VALLVIDRERA - TIBIDABO

Barcelona (07/01/2012)

12 Km (circular) / Desnivell /

Desnivell: ± 425 m

Durada:3 h

VALL DE GAUSAC

Sant Cugat del Vallès (05/01/2013)

12.3 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 250 m

Durada: 3 h

FORAT DEL VENT

Cerdanyola del Vallès (02/03/2013)

14.1 Km (circular) / Desnivell /

Desnivell: ± 550 m

Durada: 3 h 30'

LES ESCLETXES I MADRONA

El Papiol (03/08/2013)

9.6 Km (circular)

Desnivell: ± 400 m

Durada: 4 h

PENYA DEL MORO I OLORDA

Sant Feliu de Llobregat (26/12/2013)

18.5 Km (circular) / Desnivell /

Desnivell: ± 750 m

Durada: 5 h

Penya del Moro i Puig d'Olorda

Al costat d'una de les zones més castigades del país, aquesta bonica i sorprenent caminada combina magnifiques vistes, boscos tranquils i un bon grapat de racons interessants: un poblat ibèric, forns de calç, ermites, castells, masies, fonts...

CREMANT ELS TORRONS

Per sort la meva orientació és força bona i més o menys sé on haig d'anar. Els senyals indicadors són més aviat escassos. El que no puc fer, però, és travessar la via del tren allà on vulgui, el que em farà fer alguna volta de més. Poca cosa, menys del que m'imaginava, però al final arribo on vull arribar.

Començo a caminar cap a dos quarts d'onze. Sol i al meu ritme, és a dir, més aviat a poc a poc. La ventada d'avui és de les importants (de noticia a la tele), però la sensació de fred em serà compensada durant tot el dia.

La primera sorpresa del camí és només a la primera pujada, només baixar del cotxe. Un paisatge que tinc associat, no sé ben bé perquè, més al sud. Camino entre garrofers i algunes oliveres, amb algun pi barrejat fruit, suposo, del seu aparent abandonament. És el paisatge que m'acompanyarà gairebé sempre per la zones més baixes d'aquesta caminada.

Sóc, també, en una de les zones més poblades del país. No em sorprenc doncs, que sigui una zona molt transitada per excursionistes i ciclistes, com sol passar per tot Collserola. Tot i que, potser pel dia que som, tinc la sensació que menys que a altres llocs. Potser, també, perquè la fresa del vent serà constant tot el dia, tota la caminada em semblara molt tranquil·la... ja que no m'arriba el soroll del transit i les fàbriques (ni que sigui de lluny).

La primera parada és ben a prop. La Penya del Moro és un turó de 277 metres d'alçada amb jaciments d'un poblat ibèric i d'una fortificació medieval. Es tracta de les restes d'un petit poblat dels laietans, que segurament depenia del de Montjuïc. Les restes medievals podrien ser les ruïnes d'un antic castell del segle X. Tot i la seva modesta alçada no és complicat deduir el perquè de la tria d'aquest emplaçament. Les vistes, i més un dia com avui, són magnifiques. Des d'aquí és domina part de la mateixa serralada i tot el que actualment és el Baix Llobregat i les muntanyes que l'envolten. Només venir aquí, gairebé ja justifica la caminada.

Una mica més enllà hi ha la font del Broll, mig amagada, és una paret amb una porta (que dona accés a una mina que s'endinsa uns cent metres a la muntanya). Si ho arribo a saber, no m'hi desvio.

El camí continua pujant mica en mica, sovint amb bones vistes. Deixo enrere una màquia i la vegetació mica en mica és torna més densa. A mesura que guanyo alçada garrofers i oliveres són substituïdes per pinedes i alzinars, alguns de prou bonics. Pel camí, també, un parell de forns de calç relativament ben conservats, la bonica font de can Feriol (no potable) i el petit i curiós pont de can Ferriol (de pedra seca i del segle XVIII). 

Els forns artesans de calç es construïen excavant al terra un forat d’uns 4 o 6 metres de fondària, en forma d’olla. S’obrien al costat de camins (i a prop de les masies), per facilitar l’accés dels carros que portaven la pedra calcària i, un cop acabada la fornada, s’emportaven la calç. El moment de l’any en què acostumaven a fer la calç era la primavera, entre març i abril, ja que a l’hivern, com que no es podia treballar la terra, es dedicaven a arrencar la pedra calcinera i a fer la llenya per a la cuita. Els forns tenien dues boques: la superior, per on es carregaven de pedra, i la inferior, per on es feia el foc i es retirava la calç. El mestre calcinaire sabia que la pedra ja era cuita observant el color del fum que sortia del forn. Al començament del procés el fum era de color fosc, mentre que quant la roca ja s’havia transformat en calç, prenia un color groguenc clar o bé esdevenia incolor, això podria durar de dotze a quinze dies, després deixaven refredar el forn durant una setmana per extreure la pedra cuita. Els blocs de calç viva obtinguts es carregaven en carros i es traslladaven als dipòsits de distribució, on se submergien en aigua per obtenir la calç apagada, que era la forma més comuna en què es feia servir en el ram de la construcció (extret de www.santfeliu.cat).

Gairebé al final de la pujada, Santa Creu d'Olorda, una bonica ermita d'origen preromànic, encara que amb moltes modificacions posteriors.

Una miqueta més amunt, el puig d'Olorda, amb vistes espectaculars. A més de les que he anat veient aquí s'obren cap a l'Anoia, Monserrat, Sant Llorenç del Munt i la plana del Vallès i, una mica més enllà, ennuvolats, els Pirineus. Ho aprofito per dinar tot gaudint de les vistes (malgrat el vent).

Baixo per una zona antigament castigada per pedreres i decideixo desviar-me una mica de la ruta, fins a Castellciuró, les ruïnes d'un castell possiblement d'origen visigot (del segle VIII) o preromànic (del segle X). La part més antiga de les restes és un mur d'opos spicatum (obra de pedres inclinades, alternant el sentit de la inclinació en cada filada).

El camí torna a planejar, passant per la cimentera que es va menjant la muntanya. Se'm fa una mica llarg, més que per la caminada, que està sent molt més bonica del que m'imaginava, per la distància... és tard i començo a estar cansat.

Em queda, només, l'última parada a l'ermita de la Salut, del segle XVIII. D'aquí, només una mica de baixada i ja sóc al cotxe. Per marxar no tindré tanta feina com a l'anada... però tampoc sortiré a la primera.


Fitxa Tècnica

Data: 26-12-2013

Kilòmetres: 18.5 (circular)

Desnivell: 750 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: baixa-mitjana.

Circular: si. Inici al final del carrer Comte de Vilardaga (Sant Feliu de Llobregat). També és pot començar a l'estació de trens. 

Ressenya

Si no ens volem complicar la vida el millor és començar a la Salut i seguir les marques liles (SFLL 3), amb l'ajuda dels pals indicadors.

Si hi volem afegir Castellciuró només hem de seguir els pals indicadors i llavors recular per on hem vingut o seguir en direcció a cal Amigó (fins a retrobar les marques liles). Aquesta caminada és pot escurçar, també, gairebé a voluntat seguint algun dels desviament per tornar a la Salut que hi ha pel camí. El TRACK Wikiloc correspon a la ruta SFLL-3 modificada, afegint Castellciuró i fent una mica de drecera al final, a més de començar a Sant Feliu.


Fotos

Puig Madrona i les Escletxes

En una zona tan humanitzada ens sorprendrà trobar una caminada tan variada. Entre boscos d'alzines i pins s'enfila fins a Puig Madrona, d'alçada modesta però amb bones vistes, es passa per la bonica ermita romànica de la Salut i, finalment, es visiten les Escletxes, una bella curiositat natural.

MILLOR DEL QUE EM PENSAVA

Surto tard de casa. Vaig sol i ho faig quan em llevo. I sense preses, que és cap de setmana. A l'autopista em trobo una bona cua, no he caigut que avui és operació sortida. Per sort, gràcies a haver treballat a la zona (fa relativament poc temps), la puc esquivar sense problemes. Començo a caminar cap a les onze.

El primer tram és una pujada suau per una zona molt humanitzada, amb camps de cirerers (sense cireres), però també amb alguna sorrera abandonada, alguna bòbila i fins i tot un cementiri.

El puig que pujaré gairebé sempre és visible, gràcies a la torre de vigilància d'incendis que la corona.

Quan comença la pujada de veritat, tot i que curta, el camí comença a passar entre espessos boscos mixtos d'alzines i pins, que no deixarem ja gairebé fins arribar al Papiol.

Avui no faig un camí de ronda, ni vaig a la platja, però no cal... quedo xop igual, de suor. Fa força xafogor.

Des de dalt el Puig Madrona, tot i la seva alçada modesta (341 m), les vistes són molt boniques: a Collserola, el Baix Llobregat, el Garraf, Montserrat, la Mola i el Vallès, i això que està una mica ennuvolat i el dia no és massa clar. Ho aprofito per refer forces amb una fruita i un bon glop d'aigua.

Des d'aquí també és ben visible una altra de les vergonyes del ministeri de Foment, una més de les seves preses de pel. Una d'aquelles infraestructures que es pressuposten (així es pot dir que s'inverteix a Catalunya), però què queden a mitges i/o no s'acaben mai. En aquest cas són els ponts que, algun dia, han d'unir l'AP-7 amb la N-II (i que buidaran de transit, segurament, la sobrecarregada antiga 1413).

El camí baixa picat fins a la bonica ermita romànica de la Salut (amb alguna part preromànica). Llàstima que no porto dinar, que si no ho faria aquí... com si no ho sabés. Bé, avui dinaré a quarts de cinc.

La baixada torna a ser suau. Just abans de les Escletxes hi ha una font. Pel gust és aigua de boca, però va molt bé per refrescar-me. Hi poso el cap, literalment, a sota.

La formació geològica de les Escletxes comprèn uns nivells inferiors d’argila sobre els quals hi ha una coberta de calcàries procedents d’esculls coral·lins (formada en el miocè). La plasticitat de les argiles fa que la coberta calcària es fragmenti i, d’aquesta manera, es formin clivelles o les esquerdes aquí anomenades escletxes (diaclases o diàclasis, en nomenclatura geològica). Tot i que havien tingut  renom internacional, van ser gairebé destruïdes els anys cinquanta (malgrat l'oposició de l'ajuntament). L’explotació de les argiles basals, amb la destrucció mitjançant explosius de la coberta calcària, va deixar reduït a la mínima expressió el geòtop de les Escletxes. A més, amb el descontrol que hi va haver en l’extracció d’argiles també es van perdre una quantitat incalculable de fòssils de gran valor científic. Per si no fos poc, l’expansió urbana del Papiol, gens acurada, va fer-ne disminuir dràsticament  la seva extensió. La que hauria estat una de les formacions geològiques més espectaculars d’Europa ha quedat en una minsa representació... I encara gràcies. L’existència de torres d’alta tensió, que enlletgeixen la zona, paradoxalment, és possible que hagin salvat el poc que en queda.

Em passo una bon estona explorant-les, per dalt i per baix, saltant per sobre d'alguna i passant ran de paret i paret. Em sorprenen, són més boniques, més grans i n'hi ha més del que em pensava.

Ja només queda arribar fins el cotxe. Em desvio una mica, però, de la ruta per passar al costat del castell del Papiol (medieval i construït sobre la roca). Per sort o per desgracia, però, no és pot visitar.


Fitxa Tècnica

Data: 03-08-2013

Kilòmetres: 9.6 (circular)

Desnivell: 400 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici a l'estació de trens del Papiol.

Ressenya

Ressenya Extreta de "Els camins de l'Alba. Collserola" (Modificada mínimament).

Tot i que és fàcil fer-la sense, sortint de l'estació cal anar l'esquerra, fins passar el Bar Inferno, per començar a seguir, a la dreta, les marques grogues i blanques del PR-C 35 fins a l'ermita de la Salut. Poc passada l'ermita de la Salut, llavors, cal seguir els pals indicadors a les Escletxes (seguint una pista, sempre recte).  TRACK Wikiloc


Fotos

Forat del Vent i Ca n'Oliver

Caminada agradable i clàssica pels boscos de la Serralada de Collserola, amb bones vistes al Vallès i a Barcelona. Bé com a part de la caminada, bé abans o després val la pena la visita al poblat ibèric de Ca n'Oliver (a Cerdanyola mateix).

UNA MICA DECEBEDORA

Falta una miqueta, però mica en mica va arribant la primavera, i on primer ho fa és a la costa... i per això avui toca a Collserola, a una de les clàssiques de la zona que tinc ganes de fer.

Comencem més tard del que tocava. Avui trobarem l'inici de la caminada a la primera i no ens equivocarem pel camí... però a l'alçada de Tagamanent m'adono que m'he deixat la càmera a casa i reculem.

Fa sol, però també una mica de vent, que fa que augmenti la sensació de fred (tot i que no és massa i a mesura que passin les hores anirà baixant, i força).

Passem per l'aqüeducte de Canaletes (de totxo i del segle XIX), prop de l'ermita de Santa Maria de les Feixes (barroca), que no es pot visitar i ens hem de conformar a veure-la de lluny.

Continuem el camí fins a Sant Iscle de les Feixes (ermita romànica, del segle XII), amb la sorpresa que no sembla que es pugui visitar (encara que al final anirem fins a la seva porta, saltant algun marge).

El camí és ample i està força transitat, potser massa i tot (normal en aquesta zona... però es nota, acostumats a camins més solitaris). Tot i això, deixant la pista principal, que retrobarem un cop a dalt, i seguint les marques del GR la tranquil·litat és molt més gran. No sembla que estiguem tan a prop de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Arribem a dalt, però no trobem el cartell que ens indiqui que som al Forat del Vent (de fet, no hi arribem per uns escassos cent metres). Tampoc hi fa res, ja que pugem més amunt, al turó d'en Fotjà, on les vistes són millors. Hi ha una mica de calitja, però les vistes a Barcelona i al Vallès són prou bones.

Continuem el nostre camí amb el mapa que he dibuixat a mà i refiant-nos dels cartells que, en teoria, hem d'anar trobant, i trobarem (aquesta zona sol estar força ben senyalitzada). Curiós, que avui que anem així, no ens equivoquem en cap cruïlla (que, de fet, ja era hora).

Entre boscos mitxtos de pins i alzines (i algun roure a les fondalades), més alguna font, com les Caçadors (que no raja, com la de les Lloses, a la pujada), arribem a can Coll, on sentim l'olor a Calçots un bon tros abans.

Un tros més i arribem al poblat Ibèric de Ca n'Oliver (al barri de Montflorit de Cerdanyola), amb el temps just, per l'hora, de fer una visita al jaciment (i havent de deixar el museu per un altre dia). És un poblat de la tribu dels Laietans, de grans dimensions, habitat entre els segles VI aC i I dC. Tot i que amb els cartells una mica esborrats (cony de crisi!), està ben museïtzat i s'hi poden veure algunes parts representatives de com hi era la vida (com el fossat, el camp de sitges, l'entrada monumental, el carrer principal i habitatges de diferents èpoques). També hi ha reconstruïdes algunes cases, tot i que, de moment, només la part exterior. Tot i que ràpid i mitges, segurament és el millor de l'excursió d'avui, que ens esperàvem una mica més bonica (tot i que està bé).

En poca estona més arribem al cotxe, just a temps per arribar a casa, dinar molt ràpid i anar a veure el partit del Barça... ara, que si ho arribo a saber, potser hagués buscat una excursió més llarga (que en Salvi és perico i tant li fa).


Fitxa Tècnica

Data: 02-03-2013

Kilòmetres: 14.1 (circular)

Desnivell: 550 m.

Durada: 3 h 30' (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: si. Inici al cap de vall del Passeig d'Horta (Cerdanyola del Vallès)

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada com a tal, tot i que algunes parts coincideixen amb camins marcats. Seguint els pals indicadors amb els següents punts de referència, però, no hauríem de tenir massa problemes: Can Catà, Sant Iscle, Forat del Vent, Valldaura, Font dels Caçadors, Can Cerdà, Can Coll (millor si ho podem acompanyar d'un mapa, senzill, o  TRACK Wikiloc.


Fotos

Vall de Gausac

Caminada fàcil, agradable i molt concorreguda pels boscos de Collserola. Pel camí, unes quantes parades ben interessants, com el pi d'en Xandri, les ermites de Sant Adjutori i Sant Medir, i un forn ibèric. Això, sense afegir-hi el monestir romànic i gòtic de Sant Cugat.

CREMANT EL TORTELL DE REIS... I ELS TORRONS... I ELS POLVORONS.

Avui, cap a Sant Cugat, per aprofitar i buscar el reis pel meu nebot després de voltar quatre o cinc botigues. Gairebé última esperança. Home, té quatre mesos i segurament si vaig una o dues setmanes tard no m'ho tindrà en compte, però són els únics que em falten (espero que l'any que ve no em passi el mateix, però). Entre això i que m'he adormit (sense voler), com sempre, començo a caminar una mica tard. 

Per començar a cremar, també, el tortell de reis... i algun torro... i alguns polvorons... i els canalons... Uf! quina feina tindré.

Començo traient-me la meitat de la roba, torna a fer un dia que sembla més de primavera que de tardor. La primera parada, però, a la magnifica abadia benedictina de Sant Cugat. Amb un claustre romànic del segle XII i una església a cavall del romànic i el gòtic (del segle XI al XIV), la seva visita val la pena (la tenia pendent i no l'havia fet mai abans... que ja tocava). Això, per si no anava prou tard.

Tot seguit començo la caminada de veritat, força planera, ben marcada i senyalitzada... i molt concorreguda (una cosa a que no estic acostumat i no és que em molesti, però m'agraden més aquelles en què no em trobo gairebé ningú).

La segona parada és molt aviat, al Pi d'en Xandri, un pi pinyoner monumental que fa 23 metres d'alçada, un diàmetre de tres metres i mig i té uns 230 anys).

La segona ja és una mica més enllà, a l'ermita de Sant Adjutori. Una de les curiositats de la ruta. És una de les poques ermites de planta circular, sense absis del nostre territori (el seu origen és romànic, tot i que amb modificacions posteriors). Està, a més, al costat d'un forn ibèric del segle II aC, molt ben reconstruït... però mal tapat amb un lleig plàstic blau.

Un troset més i arribo a la bonica ermita de Sant Medir, d'origen romànic. Ho aprofito per dinar i dubto s'hi improvisar una mica i fer la ruta circular o pujar una mica més amunt. Ho deixo estar, no em vull arriscar i vull veure s'hi trobo el regal pel nebot (... i al final ho faré, a la primera que havia anat, mentre ja passen els reis, no hi ha gairebé ningú i les dependentes poden estar més per mi i dir-me allà on és el "ditxós" camió educatiu... i que juraria que allà on l'han trobat, ja hi havia mirat).


Fitxa Tècnica

Data: 05-01-2013

Kilòmetres: 12.3

Desnivell: 250 m.

Durada: 3 h (amb parades).

Dificultat: baixa.

Circular: no.

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors i, en part, diferent tipus de marques. No té pèrdua i a més està molt concorreguda. TRACK Wikiloc

Nota: hi ha moltes opcions per allargar-la, escurçar-la o fer-la circular. Segurament una de les millors és pujar fins al turó del Maltall de Magarola, a menys d'un kilomètre, tot i que amb 200 metres de desnimell més (i/o acabar a Barcelona i tornar amb els Ferrocarrils de la Generalitat).


Fotos

Vallvidrera - Tibidabo

Excursió agradable per camins molt ben senyalitzats, sempre pels boscos de la serra de Collserola, descobrint fonts, boniques vistes i altres racons prou interessants.

PRIMERA DESCOBERTA

Un cop acabats els camins de ronda, comencem l'any donant voltes a un nou "repte": fer una excursió a cada comarca catalana (potser incloent-hi la Catalunya Nord, també). No em marco temps, aquesta vegada també depèn d'altres factors (algunes comarques són prou lluny per haver-hi d'anar a passar un cap de setmana... i no per anar-hi a fer una caminada i tornar), i fer l'eix ara en obres fa una mica de mandra.

Cap al Barcelonès, doncs, una comarca que em falta i amb l'objectiu, també, de caminar i descobrir una mica una serralada que no conec: Collserola.

Comencem una mica tard, per arribar al Baixador de Vallvidrera fem alguna volteta de més (amb peatges inclosos), tot i que el camí tampoc és complicat  (a la propera m'ho miraré més bé).

La caminada passa per boscos bonics i, a vegades, prou frescos. Durant el recorregut anem trobant punts prou interessants, com les fons Vella, Joana o Budellera, o la Vil·la Joana, on Jacint Verdaguer va passar els seus últims anys de vida.

Allarguem la caminada fins al turó del Puig, encara que no hi acabem d'arribar, i fins al Tibidabo i la torre de Collserola, que completen les boniques vistes que s'han deixat veure de tant en tant pel camí. Totes les cruïlles estan molt ben senyalitzades i és difícils perdre's (alguna fins i tot excessivament ). 

La última parada, més a prop del cotxe del que ens imaginàvem, és al pantà de Vallvidrera, una presa construïda al segle XIX (llavors una joia d'enginyeria hidràulica) per abastir la vil·la de Sarrià, amb la mina Grott, un túnel d'un quilòmetre i mig amb el mateix propòsit, actualment tancat). Actualment és un dels millors refugis d'amfibis de la serralada (i, també, d'altra fauna lligada a ambients aquàtics).


Fitxa Tècnica

Data: 07-01-2012

Kilòmetres: 12.

Desnivell 425 m.

Durada: 3 h.

Dificultat: baixa.

Circular: si.

Participants: en Salvi i jo.

Ressenya

No senyalitzada com a tal, cal una ressenya o track. A pràcticament totes les cruïlles, però, hi ha pals indicadors (tenint doncs, els principals punts de referència, ens podrem orientar i fer-la sense problemes).  TRACK Wikiloc

Inici al baixador de Vallvidrera (FF.CC de la Generalitat).


Fotos