BUSCANT LA FRESCA

Taradell - Otsagabia. Otsagabia

Després de fer endreça, sense presses, marxem a les dotze. La primera parada és només sortir, a l’Esclat, a comprar dinar. Ens esperen cinc hores de camí, que seran cinc i mitja amb les parades tot i que aquesta vegada no seran gaire llargues. Dinem passat Lleida.

La carretera més o menys coneguda, almenys fins a Osca. A partir d’aquí tot és relativament nou. El paisatge no varia gaire, és molt semblant a gairebé tota la depressió de l’Ebre, amb planures de cereal i altres conreus, i muntanyes més o menys llunyanes.

El paisatge canviarà, però, quan ens desviem cap al nord, tot passant per la Foz de Salvatierra. Travessem dos congostos estrets, bonics, que recorden força als que podem veure al Montsec. De fet, estan excavats pel riu Esca sobre un terreny calcari similar al de Lleida.

Arribem a Otsagabia i la primera diferència que notem és la de la temperatura. Hem passat tot el camí entre trenta i trenta-quatre graus i aquí “només” arribem al trenta. Busquem lloc per dormir, però a tot arreu on mirem o bé està prohibit o bé no ens agrada. Al final decidim fer-ho al càmping del poble, que al final són bona part de les nostres vacances, estarem tranquils i disposarem de serveis.

Un cop registrats i amb la parcel·la assignada marxem per aprofitar una mica el dia. La primera visita serà improvisada, idea de la Clara. Per arribar al santuari de Muskilda cal fer una bona volta, però val la pena. És un conjunt envoltat d’una petita muralla, format per una contundent casa de l’ermità i una bonica ermita romànica del segle XII (restaurada al segle XVII). Destaca, a més, el seu campanar de planta quadrada amb una coberta cònica feta amb llistons de fusta, que reben el nom de oholak, i són pròpies de les construccions tradicionals de la zona. Al seu interior hi ha la talla gòtica de la Mare de Déu de Muskilda, patrona de la vall de Zaraitzu (Salazar, en castellà). Situada sobre un turó de poc més de mil metres d’alçada, envoltat de fagedes i boscos frondosos, des del santuari hi ha molt bones vistes a la vall i als Pirineus, tot i que avui una mica encalitjades.

Baixem i aprofitem per remullar-nos a la zona de bany que hi ha al riu Anduña, molt a prop del poble. L’aigua està més aviat fresqueta, però s’aguanta bé. Hi ha força gent, però sense ser angoixant.

Un cop refrescats anem a fer una volta per Otsagabia, que és considerat un dels pobles més bonics de Navarra, segurament amb raó. En els seus carrers empedrats s’alcen contundents cases de pedra amb teulades empinades, sovint amb façanes blanques i balcons florits, i separades per un espai que s’anomena etxekarte. Destaquen el pont i els palaus medievals d’Urrutia, Iriarte i Donamaría, i algunes cases blasonades dels segles XVIII i XIX. També l’església de Sant Joan Evangelista, d’origen romànic però modificada al segle XVI després d’un incendi.

El nom d'Otsagabia ve d'otsoa, que significa llop, i kabia, niu, significant "niu de llops" i sent una pista del seu passat rural i salvatge. De fet, al poble hi ha un Centre d'Interpretació de la Natura però, per desgràcia, per qüestió d’horaris no el podrem visitar (aquests dies marxarem abans de que obrin i tornarem quan ja està tancat).

Val a dir que aquest poble s’emporta la fama, però la majoria que hem vist de passada per aquesta vall, són similars i també es veuen bonics.

Tot passejant hem anat buscant un lloc on sopar, però els que hem vist estaven tancats o no ens han acabat de fer el pes. Ho acabarem fent al restaurant del càmping, on menjarem prou bé. Tot i anar d’hora, a dos quarts de nou, tan aviat com obren la cuina, ens haurem d’empassar mitja hora de la final del mundial de futbol, que no ens interessa gens ni mica i ens és ben igual qui guanyi.

De nit no farà fred, però si prou fresca per dormir més que confortablement... que després de les calors que està fent aquest mes, és d’agrair (i les nits següents serà igual).

FAGEDES

Dia 2: Sender Errekaidorra

Tard... avui anirem tard tot el dia. Però bé, no hi ha pressa. Tenim quaranta minuts de cotxe fins a les Casas de Irati, punt d’inici de la ruta. La carretera és maca, però ja ens hi entretindrem a la tornada.

Deixem el cotxe a l’aparcament, que és de pagament (cosa que em sembla perfecte si es per mantenir l’espai, com sembla que és). La idea és fer una caminada, anant pel SL-69 i tornar pel SL-60. Sortim, fem uns metres... i el camí, posa, està tallat per treballs forestals.

Tornem a l’aparcament i demanem informació a la caseta que hi ha. Ens ho expliquen tot molt bé, però la noia que hi ha sembla que no es vol mullar alhora de recomanar-nos una ruta o una altra (ve a dir que totes són igual de maques). Tenim tres alternatives, anar i tornar per l’SL-60, anar fins a l’embassament d’Irabia o fer el Sender Interpretatiu d’Errekaidorra. Al final ens decantarem per aquesta última, fa cara d’estar bé i és similar a la que veníem a fer.

Finalment tornem a sortir de l’aparcament. Comencem a caminar entre les belles fagedes de la Selva d’Irati que ens acompanyaran tot el camí, i que han donat fama a la zona. Amb més de disset mil hectàrees de fagedes i avetoses, és el segon bosc més gran i més ben conservat d'Europa, només per darrere de la Selva Negra alemanya. Des del 2007 forma part de les fagedes primàries d'Europa, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Val a dir que tot i que els faigs són els principals protagonistes, aquí també hi creixen avets i, en menor mesura, roures, bedolls i salzes.

La primera parada és ben aviat, a las cascades del Cubo. Boniques, sense arribar a ser espectaculars (a casa nostra n’hi ha moltes de similars). A més, hi ha força gent. Ens entretenim tot contemplant com un raspinell puja als arbres a la seva manera característica (en espiral, de baix a dalt, per canviar d’arbre i repetir el mateix).

Continuem caminant. Pel camí anirem trobant diferents panells informatius, que fan encara més amena i interesant la ruta. Uns, que no formen part de la ruta pròpiament dita, són sobre la fauna, la flora i la geologia de la zona. Els de la ruta expliquen l’important ús industrial que han tingut els recursos forestals d’Irati al llarg de la història (amb “exemples” o mostres in situ). Sis parades de les que en faig un breu resum:

- 1. Els rems. Mostra com s’aprofitava la fusta de l’avet, del que es feien rems de més de dotze metres de llargada que s’utilitzaven a les galeres d’ara fa 400 anys.

- 2. Els pals (de vaixell). Explica com es fabricaven els pals d’avet per a les drassanes més importants dels segles XVII i XVIII.

- 3. Les encluses. Mostra una antiga resclosa que es feia servir per fer baixar els troncs pel riu.

Entre aquest punt i el següent en un marge del camí es pot contemplar el Flysh que vam veure a la costa basca (i on, segurament, té el seu aspecte més espectacular).

- 4. La carbonera i les cendres. Ensenya com es feia carbó i com les cendres s’usaven per a fabricar vidre.

- 5. Els cables. On hi ha una vella estructura que s’emprava per transportar fusta cap al nord (el cantó francès), a través d’uns cables d’acer.

- 6. Les vies fèrries. Es representa com s’extreien els troncs a traves d’unes vies, també cap al nord, amb tracció de mules.

La caminada és planera, fàcil, interessant, ombrívola i bonica (a la tardor, com tota aquesta zona, ha de ser espectacular). Acabem cap a les tres i dinem al cotxe. Abans de marxar ens refresquem els peus al riu Irati. Fa caloreta.

Cotxe i tornem per on hem vingut. Ara, però, ens pararem a l’Alt de Tapla, un coll de muntanya amb molt bones vistes a la fageda-avetosa d’Irati i als Pirineus, tot i que avui estan encalitjades. Des d’aquí surten un parell d’excursions a cims propers, però ho haurem de deixar per una altre ocasió (fan molt bona pinta).

Tot baixant aprofitem per tornar-nos a banyar al riu. Comprem alguna cosa al supermercat d’Otsagabia, descansem una mica al càmping, anem a posar gasolina (per demà, que no tenim clar si trobarem cap benzinera pel camí), planifiquem el que farem demà... i descansem una mica més, que estem de vacances.

DIA ATAPEÏT I VARIAT

Dia 3: Miradors, Aribe, Irabia, Fàbrica, Azpegi, Harpea, Llarrau.

Ens llevem d’hora i marxem a les nou. Avui ens espera un dia atapeït, encara que no anirem amb presses. Farem fins on arribem.

La primera parada és a una benzinera on aprofito per comprar l’esmorzar: una coca txantxigorri artesana, almenys segons l’etiqueta. Són unes postres típiques de la cuina navarresa tradicional. Solen ser rodones i s’elaboren durant la matança del porc (matatxerri), especialment a la tardor. Entre els seus principals ingredients hi ha els materials greixosos fets a partir dels residus fregits de la llard de porc, massa de pa i sucre. Més tard, en un supermercat en compraré una altra que no s’assembla gota... però bé, tant una com l’altra eren prou bones.

La següent aturada és al Mirador Balcón del Pirineo, a Abaurrea Alta, el poble més alt de Navarra. Diuen que des d’aquí hi ha una de les panoràmiques més espectaculars del Pirineu navarrès... però o bé avui no és el millor dia, o hora, o bé no el sabem trobar. Les vistes són boniques, estan bé, però tampoc n’hi ha per tant. En aquest poble també hi ha el Museu d'Esteles, un jardí a l'aire lliure amb desenes d'esteles funeràries d'origen medieval, però està tancat i només s’hi fan visites guiades. Fa cara d’estar bé, però ho haurem de deixar per una altra ocasió.

Continuem la ruta entre turons ondulats, amb camps, prats, pinedes, fagedes i rouredes. On tenim la sort de veure, també, una fagina, que es deixa veure poc però força bé. La idea era anar al mirador de Zamarain on hi ha, diuen, la pedra del Rei Lleó. Però, imaginem, per culpa d’Instagram s’ha popularitzat tant que han tancat l’accés en cotxe. Cosa que aplaudim, però que ens obligaria a fer una caminada d’uns quants kilòmetres que no farem per falta de temps, i ganes (per molt que sigui la foto d’Instagram que es fa tothom).

La següent parada, doncs, serà a Aribe. Mig improvisant decidim fer-hi una petita caminada. Passarem pel seu bonic pont romà de pedra i després anirem, tot seguint el riu, fins a un pont penjant. Sense ser una ruta espectacular està prou bé, és fàcil, planera, agradable i, a més, té un interès literari. Hemigway després de gaudir dels Sanfermines passava temporades a Burguete, el poble del costat, des d’on buscava la pau i tranquil·litat de la Selva d’Irati (un lloc del que es va enamorar). Li agradava pescar i una de les seves passejades preferides era anar fins a Aribe, on es passava hores pescant truites a la riba del riu al costat del balneari, ara abandonat (hi passem pel costat). Amics seus, com Truman Capote o Isak Dineses també van visitar aquesta zona. Arribem al Pont penjant i tornem. Ho farem, però, per un altre camí. Ens enfilem per una roureda, amb alguns roures centenaris, i per una pista on al final tindrem bones vistes al poble.

Abans de marxar aprofitem, també, per comprar quatre coses al supermercat del poble.

Cotxe i en cinc minuts aparquem al costat de la carretera. Fem una caminada d’encara no cinc minuts, i arribem al mirador d’Ariztokia (que significa “lloc de roures”). Des d’aquí es pot contemplar la roureda de Betelu i la vall d’Irati, amb el riu serpentejant entre muntanyes. Està bé.

Tot i la desconfiança de la Clara, que no veu clar que la carretera arribi fins al pantà, ho fa i hi ha un aparcament de pagament, on deixarem el cotxe. La idea és fer una caminada curta al voltant del pantà d’Irabia, on les fagedes de la Selva d’Irati tenen el seu millor aspecte. Fem un petit tram de la caminada que fa tota la volta al llac. La veritat és que la fageda potser si és una miqueta més bonica que la d’ahir, però la caminada és menys completa. Tot i això val molt la pena i tenim la sort, a més, de veure roquerols a la presa, algun pit-roig, una mallerenga emplomallada i un picot garser gros mentre passegem pel bosc. A la tornada aprofitem per dinar al cotxe, una “paella” precuinada.

D’aquí anem fins a la Real Fábrica de Armas de Orbaizeta, en ruïnes. Fundada al segle XV com a ferreria per ordre de la reina Blanca I de Navarra i convertida en manufactura reial per Carles III al segle XVIII, va arribar a ser un dels principals centres militars d'Espanya fins al seu tancament el 1884. D’entrada lliure diferents panells informatius expliquen la seva història i com era el seu funcionament. La parada, tot passant, val la pena.

Al cap de poc arribem a l’Estació Megalítica d'Azpegi. Hi fem una curta caminada tot buscant els cromlecs, tot i les queixes de la Clara per la calor... però no els sabrem veure (com una parella que trobem i que estan igual). Segurament perquè la ruta està mal explicada, no hi ha una bona senyalització i ens quedem massa curts. Sigui com sigui, aquesta zona és molt rica en monuments prehistòrics: dòlmens, menhirs i cromlecs (un monument megalític, format per pedres o menhirs clavats al terra amb una forma circular o el·líptica).

El que si veurem, ja que està al costat de la carretera, més amunt i teniem més o menys clar on era, és l’espectacular cromlec Orgambide. Com els que no hem vist, és probablement de l’Edat de Bronze o del Ferro (2.500 – 1.000 aC.). El seu ús encara no és del tot conegut, però segurament estarien relacionats amb ritus funeraris, vinculats a tradicions pastorals transhumants. D’altres teories diuen que serien com una mena de santuaris i/o que tindrien una funció astrològica per indicar les estacions. En el menhir central hi ha un forat i en el del voltant diferents gravats, però serien d’època molt recent (que en algun lloc he vist que fins i tot s’han qualificat gairebé com un acte vandàlic), que han portat a conclusions equivocades.

Tot resseguint una carena amb unes vistes magnífiques, d’aquí anem fins a la cova d’Harpea. Una de les curiositats i fenòmens geològics més espectaculars dels Pirineus. És un plegament del terreny, un anticlinal, sota la muntanya d’Erroitzate. En forma de V invertida s’hi poden observar els plegaments que es van anar formant durant quaranta milions d’anys, cada capa corresponents a uns vint mil anys. Sota seu s’hi ha format una petita cova, d’uns metres de fondària, que s’havia usat tradicionalment com a corral i que, segons la llegenda, s’hi refugiaven les Lamies, les fades basques que vivien als torrents de les muntanyes. S’hi arriba fent una curta caminada. La cova i el seu entorn són d’una gran bellesa, al nostre parer, amb la fageda, el millor que es pot visitar a la zona.

Com que ja hem vist i fet tot el que volíem veure i fer i encara és relativament d’hora, decidim fer la volta sencera a Irati, passant pel cantó francès i retornant al càmping pels colls d’Irati i de Larrau. Anirem per carreteres i “carreterotes” de muntanya, la Clara patirà una mica, ja que sovint seran estretes (especialment al principi), però per sort el paisatge i les vistes valen molt la pena, sovint d’una gran bellesa. Repetirem, també, part de la ruta que vam fer l’any passat, tornant a casa des d’Iparralde.

Pujant a Larrau segons no sé que mira la Clara ens faltarien dues hores per arribar. Patim una estona, però al final serà molt menys. Tot i això, arribarem al càmping molt més tard del que comptàvem, però no ens en penedim gens ja que ha valgut la pena (i si haguéssim anat més d’hora encara ens hauríem parat als museus dels pastors i el d’ornitologia. Sopem uns plats combinats al bar i a dormir. Cansats, però contents i satisfets.

CIM I FORMATGE

Dia 4: Pic d'Orhi. Port de Llarrau - Taradell

Ens llevem d’hora, endrecem tot i marxem cap al coll de Larrau, per on ja vam passar ahir. Fem una parada a Otsagabia, per comprar un refresc i un croissant, i arribem al coll a les nou (cosa poc habitual per ser nosaltres).

D’aquí comencem a caminar cap a un cim pelat. En dos kilòmetres farem quatre-cents metres de desnivell, per prats, amb el nostre objectiu pràcticament sempre a la vista. Això vol dir pujar i anar pujant. Però bé, pel camí gaudirem de les vistes i, també, de la fauna i la vegetació. Podrem contemplar flors com el safra bord, la carlina, el carraspic o la bruguerola; i ocells com les gralles de bec-groc, els voltors, els milans reials o el pardal de bardissa.

Hi ha gent, però sense arribar a ser angoixant. Arribem al Pic d’Orhi a dos quarts d’onze, des d’on gaudirem de magnífiques vistes a la Selva d’Irati, les valls navarreses més properes i alguns alts cims pirinencs més llunyans, tot i que una mica ennuvolats (llàstima, però també podria ser pitjor). Aquest cim és el primer, o últim, dos-mil dels Pirineus, segons per la banda que es miri.

Baixem pràcticament pel mateix camí, només fent una petita variació sortint del cim. Cotxe i, una mica més avall, dutxa en un aparcament d’autocaravanes buit (amb la dutxa portàtil, que per això la portem). Fa bon dia i és de bon fer.

Com que hem anat d’hora, i encara hi anem, de camí aprofitarem per passar i fer una parada improvisada a Izaba. El poble, sense ser res de l’altre món, té racons prou bonics, destacant l’església-fortalesa de Sant Ciprià, del segle XV. Aprofitem, també, per comprar el dinar que ens menjarem pel camí en un supermercat. També, ja marxant, per comprar un dels formatges que donen fama a la vall de Roncal, on ens trobem. El Roncal o formatge d'Erronkari és un formatge curat, fet amb llet d’ovella de raça latxa (que no produeix gaire llet però, gràcies a una alimentació de bona qualitat, té un alt contingut en greixos i és molt aromàtica). La producció d’aquest formatge es remunta al segle XIII i estava molt lligada amb la transhumància d’aquesta vall cap a les Bardenas Reales, al sud de Navarra, on els ramats passaven l’hivern. Ho fem en un productor local, Ekia, i serà molt bo.

Continuem el camí, ara ja només fent les parades justes. A partir de Salvatierra repetint ruta... i tornant de la “fresca” a la calor. Dels vint-i-vuit graus de Larrau quan hem marxat passem als trenta-set de Jaca, Osca o Lleida. Dinem als afores de Jaca i pel camí tenim la sort de veure una àguila calçada.