Barbot Negre - Turó de les 11 Hores - Balmes del Traver - Cova de la Guilla

Ruta molt guapa, variada i complerta, però també exigent i amb passos aeris on cal anar amb molt de compte. Pel camí descobrirem l’espectacular Barbot Negre, gaudirem de les vistes del Turó de les Onze Hores, passarem per les balmes del Traver i explorarem el Cau de la Guilla.

AVENTURA

Amb la Gemma, que fa temps que no veiem (i tenim ganes de fer-ho) i ens fa de guia per la seva zona, sortim de Vallderrós seguint el torrent, passem pel costat d’un dipòsit i el sender es torna estret, fins al punt que en algun lloc ens hem d’ajupir per passar per “túnels” de vegetació. Ens desviem uns metres a la dreta per visitar una petita balma que, suposem, és el que el mapa marca com a cova del Moro, amb alguna concreció (tot i que alguns tracks la situen en un altre punt, al costat del que al mapa és el gorg de les Donzelles). Tot seguit passem pel bonic gorg de les Donzelles (segons molts tracks, però que segons el mapa és un que es troba al grau de l’Ullar). No sé, doncs, si els noms són correctes.

Tot seguit ens comencem a enfilar pel grau de les Escaletes, que puja ben dret. A la pujada anirem trobant diferents trencalls que anirem explorant. El primer porta a la font Fresca, que pot costar de reconèixer. El segon a sota una petita cova al costat del Salt de Llòbrega (normalment sec, però que amb aigua ha de ser molt bonic). El tercer a l’espectacular Barbot Negre, una formació de travertí (una roca porosa que es forma per la precipitació del carbonat de calci). De color negre i amb formes increïbles, ens hi passem una bona estona mirant-lo i remirant-lo, gaudint dels seus racons i fent un grapat de fotos que no faran justícia a la seva bellesa.

Un cop superat el grau, girem cap a la dreta. El nostre següent objectiu no queda gaire lluny. Del cim de les Onze hores les vistes als mateixos cingles de Bertí, Sant Llorenç del Munt, el Vallès i la serra litoral, amb el mar de fons, són espectaculars. A més, avui fa sol i vent, amb el que la visibilitat és excel·lent. El curiós nom d’aquest turó li ve, diuen, perquè era un referent horari per als pagesos de Riells del Fai, que quant veien el sol damunt d’aquest pic volia dir que eren les onze i, per tant, el moment oportú per fer un glop i esperar l’Àngelus del migdia.

Seguim el camí resseguint els cingles i gaudint de les vistes. Passem per les boniques balmes del Traver, on sembla que el camí s’hagi d’acabar, però va continuant sota seu, ample i ben marcat.

El següent objectiu del dia és gairebé sota les balmes. Primer, però, hem de baixar una mica per un grau. Després d’una primera exploració fallida per un replà del cingle (des d’on veig les cordes que hi porten), tornem al grau i ho provem una mica més avall. Ara sí, a la roca hi ha pintat “cova” (mig esborrat, gairebé no és veu). Seguim el corriol que hi porta, però ens costa una mica de trobar-la, ens pesem el “trencall” de baixada i anem una mica més enllà. Reculant, però, veig una corda de baixada. Tot i que en tenia ganes, el tram de baixada i el replà posterior, tot equipat amb cadenes, és massa per a la meva por a les alçades. Hi van la Clara i la Gemma, que només hi entraran uns metres. La cova, però, té un recorregut de cent vuitanta-dos metres, amb constants girs a banda i banda, i és alta però molt estreta.

Continuem el camí, ara resseguint els cingles per la seva part baixa. Ja arribant a Riells les vistes al turó de les Onze Hores i els cingles són molt boniques. Aprofitant que havíem quedat amb la Gemma, amb dos cotxes, un cop a Riells agafem el primer per anar a buscar el segon i, d’aquesta manera, estalviar-nos el pas per urbanitzacions que no valen la pena (al track surt la volta sencera).

La ruta d’avui ha estat exigent, pel desnivell superat en poc tros, els nombrosos passos aeris i la dificultat d’orientació en alguns punt. Un xic d’aventura, però, que ha valgut molt la pena.

Sant Sadurní de Gallifa

Caminada al punt culminat dels Cingles de Gallifa. 100 Cims amb bones vistes i una bella ermita romànica.

DESPISTAT

Aprofito l’única estona que tinc aquest cap de setmana. Amb en Ramon (el sogre), farem una matinal, en principi. Ho farem seguint únicament un track (cosa que no s’hauria de fer), improvisant una mica cap al cim, seguint camins que ell coneixia d’haver fet fa temps.

Del Coll on hem deixat el cotxe, a la carretera de Gallifa, anem cap a la Roca, una gran masia. El vent encara bufa fort, especialment al coll, però com passarà, ha d’anar afluixant durant el matí. De fet, a banda de només començar, pràcticament ni el notarem.

De la Masia ens començarem a enfilar per bonics corriols, tot sovint fent alguna marrada. El bosc, d’alzines i pins, encara està humit de les últimes pluges, cosa que aprofitaré per anar collint algun bolet: llengües bovines i fredelucs, en un any pèssim en aquest sentit. Al final en faré per una menjadeta, només recollint els del costat del camí.

Mica en mica acabem arribant a Sant Sadurní de Gallifa, una maca ermita romànica, del segle XI, adossada a la casa dels ermitans, construïda el 1714 i actualment reconvertit, sembla, en refugi. Es troba al cim de la Mola i és el punt culminant dels cingles de Gallifa.

Per gaudir de les vistes, però, hem d’anar uns pocs metres més enllà, al mirador de la Guineu. Des d’aquí hi ha una magnífica panoràmica del Moianès, el Vallès Oriental, el Montseny i la serres de Marina. Llàstima que moltes de les vistes, tot i que es deixen entreveure una miqueta, queden amagades per la vegetació (sinó serien realment espectaculars, cap a totes bandes). Està tapat, però la visibilitat és bona, ho aprofitem per esmorzar (que per l’hora que és, a mi al final ja em servirà com a dinar).

La baixada la fem per una canal, que baixa fort, però és molt guapa (sense cap dificultat). Un bon tros avall girarem a l’esquerra, per una pista que es torna a enfilar més del que comptàvem. Anirem resseguint els bonics cingles de Gallifa per la seva part més baixa.

Arribem al cotxe més tard del previst, però a temps, contents d’haver fet una bona caminada... i això que m’ho han hagut de deixar tot, menys la roba de caminar, m’ho he deixat tot a casa: motxilla i càmera de fotografia, tot un rècord.

El Puiggraciós

Versió fàcil a un 100 cims que té més bones vistes a la seva pujada o baixada que al seu punt més alt. Bona opció per complementar excursions més llagues per la zona (com, per exemple i entre altres, al Turó de les 11 Hores).

MARATÓ

La idea, avui, és fer tres 100 cims fàcils o en la seva versió més curta. Per aquest motiu comencem a caminar a mig matí al Santuari de Puiggraciós (originàriament barroc, però destruït durant la Guerra Civil i reconstruït a mitjans del segle passat).

Seguim per la pista i ens saltem el trencant, no senyalitzat (com tota la caminada). Continuem endavant i decidim fer la volta al revés. Arribem al Coll d’en Tripleta, deixem la pista i ens comencem a enfilar amb ganes.

La volta és curta i malgrat la intensa pujada, de seguida arribem al cim. Ens decep una mica, les vistes podrien ser espectaculars, però la vegetació les tapa per moltes bandes.

Baixem per l’altra banda gaudint de bones vistes. De fet són millors pujant cap al Nord, amb els cingles de Bertí, el Montseny i els Pirineus, i baixant cap al sud, amb el Vallès, Bertí, Sant Llorenç, Collserola, Marina i Montnegre, que a dalt del cim.

Un altre cop a baix ens desviem cap a la Torre de Telegràfia Òptica, militar i construïda el segle XIX, formava part de la línia que hi havia entre Barcelona i Vic. Des d’aquí, bé, de fet poc passada la torre, és d’on gaudirem de les millors vistes de l’excursió.

Cotxe i cap al següent objectiu del dia.

Puig de la Creu

Excursió curta i fàcil fins al Puig de la Creu, un cim modest però amb grans vistes al Vallès i les muntanyes que l’envolten.

ESPERANT LA DIADA

Matinal per aprofitar el matí, tot esperant la magnífica Diada de demà a Berga. Fent, tot de passada, un 100 Cims més per la col·lecció (a aquest ritme en un any i mig més ho acabo, gairebé sense proposar-m’ho, que tampoc hi ha presa).

Sortim de Castellar del Vallès i ens enfilem per una pista entre pinedes de pi blanc. El camí va pujant mica en mica, amb ben poques pauses planeres, i amb un final traïdor digne d’alguns cims dels Pirineus... quan sembla que hi arribes, encara falta una pujada més, i així un parell o tres més de vegades.

Dalt del cim hi ha un conjunt d’edificis en forma de castell, d’entre els que destaca l’ermita de Santa Maria (romànica, del segle XII, tot i que restaurada posteriorment amb algunes modificacions). Des d’aquí les vistes són impressionants: el Montseny, el Vallès, el Montnegre, Marina, Collserola, Montserrat, Sant Llorenç del Munt... L’esforç de la pujada és àmpliament recompensat.

Baixant provem de fer una drecera (no surt al track, on hi ha la ruta completa, tot i que no la vam acabar de fer) i no ens acaba de sortir bé del tot (de fet, perquè no ens atrevim a continuar seguint un camí que sí era el "correcte"... tot i que això només ho sabré un cop a casa dibuixant la ruta). Acabem reculant fins al Puig, del que no ens hem allunyat massa, per baixar més o menys per on hem vingut. A mig camí provem de fer una altra drecera que aquest cop ens sortirà bé i ens portarà fins als cotxes.

Turó de les Onze Hores i Clascar

Caminada clàssica, fàcil i planera pels cingles de Bertí: del santuari de Puiggraciós fins al turó de les Onze Hores. Pel camí sempre gaudirem de fantàstiques vistes.

AGOST I OMBRES...

Arribem tard, en part gràcies al Google Maps... que ens fa pujar al santuari per Montmany per una pista en no del tot en bones condicions. Avui toca caminada de grup, serem sis. La resta ja ens espera a dalt... ells han pujat pel camí que ens semblava, i era, el lògic i normal (per l’Ametlla).

Comencem a caminar a quarts d’onze. Sortim del Santuari de Puiggraciós, reconstruït després de la Guerra Civil (quan va ser destruït). Molt a prop hi ha una torre telegràfica, construïda al 1845.

Pensant que seria agost i faria calor havia planificat una caminada més curta... sense tenir en compte que pel camí no hi haurien massa ombres (per no dir pràcticament cap). Per sort passa un aire amic que ens farà més agradable tota la caminada... que hauria de ser matinal.

Només començar comencem a gaudir de les bones vistes que tindrem tot el camí, un dels principals al·licients d’aquesta caminada (d’entrada al Montseny, a la vall del Congost i al Vallès Oriental).

Deixem enrere el coll d’en Tripleta i ens enfilem pel Grau Mercader, on les vistes es comencen a obrir cap a l’altre Vallès. Tot seguit baixem suaument per una pista fins al destí d’avui: el Turó de les Onze Hores. Un nom curiós que li ve, diuen, perquè era un referent horari per als pagesos de Riells del Fai, que quant veien el sol damunt d’aquest pic volia dir que eren les onze i, per tant, el moment oportú per fer un glop i esperar l’Àngelus del migdia.

Des del Turó les vistes, que ja hem anat endevinant de camí, són espectaculars. Des d’aquí es domina pràcticament tot el Vallés, amb els cingles de Gallifa, el Puig de la Creu, el Pic del Vent, la Mola i el Montcau, entre altres, ben visibles i en una banda, i Collserola i la Serralada de Marina a l’altra.

Tornem pel mateix camí, fent una petita drecera pel costat dels cingles (amb un petit intent fallit per una drecera que no ho era). Excepte l’Etelka, que no es troba massa bé, la resta, sense molt entusiasme, ens desviem fins al curiós Clascar, un mas fortificat reconstruït a principis del segle XX amb diversos afegits (tot i que actualment està mig enrunat). Val la pena i ho aprofitem per dinar... la matinal se’ns ha allargat una mica (cosa que tampoc és cap sorpresa).

D’aquí desfem el camí fins al Santuari, ens refresquem a la font i tot menjant el raïm de la Gemma ens acomiadem, fins a la propera... en principi a un indret més fresquet. Com sempre, bona companyia.

Torre Roja

Passeig de Caldes fins al poblat Ibèric de la Torre Roja, ben museïtzat. Amb grans vistes al Vallès.

APROFITANT EL VIATGE

Havent dinat costa una mica, però m’ho agafo amb calma... el dia és llarg i la caminada curta. Surto de les afores de Caldes de Montbui, deixant la visita al centre per un altre dia (que sé que val la pena).

Curta, fàcil i còmode, només haig de seguir les marques del PR i els pals indicadors, primer entre camps i després entre boscos (on encara són ben visibles els efectes de la ventada de fa dos anys). Tot pujant mica en mica per una pista forestal, em molesta i es fa fins i tot pesat un “pam”, “pam” “pam” intermitent però continu que no acabo d’identificar ... fins força amunt, on hi ha un senyal indicador cap al Camp de Tir. Que hi farem (cadascú és distreu com vol).

Al final de la pujada el que m'ha portat fins aquí. Les ruïnes del poblat ibèric de la Torre Roja, museïtzat, estan prou bé i valen la pena. S'hi observen dues fases: la ibera, compresa entre els segles VI i III aC, i la ibero-romana (dels segles II i I aC.). Aquest assentament té la particularitat que es va mantenir fins a finals del segle I aC, mig segle més que la majoria de poblats ibers de Catalunya.

Al seu extrem, a l’extrem del turó, hi ha la Torre Roja, les ruïnes d’una torre de guaita medieval (i qui sap si d’origen romà), des d’on hi ha unes vistes fantàstiques del Vallès i les muntanyes que l’envolten (Montnegre, Collserola, etc.).

Fa força dies que vaig veure la primera àguila marcenca, i alguns dies de les primeres orenetes, i m’agrada veure, ara, els primers falciots i ballesters, senyal de que el bon temps cada cop és més a prop i per quedar-s’hi.

Baixo pel camí que surt de davant de la torre, un corriol que baixa molt més ràpid tot esquivant pins caiguts, fins a sortir a les ruïnes de l’ermita romànica de Sant Joan de l’Arn, des d’on desfaig el camí, un altre cop per la plana.

Salt de Montllor

Passeig pels malmesos boscos del Vallès fins a la bonica raconada del salt del Montllor i la Font de la Fagina. El salt és bonic... però porta aigua molt poques vegades (només just després de pluges).

NO SEMPRE SURT BÉ

Avui gairebé improviso del tot. Després de la caminada d’ahir (més que per la llargada, per la durada) decideixo fer-ne un parell de curtes, també a prop. Més tard, encara, començo a caminar a les dotze a la urbanització els Vinyals.

Ho faig entre un bosc de torres d’alta tensió i els estralls encara ben visibles i patents que van tenir les ventades de fa un parell d’anys sobre els pins. Per pistes forestal el més interessant del camí és el mas Montllor i una barraca de vinya al costat del camí... que indica de com de relatiu és el paisatge. Els nostres  besavis i rebesavis deurien veure això plens de vinyes, sense boscos (o amb algunes clapes), llavors amb el seu abandonament hi van créixer o hi van plantar pinedes... i en el futur, si no s’hi fa res, els nostres fills i nets ho veuran recobert de l’alzinar que està creixent a sota (i que, de fet, és el bosc autòcton que “tocaria” aquí).

A mitja caminada arribo a les Fonts de la Fagina i dels Llorers, pràcticament una al costat de l’altra. Una bonica raconada tot i que no estic de sort (no sempre passa). El salt del Montllor és bonic, però quan hi baixa aigua (imagino just després de pluges), ha de ser espectacular (per les fotos que he vist). Hi hauré de tornar un altre dia.

La tornada, ignorant la ressenya que porto, la faig pel camí (sembla netejat de no fa massa) que passa pel costat del torrent. Per la fondalada, amb torres amagades i menys pins per terra, és més bonic i distret (i fàcil, per això a la fitxa tècnica ho explico al revés de com ho vaig fer).

Va a parar a la casa del Montllor, des d’on desfaig el camí (per dinar a un parc al costat d’on he deixat el cotxe).

Gorgs del Tenes i Sant Miquel del Fai

Cal esperar al dia adequat, després de pluges i si pot ser un dia de bona visibilitat, però amb això convertirem una caminada bonica en excepcional, pels gorgs on es passa, la bellesa dels seus paisatges i les magnifiques vistes de camí.

QUAN MENYS T'HO ESPERES

Avui toca una a prop. Com que el dia és llarg, sense pressa... quan em llevi. El que voldrà dir que entre una cosa i l’altre començaré a caminar a les 11. La idea és aprofitar les pluges d’aquesta setmana (a veure si encerto... que sempre és una mica de sort).

Surto de Riells pel camí de Sant Miquel, tot i que ben aviat el deixo per acostar-me a la riera, tot passant per la Pineda i el costat del Restaurant. La primera parada és a la Font de la Pineda, amb el seu gran plàtan monumental.

Continuo un tros més fins arribar a l’impressionant gorg d’en Jeroni. Hauré encertat, baixa prou aigua i l’espectacle és molt bonic. Fins i tot sembla fora de lloc, més propi de muntanyes més altes. Només per això ja val la pena haver vingut... i el que queda.

Segons la ressenya que porto hauria de recular, però veig que hi ha un camí (netejat de no fa massa) al costat de la riera i decideixo provar sort (tampoc tinc presa i el dia és llarg). S’hi passa força bé i arribo al següent gorg, el d’en Beines. Espectacular també, amb la balma al seu costat.

A partir d’aquí m’enfilo al camí “bo” i continuo amunt al costat de la riera, tot passant pel bonic gorg d’en Masdeu, i entretenint-me en algun petit salt d’aigua. A l’alçada de la Central (antiga central hidroelèctrica abandonada), travesso la canal una mica com puc i continuo al costat de la riera, tot seguint passant per un altre gorg preciós, el d’en Manelet. En aquest tram el camí està menys marcat, però no té cap complicació fins a l’impressionant Balma Rosa, amb un altre bonic gorg al seu costat (el Gorg de la Bauma Rosa).

En principi, fi de la caminada (recomanable), però tinc ganes d’aventura i tot fent alguna grimpada, mullant-me els peus i passant per alguna roca molt relliscosa arribo fins als peus del Salt d’Aigua del Tenes. Molt bonic (tot i que el veuré després des de dalt).

Reculo ara sense deixar el camí més ample, fins a trobar el camí de Sant Miquel (a l’alçada del Gorg d’en Beines) per enfilar-me una miqueta més, per un ample camí empedrat fins a Sant Miquel del Fai. Com que deu fer anys que no hi he tornat, decideixo visitar l’espai (s’ha de pagar, 8 €). Val la pena, amb l’església sota la balma, del segle X, la casa del Priorat (gòtica, del segle XV), la Cova de Sant Miquel, amb belles concrecions càrstiques, el salt d’aigua (ara també per darrere), l’ermita de Sant Martí (també romànica, del segle IX) i la cova de les Tosques, tot sempre gaudint de magnifiques vistes a la vall.

Un cop feta la visita continuo pel GR pels cingles de Bertí, amb grans vistes primer a Sant Miquel i la Vall del Tenes, poc més endavant al Vallès i les muntanyes que l’envolten (Montseny, Montnegre, Collserola, el Garraf...), i, finalment, al Turó de les Onze Hores. He estat de sort amb l’aigua i també amb la visibilitat, que avui és força bona.

A l’alçada de l’Ullar tinc dos alternatives per baixar, descarto la primera (que segurament és la millor) i ho faig per la segona, passada la casa... per passar pel Gorg de les Donzelles (mal situat al mapa i la ressenya que porto). El camí passa per una petita balma i un petit gorg, res de l’altre món que justifiqui quedar amb els braços ple d’esgarrinxades (i sort que vaig amb pantalons llargs) i anar tot sovint ajupit i esquivant mates.

Un cop a baix, com que encara és relativament d’hora, em desvio a la dreta, per anar a la Font Fresca... tot passant per l'altre Gorg de les Donzelles, hi ha certa confusió amb la seva ubicació en diferents ressenyes (no espectacular, però prou bonic i, imagino, just després de pluges molt més). Em refresco a la Font Fresca, porto més de cinc hores amunt i avall, giro cua i al cap de poc arribo a Riells. Cansat però content, potser perquè he encertat el dia, no m’esperava una excursió tan sorprenent i espectacular (bonica sí, però no tant).

Castell de Gallifa

Caminada curta però bonica fins al Castell de Gallifa, amb bones vistes a la zona, tot passant per tres ermites romàniques i la riera de Gallifa.

TERCER DIA CAMINANT

Aparco davant l'ajuntament, on comença la caminada, segons la ressenya. Ho aprofito per fer una foto a la bandereta que ha fet que aquest petit poble hagi sortit a les noticies.

Començo a caminar molt tard, esperant una mica a veure que fa el temps. Les previsions per avui no són massa bones. Cap aquesta zona, però, les possibilitats de pluja en principi semblen menors. Per si un cas, i perquè ja serà el tercer dia caminant en faig una de més aviat curta.

Sense buscar-ho, com ahir, avui veure tres ermites romàniques. La primera, la més bonica, és la de Sant Pere i Sant Feliu, dins el mateix poble de Gallifa, d'una sola nau i del segle XI.

Tot seguit, després d'una bona pujadeta, arribo al castell. La sorpresa és que s'ha de pagar, per sort porto els dos euros (que a vegades, refiant-me de la targeta, ni això). Hi ha un ermità que cuida el recinte, hi xerraré una bona estona. A l'esplanada del castell hi ha un bon grapat de monuments, plaques commemoratives i similars, sovint dedicats a l'ecologia o l'ecologisme. El més interessant, per mi, però, és el castell, de que en queden unes poques ruïnes, destacany una torre de defensa, a l'entrada. Al seu cim, l'ermita de Santa Maria de Gallifa, romànica, del segle XI (restaurada), sobre la primera planta hi ha un segon pis, un últim refugi del castell un cop els possibles enemics travessessin les muralles. Actualment és el primer santuari del món dedicat a l'Ecologia.

Deixem enrere el castell i baixem fins a una altra ermita romànica, la de Santa Maria del Grau, en procés de restauració.

Començo a notar les caminades d'ahir i abans d'ahir i a partir d'aquí m'ho agafo amb més calma. Sort que n'he triat una de curta. Baixo una mica més i vaig deixant enrere pinedes i camps. Començo a caminar per una riera en què baixa aigua neta i, sembla, de forma més o menys permanent. Està plena vida i, sense fixar-m'hi gaire, de seguida veig sabaters, libèl·lules, escarabats d'aigua, granotes... També algun racó bonic, com un modest salt d'aigua, ple de papallones descansant i volant al voltant de les flors de les valerianes.

Cansat, al final acabo notant força les caminades anteriors, arribo a Gallifa just quan comença a caure alguna gota. Fa estona que se sent algun tro més o menys proper.

Pic del Vent

Passeig curt però que val molt la pena. Les vistes des del Pic del Vent, 100 cims, són impressionants.

CURTA PERÒ BONICA

Avui en vull fer dues al preu d’una, aprofitant el viatge a la tarda vull pujar al Montcau, pendent des de fa massa temps (fent la versió més curta, que ja l’he voltat per tot arreu). La primera a prop de casa i curta, al Pic del Vent. I d’hora, començo a caminar a un quart d’onze.

Començo a caminar a Sant Sebastià de Montmajor, un petit nucli de població amb una bonica ermita romànica, del segle XII. Des d’aquí ja es comencen a endevinar les vistes.

Només començar  m’equivoco (no surt al track) i faig més camí del compte, no massa i acabaré al mateix lloc. M’enfilo entre boscos que fan cara de bolets, però no en veig cap (ni de bo ni de dolent) i no em distrec.

Hi ha una mica de calitja, però tot hi això les vistes des del Pic del Vent són impressionants: el Montseny, els Cingles de Bertí, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Garraf, Collserola, el Vallès, el Montnegre i, una mica més enllà, els Pirineus. Costa marxar.

La baixada la faig molt més ràpid i pel camí que toca. M’encanto, només, tot contemplant un bonic reietó que es deixa veure bé.

Tot seguit, dinar i cap al Montcau... a gaudir d’unes vistes igual o més boniques.

Sant Miquel Sesperxes - Sant Pere de Bertí

Caminada bonica tot resseguint una bona part dels cingles de Bertí, amb bones vistes al Montseny, Osona i el Vallès.

SOTA LA PLUJA... I LA NEU

Les previsions no són gens bones però tot i això sortim a caminar igualment... sabent que força probablement ens mullarem. L'"objectiu" d'avui és trobar l'abellera de l'Atles (cosa que no aconseguirem, tot i trobar un bon grapat d'altres abelleres, com l'aranyosa, la groga o les abelletes).

Comencem a caminar i comencen a caure, primer quatre gotes, poc més endavant aiguaneu, i al cap de ben poc, una molt breu però intensa nevada! Llavors pluja i més pluja amb més o menys intensitat. Tot i això decidim, sobre la marxa, anar continuant la caminada. Sempre m'ha agradat caminar sota la pluja (i més quan vaig preparat com avui amb roba per canviar-me al final).

L'anada passa principalment arran de cingles, entre camps, brolles i prats mediterranis. Els boscos queden una mica més avall o més amunt. S'endevinen unes vistes molt més boniques de les que avui, entre núvols i pluja es poden veure.

Arribem a Sant Pere de Bertí, ermita d'origen romànic amb modificacions posteriors, com la rectoria adosada. Aquí girem cua, ara, però, tornarem més per l'interior, tota l'estona per pinedes o boscos mixtos d'alzines, roures i pins. També per la font del Pollancre, que avui raja molt ufanosa.

Ens hem tret les ganes de caminar però ens ha quedat la sensació que haurem de repetir, almenys la part que va ran de cingles... per més "inri" l'altra vegada que vam caminar per la zona també estava ennuvolat. Decidim que, abans de que s'acabi l'any, resseguirem el cingles fins a Sant Miquel del Fai... un dia de sol i amb més bona visibilitat.

Cingles de Bertí

Tot resseguint els cingles hi ha bones vistes al Montseny, la Plana i el Vallès. De baixada es passa pel Sot del Bac, amb el bonic Salt del Prat (val la pena doncs, fer-la en un dia clar i en què la riera porti aigua).

EQUIVOCATS ... I "RESCATATS"

Toca caminada, tot esperant que surti algun bolet... abans d'ahir, en un excés d'optimisme en vaig anar a buscar i no en vaig veure ni un... ni de dolent. El dia no acompanya gaire, però no fa pinta que hagi de ploure fort o seguit i decidim fer-la igualment. Me la prenc com una sortida "exploratòria" per un zona que desconec totalment, amb moltes sortides per fer més endavant, amb l'avantatge que és tan a prop de casa i que, si més no, la podrem repetir quan vulguem.

Marxem a les 10, ahir era dia de Castanyada, per començar a caminar a quarts d'onze, calculant que, tot i això, serem a casa per dinar (tard).

Deixem el cotxe a l'estació i de seguida ens comencem a enfilar cap a Can Tresquarts, seguint el camí de la Matagalls-Montserrat. Fem, d'entrada, la part més "dura" de l'excursió. Passada la font de can Tresquarts pràcticament tot serà pla i baixada.

Un cop a dalt, doncs, anem resseguint els cingles. El dia, però, continua ennuvolat i les vistes s'endevinen molt més boniques de les que veiem (com per repetir un altre dia, amb alguna variació per, si més no, no fer exactament el mateix).

Baixem pel grau de la Mola, ara seguint les marques d'un PR, tot i que fins ara hem seguit els cartells de l'"itinerari Cingles de Bertí". No ho descobrirem fins a casa, però tot seguint les marques ens saltem el trencant que hauríem d'haver seguit per fer la ruta circular. Portem una petita ressenya... però la descripció més o menys lliga amb el que anirem trobant, fent que continuem pel camí equivocat.

Passem pel bonic Sot del Bac i el Salt del Prat (que també valen una altre excursió en un dia millor) on, poc més endavant, un cartell on marca Tagamanent a 1 Km ens acaba de despistar encara més.

Ja sabent que no anem bé, arribem al Figaró, on decidim no recular, no sabem exactament on ens hem equivocat, i provar de tornar al cotxe seguint el Congost (hi ha cartells que indiquen la ruta del Congost i/o el camí ral de Vic a Barcelona). A l'alçada de Leiro, però, quan ja falta poc per arribar al cotxe (a Aiguafreda), el camí queda tallat... ho intentem per tot arreu. Com què és relativament tard, impossible recular i provar una altra cosa, no ens queda més remei, encara que no ens agradi, que trucar perquè ens vingui a buscar... el que havien de ser de 14 Km i unes 3 hores, s'ha convertit, ja, en 22 i 5.

------------

Nota: aquesta part final de l'excursió no surt del track. Com que la caminada està prou bé a la fitxa tècnica i la ressenya la tracto com una travessa, ja que els punts d'inici i final estan conectats per tren.

Salt de Guanta

Excursió bonica entre la plana vallesana i la serralada Prelitoral. Tot i que de camí hi ha racons prou bonics, el seu principal interès és el salt de Guanta. Gairebé imprescindible, doncs, fer-la quan la riera porti aigua.

ESTRENANT LLIBRE

Torno a improvisar, aquest cop, però, aprofitant que m'he comprat un llibre nou de caminades... vaja, com un nen amb un joguet nou.

Cap a Sentmenat doncs, a mig matí... que ara que han canviat l'hora no haig de patir per si se'm farà fosc (que de tant ratllar el límit estic a punt d'afegir una lot a la motxilla, que algun dia no arribaré al cotxe a l'hora).

Començo a caminar a la sortida del poble i de seguida passo pel bonic castell de Sentmenat, envoltat de la plana agrícola vallesana.

M'alegra especialment veure que, aquí, les orenetes ja formen part del paisatge habitual. Més a prop de la costa, la primavera sempre hi va un passet més endavant. Tot i això avui no m'entretindré gaire amb les floretes ni amb les papallones, si més no a fotografiar-les, i això que vaig sol hi ho podria aprofitar.

Quan porto una mica més de mitja caminada el camí deixa els camps i s'endinsa dins el bosc. També comença a pujar suaument, tot resseguint la riera de Sentmenat.

Deixo enrere el bonic racó de la font de Bou i de seguida arribo al bonic salt d'aigua de Guanta. M'hi entretinc una bona estona, de fet, ho aprofito per dinar tot contemplant-lo i descansant als seus peus.

Segons el llibre haig de recular pel mateix camí. Tot i això decideixo improvisar una mica i enfilar-me muntanya amunt, seguint un corriol, per veure si trobo el PR-C que he seguit al principi i porta fins a la casa que dóna nom al Salt. No em costa gaire i el trobo de seguida, amb la sort que he pogut veure un forn de calç i al salt des d'una perspectiva diferent.

Reculo, doncs, pel PR-C, per trobar al cap de poc el camí per on he vingut.

Cap a casa, doncs, contemplant més flors i papallones... i és que és bonica la primavera! (encara que estiguem a vuit punts del Madrit).