Tornar a pàgina principal / Tornar a viatges

Una altra vegada amb els meus pares, sempre va bé... i més si el que planifica el viatge sóc jo.

- Per què la costa oest dels Estats Units? Per la immensitat dels seus paisatges.

- Com? llogant un cotxe i dormint en motels o cabanes... el més pràctic i barat.

- Quan? del 2 al 25 d’agost de l’any 2005.

Les imatges són diapositives escanejades, per això no tenen la qualitat que haurien de tenir (tot i que espero solucionar-ho en un futur).

Pots trobar informació d’aquesta estat a:  www.tourstates.com o www.officialcitysites.org i sobre els Pacs Nacionals www.nps.gov

EL NOSTRE VIATGE DIA A DIA

Si només t’interessa una part del viatge pots clicar sobre el mapa o la ruta

La Ruta

Si vols, diga 'm que en penses, deixa’m un suggeriment o la teva opinió al llibre de visites, gràcies.

Dia 1: Taradell-Barcelona-Atlanta-San Francisco.

Sortim de casa puntuals. El meu pitjor malson, abans de marxar de vacances, és trobar un embús a Barcelona que em faci perdre l’avió... fem deu minuts de cua a la ronda de dalt. Només deu minuts. Afortunadament anem sobrats de temps i em tranquil·litzo ràpidament.

Aquesta vegada al mostrador no es limiten només a mirar els passaports i assignar-nos uns seients, sinó que ens fan una sèrie de preguntes del tipus: has fet tu la maleta? L’has deixada abandonada en algun moment? I d’altres de similars... tot i que no hem de mentir, òbviament, si hagués calgut ho hauríem fet.

L’avió, de la companyia Delta (com tots els que agafarem), s’enlaira puntual. El vol fins a Atlanta és de nou hores i quart. Pràcticament no hi ha turbulències i les poques que trobem són ben suaus. Ho aprofitem per dinar tranquil·lament, el menjar no té res a veure amb el d’Aerolinias Argentinas, però és comestible i la pizza fins i tot és força bona. Aquesta calma també ens va bé per llegir una estona, escoltar música i omplir el famós formulari I-94, necessari per entrar als Estats Units. Les preguntes que fan són, per dir-ho d’alguna manera, força curioses:

-         Pateix alguna malaltia contagiosa, deficiència física o mental o és addicte a les drogues?

-         Ha estat vostè arrestat o condemnat per alguna infracció o delicte de depravació moral; o per una infracció relacionada amb estupefaents; arrestat o condemnat per dos o més delictes les sentencies de les quals foren igual o superiors a cinc anys; ha estat traficant d’estupefaents o vol entrar als Estats Units per realitzar activitats criminals o immorals?

-         Ha estat implicat en actes d’espionatge o sabotatge; activitats terroristes; genocides; o va participar d’alguna manera entre el 1933 i el 1945 en persecucions relacionades amb l’Alemanya Nazi o els seus aliats?

-         Té intenció de treballar als E.E.U.U; ha estat exclòs o deportat; o ha estat expulsat dels E.E.U.U, o ha obtingut o intentat obtenir un visat o l’entrada als E.E.U.U per mitjans fraudulents o donant informació falsa?

-         Ha aturat, retingut o impedit la custodia d’un nen que correspon legalment a un ciutadà dels E.E.U.U?

-         Se li ha cancel·lat o denegat alguna vegada el visat o l’entrada als E.E.U.U?

Responem a tot que no... però és que encara que fóssim uns terroristes, violadors, drogoaddictes i genocides que intentem per sisena vegada entrar amb un passaport fals, òbviament, també respondríem el mateix.

Arribem a Atlanta a l’hora, ara toca la part que ens fa més por. Estem gairebé a la cua i som dels últims de sortir de l’avió. Les cues del control d’immigració són força llargues. Passem el control de passaports, ens fan algunes preguntes senzilles (no necessitem l’ajuda de cap dels traductors disponibles), ens escanegen les impremtes digitals i els ulls i, finalment, entrem legalment al País. Recollim les maletes, les trobem fàcilment, gairebé són les úniques que volten damunt la cinta transportadora. Uns metres més enllà uns empleats de la companyia ens les recullen i les facturen de nou directament. Passem, sense problemes, un últim control d’equipatges de mà i el detector de metalls corresponent (ens hem de descalçar i treure el cinturó). Entre una cosa i una altra ens hem posat força nerviosos, no sabem quina hora és i hem de canviar de terminal, anem gairebé corrents. Arribem a la porta on hem de canviar la tarja d’embarcament i agafar el següent avió sobrats de temps, gairebé tres quarts. Tot i que l’estona al control se’ns ha fet llarguíssima, eterna, segurament hi hem estat menys de mitja hora... i possiblement menys de vint minuts!

L’avió que ens ha de portar a San Francisco surt puntual. Ens han tornat a tocar els tres seients del mig, tenen l’avantatge que dos són de passadís, amb el que no empipem a ningú quan ens volem aixecar i podem estirar una mica més les cames, però el desavantatge que no es veu res per la finestra. Com en el vol anterior, ens fixem en què els auxiliars de vol no van vestits igual, tot i que són fàcilment reconeixibles, sembla que l’uniforme consta d’una sèrie de peces a combinar al gust de cadascú. Una informalitat que m’agrada i no afecta en res a la seva professionalitat... és una de les millors companyies amb que he volat, almenys pel que fa a l’atenció a la gent. El vol transcorre sense incidències, pràcticament no notem ni una turbulència.

Baixem de l’avió, recollim les maletes i pugem a l’airtrain que ens porta de la terminal a la central de lloguer de cotxes. És relativament tard i estem força cansats; en total han estat catorze hores llargues d’avió i, gairebé, divuit de viatge. Com que ja teníem previst que passaria això, tenim el cotxe llogat, i pagat, des de casa. Pràcticament només hem d’omplir quatre papers i anar al garatge a triar-lo. Tot i que ens han demanat si volíem canviar-lo per què un compact és “petit” hem decidit no fer-ho... ens toca un chevrolet cobalt, al maleter hi caben perfectament les tres maletes i les tres bosses de mà; és, més o menys, de la mida del meu astra! El que no hem pogut triar és el canvi de marxa, tot i demanar-ho... American way, Easy! M’hauré d’acostumar a no fer servir el meu peu esquerra, tots tenen el canvi automàtic.

Tot i que el Motel que tenim reservat és a cinc quilòmetres de l’aeroport, ens costa una mica trobar-lo i ens mig perdem per South San Francisco. Després de mitja hora llarga donant voltes, al final el trobem.

Només són les onze de la nit, però per a nosaltres encara són les vuit del matí... i encara no hem dormit.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

DownTown

Fisheman

Wharf

Pier 39

Alcatraz

Golden Gate

Tramvia

Tramvia

Dia 2: San Francisco.

Tot i el cansament, per culpa de jet-lag a les sis del matí ja estem desperts. Entre migs sons i mandres no ens llevem fins a les set. Ens dutxem i, ben d’hora encara, baixem a recepció per demanar quina és la millor manera d’anar a San Francisco. Preferim fer-ho en transport públic (em fa una mica de cosa ficar-me en una gran ciutat amb un cotxe que encara no “conec”). La línia 292 té una parada gairebé al davant del motel i arriba fins al centre de la ciutat. Perfecte.

Esmorzem una mica al primer bar que trobem, al centre de la ciutat, entre gratacels. Fem les primeres fotos. És força d’hora i la gent comença la seva jornada de treball, ens sorprèn veure gairebé tothom amb gots de plàstics grans carregats de cafè amunt i avall. Cafè o, com diuen els pares, aigua de castanyes. No puc opinar, afortunadament no m’agrada... aquí es deu agrair!

Tot seguit anem passejant fins al Fisherman Wharf, un moll reconvertit en àrea d’oci i botigues molt popular i concorregut, tant per turistes com per gent d’aquí. L’oferta és molt variada i de tot tipus. Al moll del costat, el Pier 39 o Moll 39, hi ha una altra de les atraccions de la ciutat: una petita i sorollosa colònia de lleons marins de Califòrnia. Ens estem una estona contemplant-los.

Aquí també tenim una petita decepció, tot i que momentània: no queden tiquets per anar a Alcatraz. Afortunadament, com faig en tots els viatges que puc, vaig preveure un últim dia de marge per a imprevistos d’aquest tipus... comprem els tiquets per aquest dia i marxem més tranquils. Per treure’ns una mica les ganes decidim fer una volta en vaixell per la badia de San Francisco en una de les moltes companyies que ofereixen aquest servei. Passem pel costat de la famosa presó i ens acostem al bonic pont Golden Gate, una mica emboirat, tal i com és típic. La volta ens agrada.

Dinem en un McDonald’s i decidim visitar el Golden Gate, ara des de dalt. Ens costa molt trobar la parada de l’autobús, una línia especial. Ens esperem força estona i no sembla que en passi cap. Cansat d’esperar decideixo cridar un taxi. És bonic i els seus números són força espectaculars (El Golden Gate va ser inaugurat l’any 1937 i en aquells temps va ser un dels ponts més espectaculars del món. La seva llargada és de 2.737 m (1.966 de pont penjant) i fa una amplada de 27 m. L’alçada de les torres és de 227 m. Els cables que l’aguanten fa una llargada de 2.332 m, tenen un diàmetre de 92 cm i pesen 61.500 tn.). El travessem gairebé tot a peu.

Hem de tornar a la ciutat, en teoria des d’aquí hauria de ser més fàcil. M’adono que la línea que havíem d’agafar en realitat eren cotxes de línea normals cap a ciutats més enllà del pont i que, com a tals, no porten el típic número al davant sinó la ciutat de destinació; a la parada n’he vist passar alguns, però sense saber-ho... ens podríem haver esperat molta estona! Per sort hi ha altres línies, tot i que cap d’elles ens deixa on ens agradaria. Agafem el que ens deixa més a prop... però en la direcció equivocada. Ens n’adonem tard.

Entre una cosa i l’altre hem perdut força estona. Sortim del metro i, tal i com ens han indicat, agafem un tramvia. La línia F uneix el centre comercial amb el Fisherman Wharf, seguint Market street. Per ella hi circulen tramvies PCC, el model clàssic nord-americà fabricat a partir del 1935. Molts d’ells han estat restaurats o reconstruïts de nou, pintats tal com ho estaven en diferents ciutats. Davant l’escassetat de tramvies antics disponibles, per incorporar-los en aquesta línia, l’empresa de transports públics de la ciutat (la San Francisco Municipal Railway, o MUNI), no fa gaire va adquirir gairebé tota la flota de tramvies de finals dels anys vint de Milà. La línia es va recuperar entre els anys 1982 i 1984 i des de llavors ha funcionat amb èxit. Hi viatja algun turista, com nosaltres, però la majoria de gent que hi puja és d’aquí.

Baixem d’aquest tramvia per anar a pujar-ne a un altre, als cèlebres tramvies de la ciutat... que en realitat són telefèrics. Tot i el seu aspecte la diferència és força clara: a la línea F realment hem pujat a un tramvia (tram), aquests es propulsen gràcies als propis motors, mentre que els telefèrics (cable-car), en canvi, no en porten cap i són estirats per un cable que volta gràcies a un potent motor elèctric al capdamunt de la línea. És per això, també, que entre les vies al llarg del seu recorregut es pot observar una ranura (el tramvia quan vol aturar-se o arrencar es desenganxa o s’enganxa al cable). Aquest sistema va ser inventat aquí per Andrew Hallidie, un enginyer de mines. Van dominar el trànsit de la ciutat durant més de trenta anys (hi van arribar a haver més de vint línies). Només tres línies han sobreviscut a la seva progressiva substitució per tramvies i autobusos, al gran terratrèmol del 1906 i al intent polític de suprimir-los als anys 40 i 50... actualment són un dels símbols i una de les principals atraccions de la ciutat.

Pujarem a la línia Powell-Hyde, tot i que hi ha molta cua. Fa fred. Tenim molt fred, anem amb màniga curta i no sabíem que, tot i estar en una zona mediterrània, als mesos d’estiu les nits poden arribar a ser molt fredes a causa d’una corrent marina provinent d’Alaska. Ens posem tot el que portem, que és ben poc i no és prou. Ens entretenim mirant com giren els tramvies: quan arriben al final del seu recorregut “cauen” sobre una plataforma giratòria, llavors, a força de braços, són empentats fins a girar-los del tot i encarar-los a la via de pujada.

Finalment arriba el nostre torn i podem pujar, ens instal·lem a la part coberta i tancada i gaudim intensament del passeig. Primer remuntant els costeruts carrers característics de la ciutat i, tot seguit, baixant-los. Ens agrada molt i realment la volta val la pena... i, de passada, ens deixa prop de la parada d’autobús. S’està fent fosc.

Tornem a estar entre gratacels. Comprem una mica de menjar en un supermercat i anem a buscar l’autobús que ens ha de tornar a l’hotel. Trobem la parada fàcilment però ens hi haurem d’esperar una hora. Ho aprofitem per sopar: pa amb xocolata, no tenim gaire gana (segurament gràcies al jet-lag).

Mentre ens esperem també veiem molts indigents, durant el dia també n’hem vist força (als molls n’hi havien que demanaven diners directament per comprar cervesa, amb uns cartells que ens han sorprès bastant). A aquesta hora, però, sembla que se’n veuen molts més... tot i que més o menys ens ho esperàvem, ens xoca una mica, i més encara veient tantes limusines com hem vist.

Són les deu del vespre i ens estem morint de son, es noten, i molt, les nou hores de diferència horària... ens anem a dormir a l’hora que normalment ens llevaríem. Contents. Hem vist una ciutat molt bonica, preciosa, que ens ha sorprès positiva i gratament... almenys a mi, que no m’esperava tant. També hem vist una ciutat de pel·lícula... els seus taxis, busos escolars, parquímetres, cotxes de bombers, policies, gratacels, hamburgueseries, maneres de fer... són tal i com veiem a la pantalla del cine o de la tele! Aquests dies vivim, hem viscut, i viurem, dins una pel·lícula... la nostra pel·lícula.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Iubarta

Fisheman

Whaf

Dia 3: San Francisco-Monterey-Auburn.

Sortim molt d’hora del motel, avui, com ja havia calculat, el jet-lag ens anirà molt bé. Després d’una hora i mitja llarga amb cotxe arribem a Monterey. El Fisherman Wharf està molt ben indicat i no tenim problemes per trobar-lo, a quarts de nou. Anem directament a la companyia que teníem pensada, la que, almenys per internet, feia més bona “pinta”: la Monterey Bay Whalewatching. Està tot reservat, però ens posen en standby (i com que anem molt d’hora, som els primers de la llista). Mentre esperem anem a una altra companyia a demanar si hi ha places, afortunadament, ens diuen que si. Quedem més tranquils, almenys no ens quedarem sense excursió i no haurem fet el viatge per què sí.

Cap a les nou ens acostem a l’entrada... i estem de sort. Algú no ha pogut venir i cabem al vaixell. Tenia ganes d’anar amb aquesta companyia per què la durada de l’excursió és de cinc hores (mentre que amb les altres només és de tres o surten massa tard, i això ens faria anar malament durant tot el dia). Pugem els últims però contents.

Salpem, abans de sortir del port veiem una llúdriga de mar i lleons marins a l’escullera.

Mica en mica ens anem endinsant a la badia, molt emboirada. Després d’una bona estona buscant veiem els primers caps d’olla grisos, primer dos i després sis. Ens estem una bona estona seguint-los a distància (prou per no molestar-los i suficient per veure’ls més o menys bé). Es van submergint periòdicament, de manera que entre que els veiem i tornen a desaparèixer passen uns segons, o minuts, amb la incògnita d’on apareixeran de nou. Si mentre anàvem contra les onades la barca ja es movia força, ara que seguim els dofins, vagin on vagin, encara és mou més. La mare es mareja una mica.

Deixem els dofins i, sense haver-nos d’esperar gaire, veiem la primera balena geperuda o iubarta. La biòloga del vaixell ens explica que està alimentant-se, la veiem emergir periòdicament, de tant en tant, sembla que fa unes immersions més profundes i triga més a sortir a la superfície. Un parell o tres de vegades emergeix amb la boca ben oberta. Algunes vegades també ens deixa veure la seva cua, la imatge més buscada. Ens passem una bona estona seguint-la i en veiem una altra, amb el mateix comportament.

De tornada veiem un grup, que sembla nombrós, de marsopes comunes. No es veuen gaire bé i no ens hi estem gaire estona. El vaixell no es mou tant però, a hores d’ara, el pare també està marejat... i bona part del vaixell també. Com a l’anada, em dedico a observar un bon grapat d’ocells marins. Imagino que no ha estat un dia excepcional, no hem vist balenes amistoses ni grups de milers de dofins, però no ens podem queixar, hem vist balenes i dofins de prou a la vora... encara que les probabilitats que això passés eren altes, almenys segons el tríptic propagandístic, del noranta-nou i mig per cent! Tot i que als pares les cinc hores se’ls hi han fet una mica llargues, el mareig no hi ha ajudat gaire, també s’ho han passat molt bé... potser no tan com jo, però gairebé.

Desembarquem. Ran de costa no hi ha boira, ens empastifem de crema solar, ahir ens vam cremar la cara, i ens passegem pel moll, amb les seves botigues i restaurants molt més animats ara que al matí. Veiem molta gent menjant una mena de sopa directament dins un pa buidat. No resistim la temptació de tastar-ho. És bo, té força gust a formatge... no tot el que mengen aquí és tan dolent! Tampoc cal exagerar.

Havent dinat tornem a agafar el cotxe. Reculem un bon tros, ara però, fa sol i el recorregut ens sembla més bonic. Travessem turons grocs tacats d’alzines verdes, que contrasten molt amb l’herba seca. Més endavant una extensa plana totalment conreada... un paisatge monòton que només és trencat pels gratacels, llunyans, de Sacramento, la capital de Califòrnia.

A les autopistes hi ha força trànsit. Afortunadament, per a nosaltres, els americans han buscat una solució a aquest problema. Veient que la majoria de cotxes només hi va un ocupant, a les zones amb més transit el carril de l’esquerra està reservat per a carpools: autocars i vehicles amb dos o més ocupants. Com que anem tres l’utilitzem gairebé sempre, ens permet saltar-nos alguna cua i, quan la circulació és densa, conduir de forma més relaxada. En un pont llarg hi ha un peatge, l’únic que trobarem en tot el viatge... també ens estalviem de pagar-lo. És una solució original que potser valdria la pena importar, tot i que pel que hem vist, i veurem, no sembla que acabi de funcionar... gairebé sempre anem sols!

De camí també ens parem per primera vegada a fer gasolina. Quan vam llogar el cotxe, entre el cansament i l’hora que era no vam demanar que havíem de posar... ho haig de demanar al conductor que s’ha parat al meu costat. Als Estats Units és relativament difícil trobar gasoil (no totes les benzineres en tenen), però hi ha tres tipus de gasolina: 87, 89 i 91 octans. N’haig de posar de la primera (tot i que no passa res si m’equivoco). El seu preu també és barat, onze galons ens costen uns vint-i-vuit dòlars. El petroli està molt car i, en general, els preus que hem anat veient i veurem oscil·len entre els dos amb setanta i els dos amb noranta-nou dòlars el galó; al canvi actual, aproximadament entre seixanta i seixanta-sis cèntims d’euro el litre. A Catalunya, mentrestant, el seu preu passa de l’euro (gairebé u amb deu).

Quan estem cansats d’anar amb cotxe, no massa tard, comencem a buscar motel. El d’avui i el de demà són els únics que no tenim reservats. Anem a parar a Auburn, al motel Elmwood, més o menys on havia calculat: havent passat totes les grans ciutats de Califòrnia.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Motel

Desert

de Nevada

Dia 4: Auburn-American Falls.

Ahir vam anar a dormir d’hora, són dos quart de cinc i ja estem desperts. Amb mandres i migs sons allarguem fins a les sis. Entre dutxes i maletes marxem a les set. Avui, com ahir, el jet-lag ja ens va bé.

Només marxar d’Auburn comencem a enfilar-nos per Sierra Nevada entre bonics boscos de pins i avets. De baixada el paisatge cada cop és més sec, de mica en mica ens anem endinsant al desert de Nevada, una plana de tons grocs i marrons envoltada de turons i muntanyes. Aquest tipus de paisatge m’agrada molt i, en alguns moments, en recorda bastant a l’estepa patagònica (de fet són el mateix tipus de bioma, deserts freds).

També hem canviat d’estat, som a Nevada. Només entrar-hi comencen a veure casinos, i en veurem a gairebé tots els pobles per on passem. Travessem Reno, amb els seus ben visibles. Tot i que tota l’estona he estat vigilant, en una baixada en despisto una mica i corro més del compte. Me n’adono quan veig un cotxe de la policia amb tota la lluminària encesa rere meu (sirenes, llums i intermitents... sembla una disco mòbil). Dubto una mica, però vaig frenant, veig l’agent que m’indica que em pari. S’atura rere meu i, tot seguit, baixa del cotxe per posar-me la corresponent multa per excés de velocitat. Havia d’anar a setanta milles per hora i anava a vuitanta-dues, dues més del límit tolerat (la velocitat indicada més deu milles)... un cop a casa, amb la calculadora a la mà, comprovo que aquí no m’haguessin multat, dotze milles per hora són dinou quilòmetres per hora... el límit tolerat a casa nostre! Si utilitzessin el sistema mètric potser m’hauria estalviat cent dòlars! Encara no l’he pagada, tot i que ho hauré de fer. Uns catalans, que trobarem més endavant, m’explicaran que a un d’ells també s’hi va trobar, va decidir no pagar: a més d’arribar-li les cartes a casa, cada vegada que ell o algú de la seva família entraven al país (per anar a veure un germà que viu allà) eren interrogats a part. Cansats d’interrogatoris, com si fossin delinqüents, al final va decidir pagar-la i es van acabar els problemes... no se sap mai.

Fa molta calor, el termòmetre del cotxe marca, i marcarà durant tot el dia, temperatures entre noranta-cinc i cent set graus Fahrenheit... per sort, a la “guia” que em vaig fer jo mateix a casa hi vaig incloure un termòmetre que ens permetrà, quan vulguem, transformar-los en graus centígrads, una unitat que podem comprendre... hem estat tot el dia entre trenta-sis i quaranta-dos graus!

Cap al migdia, havent travessat gran part del desert de Nevada, ens aturem a dinar en un McDonald’s. En tots els viatges intento evitar aquests tipus d’establiments, aquí però... són típics del país! Estic fent el que intento fer a tots els països on vaig... menjar plats locals!

Continuem el camí per llargues rectes. Tinc temps de fixar-me amb els cotxes, un costum que he agafat no sé ben bé per què... no m’agraden i no hi entenc gairebé res. Lògicament hi circulen molts models americans (Chevrolet, Dodge, Ford...), tot i que es veuen alguns models japonesos i europeus de gamma alta. Les seves formes, almenys actualment, són molt semblants a les que es poden veure a Europa. El que crida més l’atenció, però, és que pràcticament no es veu cap cotxe petit (tipus corsa o clio) ni cap monovolum i, en canvi, es veuen força quatre per quatre de grans dimensions, gairebé sempre tipus pick-up (sovint arrosseguen unes rulots molt grans). Les autocaravanes sovint tenen la mida d’un autocar mitja. Però si en alguna cosa es nota que un circula per carreteres americanes és en els seus camions, amb una cabina característica, a vegades adornada i pintada amb més o menys gràcia. En general condueixen respectant totes les normes de circulació, encara que no és estrany veure alguns conductors que en passen olímpicament. A les autopistes més transitades i amb més carrils tothom va al seu aire i per on li dóna la gana; els avançaments per la dreta són la cosa més normal del món, segurament deuen estar permesos... a això no m’hi acabaré d’acostumar en tot el viatge, en faré algun, però sempre amb molta prudència.

A mitja tarda tornem a canviar d’estat, i d’hora, passem de l’hora del Pacífic a l’hora de Muntanya, en perdem una. De mica en mica anem deixant enrere el bonic desert per entrar a les fèrtils planes d’Idaho. El paisatge cada cop és més verd però més avorrit, immensos camps de cereals, encara per segar, que no s’acaben mai (la Plana de Vic, amb aquestes proporcions seria, com a molt, set o vuit camps!). Cap muntanya de fons en trenca la monotonia.

Cansats d’estar tot el dia al cotxe i havent fet, de sobres, els quilòmetres previstos per avui, decidim buscar motel. El primer que trobem sempre i quan estigui en condicions i el preu sigui raonable... al Hillview, a American Falls, just al costat de l’autopista i molt a prop d’un llac. L’habitació és molt gran, està molt bé i fins i tot hi ha microones... serà dels millors i el més barat del viatge, només ens costa quaranta-vuit dòlars. Aprofitem el que queda de dia per anar a comprar a un supermercat i donar una volta pel llac. 

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Lower Falls

Grand Canyon

of Yellowstone

Cérvols

Esquirols

Back Basin

Porcelan Basin

Porcelan Basin

Firehole River

Painted Spring

Clepsidra Geyser

Fountain Paint Pot

Grand Prismatic

Old Faithful

Sawmill Geyser

Riverside Geyser

Hayden Valley

Bisons

Marmota

West Thumb

Biscuit i Black

Sand Basin

Yellowstone Lake

Paisatge

Cérvol

South Twin Lake

Sheepeater Cliff

Llac

Mammoth Hot Spring

Roosevelt Valley

Dia 5: American Falls-P.N. Yellowstone (Grand Canyon of Yellowstone).

D’hora, continuem travessant l’ample i avorrida plana cerealista. Com ahir, i com sempre que faig un viatge més o menys llarg en cotxe, cada dues hores intento parar per estirar una mica les cames, es perd una mica de temps però al final s’agraeix, s’arriba a la destinació molt menys cansat.

Ens aturem en un punt d’interès geològic, almenys és el que marca el senyal de la carretera, d’aquesta manera també aprofitem més la parada. És una colada de lava molt maca, prop de Blackfoot; ens hi passegem una estona, anem bé de temps. Em fixo en la vegetació, em criden especialment l’atenció els “ginebres” arboris que hi ha repartits entre la lava.

De mica en mica ens anem acostant a Yellowstone. Al fons de la plana apareixen primer les Rocalloses i, una mica més endavant, les muntanyes del Grand Teton. Al cap d’una estona la carretera comença a travessar valls i turons, cada cop més verds, amb més boscos, més rius i més aspecte d’una zona de muntanya. Cada cop ens hi apropem més... de mica en mica abunden més càmpings, cabanes i hotels.

Travessem West Yellowstone, un poble just a l’entrada del Parc que té aspecte de ser molt turístic, encara que ara, a mig matí, està força buit (imaginem que hi deu haver més ambient al vespre, quan la gent torna de les excursions).

Fem la foto de rigor al cartell d’entrada del Parc i una mica de cua per entrar-hi. Estrenem el National Park Pass, una mena d’abonament que, per cinquanta dòlars, permet l’entrada a tots els Parcs del país durant un any (va a nom d’una persona, però els ocupants del seu vehicle poden entrar amb ell). Surt a compte si es volen visitar tres o més Parcs, com farem nosaltres.

Travessem bells boscos de muntanya. Ens aturem a Beryl Spring, ben bé al costat de la carretera... és la primera deu termal que veiem; el seu color blau intens i el bombolleig de l’aigua ens sorprèn i agrada molt. Continuem el camí i el Parc em decep una mica... no veig cap animal, ni cérvols, ni bisons... encara no sabia que, a la tarda i en els dies següents, això canviaria, i molt. Anem directament cap al Grand Canyon de Yellowstone. Arribem massa d’hora i no ens poden instal·lar a la cabana, que tenim reservada, fins d’aquí a una hora i mitja. Ho aprofitem per “situar” botigues i supermercats, descansar i dinar una mica. Passada l’hora i mitja deixem les maletes i el menjar a la cabana i comencem la visita al Parc, de veritat. Tenim tota la tarda.

Comencem la visita a la zona del Grand Canyon per Inspiration Point. Ens pensàvem que veuríem només un salt d’aigua molt bonic, des de diferents punts de vista, des d’aquí, però, només es veu el canyó... i és impressionant. Els seus cingles, sense vegetació estan tenyits de colors grocs, verds, roses, blancs i blaus... uns contrastos de color realment espectaculars. Alternem el cotxe amb petites caminades. Des del Lookout Point, ja es veu la impressionant salt d’aigua de Lower Falls, amb una caiguda de noranta-cinc metres. Fem tot el recorregut i veiem, des de gairebé tots els angles possibles, el canyó i el salt d’aigua. Al·lucinem. La mare s’emociona i gairebé ens fa plorar a tots. Me’n alegro, em sento una mica el “responsable” del viatge, vaig ser jo qui els va animar, i enredar una mica, per què el fessin. Tinc moltes ganes de què tot surti bé i que els hi agradi molt. Per ells és el primer viatge llarg i, segons ells, l’últim... tot i que jo espero que no. No se sap mai. Entre parada i parada també hem vist els primers bisons i els primers cérvols.

Tornem, comprem al supermercat i sopem a la cabana. Amanida, salsitxes de frankfurt i iogurt... iogurt de cirera! No n’havia tornat a menjar des de Noruega, no són tan bons com aquells, encara que també podria ser que en tingués el record idealitzat, però m’agraden molt, moltíssim. A partir d’ara sempre que en trobem en comprarem... no se sap mai quan en podràs tornar a menjar! També avui, a la tercera, hem descobert per fi com funcionen els sortidors de gasolina i com trucar per telèfon a casa. Un dia rodó del tot.

Cansats, anem a dormir força d’hora. L’habitació és doble però els llits són petits. Afortunadament amb dos matalassos... en desmuntem un i en fem dos llits, d’aquesta manera ens estalviem pagar per una persona extra les quatre nits que estarem aquí. Abans d’anar a dormir, però, com hem fet i farem cada nit, ens mirarem el vídeo.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Dia 6: P.N. de Yellowstone (de Norris a Old Faithful).

El jet-lag ens continua anant bé. Ens llevem, esmorzem i marxem d’hora. Avui recorrerem una part del Parc fent excursions curtes.

Tornem a l’Artist Point per veure les Lower Falls amb el sol d’esquena.

Tornem a agafar el cotxe i anem cap a la primera visita prevista, la Norris Basin. Aparquem i comencem el recorregut per aquesta zona, amb l’ajuda del mapa que em vaig descarregar d’internet. Aquest any no porto cap guia, a la pàgina web dels diferents llocs que hem visitat, i visitarem, hi ha molta informació disponible i molt fiable.

L’excursió comença des d’un punt elevat. A baix s’hi veu una clariana on surt fum per tot arreu. Com que el camí té forma de 8 comencem a l’atzar, no sabem que és millor. Estem de sort. La primera parada és al guèiser Streamboat, el guèiser actiu més gran del món: la columna de vapor d’aigua i aigua que expulsa pot arribar a una alçada de noranta metres. Desgraciadament, tot i que té petites erupcions, de grans només n’hi ha hagut tres en els últims anys i són del tot impredictibles. Expulsa molt vapor, però només algunes petites glopades d’aigua que no sobrepassen el parell de metres. Continuem el camí per Cistern Spring, una piscina que està lligada amb el guèiser Streamboat, quan aquest té una erupció queda totalment buida. Aquest tipus de fenomen és molt normal i, sovint, això ajuda a preveure erupcions de tot tipus. Tot seguit arribem a l’Echinus Geyser, amb erupcions totalment impredictibles i el més gran d’aigües àcides (amb pH entre 3.3 i 3.6, com el vinagre). Els guèisers àcids són extremadament rars al món i gairebé tots es troben a Norris Basin. Seguim caminant entre piscines i rius de colors fins arribar a la Green Dragon Spring, on l’aigua bullint bombolleja entre una espessa fumera. Una fumera que fa molta olor a àcid sulfúric, o el que és el mateix: a ous podrits. Una olor molt típica de les zones volcàniques i que ens anirà acompanyant durant tot el dia... i demà i demà passat. Continuem fins al Minute Geyser, anomenat així perquè tenia unes erupcions regulars cada minut, de 12 a 15 metres. Actualment és un exemple del que no ha de passar: per culpa del incivisme d’alguns turistes, que hi tiraven monedes i pedres, ara les seves erupcions són totalment irregulars i molt més petites. Ens tornem a enfilar una mica, deixem la Back Basin per passar a l’altra meitat del 8, la Porcelan Basin. Anem de millor a encara millor. Aquí hi ha els Black Growler Steams, els fumerols més calents del Parc (de 93 a 138ºC), el llac Crackling, d’aigües blaves, i deus i rierols espectacularment acolorits. També hi veiem el primer guèiser en erupció, tan petit que el seu nom no surt ni al mapa... en aquesta zona els fenòmens termals poden aparèixer o desaparèixer ràpidament i durar des de minuts fins a poques setmanes, un petit terratrèmol o una esllavissada pot canviar-ho tot.

Tornem a agafar el cotxe. Cap dels tres no s’esperava veure tot això... i tot just acaba de començar. La següent parada és a Artist Paint Pots, ara però, per arribar-hi hem de fer una caminada una mica més llarga... de mig quilòmetre! Després de travessar una zona de bosc cremada, l’any 1988, arribem a l’àrea termal. Un altre cop aigües bellament acolorides, alguns cons de guèisers reposant i una novetat, dues piscines de fang o mudpots bombollejants.

Deixem enrere Beryl Spring, una de les deus més calentes del Parc, que ja vam visitar a l’arribada. Passem per la Firehole Canyon Drive per anar a la Fountain Plat Drive, dues visites ràpides, primer a uns bonics salts d’aigua i després a unes deus termals a tocar del riu Fairy. Aquestes deus escalfen un típic riu de muntanya, ho comprovem una mica més avall, l’aspecte del riu és de muntanya, la temperatura de les seves aigües, no.

La següent parada és a Fountain Paint Pot. Piscines i rierols de tots colors, sovint amb algun pi mort que dona al lloc un aire una mica sinistra. I el primer guèiser... de veritat. El Clepsydra Geyser. La seva erupció és de pocs metres i, a partir d’un terratrèmol l’any 1959, aquesta ha estat continuada i sense interrupció (excepte, a vegades, quan el Fountain Geyser ha fet erupció). Continuem per la Lower Geyser Basin. Seguim la Firehole Lake Drive, una carretera de dos quilòmetres que ressegueix alguns guèisers en repòs.

Ens parem a una de les nombroses àrees de pícnic que hi ha per tot el Parc. Molt tranquil·les en comparació al gran número de gent que hi ha en aquesta època, a primers d’agost. Havent dinat continuem la nostra marató particular, hem deixat per al final la zona teòricament més espectacular.

Toca, seguint per ordre, el Grand Prismatic Spring. La deu termal més gran de Yellowstone, amb diferència: fa cent onze metres de diàmetre i trenta-sis de fondària. És una de les imatges més típiques del Parc... des de l’aire (veure primera pàgina de la introducció). Improvisem, just al davant hi ha un turó, però per arribar-hi s’ha de fer una volta molt llarga i no tenim temps. A l’altra banda, una mica més lluny, hi ha una petita muntanya. Hi pugem amb el pare per intentar veure-la més o menys des de sobre. Ho mig aconseguim, la vista està bé però el cel està una mica ennuvolat i no la podem veure com ens agradaria.

Amb pena, decidim saltar-nos la Biscuit Basin i la Black Sand Basin, entre una cosa i una altra ja és mitja tarda i encara ens queda la zona d’Old Faithful. Agafem el cotxe i anem. Una de les coses que hem fet servir, mig en serio mig en broma, per saber què és més bonic que què, és la mida dels pàrquings... aquest és immens. Anem cap al guèiser que dóna nom al lloc, està envoltat per una mena d’amfiteatre força gran amb tres files de bancs. Trobem lloc en un i ens assentem a esperar. L’Old Faithful Geyser, literalment Guèiser Vell Fidel, segurament és un dels més famosos del món: fa erupció cada quaranta o noranta minuts (no és dels més regulars), durant dos a cinc minuts expulsa entre trenta-vuit mil i quaranta-cinc mil litres d’aigua i les columnes de vapor s’eleven entre trenta-vuit i seixanta-dos metres. No hem d’esperar gaire, després de dues falses alarmes finalment fa erupció. Espectacular.

A la Upper Geyser Basin hi ha la concentració de guèisers més gran del món. Encara amb ganes de veure’n més, fem la visita a la zona. De lluny ja n’hem vist algun en erupció. Entre piscines de colors i cons reposant en veurem tres més actius: el Sawmill, el Grotto Geyser i el Riverside Geyser. El Sawmill fa erupció cada una o tres hores durant un temps molt variable, la seva columna arriba a uns pocs metres. El Grotto Geyser fa erupció cada vuit hores durant dues a deu hores i arriba a una alçada de tres metres. El Riverside Geyser, que com el seu nom indica, està al costat del riu, fa erupcions cada cinc o sis hores durant vint minuts, la columna d’aigua arriba als vint-i-tres metres i  forma bells arcs de sant Martí.

Al final del camí hi ha la Morning Glory Pool, una de les més visitades pel seu color i la seva bellesa. Reculem i ens tornem a asseure per esperar una estona més. Ens va molt bé, estem força cansats (de fet la mare ens esperava aquí, ja no podia més). L’espera no s’allarga gaire i les previsions que hi ha apuntades en una pissarra es compleixen. Després d’alguna petita falsa alarma, el guèiser predictible més gran del món fa erupció. Aquesta, és produeix cada set a quinze hores, dura uns deu minuts i pot arribar als seixanta metres d’alçada. Espectacular.

Fem el tros de camí que ens falta, tranquil·lament i tot tornat cap al cotxe. Estem esgotats i és comença a fer fosc. He acabat tots els rodets, el de la màquina, els dos de reserva i el que he comprat aquí... la mare també ha acabat els seus rodets, el de la màquina i el de reserva... i el pare ha acabat la cinta i la bateria de la càmera de vídeo. Sopem a la cabana, vídeo i a dormir.  

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Dia 7: P.N. de Yellowstone (de la vall de Hayden a Old Faithful).

Passem ben bé pel costat del riu Yellowstone, un típic riu de muntanya. Una mica més endavant la vall s’obra i els relleus es tornen més suaus: entrem a la vall de Hayden. El riu passa a estar envoltat de turons recoberts de prats, amb algunes taques de bosc. El paisatge és molt bonic però una cosa el fa realment espectacular: els bisons. La vall està tacada amb centenes de bisons repartits per tot arreu... n’hi ha tants que fins i tot un ranger, un guarda forestal, va carretera amunt carretera avall espantant-los, a bocinassos, gairebé empenyent-los per desfer petits embussos de trànsit.

La següent parada és a la zona del Mud Volcano, on farem una curta caminada. Comprem el tríptic explicatiu que hi ha a l’entrada del camí, deixem el dòlar a la bústia i l’agafem. En els camins més visitats sovint en trobem, es poden comprar o, si es vol, es poden fer servir i llavors tornar-los. Els comprarem gairebé tots, només costen mig dòlar o un dòlar... i és un record més. Ens passegem per una petita zona on hi ha algunes deus termals, algun fumerol i algun guèiser adormit... amb la inevitable olor a aus podrits. Ens agrada especialment el so i l’aspecte de la Dragon’s Mouth Spring (la Boca del Drac)... realment, el seu nom és molt encertat.

Fem uns quilòmetres més. La següent parada és al Fishing Bridge, un llarg pont de fusta. Tot seguit anem a fer una caminada curta molt a prop. L’Storm Point Trail travessa una clariana del bosc al costat d’un petit llac, tot seguit s’endinsa dins una pineda i arriba a la vora del gran llac Yellowstone... el llac de muntanya més gran de l’Amèrica del Nord. Aquesta mena d’estadístiques sembla que agraden molt als americans (a tots els tríptics n’hi ha alguna). Voregem el llac una estoneta i passem pel costat d’una gran colònia de marmotes... encara que només en veiem una. El passeig ens agrada molt, especialment a mi. És en aquestes caminades quan un té la sensació de trepitjar i fer-se una idea de com és el territori, almenys a nivell ecològic. A més, en aquests camins hi ha molt pocs turistes... és aquí on ens trobem amb dues parelles de Manresa i Igualada. Hi parlem una estona i, com sol passar en aquests casos, ens intercanviem informació. Em ve a la memòria un paràgraf del llibre que estic llegint, Quatre dies a l’Àfrica de Toni Sala (estic fent un altre viatge dins el viatge), un dels seus comentaris em sembla força encertat: “Els catalans ens fem sentir quan viatgem. A Catalunya, hi ha vegades que has de tenir paciència d’ornitòleg per arribar a sentir el teu idioma. En canvi a l’estranger – que és allà on els catalans surten de sota les pedres-. L’idioma sembla que s’hi declami, com si s’ostentés sense complexos, en veu alta, descomprimida, fins a ratllar la mala educació, com si el que a casa arriba a avergonyir-nos, a fora l’estranger, on no cal donar explicacions a ningú, es convertís en la pedra preciosa que finalment podem exhibir”.  Potser té raó.

Tornem a agafar el cotxe i resseguim el llac. Dinem, entrepans, al seu costat. El Parc ja està, a hores d’ara, dins les millors experiències de la meva vida. Només amb una petitíssima queixa: no hi ha el silenci d’altres zones d’aquest tipus, hi ha molt trànsit a les carreteres, des de grans grups de Harleys fins a tot tipus de camions, i això genera una contaminació acústica que es nota. Se sent aquell “rum-rum” de fons força típic del nostre país.

La West Thumb és una badia força tancada dins el llac. De fet, era un dels cons secundaris del gran volcà que va fer erupció fa 640.000 anys i que, directa o indirectament, és l’origen de tots els fenòmens geotermals de la zona. A les seves ribes hi ha la West Thumb Geyser Basin, que visitem. Més guèisers adormits, piscines de colors i aigües acolorides. Quan estem a punt d’acabar la curta caminada, comença a ploure, un ruixat molt local. Com que anem molt d’hora, decidim acabar el que vam deixar pendent ahir.

Passem per l’Isa Lake, un bell llac recobert de nenúfars, i els bonics salts d’aigua de Kepler. Tornem a la Black Sand i la Biscuit Basin. Més deus i rierols, de colors espectaculars, i l’últim guèiser en erupció que veurem: el Cliff Geyser, de dos a tres metres durant força estona. Ara si, ja ho hem vist tot... o això ens pensàvem.

Reculem. Encara tenim temps de fer una altra caminada prop de Lake Village: El Pelican Creek Trail, un quilòmetre i mig entre pinedes, clarianes i la riba del llac. A l’entrada del camí un cartell avisa que és una zona freqüentada per óssos. La mare està cansada i es queda al cotxe. Vaig al davant tot el camí i dic al pare que en el cas, molt improbable, que ens trobem amb un ós faci el que faig jo. Arrencar a córrer no serveix de res, els óssos poden arribar als tretze metres per segon, més que un spinter olímpic, i, a més, pot ser contraproduent, cridant l’atenció i despertant l’agressivitat d’un animal que, d’entrada, el més probable és que ens ignori. Si es veu d’un tros lluny s’ha de recular lentament sense perdre’l de vista, fins aquí fàcil. Si el trobem cara a cara, molt a prop, s’ha de recular molt lentament caminant enrere. Molt rarament pot mostrar-se agressiu i, en aquest cas, llavors cal quedar-se quiet, en la gran majoria de casos farà un fals atac i s’aturarà a l’últim segon abans de tocar-te, tot seguit cal recular lentament. Si s’arribés a produir un atac, cal estirar-se al terra amb les mans a la nuca, les cames creuades, en silenci, sense cridar i esperar que marxi, per aixecar-se lentament... no sé si tindria tanta sang freda.

Acabem la caminada sense entretenir-nos-hi massa, tenim ganes de travessar, una altra vegada, la vall de Hayden de clar. Un altre cop bisons a pocs metres, al mig de la carretera. Tornem a fer algunes parades i més fotos. Arribem al Canyon Village de fosc i amb el temps just per comprar el sopar d’avui i el dinar de demà.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Dia 8: P.N. de Yellowstone (de Mammoth a Rooselvelt).

Avui farem el tros de Parc que ens falta. La primera parada és improvisada, per contemplar tres grans mascles de cérvol en un prat, molt a la vora de la carretera. Les dues següents també, primer a la Roaring Mountain, tota la vessant d’un turó plena de fumerols, després al Twin Lake South, on les aigües del llac reflecteixen la pineda que l’envolta. La següent ja la tenim prevista, al Sheepeater Cliff, un petit cingle de columnes basàltiques semblant al de Castellfollit de la Roca, però força més petit.

Deixem enrere turons suaus recoberts de pinedes, la vall s’obra i els prats passen a dominar el paisatge. Ens parem al costat de la carretera prop d’un llac, decidim anar-hi, és a tres-cents metres. Si des de la carretera es veia bonic des de la seva riba és una meravella: les seves aigües cristal·lines reflecteixen els prats verds i les altes muntanyes del fons.

Arribem a Mammoth Hot Springs. Al pàrquing parlem amb una parella de Calldetenes... la filla d’una amiga d’infància de la mare. Comencem la visita sense saber el que ens espera, fem primer el tros que es fa a peu. La visita comença a Canary Spring, unes terrasses de travertí amb uns colors i unes formes impressionants. Tot seguit passem per la Main Terrace, la New Blue Spring i la Palette Spring, més del mateix... però no ens cansa gens. En la caminada també es poden veure altres terrasses seques, Minerva, Cleopatra i Moud & Jupiter, actualment inactives i de color blanc. Com passa amb la resta de fenòmens geotermals del Parc, aquests són dinàmics i canviants; deus i guèisers poden aparèixer, desaparèixer o veure modificada la seva activitat, per exemple, a causa d’algun petit terratrèmol, freqüents a la zona. Sovint en poden aparèixer de noves, que poden estar actives durant anys per acabar apagant-se, tornar a reaparèixer més endavant o, fins i tot, desaparèixer del tot. Ho certifiquen els pins morts que sovint hi ha al seu voltant. Un cop acabada la volta a peu, fem la ruta en cotxe força ràpidament, només aturant-nos a l’Angel Terrace.

Seguim la carretera cap a Rooselvelt passant per una altra bella vall, més escarpada. Ens aturem a dinar i fem la Blacktail Plateau Drive, tot contemplant el paisatge... quan podem, al principi cau una forta pedregada. El gel que queda acumulat al capó serveix com a aigua pel radiador en un cotxe que trobem avariat. Arribem fins al Petrified Tree, una sequoia fòssil, i reculem: no ens queda més remei, la carretera de Roosevelt fins a Canyon Village està tallada per obres i no la podrem fer.

A la carretera hi ha un embús monumental. No faig cas a la mare i en lloc d’aparcar continuo a la cua, que avança lentament. Llavors me’n penediré. Hi ha un ós a pocs metres de la carretera. M’aturo on puc, però gairebé no hi sóc a temps, el veig però de lluny i no massa bé. Per sort, el pare ha pogut baixar abans i ha estat més de sort. Ha costat més del que em pensava, a gairebé tot arreu hi ha advertiments sobre la seva presència i papereres especials... però al final ho hem aconseguit. Tot i que no confessat, era un dels objectius del viatge.

Aprofitarem el que queda de tarda per fer un parell de caminades. Les dues, molt curtes, per l’Autoguided Trail i l’Ice Lake Trail. No hi ha gairebé ningú i ens permeten fugir de la multitud de turistes, tot i que mai ha arribat a ser angoixant, a més de conèixer una mica millor els diferents ecosistemes del Parc.

Sopem una mica, escalfem una llauna al bany maria, un sistema que més d’un dia ens permetrà menjar mongetes, verdures amb vedella o raviolis. Vídeo i a dormir.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

San Rafael

Swell

San Rafael

Swell

San Rafael

Swell

Paisatge

Dia 9: P.N. de Yellowstone-Moab.

Ens llevem d’hora, mig expressament mig sense voler. Avui torna a tocar etapa d’enllaç: nou-cents quilòmetres fins a Moab. Marxem, almenys jo, amb la sensació de què ens podíem haver estat aquí els vint-i-tres dies de viatge i no ens n’hauríem cansat. Només hem tingut temps de visitar els llocs més turístics, pràcticament no hem fet cap caminada i, encara menys, cap de les moltes activitats que s’organitzen des del Parc, que van des de curtes visites guiades gratuïtes fins a safaris fotogràfics.

Repetim camí fins a Pocatello, poc més de dos-cents quilòmetres. Tornem a travessar les immenses planes cerealistes d’Idaho. Avui però, em ve un pensament al cap, les cases de pagès són les típiques de les pel·lícules... on es recluten els joves soldats que no han sortit mai de casa i que, al final, sempre acabaven “palmant”.  El camí cada cop és menys verd, més àrid, i es comencen a veure turons suaus. De tant en tant sento una olor, una mala olor coneguda... penso que no pot ser anant a setanta cinc milles per hora... però per desgràcia sí, finalment veig una mofeta atropellada i confirmo les meves sospites... un any desprès no me’n puc deslliurar! A mesura que ens apropem a Salt Lake City les Rocalloses, que ens queden a l’esquerra, es van fent més altes, s’hi veuen pinedes i algunes congestes de neu. Més endavant, tot i que el busquem, no aconseguim veure el gran llac salat que dóna nom a la ciutat i em quedo amb les ganes d’anar-hi, fer-ho suposaria una volta considerable.

Mentre passem per carril per a carpools, saltant-nos algun petit embús i un trànsit força dens, comprovem que totes les ciutats nord-americanes sembla que segueixen un mateix patró: al centre una zona amb més o menys gratacels (el downtonw), al seu voltant carrers quadriculats amb vivendes baixes, més o menys grans, més o menys maques i amb més o menys jardí (sovint barrejades). Això fa siguin immenses, quilomètriques... aquí, almenys de moment, l’espai no és un problema.

Un cop passada la ciutat trenquem per anar a buscar la carretera 6. Fem uns quants quilòmetres i la trobem tallada. Haurem de fer una volta que ens farà fer uns cent cinquanta quilòmetres de més. No ho sabrem fins l’endemà, i en detall fins a la tornada, però unes hores abans de passar-hi, poques, un camió carregat amb setze mil quilos d’explosius ha bolcat i explotat, deixant un cràter de nou metres de fondària per vint-i-un d’ample al mig de la carretera. Afortunadament, no hi hagut víctimes.

Trenquem cap a la I-70 i, gairebé de cop, entrem al desert de Utah per San Rafael Swell. Diferents tons de vermell combinats amb els verds de l’escassa vegetació passen a dominar el paisatge. Ens aturem als diferents miradors que hi ha al llarg de l’autopista; ens agrada molt, és molt bell i tenim una sensació d’immensitat difícil d’explicar. El viatge s’allarga i al final la mare pateix una mica: arribarem a Moab de nit.

Si totes les ciutats són iguals, els pobles i les seves cases també, estiguin a dalt d’una muntanya o al mig del desert. Quadriculats, amb cases baixes de fusta més o menys grans amb jardí i amb un carrer principal on hi ha tots els serveis, tot pensat per fer-ho en cotxe: supermercats, motels (generalment sempre n’hi ha algun de la cadena Motel 6, Super 8 o Best Western Inn) i restaurants (el McDonald’s no falla mai, i el Taco Bell i el Burger King ben poques vegades). Al vespre comença a ploure, desitgem que demà no ho faci. Avui dormin en una cabana d’un càmping KOA, una gran cadena americana. Hi estem força bé, els llits, però, són una mica durs.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

Park Avenue

Paisatge

Landscape Arch

Sargantana

Lleopard

Paisatge

Double Arch

Double Arch

Double Arch

Double Arch

Dia 10: P.N. Arches.

El cel està gris. La primera parada és abans d’entrar al Parc Nacional dels Arches, a les ribes del riu Colorado. Aquí té un color vermellós que, imaginem, deu ser l’origen del seu nom. Entrem, sense haver de fer cua, i comencem a pujar muntanya amunt. Afortunadament, de mica en mica va sortint el sol.

La segona parada és a Park Avenue, ja al Parc. Una benvinguda força espectacular. Dues rengleres d’enormes mesas, amb cingles verticals que recorden, vagament, l’avinguda d’una ciutat de gratacels. Les següents aturades són a la Sal Mountains i al Couthouse Towers viewpoints, des d’aquí podem veure, des de dalt i des de baix, grans torres de roca verticals, sempre de color vermell. Alguns dels seus noms són força suggerents: Tower of Babel o the Organ. La carretera continua entre dunes fòssils (Petrified Dunes) i un cingle baix (the Great Wall o la Gran Paret). La vegetació no és abundant i el paisatge és eminentment geològic, el que sovint accentua els contrastos de color: el verd de la vegetació esclarissada es combina, segons com hi toca el sol, amb tota una gran gamma de vermells, marrons, grocs i verds de les roques. L’escenari és de western.

Fem una altra parada a Balanced Rock. Com el seu nom indica, és una gran roca arrodonida que està suspesa damunt una columna, també de roca. Per qüestions fisiològiques, decidim arribar fins al final de la carretera que travessa el Parc i fer les diverses parades que hi ha al seu costat a la tornada.

Anem al lavabo i comencem la primera excursió. Al Parc Nacional hi ha la major concentració d’arcs naturals del planeta: mil vuit-cents... i en volem veure alguns. A l’entrada del camí hi ha una font d’aigua i omplim algunes ampolles que portem al cotxe. Ja no queda ni un núvol i el sol pica fort... tots els tríptics i cartells recomanen, reiteradament, que si fas una caminada portis prou aigua. També ens sorprèn, i ens sorprendrà, veure a l’entrada de molts camins, gairebé a tots els Parcs Nacionals, cartells on s’indica que estan prohibides les armes de foc... no ho acabem d’entendre, o si. No en tenim cap, ni ganes. Fem un quilòmetre i mig fins al Landscape Arch, un dels més bonics i fotografiats del Parc. És el més llarg del món, fa noranta-dos metres i té un aspecte fràgil i estilitzat, a la part central el seu gruix és de poc menys de dos metres. La mare es queda aquí, però el pare i jo decidim continuar endavant. Tot pujant, passem pel Wall Arch i ens desviem fins al Partition Arch, des d’on saludem a la mare. Aprofitant que és molt a prop anem fins al Navajo Arch, de formes contundents i molt bonic. Continuem el camí entre roques, arbustos i ginebres baixos dispersos, fins el Double O Arch, dos arcs espectaculars l’un sobre l’altre. Reculem per on hem vingut, arribem al cotxe esgotats i assedegats més per la intensa calor que per la distància recorreguda, uns sis quilòmetres, per un camí no massa dur i planer.

A tots els camins, principalment a la seva entrada, s’insisteix que no se surti dels camins marcats, d’aquesta manera es protegeix i no s’altera el cryptobiotic crust (la crosta criptobiotica). La insistència està plenament justificada, aquesta crosta cobreix els deserts freds, està formada principalment per cianobacteris (encara que també s’hi troben líquens, fongs, algues i bacteris), protegeix el sòl de l’erosió, absorbeix la humitat i proveeix de nitrogen i altres nutrients a les plantes (moltes de les quals no hi podrien viure sense). És molt fràgil i el seu creixement és molt lent, si es trenca pot tardar 250 anys a recuperar-se.  

Com que ja som gairebé al migdia i al pàrquing hi ha zones de pícnic, dinem entrepans a l’ombra d’un ginebre. Com a Yellowstone, les papereres estan dissenyades expressament perquè la fauna no hi pugui tenir accés; aquí són inclinades i per obrir-ne la tapa s’ha de prémer una maneta semblant a la de molts cotxes. Descansem una mica i anem a la següent excursió, passant pel costat de l’Skyline Arch. Traiem forces d’on podem i caminem fins els bells Sand Dune Arch i el Broken Arch.

Continuem la visita, ara més tranquil·lament, fent parades amb el cotxe per veure Fiery Furnace i els contrastos de color del desert. La següent caminada prevista és fins el Delicate Arch. Fa vuitanta-nou metres i, en el seu punt més estret, fa dos metres de gruix, el que dóna a l’arc una estranya sensació de fragilitat i elegància. No ens veiem amb cor de fer els dos quilòmetres i mig de camí per arribar als seus peus, més la tornada. Tot i que sé que sempre em quedarà una espineta clavada, ens conformem en veure’l des del mirador.

Els pares comencen a estar cansats de tants arcs, però tot i això els puc convèncer i d’anar fins al Double Arch. Afortunadament es veu des del cotxe... és tan espectacular que decidim anar-hi tot passejant, només és mig quilòmetre i el camí és pla. Ens agrada molt.

Com que ja hem fet una visita molt complerta del Parc, ja és més de mitja tarda i, ara si, estem completament esgotats, decidim tornar a la cabana. De camí ens aturem en un gran supermercat de Moab, hi comprem tota mena de provisions. El que ens agrada més, però, és la secció de plats preparats: hi ha una taula amb envasos de plàstic i tot de verdures i salses... et poses les que vols i en les quantitats que vols i el preu és per pes. Al costat hi ha una taula amb amanides de pasta, amb el mateix sistema. Omplim dos potets, un de cada. També comprem pollastre rostit i “xips” de plàtan... no en provava des de l’Equador! I m’agradaven molt! També hem comprat iogurts de cirera negra... àcids, com els de Noruega! Avui soparem molt bé.

Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta

De camí

Monument

Valley

Monument