Colònies Tèxtils del Llobregat

Ruta per conèixer els inicis del nostre passat industrial. Tot fent una agradable ruta al costat del riu Llobregat, anirem passat per un munt de colònies tèxtil i coneixerem els elements que les caracteritzaven i també els que les feien úniques.

HISTÒRIA

Avui toca bici, que sempre en fem menys de la que volem. Aprofitarem que anem amb dos cotxes per fer-ne una que fa temps que tenim pendent.

Sortim de Cal Rosal i comencem a resseguir el riu LLobregat. Durant tota la ruta el tindrem al costat, més o menys a prop. Travessarem horts, camps i boscos de ribera més o menys degradats (més aviat més que menys).

Gairebé només sortir, però, ens desviarem, fent més volta de la que calia, fins l’ermita de Sant Vicenç d’Obiols. Té una curiosa història que la fa única: preromànica es va restaurar fa molts anys seguint uns criteris ben diferents als actuals. Se li va voler donar l’aspecte que havia tingut inicialment, en època visigòtica, desmuntant tots aquells elements posteriors, inclosos els preromànics (deixant-ne només algun testimoni). Deixant de banda els criteris de restauració, el resultat és prou bonic i és una de les poques ermites visigòtiques del nostre país. A fora està envoltada per un bon grapat de tombes excavades a la roca.

Tornem a la ruta i anem passant una colònia darrera l’altra. Al Berguedà hi ha una concentració única de colònies tèxtils: catorze (més la fàbrica de Cal Metre). Cap d’igual, ja que totes tenen elements comuns, però també totes de singulars. A totes existien dos espais ben diferents: l'industrial, on hi havia la fàbrica i els elements que permetien transformar l'aigua del riu en energia per moure la maquinària (la resclosa, el canal i la turbina), i, més o menys a prop, els habitatges dels treballadors. En aquest últim espai, segons la colònia, també hi ha havia tota mena de serveis i equipaments per als obrers: església, botigues, safareig, escola, cafè, teatre, zona esportiva... Moltes tenien, també, la torre de l’amo, un gran habitatge residencial que sovint tenia una doble funció: era casa d'estiueig per a la família i espai on dormien els amos quan pujaven a la fàbrica des de Barcelona, generalment un cop a la setmana, per controlar que tot funcionés correctament. La veritat és que, com que anem una mica justos de temps, no ens hi entretenim gaire, i alguna només la veiem a l’altra banda del riu. Però en cada colònia podem veure un o alguns d’aquests elements. Dinem, a més, al mirador del costat de la resclosa de Viladomiu.

Passem, també, per Sant Martí de Puig-reig, una bonica església romànica, del segle XII.

La pedalada és una mica trencacames, especialment a la seva part final. I més per nosaltres, que no hi estem acostumats. En alguns punts acabem amb la bici a la mà. Acabarem també, més tard del que comptàvem. La Clara fins i tot pateix perquè no se’ns faci fosc, tot i que al final arribarem bé.

El punt final el fem a l’Ametlla de Merola, una de les més ben conservades. La volta sencera, però, quedarà per un altre dia (jo ja l’he visitat, encara que fa temps, i no em quedaré amb les ganes).

Nota: al llarg del recorregut hem passat per les colònies de cal Rosal, la Plana, l’Ametlla de Casserres, Cal Bassacs, Viladomiu Nou, Viladomiu Vell, El Guixaró, Cal Prat, Cal Cases, Cal Pons, cal Marçal, Cal Vidal, Cal Riera i l’Ametlla de Merola. Algunes les hem travessat pel mig, d’altres ens han quedat a l’altra banda del riu (en totes hi ha algun pont per desviar-s’hi).

Ivars - Vallverd - Penelles - Castellserà - La Fuliola - Ivars

Ruta que uneix un grapat de pobles de la plana lleidatana. El principal objectiu de la ruta és gaudir de les pintures murals d’Ivars d’Urgell, Vallverd i Penelles, encara que de camí podrem visitar, també, l’estany d’Ivars, el Castell del Remei o la vila closa de la Fuliola. Per la seva llargada i característiques és recomanable fer-la en bici.

ART DE CARRER

Avui toca bici... de fet, tocaria un cop al mes, però rarament ho complim (per una cosa o una altra). Per fer-ho hem triat una sortida per diversos pobles de diferents comarques de la Plana d’Urgell abans no hi faci massa calor. La idea és visitar-ne principalment dos, pels seus murals.

Sortim d’Ivars d’Urgell i ens anem aturant a tots els murals que trobem pel camí. Són d’ocells que formen part de l’Enciclopèdia Mural, un projecte que vol enllaçar la vessant artística, l’educativa i la mediambiental a Ivars i Vallverd. Va començar l’any 2009, per iniciativa de l’artista local Swen Schmitz, amb el suport de l’ajuntament d’Ivars i altres organismes. La idea és la creació d’una “enciclopèdia” a través de murals de gran format, representatius de la fauna de l’Estany i repartits per murs dels municipis: al carrer, a l’abast i obert a tots els públics, amb la informació bàsica anotada en uns panells informatius i enllaçada en un espai web. En veurem, entre altres, el del bec-planers, el mussol, l’òliba, els teixidors, el blauet, el torlit o el cullerot. Està molt bé.

Sortim d’Ivars i al cap de poc arribem a l’estany. Avui, però, només ens hi acostarem una mica i el contemplarem des d’un parell de miradors. Val molt la pena fer-hi la volta, però la pedalada d’avui ja és prou llarga per nosaltres i ja la vam fer no fa gaire (veure més avall). Es veuen força aus aquàtiques, però massa lluny perquè les puguem identificar. De més a prop, com als campanars i altres edificis alts que anirem trobant de camí, anirem veient cigonyes. Una estampa que sempre m’agrada contemplar.

D’aquí anem a Vallverd, que comparteix “enciclopèdia” amb Ivars. Tampoc els buscarem tots, però tot passant veurem, entre altres, els murals dels cames-llargues, l’esplugabous o de la gavina vulgar.

Sortint del poble tornem a pedalar pel paisatge que ens ha acompanyat fins ara i ens acompanyarà tot el dia. Una plana encara força verda, amb un mosaic de camps de cereals i fruiters. Principalment ametllers només començar i, tot seguit, el que ens semblen pomeres, pereres o pruneres, i alguns pocs presseguers, també alguna vinya. De fons les serres de Bellmunt i Almenara, i, més enllà, les parets del Montsec. Fa un bon dia i la visibilitat és bona.

Estem de sort i, pel camí, podem observar algunes de les espècies d’ocells més representatives de la zona (reals). És deixen veure bé algun milà negre i algun esparver cendrós, dues aus que no acostumem a veure.

Passem per l’imponent castell del Remei. En realitat és un gran casal al que s’hi van afegir quatre torres circulars a les quatre cantonades, simulant una fortificació, amb elements historicistes i noucentistes. La seva finca va arribar a ser el latifundi de regadiu més gran de Catalunya (amb mil-noranta hectàrees). Actualment és molt més petita però continua dedicada a l’agricultura i, al voltant del castell, hi ha diferents edificis dedicats o relacionats amb la producció agrícola, com magatzems, un restaurant, una botiga, cellers i una bodega que pot presumir, llegeixo, de produir el primer vi embotellat de Catalunya. Just al seu costat hi ha el santuari del Remei. Avui hi fan un aplec de sardanes i està ple de gent.  

Pedalem una estona més i arribem a Penelles. De fet, l’excusa per fer aquesta volta en bici, per la curiositat que ens desperta. Actualment aquest petit poble de la Noguera, de només quatre-cents habitants, pot presumir de ser el poble amb més murals per habitant de tot Catalunya gràcies al Gargar Festival. Aquest esdeveniment va néixer amb l’objectiu d'aportar al poble una injecció de vida i de combatre el seu despoblament, tot difonent la cultura artística al món rural. En pocs mesos els primers vint murals que s’hi van pintar, l’any 2016, es van convertir en un referent de l’art de carrer i va atreure a milers de visitants. Des de llavors ja n’hi ha més d’un centenar repartits pels seus carrers, convertint el poble en un museu a l’aire lliure que visiten més de quaranta-mil persones a l’any. El festival se celebra la setmana que ve, no ho sabíem, i entre vint i trenta artistes, molts de renom, dissenyaran i pintaran durant uns dies diferents espais cedits pel municipi, acompanyats de concerts, mercats i tallers artístics entre altres. Val a dir que “Gargar” és el cant que fa la ganga, un ocell de secà en perill d'extinció (que no tindrem la sort de veure), i que es va escollir perquè, com l’ocell, el poble no vol passar a l'oblit ni desaparèixer.

Per l’hora que és hi ha força gent amunt i avall contemplant els murals, nosaltres no els voltarem tots, tot i que en seran un bon grapat, només els més propers a la ruta que estem fent (desviant-nos, per exemple, per alguns carrers). N’hi ha de tots els estils i per a tots els gustos. Uns ens agraden molt, d’altres no tant, però la veritat és que val molt la pena fer la visita.

Aprofitem per dinar a la plaça del poble. Acabem la visita i continuem pedalant per la plana. Passem per Castellserà, que ens imaginàvem més bonic, però només hi ha el casal on viu el Mag Lari i poca cosa més. Ens agrada força més la Fuliola, concretament la seva vila closa. El nucli primitiu del poble, tancat, reclòs sobre si mateix i antigament protegit per muralles, del que encara ara en queden els portals d’accés i algunes cases.

En els últims kilòmetres notem el cansament, segurament a causa dels mesos que fa que no agafàvem la bici. Tot i això encara ens queden forces per desviar-nos fins a la bonica ermita de la Mare de Déu de l’Horta, ja a Ivars, del segle XVI, renaixentista i barroca. També, per gaudir dels últims murals de la Enciclopèdia (el milà, les polles blaves, les grues, les orenetes, el xoriguer, o el pardal, entre altres).

Estany de Canet o de Sant Nazari

L’estany de Canet (o de Sant Nazari) presenta el seu millor aspecte amb les muntanyes de fons. És un espai protegit on s’hi pot observar una fauna i flora molt interessants tot fent-hi una passejada molt agradable.

EN FAMÍLIA

Per reis ens vam regalar un cap de setmana en família. Estem instal·lats, des d’ahir al vespre, en un bungalow a Canet de Rosselló, amb els meus pares, germà, cunyada i nebot.

La idea era fer una excursió en bici al matí, però està molt ennuvolat i fins i tot plovisqueja una mica. Ho deixarem per la tarda. Per aprofitar el matí, però, anirem fins a la Maternitat d’Elna. L’edifici està bé, sense ser res de l’altra món, ara bé, la història que amaguen aquestes parets és bonica i commovedora. La vaig conèixer, si no recordo malament, gràcies a un documental de TV3 i, arrel d’això, gràcies al llibre d’Assumpta Montellà: “La maternitat d'Elna”. Des de llavors era una visita que tenia pendent, i d’això ja fa uns anys. Ens agrada i val la pena.

Tot seguit fem una volta ràpida per Perpinyà. Una hora llarga passejant pels seus carrers, que ens permetrà passar per l’Ajuntament, la Catedral i el Castellet. Un tastet que, a la Clara i a mi, ens deixen moltes ganes de tornar per passar-hi un dia sencer. A primera hora de la tarda hi fan una processó per invocar la pluja... i sembla que l’ajuda de Sant Galderic serà efectiva, potser no acabarà amb la sequera, però plourà tota la nit.

Dinem al bungalow. El dia continua gris però ja no plovisqueja. Ho aprofitem, ara sí, per fer una volta en bici. Seguim el carril bici que passa per la barra de sorra que separa el mar de l’estany de Canet (o de Sant Nazari). En una banda dunes, a l’altra la maresme amb una vegetació ben interessant.

Ens desviem a la vila dels pescadors, reconstruïda tal i com era antigament, amb diverses barraques en ús i una de visitable, que està tancada. També aprofitem per acostar-nos a la riba de l’estany, que amb un cel i unes aigües blaves amb el Canigó al fons ha de presentar un aspecte molt més bonic. Que hi farem.

Val la pena, també, per la fauna que s’hi pot observar. No ens hi entretindrem gaire, a més, ens hem oblidat els prismàtics a casa. Tot i això podrem contemplar cabussons emplomallats, ànecs coll-verds, corbs marins, agrons blancs, flamencs, esplugabous, martinets, corb marins, gavians, bernats pescaires, fumarells i algunes limícoles.

Al final de la barra girem a la dreta, resseguint el llac, mig improvisant. Arribem a Alenyà, ja amb la idea de fer-hi la volta sencera, però ens adonem que haurem de fer un bon tros per carretera, no ens fa cap gràcia i decidim recular per on hem vingut.

Una altra vegada al bungalow aprofitem per jugar a diferents jocs. Per acabar de rematar el dia, abans de sopar, anirem a Perpinyà per veure un espectacle amb llums làser en una canal. Curt i ja sota la pluja, ens agrada a tots amb diversos matisos d’entusiasme.

Ruta Termal

Via verda força planera, travessa un paisatge agro-forestal. Passa, també, pels punts més interessants de Caldes de Malavella (balnearis, fonts...).

CALDES

Fa dies que no en fem i avui toca bici, ja. Ens decidim per la Ruta Termal, per la relativa proximitat a casa i per ser força fàcil. Comencem la ruta a la Creu de la Mà, darrera el camp de golf que tot seguit travessarem. Un petit tram que ens podríem haver estalviat, per començar just passada l’A-2.

Tot seguit començarem a passar pel paisatge que ens acompanyarà tota la ruta: masies i camps de cereal, majoritàriament segats, i boscos, principalment pinedes i suredes.

Segurament, però, el més interessant d’aquesta ruta és el seu pas per Caldes de Malavella. Passem pel balneari Vichy Catalan, la casa Matheu, la Casa de les Punxes i el balneari Prats, d’estil modernista; per les seves fonts termals, que ragen a cinquanta-sis graus de temperatura: la de la Mina, la dels Bullidors i la de Sant Narcís; a més de les restes del l’antic balneari romà del Puig de Sant Grau i el castell de Caldes.

A la sortida del poble passem, també, per la bassa d’en Rufí, que sembla que està restaurada i en custodia, per tal d’afavorir i conservar la fauna autòctona aquàtica o associada a llocs humits (amfibis, rèptils, rats penats...). Sempre m’agrada veure aquest tipus d’iniciatives.

Més endavant, fem una parada, també, a Vilavella, un mas molt antic que te adjuntada l’ermita de Sant Vicenç d’Esclet. Esta bé.

Poc més enllà, quan arribem al carrilet (la Via Verda entre Girona i Sant Feliu), girem cua i tornem pel mateix camí. Un cop acabat ens sembla que ha estat bé, però que igual hagués estat millor aprofitant el carrilet per anar de Cassà a Caldes, visitant aquests dos pobles. Una altra vegada serà.

El Tren Petit (Palamós - Palafrugell)

Via verda que uneix Palamós i Palafrugell, el seu traçat transcorre per una part de l’antic recorregut de l’anomenat “Tren Petit”, que connectava Palamós amb Girona passant per la Bisbal d’Empordà. Se li ha afegit alguns ramals que permeten fer diverses visites o variacions a la ruta (si es vol).

PRIMER BANY

Tot i que l’objectiu és fer una excursió en bici un cop al mes, per un motiu o per un altre, poques vegades ho aconseguim. Ara ja tocava, feia força que no ho fèiem. Tot i anar tard, ens decidim per la Ruta del Tren Petit, que tenim ganes de fer des de fa temps (especialment la Clara). És una via verda “inspirada” en el recorregut que feia aquesta via fèrria inaugurada el març del 1887 i que va estar en funcionament gairebé setanta anys, fins al febrer del 1956, unint Palamós amb Girona. Dic “inspirat” perquè pel que em sembla entendre del que llegeixo, només una part coincideix amb el recorregut original, que anava pel costat de la carretera i que aquesta, ens les ampliacions que ha patit amb el temps, ha acabat soterrant la via.

Sigui com sigui, la Via Verda travessa un paisatge agrícola, la plana de l’Aubí, almenys aparentment, ben conservat. Amb el massís de les Gavarres i les muntanyes de Begur de fons i les ombres que anem trobant pel camí, de tant en tant, fan un passeig molt agradable (fa uns dies, amb els camps de colza florida, ben groga, encara deuria ser més bonic). De fet, tot i l’hora (cap al migdia), i la caloreta que fa, deu n’hi do la gent que anem trobant amunt i avall.

En aquesta plana, a més, moltes de les seves masies estan fortificades, per defensar-se dels continus atacs pirates que patien les costes catalanes entre els segles XV i XVII. Durant el recorregut en veurem un parell (a una mica de distància): la torre de can Xec, adossada al mas Bofill (una mica tapat pels arbres), i la Torre Roja, que dóna nom al mas (les dues del segle XVI). Durant el recorregut ens desviem per anar, també, a la torre Simona (darrera una tanca, amb un “forat” des d’on es pot veure bé). Antigament adossada a un mas, del que no en queda res, és de planta rectangular, dels segles XIV-XV, i una de les més ben conservades de la comarca.

Arribem al final del ramal que va a Palafrugell, tot i que s’acaba una mica abans d’arribar-hi. Tot seguit fem el mateix amb el de Mont-ras, que si arriba al poble (el centre queda una mica més enllà, i pel trànsit, ens fa una mica de mandra anar-hi. Ho deixem, si un cas, per una altra ocasió). Després anem fins a Torre Simona i, finalment, fins a la platja de Castell.

Hem deixat la platja de Castell expressament per al final per dinar-hi tranquil·lament, encara que sigui una mica tard. També per fer-hi el primer bany de la temporada... al fer un final de maig amb temperatures més pròpies de juliol. El meu molt curt, gairebé entrar i sortir, que l’aigua encara està força freda. La Clara, però, que a vegades sembla la reencarnació d’un pingüí, s’estarà força estona dins l’aigua.

D’aquí cap al cotxe, i cap a casa.

Hostalets - Olot (Cami Ral Vic-Olot, etapa 3)

Tercera etapa del Camí Ral entre Vic i Olot, tot aprofitant la Via Verda del Carrilet.

VIA VERDA

Avui toca bici, que entre una cosa i una altra ja porten massa temps aparcades. La Clara en té moltes ganes i com que fa poc va ser el seu aniversari tria ella. La primera idea era fer el Tren Petit de Palafrugell, però com que ahir vam anar als Aiguamolls de l’Empordà amb la colla de la Universitat (on vam gaudir molt contemplant un bon grapat d’espècies diferents d’ocells), al final farem la tercera etapa del Camí Ral Vic-Olot... així només ens quedarà pendent la primera per fer (la coherència en l’ordre potser no és la millor, però ha anat així).

Sortim de l’aparcament a l’entrada d’Hostalets d’en Bas. Fem un petit tram de carretera i enllacem amb la Via Verda, que poc més endavant enllaçarà amb el Carrilet, la via verda principal.

Pedalem per un paisatge agrícola, planer i envoltat de muntanyes, amb les serres de Cabrera, la de Santa Magdalena i el Puigsacalm a una banda, i la serra del Corb a l’altra. Més enllà els cims nevats del Pirineu. Als pobles les antigues estacions recorden que per aquí antigament hi passava el tren.

A les Preses passem, també, pel costat d’un parell de refugis antiaeris de la Guerra Civil. Formaven part del camp d’aviació d’Olot, republicà, que conjuntament amb el de Tapioles havien de donar suport al de Celrà.

Arribem a Olot a l’hora de dinar i ho aprofitem per fer-ho al bonic parc de les Fonts de Sant Roc, al costat del Fluvià, on es deixen veure una cuereta torrentera i un visó americà.

Reculem fins a les Preses, on deixem la via verda i comencem a pedalar per camins asfaltats i carreteres. Fem una parada a Sant Quintí, una bonica ermita romànica del segle XIII, que es va ampliar al segle XVIII.

Abans d’acabar fem, també, una volta pel bell poble d’Hostalets d’en Bas.

Parc Fluvial del Llobregat (Martorell - Sant Boi)

Excursió llarga per una zona fortament humanitzada (i sovint, degradada). Sempre al costat del riu, gaudirem de la seva vegetació i la seva fauna. Sovint tindrem bones vistes a les muntanyes que l’envolten. Si es fa a peu jo recomanaria pujar o baixar per la banda del Garraf, a més alçada i amb millors vistes.

EN BICI

Avui toca bici. Ara per una cosa, ara per una altra no en fem des de finals de maig (i la idea era mirar de fer-ne un cop al mes). Una de llarga i a prop de casa els sogres, pendent des de fa temps.

Sortim del Pont del Diable de Martorell. Destruït i reconstruït al llarg dels segles, d’origen romà, d’aquesta època conserva un arc triomfal en una banda i els fonaments (formava part de la via Augusta i va ser construït l'any 10 aC). Sobre seu hi ha un carreuat romànic i restes d’una reforma gòtica posterior. Destruït per última vegada durant la Guerra Civil, va ser reconstruït el 1963 mantenint l'estructura gòtica del segle XIII.

D’aquí anem, riu avall, resseguint el curs del Llobregat. D’entrada ho fem per la banda esquerra, anant més propers al riu. El boscos de ribera són escassos i estan força degradats, si bé en alguna zona sembla que es vulguin recuperar, conjuntament amb algunes zones d’aiguamolls. Al costat d’aquesta vegetació horts i fruiters (que ara no estan en la seva època més bonica). Dinem en una zona de pic-nic mirador a l’alçada de Sant Feliu.

Poc més endavant, a l’alçada de Sant Boi, travessem el riu i retornem per l’altra banda. Acabar d’arribar al Delta quedarà per un altre dia (com ja teníem previst). Remuntem el riu una mica més allunyats, però amb més alçada, pel que les vistes al mateix riu i les muntanyes que l’envolten són molt millors: a Collserola, el Garraf, l’Ordal i, més enllà, Montserrat i la Mola. Ens agrada més.

En tot el camí, sense buscar-ho, déu n’hi do els ocells que anem veient: bernats pescaires, martinets, ànecs coll-verds, gavians argentats, gavines vulgars, polles d’aigua, caderneres, mallerengues, pardals i, fins i tot, un blauet. També veiem una colònia de gats que alegra el trajecte a la Clara.

A l’alçada de Sant Andreu tornem a travessar el riu, ara ja, per desfer el camí fins a Martorell.

Després de 7 mesos sense agafar la bici, i tot i ser una ruta planera i fàcil, els quaranta kilòmetres que acabem fent ens deixen fets caldo (sobretot el cul). Està clar que l’hem d’agafar més sovint...

L'Estartit - Torroella - Gola del Ter

Amb el castell de Montgrí sempre present, recorrerem la plana formada a la desembocadura del Ter.

EN BICI

En bici, com fem de tant en tant, per poder fer les rutes més llargues i planeres. Sortim de davant el càmping Rifort, on estem acampats amb els meus pares.

Prenem el Camí vell de l’Estartit a Torroella, ben condicionat i senyalitzat com a SL. Deixem enrere càmpings i de seguida pedalem entre oliveres i alguna masia fortificada, d’on destaquen les seves contundents torres (la majoria dels segles XVI i XVII).

Un cop a Torroella anem a buscar la ruta ciclista que porta a la Gola del Ter. Ara els camps són, majoritàriament, de fruiters i blat de moro. El Castell de Montgrí i, en menor mesura, Roca Maura, són omnipresents durant tot el recorregut.

La Gola del Ter és l’actual desembocadura d’aquest riu (i on ens anirem a banyar aquests dies de pont). Antigament ho feia en tres punts, però dos d’ells ja van ser tallats durant l’edat mitjana. Un d’aquest punts és el Ter Vell, cap on anirem tot seguit (tot i que no visitarem, tot i valer la pena, ja que ho hem fet en moltes altres ocasions).

I d’aquí cap al càmping, per descansar una mica i banyar-nos a la platja (amb les Medes davant), que també ens agrada (i més s’hi puc fer snorkel).

Estany d'Ivars

Dessecat l'any 1951 en contra de la voluntat popular, les obres de recuperació de l'estany van començar l'any 2004, començant-se a reomplir el 2005. Des de llavors l'estany i el seu entorn ha recuperat, d'una forma espectacular, l'aspecte que havia tingut anys enrere. A més de la recuperació de les comunitats aquàtiques associades, actualment ja s'ha convertit en una zona important per a les aus.

PER ACABAR D'APROFITAR BÉ EL DIA

Aprofitant que haig d'anar a dinar a Preixana, a un amic invisible, decideixo, per aprofitar també el matí i el viatge, fer una caminadeta per l'Estany d'Ivars. Una passejada que tenia mig pendent.

Tot i que ho intento, no aconsegueixo marxar relativament d'hora. Això voldrà dir que hauré de córrer una mica més del que m'agradaria per acabar tota la caminada, que, afortunadament, no és massa llarga.

M'hi poso al migdia. No hi boira, però avui fa força fred i fa una mica de vent, que no ajuda gaire. Tot i l'hora que és, les vores de l'estany estan glaçades i hi ha gebre allà on encara no hi tocat el sol. Tot i això, val la pena.

El paisatge sense ser espectacular, és bonic. Aquest, però, no és el principal atractiu de l'Estany. Ho són la seva importància ecològica i la seva història.

El camí és molt pla i permet fer gairebé mitja volta a l'estany, reculant per on he vingut. Pel camí hi ha diversos aguaits i miradors. Ho aprofito. La llista d'ocells no és massa llarga, però per l'hora que és i amb les preses amb que he hagut de caminar està prou bé: collverds, cullerots, bernats pescaires, arpelles, milà reial, gavines, polles, fotges, trists, pinsans, cabussets, cabussons collnegres, becadells... i algun altre que em deixo.

Situada en una conca endorreica era una llacuna salnitrosa. Amb la construcció del canal d'Urgell, però, va perdre aquesta característica, esdevenint la llacuna d'aigua dolça més gran de Catalunya (degut als desguassos dels regs circumdants). Es va convertir, també, en el centre de la vida social, cultural i econòmica dels pobles del voltant. L'any 1951, en contra de la voluntat popular, es va dessecar i es va convertir en conreus. l'estany, però, queda ben viu a la memòria col·lectiva i, als anys 90, comencen els primers estudis i projectes per a la seva recuperació. Després d'un llarg procés es constitueix el Consorci de l'Estany, encarregat d'adquirir les finques i iniciar la recuperació i la posterior gestió de l'espai. Finalment les obres comencen al 2004. L'estany es comença a reomplir l'any 2005. Des de llavors, de vegades de forma natural, d'altres amb una mica d'ajuda (plantacions d'arbres), l'Estany i el seu entorn ha recuperat, d'una manera espectacular, un aspecte similar al que havia tingut anys enrere. En referència a la seva importància ecològica, a més de la recuperació de les comunitats aquàtiques associades a l'estany (canyissars, vegetació de ribera, etc) i al seu entorn (prats secs, garrigars, etc), molt humanitzat, s'hi ha d'afegir la importància que té per a les aus, especialment i obvia les aquàtiques, com a lloc d'hibernació, cria o descans de migradores. (Més informació a: www.estanyivars.com)

I a la tarda, dinar amb els amics de la Universitat, que sempre es posa bé. Amic invisible, dues ampolles de vi, que sempre van bé. I el Barça guanyant el mundialet de clubs, 6 de 6... per acabar d'arrodonir el dia.

-------------

REPETEIXO

Repeteixo, ara amb la Clara. Fent la volta sencera, que quan vaig venir la primera vegada encara no era possible. La fem en bici per un camí molt ben condicionat, gaudint dels diferents miradors i punts d’observació.

Tot i que no ens hi entretenim gaire, és la tercera excursió del dia i es comença a fer tard, la llista de fauna està prou bé: abellerols, caderneres, cabussons emplomallats!, fotges, ànecs coll-verds, corriols, cames-llargues, gavians, milans, cigonyes i conills.

La Fita Alta

Tot fent aquesta ruta ens passejarem entre camps i basses, ens enfilarem a un 100 Cims modest però amb bones vistes i descobrirem un antic observatori de la Guerra Civil.

APROFITANT

Després de la pujada al Tossal de la Moradilla, dinem i anem per la segona ruta del dia. També en bici (tot i que es pot fer a peu igualment).

Sortim de Sidamon i ens comencem a enfilar suaument entre fruiters, camps de blat de Moro i cereals, encara verd primavera. Passem, també, pel costat d’algunes grans basses. Fa una mica de calor, però és més que suportable.

Arribem al cim, lleig per culpa d’unes antenes, però amb molt bones vistes (i més avui, que la visibilitat és força bona). Des de la Fita Alta és domina bona part del Pla d’Urgell i la plana de Lleida, amb la ciutat de Lleida, el Montsec, el Montsant, l’altiplà de la Segarra i les terres aragoneses de fons.

Continuem per un petit altiplà fins arribar a les restes de l’Observatori, en un dels seus extrems. Construcció de la Guerra Civil, l’observatori de Sidamon, amb unes bones vistes (gairebé millors que les de la Fita Alta), formava part de la línia fortificada republicana del Segre, com la fortalesa de la Moradilla, la més llarga i important per la defensa de Catalunya. El seu objectiu era poder detectar qualsevol moviment de tropes provinents especialment de Lleida (en mans colpistes des de principis d’abril de 1938).

Baixem per la pista, per no fer-ho pels corriols que baixen més pel dret, altra vegada fins a la plana, i d’aquí fins a Sidamon entre conreus.

Tossal de la Moradilla

Tossal aïllat al mig de la Plana d’Urgell, d’alçada modesta però amb magnífiques vistes (100 Cims). A més, al seu cim hi ha una antiga torre de telegrafia òptica i una fortalesa de la Guerra Civil, que de ben segur ens sorprendrà.

SORPRENENT

Aprofitem abans no arribi la calor de l’estiu, i més en aquestes terres, per fer-hi tres excursions. Com què tampoc les volem fer curtes, per aprofitar més el dia les farem en bici, que també ens agrada (les tres es poden fer perfectament a peu, igualment).

Sortim dels Alamús tot pedalant per una plana de fruiters, blat de moro i cereals. Verds, ara que encara és primavera.

Per fer la pujada a aquest tossal solitari, però, deixem les bicis a baix i hi anem a peu. Al seu cim hi ha una torre de telegrafia òptica, del segle XIX, que formava part d’una antiga xarxa de comunicacions, formada per un seguit de torres situades fent cadena. No faré la broma fàcil que, tractant-se de Lleida, amb les boires hivernals no sé si seriem massa útils. Durant la Guerra Civil s’hi va instal·lar, també, un niu de metralladores i al seu voltant encara s’hi poden veure algunes trinxeres.

La visibilitat és bona i les vistes al Pla d’Urgell són fantàstiques, amb Lleida a una banda i el Montsec, les muntanyes solsonines o les muntanyes de Prades més enllà.

Baixem, tot seguit, al segon cim, a molts pocs metres. Hi descobrim una relativament ben conservada fortificació republicana de la Guerra Civil. Per la seva situació estratègica va ser considerada un punt clau (tot i que no es va arribar a utilitzar, ja que el Front del Segre es va trencar per altres punts i va ser abandonada abans de que fos útil). Sota un sortint rocós, perfectament camuflada, hi ha una gran galeria de tir dividida en dos seccions. Les explorem de dalt a baix.

Baixem fins a les bicis i retornem cap als Alamús, tot fent una volta més ampla i gratuïta, per passejar-nos pels diferents conreus verd primavera.

Parc Fluvial del Congost

Ruta al costat del riu Congost ben condicionada, excepte en algun curt tram, ideal per fer a peu o en bici. Als dos extrems de la ruta i descobrirem dos interessants espais naturals: Can Cabanyes i el Parc del Falgar i la Verneda.

CAIGUDA

Sortim del polígon industrial de la Garriga, per de seguida començar a pedalar pel costat del Congost, que pràcticament no deixarem. Excepte en algun tram urbà de Canovelles i Granollers el camí està molt ben condicionat.

En un tram fortament humanitzat hi trobarem una mica de tot, amb zones molt urbanes, d’altres enjardinades i algunes en que el riu sembla conservar alguna cosa del seu aspecte natural.

Arribem a l’espai natural de Can Cabanyes, amb una superfície de vuit hectàrees. S’hi ha construït un aiguamoll artificial d’una hectàrea de superfície i cinquanta centímetres de fondària, amb diferents ambients per afavorir la biodiversitat biològica. S’ha convertit en un refugi per a la fauna aquàtica i des del seu aguait es poden contemplar un bon grapat d’ocells o, com en el nostre cas, tortugues d’estany.

A la tornada, la Clara, volent travessar un bassal per no posar el peu a terra i mullar-se’l... acaba caient (per sort al costat de l’aigua). L’anècdota no té massa interès, només queda ferit el seu amor propi, però per una vegada que és ella i no jo qui va per terra, bé s’havia d’explicar...  

Retornem per l’altra banda del riu, més bonica. El seu punt més interessant el trobem gairebé al final de la ruta: el Parc del Falgar i la Verneda. Inaugurat l’any 2019, és un espai d'interès natural que forma part de la Xarxa Natura 2000, constituït, entre altres, per tres llacs artificials envoltats de vegetació de ribera, per evitar el pas de gent i afavorir l’arribada i refugi de fauna migradora. Aquí hi podem veure alguns coll-verds i algunes fotges amb els seus polls (que s’ajunten, a la llista del dia, amb els corriols, cames-llargues i martinets que hem vist al riu durant el camí).

D’aquí, tornem a travessar el riu, cap al polígon i cap a casa. Avui ben a prop.

Deltebre - Illa de Sapinya (en bici)

Agradable passeig en bici (o a peu) per un camí ample i ben condicionat al costat del Riu, entre Deltebre i Amposta (en quest cas fins a mig camí).

A MIG CAMÍ

Ens dutxem, esmorzem, ho recollim tot, paguem i marxem. Abans de tornar a casa, però, farem una última excursió. Volíem sortir de Sant Jaume però al final ho farem de Deltebre. Lloguem les bicis a Riualebre i, fent cas als seus consells, no farem ni lo que volia fer jo ni lo que volia fer la Clara, canviant-ho per la via verda cap a Amposta.

Seguim un tram de riu i travessem lo Passador, el pont inaugurat l’any 2010 i que s’ha convertit en un emblema del Delta, transformant la vida dels dos pobles, Sant Jaume i Deltebre, units fins llavors per un pas de barca de pagament.

Passat el pont girem a la dreta i comencem a seguir la via verda ample i ben condicionada, ideal pel passeig tant en bici com a peu. Per sota un bosc de ribera que s’està restaurant, s’agraeix la seva ombra en un dia com avui, que fa caloreta.

El riu queda amagat rere arbres i canyissars, però de tant en tant alguns miradors ens hi deixen acostar-nos-hi, per gaudir-lo (encara que en algun potser s’haurien de tallar les canyes que de ben segur no hi devien ser quan es van construir).

A mig camí tinc problemes amb la bici, es descolla el volant i no puc mantenir-lo dret. Ho provo, però no puc continuar de cap manera. Truquem al número que ens han donat i al cap de mitja hora em venen a canviar la bici.

Ja anàvem tard i ara encara hi anirem més. Arribarem a l’illa de Sapinya i girarem per on hem vingut. De totes maneres, no hauríem arribat fins a Amposta, fins i tot, anant una mica més d’hora no hauríem tingut temps. En una altra ocasió serà.

Abans de marxar, però, fem un últim bany relaxant, sabent que possiblement serà l’últim de l’estiu (com així serà). A Riumar, amb precioses vistes i pràcticament sols, per acabar dinant tardíssim (comprat a un súper) i marxar cap a casa.

L'Embut

Els aiguamolls de l’Embut són aiguamolls de depuració restaurats i oberts al públic des de fa pocs anys, amb miradors i aguaits que permeten l’observació de la seva rica fauna.

CAPONS REIALS

Arribem al Delta de nit, la Clara fins i tot pot veure una òliba. La porta del càmping està tancada, però hi podrem entrar. El càmping és barat i senzill però hi estarem molt bé, de fet, ja volem això, ja que només aprofitem dutxes i lavabos i no hem de pagar per altres serveis, com les piscines, que no aprofitem.

Ens llevem tard, jo amb l’estranya sensació de que serà la primera vegada que no seré a la gran manifestació de l’11S (estranya, en aquest any que ens ha tocat viure). Per compensar-ho, una mica almenys, portaré una de les seves samarretes... i l’any que ve, si les coses van bé, ja hi tornarem.

Passarem el matí a la platja, per aprofitar un dels últims cap de setmana d’estiu (sense saber que aquest any la tardor faria de tardor, fresca, i ja no hi tornaríem més).

Havent dinat, però, lloguem bicis a la Caseta de Fusta per fer una de les clàssiques del Delta: la volta a l’Encanyissada. Jo ja l’havia fet (veure més avall), però la Clara no.

Fent la volta descobreixo uns aiguamolls “nous”, amb una ruta que no hi era l’última vegada que hi vaig anar: l’Embut, amb un bon cartell explicatiu a la seva entrada (que resumeixo). Construïts l’any 2015 són uns aiguamolls artificials de depuració. Són sistemes passius i naturals de tractament d’aigua, constituïts per llacunes someres amb presència de plantes de zones humides que descontaminen les aigües que hi arriben gràcies als processos físics, químics i biològics que hi tenen lloc. En aquest cas l’Embut depura les aigües provinents dels desaigües de Riu Vell i Gossos, amb aigües contaminades per fertilitzants i plaguicides dels arrossars, abans de passar-la a l’Encanyissada, i d’aquí al mar.

A banda d’altres avantatges també creen sistemes naturals propicis per a les aus. Una de les que hem criden l’atenció és els estols de capons reials. Li comento a la Clara, que els miri bé, que en veurem pocs més... Sense recordar que fa uns anys eren rars de veure , però que en els últims anys aquesta espècie s’ha expandit i convertit en molt comuna al Delta. En veurem molts estols després i en els dos dies que estarem aquí, cosa que serà motiu de befa per part de la Clara cada vegada.

En un dels seus miradors, a més, l’únic al que no anem (però que sí surt al track) perquè no ho sabíem, hi ha la caixa niu per a ratpenats més gran d'Europa. Al Delta és una zona molt important per aquests animals, i és el lloc de Catalunya on hi ha una major densitat i si poden trobar almenys sis espècies. S'alimenten de tot tipus d'insectes, sobretot mosquits, actuant com a controladors biològics d'aquestes plagues, ja que són capaços de menjar entre cinc-cents i mil mosquits al dia.

Continuem la volta a l’Encanyissada, que jo recordava amb menys tram de carretera, potser perquè quan la vaig fer hi havia molt menys trànsit que avui. Finalment, però, la deixem i just tornar a passar ran de la llacuna ens ataca, literalment, un eixam de mosquits, que ens persegueixen a tota velocitat fins i tot corrent amb la bici. A mi em piquen però no em fan res, però l’endemà a la Clara li contaré fins a cinquanta picades ben visibles.

Per sort només és en un petit tram i ens podem anar parant més o menys tranquil·lament als diferents miradors posteriors, gaudint d’un paisatge bonic i dels seus ocells. Fa un dia clar i ens agrada, especialment, veure les llacuna amb la serra del Montsià al fons.

Al final del dia la llista d’ocells, comptant algun passant amb el cotxe amunt i avall, estarà prou bé, per no haver-nos-hi dedicat expressament: camesllargues, corriols, xivites (crec), bernat-pescaires, martinets, martinet ros, esplugabous, agrons blancs, flamencs, ànecs coll-verds, polles d’aigua, polles blaves, fumarells, gavines, mosquiters, orenetes... i capons reials.

Font del Cuscó

Pedalada (o caminada) maca i planera entre vinyes i masos. Pel camí descobrirem, també, una ermita romànica, una església barroca, una necròpolis medieval i un mil·liari romà. De la Font del Cuscó gaudirem de bones vistes al Penedès i a les muntanyes que l’envolten.

VINYES

Tornem a tenir ganes de fer sortida amb bici, aquest cop allunyant-nos una mica de la costa. Com sempre, en farem una de planera i fàcil (no tenim intenció de passar-nos a la btt). També pel temps, avui les previsions són que el dia estarà mig tapat, tot i que al final ens farà un bon sol tot el dia. Per variar, una que no tenim a la llista, al Penedès. Per variar, també, sortim tard pensant que la d’avui no és una excursió llarga i, això, que la farem en bici.
ç

Sortim de l’entrada de Vilafranca i de seguida comencem a pedalar entre vinyes, en aquesta època de l’any amb aspecte hivernal, algunes ja ben podades, altres encara per fer. És un paisatge que, no sé perquè, sempre m’ha captivat. De tant en tant i variant l’estació de l’any m’agrada passejar-m’hi. Potser perquè no és el paisatge habitual, el que estic acostumat a veure, a Osona n’hi ha poques.

Seguint els pals indicadors decidim improvisar, no tenim pressa i anem bé de temps (i si fes falta, podríem escurçar la part final). Allargarem l’excursió fins a la Font del Cuscó, el que ens permetrà gaudir de més vinyes i més masies (molt guapes), això sí, fent una mica més de pujada.

L’última pujada és una miqueta més forta i la Clara es queda a baix. Són poc més de cinc-cents metres i jo continuo amunt... amb la bici a la mà. Per els que hi estan acostumats no ha de ser cap dificultat, però per als ciclistes més que esporàdics com jo, ens costa una mica.

La font, envoltada de plataners, és prou bonica. A la falda de la muntanya, a mitja alçada, ofereix unes grans vistes al Penedès i les muntanyes que l’envolten, amb Montserrat més enllà, present pràcticament durant tota la pedalada.

Reculem per on hem vingut, ara parant-nos a l’església de Sant Pere Molanta, un bon exemple de l’estil barroc popular del segle XVIII. Construïda allà on hi havia hagut una església romànica, d’aquesta només en queda una necròpolis amb sarcòfags, en forma de banyera, dels segles XII i XIII. Al seu costat hi ha, també, un mil·liari romà, que va ser reconvertit en sarcòfag actualment dret, recuperant la seva posició. Eren columnes de pedra, de grans dimensions, que es situàvem a l’esquerra de les calçades romanes, informaven de la distància entre ciutats, l’equivalent als punts quilomètrics actuals, i se’n col·locava un a cada milla romana (cada mil passos).

Tot seguit pedalem una estona per la Via Augusta. La via romana que anava al llarg de la costa mediterrània, dels Pirineus fins a Cadis. Va ser la calçada més llarga i l'eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana, amb una longitud aproximada de mil cinc-cents kilòmetres.

Aprofitem per dinar a la parada que fem a la petita ermita romànica de Santa Maria dels Horts (d’abans del segle X).

Continuem el camí i de seguida tornem a ser a Vilafranca. Ho aprofitarem per fer-hi una volta, tot recorrent el seu centre. Malgrat tot just acabar el mercat, amb parades desparant i les brigades de neteja fent la seva feina ens agrada força i ens quedem amb les ganes de tornar-hi un altre dia amb més calma. Fem el got en una terrassa al costat de la catedral aprofitant els últims raigs de sol. D’aquí, cap el cotxe i cap a casa.

Calella - Delta de la Tordera

Tram de costa sense massa interès (almenys paisatgístic), només la platja, el passeig de Calella i el Delta de la Tordera.

PRIMERA EN BICI

Un cop fets la major part de Camins de Ronda per les zones més abruptes, ara ens hem proposat acabar de recórrer la costa Catalana de cap a cap (no ordenadament). Per fer-ho, en aquests trams més planers ens decantem per la bici, acomplint un altre dels propòsits, fer de tant en tant, alguna excursió en aquest mitja.

Comencem a pedalar a Calella, amb un passeig Marítim molt guapo i, almenys dels que hem vist fins ara, el que integra millor el pas del tren pel seu costat (comptant amb l’avantatge, també, respecte altres poblacions, que la N-II no passa ran de mar).

Passat el Passeig continuem el camí alternant carrils bici, alguns carrers i camins, sense cap dificultat. És un tram sense massa res destacable, sorprèn, positivament, algun tram que s’ha salvat de la urbanització entre Calella i Malgrat, i, negativament, la façana marítima de Malgrat. La major part és una successió d’hotels, apartaments i càmpings sense massa interès, només les platges que hi davant seu.

La part final és al Delta de la Tordera, però uns cinta no ens deixa passar i reculem per on hem vingut. Deixem la visita a aquest paratge natural per una altra ocasió.

Sant Vicenç de Calders - Vilanova i la Geltrú

Un tram més de Camí de Ronda. Passeigs marítims sense massa res destacable tot i que si amb alguns punts d’interès, com són: el Museu Pau Casals, el Jaciment Ibèric i Romà d’Adarró o els petits espais naturals de les Madrigueres, la desembocadura del Foix i la platja Llarga de Vilanova.

EN BICI

Avui torna a tocar bici. Farem un trosset més de costa, que d’altra banda a peu segurament no faríem. Aparquem a Vilanova i anem a buscar el tren. Passen cada mitja hora, més o menys, no ens hem d’esperar gaire i preferim fer-ho ara que a la tornada.

Baixem a Sant Vicenç de Calders, anem cap al mar i comencem a pedalar pels passeigs marítims per on anirem durant pràcticament tot el camí, ara amb més gent ara amb menys. Com a passeigs no tenen massa res destacable. Pel camí, però, passarem per diferents punt d’interès. El primer, el Museu Pau Casals, que no visitarem.

El segon és l’Espai Natural de les Madrigueres, l'antiga llera de la riera de la Bisbal, que encara conserva usos agraris tradicionals (sent un dels darrers llocs del litoral català on es poden trobar vinyes, presseguers, oliverars i garrofers gairebé arran de platja). L’espai ha estat restaurat, recuperant una llacuna i el sistema dunar. Un petit tros de Natura enmig d’un entorn totalment urbanitzat. A la platja hi ha, també, un búnquer de la guerra civil.

Pel camí ens agrada veure que en molts punts s’intenta conservar la singular vegetació de dunes i platges, per mi, un valor afegit.

El següent punt és l’Espai Natural del Delta del Foix, encaixada entre zones urbanitzades, però relativament ben recuperada (amb alguns espais, possiblement massa urbans, i alguns problemes associats a la proximitat de zones urbanes). Tot i això la llacuna litoral és molt interessant i en poca estona hi podem veure ànecs collverds, fotges, bernats pescaires, martinets i gavines.

Poc més endavant arribem a la Platja Llarga. En bici, a partir d’aquí, ens hauríem de desviar cap a l’interior seguint carrers i carreteres. Decidim baixar de la bici i fer-la a peu. Serà més pesat, però també més bonic. Aquesta platja forma part d'una antiga zona d'aiguamolls i dunes litorals (coneguda amb el nom del Prat), sent l'última zona natural que queda de l'antic Delta del Foix. Actualment, es troba en procés de recuperació i restauració naturalística.

Finalment, ja arribant a Vilanova passem pel Jaciment Ibèric i Romà d’Adarró. A aquesta hora tancat. Tot i això el vaig visitar ja fa un temps, i val la pena. Al cap de ben poc, al cotxe i cap a casa.

Ruta del Fluvià

Ruta per la plana empordanesa per descobrir alguns del seus racons (per fer a peu o en bici).

APROFITANT

Aprofitant que som a l’Estartit avui farem una excursió en bici. Cotxe i cap a Sant Martí d’Empúries, on començarem a pedalar (i que, tot i que val molt la pena, no visitem ja que hi vam estar no fa gaire).

Tota la ruta serà pràcticament per pistes planeres, entre camps de cereals i pomeres. Ens permetrà, també, anar descobrint alguns dels pobles de la Plana de l’Empordà, com el bonic llogarret de Cinc Claus, l’Armentera o Viladamat, amb cascs antics amb racons prou fotogènics.

A mig camí resseguim, també, durant una bona estona, el Fluvià, fins al gran molí de l’Arbre Sec. Més endavant deixem a l’esquerra la Mare de Déu de l’Om, romànica tot i que amb modificacions posterior (el nom li vindria per la llegenda d'una pastora que va trobar una imatge de la Mare de Déu dins la soca d'un om).

Anem bé de temps, però no ens podem encantat gaire, ja que hem d’acabar a l’hora de dinar. Passem pel molí de l’Escala i, seguint la ruta, fem una volta totalment innecessària per aquesta població (que ens podríem haver estalviat, sense perdre’ns res, passant per una rotonda).

La part final és, potser, la més bonica, ja que recorrem el Camí de Ronda tot deixant les platges entre l’Escala i Sant Martí a la nostra dreta, a més de passar pel costat de les ruïnes d’Empúries.

Sant Julià d'Altura

Un altre petit trosset de Vallès ben conservat, que alterna camps amb petites zones boscoses. Ideal per fer-hi petites passejades a peu o en bici.

EXLORANT

Avui explorarem sense res preparat, en bici, per fer una matinal i ser a dinar a casa (demà també volem anar a caminar i no volem fer massa). Per una zona que, almenys jo, de tant passar-hi amb el cotxe tenia ganes d’aturar-m’hi una mica.

Deixem el cotxe a l’aparcament que hi ha abans de Sant Julià per començar a pedalar pel Parc Agrari de Sabadell. Com Gallecs, és un altre oasi força ben conservat al mig del Vallès. Alterna camps amb bosquets ben conservats amb un munt de camins per passejar-hi. Anem triant pistes i camins per fer una ruta circular, sense passar per cap carretera, una mica per intuïció (i una mica a l’atzar).

A mitja ruta travessem la carretera en lloc de seguir per un GR (que la travessa una mica més enllà), com fa la majoria de la gent. Al cap de poc fem una forta baixada i acabem passant per un torrent. Per fer a peu gairebé és més bonic... però en bici, baixem com podem i al torrent gairebé sempre la portem al costat (a l’apartat ressenya hi ha dues alternatives, una per fer a peu, aquesta, i una per fer en bici).

Fent aquesta ruta ens sorprèn passar per un grapat de fonts, totes rajant poc o molt: la de ca n’Argeleguet, la de les Gotelles, la de la Moreria (aquestes dues últimes al torrent de Gotelles, un racó prou bonic) i la del Suro i la dels Capellans (ja més a prop de Sant Julià).

Sortim del torrent i ens enfilem per l’únic lloc que sembla possible fer-ho. Al cap de poc arribem a Sant Julià d’Altura. És una església barroca, tot i que conserva elements romànics i gòtics anteriors, amb una gran àrea de pic-nic al seu costat, molt popular per a la gent de la zona.

Turó de Montgat

El turó de Montgat és el 100 Cims més modest, i està inclòs a la llista pel seu caràcter simbòlic. Per fer més atractiva l’excursió la podem fer en bici, o a peu, tot sortint de Barcelona resseguint la costa.

NOU REPTE

A les dotze al Parc del Forum, avui toca bici. És la manera de fer aquelles excursions que difícilment faríem a peu (tot i que es pugui), per la seva llargada i/o per la seva monotonia. Està bé. De passada em poso un nou repte, anar fent, d’aquesta manera, els trams de costa catalana que no he fet.

Travessem el Parc del Forum, envoltat d’edificis moderns, amb un tipus d’arquitectura que sempre m’ha agradat. Tot seguit passem pel pont dels Molls i voltem les Xemeneies de Sant Adrià, icòniques d’aquest municipi (i Badalona), actualment en desús i declarades  com un dels 150 elements imprescindibles del Patrimoni industrial català.

Tot i que no surt al track, aquí ens equivoquem i fem una mica més de volta del compte, ja que travessem el pont de la via del tren i no ho havíem fet. Tot i això de seguida trobem el camí “correcte” (per on tornarem) i anem a parar la següent parada. Aparquem les bicis. El Pont del Petroli és un pantalà construït per a la descàrrega de productes petrolífers des dels vaixells cisterna. Remodelat com espai d'ús ciutadà i científic, s’endinsa al mar uns dos-cents cinquanta metres, amb una alçada de sis metres. Mirador privilegiat de la costa, ens agrada molt més del que pensàvem. Ho aprofitem per menjar una mica.

El Pont està just al davant de la fàbrica de l’anís del Mono, un altre dels símbols badalonins, i just al seu inici hi ha una estàtua amb la figura que surt a la seva coneguda i controvertida etiqueta. Copio el text de la wikipedia: “el nom de la marca el pren, suposadament, perquè en un dels vaixells de la família Bosch, que tenia negocis a Amèrica, va arribar un mico que van adoptar com a mascota a la fàbrica de Badalona i va tenir gran ressò popular. Però també s'ha parlat d'una connotació publicitària: Bosch, empresari de renom, va aprofitar el clima de polèmica que van suscitar les teories evolucionistes de Darwin, per mostrar que la seva marca era la més evolucionada. Així a l'etiqueta de l'ampolla apareix un dibuix d'un mico amb la cara, segons alguns, de Darwin, i un pergamí on hi diu: "Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento". Altres, contràriament, han vist en l'etiqueta una crítica i burla a Darwin i a les seves teories”.

Continuem pel passeig marítim, on ens sorprèn l’aspecte de la façana marítima de la ciutat, amb edificis baixos i típics del Maresme. No havíem estat mai a Badalona i ens esperàvem que tindria l’aspecte de Mataró o pitjor.

Deixem enrere el passeig i continuem fins a Montgat per acabar la ruta en un dels principals objectius del dia: pujar al Turó de Montgat. És el 100 Cims més modest de tots, i segurament sense fer una excursió així no l’hauríem pujat.  

El túnel de Montgat destaca perquè és el primer que fou realitzat a Espanya, amb motiu de la inauguració de la línia de ferrocarril Barcelona-Mataró, l'any 1848. En el moment en què fou realitzat costà 62.500 duros, i fou un gran esdeveniment. Té un caràcter simbòlic, ja que aquí, l’any 1876 es va fundar el Centre Excursionista de Catalunya (al cim del turó on hi ha un monòlit que ho commemora). Ho aprofitem per dinar.

Sota el cim una de les curiositats de la ruta: el túnel de tren. Formava part de la primera línia de tren construïda als Països Catalans, inaugurada l'any 1848, en el que va ser un gran esdeveniment, pel que el túnel de Montgat també seria el primer túnel ferroviari català.

Reculem per on hem vingut i, tot i que no surt al track, com que no estem gaire cansats aprofitem per allargar l’excursió fins a la torre Mapfre.

Gallecs

Enmig de la Plana del Vallès s’ha conservat, miraculosament, un bell paisatge agrícola. Passejar-hi, a peu o en bicicleta, és com fer-ho per un oasi de pau i tranquil·litat que sembla lluny de les grans poblacions i polígons industrials que l’envolten.

OASI

Últims dies de festes i últims “compromisos”. Aquest cap de setmana només ens queda la tarda lliure i tenim ganes de bici. En farem una de curta, per no patir que se’ns faci fosc, i prop de casa. A Gallecs, un espai agrari protegit situat al mig del Vallès, enmig de grans poblacions com Mollet, Parets o Palau-Solità i Plegamans.

Sortim de Palau-Solità una mica per error (al track hi ha un inici més lògic, fent la mateixa ruta). No és on ho volíem fer però com que hi ha pals indicadors ho aprofitem i els comencem a seguir.

De seguida arribem a la bella ermita de Santa Maria de Gallecs, romànica del segle XII, renovada al segle XIV, i amb vestigis pre-romànics.

Tot seguit fem un petit tram entre els grans plataners que envolten el torrent Caganell, formant un passeig molt agradable i bonic. Passem pels Aiguamolls de Can Salvi, uns petits aiguamolls artificials, creats en una de les accions del pla de millora i protecció de la zona, amenaçada per la urbanització des del segle passat. Disposa d'un parell d’observatoris d'ocells i rètols informatius.

Passem per les basses de can Jornet i ara sí, pedalem entre camps ara acabats de llaurar, en un paisatge agrícola que és un oasi miraculosament ben conservat al mig del Vallès. Només camps, masies i les muntanyes que envolten aquesta plana (Sant Llorenç, Collserola, Marina, el Montseny...).

Més enllà travessem, també, el Bosc de can Veira, un altre parèntesis verd agradable. Més camps i just abans que se’ns faci fosc, cotxe i cap a casa. Sorpresos i contents, sense ser una excursió excepcional, ha valgut molt la pena.

Sant Pere Màrtir pel Passeig de les Aigües

Ruta per un dels balcons de Barcelona. Pràcticament durant tot el camí gaudirem de grans vistes a la ciutat (és recomanable fer-la cap al capvespre, per gaudir-ne tant de dia com de nit). Al final del camí, o al principi segons o comencem, a més, podem enfilar-nos a Sant Pere Màrtir, un 100 Cims que posarà la cirereta final a l’excursió.

GRAN ESTRENA

Avui farem una ruta en un horari atípic, per poder combinar-ho tot en aquests dies de festes. Això, però, també ens anirà bé. Cotxe i cap a Barcelona, sense trànsit, per començar a pedalar a quarts de quatre. Avui, també, estreno bici, tot fent una excursió que fa temps que tinc pendent (ajornada per un accident laboral).

Sortim del Pla de les Maduixeres i de seguida comencem a gaudir de grans vistes de la ciutat i una mica més enllà, el Maresme i el Delta del Llobregat. Torna a fer un dia primaveral i la visibilitat és molt bona. Des d’aquí un se n’adona de la seva immensitat, però alhora, també, de la seva petitesa (en comparació amb el territori). Sigui com sigui ens agrada molt i anem fent un bon grapat de parades per fotografiar-la de totes bandes.

Gairebé al final del recorregut, ens enfilem a Sant Pere Màrtir. Baixem de la bici i hi anem caminant (l’hauríem d’haver deixat a baix lligada, però bé, també baixarem més de pressa). Des de dalt aquest modest cim, les vistes s’obren cap al Baix Llobregat, amb Montserrat de fons. En aquesta muntanya també hi ha les restes d’unes bateries antiaèries construïdes per la república per protegir la ciutat dels bombardejos.

Baixem mentre el sol es va ponent, tintant d’un bonic color roig el cel. Tornem pel mateix camí mentre la ciutat es va il·luminant mica en mica, transformant-se en una altra bonica postal. Tornem a fer un bon grapat de parades per arribar al cotxe gairebé de nit. Ho hem buscat i ens ha sortit bé, amb l’ajuda d’un dia i una posta de sol que ens han acompanyat.

Tornem a casa contents, el dia ha set ben rodó. Ha set una gran excursió per estrenar la bici i per acomplir un parell d’objectius: la Clara per acabar l’any amb noranta 100 Cims, i jo per fer la ruta cinc-centes per Catalunya!!! Ara, a per cinc-centes més (i mentrestant, la Clara a acabar el repte i jo, amb ella, a fer tots els 100 Cims de Barcelona i Girona, almenys un per comarca a tot Catalunya, i això sense oblidar que no tot són cims).

Ruta del Gurri

A peu o en bici aquesta és una ruta molt agradable per la Plana de Vic i el seu paisatge típic de masos i camps. El camí va en paral·lel al Gurri, un afluent del Ter, i passa pel bonic pont del Bruguer (medieval i gòtic).

EN BICI

La Clara encara està lesionada i no podem fer grans caminades, però en bici no hi ha problema. Una prop de casa mig improvisada, un ramal de la Ruta del Ter: la Ruta del Gurri (un afluent seu).

Sortim de Roda de Ter al migdia. Per sort la calor dels últims dies ha afluixat molt i no ho passarem gens malament. Primer anem pel costat del Ter, però de seguida girem a l’esquerra i comencem a passar pel paisatge típic de la Plana, masos i camps de cereals. Seguim el curs del Gurri, ara ben bé al seu costat, ara una mica més allunyats.

Força endavant l’hem de travessar i ens sorprèn la gran quantitat d’aigua que porta (de fet, a aquesta època gairebé seria sorprenent que portés aigua!). El travessem en el que es converteix en una petita aventura. La Clara el travessa una mica més amunt gràcies a uns pilons que faciliten creuar-lo sense haver-se de mullar, caminant sense problema, tot i que aprofita per refrescar-se els peus.

Aquesta  ruta acaba a Vic, a les adoberies, nosaltres, però, ho fem al pont del Bruguer. Medieval, gòtic, és un racó que sempre m’ha agradat.

Tornem per on hem vingut i, ja cap al final, em quedo sense pedal de la bici, sort que estem arribant al cotxe! Després d’una passejada molt agradable, que ens ha agradat més del que pensàvem, a dinar a casa (que no ho fem massa sovint).

Verges - La Tallada - Maranyà - Tor - Albons - Bellcaire

Ruta planera i fàcil, que és pot fer en bici o també a peu (tot i que entre Albons i Bellcaire per carretera). Entre camps de cereals anirem de poble en poble, tots amb algun racó que val la pena descobrir.

EN BICI

Estrenem bicis o, més ben dit, la “reconstrucció” de dues de velles que, pels cops que fem i farem rutes d’aquest tipus bé faran el fet. També el material associat, com un porta-bicis de segona mà o guants i cascs. Comptant que ho anem fent regularment i que cada vegada ho hem de llogar tot, la idea és que amb unes quantes pedalades ho tindrem tot amortitzat.

Sortim de Verges a mitja tarda, després d’aprofitar el matí per anar a la platja. Deixem la seva visita per després (després que és convertirà per un altre dia, ja que acabarem més tard del que comptàvem).

Entre poble i poble el paisatge serà sempre més o menys el mateix: camps de cereal, que ja comencen a tenir el color groc de l’estiu, amb el massís del Montgrí sempre de fons.

La primera parada és a la Tallada, per fer una volta l'antic recinte fortificat. Començat a construir al segle XIV, tot i que se n'han perdut algunes parts i d'altres es troben amagades per altres construccions, encara es poden veure  les seves torres (cinc de les set que es creu que hi havia) i seguir el traçat de la muralla amb murs atalussats, sageteres i espitlleres. Visitem, tot seguit, l'església de Santa Maria, dels segles XII-XIV, romànica i fortificada amb una torre de defensa circular proveïda d'espitlleres, que crida molt l’atenció.

Pedalem una mica més i segona parada. Sant Esteve de Maranyà és una església romànica d’aspecte robust i curiós. Construïda ens el segles XI-XII posterior es va fortificar elevant un altre pis els seus murs i integrant-hi el campanar, a mes de reforçar-ne els contundents contraforts.

La següent parada és a Sant Climent de Tor. Amb un aspecte similar a l’anterior, també és romànica, del segle XI, i fortificada als segles XV-XVI.

La quarta és a Sant Cugat i el castell d’Albons, que amb la plaça que hi ha davant seu conformen un bonic racó. L’església també és romànica, dels segles XI-XIII, amb algunes modificacions d’època moderna, com l’horrible campanar. El castell, al seu costat, medieval i del segle XVII, és una edificació militar i civil de la que en queda un conjunt destacable, amb una part aprofitada per a un casal tardà, un gran portal dovellat i una part només amb el mur de tanca.

Una pedalada més i últimes parades del dia: Sant Joan de Bellcaire, una bella església romànica, amb elements preromànics i afegits posteriors (segles IX-X, XI i XIII-XIV), i l’imponent Castell-Palau de Bellcaire, del segle XII.

L’última part del camí la fem al costat del Rec del Molí, un passeig molt agradable, malgrat el cansament (acabaré mort), no sé si de l’acumulat de les últimes excursions, o que el fre no acaba d’anar bé, vaig “frenat” i haig de pedalar més del compte, o de les dues coses.

Pals - Torrent - Fontclara - Fontanilles - Pals

Ruta ideal per a ciclistes ocasionals (com nosaltres). Vint-i-cinc kilòmetres per camins de carro, pistes asfaltades i alguna carretera poc transitada, per la bella plana empordanesa, de poble en poble, tots amb racons interessants (amb sortida a Pals, un dels més bonics del país).

EN BICI

Lloguem la bici al càmping on estem allotjats i comencem a pedalar, d’entrada fins a Pals (tros que no surt al track). La visita a Pals (i a algun tram de Camí de Ronda) la deixarem per demà.

Sortim del poble i comencem a passar entre els camps de cereals, verd primavera, i de colza, groc reivindicatiu, que ens acompanyaran pràcticament tot el dia. El Montgrí i les muntanyes de Begur, un a una banda i l’altra a l’altra, sempre de fons.

La primera parada és a Torrent, un petit poble prou bonic del que destaca el seu castell, del que se’n conserva la porta medieval del recinte murat. La segona és Sant Feliu de Boada, un petit nucli de població del que ens crida l’atenció la seva església del segle XVI. Passem molt a prop de Palau-sator, que val molt la pena, però com què ja hi hem estat no fa gaire ho deixem per un altre dia. La següent visita la fem, doncs, a Fontclara, un nucli encara més petit en què destaca, també, la seva església romànica (del segle XI, amb algunes modificacions dels segles XVI i XVII). La penúltima parada és a Fontanilles, amb la seva bonica església romànica del segle XII, amb bones vistes, que aprofitem per dinar. Tots aquests poblets, tot i no ser gaire coneguts, valen molt la pena visitar, són encantadors!

Un tros més de camps de cereals per, passada la C-16, endinsar-nos als arrossars de Pals, encara amb el seu aspecte hivernal (secs). Més endavant visita ràpida a la Bassa d’en Coll i les dunes de la platges de Pals, on aprofitem per descansar una mica. Comencem a estar una mica cansats.

D’aquí als Masos de Pals, passant per la seva església (del segle XVIII) i després, en principi, a Pals. Nosaltres però, encara que no surt al track, fent drecera fins al càmping per camins no massa cicables, que afegeixen més cansament a les nostres cames (amb el fet que la ruta ja era més llarga del que marcava la ressenya, més alguns petits trossos que ens hem equivocat, més l’anada i tornada del càmping... amb el que al final acabarem fent més de trenta kilòmetres).

Via Verda de la Terra Alta

Ruta ideal per a ciclistes i, especialment, per a ciclistes ocasionals (com nosaltres) i famílies amb infants. Més de vint kilòmetres per una via ben condicionada per gaudir dels paisatges rurals i els més “salvatges” de la Terra Alta.

EN BICI

A les onze a Arnes, tal i com vam quedar ahir. Hi tenim les bicis reservades (a Nutur Bikes els Ports, recomanable). Ens donen les bicis, quedem a l’hora que ens vindran a recollir, ens posem el casc i a pedalar.

Fem els primers quatre kilòmetres seguint pals indicadors per pistes rurals, entre ametllers. Travessem el riu dels Estrets i de seguida trobem l’estació d’Arnes-Lledó, Km 0 de la Via Verda de la Terra Alta.

D’entrada reculem uns metres fins al pont del riu dels Estrets, val la pena, per continuar tot seguit per la via verda, molt ben condicionada i sense pèrdua possible.

Els primer kilòmetre és planer, en una lleugera pujada gairebé imperceptible. De seguida, però, pràcticament només baixada fins al final (especialment a partir d’Horta). En els primers kilòmetres per els paisatges rurals típics de la Terra Alta (ametllers, oliveres, pedra seca...).

De seguida arribem al primer dels més de vint túnels per on es passa al llarg de tot el recorregut. Sovint prou llargs per necessitar els llums que, per sort, porten les nostres bicis (sense que ens calgui els frontals que ja dúiem a punt per si un cas), i, també, perquè es noti la diferència de temperatures amb l’exterior (obligant-nos a abrigar per travessar-los, especialment els primers). Per rematar-ho fa un típic dia de primavera, al sol s’està bé, a l’ombra fa fresca.

El paisatge és molt bonic i anem badant a cada moment. Fins al punt que arribant a Bot ens adonem que no arribarem a l’hora que hem quedat (i intentem avisar que ens vinguin a recollir una hora més tard per no haver de córrer al final). És d’hora, però a l’estació de Bot ens quedem amb les ganes de prendre alguna cosa al seu curiós bar, dins un antic ferrobus (però tampoc es tracta de fer-ho perquè sí). 

A partir d’aquest punt deixem enrere els paisatges més rurals i ens endinsem als més agrestos de la Serra de Pàndols. Especialment bell és la vall i les gorgues que forma el riu Canaletes, que tenen el seu punt culminant al Santuari de la Fontcalda, on ens desviem per gaudir-ne i dinar. El seu nom és degut  a una font d'aigua que brolla a vint-i-vuit graus de temperatura, just a l'esquerra del riu. El santuari de la Fontcalda està documentat des del segle XIV, si bé l'església actual data del segle XVIII i és d'estil neoclàssic reconstruït després que fos cremat l'any 1936, durant la Guerra Civil.

Havent dinat fem els últims kilòmetres, fins a l’estació de Pinell del Brai, on mitja hora abans del que havíem quedat ja ens esperen... perquè, per problemes de cobertura, no han rebut el whatsapp de Bot, i havien vingut a l’hora que havíem quedat al principi.

Un altre cop a Arnes, aprofitem per fer una volta pel poble, que val molt la pena. Comença a ploure amb ganes però per sort ens enganxa dintre el cotxe per anar tot seguit a Vall-de-Roures (on visitem l’església i el castell), també molt recomanable. De tornada al càmping, encara tenim temps per arribar-nos a Cretes, que també val la pena. Un dia molt complert!

Ruta del Ferro (i del Carbó)

Clàssica Via Verda que uneix dues de les joies del romànic de casa nostra: els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses (i es pot allargar fins al gorg de Malatosca i Ogassa). Pedalada fàcil i planera per un paisatge bell.

EN BICI

Improvisem una mica i a l'últim moment ens decidim a fer la Via Verda entre Ripoll i Sant Joan (en buscàvem no massa lluny, més aviat fàcil i que no hi faci massa calor, si pot ser). Per fer, de passada, una nova activitat: avui anirem en bici. Reservem bicecletes per les quatre de la tarda... no fos cas que algú més se li acudís fer el mateix en ple mes d’agost.

Abans de començar a pedalar, però, fem una volta per Ripoll i aprofitem per visitar el seu monestir, Santa Maria, una joia del romànic (en què destaca, entre altres coses, la seva magnifica portalada, del segle XII). Dinem al costat del riu tot contemplant el tragí d’un parell de rates a l’altra banda.

Anem a buscar les bicis (passant de les burricletes, que també es tracta de fer una mica d’esport) i comencem, ara sí, a pedalar... a trenta-tres graus de temperatura. Per sort la primera part és la més ombrívola i fresca, tot i això fem una parada per descansar i refrescar-nos a la Font Nova (llavors el camí alterna zones més arbrades amb camps).

El camí sembla planer, però no ho és, té una lleugera inclinació i molt a poc a poc salva els cent cinquanta metres de desnivell entre Ripoll i l’estació de Sant Joan. El paisatge, passant pel fons de la vall, és prou maco, per una banda la serra Cavallera, amb el Taga al seu extrem, i per l’altre les serres del Boix i de Costa Llisa, més modestes.

En dues hores arribem a Sant Joan, baixem al poble, hi fem una volta tot passant pel Pont Vell (gòtic, reconstruït després de la guerra civil, quan va ser dinamitat) i l’Església de Sant Pol (restes de l’església romànica, destruïda el 1936), ens refresquem i  berenem en un bar. Deixem pendent la visita al monestir, una altra joia romànica, per un altre dia.

Un cop refets ens enfilem una altra vegada cap a l’antiga estació i comença la part fàcil. La tornada a Ripoll la fem en molt menys de la meitat del temps que la pujada i pràcticament sense pedalar. La calor, ara, també es nota molt menys.

Arribem a Ripoll contents però amb el cul una mica adolorit (no portem cap mena d’equipació ciclista, pensant que seria molt curta), i amb algun múscul no acostumat a anar en bici cansat.

La Batalla d'Almenar (Clot de la Unilla)

Als plans damunt d'Almenar hi va tenir lloc una important batalla de la Guerra de Successió. El seu aspecte, imagino, no deuria ser massa diferent al d'ara, planes fèrtils amb ben poc arbres. Tot i això, si bé una mica monòton, és un paisatge bonic que amaga racons tant interessants com el Clot de la Unilla.

EN BICI

Aprofitant el pont, tinc ganes de fer-ne alguna que tinc pendent de fa massa temps... i així anar complint els “objectius” que m’he marcat. Com que és plana i em sembla que el paisatge serà una mica monòton, agafo la vella bici destartalada del meu germà, i cap a Almenar.

Segurament, però, començar gairebé al migdia a pedalar per la plana de Lleida no haurà estat la millor idea que he tingut mai. Començo a suar abans de començar, només tornant a muntar la bici.

Començo a pedalar per fer la primera parada, gairebé només començar: el castell dels Moros o d’Almenar. En queden dues parets, del segle XIX, tot i que possiblement al mateix indret, en època andalusina, hi hauria hagut una torre de guaita (o almenara). Situat en punt estratègic, les vistes a la plana de Lleida i els primers contraforts del Montsec són molt boniques.

Continuo pedalant. Porto una ressenya però improviso una mica, desviant-me per contemplar una mica més de prop el Pla de Sas, per tornar de seguida a la ruta prevista, per les planes d’Aubarrells i de Fonollet. Són, com el seu nom indica, planes cerealístiques, ara amb el groc dels camps acabats de segar... i sense ni una ombra.

En aquests plans, però, hi ha tenir lloc una important batalla de la Guerra de Successió. La primavera de 1710 l'exèrcit borbònic va entrar a Catalunya des de l'Aragó, creuant el Segre. El mes de juliol el general austriacista Starhemberg va rebre reforços i va decidir a atacar, creuant la Noguera i prenent posicions a Almenar (mentre James Stanhope creuava el Segre a Balaguer en direcció al pont d'Alfarràs). El vint-i-set de juliol de 1710 els borbònics  van obrir la batalla amb un atac de cavalleria que tingué èxit, però van perdre la iniciativa perseguint els enemics que fugien, llavors la infanteria britànica va atacar l'ala esquerra, que es va trencar, juntament amb la segona fila, i en aquest moment els austriacistes van atacar el flanc dret, en la que es trobava lluitant Felip V de Castella, que gairebé és capturat. La victòria va caure del bàndol català, i els exercits austriacistes, després de guanyar la batalla de Saragossa, ja no es van aturar fins arribar a Madrid. L’aspecte del camp de batalla, imagino, no deuria ser massa diferent al que tinc al davant.

Continuo pedalant, l’excursió té un altre al·licient més: lo Clot de la Unilla. És una llacuna endorreica caracteritzada per un règim d’inundació molt irregular. Aquest any sembla que ha tingut aigua, tot i que ara està ben sec. Amb una vegetació única i una fauna interessant la seva visita val la pena, tot i que només en podré gaudir una mica. Estic de sort i puc contemplar el xoriguer petit i la garsa blava, dos ocells que no havia vist mai. També un mussol de ben a prop (abans molt fàcil de veure als pals de telèfons al costat de les carreteres, actualment són més rars).

La ruta continua fins a Alguaire... però se’m trenca el seient una mica abans d’arribar-hi. Decideixo tornar a Almenar, amb la bici al costat. Hauré de racionar una mica l’aigua, fa calor i no hi ha ni un trist arbre enlloc (comptava refrescar-me i proveir-me a Alguaire). El paisatge monòton, però, té el seu encant.

Pel camí torno a travessar l’autovia que comença i acaba enlloc. Gentilesa del govern espanyol, que llavors s’estranyen de segons quines coses.

Un cop a Almenar em refresco, o més aviat em dutxo, en un sortidor i en rehidrato amb un gelat. Tot i la calor, ha valgut la pena.

Aiguamolls de l'Empordà (en bici)

Una altra "clàssica" al meu oasi de pau. Aquesta vegada, però, en bici per poder fer un bon grapat de kilòmetres. L'excursió ens va permetre contemplar els diferents ecosistemes del Parc, des dels boscos de ribera (al costat del Fluvià) fins als diferents tipus de llacunes. Una diversitat d'ambients que comporta, també, una gran diversitat de fauna. El mes de març, a més, probablement és un dels millors per observar-hi aus.

EN BICI

Als Aiguamolls. El meu oasi de pau particular. Avui però, amb amics i amb la intenció de veure'ls del tot. Una visita al complert en bicicleta.

Comencem, tard, a Sant Pere Pescador. Ho fem seguint les ribes del Fluvià passant per les reserva de Mig de Dos Rius i pel costar de l'illa d'en Caramany (Reserva Integral), on es poden contemplar els primers ambients característics del Parc Natural. Xiulant "Verano asul" i derrapant amunt i avall... sense pensar en el que ens espera... i demà ja ho trobarem. A la Reserva hi ha tres paisatges ben diferenciats. A les ribes del riu, un bosc de ribera amb freixes de fulla petita, oms, salzes o verns (a més de pollancres i plàtans). Més cap a l'interior, prats de dall rics en gramínies, lleguminoses i orquídies. Finalment, en algunes zones, canyissars amb canyís, bogues i balca.

D'aquí, passant per la Gola del Fluvià, anem fins a les llacunes del parc Natural, més concorregudes i visitades. Les llacunes de la Rogera, la Llarga, la Massona, la Fonda i d'en Turies, entre les desembocadures de la Muga i el Fluvià són ecosistemes de clara influència marina. Aigües salobroses poc profundes, ideals per a moltes espècies d'aus que troben aquí un lloc de cria, repòs en la migració o hibernació.

Entre parades i paradetes, en prou feines hem fet cinc Kilòmetres en dues hores. A aquest ritme no acabem ni en pintura. Haurem d'accelerar una mica el ritme o no fer tantes parades... tot i que la propera serà ja per dinar, a l'estany Europa. Deixant enrere la gent i travessant més closes i alguns camps de conreu. L'estany Europa és un estany artificial, construït per fer la depuració biològica de les aigües procedents de la depuració física i química de la depuradora d'Empuriabrava (els canyissars d'aquestes llacunes absorbeixen l'excés de nutrients de les aigües residuals depurades abans de tornar al medi, convertint-se, també, en un ambient adequat per a moltes espècies d'aus).

Havent dinat, però, ja ens ho agafem amb una mica més de ganes i els kilòmetres cauen molt més ràpid que al matí. Travessem Empuriabrava (amb Santa Margarida, el desgraciat vestigi del que es podrien haver convertit tot els Aiguamolls) i les closes i camps de la Rovina. Les closes són prats inundables envoltats de recs d'escòrrec, sovint tancats per fileres d arbres de ribera.

D'aquí cap a Vilaüt, on, per desgràcia, no tindrem temps d'anar a l'Estany... tot i que si de fer una mica l'animal, jo, quedant una miqueta xop (el primer cop, perquè no m'avisen... tot i que el fet que tinguessin la càmera a punt m'hauria d'haver fet sospitar. I el segon, ja si, expressament i per poder fer bé les fotos... aprofitant que ja estava moll). L'estany de Vilaüt és un estany amb aigües procedents de pluja i de rec, amb baix contingut amb sal i més interior. Tot i el seu aspecte, molt semblant a les llacunes salobroses, la seva flora i fauna és ben diferent.

És aquesta riquesa d'ambients, sovint tan semblants però tan diferents, el que explica la gran biodiversitat que es pot trobar en les zones humides com aquesta.

D'aquí un altre cop cap el Cortalet, resolts els problemes amb les bicis meva i de l'Isa (que ens obligaven a fer un sobreesforç, sense adonar-nos-en durant una bona estona), per refer el camí fins el Mas del Matà en Jordi i l'Isa (per tornar per carretera fins a Sant Pere), i per allà on hem vingut, l'Isa i jo... per arribar gairebé de fosc.

Cansats i amb el cul adolorit.

Estany de Banyoles i les Estunes

Molt ben condicionada, la caminada és un passeig molt agradable sempre al costat del llac, amb racons molt bonics i travessant, també, diferents ecosistemes. La volta es pot complementar amb la visita a un indret força desconegut però molt bell: les Estunes. Una gran roca de travertí esquerdada com per un terratrèmol, en una zona boscosa... un indret màgic, habitat per goges (fades).

AMB SORPRESA FINAL: LES ESTUNES

Fent ús dels meus dots de convicció... i arriscant-me al "que farta molt???!!!" aconsegueixo convèncer l'Isa d'anar fins a Banyoles a fer la volta al llac... com alguns fem amb l'edat, rebaixant la distància real de la caminada i prometent, també, una sorpresa final. Uffffff! Sort que li agrada caminar... de fet, sort que té una paciència de Santa i em deixa parar a fer fotos... i mirar papallones... i ocells... i plantes... Això sí, li faig, molt gustosament, de guia naturalista, que si no, no l'atraparia!

Comencem a caminar a les deu. Sense presses, fa molts anys que cap dels dos ha estat a Banyoles i mai, tampoc, hi hem fet la volta caminant.

Tot i que en algun punt el passeig sembla les rambles, ens sorprèn agradablement, és molt més bonic del que ens esperàvem i ens agrada molt. L'Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya. Fa, aproximadament, 2150 metres de llargada, una amplada màxima de 775 i una profunditat màxima de 130. L'Estany i la seva conca lacustre són considerats el conjunt càrstic més extens de la Península Ibèrica.

Amb la volta gairebé feta, queda la sorpresa final... encara que això suposa allargar la caminada algun quilòmetre més. Tot passant per els estanyols de la Cendra i d'en Montalt, arribem a les Estunes. Afortunadament són tal i com les recordava, molt boniques. En una petita zona boscosa, força desconegut, hi ha un indret màgic. Habitat per goges (o fades), una gran roca de travertí està esquerdada com per un terratrèmol. Segons la llegenda, les goges, que s'amaguen de dia, viuen aquí i hi fan les seves festes o hi filen tota la nit. Diuen que a les nits serenes encara es pot escoltar el seu cant i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes... El travertí és una roca sedimentària calcària, molt utilitzada en la construcció, ja des de l'època romana. Es forma a causa de la precipitació de carbonat de calci dissolt en aigua, en aigües estancades i quietes, riques d'aquest compost, com l'estany de Banyoles (que, antigament, era molt més gran).

Arribem a Banyoles a les tres, molt més tard del previst, comptàvem anar a dinar a casa (ostres! ja ho he dit alguna altra vegada, però... dec ser dels pocs que fa les caminades tardant més que els temps orientatius! I mira que solen ser generosos!).

Assedegats, ens assentem al primer bar que trobem. I com que ens adonem que és un xinès, ens hi quedem a dinar. Fa temps que no anem a cap i ens fa gràcia a tots dos (el wan-tam, els rotllets de primavera, l'ànec amb bambú i les tallarines fregides estan molt bé, i bé de preu... i el "solero" de fruites del bosc també, tot i que això, em sembla, no deu ser molt típic de la Xina.

Sortim i acabem el poc que queda de caminada, tot contemplant les típiques pesqueres de l'estany. Les pesqueres són unes petites construccions aixecades a la riba est de l’Estany, a la banda de ciutat. La seva construcció va iniciar-se a mitjan del segle XIX i es va allargar fins l’any 1931, quan l’Ajuntament va prohibir-ne l’edificació de noves. De totes maneres, al llarg del temps s’han anat reformant i condicionant, seguint estils diversos, fins als anys seixanta del segle XX. En principi, aquests petits espais tenien una funció purament pràctica per poder-hi pescar. Després, però, van evolucionar augmentant de superfície per tal que s’hi pogués guardar una barca, un signe de riquesa i classe social. Finalment, amb l’arribada de la pràctica de l’esport i l’auge de la burgesia banyolina, algunes d’aquestes formes arquitectòniques elementals van ampliar-se encara més per tal de guardar-hi una o dues barques, poder banyar-se i fins i tot allotjar-s’hi.

Entre una cosa i una altre arribem al cotxe a quarts de cinc... just quan comença a ploure!

L'Encanyissada, la Tancada i els Ullals

Clàssiques rutes per fer en bici (recomanable, més que no pas fer-ho a peu) al voltant de les dues llacunes més emblemàtiques del Delta. Aturant-nos als seus miradors, a més de bones vistes, podrem observar un bon grapat d'ocells.

EN BICI

Em llevo tard. Avui dormo una mica més, que estic de vacances i ja està bé. Segons les previsions del temps he anat canviant les excursions de dia i porto dos cims seguits. Demà estarà ennuvolat i per demà passat s'esperen pluges. L’excursió d’avui la vull fer amb bon temps, encara que no sigui el primer cop que les faig (tot i que en bici, sí).

A les onze llogo una bici a la Caseta de Fusta i començo a pedalar. Primer faig la volta a l’Encanyissada, parant-me als seus miradors. El paisatge del Delta és d’una monotonia captivadora, una monotonia, però, canviant. La llacuna està envoltada d’arrossars, que en aquesta època de l’any tenen un color marró verdós, o verd marronós. Estan a punt de segar i, de fet, alguns camps ja han comencen a estar-ho. Els colors dels camps contrasten, també, amb els verds dels bogars i canyissars, i els blaus de la llacuna.

A cada mirador afegeixo a la llista alguna espècie d’ocell, tot i que no m’hi entretinc gaire. I això que amb la bici vaig molt bé, porto la motxilla a l’esquena, però la càmera i els prismàtics a la cistella del davant, amb que no perdo gaire temps cada cop que em paro pel camí... que són força vegades, a més dels miradors (dino a l’últim).

La ruta és circular i torno a la Caseta de Fusta. Primers catorze kilòmetres fets. Descanso una mica i torno a pedalar. Ara per fer la volta a la Tancada, un cop he refet una mica les forces. Encara no sé ben bé com, però la faig al revés de com ho tenia pensat. Per sort, tot i que no hi ha punts de referència, l’orientació no és massa complicada. El paisatge és el mateix que l’Encanyissada, només que a tocar de mar hi ha saladars i algunes salines.

La primera idea era fer-ne una en bici i l’altre a peu. Però vaig veient que he fet bé fent-ho tot en bici. Hi ha alguns trams per carretera (poc transitada, però carretera), i se m’hagués llarg... i a ple sol, segurament encara més, encara que, per sort, la marinada fa que no passi gaire calor (per no dir gairebé gota).

Després d’unes quatre hores pedalant arribo un altre cop a la Caseta de Fusta, on torno la bici i aprofito per hidratar-me amb un refresc a la terrassa. Content, a més de gaudir d’un paisatge bonic i diferent, la llista d’ocells, per no haver-m’hi dedicat gaire i fer-ho a la pitjor hora, està prou bé: cabusset, cabussó emplomallat, cabussó collnegre, bernat pescaire, martinet blanc, esplugabous, agró blanc, capó reial, flamenc, xibec, ànec blanc, ànec collverd, ànec griset, arpella, fotja, polla d’aigua, corriol, valona, gavina vulgar, gavià argentat, xatrac comú, fumarell carablanc, blauet i cuereta groga.

En total uns trenta-dos Kilòmetres en bici, que no se m’han fet llargs... però que sumats a les caminades que porto i no estar acostumat a pedalar, aconsegueixo que, ara sí, em facin mal tots els músculs de les cames... fins i tot alguns que no sabia ni que tenia.

Com que és d’hora, decideixo avançar una de les visites que tenia pensades per divendres. El poblat ibèric de la Moleta, però, només està obert els caps de setmana, amb el que em quedaré amb les ganes. Improvisant, reculo un altre cop cap al Delta i faig una visita que tampoc havia fet mai, als Ullals de Baltasar. La passejada és molt curta, no arriba al kilòmetre, però val molt la pena.

Els ullals són surgències originades per les aigües de pluja que flueixen per l’aqüífer des dels massissos del Port i del Montsià cap al mar, i que, en trobar-se amb els materials del Delta es veuen obligades a emergir. Són de forma circular, tenen una fondària que oscil·la entre dos metres i mig i els set metres, i un diàmetre d’entre cinc i cinquanta-cinc metres. El flux de descàrrega es fa a través de canals de drenatge i materials torbosos. A causa de l’origen càrstic de l’aqüífer les seues aigües (mesohalines, moderadament oligotròfics i amb una gran transparència) són ben diferents de les de la resta d’ambients aquàtics del Delta. És per aquest motiu que, encara que difícilment els podrem veure, aquí s’amaguen, segurament, els majors tresors del Delta (com la rara molsa aquàtica "Riccia fluitans", la diminuta planària "Phagocata ullala", l’únic animal endèmic conegut fins ara del Delta, o el samaruc, "Valencia hispanica", per citar-ne només tres). Sembla mentida que no hi hagués estat mai fins ara.

Només un kilòmetre més per acabar del tot esgotat i tornar cap al càmping. Sopar, escriure i llegir una mica abans d’anar a dormir. Demà m’espera un dia una mica més tranquil... espero.