 |
FRANÇA NORMANDIA-BRETANYA-PERIGORD/ |
|||
|
|
Aquest viatge, amb els meus pares. |
|||
|
||||
|
- Per què a França? per la "puta" crisi... perquè ens hem d'enganyar (si no, hagués anat més lluny). - Com? en cotxe i de càmping. - Quan? del 6 al 19 d’agost de l’any 2009.
|
||||
|
|
Dia 1: Taradell-Etretat CRISIS |
|||
|
|
Després d’anar baixant les pretensions, primer pensava anar a algun lloc de Sud-amèrica, després potser a Islàndia, al cap de poc a Irlanda... al final em quedo a l’atur. Ara ja no és on vulgui, sinó a on pugui, i com més barat millor (i gràcies). Afortunadament els meus pares, tot i haver fet ja tres viatges amb mi, encara m’hi volen. Cap a França, doncs. I amb la sort que encara se’n refien de mi... i munto la Ruta jo (adaptada al que volien fer, això si).
---------------------------------
Marxem a les sis del matí.
Després d’un dia esgotador, només havent pogut dormir cinc hores,
havent d’anar de Barcelona a Vic per arreglar els papers de l’atur.
Sort que no tinc un mal despertar, de fet el tinc lent, molt lent, i
la majoria de neurones tarden a arrencar, almenys fins després de la
dutxa. La intenció és passar tot el dia a la carretera per arribar,
ja d’entrada, a lloc.
Anirem fent parades més o
menys cada dues hores, tal i com està recomanat. Segurament això ens
allargarà el viatge, però arribarem menys cansats. Ho tinc
comprovat. Pel camí, no gaire cosa interessant, però tampoc tenim
temps de parar-nos a fer cap visita i és el que sol passar quan
circules per autovies i autopistes. El paisatge, que era bonic al
començament, per planejar alguna escapada, torna a millorar cap al
final i fins i tot veiem alguns cabirols al mig d’uns camps. El més
destacable, cap el principi: el pont de Milhau (Millau), el més alt
del món. Inaugurat l’any 2004 després de tres anys de construcció,
la segona pila té una alçada màxima de 343 metres. El viaducte
s’alça sobre set piles de formigó sobre el riu Tarn i la seva vall,
fa una longitud de gairebé dos quilòmetres i mig i va ser dissenyat
per Norman Foster i Michel Virlogeux. Va costar quatre-cents milions
d’euros i hi van treballar gairebé tres mil persones.
De camí, també comprovem la
llei de Murphy. Hem passat per moltes àrees de picnic, la majoria
boniques i molt ben condicionades, quan ens volem parar a dinar,
però... ens costa trobar-ne una!
Arribem a
Etretat després de gairebé catorze hores al volant, a quarts de nou.
El càmping del poble està ple. Som a ple mes d’agost i és tard.
Seguirem carretera amunt i anirem provant en tots els que anem
trobant. Porto una llista amb els càmpings de la zona. El primer que
trobem, a uns dos quilòmetres, però, no el tinc marcat. Potser
perquè és una mica “cutre”, però, per catorze euros la nit tampoc és
pot demanar massa. És una casa de pagès que, suposem, per aprofitar
una mica l’estiu han condicionat un prat del costat per fer-hi unes
parcel·les i uns lavabos. A la
Ferme de le Manoir, però, hi estarem prou bé. Curiosament,
manoir en francès vol dir
mansió o residència d’un noble (tot i que això no ho sabré fins un
cop hagi arribat a casa, mentre escric això). Estreno la tenda que em vaig comprar al Decatlhon abans de marxar. És molt pràctica i en menys de cinc minuts està parada... claus inclosos! Estreno, també, el sac de dormir amb matalàs inflable incorporat, comprat al mateix lloc, sense saber ben bé com anirà. En molt poca estona ho tinc tot organitzat.
Anem a dormir d’hora. Estem cansats i la mare, a més a més,
una mica espantada perquè no es troba gaire bé. Per sort, demà tenim
previst un dia tranquil.
|
|||
|
|
CINGLES |
|||
|
ETRETAT
Manneporte
Porte d'Arval
Porte d'Amon
Cingles
Monument a Coli i Nunguesser
Posta de sol i de nit |
Ahir vam anar a
dormir d’hora i ens llevem d’hora. El sac i la tenda han anat, i
aniran, molt bé. Esmorzem, magdalenes amb xocolata, endrecem quatre
coses i marxem. Comença el que serà la rutina d’aquests quinze dies
de viatge.
Deixem la furgoneta a un pàrquing gratuït de les “afores”.
Ens hi passarem tot el dia, el poble és petit i gairebé no hem de
caminar per arribar-hi. Avui tenim previst un dia sense presses: una
caminada vorejant els cingles de la costa. Tot just arribar al
passeig marítim, on hi l’inici de la caminada, comencem a fer les
primeres fotos i el primers vídeos. A la costa d’Albâtre els cingles
formen una impressionant muralla de guix que, en alguns punts,
arriben als cent metres d’alçada. Les onades, el vent i les pluges
mica en mica han i l’hi van donant forma. És a Étretat on aquest
cingles prenen les formes més belles. La vista des del poble ja és
impressionant i encara ens hi hem de posar. Anem fins a la Porte
d’Aval (que recorda el cap d’un elefant amb la seva trompa bebent).
D’aquí, a la Manneporte, molt a prop i segurament l’arc més
espectacular i bonic de la zona. Tot seguit, deixant un bon grapat
de turistes enrere, fins a la Punta de la Courtine, a l’entrada de
la vall d’Antifer, un espai protegit per ser una de les rares valls
de la costa que no estan urbanitzades (amb una fauna i flora molt
interessant, que no podem gaudir). Reculem per on hem vingut, tot seguint el
sender GR-21, que va del Port de Le Havre
a
le Tréport, resseguint tota la costa normanda. El dia és ennuvolat,
no plou però fa una mica de fresca, haurem d’anar tot el dia amb un
jersei prim. Dinem a la furgoneta, l’arròs fred, el llom i
l’albergínia arrebossada que encara portem de casa, i que va ser el
dinar i el sopar d’ahir. A la tarda anirem cap a l’altre banda del
poble, allargant la caminada pels penya-segats una mica més, sempre
amb calma i pel mateix sender. Anem fins a la Porte d’Amon. Bonica,
un sender porta als seus peus, ran de mar. Hi baixo amb el pare, el
que ens permet contemplar tot plegat des d’un altre punt de vista,
igual de bell. Pugem per on hem vingut i continuem caminant, un
altre cop els tres. El punt final és el Roc Vaudieu que, com
l’Aiguille de Belval, són els vestigis d’antics cingles i els seus
arcs en una costa fràgil, de sílex, molt sensible a l’erosió... que
pot arribar als deu centímetres a l’any. Tornem per on hem vingut. En total, poc a
poc i durant tot el dia haurem caminat uns nou quilòmetres. El sol,
però, ara és deixa veure i al final gairebé acabarà sortint del tot.
Anem molt bé de temps i un altre cop al poble aprofitem per fer-hi
una volteta. Està bé però res de l’altre món. Una altra vegada a la furgoneta decidim
no tornar al càmping. Anirem fins a Notre Damme de la Garde du Mer,
al cap de munt del cingle, al costat del poble (i per on ja hem
passat). Esperarem, llargament, la posta de sol. Aprofitem l’espera
per visitar el Monument a Nungesser et Coli (els primers aviadors
que van intentar de travessar l’Atlàntic, sense èxit). També per fer
i menjar-nos els entrepans de sopar. Després de la bonica posta de sol, encara
ens queda una mica més d’espera... de fet ens hem quedat per això.
De nit els cingles al voltant del poble s’il·luminen. L’espera val
la pena, l’espectacle és realment impressionant. Aquest any, però,
que podia portar el trípode sense problemes, sense que em suposes
cap esforç i sabent que no el passejaria per res com en la majoria
de viatges... me l’he deixat a casa!!! Per sort en puc improvisar
un, recolzant la càmera a un d’aquells típics binoculars de
pagament, i podré fer alguna foto decent. Afortunadament m’he passat
a la fotografia digital i puc fer tantes provatures com vull. Cap al càmping i a dormir. Contents.
|
|||
|
|
AMB EL TEMPS JUST |
|||
|
PEGASUS MEMORIAL
El Pont
El Museu
Replica Planador
Blockhaus
Avió Dakota
BAYEUX
Catedral
|
Ens llevem d’hora, a les vuit, desparem i marxem cap a les deu. Per anar al
següent destí, com farem habitualment, posem el Tom Tom. Fem cent deu
quilòmetres tot travessant Normandia, una plana més o menys ondulada, més o
menys plana. Camps i prats amb clapes de bosc o files d’arbres aquí i allà.
Travessem, també, l’impressionant pont de Normandia (que fa 2143 metres),
pagant, això si, el peatge corresponent.
La primera visita és a Ranville. Hi comprem la targeta de Normandia que, per
un euro, ens servirà perquè ens facin descomptes en totes les entrades de
gairebé tots els llocs relacionats amb el desembarcament de Normandia. Al
Poble hi ha un petit museu dedicat al primer pont que va ser alliberat a
França a la Segona Guerra Mundial: el Pegasus Bridge. La missió va tenir
lloc poques hores abans del desembarcament aliat, que ha donat fama a
aquestes costes. Va ser aquí on va tenir lloc el primer combat del dia D i
on, tot i que la operació va ser un èxit, hi va haver els primers morts
d'aquesta gran operació bèl·lica. També és aquí on, nosaltres, comencem una
sèrie de visites als diferents escenaris d'aquesta decisiva batalla
històrica.
El museu està força bé i podem escoltar les explicacions del guia, molt
bones, es nota que li agrada el que fa i ho transmet... tot i que seguim el
francès una mica com podem.
Dia D, 00:15 de la matinada: Els ponts
sobre el canal de Caen i el riu Orne són clau per
evitar el reforçament de les tropes alemanyes i protegir el flanc esquerra
del desembarcament. Cinc planadors aterren silenciosament a pocs metres del
pont (i un sisè, per error, a quinze quilòmetres). Davant la sorpresa de la
guarnició alemanya, que no es va adonar del que passava fins que va ser
massa tard, el pont és conquerit, en poc més de quinze minuts, per tropes de
la 6a Divisió Aerotransportada Britànica. Al museu, a
més d’uniformes, armes i altres objectes relacionats amb aquesta història i
els seus protagonistes, sovint els originals, hi ha el pont original i la
maqueta d’un planador a mida real.
Marxem. Confós per alguns cartells i el Tom Tom ens perdem una mica, tot i
que està molt ben indicat, però acabem arribant a la segona visita del dia.
Una altra de les missions de la 6a Divisió va ser neutralitzar la bateria de
Merville (des d’on es podien bombardejar les platges del desembarcament). La
missió també va ser un èxit i, abans de l’alba, va ser presa, tot i que el
seu preu va ser molt elevat, amb més de sis-centes baixes i sis-cents
desapareguts. La bateria està bé, però la raó perquè hem vingut aquí és
l’espectacle de so i llum que anuncien. Dins d’un els
blockhaus
(búnquer) es recrea l’ambient que es va viure durant el Desembarcament. Com
sonava el canó que disparaven els alemanys dins i els trets i les bombes que
queien fora. El so està molt ben aconseguit i fa que et fiquis, una mica,
dins la batalla. L’espectacle de llum, en canvi, La llum, tot i que
difícilment millorable, potser li falta alguna cosa. La resta del museu
també està bé, especialment l’avió Dakota original (un avió de transport
militar que va ser molt usat pels aliats durant la segona guerra mundial),
que es pot visitar, i on també hi ha un petit efecte sonor.
Entre una cosa i una altra ja és més de migdia i el pare ja pateix pel
càmping (vist el d’ahir). Com que som a prop anem fins a Arromanches, la
primera de les visites previstes per a demà, però el càmping està ple i
n’hem de buscar un altre. Decidim provar a Bayeux, un poble una mica apartat
de la costa i la visita prevista per aquesta tarda. El càmping municipal és
molt bonic i no tenim cap problema per trobar-hi lloc, tot i haver-nos
d’esperar una mica a recepció. Ho deixem tot parat i ho aprofitem per fer i
menjar-nos els entrepans de dinar. Al poble hi anirem a peu.
Una mica justos de temps, anem directament al Centre històric de la ciutat,
medieval, on hi ha el tapís de Bayeux (o tapís de la reina Matilde). Paguem l’entrada i lloguem l’audioguia, amb explicacions
molt bones i didàctiques. El tapís de Bayeux, és un gran llenç brodat, peça
única de l'art del segle XI, que relata mitjançant una successió d'imatges
amb inscripcions en llatí, els fets que van precedir la conquesta
d'Anglaterra pels normands en commemoració de la Batalla de Hastings. Des
dels anys 80, l'original, que fa setanta metres de llargada i és un dels
tresors de França, es conserva i exhibeix al Centre Guillaume le Conquérant
de la ciutat. Val la pena, és molt bonic i als tres ens agrada molt.
Pràcticament tanquen les portes darrera nostre, tot i que, potser per això,
hem fet la visita amb molt poca gent.
Tot seguit anem a la Catedral romànica i gòtica, construïda entre els segles
XI i XIII, molt a prop, també amb el temps just. Tot i que “ens fan fora” hi
podrem fer la volta sencera. Ja sense presses, acabem de fer una volta pel
poble, força bonic, tot i que no espectacular.
Tornem cap al càmping, per descansar una estona i sopar. Ahir i abans d’ahir
anava amb un lot a la tenda, a partir d’avui però, se’ns acudeix que hi
podem posar una bombeta, aprofitant que demanem llum per a la furgoneta i
tenim el material necessari. El lot que porto va bé, però m’hagués anat
millor un d’aquell semblants al càmping gas.
Som dissabte hi es nota. El càmping gairebé s’ha acabat d’omplir i és una
mica sorollós, se sent força música i
teles...
no tenim la tranquil·litat dels primers dies. Afortunadament només serà
avui, el soroll tampoc dura massa i podem descansar bé.
|
|||
|
|
INTENSIU 2a GUERRA MUNDIAL |
|||
|
ARROMANCHES
Platja
BATERIA DE LONGUES SUR MER
Canons
CEMENTIRI AMERICÀ (OMAHA BEACH)
POINTE DU HOC
Niu de ametralladora
CEMENTIRI MILITAR ALEMANY (LA CAMBE)
BATERIA DE CRISBECQ
UTAH BEACH
|
Ens llevem, esmorzem i marxem d’hora, un cop ho hem
desmuntat una mica tot. Com ahir, a la parcel·la del càmping només hi
quedarà la meva tenda, la taula i quatre cadires. Tenim previst un dia
atapeït. La primera visita és molt a prop, a uns 10
quilòmetres. Arromanches va ser un altre dels punts clau del desembarcament.
A les seves platges encara hi ha les restes d'un port artificial aliat
construït poc després del dia D, per tropes britàniques. A les seves afores,
al cinema Arromanches 360º, una sala circular única a França, s'hi projecta
la pel·lícula "El preu de la llibertat", un document excepcional que combina
imatges de la Normandia actual i del desembarcament, en homenatge als
soldats que hi van participar. Entrem just a l’hora, a una de les primeres
sessions, encara no hi ha gaire gent. Els efectes, sense ser molt
espectaculars, estan molt bé i, drets al mig de la sala, ens anem girant
contínuament (tot agafats a les baranes, per no marejar-nos). La pel·lícula
és emocionant i ens agrada molt als tres. Ha valgut la pena. A la sortida
ens entretenim al mirador que hi ha al costat, des d’on es divisa, molt
proper, el poble d’Arromanches i, molt clarament gràcies a la marea baixa,
les restes del port
artificial. Furgoneta, Tom Tom i cap a la segona visita, a uns deu
quilòmetres. Les bateries de Longues Sur Mer. Des de dalt un cingle de
seixanta-cinc metres, una situació ideal des d’on dominaven l’oceà proper i
les platges d’Omaha i Gold, els alemanys hi van instal·lar quatre canons de
150 mm. Tot i els intensos bombardejos a que va estar sotmesa el dia D, els
seus canons no van deixar de disparar a la flota aliada, des de l’alba fins
a les cinc de la tarda, quan va ser neutralitzada. L’endemà els cent
vuitanta-quatre homes de la guarnició es van rendir a les tropes
britàniques. Ara és un testimoni impressionant del que era un element
autònom del Mur de l’Atlàntic alemany, a més de l’única bateria de la regió
que conserva els canons originals, en força bon estat. Després de la segona discussió del viatge, ves a saber
perquè, ens dirigim cap a la tercera parada del dia. El cementiri Americà
d’Omaha beach. Com en l’anterior, l’entrada és gratuïta, tot i això, aquí
ens sorprenen els estrictes controls de seguretat, amb detector de metalls i
raig X per a les bosses. La visita comença amb la pel·lícula
Letters (cartes), en anglès i
francès subtitulada en aquest dos idiomes. Són les cartes i les postals
d’alguns dels soldats morts aquí, amb el testimoni de familiars propers.
Molt emotiva i trista, la seguim com podem, tot i que bastant bé
(curiosament llegint els subtítols en les dues llengües), especialment els
pares. Tot seguit fem una passada molt ràpida pel museu, tot i que està molt
i molt bé, per anar fins al cementiri.... el que surt a la majoria de
pel·lícules americanes. En una area de setanta hectàrees hi descansen les
restes de 9.387 militars nord americans, la majoria morts durant el
desembarcament, tots senyalitzats amb una creu blanca. Les tombes miren cap
a l’oest, cap els Estats Units. Tot i que hi molta gent, impressiona força i
és bonic. A la sortida ens quedarem totalment bocabadats,
incrèduls... és totalment lliure, sense cap mena de porta!!! Com si un
terrorista entres per la porta principal, demanant permís. Suposo que és una
mica el que es pot esperar dels nord-americans, que per entrar al seu país
et pregunten si hi vas a cometre actes terroristes o a delinquir!!! De camí cap a la següent visita prevista ens aturem a
dinar, entrepans, prop de la platja i al costat d’un búnquer que ni surt al
mapes. Pràcticament només arrencar anem veient llocs encara molt més bonics
per menjar, just al costat de la platja d’Omaha. Murphy, a vegades, és
implacable. La quarta visita és a una altra bateria alemanya.
Símbol del coratge dels soldats americans, la Pointe du Hoc és un altre dels
tràgics escenaris de la guerra. Des d'aquest cap, des d’on es dominaven les
platges d’Omaha i Utah, els alemanys hi van situar una important
fortificació. Sotmesa a intensos bombardejos per mar i aire just abans del
desembarcament, els alemanys van enretirar
i substituir els canons “originals” per fustes. Van oposar una
gran resistència, ja que els aliats, per culpa d’un error, també van perdre
l’efecte sorpresa. No va poder ser fins dos dies després del primer combat
que els americans van poder conquerir el cap, gràcies als reforços i patint
grans pèrdues. Dels dos-cents vint-i-cinc Rangers que van desembarcar el
primer dia destinats a aquesta missió, només vuitanta van quedar en
condicions de seguir lluitant. Actualment la zona està condicionada, s’hi
pot fer un petit recorregut a peu per un impressionant paisatge lunar, ple
dels cràters de les bombes, amb les restes, més o menys senceres, dels
blockhaus alemanys. Fent uns pocs quilòmetres més arribem al Cementiri Alemany de La Cambe. En una clariana sembrada d’arbres i creus de Malta agrupades de cinc en cinc, reposen, generalment de dos en dos, els cossos de 21.200 soldats alemanys. Al centre del cementiri, un gran túmul coronat per una creu, marca el lloc on van ser inhumats dos-cents noranta-sis soldats no identificats. Als tres, i per un criteri purament estètic, ens sembla més bonic, acollidor i impressionant que l’Americà... i tot i que potser injusta però comprensiblement, amb molt menys visitants. La diferència és abismal. Eren els dolents. Són, també, els primers cementiris que visito en un
viatge. Normalment és un tipus de turisme que no m’interessa gaire, per no
dir gens. Aquí, però, són visites obligades i ara, un cop vistos, no me’n
penedeixo gota. Tom Tom i cap a l’altre visita prevista, amb la mala
sort que ens perdem una mica. Hi ha dos pobles amb el mateix nom i hem
escollit l’erroni. Per sort, abans de marxar m’he mirat el mapa i de seguida
me n’adono. El reprogramem i girem. Arribem a la bateria de Crisbeq, a Saint
Marcouf, amb el temps just per fer una visita ràpida abans no tanquin (ens
adverteixen a l’entrada, però és avui o mai). Amb vint-i-un
blockhaus comunicats per més d’un
quilòmetre de trinxeres, aquesta bateria costera era una de les més
importants. Va ser conquerida per forces aliades dos dies després del
desembarcament després d’oposar, també, una forta resistència... fins i tot
va ser bombardejada per una altra bateria alemanya propera, a petició del
cap de la mateixa bateria... amb la intenció d’allunyar els soldats aliats,
mentre ells es refugiaven a l’interior dels sòlids
blockhaus. En l’actualitat és un
museu amb l’aquarterament, la infermeria i la cuina completament
equipades.... Anem tan ràpid per no perdre’ns res, però, que al final fins i
tot encara ens sobra una mica de temps!!! Cansats i ja una mica saturats de desembarcament,
decidim fer encara una última visita, per passejar-nos una mica per la
sorra, a la platja de Utah. El museu està tancat, ja ho sabíem, tot i això a
fora hi podem veure un de les barcasses del desembarcament (també alguns
monuments i tancs), possiblement una de les poques coses que ens faltava per
veure. La platja, en marea baixa, és bonica i un punt final relaxant a un
dia intensiu. D’aquí tornem ja cap al càmping, a uns seixanta
quilòmetres, per sopar i anar a dormir. Avui està molt més tranquil, només
sentim els forts roncs del veí, a estones. L’invent de la bombeta va molt bé
i puc llegir i escriure molt més còmodament. Les visites d’avui, sense que
n’hi hagi hagut cap d’espectacular, tot i que més d’una emotiva, ens han
permès reviure, si es pot dir així, aquella batalla que va marcat el curs de
la història d’Europa i, segurament, de mig món. Han valgut molt la pena.
|
|||
|
|
MASSA GENT |
|||
|
MONT SAINT MICHEL
El poble
La badia
Claustre
Cripta dels Pilars
Sala dels Cavallers
De nit
|
Després de la nova rutina diària, marxem del càmping una
mica més tard. Toquen, primer, cent quaranta-cinc quilòmetres per
autopista. Ho aprofitarem per aturar-nos en un supermercat i fer
algunes compres, entre elles un pollastre rostit per dinar. Avui no
tenim un dia tan atapeït.
Arribant comencem a veure el Mont Saint Michel de lluny...
fent una llarga cua a la carretera, de poc menys d’una hora. El
trencant conflictiu hi ha un càmping. Dubtant, ens en hem saltat uns
quants, i, com que aquest sembla força prop del monestir, decidim
aturar-nos-hi. Està força buit i ens hi quedem.... al vespre, quan
tornem, ens adonarem que hem encertat... estarà pràcticament ple!
Parem la meva tenda, deixem la taula i les cadires, dinem i marxem.
Aparquem en a l’immens pàrquing, l’únic que hi ha. Haurem de
caminar una mica, apropant-nos poc a poc a l’impressionant abadia. A
aquesta hora, en marea baixa, envoltada de sorra. Travessem la porta
de les muralles i entrem al carrer principal, i pràcticament l’únic,
ple de botigues, bars i restaurants... ple gent. Massa gent, fins al
punt de ser estressant.
En vistes d’això anem de dret a l’abadia, tement haver de
fer cua per acabar quedant-nos sense entrada. De cua en fem, i una
bona estona, però podrem entrar sense problemes. A dins també hi ha
molta gent, però, afortunadament, no tanta com a fora i, excepte en
alguns punts, i per fer algunes fotos, no és “agobiant”. Lloguem
l’audioguia, amb bones explicacions, tot i que, a vegades, un pel
llargues. La visita comença a la sala dels Guàrdies, entrada
fortificada de l’abadia, per pujar fins a la terrassa oest per les
escales del Grand Degré. Abans de passar-hi, un petit museu explica
la història del monestir. El Mont Sant Michel és un illot rocós
situat a la desembocadura del riu Couesnon on, a partir de l’any
709, s’hi va construir un santuari en honor a l’arcàngel sant
Miquel. Ràpidament es va convertir en lloc de peregrinatge i ja en
el segle X s’hi va instal·lar una comunitat benedictina, mentre a la
part baixa hi creixia el poble. És, també, un exemple d’arquitectura
militar, inexpugnable durant la Guerra dels Cent Anys, les seves
muralles van resistir els atacs anglesos convertint-se en un símbol
nacional. Sortim a la terrassa, des d’on és domina pràcticament tota
la badia. D’aquí entrem directament a l’església abacial, al cim del
rocam, a vuitanta metres sobre el nivell de mar, construïda i
reconstruïda al llarg del temps en diversos estils. La visita
continua pel bonic claustre, per passar al refectori, on els monjos
menjaven en silenci mentre un d’ells feia la lectura. Baixem per
unes escales a la sala dels Hostes, sota el refectori, per anar fins
a l’espectacular cripta dels pilars gruixuts, de mitjans del segle
XV. D’aquí a la cripta de sant Martí i la capella de sant Esteve,
per baixar unes altres escales fins al passeig cobert i la bonica
sala dels Cavallers, la sala de treball i estudi dels monjos.
A la sortida baixem cap al poble una altra vegada, sense
preses i resseguint la muralla, més tranquil·la. Des d’aquí veiem
gent a la platja i decidim anar-hi, el pare i jo, mentre la mare
s’espera al costat dels murs. De lluny i sense gent el monestir
sembla encara més preciós, tot i que el cel s’ha anat ennuvolat
encara més i ja no es veu el sol. La seva fama és merescuda. Posem
el peus en remull i tornem a buscar a la mare.
A la carretera hi ha una llarga cua, ara, però, per marxar.
En lloc de tornar al càmping ens quedem a la furgoneta per fer una
altra llarga espera, prevista, que aprofitarem, com l’altra vegada,
per sopar entrepans. La marea puja sorprenentment ràpid, tot i que
potser una mica exagerades, segons les dites: “a la velocitat d’un
cavall al galop”. De fet, les espectaculars marees de la badia van
contribuir molt a fer-la inexpugnable. Durant segles va ser
únicament accessible per via terrestre en els moments de marea
baixa, i per via marítima quan la marea era alta. L’espectacle,
però, encara no s’ha acabat, esperem una estoneta més i veiem el
monestir il·luminat, realment bell. Val la pena. L’espera, com a
Etretat, ha valgut la pena.
La mare està cansada i tornem al càmping. Ja no hi cua però
encara hi ha força transit. Abans d’anar a dormir, però, decideixo
anar fins a la cantonada per veure l’abadia completament de nit.
M’acompanya el pare i, per això, el passeig és converteix en una
caminada fins pràcticament les portes del monestir... de quatre
quilòmetres i mig (anar i tornar). Afortunadament, a mig camí, em
deixen un trípode i puc fer alguna foto, i ja just al davant, puc
improvisar un trípode amb una paperera i fer-ne unes quantes més. En
la majoria de viatges sempre me l’he emportat i l’he carretejat,
sovint per res, i aquest any, que no tinc problemes d’espai o pes a
la bossa... me l’he deixat a casa!!!
|
|||
|
|
MURALLES, TORRES I FARS |
|||
|
SAINT MALO
Gavià argentat
DINAN
CAP FRÉHEL
|
Al
vespre ha plogut una mica i avui el cel fa molt mala pinta, fins i tot
canvio els pantalons curts pels texans. Marxem volent passar per davant del
monestir, per fer-hi una última ullada. Hi comença ha haver cues i molt
transit i girem cua de seguida... fent cas al Tom Tom, que no para
d’insistir que canviem de sentit d’una vegada. La
primera parada del dia és relativament a la vora (a cinquanta-cinc
quilometres). Aparquem relativament a prop del casc antic i ens hi passegem.
Fundada al segle XII, la
ciutat de Saint Malo (Sant Malou en bretó[1])
és coneguda com la ciutat corsària. El seu màxim esplendor va ser als segles
XVII i XVIII, gràcies al comerç amb les Indies, Xina, Àfrica i Amèrica.
Durant la segona guerra mundial va ser completament arrasada, sent
reconstruïda pràcticament tota amb absoluta fidelitat. Ens passegem pels
seus carrers i les seves muralles, envoltades per l’oceà, ara en marea alta. Fent cas
de les indicacions del GPS arribem a la segona parada, Dinan, a trenta-tres
quilòmetres més. Aparquem, pagant, al centre de la ciutat. Aprofitem per
dinar i, tot seguit, fer una passejada a l’atzar pel centre històric.
Considerada una de les ciutats bretones més boniques, conserva els seus
encant medievals, com les muralles, els carrers empedrats i algunes cases de
fusta aixecades sobre pilars. Pugem a la torre del rellotge, del segle XV i
amb una alçada de quaranta-cinc metres, des d’on hi ha unes vistes del poble
impressionants. Em fa mitja por, cada cop m’agraden menys les altures i s’ha
de tenir present que s’hi toquen quarts i hores, amb una fresa atordidora.
Ens agrada molt. Continuem la volta pels carrers fins a l’església de Saint
Saveur (amb elements romànics, gòtics, clàssics i barrocs), i la de Saint
Malo (d’estil gòtic i renaixentista). Sense preses, el poble és realment
bonic (i ens agrada més que Saint Malo, tot i que té més renom). Faig una
ultima i ràpida visita al castell, de finals del segle XIV, mentre els pares
m’esperen al cotxe, al costat mateix. Tornem a
agafar el cotxe per fer quaranta quilòmetres més. El Tom Tom, ens sembla i
com ja ens ha semblat algun dia abans, ens fa passar per alguna carretera
secundaria. A partir d’ara, consultaren millor el mapa abans de marxar per
no fer-ne cas sempre (tot i que vagi molt bé). Vista l’experiència d’ahir,
abans de començar la visita acampem, a Teberon. Parem la meva tenda, berenem
i descansem una miqueta. Mentre, el sol acaba sortint una altra vegada. Tot i
que ja ens ho imaginàvem, la primera visita serà frustrada. El Fort la Latte
està tancat i no ens hi podem ni acostar. Fent alguna parada per contemplar
la bella costa de la zona, arribem al cap Fréhel (Frehel en bretó). Aparquem
al far. Construït l’any 1950, és un dels més potents de França, la seva llum
arriba a cent deu quilòmetres de distància. La passejada és molt curta, d’un
quilòmetre i dos cents metres, però val molt la pena. El cap, segurament un
dels llocs més impressionants de la Bretanya, amb cingles que dominen el
canal de la Mànega des de setanta metres d’alçada, és realment bonic. Cansats,
tornem cap al càmping ben entrada la tarda, fent encara alguna parada més
per contemplar l’impressionant paisatge, i fent una mica més de volta del
que tocava. Sopar i a dormir.
[1] Tot
i que em sap greu, mantinc els nom en francès per ser els que sovint
usem habitualment i amb el que coneixem els pobles, ciutats i llocs
d’aquesta altra nació sense estat.
|
|||
|
|
FORMES IMPOSSIBLES |
|||
|
POINTE DU MINARD
SENTIER DES DOUANIERS (Ploumanac'h)
|
Com gairebé
cada matí, esmorzem, ens dutxem, desparem tenda, endrecem la
furgoneta i marxem. Fa sol. Al matí improvisarem una mica.
Seguim la carretera de la costa amb la intenció d’aturar-nos en
un o dos caps. El primer, sense voler, ens el salten i continuem
el camí. El segon, tot i que ens costa una mica trobar-lo, no.
Fem el que està indicat com la
Route des Falaises.
La Ruta dels Cingles de Plouézec (Ploueg-ar-Moren en bretó) i la
Pointe de Minard, en una costa verda i salvatge on s’alternen
platges més o menys solitàries, amb penya-segats abruptes,
segurament injustament, no té tan nom com altres caps de la
Bretanya, però val molt la pena. És una carretera estreta que
passa, ran de mar, entre la platja d’Anse de Fréhec i el cap de
Bilfot. Hi anem fent parades per contemplar el bonic paisatge i
fer fotos. Fugim, de passada, d’altres zones turístiques més
massificades. Ens agrada molt.
Entre una
cosa i una altra se’ns fa tard i marxem cap a l’excursió
prevista per a la tarda. Al voltant del migdia, mentre el cel
s’ennuvola, arribem a Perros-Guirec (Perroz-Gireg). Busquem
càmping. Al primer que anem la recepció està tancada, encara que
hi ha un telèfon per avisar... però, tot i que el meu francès
dóna per molt més del que m’imaginava, tot i estar molt rovellat
des del Institut, no em veig en cor de fer una trucada. Ho
deixem estar i anem a buscar-ne un altre (i, en tot cas, ja
tornarem més tard, quan obrin). Poc més endavant, però, en
trobem. El Càmping Le
Ranolien, si bé té molts més serveis, ens costa més del
doble dels que hem anat fins ara, uns quaranta-vuit euros. Tot i
això, ens hi quedem.
Un cop
muntada la paradeta anem a caminar, amb l’avantatge que no hem
d’agafar el cotxe, que també s’agraeix. El càmping queda just al
mig del Sentier des
Douaniers, que és el que hem vingut a fer. Anem primer cap a
Ploumanac’h, començant per la part més bonica de la caminada i,
segons les informacions que hem trobat, de la Costa del Granit
Rosa. En aquesta zona les roques prenen belles formes
impossibles, per a tots els gustos. No parem de fer fotos i
filmar. El paisatge, tot i els núvols i la gent, és
impressionant. Estem més de dues hores per fer només... uns dos
quilòmetres i mig!!! Reculem per on hem vingut sense aturar-nos
al càmping, per continuar fins a la bonica platja de Trestaou,
fent l’altre meitat, i tornar a recular, mentre es comença a fer
fosc.
El camí que hem
fet és una part del sender GR-34, de Vitré a Quimperlé per la
costa Bretona (i que empalma, a traves d’un altre GR amb el de
la costa normanda). Un GR que tornarem a trobar demà i demà
passat... i que ha de ser espectacular.
Sopem i fem una
volteta pel càmping, que està molt bé (demà, abans de marxar hi
compraré algun record per mi. Com en cada viatge alguna figura
petita, en aquest cas, la reproducció de dos Fars de la Bretanya
(ho vaig començar a fer sense voler des del principi, ara, però,
no puc marxar d’enlloc sense). Escric el diari, llegeixo una
mica i a dormir.
|
|||
|
|
MÉS CAPS |
|||
|
POINTE DES ESPAGNOLS
POINTE DU VAN
POINTE DU RAZ
|
Matí,
com sempre. Avui, però, tenim per davant el dia menys planificat
de tots. Només sé més o menys on hem d’acabar. Improvisem una
mica i decidim anar a Crozon (Kraozon), tot passant per
l’interior. La intenció és que, aprofitant que el mapa marca que
algunes carreteres són interessants, deixar una mica la costa i
veure, ni que sigui de passada, la Bretanya interior i més
desconeguda.
Ho fem.
Les carreteres per on passem no són massa diferent de les que
hem passat fins ara, excepte per algunes vistes elevades. El
paisatge és, doncs, un relleu més o menys suau, més o menys
ondulat recobert per un mosaic de cultius i prats verds, sovint
envoltats d’arbres. Pel camí ens sorprenen tres coses. Una són
els cartells bilingues amb els noms bretons de pobles i ciutats,
tenint en compte la situació d’aquesta llengua i el respecte que
sempre han demostrat els francesos a les seves cultures
minoritàries. L’altre, continuant la tònica dels últims dies (i
de demà també), és que arreu veiem cartells que anuncien la
venta de sidra de la Bretanya (i
calvados
i
pommier)... però encara no hem vist, ni
veurem, ni una trista pomera. L’última és quan ens parem en un
poble, en tots hi ha lavabos públics, tot i que a vegades són
pagant, n’hi ha tot arreu i mai tenim problemes per això ni ens
veiem forçats a entrar en algun bar sense tenir-ne ganes, o
altres coses pitjors... francament envejable. La carretera se’ns
fa una mica llarga, però segurament és perquè el dia no
acompanya massa, està ennuvolat i plovisqueja a estones, tot i
que no arriba a ploure de veritat en cap moment.
Al
migdia arribem a Crozon per fer una volta per la península
homònima. Anem fent parades amb el cotxe i el pare fa una
caminadeta... una altra vegada pel GR 34. I una altre vegada
penya-segats que moren al mar, envoltat de prats verds o lamdes
florides. Dinem al pàrquing de la Pointe des Espagnols i hi fem
una volta. Aquest cap domina la ciutat de Brest i el seu
estuari. Situat estratègicament sempre ha set un punt conflictiu
i hi ha construïdes diverses fortificacions (avui en dia, molts
terrenys encara són d’ús militar). El seu nom es deu a que l’any
1594 va ser conquerit pels espanyols, tot i que va ser recuperat
després d’un mes de sagnants batalles. És bonic.
Fem uns
quants quilòmetres més fins a Plogoff (Plougony). Acampem per
quinze euros. És i serà el càmping més barat dels que anirem,
això sí, només té un wàter, un parell de lavabos, una dutxa i
poca cosa més... però, això també, és molt tranquil. Estem a
molt pocs quilòmetres dels dos caps que teníem clar que volíem
veure avui. Mentrestant ha sortit el sol gairebé del tot.
Tornem
a agafar la furgo i anem cap el primer. Per començar triem el
que està més lluny (seguint aquest criteri): la Pointe du Van,
considerada i protegida com a “Grand Site de França”. Al voltant
de la capella de Saint-They impressionants landes florides de
bruguerola i bruc de torbera moren en espectaculars cingles que
dominen l’oceà Atlàntic. Hi fem una bona passejada, sense
presses, poc més de dos quilòmetres i mig pel mateix GR 34. La
fem, com en ocasions anteriors, entre lamdes bellament
acolorides de tons entre vermells i granes, sovint contrastades
pel groc d’alguna lleguminosa que no he aconseguit identificar.
Si la passejada només per la lamdes ja és meravellosa, si de
fons hi ha una mar amb tons de blaus impossibles, que xoca en un
costa agrest i salvatge, és converteix en realment
impressionant.
D’aquí
anem a la veïna Pointe du Raz. Deixem el cotxe en un gran
pàrquing, ens passegem per davant un grapat de botigues i paguem
l’entrada. Al voltant d’aquest cap hi ha un bon muntatge. La
mare pren l’últim autobús fins al cap (pagant cinquanta cèntims
més), jo i el pare hi anem caminant tot seguint el
sentier cotier
(part del GR 34). En vint minuts arribem al far de la punta, on
ens trobem la mare i ens entretenim, encara més, contemplant la
costa, les vistes a l’illa de Sein (Enez-Sun), alguns fars
llunyans i els núvols que tapen a estones el sol, fent avui un
espectacle molt bonic. Amb una bellesa salvatge, ha inspirat
escriptors com Victor Hugo o Flaubert, que l’han convertit en un
cap mític. També protegit com a “Grand Site de France”,
actualment rep més de mig milió de visitants a l’any. Realment
val la pena... encara que, els tres, estem d’acord que ens ha
agradat més l’anterior (potser per la tranquil·litat).
Tornem
a la furgoneta per un camí interior, més curt. La mare ja fa
estona que ha començat a tirar, mentre el pare i jo contemplàvem
la incipient posta de sol. Ens retrobem a la zona de botigues i
tornem cap al càmping per sopar i, com cada nit abans d’anar a
dormir, mentre els pares miren el vídeo del dia, llegir una
mica, escriure les notes per aquest diari, mirar-me les fotos i
fer els comptes del dia.
|
|||
|
|
PEDRES I MUSCLOS |
|||
|
CONCARNEAU
Le Beffroi
CARNAC
Kermario
Kerlescan
Le Menec
Quadrilater
POINTE DU CONGUEL (Quiberon)
|
Com gairebé cada matí, el dia es lleva ennuvolat. Desprès de la
rutina diària, com sempre, marxem. Avui tornem a tenir el dia més
planificat. La primera visita, però, l’improvisarem. Ens parem un
moment a Confort, just per baixar del cotxe i fer fotos a
l’espectacular cruceiro
que hi ha davant la seva església (del segle XVI). Desprès de dubtar entre visitar les ciutats de Quimper (Kemper) i
Concarneau (Konk-Kerne), havia de ser o una o l’altre, al final ens
hem decidit per la segona, bàsicament per estar prop de la costa.
Aparquem al centre, pagant, i visitem la ciutat. Vila de pescadors,
la seva Ville Close es va fortificar al segle XIV, quan era la
quarta plaça forta de la Bretanya. Al segle XVI les muralles van ser
reconstruïdes, quedant pràcticament amb l’aspecte que tenen
actualment. Envolten un parell de carrers, no massa llargs. Le
Beffroi i el seu rellotge, a l’entrada de les muralles, són el
símbol de la ciutat. És bonica, però com ens ha passat més d’un dia,
hi ha moltissima gent, massa, hi això li treu una mica d’encant. Tot
i això, ho aprofitem per comprar algun record. Els pares un marc,
per ells, i galetes per regalar. Jo, un pack de sis cerveses
artesanes bretones per mi. També un pastís bretó de poma, per
menjar-nos-el avui per postres (molt bo). Sortint de la muralla tenim una sorpresa inesperada. Un grup de
música tradicional està tocant, i cantant, els Segadors. Mai deixo
monedes a aquest mena d’espectacles, avui, però, faré una excepció. Abans de marxar ho aprofitem per comprar el dinar d’avui al mercat
que hi just davant la Ville Close: braó de porc, cansalada adobada i
patates al forn. Potser no és el menjar més típic d’aquí (no ho
sabem), però si més no sembla que molta gent en compra i deu ser
habitual... i ja que anant amb els pares no anirem a cap restaurant,
almenys, tastarem això. Marxem amb la intenció de menjar-nos-ho a l’autopista. Avui, però,
no estarem de sort... devem passar per l’única de tot França sense
àrees de pícnic!!!! Buscant, buscant i tirant, tirant, fem gairebé
noranta quilòmetres fins arribar pràcticament al nostre destí.
Decidim, ja que hi som i no vindrà d’aquí, buscar primer càmping i
dinar-hi. Acampem a Le Moustoir (Ar Vouster), a uns dos quilometres
de Carnac (Karnag).
Havent dinat comencem la visita prevista per avui. Els
alineaments de Carnac són el monument prehistòric més extens del
món. En total hi ha quatre mil menhirs repartits en quaranta
hectàrees i quatre quilòmetres de llargada. Van ser aixecats durant
el neolític, en un procés que va durar segles, entre el 4.500 i el
2.500 aC. Primer, per pair una mica el dinar, fem una caminadeta cap
al Quadrilàter i el gegant de Mario, tot passant per els alineaments
de Kerlescan, amb cinc-cents quaranta menhirs, organitzats en tretze
fileres de vuit-cents vuitanta metres de llarg. Tot seguit, després
d’un cop de cotxe, a l’alineament de Kermario, el més visitat, on,
després d’una breu caminada, des de dalt d’un mirador es poden veure
perfectament deu fileres d’un quilòmetre i dos-cents metres, amb
nou-cents vuitanta-dos menhirs en total. Després, amb un altre cop
de cotxe, al de Menec, el conjunt més important, amb mil noranta-nou
menhirs disposats en onze fileres de cent metres d’ample per un
quilòmetre i dos-cents metres de llarg. El recorrem i
gairebé hi fem tota la volta (mentrestant la mare,
cansada, es queda al cotxe). Hi trobem a faltar un mirador com el de
Kermario. Hi ha un petit museu i centre d’informació, on compro un
llibre per comprendre millor aquests monuments. No es coneix quina
era la funció dels alineaments, tot i que es pensa que podrien tenir
un ús religiós, sent el o els primers
grans temples construïts per la humanitat. Per a mi, més
interessat en la història i curiós per naturalesa, la visita ha
estat molt interessant i ha valgut molt la pena, de fet, la tenia
pendent des de fa molt temps. Per als pares, en canvi, si bé, diuen,
no els ha desagradat del tot, el que han vist... ha estat poc més
que un curiós pilot de pedres!!!
Com que encara és d’hora, mig improvisem la següent visita (ja la
tenia pensada, per si es donava el cas). Anem fins a la petita
península de Quiberon (Kiberen), a pocs quilòmetres, per
acomiadar-nos del mar i aquest país. Fem una caminadeta per la
Pointe du Conguel. A banda de la seva bellesa, el que ens crida més
l’atenció és la gran quantitat de musclos que hi ha a les seves
roques... tot i que no ens atrevim a collir-ne al ser una zona
protegida. De tornada al càmping passem per la carretera que
ressegueix la Cote Sauvage, retrobant i acomiadant-nos de la costa
feréstega que tant ens ha agradat. Ja a la tenda, com sempre: sopar,
vídeo, fotos...
|
|||
|
|
OPERACIÓ TORNADA |
|||
|
Segons el planificador de ruta que vaig fer servir avui
hauríem d’estar unes sis hores i mitja al cotxe, per fer uns
cinc-cents trenta quilòmetres. Pensat, també, per anar tornant
sense haver de fer una jornada de baixada tan dura com
a l’anada. El que no havíem previst, però, és que avui, a
França, és operació tornada. Fem una molt bona estona de cua per
travessar Nantes. Fins a acabar-ne ben farts. Més endavant,
encara en trobarem alguna més, tot i que curta, i algun tram amb
circulació molt densa. Les sis hores s’acabaran allargant força,
i sort que per conduir anem fent torns el pare i jo.
Afortunadament, també, l’últim tram d’autopista, entre Bordeus i
Perigueux, va buit!!!!
Cansats, acampem prop de Sarlat gairebé a primera hora del
vespre, amb temps només per sopar i descansar. Avui decidim,
també, canviar una mica de plans i allargar les nostres vacances
un dia més, fent alguna visita extra.
|
||||
|
|
EN CATALÀ!!! |
|||
|
LA ROQUE GAGEAC
CASTELNAUD
DOMME
SARLAT
|
Al matí marxem relativament d’hora, avui no hem
de desmuntar-ho tot i podem deixar moltes coses a la meva tenda,
sense haver d’endreçar-les bé. Per visitar aquesta zona del Perigord
tindrem un “camp base” des d’on farem les excursions d’avui i demà.
Tres nits al mateix lloc, tot un rècord en aquest viatge. La primera parada és a uns deu quilòmetres, al
petit poble de la Roque-Gageac (la Ròca de Gajac en occità).
Començarem per l’excursió en barca pel riu Dordonya. Hi ha dues
companyies que fan el mateix, triem la que surt primer, les gavarres
Norbert, a les deu. Esperem una estona i de seguida pugem a la
barca, on ens donen les audioguies... en català!!! Una agradable
sorpresa. El recorregut es fa amb rèpliques de les gavarres
tradicionals (vaixells de vela del segle XVIII i XIX, que
transportaven, bàsicament, mercaderies). Durant una hora recorrem
sis quilòmetres de riu entre boscos de ribera i fagedes, amb vistes
a cinc castells: el de Castelnaud, el de Marqueyssac, el de Lacoste,
el de Malartrie i el de la Roque-Gageac. L’excursió és molt
agradable, bonica, val la pena i ens agrada molt als tres. Un cop acabada l’excursió visitem el poble.
Comencem pel Fort Troglodita. Paguem l’entrada i pugem per unes
escales penjades al cingle. Arriben a una bauma suspesa a quaranta
metres d’alçada, que va ser usada com a fortalesa a partir del segle
XII, i que pràcticament va ser utilitzada fins el segle XVIII. Hi
ha, també, unes boniques vistes de la zona. Tot seguit recorrem els dos carrers del poble.
Està classificat com un dels més bonics del país i és el tercer més
visitat de França, després del Mont Saint Michel i Rocamadour. Entre
el riu Dordonya i els peus d’un penya-segat, ocupat des de molt
antic, conserva carrers amb aires medievals. Ens hi estem una bona
estona, és molt bonic i, aprofitant que encara no hi gaire gent,
comprem pa i alguns dels productes típics de la zona: paté, foie i
vi (alguns per casa i altres per regalar). Tornem al cotxe, aparcat al costat dels “molls”.
Ens fixem en la gran quantitat de canoes que hi ha, ara, baixant el
riu (i que ja hem començat a veure només arribar). De camí a la
següent visita, veiem alguna furgoneta de passatgers i amb remolc
per transportar-les, deduïm que es lloguen per fer excursions riu
avall, on et recullen posteriorment. Pot estar molt bé... però ho
haurem de deixar per una altra ocasió. La següent aturada és al castell de Castelnaud (Castelnau),
molt a prop. El castell apareix a la història en el context
enterbolit de la croada contra els Catars. És, llavors, al capdavant
d'una senyoria d'importància mitjana, tot i que centre d’importants
disputes. Des de llavors alterna èpoques de prosperitat i de guerra,
epidèmies i desgràcies, sent sempre, però, un dels més importants de
la regió. A partir del segle XVI comença a caure en decadència i no
para de degradar-se abans de ser abandonat. Després de la Revolució,
la ruïna s'accelera i és utilitzat com a pedrera. El 1966 és
classificat com a Monument Històric. Bonic per fora, des de llavors
ha estat restaurat i, actualment, al seu interior s’hi pot visitar
un espectacular i interessant museu de la Guerra de l’Edat Mitjana,
amb autentiques armes de l’època. Fem la visita complerta i no ens
en penedim. Tot i que d’entrada no teníem clar si venir o no, ha
valgut la pena. Dinem, entrepans, en una de les taules del
pàrquing i, com que anem bé de temps, decidim improvisar la següent
visita. Anirem a la Cova de Domme (Doma). És al mig del poble, de
fet s’hi entra per la Halle, un edifici del segle XVII situat a la
plaça major. Comprem l’entrada i ens esperem una mica.
La visita, guiada i en grup, és bonica però, pel meu gust,
una mica ràpida. fem un recorregut de quatre-cents cinquanta metres
per una estreta galeria, que alterna diferents sales amb les
típiques manifestacions càrstiques, com estalactites o estalagmites,
entre altres. Sortim per l’altre extrem, per un bell mirador sobre
la vall de Dordonya. Inclòs en el preu de l’entrada, un trenet
turístic ens farà una volta pel poble i ens deixarà un altra vegada
a l’entrada de la cova. D’aquí, tornen al cotxe, tot passejant una
mica més pel petit poble. Al damunt d'un penya-segat, voltat de
muralles des del segle XIII va tenir un passat tumultuós, il·lustrat
per les seves portes fortificades i les seves torres, que van servir
de presó. És força bonic, però hem vingut per la cova i no ens hi
encantem gaire. Tenim tota la tarda per visitar Sarlat.
Aprofitant els tríptics que hem recollit al càmping al matí, decidim
fer la ruta històrica per la ciutat. Al peu de la lletra. Comencem
davant de l’oficina de Turisme i anem, primer, a la catedral de
Saint Sacerdos, que combina estils diversos. D’aquí ens passegem per
carrers més o menys estrets, més o menys amples, amb més o menys
gent. Passem per davant dels principals edificis i monuments de la
ciutat, com el presidi, l’església de santa Maria, la plaça de la
Llibertat, el palau de Gerard o les antigues muralles. La ciutat,
medieval, va créixer al voltant d’una gran abadia benedictina, amb
orígens que es perden a les llegendes. Senyoriu monàstic, el seu
màxim esplendor va ser al segle XIII. Va ser miraculosament salvada
gràcies a la llei Malraux de 1962. Aquesta llei, sobre la
restauració dels sectors salvaguardats, va ser aplicada per primera
vegada aquí, va servir de prova pilot per la posada a punt del
finançament i els criteris de restauració a tot el país. El centre
de la petita vila medieval, amb els seus 65 monuments i edificis
protegits és la ciutat del món amb més densitat de monuments
històrics. És realment bonica, però com ja ens ha passat en dies
anteriors, hi ha molta gent, massa, el que li treu una mica
d’encant. És la desavantatge de viatjar a ple mes d’agost.
Segurament, molts dels llocs que ja hem trobat bells, en una altra
època els haguéssim trobat espectaculars. Tornem al càmping, cansats i suats. Avui hem
deixat la fresqueta dels dies anteriors i ha fet xafagor tot el dia.
Com sempre, sopar, vídeo, llegir...
|
|||
|
|
DIA COMPLERT |
|||
|
|
El dia es torna a llevar ennuvolat, fins i tot
cauen quatre gotes de camí a la primera visita. Comprem el pa pels
entrepans, les entrades a Montignac (Montinhac), i fem els dos
quilòmetres fins a la cova. Ens hem d’esperar una estoneta, però
entrem puntualment a l‘hora que ens toca (a les 10.40). Lascaux II
és la rèplica Lascaux, l'obra mestra de l'art prehistòric. Cova
relativament petita per a la regió, en dos-cents metres de sales hi
ha una gran quantitat de frescos que representen nombrosos animals,
fins a sis-cents, la majoria cavalls (tres-cents setanta-cinc),
bous, toros i bisons (cent set), cérvols (vuitanta-vuit), cabres
(trenta-cinc), alguns felins, un rinoceront i un ós. Van ser pintats
fa 17.000 anys. Descoberta l'any 1940, va ser oberta al públic poc
després. Degut a la degradació de les pintures, però, va ser tancada
l'any 1963. El juliol del 1983 es va inaugurar una replica exacte,
Lascaux II, que mil·límetre a mil·límetre, reprodueix del noranta
per cent de la cova original. Va ser pintada usant les mateixes
tècniques prehistòriques durant onze anys. Tot i un nen petit que no
para de donar la tabarra, i que acabaran fent fora, els quaranta
minuts que dura la visita se’ns fan curts. Les pintures són realment
boniques i impressionants. Com que no s’hi poden fer fotos... a la
sortida fins i tot comprem postals!
Agafem el
cotxe i anem a le Thot. No ho teníem previst, però a Montignac hem
comprat les entrades per als dos llocs. D’entrada, comparant els dos
pàrquings, no sembla gran cosa, però com que ja ho hem pagat ho
aprofitarem. Aquí hi ha les reproduccions de les pintures que falten
a Lascaux II, de dues sales laterals. Estan bé, però el que ens
agrada de veritat són els audiovisuals que expliquen, sobre una
reproducció de la pedra de la cova, com va ser pintada (tres en tres
sales diferents). Ha valgut la pena venir. A la sortida hi ha,
també, un petit zoo amb els animals representats a les pintures. No
és res de l’altre món, tot i això, hi fem una breu volta. Dinem al
pàrquing per a autocaravanes, un tros més enllà, en un prat. Entre
una cosa i una altra, gairebé a sortit el sol. Cotxe i cap a la tercera visita. És una visita
relativament curta, que, segons la informació que tenim, hauria de
durar al voltant d’una hora (i que serà més o menys el que hi
estarem). La Roque Saint Cristophe, Patrimoni de la Humanitat,
s’aixeca a la riba del riu Vézère (Vesera). Excavats per el riu i el
gel, les més d’un quilòmetre de baumes al mig del cingle han estat
ocupades per l’home des de la prehistòria. A l’edat mitjana van
esdevenir una fortificació i un poble que va sobreviure fins al
renaixement. La seva visita permet fer-se una idea de com es vivia
en aquest poblat troglodita (amb les reproduccions d’algunes
estances, les restes de l’església, o les repliques de les grues per
al seu abastiment). És curiós i ens agrada força. Una altra vegada cotxe i cap a la quarta parada.
Avui totes molt a prop les unes de les altres. Visitem el Museu
Nacional de Prehistòria de les Ezyers. Exposa d’una manera molt
didàctica una aclaparadora col·lecció d’eines de pedra (ganivets,
puntes de fletxa, etc.), objectes d’art en os o ivori, escultures i
reconstruccions a mida natural, que permeten comprendre millor
l'evolució de les societats prehistòriques fins al final de l’última
glaciació. Val molt la pena i permet entendre com era la vida en
aquest període. Per trencar una mica el dia i fer alguna cosa
diferent, com que anem bé de temps, decidim fer encara una última
visita. Anem a l’aquari de le Bugue (Al Buga), l’aquari privat
d’aigua dolça més gran d’Europa. Està bé, tot i que no ens hi podrem
encantar gaire si ho volem veure tot abans no tanquin. A més de
l’exposició també hi ha diferents espectacles. Un grapat de gent es
congrega en un estany, a l’exterior, ens hi “apuntem”. Un guia
reparteix musclos entre la gent mentre va fent explicacions. Ple de
carpes els hi donaren el seu “berenar”. Arriba el moment de posar
les mans a l’aigua amb els musclos amb el puny tancat. Fa una mica
d’angúnia, però és divertit trobar com una multitud de boques,
algunes enormes, et van xuclant amb força (la mare no s’atreveix).
Un cop acabat, continuem la visita. Ens agrada força, encara que
marxo amb la sensació que està ben pensat però mal acabat.
Desordenat, amb barreges de peixos estranyes i amb espais no del tot
coherents. Sembla com si la idea original s’hagués anat perdent al
voler anar-hi afegint més espais, com els bonics terraris amb
rèptils. Tornem a agafar la furgoneta, ara, però, per anar
cap al càmping. “Gràcies” al Tom Tom, per carreteres secundàries.
Avui no ha fet tanta calor i al vespre, sopant i descansant, fins i
tot ens hem d’abrigar una miqueta.
|
|||
|
|
O SOLE MIO!!! |
|||
|
 ROCAMADOUR
Santuaris
|
Desmuntem tot i marxem. Avui tenim dues visites
previstes pel matí i tarda en ruta. Fem seixanta quilòmetres fins a
la primera, patint una mica per la gasolina. Passem per carreteres
secundàries, gràcies al Tom Tom, i ens costa una mica trobar una
benzinera. Entre una cosa i una altra arribem a la cova de
Padirac a les onze, en plena hora punta. Haurem de fer una hora i
mitja de cua. Cansa, però no desistim. Pensem que si n’hi ha tanta
deu ser per alguna cosa. Paguem l’entrada i baixem per la sima de
Padirac, que fa 75 metres de profunditat, a peu. Des del fons
accedim a un riu subterrani a cent tres metres de profunditat, que
ha excavat la roca calcària formant una cova quilomètrica, tot i que
només en podrem visitar uns mil cent metres. Primer a peu i després
en barca, s’arriba a una enorme sala que fa noranta metres d’alçada
i esta envoltada de tota mena de belles manifestacions càrstiques:
estalagmites, estalactites, columnes, terrasses, etc. Al·lucinem a
cada pas. Simplement espectacular. Dinem al pàrquing, a la sortida.
Són quarts de tres. Afortunadament, la següent visita és a catorze
quilòmetres. Aparquem a la part alta de Rocamadour (Ròc
Amador). Baixem, amb ascensor, fins als santuaris. Al mig d’un
cingle de cent cinquanta metres d’alçada, entre el castell i el
poble, s’hi van construït set santuaris dedicats a Notre Dame des de
que, l’any 1166, es va trobar una misteriosa i miraculosa verge
negra. Des de llavors han set lloc de peregrinació cristiana. A peu,
baixem les escales fins al petit poble amb aires medievals, amb un
sol carrer que recorrem, malgrat que, com sempre, està ple de gent.
Patrimoni de la Humanitat (l’església de Saint-Sauveur i la cripta
de Saint-Amadour), i en el camí de Santiago, és un dels llocs més
visitats de França amb més d’un milió i mig de visitants a l’any,
després del Mont-Saint-Michel, la Tour Eiffel i Versailles. En un
sol viatge, sense proposar-nos-hi ni saber-ho d’entrada, haurem anat
els tres pobles més visitats de França. Tornem a pujar fins al santuaris, la mare i jo
amb un altre ascensor i el pare a peu, per acabar d’arribar a dalt
amb un altre ascensor fins al castell, els tres. Els pares s’esperen
a fora i jo hi entro. No és especialment bonic ni especialment
interessant, però des d’una de les seves torres, desafiant el
penya-segat, de vertigen, hi ha unes vistes magnifiques del
santuari, el poble i el seus voltants. Més tard del que calculàvem d’entrada, cap a les
cinc, agafem la furgoneta per fer tres hores d’autopista fins a
Carcassona, avui sense cues ni retencions. Hi arribem tard, a quarts
de nou. El càmping de la ciutat està ple i hem de tirar carretera
enllà, direcció ves a saber on, a veure si en trobem un altre. Fem
uns quants quilòmetres sense veure’n cap i girem cua, tampoc ens en
volem allunyar massa. A la tornada ens n’adonem que ens hem saltat
un, no massa ben senyalitzat. També està ple, però deixen acampar a
la zona esportiva, a un preu més reduït i amb la condició de marxar
abans de dos quarts de nou del matí. Cap problema, és tard, estem
cansats, ja ens va bé i no tenim ganes de buscar més. Sopar, diari i
a dormir.
|
|||
|
|
CAP A CASA |
|||
|
CARCASSONA
|
A dos quarts de nou, tal com tocava, marxem
del càmping. Avui anem realment d’hora... però ens anirà molt
bé. Aparquem al centre de la ciutat, pagant. A aquesta hora hi
ha molt poca gent i ens podem passejar molt tranquil·lament, una
cosa que hem trobat a faltar més d’un dia. De fet, és tan d’hora
que molts locals comercials encara no estan ni oberts. Patrimoni
de la Humanitat, recorrem els carrers de la ciutat medieval, que
va tenir un important paper en la croada contra els Catars i,
fins al tractat dels Pirineus, un gran valor estratègic. Ocupada
des d'època romana, la vila va ser restaurada al segle XIX. En
destaquen les seves cinquanta-dues torres i les seves dues
muralles concèntriques, que fan un total de tres quilòmetres de
recinte emmurallat, amb les portes de Narbona i de l’Aude. També
la lluminosa basílica de Saint-Nazaire, romànica i gòtica, que
visitem. Més o menys vista la ciutat fem una estona de cua
davant el castell, que encara ha d’obrir. Res, en comparació amb
alguns dies anteriors, gràcies, això sí, a que encara és d’hora.
Del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors, la seva
visita val la pena. A la sortida ens retrobem amb les multituds
habituals, aquest cop, però, amb la feina feta. Acabem la visita
a la ciutat tot passejant per un parell de carrers més i marxem.
El pàrquing on hem deixat la furgo, pràcticament buit quan hem
arribat, ara hi penja el cartell de complert. Ens aturem en un supermercat per comprar un
pollastre a l’ast i marxem, ja si, cap a casa. Dinem en una àrea
de servei a l’autopista, gairebé entrant a la Catalunya Nord. En
dues hores, i a mitja tarda, arribarem a casa. Aquest any, amb una novetat. Arribo al meu
piset... i no hi ha res a la nevera. Cansat, encara tindré temps
d’anar a comprar alguna cosa per sopar i menjar la resta de la
setmana, desfer la maleta i descarregar i mirar les fotos del
viatge a l’ordinador. Me’n aniré a dormir d’hora.
|
|||
|
|
||||
|
|
Documentació necessària i vacunes: DNI. Clima i millor època per anar-hi: Estiu, pel clima (tot i que es poden visitar tot l'any). Cal tenir en compte que són llocs més fresc i humits que els Països Catalans, cal anar preparat per la pluja i el fred. Fins i tot a l'estiu podrem necessitar una màniga més que aquí. Moneda i Preus: Euro. Els preus són similars als nostres (els càmpings solen ser més barats). Pressupost: Aquesta informació és únicament orientativa, els preus corresponen a l’any 2009 i, des de llavors, poden haver variat. Aquest viatge ens va costar al voltant d’uns 450 € per persona (érem 3), repartits més o menys així. - Gasolina (en total): 350 €. - Càmping (en total): 230 € (els preus solen estar al voltant dels 20 €,de 15 fins 48, 3 persones, cotxe, tenda i llum). - Entrades: 115 € per persona en total (solen estar al voltant dels 7 €). - Peatges (total): 80 €. - Altres (menjar, pàrquings, etc): 300 € (en total, menjant al càmping i, sovint, entrepans per dinar).
Seguretat: Com aquí
Pots trobar informació (oficial) d’aquestes zones a: www.normandie-tourisme.fr (Normandia),www.tourismebretagne.com (Bretanya) i www.dordogne-perigord-tourisme.fr (Perigord) * LINKS La majoria de links corresponen als llocs que apareixen al text. La Majoria són en francès i anglès (tot i que n'hi ha força en castellà). Són molt complertes i sovint hi ha tota la informació necessària per planificar el viatge a aquest país (horaris, preus, mapes...). Amb molt poques excepcions sempre he intentat posar pàgines web d’oficines de turisme oficial. |
|||
|
Tornar a pàgina principal / Tornar a viatges © Fotos i Text: Xavier Blancafort Pujols, 2010-2012. Última actualització: desembre 2010
|
||||
-009.jpg)
-014.jpg)
-007.jpg)
-020.jpg)
-021.jpg)
-009.jpg)
-015.jpg)
-008.jpg)
-042.jpg)
-006.jpg)
-010.jpg)
-025.jpg)
-035.jpg)
-041.jpg)
-053.jpg)
-062.jpg)
-070.jpg)
-078.jpg)
-073.jpg)
-086.jpg)
-106.jpg)
-005.jpg)
-016.jpg)
-017.jpg)
-023.jpg)
-014.jpg)
-031.jpg)
-039.jpg)
