  
|
Tornar a pàgina principal / Tornar a viatges
Aquest viatge, amb dos amics: en Pere i en Jordi (el meu germà). - Per què Costa Rica? per la selva i la seva fauna, la platja i els volcans. - Com? De la millor manera, amb un cotxe llogat i en hotels barats. - Quan? del 26 d’agost al 18 de setembre de l’any 2007.
|
|||
|
||||
|
Pots trobar informació d’aquest estat a: www.conozcacostarica.com (no governamental)
EL NOSTRE VIATGE DIA A DIA Si només t’interessa una part del viatge pots clicar sobre el mapa o la ruta
|
||||
|
Si vols, diga 'm que en penses, deixa’m un suggeriment o la teva opinió al llibre de visites, gràcies.
|
||||
|
 Jordi i Pere
Canals de Tortuguero
Canals de Tortuguero  Amor fraternal (excursió en barca)
Caimà
Martinet blau
Senders
Caminada P.N. Tortuguero
Anole
Bernat Pescaire
Libèl·lula
Flor
Escorces
San Francisco
Cerro Tortuguero
Bote a Cerro Tortuguero
Vistes des de Cerro Tortuguero
Granota roja verinosa
Platges de Tortuguero
Cabinas Tortuguero |
Primer dia: Taradell-Barcelona-Madrid-San José Marxem el dia de la Festa Major, de matinada, havent dormit poc... tot i que ens hem sabut controlar, encara que ens ha sabut greu perdre’ns gairebé tota la festa. Per sort, ens porten els pares a l’aeroport i no ens hem de refiar de cap amic. Ja ho teníem previst. Aquest any a Costa Rica, amb en Jordi, el meu germà, i en Pere, un altre amic. Ells en tenien ganes i per mi era un destí “en llista d’espera”... i les oportunitats com aquesta, viatjar amb amics, quan es pot, s’han d’aprofitar. No era la meva primera opció. Les selves asiàtiques s’hauran de tornar a esperar, potser una bona temporada. No m’agrada repetir, si puc, un mateix bioma dos anys seguits (i d’Àsia m’atreu, principalment, doncs això, les seves selves). En Jordi està nerviós i atabalat, i no ho deixarà d’estar-ho fins que arribem l’hotel de San José, segurament, tal i com devia estar-ho jo en els meus primers viatges llargs. Per ell és el primer. Per sort tant jo com en Pere, més acostumats a aquest tipus de “mogudes”, ens ho agafem amb més calma, sovint amb resignació. Volem, de Barcelona a Madrid, amb un Airbus A-320 d’Iberia. El trajecte serà molt plàcid, amb alguna petita turbulència, però res més. Només veure l’avió comencem a sospitar el que confirmarem poc després: l’escala tècnica a Madrid, on suposadament no hauríem de baixar de l’avió, tal i com ens van dir a l’agència on vam comprar els bitllets, és una escala real. Dues hores a la famosa T4 de Barajas, temps suficient per passar una altra vegada els controls de seguretat, situar-nos, anar al lavabo, menjar i beure alguna cosa... no massa lluny de la porta d’embarcament... en Jordi continua neguitós. Pugem, ara si, a l’avió, que ens ha de portar fins a San José, també d’Iberia. Les hostesses repeteixen, mecànicament, el Bienvenido buenos días a tothom... excepte quan passem nosaltres, que canvien a un Welcome, good morning... comencem bé, si aquí ja ens prenen per “gringos”. Fem els 8.488 quilòmetres de Madrid a San José amb un altre Airbus, l’A340/600. L’avió va força buit i tindrem, durant tot el trajecte, els quatre seients de la fila del mig per a nosaltres sols. Anirem amples, cosa que agrairem després d’onze hores de vol. Onze hores plàcides, pràcticament sense cap turbulència... però de dia. El millor, l’enlairament, que podem veure a les pantalles, gracies a la càmera que hi ha a l’aleró de cua. Tenim temps, de sobres, per dormir algunes estonetes, poques, llegir, mirar la “tele” (Shrek III i Spiderman 3, no estem massa de sort, tot i que ens les mirarem), escoltar música, menjar el que ens porten (l’avantatge de viatjar amb Iberia és que el menjar és correcte i identificable), fer algun passatemps i avorrir-nos força. Les hores se’ns fan llargues, llarguíssimes. Cap dels tres porta rellotge i a les pantalles, com passa en d’altres companyies, no apareix el mapa amb la distància recorreguda, la velocitat, l’hora local a destí i el temps que falta per arribar-hi. No sabem si per bé o per mal. Les nostres maletes arriben en perfecte estat, les recollim, passem els controls d’immigració i sortim del petit aeroport. Ara si, ja hem arribat. Ens haurien d’estar esperant amb un cartellet, cosa que, almenys a mi, fins i tot em fa certa gràcia. No m’ha passat mai. No veiem ningú a fora i comencem a buscar, fins que finalment en Jordi i en Pere troben al “xofer” i m’avisen (en menys de cinc minuts). Em quedaré amb les ganes de veure el meu nom escrit en un cartell. La primera frase que dic en castellà (al conductor) és: ya cojo yo las maletas... comencem bé... tenint en compte que aquí cojer no vol dir agafar, sinó, literalment, follar. Ens costarà uns dies, uns quants errors i uns quants riures més acostumar-nos a agarrar les coses. El “xofer” és un servei que oferia l’hotel que tenim reservat, per vint-i-cinc dòlars (en total), que vam decidir aprofitar preveient que arribaríem tal i com hem arribat: cansats i sense ganes de conduir. La pensada va ser molt bona, veient, també, com està el trànsit i “amagat” l’hotel. Ens instal·lem al Costa Verde Inn d’Escazú, a les afores de San José. Està molt bé i fins i tot té piscina i jacuzzi, encara que no tindrem temps de gaudir-ne. El seu preu, vint-i-tres dòlars per persona i nit, amb esmorzar, tot i que car en comparació al que tenim previst, és més que raonable. Pràcticament sense temps d’acabar-nos la cervesa a la seva terrassa, ens venen a portar el cotxe que també tenim llogat per internet, tal i com vam acordar, a l’agència Sol, per uns tres-cents dòlars la setmana. Una altra bona idea. Un Dahiatsu Terios 4x4, que semblava més gran a la foto (és només un pel més gran que un Susuki), però que ens anirà molt bé (tot i que haurem de plegar un dels seients de darrera per encabir-hi les tres maletes, més les tres bosses de mà). Descansem una mica i decidim sopar a l’hotel mateix. Després de triar els plats, el recepcionista trucar al restaurant la Casona, sis racions petites semblants que ens portaran en un taxi. Jo una de patacones amb frijoles i una altra de Gallo (arròs amb frijoles) amb chincharrón (porc). En total uns set mil cinc-cents colones, més mil del taxi (uns setze dòlars en total). Quedem tips. Tot i que en Pere té ganes de sortir una mica, en Jordi i jo no ens aguantem (ell tampoc) i anem a mirar una mica la “tele” a l’habitació. Abans d’anar a dormir desfem una mica les maletes i... sorpresa!!! En Jordi ha passat per tots els controls de seguretat dels aeroports, a la bossa de mà, sense saber-ho i per oblit, una navalla suïssa!!! I no pas de les més petites!!! ... I llavors et fan deixar els encenedors o treure’t les sabates... sense comentaris.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||
|
Segon dia: San José-Tortuguero Ens llevem d’hora, molt d’hora, esmorzem i carreguem les maletes al cotxe. Comença el viatge de veritat. Tot i que ens ho han indicat bé, només sortir d’Escazú i entrar a San José ens perdem, i al voler tornar la direcció correcta ens perdem encara més. Preguntem i ens tornem a perdre. Tornem a preguntar i ens tornem a perdre, i tornem a preguntar i ens tornem a perdre i... No hi cap cartell indicador enlloc. Finalment, però, al cap d’una bona estona, després d’una última indicació, i sense veure-ho massa clar, aconseguim sortir de la ciutat i enfilar la carretera en direcció a Limón. Poc després de sortir de la capital la carretera es comença a enfilar entre muntanyes, per una espessa selva. El nostre primer contacte amb la selva, el Parc Nacional Braulio Carrillo. La carretera el travessa pel mig, d’oest a est. Tot i anar amb el cotxe tenim temps de gaudir-lo, el trànsit és molt dens, hi ha molts camions i no es pot avançar pràcticament enlloc. Hem d’anar a poc a poc. Ja baixant estarem, també, una bona estona aturats per culpa d’un camió accidentat, estona que aprofito per comprar, i menjar-me, els primers platanitos, plàtans fregits, del viatge... un dels petits plaers, per a mi, de viatge a Amèrica, i una de les primeres coses que faig quan hi arribo. A Guapiles ens passem el trencant cap a Cariari, que no està indicat en direcció al Carib, però si tornant... una cosa freqüent i que, d’aquí a pocs dies, ja tindrem en compte. Sempre. Hem de recular i tornem a perdre una estoneta més. Tot passant per Cariari ens parem a una sucursal del Banco Nacional, on ens han dit que fan el millor canvi. Ahir vam fer la primera aportació al pot comú, de tantes que farem fins al final del viatge. Canviarem, també, els primers dòlars a colones (repartir-nos-en sempre una petita part per a les despeses personals). Entrem en Jordi i jo. Només fer-ho, i veure’ns indecisos, el guarda de seguretat ens dóna la mà i la benvinguda i ens indica a quina cua ens hem de posar. Ja a la cua, la sensació de “bitxos rars”, que hem tingut només passar la porta, s’accentua encara més. La vestimenta, que casa nostra passaria totalment desapercebuda, aquí ens delata clarament com a turistes, això sense afegir que som més alts que la majoria i la nostra pell està molt menys bronzejada, blanca en comparació. Cantem com dues “almejas”i ens sentim, tot i que discretament, observats. Arribem a la Pavona a les onze o quarts de dotze. Com que el vaixell-bus que va a Tortuguero, l’única forma d’arribar-hi, no surt fins a quarts de dues, decidim agafar un bote per a nosaltres sols. Ens costa setanta dòlars, un preu que a casa nostra segurament no consideraríem excessiu (són vint-i-tres dòlars per cap) però que, veient els preus en general i els de la tornada, és clarament poc menys que una estafa, per no dir una estafa directament... i a més a més, no hem regatejat!!! Bé, que hi farem, serà la primera i única badada del viatge. Tot i això, el trajecte val molt la pena. No ens penedirem d’haver pagat més, sinó d’haver pagar tant. Passem per diferents canals cada vegada més grans i amb una selva cada vegada més espessa i frondosa, aturant-nos a contemplar els diferents animals que veiem pel camí, com llangardaixos, mones, bernats pescaires, blauets, entre altres. Ens deixen a tocar de les cabinas Tortuguero, l’hotel que tenim reservat (per internet). La Lonely indicava que era millor fer-ho, per no tenir problemes. A diferència de la resta del país, per ser època de posta de les tortugues, aquí és temporada alta. Tot i això, tant avui com les altres dues nits que hi passarem, hi ha moltes habitacions lliures, i la resta d’hotels tampoc estan plens. L’habitació, bàsica, està molt bé, és força barata, deu dòlars per persona i nit, i fins i tot té una hamaca fora a la porta. Hi estarem molt bé. Tot i que no ens penedim d’haver fet la reserva, per la comoditat que això representa, no valia la pena. Un cop instal·lats organitzem les excursions dels dos dies que estarem aquí, des de l’hotel mateix. Avui al vespre ja en volem fer una. Tot seguit anem a l’entrada del Parc Nacional de Tortuguero a comprar un passi per a tres dies, per deu dòlars, encara que segurament no farem servir fins demà (l’entrada diària val set dòlars i surt a compte encara que només s’usi dos dies). Després dinem a la soda Chelonia Midas, una hamburguesa generosa amb un bon grapat de patates i un refresc, per uns mil tres-cents colones (poc més de dos dòlars i mig). Sense temps per pair-la, i tot i la forta xafagor, caminem un parell d’hores per la platja, més o menys fins a les sis, hora en què es fa fosc i està prohibit entrar-hi. Hi fem el primer intent per veure com neixen les tortuguetes i entren al mar. Sense èxit. Tornem a les cabinas i ens “apalanquem” a l’hamaca del porxo, tot fent una cervesa i gaudint de la tranquil·litat del poble, sense cotxes... i amb el permís dels veïns, que sovint tenen la música a un volum excessiu (afortunadament, només de dia). Com que hem agafat mandra, decidim sopar a l’hotel mateix. Pollo a la cervesa acompanyat d’arròs, verdura bullida i amanida. Havent sopat conversem amb la Beben i en Ricardo, l’amable i simpàtica parella que es cuida de l’hotel. La vetllada és molt agradable i ell fins i tot ens farà alguns trucs de cartes i ens cantarà música tradicional, guitarra, inclosa. Per sort o per desgràcia, però, haurem de marxar. A quarts de deu ens passen a recollir per anar a veure la posta de les tortugues. Ens reunim amb la resta del grup i ens expliquen el funcionament de l’excursió. Hi ha dos torns, de vuit a deu i de deu a dotze, tant per uns, com pels altres, la platja està dividida en diferents parts que, alhora, són assignades a quatre grups diferents cada una. A cada part hi ha diferents zones d’entrada numerades. Els guardes del Parc Nacional guaiten a la platja i quan una tortuga comença la posta avisen als guies, que s’esperen amb els grups en un camí darrera la platja (mai abans, ja que si son molestades abans d’hora hi ha el risc que abandonin el niu). Tot seguit els grups, que no poden superar les deu persones, prèviament numerats, entren a la platja i, també per torns, contemplen l’espectacle, fent més d’una rotació per què tothom en pugui gaudir. A excepció de les llums vermelles que porten els guies, no es permet encendre cap mena de llum (ni la pantalla del mòbil ni, òbviament, fer fotos amb flash)... i és precisament per això que, del tot encertadament, vam planificar venir aquí en lluna plena. Avui, a més, no hi ha ni un núvol. Mentre ens esperem al camí ens expliquen una mica la biologia de l’espècie... fins que ens criden i comencen algunes caminades amunt i avall, sense sort, abans que, finalment, aconseguim entrar a la platja i veure més o menys el que volíem. Una tortuga, força gran, està tapant el niu, amb les potes del davant, últim pas abans de tornar a l’aigua. Un cop ha acabat, es gira feixugament i, descansant a estones, mica en mica i poc a poc, es dirigeix cap el mar. Fa un últim descans on trencant les onades i desapareix, gairebé de sobte, entre mirades emocionades. Un tros més enllà, una altra comença a sortir de l’aigua. Hem de marxar, no la volem espantar. Sortim cap al camí i, a pocs metres d’on estàvem, veiem amb sorpresa i de passada una altra tortuga que tapa el seu niu. La nit, però, encara no ha acabat... ja marxant i mig d’amagat (perquè té el cap colgat de sorra i no ens pot veure), ens en deixen veure com una altra excava el niu. Si bé fet així l’experiència sembla que pugui perdre una mica d’encant, potser seria més romàntic, emocionant o salvatge passejar per la platja i descobrir, de mica en mica, les diferents escenes, som molt conscients que aquesta és la manera en què, any rere any, la població de tortugues es vagi recuperant i de què tothom, ara i en futur, pugui gaudir d’aquest espectacle natural incomparable, tant impressionant i meravellós. Demà ens hem de llevar i ens anem a dormir tard, però, almenys jo, content i feliç, només per això, ja ha valgut la pena venir... i falten vint dies de viatge.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
||||
|
Tercer dia: Tortuguero
Ens llevem a dos quarts de sis. A les sis comença el “tour” de canoa. Afortunadament, a pocs metres de l’hotel. De guia ens toca en Javier, un noi jove que, tot remant conjuntament amb un de nosaltres, per torns, ens portarà pels canals de Tortuguero. L’experiència és realment fantàstica, naveguem per les tranquil·les aigües dels senderos acuáticos, envoltats per una vegetació d’un verd intens, diversa i exuberant, tot contemplant, ara aquí, ara allà, una fauna rica i variada... mones aranya, jacanes, martinets de nit, blauets, tortugues d’aigua, crancs de riu... o caimans. En podem contemplar dos, un, immòbil, a escassos centímetres del petit bote. Impressionants. Només som “molestats”, esporàdicament, per les llanxes a motor que fan el mateix que nosaltres. Al nostre parer, amb molt menys encant. L’excursió dura unes tres hores i ens ha costat quinze dòlars per cap. Tornem a les cabinas per esmorzar i acabar de planificar el dia. Decidim anar al Parc Nacional. Lloguem unes botes d’aigua (per un dòlar), ens empastifem de repel·lent per als mosquits, entrem al Parc i comencem a caminar. Almenys des del poble de Tortuguero, per l’únic sender, el sendero Gavilán (ben senyalitzat i sense pèrdua possible). En Pere i jo ens ho agafem amb molta calma, fent fotos i encantant-nos tota mena de plantes, flors, fulles, escorces i animals... tanta, que en Jordi ens abandona i comença a passar cap a l’hotel. De fauna “gran” en veiem poca, només un parell d’espècies d’ocells, un parell de llangardaixos i les mones udoladores, cridant sobre nostre. Estem més de dues hores per completar els dos quilòmetres de recorregut. A la tornada, mentre en Jordi i en Pere fan la migdiada, aprofito per classificar els animals del dia i comprar el meu dinar: una Coca-cola light i una bossa de platanitos. Més tard, cap a les quatre, els tres tornem a la platja a la recerca de tortuguetes, avui però, això també ens ho prenem amb més calma i ens banyem a les calentes aigües del Carib, tant jo com en Jordi, per primera vegada a les nostres vides. De tortuguetes, però, no en veiem ni una i ja em començo a fer a la idea que serà l’espineta d’aquest viatge. Tornem a l’hotel per dutxar-nos, descansar una mica, passejar una estona i anar a sopar, a la soda Pink Pura Vida. Tres racions petites de tacos més tres cerveses per uns quatre mil cinc-cents colones (uns vuit dòlars). Potser per la xafagor que ha fet i fa, no tenim massa gana i de seguida quedem tips. Ens esperem una estona a l’habitació i, en Pere i jo, tornem a marxar a quarts de deu. Repetim experiència amb el mateix guia que ahir, en Victor. Ens esperem una estona rere la platja fins que ens criden. Avui no hi hauran caminades amunt i avall, ni tantes explicacions, i de seguida entrarem a la platja. Veiem el que ens faltava, la posta pròpiament dita i com la tapa amb les potes del darrera. Deixem la tortuga enfeinada quan una altra, a pocs metres d’on estàvem, que ha acabat el camuflatge del niu es dirigeix, també lenta i feixugament, cap a l’aigua del mar. Com la d’ahir, s’atura on trenquen les onades per fer un últim descans i, també fent un últim esforç, desapareix de sobte sota l’aigua... entre unes altres mirades igualment emocionades. L’experiència, tot i que molt més breu, amb una hora hem vist pràcticament el mateix que ahir en dues, ha estat igual d’intensa. Ens anem a dormir contents i, afortunadament, una mica més d’hora (demà ens hi tornem a posar molt aviat). Per sort, a la nit les temperatures són més agradables i podem dormir bé... jo, que des de què m’he aprimat estic com febrós, fins i tot em despertaré de fred les tres nits que passem aquí.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
||||
|
Ens tornem a llevar a dos quarts de sis, per agafar un altre bote. Avui, però, a motor i per anar a caminar. Serem cinc, nosaltres i la parella de catalans en viatge de noces que vam conèixer a l’aeroport de Madrid, la Meri i en Ricki, i que ens vam trobar, també, abans d’ahir a la nit a la posta de les tortugues. Portem un guia acompanyant i, tot plegat, ens costarà uns quinze dòlars (per cap). Fem deu minuts amb la Barca i desembarquem a la petita comunitat de San Francisco. Des d’aquí comencem la caminada fins al cim del Cerro Tortuguero que, amb els seus 119 metres d’alçada, és el punt més alt de la zona (i l’únic turó que hi ha). Havent passat el poble de seguida ens comencem a enfilar per una típica selva fosca i esclarissada. La caminada no és massa dura, però la pujada és empinada, fa xafagor i el camí està molt enfangat. De tant en tant ens aturem a descansar o contemplar alguns arbres especialment grans o especialment bonics, no tenim pressa. També ens encantem tot observant un dels animals que, almenys jo, tenia més ganes de veure: les granotes roges verinoses. Un cop a dalt, la vista és fantàstica. Una ampla planura sense fi recoberta de selva verda, tacada pel blau de canals, rius i llacunes, que mor al Carib. La baixada, pel mateix lloc, és una mica més complicada i hem d’estar més pendents d’on posem els peus, per no relliscar. Esmorzem a l’hotel. Avui, després de dos dies de felicitat absoluta, preguntem i ens assabentem dels preus d’esmorzars i sopars (quatre i sis dòlars, respectivament)... fins ara, a ningú se li havia ocorregut preguntar-ho! No és barat, però tampoc car. Em decanto pel Tico Tradicional, que consta d’un plat amb fruites (Plàtan, pinya, síndria i mango) i un altre amb una truita d’un ou, arròs amb frijoles, pa i formatge. Un cop refetes les forces, en Pere i jo decidim repetir la caminada al Parc Nacional, pel sendero Gavilán. Tot i que no ens hi encantarem tant com ahir, ens entretenim contemplant la vegetació, gràcies als cartells amb el seu nom comú i científic. També aconseguim veure alguns ocells, mones aranya i un altre curiós animal, que també tenia moltes ganes de veure: la tamàndua del nord, un ós formiguer. El sender arriba fins a la platja, per on s’hi fan uns cent metres. En Pere decideix continuar caminant (deixant el sender pròpiament dit i agafant el que va paral·lel a la platja, i des d’on al vespre es van a veure les tortugues). Em poso al banyador, em descalço a l’ombra i començo a caminar cap al mar... i haig d’arribar corrent, la sorra crema de veritat. Arribo a l’aigua i en prou feines em refresca els peus. Deixo els trastos i em banyo en aquesta mena de sopa tèbia, el Carib... i ara, potser per primera vegada, aprecio aquelles “entrades”, costoses però refrescants, a la nostra Mediterrània. La platja està pràcticament deserta, compto no més de dotze persones fins allà on m’arriba la vista (al capvespre, quan hi va la majoria de gent, de la zona i turistes, s’omple una miqueta més, però hi ha espai, més que de sobres, per a tothom). Això si que ho envejo. Cansat d’esperar en Pere, això si, dins l’aigua, torno a les cabinas encantant-me tot contemplant un grup de mones carablanques, gairebé dins el poble. Em trobo amb en Jordi, que ja està agafant el ritme caribeny, llegint còmodament estirat a l’hamaca. També ens han fet neteja de l’habitació. Afortunadament. Entre els tres anàvem camí de convertir-la en una segona platja (per culpa de la sorra fina que portem enganxada cada cop que anem a la platja). Al cap de poc arriba en Pere. Mentre ells dos fan una bona migdiada, aprofito, com faré durant tot el viatge, per classificar els animals que he vist al matí o, si no he tingut temps, el dia abans. Cap a les tres de la tarda visitem el petit museu de la Caribbean Canservation Corporation, una O.N.G internacional dedicada, principalment, a la protecció de les tortugues marines i els seus habitats arreu del món. L’exposició, que inclou un vídeo divulgatiu sobre la biologia de les tortugues verdes, està molt bé i el seu preu és molt raonable, cinc-cents colones (un dòlar)... tot i que, encara que no fos així, estaríem encantats de col·laborar en la protecció d’aquests animals, ni que sigui de forma tant minsa. Aprofitant que l’edifici està al costat de la platja, fem un últim intent a la recerca de tortuguetes. Una altra vegada, tal i com ens imaginàvem, sense èxit... tot just haurien de néixer les primeres postes, sempre més escasses. En vistes d’això, ens tornem a banyar a la sopa i contemplar, ja amb una certa enyorança, els rastres que deixen les tortugues en les seves anades i vingudes al mar. Tornem a l’hotel per dutxar-nos, amb aigua tèbia. Tot i que en tenim de calenta, no cal. Tot seguit anem a passejar pel poble a la recerca d’algun record per amics i familiars. Són més de les sis de la tarda i, com que gairebé totes les botigues estan tancades, decidim anar a fer la cervesa del dia a la terrassa del bar Budda, al costat de la llacuna mig estirats, d’entrada, en unes còmodes gandules (tot i que en Jordi i en Pere, s’acabaran assentant a la taula del costat). Una altra vegada a l’hotel, escric el diari, refem les maletes, llegim i sopem cap a tres quarts de vuit, pollo a la cervesa (amb arròs i verdura) o espaguetis. Bo, com sempre. Conversem una estona amb la Beben i en Ricardo, molt conscienciats sobre la necessitat de conservació de la zona, i ens assabentem, de passada, que aquest any les primeres postes van ser més tard, gairebé a mitjans de juliol (el període d’incubació és de dos mesos)... per això no hem vist tortuguetes!!! Ja podíem anar buscant. Anem a dormir d’hora, demà a primera hora hem de tornar a estar desperts.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
||||
El taxi-camió (en Jordi)
Jo
Platges del Carib
El Terios que vam llogar
Cabinas Jacaranda
Dutxa suïcida |
Cinquè dia: Tortuguero-Puerto Viejo Ens llevem a un quart de sis del matí, per variar. Caminem els cent metres fins al moll principal, a la plaça del poble, carregats amb les maletes. Embarquem amb la primera companyia que trobem, Coopetraca, de les dues que hi ha. Ens costa mil sis-cents colones per cap (uns tres dòlars). La diferència de preu amb l’anada és clara, però encara que vam pagar massa, no ens en penedim del tot... passem pels mateixos canals, però sense aturar-nos enlloc. La barca només frena una mica quan passem prop d’un cocodril, que amb prou feines treu el cap de l’aigua. Desembarquem prop de la Pavona i pugem a un petit camió que, per uns cinc-cents colones (més o menys un dòlar), ens portarà fins on tenim el cotxe. Normalment et deixa al moll, però fa dies que no baixa prou aigua pel canal d’on vam sortir. Afortunadament no hem fet cas en Ricardo, que ens va aconsellar anar a peu i així gaudir del paisatge i la caminada, no gaire llarga, aproximadament un quilòmetre. Alguns trams del camí estan enfangat i amb bassals. I anem carregats amb les maletes... se’ns hagués fet etern! Ens retrobem amb el cotxe, marxem cap a Puerto Viejo, reculant fins a Guapiles i prenent la carretera fins a Limón. El paisatge que anirem veient està molt humanitzat, però no pas massa més que a Catalunya, només que, aquí, els camps són de pinyes, cafè, o plàtans, i les taques de bosc, de selva. Limón és el principal port del país, la carretera per arribar-hi està molt transitada. Cotxes i un munt de camions amunt i avall. Hem d’anar al seu ritme. Tot i que la carretera està força bé, sovint no els podem avançar i tampoc val la pena, uns metres més enllà n’hi ha un altre. Aprofitem per esmorzar una mica en una de les nombroses sodas que hi ha pel camí. Afortunadament no hem d’entrar a la ciutat, la voregem passant entre magatzems amb piles i piles de contenidors. Tant bon punt trenquem cap a Puerto Viejo, deixem enrere la ciutat i el trànsit. La carretera va, ara, en paral·lel a la costa del Carib, sovint entre plantacions de cocos ben bé al costat del mar. Ho aprofitem per estirar una mica les cames en una platja, aquesta si, absolutament deserta. Passem per un altre control de la policia, avui és la segona vegada. Fem uns quilòmetres més fins arribar a Puerto Viejo i ens instal·lem a les cabinas Jacaranda. Són les primeres de la llista que portem, després d’haver revisat la Lonely Planet a casa abans de marxar. L’habitació ens costa quaranta-dos dòlars per nit (catorze dòlars per cap). Segurament podríem haver trobat algun lloc més barat, però ens hi haurem de passar quatre nits, l’habitació és molt gran i està molt bé. Un cop instal·lats sortim a passejar una estona i organitzar una mica els dies que estarem aquí. Anem, primer, fins a Reef Runners, l’única agència d’aquest tipus al poble, per contractar un parell d’immersions a la zona per en Pere. Tot seguit fins a l’A.T.E.C (Asociación Talamanquesa de Ecoturismo y Conservación), per llogar algunes excursions guiades. Ens mirem les diferents ofertes i, com que els preus estan bé, i encara que hi ha altres agències, decidim contractar les excursions sense mirar enlloc més, influenciats pel que posa la Lonely Planet. L’A.T.E.C és una organització sense ànim de lucre amb la intenció de promoure el turisme amb sensibilitat mediambiental, de manera que es beneficiï la població local i es millorin les comunitats. No és una agència de viatges, però organitza excursions amb la idea de cobrar menys que les grans empreses de circuits, però pagar més als guies del que cobrarien treballant per elles. Demà, mentre en Pere fa dues immersions, en Jordi i Jo anirem a Cahuita i, demà passat, els tres farem una excursió a Manzanillo. Un cop contractat el que volem, i malgrat la calor intensa que fa, decidim passejar una mica més pel poble, una mena de Tossa de Mar rasta-afro-sud-americana, ple d’hotels i restaurants... i sense l’encant que se li suposa i de què parlen la majoria de guies, per molt que li busquem, i buscarem. Dinem en una de les poques sodas que hi ha, els tres per uns cinc mil set-cents colones (uns onze dòlars). Les sodas són els restaurants barats del país, als que intentarem anar sempre durant tot el viatge, tot i que a vegades el seu aspecte no sigui el millor (tot i això, cap dels tres vam agafar mai res). Per esmorzar solen oferir Gallo Pinto, (arròs amb frijoles, amb pa i algun embotit o formatge i fruites (amb preus al voltant dels vuit-cents colones, variant d’un lloc a un altre en funció de la quantitat), i per dinar Casados, que ve ser el mateix, arròs amb frijoles, però amb una mica de verdura o amanida i carn a la brasa o en salsa (amb preus que varien dels mil i poc als dos mil en funció del tipus de carn i la quantitat). Descansem una estona a l’hotel i, per aprofitar la tarda, decidim anar fins a Punta Uvita. La platja és preciosa i està deserta, ens banyem, però no trobem els esculls i es frustra el nostre primer snorkel... l’endemà en Pere s’assabentarà que per fer-ho havíem d’haver anat a qualsevol dels extrems de la platja, i no al centre, sorrenc, on ens trobem. Tornem a l’hotel i ens traiem la sorra fina de sobre a la dutxa d’aigua freda del jardí, obligatòria, per dutxar-nos amb aigua calenta a l’habitació. La dutxa és la típica de molts hotels del país, o com a mínim dels més econòmics (que són als que anem i anirem nosaltres). La també anomenada dutxa suïcida. L’escalfador està situat just a la sortida de l’aigua, escalfant-se mentre hi passa. Tot seguit fem una altra breu passejada pel poble i les parades del mercat del costat de la platja, en una banda del poble, gairebé totes de temàtica “rasta”, tot rebutjant ofertes de marihuana. Com que no tenim gaire gana, fem una cervesa i ens mengem una hamburguesa al restaurant el Dorado (per nou-cents colones, una mica menys de dos dòlars). Estem cansats i tornem d’hora a l’habitació, per llegir, xerrar una estona o escriure el diari. També ho aprofitem per mirar-nos i triar les fotos del dia. Aquest any estreno càmera digital, tot i que a mitges. Porto la reflex d’anys anteriors, continuo fent diapositives... però en Jordi porta la que m’he comprat aquest any, usant-la com si fos la seva. Tot això amb la idea, tant aquí com un cop a casa, de poder comparar els dos sistemes i decidir de fer el pas d’una vegada, o no.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||
P.N. Cahuita (platges)
P.N. Cahuita (caminada)
Mones udoladores
Mona carablanca |
Sisè dia: Puerto Viejo (P.N. Cahuita) A les sis ja estem desperts, segurament per culpa del jet lag. Aprofitem l’estona per vestir-nos, dutxar-nos i, en Jordi i en Pere, per esmorzar amb calma al bar que hi ha una mica més avall de l’hotel, mentre jo, més lent, faig la motxilla. Passo a recollir en Jordi i marxem cap al P.N de Cahuita, a uns quinze quilòmetres de Puerto Viejo (uns vint minuts). En Pere es queda a fer les seves immersions aquí. Arribem a l’entrada del Parc i en José, el nostre guia d’avui, ens ve a buscar quan ens veu. Aparquem el cotxe i comencem la caminada. Paguem l’entrada, que aquí és “la voluntat”. Som una mica garrepes i només deixem cinc dòlars per cap, sabent que a la resta de Parcs en val set... ara em sap greu. Només començar a caminar ja comencem a veure els primers peresosos... i em trec la primera espineta que tenia clavada des d’Equador, en què en vaig veure un, de lluny i no massa bé. En José, a part de ser molt agradable, és un bon guia i en els dos quilòmetres i escaig de caminada veiem mones carablanques, udoladores i aranya, diverses espècies d’ocells, llangardaixos... i fins a una quinzena de peresosos més. I iguanes, aquestes últimes des d’una mica lluny i després de costar-me Déu i ajuda a localitzar-les. El camí, totalment pla i paral·lel a la platja, travessa una selva que mor en platges sorrenques sota palmeres i manzanillos. L’aigua del mar, clara, pren diferents tonalitats de verds i blaus al seu costat. El passeig és molt agradable i bonic, i hagués valgut la pena encara que haguéssim vist tants animals. Quan portem un parell d’hores caminant ens recull un bote, directament a la platja. Comença la segona part de l’excursió. Ens endinsem uns cinquanta metres mar endins i ens aturem. Ens empastifem de crema protectora pel sol, ens posem les ulleres i el tub i comencem a nedar. Encara que no és un típic escull, en forma de barrera, sinó que són agrupacions de coralls aquí i allà, veiem peixos de totes les mides i colors. Fantàstic. No sé on mirar, en tenia moltes ganes. A en Jordi, que és la primera vegada que fa snorkel, li ha costat acostumar-se a les ulleres i al tub, tot i això, els dos ens ho passarem molt bé durant l’hora i mitja que estarem a l’aigua... amb algunes conseqüències, els dos ens oblidem de posar-nos crema a la part posterior dels braços i ens els cremem (i en Jordi, tot i haver-s’hi posar-se crema, també l’esquena). Anirem amb aftersun uns quants dies. Tornem a la platja, a Punta Cahuita, on bevem una mica d’aigua i ens mengem un parell de talls de pinya, boníssima, que ens tallen allà mateix, tot inclòs en el preu. Tot i que podem tornar amb el bote, en Jordi s’ha quedat amb ganes de veure millor les iguanes i jo la serp i el basilisc. Decidim, doncs, tornar a peu... i amb molta més calma de la que hem vingut, fa molta calor. De passada acabarem, també, el tros de camí que no hem tingut temps de fer al matí. Ens acomiadem d’en José i comencem a caminar una altra vegada. Tot i que ens sembla que trobem el lloc on ens ha indicat que solen ser la serp i el basilisc, no els veiem. Anant sols només aconseguim veure un peresós “nou” i trobar-ne un de la quinzena que hem vist venint. Tampoc aconseguim tornar a veure les iguanes tot i saber on eren. Tot i això, i la calor, no ens en penedim, el camí és realment bonic. Tornem a l’hotel, on ens trobem amb en Pere. Les dues immersions que ha fet han set “regulars” i, segons ell, cares pel tipus que eren (uns cent dòlars). No ha vist gaires coralls, cap peix gros i la visibilitat no era massa bona, encara que ha vist algunes coses interessants, com rajades, llagostes o un peix cofre verd. Descansem una estona i decidim fer alguna cosa per passar la tarda. Per l’hora que és, les tres, descartem el salt d’aigua de Bibrí i ens decantem per Cahuita. A en Jordi i a mi no ens fa res i així en Pere també ho podrà veure. Entre una cosa i una altra hi arribem gairebé a les quatre. Com què el Parc tanca a les cinc, fem una caminada més breu. Tot i això aconseguim veure algun peresós, algunes mones carablanques i... les iguanes, al mateix lloc. En Jordi se’n treu les ganes. Mar endins és veuen tres ruixats, un d’ells fins i tot amb una mànega. No n’havia vist mai cap i en fa molta il·lusió. Un dia rodó. Aprofitant que som aquí i ja es comença a fer fosc, reculem més cap amunt, fins a Penshurst, on hi ha l’última benzinera al sud de Limón (fins a Panamà). No volem apurar el dipòsit. No ho farem en tot el viatge... si bé les gasolineres no són escasses arreu del país, en algunes zones es poden fer força quilòmetres sense que se’n vegi cap. De camí ens aturen en un control de policia. No portem els passaports a sobre. Fem un intent de “despistar” preguntant on és la gasolinera més propera... però ens demanen el passaport igualment. El policia ens “renya” però com què, segons ell, està de bones, ens deixa marxar tot advertint-nos que ens podria haver fet quedar fins que vingués algú d’immigració. Fem un parell de quilòmetres, posem gasolina... i tornem per on hem vingut. Afortunadament, no ens tornen a aturar. Tornem a l’hotel sense haver trobat un adaptador pels endolls. Fa dies que diem que n’hem de comprar un... però, en aquest sentit, hem agafat el ritme caribeny i encara estem igual. Sense. Ja ho farem. Tot i que, lògicament, a la majoria de llocs que anirem durant el viatge són sistema americà, en alguns hotels hi ha un sistema mixt, nord-americà o europeu... però patirem uns dies més. De moment passem amb el que ens han deixat, i podem carregar les bateries de càmeres i mòbils (que tenen cobertura, com a mínim, a la majoria de pobles i ciutats i, sovint, en alguns Parcs Nacionals i zones protegides). Els forts ruixats que hem vist al mar a la tarda, finalment, acaben tocant terra. Com que encara és d’hora, però ja és fosc, ens quedem a descansar a l’habitació amb la intenció d’anar a passejar i sopar més tard, quan la pluja afluixi una mica... quedarem “fregits”, morts estirats al llit. Portem dies llevant-nos d’hora, dormint poc i no parant d’anar d’un lloc a un altre. A quarts de nou em desperto, demano a en Jordi si vol anar a sopar i, com que em diu que no, em poso el pijama, tanco els llums i torno a adormir-me.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||
|
Platja de Manzanillo (jo)
R.V.S. Gandoca-Manzanillo (Manzanillo)
Bocaracá
Peresós
Tarantula
Escarabat
Formigues talla-fulles
Omar (pelant un coco)
Bote a Punta Mona
Dofins mulars |
Setè dia: Puerto
Viejo (R.N.V.S Gandoca-Manzanillo)
Tornem a matinar i, aquesta vegada, no pas per culpa del jet-lag. No és estrany amb la dormida que hem fet!!! Mentre els altres fan, encara, una mica més de mandres, me’n vaig a veure ocells al jardí de l’hotel mateix. Poc després, esmorzem bé, al Bread & Chocolate de més avall. En Jordi i en Pere macedònia amb iogurt i jo un bikini generós, més un suc o un refresc (per uns dos mil set-cents colones per cap, uns cinc dòlars i mig). Agafem el cotxe i marxem cap a Manzanillo. Arribem fins al bar que hi ha final de la carretera, tal i com ens van indicar a l’agència. Com que ningú ens diu res, fem una volta pel petit poble. Tornem al bar i demanem per l’Omar, el nostre guia d’avui... ens diu que ja ens havia vist, però que ha pensat que li diríem alguna cosa. Sembla que vagi fumat. Tot i que no vol dir res, el seu aspecte no hi ajuda gaire. Tot seguit se’n va a casa seva per calçar-se i s’hi està uns deu minuts... comencem a pensar que serà un desastre. Caminem uns cinquanta metres i sembla com si l’Omar s’activés. Comencen les explicacions. Farem una caminada en cercle, passant primer per l’interior d’una selva secundaria que havia estat, no fa pas massa, plantacions de plataners i cacau, però on no es van tallar els arbres més grans. Tot això sempre pel Refugi de Vida Silvestre de Gandoca-Manzanillo, que es diferencien dels Parcs Nacionals (de Costa Rica), perquè les terres no pertanyen a l’estat i hi són permeses algunes activitats, sempre que es facin de forma sostenible (sent, més o menys, l’equivalent a un Parc Natural a Catalunya). Veiem una bona quantitat de plantes curioses com les mimoses, el nori o les palmeres caminants (veure introducció). I, entre explicacions i xerrades, un bon grapat d’animals: peresosos, un esquirol, un parell d’escurçons, una boa, granotes verinoses roges, una taràntula, un insecte fulla, formigues talla-fulles, mones, crancs... La primera impressió ha estat totalment equivocada, l’Omar no només és un guia excel·lent (possiblement un dels millors o el millor del viatge), sinó que també té un gran sentit de l’humor... ens diu, per exemple, que l’arbre conegut com a indio desnudo, per la seva escorça vermellosa, alguns també l’anomenen el turista soleado. També té un tic xerrant que, al principi, no sabem ben bé com agafar-nos, acaba la majoria de les seves frases amb un eeeeeh!!!!!!??? Ens ho estem passant molt bé, gracies a això i a tot el que ens va ensenyat. Ens sorprèn, a mitges, quan ens pregunta si el seu espanyol és comprensible... aquests dies hem sentit com molta gent de la zona parla una mena d’estrany anglès. Ara sabrem per què. La zona del sud del Carib és el cor de la comunitat afrocaribenya de Costa Rica, on els jamaicans que va portar la United Fruit per construir la columna vertebral de l’originaria república bananera, es van establir i fer casa seva. Els descendents d’aquests treballadors, tot i que coneixen l’espanyol, parlen una mena d’anglès crioll que barreja paraules d’aquesta llengua, i d’altres d’espanyoles i franceses. La segona part de la ruta, molt més curta i ja de tornada, passa pel costat de la platja, on l’Omar despenja un coco, el pela i talla amb un matxet, amb una rapidesa i destresa impressionants. La caminada acaba cap al migdia, al mateix bar d’on hem sortit. Hi trobem el nostre “capitan”, en Victor (que, sigui dit de passada, també podria passar per un “macarra” o un mafiós llatí en qualsevol pel·lícula nord-americana). Reposem i refem una mica les forces, bevent una mica per recuperar-nos de la calor i la deshidratació... i marxem cap al bote. Comença la segona part de l’excursió d’avui. Sortim de la platja i voregem la costa, sempre per aigües cristal·lines, amb platges desertes o petits penya-segats, amb una fila de cocoters a primera línia i la selva al darrera. Travessem Punta Mona i l’illa dels Monos i en Victor modera, encara més, la velocitat. Entrem, si es pot dir així, a mar obert. Comença la recerca de dofins, amb un silenci tens i expectant. Continuem recte i girem, sense trobar-los. Quan comencem a témer que no estarem de sort i no els veurem, en Victor els localitza i ens hi apropem ràpidament. Aturem la barca a certa distància, respectant els dofins, cosa que volíem i que ja ens està bé. Comença l’espectacle. Tres dofins, segurament intentant aparellar-se, neden al voltant nostre fent, de tant en tant, algun salt, alguna esquitxada, traient la cua, submergir-se i sortint a l’exterior ara aquí, ara allà. De tant en tant ens movem per acostar-nos-hi una mica, sempre, però, de forma respectuosa, deixant que siguin ells qui, en tot cas, s’acostin a nosaltres. Cap al final sembla que n’apareix algun altre, però molt poca estona. Ens hi estem una hora que, almenys a mi i en Pere, se’ns fa molt curta. En Victor ens demana quan volem marxar i li hem de dir que faci, que per nosaltres no marxaríem fins que es faci fosc... ens quedem una estoneta més fins que, al cap de poc, li diem, amb pena, que si, que marxem. Tornem més ràpid del que hem vingut, baixem i fem una cervesa al bar amb el nostre capitan, que té una conversa molt agradable, s’ha portat molt bé amb nosaltres i que ens explica, també, que normalment es veu un grup molt més gran. Tornem a l’hotel per reposar una mica. Segurament per la calor, la suada i perquè no he begut prou, no em trobo del tot bé. Ens dutxem i, ja una mica més recuperats, anem a fer una volta per Puerto Viejo. La ferreteria està tancada, som dissabte... i ens quedarem, un parell de dies més, sense adaptador. Podem canviar en una casa de canvi, això si, dòlars per colones, que ja se’ns havíem acabat. Mengem un casado força gran en una soda (per mil set-cents a dos mil tres-cents colones per cap). Quedo tip i m’acabo de recuperar gairebé del tot. Tot i això, decideixo tornar a l’hotel per descansar el que queda de tarda, aprofitar per escriure el diari i classificar els animals d’avui. Més tard, ja de fosc, fem un casado, més petit, en una altra soda, i anem a fer el got al Johnny’s Place. Ens hi estem una estona, avui es veu una mica més d’ambient, però res de l’altre món (alguna taula més)... la nit no acabarà en festa. Rebutgem la quarta o cinquena oferta de marihuana des de què som aquí i ens anem a dormir.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||
R.V.S. Gandoca-Manzanillo (Gandoca)
Platja (jo i Jordi)
El bote (jo i Jordi) |
Vuitè dia: Puerto
Viejo (R.N.V.S Gandoca-Manzanillo)
Avui no. No ens llevem d’hora. Marxem amb en Pere fins a Manzanillo, on vol fer immersió. Per fer-la es necessiten un mínim de dos persones i sembla que avui no hi ha ningú més apuntat... bé, si, però estan engomados (amb ressaca) i potser es farà o potser no. Ens esperem una bona estona per acabar-ho d’assegurar, sense sort. Tornem a l’hotel, on havíem deixat en Jordi dormint (havent quedat que el passaria a recollir més tard, per així tenir el cotxe per fer el que volguéssim). Decidim tornar a Manzanillo, els tres. Mentre en Jordi llegeix un llibre sota una palmera, a la platja, amb l’avantatge que avui no fa tanta calor com ahir i dies abans, en Pere i jo fem snorkeling. Jo, amb la samarreta posada, per evitar cremades. Els esculls de corall, molt semblants als de Cahuita, són a escassos metres de la platja... els peixos de colors, també. Era una de les coses que tenia més ganes de fer. M’ho passo molt bé. Ens hi estem fins que ens en cansem, cap a migdia. Encara “arrugats”, tot improvisant, decidim anar fins a Gandoca per aprofitar una mica la tarda. Reculem, primer, fins a Puerto Viejo, per travessar, gairebé tot seguit, els turons recoberts de selva de la Reserva Indígena Kekoldi o els seus entorns. A mig camí el paisatge torna a canviar, quan deixem enrere els turons i entrem en una plana fluvial recoberta de conreus, principalment, de plataners. Fem, en total, una hora i mitja en cotxe. La carretera, especialment en el seu últim tram, és força curiosa. Està molt bé, perfecte, segurament la millor que vam veure en el viatge... però, de tant en tant, literalment, d’existir. Hi ha petits trams, en general de menys de cent metres, en què passa a ser un camí de sorra enclotat, en mal estat i sense cap motiu aparent. En general, bé perquè hi ha una esllavissada, bé perquè hi ha un pont, les carreteres, estiguin millor o pitjor, s’estrenyen, però com això, no veurem res més. Arribem a la platja i no veiem a ningú. Com que volem anar fins a la llacuna de Gandoca, preguntem al primer que passa (feina que sempre em toca a mi). Estarem de sort. És en Rolando, un dels guardaparques i administradors de la Reserva. Ens explica que els guies que normalment fan l’excursió a la tarda no hi són, però ens indica on és la llacuna i s’ofereix a acompanyar-nos-hi, si té temps. Mentre caminem per la platja fins a la llacuna, se’ns creua en Rolando amb el seu quad. Ens diu que ens hi acompanyarà. Ens espera a l’entrada de la llacuna. El trobem traient aigua del bote amb que anirem... i que, d’entrada, fa mitja por. Comencem a remar, ell i dos de nosaltres, per torns, mentre ens explica, entre altres coses, que el govern espanyol ha ajudat a la reserva pagant, per exemple, els quads amb que fan la vigilància i la seu del Refugi, i que és, també, la casa dels guardaparques. A la llacuna, a vegades, s’hi poden veure manatins. Tot i que no estarem de sort amb això, ni tampoc veurem gaires animals, el passeig és realment fantàstic. Segurament perquè és mitja tarda i el sol, ja de baixada, fa que l’exuberant vegetació de les ribes és reflecteixi a l’aigua com en un mirall. Envoltats, sempre, d’un silenci impressionant... d’aquella pau i tranquil·litat que és impossible trobar a casa nostra. Per si no n’havíem tingut prou, quan baixem de la barca ens convida a casa seva, a l’entrada del poble. Caminem els set-cents metres de platja, fins al cotxe, i hi anem. Mantenim una conversa molt agradable mentre contemplem, des del balcó, en un parell d’arbres del jardí, una quinzena d’iguanes com a mínim... i pensar en la feinada que vam tenir a Cahuita!!! Ens convida, també, a suc de llimona i a un tall de panqueque, una mena de pastís, fet per ell... ens costa frenar-nos, està bo i avui, mantenint el descontrol que portem des del principi del viatge, i que durarà uns quants dies més, no hem dinat i amb prou feines esmorzat (he menjat una pasteta per esmorzar i uns platanitos per dinar, els altres dos ni això). Ens hem passat tot aquests dies menjant fora d’hores, quan tenim gana, i saltant-nos un o més d’un àpat... per “reunificar-los” tots a alguna hora indeterminada. Marxem de fosc, però contents i satisfets. Tornem a l’habitació, ens dutxem i anem a fer l’”esmorzar-dinar-berenar-sopar” d’avui. Devorem els nachos, que hem demanat per picar, i ens mengem, afamats, les tres pizzes mitjanes marina, picant i tica d’El Dorado. Potser és per la gana, però les trobem molt bones i el seu preu és molt raonable (uns dos mil colones, uns quatre dòlars la pizza). Anem al Johnny’s Place a fer el got. Afortunadament, almenys per mi, està tancat i es veu molt poc ambient pel carrer. Estic esgotat. Ens anem a dormir, bé, a escriure el diari o llegir una mica, i a dormir.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||
P.N Braulio Carrillo
Gecko
Jo i Pere
En Jordi |
Novè dia: Puerto Viejo-Guapiles (P.N. Braulio Carrillo) Avui tampoc ens llevem d’hora... o molt d’hora. Marxem a dos quarts de vuit de Puerto Viejo i ens acomiadem del Carib. Reculem el camí fins a Guapiles, on fem alguna volta buscant hotel. Uns el volem a la carretera, a prop de l’excursió d’avui i de demà, perquè així sigui més pràctic i poder aprofitar millor el temps, i un altre al mig de la ciutat, per veure més gent. Al final prenem una decisió salomònica, ens instal·lem a l’hotel Lomas del Toro, al costat de la carretera i a escassos cinc minuts de la ciutat. És una mena de motel model americà, el cotxe aparcat davant la porta i una habitació amplia amb dos grans llits individuals (que semblen de matrimoni). Ho aprofitem, encara que en Jordi i jo avui haurem de dormir al mateix llit. El preu de l’habitació és de vuit mil colones, uns setze dòlars (no arriba als cinc dòlars i mig, per persona!). Ens instal·lem, no volem fer l’excursió de la tarda deixant les maletes al cotxe. Decidim anar al P.N. Braulio Carrillo, a menys de mitja hora en cotxe. Aparquem a Quebrada Gonzalez, una de les entrades del Parc, paguem l’entrada (set dòlars per cap) i fem un parell de caminades. Recorrem, primer, el sender Las Palmas. Amb calma, gaudim molt de la vegetació de la selva tropical sempre verda, una mica més humida, més baixa, espessa, recoberta d’epífits i feréstega de les que hem vist fins ara. De fet, té aspecte de bosc nebulós. A mig camí el bosc fa honor al seu sobrenom, aquí l’anomenen selva lluviosa, i comença a ploure. Decidim acabar de fer la volta, de dos quilòmetres, força plans, sense fer el sender Botarama (que fa uns tres quilòmetres i està unit al que estem formant una mena de 8). Anem sense guia i es nota, encara que, tot i això, aconseguim veure una granota, un parell de sargantanes, un parell de tucans i una bonica serp lloro... bé, la serp gairebé la trepitja en Jordi... pensant que és una branca, tot i que amb un sisè sentit l’ha fet desconfiar... i en Pere i jo, que anem inconscientment badant darrera seu, la localitzem pel seu crit i bot enrere (d’en Jordi). Riurem una bona estona, especialment en Pere i jo (i al vespre, encara més, un cop confirmo el que ja suposava d’entrada, gràcies als documentals de la tele: l’espècie que hem vist no era verinosa... tot i que si una mica agressiva). Un altre cop al pàrquing, com que la pluja ha afluixat una mica i no és massa intensa, decidim fer l’altre dels tres bonics senders de la zona, el Ceibo, un altre quilòmetre per la selva, tot i que aquesta vegada, meitat de pujada, meitat de baixada. Tornem a l’hotel per descansar una mica. Continua plovent a estones i amb intensitat variable. Ho aprofito, quan puc, per caminar pel jardí de l’hotel i els seus voltants tot observant ocells. Fent això, mica en mica, aniré afegint ocells a una llista que, al final del viatge, serà força considerable. Com que no tenim massa gana, quan es fa fosc agafem el cotxe i anem a un supermercat per comprar el dinar-sopar d’avui: pa bimbo, embotits, galetes i platanitos. Continua el descontrol. A l’habitació, mentre sopem, mirem les noticies a la televisió. Gràcies a això ens assabentem que passa un huracà, el Felix, molt a prop de Costa Rica, que tocarà terra a les properes hores a la veïna Nicaragua. Tot i que no afectarà directament al país, ens preocupen els danys “col·laterals” que ja ha causat amb algunes carreteres tallades i perill d’esllavissades en d’altres, a més d’una pèssima previsió meteorològica per a demà (pluges al nord-oest, just cap a on tenim previst anar). Després d’això, agafa el comandament a distància en Pere i ens mirem, tres vegades, els vuitanta-tres canals que estan sintonitzats. Quan finalment sembla que troba una pel·lícula que li agrada, ens posem a dormir una mica preocupats. No massa, no ens treu la son.
Tornar a dalt / Tornar a Mapa o Ruta
|
|||
Teleférico (Caminada)
Anole
Granota
Insecte pal
Mariposario
Teleférico
Vistes des del telefèric |
Dia deu: Guapiles-Teleférico del Bosque Lluvioso-Arenal Tornem a la normalitat. Marxem d’hora per ser al Teleférico del Bosque Lluvioso just quan obrin, a dos quarts de set. Esmorzem al cotxe, de camí, galetes i platanitos. A l’entrada tenim una sorpresa inesperada, estan fent manteniment i no començarà a funcionar fins a les onze. Desavantatges de viatjar en temporada baixa. Dubtem una mica, hem vingut d’hora expressament per veure els animals a les capçades dels arbres, però decidim quedar-nos igualment... l’entrada inclou, també, una caminada guiada per aquesta mena de reserva privada, situada al costat del P.N. Braulio Carrillo. El guia que ens acompanyarà serà en Manuel, és bo i ens explicarà un munt de coses interessants. Veurem, també, un bon grapadet d’animals, tot recorrent alguns dels senders de la reserva, sempre per la selva que tant m’agrada. La caminada, que dura unes dues hores llargues, acaba en un petit ranario-mariposario, un descans a la cafeteria del centre de visitants i amb un vídeo explicatiu. El telefèric fa dos quilòmetres i sis-cents metres de longitud. Hi circulen setze cistelles amb capacitat per a cinc persones més el guia. Va ser construït respectant el medi ambient, sense alterar ni danyar l’entorn. Per fer-ho no es va usar la maquinaria típica i, sovint, el material va haver de ser transportat a peu o amb l’ajut d’helicòpters. La seva construcció va començar el 1992 i va durar tres anys. Hi pugem, el recorregut dura, aproximadament, una hora mitja i el fem, gairebé, en exclusiva. Anem amb una parella de mexicans i només ens creuarem amb una altra cistella plena de japonesos. Avantatges de viatjar en temporada baixa. Tot i que per l’hora que és no veiem tants animals com ens agradaria, el recorregut, d’anada i tornada, ens permet gaudir de la selva des d’un punt de vista totalment nou, diferent i interessant. Per primera vegada la veiem des de dalt, arran o per sobre les capçades dels arbres més alts, en lloc des de sota. Val la pena, encara que ho trobem una mica car pel que és, cinquanta-cinc dòlars (el telefèric més el guia), més deu dòlars del ranario-mariposario. Paguem amb aquesta moneda, des del principi, sempre que hem pogut, hem seguit la mateixa “política”, pagar amb colones quan el preu és en colones, i amb dòlars quan aquest és en dòlars. Evitem així, en molts casos, arrodoniments en què hi sortiríem perdent (encara que, tot s’ha de dir, molt i molt poc). Tornem a l’entrada i, encara “espantats” per les noticies d’ahir sobre el temps, dubtem i rumiem si hem de canviar la ruta prevista o no. Al final, però, decidim continuar amb el que tenim planejat... i que sigui el que Déu vulgui. Cap al migdia travessem, una altra vegada, el P.N. Braulio Carrillo. En el seu coll de muntanya comença a ploure i no sembla que tingui intenció de parar. Ens comencem a desanimar. Per acabar-ho d’arreglar, més endavant ens tornem a perdre en el pas per la capital, San José (de fet, intentant esquivar-la, per les afores). A partir d’aquí, enfilem la Interamericana, per un paisatge molt semblant al que hem anat veient fins ara, només que aquí abunden més els conreus de canya de sucre i cafè, en lloc dels de plataners i pinyes. El pas per aquesta carretera és lent i feixuc. És d’un sol carril per banda i va carregada de camions que, massa sovint, van molt a poc a poc i costen molt d’avançar. Continua plovent, cada cop estem més desanimats i convençuts que no veurem l’Arenal, almenys avui. A l’alçada de la ciutat de San Ramón trenquem a l’esquerra i deixem enrere el trànsit... tot i que per agafar una carretera més aviat estreta i, a vegades, una mica recargolada (en bon estat). Aprofitem per parar en una abastecedora, un petit supermercat, i comprar el que tornarà a ser el nostre dinar-sopar d’avui: pa bimbo i embotits, que ens mengem al cotxe mateix de camí. A més a més del trànsit, però, sembla que, de mica en mica, també anem deixant enrere la pluja. El cel es va aclarint. Quan falten uns quaranta quilòmetres per arribar, el volcà es deixa veure de tant en tant, entre revolts i vegetació. És un con volcànic gairebé perfecte que sembla sortir del no res. Una silueta que, a mesura que ens hi acostem, cada cop és més impressionant. Llàstima que és tard i no ens podem entretenir gaire, aviat es farà fosc, portem força hores de cotxe i no tenim ganes de conduir de nit ni arribar molt tard a l’hotel (que encara hem de buscar). Afortunadament, abans de marxar de casa vaig mirar-me la guia i, pels llocs on tenim previst anar, hi vaig marcar els hotels més interessants (per preu i situació). Com que és temporada baixa, a més, sempre ens podem instal·lar als primers de la llista. Ho fem, com sempre, en una habitació triple, al Dorothy, a la Fortuna del Arenal. Ens costarà vuit dòlars la nit, per persona, i té vistes al volcà, en el nostre cas, des del balcó... avui, però, en podrem gaudir molt poc, just a les últimes llums del dia just per veure el seu cim resplendent. Un cop feta l’escampada pertinent de bosses, càmeres, roba, maletes, menjar i objectes diversos a l’habitació (especialment per part meva, per variar i com ve a ser habitual en aquest viatge), ens informem a recepció de les possibles excursions... ara ja, només una mica “preocupats” perquè es dirigeixin a nosaltres sempre en anglès. No ens pensàvem que tindríem tan aspecte de gringos, però ja ens hi hem acostumat. Planifiquem l’endemà i el que ens queda de nit, descansem una miqueta i tornem a marxar. Els núvols han desaparegut, com per art de màgia, i el cel està completament estrellat. Anem a la cara nord del volcà, des d’on ens han dit que hi ha les millors vistes de l’Arenal. Sempre rodejant-lo, fem els vint minuts de carretera, més els quatre o cinc quilòmetres per pista forestal, fins a un pont, tal i com ens han indicat... i comencem a gaudir d’un espectacle únic i fascinant. Fins l’any 1998 el volcà va estar apagat, de sobte, però, es va despertar i, des de llavors, la seva activitat s’ha mantingut constant, si bé amb més o menys intensitat. Del seu cim, sempre brillant, surten, de tant en tant, petites colades de lava o roques incandescents d’un roig intens que destaca poderosament a la foscor. L’espectacle de llum, però, no només és a la muntanya. Per acabar-lo de completar al nostre voltant centenars de cuques de llum fan seus flaixos continus i intermitents. Busquen parella, alienes al que els envolta... per a mi, però, és com si es volguessin unir a la màgia de la nit. Fantàstic. Ens n’anirem a dormir fascinats, encara, pel que hem vist.
|
