No Surt a les guies / A tenir en compte - De Vic a Croàcia hi ha uns 1.400 km i unes 20 hores de viatge (fent parades cada 2 hores i respectant els límits de velocitat).

Links*

No Surt a les guies / A tenir en compte - Per circular per les autopistes eslovenes cal comprar una "vigneta" (es pot fer a qualsevol benzinera just abans d'entrar-hi, fins i tot a Itàlia)  - Les visites a la cova d'Skocjan són cada hora en punt. És una bona passejada i ens pot anar bé un calçat adequat i un jersei prim (tot i que això depèn de les condicions del dia). A la sortida també val la pena tornar caminant en lloc de l'ascensor (el camí és bonic, veure les fotos).

Links* Més informació sobre les coves de Skocjan: www.park-skocjanske-jame.si

  

Com fèiem l’any passat i farem el que queda de viatge, dutxa, esmorzar... i començar a voltar més o menys d’hora. Els dies que no hem de desparar-ho tot, com avui, una miqueta més. La primera visita és a prop, al fiord de Limski, diuen, unes de les imatges més espectaculars d’Ístria. Fa uns deu kilòmetres de llarg i una amplada d’uns sis-cents metres. Es va formar quan la costa d’aquesta zona es va enfonsar a l’última era glacial, fent que el mar inundés la vall de Draga. Tot i que rep el nom de fiord, veritablement no ho és, ja que la vall no la va originar una glacera.

   Hi arribem massa d’hora, però. La barca que volem agafar per fer-hi una excursió no surt fins a les onze. Comprem els tiquets, setanta-cinc kunes per persona, uns deu euros. L’hora d’espera l’aprofitem per recórrer la carretera que en voreja una part. Ens aturem en algun mirador més o menys muntat i algun altre més o menys improvisat, tot i això, no es veu gaire bé.

   Reculem i, tal i com hem quedat amb el simpàtic patró del vaixell, i arribem vint minuts abans, el que ens permet, també, seure allà on volem. L’excursió recorre pràcticament la meitat del fiord, dura una hora i deu minuts i va fins a la Cova dels Pirates, una bauma fonda on hi ha instal·lat un bar restaurant i on fem una parada d’uns vint minuts (res de l’altre món). La visita està bé, és relaxant i podem tornar amb els peus penjant per fora de la barca, tot gaudint una altra vegada del bonic paisatge.

   Tot seguit agafem el cotxe i marxem cap a Pula. La intenció és dinar pel camí, però l’autopista és molt nova i a les àrees de servei no hi ha taules amb ombra. Acabem arribant a la ciutat, prop de la visita prevista, i decidim dinar en algun bar. Ho fem al primer que trobem, una pizzeria que, pel seu aspecte, al vespre es deu reconvertir en bar musical. Tot i això les pizzes estan molt bones (la 4 stagione i de carxofa que ens mengem els pares i jo)... només que cometem l’error de no demanar de quina mida són, i són molt grans, massa, tant que quasi se’ns posen malament i tot.

   Havent dinat anem a l’amfiteatre de la ciutat. Construït sota el regnats de Claudi i Titus (entre el 27 aC i el 68 dC), quan la ciutat era un important centre regional romà, tenia una capacitat per a 23.000 espectadors. És un dels més ben conservats i el sisè més gran dels que han arribat fins als nostres dies (també el monument de l’antiguitat més ben preservat de Croàcia). Ocupa un turó que s'alça per sobre del port. El mur que l'envolta presenta tres nivells de voltes i un quart amb finestres quadrades, arribant als trenta-dos metres d'alçada. El camp per als jocs feia seixanta-vuit per quaranta-dos metres i tenia un total de quinze portes. En la construcció original hi havia subterranis des d’on els animals i els gladiadors s'alçaven amunt a través d'aparells elevadors. Sota la graderia hi havia les provisions i les botigues. Com a originalitat, comptava amb quatre torres exteriors d'accés. Es va utilitzar fins al segle V, quan l'emperador Honori va prohibir els jocs sagnants i els combats de gladiadors. Les baralles contra animals salvatges, però, no van ser prohibides fins el 681(mentre al país veí, i al nostre, encara es continuen torturant i matant braus en curses de braus i correbous). A l'edat mitjana l'interior era utilitzat per a fires i torneigs dels cavallers. El 1583 el Senat Venecià va proposar desmuntar-lo peça a peça per reconstruir-lo exactament a Venècia, però finalment es va desestimar. L'última operació de desmantellament va ser a l'any 1709, en què els seus carreus es van fer servir  per als fonaments del campanar de la catedral de la ciutat. El 1816 va ser restaurat per encàrrec de l'emperador Francesc I d'Àustria. Actualment s'utilitza com a teatre de concerts i és la seu del festival de cinema de Pula. Tot marxant descobrim on podíem haver llogat les audioguies, que no hem vist ja que hem entrat per la rampa per a cadira de rodes.  És impressionant i la seva visita val molt la pena.

   Llàstima que no anem bé de temps. Un cop acabada la visita decidim tornar cap a Rovinj, a trenta quilòmetres, saltant-nos la visita a la resta de Pula per fer una mica millor la següent, en principi més bonica. Tornem, això si, per carreteres secundàries, el que ens permet apreciar millor el típic paisatge mediterrani de la zona, amb oliveres, vinyes i garrofers, a més de passar en mig d’algun poble no turístic, ben bonic.

   Hi arribem cap a les cinc. Aparquem molt a prop del centre de la ciutat, pagant, i comencem a caminar. Per carrerons estrets, amb places, balcons, finestres i portals d’estils variats: gòtics, renaixentistes, barrocs i neoclàssics (principalment). Ens criden l’atenció les fumaioli o xemeneies exteriors, construïdes durant el boom demogràfic, quan famílies senceres compartien una única habitació amb llar de foc (i que també veurem, tot i que menys abundantment, a d’altres ciutats que visitarem).

   Anem de dret a l’església de Santa Eufèmia, que domina la ciutat des de dalt del turó que s’aixeca al mig de la península on està situada. Construïda al 1736, és l’edifici barroc més gran d’Ístria, quan era la seva ciutat amb més habitants. El seu campanar, a imatge del de Sant Marc, fa seixanta metres d’alçada i és un dels principals vestigis de la dominació veneciana. Hi pugem. L’escala, de fusta, està força corcada i fa mitja por. Tot i això, si les vistes des del pla de baix ja són boniques, des de dalt són espectaculars.

   Un cop vista la catedral, ens separem, jo baixaré una mica al meu aire i la resta per una altra banda. Tinc ganes de passejar-me una mica pels carrerons i de veure l’Arc de Balbi, construït el 1679 on hi havia hagut una antiga porta de la ciutat. A la seva part més alta està decorat per un cap turc a l’exterior i un de venecià a l’interior. De seguida, però, em retrobo amb els pares, que van una mica més despresa per renovar el tiquet del parquímetre.

   Després d’un dia ben complert, tornem al càmping per descansar una mica, sopar, mirar el vídeo, escriure el diari i dormir amb el cant dels xots... com ahir.

  

No Surt a les guies / A tenir en compte - El canal de Lim es pot visitar en barca. Hi ha excursions de mig dia des de Rovinj i altres poblacions. També és pot fer, com vam fer nosaltres una excursió més curta, d'una hora, des del mateix canal (només cal seguir les indicacions). Les excursions des del canal comencen a partir de les 11, almenys a l'estiu.   - Rovinj i Pula són dues poblacions boniques i amb moltes coses interessants. Val la pena passar un matí o una tarda a cadascuna (per la seva proximitat, uns 30 km, ens poden fer en un dia, fins i tot combinant-ho amb el canal de Lim si es planifiquen les visites acuradament).   - Des de dalt del campanar de Rovinj hi ha unes boniques vistes. Val la pena pujar-hi.

Links* Més informació sobre Rovinj (i Lim): www.tzgrovinj.com Més informació sobre Pula: www.pulainfo.hr

 CANVI DE PLANS

 

   Em llevo, em dutxo i torno a la tenda... on m’adono que m’he mirat malament l’hora i són les sis del matí. Me’n torno a dormir fins a l’hora que toca, per desparar la tenda, esmorzar i marxar... amb la feina mig feta.

   Travessarem la península d’Ístria per l’interior fins a Rijeka. De seguida el paisatge es torna molt més verd, un mosaic ondulat de boscos, prats i camps. De fet, està ennuvolat i no veurem el sol fins molt més endavant, quan pararem per dinar. De camí ens adonem que el Tom Tom necessita una actualització, afortunadament no li fem cas i passem per un túnel força nou que ens evita fer una bona volta. Croàcia està a punt d’entrar a la UE, rep i ha rebut ajudes i inversions que ha aprofitat, entre altres, suposem, per construir i modernitzar les seves principals infraestructures.

   A partir de Rijeka ens retrobem amb el paisatge mediterrani i, poc més endavant, a partir de Senj, amb un paisatge espectacular. Deixem les vies principals per seguir la carretera de la costa, encaixada entre el mar i el massís de Velebit, que ens recorda al nostre Garraf. Fem més d’una parada per fer fotos. La carretera és molt bonica i val molt la pena, però arribem a Plakenika cansats de revolts i més revolts, circulant més a poc a poc del que ens agradaria. Dinem al pàrquing, em menjo un entrepà ràpid i me’n vaig a caminar sol, mentre la resta s’entaulen una estona més.

   Caminar és l’única manera de conèixer realment el Parc Nacional de Paklenica. Hi ha de cent cinquanta a dos-cents quilòmetres de camins i senders, des dels més pensats per als turistes, fins als pensats pels més caminadors, com la pujada al cim de Velebit. També és un paradís dels escaladors, amb més de tres-centes seixanta vies equipades, en veiem molts. Uns menys els altres més, farem la fàcil caminada de Velika Paklenica. El primer tram és el més bonic, passa per un estret congost de  cinquanta metres d’alçada envoltat per cingles que fan fins a set-cents metres d’alçada. Llàstima, però, que el riu està sec, tot i que veient la vegetació de ribera que l’envolta, només deu ser ara a l’estiu i poc més. En aquest tram també es salva un desnivell d’uns quatre-cents metres, sovint per pedres una mica relliscoses. Afortunadament, al cap de munt hi ha una font on raja abundant aigua fresca, fa una estoneta que ha sortit el sol i pica fort. Bec, en refresco i continuo caminant, a bon ritme, ara per un camí ample i cobert d’arbres (fagedes, carpes...), amb una ombra refrescant que s’agraeix. Arribo al trencant de Manita peć i, per no fer tard i arribar a l’hora que hem quedat, giro cua. Em retrobo amb el pare, la Montse i la Maria gairebé a la font, i la resta ja a baix.

   Marxem del Parc i, farts de cotxe, de seguida ens trobem amb l’autopista... tot i que el paisatge no és el mateix. Encara hem de fer uns cent quilòmetres més. Com què anem una mica tard ens saltem la visita a Zadar. Hem canviat de plans, i si bé seguirem la ruta planificada, ho farem establint diferents “camps base” en lloc d’acampar més o menys cada dia a un lloc diferent. La idea, ara doncs, és acampar a Šibenik per fer les excursions dels tres dies següents.

   Al càmping de la ciutat, si bé en teoria hi ha lloc (això ens diuen a la recepció), és caòtic, sense parcel·les marcades i ple de gent. No hi trobem cap plaça que ens agradi i decidim marxar, per provar una mica més al nord (al primer que trobem). Afortunadament serà a Vodice, el poble següent... i quina diferència! També al costat del mar, però ben equipat i organitzat. Triem lloc, acampem i, per estirar una mica les cames, abans de sopar, fem una volta fins a la platja. També sembla molt més tranquil, si bé més d’una nit sentirem perfectament el ball que organitzen a l’hotel del costat, sempre acabarà d’hora i podrem dormir bé. Al càmping Imperial ens hi haurem de passar quatre nits, i hi estarem molt bé.   

No Surt a les guies / A tenir en compte - Si busquem pau i tranquil·litat a la platja, fugir de les multituds (o un fi de viatge relaxat, per exemple), la costa entre Senj i Jasenice és ideal. lluny de la massificació, l'oferta d'allotjaments és variada. - La carretera de la costa entre Rijeka i Jasenice és molt més recargolada i lenta que l'autopista... però també molt més bonica. - Els amants del senderisme trobaran al P.N. de Paklenika més de 200 km de camins, que feien cara d'estar fresats i ben senyalitzats. És, també, un paradís pels escaladors, que hi trobaran moltes vies, la majoria també ben indicades (almenys això semblava). - Paklenika no és un Parc espectacular. En tot cas, al meu parer no val la pena fer molts quilometres per fer-hi una visita expressament (a no ser que hi vulguem fer caminades o escalada), tot i això, per la seva proximitat a Zadar i al estar prop de camí de moltes rutes, val la pena fer-hi una visita si ve de passada o s'hi està a prop).

Links* Més informació sobre el P.N. de Paklenica: www.paklenica.hr

No Surt a les guies / A tenir en compte - Si volem visitar les dues zones del Parc, Stradiski i Roski, millor començar per la segona, per deixar el millor per al final. - No oblidar-se de portar el banyador per banyar-se sota les cascades de Stadinski buk. - Val la pena dedicar a aquest parc un dia sencer, fent alguna de les excursions en barca pel riu (tot i que nosaltres no ha vam fer). Si es té poc temps, llavors cal centrar-se a la zona de Stradinski (un matí o una tarda).

Links* Més informació sobre el P.N. Krka: www.npkrka.hr

 ALÇADES

 

    Potser perquè fa un dia lleig, està núvol i plou de forma intermitent, marxem tard, massa i tot. Passem per la carretera de la costa, molt bonica, però molt transitada. Passa, sovint, ran de mar, travessant pobles i cales.

   Fem uns seixanta quilòmetres fins arribar a Trogir. Aparquem i comencem la visita a la ciutat. Hi entrem per la Porta Nord i anem de dret cap a la catedral de Sant Lovro (Sant Llorenç), construïda entre els segles XIII i XIV. En destaca la portalada romànica, amb dos lleons, un a cada costat, símbol de Venècia. Pugem al seu campanar, fent cua a la seva escala per arribar a dalt. Des dels seus quaranta-set metres d’alçada hi ha unes vistes magnifiques de la ciutat i els seus voltants.

   Tot seguit, ens perdem pels seus carrers i carrerons laberíntics. Patrimoni Humanitat des de l’any 1997, conserva molts edificis, esglésies i palaus de la seva època daurada, durant el regnat venecià, d’estil romànic i gòtic (també, renaixentista i barroc).

   Entre una cosa i l’altre s’ha fet hora de dinar. Ho fem a un restaurant del carrer Kažotića. Els pares i jo demanen una amanida, unes patates rosses i una graellada de carn per a dos, per compartir-ho els tres. Encertem, la graellada és molt complerta, hi ha dues llonzes, dues broquetes, dues croquetes, dos talls de pollastre i dues ćevapčići (que és pronuncia més o menys xevàptxitxi i que són una mena de salsitxes sense pell, fetes amb carn picada de vaca i porc i una barreja d’espècies que li donen el seu gust particular). El que ens agrada més, però, és la salsa que l’acompanya, tant que fins i tot en demanem el nom a la cambrera: ajvar. Dies més tard, en comprarem, també, un parell de pots en un supermercat per endur-nos-els cap a casa.

   Havent dinat ens separarem una estoneta, en Joan, el pare i jo ens arribem fins al castell, per tornar al cotxe passant pel passeig marítim i algun carreró més (mentre la resta aniran a fer una volta pel mercat). Tot seguit marxem cap a la següent visita, amb una parada perquè en Joan i l’Elena, i també els pares, saludin una parella de Manresa amb qui ens hem creuat amb el cotxe per casualitat (i que coneixen del càmping).

   Mig sense voler, aparquem, pagant, davant el nostre destí. Split és la segona ciutat més gran de Croàcia, després de la seva capital, Zagreb. La seva singularitat és haver estat construïda dins, i posteriorment a l'entorn, del palau de Dioclecià. Aquest emperador romà es va fer construir un immens palau a la seva costa natal, del 294 al 305, per passar-hi la seva jubilació. Al segle VII el palau és va transformar en ciutat quan s'hi van refugiar els habitants de la veïna Salona (capital de la província romana de Dalmàcia). S’hi van construir cases altes aprofitant muralles i monuments antics. Tot i això, el Palau és un dels edificis de l'Antiguitat tardana més ben conservats i els seus vestigis es preserven al cor històric de la ciutat. Pràcticament només baixar del cotxe entrem al subterrani del Palau. El seu principal interès és que reflecteix com era el palau a la superfície. Tot seguit, sortim a l’exterior i l’envolten tot passant per la bonica plaça de l’antic ajuntament, per tornar a entrar al Palau per la Porta de Ferro. Anem a parar, gairebé sense voler, al mausoleu de Dioclecià, que és va transformar en catedral, dedicada a Sant Duje, patró protector de la ciutat (i en què destaca, actualment, el seu campanar romànic). És, també, la catedral més antiga del món. Després de fer una ullada al seu interior, la Maria, la Montse, el pare i jo pugem al seu bonic i esvelt campanar, no apte per gent en vertigen. Dels tres on ho hem fet és el que ho passo pitjor, cada cop en fa més por les alçades i aquest és molt més ample i obert (augmentat la sensació de “buit”). Des dalt, però, hi ha unes vistes magnifiques de la ciutat i els seus voltants (la meva dosi d’alçades, però, la tindré coberta durant una bona temporada). Mentrestant, la resta ens esperen a la petita plaça de baix, on hi ha una curiosa terrassa. Aprofitant els graons de l’escala, dos coixins units per una fusta, fan de taula i cadires, una molt bona pensada que minimitza el lleig impacte visual que tindrien taules i cadires. Un cop a baix, tots plegats fem una volteta curta pels carrers que l’envolten, tot passant per la Porta de Plata, per tornar als cotxes, més o menys per on hem vingut.

   Tot marxant fem una ullada al port on surten els ferris cap a l’illa d’Hvar, tot i que al final no els acabarem utilitzant. Marxem tot buscant algun lloc on comprar pa... un dels principals maldecaps de cada dia. Mai n’havia menjat tant a la vida i a la tornada, crec que tardaré uns dies a menjar-ne. Tornem per l’autopista, molt més ràpid que la carretera de la costa. El pa el trobarem en un gran supermercat de Šibenik, ja arribant.

   Cap al càmping, sopar i a dormir.

No Surt a les guies / A tenir en compte - Tant a Trogir com a Split val la pena pujar als campanars de les respectives catedrals. A la primera hi ha unes vistes de la població impressionants, i en la segona de la ciutat i els seus voltants. - Val la pena dedicar, com a mínim, un matí o una tarda a cadascuna de les ciutats, a Trogir per perdre'ns als seus carrers i carrerons i a la segona per visitar el Palau de Dioclecià. Per la seva proximitat és ideal fer-ho en un dia.

Links* Més informació sobre Trogir: www.trogir.org Més informació sobre Split: www.visitsplit.com

 

   Ens llevem ben d’hora (jo una mica menys) i contemplem com, ja a primera hora, la gent baixa a estendre les tovalloles al passeig que fa de platja (i que està ple de pedres per aquest motiu). Arribem molt d’hora a Murter, on tenim contractada l’excursió d’avui, de tot un dia, dinar inclòs, per una mica menys de trenta-sis euros (ens han fet descompte de grup). Acabem de pagar-la (l’altre dia només vam fer la paga i senyal), esmorzem i anem cap la barca de la companyia Tureta. Com què som dels primers d’arribar-hi, podrem triar lloc... a dalt.

   Sortim del port i, mentre ens allunyem del poble passem al costat d’alguna illa bonica. Tot seguit, tres quarts d’hora per mar obert (no mitja hora com ens havien dit), una mica avorrits, tot i que ens conviden a un glopet de grappa i una persona de la tripulació entreté una mica a la gent, fent algun truc de màgia, explicant la ruta que farem i algunes curiositats, com el nom d’algunes illes que veiem (entre altres, l’illa de la Gran Prostitució o el Cul de l’Avia... encara que de la primera no ens saps explicar el perquè del nom... i la segona ja es dedueix).

   Un cartell en una illa ens indica que entrem al Parc Nacional de les illes Kornati. A partir d’aquí dues hores i mitja entre illes, més o menys pelades, amb racons molt bonics i aigües que, a vegades, prenen colors que semblen impossibles. L’arxipèlag de les illes Kornati (o les Coronades) és el més gran de tota la costa adriàtica, format per cent quaranta-set illes i illots... tot i que els seus pocs habitants encara afirmen que això és un misteri per desvetllar, i que el número real d’illes és de tres-centes seixanta-cinc, com els dies de l’any. Gràcies a la seva excepcional bellesa, la seva interessant geomorfologia, la diversitat de la costa i, especialment, la riquesa dels seus ecosistemes marins, la major part de l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional l’any 1980.

   Poc abans d’arribar a la parada prevista, a l’illa de Levrnaka, ens comencen a parar la taula. Un cop atracats comencen a portar el dinar, mentre la gent s’entreté tirant una mica de pa a la multitud de peixos que hi ha a les aigües cristal·lines al costat del vaixell. Barat fregit i una amanida de col molt bona, amb vi blanc de garrafa... la mare més tard veurà com omplen les ampolles.

   Havent dinat tenim dues hores lliures que aprofitem per anar a la platja que hi ha a l’altre banda de l’illa, a uns cent cinquanta metres (l’altre opció és enfilar-se a un petit turonet). Per anar-hi passem per un petit càmping que, imaginem, ha de ser fabulós si es busca pau i tranquil·litat (excepte quan arriben les barques de turistes... però això ha de ser només unes poques hores al dia). La platja és de pedres, com gairebé totes les que hem vist i veurem (la gent es banya, sovint, a les roques o als molls que hi ha construïts per això), tot i que només entrar a l’aigua és de sorra fina. Ho aprofito, com sempre, per fer snorkeling. Tot i que no serà espectacular, si prou bonic i veuré un bon grapat d’espècies  diferents: posidònia, llenguado, esponges or (grans i abundants arreu), cogombres de mar, ermitans, peixos agulla, donzelles, serrans, vaques serranes, sards, bogues, salpes... i un parell que no puc identificar. La veritat és que a la Costa Brava sovint veig molt més peixos, i més grans, però poques vegades tanta varietat.

   Prenem una mica el sol, em banyo una altre vegada (sense les ulleres i el tub) i cap a la barca, tot fent un cafè i una coca-cola al bar de l’illa. Ens ha sorprès, i sorprendrà, veure com algunes de les cases de les illes són, també, bars i restaurants... tot i que només s’hi pot arribar en barca.

   Dues hores i mitja més entre precioses illes i illots pelats. El foc, per sort o per desgràcia, ha modulat l’inhòspit paisatge d’aquestes illes, recobertes antigament per boscos. Els incendis reiterats en busca de pastures ha deixat un paisatge que, en molts casos, ja no podrà recuperar el seu aspecte primitiu. Al principi, passant una mica de fred, em poso fins i tot el jersei prim, després, un altre cop calor... que aprofito per prendre una mica més el sol. Tres quarts més per mar oberts, llargs i avorrits com a l’anada, fins i tot faig algun cop de cap, i el pare i la Maria una bona migdiadeta.

   L’excursió s’acaba a les cinc de la tarda, amb puntualitat britànica. Com què és d’hora aprofitarem una mica més el dia. A la carretera ens sorprèn, també, el poc trànsit que hi ha en comparació a d’altres dies. Això si, amb l’habitual absència d’amabilitat dels conductors: és a dir, jo hem quedo parat al mig encara que no et deixi passar per anar en una altra direcció (en rotondes i similars, per exemple, i tot i que al país es condueix més o menys bé).

   A Šibenik ens sorprèn, encara més, la poca gent que hi ha, tot i ser una localitat de costa ben bonica. Fundada fa més de 1000 anys és una ciutat antiga i tranquil·la, de carrers i carrerons estrets, parets de pedra, fortificacions i monuments. Ens hi passegem una mica i  visitem, també, la seva bella catedral, que va ser declarada Patrimoni de la humanitat l’any 2000. La Catedral de Sant Jacob (o Sant Jaume) és d’estil gòtic i renaixentista, va ser construïda entre els segles  XV i XVI. Ens xoca, com ja ens ho ha fet i farà en tots els cascs antics que visitarem, la gran quantitat de cables de llum, telèfon i altres que travessen carrers i carrerons, enlletgint-los una mica (no és que a casa nostra no passi, però aquests detalls es cuiden una miqueta més i/o sovint no són tan visibles i evidents).

   De tornada al càmping fem una última parada per comprar una mica del porc rostit que ja fa dies que ens fa mal d’ulls. És típic del país, pel que hem anat veient i veurem, fer els porcs (i xais) a l’ast. Porcs de la mida d’un xai o poc més, donen voltes durant hores a barbacoes exteriors. En comprem cinc racions per emportar, més patates rosses, que ens menjarem per sopar, gairebé tot seguit, ja al càmping i una mica més d’hora de l’habitual. Potser per això la sobretaula avui s’allarga una mica més, tampoc fa tanta fresqueta com ahir i s’està més bé.

No Surt a les guies / A tenir en compte - val la pena fer l'excursió d'un dia sencer al P.N, de les iles Kornati. Es poden diferents poblacions des de Zadar fins a Sibenik. Tot i això la millor opció és fer-ho des de Murter o Jezera ja que per una simple qüestió de proximitat els vaixells es passen més temps voltant per les illes i menys per "mar obert". El seu preu és molt econòmic, per uns 36 € inclou l'entrada al Parc i el dinar (simple, però bo). La majoria d'excursions inclouen també alguna parada a les illes per banyar-s'hi. Almenys a Murter és poden contractar fins poc abans de la sortida (que sol ser a les 9 per tornar a les 5 de la tarda). - Sibenik és una població menys turística que Trogir o Split, tot i això, val la pena passar, com a mínim, un matí o una tarda visitant el seu casc antic i la seva catedral.

Links* Més informació sobre el P.N. de les illes Kornati: www.kornati.hr Més informació sobre Sibenik: www.sibenik.hr

 

   Més o menys d’hora, esmorzem, paguem el càmping i marxem, sense pressa. A la sortida, gràcies a un tiquet diferent, sense els habituals problemes a l’hora de passar la barrera, tot i haver intentat posar la targeta necessària de totes les maneres possibles. Hem canviat de plans i, en vista de com estan les carreteres (amb moltes curtes i molt transitades), ens saltem l’illa d’Hvar per anar directament a Dubrovnik (passar per l’illa, tal i com teníem previst, ens hauria suposat o bé llevar-nos excessivament d’hora per ser a Split per agafar el ferri, o agafar-lo a mig matí, amb el que quasi no hauríem tingut temps de veure l’illa).

   Autopista, doncs, cap al sud. Més per l’interior, travessarem un territori més o menys ondulat, molt rocós, cobert de rouredes baixes i, almenys aparentment, força deshabitat (es veuen molt poques poblacions). Cap al final de l’autopista, un massís de muntanya trenca el paisatge, fent-lo més bonic.

   Ens hem saltat l’última area de servei pensant-nos que en trobaríem fàcilment més endavant. L’autopista, però, és molt nova i les dues últimes, si bé hi ha l’espai, encara no s’hi ha construït ni botigues ni benzineres. Un cop s’acaba l’autopista, a Ploce, empalmem amb una carretera de muntanya, on només travessem una població i no en veiem cap. Patint una miqueta, tot i que com a últim recurs sempre en podríem anar a buscar amb l’altre furgoneta, no en podrem posar fins que arribem al delta del riu Neretva... on finalment podrem respirar tranquils i gaudir més del paisatge. El delta és una plana fèrtil, quadriculada i coberta de fruiters, de fet, al costat de la carretera hi ha moltes parades de fruita, que sovint refresquen síndries, melons i begudes amb la mateixa aigua del riu. Curiós. En comprarem, préssecs i prunes, una mica més endavant.

   A partir d’aquí, ens retrobem amb la carretera de la costa, sempre bonica. Travessem la frontera amb Bòsnia i Herzegovina, per tornar a entrar a Croàcia uns sis quilòmetres més enllà. És l’única franja de mar d’aquest país i està més que “aprofitada”, plena de tota mena de serveis turístics.

   Al migdia acampem al càmping Solitudo, a les afores de Duvrobnik. Dinem i faig una mica de migdiada. Afortunadament l’Andreu finalment pot pronunciar les paraules “habemus papa” i no és perdrà la visita a la ciutat, tal i com estava amenaçat. En té moltes ganes. Per aprofitar una mica el dia prenem el bus, a uns dos-cents metres del càmping, que ens ha de portar fins al casc antic. Com que para davant l’oficina d’informació, ho aprofitem per comprat la targeta de la ciutat, que demà ens permetrà usar tots els transports públics i entrar en alguns museus. També sobre els horaris del Ferri de Mjlet, que no tenim gaire clars i en tenim versions contradictòries (fem un petit canvi de plans, un dia per l’altre, i triem la seva visita per demà passat, que és on coincideix tothom, i on comprovarem que l’horari correcte és el que ens donen a l’oficina d’informació). A partir d’aquí, només ens queda temps per fer una pinzellada ràpida a la ciutat, pràcticament mentre s’està ponent el sol. Entrem per la porta de Pile i ens passegem per l’Stradum, el carrer principal, fins al port vell. Hi ha molta gent, massa, però és molt bonic. Demà hi passarem el dia sencer.

   Bus, cap el càmping, sopar i dormir.

 

No Surt a les guies / A tenir en compte - Excepte per a les autopistes, a la resta de carreteres hem de comptar mitjanes de velocitat molt baixes (de 50 a 60 km/h). Les carreteres de la costa, almenys a l'estiu, poden estar molt transitades, travessen moltes poblacions i sovint són recargolades. Les Pointes du Van i du Raz estan a pocs més d'un quilòmetre de distància. Val la pena visitar-les totes dues. La primera és menys turística, amb menys renom, però potser per això ens va agradar més. Al voltant de la segona, també molt maca, hi ha tot un muntatge turístic (s'ha de pagar entrada).   - A qualsevol lloc del país, val la pena tastar el porc rostit que és veu a molts restaurants (sovint es pot demanar per emportar). La fruita de les parades de la carretera també sol ser força bona.

Links* Més informació sobre Dubrovnik: www.tzdubrovnik.hr

 

No Surt a les guies / A tenir en compte - Val la pena dedicar, com a mínim, un dia sencer a la ciutat de Dubrovnik. Si volem, a més volem banyar-nos sota les seves muralles, fer caiac al seu voltant l'estada és pot allargar una mica més. - la targeta de la ciutat, segons quines visites es tingui previst fer, pot no sortir a compte. La targeta de transport públic, en canvi, per pocs viatges que es facin, si.

Links* Més informació sobre Dubrovnik: www.tzdubrovnik.hr

CIGALES

   

   A les set del matí som al port. De seguida trobem les oficines de la companyia de ferris, aparquem just al costat i hi entrem a comprar els bitllets per anar a l’illa de Mjlet... havent de fer més d’una correguda cap a les “furgos”, ara a buscar els documents d’identitat, ara a mirar els números de les matricules, ara a... Deu n’hi do la paperassa que hem de fer. Per sort, anem bé de temps, l’horari és el que ens havien dit a l’oficina d’informació. Tot seguit ens posem a la cua, hem d’embarcar mitja hora abans, encara que entre una cosa i l’altre tampoc ens haurem d’esperar massa. Ens fan ser els últims d’entrar, i els únics que ho haurem de fer de cul (cosa que encara no havia vist mai). El ferri salpa puntual a dos quarts de nou.

   El trajecte fins a Sobra, l’únic port de l’illa de Mjlet és de dues hores, una miqueta més del que ens imaginàvem. Torna a fer calor, tot i això ens passarem la major part del camí a coberta, tot contemplant el bonic paisatge al voltant del canal de Mjletski. Més lluny o més a prop, sempre, en una banda, la costa continental, a l’altre illes de diverses mides. Les dues hores passen ràpid.

   Desembarquem, anem primer a comprar l’inevitable pa i marxem directament cap al Parc Nacional de Mjlet, situat a l’extrem nord d’aquesta petita illa, que fa uns trenta-set quilòmetres de llarg per tres d’ample. Paradís natural, és, també, una illa de llegenda, es diu que és aquí on Ulisses va passar set anys dominat pels encants de la Nimfa Cal·lipso. El paisatge per arribar al Parc és bonic, tot i que no ens hi encantem gaire. Passem, d’entrada, pel costat del llac de Blatina, ensotat poc després de sortir de Sobra. A continuació pujades i baixades per una carretera recargolada, sovint amb forts pendents, i gairebé sempre envoltada de pinedes de pi blanc. Després, gairebé arribant, l’espectacular badia de Polače, amb aigües d’uns blaus intensos i bellament tacada d’illes.

   A Pomena ens despistem una mica, però al final aclarim com podem visitar els llacs amb l’Andreu. Ens dirigim a l’entrada indicada, aparquem, paguem l’entrada i fem un esmorzar-dinar de pa amb tomàquet. Tot seguit baixem fins a l’embarcador i un cop allà, ens separem. Tinc ganes de caminar una mica i el pare m’acompanyarà.

   Tot i que va ser declarat Parc Nacional pel seu patrimoni històric i artístic, les seves veritables joies són els seus dos llacs i la seva rica flora. El fenomen dels llacs salats en terreny càrstic és un fenomen geològic i oceanogràfic únic d’importància mundial. Des de mar obert, per un estret gairebé imperceptible, la mar s’endinsa creant el llac Veliko o llac Gran (de cent quaranta-cinc hectàrees i quaranta-nou metres de fondària), després, gracies a un canal encara més estret, el llac Malo o llac Petit (de vint-i-quatre hectàrees i vint-i-nou metres de fondària). Envoltats de velles i belles pinedes de pi blanc, d’un verd intens que desconeixia, un sender permet fer un recorregut per les seves ribes (tot i que per desgràcia, no tota la volta sencera). Sempre al costat d’aigües amb tons verds meravellosos, anem a l’embarcador al llac Petit, per fer-hi, en aquest si, pràcticament la volta sencera. Per una drecera tornem cap al llac gran, per continuar caminant per l’altre riba fins pràcticament arribar al monestir, on ens banyem per refrescar-nos una mica de la calor intensa (tot i que no en fa tanta com ahir). Llavors, per no fer tard, reculem per on hem vingut acompanyats, sempre, pel cant de les cigales, que aquí semblen molt més abundants del que ho han estat fins ara.

   Ens retrobem a l’embarcador on, després d’uns vint minuts, una barqueta ens portarà a illeta on hi ha un monestir benedictí (inclòs en el preu de l’entrada). Res de l’altre món.

   A la tornada, al cap d’una hora, encara ens queda una hora més per banyar-nos una estona més. Una hora de relax que, com sempre, aprofito per posar-me les ulleres i el tub (com ja he fet abans amb el pare). Tot i que no veig massa cosa (cogombres, burriquets, sards, salpes i poca cosa més), sempre n’hi ha alguna d’interessant, com els diferents tipus d’esponja o la bavosa morruda (tot i el seu nom, un bonic peixet de colors vermell i negre). Reculem cap al cotxe i, després de costar-nos una mica fer-li entendre a la noia de l’entrada que hem d’anar a buscar l’Andreu en cotxe, fem un berenar-sopar.

   Tornem al ferri per on hem vingut... pràcticament l’única carretera de l’illa.   Embarquem i salpem amb puntualitat britànica, a les vuit i cinc. Com a l’anada em passo gairebé tota l’estona coberta, contemplant la bonica posta de sol. Notem, des de ja fa dies, que al estar molt més cap a l’est, el sol surt i es pon abans que a casa nostra. Després, com que la temperatura és agradable, la costa de nit i, ja arribant, l’espectacular pont Tudjman de Dubrovnik.

   A les deu desembarquem i, si abans hem entrat de recules, ara n’haurem de sortir. Directament al càmping. Esgotat, em menjo només un kèfir, molt bo, i me’n vaig a dormir.

  

No Surt a les guies / A tenir en compte -

Links* Més informació sobre el P.N. de Plitvice: www.np-plitvicka-jezera.hr

No Surt a les guies / A tenir en compte - El recorregut sencer pels llacs i cascades és d'uns vint-i-cinc Km. Si es vol escurçar i veure-ho tot igualment la millor opció és pujar fins a la part més alta i anar baixant (la dificultat és baixa, tot i això, si es vol, el recorregut es pot escurçar encara més usant "trens" i barques, però segurament ens perdérem alguna cosa).    - Val la pena dedicar un dia sencer al Parc.

Links* Més informació sobre el P.N. de Plitvice: www.np-plitvicka-jezera.hr

No Surt a les guies / A tenir en compte - Les visites a la cova de Postonja surten cada hora. Són una mica cares, però valen la pena).   - Personalment recomanaria visitar les coves de Skocjan i Postonja, però si per temps o pressupost se n'ha d'escollir una de les dues, la de Skocjan, segurament més diferent a la resta de coves (i, de passada, més barat).

Links* Més informació sobre la cova de Postojna: http://www.postojna-cave.com/

 EM QUEDO AMB LES GANES

 

   Deixem el càmping d’hora, com sempre. Anem a Bled, a uns trenta quilòmetres. Primer intentem anar al llac, però com què no trobem pàrquing, canviem d’idea per anar primer al seu castell medieval (Blejski grad). Bonic, la seva visita valdria la pena només per les seves impressionants vistes al llac, amb una petita i pintoresca illa on hi ha l’església de l’Assumpció (una de les postals del País). Tot seguit baixem a peus del llac, aparcant en un dels pàrquings que hem vist tot anant al castell, en un hotel i amb algun dubte.

   Marxem cap a Granska Gora i dinem al curt tram d’autopista que hem de recórrer i continuem el camí. Ens equivoquem i anem a petar a Àustria... i una mica més i ens posen dues multes, la primera per no portar enganxada al vidre la vigneta per circular per les autopistes eslovenes. El poli de la frontera té ganes de tocar els collons i ens el fa enganxar, només per sortir (tot i que només hem fet trenta quilòmetres d’autopista). Després, després de girar cua a Àustria, quan la policia austríaca ens atura per no portar la vignette austríaca, tot i que no hem trobat lloc per comprar-la en el nostre curt recorregut. Afortunadament li podem explicar el que ens ha passat i ens deixa passar.

   Un cop cap al camí correcte, sembla que hi pressa per marxar. Al meu parer és una llàstima, tot i que està ennuvolat, la zona de Kranjska Gora i el Parc Nacional de Triglav sembla molt bonica i hagués estat bé passar-hi, ni que fos una tarda. Continuem, doncs, fins arribar al llac di Garda. Provem de trobar càmping al costat del llac i ho aconseguim al quart intent, quan ja pensàvem que hauríem de seguir la mateixa estratègia que a l’anada i anar més cap a l’interior (tot i que no aconseguim trobar ni el camí ni l’adreça de l’agrocampegio de l’anada). Al llac tampoc tenim temps per gaire res, només sopar i fer una volteta, ja de nit, a la riba del llac.

    ---------------------------------

    L’endemà ens llevem a les set per marxar a dos quarts de nou. Com a l’anada, parem cada dues hores, sempre per autopista, per acabar arribant a casa a dos quarts de deu de la nit, després d’acomiadar-nos a la Jonquera... i d’haver fet uns cinc mil quilòmetres en total i unes mil sis-centes fotos... i sense resposta a la pregunta recurrent de l’Andreu, sobre la reacció dels croats al canvi de moneda de dinars a kunes.