CAMINADA I VISTES

Dia 1: Taradell - Toledo. Toledo

Cap d’any. No hem de patir pel trànsit, i menys a primera hora del matí. Tenim, a més, l’aparcament reservat. Fem una volta de més per arribar-hi, res greu. Un cop a la porta se’ns hauria d’obrir només amb la matricula... no ho fa, però si amb el codi de barres de la reserva (petit ensurt).

En menys de cinc minuts caminant arribem a l’estació de Sants. Mitja hora abans. Ens posem a la cua per embarcar però ens haurem d’esperar (la Clara ho aprofita per anar a fer un cafè). Al final sortirem deu minuts tard, el que ens causa un cert patiment, ja que a Madrid només tenim vint-i-vuit minuts per canviar de tren.

Pel camí, mentrestant, ens entretindrem mirant la pantalla del vagó, que va marcant la velocitat a que anem i ens indicarà que arribarem als tres-cents un kilòmetres per hora. Aquesta és la primera vegada que anem amb un tren de gran velocitat i, almenys jo, ho tenia pendent de fa temps i en tenia ganes. Amb el paisatge no estem gaire de sort, la boira ens acompanyarà bona part del trajecte, especialment el tram en que anem per la depressió de l’Ebre, amb fruiters a la plana, ametllers i cereals al secà, i vegetació estepària als turons. Crida l’atenció, en alguns punts, el contrast entre el verd dels camps de cereals que comencen a brotar, al fons de les valls, amb el gris dels secs turons que l’envolten. Passat Calatayud travessem una zona més muntanyosa, el Sistema Ibèric, amb molts túnels, per acabar arribant a la Meseta Central. Canviem, aquí, el gris pel roig, però el paisatge continua sent molt similar. Potser encara més planer, amb més cultius de cereal, menys fruiters i amb alguna devesa. Més endavant tornarem a canviar el roig, ara, per tons més marronosos i un terreny cada vegada més planer.

Arribarem massa tard a Madrid. Per sort per megafonia ens indiquen que els que tenim l’enllaç amb Toledo baixant del tren hem d’anar al seu capdavant, on ens guiaran. Ho fem, i quan hi som tots els passatgers el personal de l’estació ens porta, a tota castanya, cap a una altra andana. Pujarem al tren cap a Toledo just a l’hora que hauria de marxar, de fet ho farà un parell de minuts tard, suposem, per “culpa” nostra. Sense aquesta “ajuda”, hagués estat impossible.

De Madrid a Toledo hi anirem amb un tren Avant, l’alta velocitat de mitja distància de Renfe. Curiosament, trobem els seus seients més còmodes, tot i ser una miqueta més estrets i anar “girats”. Aquest trajecte dura una mitja hora.

Ens crida l’atenció, un cop arribem, tot i que no ens hi entretenim gaire, la  bonica estació de Toledo. És d'estil neomudèjar, inaugurada l'any 1919, quan es va obrir la línia convencional (i restaurada el 2005). Una bona benvinguda.

Deixem les coses a l’hotel, que està encara no a cent metres de l’estació. L’hotel Princesa Galiana és vell i senzill, però està net, l’habitació és relativament gran, l’equipament nou i està molt a prop del centre. Hi estarem molt bé.

Sortim disparats cap al centre, per dinar. La Clara duia de casa el seu i ja ho ha fet fa una estona. Jo ho faré en un MCDonald’s, per anar ràpid i no se’ns faci molt tard. La idea, ja que avui és festiu i està gairebé tot tancat, es fer una caminada al voltant de la ciutat.

Tornem al pont d’Alcantara, la nostra porta d’entrada a la ciutat. Durant aquests dies hi passarem unes quantes vegades. Avui serà l’inici de la ruta que tenim prevista. És, també, una de les joies de la ciutat. És un antic pont romà sobre el Tajo, construït al segle III dC, de gairebé dos-cents metres de llarg. Ha estat reconstruït en nombroses ocasions, una d'elles al segle X, en època musulmana i, de fet, d’aquí el seu nom, ja que Alcántara; en àrab significa pont. Al segle XIII va ser reconstruït una altra vegada, afegint-li la seva torrassa occidental, modificada i decorada posteriorment sota el regnat dels Reis Catòlics. La torrassa oriental va ser reemplaçada per un arc triomfal, barroc el 1721.

D’aquí baixem per un carrer i de seguida comencem a seguir un camí, a estones pavimentat, a estones un sender, que voreja el riu i la ciutat, de fet seguirem un molt petit tram d’un GR, el Camino Natural del Tajo. Toledo es troba en un meandre que envolta tres quartes parts de la ciutat, fent d’aquest un lloc idoni per protegir-se de les invasions exteriors i viure en pau. Ben condicionat, però molt tranquil, és un passeig molt agradable on descobrirem les restes d’antics molins, parcs i boscos de ribera, a més de poder-hi contemplar fotges, polles d’aigua, ànecs coll-verds, gavines o cueretes (i algunes oques domestiques).

Arribem a un altre pont, al nostre gust, encara més bonic que l’anterior: el pont de San Martín. Construït durant l’Edat Mitjana, al segle XIII, probablement es va prendre com a model el pont d'Alcántara, ja que s’assemblen força. Va ser restaurat al segle XIV, quan se li van afegir el gran arc central i les dues torrasses als seus extrems. El voltem per totes bandes. En un dels seus costats hi ha el que, diuen, és la tirolina urbana més llarga d’Europa. No és una prioritat i com que avui anem una mica justos de temps, ho deixem per un altre moment... que no arribarà, tot i que, almenys a mi, m’hauria agradat si hagués anat bé.

Travessem el pont i continuem caminant, ara sempre al costat de carreteres, amb voreres amples. Ens enfilem una mica i de seguida tenim unes vistes espectaculars de la ciutat. Al llarg del recorregut hi ha diferents miradors, com el del Valle, el més conegut, o el de l’ermita del Valle. Des de diferents perspectives gaudim d’unes panoràmiques impressionants al casc antic i els seus monuments, com la Catedral, l'Alcázar, o moltes de les seves esglésies, a banda del meandre del riu. Ens fem un fart de fer fotos.

L’últim lloc on anirem, ens hi hem de desviar una mica, és al cerro del Bú, un jaciment arqueològic de la prehistòria i medieval, que seria l’origen de Toledo. Les vistes són fantàstiques i més ara, que es va ponent el sol i la ciutat comença a il·luminar-se. D’aquí baixa un camí cap al riu, fins a un embarcador amb barques que travessen el riu. Llàstima, però, que avui està tancat... sinó segur que hi anem, tot improvisant.

Seguim doncs per la carretera fins al pont d’Alcantara, on hi arribarem de nit i el veurem il·luminat i amb les llums de Nadal. Serà l’única caminada que farem en aquest viatge... encara que, segurament i irònicament, un dels dies que farem menys kilòmetres a peu.

Com que encara és d’hora, tornem al centre, tot tornant a passar per la plaça Zocodover, centre neuràlgic i plaça major durant molts segles. Durant aquests dies hi passarem unes quantes vegades. És una plaça porticada rectangular envoltada d'edificis d'arquitectura castellana, amb diversos punts d'entrada, entre els quals destaca l'Arco de la Sangre.

Per acabar d’aprofitar el dia, decidim fer la volta amb el trenet turístic. Ho hem comprovat abans, per internet, i fa el seu recorregut fins tard. Comprem els tiquets a la plaça i anem al seu punt d’inici, molt proper, al costat de l’Alcàzar. Estem de sort, anirem amb un que va força buit, mentre que l’anterior anava ple a vessar, el que ens permetrà anar d’una banda a l’altra i seure on volem (a davant de tot). Fa una volta d’una hora de durada, amb explicacions en català, tot passant per les principals portes d’entrada a la ciutat, els ponts i els miradors per on hem passat. Fa una única parada, al mirador del Valle. Està prou bé, tot i que ens ha agradat més fer-ho a peu i no passa pel centre. Ens ha permès veure més o menys el que ja havíem vist, ara, però, completament de nit.

Per fer-nos passar el fred decidim anar a sopar. Seguint el mateix criteri que al Cabo de Gata, on vam anar a sopar a un hindú, avui o farem a la Casa de Damasco, un libanès. Bé, menjarem el més típic, com falafel i hummus, entre altres.

D’aquí, ja cap a l’hotel a descansar i dormir.

MONUMENT RERE MONUMENT

Dia 2: Toledo

entrem per anar a buscar un plànol, però un cop allà resulta que és un dels punts on venen la “polsera de Toledo”. Aprofitem per comprar-la, ja que ja ho teníem previst. Surt a compte només que visitis quatre o cinc dels monuments que hi entren, i gràcies a això al final també entrarem a algun que teníem com a opcional... i algun que no teníem pensat fer-ho, també. La noia que ens atén es molt amable i ens informa sobre el que entra i també el que no entra amb la polsera, i, a més, sortim amb el plànol que volíem.

Ara si, anem cap al centre. Abans de començar, però, esmorzem bé en un forn de pa, al costat de la plaça Zocodover. Ens crida l’atenció, i ho veurem repetidament aquests dies, veure com la gent demana per esmorzar pa amb tomàquet, i fins i tot veure com a alguns llocs hi unes petites “terrines” amb tomàquet i oli.

Havent esmorzat, comencem la visita de veritat. La idea és anar caminant una mica sense rumb, entrant als llocs que anem trobant tot passejant. Tot i que al final, amb el plànol anirem enllaçant monument amb monument. N’hi ha molts, a la ciutat hi van conviure pacíficament durant segles cristians, musulmans i jueus, respectant els seus costums i privilegis. Gràcies a això Toledo és coneguda com la Ciutat de les Tres Cultures i conserva un gran llegat d'edificis i elements arquitectònics característics de cada religió.

La primera parada és a la Catedral de Santa Maria, més coneguda com la Catedral Primada d'Espanya. D’estil gòtic, va ser construïda entre els Segles XIII i XV. Destaca per tenir un exterior amb tres façanes: la Principal, ricament decorada i amb una gran torre, la Porta del Rellotge, la més antiga, i la Porta dels Lleons, l'última a construir-se. Al seu interior són remarcables la capella major i el seu retaule, la sala capitular, la capella mocàrab, el cor o el tresor, entre d'altres. Diuen que és una de les boniques del món. No sé si tant, però si que és una de les belles on he estat.

Tot seguit passem per la plaça de l’Ajuntament, maca, amb tot de parades de Nadal, de menjar, i plena de gent. Amb lavabos públics... que tant costen de trobar. Aquí no és que n’hi hagin molts, però algun sí, que ja és hora que n’aprenguem (a Madrid, per exemple, només en trobarem algun al Parque del Retiro).

Una mica més avall hi ha l’església del Salvador, que apareix citada a El Lazarillo de Tormes. Aixecada sobre una mesquita, de la que en queden restes que es poden visitar, està orientada cap a la Meca. Va ser reconstruïda dues vegades a causa de dos incendis, l’última al segle XIX. Està prou bé.

Molt a prop seu hi ha l'església de Santo Tome. L’edifici no té res de destacable, però on s’hi troba L'enterrament del comte d'Orgaz, una de les obres mestres de Doménikos Theotokópoulos (El Greco). És un oli sobre llenç que fa gairebé cinc metres d'alçada, pintat  entre els anys 1586 i 1588, que representa l'enterrament de Gonzalo Ruiz de Toledo, senyor de la vila d' Orgaz. Val la pena.

Coneixent els gustos de la Clara, el que no teníem previst era la visita al museu del Greco, pensant que amb tota la resta de llocs on hem d’anar ja en tindria prou. Tot i això li ve de gust i hi anem. També hi ajuda que és gratis. El museu es va construir a principis del segle XX i va obrir l’any 1911, sobre els fonaments d'una antiga casa del segle VI i d'un palau renaixentista, molt a prop d'on va viure l'artista, però no exactament al mateix solar (la veritable casa del pintor va ser destruïda per un incendi). Des de llavors ha patit diverses remodelacions, l’última en aquest segle, fins arribar a tenir el seu aspecte actual. Per una banda el museu recrea una casa típica, com la que hauria viscut el pintor, al voltant d’un patí toledà, i per una altra s’hi exposen algunes de les seves obres mestres d'estil manierista com El Apostolado, San Bernardino o El Redentor. El museu es va crear per reivindicar la importància artística d'aquest pintor i per reunir totes les obres que fos possible ja que, fins aleshores, havia estat llarga i injustament ignorat. Domenikos Theotokopoulos “El Greco”, va néixer a Creta però va produir la major part de la seva obra aquí. A mi m’agrada molt i a ella, almenys no li desagrada... o, si més no, no fa les mateixos comentaris despectius com a Toulouse-Lautrec al museu a l’Albi.

Sortim del museu per pràcticament entrar a la sinagoga del Transito (o de Samuel ha-Leví). Del segle XIV, en estil mudèjar, destaca la seva gran sala d'oració bellament ornamentada. És l'edifici hispanojueu més important d'Espanya i està considerada com una de les més ben conservades i belles sinagogues medievals del món. També acull l'interessant Museu Sefardí, narrant l’exili i el desenvolupament d’aquestes comunitats arreu del món (Sefarad en hebreu modern es fa servir per a referir-se a Espanya, i sefardites és el terme genèric per denominar els descendents dels jueus que van viure en la península Ibèrica fins a 1492, any en què van ser expulsats). Bonica.

Voltem una miqueta més pel barri jueu, com indiquen algunes plaques al terra dels carrers i unes petites peces ceràmiques a les parts baixes de les parets. Com que les visites són ràpides, abans d’anar a dinar, i tot i tenir gana, encara entrem a la sinagoga de Santa María la Blanca. Construïda al segle XII, en estil mudèjar, va ser usada durant més de dos-cents anys com a sinagoga, fins que va ser reconvertida en església al segle XV. Destaca el seu sobri exterior, que contrasta amb un preciós interior de parets blanques, pilars octogonals i arcs de ferradura, que han servit com a model per a altres sinagogues de tot el món. Dit d’una altra manera, tan lletja per fora, com bonica per dins. Ens agrada molt.

Ara sí, anem a dinar més cap al centre. Ho farem al restaurant Delfín, un menú. La Clara menjarà hummus i tonyina, i jo sopa castellana, bistec de vedella i púding de postres (els meus i els seus). Bé, tot i que una mica lents. La sopa castellana, o sopa d’all, és típica de la península ibèrica i també de la Provença. El seu origen sol situar-se a les regions de Castella i Lleó. Conté fonamentalment aigua o brou, pa (que sol ser pa dur que ha sobrat de dies anteriors),  pebre vermell, llorer, all, oli d'oliva i ou escalfat (i d’altres). Es tracta d'una sopa d'origen humil i, com qualsevol plat popular, té a múltiples variants segons la zona, l'economia familiar i/o els gustos del cuiner.

Havent dinat tornem a passejar per la ciutat, canviant l’ordre de les visites. Anirem, primer, a l’església de los Jesuitas, o de Sant Ildefons, construïda en estil barroc durant més d'un segle (entre 1629 i 1765). Destaca la seva façana i la nau principal de color blanc, amb dos grans retaules barrocs, una cúpula i diverses capelles. Tot i això, hi anem fonamentalment per les espectaculars vistes de la ciutat que hi ha des de les seves dues torres i el passadís que les uneix. Estan molt bé.

D’aquí anem a l’antiga església de San Román, del segle XIII, també en estil mudèjar, al lloc on abans hi havia una antiga basílica visigòtica i, encara probablement abans, un edifici romà. Està bellament decorada amb pintures murals romàniques. Molt guapa. Al seu interior hi ha, també, l’interesant Museu dels Concilis i la Cultura Visigoda.

Aprofitant que ens ve de passada, entrem al Real Colegio de Doncellas Nobles, un edifici que va allotjar una fundació educativa pionera al segle XVI i que  va funcionar fins a finals del segle XX. Es visita una petita església barroca (amb un gran sepulcre del cardenal Silici, el fundador), un patí i la sala rectoral, adornada a l'estil del segle XIX. Està bé.

Una mica més enllà hi ha el monestir de San Juan de los Reyes, construït el 1476 per ordre dels Reis Catòlics. D'estil gòtic isabelí, aquest edifici franciscà té un impressionant claustre de dos pisos ple d'escultures i elements decoratius. Molt guapo.

Sortint aprofitem per berenar una mica en un bar del costat. Ens quedà alguna visita pendent, però la deixarem per demà, no tenim ganes de córrer i així ho podrem fer tranquil·lament, tot tornant a passejar pels carrers de la ciutat.

Tot seguit, sortim per la Puerta del Cambrón, una de les més antigues de la ciutat, i resseguim un tros de muralla, tot anant fins al convent de Santa Clara. Tot i que no es pot visitar, a la Clara li fa gràcia. Per arribar passarem pels “cobertizos” de Santa Clara, un altre dels elements típics de la ciutat. Entre avui i demà passarem per alguns dels més destacats: aquest, els del Pozo Amargo, de Doncellas i el de Santo Domingo el Real (entre d’altres). Antigament cobrien molt carrers, deixant passatges foscos i poc salubres. Tot i que Juana la Loca en va prohibir la seva construcció al 1509, alguns es van conservar en complir una curiosa norma: permetre el pas d'un cavaller a cavall amb la seva llança en vertical.

Molt a prop seu hi ha les Termes Romanes, que ens costen una mica de trobar, amagades en un carreró. Dels segles I o II dC, aquests vestigis il·lustren la monumentalitat que devia tenir la ciutat de Toledo en època romana, malgrat que d’aquesta època en queden ben poques restes. Les dimensions d'aquest caldarium, la seva acurada planificació i els materials utilitzats en la seva decoració indicarien que eren de caràcter públic.

Finalment, fem, ara sí, una volta sense rumb. Tot passant per la plaça de l’ajuntament aprofitem per comprar el sopar, que ens menjarem a l’habitació de l’hotel. Per mi, empanades gallegues de “lacón con grelos” i pollastre amb bolets. Molt bones. De postres, iogurts.

MÉS TOLEDO

Dia 3: Toledo. Toledo - Madrid

Avui era un dia de marge, per dir-ho així. Per segons com ho veiéssim marxar cap a Madrid ja d’entrada al matí, fer mig i mig, o acabar de passar el dia aquí. Ahir, però, ja vam tenir clar, sense cap mena de dubte, que dedicaríem el dia principalment a Toledo. La idea és voltar pels seus carrers sense rumb i acabar de fer les poques visites que ens van quedar pendents.

Tot i haver de recollir-ho tot marxem de l’hotel, on ens guardaran les maletes, fins i tot una mica més d’hora que ahir. Anem a esmorzar al centre, a un típic Starbucks de Toledo. La Clara hi farà un cafè, tot fent-se un entrepà amb les virutas de pernil salat que s’ha comprat a la botiga del costat.  

La primera parada és a la Mezquita del Cristo de la Luz, construïda l’any 999 i considerada com l'edifici més ben conservat de l'època musulmana de la ciutat, ja que tot i que dos segles després es va convertir en ermita i va ser remodelada, es va respectar en gran part el conjunt arquitectònic. S’hi poden observar els típics arcs de ferradura típics de l'arquitectura hispano-musulmana i mudèjar.

Just al costat queden les Portes de Valmardon i del Sol, que permetien l’entrada a la medina islàmica. Una mica més avall hi ha la Porta de Bisagra, un dels accessos principals a la ciutat emmurallada. D'origen musulmà, va ser totalment remodelada durant els regnats de Carles V i Felip II. Entre els seus elements destaca l'escut imperial de Toledo, amb la seva àguila bicèfala, flanquejat per dos grans torres.

Tot seguit anem fins a les Cuevas de Hercules. Era el tercer i últim intent, estem de sort i per fi les trobem obertes. El “solar” on estan situades té una rica història arquitectònica, havent estat ocupat per diferents edificis al llarg de la història: en època romana s'hi va construir aquí un dipòsit d'aigua per al proveïment de la ciutat, que és principalment el que s’hi pot veure. Posteriorment, en època visigoda, sobre seu s’hi va construir un temple cristià. Després una mesquita. Més tard, probablement al segle XII, un nou temple. Està bé.

Després anem fins al convent de San Antonio de Padua. Aquest no per visitar-lo, sinó per comprar els massapans que fan les seves monges, pel sogre i els meus pares... i una bosseta més petita per ara nosaltres. Estan molt bons. Són un dels dolços típics de la ciutat i aquests son “autèntics” de veritat.

Amb tot fet voltem, ara encara més, pels carrers i carrerons de la ciutat. Alguns més allunyats del centre, més tranquils, però no per això menys bonics. Ben bé sense rumb, encara que una mica tirant cap al centre per dinar.

Com que hi anem a parar més o menys sense voler, i és gratis, aprofitem per pujar a la biblioteca de l'Alcázar, una fortalesa medieval situada a la part més alta de la ciutat, d’origen romà, i totalment remodelada per Carles I al segle XVI. Des de les finestres de la biblioteca, per això hem pujat, hi ha unes vistes magnifiques de la ciutat.

Dinem al restaurant Comes, la Clara macarrons a bolonyesa i jo hamburguesa de cérvol. Molt bo.

Havent dinat comencem a marxar, però ja que hi passem per davant, fem encara una última visita: al Museu de Santa Cruz. És a l'antic Hospital de Santa Cruz del Cardenal Mendoza, un edifici construït al segle XVI i considerat una de les obres mestres del Renaixement espanyol. Només per la seva portalada, el seu claustre principal i l'esplèndida escala de Covarrubias, al pati principal, ja val la pena. També fem una volta ràpida el museu, considerat un dels més importants d'Espanya per la riquesa i varietat de les seves col·leccions. N’exposa tres de destacables: la d’arqueologia romana, visigoda, àrab i mudèjar; la de pintura toledana dels segles XVI-XVII, amb obres de El Greco; i la d’arts industrials, amb exemples de cultura popular i tradició artesana local.

Finalment, ara sí, anem tirant cap a l’estació... on ens diuen que no hi ha bitllets fins a quarts de deu del vespre, i no gaires. Canvi de plans, tot i que ja ho teníem previst. Recollim les maletes a l’hotel i anem cap a l’estació d’autobusos. De fet, ens sortirà bé. Són molt més barats, no tarden gaire més a fer el trajecte (uns tres quart o poc més segons el trànsit) i la freqüència és molt alta... tant que, com aquell qui diu, és arribar, comprar els bitllets, anar a l’andana i pujar al bus. Només ens haurem d’esperar uns deu minuts. I un cop a Madrid, tant és agafar el metro en una banda com en una altra.

Ja a Madrid berenem una mica a l’estació, comprem una targeta de metro per aquests dies (per a deu viatges, ja que només en fem quatre o cinc ja surt a compte), i anem cap a l’hotel. Si amb el bus hem estat de sort amb el metro no ho estarem tard... com ens passarà cada cop que l’agafarem: sempre acabem arribant a l’andana just quan acaba de marxar. Per sort no ens haurem d’esperar mai gaire i mai aniran molt plens, amb el que podem seure gairebé sempre (no sabem, però, si això és perquè és cap de setmana i, a més, un llarg pont).

Una de les coses que crida l’atenció a Madrid, tot i que nosaltres ens costa una mica de visualitzar, ja que poques vegades agafem el metro a Barcelona, és que els trens circulen al revés, per l’esquerra. Això vindria de principis del segle XX quan a Europa es circulava per l’esquerra. Els cotxers dels carruatges portaven les regnes a la mà esquerra i el fuet a la dreta, de manera que, en circular per aquesta banda, evitaven colpejar accidentalment els vianants a les voreres. L’any 1924, Madrid va adoptar la normativa de circulació per la dreta, seguint una tendència que ja s'havia implantat en ciutats com Barcelona. Malgrat això, canviar la direcció de circulació del metro, que ja estava en funcionament des del 1919, implicava un cost exorbitant en termes d'infraestructura i logística. Per aquesta raó, es va decidir mantenir el sentit de circulació original al metro. Una altra hipòtesi, però, suggereix seria perquè el disseny del metro de Madrid es va inspirar en el londinenc i les infraestructures es van comprar al Regne Unit, on també es circula per l'esquerra.

Després d’un transbord, al cap de més o menys mitja hora arribem a l’hotel, a cent metres de la parada. Més modern i nou que el de Toledo, per entrar farem servir un codi d’entrada, i les següents vegades una aplicació al mòbil (ja que els codis no acaben d’anar bé les dues primeres vegades que ho provem, havent d’escriure’ls més d’una vegada). L’habitació és ample, neta i està molt bé. A la Clara no li acaba d’agradar que el llit estigui arrambat, però hi estarem molt bé. Fins i tot i tenim una nevera, el que ens permetrà guardar alguna cosa de menjar.

Cansats, especialment la Clara, i ja tard decidim quedar-nos-hi. Només sortirem per comprar sopar a un supermercat molt proper. Sopa per la Clara i Lasanya per a mi, que escalfarem al microones que hi ha a l’espai comú, molt xulo, a més de fruita i iogurts.

VISITA INTENSIVA

Dia 4: Madrid

D’hora, agafem el metro i a quarts de deu comencem el nostre recorregut per la ciutat al Parque del Retiro. Ho aprofitem per esmorzar en un dels seus bars, la Clara un cafè i jo una cola i un pastís (car, si ho sé no ho demano).

Pulmó verd de la capital, amb cent vint-i-cinc hectàrees i més de quinze mil arbres és un important espai d'oci de molts dels seus habitants. Hi veiem molta gent fent esport o simplement caminant... la majoria per un carrer central asfaltat en lloc de pels amples camins de sorra dels jardins. Coses d’urbanites, suposo. Tot i que no complerta, hi fem una bona volta, tot passant pel Palacio de Velázquez (del segle XIX, neorenaixentista, inspirat en el Crystal Palace de Londres); el Palacio de Cristal (un dels millors exemples de l’anomenada arquitectura de ferro a Madrid, un gran hivernacle dissenyat per albergar plantes tropicals durant l'Exposició de Flora de les Illes Filipines, l’any 1887), per desgràcia tancat i envoltat de bastides; i l’enorme estany artificial, amb l'impressionant Monument a Alfons XII. Si pot passejar en barca, però no n’hi veiem cap, segurament perquè fa i farà un dia gris, més aviat fresquet, i és una mica d’hora. És bonic, però no espectacular, almenys pel nostre gust (tampoc hi ajuda que, ara a l’hivern, segurament no deu presentar el seu millor aspecte).

D’aquí anem fins a la Puerta de Alcalá. Del segle XVIII, era una de les cinc antigues portes reials que donaven accés a la ciutat. Dissenyat per l'arquitecte italià Francesco Sabatini recorda als Arcs de Triomf romans. Com diria la cançó, allà està, veient com passa el temps, mira-la, mira-la. Està bé.

Caminant encara no cinc minuts arribem a la plaça de la Cibeles. Hi destaca sobretot la Font de Cibeles, del segle XVIII, amb la deessa grega, mare dels déus olímpics i símbol de la terra i la fecunditat, muntada en un carro estirat per lleons. Lloc de celebració dels triomfs del Reial Madrid, potser per això, qui ho sap, ens sembla el monument més sobrevalorat de Madrid. No hi ajuda, tampoc, que estigui al mig d’una rotonda i avui envoltada per tanques, suposem per la retransmissió dels Reis d’Orient.

A la plaça també hi ha quatre grans edificis: el Palau de Linares (on actualment hi ha la Casa Amèrica), el Banc d'Espanya, el Palau de Bonavista (ara Caserna General de l'Exèrcit) i el Palau de Cibeles, on es troba l’ajuntament de Madrid i l’espai Centrocentro, un centre Cultural. De principis del segle XX, va ser l’antiga seu de la Sociedad de Correos y Telégrafos de España, i té una curiosa façana que barreja elements neoplaterescs i barrocs. Ho aprofitem per anar al lavabo i demanar un plànol de la ciutat a la oficina d’informació turística. També hi ha un mirador, que sembla que ha d’estar bé (ho veurem després), però hi ha cua i ens hauríem d’esperar massa estona.

Continuem fins al Círculo de Bellas Artes de Madrid (CBA), una institució on s’hi fan exposicions i tot tipus d’esdeveniments. Hi anem, però, per la seva terrassa. Paguem l’entrada i ens donen hora per al cap de mitja hora. Tot i això hi pugem i un cop a dalt descobrim que tampoc hi ha gaire gent (el dia i l’hora tampoc conviden gaire a fer-hi el got). Diuen que és un dels millors miradors de Madrid, no sé si serà veritat, però les vistes són molt guapes i val molt la pena. A la terrassa hi ha, també, una escultura en bronze de la deessa romana Minerva.

Caminem cap al nostre proper objectiu, tot contemplant alguns dels edificis que anem trobant pel camí, com l'Edifici Metròpolis, el Casino, la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, la Reial Casa de la Duana o el Palau de la Lliga, entre altres. Madrid és una gran capital i es nota amb la magnificència, i a vegades pompositat, dels seus edificis, almenys els del centre històric. Tot i que nosaltres preferim els pobles petits, la veritat és que passejar pels seues carrers ens agrada, malgrat la gentada que hi ha.

Al cap de poc arribem a la Puerta del Sol, un dels racons més bonics i importants de la ciutat. Aquí acaben, o comencen, segons com es miri, alguns dels carrers més coneguts i comercials de la ciutat. És coneguda, sobretot, perquè cada any moltes cadenes de TV espanyoles hi retransmeten les campanades de cap d’any (RTVE des de 1962), al ritme del rellotge de la Casa de Correos. A la plaça hi ha l'estàtua del Oso i el Madroño, símbol de la ciutat, fàcil de trobar i completament envoltada de gent fent-s’hi selfies. També el curiós Kilometro 0, que marca l'inici de les principals carreteres espanyoles (d’un sistema radial que ara no discutirem).

Molt a prop seu hi ha la Plaza Mayor, una preciosa plaça porticada rectangular construïda entre els segles XVI i XVII, amb deu portes o arcades d’accés, una estàtua de Felip II al centre (de 1616), i envoltada de comerços, bars i restaurants.

Com que és hora de dinar ho aprofitem per buscar algun lloc per menjar. Després de voltar tota la plaça i fins i mirar en el veí mercat de San Miguel, un modern espai gastronòmic ubicat en un antic mercat que conserva l'estructura de ferro original, la Clara s’acaba “frustant” en no trobar res que pugui menjar, almenys a un preu raonable (al mercat és tot molt car). Acabem fent jo el típic bocata de calamares, ràpid en un bar, i ella comprant-se una amanida en un supermercat.

Seguim pel carrer Major, tot fent una breu parada a la bella Plaça de la Villa, un dels principals centres del Madrid de l’Edat Mitjana, i on destaquen la Casa i Torre de los Lujanes, del segle XV, en estil gòtic-mudèjar, la Casa de Cisneros, del segle XVI i d’estil plateresc, i la Casa de la Villa, del segle XVII, barroc i una de les seus de l'Ajuntament de Madrid. En aquest carrer també  hi ha alguns edificis interessants, com la Companyia Colonial, el Palau d'Abrantes o el Palau de los Consejos, entre altres. Passegem pel que és coneix com el Madrid dels Àustries.

Busquem un lloc on seure tranquil·lament i la Clara s’acaba menjant l’amanida a la bonica plaça de Oriente, on hi ha una gran escultura de Felip IV i, al seu costat, el Teatro Real (l’opera de Madrid). Aprofitem per anar als lavabos d’un aparcament privat, a indicacions de l’oficina de turisme que hi ha a la plaça (amb això dels banys, no n’aprenen. Tot i que serveix per casa nostra, també).

Tot seguit fem una volta al voltant del Palau Reial, de mitjans del segle XVIII, i considerat el palau reial més gran d'Europa Occidental, ja que fa gairebé el doble del de Buckingham o el de Versalles. La seva visita, tot i que pinta molt bé, la deixarem per una altra ocasió.

Just al seu costat hi ha la Catedral de Santa Maria la Real de la Almudena, més coneguda com a Catedral de l'Almudena. Dedicada a la patrona de Madrid, es va construir de finals del segle XIX fins a finals del XX en diferents estils arquitectònics: neoclàssic per fora, neogòtic per dins i neoromànic a la cripta. Està bé, és bonica, però ens decep una mica, però potser és perquè, sent la capital, esperàvem una cosa com a mínim més grandiloqüent.

Acabem la nostra ruta pels monuments madrilenys al Temple de Debod, un temple egipci de fa més de 2.200 anys, que el govern d’Egipte va regalar a Espanya en agraïment a l'ajuda donada per salvar el temple d'Abu Simbel, a causa de la crescuda d’aigua provocada per la construcció de la presa d'Asuán. Està molt bé i, a mi, em porta molt bons records d’un viatge que ja fa molts anys. Llàstima que no hi podrem entrar, la visita és gratuïta però s’ha reservar l’entrada per internet i ja no en queden fins d’aquí dos dies.

Continuem, però, el nostre recorregut per la Plaça d'Espanya (un parc urbà), amb un bell monument a Cervantes i al Quixot, i envoltada, entre altres, per dos imponents edificis, la Torre de Madrid i l’Edificio España. Després ens enfilem per la Gran Vía, el carrer més conegut de Madrid, ple de teatres i alguns edificis històrics, guapos, com el Grassy, el de Telefónica  o el de Metròpolis. Tornem, també, a la gentada amunt i avall.

Ens desviem cap a la plaça Callao i el carrer que segueix, on farem un altre dels clàssics de Madrid: un xurros amb xocolata. A la xurreria 1902, diuen, una de les millors de la ciutat. La Clara en pot menjar sense gluten i jo faig unes porras. Molt bons, ara feia molts anys que no en menjava.

Havent refet forces passem pels FNAC i el Corte Inglés, tot buscant un joc pel meu nebot, per Reis. Però no hi ha manera, sembla esgotat a tot arreu.

Tornem a la Gran Vía i continuem avall, ara ja fent-se de nit i amb els carrers amb els llums de Nadal. La idea és fer una volta per Chueca, però de seguida canviem d’opinió i tornem al centre, per gaudir de les llums. Acaben, una altra vegada, a la Puerta del Sol, on sembla que cadaq vegada hi ha més gent. A l’edifici de Correos hi fan un petit espectacle de llums i so. Tot i això hi fem una altra vegada la volta, per trobar, ara sí, el Kilómetro 0 (que abans ens havíem saltat). Una altra de les icones de la plaça és, curiosament, el cartell del Tio Pepe, que està aquí des de 1935. A la nit, il·luminat, destaca més.

Cansats i satisfets, hem fet i vist tot el que volíem veure, anem a sopar. Ho farem a la pizzeria Natura. Fallen una mica els postres de nutel·la, però la pizza vegetal de la Clara està molt bona, i encara millor és la lasanya d’albergínia que em menjo jo. Per veure demano una cervesa artesana... i resulta que és catalana (concretament d’Almacelles).

Havent sopat fem una miqueta més de volta, tot passant per Cibeles, i d’aquí a l’hotel a descansar.

ESPERAT

Dia 5: Madrid. Madrid - Taradell

Ens llevem a les vuit per sortir al carrer més o menys com cada dia. A la nit ha plogut, el terra està moll, farà un dia gris, però només ens cauran quatre gotes mal comptades a mig matí. Agafem el metro, fem un parell de transbords i en mitja hora tres quarts, com cada vegada, arribem la parada prevista.

Baixem a Atocha, sortim al carrer, caminem uns metres i deixem les maletes en un locker, reservat prèviament i amb els codis pertinents. Molt pràctic, encara no ho havíem hagut de fer servir mai.

Fem uns metres més i esmorzem al Panaria. Tot seguit fem una volta, sense rumb, pel barri de les Lletres. És, o era, el  cor literari de Madrid, on van viure escriptors com Lope de Vega, Quevedo o Cervantes en el Segle d'Or. Passegem per alguns dels seus punts més emblemàtics, com la plaça Jacinto Benavente, on hi ha l'històric Teatre Calderón, o la plaça de Santa Anna, on hi ha el Teatro Español i les estàtues de García Lorca i Calderón de la Barca. També passem pel carrer Lope de Vega, o el carrer Cervantes, on va viure aquest escriptor i on hi ha la casa de Lope de Vega. És pot visitar, ho provem, però no hi ha entrades fins al migdia i ho haurem de deixar estar per una altre ocasió, fa cara d’estar bé. La volta per aquest barri és molt agradable i ens agrada.

Arribem fins a l’entrada de la Latina, la Clara tenia ganes d’anar-hi, però també ho haurem de deixar per més endavant. Reculem i baixem pel carrer Atocha, on la Clara aprofita per comprar un entrepà per dinar on hem esmorzat. Jo ha faré quan vegi alguna cosa que m’agradi. Tot fent la volta per davant el Museu Princesa Sofia passem per davant el Brillante, on aprofito per tornar a comprar un bocata de calamares. Per vuit euros, poc més del que vaig pagar ahir a la plaça Mayor me’n vaig amb un entrepà el doble de gran, amb el doble de farciment, amb un pa i uns calamars millors. Un cop a casa descobriré que aquest establiment té fama de ser un dels que fan els millors entrepans de calamars de Madrid. No sé si serà veritat, però estava molt bo.

A l’hora assignada, entrem al Museu del Prado. Tot i que la Clara no en tenia massa ganes, per mi era una de les coses imprescindibles de Madrid. La veritat és que la resta de la ciutat no em cridava massa l’atenció (o per ser més precís, hi havia destins que ho feien molt més, com Toledo, per no anar gaire més lluny), però sempre havia dit que s’hi anava era per anar a aquest museu, un dels més importants del món. Hi farem un recorregut d’un parell d’hores tot passant per totes les seves sales. Els pintors més representats són Goya (el que més), Velázquez, el Greco, Tiziano, Rubens i el Bosco, i tenen un bon grapat d’obres de Murillo, Ribera, Zurbarán, Fra Angelico, Rafael, Tintoretto o Van Dyck, entre molts altres. Ens entretenim, especialment, als més coneguts, m’agrada molt poder contemplar quadres com  El Caballero de la Mano al Pecho del Greco, La Maja Desnuda i el El 3 de maig a Madrid de Goya, Las Tres Gracias de Rubens i  Las Meninas de Velázquez, també entre altres. Fora d’això ens agrada especialment, també, la sala dedicada al romànic, amb les pintures murals de l’ermita de San Baudelio de Berlanga, a Soria, i de la Santa Cruz de Maderuelo, a Segovia. Potser per deformació professional ens crida particularment l’atenció el quadre d’un autor menys conegut: Los pequeños naturalistas de José Jiménez Aranda (pintat el 1893): s’hi mostres quatre nens al terra d’un jardí, badant, tot contemplant un escarabat que han girat al revés (el títol fa referència a l’interès, completament lúdic, dels protagonistes per l’entomologia).

Sortim del museu amb el temps just, si bé tot ens queda més o menys a prop. Passem per davant del Caixaforum, diuen, un dels edificis més cridaners de Madrid. Es tracta d'una antiga central elèctrica reconvertida en centre d' exposicions i activitats culturals. No tenim tems d’entrar-hi, però la seva façana destaca el contrast entre les seves parets de to òxid i un jardí vertical.

Recollim les maletes al locker, amb un petit ensurt inclòs. Hem encaixat tant les maletes que ens costa obrir la porta, i només ho aconseguim al tercer o quart intent. D’aquí ja anem cap a l’estació d’Atocha, amb temps de berenar una mica. Tornem a casa amb un tren de la companyia Ouigo, directe, que marxarà i arribarà amb puntualitat britànica (o francesa, per ser exactes, en aquest cas). Ens toquen un parell de seients encarats amb els de davant, el que és un pel incòmode, ja que no podem estirar les cames com ens agradaria, però tot i així, bé. Llàstima que, tot i estar al segon pis, no podrem gaudir del paisatge, ja que farem pràcticament tot el recorregut de nit.

Ja a Barcelona un altre petit ensurt. Al sortir del pàrquing, al posar el codi, la porta no s’acaba d’obrir del tot i hem de sortir per la banda de l’entrada. Una hora i arribem a casa, contents, el viatge ens ha agradat molt, especialment Toledo, i ens ho hem passat molt bé.