MINA DELS BANDOLERS

SANT FELIU DE PALLAROS - RUPIT  (OSONA)

Data: 31/01/2010

Quilòmetres: 5 (aprox). 

Desnivell: ± 220 m (aprox.).

Durada: 2 hores (amb parades).

No senyalitzada (ressenya de "els camins de l'alba, Guilleries-Collsacabra").

Participants: jo.

Solet una altra vegada. Bé, té la avantatge que si canvies d'opinió no ho has de compartir amb ningú. La primera idea era fer un tram del camí de ronda, però com que s'anunciava tramuntana ja ho vaig descartar ahir. Després alguna excursió pel Montnegre-Corredor, però com que també es preveuen nevades per a la tarda (tot i que febles), decideixo quedar-me prop de casa. La primera idea és anar al Far, però com que cap a la banda de Vic i la la Selva la visibilitat està tapadot al final faig en decideixo per la Mina dels Bandolers, més cap a la Garrotxa, encara amb sol.... sense haver-ho de consultar a ningú.

La caminada comença a l'Hostalot, seguint el camí Ral entre Vic i Olot, amb trams encara empedrats (molt semblants als que vaig veure a la Via Romana de Sant Pau), i entre prats verds i boniques rouredes .

Al cap de poc s'arriba a l'antic Hostal del Grau, monumental i parada obliga dels viatjants en altres èpoques. A partir d'aquí el camí ral, empedrat i en fase de restauració (dedueixo, part també del Camí de Sant Jaume), baixa en picat fent esses.

El que he vingut a veure, però, està gairebé al cap de munt. És la Mina dels Bandolers, una esquerda a la roca, una mica amagada, que fa 50 metres de llargada, 1 d'amplada i 3 d'alçada. Ideal per amagar cavalls, bandolers i botins en altres temps... i just a tocar del camí Ral.

Baixo un tros més per tornar a pujar per una altra banda, entre faigs. El camí està una mica enfangat i amb moltes fulles. Puja força empinat.

Un lloc ideal per estrenar els pals de caminar que em van portar els reis (l'any passat em vaig portar bé). Però me'ls he deixat a casa... ostres, m'hauré d'acostumar a posar-los a la motxilla i portar-los sempre, que si no s'aniran quedant a casa (cosa gens estranya, tenint en compte que més d'un dia he hagut de recular per tornar a buscar les botes... no es pot ser despistat!!!).

La pujada, tot i que no és molt dura se'm fa llarga. Em costa arribar a dalt.

I nu cop a dalt... no puc descansar. Cauen quatre volves de neu.

Collons! No pinta malament, el cel tampoc és que estigui d'un gris amenaçador, però m'estimo més no encantar-me gaire. No fos cas.

Les 4 volves, són literalment això, ni en mullo, però no puc ni parar.

Per sort falta poc pel cotxe i la caminada ha set prou bonica.

 Tornar a Dalt

P.N. ZONA VOLCÀNICA

(SANTA PAU)

Data: 22/11/2009

Quilòmetres: 12 (aprox). 

Desnivell: ± 340 m (aprox.).

Durada: 4 hores (amb parades).

Circular: si

Senyalitzada (itinerari 1, cartells).

Participants: l'Isa i jo.

DE SIS A DOS

...I ELS DOS AMB UNA "PAJARA"

Havíem de ser sis i al final som 2. Dues baixes per malaltia i dues pel temps. El dia s'ha llevat núvol i cauen quatre gotes. Tot i això consulto el temps i el radar meteorològic i decideixo anar a caminar igualment, les pluges han de passar ràpidament i el sol no ha de tardar gaire a sortir.

Aconsegueixo convèncer l'Isa Santa Paciència perquè m'acompanyi.

Tot i això, quan arribem no ho acaba de veure clar i li haig de prometre que hem deixaré clavar una "collejas" per cada mitja hora que passi sense que surti el sol i una altre per cada cinc minuts que plogui (... lluny, però ja és comença a veure un cel blau que es va obrint. Me n'asseguro).

Al cap de dues "collejas" (que em perdonarà i seran les úniques que m'haurà de perdonar... gràcies guapa, el meu optimisme potser ha estat excessiu), arribem als peus del Croscat i el recorrem.

Les formes i colors són increïbles, realment bonics.

El Croscat és el volcà més jove de la zona (la seva última erupció va ser fa només 11.000 anys). Té forma de ferradura i de tipus estrombolià (amb erupcions de laves fluides i expulsió de materials moderadament violenta). El seu con, de 160 metres, és el més gran de la Península Ibèrica.

A la banda oposada al crater, on estem, hi ha una antiga gredera (pedrera) que va ser explotada durant 25 anys i fins l'any 1991. Exemple del que no hauria hagut de ser (les extraccions del Croscat van ser el principal motiu de les mobilitzacions populars que van provocar que el Parlament de Catalunya, l'any 1982, aprovés la creació del Parc Natural), actualment es troba restaurada i mostra com és un volcà per dins.

Al seu cim hi ha una antiga torre de defensa.

Tornem a l'Itinerari principal per continuar la caminada i ens aturem a comprar una Coca-Cola. Avui, ni ella ni jo, tenim el dia per caminar. Estem tots dos amb una "pajara". Bé, ha tocat avui... sort que la caminada és força planera i la beguda ens donarà força per a l'única pujada de la caminada, al volcà Santa Margarida.

Val la pena però avui, havent-hi vingut fa pocs mesos, només el farem de passada.

És un volcà mix, estrombolià i freatomagmàtic (amb erupcions violentes) i un dels més emblemàtics de la zona, amb crater molt  bonic.

Entre les aturades i la "pajara" anem molt més a poc a poc del que ens pensàvem i els entrepans d'esmorzar es converteixen en un improvisat dinar. Al obrir el paquet d'embotit (que porto sencer perquè em vaig oblidar de tallar el pa pel mig quan el vaig congelar), me n'adono que no poden triar entre llonganissa i xoriço, com em pensava quan el vaig comprar, sinó entre xoriço i xoriço de Pamplona... vaja, que hauran de ser de xoriço, si o si. Tot i això, ens aniran força bé per refer forces i acabar la caminada.

Hem deixat la fageda d'en Jordà, expressament, pel final, per fer-la en sol.

La travessem durant un quilòmetre i mig i, com sempre, no ens decep.

Si les fagedes ja solen ser maques en general, aquesta sembla tenir un encant especial que sembla que no perd mai.

A més de per la seva bellesa, aquesta fageda és excepcional per trobar-se a baixa alçada i sobre un terreny pla, únic exemple a casa nostra. Creix, també, sobre una colada de lava del Croscat.

 Més cansats del que tocaria per aquesta caminada, arribem al cotxe després de quatre hores. Tot i això, encara tindrem esma d'anar fins a l'Àrea de Xenacs, amb unes vistes espectaculars de la zona i les serralades que l'envolten, tot i que avui el cel està molt encalitjat i la visibilitat és molt dolenta.

Tornar a Dalt

SANT MARTÍ DE TALAIXÀ

(SADERNES)

Data: 12/04/2009

Quilòmetres: 9-10 (aprox). 

Desnivell: ± 400 m (aprox.).

Durada: 3 hores llargues.

Circular: no.

Senyalitzada.

Participants: la Tina, la Carme, l'Isa, en Jordi i jo.

INTENT FALLIT

PERÒ... TORNAREM!

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

 A DALT A SANT MARTÍ

EL RIU

LA RUTA

Per ser originals i amb la idea d'estrenar el túnel de Bracons (tot i que d'entrada no n'erem massa partidaris, però ja que està fet, ho aprofitarem... quina coherència!), anem a fer una caminada a la Garrotxa.

La idea és anar de Sadernes a Sant Aniol d'Aguja, una clàssica que no hem fet... però el dia no acompanya. Plou i a informació ens aconsellen no fer-la (ara, que ben mirat, potser també ens podíem haver imaginat que anar a fer una excursió al costat d'un riu, després de dos dies de pluja, tampoc era un gran idea).

Total que, ja que som aquí, en decidim fer un tros (fins a Sant Martí), tot i la pluja, que continua caient... és el que té no tenir massa seny (el que han tingut, les tres baixes d'última hora).

Xops arribem a dalt, esmorzem una mica i "visitem" l'ermita de Sant Martí de Talaixà.

Tornem per on hem vingut, ara una baixada que ens carrega força els genolls, per la pendent i les pedres... continua plovent.

Un cop a baix, camí de Sadernes una altre vegada, la pluja afluixa una mica i podem fer alguna foto més de la riera i el paisatge.

Marxem amb moltes ganes de tornar un altre dia, que faci sol, per completar l'excursió. Amb prou feines n'hem fet una tercera part,  sempre amb pluja, i sembla que... amb sol... ha de ser molt més maca... i, en teoria, encara faltava el millor!!!

Tornar a Dalt