mitjana), en lloc d’una fosca capella. Tot seguit, fins al convent de Sant Domènec, un dels monuments gòtics més importants de la ciutat. Hi ha un casament,  no hi puc entrar i m’haig de conformar en veure’l des del fons i xafardejar una mica. Sembla un casament força pijo i, segurament, mig fatxa, amb la bandera espanyola al costat de l’altar. La vestimenta contrasta, poderosament, amb la del casament que em trobo a l’església de Sant Joan de l’Hospital. Fins i tot jo me n’adono. Gòtica cistercenca amb alguns elements romànics, és la més antiga de la ciutat.

Els banys continuen tancats, tot i que no ho haurien d’estar-ho. Ens quedo amb les ganes. Continuo, però, el meu recorregut, fent una parada per descansar... a l’Orxateria Santa Catalina. Amb més de dos segles de tradició i bellament decorada amb ceràmica de Manises, és una visita gairebé obligada. Òbviament, hi faig la inevitable orxata amb fartons (tot i que no els suco). Molt bona.

Descansat, entro a l’església de Santa Catalina, també gòtica, just al davant. Hi ha hagut un casament fa poc i encara hi ha les flors decorant-la. Molt a prop, la Plaça Redona, coneguda popularment com el Clot, és una de les intervencions més curioses del segle XIX. Obra de Salvador Escrig, es construeix circular i tancada en ella mateixa. D’una dimensió mitjana, consta de planta baixa destinada als comerços, i tres plantes (en restauració i tapades, no les puc veure). Al centre, una font instal·lada l’any 1850 n’és l’element original. Envoltant la font es disposa un cobert de fusta que acull noves botigues amb l’objectiu de multiplicar l’activitat comercial.

Tot passejant faig les últimes visites del dia, a la Plaça del Mercat, amb el Nou Mercat Central, d’estil modernista, i la Llotja de la Seda, d’estil gòtic tardà. Cansat i satisfet amb la visita, curta però ben aprofitada, faig una cervesa en una terrassa darrera la llotja i decideixo quedar-me a sopar a la ciutat, per fer un arròs aprofitant que som a on som. Entrem a la Fonda, a la plaça de la Catedral. És l’únic lloc que hauré de canviar de llengua, aquí en català no m’entenen. Fins ara no he tingut problemes enlloc, tot i que el castellà sembla ser la llengua predominant arreu (als cartells indicadors, per exemple, costa moltíssim veure’n un que posi València accentuat). Hi ha lloc i és relativament d’hora. Obro la carta i no sé com fugir. Faig un menú degustació, amb paella de verdura, negre i valenciana (que es fa amb pollastre, conill i verdures)... demanant només una copeta de vi. La millor la negra, amb diferència. Per quaranta euros, en total, això si, quedo tip... però m’ha fet mal a la butxaca i potser tampoc calia pagar tant per una paella... el sopar de demà, també previst fora, el faré al càmping.

Torno al càmping. Completament esgotat, vaig a dormir d’hora, previ inflat del matalàs... un matalàs que em “despertarà” a altes hores de la nit força desinflat. No tinc més remei que engegar la bomba, tot i que em sap greu molestar als veïns, encara que segurament no ho farem pas gaire, ja que hi ha uns francesos que fa estona que estan xerrant fora, molt a prop nostre.

L'ALBUFERA!!!

Dia 4: l'Albufera

Em llevo tard i esmorzo encara amb més calma. Avui tinc planificat un dia més tranquil. Agafo el cotxe i marxo. Tot i que ja hi vaig passar el primer dia, faig la primera parada al mirador de la llacuna de l’Albufera, a la Gola del Pujol.

Tot seguit vaig al centre d’interpretació del Racó de l’Olla. Pujo al mirador que hi ha, des d’on hi ha unes bonica vista de la zona i on, també, contemplo les primeres aus. Baixant aprofito per demanar quines són les millors excursions per fer en un dia. La noia, molt amable, em recomana un parell de caminades i una sortida amb cotxe, li faré cas. La primera, molt curta, és al mateix Racó de l’Olla. El recorregut comença al Centre d'Informació i recorre una llacuna reconstruïda artificialment gràcies a dos senders autoguiats, representatius del bosc de la devesa, i acaba en un observatori sobre la llacuna i una de les seues illes, des d'on contemplo una colònia de xatracs d'albufera i d’altres ocells. Val la pena.

D’aquí, agafo el cotxe i retorno al mirador on, per quatre euros, faig un recorregut en una petita barca, d’una mitja hora (després d’esperar una estoneta fent cua). Està bé, però no val massa la pena. No veig res de nou i molt poca fauna (només ànecs collverds i bernats pescaires).

Desembarco i, des del mateix mirador, començo la segona caminada del dia, també curteta. A la gola del Pujol, travessant la Devesa del Saler. Haig d’agafar, primer, el Sender Botànic, que travessa una màquia mediterrània preciosa. M’agrada molt. El camí acaba molt a prop de la Llacuna del Pujol, molt a prop del mar, bonica. La volto per seguir una part del Sender Històric, per tornar al cotxe pel costat de la gola del Pujol (un dels tres canals que comuniquen l’albufera amb el mar). En total, una hora llarga.

Com que estic prop del càmping hi torno per dinar. Entre una cosa i l’altre ja és migdia.

Havent dinat torno a agafar el cotxe i faig la ruta en cotxe que m’han recomanat. Vaig fins a la muntanyeta dels Sants, un petit turonet des d’on és divisa tota l’Albufera i els seus voltants. Per desgràcia, però, he vingut quinze dies massa aviat, als camps d’arròs encara no hi aigua, tot just ara comencen a omplir-se i només veig una gran planura sorrenca. La vista és bonica, però amb els camps plens d’aigua, o verds d’arròs, ha de ser-ho molt més, imagino. Fent alguna volta més del compte vaig a l’Ullall de Baldoví, una déu d’aigua dolça al mig de l’Albufera. Hi ha un mirador, però no aconsegueixo posar cap ocell nou a la llista.

Un cop vista l’albufera, i per aprofitar una mica més la tarda, decideixo anar a Cullera i comprar, de passada, el sopar de avui. Segons els tríptics propagandístics sembla el poble més bonic de la zona. Un cop allà, si ve el castell que hi ha dalt un turó sembla bonic (i hi deuen haver altres edificis així), el poble em decep força. És el típic centre turístic de la costa valenciana, pràcticament arrasada en la seva totalitat, plena de grans hotels i blocs d’apartaments. Hi faig una volteta, compro el sopar i marxo.

Ja al càmping, aixeco una caixa i em surten desenes de tisoretes. Tot i que em sap greu, faig una matança... aquests dies en surten per tot arreu i n’estic fart i cansat... tot i això, en continuaran sortint (i fins i tot ens me n’emportaré alguna a casa de record). Sopo i vaig a dormir relativament d’hora. Demà haig de tornar a casa.

CUES

Dia 5: València - Taradell

Em llevo d’hora, esmorzo i desparo la parada. Carrego el cotxe i marxo cap a dos quarts d’onze, ben proveït, una altra vegada, de Coca-coles. Em salto la paella planejada a les Cases d’Alcanar, hi passo massa aviat i ho canvio per un arròs al Delta de l’Ebre... hi passaré just a l’hora de dinar.

No aconsegueixo trobar el restaurant on ens va portar en Joan un dia (un company de feina de Tortosa). Faig força voltes i, com que començo a anar tard, m’aturo al primer restaurant que trobo, al Plan B, mai més ben dit, a la urbanització Riomar. Una parrillada de peix força complerta, no me l’acabo del tot, per vint-i-quatre euros en total, amb un tinto de verano de mig inclos.

Arribo a Taradell a les set... després d’empassar-me una cua monumental, i després de gairebé set hores de viatge, descomptant l’estona que he perdut per dinar. Esgotat.

En total m’hauré gastat uns dos-cents trenta o cinquanta euros, però ha valgut la pena, la Ciutat de les Arts i les Ciències és impressionant i el centre de València i l’Albufera, encara que no són espectaculars, són bonics i valen la pena.