SANT ANIOL D'AGUJA

SADERNES

ALZINARS, GORGS I CASCADES

... I MÉS PRIMAVERA

Dormo poc i malament... i a sobre, una hora menys pel canvi d'hora. Tot i que avui en toca la moral, me n'alegro, a partir d'avui els dies seran més llargs i els podrem aprofitar més... o podrem començar a caminar més tard.

Aparco a Sadernes i començo a caminar. La riera baixa seca, tot i que sé que en aquest primer tram és normal, m'espanto una mica, a veure si no hauré triat bé el dia? Els dubtes, afortunadament, però s'acaben de seguida.

Hi ha força gent, tot i això aconsegueixo anar més o menys sol, encantant-me, com sempre, amb qualsevol cosa. M'agrada veure un bon grapat d'orenetes, però també veure que molts arbres comencen a brotar, plantes florides, com l'herba fetgera, i animals i animalons, com mallerengues, papallones, barbs, sabaters, frigànies... avui tinc feina a mirar per tot arreu, des de dalt dels arbres fins a sota l'aigua. Sempre que puc, això si, fent fotografies i encantant-me més del compte, sense ningú que directa o indirectament en doni presa. o d'altres bitxos.

Després de caminar unes dues hores llargues arribo a la petita església de Sant Aniol d'Aguja (Romànica, del segle XI). Parada obliga per a gairebé tothom per refer forces i beure l'aigua fresca de la seva font.

Molt a prop seu, a un quart, el bonic Gorg Fosc i l'espectacular Salt del Brull, i més avui, que hi baixa força aigua.

Les gorgues, com la majoria de les que he vist fins ara, conviden al bany només de mirar-les... fins que poses el dit a l'aigua, per comprovar-ne la temperatura... hauré de tornar a l'estiu (tot i que hi hagi més gent i el riu porti menys aigua o no en porti!)

Reculo fins a l'església i enlloc de tornar per on he vingut, l'opció fàcil, segueixo les marques del GR-11 fins al Salt de la Núvia. Hi ha un pas relativament estret al caire del cingle. Segurament res de l'altre món, però en aquest mig metre de caminada ho passo fatal... la por que tinc a les alçades, cada cop més, comença a ser preocupant.

Tot i l'estona que porto caminant, com que em veig amb forces deixo de banda la drecera que porta del Salt de la Núvia fins al Gomarell i continuo fins a Sant Martí de Talaixà... tot i que quan hi arribaré força cansat. Les vistes, però, valen la pena... i amb el dia més llarg, no pateixo per l'hora.

Per desgràcia la baixada és tal i com la recordava (de quan vam venir un dia de pluja i, al no poder anar fins a Sant Aniol, vam decidir pujar fins aquí): llarga, amb molts rocs i de mal caminar. Arribo a baix cansat i amb els genolls caminant, després de més de cinc hores caminant, badant, però caminant.

Això si, content. La caminada ha set una de les més boniques que he fet.

Tornar a Dalt

Tornar a pàgina principal / Tornar a caminades

Data: 28/03/2010

Quilòmetres: 16 (aprox) (6 de Sadernes a Sant Aniol).

Desnivell: ± 560 m (aprox.) (200 de Sadernes a Sant Aniol ).

Durada: 5 hores 45' (amb parades).

Dificultat: Mitjana tornant per Talaixa (baixa  si es va de Sadernes a Sant Aniol i es torna pel mateix camí)

Ben Senyalitzada (amb marques grogues i cartells). De Sant Aniol a Talaixà coincideix amb el GR-11, llavors cal desviar-se. També és pot fer drecera amb un camí que baixa del Salt de la Núvia fins al Gomarell.

Inici a Sadernes (Montagut)

Participants: jo.

LA RUTA

RUTA DE LES 3 COLADES

SANT JOAN LES FONTS 

AVUI QUE NO LA BUSCAVA

... AVUI L'HE TROBAT. ARRIBA LA PRIMAVERA

Encara que sembli mentida, necessito desconnectar una mica de tot. I ara que tinc temps de sobres, decideixo anar a fer una caminadeta curta relativament a prop. Entre setmana i sol. El dia acompanya força.

Aparco el cotxe a la plaça de Sant Joan les Fonts i començo a caminar. Travesso primer el poble, passant pel pont medieval i l'església nova per, gairebé tot seguit, començar a resseguir la riera de Bianya.

Avui que no ho buscava, trobo la primavera... bé, el seu inici. De seguida començo a veure les primeres flors (ranuncles, margarides, herba fetgera, violes i alguna altre).

Començo, com sempre, ha encantar-me.

I ho aniré fent tot el camí, també als cingles del riu a d'antigues pedreres, on és poden veure les tres colades de lava basàltica que donen nom a la ruta.

La ruta és curta, se'm fa curta... segurament acostumat a caminar una miqueta més, o perquè no he parat de caminar en tot l'hivern i estic en més en forma del que em penso. En dues hores, i badant força, torno a ser al cotxe.

Tornar a Dalt

Tornar a pàgina principal / Tornar a caminades

Data: 17/03/2010

Quilòmetres: 5.5 (aprox). 

Desnivell: ± 200 m (aprox.).

Durada: 2 hores (amb parades).

Dificultat: Baixa

Ben Senyalitzada (amb cartells).

Inici a la Plaça Major de Sant Joan les Fonts

Participants: jo.

LA RUTA

MINA DELS BANDOLERS

SANT FELIU DE PALLAROS - RUPIT  (OSONA)

CANVIANT D'IDEA

... I AL FINAL HAIG DE CÒRRER IGUAL

Solet una altra vegada. Bé, té la avantatge que si canvies d'opinió no ho has de compartir amb ningú. La primera idea era fer un tram del camí de ronda, però com que s'anunciava tramuntana ja ho vaig descartar ahir. Després alguna excursió pel Montnegre-Corredor, però com que també es preveuen nevades per a la tarda (tot i que febles), decideixo quedar-me prop de casa. La primera idea és anar al Far, però com que cap a la banda de Vic i la la Selva la visibilitat està tapadot al final faig en decideixo per la Mina dels Bandolers, més cap a la Garrotxa, encara amb sol.... sense haver-ho de consultar a ningú.

La caminada comença a l'Hostalot, seguint el camí Ral entre Vic i Olot, amb trams encara empedrats (molt semblants als que vaig veure a la Via Romana de Sant Pau), i entre prats verds i boniques rouredes .

Al cap de poc s'arriba a l'antic Hostal del Grau, monumental i parada obliga dels viatjants en altres èpoques. A partir d'aquí el camí ral, empedrat i en fase de restauració (dedueixo, part també del Camí de Sant Jaume), baixa en picat fent esses.

El que he vingut a veure, però, està gairebé al cap de munt. És la Mina dels Bandolers, una esquerda a la roca, una mica amagada, que fa 50 metres de llargada, 1 d'amplada i 3 d'alçada. Ideal per amagar cavalls, bandolers i botins en altres temps... i just a tocar del camí Ral.

Baixo un tros més per tornar a pujar per una altra banda, entre faigs. El camí està una mica enfangat i amb moltes fulles. Puja força empinat.

Un lloc ideal per estrenar els pals de caminar que em van portar els reis (l'any passat em vaig portar bé). Però me'ls he deixat a casa... ostres, m'hauré d'acostumar a posar-los a la motxilla i portar-los sempre, que si no s'aniran quedant a casa (cosa gens estranya, tenint en compte que més d'un dia he hagut de recular per tornar a buscar les botes... no es pot ser despistat!!!).

La pujada, tot i que no és molt dura se'm fa llarga. Em costa arribar a dalt.

I nu cop a dalt... no puc descansar. Cauen quatre volves de neu.

Collons! No pinta malament, el cel tampoc és que estigui d'un gris amenaçador, però m'estimo més no encantar-me gaire. No fos cas.

Les 4 volves, són literalment això, ni en mullo, però no puc ni parar.

Per sort falta poc pel cotxe i la caminada ha set prou bonica.

 Tornar a Dalt

Tornar a pàgina principal / Tornar a caminades

Data: 31/01/2010

Quilòmetres: 5 (aprox). 

Desnivell: ± 220 m (aprox.).

Durada: 2 hores (amb parades)

Dificultat: baixa.

No senyalitzada (ressenya de "els camins de l'alba, Guilleries-Collsacabra"). Editorial Alpina.

Participants: jo.

LA RUTA

P.N. ZONA VOLCÀNICA

(SANTA PAU)

DE SIS A DOS

...I ELS DOS AMB UNA "PAJARA"

Havíem de ser sis i al final som 2. Dues baixes per malaltia i dues pel temps. El dia s'ha llevat núvol i cauen quatre gotes. Tot i això consulto el temps i el radar meteorològic i decideixo anar a caminar igualment, les pluges han de passar ràpidament i el sol no ha de tardar gaire a sortir.

Aconsegueixo convèncer l'Isa Santa Paciència perquè m'acompanyi.

Tot i això, quan arribem no ho acaba de veure clar i li haig de prometre que hem deixaré clavar una "collejas" per cada mitja hora que passi sense que surti el sol i una altre per cada cinc minuts que plogui (... lluny, però ja és comença a veure un cel blau que es va obrint. Me n'asseguro).

Al cap de dues "collejas" (que em perdonarà i seran les úniques que m'haurà de perdonar... gràcies guapa, el meu optimisme potser ha estat excessiu), arribem als peus del Croscat i el recorrem.

Les formes i colors són increïbles, realment bonics.

El Croscat és el volcà més jove de la zona (la seva última erupció va ser fa només 11.000 anys). Té forma de ferradura i de tipus estrombolià (amb erupcions de laves fluides i expulsió de materials moderadament violenta). El seu con, de 160 metres, és el més gran de la Península Ibèrica.

A la banda oposada al crater, on estem, hi ha una antiga gredera (pedrera) que va ser explotada durant 25 anys i fins l'any 1991. Exemple del que no hauria hagut de ser (les extraccions del Croscat van ser el principal motiu de les mobilitzacions populars que van provocar que el Parlament de Catalunya, l'any 1982, aprovés la creació del Parc Natural), actualment es troba restaurada i mostra com és un volcà per dins.

Al seu cim hi ha una antiga torre de defensa.

Tornem a l'Itinerari principal per continuar la caminada i ens aturem a comprar una Coca-Cola. Avui, ni ella ni jo, tenim el dia per caminar. Estem tots dos amb una "pajara". Bé, ha tocat avui... sort que la caminada és força planera i la beguda ens donarà força per a l'única pujada de la caminada, al volcà Santa Margarida.

Val la pena però avui, havent-hi vingut fa pocs mesos, només el farem de passada.

És un volcà mix, estrombolià i freatomagmàtic (amb erupcions violentes) i un dels més emblemàtics de la zona, amb crater molt  bonic.

Entre les aturades i la "pajara" anem molt més a poc a poc del que ens pensàvem i els entrepans d'esmorzar es converteixen en un improvisat dinar. Al obrir el paquet d'embotit (que porto sencer perquè em vaig oblidar de tallar el pa pel mig quan el vaig congelar), me n'adono que no poden triar entre llonganissa i xoriço, com em pensava quan el vaig comprar, sinó entre xoriço i xoriço de Pamplona... vaja, que hauran de ser de xoriço, si o si. Tot i això, ens aniran força bé per refer forces i acabar la caminada.

Hem deixat la fageda d'en Jordà, expressament, pel final, per fer-la en sol.

La travessem durant un quilòmetre i mig i, com sempre, no ens decep.

Si les fagedes ja solen ser maques en general, aquesta sembla tenir un encant especial que sembla que no perd mai.

A més de per la seva bellesa, aquesta fageda és excepcional per trobar-se a baixa alçada i sobre un terreny pla, únic exemple a casa nostra. Creix, també, sobre una colada de lava del Croscat.

 Més cansats del que tocaria per aquesta caminada, arribem al cotxe després de quatre hores. Tot i això, encara tindrem esma d'anar fins a l'Àrea de Xenacs, amb unes vistes espectaculars de la zona i les serralades que l'envolten, tot i que avui el cel està molt encalitjat i la visibilitat és molt dolenta.

Tornar a Dalt

Tornar a pàgina principal / Tornar a caminades

Data: 22/11/2009

Quilòmetres: 12 (aprox). 

Desnivell: ± 340 m (aprox.).

Durada: 4 hores (amb parades).

Circular: si

Dificultat: Baixa

Senyalitzada (itinerari 1, amb cartells).

Inici al pàrquing de la Fageda (o al del volcà Santa Margarida)

Participants: l'Isa i jo.

 LA RUTA

SANT MARTÍ DE TALAIXÀ

(SADERNES)

Clica sobre les imatges per veure-les més grans

 A DALT A SANT MARTÍ

EL RIU

INTENT FALLIT

PERÒ... TORNAREM!

Per ser originals i amb la idea d'estrenar el túnel de Bracons (tot i que d'entrada no n'erem massa partidaris, però ja que està fet, ho aprofitarem... quina coherència!), anem a fer una caminada a la Garrotxa.

La idea és anar de Sadernes a Sant Aniol d'Aguja, una clàssica que no hem fet... però el dia no acompanya. Plou i a informació ens aconsellen no fer-la (ara, que ben mirat, potser també ens podíem haver imaginat que anar a fer una excursió al costat d'un riu, després de dos dies de pluja, tampoc era un gran idea).

Total que, ja que som aquí, en decidim fer un tros (fins a Sant Martí), tot i la pluja, que continua caient... és el que té no tenir massa seny (el que han tingut, les tres baixes d'última hora).

Xops arribem a dalt, esmorzem una mica i "visitem" l'ermita de Sant Martí de Talaixà.

Tornem per on hem vingut, ara una baixada que ens carrega força els genolls, per la pendent i les pedres... continua plovent.

Un cop a baix, camí de Sadernes una altre vegada, la pluja afluixa una mica i podem fer alguna foto més de la riera i el paisatge.

Marxem amb moltes ganes de tornar un altre dia, que faci sol, per completar l'excursió. Amb prou feines n'hem fet una tercera part,  sempre amb pluja, i sembla que... amb sol... ha de ser molt més maca... i, en teoria, encara faltava el millor!!!

Tornar a Dalt

Tornar a pàgina principal / Tornar a caminades

FITXA TÈCNICA

Data: 12/04/2009

Quilòmetres: 9-10 (aprox). 

Desnivell: ± 400 m (aprox.).

Durada: 3 hores llargues.

Circular: no.

Senyalitzada. Inici a Sadernes.

Participants: la Tina, la Carme, l'Isa, en Jordi i jo.

LA RUTA