Serrat de la Isidre - Sant Pere de la Portella - M.D. de la Quar

Caminada bonica i variada. Tot passant per diferents boscos gaudirem d’un antic monestir (Sant Pere de la Portella), dues ermites, una església, uns bells salts d’aigua i de magnífiques vistes des del Santuari de la Quar i el serrat de Sant Isidre (100 Cims).

LLÀSTIMA DE LA CALITJA

Caminada de grup. Avui més aviat poquets i arribem tots a l’hora, puntuals. Sortim de Sant Maurici de la Quar i només començar fem la volta per la seva església, barroca, del segle XVII (ampliada al segle XIX).

Ens comencem a enfilar i de seguida amb el nostre primer objectiu a la vista. Tot i que no veiem cap senyal de prohibició o similar, tot fent cas al track que portem voregem els prats de davant la Baumeta, un mas. Fem una volta una mica estranya, suposem que és per no passar pel mig de la casa, encara que després veurem que hi ha camins que la voregen a prop i ens quedem una mica amb el dubte.

Ens enfilem una mica més i al coll dels Graus ens desviem a la dreta. Ens saltem el camí més directe, on cal fer una grimpada (ja que tot i estar marcat amb una fita, és poc evident). Al cap de ben poc, però, arribem a Sant Isidre, una petita ermita de la que no he sabut trobar informació, situada en un petit altiplà. Una miqueta més enllà hi ha el vèrtex geodèsic que assenyala el cim del Serrat de Sant Isidre, un dels nou 100 Cims. Curiosament quan vam planificar aquesta caminada encara no ho era, i ens en vam adonar més tard, de manera que l’hem fet una mica sense voler.

Des del cim les vistes són magnífiques. Llàstima que hi ha molta calitja i la visibilitat no és gens bona, especialment cap al sud, al Lluçanès. En un dia més normal s’hauria de veure, més enllà, Montserrat, el Montcau i el Montseny, però avui ni s’endevinen. Per sort, cap al nord són una mica millors i davant nostre podem contemplar el serrat de Picancel, el Catllaràs, Ensija, el Pedraforca, el Cadí o el Puigmal, entre alguns altres.

Reculem un tros i continuem baixant per una zona més ombrívola, amb algun faig. Avui caminarem, principalment, per boscos de pi roig, tot i que també veurem alguns roures i algunes alzines a les zones més assolellades. De moment amb poques flors, només amb alguna herba fetgera primerenca, encara falta una mica per a la primavera (que a la terra baixa sembla que ja va començant).

Arribem a una riera. Porta aigua i ens sembla sentir el so d’un salt d’aigua. Per curiositat anem a “explorar” i estem de sort. No hi ha camí, però hi acabem arribant més o menys bé. En gaudirem de dos de consecutius, petits però molt macos. En un dia de calor, ens haguéssim refrescat.  Almenys al mapa, no tenen nom. Poc metres més enllà hi ha les ruïnes del molí de la Portella.

Passada la riera la riera ens tornem a enfilar, per arribar al cap de poc a Sant Pere de la Portella. Xoca per les seves dimensions, més grans de les que esperem d’una ermita en un lloc així. Romànica, del segle XII, era l’església d’un antic monestir del que només en queden les ruïnes adossades (que no es poden visitar). Un lloc guapo. Llàstima d’una porta de garatge pintada de verd que li dona més una sensació de discoteca que no pas d’un lloc religiós.

Tot seguit ens comencem a enfilar una altra vegada, un bon tros ben suaument i finalment amb més ganes. Arribem a l’últim objectiu del dia, i el primer motiu per fer aquesta excursió. En teníem ganes des de que vam veure aquest santuari des del cim del Salga Aguda (avui visible des de gairebé tot arreu i rebatejada, en broma, com a “Salsa Aguda” , “Salva el Buda” o “Salt del Cura”, entre altres), ara ja fa un temps. Santa Maria de la Quar és una ermita del segle XVI (tot i que d’origen romànic), neoclàssica, amb la rectoria i la casa dels ermitans adossades. Les vistes des d’aquí també són magnífiques, similars a les del Serrat... llàstima de la calitja, que encara s’ha fet més densa i no ens en deixa gaudir gaire. Tot i això ho aprofitem per dinar i fer una segona foto de grup (la primera l’hem fet al cim).

Per no tornar per l’asfalt baixem per un sender, improvisant una mica, ja que al mapa ens marca un camí. Arribarem a la pista una mica pel dret, però està bé. Al cap de poc arribem a una carretera, que travessem, i a partir d’on comencem a seguir les marques del GR-4 ja fins al final.

Un cop a Sant Maurici l’hostal encara està obert i podem fer el got a la terrassa, per acabar de gaudir, com sempre, de la bona companyia... i acabar de pair els calçots, botifarres i postres diversos de la gran calçotada de grup que vam fer ahir (a casa la Gemma, a qui no ens cansarem de donar les gràcies). Alguns hem començat a caminar encara mig empatxats i ens ha costat una mica arrancar.

Salga Aguda

Punt culminant de la serra del Picancel, les vistes des d’aquest 100 Cims són magnífiques. La caminada per arribar-hi, entre boscos frondosos, tot i que una mica dura, també val molt la pena.

VISTES

A un quart d’onze, puntuals, ens trobem tots a Vilada (inclosos 2 per sorpresa). D’aquí ens repartim en cotxes i marxem cap al Pont del Climent, on començarem a caminar. A la serra de Picancel, on, incomprensiblement, no havia estat mai i en tenia ganes.

Fem un tros de pista, però de seguida ens desviem a la dreta per seguir el rec de la Portella, d’entrada més o menys per un corriol planer, que el va travessant, entre arbres i boixos carregats de molses que li donen un aspecte especial. Llavors, poc més endavant comença una forta pujada, que va fent marrades per boscos encara ombrívols, d’agrair en dies com avui que fa una mica de calor.

A mitja pujada, l’ensurt del dia: en Miquel Àngel es fa un trau al front amb una branca. Per sort entre tots anem més o menys preparats, li podem curar i no sembla massa cosa.

Arribem a la carena i girem a la dreta, la pujada continua però de forma més suau, tot i que amb parell de grimpades fàcils i divertides.

Des del cim les vistes, que ja es començaven a endevinar abans, són realment magnífiques, des d’aquí és domina pràcticament tot el Berguedà i el Lluçanès, a més de la Plana del Bages, Montserrat, el Montseny... I més avui, que fa un bon dia i la visibilitat és bona. Estem de sort.

Al cim aprofitem, també, per refer forces i fer la foto de grup. Tot seguit comencem la baixada, per l’altre banda, en una repetició del que hem fet pujant: carena, baixada forta fent marrades i rec al final, amb més boixos carregats de Molsa. Com a la pujada gaudim tot contemplant un bon grapat d’orelles d’ós i corones de rei florides.

Dinem a la Font de la Molina, ja força avall. Des d’aquí ja només ens queda passar per la font de la Casa del Bosc i el Portell de l’Ovellar (una esquerda a la roca que fa de camí). El meu turmell, lesionat de no fa gaire, respon bé (igual que el genoll d’en Vicenç).

Com sempre, i avui més que anem molt d’hora (si més comparat amb el que és habitual), per acabar de gaudir de la companyia, got a Vilada i cap a casa.

Sobrepuny

Versió fàcil de la pujada a un 100 cims espectacular: el Sobrepuny. Des d’aquest cim (i el Sobrepuny de Baix) les vistes són impressionants: el Cadí, el Pedraforca, el Puigmal, el Montseny, Collserola, Montserrat (i moltes més).

ARA SÍ

Per fi coincidiran els 100 cims de la web amb els reconeguts per la federació. El d’avui ja l’havia fet, però per fer una prova, sense poder-me entretenir a fer fotos (de fet ni portava la càmera) ni a gaudir de la pujada ni de les vistes... vaja, gairebé com si no l’hagués fet.

L’altra vegada vaig fer la pujada més clàssica, des de la Nou. Avui, però, farem una versió més curta i fàcil, sense tant desnivell i, segurament, més bonica. En Ramon, la Clara i jo. En teoria hauríem de començar al Coll de la Plana (tal i com es proposa a la ressenya i al track), però per allargar-la una mica, deixem el cotxe una mica abans, entre Cuirols i Espades, i pujarem per la pista fins al coll.

Un cop al Coll de la Plana deixem la pista i ens comencem a enfilar per un corriol, primer més aviat planer i, finalment, per una pujada una mica més forta. Passem i passarem sempre per boscos, especialment de pi roig (amb algun faigs a les zones més obagues).

Arribant al Sobrepuny les vistes s’obren cap al sud. Avui hi ha molt bona visibilitat, hem triat bé, i les vistes són realment espectaculars, gairebé mig Catalunya: Prades, Montserrat, Sant Llorenç, Collserola (fins i tot distingim la Torre de Collserola), El Montnegre, el Montseny, Cabrera, Milany... Ho aprofitem per refer una mica les forces.

Tot seguit baixem una mica i ens desviem del camí marcat per anar fins al Sobrepuny de Baix, amb pràcticament les mateixes vistes que el seu germà gran, però aquí obertes a totes bandes, amb el Cadí, el Pedraforca i alguns dels cims més alts dels Pirineus, entre altres, ben a la vista. Gairebé millors.

Baixem una mica per una bonica fageda i després planegem per una pista amb vistes a les muntanyes del Berguedà. Ho aprofitem per dinar, gaudint del sol i les vistes (realment, hem tingut un gran dia).

D’aquí cap al cotxe i cap a casa.

Malanyeu

Per imponents fagedes i pinedes de pi roig, amb magnífiques vistes i amb un toc d’aventura (tot passant per dos passos equipats), aquesta ruta al voltant de Malanyeu és espectacular.

AMB UN TOC D'AVENTURA

Avui caminada de grup. Extra, aquesta l’organitzen la Gemma i la Clara, que també faran de guies (i jo, en principi, només d’ajudant). Serem 10.

Comencem a caminar a Sant Sadurní de Malanyeu, amb una església romànica, del segle XII, encara que molt modificada al segle XVII. Tot i que hi ha algun núvol la visibilitat és molt bona i comencem a gaudir de les primeres vistes. Prenem la pista que passa pel costat de les antigues Escoles fins que trobem un corriol, a la dreta, on ens comencem a enfilar amb ganes.

De seguida arribem als Griells de Cal Picot. És un pas equipat curt però espectacular (i un dels motius pel que hem fet aquesta caminada). Comença als peus d’un salt d’aigua, on s’han format uns gours molt bonics. Primer es puja per uns graons excavats a la roca amb l’ajuda d’unes cordes, per tot seguit enfilar-nos per una escala a la que li falta alguna barra. S’arriba a un replà, i d’aquí, pel mig d’una roca foradada es travessa cap un salt d’aigua on sembla que s’hagi d’acabar el camí. En pocs metres i fent un gir de 180º, però, grimpant per sobre la roca foradada i una mica més arribem a dalt del salt (i el pas). Una mica aeri, al final (ho passo una mica malament), però molt bonic i espectacular. Val la pena.

Un cop superat aquest primer obstacle el camí s’enfila al costat d’una cinglera que anirem resseguint. Com ens passarà durant tota la caminada, anirem alternant bonics boscos, ara fagedes, ara pinedes de pi roig (ara una mica barrejats).

Arribem a una carena. Tot i que les guies no ho veuen massa clar, al final em fan cas i girem a l’esquerra. En pocs metres arribem a la Foradada, una curiosa roca foradada (com bé indica el seu nom). Ja n’hem passat alguns, i en passarem algun més, però aquí hi ha el primer gran mirador del dia. Davant nostre: el Cogulló d’Estela, la silueta inconfusible del Pedraforca, el Cadí i la Tossa d’Alp (entre altres) amb els seus cims nevats. Preciós.

Ens continuem enfilant, seguint els cingles, fins que el camí gira a l’esquerra, per enfilar-se de manera més suau i al cap de poc carenant. Sempre per bells boscos que, de tant en tant, en algun coll amb clarianes, ens ofereixen noves vistes, ara cap al sud, als suaus relleus del Baix Berguedà i el Bages, amb Montserrat al fons.

Passem pel Cap de la Baga de Cabanelles, el cim més alt del dia i últim gran mirador. La visibilitat és bona, tot i que algun núvol llunyà ens fa la guitza, tapant algun cim, i algun núvol proper, tapant-nos el sol, notant-se i força (amb sol s’està bé, tapat fa més aviat fred... i ens anem abrigant i desabrigant).

Aprofitem per dinar en un prat del Collet de la Font del Tudó (abans de la baixada), al sol. Fins i tot ens hi estirem una mica (tot i que la migdiada s’acaba quan un núvol tapa momentàniament el sol).

Baixem amb ganes una altra vegada, sempre per boscos bonics. Passem pel Grapissot, segon pas equipat del dia. Fàcil i curt (tan, que fins i tot alguns semblen una mica decebuts). Un cop passat continuem baixant fins al Serrat del Mill, on carenarem tot planejant una mica.

Fem la volta versió curta, entre parades i paradetes (amb moltes “reunions” perquè sí) no anem tard, però tampoc molt d’hora i ja anirà bé. També perquè passarem per la Font de les Travesses, un racó molt maco amb uns faigs realment imponents.

Arribem a Malanyeu tot passant per pistes. Com què no hi ha cap bar, anem a fer el got a la Nou, la millor manera d'acabar una gran caminada, amb una gran companyia.

Rasos de Tubau

Per pinedes que prometen bolets a la tardor s'arriba al cim dels Rasos de Tubau, poc concorregut. Les vistes hi són impressionants. Pel camí, una ermita pre-romànica molt ben conservada i, amb una mica de sort, fins i tot podrem sorprendre algun cérvol i/o algun cabirol.

CÉRVOLS I CABIROLS ... I PAPALLONES, ARANYES BOLETS I FLORS

Avui sí, quan llevo, que és una mica més tard (avantatges de no tenir fills). Vaig relativament a prop i començo a caminar cap a les onze. Avui també vaig buscant flors, improvisant una mica, tot i que tinc clar la zona on vull anar.

M’enfilo per pinedes, que fan molt bona pinta de bolets. De fet ja hi veig més d’un boletaire. I, de fet, també, tot i que no els colliré (per allò de que no els he collit mai, i fa una mica de respecte), veure un bon grapat de xampinyons silvestres (una bona menjada).

La primera parada és a Sant Esteve de Tubau (o de Montner), una pertita ermita pre-romànica del segle X, al costat de la masia de Tubau, ben restaurada i conservada.

Si bé avui no estaré molt de sort amb les flors (no portem un gran any en aquests aspecte), ben diferent serà amb la fauna. Papallones, aranyes i escarabats, entre altres, m’acompanyaran tot el camí. Però avui, a més, tindré la sort de sorprendre un cérvol mascle, i un cabirol amb la seva cria, sembla de pocs dies o setmanes.

Si tot pujant les vistes ja són prou boniques, tot i que avui tampoc és el millor dia per això, des de dalt el cim són espectaculars. Des d’aquí es pot veure Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Bages, el Montseny, el Collsacabra, l’Alta Garrotxa, el Ripollès, la Tossa Plana d’Alp, el Cadí, el Pedraforca...

Baixo pel camí correcte. No surt al track ni a l’explicació, però a la pujada m’he equivocat (fent la reconstrucció dels fets, més endavant m'adonaré que he acabat arribant a un coll per la banda oposada d’on havia d’arribar-hi... i, llavors, quan havia d’anar a la dreta, en realitat anava cap a l’esquerra. Al final dues hores més caminada, per no fer cas al meu subconscient, que ja m’anava dient que el paisatge que veia no era el que havia de veure). Cansat però content, cap a casa.

Gorgs de Sant Jaume de Frontanyà

Sortint de l'impressionant església romànica de Sant Jaume de Frontanyà, entre boscos i prats, aquesta caminada passa pel costat de la riera del Molí i el Rec de la Riba (que, amb d'altres, acabaran formant la riera de Merlés), amb un bon grapat de bonics gorgs i salts d'aigua.

PRIMERA D'ESTIU

Després de dies per terra baixa tinc ganes d'una mica més de muntanya. Les caminades per salts d’aigua les tenia mig aparcades per l’any que ve, però com que la primavera està sent generosa, ho aprofitarem.

Comencem a caminar al monestir de Sant Jaume de Frontanyà, una de les joies del romànic de casa nostra (del segle XI), tot i que només en queda l’església (del que havia set un monestir). De seguida passem per pinedes de pi roig i prats, encara ben verds. Fent fotos a alguna flor, aquest any, anirà just, però m’he proposat arribar a les cinc-centes espècies (encara que alguna, potser, no la tingui del tot ben classificada). Em falta poc, però cada vegada m’és més difícil trobar-ne de noves.

La ruta d’avui és idea d’en Salvi i la fem amb mapa. Dubtem una mica, però trobem el Gorg del Matxo. No està indicat i sort en tenim, justament, del mapa. Petit però bonic, per posar nom als diferents gorgs fem servir el mapa de l'ICC i el P.O.U.M de Sant Jaume, ja que per aquest gorg i el següent al wikiloc he trobat totes les versions possibles (les més freqüent, confondre el gorg Blau amb el del Matxo i situar el Blau més avall, en gogs que no tenen nom, si més no que sapiguem).

Vist el gorg tornem a la pista principal, ara ja resseguint la riera del Molí. Poc després trobem fàcilment l’impressionant Gorg Blau (al costat del camí). De dimensions una mica més grans, el fotografiem de tot arreu.

Seguim el camí per la pista, tot desviant-nos, de tant en tant, a veure altres bonics gorgs que també queden al costat del camí (i d’altres que s’entreveuen, i que ens saltem). L’excursió d’avui gairebé és d’aquelles que és per passar del camí i seguir pel mig del riu, tot remullant-se... però això, ho deixo per un altre dia.

Seguim el GR, que ens fa enfilar una mica a la muntanya, per tornar a baixar més endavant, a la mateixa pista. No entenem perquè, no val la pena, segur que hagués set millor continuar per la pista (com poso al track).

Passada la font de la Moreta busquem una drecera per baixar cap al salt de Cara de Boc. Ho provem per un camí que sembla força fresat. No ens surt del tot bé. Gràcies a això, però, podem veure un altre gorg molt bonic... i el salt, per la part de dalt, sense que puguem baixar. Haurem de tornar a pujar per on hem vingut, però haurà valgut la pena.

Reculem, doncs, fins a la pista per on veníem, fins a trobar el desviament correcte al bonic salt de Cara de Boc (o gorg de la Moreta). Molt millor del que ens imaginàvem. Llàstima que, aprofitant el bon temps, hi hagi gent banyant-se i no pugui evitar que surtin a les fotos. L’aigua està a una temperatura força agradable, m’he posat, m’hi poso, i m’hi aniré posant de peus, calçat i tot.

Vist el salt, reculem per on hem vingut, un poc tros, fins a prendre un camí a la dreta, baixar una mica, travessar la riera i canviar de riu. A partir d’ara anirem seguint el Rec de la Riba, una mica menys cabalós.

Deixem gorgs de banda, però no podem anar a tots (una altra dia, espero, ja remuntarem el riu... pel mig del riu. Segur que val la pena). La primera parada és al Gorg Rodon, bonic, i la segona, una miqueta més a amunt, al Gorg Negre, encara més bonic. Ho aprofitem per dinar.

Continuem el camí. Le següent parada, per variar una mica, és a Sant Esteve de la Riba (romànica, del segle XI o principis del XII). Està enganxada a la casa que li dóna nom i només hi fem una ullada.

Un tros més amunt hi ha la font del Pantà. No raja generosa, però si suficient per fer mitja dutxa i omplir les cantimplores (que ja començaven a anar racionades). Poc més enllà hi ha el pantà.

Encara ens queden dos gorgs més. El primer és el de Caselles, una mica més modest que els anteriors, però igual de bonic. Per la seva forma, és el que en recorda més als del torrent de la Cabana (relativament a prop). El segon és una mica més enllà, sense nom, però també bonic.

Entre foto i foto la caminada se’ns ha allargat i decidim escurçar-la una mica, deixant alguna cosa per alguna excursió futura. Un altre cop a Sant Jaume ens "banyem" a la font, la calor no ha set intensa, però suficient com per necessitar una bona refrescada.

Vilada (PR-C 147)

Bonica caminada pels boscos del Berguedà, si és temps i amb una mica de sort segurament s'hi pot collir algun bolet. De camí i, especialment, al castell de Roset, gaudirem de bones vistes a la Serra de Picancel, el Berguedà...

NO SÉ BEN BÉ A QUE...

Quan em llevo. Des de que vaig tornar de vacances que no he parat i em toca descansar una mica. Improvisant em decideixo per una de més aviat curta i pel Berguedà... no sé si per caminar o anar buscar bolets si es dóna el cas (tot i que m'han dit que no n'hi han gaires, però havent estat fora no ho tinc massa controlat). Anant, a la carretera s'hi veuen molts cotxes aparcats... com passa tot sovint, però, penso que hi deu haver més boletaires que bolets.

Aparco a Vilada i començo a caminar (sense visitar la Fira del Bolet que s'hi celebra, tot i que això no ho sabia). El camí s'enfila ràpidament entre pinedes, moltes que fan molt bona pinta... i reprimint-me les ganes de deixar la caminada per un altre dia i entrar al bosc... tot i que la intenció és no fer-ho si no ho veig molt clar (en trobi algun pel camí i/o en vegi molts de "dolents").

A partir de la Creu de Roset la pujada es suavitza, segueix per sobre una conducció d'aigua, tot passant, també, per les fonts de Roset i de l'Arç (que no raja) i el Túnel de l'Aigua. També comencen les vistes, que al castell de Roset seran molt boniques, especialment a la vall del Merdançol i la serra de Picancel, i els cingles de Sobrepuny. Mig encalitjada, més enllà, la serralada de Montserrat.

La baixada, com la pujada, passa gairebé sempre per pinedes, ara més humides, ara més seques (a vegades, també, amb alguna alzina i algun roure). Se'm fa una mica llarga, massa tros només per gaudir de noves i boniques vistes al pantà de la Baells i la serralada de Picancel. Ara, sabent-ho, potser l'escurçaria una mica per alguna de les dreceres que he trobat cap a Vilada.

I de bolets, què? Doncs només les quatre rossinyoles de pi (camagrocs) que he trobat al principi, per una bona truita, tres cames de perdiu (que solen ser bona senyal) i una llenega solitària. De "dolents" ben pocs... reprimir-me, doncs, al final no ha set massa difícil (no seria la primera caminada que deixo a mitges).

Puiglluent

Caminada bonica per la serra del Catllaràs. Tot pujant gaudirem de diferents ambients, amb una rica flora que fan especial aquestes muntanyes. Tot caranant i enfilant-nos a algun dels seus cims carenant tindrem molt bones vistes.

AMB L'EXCUSA DE LES ORQUÍDIES

Amb l’excusa de les orquídies començarem a descobrir el Catllaràs, diuen, una de les serres més desconegudes del Berguedà. La intenció és fer-ne un bon tros. Marxem a les nou, com sempre, per començar a caminar a quarts d’onze. Ho fem a Sant Jaume de Frontanyà, fent la primera parada només baixar del cotxe. L’antic monestir del que només en queda l’església, i dóna nom a poble, és una de les joies del romànic llombard a Catalunya.  

Feta la visita comencen a pujar, i pujar. Ho fem principalment entre pinedes. Trobem la calor, l’estiu sembla que ha arribat de cop i es nota. Per això, també, comencem la temporada de muntanya. Un cop acabada la pujada més “forta” les pinedes es combinen amb alguns prats. A partir d’aquí anirem carenant, enfilant-nos a diferents cims: Faig i Branca i Puiglluent, amb bones vistes, a una petita part del Pirineus i, especialment, al Berguedà (una mica més enllà es distingeix, també, les muntanyes de Montserrat). Com que encara tenim ganes de caminar, tot carenant arribem fins al Pedró. Les vistes no milloren (més aviat al contrari), però entre arbres es pot veure el Pedraforca.

Tornem per on hem vingut, només desviant-nos a la Creu Malosa per seguir les marques del PR fins al Pla del Cingle, des d’on hi ha unes vistes molt boniques de Sant Jaume. Al final del dia no haurem trobat massa flors noves (només un parell), la majoria eren conegudes, però entre elles un bon grapat d’orquídies, fins a nou de diferents, alguna de nova per mi, com la magranera borda.

Torrent de la Cabana

Entre pinedes de pi roig, un gorg darrera un altre cada cop més bonics. Si la temperatura acompanya conviden al bany. Caminada espectacular.

I EL BANYADOR???

Marxem tard, bé, a les 9... tot un rècord!!!

Fem el cafè de rigor, a Campdevànol, i comencem a caminar cap a les 10 o 1/4 d'onze.

A tota pastilla... sembla que anem tard, tant que fins i tot ens passem un desviament (tot i que la caminada està molt ben senyalitzada).

Reculem un trosset i cap amunt... fotent-nos de calor.

I ahir patint per si plouria o faria fred. Porten cangurs, capelines i fins i tot, algú, un forro polar! I el banyador a l'armari!

Ostres... com el trobem a faltar!

Els gorgs són moooooooolt bonics (però molt) i ens entretenim més o menys a tots... i tots conviden a banyar-s'hi(collons! quina calor!).

Bé, decidim tornar un altre dia... només a banyar-nos, snif!

Des de l'últim gorg, una mica de pujada fins al collet del Daguí i baixada fins al punt de sortida, esquivant uns perillosos cavalls i unes vaques encara pitjors. L'Isa gairebé arriba a baix amb un temps rècord.

Torrent de la Cabana (2)

Un gorg darrera un altre, cada cop més bonics. Si a la primavera la caminada és espectacular, amb els salts glaçats encara ho pot ser més.

TURISME DE GEL

Marxem ni molt d'hora, per no passar fred, ni molt tard, per no trobar molta gent... missió impossible després que hagin ensenyat els gorgs repetides vegades per TV3 (a l'Espai Terra i al Temps). De fet, si no hagués set així, segurament a nosaltres tampoc se'ns hagués acudit venir.

Repeteixo excursió, una cosa poc o gens habitual en mi (en tinc moltes a la llista per fer)... però el que esperem veure és ben diferent al que vam veure a la primavera d'ara ja fa gairebé tres anys. Avui toca, com va dir en Tomàs Molina, turisme de gel.

Les temperatures són més agradables del que ens imaginàvem, i com fa dues setmanes a Matagalls, torno a anar massa abrigat, espero, però, trobar-me millor que aquell dia (i, finalment serà així).

Repetir, no em decep, el primer gorg, el de la Cabana és espectacular (més del que recordava amb aigua)... i els de la Bauma i el Colomer, també. Afortunadament avui no tenim tanta pressa com a la primavera i em puc entretenir a fer les fotos que vull, amb dues complicacions, em fa por que el blanc del gel faci que les fotos no quedin del tot bé... i esperar, amb paciència, a que no hi surtin altres "turistes" com nosaltres (al final no seran les millors que he fet, però quedaran prou bé).

Entre una cosa i l'altra, però, arribarem a dinar a casa una mica més tard del que calculàvem (i sort que ara baixar del Ripollès és poc més de mitja hora). La tornada cap al cotxe la fem una mica més ràpid, però també sense preses. El dia és agradable, excepte quan passa algun cop del vent, i les vistes clares i netes, sense ser espectaculars, són boniques.