BANYOLES I LES ESTUNES

Banyoles (13/09/2009)

11 Km (circular)

Desnivell: Inpr

Durada: 3 h

AIGUAMOLLS (EN BICI)

Sant Pere (20/03/2010)

39 Km (circular)

Desnivell: ± 50 m

Durada: 6 h

LA BATALLA D'ALMENAR

Almenar (21/06/2014)

16.9 Km (circular)

Desnivell: ± 50 m

Durada: 5 h

RUTA DEL FERRO

Ripoll - Sant Joan (17/08/2016)

18 km (anar i tornar)

Desnivell: ± 150 m

Durada: 3 h

VIA VERDA DE LA TERRA ALTA

Arnes - Pinell del Brai (29/03/2018)

29.5 Km (circular)

Desnivell: -400 m

Durada: 6 h

PALS - FONTANILLES

Pals i altres (30/04/2018)

29.1 Km (circular / en bici )

Desnivell: ± 130 m

Durada: 5 h

VERGES - ALBONS - BELLCAIRE

Verges i altres (17/06/2018)

18.8 Km (circular / en bici )

Desnivell: ± 85 m

Durada: 4 h

RUTA DEL GURRI

Roda de Ter - Vic (12/08/2018)

18.7 Km (anar i tornar)

Desnivell: ± 100 m

Durada: 3 h (en bici)

Ruta del Gurri

A peu o en bici aquesta és una ruta molt agradable per la Plana de Vic i el seu paisatge típic de masos i camps. El camí va en paral·lel al Gurri, un afluent del Ter, i passa pel bonic pont del Bruguer (medieval i gòtic).

EN BICI

La Clara encara està lesionada i no podem fer grans caminades, però en bici no hi ha problema. Una prop de casa mig improvisada, un ramal de la Ruta del Ter: la Ruta del Gurri (un afluent seu).

Sortim de Roda de Ter al migdia. Per sort la calor dels últims dies ha afluixat molt i no ho passarem gens malament. Primer anem pel costat del Ter, però de seguida girem a l’esquerra i comencem a passar pel paisatge típic de la Plana, masos i camps de cereals. Seguim el curs del Gurri, ara ben bé al seu costat, ara una mica més allunyats.

Força endavant l’hem de travessar i ens sorprèn la gran quantitat d’aigua que porta (de fet, a aquesta època gairebé seria sorprenent que portés aigua!). El travessem en el que es converteix en una petita aventura. La Clara el travessa una mica més amunt gràcies a uns pilons que faciliten creuar-lo sense haver-se de mullar, caminant sense problema, tot i que aprofita per refrescar-se els peus.

Aquesta  ruta acaba a Vic, a les adoberies, nosaltres, però, ho fem al pont del Bruguer. Medieval, gòtic, és un racó que sempre m’ha agradat.

Tornem per on hem vingut i, ja cap al final, em quedo sense pedal de la bici, sort que estem arribant al cotxe! Després d’una passejada molt agradable, que ens ha agradat més del que pensàvem, a dinar a casa (que no ho fem massa sovint).


Fitxa Tècnica

Data: 12/08/2018

Kilòmetres: 18.7 

Desnivell: ± 100 m.

Durada: 3 h (amb parades / en bici).

Circular: No. Inici sota el Pont Nou de Roda de Ter (panell explicatiu de la Ruta).

Dificultat: baixa.

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors amb les marques típiques de la Ruta del Ter, ja que la Ruta del Gurri n'és una variant (al ser compartida, en bici i a peu, marques verdes i granates amb un simbol d'aigua al centre). Ruta d'orentació fàcil i ben senyalitzada. TRACK Wikiloc.

Tot i que nosaltres vam anar de Roda fins al Pont del Bruguer, la ruta continua fins al centre de Vic (al pont de les Adoberies). També es pot allargar seguint l'Anella Verda de Vic, que continua seguint el Gurri fins a Santa Eugénia de Berga.

Aquesta ruta es pot tan en bici com a peu (si bé a peu la seva llargada és relativament considerable).


Fotos

Verges - La Tallada - Maranyà - Tor - Albons - Bellcaire

Ruta planera i fàcil, que és pot fer en bici o també a peu (tot i que entre Albons i Bellcaire per carretera). Entre camps de cereals anirem de poble en poble, tots amb algun racó que val la pena descobrir.

EN BICI

Estrenem bicis o, més ben dit, la “reconstrucció” de dues de velles que, pels cops que fem i farem rutes d’aquest tipus bé faran el fet. També el material associat, com un porta-bicis de segona mà o guants i cascs. Comptant que ho anem fent regularment i que cada vegada ho hem de llogar tot, la idea és que amb unes quantes pedalades ho tindrem tot amortitzat.

Sortim de Verges a mitja tarda, després d’aprofitar el matí per anar a la platja. Deixem la seva visita per després (després que és convertirà per un altre dia, ja que acabarem més tard del que comptàvem).

Entre poble i poble el paisatge serà sempre més o menys el mateix: camps de cereal, que ja comencen a tenir el color groc de l’estiu, amb el massís del Montgrí sempre de fons.

La primera parada és a la Tallada, per fer una volta l'antic recinte fortificat. Començat a construir al segle XIV, tot i que se n'han perdut algunes parts i d'altres es troben amagades per altres construccions, encara es poden veure  les seves torres (cinc de les set que es creu que hi havia) i seguir el traçat de la muralla amb murs atalussats, sageteres i espitlleres. Visitem, tot seguit, l'església de Santa Maria, dels segles XII-XIV, romànica i fortificada amb una torre de defensa circular proveïda d'espitlleres, que crida molt l’atenció.

Pedalem una mica més i segona parada. Sant Esteve de Maranyà és una església romànica d’aspecte robust i curiós. Construïda ens el segles XI-XII posterior es va fortificar elevant un altre pis els seus murs i integrant-hi el campanar, a mes de reforçar-ne els contundents contraforts.

La següent parada és a Sant Climent de Tor. Amb un aspecte similar a l’anterior, també és romànica, del segle XI, i fortificada als segles XV-XVI.

La quarta és a Sant Cugat i el castell d’Albons, que amb la plaça que hi ha davant seu conformen un bonic racó. L’església també és romànica, dels segles XI-XIII, amb algunes modificacions d’època moderna, com l’horrible campanar. El castell, al seu costat, medieval i del segle XVII, és una edificació militar i civil de la que en queda un conjunt destacable, amb una part aprofitada per a un casal tardà, un gran portal dovellat i una part només amb el mur de tanca.

Una pedalada més i últimes parades del dia: Sant Joan de Bellcaire, una bella església romànica, amb elements preromànics i afegits posteriors (segles IX-X, XI i XIII-XIV), i l’imponent Castell-Palau de Bellcaire, del segle XII.

L’última part del camí la fem al costat del Rec del Molí, un passeig molt agradable, malgrat el cansament (acabaré mort), no sé si de l’acumulat de les últimes excursions, o que el fre no acaba d’anar bé, vaig “frenat” i haig de pedalar més del compte, o de les dues coses.


Fitxa Tècnica

Data: 17-06-2018

Kilòmetres: 18.8 (en bici)

Desnivell: 85 m.

Durada: 4 h (amb parades).

Dificultat: baixa

Circular: si. Inici a Verges (al carrer de la Trencada, davant el Pavelló Municipal).

Ressenya

Ruta "Terra de Tramuntana" del Consell Comarcal del Baix Empordà. Senyalitzada amb pals indicadors (ruta ciclista), tot i que millor amb l'ajuda d'un mapa senzill com aquest.

El centres històrics queden fora de la ruta ciclista, pel que ens hi haurem de desviar en tos els pobles, fàcilment prenent campanars com a punt de referència o usant aquest TRACK Wikiloc.


Fotos

Pals - Torrent - Fontclara - Fontanilles - Pals

Ruta ideal per a ciclistes ocasionals (com nosaltres). Vint-i-cinc kilòmetres per camins de carro, pistes asfaltades i alguna carretera poc transitada, per la bella plana empordanesa, de poble en poble, tots amb racons interessants (amb sortida a Pals, un dels més bonics del país).

EN BICI

Lloguem la bici al càmping on estem allotjats i comencem a pedalar, d’entrada fins a Pals (tros que no surt al track). La visita a Pals (i a algun tram de Camí de Ronda) la deixarem per demà.

Sortim del poble i comencem a passar entre els camps de cereals, verd primavera, i de colza, groc reivindicatiu, que ens acompanyaran pràcticament tot el dia. El Montgrí i les muntanyes de Begur, un a una banda i l’altra a l’altra, sempre de fons.

La primera parada és a Torrent, un petit poble prou bonic del que destaca el seu castell, del que se’n conserva la porta medieval del recinte murat. La segona és Sant Feliu de Boada, un petit nucli de població del que ens crida l’atenció la seva església del segle XVI. Passem molt a prop de Palau-sator, que val molt la pena, però com què ja hi hem estat no fa gaire ho deixem per un altre dia. La següent visita la fem, doncs, a Fontclara, un nucli encara més petit en què destaca, també, la seva església romànica (del segle XI, amb algunes modificacions dels segles XVI i XVII). La penúltima parada és a Fontanilles, amb la seva bonica església romànica del segle XII, amb bones vistes, que aprofitem per dinar. Tots aquests poblets, tot i no ser gaire coneguts, valen molt la pena visitar, són encantadors!

Un tros més de camps de cereals per, passada la C-16, endinsar-nos als arrossars de Pals, encara amb el seu aspecte hivernal (secs). Més endavant visita ràpida a la Bassa d’en Coll i les dunes de la platges de Pals, on aprofitem per descansar una mica. Comencem a estar una mica cansats.

D’aquí als Masos de Pals, passant per la seva església (del segle XVIII) i després, en principi, a Pals. Nosaltres però, encara que no surt al track, fent drecera fins al càmping per camins no massa cicables, que afegeixen més cansament a les nostres cames (amb el fet que la ruta ja era més llarga del que marcava la ressenya, més alguns petits trossos que ens hem equivocat, més l’anada i tornada del càmping... amb el que al final acabarem fent més de trenta kilòmetres).


Fitxa Tècnica

Data: 30-04-2018

Kilòmetres: 29.1 (en bici)

Desnivell: 130 m.

Durada: 5 h (amb parades).

Dificultat: baixa

Circular: si. Inici a Pals.

Ressenya

Ruta "Terra d'Aiguamolls" del Consell Comarcal del Baix Empordà. Senyalitzada amb pals indicadors (ruta ciclista), tot i que en alguns punts costen de veure, pel que ens serà gairebé imprecindible l'ajuda d'un mapa senzill com aquest o TRACK Wikiloc.


Fotos

Via Verda de la Terra Alta

Ruta ideal per a ciclistes i, especialment, per a ciclistes ocasionals (com nosaltres) i famílies amb infants. Més de vint kilòmetres per una via ben condicionada per gaudir dels paisatges rurals i els més “salvatges” de la Terra Alta.

EN BICI

A les onze a Arnes, tal i com vam quedar ahir. Hi tenim les bicis reservades (a Nutur Bikes els Ports, recomanable). Ens donen les bicis, quedem a l’hora que ens vindran a recollir, ens posem el casc i a pedalar.

Fem els primers quatre kilòmetres seguint pals indicadors per pistes rurals, entre ametllers. Travessem el riu dels Estrets i de seguida trobem l’estació d’Arnes-Lledó, Km 0 de la Via Verda de la Terra Alta.

D’entrada reculem uns metres fins al pont del riu dels Estrets, val la pena, per continuar tot seguit per la via verda, molt ben condicionada i sense pèrdua possible.

Els primer kilòmetre és planer, en una lleugera pujada gairebé imperceptible. De seguida, però, pràcticament només baixada fins al final (especialment a partir d’Horta). En els primers kilòmetres per els paisatges rurals típics de la Terra Alta (ametllers, oliveres, pedra seca...).

De seguida arribem al primer dels més de vint túnels per on es passa al llarg de tot el recorregut. Sovint prou llargs per necessitar els llums que, per sort, porten les nostres bicis (sense que ens calgui els frontals que ja dúiem a punt per si un cas), i, també, perquè es noti la diferència de temperatures amb l’exterior (obligant-nos a abrigar per travessar-los, especialment els primers). Per rematar-ho fa un típic dia de primavera, al sol s’està bé, a l’ombra fa fresca.

El paisatge és molt bonic i anem badant a cada moment. Fins al punt que arribant a Bot ens adonem que no arribarem a l’hora que hem quedat (i intentem avisar que ens vinguin a recollir una hora més tard per no haver de córrer al final). És d’hora, però a l’estació de Bot ens quedem amb les ganes de prendre alguna cosa al seu curiós bar, dins un antic ferrobus (però tampoc es tracta de fer-ho perquè sí). 

A partir d’aquest punt deixem enrere els paisatges més rurals i ens endinsem als més agrestos de la Serra de Pàndols. Especialment bell és la vall i les gorgues que forma el riu Canaletes, que tenen el seu punt culminant al Santuari de la Fontcalda, on ens desviem per gaudir-ne i dinar. El seu nom és degut  a una font d'aigua que brolla a vint-i-vuit graus de temperatura, just a l'esquerra del riu. El santuari de la Fontcalda està documentat des del segle XIV, si bé l'església actual data del segle XVIII i és d'estil neoclàssic reconstruït després que fos cremat l'any 1936, durant la Guerra Civil.

Havent dinat fem els últims kilòmetres, fins a l’estació de Pinell del Brai, on mitja hora abans del que havíem quedat ja ens esperen... perquè, per problemes de cobertura, no han rebut el whatsapp de Bot, i havien vingut a l’hora que havíem quedat al principi.

Un altre cop a Arnes, aprofitem per fer una volta pel poble, que val molt la pena. Comença a ploure amb ganes però per sort ens enganxa dintre el cotxe per anar tot seguit a Vall-de-Roures (on visitem l’església i el castell), també molt recomanable. De tornada al càmping, encara tenim temps per arribar-nos a Cretes, que també val la pena. Un dia molt complert!


Fitxa Tècnica

Data: 29/03/2018

Kilòmetres: 29.5 (o 24 si només es fa la Via Verda estricte entre les estacions d'Arnes-Lledó i Pinell del Brai).

Desnivell: - 400 m.

Durada: 6 h (amb parades).

Circular: No. Inici a Arnes.

Ressenya

Senyalitzada, TRACK Wikiloc.

La Via Verda no té perdua possible, molt ben condicionada.

Sortint d'Arnes hem d'anar cap a la carretera d'accès al poble, travessar-la i a partir d'aquí, per pistes rurals només cal seguir els pals indicadors fins a l'estació d'Arnes - Lledó.

A gairebé tots els pobles per on passa la Via Verda hi ha lloguers de bicicletes i es pot demanar que facin el trasllat de tornada (des de qualsevol ubicació), i fins i tot el d'anada si no volem començar al mateix poble.

Fotos

Ruta del Ferro (i del Carbó)

Clàssica Via Verda que uneix dues de les joies del romànic de casa nostra: els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses (i es pot allargar fins al gorg de Malatosca i Ogassa). Pedalada fàcil i planera per un paisatge bell.

EN BICI

Improvisem una mica i a l'últim moment ens decidim a fer la Via Verda entre Ripoll i Sant Joan (en buscàvem no massa lluny, més aviat fàcil i que no hi faci massa calor, si pot ser). Per fer, de passada, una nova activitat: avui anirem en bici. Reservem bicecletes per les quatre de la tarda... no fos cas que algú més se li acudís fer el mateix en ple mes d’agost.

Abans de començar a pedalar, però, fem una volta per Ripoll i aprofitem per visitar el seu monestir, Santa Maria, una joia del romànic (en què destaca, entre altres coses, la seva magnifica portalada, del segle XII). Dinem al costat del riu tot contemplant el tragí d’un parell de rates a l’altra banda.

Anem a buscar les bicis (passant de les burricletes, que també es tracta de fer una mica d’esport) i comencem, ara sí, a pedalar... a trenta-tres graus de temperatura. Per sort la primera part és la més ombrívola i fresca, tot i això fem una parada per descansar i refrescar-nos a la Font Nova (llavors el camí alterna zones més arbrades amb camps).

El camí sembla planer, però no ho és, té una lleugera inclinació i molt a poc a poc salva els cent cinquanta metres de desnivell entre Ripoll i l’estació de Sant Joan. El paisatge, passant pel fons de la vall, és prou maco, per una banda la serra Cavallera, amb el Taga al seu extrem, i per l’altre les serres del Boix i de Costa Llisa, més modestes.

En dues hores arribem a Sant Joan, baixem al poble, hi fem una volta tot passant pel Pont Vell (gòtic, reconstruït després de la guerra civil, quan va ser dinamitat) i l’Església de Sant Pol (restes de l’església romànica, destruïda el 1936), ens refresquem i  berenem en un bar. Deixem pendent la visita al monestir, una altra joia romànica, per un altre dia.

Un cop refets ens enfilem una altra vegada cap a l’antiga estació i comença la part fàcil. La tornada a Ripoll la fem en molt menys de la meitat del temps que la pujada i pràcticament sense pedalar. La calor, ara, també es nota molt menys.

Arribem a Ripoll contents però amb el cul una mica adolorit (no portem cap mena d’equipació ciclista, pensant que seria molt curta), i amb algun múscul no acostumat a anar en bici cansat.


Fitxa Tècnica

Data: 14/08/2016

Kilòmetres: uns 18 (depén de la volta que fem per Ripoll i/o Sant Joan).

Desnivell: ± 150 m.

Durada: 3 h (amb parades i sense la visita als monestirs).

Circular: no, inici al Monestir de Ripoll o el de Sant Joan de les Abadesses (si s'ha de llogar la bici es pot fer, entre altres llocs, a Can Guetes, al costat de la Via Verda, a la sortida de Ripoll).

Dificultat: fàcil.

Ressenya

Senyalitzada i ben condicionada, Via Verda, només cal seguir-la (cap problema d'orientació) TRACK Wikiloc.

Nota: es pot allargar fins al Gorg de Malatosca (4 km més anar i tornar) o Ogassa (12 Km anar i tornar, i 150 metres més de desnivell).


Fotos

La Batalla d'Almenar (Clot de la Unilla)

Als plans damunt d'Almenar hi va tenir lloc una important batalla de la Guerra de Successió. El seu aspecte, imagino, no deuria ser massa diferent al d'ara, planes fèrtils amb ben poc arbres. Tot i això, si bé una mica monòton, és un paisatge bonic que amaga racons tant interessants com el Clot de la Unilla.

EN BICI

Aprofitant el pont, tinc ganes de fer-ne alguna que tinc pendent de fa massa temps... i així anar complint els “objectius” que m’he marcat. Com que és plana i em sembla que el paisatge serà una mica monòton, agafo la vella bici destartalada del meu germà, i cap a Almenar.

Segurament, però, començar gairebé al migdia a pedalar per la plana de Lleida no haurà estat la millor idea que he tingut mai. Començo a suar abans de començar, només tornant a muntar la bici.

Començo a pedalar per fer la primera parada, gairebé només començar: el castell dels Moros o d’Almenar. En queden dues parets, del segle XIX, tot i que possiblement al mateix indret, en època andalusina, hi hauria hagut una torre de guaita (o almenara). Situat en punt estratègic, les vistes a la plana de Lleida i els primers contraforts del Montsec són molt boniques.

Continuo pedalant. Porto una ressenya però improviso una mica, desviant-me per contemplar una mica més de prop el Pla de Sas, per tornar de seguida a la ruta prevista, per les planes d’Aubarrells i de Fonollet. Són, com el seu nom indica, planes cerealístiques, ara amb el groc dels camps acabats de segar... i sense ni una ombra.

En aquests plans, però, hi ha tenir lloc una important batalla de la Guerra de Successió. La primavera de 1710 l'exèrcit borbònic va entrar a Catalunya des de l'Aragó, creuant el Segre. El mes de juliol el general austriacista Starhemberg va rebre reforços i va decidir a atacar, creuant la Noguera i prenent posicions a Almenar (mentre James Stanhope creuava el Segre a Balaguer en direcció al pont d'Alfarràs). El vint-i-set de juliol de 1710 els borbònics  van obrir la batalla amb un atac de cavalleria que tingué èxit, però van perdre la iniciativa perseguint els enemics que fugien, llavors la infanteria britànica va atacar l'ala esquerra, que es va trencar, juntament amb la segona fila, i en aquest moment els austriacistes van atacar el flanc dret, en la que es trobava lluitant Felip V de Castella, que gairebé és capturat. La victòria va caure del bàndol català, i els exercits austriacistes, després de guanyar la batalla de Saragossa, ja no es van aturar fins arribar a Madrid. L’aspecte del camp de batalla, imagino, no deuria ser massa diferent al que tinc al davant.

Continuo pedalant, l’excursió té un altre al·licient més: lo Clot de la Unilla. És una llacuna endorreica caracteritzada per un règim d’inundació molt irregular. Aquest any sembla que ha tingut aigua, tot i que ara està ben sec. Amb una vegetació única i una fauna interessant la seva visita val la pena, tot i que només en podré gaudir una mica. Estic de sort i puc contemplar el xoriguer petit i la garsa blava, dos ocells que no havia vist mai. També un mussol de ben a prop (abans molt fàcil de veure als pals de telèfons al costat de les carreteres, actualment són més rars).

La ruta continua fins a Alguaire... però se’m trenca el seient una mica abans d’arribar-hi. Decideixo tornar a Almenar, amb la bici al costat. Hauré de racionar una mica l’aigua, fa calor i no hi ha ni un trist arbre enlloc (comptava refrescar-me i proveir-me a Alguaire). El paisatge monòton, però, té el seu encant.

Pel camí torno a travessar l’autovia que comença i acaba enlloc. Gentilesa del govern espanyol, que llavors s’estranyen de segons quines coses.

Un cop a Almenar em refresco, o més aviat em dutxo, en un sortidor i en rehidrato amb un gelat. Tot i la calor, ha valgut la pena.


Fitxa Tècnica

Data: 21/06/2014

Kilòmetres: 16.9 (Aprox.).

Desnivell: ± 50 m.

Durada: 4 h 30' (amb parades)

Dificultat: baixa.

Circular: si (inici Almenar).

Nota: pel tipus de paisatge i al ser molt plana, recomanable fer-la en bici.

Ressenya

No senyalitzada. Cal TRACK Wikiloc o mapa (es va sempre per pistes).


Fotos

Aiguamolls de l'Empordà (en bici)

Una altra "clàssica" al meu oasi de pau. Aquesta vegada, però, en bici per poder fer un bon grapat de kilòmetres. L'excursió ens va permetre contemplar els diferents ecosistemes del Parc, des dels boscos de ribera (al costat del Fluvià) fins als diferents tipus de llacunes. Una diversitat d'ambients que comporta, també, una gran diversitat de fauna. El mes de març, a més, probablement és un dels millors per observar-hi aus.

EN BICI

Als Aiguamolls. El meu oasi de pau particular. Avui però, amb amics i amb la intenció de veure'ls del tot. Una visita al complert en bicicleta.

Comencem, tard, a Sant Pere Pescador. Ho fem seguint les ribes del Fluvià passant per les reserva de Mig de Dos Rius i pel costar de l'illa d'en Caramany (Reserva Integral), on es poden contemplar els primers ambients característics del Parc Natural. Xiulant "Verano asul" i derrapant amunt i avall... sense pensar en el que ens espera... i demà ja ho trobarem. A la Reserva hi ha tres paisatges ben diferenciats. A les ribes del riu, un bosc de ribera amb freixes de fulla petita, oms, salzes o verns (a més de pollancres i plàtans). Més cap a l'interior, prats de dall rics en gramínies, lleguminoses i orquídies. Finalment, en algunes zones, canyissars amb canyís, bogues i balca.

D'aquí, passant per la Gola del Fluvià, anem fins a les llacunes del parc Natural, més concorregudes i visitades. Les llacunes de la Rogera, la Llarga, la Massona, la Fonda i d'en Turies, entre les desembocadures de la Muga i el Fluvià són ecosistemes de clara influència marina. Aigües salobroses poc profundes, ideals per a moltes espècies d'aus que troben aquí un lloc de cria, repòs en la migració o hibernació.

Entre parades i paradetes, en prou feines hem fet cinc Kilòmetres en dues hores. A aquest ritme no acabem ni en pintura. Haurem d'accelerar una mica el ritme o no fer tantes parades... tot i que la propera serà ja per dinar, a l'estany Europa. Deixant enrere la gent i travessant més closes i alguns camps de conreu. L'estany Europa és un estany artificial, construït per fer la depuració biològica de les aigües procedents de la depuració física i química de la depuradora d'Empuriabrava (els canyissars d'aquestes llacunes absorbeixen l'excés de nutrients de les aigües residuals depurades abans de tornar al medi, convertint-se, també, en un ambient adequat per a moltes espècies d'aus).

Havent dinat, però, ja ens ho agafem amb una mica més de ganes i els kilòmetres cauen molt més ràpid que al matí. Travessem Empuriabrava (amb Santa Margarida, el desgraciat vestigi del que es podrien haver convertit tot els Aiguamolls) i les closes i camps de la Rovina. Les closes són prats inundables envoltats de recs d'escòrrec, sovint tancats per fileres d arbres de ribera.

D'aquí cap a Vilaüt, on, per desgràcia, no tindrem temps d'anar a l'Estany... tot i que si de fer una mica l'animal, jo, quedant una miqueta xop (el primer cop, perquè no m'avisen... tot i que el fet que tinguessin la càmera a punt m'hauria d'haver fet sospitar. I el segon, ja si, expressament i per poder fer bé les fotos... aprofitant que ja estava moll). L'estany de Vilaüt és un estany amb aigües procedents de pluja i de rec, amb baix contingut amb sal i més interior. Tot i el seu aspecte, molt semblant a les llacunes salobroses, la seva flora i fauna és ben diferent.

És aquesta riquesa d'ambients, sovint tan semblants però tan diferents, el que explica la gran biodiversitat que es pot trobar en les zones humides com aquesta.

D'aquí un altre cop cap el Cortalet, resolts els problemes amb les bicis meva i de l'Isa (que ens obligaven a fer un sobreesforç, sense adonar-nos-en durant una bona estona), per refer el camí fins el Mas del Matà en Jordi i l'Isa (per tornar per carretera fins a Sant Pere), i per allà on hem vingut, l'Isa i jo... per arribar gairebé de fosc.

Cansats i amb el cul adolorit.


Fitxa Tècnica

Data: 20/03/2010

Kilòmetres: 39 (Aprox.), EN BICI

Desnivell: ± 50 m (aprox).

Durada: -

Circular: si

Dificultat: baixa

Inici a: Sant Pere Pescador (al costat del riu). Tot i que és pot fer des molts altres llocs (com el Cortalet, Castelló d'Empúries, Empuriabrava, Roses, etc)

Participants: L'Isa, en Jordi, l'Isa i jo.

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors (caldrà saber els punts de referència) i, en part, marques blanques i  vermelles del GR (cal una bona ressenya). Hi ha opcions més curtes i molt més ben senyalitzades. TRACK Wikiloc


Fotos

Estany de Banyoles i les Estunes

Molt ben condicionada, la caminada és un passeig molt agradable sempre al costat del llac, amb racons molt bonics i travessant, també, diferents ecosistemes. La volta es pot complementar amb la visita a un indret força desconegut però molt bell: les Estunes. Una gran roca de travertí esquerdada com per un terratrèmol, en una zona boscosa... un indret màgic, habitat per goges (fades).

AMB SORPRESA FINAL: LES ESTUNES

Fent ús dels meus dots de convicció... i arriscant-me al "que farta molt???!!!" aconsegueixo convèncer l'Isa d'anar fins a Banyoles a fer la volta al llac... com alguns fem amb l'edat, rebaixant la distància real de la caminada i prometent, també, una sorpresa final. Uffffff! Sort que li agrada caminar... de fet, sort que té una paciència de Santa i em deixa parar a fer fotos... i mirar papallones... i ocells... i plantes... Això sí, li faig, molt gustosament, de guia naturalista, que si no, no l'atraparia!

Comencem a caminar a les deu. Sense presses, fa molts anys que cap dels dos ha estat a Banyoles i mai, tampoc, hi hem fet la volta caminant.

Tot i que en algun punt el passeig sembla les rambles, ens sorprèn agradablement, és molt més bonic del que ens esperàvem i ens agrada molt. L'Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya. Fa, aproximadament, 2150 metres de llargada, una amplada màxima de 775 i una profunditat màxima de 130. L'Estany i la seva conca lacustre són considerats el conjunt càrstic més extens de la Península Ibèrica.

Amb la volta gairebé feta, queda la sorpresa final... encara que això suposa allargar la caminada algun quilòmetre més. Tot passant per els estanyols de la Cendra i d'en Montalt, arribem a les Estunes. Afortunadament són tal i com les recordava, molt boniques. En una petita zona boscosa, força desconegut, hi ha un indret màgic. Habitat per goges (o fades), una gran roca de travertí està esquerdada com per un terratrèmol. Segons la llegenda, les goges, que s'amaguen de dia, viuen aquí i hi fan les seves festes o hi filen tota la nit. Diuen que a les nits serenes encara es pot escoltar el seu cant i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes... El travertí és una roca sedimentària calcària, molt utilitzada en la construcció, ja des de l'època romana. Es forma a causa de la precipitació de carbonat de calci dissolt en aigua, en aigües estancades i quietes, riques d'aquest compost, com l'estany de Banyoles (que, antigament, era molt més gran).

Arribem a Banyoles a les tres, molt més tard del previst, comptàvem anar a dinar a casa (ostres! ja ho he dit alguna altra vegada, però... dec ser dels pocs que fa les caminades tardant més que els temps orientatius! I mira que solen ser generosos!).

Assedegats, ens assentem al primer bar que trobem. I com que ens adonem que és un xinès, ens hi quedem a dinar. Fa temps que no anem a cap i ens fa gràcia a tots dos (el wan-tam, els rotllets de primavera, l'ànec amb bambú i les tallarines fregides estan molt bé, i bé de preu... i el "solero" de fruites del bosc també, tot i que això, em sembla, no deu ser molt típic de la Xina.

Sortim i acabem el poc que queda de caminada, tot contemplant les típiques pesqueres de l'estany. Les pesqueres són unes petites construccions aixecades a la riba est de l’Estany, a la banda de ciutat. La seva construcció va iniciar-se a mitjan del segle XIX i es va allargar fins l’any 1931, quan l’Ajuntament va prohibir-ne l’edificació de noves. De totes maneres, al llarg del temps s’han anat reformant i condicionant, seguint estils diversos, fins als anys seixanta del segle XX. En principi, aquests petits espais tenien una funció purament pràctica per poder-hi pescar. Després, però, van evolucionar augmentant de superfície per tal que s’hi pogués guardar una barca, un signe de riquesa i classe social. Finalment, amb l’arribada de la pràctica de l’esport i l’auge de la burgesia banyolina, algunes d’aquestes formes arquitectòniques elementals van ampliar-se encara més per tal de guardar-hi una o dues barques, poder banyar-se i fins i tot allotjar-s’hi.

Entre una cosa i una altre arribem al cotxe a quarts de cinc... just quan comença a ploure!


Fitxa Tècnica

Data: 13/09/2009

Kilòmetres: 11 (aprox).

Desnivell: inapreciable.

Durada: 3 h (badant molt).

Dificultat: baixa.

Circular: si

Participants: l'Isa i jo

Ressenya

Senyalitzada amb pals indicadors. Ben condicionanda la volta a l'Estany no té cap complicació (és la Ruta 1, fa uns 8 km i es totalment plana). Per anar a les Estunes haurem de seguir els pals indicadors, sense pràcticament cap problema d'orientació (és la ruta 2, ruta de la Puda i les Estunes, fa uns 4 Km, sense combinar-la amb l'anterior, i es pràcticament plana). TRACK wikiloc

Una bona alternativa és fer aquesta mateixa ruta en bicicleta (amb un carril bici ben condicionat al voltant de l'estany). Les bicis es poden llogar al costat de l'oficina d'informació de l'Estany.

Es pot descarregar PDF a www.estanyespainatural.net


Fotos