AQUÍ O ENLLOC

Dia 1: Taradell - Verona (Itàlia)

CAP PROBLEMA AMB L'ANGLÈS

Dia 2: (Verona)- Skocjan - Rovinj

ESCALES CORCADES I FUMAIOLI

Dia 3: Canal de Limski - Pula - Rovinj

CANVI DE PLANS

Dia 4 (Rovinj) - P.N. Paklenica - (Vodice)

SOTA EL SALT D'AIGUA

Dia 5: P.N. Krka

ALÇADES

Dia 6: Trogir - Split

ILLES I PORC A L'AST

Dia 7: P.N. Kornati - Sibenik

MÉS CANVIS DE PLANS

Dia 8: Vodice - Dubrovnik

LA PERLA DE L'ADRIÀTIC

Dia 9: Dubrovnik

CIGALES

Dia 10: P.N. Mjlet

ENTRANT A UN ALTRE MÓN

Dia 11: Dubrovnik - P.N. Plitvice

LLACS I CASCADES

Dia 12: P.N. Plitvice

CÀMPING SOLITARI

Dia 13: ((Plitvice) - Postojna - (Bled)

EM QUEDO AMB LES GANES

Dies 14 i 15: Bled - Llac di Garda - Taradell

AQUÍ O ENLLOC

Dia 1: Taradell - Verona (Itàlia)

Un any després continuo a l’atur. En principi sense vacances i, encara menys, allà on vulgui. Per sort em puc apuntar amb els meus pares, que encara m’hi volen. El tracte és que em paguen el viatge i els hi tornaré quan pugui (espero aviat). El destí potser no és un dels llocs que triaria primer, tot i que després de planificar la ruta (abans de saber que hi acabaria anant), m’atreu molt més del que m’imaginava... i fet i fet, és aquí o enlloc.

 ---------------------------------

Marxem a quarts de cinc del matí per ser a les cinc a Torelló, on ens hem de trobar amb en Joan, l’Elena, la Montse, l’Andreu i la Maria, que faran el viatge amb nosaltres. Em fa una mica de mandra fer un viatge amb gent que conec de res, però tampoc serà la primera vegada i de moment ha anat força bé.

D’entrada la furgoneta la porta el pare, jo gairebé no he dormit i ho provaré només marxar, tot i que només ho aconseguiré a estones. Llevar-me d’hora no m’ha agradat mai, prefereixo allargar la nit. La primera parada és a la Jonquera, per posar gasolina, la diferència de preu amb França és notable. A partir d’aquí el vent comença a bufar fort i ja no ens deixarà gairebé en tot el dia. Conduint a mitges, fem dues hores llargues més i parada per esmorzar, dues més i parada per estirar les cames, i encara dues hores llargues més per dinar, ja a Itàlia, en un pàrquing de l’autopista. Arròs, albergínia i llom que portem en carmanyoles. En tot el camí, passant per l’autopista, gaire res d’interessant. Paisatge mediterrani típic i una Costa Blava igual o més destrossada que la nostra Costa Brava (almenys la part que es veu).

La destinació final d’avui la tenim més o menys prevista. El Tom Tom, però, ens marca una sortida a l’autopista que no existeix i hem de recular una mica. Això, però, no serà res en comparació amb els problemes que tindrem per trobar càmping. Volem acampar a les Ribes del llac de Garda. Fem varis intents a Lazize i voltants, però sense èxit (tots estan plens). Al final decidim allunyar-nos de la zona més turística i intentar-ho més a prop de Verona. La pensada va bé i trobem un Agro-campegio, enmig d’enlloc, on hi ha lloc. Muntem les dues tendes (la meva, com l’any passat, amb bombeta inclosa) i les dues furgonetes. Sense gaire temps per res més, sopem (el mateix que per dinar, més botifarra i truita que ja tenim preparat de casa) i, cansats, anem a dormir d’hora, sentint com plou a la tenda. Fa un ruixadet, una de les coses que més m’agraden de fer càmping.


Recomanacions

- De Vic a Croàcia hi ha uns 1.400 km i unes 20 hores de viatge (fent parades cada 2 hores i respectant els límits de velocitat).


Galeria de fotos

CAP PROBLEMA AMB L'ANGLÈS

Dia 2: (Verona) - Skocjan - Rovinj

Ens llevem, esmorzem i marxem d’hora, encara ens queda un bon tros de camí. A mesura que anem cap a l’oest el paisatge, encara ben pla i dominat per les vinyes, es va tornant més verd. Just abans d’entrar a Eslovènia aprofitem per estirar les cames i comprar la vigneta necessària per circular per les seves autopistes, tot i que gairebé no la farem servir. Pràcticament només entrar-hi, el paisatge és torna encara més verd i ondulat.

Aprofitant que ve de passada, farem la primera visita del viatge, a les coves de Skocjan. Aparquem i comprem l’entrada (catorze euros). L’Andreu, que va en cadira de rodes, no podrà venir. Estem de sort, les visites guiades surten cada hora i només ens haurem d’esperar uns vint minuts. La seva durada és d’una hora i mitja i es recorren uns tres quilometres a peu.

Després d’una bona caminada arribem a l’entrada de la cova. Hi ha una bona baixada i el lligament extern del meu genoll decideix tornar a petar per última vegada, i em farà mal durant tota la visita... i fins al vespre (per sort, conduint no en fa res). No en tornarà a passar en tot el viatge, ni un cop a casa.

Abans d’entrar el grup es parteix en dos, nosaltres anirem amb la guia en anglès, que comença les seves explicacions just abans d’entrar a la cova. Un anglès que entendré perfectament, content dels meus avenços, i que farà que pugui fer de traductor als pares. Les Coves de Skocjan, creuades pel riu Reka, són un fenomen natural únic. El riu neix a les muntanyes de Snežnik i recorre, en superfície, una distància de cinquanta-cinckilòmetres. Quan entra en el terreny calcari del Karst, les seves aigües dissolen i erosionen la roca, formant un congost de quatre quilòmetres, per perdre’s sota una paret de roca majestuosa. Dos-cents metres més enllà, fa centenars de milions d’anys, el sostre de la cova que formava el mateix riu es va ensorrar, formant la Velika (oGran) Dolina (de 165 m de fondària) i la Mala o Petita Dolina, separades per un pont natural. El riu reapareix, doncs, per tornar-se a amagar de seguida formant l’impressionant congost d’Škocjan, i no tornar a reaparèixer fins trenta-quatre quilòmetres més enllà, a les fonts del riu Timava, no gaire lluny de la costa de l’Adriàtic.

Després de travessar un túnel artificial (de cent setze metres i construït el 1933), la visita comença al que s’anomena Cova Silenciosa, més rica en formacions càrstiques (estalagmites, estalactites...). Recorrem primer la galeria Paradís, amb les concrecions més belles, per arribar al Laberint, just abans d’entrar a la impressionant Sala Gran, amb les estalactites anomenades Gegants (de fins a quinze metres), a més d’altres curioses formacions que recorden la cara d’un home, un ós o una reina (sense haver-hi de posar pràcticament gens d’imaginació). Tot seguit és passa pels bonics Orgues, on comencem a sentir, per primera vegada, el soroll del riu. Poc després s’entra a la espectacular Cova Sorollosa, amb una vista fantàstica del canyó subterrani excavat pel Reka. Després d’una baixada curta, el camí continua, penjat al curiós cingle interior, fins travessar a l’altre riba pel pont de Cerkvenik, a quaranta-cinc metres sobre el riu, just on comença el canal de Henke (la part no visitable). Continuem després, sempre vorejant el cingle, per les sales de Müller, de Svetina i la bonica sala dels Gours, per acabar sortint de la cova per la Sala de Schmidl, a la Gran Dolina. Meravellats.

A la sortida la mare, en Joan i l’Elena pugen per l’ascensor. La Maria, el pare i jo, amb una parella de catalans que ens han acompanyat des del principi, tornem tot caminant pel camí que s’enfila per la Dolina Gran, tot passant pel pont natural entre les Dolines Gran i Petita, amb uns bonics salts d’aigua... i uns 300 esgraons (per sort, a les pujades el genoll no em fa gaire mal).

Dinem en una de les taules del mateix pàrking de la cova, l’arròs i la carn que encara portem de casa. Ens ho prenem amb calma, potser massa vist el que ens va costar trobar càmping ahir. Ho aprofito per comprar alguna postal de la cova, ja que no es podien fer fotos al seu interior.

Fem uns pocs quilòmetres i de seguida travessem, sense problemes, la frontera amb Croàcia. Poc més endavant un cotxe de policia, mig entravessat a la carretera, fa fotos de record a turistes despistats (el que no em preocupa gens, fa temps que respecto gairebé tots els límits de velocitat). De camí ens sorprèn un ruixat... però encara en sorprèn més haver de pagar peatge per passar per una autopista en construcció (sempre hem anat per una via amb dos sentits), i que només ho serà, força quilòmetres més enllà, just quan hi entren per sortir-ne tot seguit.

Un cop a Rovinj, destí d’avui, ens instal·lem al primer càmping que trobem, el Porton Biondi. Parem tenda i furgonetes i, entre una cosa i l’altre, ja gairebé és hora de sopar (amanida, botifarra i fruita). Havent sopat, ja fosc, fem una caminada fins a la platja que es va allargant fins arribar al poble, a l’entrada del casc antic. Fa fresqueta i ens hem d’abrigar una mica, amb un jersei prim. Vaig fent fotos, aquest any porto el trípode i, ni que sigui només avui, el faré servir.

Tornem al càmping i, cansats, ens anem a dormir, després, això si, d’escriure el diari i llegir una estona, com faré cada nit. Si ahir va ser amb la pluja, avui ens adormirem amb els cants del xots, se’n senten força i algun de molt a prop (tant, que fins i tot alguna vegada trec el cap de la tenda a veure si en puc veure algun, sense sort).


El Millor del Dia

La cova de Skojan, una meravella natural. El riu Reka ha excavat un canyó subterrani espectacular

Recomanacions

- Per circular per les autopistes eslovenes cal comprar una "vigneta" (es pot fer a qualsevol benzinera just abans d'entrar-hi, fins i tot a Itàlia)

 - Les visites a la cova d'Skocjan són cada hora en punt. És una bona passejada i ens pot anar bé un calçat adequat i un jersei prim (tot i que això depèn de les condicions del dia). A la sortida també val la pena tornar caminant en lloc de l'ascensor (el camí és bonic, veure les fotos).


Galeria de fotos

ESCALES CORCADES I FUMAIOLI

Dia 3: Canal de Limski - Pula - Rovinj

Com fèiem l’any passat i farem el que queda de viatge, dutxa, esmorzar... i començar a voltar més o menys d’hora (els dies que no hem de desparar-ho tot, com avui, una miqueta més). La primera visita és a prop, al fiord de Limski, diuen, unes de les imatges més espectaculars d’Ístria. Fa uns deu kilòmetres de llarg i una amplada d’uns sis-cents metres. Es va formar quan la costa d’aquesta zona es va enfonsar a l’última era glacial, fent que el mar inundés la vall de Draga. Tot i que rep el nom de fiord, pel seu aspecte, veritablement no ho és, ja que la vall no la va originar una glacera.

Hi arribem massa d’hora, però. La barca que volem agafar per fer-hi una excursió no surt fins a les onze. Comprem els tiquets, setanta-cinc kunes per persona, uns deu euros. L’hora d’espera l’aprofitem per recórrer la carretera que en voreja una part. Ens aturem en algun mirador més o menys muntat i algun altre més o menys improvisat, tot i això, en cap es veu gaire bé.

Reculem i, tal i com hem quedat amb el simpàtic patró del vaixell, i arribem vint minuts abans, el que ens permet, també, seure allà on volem. La barca recorre pràcticament la meitat del fiord, en una hora i deu minuts, i va fins a la Cova dels Pirates, una bauma fonda on hi ha instal·lat un bar restaurant i on fem una parada d’uns vint minuts (res de l’altre món). L'excursió està bé, és relaxant i podem tornar amb els peus penjant per fora de la barca, tot gaudint una altra vegada del bonic paisatge.

Tot seguit agafem el cotxe i marxem cap a Pula. La intenció és dinar pel camí, però l’autopista és molt nova i a les àrees de servei no hi ha taules amb ombra. Acabem arribant a la ciutat, prop de la visita prevista, i decidim dinar en algun bar. Ho fem al primer que trobem, una pizzeria que, pel seu aspecte, al vespre es deu reconvertir en bar musical. Tot i això, les pizzes estan molt bones (la 4 stagione i la de carxofa que ens mengem els pares i jo)... només que cometem l’error de no demanar de quina mida són, i són molt grans, massa, tant que quasi se’ns posen malament i tot.

Havent dinat anem a l’amfiteatre de la ciutat, tot passejant. Construït sota el regnats de Claudi i Titus (entre el 27 aC i el 68 dC), quan la ciutat era un important centre regional romà, tenia una capacitat per a 23.000 espectadors. És un dels més ben conservats i el sisè més gran dels que han arribat fins als nostres dies (també el monument de l’antiguitat més ben preservat de Croàcia). Ocupa un turó que s'alça per sobre del port. El mur que l'envolta presenta tres nivells de voltes i un quart amb finestres quadrades, arribant als trenta-dos metres d'alçada. El camp per als jocs feia seixanta-vuit per quaranta-dos metres i tenia un total de quinze portes. En la construcció original hi havia subterranis des d’on els animals i els gladiadors s'alçaven amunt a través d'aparells elevadors. Sota la graderia hi havia les provisions i les botigues. Com a originalitat, comptava amb quatre torres exteriors d'accés. Es va utilitzar fins al segle V, quan l'emperador Honori va prohibir els jocs sagnants i els combats de gladiadors. Les baralles contra animals salvatges, però, no van ser prohibides fins el 681(mentre al país veí, i també al nostre, encara es continuen torturant i matant braus en curses de braus i correbous). A l'edat mitjana l'interior era utilitzat per a fires i torneigs dels cavallers. El 1583 el Senat Venecià va proposar desmuntar-lo peça a peça per reconstruir-lo exactament a Venècia, però finalment es va desestimar. L'última operació de desmantellament va ser a l'any 1709, en què els seus carreus es van fer servir per als fonaments del campanar de la catedral de la ciutat. El 1816 va ser restaurat per encàrrec de l'emperador Francesc I d'Àustria. Actualment s'utilitza com a teatre de concerts i és la seu del festival de cinema de Pula. Tot marxant descobrim on podíem haver llogat les audioguies, que no hem vist ja que hem entrat per la rampa per a cadira de rodes.  És impressionant i la seva visita val molt la pena.

Llàstima que no anem bé de temps. Un cop acabada la visita decidim tornar cap a Rovinj, a trenta quilòmetres, saltant-nos la visita a la resta de Pula per fer una mica millor la següent, en principi més bonica. Tornem, això si, per carreteres secundàries, el que ens permet apreciar millor el típic paisatge mediterrani de la zona, amb oliveres, vinyes i garrofers, a més de passar en mig d’algun poble no turístic, ben bonic.

Hi arribem cap a les cinc. Aparquem molt a prop del centre de la ciutat, pagant, i comencem a caminar. Per carrerons estrets, amb places, balcons, finestres i portals d’estils variats: gòtics, renaixentistes, barrocs i neoclàssics (principalment). Ens criden l’atenció les fumaioli o xemeneies exteriors, construïdes durant el boomdemogràfic, quan famílies senceres compartien una única habitació amb llar de foc (i que també veurem, tot i que menys abundantment, a d’altres ciutats que visitarem).

Anem de dret a l’església de Santa Eufèmia, que domina la ciutat des de dalt del turó que s’aixeca al mig de la península on està situada. Construïda al 1736, és l’edifici barroc més gran d’Ístria, quan era la seva ciutat amb més habitants. El seu campanar, a imatge del de Sant Marc, fa seixanta metres d’alçada i és un dels principals vestigis de la dominació veneciana. Hi pugem. L’escala, de fusta, està força corcada i fa mitja por. Tot i això, si les vistes des del pla de baix ja són boniques, des de dalt són espectaculars.

Un cop vista la catedral, ens separem, jo baixaré una mica al meu aire i la resta per una altra banda. Tinc ganes de passejar-me una mica pels carrerons i de veure l’Arc de Balbi, construït el 1679 on hi havia hagut una antiga porta de la ciutat. A la seva part més alta està decorat per un cap turc a l’exterior i un de venecià a l’interior. De seguida, però, em retrobo amb els pares, que van una mica més despresa per renovar el tiquet del parquímetre.

Després d’un dia ben complert, tornem al càmping per descansar una mica, sopar, mirar el vídeo, escriure el diari i dormir amb el cant dels xots... com ahir.


El Millor del Dia

Passejar pels carrers del bonic poble de Rovinj (amb l'amfiteatre de Pula i el canal de Lim, un dia molt ben aprofitat)

Recomanacions

- El canal de Lim es pot visitar en barca. Hi ha excursions de mig dia des de Rovinj i altres poblacions. També és pot fer, com vam fer nosaltres una excursió més curta, d'una hora, des del mateix canal (només cal seguir les indicacions). Les excursions des del canal comencen a partir de les 11, almenys a l'estiu.

- Rovinj i Pula són dues poblacions boniques i amb moltes coses interessants. Val la pena passar un matí o una tarda a cadascuna (per la seva proximitat, uns 30 km, ens poden fer en un dia, fins i tot combinant-ho amb el canal de Lim si es planifiquen les visites acuradament).

- Des de dalt del campanar de Rovinj hi ha unes boniques vistes. Val la pena pujar-hi.


Galeria de fotos

CANVI DE PLANS

Dia 4 (Rovinj) - P.N. Paklenica - (Vodice)

Em llevo, em dutxo i torno a la tenda... on m’adono que m’he mirat malament l’hora i són les sis del matí (em costa despertar-me i ni m'he adonat que no volta ningú enlloc). Me’n torno a dormir fins a l’hora que toca (a quarts de nou), per desparar la tenda, esmorzar i marxar... amb la feina mig feta.

Travessarem la península d’Ístria per l’interior fins a Rijeka. De seguida el paisatge es torna molt més verd, un mosaic ondulat de boscos, prats i camps. Està ennuvolat i no veurem el sol fins molt més endavant, quan pararem per dinar. De camí ens adonem que el Tom Tom necessita una actualització, afortunadament no li fem cas i passem per un túnel força nou que ens evita fer una bona volta. Croàcia està a punt d’entrar a la UE, rep i ha rebut ajudes i inversions que ha aprofitat, entre altres, suposem, per construir i modernitzar les seves principals infraestructures.

A partir de Rijeka ens retrobem amb el paisatge mediterrani i, poc més endavant, a partir de Senj, amb un paisatge espectacular. Deixem les vies principals per seguir la carretera de la costa, encaixada entre el mar i el massís de Velebit, que em recorda al nostre Garraf. Fem més d’una parada per fer fotos. La carretera és molt bonica i val molt la pena, però arribem a Plakenika cansats de revolts i més revolts, circulant més a poc a poc del que ens agradaria. Dinem al pàrquing, em menjo un entrepà ràpid i me’n vaig a caminar sol, mentre la resta s’entaulen una estona més.

Caminar és l’única manera de conèixer realment el Parc Nacional de Paklenica. Hi ha de cent cinquanta a dos-cents quilòmetres de camins i senders, des dels més pensats per als turistes, fins als pensats per als més caminadors (com la pujada al cim de Velebit). També és un paradís dels escaladors, amb més de tres-centes seixanta vies equipades, en veiem molts. Uns menys, els altres més, farem la fàcil caminada de Velika Paklenica. El primer tram és el més bonic, passa per un estret congost de  cinquanta metres d’amplada envoltat per cingles que fan fins a set-cents metres d’alçada. Llàstima, però, que el riu està sec, tot i que veient la vegetació de ribera que l’envolta, només deu ser ara a l’estiu i poc més. En aquest tram també es salva un desnivell d’uns quatre-cents metres, sovint per pedres una mica relliscoses. Afortunadament, al cap de munt hi ha una font on raja abundant aigua fresca, fa una estoneta que ha sortit el sol i pica fort. Bec, en refresco i continuo caminant, a bon ritme, ara per un camí ample i cobert d’arbres (fagedes, carpes...), amb una ombra refrescant que s’agraeix. Arribo al trencant de Manita peć i, per no fer tard i arribar a l’hora que hem quedat, giro cua. Em retrobo amb el pare, la Montse i la Maria gairebé a la font, i la resta ja a baix.

Marxem del Parc i, farts de cotxe, de seguida ens trobem amb l’autopista... tot i que el paisatge no és el mateix. Encara hem de fer uns cent quilòmetres més. Com què anem una mica tard ens saltem la visita a Zadar. Hem canviat de plans, i si bé seguirem la ruta planificada, ho farem establint diferents “camps base” en lloc d’acampar més o menys cada dia a un lloc diferent. La idea, ara doncs, és acampar a Šibenik per fer les excursions dels tres dies següents.

Al càmping de la ciutat, si bé en teoria hi ha lloc (això ens diuen a la recepció), és caòtic, sense parcel·les marcades i ple de gent. No hi trobem cap plaça que ens agradi i decidim marxar, per provar una mica més al nord (al primer que trobem). Afortunadament serà a Vodice, el poble següent... i quina diferència! També al costat del mar, però ben equipat i organitzat. Triem lloc, acampem i, per estirar una mica les cames, abans de sopar, fem una volta fins a la platja. També sembla molt més tranquil, si bé més d’una nit sentirem perfectament el ball que organitzen a l’hotel del costat, sempre acabarà d’hora i podrem dormir bé. Al càmping Imperial ens hi haurem de passar quatre nits, i hi estarem molt bé.


El Millor del Dia

Caminar pel parc Nacional de Plakenika, entre penya-segats i roques.

Recomanacions

- Si busquem pau i tranquil·litat a la platja, fugir de les multituds (o un fi de viatge relaxat, per exemple), la costa entre Senj i Jasenice sembla ideal. lluny de la massificació, l'oferta d'allotjaments és variada.

- La carretera de la costa entre Rijeka i Jasenice és molt més recargolada i lenta que l'autopista... però també molt més bonica.

- Els amants del senderisme trobaran al P.N. de Paklenika més de 200 km de camins, que feien cara d'estar fresats i ben senyalitzats. És, també, un paradís pels escaladors, que hi trobaran moltes vies, la majoria també ben indicades (almenys això semblava).

- Paklenika no és un Parc espectacular. En tot cas, al meu parer no val la pena fer molts quilometres per fer-hi una visita expressament (a no ser que hi vulguem fer caminades o escalada), tot i això, val la pena fer-hi una visita si ve de passada o s'hi està a prop).


Galeria de fotos

SOTA EL SALT D'AIGUA

Dia 5: P.N. Krka

Al matí ens ho agafem amb més calma, les visites previstes per avui són a prop. Agafem els cotxes i anem cap al Parc Nacional de Krka. No tenim cap problema per arribar-hi i no necessitem el Tom Tom, en general està tot ben indicat. Aparquem i comprem les entrades, tot i que no sabem ben bé que hem de fer. Ho aclarim, un autobús ens portarà fins als salts d’aigua.

Només baixar-ne, comencem el recorregut. Gràcies a passarel·les i senders (allà on s’estan reformant o construint les passarel·les), fem una caminadeta d’uns dos kilòmetres. Aquí, el riu Krka salta disset graons de travertí en vuit-cents metres, salvant un desnivell de quaranta-sis. L’últim forma el salt d’aigua més gran i bonic. La caminada és espectacular, però aquí viurem, també, una de les millors experiències del viatge, almenys per a mi. El Pare i jo ens banyem sota la impressionant cascada. Gràcies a unes boies no s’arriba fins als seus peus, però es poden contemplar des de prou a prop i des d’una perspectiva ben diferent. De fet, el corrent es nota, i força, al pare li costa arribar a les boies i fins i tot es pensa que les hi aparto, quan només m’estiro per allargar-li la mà i ajudar-lo (són un punt de descans i contemplació). A més, tot i que l’aigua semblava que hagués d’estar molt freda, l’aparença és la d’un dels nostres rius de muntanya, la seva temperatura és ideal i el bany se’ns posa molt bé.

Un cop canviats una altra vegada, acabem el recorregut i descobrim que, per l’altre banda, s’arriba a les boies gairebé sense nedar. La visita s’acaba en un petit museu, on hi ha uns molins fariners restaurats en funcionament.

Tot i que hi ha un caminet per anar a peu, tornem en bus fins al cotxe, per dirigir-nos a una altre zona del Parc. La intenció és dinar pel camí, però com què no trobem cap ombra que ens agradi, tot estar gairebé una hora per fer uns trenta quilòmetres, ho acabem fent al pàrquing de Roški slap.

Havent dinat fem una altra curta caminada d’uns dos kilòmetres més. Encara que de forma menys espectacular, aquí el riu en cent metres salva un desnivell de vint-i-dos metres, saltant petits graons de travertí, excepte l’últim que, amb quinze metres d’alçada, és el més gran, tot i que no és visible des de la riba. La visita s’acaba en un altre petit i interessant museu etnogràfic, amb molins de gra, de rentat i fabricació artesanal de roba i teixit de bosses i mantes. Al matí, però, hem posat el nivell molt alt i la zona no ens agrada tant, segurament, però, ens hem “equivocat” i ho hauríem d’haver fet al revés... deixant, sempre, el millor per al final (tal i com intento fer sempre que puc).

Tornem per l’altre banda de la vall, per no repetir camí. Més curt, la carretera també és més bonica, puja d’una forma recargolada per un bonic congost, per passar després prop de l’illa de Visovac, i arribar finalment al poble de Skadin, a l’estuari de Pròkliansko jezero.

La intenció és visitar Šibenik però el cel s’acaba tapant del tot... i les quatre gotes primeres s’acaben convertint en un bon ruixat amb llamps i trons. Decidim, llavors i en ple aiguat, aprofitar per anar a comprar el sopar (i iogurts de cirera!!! Perquè no en faran a casa nostra!). Com que no acaba de ploure aprofitarem, també, per anar fins a Murter (passat Vodice), per llogar l’excursió de demà passat. Aparquem i recorrem el passeig marítim trobant, de seguida, els llocs on contractar-la. Tot i això, no ens hi matem gaire, el preu coincideix amb els que havia trobat per internet a casa i ho fem a la primera que trobem, i que és, a més, la que recomana la Lonely.

Tornem cap al càmping tot passant, sense voler, pel centre de Vodice. Com que continuen caient quatre gotes, ara més, ara menys, fem pa amb tomàquet per sopar i ens retirem relativament d’hora. Després d’escriure el diari i llegir una mica, quan esperava poder adormir-me amb el so de la pluja i els trons, el cel s’aclareix del tot.


El Millor del Dia

Banyar-se sota les boniques cascades de Stradiski al Parc Nacional Krka.

Recomanacions

- Si volem visitar les dues zones del Parc, Stradiski i Roski, millor començar per la segona, per deixar el millor per al final.

- No oblidar-se de portar el banyador per banyar-se sota les cascades de Stadinski buk.

- Val la pena dedicar a aquest parc un dia sencer, fent alguna de les excursions en barca pel riu (tot i que nosaltres no ha vam fer). Si es té poc temps, llavors cal centrar-se a la zona de Stradinski (un matí o una tarda).

- La visita al P.N. Krka és una de les visites que haurien d'estar en qualsevol ruta pel país,


Galeria de fotos

ALÇADES

Dia 6: Trogir - Split

Potser perquè fa un dia lleig, està núvol i plou de forma intermitent, marxem tard, massa i tot. Passem per la carretera de la costa, molt bonica, però molt transitada. Passa, sovint, ran de mar, travessant pobles i cales.

Fem uns seixanta quilòmetres fins arribar a Trogir. Aparquem i comencem la visita a la ciutat. Hi entrem per la Porta Nord i anem de dret cap a la catedral de Sant Lovro (Sant Llorenç), construïda entre els segles XIII i XIV. En destaca la portalada romànica, amb dos lleons, un a cada costat, símbol de Venècia. Pugem al seu campanar, fent cua a la seva escala per arribar a dalt. Des dels seus quaranta-set metres d’alçada hi ha unes vistes magnifiques de la ciutat i els seus voltants.

Tot seguit, ens perdem pels seus carrers i carrerons laberíntics. Patrimoni Humanitat des de l’any 1997, conserva molts edificis, esglésies i palaus de la seva època daurada, durant el regnat venecià, d’estil romànic i gòtic (també, renaixentista i barroc).

Entre una cosa i l’altre s’ha fet hora de dinar. Ho fem a un restaurant del carrer Kažotića. Els pares i jo demanen una amanida, unes patates rosses i una graellada de carn per a dos, per compartir-ho els tres. Encertem, la graellada és molt complerta, hi ha dues llonzes, dues broquetes, dues croquetes, dos talls de pollastre i dues ćevapčići (que és pronuncia més o menys xevàptxitxi i que són una mena de salsitxes sense pell, fetes amb carn picada de vaca i porc i una barreja d’espècies que li donen el seu gust particular). El que ens agrada més, però, és la salsa que l’acompanya, tant que fins i tot en demanem el nom a la cambrera: ajvar. Dies més tard en comprarem, també, un parell de pots en un supermercat per endur-nos-els cap a casa.

Havent dinat ens separarem una estoneta, en Joan, el pare i jo ens arribem fins al castell, per tornar al cotxe passant pel passeig marítim i algun carreró més (mentre, la resta aniran a fer una volta pel mercat). Tot seguit marxem cap a la següent visita, amb una parada perquè en Joan i l’Elena, i també els pares, saludin una parella de Manresa amb qui ens hem creuat amb el cotxe per casualitat.

Mig sense voler, aparquem, pagant, davant el nostre destí. Split és la segona ciutat més gran de Croàcia, després de la seva capital, Zagreb. La seva singularitat és haver estat construïda dins i, posteriorment, a l'entorn del palau de Dioclecià. Aquest emperador romà es va fer construir un immens palau a la seva costa natal, del 294 al 305, per passar-hi la seva vellesa. Al segle VII el palau és va transformar en ciutat quan s'hi van refugiar els habitants de la veïna Salona (capital de la província romana de Dalmàcia). S’hi van construir cases altes aprofitant muralles i monuments antics. Tot i això, el Palau és un dels edificis de l'Antiguitat tardana més ben conservats i els seus vestigis es preserven al cor històric de la ciutat. Pràcticament només baixar del cotxe entrem al subterrani del Palau. El seu principal interès és que reflecteix com era el palau a la superfície. Tot seguit, sortim a l’exterior i l’envolten tot passant per la bonica plaça de l’antic ajuntament, per tornar a entrar al Palau per la Porta de Ferro. Anem a parar, gairebé sense voler, al mausoleu de Dioclecià, que és va transformar en catedral, dedicada a Sant Duje, patró protector de la ciutat (i en què destaca, actualment, el seu campanar romànic). És, també, la catedral més antiga del món. Després de fer una ullada al seu interior, la Maria, la Montse, el pare i jo pugem al seu bonic i esvelt campanar, no apte per gent en vertigen. Dels tres on ho hem fet és el que ho passo pitjor, cada cop en fa més por les alçades i aquest és molt més ample i obert (augmentat la sensació de “buit”). Pujo les escales arrambat a la paret. Des dalt, però, hi ha unes vistes magnifiques de la ciutat i els seus voltants (la meva dosi d’alçades, però, la tindré coberta durant una bona temporada). Mentrestant, la resta ens esperen a la petita plaça de baix, on hi ha una curiosa terrassa. Aprofitant els graons de l’escala, dos coixins units per una fusta fan de taula i cadires, una molt bona pensada que minimitza el lleig impacte visual que tindrien les típiques taules de bar. Un cop a baix, tots plegats, fem una volteta curta pels carrers que l’envolten, tot passant per la Porta de Plata, per tornar als cotxes, més o menys per on hem vingut.

Tot marxant fem una ullada al port on surten els ferris cap a l’illa d’Hvar, tot i que al final no els acabarem utilitzant. Marxem tot buscant algun lloc on comprar pa... un dels principals maldecaps de cada dia. Mai n’havia menjat tant a la vida i a la tornada, crec que tardaré uns dies a menjar-ne. Tornem per l’autopista, molt més ràpid que per la carretera de la costa. El pa el trobarem en un gran supermercat de Šibenik, ja arribant.

Cap al càmping, sopar i a dormir.


El Millor del Dia

El bonic poble de Trogir.

Recomanacions

- Val la pena dedicar, com a mínim, un matí o una tarda a cadascuna de les ciutats, a Trogir per perdre'ns als seus carrers i carrerons i a la segona per visitar el Palau de Dioclecià. Per la seva proximitat és ideal fer-ho en un dia. 

- Tant a Trogir com a Split val la pena pujar als campanars de les respectives catedrals. A la primera hi ha unes vistes de la població impressionants, i en la segona de la ciutat i els seus voltants.


Galeria de fotos

ILLES I PORC A L'AST

Dia 7: P.N. Kornati - Sibenik

Ens llevem ben d’hora (jo una mica menys) i contemplem com, ja a primera hora, la gent baixa a estendre les tovalloles al passeig que fa de platja, reservant el seu trosset per més tard  (i que està ple de pedres per aquest motiu... serveixen perquè no se les emporti el vent). Arribem molt d’hora a Murter, on tenim contractada l’excursió d’avui, de tot un dia, dinar inclòs, per una mica menys de trenta-sis euros (ens han fet descompte de grup). Acabem de pagar-la (l’altre dia només vam fer la paga i senyal), esmorzem i anem cap la barca de la companyia Tureta. Com què som dels primers d’arribar-hi, podrem triar lloc... a dalt.

Sortim del port i, mentre ens allunyem del poble, passem al costat d’algunes primeres illes boniques. Tot seguit, tres quarts d’hora per mar obert (no mitja hora, com ens havien dit), una mica avorrits, tot i que ens conviden a un glopet de grappa i una persona de la tripulació entreté una mica a la gent, fent algun truc de màgia, explicant la ruta que farem i algunes curiositats, com el nom d’algunes illes que veiem (entre altres, l’illa de la Gran Prostitució o el Cul de l’Avia... encara que de la primera no ens saps explicar el perquè del nom... i la segona ja es dedueix, només de mirar-la).

Un cartell en una illa ens indica que entrem al Parc Nacional de les illes Kornati. A partir d’aquí dues hores i mitja entre illes, més o menys pelades, amb racons molt bonics i aigües que, a vegades, prenen colors que semblen impossibles. L’arxipèlag de les illes Kornati (o les Coronades) és el més gran de tota la costa adriàtica, format per cent quaranta-set illes i illots... tot i que els seus pocs habitants encara afirmen que això és un misteri per desvetllar, i que el número real d’illes és de tres-centes seixanta-cinc, com els dies de l’any. Gràcies a la seva excepcional bellesa, la seva interessant geomorfologia, la diversitat de la costa i, especialment, la riquesa dels seus ecosistemes marins, la major part de l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional l’any 1980.

Poc abans d’arribar a la parada prevista, a l’illa de Levrnaka, ens comencen a parar la taula. Un cop atracats comencen a portar el dinar, mentre la gent s’entreté tirant una mica de pa a la multitud de peixos que hi ha a les aigües cristal·lines al costat del vaixell. Barat fregit i una amanida de col molt bona, amb vi blanc de garrafa... la mare més tard veurà com omplen les ampolles.

Havent dinat tenim dues hores lliures que aprofitem per anar a la platja que hi ha a l’altre banda de l’illa, a uns cent cinquanta metres (l’altre opció és enfilar-se a un petit turonet). Per anar-hi passem per un petit càmping que, imaginem, ha de ser fabulós si es busca pau i tranquil·litat (excepte quan arriben les barques de turistes... però això ha de ser només unes poques hores al dia). La platja és de pedres, com gairebé totes les que hem vist i veurem (la gent es banya, sovint, a les roques o als molls que hi ha construïts per això), tot i que només entrar a l’aigua és de sorra fina. Ho aprofito, com sempre, per fer snorkeling. Tot i que no serà espectacular, si prou bonic i veuré un bon grapat d’espècies diferents: posidònia, llenguado, esponges or (grans i abundants arreu), cogombres de mar, ermitans, peixos agulla, donzelles, serrans, vaques serranes, sards, bogues, salpes... i un parell més que no puc identificar. La veritat és que a la Costa Brava sovint veig molt més peixos, i més grans, però poques vegades tanta varietat.

Prenem una mica el sol, em banyo una altre vegada (sense les ulleres i el tub) i cap a la barca, tot fent un cafè i una coca-cola al bar de l’illa. Ens ha sorprès, i sorprendrà, veure com algunes de les cases de les illes són, també, bars i restaurants... tot i que només s’hi pot arribar en barca.

Dues hores i mitja més entre precioses illes i illots pelats. El foc, per sort o per desgràcia, ha modulat l’inhòspit paisatge d’aquestes illes, recobertes antigament per boscos. Els incendis reiterats en busca de pastures ha deixat un paisatge que, en molts casos, ja no podrà recuperar el seu aspecte primitiu. Tres quarts més per mar oberts, llargs i avorrits com a l’anada, fins i tot faig algun cop de cap, i el pare i la Maria una bona migdiadeta. Al principi, passant una mica de fred, em poso fins i tot el jersei prim, després, un altre cop calor... que aprofito per prendre una mica més el sol.

L’excursió s’acaba a les cinc de la tarda, amb puntualitat britànica. Com què és d’hora aprofitarem una mica més el dia. A la carretera ens sorprèn, també, el poc trànsit que hi ha en comparació a d’altres dies. Això si, amb l’habitual absència d’amabilitat dels conductors: és a dir, jo hem quedo parat al mig encara que no et deixi passar per anar en una altra direcció (en rotondes i similars, per exemple, i tot i que al país es condueix més o menys bé).

A Šibenik ens sorprèn, encara més, la poca gent que hi ha, tot i ser una localitat de costa ben bonica. Fundada fa més de 1000 anys és una ciutat antiga i tranquil·la, de carrers i carrerons estrets, parets de pedra, fortificacions i monuments. Ens hi passegem una mica i visitem, també, la seva bella catedral, que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 2000. La Catedral de Sant Jacob (o Sant Jaume) és d’estil gòtic i renaixentista, i va ser construïda entre els segles XV i XVI. Ens xoca, com ja ens ho ha fet i farà en tots els cascs antics que visitarem, la gran quantitat de cables de llum, telèfon i altres que travessen carrers i carrerons, enlletgint-los una mica (no és que a casa nostra no passi, però aquests detalls es cuiden una miqueta més i/o sovint no són tan visibles i evidents).

De tornada al càmping fem una última parada per comprar una mica del porc rostit que ja fa dies que ens fa mal d’ulls. És típic del país, pel que hem anat veient i veurem, fer els porcs (i xais) a l’ast. Porcs de la mida d’un xai o poc més, donen voltes durant hores a barbacoes exteriors. En comprem cinc racions per emportar, més patates rosses, que ens menjarem per sopar, gairebé tot seguit, ja al càmping i una mica més d’hora de l’habitual. Potser per això la sobretaula avui s’allarga una mica més, tampoc fa tanta fresqueta com ahir i s’està més bé.


El Millor del Dia

Descansar de cotxe tot fent un relaxant creuer per les illes del Parc Nacional Kornati.

Recomanacions

- Val la pena fer l'excursió d'un dia sencer al P.N, de les iles Kornati. Es poden diferents poblacions des de Zadar fins a Sibenik. Tot i això la millor opció és fer-ho des de Murter o Jezera ja que per una simple qüestió de proximitat els vaixells es passen més temps voltant per les illes i menys per "mar obert". El seu preu és molt econòmic, inclou l'entrada al Parc i el dinar (simple, però bo). La majoria d'excursions inclouen també alguna parada a les illes per banyar-s'hi. Almenys a Murter és poden contractar fins poc abans de la sortida (que sol ser a les 9 per tornar a les 5 de la tarda).

- Sibenik és una població menys turística que Trogir o Split, tot i això, val la pena passar, com a mínim, un matí o una tarda visitant el seu casc antic i la seva catedral.


Galeria de fotos

MÉS CANVIS DE PLANS

Dia 8: Vodice - Dubrovnik

Més o menys d’hora, esmorzem, paguem el càmping i marxem, sense pressa. A la sortida, gràcies a un tiquet diferent, sense els habituals problemes a l’hora de passar la barrera, tot i haver intentat posar la targeta necessària de totes les maneres possibles. Hem canviat de plans i, en vista de com estan les carreteres (amb molts revolts i molt transitades), ens saltem l’illa d’Hvar per anar directament a Dubrovnik (passar per l’illa, tal i com teníem previst, ens hauria suposat o bé llevar-nos excessivament d’hora per ser a Split per agafar el ferri, o agafar-lo a mig matí, amb el que quasi no hauríem tingut temps de veure l’illa).

Autopista, doncs, cap al sud. Més per l’interior, travessarem un territori més o menys ondulat, molt rocós, cobert de rouredes baixes i, almenys aparentment, força deshabitat (es veuen ben poques poblacions). Cap al final de l’autopista, un massís de muntanya trenca el paisatge, fent-lo més bonic.

Ens hem saltat l’última area de servei pensant-nos que en trobaríem fàcilment més endavant. L’autopista, però, és molt nova i les dues últimes, si bé hi ha l’espai, encara no s’hi ha construït ni botigues ni benzineres. Un cop s’acaba l’autopista, a Ploce, empalmem amb una carretera de muntanya, on només travessem una població i no en veiem cap. Patint una miqueta, tot i que com a últim recurs sempre en podríem anar a buscar amb l’altre furgoneta, no en podrem posar fins que arribem al delta del riu Neretva... on finalment podrem respirar tranquils i gaudir més del paisatge. El delta és una plana fèrtil, quadriculada i coberta de fruiters, de fet, al costat de la carretera hi ha moltes parades de fruita, que sovint refresquen síndries, melons i begudes amb la mateixa aigua del riu. Curiós. Comprarem préssecs i prunes, una mica més endavant.

A partir d’aquí, ens retrobem amb la carretera de la costa, sempre bonica. Travessem la frontera amb Bòsnia i Herzegovina, per tornar a entrar a Croàcia uns sis quilòmetres més enllà. És l’única franja de mar d’aquest país i està més que “aprofitada”, plena de tota mena de serveis turístics.

Al migdia acampem al càmping Solitudo, a les afores de Duvrobnik. Dinem i faig una mica de migdiada. Afortunadament l’Andreu finalment pot pronunciar les paraules “habemus papa” i no és perdrà la visita a la ciutat, tal i com estava amenaçat. En té moltes ganes. Per aprofitar una mica el dia prenem el bus, a uns dos-cents metres del càmping, que ens ha de portar fins al casc antic. Com que para davant l’oficina d’informació, ho aprofitem per comprat la targeta de la ciutat, que demà ens permetrà usar tots els transports públics i entrar en alguns museus. També per preguntar sobre els horaris del Ferri de Mjlet, que no tenim gaire clars i en tenim versions contradictòries (fem un petit canvi de plans, un dia per l’altre, i triem la seva visita per demà passat, que és on coincideix gairebé tothom). Tot seguit, només ens queda temps per fer una pinzellada ràpida a la ciutat, pràcticament mentre s’està ponent el sol. Entrem per la porta de Pile i ens passegem per l’Stradum, el carrer principal, fins al port vell. Hi ha molta gent, massa, però és molt bonic. Demà hi passarem el dia sencer.

Bus, cap el càmping, sopar i dormir.


El Millor del Dia

Després d'un llarg dia de cotxe, fer la primera passejada pels carrers de Dubrovnik.

Recomanacions

- Dubrovnik és una de les visites imprescindibles de Croàcia.

- A qualsevol lloc del país, val la pena tastar el porc rostit que és veu a molts restaurants (sovint es pot demanar per emportar). La fruita de les parades de la carretera també sol ser força bona.


Galeria de fotos

LA PERLA DE L'ADRIÀTIC

Dia 9: Dubrovnik

A dos quarts de deu agafem l’autobús, tot estrenant la targeta que vam comprar ahir, vàlida per vint-i-quatre hores. Com ahir, només baixar comencem la visita a la ciutat. Coneguda com la “Perla de l’Adriàtic” per la seva riquesa artística i arquitectònica, la ciutat ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat. El millor lloc per accedir-hi és la Porta de Pile, amb el seu pont llevadís, gòtica i renaixentista, era la seva antiga porta principal. Baixant per les seves rampes un cartell recorda, amb certa rancúnia, el bombardeig a què va estar sotmesa en la guerra entre croates i serbis (i de la que no hem vist rastres enlloc del país). Tot just travessar-la s’arriba a la Gran Font d’Onofre, en el passat punt d’abastament principal de la ciutat (l’aigua hi arribava gràcies a un aqüeducte subterrani)... i que aprofitarem més d’una vegada per beure i refrescar-nos (així com d’altres fonts que hi ha repartides arreu de la ciutat).  Segueix el bonic carrer principal, la Placa o Stradum, fins a la Torre del Rellotge, per on s’accedeix al Port Vell, per una banda, i el Palau del Rector, un dels més bells de la ciutat, per l’altre. Estrenem la targeta i entrem a aquest palau gòtic i renaixentista, construït al segle XV, i que és actualment com a museu d’història de la ciutat. Entrem, també aprofitant la targeta, a la galeria Dulčić Masle Pulitika, al costat del Palau, on s’exposen fotos (que no ens acaba d'agradar). Just al davant, la catedral de l’Assumpció, d’estil barroc, que si bé és bonica, no té una magnificència d’acord amb la ciutat. Una mica més enllà, i per continuar aprofitant la targeta, visitem el museu marítim, que està a l’interior de la fortalesa de Sant Joan, bonic. L’Andreu, però, no pot accedir a la majoria de llocs (amb el què, més tard, la Montse es queixarà i li retornaran els diners).

A partir d’aquí ens separem, mentre la resta van a fer una volta pels carrers, els pares i jo farem la volta a la muralla que envolta la ciutat vella... sense dir-li a la mare que són dos kilòmetres. Construïdes entre els segles XIII i XIV, diuen que són unes de les més boniques del món, a més del major reclam turístic de la ciutat. Ens ho prenem amb calma, fa molta calor, és migdia i el sol pica de ple, fins i tot haurem de fer un refresc en el bar que hi ha en una de les setze torres, i un altre més endavant, a l’altre banda. La volta, però, és espectacular, les vistes a la ciutat, especialment des de la part més alta, són magnifiques. Des de la muralla veig, també, amb certa enveja, els caiacs que recorren les muralles i la gent que es banya als seus peus, alguns saltant des de roques des d’una alçada considerable. Em sorprèn veure, també, que els ballesters són més abundants que els falciots (quan a casa nostre sol passar el contrari).

De camí cap a la parada d’autobús ens trobem amb la resta del grup, entaulats en ple passeig (llavors ens explicaran que han menjat peix, bé, per només quinze euros... impensable a les rambles!!!). Nosaltres, dinem al càmping i fem migdiada, en el meu cas, d’aquelles curtes però miraculoses.

Entre les quatre i quarts de cinc torno cap a la ciutat, sol. Acabo la visita anant als llocs que em faltaven, com la porta Ploče o la petita font d’Onofre. Com que vaig bé de temps, també intento visitar algun dels museus inclosos a la targeta, però no estic de sort i en alguns casos és el seu dia festiu i en altres faig massa tard. La targeta doncs, finalment, no ens haurà sortit del tot a compte (ens hi hauria sortit, però, la del bus, si l’haguéssim comprat sola). Decideixo, llavors, fer l’únic que em falta... perdre’m per carrers i carrerons sense un rumb fix. És sorprenent veure com a la que surto dels tres carrers principals i començo a pujar i baixar escales, no hi ha pràcticament ningú... sembla una ciutat totalment diferent!!! M’agrada molt.

A les set, prèvies trucades al mòbil, em trobo amb els pares. Com que és una mica més tard del que havíem quedat, anem directament al telefèric, que s’enfila fins al cim de Srd, a 405 metres d’alçada, des d’on hi ha unes vistes impressionants de la ciutat i els seus voltants. Ens hi acabem quedant fins que es fa de nit, contemplant la posta de sol i com, de mica en mica, es va il·luminant la ciutat. Fantàstic.

Baixem amb l’última cabina, a les nou, més tard del que voldríem (però a partir de dos quarts han deixat de pujar cada deu minuts i no ens ha quedat més remei que esperar). Tot i això i com que ens ve de passada,  aprofitem per fer una última i breu volta per la ciutat de nit... ara si, l’únic que ens faltava.

Esgotats, tornem cap al càmping. Sopem pa amb tomàquet ràpid i a dormir, que demà, també, ens hem de llevar molt d’hora... i no sabem ben bé com anirà.


El Millor del Dia

Passejar pels carrers de Dubrovnik, una de les ciutats més boniques on he estat.

Recomanacions

- Val la pena dedicar, com a mínim, un dia sencer a la ciutat de Dubrovnik. Si volem, a més volem banyar-nos sota les seves muralles, fer caiac al seu voltant l'estada és pot allargar una mica més.

- la targeta de la ciutat, segons quines visites es tingui previst fer, pot no sortir a compte. La targeta de transport públic, en canvi, per pocs viatges que es facin, si. 


Galeria de fotos

CIGALES

Dia 10: P.N. Mjlet

A les set del matí som al port. De seguida trobem les oficines de la companyia de ferris, aparquem just al costat i hi entrem a comprar els bitllets per anar a l’illa de Mjlet... havent de fer més d’una correguda cap a les “furgos”, ara a buscar els documents d’identitat, ara a mirar els números de les matricules, ara a... Deu n’hi do la paperassa que hem de fer. Per sort, anem bé de temps, l’horari és el que ens havien dit a l’oficina d’informació. Tot seguit ens posem a la cua, hem d’embarcar mitja hora abans, encara que entre una cosa i l’altre tampoc ens haurem d’esperar massa. Ens fan ser els últims d’entrar, i els únics que ho haurem de fer de cul (cosa que encara no havia vist mai). El ferri salpa puntual a dos quarts de nou.

El trajecte fins a Sobra, l’únic port de l’illa de Mjlet és de dues hores, una miqueta més del que ens imaginàvem. Torna a fer calor, tot i això ens passarem la major part del camí a coberta, tot contemplant el bonic paisatge al voltant del canal de Mjletski. Més lluny o més a prop, en una banda ens queda la costa continental, a l’altre illes de diverses mides. Les dues hores passen ràpid.

Desembarquem, anem primer a comprar l’inevitable pa i marxem directament cap al Parc Nacional de Mjlet, situat a l’extrem nord d’aquesta petita illa, que fa uns trenta-set quilòmetres de llarg per tres d’ample. Paradís natural, és, també, una illa de llegenda, es diu que és aquí on Ulisses va passar set anys dominat pels encants de la Nimfa Cal·lipso.

El paisatge per arribar al Parc és bonic, tot i que no ens hi encantem gaire. Passem, d’entrada, pel costat del llac de Blatina, ensotat poc després de sortir de Sobra. A continuació pujades i baixades per una carretera recargolada, sovint amb forts pendents, i gairebé sempre envoltada de pinedes de pi blanc. Després, gairebé arribant, l’espectacular badia de Polače, amb aigües d’uns blaus intensos i bellament tacada d’illes.

A Pomena ens despistem una mica, però al final aclarim com podem visitar els llacs amb l’Andreu. Ens dirigim a l’entrada indicada, aparquem, paguem l’entrada i fem un esmorzar-dinar de pa amb tomàquet. Tot seguit baixem fins a l’embarcador i un cop allà, ens separem. Tinc ganes de caminar una mica i el pare m’acompanyarà.

Tot i que va ser declarat Parc Nacional pel seu patrimoni històric i artístic, les seves veritables joies són els seus dos llacs i la seva rica flora. El fenomen dels llacs salats en terreny càrstic és un fenomen geològic i oceanogràfic únic d’importància mundial. Des de mar obert, per un estret gairebé imperceptible, la mar s’endinsa creant el llac Veliko o llac Gran (de cent quaranta-cinc hectàrees i quaranta-nou metres de fondària), després, gracies a un canal encara més estret, el llac Malo o llac Petit (de vint-i-quatre hectàrees i vint-i-nou metres de fondària). Envoltats de velles i belles pinedes de pi blanc, d’un verd intens que desconeixia, un sender permet fer un recorregut per les seves ribes (tot i que per desgràcia, no tota la volta sencera). Sempre al costat d’aigües amb tons verds meravellosos, anem a l’embarcador al llac Petit, per fer-hi, en aquest si, pràcticament la volta sencera. Per una drecera tornem cap al llac gran, per continuar caminant per l’altre riba fins pràcticament arribar al monestir de Santa Marija, on ens banyem per refrescar-nos una mica de la calor intensa (tot i que no en fa tanta com ahir). Llavors, per no fer tard, reculem per on hem vingut acompanyats, sempre, pel cant de les cigales, que aquí semblen molt més abundants del que ho han estat fins ara.

Ens retrobem a l’embarcador on, després d’uns vint minuts, una barqueta ens portarà a illeta on hi ha el monestir benedictí (inclòs en el preu de l’entrada). Res de l’altre món.

La visita dura una hora. Encara ens queda una més per banyar-nos una estona. Una hora de relax que, com sempre, aprofito per posar-me les ulleres i el tub (com ja he fet abans amb el pare). Tot i que no veig massa cosa (cogombres, burriquets, sards, salpes i poca cosa més), sempre n’hi ha alguna d’interessant, com els diferents tipus d’esponja o la bavosa morruda (tot i el seu nom, un bonic peixet de colors vermell i negre). Tornem a l'aparcament i fem un berenar-sopar.

Tornem al ferri per on hem vingut... pràcticament l’única carretera de l’illa. Embarquem i salpem amb puntualitat britànica, a les vuit i cinc. Com a l’anada em passo gairebé tota l’estona coberta, contemplant la bonica posta de sol. Notem, des de ja fa dies, que al estar molt més cap a l’est, el sol surt i es pon abans que a casa nostra. Després, com que la temperatura és agradable, gaudim de la costa de nit i, ja arribant, l’espectacular pont Tudjman de Dubrovnik.

A les deu desembarquem i, si abans hem entrat de recules, ara n’haurem de sortir. Directament al càmping. Esgotat, em menjo només un kèfir, molt bo, i me’n vaig a dormir.


El Millor del Dia

explicaciódelmillordeldia

Recomanacions

- A l'hora de planificar el viatge cal tenir en compte els horaris dels ferris, especialment si es vol embarcar el cotxe (els ferris només de viatgers solen ser més freqüents). No a totes les illes són diaris i a diferents hores. Els ferris que transporten cotxes i gent solen ser més lents, però també més barats.

- l'illa de Mjlet pot ser un bon final de viatge relaxant, si més no, val la pena passar-hi com a mínim un dia (visitant, especialment el seu Parc Nacional). 


Galeria de fotos

ENTRANT A UN ALTRE MÓN

Dia 11: Dubrovnik - P.N. Plitvice

Esmorzem, ho desmuntem tot, paguem el càmping i marxem, ni d’hora ni tard. Avui toca etapa d’enllaç. Desfem el camí fins a l’alçada de Paklenica, primer per la bonica carretera de la costa, fent parades per comprar fruita i en un supermercat, al delta del Neretva, després per l’autopista, més a l’interior.

L’autopista, però, és molt nova, a les àrees de serveis i pàrquings els arbres són petits i fa molta calor... per dinar-hi mínimament bé haurem d’improvisar un tendal amb les dues portes del darrera de les furgonetes.

Un cop passada la sortida de Paklenika entrem en territori desconegut. L’autopista ha de travessar el massís de Velebit i ho fa enfilant-se fent unes grans esses, per acabar foradant-lo pel túnel de Sveti Rok, de gairebé sis kilòmetres de llargada. Quan sortim a l’altre banda sembla que entrem en un altre món, deixem enrere els paisatges mediterranis de brolles més o menys pelades, pinedes i rouredes baixes, per endinsar-nos en prats cada cop més verds i boscos molt més ufanosos. A partir d’aquí, deixarem de sentir, també, les fins ara omnipresents cigales.

A mitja tarda arribem a Plitvice (Plitvička en croat, però pronunciat plit’vise). Passem pel Parc i acampem al primer càmping que trobem, a Korana. És un càmping molt gran i bonic, sense parcel·les, amb boscos i gespa on tothom acampa allà on vol. No és, però, gens caòtic, gràcies a la seva grandària i a que és fonamentalment de pas.

Sense temps per gaire res més, anem a fer una volta “d’exploració” just quan comencen a caure quatre gotes. El dia s’ha anat tapant. Descansem una mica i sopem ben abrigats... fa fresca!!! Havent sopat, faig una altra passejada pel càmping, ara amb els pares. Fa estona que no plou... i creuem els dits per demà.


El Millor del Dia

+

Recomanacions

-


Galeria de fotos

LLACS I CASCADES

Dia 12: P.N. Plitvice

Ens llevem amb pluja i marxem una mica més tard... i una mica més abrigats (amb pantalons llargs i jersei prim). A l’entrada del Parc hi ha molta cua, els pares s’hi queden mentre jo vaig a aparcar. En Joan, però, té problemes, no n’hi ha pàrquings per a discapacitats i han de baixar a la zona d’autocaravanes per anar a deixar la furgoneta a un altre lloc. La Montse es va a queixar i, gràcies a això, ens estalviem una bona estona de cua.

Agafem el “tren”, una mena de camions amb vagons enganxats, i anem fins a la part més alta del Parc Nacional dels llacs de Plitvička. Fem la primera part plegats i a partir d’aquí ens separem, els pares i jo anirem pel nostre compte, mentre que la resta faran la seva (d’aquesta manera, l’Andreu, combinant trens i vaixells podrà veure una bona part del Parc). Sense haver-ho planificat prèviament farem la millor opció per veure-ho gairebé tot... i no haver de caminar els vint-i-cinc quilòmetres que suposa fer tot el recorregut sencer. Són setze llacs connectats per incomptables cascades, de tot tipus i mides, sempre boniques. Un altre fenomen càrstic. Les barreres de travertí formen aquí graons en forma de llacs que l’aigua va saltant de mica en mica. El Parc destaca, també, per les seves fagedes, avetoses i pinedes, hàbitat d’óssos i llops, entre altres.

Sortim doncs, del llac Prošćansko i anirem recorrent llacs d’aigües amb colors verds de somni i casades i més cascades. Impressionant. A mig camí, a l’alçada del llac Galovac, segurament la zona més maca, però, comença a ploure i, tot i que sempre anem ben preparats amb paraigües i impermeables (bé ha de servir d’alguna cosa), hi passem més ràpid del que ens agradaria. Aprofitem la pluja, també, per menjar-nos els entrepans que portem per dinar. Ho fem sota els frondosos boscos que recobreixen el Parc i les ribes dels llacs. Sovint són fagedes que, imaginem, a la tardor han de ser espectaculars.

Tot seguit, la idea és agafar el vaixell que travessa el llac de Kozjak, el més gran. Amb la pluja, però, tothom ha fet el mateix pensament i hi ha una llarga cua. Després d’esperar una estona, al principi sense saber ben bé perquè, decidim voltar el llac a peu. Fem una mica de volta i com que no trobem un camí molt clar, o si més no ben marcat i fresat, ens resignem a fer cua i tornem cap a l’embarcador... ara però, ja no hi ha ningú, a més, estem de sort i només d’arribar podem pujar a la barca. Continua plovent.

Estones amb pluja, estones sense, després de baixar de la barca, recorrem la segona part del Parc. De fet, el vaixell ens ha portat d’una entrada del Parc a la de l’altre banda. Continuem entre llacs i salts d’aigua, gaudint, també, de la fauna: truites, carpes i alguns collverds es deixen veure bé.

A mig camí l’entrada a la cova Blava, sota l’aigua, i la cova de Supljara (el Forat), un forat al terra que fa vuitanta metres d’alçada, amb unes escales per pujar a dalt... i que pugem, sense saber que hi haurem de tornarem a passar. Des de dalt hi ha unes espectaculars vistes d’aquesta zona del parc. Unes vistes que permeten apreciar, també, llacs i graons.

L’última parada és a la Gran Cascada, que amb setanta-vuit metres, és la més alta del Parc (i de Croàcia). La més alta, però tampoc la més maca, de fet ens han agradat molt més la anteriors. Té un origen diferent (no salta un graó de travertí, sinó que és un riu que desemboca al llacs per un cingle del costat).

De pujada, cap a la parada del tren (per anar cap al cotxe), tornem a gaudir de la inesperada “vista aèria” del Parc. Ja a l'aparcament, aprofitem per refer forces amb una pasta de formatge i melmelada de fruites del bosc, molt bona (i que sembla típica de la zona). Mentrestant el sol ha acabat de sortir gairebé del tot... una mica tard (que hi farem).

De tornada al càmping ens aturem a la seva botiga per comprar algun record (vi i licors) i, de passada, gastar-nos les kunes que encara ens queden. Esgotats, pràcticament hem caminat de les onze del matí fins a les sis de la tarda, no tenim gaires ganes, i poques forces, per anar a algun poble del voltant a fer-hi una visita (tal i com teníem més o menys planejat al matí).


El Millor del Dia

Recorrer els preciosos llacs i salts d'aigua del Parc Nacional de Plitvicka.

Recomanacions

- El recorregut sencer pels llacs i cascades és d'uns vint-i-cinc Km. Si es vol escurçar i veure-ho tot igualment la millor opció és pujar fins a la part més alta i anar baixant (la dificultat és baixa, tot i això, si es vol, el recorregut es pot escurçar encara més usant "trens" i barques, però segurament ens perdérem alguna cosa). 

- Val la pena dedicar un dia sencer al Parc.


Galeria de fotos

CÀMPING SOLITARI

Dia 13: ((Plitvice) - Postojna - (Bled)

Tot i que avui tampoc tenim pressa, tornem a anar d’hora. Hem agafat el ritme. Abans de marxar acabem, ara si, les últimes kunes que ens queden (en Coca-coles i tabac). De camí, fem una parada per comprar formatges, tot i que la venedora no és una iaia amb bigoti, tal i com volia la Montse. Veiem, també, moltes paradetes pel camí, ara però, de bolets (ceps, rossinyols i una altra espècie que no reconeixem). Després d’una bona estona a la carretera, a Karlobac prenen l’autopista fins a Rijeka, per tornar a agafar una carretera fins a Postojna, fent, això sí, una hora de cua al peatge... i, curiosament, no a la frontera, tot just després.

Entre una cosa i l’altre arribem a Postojna cap a les quatre de la tarda, just per comprar entrades per a la penúltima visita. Abans, però, tenim temps de visitar el Vivarium, al costat mateix. Una part de la cova ha estat condicionada com a un petit zoo, on s’hi exposen en molt bones condicions i en un entorn únic, la majoria d’espècies que es poden trobar al seu interior. La majoria són invertebrats, però també hi ha l’estrany olm (una mena de salamandra). Molt bonic, val la pena.

Lloguem un abric per l’Andreu, la temperatura a la cova és de vuit graus. A les cinc, puntual, comença la visita. Un bon grapat de gent pugem al tren elèctric en què recorrerem dos quilòmetres. Tot i que no va a la velocitat d’una atracció de fira, deu n’hi do... ens imaginàvem que seria un passeig ben a poc a poc, i ens emportem una bona sorpresa, tot i que anem travessant sales i galeries plenes de tota mena de formacions càrstiques.

Només baixar del tren, gràcies a uns cartells, la gent es reparteix en grups en funció de l’idioma (croata, anglès, francès, alemany i italià). Triem l’anglès i, entre la Maria i jo, anem traduint les úniques dues explicacions que ens farà el guia. La caminada és d’uns dos quilòmetres i anem recorrent diferents sales: la Sala Espagueti, per les seves nombroses i fines estalactites, les sales Vermella i Blanca, pel color de les concrecions, i, finalment, la sala Gran, una de les més grans de la cova, amb cent quinze metres d’alçada.

A la sala Gran hi ha, fins i tot, una botiga de records. Ho aprofito per comprar-me el meu. Aquest any una petita reproducció d’un olm... havent vist tota mena de fenòmens càrstics, i encara que no n’hem vist cap de salvatge, aquesta n’és l’espècie més emblemàtica.

A la sortida de la cova, després d’una visita que ha durat una hora i mitja, fem una volta per les botiguetes, aprofitant per comprar, jo una altre targeta per a la càmera, que se m’estan acabant, i la resta els últims records.

Prenem l’autopista per anar com més a prop de Bled millor. Com què és una mica tard, però, no hi acabarem d’arribar. Cap a quarts de vuit les vuit sortim a la primera sortida que el mapa marca que hi ha càmping. Fem uns set quilòmetres fins a Trzic on, preguntant, ens diuen que n’hi ha un a Podijubelj, més amunt. Tot enfilant-nos per una carretera de muntanya arribem al Tomičev slap, un petit càmping solitari... tant que no hi ha ningú. De fet, ens atendrà un familiar del propietari que hi està fent una barbacoa.  Vindrà més tard, i ho farà per convidar-nos a aigua de gustos i glopets d’un licor típic de la zona, que no he pogut desxifrar que era, fort però bo... i que anirà prou bé pel fred, que aquí en fa força (dormiré amb manta).


El Millor del Dia

La impressionant cova de Postonja (malgrat l'explotació turística intensa).

Recomanacions

- Les visites a la cova de Postonja són cada hora. Són una mica cares, però valen la pena.

- Personalment recomanaria visitar tant la cova de Skocjan com la de Postonja. Però si per temps o pressupost se n'ha d'escollir una de les dues, la de Skocjan, segurament és més diferent a la resta de coves (i, de passada, més barata).


Galeria de fotos

EM QUEDO AMB LES GANES

Dies 14 i 15: Bled - Llac di Garda - Taradell

Deixem el càmping d’hora, com sempre. Anem a Bled, a uns trenta quilòmetres. Primer intentem anar al llac, però com què no trobem pàrquing, canviem d’idea per anar primer al seu castell medieval (Blejski grad). Bonic, la seva visita valdria la pena només per les seves impressionants vistes al llac, amb una petita i pintoresca illa on hi ha l’església de l’Assumpció (una de les postals del País). Tot seguit baixem a peus del llac, aparcant en un dels pàrquings que hem vist tot anant al castell, en un hotel i amb algun dubte.

Marxem cap a Granska Gora i dinem al curt tram d’autopista que hem de recórrer i continuem el camí. Ens equivoquem i anem a petar a Àustria... i una mica més i ens posen dues multes, la primera per no portar enganxada al vidre la vigneta per circular per les autopistes eslovenes. El poli de la frontera té ganes de tocar els collons i ens el fa enganxar, només per sortir (tot i que només hem fet trenta quilòmetres d’autopista). Després, després de girar cua a Àustria, quan la policia austríaca ens atura per no portar la vignette austríaca, tot i que no hem trobat lloc per comprar-la en el nostre curt recorregut. Afortunadament li podem explicar el que ens ha passat i ens deixa passar.

Un cop cap al camí correcte, sembla que hi pressa per marxar. Al meu parer és una llàstima, tot i que està ennuvolat, la zona de Kranjska Gora i el Parc Nacional de Triglav sembla molt bonica i hagués estat bé passar-hi, ni que fos una tarda. Continuem, doncs, fins arribar al llac di Garda. Provem de trobar càmping al costat del llac i ho aconseguim al quart intent, quan ja pensàvem que hauríem de seguir la mateixa estratègia que a l’anada i anar més cap a l’interior (tot i que no aconseguim trobar ni el camí, ni l’adreça, de l’agrocampegio de l’anada). Al llac tampoc tenim temps per gaire res, només sopar i fer una volteta, ja de nit, a la seva riba.

    ---------------------------------

L’endemà ens llevem a les set per marxar a dos quarts de nou. Com a l’anada, parem cada dues hores, sempre per autopista, per acabar arribant a casa a dos quarts de deu de la nit, després d’acomiadar-nos a la Jonquera... i d’haver fet uns cinc mil quilòmetres en total i unes mil sis-centes fotos... i sense resposta a la pregunta recurrent de l’Andreu, sobre la reacció dels croats al canvi de moneda de dinars a kunes.


El Millor del Dia

El bonic llac Bled.

Recomanacions

- Val la pena passar almenys un matí o una tarda al llac Bled.

- Tot i que nosaltres no hi vam anar, el Parc Nacional Triglav sembla especialment bonic.


Galeria de fotos

DADES PRÀCTIQUES

Documentació necessària i vacunes: DNI.

Clima i millor època per anar-hi: Tot l'any. Com a casa nostra cal tenir en compte que és un territori molt variat, que va de la costa a l'alta muntanya, amb les diferències que això comporta.

Moneda i Preus: A Eslovènia, l'euro. Els preus són similars als nostres. A Croàcia, la Kuna, els preus són similars als nostres, amb algunes coses una miqueta més barates.  

Pressupost: Aquesta informació és únicament orientativa, els preus corresponen a l’any 2011 i, des de llavors, poden haver variat.

Aquest viatge ens va costar al voltant d’uns 700 € per persona (érem 3).

Seguretat: Com aquí


Galeria de fotos