 
|
Tornar a pàgina principal / Tornar a viatges
Aquest viatge amb la Gemma, una amiga de la Universitat. - Per què Equador? per l'Amazònia i les Galápagos, dos dels somnis de gairebé qualsevol naturalista. - Com? com sempre, de la forma més barata possible. Amb la motxilla a l’esquena i en bus amunt i avall. - Quan? del 30 de octubre al 28 de novembre de l’any 2002.
|
||||
|
|||||
|
Les imatges són diapositives escanejades, per això no tenen la qualitat que haurien de tenir (tot i que espero solucionar-ho en un futur). |
Pots trobar informació d’aquest estat a: www.vivecuador.com
EL NOSTRE VIATGE DIA A DIA Si només t’interessa una part del viatge pots clicar sobre el mapa o la ruta
|
||||
|
Si vols, diga 'm que en penses, deixa’m un suggeriment o la teva opinió al llibre de visites, gràcies.
|
|||||
 Monument als Herois de la Independència
Catedral
Església de la Compañia
Museu de la ciutat
Museu de la ciutat
Plaça San Francisco
Plaça San Francisco
El Panecillo
Quito des del Panecillo |
Primer i segon dia:
Taradell-Barcelona-Amsterdam-Quito. Abans de marxar em prenc una sobredosi de xarop per l’angoixa (Passiflorine), potser per això o, aquesta vegada, pel fet de viatjar amb una companyia que m’inspira més confiança (KLM), la meva por a volar només apareix al moment que l’avió s’enlaira i en alguna turbulència... cap al final gairebé ni això, i fins i tot m’atreveixo a mirar per la finestra. Tinc temps per comprovar-ho, el vol és via Amsterdam, on fem transbordament. Tot seguit, el vol llarg, amb una primera escala tècnica a Bonaire, una illa caribenya holandesa on netegen l’avió. Hem fet tot el viatge de nit, dormint moltes estones. Hem estat de sort, l’avió va ple però tenim tres seients per nosaltres dos, estem força amples i al costat de la finestra. Una altra escala a Guayaquil i ens tornem a enlairar per passar una altra vegada per sobre el llençol de núvols, aquest cop, però, amb sorpresa inesperada: per sobre seu s’alcen els cims nevats de dos imponents volcans, com dues illes en un mar blanc: els volcans Chimborazo i Cotopaxi, les dues muntanyes més altes de l’Equador. Descendim fent algunes voltes, imaginem, per evitar els Andes que envolten Quito. Cansats, en total han estat vint-i-dues hores de viatge i, aproximadament, divuit d’avió, recollim les maletes i agafem un taxi. Ens porta a un hostal que s’ajusta al preu i la zona que li hem demanat, deixant-ho al seu criteri: el Pakulí. De passada, com que el taxista ens inspira confiança i ens cau bé, el lloguem pel dissabte tot el dia. Deixem les maletes a l’hostal i, sense descansar, comencem a voltar per les nombroses agències de viatges que hi ha al carrer Amazones, al barri més turístic i comercial de la ciutat (el Mariscal Sucre). Volem llogar el viatge a les Galapágos. Anem d’un lloc a un altre amb una estranya sensació, estem com “atontats” i, de tant en tant, notem alguna turbulència, com si encara fóssim a l’avió, pensem que pot ser a causa de l’alçada a la que es troba la ciutat (2.850 metres), però de seguida ens adonem que no, ja que ens trobem millor quan caminem. Aprofitem la passejada per fer el primer dinar: menestra (arròs bullit) de frijoles rojos con patacones (plàtan fregit) y carne (de vedella) amb ají, una salsa picant. I començar així, des del primer dia, a tastar els plats típics... o els que semblen típics. Refets, ens decidim per una agència i lloguem el viatge a les illes i, de passada, el de la selva. No podrem marxar-hi el diumenge o dilluns vinent, tal i com teníem previst, i només ho podem fer a finals de mes... i això ens obliga a reorganitzar el viatge, per fer-lo gairebé al revés del que havíem planejat. Encara ens queda una estona per voltar abans no es faci fosc. Decidim passejar pel parc del Ejido amb l’únic objectiu de fer algun Bimbo, cosa que aconseguim. També provo per primera vegada plàtans fregits com si fossin patates “xips”, m’agraden molt... em sembla que en menjaré sovint, almenys aquest mes. Quan fosqueja tornem a l’hostal i, més descansats, comencem a fixar-nos en el que no havíem vist al matí... i entenem per què l’habitació només ens costa vuit dòlars la nit: al sostre hi ha humitat, la instal·lació elèctrica no sembla massa segura, dels quatre llits només, per sort, es pot dormir a dos, el lavabo està a punt de caure, l’aigua calenta és un fil d’aigua (de fet l’escalfador és força curiós, i petit, està situat just a la boca de la dutxa i, en teoria, escalfa l’aigua que va sortint). Tot i això, la veritat és que hi estem molt bé i està molt net. Sortim a sopar al restaurant de la cantonada, no volem voltar de nit. Tastem el chaulafan: arròs amb xoriço, seva, tomàquet, pollastre, gambes... continuem tastant els plats típics. Ens sorprèn veure el carrer ple de gent, avui és vigília de tots sants i, aquí, el Hallowin ha arrelat amb molta força, fins el punt de considerar-la com una festa pròpia. Anem a dormir, se sent molt xivarri: música, gent i cotxes. Gràcies al cansament acumulat, però, podem descansar sense problemes... avui dormiríem encara que una orquestra toqués dins l’habitació. Afortunadament, l’endemà comprovem que la fressa només és en dies de festa.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
||||
|
Ens llevem i marxem cap el Vivarium de la Fundación Gustavo Orces. És d’hora i els carrers estan increïblement buits. Pel camí ens sorprèn veure un gran numero de policies i guarda jurats vigilant l’entrada de gairebé tots els comerços, a tots els carrers. Més que tranquil·litzar, això encara dóna una sensació més gran d’inseguretat. Està tancat i decidim anar cap el centre de la ciutat, agafem un taxi. Ens adonem que hem posat malament el rellotge i anem una hora abans del que ens pensàvem. El jet-lag, aquesta vegada, ens ha jugat una mala passada. Després d’esperar una hora, lloguem una visita guiada per la ciutat. Per un preu molt raonable, deu dòlars, incloses les entrades a diferents museus i esglésies, curiosament, un Policia Metropolitano (l’equivalent a un agent de policia municipal) ens farà de guia durant quatre hores només per mi i la Gemma, l’amiga que m’acompanya en aquest viatge. La visita comença a la Plaça Independència, amb el monument als herois de la independència al seu centre i envoltada d’edificis blancs, d’estil colonial, com la catedral o el palau presidencial. Entre explicacions li demanem a en José, el nostre amable i simpàtic guia particular, pel temps, ens explica, amb precaució, que a Quito “es tan variable como las mujeres”... ho comprovarem durant tot el dia, ja que es van alternant sol i núvols, i això, a l’equador és nota, i molt: a la que surt el sol aquest pica molt fort i la temperatura puja ràpidament, la diferència entre els llocs ombrívols i assolellats és gran... em passo el dia posant-me i traient-me la camisa. Continuem fins al Sagrario, església amb una doble façana, exterior i interior, recoberta de pa d’or i que, antigament, formava part de la Catedral. Passem pel Centro Cultural Metropolitano, un altre edifici colonial, per anar pel mateix carrer fins a l’impressionant església de la Compañia, jesuítica, amb una bella façana barroca i amb el seu interior gairebé recobert del tot amb làmines de pa d’or (si es pogués fondre hi hauria un tres-cents quilos d’aquest metall). Seguim cap el museu numismàtic on, ràpidament, ens expliquen la historia de la moneda d’aquest país, el Sucre, que des de fa tres anys ha estat substituïda pel dòlar americà. Seguim fins l’interessant museu de la ciutat, situat en un antic hospital del segle XVII. Al seu interior se’ns ajunta un grup d’equatorians que no volen, o poden, llogar el guia del museu. A nosaltres no ens fa res, però en José s’empipa i discuteix amb ells. No sabem quina cara posar-hi, però gràcies a això, en lloc d’acabar la visita a l’Arco de la Reina, una arcada al mig del carrer construïda al segle XVIII per protegir els indígenes que anaven a missa a una capella propera, ho fem a la plaça i l’església San Francisco, la primera construïda a Amèrica, sobre un palau dels últims Inques, i un dels complexos religiosos més grans i bells de continent sud-americà. Ja cap el migdia, en José ens busca un taxi i ens acomiadem d’ell. Marxem cap el Panecillo, ens diu, no és segur anar-hi a peu. Tardem més del que ens pensàvem, avui és dia de difunts, el camí de pujada coincideix amb el del cementiri de la ciutat i, aquí, és costum anar-hi a dinar aquest dia. Des de dalt del turó i l’estàtua de la verge de Quito, que el corona, hi ha unes magnífiques vistes de la ciutat, situada en un altiplà encaixat entre muntanyes. Tenim el temps just per pujar dalt l’estàtua i marxar tot seguit cap a l’impressionant museu de la ciutat, on destaca especialment la sala d’arqueologia i la sala de l’or, amb molts, curiosos, interessants o bonics objectes de les nombroses cultures precolombines que hi havia arreu de l’actual territori equatorià, abans de l’arribada dels inques i el genocidi espanyol. El museu és al costat del parque el Ejido i prop del carrer Amazonas, tot caminant anem a menjar al mateix lloc d’ahir: El Rei de las Menestras, per cinc amb setanta dòlars dinem els dos. Recuperats, anem un altre cop a peu fins al Vivarium, que torna a estar tancat, esperem inútilment una estona... segons els horaris de la porta hauria d’estar obert, però avui és festa i, pel que sembla, els horaris no és compleixen... benvinguts a Sud-amèrica. Llavors encara no ho sabíem, però tindrem un mes per adonar-nos-en. Passegem un altre cop pel carrer Amazones i, abans que es faci fosc, tornem a l’hostal, on escric el diari i preparem l’excursió de demà. Més tard, sopem al mateix lloc d’ahir, però no mengem chaulafan, un plat que en José ens ha explicat que és d’origen xinès, sinó ceviche de cervina (un tipus de peix) i camarón (gamba), una mena de sopa de peix feta, entre altres coses, amb suc llimona, pel meu gust, amb massa llimona. Tot i això, ens diuen, que aquí és un plat que agrada molt, que va molt bé per la ressaca i, aquest si, és típic del país.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||||
|
Mitad del Mundo
Mitad del Mundo
Puluhalua
Puluhalua
Otavalo
Otavalo
Laguna San Pablo i volcà Imbabura |
Quart dia: Mitad del Mundo-Otavalo. Hem llogat un taxi per tot el dia, ens costa noranta dòlars, és molt més car que anar-hi amb autocar, però podrem fer el que vulguem i aprofitar molt més el dia. La primera visita prevista és a Mitad del Mundo. Hi arribem massa d’hora, com què està tancat decidim anar fins al mirador de Puluhalua, amb unes boniques vistes a una petita i fèrtil vall volcànica. Tenim temps de fer una caminada curta pels voltants d’aquest mirador. La passejada, de més o menys una hora, és molt agradable: veiem flora del matollar típica del Páramo i, entre altres, un dels ocells que teníem més ganes de veure: els primers colibrís. Marxem per arribar just quan obren Mitad del Mundo, un petit complex turístic amb la típica ratlla que senyala el pas de la línia equatorial. Tot i que és un muntatge, ens agrada molt: no podem evitar anar saltant d’un hemisferi a l’altre o posar un peu a cada un. Damunt la ratlla, també hi ha un monument, una torre de trenta metres d’alçada de pedra volcànica, amb un globus terrestre al cim, que rememora al grup de científics de la missió geodèsica francesa que, entre 1736 i 1742, estableixen l’arc del meridià terrestre. Al seu interior hi ha un interessant museu antropològic, dedicat a les cultures que existeixen actualment al país. Sortim de l’allargada i inacabable Quito. Passem per carreteres i suposades autopistes, s’hi assemblen, perquè tenen dues vies de circulació i es paga peatge. El seu estat és força bo, tot i que de tant en tant hi ha algun forat com per deixar-hi el cotxe. Em fixo amb els cotxes, cada país sembla tenir les seves particularitats, aquí hi ha una curiosa barreja de vehicles americans, asiàtics i europeus, de totes les edats i marques. Sovint es veuen pick-ups portant tot tipus de càrregues, incloses persones o animals, no sempre per separat. Es condueix sense respectar pràcticament cap norma, exceptuant semàfors i stops, el que fa que la circulació no sigui caòtica. No es veuen imprudències greus i anem força tranquils, tot i que no ho acabem de veure gaire clar, sobretot al principi. A peu de carretera sempre hi ha molta gent, que espera i para els nombrosos autobusos que van a qualsevol lloc o, simplement, va caminant d’un lloc a un altre. La carretera panamericana és, en aquest tram, molt recargolada, puja i baixa canviant contínuament de vall. El paisatge també va variant. Just sortir de Quito, les vessants de les muntanyes estan recobertes d’uns arbres semblants a acàcies abundantment recobertes d’epífits, el que dona al paisatge un aspecte d’estranya sabana. Una mica més enllà hi ha una zona plena de parades de menjar, plenes de gent. A totes hi ha chonchos cuinats d’una forma peculiar: el porc sencer és posat sobre una brasa o penjat sobre aquesta, de manera que es va coent a poc a poc i es va consumint a mesura que es va fent (m’agradaria molt tastar-lo, però per qüestions sanitàries, malauradament, no és massa recomanable fer-ho, em quedaré amb les ganes). Una mica més endavant els pendents se suavitzen, el paisatge passa a ser el típic de la Sierra, fortament humanitzada: a les muntanyes i valls es veuen petits camps i prats fins allà on l’alçada, o el pendent, ho permeten, un mosaic de diverses tonalitats, sempre de verds. Arribem a Otavalo. En aquesta població cada dia hi ha mercat, tot i que el dia fort és el dissabte (avui). Té fama de ser el mercat indígena tradicional més complert, pintoresc i important del País. Es divideix en tres: el d’animals, que no visitem, el d’alimentació, que travessem pel mig sense voler amb el taxi, amb certa dificultat, i el d’artesania, que es fa a la plaça de los Ponchos i pel que hi fem una volta abans de dinar, amb parades amb els mateixos teixits i ornaments que trobem a les que, des de fa uns anys, es poden veure a casa nostra. A la zona hi viuen cinquanta mil indígenes, molts dels quals baixen setmanalment al mercat per comprar i vendre els seus productes; molts d’ells encara porten els vestits tradicionals i els sentim parlar aquí, per primera i última vegada, en quítxua, o Runa Simi (la llengua de l’home), l’herència viva dels inques. Per dinar, en un restaurant poc turístic, mengem menú del dia per un dòlar i mig: sopa de mote, una mena de carn d’olla amb molta verdura i poca carn, pollastre amb arròs, síndria i jugo (suc) de tomate de arbol (una fruita d’aquí que, de gust, recorda força al préssec). Sortim del restaurant, situat a la plaça dels Ponchos, i comença a ploure... i comencen, també, les corredisses per protegir de l’aigua teixits, samarretes, jerseis, fils, figures, bijuteria, cortines, fruites, verdures, carns, etc. En un acte impropi i mig suïcida, decidim anar a la Cascada de Peguche, desafiant la pagina web del ministeri d’afers estrangers de l’estat espanyol, que portem com a referència i que recomana evitar-la com sigui. Per sort, ho estan arreglant de cara al turisme, hi ha força gent i ens tranquil·litzem. Fem una altra agradable caminada fins al salt d’aigua, passant entre boscos d’eucaliptus, un arbre importat d’Austràlia molt estès a la Sierra. Es fa tard i no volem marxar sense anar a la llacuna San Pablo, situada als peus del volcà Imbabura, que es deixa veure una mica, a estones i entre núvols. Més endavant parem a un mirador amb bones vistes al llac i al volcà i on hi ha, també, un camp on veiem per primer cop llames, que creiem molt més abundants. Ja a la pensió, preparem la sortida de demà. Sopem a la cantonada, chaulafan, i anem a dormir.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
||||
|
Mindo
Mindo
Mindo
Mindo |
Hem tornat a llogar el mateix taxista. Avui però, agafem la carretera de Quito a la costa. Poc després de sortir de la ciutat veiem petits camps en pendents impossibles, on hi ha, de tant en tant, homes i dones llaurant a mà o amb arades tibades per cavalls. Poc a poc anem entrant a una vall cada cop més boscosa, estreta i més accidentada. Potser gràcies a això, en aquesta zona s’ha conservat el tipus de selva nebulosa que anem a veure. La selva nebulosa és un orobioma típic de les muntanyes tropicals, que es fa a les seves vessants entre els 1.000 i els 2500 metres, aproximadament. Quan els vents carregats d’humitat, que provenen dels oceans, topen amb una serralada de muntanyes, les masses d’aire es veuen obligades a ascendir, refredant-se. Aquest refredament fa que el vapor d’aigua que contenen es condensi i acabi caient en forma de pluja. Allà on es produeixen aquestes pluges hi creixen les selves nebuloses. A l’Equador, els vents predominants són els alisis de l’oest, que xoquen amb els Andes. Les nits hi són clares, ja que la força dels alisis baixa a partir del vespre, de dia, però, la selva està permanent ennuvolada o emboirada. El bosc nebulós sempre fresc i humit, es distingeix de la selva tropical (o pluvial sempre verda) per la gran abundància i diversitat d’epífits (plantes que creixen damunt d’altres plantes) que recobreixen els arbres: fanerògames, licopodis, himenofil·liàcies, falgueres i molses. També per la presència de falgueres arborescents i perquè les palmeres, de diferents espècies, hi són més abundants. Els arbres d’aquesta selva també són més baixos i el sotabosc és més ric i espès. Són un veritable paradís pels amants de la natura, per la seva elevada biodiversitat (tot i que menor que les selves tropicals “veritables”). Arribem a Mindo i lloguem una guia per anar a veure ocells, la Julía, una noia molt trempada i experta, gràcies a la qual fem quaranta-tres bimbos: alguns rars, d’altres espectaculars i gairebé tots bonics. Veiem ocells de totes les mides i colors... i això tot i que a estones plou i ens hi hem posat a les deu del matí (en un dia normal, marxant a les sis del matí, es poden observar de seixanta a vuitanta espècies diferents). També tenim temps per fixar-nos en la vegetació i en la fauna més petita, com les formigues i una papallona molt curiosa, amb les ales posteriors transparents. Mentre caminem, parlem amb la Julía i l’Elvis, el taxista que ens acompanya arreu (no ha estat mai als llocs on ens ha portat, i no ens importa que ens acompanyi). Ens parlen del país, de la situació en què es troba, queixant-se, amb tristesa, de com en un país tan ric en recursos la gent és pobre. El sou mitjà d’un equatorià, ens expliquen, és de cent vint a cent quaranta dòlars al mes, quan els preus són només una mica més baixos que a Europa. També ens diuen que molts dels problemes van començar amb la “dolarització”, el sucre, la moneda del país, va ser substituïda el 1997 pel dòlar, mentre molts preus pujaven ràpidament i de forma espectacular els sous de la gent, encara en sucres, és mantenien igual (dit d’una altra manera, la inflació és va disparar de forma brutal). El somni de la Julía és poder visitar, algun dia, les illes Galápagos amb la seva família... esperem, i desitgem, que els trenta-cinc dòlars que ens ha costat l’excursió escurcin, ni que sigui una miqueta, l’espera. Dinem a una parada al carrer, el taxista i nosaltres dos per quatre dòlars amb vuitanta: menestra d’arròs amb frejol i verdures, pinxo de pollastre i aigua. Tornem cap a Quito, pel camí fem una caminada curta fins al salt d’aigua de Pahula, pel mig d’una selva nebulosa verge i l’exuberant vegetació que la caracteritza. A Mindo també ho hem vist, però hem anat expressament a veure ocells, la zona per on ens hem passejat estava parcialment alterada i no era tan espectacular. A pocs quilòmetres de Quito el cel és molt fosc i sembla que comenci a ploure fang. L’Elvis ens diu que segurament és una pluja de cendra que prové d’algun volcà que ha fet erupció... com si fos la cosa més normal del món. La seva indiferència ens tranquil·litza. Ja a la capital, la pluja de cendra és més intensa, sembla que nevi, hi ha molta pols i els carrers estan recoberts d’una pols fina i grisa (com nevats, però en gris). De nit marxarem cap a Cuyabeno, recollim les maletes a l’hostal i anem a l’estació d’autobusos, on ens assabentem que el volcà que ha fet erupció, avui, és el Reventador, situat a cent quilòmetres de la ciutat, però molt a prop per on hem de passar més tard amb l’autocar. Sopem, pa i iogurt, a la mateixa terminal. És diumenge i gairebé tot està tancat, no volem voltar amb les bosses i tampoc ho podem fer amb la pluja de cendra, l’aire fa pudor a sofre i ens deixa la gola seca, hem de beure aigua contínuament.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
||||
|
A la terminal ens asseguren que el viatge dura vuit hores, que l’erupció del volcà no ha afectat el trajecte. Hem triat la companyia Esmeraldas, pagant un o dos dòlars més, vuit en total, podrem anar amb seients més amples i hem agafat els de la primera fila per poder estirar les cames (es venen numerats i es poden triar, si hi ets a temps). El conductor es perd només sortir de la terminal, estem una bona estona donant voltes per Quito fins que un passatger li indica el camí a seguir. Quan veiem que anem per la carretera correcta i l’autocar no corre com boig, aconseguim dormir més o menys bé. De bon matí unes obres a la carretera fan que, increïblement, estem aturats unes quantes hores (que podrien haver estat moltes menys si les obres s’aturessin de tant en tant donant pas alternatiu, en lloc d’un campi qui pugui... i un nosaltres treballem i els altres ara passem per collons). Finalment ho aconseguim. No anem per la ruta normal, el volcà, contràriament al que ens havien dit, fa que passem per un altre camí, fent una volta que fa que el viatge s’allargui unes hores més del normal. Quan arribem a Lago Agrio, punt i final del trajecte, ens tornem a perdre. En total, divuit hores de viatge, desesperats, sense entendre massa aquesta manera de fer les coses, sense menjar i sense veure. No hem canviat en cap moment de conductor i no hem fet cap parada per descansar (no obligada). A més, un cop hem baixat de l’autocar, encara sense canviar de conductor, carrega més passatgers i torna a marxar. Increïble. Tot i els nervis, a estones hem pogut gaudir del paisatge: hem vist, per primera vegada, la selva amazònica que anem a veure, més o menys alterada. El que més ens ha sorprès, però, és la carretera de Coca a Lago Agrio, des de la sortida de Quito hem passat per carreteres sense asfaltar... aquesta ho està a trossos, un o dos quilòmetres si, un o dos no, i així fins a un centenar. Per ella hi circulaven les Chivas, uns particulars autocars sovint plens a vessar. Camions reconvertits, sobre la seva plataforma hi ha bancs muntats, amb baranes, i amb sostre i respatllers, o no. N’hi ha de molts tipus, gairebé sempre pintats amb colors vius i amb escrits sobre temes religiosos que, sovint, no inspiren massa confiança en el conductor o el camió. També hem vist l’Equador més pobre, al llarg del camí hi havia petites cases aixecades sobre pilars, imaginem per a l’estació humida, fetes de fusta i amb sostres de palma o uralita. A la part de sota hi solia haver bestiar, llenya o petits negocis. En moltes semblava que no hi havia llum ni, segurament, aigua. Arribem sis hores tard al punt on ens havien de recollir per dur-nos cap a Cuyabeno. Trobem d’altra gent amb el mateix problema. Comencem a trucar a l’agència de viatges, passen guies que ens diuen que no patim, que ens recolliran demà... com què som molts amb el mateix problema ens tranquil·litzem, encara que no les acabem de tenir totes. No ens acabem d’acostumar, tot i que ens hi acabarem resignant, a la forma de fer del país: tot sembla funcionar amb calma, sense preses. Tothom ho sap tot, preguntes i sempre et responen, sigui la resposta correcta o no, mai sentim un “no ho sé”... sovint més aclaridor. Un cop ho saps, no et queda més remei que fer la mateixa pregunta a un parell o tres de persones, i esperar que almenys dues respostes coincideixin per fer-ne cas. Lloguem una habitació just davant el restaurant que fa de punt de trobada. Ens costa sis dòlars, no hi ha aigua calenta, però aquí no cal, fa molta xafagor. La televisió no va i el ventilador tampoc. Un cop instal·lats anem a sopar, mengem el tradicional arròs amb plàtan fregit i carn, normalment pollastre, amb l’omnipresent ají, una salsa d’origen xinès que s’ha estès àmpliament pels països andins.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||||
|
Campament
Campament
Campament
Granota
Selva
Llacuna
Llacuna
Canoa
Ruixat
Preparant pa de iuca
Preparant pa de iuca
Sebucan
Pa de Iuca
Escarabat
Formigues talla-fulles
Anaconda
Llacuna
Posta de Sol |
Setè dia: Lago Agrío-Cuyabeno. Esmorzem al restaurant on ens han de venir a buscar. Hi volten tres o quatre nens, neteja-botes, van bruts, porten roba vella i estripada i recullen el menjar sobrant de les taules. La imatge ens entristeix profundament. Ens sentim impotents... som europeus “rics” en un país on la població és pobre. En aquests moments no et consola massa pensar que estàs deixant un bon grapat de dòlars al país, directament a la seva gent, i que molt pitjor seria no anar-hi. Ens recullen a mig matí. Per arribar a la Reserva de Fauna fem tres hores de cotxe, travessem selva alterada i camps petrolífers, en paral·lel a un petit oleoducte. Paradoxalment la principal amenaça per la zona són els pous de petroli, però podrem accedir més fàcilment a la selva verge gràcies al camí pel camí obert per les empreses petroleres. El tot terreny ens deixa a El Puente, on ens hem d’esperar una estona. Mentrestant gaudim dels estols de boniques papallones, amb tota nena de dibuixos i combinacions de colors increïbles, que volen al voltant nostre, i dels caciques, uns ocells que van i venen sense parar dels seus nius, que pengen dels arbres com fruites. Des d’aquí agafem una canoa a motor, encara queden dues hores més de viatge, ja dins la reserva. Tot i que cau un fort ruixat, gaudim intensament del trajecte, és el primer contacte amb la selva amazònica verge. Un somni fet realitat. Fa uns anys, pocs, em semblava una cosa molt llunyana, en tots els sentits, pràcticament inabastable... i ara, hi sóc! Gairebé m’haig de pessigar per creure-m’ho. Ens instal·lem a la nostra habitació, una “cabana” de fusta coberta per un sostre de xapa pràcticament oberta per tres costats. Avui ja només tenim temps de gaudir de la primera posta de sol. Meravellosa. Ens trobem tot el grup al menjador, l’hora de sopar és una mica surrealista. Al campament hi ha gent de diverses procedències, que a més dels respectius idiomes en parlen d’altres. Hi ha tres australians, dos equatorians, un polonès, tres francesos, un anglès, un irlandès i dos catalans, nosaltres. El resultat és força curiós, entre altres, es pot veure un francès parlant amb un australià en castellà o un polonès parlant amb un francès en alemany... se senten moltes llengües a la mateixa taula. Havent sopat anem a dormir. Fem el camí a la llum de les espelmes, al campament no hi ha electricitat. Dormo mirant a l’exterior, escoltant els sons de la selva, un concert màgic d’insectes i granotes... acompanyat per una coreografia encara més impressionant. Hi ha moltes cuques de llum buscant parella, a un primer flaix el segueixen tota una sèrie més, en cadena, com llums de Nadal. Uns segons de descans, un altre flaix i reacció en cadena. Tret de quan la mare ens explicava, al meu germà i a mi, contes a la vora del llit, segurament mai m’he adormit tan dolçament.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
||||
|
A primera hora del matí també ens despertem amb els sons de la selva, un altre concert, ara però d’insectes i ocells, com els tucans o les oropendolas. Fantàstic. Situada a la conca alta del riu Amazones, la reserva de Cuyabeno, va ser creada per protegir la selva tropical. És un dels punts amb més biodiversitat del planeta. Inclou una àrea dedicada al turisme, on estem, que consta de catorze llacunes connectades entre si i difícilment diferenciables les unes de les altres quan estan plenament inundades (com ara). Al matí fem una caminada de quatre hores pel mig de la selva. En aquesta zona, per exemple, hi ha unes dues-centes cinquanta espècies diferents d’arbres per hectàrea. En Georges, el guia, ens ensenya i explica les característiques d’alguns d’ells: com la quinina (Chichona pubescens), usada com a remei per les febres i contra la malària, en provem l’escorça, que té un gust amargant i recorda al de la tònica; l’arbre bamba, gran arbre amb contraforts que quan el piques fa un soroll fort i sec, era utilitzat com a mitja de comunicació (the phone of the jungle, segons en Ralph, l’australià); l’arbre àcid (Duroia hirsuta), produeix substàncies químiques que impedeixen que creixi cap altre planta al seu voltant, també viu en simbiosis amb formigues del gènere Iridomyrmex, comestibles i amb gust a llimona; la Quilcapanga, semblant a la quinina, a les seves fulles s’hi pot escriure només rascant-hi per sobre, els inques l’usaven per això; l’os del diable, arbre sense escorça recobert per un fong simbiòtic de color blanc, que fa d’eficaç protecció a canvi d’aliment; l’ungurahua (Oenocarpus bataua), les seves fulles, degudament tractades són un tint pel cabell; l’inayo (Attalea sp), amb la seva fusta es poden fer dards per les sarbatanes; la Camfora (Cinnamonum camphora) o el Chuncho (Cedrelina cateniformis), que s’utilitzen per fer canoes gràcies a la seva alçada i amplada unides a la resistència de la seva fusta contra la podridura. També d’algunes lianes o plantes, n’hi ha unes mil espècies per hectàrea, com el curare (Chondodremdum tomentosum), d’on se’n extreu un poderós verí que pot ser utilitzat en dards verinosos. A més veiem alguns ocells i algunes formigues com la conga, que fa de tres a quatre centímetres de llarg, sembla una vespa sense ales i és verinosa, o la Quitacalzon, una petita formiga que forma grans eixams a les escorces dels arbres, posant-hi la mà per sobre el pessigolleig fa que un tingui la sensació de tocar un fil elèctric de baix voltatge. Després ens passegem per la llacuna al costat de la qual estem allotjats, la vegetació que l’envolta correspon a l’igapó, típica formació boscosa que s’inunda periòdicament (i la imatge que es veu més freqüentment de l’Amazònia als documentals de la televisió). Veiem més ocells, entre ells alguns blauets, només aquí hi ha cinc espècies que s’utilitzen com a bioindicadores de la qualitat de l’aigua: a més espècies i en més densitat, millor. Havent dinat i després de la migdiada a l’hamaca, agafem un altre cop les canoes, tot remant voltem per la llacuna Hormiga i la Mayor, acabem fent carreres, xocant i mullant-nos els uns als altres, ens ha tocat un grup molt simpàtic i ens avenim molt bé. A més de divertir-nos, gaudim molt observant les mones nocturnes, que descansen dins una soca buida, o les rates pinyades pescadores, que es passegen, en solitari o en grups més o menys nombrosos, ran d’aigua. A la tornada em dutxo. Un cop al dia, amb un generador elèctric es bomba aigua directament del llac cap a un dipòsit situat a alçada. La dutxa funciona simplement seguint el principi de la gravetat. Òbviament no hi ha aigua calenta, afortunadament fa calor i no es troba a faltar. És, també, un dels pocs moments del dia en què ens poden treure de sobre l’empastifada de Relec, el repel·lent de mosquits (tot i que n’hi ha molt pocs).
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||||
|
Al matí anem a conèixer un xaman, com què no hi és, canviem de plans i anem a veure com s’elabora el pa de iuca a una casa indígena Siona. Només baixar de la canoa, veiem un impressionant formiguer de formiga talla fulles. De tant passar pel mateix lloc, al prat on es troba el niu hi ha camins molt ben marcats que s’endinsen a la selva, milers de formigues van amunt i avall, buscant o portant fulles cap al niu. Si poguéssim pesar tots els animals de l’Amazònia els vertebrats només significarien el tres per cent del pes total. Tot i que sovint són animals que passen desapercebuts, en aquesta selva és la fauna invertebrada, i principalment els insectes, els que juguen un paper clau en la majoria de processos ecològics (són per exemple, els grans herbívors). Entre aquesta petita fauna en destaquen les formigues, que serien el deu per cent del pes total. La seva diversitat és impressionant, en una localitat del Perú, per exemple, es van trobar quaranta-tres espècies diferents en un únic arbre, el mateix número que es poden trobar a totes les illes Britàniques. Una de les més espectaculars és la formiga tallafulles (Atta sp). En realitat se’n coneixen quinze espècies i, juntament amb el gènere Acromyrmex (amb el qual estan estretament aparentades), són els únics animals capaços de fer créixer fongs sobre vegetació fresca. Són veritables agricultores que cultiven masses d’hifes, de les quals s’alimenten gairebé exclusivament. Formen colònies que arriben a tenir mides espectaculars, de milions d’obreres. La mida del formiguer també pot arribar a ser enorme: un niu excavat al Brasil contenia prop de mil cambres d’una mida que oscil·lava entre la d’un puny tancat i el d’una pilota de futbol. Per fer aquest niu les formigues van haver d’excavar i transportar fora del niu quaranta mil quilos de sorra. La construcció d’un d’aquests nius equival, a escala humana, a la construcció de la Gran Muralla Xinesa. Cada colònia pot consumir en un dia tanta vegetació com una vaca adulta. Veure-les recol·lectant fulles és un espectacle increïble, i encara més si augmentem l’operació a escala humana, si cada obrera mesurés un metre i mig d’alçada recorreria senders de quinze quilòmetres a una velocitat de vint-i-sis quilòmetres per hora, agafaria una carrega de tres-cents quilos i tornaria al riu a vint-i-quatre quilòmetres per hora, varies vegades al llarg de tota la nit i, sovint, part del dia. Al final del camí l’obrera que ha recollit la fulla la deixa al niu, aquesta és recollida per una formiga més petita que la talla en trossos més petits, d’un mil·límetre. Al cap d’uns minuts, unes formigues encara més petites agafen aquests fragments, els trituren, en fan unes pilotetes humides i les posen en una pila de material similar, on creix el fong simbiont de què s’alimenten. Unes formigues encara més petites s’encarreguen de l’hort: porten nous fils de fong al material aportat de nou, netegen les espores i hifes d’altres espècies i, de tant en tant, arrenquen mates de fong per alimentar les formigues més grans. El formiguer està estrictament organitzat. A més de les obreres, hi ha encara una altra casta, molt menys nombrosa però no per això menys important: la dels soldats encarregats de la defensa de la colònia. Són les formigues més grans del formiguer i pesen tres-centes vegades més que les formigues horticultores, les més petites. Cada any en surten noves reines del niu, que són fecundada per cinc o més mascles. Cada reina rep dos-cents milions d’espermatozoides, que emmagatzemen fins a catorze anys. Un a un seran utilitzats per produir fins a cent cinquanta milions d’obreres al llarg de la seva vida. Un cop fecundada, la reina excava una primera cambra, s’arrenca les ales, cria les primeres obreres i cultiva els primers fongs... En Jonás, l’altre guia, arrenca la iuca, un tubercle semblant a la patata de la mida d’una síndria, però més allargada, que pela amb el matxet amb molta destresa. La resta del procés el farem nosaltres: netegem els trossos de sorra i tot seguit els ratllem entre dos, deixant escolar l’aigua que desprèn i separant-ne la part solida. Amb un sebucan, un estri indígena, es premsa el que ha quedat fins a treure tot el suc (com es faria amb un llençol per eixugar-lo més ràpidament), que és tòxic. Amb això és fa una farina, que s’amassa i es cou sobre una planxa com si fos la massa d’una pizza, fins que queda rossa. Ho provem, és bo. Tornem al campament. El menjador està situat sobre un marge just al costat de la llacuna i a l’aigua gairebé sempre hi ha un caimà, avui però, es deixa veure bé... mai hauria imaginat que dinaria i soparia tenim aquest animal com a veí! Aquí, també he descobert la comoditat de les hamaques, faig la migdiada tot escoltant hotel California, dels Eagles, en versió flauta andina. A mitja tarda sortim a pescar piranyes, gairebé només començar a remar comença la guerra d’aigua, quedem xops, tots. Mentre uns es queden pescant, sense èxit, els demés decidim anar a buscar les càmeres, que havíem deixat a la cabana en previsió de la més que probable guerra, per fotografiar una anaconda que tenim localitzada i descansa en un arbre. Ens hi acostem fins gairebé poder tocar-la, és un exemplar de prop de sis metres, està tipa i dalt l’arbre no és perillosa. També veiem els dofins rosats de l’Amazones... Em passo els dies al·lucinant. Tot seguit anem al mig del llac, hi estem ben bé una hora contemplant la impressionant posta de sol, com cada dia. Meravellosa i curiosa, estem literalment just sobre la línia equatorial i el sol no fa el recorregut al que estem acostumats a la mediterrània, enfilant-se poc a poc d’est a oest, passant pel sud. Puja ben recte amunt i de bon matí ja és sobre nostre, al capvespre, torna a baixar recte. Excepte a la sortida i posta de sol, és gairebé impossible situar els quatre punts cardinals. Ens acomiadem dels tres australians i el polonès, que marxen. Demà els trobarem molt a faltar, ens ho hem passat molt bé amb ells... eren els que començaven les guerres! Al vespre fem una caminada nocturna d’un quart d’hora per veure taràntules, tot i que, lamentablement, no en trobem cap. De tant en tant, però, ens aturem, restant en silenci i podent escoltar els sons de la selva... un té la impressió d’estar envoltat d’insectes, sense veure’ls la sensació és, alhora, agradable i una mica angoixant. Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||||
|
Al matí em llevo d’hora, gràcies al jet-lag, que aquí ja ens va bé, i escric les notes que serveixen per escriure aquest diari, mentre, sento de fons les mones cridaneres, els ocells, els insectes... tot plegat és millor del que mai m’havia arribat a imaginar. Desprès d’esmorzar anem tot remant fins a una altra llacuna, Caimancocha, molt atents a la fauna. Avui el sol pica més fort, no hi ha ni un trist núvol i es nota, fa molta calor. Ens refresquem a/i amb l’aigua de les llacunes. De tornada, quasi arribant al campament, un grup molt nombrós de mones pallasso es deixen veure tot saltant d’arbre en arbre, algunes fan cua en una branca per saltar. Cap al migdia cau un ruixat i la temperatura baixa una mica, afortunadament, la caminada per l’interior de la selva de la tarda serà més agradable. El guia sempre davant atent a tota la fauna, mirant de no tocar res i vigilant on es posen les mans. El passeig entre arbres imponents, per una selva oberta i fosca és molt agradable, però també més perillosa del que sembla i s’ha d’anar en compte. Tornem a escoltat les mateixes explicacions. Les selves tropicals es troben en una estreta franja al voltant de l’equador, en tres continents: Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud. En aquestes zones les pluges hi són abundants (un mes en què plogui menys de cent litres per metre quadrat ja es considera relativament sec) i les temperatures es mantenen constants al llarg de l’any, al voltant de vint-i-cinc graus (únicament amb oscil·lacions diàries, que poden ser d’uns nou graus). Aquestes selves es caracteritzen per ser sempre verdes, per la seva exuberància i per la seva gran biodiversitat, la més alta del món. La gran riquesa d’espècies és deu al fet que s’han mantingut estables, des d’un punt de vista climàtic, des de fa milions d’anys (no veient-se afectades, per exemple, per les diferents glaciacions). Les seves condicions ambientals són, a més, de les més aptes per al desenvolupament de la vida. A l’Amazònia, la vegetació està pròxima al “clímax ecològic”. Els arbres són alts, de fulla gran i sempre verds, creixen molt junts i les capçades formen una capa densa i continua que no permet que la llum arribi als estrats herbacis inferiors o al terra. En general l’escorça dels arbres és llisa, les branques apareixen a l’últim terç de l’arbre i la base de la soca sovint presenta contraforts. L’estructura del conjunt és molt complexa i es caracteritza per una manca de dominància de cap espècie en concret. A les zones verges els arbres presenten tres estrats diferents: un de superior, amb arbres robusts esparsos i alçades de més de quaranta metres, un segon estrat format per les capçades dels arbres de quinze a trenta metres, i un tercer format per arbres en creixement i altres de mida més petita, de cinc a quinze metres, i que formen grups no compactes repartits per la selva. També és característic d’aquest habitat la presència d’un gran nombre de lianes i epífits, la manca d’un vertader estrat herbaci, a causa de la poca llum que arriba a les capes inferiors (l’interior de la selva és bastant obert i fosc) i l’extrema pobresa del sòl, sense humus (els nutrients que hi arriben són ràpidament reabsorbits). Els nutrients es concentren a troncs i fulles, si n’hi ha de disponibles al sòl, són ràpidament absorbits per les plantes. Quan són talats resta un sòl molt pobre que no permet la seva recuperació posterior (transformant-se, generalment, en una sabana). D’aquí a la importància de la seva conservació i la necessitat de fer-ne un ús sostenible. Tot i la seva aparent estabilitat, aquestes selves són molt poc resistents a les alteracions. Les zones amb màxima biodiversitat del planeta es troben a la part alta de la conca del riu Amazones, al Perú, l’Equador i Colòmbia. A Cuyabeno, per exemple, hi ha registrada la presència de quatre-centes noranta-quatre espècies d’aus, quatre-centes cinquanta espècies de peixos, noranta-sis d’amfibis i noranta-una de rèptils. En una hectàrea hi poden haver més de mil plantes diferents, i diferents a la d’hectàrees contigües. El numero d’insectes i altres invertebrats és gairebé incomptable, amb tota seguretat espectacular. Descansem a les agradables hamaques i, tot seguit, amb la canoa a motor anem al centre de la llacuna per no perdre’ns una altra espectacular posta de sol. Tranquil·lament i amb les càmeres a punt. Sopem, com cada dia: sopa, peix o carn amb arròs i fruita. Avui però, tastarem les piranyes que ha pescat un francès que ha arribat a mitja tarda. A la brasa. Tenen un gust particular, com una barreja de gustos, de peix i de carn... molt bones! Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||||
|
Dia onze i dotze: Cuyabeno-Baños. Només tenim mig matí, tot i això ho aprofitarem bé, ben d’hora sortim a pajarear, només veiem tres ocells nous però fem un bimbo molt desitjat: un perezoso que descansa, immòbil, a la capçada d’un arbre. També tenim temps de fer l’última caminada per l’interior de la selva, avui ens hi acompanya en Jonás, que no parla anglès. Entre la Gemma i en Paul tradueixen les seves explicacions a les dues suïsses que van arribar abans d’ahir. Al campament arriba i marxa gent gairebé diàriament, avui, ho farem nosaltres. Una hora de canoa i tres en cotxe, un altre cop. Un xic trist per haver de marxar, sense adonar-nos-en ja som un altre cop a Lago Agrio. El fum, la contaminació i el soroll d’aquesta petita ciutat se’ns fan estranys, i força molests, desprès de la pau i tranquil·litat de la selva. Comprem el bitllet, sopem a la mateixa terminal i pugem a l’autocar, ja de fosc. Un nen xerra amb nosaltres, ens pregunta pel nostre país i, mentrestant, ajuda a la gent a trobar el lloc o pujar les maletes, a canvi, ens diu, li donen un dòlar per a cada autobús. Ens explica que molts nens van a l’escola al matí i els hi posen “deures” per a la tarda, molts però, ho aprofiten per treballar. Lamentablement, es veuen nens treballant arreu del país (pocs, però alguns), una imatge que sempre ens entristeix i contemplem amb molta impotència. Comencen onze hores d’autocar, la carretera usada normalment pel trajecte de Quito a Lago Agrio encara està tancada per culpa del volcà. Hem d’anar cap el nord, resseguint la frontera amb Colòmbia, i llavors baixar cap el sud. Amb prou feines cabem als seients, durant tota la nit sonen ranxeres molt tristes a un volum massa elevat i la carretera, de terra, és intransitable. Comencem a pujar els Andes, plou i contínuament hi ha zones on hi ha hagut despreniments, travessem per un pont més que precari... per sort, gracies a la foscor no es veu gaire per on passem. Aconsegueixo dormir una mica quan la carretera millora, ja força amunt i gairebé de matinada. He patit força. Deixem enrere Otavalo, per la mateixa carretera per on vam passar fa uns dies, avui però, el dia és mes clar i podem veure els volcans i els nevados, volcans amb neus perpetues als seus cims, que l’altre dia estaven amagats entre núvols (tot i que de lluny). Entre ells el Cayambe (5.790 metres), el Guagua Pichincha (4.794 metres) o l’imponent Cotopaxi (5.897 metres). Arribem a Quito a mig matí. Anem a recollir la meitat de la maleta, que havíem deixat a l’hostal en què ens havíem allotjat els primers dies (a Cuyabeno teníem un equipatge mínim), i ho aprofitem per llogar una habitació, un parell d’hores, per dutxar-nos, descansar una mica, refer les maletes i canviar-nos de roba, molt bruta després de caminades i passeigs en canoa. Recollim els bitllets d’avió cap a les Galápagos, que encara no teníem, a l’agència del carrer Amazonas on els vam encarregar, propera a l’hostal, i tot seguit marxem a la terminal central d’autobusos de Quito. Les diferents companyies que operen per fer una mateixa ruta tenen les finestretes contigües... més que una terminal d’autocars sembla un mercat qualsevol, tothom crida venent el seu trajecte, els seus preus i els seus horaris, intentant convèncer qualsevol que passi per allà... vagi on vagi. Ens decidim per la companyia Amazonas, el venedor ens diu i afirma repetides vegades que l’autocar marxa a les onze i és directe. Finalment marxa a les dotze, quan està prou ple, i, a més de recollir gent durant tot el camí només sortir de la terminal, para a la d’Ambato... no entenem aquest concepte de directe i puntual, però a hores d’ara ja estem resignats a aquesta manera de fer. Passem pel que s’anomena Avenida de los Nevados, una amplia vall envoltada de volcans, però el dia s’ha tapat i no en podem gaudir, no en veiem cap a excepció del Tunguragua (5.033 metres), tot i que de lluny i amb calitja. Tot i això, la seva silueta és imponent: enmig d’altes muntanyes s’aixeca un con volcànic perfecte, visible a molts quilòmetres de distància. Després de quatre hores més d’autocar, arribem a Baños i ens allotgem al primer hostal que trobem, just al costat mateix de la terminal d’autobusos. Només ens costa quatre dòlars i és (i serà) el més barat i millor dels que hem estat. Organitzem els tres dies següents i decidim anar a passejar per la petita ciutat. També aprofitem per escriure alguns e-mails (en un dels molts coffe-net que hi ha arreu), amb l’únic objectiu de fer enveja a amics i companys de feina. Al vespre fem una excursió amb chiva fins al mirador de la Cruz, des d’on s’hauria de veure el volcà Tunguragua actiu i la ciutat als seus peus. Per desgràcia, quan hem comprat els bitllets a la tarda el dia era molt clar, ara però, s’ha emboirat, plou i no es veu res. Tot i això, ens serveixen te amb canyella calent i ens expliquen que Baños es troba als peus del Tunguragua, que va fer erupció l’any 1999. La ciutat va haver de ser evacuada durant tres mesos i, després d’això, es va fer un pla d’emergència. Per sort pels habitants de la ciutat, el volcà és de tipus estrombolià: en cas d’erupció hi ha temps per evacuar a la gent. El volcà es controla a distància, en cas d’erupció s’accionarien sirenes per avisar a la població, que s’hauria de dirigir a una zona segura seguint les línies grogues amb fletxes pintades al terra dels carrers. A la ciutat hi ha diferents àrees traçades en funció de la seva seguretat, entre elles una zona refugi amb capacitat per a vint mil persones (els dotze mil habitants de la ciutat més els vuit mil turistes que hi poden haver en cas de màxima ocupació). Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||||
|
Baños
Església Virgen del Agua Santa
Riu Pastaza
Taravita
Manto de la Novia
Machay
Falgueres |
A Lago Agrio el caixer se’m va quedar la targeta de crèdit. Vaig trucar al banc del caixer i, incomprensiblement, em van recomanar anul·lar-la. Desprès vaig trucar a la Caixa de Manlleu per demanar com fer una transferència, i també m’ho van desaconsellar, ja que hauria d’obrir un conte aquí i els diners podrien tardar força dies. En lloc d’això, em van dir que era millor que algú m’envies diners a traves d’alguna agencia especialitzada, com Western Union. Vaig trucar a casa perquè ho fessin. Avui he de trucar per telèfon per saber on els he de recollir. Truco, em diuen que tenen espatllat el sistema informàtic i que ho torni a provar al migdia... i al migdia que ho faci demà. Per sort, encara tinc prou diners per passar uns dies. El pressupost se’ns ha disparat i el viatge pujarà una mica més del que teníem previst. Per aprofitar el matí ens arribem a la Cascada de la Virgen del Agua Santa, tot passejant pel poble, i visitem el bonic santuari del mateix nom, d’estil colonial. Des d’aquí agafem un taxi fins a l’ecozoologico i el serpentario de San Martín (a les afores de la ciutat), amb una bona col·lecció d’animals del país, en molt bones condicions. Hi podem veure animals com el jaguar, el tigrillo, el tapir, la capibara, mones i diverses espècies d’ocells representatives, com còndors o guacamais que, d’altra banda, difícilment es poden observar en llibertat. Tornem a la ciutat per dinar, ho fem per un dòlar i mig cada un: suc de guaco, sopa i l’inevitable arròs amb pollastre. Per a la tarda hem llogat un tour pels salts d’aigua de la vall del riu Pastaza, un afluent de l’Amazones. La visita comença al salto de la Virgen, que ja hem vist, i continua pels salts d’aigua d’Agoyan, de Rio Blanco i Manto de la Novia. D’aquí anem a la Merced on, amb una taravita, travessem a l’altra banda del riu. La taravita és una mena de caixa penjada a un cable que transporta coses i gent, una tirolina a l’engròs que fa un recorregut entre ribes de cinc-cents metres i queda penjada a uns cent vuitanta d’alçada. Tot seguit marxem cap a l’últim salt d’aigua, el Pailón del Diablo. Per arribar-hi hem de fer una altra caminada, d’una hora, que ens agrada molt: gaudim del salt d’aigua i de la vegetació que l’envolta, selva nebulosa. Després tornem cap a Baños, la visita s’acaba al mirador de la Cruz, des d’on, avui si, veiem el volcà, tot i que amb el cim cobert de núvols, i la petita ciutat als seus peus. Ens hem passat tot el camí parlant amb el guia: del turisme, li hem preguntat com és que només veiem alemanys, suïssos, anglesos, holandesos, austríacs... i ens ha explicat que ara és temporada d’europeus, que la temporada d’americans comença el març o juny (curiós i curiosa manera d’anomenar-ho). També de cuina, ens ha explicat com és fan els plats típics de l’Equador i nosaltres a ell com es fa el pa amb tomàquet... excusa que aprofitem, com sempre que podem, per explicar que és Catalunya i els catalans. Ja de fosc, sortim a sopar i passejar. La ciutat viu del turisme, ho saben i ho cuiden, no hi ha delinqüència i és pot voltar tranquil·lament per tot arreu i a totes hores. S’agraeix molt poder relaxar una mica les “mesures de seguretat”, i no haver d’estar pendent de tot i de tothom contínuament. Ho aprofitem per fer algunes compres, quan podem... mai tenen canvi enlloc, quan ensenyes un bitllet de deu o vint dòlars la pregunta és, invariablement, la mateixa: no ho tens just? No podem deixar de pensar que si tothom paga amb bitllets petits... com és que mai ningú té canvi? Pel carrer veiem molts comerços que elaboren unes galetes típiques d’aquesta zona: fan una mena de massa, de pa amb caramel, que pengen a un ganxo a la paret i estiren amb força, ho tornen a amassar, penjar al ganxo i estirar repetides vegades. Després ho couen i en fan les galetes. No puc resistir tastar-les... no m’agraden, són tant i tant dolces que enfarfeguen.
Dia catorze: Machay. Baños-Riobamba. Ahir, a l’hotel mateix, vam llogar el taxi que ens portarà fins a Machay, per vint dòlars. Repetim la carretera dels salts d’aigua, aquest cop sense parar-nos. Anem a veure ocells a la selva nebulosa. La caminada, d’un parell d’hores i sense guia, un error, es converteix en botànica, ens fixem amb les diferents plantes: falgueres arborescents, orquídies, flors, epífits, lianes, arbres... només veiem quatre espècies d’ocells noves, i quan estem a punt d’arribar de nou al taxi. Ja a Baños puc rebre, per fi, els diners. Tot i això perdo gairebé una hora entre trucar i recollir-los. A l’hostal només tinc temps de fer una dutxa ràpida i fer la bossa de qualsevol manera. Marxem. Agafem el primer bus cap a Riobamba. El trajecte només dura dues hores, el temps just per quedar, una altra vegada, amb el cul quadrat. Ens fiquem a una pensió al costat mateix de l’estació de trens. Només ens costa tres dòlars: l’edifici és tronat, l’habitació és fosca i claustrofòbica, l’única obertura és la porta, i el bany és compartit. Només és per una nit. En fugim i anem a comprar els tiquets pel viatge en tren de demà, hi ha una mica de cua, que avança lentament. A la finestreta hi ha dos operaris que demanen els passaports, per escriure el nom i el numero en uns bitllets semblants als d’avió, amb una màquina d’escriure i amb dos dits... el procés és lent, especialment si els cognoms no són castellans, la majoria de casos. Com què encara és d’hora fem una volta per la ciutat: els carrers estan plens de gent, hi ha molts comerços i parades al carrer. Ho aprofito per comprar una bossa de mà, la que porto de casa s’està trencant. La ciutat no té res d’especial. Sopem al costat de l’hotel per evitar voltar de nit (tot i que sempre agafem els diners justos) per dos dòlars i mig: sopa, papas fritas, arròs i el millor apanado (arrebossat) de pollastre del viatge.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
||||
|
Sortint de Riobamba
Tren a Nariz del Diablo
Tren a Nariz del Diablo
Guamote
Guamote |
Dia quinze: Riobamba-Nariz del diablo-Cuenca Pugem al tren a les sis, deixem les maletes en una cabina i pugem al sostre del primer vagó, un dels atractius d’aquesta excursió. Anem molt d’hora i encara ho podem fer, el tren marxa a les set, tal i com toca, ple a vessar. Anem molt estrets, amb prou feina hi cabem... per sort, pel camí plovisqueja una mica, i a la primera parada alguns baixen a cobert. Tot seguit surt el sol. Gaudim del paisatge, gairebé sempre camps i prats petits en turons més o menys ondulats, tots treballats a mà o amb l’ajuda d’animals; ho veiem. Passem per la llacuna de Colta i per alguns trams, molt pocs, de páramo no alterats per l’home. El dia es torna a ennuvolar, el que no ens permet veure el Chimborazo tot i passar pels seus peus. Aquest nevado, de 6.310 metres, és la muntanya més alta del país i del món... si en lloc de mesurar l’alçada des del nivell del mar, es fa des del centre de la terra. La primera parada és a Guamote, per esmorzar. No baixem, la parada és molt curta i no volem perdre el lloc, a més a més, pel sostre del vagó s’hi passegen venedors amb tota mena de productes, entre ells el plàtan fregit que tant m’agrada. La següent és a Alausí, just abans de Nariz del Diablo, on carreguem més gent i marxem. L’any 1895 el govern de l’Equador va contactar amb tècnics nord-americans, representants d’una companyia també nord-americana, interessats a construir el que llavors es va anomenar “el ferrocarril més difícil del món”. La Guayaquil & Quito Railway Company comença la construcció de la línia entre aquestes dues ciutats el 1899. La via va arribar a un enorme obstacle, una paret de roca gairebé vertical anomenada Nariz del Diablo, per salvar-la es van perdre moltes vides en la construcció del que, encara ara, es considera una obra mestre de l’enginyeria: un zig-zag excavat a la roca que permet al tren, avançant i retrocedint, salvar un desnivell de més de cinc-cents metres d’alçada. Des de Guayaquil, el tren arriba a Alausí el 1902 i a Quito el 1908, on fa una entrada triomfal. Els vagons encara semblem d’aquella època i la màquina només una mica posterior. Les vies tampoc sembla que s’hagin arreglat mai, per sort, el tren va molt a poc a poc. Un cop travessat el cingle el tren recula, a causa d’un niño, que va provocar unes fortes pluges torrencials, la línia està tallada una mica més endavant. Actualment la línia ha passat a ser una simple atracció per a turistes. Comença a ploure intensament i quedem gairebé xops. Un altre cop a Alausí tenim el temps just d’agafar les maletes i pujar a l’autobús, que en quatre hores i mitja ens portarà a Cuenca. És l’últim autocar que agafarem, hem estat de sort: no hem pujat a cap que anés com un boig (n’hem vist algun). Baixant, a la terminal d’autobusos, ens trobem amb en Paul, l’anglès que vam conèixer a Cuyabeno, i l’Ed, un amic seu. Els hi proposem compartir taxi i busquem una pensió. També compartirem habitació. Un cop instal·lats anem a sopar els quatre, estem afamats, no hem menjat quasi res des de l’hora d’esmorzar.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
||||
|
Catedral nova
Catedral Vella
Carrer
Ruïnes de Todos los Santos |
Tot i que ens llevem d’hora, marxem tard, avui només farem una volta per la ciutat. Comencem la visita per la catedral nova (del 1885/1967) i la catedral vella (del 1557), aquesta última amb una curiosa anècdota: el 1739 la missió geodèsica francesa, dirigida per Charles Marie de la Condomine, tria la torre de la catedral com un dels vèrtexs del triangle que li servirà per determinar l’arc del meridià terrestre, base del sistema mètric decimal, i demostrar la teoria de l’aixafament de la terra als pols... això va portar a dir als habitants del lloc que la torre de la seva catedral era més important que les piràmides d’Egipte. Continuem pels quatre museus del Banco Central: l’etnològic, amb una interessant col·lecció d’instruments musicals tradicionals, el numismàtic, molt semblant al de Quito, el d’art del segle XIX, tot passant-hi ràpidament, i el de Pumapungo, que recull les restes arqueològiques d’aquesta antiga ciutat inca. Desprès anem a les ruïnes de Pumapungo, al costat mateix del museu, i les de Todos los Santos, molt a prop. La ciutat va estar habitada des de molt antic i va tenir la seva màxima esplendor amb la cultura canyarí, just abans de la invasió inca. L’Inca Huayna Capac, fill de la ciutat, la vol convertir en una capital tan esplendorosa com Cuzco i hi fa construir un conjunt de palaus i temples anomenats Pumapungo (Porta del Puma). Amb la guerra civil, que té lloc després de la mort d’aquest, la ciutat és destruïda. Al 1557 els espanyols la refunden. Com que ja hem fet totes les visites previstes, decidim passejar pels carrers de la ciutat, el seu principal atractiu. Cuenca, la tercera ciutat del país, presumeix de ser la ciutat més maca de l’Equador. Les seves cases conserven, encara, antics aires colonials i els carrers semblen agrupats per gremis, en alguns hi abunden botigues de roba, en d’altres de menjar... Quan es comença a fer fosc tornem a l’hostal. La trempada recepcionista ens convida a provar pa de iuca, aquest, però, fet amb farina de iuca, ous i algun altre ingredient, és una mica més gustós. Ens retrobem amb en Paul, amb qui parlo una mica, i l’Ed, a qui, tal i com fèiem amb en Jonah a la selva, li faig d’improvisat professor de castellà (el seu nivell és molt més bàsic que el meu). S’han trobat amb en Maric i la Tash, el polonès i l’australiana que també vam conèixer a la selva, i han quedat per sopar a un mexicà. Ens hi apuntem. L’àpat i la sobretaula és converteixen en una divertida i agradable classe d’anglès. El menjar ens agrada molt i ens va bé per variar la dieta a base d’arròs i pollastre.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
||||
|
Ingapirca
El·lipse
El·lipse
El·lipse
Pilaloma
Llames
Llames |
Dia disset: Cuenca-Ingapirca-Guayaquil. Hem llogat un taxi perquè ens porti a Guayaquil passant per Ingapirca. Ens surt molt car, seixanta dòlars per cap, però hem de triar entre això, no anar-hi, o fer-ho agafant quatre autocars diferents carregats amb les bosses tot el dia. Ingapirca és el complex prehispà més important i més ben conservat de l’Equador. Són les ruïnes, de finals del segle XV principis del XVI, del complex construït per l’Inca Huayna Capac sobre un antic assentament Canyarí. Destaquen l’El·lipse, edifici dedicat al culte al sol, a tasques administratives i residència de nobles i sacerdots, i la Pilaloma, zona dedicada a sitges i magatzems. Val la pena i no em sap greu haver-ho pagat tan car. Segurament no són tan espectaculars com les del Perú, però és l’única oportunitat que tenim de veure una cosa semblant, i ves a saber quan en tindrem una altra. Tot seguit marxem cap a Guayaquil, tots aquests dies hem estat més o menys a tres mil metres d’alçada, ara, hem de baixar fins arran de mar. Això ens permet observar els canvis de vegetació mentre descendim, sempre per una inte |
