PLA DE BUSA

Navès (13/10/2012)

21 Km (circular)

Desnivell: ± 1125 m

Durada: 6 h

PONT CABRADÍS

Valls (13/07/2013)

16.6 Km (circular)

Desnivell: ± 800 m

Durada: 5 h 30'

MARE DE DÉU DE PINÓS

Pinós (16/03/2014)

14.8 Km (circular)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 4 h 30'

PONT DEL CLOP

Lladurs (02/05/2014)

7.6 Km (circular)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 4 h 30'

ROCA CANALDA

Canalda (24/05/2014)

12.4 Km (circular)

Desnivell: ± 650 m

Durada: 4 h 30'

SANTES CREUS DE BORDELL

Madrona (23/11/2014)

12.1 Km (circular)

Desnivell: ± 350 m

Durada: 4 h

CASTELLAR - CEURÓ

Castellar de la Ribera (21/12/2014)

17.0 Km (circular)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 5 h 30'

SALT DE CAN SALÀ

Cambrils (31/03/2015)

7.5 Km (circular)

Desnivell: ± 300 m

Durada: 4 h

CASTELLVELL

Solsona (17/04/2015)

11.9 Km (circular)

Desnivell: ± 450 m

Durada: 4 h 30'

COGULLÓ DEL TURP

Llinars - Oden (07/06/2015)

8.2 Km (circular)

Desnivell: ± 425 m

Durada: 4 h

ERMITES DE SANT LLORENÇ

Sant Llorenç (03/07/2016)

14.0 Km (circular)

Desnivell: ± 625 m

Durada: 5 h

PEDRÓ DELS 4 BATLLES

La Coma i la Pedra (11/03/2017)

6.4 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 480 m

Durada: 4 h

TUIXENT - LA VANSA

Tuixent (19/02/2018)

7.2 Km (circular)

Desnivell: ± 300 m

Durada: 3 h

CLOT DE VILAMALA

Canalda (26/05/2018)

12.1 Km (circular)

Desnivell: ± 800 m

Durada: 6 h

Clot de Vilamala

En aquesta ruta farem a la inversa que a la majoria. Per descobrir un dels racons més amagats, salvatges i bonics del Solsonès primer farem una bona baixada per acabar pujant. Vistes, canals, rocams i boscos compensaran corriols de mal caminar i una mica trencacames.

AL REVÉS

Caminada de grup ajornada des de la tardor passada, excepcionalment la fem en dissabte. Per fi. Hem hagut d'esperar a que 'allargués el dia... i trobar-ne un que fes una mica de bon temps (que aquesta primavera està costant força). Tot i això el dia està una mica més ennuvolat del previst i només veiem el sol gràcies a algunes clarianes esporàdiques (això sí, sense ser excessiva, de xafogor en tindrem tot el dia).

Som pocs, només vuit, potser perquè aquesta vegada la fem dissabte. Avui a les onze tothom puntual. Sortim de l'Hostal de Canalda, un mas mig abandonat al costat de la carretera, seguint el GR. En principi aquest és el tram més planer, fàcil i “avorrit” de la caminada. Potser per això ens ho agafem a ritme de vermut i a cada parada per fer fotos ens hi estem una bona estona tot xerrant. Des de diversos punts del camí hi ha bones vistes al Clot de Vilamala i a la ruta que farem tot seguit, que al contrari que passa a la majoria de casos, primer serà pla (o amb una mica de pujada suau), després baixarem, per acabar pujant al final. També gaudim de vistes als cingles de Canalda, la Serra del Verd i la serra de Busa, entre altres. El cim del Puig de les Morreres es deixarà veure pràcticament durant tota l'excursió, quan les roques ho permeten.

En aquest primer tram ens agrada veure el trencalòs que no es va deixar veure fa uns dies, un aufrany i un estol de gralles de bec-vermell.

Passat el collet de Sòbol comença la baixada. Els camins a partir d'aquí encara seran de més mal caminar (amb molt de rocs), i serà així pràcticament fins al final (a la Gemma, fins i tot acabarà dient que no podia girar els peus). Per rocams amb bones vistes descendim fins al Serrat Curt, on anem fins gairebé la seva punta, mirador improvisat que val prou la pena. Tot seguit continuem avall, per passar pels Encantats, uns curiosos forats a la roca. Ho aprofitem per visitar una bauma, amb un forma curiosa (sembla el bigoti de Dalí, almenys de lluny), i dinar sota seu.

Tot seguit anirem pujant i baixant cap i des del torrent, tot passant per un drap brodat on hi ha escrit el nom de la Vall Infernal, que, diuen, és com 'anomenava aquesta zona antigament. Terra de llegendes, la del perquè d'aquest nom diu el següent: “Hi havia una vegada un poble anomenat Vilamala. Un dia va baixar Jesús en forma de vell. Era el vespre i el vellet va anar passant per les cases del poble. Com que anava vestit com un pobre la gent li deia que no, que no podia passar la nit a casa seva. Quan va haver recorregut tot el poble va veure una casa en un lloc més elevat fora del poble. Hi va anar i hi va trobar un matrimoni de vellets. Els vellets, tot i ser molt pobres, el van acollir li van donar menjar i li van dir que es podia quedar tants dies com volgués. El pobre els va dir que, a la nit, sentirien molt terrabastall però que no obrissin les finestres ni les portes per res del món. El matrimoni es va quedar molt estranyat però li van fer cas. Tal com va dir el vellet, a la nit hi va haver un terratrèmol, semblava que el món s'ensorrés, però aquells avis es van quedar tancats a casa sense mirar a fora per res. L'endemà al matí van anar a buscar el pobre però no el van trobar; al seu llit hi van trobar una creu. Després van mirar a fora hi van veure que el poble havia desaparegut, que estaven sols dalt d'un munt de penya-segats.” Extret de AQUÍ.

Passem pel fons del clot, el paisatge recorda força Sant Llorenç del Munt (i fins i tot Montserrat). Rocams bonics i canals on sembla impossible que hi creixin arbres. Les roques estan farcides d'orella d'ós i corones de rei, que aquí semblen especialment abundants (sobretot les primeres). Ens sorprèn, també, veure un gran nombre de teixos, arbre rar i protegit.

Ja cap al final recorrem el llit del torrent Junts, amb un caos de blocs que ens obliga a fer unes desgrimpades divertides (fàcils).

Després ja només ens queda la pujada, que a mi em costa una mica (fer la pujada forta al final no m'ha agradat mai massa, segurament és més mental que de físic, ja que és dura, però no tant). Acabem amb bones vistes al santuari de Lord i tot passant per la bauma Roja. Acabem a tres quarts de set, després de gairebé vuit hores, i, com no podria ser de cap altra manera, fent el got a Solsona.


 

Fitxa Tècnica

Data: 26/05/2018

Kilòmetres: 12.1 (circular).

Desnivell ± 800 m.

Durada: 6 h (amb parades).

Circular: Si. Inici a l'Hostal del Vent (mas abandonat al costat de la LV-4241, senyalitzat, entre els Km 17 i 18).

Dificultat: Moderada.

Participants: en Joan, en Vicenç, en Josep, en Quim, la Mari, la Gemma, la Clara i jo.

Ressenya

Senyalitzada (més o menys). Sortim de l'Hostal del Vent seguint el GR (de cara a la carretera a la dreta). Seguim més o menys en paral·lel a la carretera fins al revolt de Fenerals (molt tancat). Passat el revolt continuem un 500 metres més seguint el GR per una pista. Baixem fins a un collet per un sender fins a retrobar la pista, que seguim uns metres i, atenció! deixem el GR per girar a la dreta, per un corriol marcat amb fites i marques grogues. A partir d'aquí anem seguint les marques grogues i, poc més endavant, les verdes i blanques d'un SL (les dues són velles i a vegades estan mig esborrades, a vegades abundaran més unes i a vegades més les altres). Baixem al Clot de Vilamala i a partir d'aquí anem pujant i baixant al costat del torrent. Després de les pujades i baixades farem un tram de caminada pel llit del torrent. Poc després de passada una desgrimpada (per uns blocs al mig del torrent), atenció! quan ens arriba un torrent més petit per la dreta, marcat amb fites, girem a la dreta i el seguim uns metres. Poc més endavant trobarem un sender a l'esquerra, amb marques vermelles (també velles i mig esborrades, a vegades), que seguirem sempre amunt, fent marrades. El sender mor en una pista, que seguirem cap a la dreta, ja fins a l'Hostal del Vent.

Pots trobar una ressenya més complerta AQUÍ (on fan un tros més que nosaltres, arribant fins al pantà).

La ruta no és molt complicada, però les marques són velles i mig esborrades. Millor si acompanyem aquesta ressenya amb un mapa o TRACK Wikiloc.


Fotos

Tuixent - La Vansa

Volta per l’estació d’esquí amb raquetes de neu, per bells camins nevats, ben senyalitzat i sovint amb grans vistes. Ideal per iniciar-se o per a la pràctica de raquetes de neu sense complicacions.

TERCERA

Esperem a dilluns, ja que podem, així no trobarem tanta gent. Comencem una hora més tard del previst, però tenim pla A (la volta que acabarem fent), B (pujar fins a la Tossa Pelada si hi ha temps i ganes) i C (fer el que puguem).

Anirem sempre per camins marcats, amb neu trepitjada i dura, que sempre ho facilita una mica. Tot i que més endavant es taparà una miqueta d’entrada fa un bon sol (que també s’agraeix). D’aquesta manera aquesta temporada haurem fet tres caminades a la neu ben diferents (ben complerta): una nevant, una amb neu verge, i una per pistes amb un bon dia.

Al cap de poc de caminar primera parada, al mirador de l’Arp, amb magnífiques vistes al Cadí, el Verd, la Serra de Boumort, el Montsec...

D’aquí baixem poquet i suaument fins a la cabana de Sangonelles, per després enfilar-nos amb més ganes, fins al Prat Llong tot passant per pinedes de pi negre, sempre amb gruixos de neu considerables.

Al Prat Llong ens queda a la vista la Tossa Pelada, que decidim guardar-nos per una altra ocasió (en part pel temps, el meteorològic, sense ser gens preocupant però mica en mica es va tapant, i el físic, pujant-hi segurament acabaríem massa tard).

Per un paisatge més obert, igual de maco, arribem fins la Barraca de Pastor. Avui dinarem entrepans, com sempre... però amb taula i cadires, a l’aire lliure, tot un luxe.

A partir d’aquí només ens queda una pujada molt breu i la baixada fins a l’aparcament, constant sense ser forta i una altra vegada entre pinedes.

Ja arribant, quan la relaxació és màxima i badem més... la inevitable caiguda de cada excursió amb raquetes (sense conseqüències, només unes rialles).

 

Fitxa Tècnica

Amb raquestes de neu (es poden llogar a la mateixa estació d'esquí).

Data: 19/02/2018

Kilòmetres: 7.2 (circular), es pot allargar (veure a sota).

Desnivell ± 300 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Circular: Si.

Dificultat: Fàcil.

Ressenya

Senyalitzada, rutes de l'estació d'esquí de Tuixent - La Vaansa, amb marques grogues. TRACK Wikiloc.

Nota: és pot allargar pujant a la Tossa Pelada (3 Km i 200 metres més de desnivell).


Fotos

Pedró dels 4 Batlles

Amb raquetes de neu fins a un 100Cims amb unes vistes espectaculars. Sostre del Solsonès, un cop a dalt podrem contemplar mig Pirineu, el Cadí, el Pedraforca, el Montsec i més.

AMB RAQUETES

Fa dies que tenim ganes de neu i aviat no podrem esperar més (almenys si volem assegurar). Per fi toca i ho podem fer. Després de molts dubtes ens decidim per anar al Port del Comte.

La idea, per començar (en tots els sentits) és fer el circuit que va a la font de l’Estivella, però no sembla que hi hagi massa neu (almenys aparentment), que és el que venim a buscar, i el del Puig de la Morreres ens sembla massa curt. Canvi de plans. Decidim pujar pel camí del Pedró dels 4 Batlles fins on arribem (per la ruta negra, la més directa).

Els primers metres el circuit, ben senyalitzat, va en paral·lel per una pista d’esquí. De seguida, però, ens devíem per passar per la Rasa del Prat Piquer, que seguirem fins a dalt. Al Coll de Tancalaporta (pel nom, gairebé ja val la pena venir fins aquí), girem a la dreta i ens enfilem amb una mica més de ganes. Al cap de poc deixem enrere boscos i pugem només entre neu.

Sense presses i anar parant, la intenció, en principi, no és arribar enlloc... arribem al cim del Vulturó (que no s’ha de confondre amb el del Cadí), ben a prop del Pedró, on ara sí, ja hem decidit acabar d’arribar. A més fa un dia que sembla més aviat de finals de primavera que no pas de principis d’hivern.

Un tros de baixada, una pujadeta per un tram relliscós i en poca estona estem al cim, amb un munt de gent més. Les vistes al sud, cap al Montsec, estan encalitjades, però cap al Nord són realment espectaculars: els Pirineus aragonesos fins Andorra, el Cadí, el Pedraforca... Ho aprofitem per dinar i refer forces.

Costa de marxar i som gairebé els últims de fer-ho. És relativament tard i no queda ningú al cim i encara menys ningú que pugi. És curiós comprovar com fa un moment el cim estava ple de gent i ara sembla que ha desaparegut tothom. Baixem sols per la muntanya (solitud, que tot i que no hem trobat a faltar, també s’agraeix).

Baixem molt més ràpid del que hem pujat, tot i les meves caigudes més aviat còmiques. Contents d’haver gaudit d’un dia de sol i neu fantàstic, d’haver fet un cim gairebé sense voler, d’haver descobert un racó meravellós i  d’haver gaudit d’unes vistes realment sensacionals.


Fitxa Tècnica

Amb raquestes de neu (es poden llogar a la mateixa estació d'esquí).

Data: 11/03/2017

Kilòmetres: 6.4 (circular), es pot allargar (veure a sota).

Desnivell ± 480 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: No (però s'hi pot fer baixant per alguna altra de les rutes senyalitzades).

Dificultat: Fàcil.

Ressenya

Senyalitzada, ruta de l'estació d'esquí de Port del Comte (de fet una de les 3 que puja a aquest cim, que es poden combinar com es vulgui). TRACK Wikiloc.


Fotos

Ermites de Sant Llorenç

Ruta circular que uneix algunes de les ermites que hi ha al voltant de Sant Llorenç de Morunys. Sempre per bonics boscos i amb bones vistes, passant, també, per la curiosa font de la Puda, amb aigües sulfuroses.

SOL, PER FI!

Ens trobem a Sant Llorenç de Morunys gairebé a les onze (una mica més tard del previst). Avui  toca caminada de grup i serem onze. Toca, també, caminada pel Solsonès, tant desconegut i oblidat com bell. Potser, també, perquè costa trobar rutes tan ben senyalitzades com al Berguedà... i avui en tindrem una mostra.

Sortim del poble tot passant pel Portal de Canaleta (part de l’antiga muralla medieval, del segle XIV), l’església romànica (del segle XI) i el portal de l’Era Nova. Baixem entre camps i prats verd primavera, encara amb moltes flors. De seguida, però, travessem el Cardaner i ens enfilem entre els boscos que ens acompanyaran gairebé tot el camí (pinedes i alguna roureda).

La primera parada és a Sant Lleïr de Casavella, una bonica ermita (possiblement romànica, del segle XI). Aquí deixem el GR i comencem a seguir la ressenya, per camins perdedors. Ho fem prou bé i sense gaires complicacions (amb un petit error sense conseqüències).

Al final de la baixada i després de remuntar el Cardener arribem a la curiosa Font de la Puda (en sentim la pudor uns metres abans d’arribar-hi). És una surgència d’aigües sulfuroses amb propietats mineromedicinals, que fins i tot té una petita piscina per banyar-hi els peus (on hi ha força gent).

Continuem pel costat del riu fins a travessar-lo a l’alçada de la Pedra, per començar-nos a enfilar poc després (desprès d’algun dubte sobre el camí correcte, que encertem).

La primera parada de la pujada és a Sant Cristòfol de Pasqüets, ermita d’origen romànic dins un cobert de la gran casa que li dóna nom.

Continuem pujant fins a la següent parada, amb alguns dubtes, però encertant el camí correcte. Santa Magdalena de les Tragines, romànica (del segle XI), tot i que amb modificacions posteriors.

Hem gaudit, gaudim i gaudirem durant tot el camí, a les clarianes o a les pistes més obertes, de bones vistes a la zona (especialment a Port del Compte, el Pla de Busa, Sant Llorenç i el pantà de la Llosa del Cavall). Fa un dia preciós i posem fi, sembla, a la mala ratxa de dies boirosos a les caminades de grup.

Tot i que és tard decidim continuar fins a la font de la Canaleta. Fa una mica de calor, és gairebé el capdamunt de la pujada i molts ja hem començat a “racionar” l’aigua, per si un cas. Per sort la font raja fresca i abundant. L'esperàvem amb ganes... ho aprofitem per refrescar-nos, omplir cantimplores, dinar i recuperar energies.

Un cop passada la font ens enfilem una mica més i comencem la baixada, amb alguna petita complicació que fa que recorrem uns pocs metres de més... per una pista nova que no surt a la ressenya, ni als ortofotomapes quan dibuixo el track (i una altra que surt a les fotos aèries ha desaparegut del terreny... que hi farem, a vegades passa).

Un cop al camí correcte (arribant a la carretera i pujant fins al camí ral) acabem d’arribar a l’última parada del dia, la bella ermita de Sant Serni del Grau (o de Vilamantells), romànica, del segle XI o XII. Una mica cansats.

A partir d’aquí ja queda poc per acabar... i fer la última parada del dia, per fer el got en una terrassa i acomiadar-nos com cal. Com sempre, bona caminada i bona companyia.


Fitxa Tècnica

Data: 03/07/2016

Kilòmetres: 14.0 (circular)

Desnivell ± 625 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Sant Llorenç de Morunys (davant l'església).

Dificultat: mitjana (per l'orientació).

Participants: en Ramon, l'Àngels, en Quim (x2), la Rosa, l'Alícia, la Gemma, la Sílvia, la Neus, la Clara i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Ressenya extreta de "Els camins del Solsonès" de l'editorial Farrell. Tot i que, a la part final hi ha una nova pista i ha despararegut un camí, pel que segurament ens despistarem i és millor acompanyar aquesta ressenya amb un mapa o TRACK Wikiloc (és fàcil de corregir la ruta i de seguida passarem per on s'indica).


Fotos

Cogulló del Turp

Caminada fàcil fins a un cim modest, el Cogulló del Turp (1620 m), però amb unes vistes espectaculars: la Plana de Lleida, Oliana, Rialb, Sant Honorat, Boumort, els Pirineus, el Cadí, la Serra del Verd...

A UN ALTRE RITME

Avui toca caminada de grup. Vist el ritme de l’última i les previsions de ruixats de tarda, una de curta (no busco res per allargar-la). Som deu i dos nous “fitxatges”. Ningú es perd i tothom arriba a l’hora, amb el que començarem a caminar a l’hora prevista, cap a les onze... amb algun núvol que ja comença a créixer.

Avui, però, potser gràcies a les cireres que ens ha portat la Gemma marxem a molt bon ritme. El camí puja suaument entre prats i camps, antigament de patates, tot i que ara no se’n veu cap (només alguna trumfera, on abans es conservaven).

Al primer coll s’obren les primeres vistes cap a la Plana lleidatana i el Montsec, un tast del que ens espera més amunt. També a les boniques Roques Encantades, que recorden les de Montserrat, en petit.

Una mica més endavant deixem enrere camps i prats i passem per boscos de pi roig. Seguim pujant mica en mica fins al tram final, en què el camí s’enfila amb ganes, tot i que és poc tros. La recompensa, que ja hem anat entreveient, però, val molt la pena. El Cogulló del Turp és un cim modest, només 1620 metres, però amb unes vistes impressionants, i això que avui hi ha una mica de calitja. Davant nostre queda tota la Plana de Lleida, els pantans d’Oliana i Rialb, el Montsec, les muntanyes de l’Alt Urgell (Boumort, Sant Honorat...), els Pirineus (al fons), el Cadí, la serra del Verd, el Solsónes, Montserrat...

Anem força més d’hora del que comptava i decidim dinar una mica més endavant. Baixant, però, cauen quatre gotes (també més d’hora del que calculàvem, de fet sembla que la pluja comença aquí i ens ha tocat a nosaltres, ja que encara es veuen força clarianes al nostre voltant).

Poc abans d’arribar al cotxe para de ploure i ho aprofitem per dinar, en un prat. Comprovem que la majoria ja comencem a tenir una edat. Més que pel fet que miràvem la “Pipi Calzaslargas”, perquè ningú és capaç de recordar com es deien el seu mico i el seu cavall... Mister Nelsón i Pequeño Tío (això, però, ho sabrem un cap arribats a casa, gràcies al "google").

Baixant, com que anem molt d’hora i malgrat que la pluja sembla que ens va empaitant, fem una aturada a les boniques gorgues del Pont del Clop i al castell de Cardona, per prendre un refresc. Bona caminada i gran companyia.


Fitxa Tècnica

Data: 07/06/2015

Kilòmetres: 8.2 (circular)

Desnivell ± 425 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Llinars (Can Jepet).  

Dificultat: baixa.

Participants: en Jordi, la Bene, la Muntsa, la Neus, en Joan, la Mari, en Salvi, en Ramon, la Gemma i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Ressenya extreta de "Els camins del Solsonès" de l'editorial Farrell. Tot i això és una caminada fácil que es fa gairebé tota per pistes forestals, amb un mapa no té cap complicació. TRACK Wikiloc.


Fotos

Castellvell i Mare de la Font

Caminada molt complerta: fonts, arbres monumentals, ermites, masies, un poblat ibèric, un castell i molt bones vistes. Això sense comptar Solsona, que sempre val la pena visitar.

IMPROVISANT (SENSE VOLER)

Surto de davant l’hotel Sant Roc, modernista i bonic, a quarts d’onze.

Baixo cap al camí a la Mare de la Font. És un passeig molt agradable, i arreglat, al costat de la riera (la Ribera), entre plataners. Pel camí la font de la Fulla i un parell d’aqüeductes, un del segle XV i l’altre del XVIII.

Al seu final, la Mare de la Font. Rep aquest nom perquè antigament alimentava la Font Major de la plaça de Sant Joan. Ara té un gran parc que l’envolta, molt ben cuidat i arreglat (i, diuen, molt estimat pels solsonins). Aquí mateix hi ha l’ermita de Sant Pere Màrtir, del segle XV, i un petit però molt complert itinerari botànic (llàstima que hi ha molts arbres sense fulla, encara). I tres fonts més: la del Manel, la de la Mina i la de l’Ocell.

Continuo el camí fins a una altra font, la dels Frares, envoltada d’una petita roureda amb uns roures impressionants (si no estan declarats monumentals, haurien d’estar-ho).

Faig un tros més i trobo una altra font... literalment. Surt a la ressenya que porto, però està una mica embardissada i costa de veure (el camí i la font). A partir d’aquí em començo a enfilar, per anar a una altra font, la de Sant Ferran, envoltada d’una altra roureda magnifica (de fet, imagino, els boscos originaris d’aquesta part del Solsonès serien rouredes, en lloc dels pins plantats més endavant). Just abans d’arribar-hi sorprenc un parell de cabirols, els veig bé, tot i que no prou a prop ni amb prou temps per fotografiar-los. Avui sembla un bon dia per a la fauna, pel camí, sense fer-m’hi gens ja he vist un bon grapat d’ocells: pits-roigs, merles, raspinells, gaigs, mallerengues...

M’enfilo una mica més fins arribar a l’altiplà que hi ha davant les cases del Pallarès de baix i de Dalt. Tot i que la ressenya està bé m’equivoco de camí. En lloc de recular quan me n’adono, decideixo improvisar una mica i enllaçar amb la ruta més endavant (per una pista que surt al mapa). Amb bones vistes, el camí es converteix en un corriol, llavors en una pista abandonada, un altre cop en un corriol, una pista i un sender... però acabo arribant a lloc (i continuo amb la ressenya).

Baixo al costat d’una riera, la travesso i em torno a enfilar entre boscos. Per sort som primavera... a la tardor ja hi estaria buscant bolets, segur.

Al final de la pujada: Castellvell. Començo la visita pel poblat ibèric. No està museïtzat ni hi ha cap explicació. De fet, per arribar-hi gairebé es passa pel mig d’un camp. Tot i això val prou la pena. Està sobre i a l’extrem d’un petit altiplà, amb molt bones vistes: de lluny es distingeixen Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny i, a l’altra banda, les muntanyes del Solsonès, encara que avui estan una mica ennuvolades.

A l’altre extrem de l’altiplà hi ha les restes d’una torre. Com que ja és migdia, ho aprofito per dinar (gaudint de les vistes). Tot seguit baixo al castell, originari de l’edat mitjana, tot i que el seu aspecte actual és degut a les reformes que s’hi van fer al segle XIX (més que reformes, enderrocament parcial... per falta pressupost, afortunadament).

Ja només queda la baixada, força directe, fins a Solsona. Com que vaig relativament d’hora però estic una mica cansat, prenc una decisió salomònica: no vaig directe el cotxe però faig una mini volta pel casc antic, que val molt la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 17/04/2015

Kilòmetres: 11.9 (circular)

Desnivell ± 450 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici davant l'Hotel Sant Roc (Solsona).  

Dificultat: mitjana, per l'orientació. Per la resta fàcil.

Ressenya

No senyalitzada. Cal mapa i/o TRACK Wikiloc. Es pot fer una versió una mica més curta, i senyalitzada, fent la ruta blava de Solsona. Si es vol caminar més es pot combinar amb alguna de les rutes, ben senyalitzades, que es poden trobar aquí).


Fotos

Salt de la Riera de Can Sala i el Salí

Caminada curta (i una mica complicada) per un dels racons més amagats del nostre país. De camí, bones vistes, un salt d’aigua preciós i el Salí de Cambrils, acabat de restaurar.

MÉS AIGUA...

Després d’una visita turística prèvia a la cova del Molinot (a Canalda) i a l’església i el castell de Cambrils, començo a caminar havent dinat. En principi la caminada hauria de ser curta i sense complicacions...

Surto de Cambrils i segueixo el GR, que passa per la carretera, estreta però per sort gens transitada. Que hi farem. És, també, un tram curt, no arriba als dos kilòmetres, però amb bones vistes a la zona i val prou la pena.

Arribo al Racó, un dels nou petits pobles que formen part del municipi d’Odèn. Baixo fins a la petita capella de Santa Bàrbara, del segle XVII, des d’on hi ha les primeres vistes al salt d’aigua que vinc a veure... i des d’on veig que des de dalt no m’hi podré acostar. Llàstima.

Reculo una miqueta i un altre cop per la carretera passo per la Font del Racó. Acabo de travessar el poble i, un altre cop amb vistes al salt, el camí que prenc, de baixada, se n’allunya una mica. Més endavant fa una essa i m’hi torno a apropar. Per anar sota seu, però, haig d’agafar una pista secundària... i després anar una mica pel dret, pel costat d’uns prats (això després d’un primer intent d’aproximació fallit una mica més amunt, per culpa d’unes bardisses). L’espectacle, però, s’ho val. La riera de Can Sala fa dos salts d’aigua, de pedra tosca, separats uns metres, molt bonics, just sota el poble i amb una bona alçada.

Reculo i, un altre cop a la pista, continuo baixant. De seguida em queda a la vista la curiosa i bonica Roca de l’Elefant (veient-la no costa gaire entendre el perquè del seu nom). Llavors hi passaré just pel costat, de fet, està al costat de l’ermita de Sant Quintí, cap on vaig. Romànica, del segle XII, amb una sèrie de característiques que la fan ben singular: està construïda amb pedra tosca, molt resistent a l'erosió, està al fons d’un barranc (quan normalment es construïen en llocs més visibles), i, probablement, sigui la més petita conservada de Catalunya (la de Sant Salvador del Corb, al massís de Sant Honorat, està en ruïnes), fa uns cinc metres d’ample per set de llarg. A més, a un centenar de metres seu hi ha la Font de Sant Quintí, una surgència d'aigües amb un cabal abundós i constant.

Un cop vist tot, continuo baixant al costat de la riera de Sant Quintí, però una mica amunt. Pel so de l’aigua i el que es pot entreveure, s’endevinen petits gorgs i salts d’aigua d’aigua que deuen ser prou bonics, però els marges unes vegades, o les bardisses unes altres (sinó les dues coses) no permeten que m’hi pugui acostar.

La pista deixa aquesta riera i es desvia cap al riu Fred... i tot i que el mapa està marcada com a seguida, s’acaba just al costat del riu. L’haig de travessar i segueixo per un corriol just al costat del riu fins a trobar un forat per on fer-ho. Llavors m’haig d’enfilar, de seguida trobo un antic pal indicador (només el pal), però està una mica brut i no acabo de veure per on continuar. Hauria d’haver anat cap a l’esquerra i llavors enfilar-me una mica, per acabar trobant un sender ample que aviat es converteix un altre cop en una pista... però això ho descobriré després de pujar i baixar a dreta i esquerra, per camins de senglars i al cap d’una bona estona (un cop al camí correcte, reculo un tros per comprovar-ho... una mania que tinc, que faig sempre que puc).

Passo pel costat del riu Fred (que més endavant es convertirà en la Ribera Salada, pel que explicaré aquí sota mateix), però un altre una mica allunyat (amunt),i ara pels marges, ara per les bardisses, només m’hi puc acostar per travessar-la una mica més endavant, on començaré a pujar cap el Salí.

El Salí de Cambrils és una antiga explotació del segle XVIII (com a mínim), que va funcionar fins al 1963. Situada en una zona escarpada, és una de les tres salines de les terres d’interior més significatives, juntament amb les de Gerri de la Sal i les de Vilanova de la Sal. Per obtenir la sal, de manera totalment artesanal, l’aigua salada provinent de la Font Salada (només cal tastar-la sucant-t’hi una mica el dit), s’emmagatzemava en grans basses des d’on era transportada a les eres o bancals d’evaporació amb un sistema de canals de fusta, recs i regueres. Les eres o bancals d’evaporació eren construïts amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés. Tot seguit es  feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors, des d’on era transportada fins el magatzem, on es molia i es guardava per portar-la a vendre. A més, dins l’explotació s’hi poden observar fins a cinc molins; dos de sal, un de farina, un de pinso i un de pelador. Casualitats de la vida, els treballs de restauració s’han acabat molt recentment, si haig de fer cas a les noticies dec ser, doncs, un dels primers a visitar-ho. Tant si es fa la caminada, com si no, la seva visita val la pena (millor informar-se sobre horaris i visites guiades, però).

Pujo una miqueta més, fent una última paradeta per descansar i refrescar-me una mica a la Font Mosquera. Entre una cosa i l’altra, porto tot el dia amunt i avall... encara que ha estat molt bé.


Fitxa Tècnica

Data: 31/01/2015

Kilòmetres: 7.5 (circular)

Desnivell ± 250 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Circular: si. Inici a Cambrils (davant ca l'Agustí o a una nau una mica més avall).  

Dificultat: mitjana, per l'orientació. Per la resta fàcil.

Ressenya

No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc o mapa (jo ho vaig fer amb el de l'ICC). Són pocs metres, però el tros que travessa el riu Fred el sender està brut i costa de seguir. També vaig travessar un parell de tanques de bestiar (que no seria estrany que d'aquí un temps veure-hi algun cartell de prohibit passar, entre el Racó i el Riu Fred).


Fotos

Castellar - Vilaprinyó - Ceuró

Caminada pels paisatges típics del Solsonès, un mosaic de camps i boscos (amb bolets), d'ermita en ermita.

FUGINT DE LA BOIRA?

Després de refredats, llevantades i dinars... mica en mica tornem a la normalitat. A les nou a can Pamplona, per anar cap a Solsona. En principi, per fugir de la boira. La deixem enrere al Lluçanès, la tornem a trobar al Bages, i la tornem a deixar camí de Solsona, tot i que vessa per les muntanyes de l’oest... cap a on anem. No veurem el sol en tota la caminada.

Comencem a caminar a Castellar de la Ribera, davant l’església de Sant Pere, del segle XVIII, i de les restes de l’antic castell. La boira però, no deixa veure ni gaudir de les bones vistes a la zona que hi ha.

De camí, baixant, trobem els primers bolets: fredelucs i llengües bovines. No esperàvem trobar-ne en aquesta època. Per si un cas, per no allargar massa la caminada (i acabar-la), ens limitarem a collir només aquells que hi hagi just al costat del camí.

Travessem la Ribera Salada pel bonic Toll dels Millonaris. Aigües transparents que conviden a explorar aquest riu un dia d'estiu. D’aquí pugem a Sant Joan del Ginestar, una ermita moderna. Tot seguit, entre camps, tornem a baixar fins al Molí del Querol, un impressionant casalot molí fariner, reconvertit ara al Turisme Rural.

D’aquí ens tornem a enfilar, entre camps, fins a la primera Santa Magdalena, la de Vilaprinyó, just al costat de la casa que li dona nom, del segle XVIII. Entre pinedes, ens enfilem una mica més, fins a la segona i més bonica, Santa Magdalena de Vilaprinyó i d’Ocata. Mig enrunada, romànica, del segle XII. Una mica més enllà, la tercera, de la que només, en teoria, se’n pot veure un mur enganxat a la casa de les Teules (irreconeixible, almenys per nosaltres).

Tornem a baixar fins a la Ribera Salada, per tornar-la a Travessar just a mig camí. Mentre en Salvi va a visitar una altra ermita, jo ho aprofito per dinar al costat del riu... tot i que agafaré força fred.

Ens tornem a enfilar. Ara fins a Sant Julià de Ceuró, romànica, del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors. Una mica més enllà hi ha tres dolmens, però anem una mica justos de temps i ho deixem per un altre dia (quines ganes que s’allargui el dia!). La boira ha baixat una mica més i no podem gaudir de les vistes, que sembla que han de ser prou boniques.

Tot seguit el camí planeja entre boscos, un bon tram, per després baixar per tornar a pujar. L’única distracció serà, ja cap al final, més bolets! (fredelucs). Només amb els trobem al costat del camí donarà per fer unes tres menjades.

Tornant a casa retrobem el sol que havíem vingut a buscar. Ha sortit fins i tot a la Plana...


Fitxa Tècnica

Data: 21/12/2014

Kilòmetres: 17.0 (circular)

Desnivell ± 450 m.

Durada: 5 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici a Castellar de la Ribera (Sant Joan de Castellar).  

Dificultat: mitjana, per l'orientació. Per la resta fàcil.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Nosaltres la vam fer amb la ressenya extreta(parcialment modificada) de "Els camins del Solsonès" de l'editorial Farrell. TRACK Wikiloc.


Fotos

Santes Creus de Bordell

Caminada bonica pels boscos del Solsonès. Si la fem a la tardor, a més de les ermites romàniques que trobarem pel camí, segurament podrem collir algun bolet i/o gaudir dels colors d'aquesta estació. Bones vistes.

CAMINS PERDEDORS

Avui farà un dia gris, ennuvolat, però sortirem igualment. Per tornar a agafar el ritme. Cap al Solsonès, a l’hora de sempre.

Comencem a caminar cap a quarts d’onze, a Madrona. Ens costa, ja d’entrada, trobar el corriol per on hem de marxar i, una mica menys, el lloc per on hem de travessar el torrent... per enfilar-nos muntanya amunt sense tenir massa clar que ho fem pel camí correcte.

La sorpresa, aquí, seran els bolets. No comptaven trobar-ne i, encara menys, tants! Omplim una bossa de rossinyoles de pi (camagrocs), llengües bovines i fredelucs (i si ens hi haguéssim posat n’hauríem portat els que haguéssim volgut!). Avancem lentament, collint bolets i intentant trobar el camí, no sempre ben marcat, fins i tot fent alguna volta per esquivar mates i bardisses. Un cop a dalt de tot, després de trobar les marques del GR que ens haurien de facilitar el camí, si més no un tros... també les perdem (encara que només uns pocs metres).

 Arribem a l’hora de dinar a l’Ermita de Santes Creus de Bordell. Romànica, del segle XII, el seu nom, ben curiós, segurament vindria perquè es troba a la vora del Serrat de Santes Creus. Té, també, bones vistes a les terres de ponent i les serralades del Solsonès.

Ja baixant, ara ja per pistes forestals i camins ben fresats, passem per la Creu dels Lladres. Una creu de pedra que a la seva base, a les quatre cares, té escrita la història de quatre lladres que van ser morts aquí pel sometent.

Una mica més avall passem pel costat d’un forn de fang i una curiosa font, que més aviat sembla un pou. Més endavant ens desviem del camí i ens enfilem fins a l’ermita de Sant Antoni, al cim d’un petit turó. Romànica, del segle XII, queden dretes només les seves parets.

Ja només ens queda fer pocs kilòmetres. Tot i que no estem cansats, portem més de cinc hores caminant i ja tenim ganes d’acabar. Per sort, queda només una última parada, ja al costat del cotxe. Les ruïnes de l’església romànica de Sant Pere de Madrona, del segle XII, havia d’haver set molt bonica i original, amb un absis esvelt encinglerat sobre una roca. Al seu costat hi les restes d’un castell. Una mica més avall, el Pla de la Creu, amb una reproducció de la creu del segle XV original, molt deteriorada. Més endavant, l’Església neoclàssica de Sant Pere de Madrona.


Fitxa Tècnica

Data: 23/11/2014

Kilòmetres: 12.1 (circular)

Desnivell ± 350 m.

Durada: 5 h 30' (collint bolets).

Circular: si. Inici a Madrona.  

Dificultat: alta, per l'orientació (camins perdedors). Per la resta fàcil.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Ressenya extreta de "Els camins del Solsonès" de l'editorial Farrell. Molt recomanable fer-la amb TRACK Wikiloc (camins perdedors fins i tot amb ressenya).

Nota: Una altre opció per visitar la zona, més fàcil, és fer-ho pel GR-3 (que passa tant per Madrona com per Santes Creus).


Fotos

Canalda

Caminada molt bonica. Sortint del petit poble de Canalda, entre pinedes, el camí mica s'enfila fins al Cap de la Roca Canalda, amb unes vistes impressionants. Pel camí bonics salts d'aigua, fonts i baumes, algunes obrades.

GRAN CAMINADA

No és el millor dia per anar a caminar, però tampoc ha de ploure (en principi), i hi anem igual. Comencem a caminar a les onze al poble de Canalda, davant l’església de Sant Julià (d’origen pre-romànic però molt modificada posteriorment). Comencem pujant suau, tot passant per la Font del Rector i la bonica roureda del Prat.

Una mica més endavant creuem el torrent de la Perdiu, allà on forma el que ha de ser un salt d’aigua espectacular... quan porta aigua. Ara està sec i, almenys aparentment, només deu baixar aigua just després de pluges. Just al seu costat hi ha la font de les Esplugues, seca, i uns metres més enllà, les Esplugues, unes baumes boniques.

Deixen enrere alzines i roures, i comencem a pujar, ara amb una mica més ganes, per pinedes de pi roig (que fan ganes de tornar-hi a la tardor a buscar-hi bolets). Tot escoltant el so de l’aigua decidim explorar el torrent de l’Urdoll, deixant el camí, per descobrir un parell de salts d’aigua ben bonics. Al de més avall hi intentem baixar, però no podem i ens hem de conformar en veure’l només des de dalt. Reprenem el camí i de seguida passem per la bonica font de Pallerols, aquesta sí amb aigua ben fresca.

Tot seguit el camí es comença a enfilar amb ganes. Arribem al Cap de la Roca Canalda una mica pel dret, però el premi val la pena. La visibilitat no és excepcional, però malgrat els núvols tampoc és dolenta. Distingim el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Montsec i la vasta plana lleidatana. Si avui ja són prou boniques, en un dia clar les vistes han de ser espectaculars. Tot gaudint-ne, ho aprofitem per dinar.

El camí es converteix en una pista, que tot fent esses, baixa encara molt més ràpidament del que hem pujat. Gairebé al cap de vall, però, ve l’altre part més interessant d’aquesta ruta. Sota l’espectacular cingle de Roca Canalda, una paret de conglomerat d’uns cent cinquanta metres, hi ha una seguit de boniques baumes, algunes habitades des de fa molt temps enrere. La més coneguda, per ser la més gran i la més ben conservada, és la primera que trobem. És la bauma obrada de ca la Rita, que va estar habitada fins els anys vuitanta del segle passat (per la dona que li va donar nom). Ben a prop de la casa, també sota la bauma, hi ha uns degotalls que feien la funció de font.

No gaire lluny hi ha la bauma obrada de cal Andreu. En més mal estat, però també amb un degotall que era aprofitat. Poc més enllà hi ha el Ditet, una agulla adossada al cingle. I una mica més enllà, encara, l’Espluga de Melera (sense construccions).

Al final del Penya-segat hi ha les Coves dels Moros, habitades des de temps medievals, i on encara en resten algunes parets. Són de difícil accés i, antigament, només s’hi devia poder accedir amb l’ajuda d’escales (això és una suposició meva). Tot i que el nom ens pugui fer pensar que fins i tot podria haver set habitada des de més antic, gràcies al llibre que seguim per fer aquesta ruta, descobrim que el topònim “dels Moros” sovint era usat per donar nom a construccions de les quals no se’n coneixia l’origen de tant vell... de fet, posa com a exemple que en aquesta zona hi ha, també, dos dolmens dels Moros. Cada dia s’aprèn una cosa nova.

Un cop vistes les baumes, poc més enllà, el camí gira i baixa directe fins al poble de Canalda. Afortunadament, gràcies a un vei, trobem el propietari del cadell de gos que ens ha seguit des de ca la Rita (i que havia seguit, prèviament, un parell d’excursionistes com nosaltres). Marxarem a casa més tranquils.


Fitxa Tècnica

Data: 23/05/2014

Kilòmetres: 12.4 (circular)

Desnivell ± 650 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici a Canalda.

Dificultat: mitjana.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada (excepte un tram, veure nota). Ressenya extreta de "Els camins del Solsonès" de l'editorial Farrell. TRACK Wikiloc.

Nota: A la zona hi ha diverses rutes molt ben senyalitzades. Amb aquests itineraris es pot fer tot el que vam fer nosaltres, excepte la pujada al Cap de la Roca Canalda.


Fotos

Pont del Clop i Aigüesjuntes

Caminada molt bonica pels gorgs que forma el riu Ribera Salada al voltant del Pou del Clop, les planes que l'envolten (amb bones vistes) i l'aiguabarreig entre el riu Fred (que fa honor al seu nom) i el riu de Canalda. No recomanable amb nens petits.

NO TOT SÓN FLORS

Començo a caminar cap a les onze. Massa d’hora. Els gorgs estan tots a l’ombra. Per sort, és al començament de la caminada i podré fer les fotos a la tornada, quan el sol hagi voltat una mica i estigui més ben situat. La zona és realment bonica i té una curiosa llegenda (val la pena llegir-la a www.lladurs.cat).

El camí continua per dalt de l’estret engorjat. En prou feines és pot veure l’aigua en alguns punts (i menys jo, que en fan por les alçades), tot i que s’escolta perfectament. M’enfilo una mica, les vistes s’obren cap al torrent Pregon, els boscos i camps ondulats de la zona i, una mica més enllà, els Rasos de Peguera. Seran les vistes que, des de diferents angles, aniré trobant a diferents punts del camí.

Baixo cap al riu per un camí poc fresat i amb forta pendent. És primavera i faig fotos a un bon grapat de flors, tot i que la majoria ja les tinc, com el corniol o la flor de l’home penjat, i també l’orella d’ós o la corona de rei, típiques dels cingles i, la segona, amb la particularitat que va creixent durant anys, fins que un dia floreix i després es mor.

Em passejo per la bonica zona del Toll de Sant Joan, tot seguint el riu per un camí poc marcat. En teoria, segons la ressenya que porto, hauria de recular una mica. Sense voler, però, trobo un pal amb un senyal cal el Pla de Montpol. Com que també hi haig de passar, decideixo improvisar i seguir-lo. M’acabaré saltant la Font dels Junquerols, però segurament hi guanyo amb les vistes que trobo de camí.

Tot pujant arribo als bonics masos de la Torre de Montpol i el Pla de Montpol (reconvertits en cases de turisme rural), una de les més antigues de la zona. La segona apareix citada en un pergamí del segle XII. Prop de la segona hi ha una curiosa carbonera (al costat del camí).

Per un camí cimentat torno a baixar cap al riu, fins a Aigüesjuntes, un altre punt de gran bellesa. Aquí s’ajunten el riu Fred i el riu de Canalda, que formen la Ribera Salada. Per travessar el primer, i veure millor el gorg que forma (per continuar el camí no hauria de fer-ho), m’haig de descalçar i arremangar els pantalons. Fa honor al seu nom, ostres! Que freda! Per sort la temperatura del riu Canalda, que no passa per engorjats tan estrets i hi toca més el sol, és molt més agradable. Ja que hi sóc, però, em fico ben bé al mig del riu per fer alguna foto, malgrat els còdols que fan de molt mal caminar (fan mal als peus). No m’hi banyo de miracle... buscant el millor lloc per posar els peus perdo l’equilibri, però ho salvo amb una mà miraculosa.

Torno a travessar el riu Fred. Que freda! Per tornar-me a calçar i caminar uns cent metres... per tornar-me a descalçar per travessar la Ribera Salada (algun dia m’haig de plantejar llegir-me les ressenyes senceres abans de començar i no mentre vaig fent). Els còdols fan mal de peus, la temperatura, després de la barreja, però, és suportable. Gairebé arribant a l’altra banda del riu, se m’acut que passejo als pals de caminar a la motxilla... i que per fer això, i el d’abans, m’haguéssin anat molt bé. A bona hora!

El camí es torna a enfilar, tot fent ziga-zagues, pels boscos de pinassa típics del Solsonès. Més endavant planeja fins arribar al Clop on, darrera al mas hi ha una altra de les curiositats del dia: un càdec monumental, amb un perímetre d’un metre i mig i una alçada de vuit i mig.

Per una pista força abandonada baixo cap el Pont del Clop, on torno a resseguir la riera tot fent un bon grapat de fotos (ara que el sol està millor). Torno content cap a casa, el paisatge és preciós, he vist un munt de flors (tot i que cap de nova) i també, de camí (inclosa a la carretera arribant), uns quants ocells interessants, com una àguila reial, voltors, una parella d’aufranys i un esparver.


Fitxa Tècnica

Data: 02/05/2014

Kilòmetres: 7.6 (circular)

Desnivell: ± 310 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici al Pont del Clop (Lladurs, carretera LV-4011).

Dificultat: baixa (poc recomanable amb nens petits).

Ressenya

No senyalitzada (veure nota). Ressenya, modificada, extreta de "Els camins del Solsonès" de l'editorial Farrell. TRACK Wikiloc.

Nota: l'opció fàcil és combinar els itineraris 2 i 3 de la zona, ben senyalitzades, que comencen al Pla de Montpol (i anar després al Pont del Clop en cotxe). Una altra, gens complicada, és començar al Pont del Clop, pujar riu amunt (atenció a la baixada), per camins poc fresats, fins enllaçar amb la ruta 3, i després amb la 2.


Fotos

Mare de Déu de Pinós

Per un paisatge en mosaic, entre camps de cereals i boscos de pins i roures (on encara es nota l'efecte dels focs del 98) s'arriba al bonic santuari de la Mare de Déu de Pinós, centre de Catalunya, amb vistes impressionats.

SÓC EL CENTRE DE CATALUNYA

D’una banda de l’Eix a l’altre. Avui toca estrenar el llibre del Solsonès, que fa dies que el tinc i ja en tenia ganes. Si ahir anava amb màniga curta, avui, tot i el bon temps, hauré d’afegir una capa més de roba. Per sort no he deixat l’anorac a casa, fa un vent fred.

Aparquem a Vallmanya i, després de visitar l’ermita de Sant Miquel (en Salvi a Peu i jo en cotxe), comencen a caminar. El paisatge és el típic del Solsonès (o del Baix Solsonès), un mosaic de camps de cereals i boscos de roures i/o pins, en aquesta zona afectats per l’incendi del 98. És el paisatge que ens acompanyarà tot el camí, si bé a les parts més planes hi predominaran els camps, i a les més muntanyoses els boscos.

Tot pujant, primer suament, passem pel barranc de Xonic. En un punt ens desviem per contemplar una petita i bonica gorga (que ho seria més si no estès tan embardissada). Aquí gairebé fem, faig, el primer “s’ha matao Paco!”. Baixant a la riera per un marge pronunciat, faig un error de principiant i em refio d’un tronc sense mirar... sec i podrit només de recolzar-hi el peu cedeix i es trenca. Afortunadament just al seu costat n’hi ha un altre en unes condicions no gaire millors però ben arrelat on em un puc agafar abans de caure marge avall. En un d’aquests troncs, més avall, hi ha un bonic bolet de soca blau.

Tot seguit el camí s’enfila amb més ganes. Per sort avui em trobo més bé i no em costa tan com ahir. A mitja pujada, a més, ens desviem cap a la Font d’en Codina. Una deu d’aigua que es recull en una petita pressa (antigament usada pels habitants de la zona per rentar-hi la roba, entre altres). Segon quasi “s’ha matao Paco!” del dia, ara d’en Salvi (que per una vegada ja està bé que no sigui jo qui s’empuntegui per tot arreu). Buscant una foto posa al peu en el que sembla terra, resultant sent vegetació que cobreix un petit forat... per sort en un tros pla i just abans de les bardisses, salvat amb una mà a terra i poca cosa més.

Més pujada fins a Pinós, un dels sis nuclis que formen aquest municipi, i el que li dóna nom. Parada, també, per visitar les ruïnes del castell i la seva ermita, de Sant Vicenç, amb elements de diferents èpoques.

Encara una mica més de pujada, ara per asfalt, fins al Santuari de Pinós. Fundat a l’Edat Mitjana per monjos templers i ocupat més endavant per hospitalers, la seva robusta església és gòtica, tot i que amb afegits posteriors. Al seu costat hi ha l’hostal i l’antic priorat, reconvertit en l’ajuntament del municipi.

Una mica més amunt hi ha la Rosa dels Vents, situada al Centre Geogràfic de Catalunya. Una curiositat i un dels principals motius i atractius d’aquesta excursió. No hi havia estat mai, i en tenia ganes. Ara podré dir, ni que sigui per uns minuts, que he set el centre del País!

Tant des de la Rosa com des del santuari les vistes s’endevinen magnifiques. En aquesta zona, avui, no estem de sort (i no sabíem que eren tant bones), hi ha mota calitja. Tot i això veiem gran part del Solsonès, la serra de Castelltallat, algunes serralades tarragonines (suposem que Prades), el Montsec, el Cadí, el Pedraforca, el Puigmal i el que podrien ser el Canigó i l’Aneto (o algun altre d’aquella zona).

Ja només queda baixar. Quan es va escriure el llibre, per una pista... ara ja asfaltada. Cinc kilòmetres per quitrà és fan una mica llargs. Tot i que passen bé, poques coses més en què fixar-nos, només alguna masia. Comparat amb la Plana aquí semblen més disperses i sovint crida l’atenció, també, el seu aspecte robust i fortificat.


Fitxa Tècnica

Data: 16/03/2014

Kilòmetres: 14.8 (circular)

Desnivell ± 410 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades).

Circular: si. Inici a Vallmanya (al municipi de Pinós).

Dificultat: baixa-(mitjana).

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada. Ressenya extreta de "Els camins del Solsonès" de l'editorial Farrell. Amb mapa es pot fer, però almenys al de l'ICC hi ha algunes incorreccions (pistes tallades que realment no ho estan, i la font no és on marca el mapa). Per fer-ho caldrà tenir com a punts de referència, encara que en alguns casos no s'hi arribi, els punts que apareixen al TRACK Wikiloc.


Fotos

Pont Cabradís

Malgrat que l’aprofitament hidroelèctric de la vall li treu una mica d’encant, la caminada fins a l’espectacular Pont Cabradís, un túnel de pedra tosca d’uns 60 metres de llargada, per on passa el riu Aigua de Valls, és molt bonica (tot i que amb alguns passos que poden ser complicats).

DESORIENTATS

Fem una mica més de volta del compte per arribar al petit nucli de Valls (Guixers). Això vol dir que avui tornarem a començar a caminar a les onze. El cel està una mica tapat i fins i tot cauen quatre gotes. Mica en mica, però, anirà sortint el sol i no tornarem a veure núvols, i algun ruixat llunyà, fins a la tarda.  

El camí va pujant mica en mica, sempre més o menys al costat del riu Aigua de Valls. Al principi, amb dues rescloses, tubs i torres elèctriques que treuen una mica d’encant a la vall, que cada cop serà més bonica. Caminem d’entrada, també, entre camps de conreu per passar, de seguida, per boscos de ribera i pinedes de pi roig. La primera part és més oberta i permet gaudir de les muntanyes i els cingles que envolten la vall, molt bonica, i que separa la serra del Verd i la d’Ensija.

Passada la segona resclosa els boscos de ribera sovint són substituïts per boniques i ombrívoles boixedes amb teixos i verns, sovint recoberts per molses epífites. Aquí la mida dels boixos és excepcional, moltes vegades passant dels dos metres i competint durament amb arbres de mida més gran.

En aquest segon tram, també, el camí és complica una miqueta, amb una escala, alguna grimpada (o passos en que ens hem d’ajudar amb les mans), passos relliscosos (potser perquè no fa gaire que ha plogut). Per sort, també hi ha cadenes i cordes que ajuden (hi avui encara més, segurament no hem escollit el millor dia, però tampoc sabíem que ens trobaríem amb això). A Aiguesjuntes hem de travessar, a més, el torrent Fondo saltant de roca en roca (la primavera plujosa encara es nota i baixa força aigua arreu).  

Arribem a la font de Pont Cabradís, just a sobre seu, és molt bonica (les fotos no hi fan justícia), però neix just sota un gran i bonic freixe de fulla gran.  

Amb l’ajuda de cordes i cadenes arribem a l’entrada del pont. El pont Cabradís és un pont natural, originat per la caiguda d’una roca de grans dimensions, que amb el temps ha quedat recoberta de pedra tosca i vegetació. El riu hi forma un túnel d’uns seixanta metres de llargada.

He carretejat les "sabates" que tinc per caminar per cales pedregoses, i em fico de peus a l'aigua per explorar-ne un troset. Només hi puc entrar una miqueta, l'aigua de seguida cobreix. Porto, també, el banyador... però ho deixo per un altre dia, l'aigua està gelada! 

Tornem a pujar i decidim tornar per la muntanya, allargant l’excursió (i el seu desnivell). Totalment desorientats, tenim la sensació d’anar en la direcció contraria (segurament perquè hem travessat el riu per sobre el pont sense adonar-nos-en), pugem i pugem per la vessant de la muntanya. Per sort està més o menys senyalitzat i al cap d’una estona reconeixem, a baix, algun dels llocs per on hem passat.  

Les vistes, per aquest camí, també són molt boniques. Per una banda, els Rasos de Peguera, per l’altre, la Serra de Busa (una caminada que vam fer no fa molt, també molt bonica). El desnivell és molt més gran del que expliquen cartells i ressenyes i es fa una mica dur, al final fins i tot em costa una mica.  

Dinem, tard, a la Torre de la Corriu, per recuperar forces (ho necessito), malgrat que es veu algun núvol amenaçador i sentim algun tro més o menys llunyà. Una cosa que a en Salvi li preocupa, però a mi relativament poc, o gens, on som, encara pica fort el sol i en cas que ens enganxes, que podria ser, ja ho faria a la pista més ample... i, ostres!, per això sempre passejo inútilment un impermeable. Al final no farà res.

A la Torre de la Corriu ens saltem el trencant a l’esquerra. Fins ara el camí estava ben senyalitzat, aquí, però, el pal o bé no hi és o bé no el veiem i ens el saltem (no tornem per comprovar-ho). Farem un kilòmetre llarg de més, però acabem baixant més o menys per hauríem d’haver baixat (no surt al track).

Enllacem el camí de tornada a l’alçada del Molí de la Corriu. Intentem tornar per l’altra banda del riu, tal i com hem vist en alguna altra ressenya, però tot i que es veu el camí, no veiem el camí per travessar el riu, tot i intentar-ho (que no vol dir que no hi sigui, també és possible que hagi quedat mig colgat per bardisses). Tenim temps, encara, de fer fotos a les últimes flors, entre elles algunes Epipàctis, una espècies d’orquídia que tenia moltes ganes de veure. Malgrat que la primavera ja es va acabant avui encara hem pogut trobar algunes flors (cosa que no esperàvem). Entre una cosa i l’altra arribem al cotxe a quarts de set.


Fitxa Tècnica

Data: 13/07/2013

Kilòmetres: 16.6 (12 anant i tornant pel mateix lloc, el fons de la vall)

Desnivell ± 800 m (± 250 m anant i tornant per la vall).

Durada: 5 h (amb parades).

Circular: parcialment, inici a l'ajuntament de Guixers, a Valls (o si es vol escurçar una miqueta a la Casa Nova de Valls).

Dificultat: mitjana - alta (fort desnivells i alguns pasos complicats, especialment si estan humits).

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

Senyalitzada amb alguns pals indicadors. Cal una bona ressenya, mapa o TRACK Wikiloc, encara que si fem només el fons de la vall no té massa complicació.


Fotos

Pla de Busa

Caminada clàssica pel Solsonès. Des dels cingles del bonic Pla de Busa les vistes són impressionants. A més al pla també hi podrem descobrir algunes curiositats, com la presó de Busa (al Capolatell). A les seves faldes, a la vall d'Ora, a més, hi ha la bonica ermita romànica de Sant Pere de Graudescales.

TORNANT A LA NORMALITAT

Després de la llarga pausa de les vacances, amb viatge inclòs (d'aquí que no hagi penjat cap caminada), torno a tenir ganes de tornar a la normalitat dels caps de setmana... després d'haver tornat a la anormalitat de cada dia. Com que el dia és llarg, encara, també tinc ganes d'anar una mica "lluny", per aprofitar-ho bé. Així doncs, cap al Solsonès.

Sortim a les nou, com sempre, per començar a caminar cap a les onze (que podria haver set abans si no fos per les obres de l'eix i per haver arribat per una pista que no era ben bé la que tocava). D'entrada la major part de la pujada... i la part que em fa més por. Pujarem per una canal en què haurem d'enfilar-nos per una escala... tot i que al final no em farà gaire res.

Un cop a dalt la boira no ens deixa gaudir de les vistes al caire del cingle, que es deixen entreveure i s'endevinen espectaculars (llàstima). Però bé, si no tenim una cosa per entretenir-nos en trobem una altre, avui algunes flors de tardor com la cargola de roca o el safra bord, a més de tenir els ulls posats a banda i banda del camí per si trobem algun bolet sense voler (al final de tot, el botí serà escàs, tot i no estar malament per no buscar-ne expressament; tres rovellons i algunes cames de perdiu, que donen per una menjadeta). En alguns punts, però, ens quedem amb les ganes de deixar la caminada a mitges i posar-nos-hi de veritat, hi ha llocs que fan molt bona pinta.

 Al Pla de Busa, fem la volta completa i ens desviem cap al seva font i l'ermita de Sant Cristòfol de Busa (del segle XVIII, construïda sobre els murs de la mateixa església romànica). També al mirador, amb magnifiques vistes cap a Sant Llorenç de Morunys i les serres que l'envolten (lloc que aprofitarem per dinar tornant de la presó). Imprescindible, també, la visita a la Presó de Busa, situada en un extrem del pla. Aquí els conglomerats de la zona estan fracturats, formant un petit planell envoltat de cingles i separat del pla per una esquerda profunda que impedia el pas d'una persona. Aquest petit pla va ser usat com a presó durant la Guerra del Francès (a principis del segle XIX), per a tancar-hi els soldats de l'exèrcit de Napoleó. Actualment un pont de ferro permet accedir-hi.

Fins aquí la caminada està més o menys ben indicada, ara, però, tornarem resseguint el cingle del Moro i el serrat de Busa (amb les mateixes magnifiques vistes que el mirador), per camins poc fresats i sense senyalitzar... de fet, a l'hora de trobar el camí de baixada a Sant Pere tindrem alguns dubtes i fins i tot haurem de recular un tros de camí, després de preguntar a uns boletaires). Ara que, també és veritat que, segurament, n'hauríem tingut menys si en lloc d'imprimir dos cops el plànol de l'excursió a Busa, n'hagués imprès un i el de l'excursió a Sant Pere).

La baixada, entre els dubtes, el cansament de les hores caminades, i el troset que hem de recular (uns 500 m) se'ns fa una mica llarga i pesada. Finalment, però, arribem a la bella ermita romànica de Sant Pere de Graudescales, del segle XII.

A partir d'aquí només dos kilòmetres molt planers per una ampla pista forestal. Sense preses, però sense badar gaire (ni a veure si tornem a sentir el que ha semblat el bram d'un cérvol llunyà) si no volem arribar de fosc al cotxe (on arribarem de nit, segur, serà a casa).


Fitxa Tècnica

Data: 13/10/2012

Kilòmetres: 21.

Desnivell ± 1125 m.

Durada: 6 h 30' (amb parades i badant molt).

Circular: si, inici a Sant Lleïr.  

Dificultat: mitjana-alta.

Hi ha diversos camins que permeten escurçar la caminada (veure a sota). Hi ha alguns pals verticals però és millor portar un bon mapa, una bona ressenya o un TRACK Wikiloc (una bona part no està senyalitzada). Hi ha trams aeris, cal prestar atenció si es va amb nens o si es té molta fòbia a les alçades (jo en tinc, però no ho vaig passar especialment malament).

  Participants: en Salvi i jo.

Fitxa Tècnica

Sant Lleïr - Pla de Busa - Presó de Busa (el Capolatell)

Kilòmetres: 19 (només anada).

Desnivell ± 750 m.

Circular: no, inici a Sant Lleïr.

Dificultat: mitjana-alta.

Ben senyalitzada amb pals indicadors. Atenció al grau de l'Escala, poc recomanable amb nens. Sempre, però, podem fer la caminada únicament pel Pla de Busa, convertint-la en una excursió més o menys curta (entre 12 o 16 Km segons on comencem i la volta que fem) però molt planera i fàcil.


Fitxa Tècnica

Sant Lleïr - Sant Pere de Graudescales

Kilòmetres: 5.5 (anar i tornar).

Desnivell ± 115 m.

Circular: no (tot i que es pot anar per una banda del riu i tornar per l'altre). Inici a Sant Lleïr  

Dificultat: baixa.

Només cal seguir la pista, ample que hi porta i/o les senyals blanques i vermelles del GR-1-2.

Pel mateix GR també hi podem arribar des de l'altra banda (des del Pont de Llinars a la carretera LV-4241 de Berga a Sant Llorenç de Morunys).


Fotos